Punt de mira maig 2010

Número 23

Maig 2010

- La pe-

drera de l’Argentera i la destrucció del patrimoni paisatgístic del Baix Camp - Mor amb tots els honors Juan A. Samaranch - Un nou atemptat contra el patrimoni valencià - Imperialisme Lingüisitc: Una guerra silenciosa - Prevaricació, franquisme i antifranquisme -Laïcitat és democràcia - Entrevista a Laia Estrada

1000 exemplars

Podem anar pitjor?

Al conjunt dels Països Catalans hi ha més d’1.000.000 d’aturats, això implica vora un 20% de la població, sense comptar tots aquells que havien de treballar en negre per imperatiu legal i social. La situació és realment dramàtica per moltes famílies que no arriben a final de més, però, mentre, enlloc d’ajudar a la població, els partits polítics parlamentaris, des de la dreta més rància fins a l’esquerra més progressista, es dediquen a privatitzar encara més els serveis públics i preparen reformes laborals neoliberals que retallin encara més els drets dels treballadors. Retallades de pensions, detriment de les condicions de cotització, abaratiment dels acomiadaments, augment dels contractes temporals... són la tònica general.

Davant de tots aquests fets, el jovent no podem més que sortir al carrer per reivindicar un ensenyament públic i de qualitat que ens permeti entrar al món laboral degudament preparats i una millora de les condicions laborals, que ens permetin tenir un futur digne. Tot i aquest context de crisi capitalista, bona part de la població no surt al carrer per culpa de la docilitat dels sindicats majoritaris, els sindicats grocs. Ens trobem doncs, que la població està veient com la seva qualitat de vida decau estrepitosament i no es mobilitza, mentre que si que ho fa per les consultes independentistes.

El passat 25 d’abril es desenvolupà la tercera onada de consultes, que ha mobilitzat 232.000 persones. Unes consultes que pregunten si els catalans volem la independència de la nació catalana i si volem un estat integrat a la Unió Europea.

Des de Maulets no podem més que somriure davant de la paradoxa: per una banda es pregunta sobre la nació catalana contínuament mantenint l’ambigüitat sobre la territorialitat d’aquesta, (per sort, Alcanar Decideix i Ulldecona Decideix van posar urnes per permetre que els valencians poguessin desplaçar-se fins a aquests municipis i expressar el seu vot) i per l’altra, es pregunta si volem un estat dins de la UE, com si una cosa anés lligada a l’altra. El fet d’estar dins de la Unió Europea no deixa d’implicar més polítiques neoliberals, és a dir, retallades de pensions, detriment de les condicions de cotització, abaratiment dels acomiadaments, augment dels contractes temporals, privatització dels serveis... és a dir, més del que ja tenim ara.

Llavors, com pot ser que la població es mobilitzi per realitzar consultes però no ho faci per reivindicar millores laborals? Senzill, els partits polítics liberals i reformistes els interessa incentivar el fenomen de les consultes i hi posen recursos i infraestructures perquè amb un estat propi amb el mateix sistema de classes la classe burgesa guanyarà més poder polític i econòmic, mentre, les reivindicacions socials i laborals no només no estan sent incentivades, sinó que es dediquen a desmobilitzar a la població a través dels sindicats pactistes amb la patronal, és a dir, CC.OO. i UGT. Davant d’aquesta situació no podem més que animar al jovent que surti al carrer per reivindicar la República dels Països Catalans on es potenciïn i es duguin a terme polítiques laborals i socials justes

La pedrera de l’Argentera i la destrucció del patrimoni paisatgístic del Baix Camp El Departament de Medi Ambient de la Generalitat està valorant actualment una proposta d’ubicació d’una nova pedrera al terme municipal de l’Argentera, concretament a les parcel·les 13, 14 i 16 del polígon 7. Estaria tocant a Vilanova d’Escornalbou, just al costat del paratge anomenat estret dels Algars i sota del cim del coll Rodó. En aquesta àrea trobem el naixement de dos barrancs (un del riu Rifà i l’altre de la riera de Vilanova) i, quedarien afectats racons característics de la serra de l’Argentera, com la desenrocada del Bailon i el mateix coll Rodó.

La nova pedrera de l’Argentera es trobaria a tocar de l'emblemàtic monestir d'Escornalbou. És de suposar que els estudis d’integració paisatgística que ha presentat el promotor amaguen prou bé aquesta circumstància, com també la gran quantitat d’espècies cada vegada menys freqüents en aquestes muntanyes.

El que realment hauria de tenir en compte Medi Ambient és que a la totalitat de comarques del Camp hi ha 56 pedreres, 51 de les quals situades al Baix Camp.

D’aquestes, se n’extreu majoritàriament arena, granit i argila, aquests dos darrers són uns minerals escassos al territori català.

Aquesta pedrera ja va ser refusada fa temps per l’Ajuntament de Vilanova d’Escornalbou i acceptada pel de l’Argentera amb el requisit previ d’un informe favorable del ja citat Departament.

