FORMACIÓ INTERNA DEL PROFESSORAT | PROJECTE AULES OBERTES
GENERALITAT DE CATALUNYA | DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT
FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E DE DE S E NV O L UP A ME N T D EL PO TE NC IA L HU M À D EL MA RES M E
TEORIA GRUPAL 6 i 7 D’OCTUBRE 2006
1
FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E DE DE S E NV O L UP A ME N T D EL PO TE NC IA L HU M À D EL MA RES M E
Dinàmica grupal Un grup és una reunió de dues o més persones a l'entorn d'interessos o objectius comuns. Al llarg de la vida, perta‐ nyem a innumerables grups que tenen la seva pròpia dinàmi‐ ca. Anomenem dinàmica de grup el conjunt de fenòmens que succeeixen en qualsevol moment de la història d'un grup, en siguin o no conscients els membres. És el conjunt de diverses forces complexes que actuen en qualsevol grup i que deter‐ minen el seu esdevenir i en gran part la conducta dels mem‐ bres.
•
En un extrem es trobaria la concepció institucionalista, per a la qual els grups grans i petits són quelcom tan real com les persones, i tenen vida independentment considerats dels individus que els constitueixen. Per tant, és possible estudiar els grups com a realitats inde‐ pendents, amb propietats, fenòmens i lleis propis, a un nivell diferent del merament individual.
•
A l'altre extrem, la postura individualista, per a la qual un grup no seria sinó una col∙lecció de persones i res més. Allportt diu que, parlant en rigor, cap individu és part d'un grup. Perquè un grup és només l'abstracció que qualsevol podria fer de les semblances reals que existeixen entre els individus que el componen.
Formen part de la dinàmica de grup l'amor, l'odi, l'atac i la fuga, l'engany i la lleialtat que vivim cada dia, moltes vegades sense que ens aturem a reflexionar‐hi. La dinàmica de grup fa servir instruments de diferents disci‐ plines, com són la psicologia social, la psicologia clínica, la psiquiatria, la sociologia, l'antropologia, la pedagogia, etc. I pren com a objecte d'estudi dels fenòmens que s'esdevenen en grups de tipus molt diversos: l'escola, la família, el marc laboral, la teràpia... Kurt Lewin, el 1944 escrivia:"En el camp de la dinàmica de grups, més que en cap altre terreny psicològic, la teoria i la pràctica estan metodològicament unides d'una manera tan estreta, que si es tingués en compte aquesta unió de manera correcta, no tan sols la pràctica proporcionaria solucions en‐ certades a molts problemes teòrics, sinó que la teoria s'acos‐ taria a posar remei a molts dels problemes pràctics que no acabem de tenir solucionats".
Existeixen els grups?
Font: (I)
LES FORCES QUE OPEREN EN ELS GRUPS (I) Segons Cartwright, els grups, tal com observem en la vida quo‐ tidiana, mobilitzen forces molt poderoses que produeixen efec‐ tes de gran importància en qualsevol dels seus membres. Da‐ vant d'aquesta realitat, el qui vulgui treballar amb grups ha de preocupar‐se que aquestes forces, que poden produir efectes molt positius o molt negatius, donin com a resultat les conse‐ qüències més desitjables. Segons en quines forces posem el nostre accent a l'hora de fer plans de treball, elaborarem mètodes diferents i tècniques diferents:
•
Forces interpersonals. S'originen quan es dóna la proxi‐ mitat psicològica de diversos individus. Quan ens sen‐ tim propers a altres éssers humans s'estableix entre nosaltres una connexió de potencial important. Sorgei‐ xen sobretot forces d'atracció i rebuig, que ens porten a situar‐nos a major o menor proximitat dels membres del grup restants. O també forces que ens fan situar per sobre o per sota d'ells, en actituds de domini o submissió. Forces centrífugues o centrípetes que agluti‐ nen el subjecte amb els altres o el segreguen dels seus companys.