Com a mesura de pressió al consistori, els veïns de la localitat segueixen els passos dels altres municipis del Baix Camp, com Riudecols, on l’any passat es va constituir l’associació Delterpa amb l’objectiu de denunciar les activitats irregulars de les pedreres del seu municipi. Així, els d’Argentera, s’han organitzat i han creat l’associació Defenterra, per la Defensa del Territori i Patrimoni de l'Argentera i l'Entorn i, ja han organitzat diverses activitats com xerrades i una marxa fins al punt on s’hauria de situar la pedrera per denunciar-la.

La nostra comarca, però, no només és coneguda mediambientalment parlant per les seves pedreres. La federació d’Ecologistes de Catalunya va editar a principis de l’any 2009 un mapa del principat amb els conflictes ambientals de cada comarca. En aquest mapa, que ja no és vigent o bé actual, hi figuren un total de 14 conflictes ambientals de la nostra comarca, i n’hi caldria sumar, entre d’altres, la pedrera de l’Argentera, el nou mapa eòlic de Catalunya i el dipòsit de gas metà entre els municipis de Reus i Riudoms, el funcionament del qual es preveu l’any 2012.

Entre aquests conflictes del mapa destaquem la central nuclear de Vandellòs II. A punt de finalitzar el seu temps de vida útil, continua encapçalant el rànquing d’avaries comparant-la amb les altres centrals catalanes. continua a la pàgina següent

Agenda d'activitats 1/05 Manifestació 1r de Maig. 19h Plç Imperial Tarraco (TGN) 5/05 Presentació i Xerrada sobre els 30 anys de reformes laborals 20h local CGT (Reus) 12/05 Concentració contra la crisi 10h a l'oficina de treball de la Generalitat (Reus) 15/05 Debat "Jove i Crisi" 18h facultat de medicina (Reus) 21-22-23/05 Aplec Internacionalista (Reus) org. Joventut Catalana d'Esperanto

Sobre el Punt de Mira Revista mensual editada per: l'Associació Juvenil i Cultural el Sutge de Reus Impresa per: Arts Gràfiques l'Estel DL: T-235-2010 ISSN: 2013-7281 (v. impresa) 2013-729X (v. digital) Contacte: info@puntdemira.cat Web: www.puntdemira.cat Segueix-nos també des del Facebook

També cal esmentar la central tèrmica de cicle combinat de la plana del Vent, al mateix municipi; el parc eòlic del Motarro, que, tot i tenir un informe favorable de la Ponència Ambiental, continua sent un forat negre a la Xarxa Natura 2000 i l’aigua contaminada amb nitrats de les Borges del Camp durant més de 20 anys.

La capital de la comarca tampoc s’escapa del mapa dels conflictes ambientals. Són exemples l’Area de Residencia Estrategica (ARE) del passeig nord i l’imminent construcció del polígon industrial a la carretera del Morell, acabant així amb part de la poca agricultura que es conserva a la ciutat i amb l’estil de vida tradicional dels veïns de Martí Verd.

Tal com hem observat anteriorment, a la nostra comarca tenim un excés de producció energètica mitjançant fonts no renovables ni sostenibles mediambientalment parlant. A aquestes cal sumarhi les produccions d’energies renovables però amb un gran impacte ambiental com els parcs eòlics de Vedat del Pany (municipis de Duesaigües i Riudecols), de Trucafort (Colldejou i Argentera) i els previstos als municipis d’Hospitalet de l’Infant, Vandellòs, Alforja i l’Arbolí.

Passatemps...

A més de l’energia eòlica, com a novetat única a nivell europeu, l’empresa Agani Iberpower ja disposa dels permisos necessaris per la construcció, en terreny agrícola, de la futura central termosolar de Riudoms.

Cal citar també l’especulació urbanística que des d’anys ençà ha destrossat, entre moltes altres coses, el patrimoni litoral de la nostra comarca així com de tots els Països Catalans.

Per acabar, només esmentar que la situació lamentable del Baix Camp es repeteix a la majoria de comarques del Camp (com el Tarragonès, on podem afegir la petroquímica i Port Aventura o l’Alt Camp, on trobem la problemàtica ARE de Valls) i del Principat.

Mor amb tots els honors Juan A. Samaranch El passat dimecres 21 d’abril va morir Juan Antonio Samaranch, president honorífic del Comitè Olímpic Internacional (COI), i al moment vam ser bombardejat en tot moment per televisions i diaris informant-nos sobre la seva vida i la seva obra.

La seva capella ardent s’instal·la al Palau de la Generalitat de Catalunya, honor reservat sols als qui han rebut la Medalla d’Or de la Generalitat, i el seu funeral es celebrà a la Catedral de Barcelona i fou presidit pels Reis d’Espanya.

Podríem entrar a debatre sobre si el president que ha permès la professionalització i la comercialització dels Jocs Olímpics i que va permetre que es celebressin unes Olimpíades a Barcelona, abocant així la ciutat comtal a un model urbanístic basant en l’especulació que continua en el dia d’avui, es mereix tals honors, no obstant, aquests escrit no pretén iniciar aquest debat.