•
Forces intrapersonals. Basades en necessitats psicolò‐ giques personals. El mer fet de tenir la possibilitat de pertànyer a un grup fa sorgir en nosaltres unes necessi‐ tats, de caràcter no biològic, que ens empenyen des de l'interior amb força: necessitat de ser acceptat, necessi‐ tat de seguretat, de comunicació profunda, de perti‐ nença a alguna cosa o a algú, necessitat de ser alguna
Quan les ciències de la conducta humana van començar a ocupar‐se de realitats que superaven allò individual, com va passar quan van començar a ocupar‐se dels grups, les postu‐ res es van radicalitzar i es van fer polèmiques. Molts es van escandalitzar quan algun psicòleg va començar a dir que els grups existien per a la psicologia amb el mateix dret que existien els individus. Mai no es va dubtar que un individu, amb les seves idees, els seus sentiments, les seves percepcions i motivacions, fos quelcom unificat que es po‐ gués estudiar, però termes com mentalitat grupal, inconsci‐ ent col∙lectiu o senzillament grup, amb la pretensió de signifi‐ car que totes aquestes realitats eren coses amb existència pròpia, sí que provocaven grans enfrontaments. Sembla que cap al 1920 la polèmica arribava al seu punt culminant.
2
FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E DE DE S E NV O L UP A ME N T D EL PO TE NC IA L HU M À D EL MA RES M E
•
Forces grupals generades per la història. La psicoanàlisi ha demostrat el poder dinàmic que les primeres experiències en el primer grup al qual s'ha pertangut a la vida —la família— resten vives a la part més profunda del nostre inconscient, i són poderoses activadores del dina‐ misme personal. Qualsevol relació de grup que tinguem en la vida adulta s'assemblarà en realitat molt a aquella primera relació grupal amb la família. Podríem dir que sobre els membres de qualsevol grup operen les forces que el grup, amb la seva presència, és capaç de des‐ pertar imaginativament en la fantasia i en el record de tots. En la dinà‐ mica de tot grup ens trobem sobretot amb un lloc on es viuen antigues i profundes experiències infantils. És com una nova matriu familiar que força al fet que es reprodueixin els conflictes bàsics de les històries individuals. Conflictes que poden tenir molts matisos, però que una i altra vegada ressonen amb els vells temes de la castració, la dependèn‐ cia, la rivalitat i la repressió.
D'altra banda, sobre els individus operen també forces de caràcter més inten‐ cional, com són els valors o el sentit que se li dóna a la pròpia vida.
Punt de vista interpersonal
Forces intencionals
Punt de vista intrapersonal Punt de vista grupal
Tot aquell qui treballa amb grups sol guiar‐se per l'esquema anterior d'una manera molt personal, i sempre col∙loca el grup, represen‐ tat com un iceberg, amb un dels seus vèrtexs emergint de la super‐ fície, i els altres dos ocults en el rerefons. Sempre que adoptem una postura estem condicionant la nostra per‐ cepció.
3
FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E DE DE S E NV O L UP A ME N T D EL PO TE NC IA L HU M À D EL MA RES M E
I. L'ENFOCAMENT INTERACCIONAL El camí americà cap a l'èxit (I)
Història L'agost de 1946, després de la guerra mundial i en un ambient americà de celebració i èxit, de la mà de Kurt Lewin, psicòleg de l'escola de la Gestalt alemanya, emigrat als Estats Units, neixen els primers grups d'orientació interaccional enfocats a l'eficàcia i l'èxit. Kurt Lewin, en un fet casual de presència d'alguns participants, en les sessions posteriors de revisió dels conductors, va descobrir que aquest feed‐back proporcionava resultats útils de maduració i creixement, i va seguir permetent això. Es va observar que, tractant‐se de les relacions humanes, com de veritat s'aprèn no és llegint volums interessants. El que cal fer és funcionar realment en un grup, i després reflexionar so‐ bre el que hi passa. I si és possible no esperar gaire a fer aquesta reflexió. Cal tenir en compte el context en què neixen: la darreria de la segona guerra mundial a Amèrica, que se sent el país més poderós del seu temps, que guarda encara la seva fe en la seva forma de vida, que tanta confiança posa en la llibertat individual, i que s'ajusta a l'ètica protes‐ tant segons la qual l'èxit és pràcticament criteri de bondat, i l'eficàcia, garantia d'èxit. Hi ha un clima de fe en les institucions democràtiques pròpies, acabades de revalidar pel triomf de la guerra. Es glorifica tot el que signifiqui integració en grups, associació a quadres que facin caminar cap als objectius d'eficàcia. L'americà mig està entestat en un una recerca: busca en els grups prestigi, estatus i èxit. Es podria dir que també busca companyia, però en segon pla: Amèrica és un lloc feliç i ple de promeses, on no ha arribat tan amarga l'angoixa existencial euro‐ pea. Els problemes fonamentals amb els quals es troba el ciutadà mig són d'adaptació: com aconseguir que aquesta societat tan exitosa fun‐ cioni encara millor? Els objectius d'aquest tipus de dinàmica de grups tenen a veure, doncs, des del començament, amb el perfeccionament del funcionament de grups reals existents en la situació històrica del moment. Bethel, lloc apte per a vacances de gent amb recursos, rodejat de rius enormes i de paisatges meravellosos, diu ben clarament què s'ha d'entendre per eficàcia, per perfeccionar el funcionament, i per nou ordre social.