El que aquest escrit vol és fer un breu resum sobre el passat del senyor Samaranch que quasi no ha sortit als mitjans de comunicació i iniciar el debat de per què aquest passat no s’ha volgut escampar.

Després d’aquest brevíssim resum de la vida no tan pública d’en Samaranch, pensem que seria interessant mirar d’entendre per què els diaris nacionals i els estatals no n’han parlat mentre que els diaris internacionals no han descuidat ni una coma a l’hora d’escriure la seva biografia.

El context que s’està donant a l’Estat espanyol (lluites per exhumar foses comunes, tot el cas del jutge Garzón, llei de la memòria històrica...) ens està demostrant com, a partir de la transició, s’ha imposat una barrera de vidre a tots els fets passats, és a dir, tothom sap qui va donar suport al règim franquista, se’n beneficià i cometé crims en el seu nom, no obstant, aquesta barrera impedeix investigar el que succeí i jutjar els seus criminals.

El context actual ens demostra com el poder judicial, el poder polític i el conegut com a quart poder, els mas media, impedeixen investigar les accions dutes a terme pel règim franquista perquè encara hi ha masses “peixos grossos” de l’època vius i amb molt de poder, és a dir, els que tenien poder fa 40 anys continuen tenint-lo avui en dia.

En Samaranch va neixer el 1920 a Barcelona, fou cridat a files pel bàndol republicà durant la Guerra civil espanyola però desertà, fugí i es passa al bàndol franquista. Un cop finalitzada la guerra s’afilià a la Falange Tradicionalista y de las JONS i el 1955 inicià la seva carrera política a l’Ajuntament de Barcelona com a regidor d’Esports, després anà canviant de càrrec fins a ser president de la Diputació de Barcelona.

Durant l’exercici d’aquest càrrec el sorprengué la mort del dictador i en aquest context ell declarà “soy franquista ciento por ciento”. En vista de les reformes que s’estaven produint aconseguí ser nomenat ambaixador espanyol a la URSS i a partir d’aquí treballa per aconseguir els vots necessaris per ser nomenat president del COI.

"Si ets capaç d´indignar-te davant qualsevol injusticia... aleshores som companys" Ernesto Che Guevara

Un nou atemptat contra el patrimoni valencià Des de l'inici d'aquest any el barri valencià del Cabanyal ha estat al punt de mira mediàtic degut a la resistència de les seves veïnes i veïns contra els plans urbanístics que l'Ajuntament de València té per a aquest antic poble mariner.

El Cabanyal, barri de tradició marinera, s’incorporà a finals del s. XIX a la ciutat de València.

Pel seu traçat urbanístic, el barri presenta una gran singularitat ja que les seves cases es disposen en línies paral·leles vora la mar, la qual cosa els permet aprofitar els vents marins i els sols del matí i del vespre, tota una gran mostra de racionalitat urbanística tradicional.

A més a més, la seva arquitectura, el modernisme popular és de gran singularitat i bellesa, per la qual cosa a l'any 1993 es declarà com a Bé d’Interès Cultural, és a dir, es dotà el barri amb mesures de protecció.

Les ciutats, però, solen ser modificades per les necessitats del capital, i la mobilitat n’és la necessitat principal.

Per aquest motiu el Cabanyal, situat a una zona estratègica com és el mar i el port, principal focus de desenvolupament econòmic de València (America's Cup, circuit urbà de Fórmula 1, Ciutat de les Arts i les Ciències...), és un dels objectius dels plans urbanístics.

A l'any 1998 s’aprovà el pla que projectava prolongar l'Avinguda Blasco Ibañez fins el mar a través del cor del Cabanyal, partint-lo en dos i enderrocant 1651 cases, en resposta a això, sorgeix Salvem el Cabanyal, associació en defensa del barri.

Des d’aquell moment la lluita ha estat constant. Per

part de l’Ajuntament s’inicià l’estratègia de degradació del barri a través de la falta d’inversió en infraestructures, la qual cosa va fer caure el preu dels pisos i la societat mixta Cabañal 2010, formada per empreses públiques i privades, es dedicaren a comprar cases que havien de ser enderrocades.

Però fins que no s’ha començat ara l’enderroc, aquestes cases han estat llogades sistemàticament a persones que podríem considerar problemàtiques, convertint així el barri en un punt de compra i venda de droga, de marginalitat i deliqüència. A més a més, des de l’any 1998 no s’ha otorgat cap llicència de rehabilitació de cases, degradant així físicament fins a la ruïna i l’abandó els edificis que havien de ser enderrocats.

Des que aquest pla fou aprovat, la lluita veïnal ha treballat en diversos focus, especialment el judicial, cosa que ha permès paralitzar l’enderroc d’alguns edificis, no obstant, des de l’Administració s’han saltat les sentències judicials diverses vegades, exemple d’això és l’enderroc de 4 cases tot i la sentència del Tribunal Superior d’aturar-los de forma cautelar.

No obstant, des de moviments revolucionaris s’ha optat per la via directa a l’hora de combatre la degradació del barri, és a dir, s’han ocupat diverses cases abandonades i s’han creat casals i centres socials per tal de dotar de vida al barri i combatre la delinqüència i la drogoaddicció des de la pedagogia i s’ha treballat per mostrar a l’Ajuntament que els veïns i veïnes rebutgen la destrucció del barri.

Actualment tot i que el Tribunal Constitucional ha decidit la paralització cautelar de tots els enderrocs, l'Ajuntament sembla no voler acatar las seva sentència i ha fet pública la llista de les següents trenta cases que estan al seu punt de mira. Tot això només unes setmanes desprès de les mostres de brutalitat policial que es van viure al Cabanyal contra el veïnat durant els últims enderrocs.

Imperialisme Lingüistic: una guerra silenciosa El 90% de les llengües del món estan condemnades a desaparèixer en els pròxims 100 anys L’imperialisme és un fet que s’inicià amb l’aparició del capitalisme, es posa en evidència amb les primeres colonitzacions a l’Àfrica o al sud-est asiàtic i que encara es manté vigent. Avui en dia però ja ningú en parla; es diu que “ha estat substituït per la globalització”. Si veiem però com la globalització avui existeix, podem estar segurs que l’imperalisme també. Ens dominen amb la política econòmica, des del FMI (Fons Monetari Internacional), el BM (Banc Mundial), o qualsevol d’aquests acrònims que són sinònim de misèria i exclusió. També ens dominen culturalment (a través de la música, per exemple); i exerceixen un tipus de dominació molt subtil i que sovint ens passa desapercebuda: la dominació lingüística.

Primer és la realitat, després neix el llenguatge que la descriu i representa. La realitat pot existir sense el llenguatge, però aquest no pot existir sense la realitat. D’aquesta manera, la realitat és la que condiciona el llenguatge. Tenint en compte l’actual realitat de “globalització” o “imperialisme econòmic”, es pot definir amb facilitat una relació directe entre la llengua i l’economia, en la que la realitat lingüística es veu condicionada per la realitat políticoeconòmica. Així doncs, allà on s’exerceix una dominació econòmica, aquesta va lligada a una dominació lingüística (més o menys evident).

Posem un exemple pràctic: la presència d’una força econòmica estrangera obliga a les forces econòmiques nadiues a relacionar-s’hi. La força estrangera, com té origen en un país més fort i desenvolupat s’imposa sobre la força nadiua (establint una relació d’imperialisme econòmic).

Posteriorment però, les classes dominants nadiues que controlen les forces econòmiques nadiues, estableixen una relació de “dominats socialment” per les classes dominants estrangeres, de tal manera que per reduir el grau de submissió adopten la seva llengua o l’integren parcialment en la seva pràctica social.

Més tard, el poble comença a utilitzar-la quotidianament. Finalment, el pare ja no té motius per ensenyar-li al seu fill la llengua autòctona, ni el nen per aprendre-la. Així moren les llengües.

Alguns dels llibres que tracten temàtiques de sociolingüística, reafirmen la següent idea: que l’idioma anglès i el negoci del seu ensenyament arreu del món perpetuen un sistema de neoimperialisme, en el sentit que recolzen i consoliden un sistema global del comerç mundial que dona avantatge als països rics i poderosos sobre els països més pobres, per tant, aquests últims es troben en condicions de dominació.

Segons els últims estudis, el 90% de les llengües del món estan condemnades a desaparèixer en els pròxims 100 anys. Amb la pèrdua d’una llengua, s’està perdent una visió del món, una manera particular d’entendre’l, la riquesa cultural més gran, el fet diferencial. Un intent de protegir les llengües minoritàries, fou la creació de l´Esperanto.

Aquesta llengua volia convertir-se en la llengua auxiliar dels ciutadans del món, amb un sentit de solidaritat i respecte per sobre les barreres ètniques, estatals i econòmiques.

Va ser utilitzada històricament per combatre l’imperialisme lingüístic en escoles i ateneus llibertaris, així com a la resta de moviments obrers europeus. Encara existeixen associacions que en reivindiquen el seu ús, la més propera és la Associació Catalana d’Esperanto, que realitzarà una trobada internacional a Reus els proper dies 21, 22 i 23 de maig i que Maulets Baix Camp ha ajudat a organitzar.

Un filòsof del segle XIX deia que el pitjor que li pot passar a un esclau és parlar com el seu amo, perquè quan utilitza l’idioma del amo és perquè ja està totalment alienat, ja no es coneix a si mateix, ja s’identifica amb el que el sotmet. Creure’ns una cosa que no som és un factor que ens juga en contra a l’hora de definir-nos a nosaltres mateixos.

Maulets obre aquest espai d’opinió a totes les organitzacions i col·lectius, com també a totes les persones que hi vulguin participar a títol individual ja que pensem que el debat és més ampli i més enriquidor com més opinions i més participació tingui.

Així que, oberts a les vostres propostes, envieu articles d’opinió al web www.puntdemira.cat o a info@puntdemira.cat

Prevaricació, franquisme i antifranquisme* El col·lectiu de demandants del 92 al Tribunal d'Estrasburg recorda la seva detenció, les denúncies per tortures que el jutge Garzón mai va voler investigar, i critica el tracte de víctima que es dóna al magistrat després de ser imputat

Davant la notícia del delicte de prevaricació imputat al jutge Garzón en relació amb la repressió franquista –no pas en les altres acusacions de prevaricació, cas Gurtel i cas Botín– i davant del moviment de suport que intenta identificar-lo com a defensor dels drets humans, cal fer les consideracions següents: el jutge Garzón, poc abans dels Jocs Olímpics de Barcelona, l'any 1992, va aprovar la nostra incomunicació en dependències de la Guàrdia Civil.

Els dies que vam romandre detinguts vam ser objecte de tortura, molts de nosaltres teníem nafres prou visibles que evidenciaven el tracte que havíem rebut.

Tots nosaltres vam declarar davant el jutge Garzón sense que aquest fes absolutament res per saber l'origen de les lesions que

presentàvem. Molts de nosaltres vam fer esment explícit del tracte rebut sense que el jutge s'immutés.

El jutge Garzón va fer servir les declaracions extretes sota tortura per instruir la seva causa.

Les denúncies per tortura van ser arxivades totes, sense excepció. Ni ell, com a jutge de l'Audiencia Nacional, ni cap altra instància judicial espanyola van fer cap mena d'investigació.

Van haver de passar dotze anys perquè el Tribunal Europeu dels Drets Humans d'Estrasburg condemnés l'Estat espanyol per haver vulnerat l'article número 2 de la Convenció contra la Tortura per no haver investigat les denúncies per tortura tot i les evidències existents.

Aquella condemna va ser literalment una condemna per prevaricació (per no haver fet allò que per llei tocava) i un dels màxims responsables jurídics d'aquesta prevaricació era, precisament, el jutge Garzón. Malgrat la rotunda sentència, l'aparell polític i jurídic espanyol no va aclarir cap mena de responsabilitat.

El mateix jutge va ser el responsable judicial de la nostra detenció i tortura a mans de la Guàrdia Civil. El jutge que va ser responsable de la nostra detenció i tortura és avui víctima de la seva pròpia medicina.

Qui avui jutja el jutge Garzón forma part del mateix entramat juridicopolític que ell; i si se'n surt, el jutge Garzón continuarà aplicant les lleis com sempre i, probablement, la incomunicació i la tortura continuaran formant part del seu decàleg i de la seva manera d'instruir.

La tortura i la impunitat són una constant sense solució de continuïtat des de la mort del dictador. Els sectors que van pactar l'anomenada transició van deixar intactes una part important de l'estructura de l'estat totalitari. L'exemple més paradigmàtic n'és l'Audiencia Nacional, hereva directa del Tribunal de Orden Público franquista, que ha exercit un paper especialment repressor contra l'independentisme català dels anys vuitanta i noranta, i que continua essent la fórmula triada per l'Estat per resoldre determinats conflictes polítics.

La impunitat que nosaltres vam viure, doncs, té arrels en el franquisme i part dels motius pels quals vam ser detinguts tenen també relació amb aquell període i amb la manera com es va voler tancar.

Més de trenta anys després de la mort del dictador, la tortura continua essent una xacra a l'Estat espanyol i, malgrat els informes i les sentències

internacionals, l'aparell juridicopolític de l'Estat espanyol continua negant la tortura. Cal apuntar que, segons dades de la Coordinadora per a la Prevenció de la Tortura, a l'Estat espanyol el nombre de denúncies supera les sis mil des de principi del segle XXI. Com a víctimes de la tortura volem manifestar que no estem d'acord amb el fet que aquest jutge segui al banc dels acusats a causa de la iniciativa que moltes associacions i persones anònimes estan tirant endavant des de fa anys en contra de la impunitat franquista i a favor de les víctimes de l'alçament feixista, associacions i persones que tenen tot el nostre suport.

Com a víctimes de la tortura voldríem veure l'eradicació total d'aquesta pràctica i de les lleis que la faciliten. Voldríem veure al banc dels acusats els agents que ens van torturar i els seus responsables polítics i judicials. Com a víctimes de la tortura voldríem veure el jutge Garzón al banc dels acusats responent per la seva passivitat davant dels centenars de persones torturades que han passat davant d'ell. *Extret del diari El Punt 24/4/10

Un pas més enllà Per Pau Gort Machado Després de l’èxit de les consultes sobiranistes realitzades fins ara a la nostra comarca, on el SI s’ha imposat de manera absoluta i clara a tots els municipis consultats, arribant a aconseguir en total 20.762 vots favorables a la independència de la nació catalana, mentre que l’opció del NO tan sols ha aconseguit arreplegar 1.484 vots.

Després de l’esforç, dedicació i feina altruista que porten fent els més de 1300 voluntaris de tot el Baix Camp des de fa molts mesos organitzant una multitud d’actes, xerrades, col·loquis, reunions, trobades, debats... i tot amb l’objectiu de crear i formar opinió entre la societat catalana de la necessitat o no de tenir un estat propi, sempre des de la imparcialitat d’una comissió organitzadora dotada de funcions d’estat per tal d’afavorir la participació i garantir la fiabilitat de tot el procés. Tenint en compte la dificultat que suposa fer una campanya d’aquestes dimensions sobretot a les ciutats més grans la participació ha estat tot un èxit.

Després de tota aquesta feina ara cal fer un pas més enllà perquè no quedi com una anècdota als ulls dels nostres colonitzadors, cal internacionalitzar el conflicte, cal que el món sàpiga que entre Espanya i França hi ha una nació que ha estat lliure i que ho vol tornar a ser. És per això que el proper 8 de maig cal anar a la manifestació unitària davant de la seu de l’ONU a Ginebra. Per fer sentir la nostra veu davant de totes les nacions lliures del món.

Independència i democràcia

El concepte de classe existeix actualment i és necessariament definit en el procés de treball?

Per Maulets Baix Camp El concepte de classes que Marx determinava estava bàsicament decantat per una naturalesa econòmica, tot i que la seva idea de l’estratificació social ja havia estat postulada per altres autors anteriors a ell. Però la tesis que Marx presenta és més que això, si més no, la interpretació que dóna de la història i la societat, en comparar les relacions socials amb la producció de béns.

El concepte de classes doncs, no es podria entendre com una unitat bàsica de les relacions i conflictes que sorgeixen entre una comunitat capitalista si no fos perquè s’ha creat la necessitat que existeixi. Dit d’una altra manera, el que no podem pretendre és crear una sèrie de criteris de classe si no sabem perquè s’han format aquestes classes. Com diu Marx en la “Contribució a la crítica de la economia política”: No és la consciència dels homes la que determina la seva existència, sinó al revés, la seva existència social és la que determina la seva consciència.

El concepte de classe ve donat per una divisió del treball, que al mateix temps és jerarquitzat amb figures de dominació i subordinació, es crea així una situació basada en el context del treball i no pas en el treball en si mateix. En aquest sentit de classe, no té cap importància la producció de l’obre, sinó la situació de rols i necessitat en que es troba aquest.

Per exemple, no serà important que un sabater faci sabates, sinó si aquestes sabates les fa per sobreviure, per guanyar més diners o bé invertir... El que crearà la classe serà la col·lisió de treballadors o empresaris, que aparcaran el benefici propi per buscar un bé comú entre els de la seva classe, aquesta serà la característica principal que determinarà l’origen d'una forma d'estratificació social. Creant una divisió d’interessos entre status socials.

A més a més, aquesta divisió comporta una actuació dins el mercat productiu diferent entre si ets dels que ve-

nen la pròpia força de treball, o ets dels qui la compren. Però a la pràctica, i més en les societats modernes, aquesta clara diferència s’ha anat diluint per culpa d’una ampliació de posicions de treball i d’una jerarquització categòrica d’aquestes posicions, que han anat difuminant el contrast de pobres i rics creant així classes mitges, classes baixes i molt baixes o classes altes i molt altes. Llavors, com podem diferenciar que es pugui comprar o vendre força de treball sense justificar un patró que ens aclareixi aquest procés? Una manera de definir-ho seria entenent que som per una banda ciutadans que entrem en l’esfera de la política buscant el bé comú i, per altra consumidors que entrem en l’esfera del mercat per buscar el propi benefici.

En aquest sentit, la major part dels individus en algun moment del dia seran mínimament explotadors i mínimament explotats, ja que com a ciutadans ens adequarem a una situació que faci funcionar el sistema, que ens accepti i mantingui la nostra supervivència al mateix temps (encara que haguem de ser explotats) i, com a consumidors ens marcarem uns desitjos que s’hauran de satisfer (encara que haguem d’explotar o negar la realitat de l’explotació). En contra del que pensava Marx, que el temps portaria el moment en que les diferències socials desapareixerien i, quedaria només la figura del dominador i el subordinat com a únic reclam de classe o posició social, tot sembla indicar que és just el contrari, doncs les diferències ètniques, ideològiques, religioses... han anat augmentant, creant una xarxa social més àmplia, amb nous valors que han fet trontollar l’estabilitat d’una societat dividida tan sols pel treball.

Aquest procés pot ser inconscient però a la vegada realista, des del moment en que la societat obre els ulls i comença a qüestionar-se el poder absolut de l’Estat.

Aquest, mica en mica perd el seu poder il·limitat i les seves facultats incondicionals, com ara el poder eclesiàstic que es recolzava sobre ell, a partir d’aquí s’obre el camp de la política i en aquest la dimensió del dominador i el subordinat. D’aquesta manera, es va creant la societat moderna on ja és difícilment perceptible qui exerceix poder sobre qui. Seguit d’això també serà difícil determinar quina feina és més valuosa o important, si la d’un obrer de fàbrica o la d’un expert en màrqueting i, perquè uns cobren més que d’altres? Tot i que a tothom li afecta el capitalisme, no tots el pateixen de la mateixa manera.

Laïcitat és democràcia Per Montserrat Foraster Adserà, membre de l'Ass. Reus Lúdica L’associació Reus Lúdica reivindica un estat laic com a camí per formar una societat realment culta, on la gent sigui lliure de creure o pensar el que vulgui amb bases reals, amb cultura ,lluny de les demagògies que es donen com a certes,sense alliçonar-los amb teories úniques i dubtoses i indiscutibles; si això es produís aconseguiríem una societat amb esperit crític i realment democràtica doncs els individus tindrien tots els ventalls per a poder comparar i escollir el que fos més adient. Democràcia en estat pur.

A la ciutat de Reus després d’uns anys de decadència de la setmana santa on molta gent progressista pensàvem que ja ens allunyàvem de velles tradicions més pròpies d’altres cultures foranies i no pas d’una ciutat catalana, avançada i amb anhels europeus, estem vivint la fal·lera anyal de les processons cosa que implica talls de carrers i places, carrers plens de cera(que rellisca moltíssim) sorolls fortíssims d’una colla de timbalers adoptats de no sabem on, furgonetes amb megafonia dins les processons,peinetes espanyoles, cartells escabrosos amb peus ensangonats, persones amb la cara tapada (tipus kukuxklan, hereus de la inquisició), representants públics en àmbits que haurien d’estar reservats a la vida privada, etc.

Per aquests motius fa dos anys que el divendres sant un grup d’amics vam començar a fer un esmorzar de pa amb tomaca i botifarres a la plaça Patacada, obert a tothom on donàvem informació sobre laïcitat, apostasia... Enguany per no quedarnos amb un acte simplement lúdic hem fet una xerrada, per cert molt exitosa, sobre “Laïcitat, educació i

ciutadania” amb el professor d’ètica de la UB, membre fundador de la lliga per la laïcitat i del patronat de la fundació Ferrer i Guàrdia el senyor Vicenç Molina.

La sorpresa fou nostra quan després de demanar a l’Ajuntament de Reus el permís per fer el tercer esmorzar de botifarra aquesta vegada al carrer sant Joan (davant del gegant indi), ens el deneguéssim al·legant que faríem soroll i olor, però resulta que no disposàvem, ni necessitàvem equip d’àudio i que no preteníem fer cap mena d’olor perquè les botifarres eren crues i el pa amb tomaca no creiem que faci una olor tan ofensiva que pugui molestar a ningú. No oblidem que el mateix espai que ens han denegat s’hi posen xurreries, el tió solidari, el canó de Reus, desfilades de tota mena i just al davant el mercat central.... ah i el mateix divendres sant a primera hora del mati hi passa una processó amb megafonia eixordadora. És que els dos anys anterior no haguéssim pogut fer el mateix soroll i olor? O, potser el problema rau en que aquest any l’espai demanat és massa cèntric, es veu massa, es nota molt que no tots els ciutadans pensem igual?

Per a més “inri” el senyor que ens ha denegat el permís és un regidor socialista que es passa tota la setmana santa rodant per Reus fent un soroll eixordador com a membre d’una colla de timbalers.

Com potser que aquest senyor sigui qui dictamina si un grup de ciutadans poden o no fer un esmorzar, una reunió, en un carrer o plaça de la ciutat (una ciutat tant nostra com seva) quina autoritat té per dir-nos el que podem fer o no.Malgrat les prohibicions hem fet l’esmorzar igualment i enguany més que mai la botifarrada de divendres sant ha estat un èxit de participació (hi han passat entre cent i cent vint persones), d’intercanvi d’idees i d’amistat.

L’autoritarisme d’alguns arriba a límits cada vegada més preocupants, sembla que després d’uns anys d’obertura ara tornen els vells valors de temps que haurien d’estar oblidats.

Exigim que la utilització dels espais públics sigui un tema a debatre per tota la ciutadania de Reus amb una participació real de tothom. Que no es pressuposi el poder d’alguns per la simple raó, decadent i poc realista, que sempre s’ha fet o que ha esdevingut tradició.

Som al segle XXI i si volem una terra com diu el poeta Salvador Espriu “on diuen que la gent és neta/ i noble, culta, rica, lliure,/ desvetllada i feliç!” em de renovar-nos, canviar, evolucionar, mai caminar enrere: els canvis fan por però són necessaris.

Ah, per cert, seguirem fent l’esmorzar de botifarra divendres sant l’any vinent i l’altre i l’altre... i intentarem fer taca d’oli a tots els pobles i ciutats on hi hagi persones lliures, cultes, progressistes i felices.

Recorda que pots enviar els teus propis articles d'opinió entrant a www.puntdemira.cat o bé enviant un correu a info@puntdemira.cat

Quan i com es crea la coordinadora? Quines organitzacions en formen part?

La Coordinadora es forma arran d´una reunió el 14 de novembre a Sabadell, on es reuniren totes les diverses plataformes contra la crisi, i que seguien en més o menys mesura la campanya “Que la crisi la paguin els rics”.

La reunió en sí es va promocionar per donar una resposta a la Presidència Espanyola de la Unió Europea. Es van discutir diferents estratègies, i es va elaborar un calendari de possibles actes (la trobada de ministres, l´1 de maig, etc.).

A nivell del Camp, els diferents col·lectius vinculats a l´Esquerra Independentista del Camp ja havien iniciat la campanya l’any anterior. Es va decidir presentar la idea a altres col·lectius de la ciutat de Tarragona, i així buscar la seva adhesió. El primer acte que es va realitzar va ser una concentració unitària contra la trobada de ministres de treball de la Unió Europea. Allí encara només érem col·lectius de Tarragona (Endavant, Assemblea de Joves la Guspira–CAJEI, CO.BAS, CGT, IAC, Plataforma de Parados de Bonavista, Plataforma del Metall i Cau de Llunes), i la concentració es va signar en nom de tots els col·lectius.

Arrel d´aquest acte seguiren les reunions i sorgí la idea de constituir-nos com a Coordinadora, ja que al tenir la intenció de sumar quants més col·lectius millor, vam valorar que signar les iniciatives conjuntes com a

coordinadora era molt més àgil que fer-ho com a col·lectius. En aquest punt s´afegiren la CUP de Tarragona, i la secció sindical de la CGT a Maymo (una empresa de la metal·lúrgia en concurs de creditors, que està rebent moltes pressions). Quan vam començar a organitzar l´1 de maig, s´afegiren a les reunions altres col·lectius de l´Esquerra Independentista del Camp i l´esquerra anticapitalista, de tal manera que la coordinadora comptava amb presència d’altres comarques, que era un dels seus objectius.

Quina necessitat els va moure per crear-la?

Ja es tenia de feia temps la idea de formar alguna cosa unitària, amb les entitats d’esquerra de visió rupturista i trencadora; que vulguéssin convidar a la mobilització i la lluita per canviar la complicada situació actual.

El perquè del nom o què vol dir exactament?

Vam considerar que era un nom amb contingut i considerem que és una reivindicació essencial per a superar l´actual situació de crisi, i per a avançar en la construcció d’un model completament diferent. Quan parlem de “repartir el treball” estem fent referència a la supressió d´hores extres, com a element fonamental, però també apuntem a la reducció de les jornades.

D’altra banda, quan diem “repartim la riquesa” estem exigint que aquesta redistribució del treball no signifiqui una reducció salarial o un detriment de

les condicions de les treballadores i treballadors, i això només és possible si es reparteixen les plusvàlues generades; i alhora, quan reivindiquem el repartiment de la riquesa, volem denunciar que mai hi ha diners per a l’educació, per la sanitat, per les prestacions socials, etc. mentre que en el moment en què els bancs i caixes i les grans empreses ploren per les seves pèrdues, apareixen diners per tot arreu, que són públics, que van a parar a mans privades. Exigir el repartiment de la riquesa és denunciar que en el sistema capitalista, els beneficis són privats, però les pèrdues són públiques, perquè són socialitzades.

Quins objectius té ara mateix? I en un futur?

Actualment, la Coordinadora es troba immersa en l´organització de l´1 de maig unitari al Camp. L´objectiu a curtmig termini és créixer, aglutinant totes aquelles entitats que comparteixin els objectius, per tal de poder conscienciar i mobilitzar amb més eficàcia, arribant al major nombre de sectors de la societat.

En un futur, la finalitat de la Coordinadora ha de ser poder respondre de forma ràpida i eficaç adaptant-se a les circumstàncies. També ens agradaria que el seu nivell d´actuació sortís de Tarragona, i arribés a tot el Camp de manera permanent.

D’altra banda, la coordinació amb altres Plataformes o Coordinadores similars d´arreu del territori ens permet donar respostes simultànies en cas

necessari. Per exemple, la consigna de la manifestació a Tarragona, és la mateixa que la que es farà a Barcelona.

Quina fita espera assolir l'1 de maig, entenent aquest com el 1er acte? I què reivindica?

Volem treure al carrer la resposta social que no s´està donant, donar-li una empenta. Volem posar de manifest que la resposta institucional (aquest pacte social que es materialitzarà amb la reforma laboral) agreujarà la situació a mitjà i llarg termini.

Es vol combatre la passivitat de la classe treballadora propiciada pels sindicats grocs, i denunciar el seu servilisme envers la patronal. El lema que hem aprovat ho explicita: ens volen imposar unes retallades socials i laborals que incrementaran encara més la precarietat de la classe treballadora; les propostes en relació a aquesta nova reforma laboral que hi ha sobre la taula són aberrants, i el paper del PSOE i dels sindicats majoritaris és lamentable. És per això que animem a prendre consciència de la necessitat d’una vaga general, que ho aturi.

Es vol treure al carrer a tota la gent no organitzada, fer col·lectives i públiques les nostres problemàtiques. Volem ser crítics/es i creatius/es: crítics amb el sistema, i creatius en la construcció de les seves alternatives; i aportar aquestes visió als treballadors i treballadores.