Eines més emprades
Laboratori
.
Que sigui descriptiu i no avaluatiu (insultar‐se i cantar‐se les quaranta és un mal feed‐back)
.
Que sigui concret i no general
.
Que s'ocupi del que pot ser canviat i no d'allò no modifica ble
.
.
Transmissió de teoria
Des del començament els grups interrelacionals van fer servir petites xerrades teòriques, que, amb el temps, es van anar reduint.
Exercicis de sensibilització i suport
On el conductor proposa experimentar un punt de vista nou des del qual observar uns successos determinats o unes relacions interpersonals determinades (exercicis ver bals, no verbals, instrumentats o no instrumentats).
Es pren el concepte de laboratori i es treballa amb grups petits (8‐10 persones). El conductor que observa ha de restar neutral, i el partici‐ pant és alhora observador i observat, i pretén crear un buit: qualsevol grup dels que mobilitzen les nostres energies cada dia té un contin‐ gut, un tema de què parlar, uns objectius clars... Els membres solen saber què esperar dels altres... El grup localitza fàcilment les figures d'autoritat i sap què pot fer i què no. Crear buit suposa que un grup no té una tasca clara a dur a terme, ni unes expectatives concretes entorn del que ha de passar. Aquesta situació fa augmentar l'ansietat dels participants i els obliga a parar més atenció als "sorolls interiors". Mobilitza molta energia individual, que fa sorgir una imperiosa neces‐ sitat de posar ordre en el caos. Feed‐back Significa retroalimentació, i és el tipus de comunicació que aporta dades a una altra persona sobre l'impacte o la impressió que causa en els altres. És una forma d'ajudar a l'altre a conèixer‐se millor i a modi‐ ficar o controlar de manera adequada el seu comportament social. Es pot dir que un grup practica una bona comunicació quan s'hi dóna feed‐back abundant i eficaç. Perquè un feed‐back, perquè sigui eficaç, cal:
Que no deixi passar el temps, sinó que es doni al més a prop de la conducta possible Que pugui ser validat per altres persones que hi tinguin també alguna cosa a dir
4
FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E DE DE S E NV O L UP A ME N T D EL PO TE NC IA L HU M À D EL MA RES M E
II. EL PUNT DE VISTA GRUPAL
Nivells d'aprenentatge
El dolor ve d'Europa (I)
Podríem agrupar l'aprenentatge en tres nivells diferents:
Història El 1945 s'organitza a Anglaterra el primer grup de formació, obert a tot tipus de persones. Rice i Bion són pioners estudiosos i crea‐ dors de petits grups d'estudi, primer amb persones sanes i també en el context dels hospitals psiquiàtrics. Dos són els trets de la situació que tenen part important en la configuració d'aquesta segona escola de dinàmica de grups: la situació europea de postguerra, i el context clínic en què es des‐ envolupen els seus primers passos. Londres el 1945 no és l'Amèrica triomfant i en pau després d'una conflagració llunyana. És la víctima dolguda d'una cruel realitat. Una vegada més, en un país de vella història com tots els d'Euro‐ pa, s'han suportat les conseqüències d'una guerra en què hi ha hagut més de perdre que de guanyar. El teló de fons no és opti‐ mista, ni apte per pensar en utopies de relació humana. Tant Bion com Rice estan impregnats de l'actitud sospitosa pròpia de la psicoanàlisi. Ells saben bé que les coses sovint no són el que semblen. La conducta externa no sol ser sinó un símptoma de moviments interns profunds, ocults a la mirada superficial, que l'individu viu com a conseqüència de les pressions, tant dels seus impulsos, com del medi. Es posarà èmfasi en els aspectes conflictius del grup, i sobretot el principal, el conflicte amb l'autoritat. Es parteix del fet que els conflictes són de l'essència de l'home i per tant del grup. Res no es pot fer per suprimir‐los que no sigui falsejar la realitat. Però molt es pot fer per aprendre a torejar amb ells. Es pren com a tasca "posar en guàrdia", "fer conscients" els membres del grup d'aquests ocults i sempre presents enemics que estaran omnipre‐ sents cada vegada que un grup de persones humanes es reuneixi per conviure.
Valors subjacents Un cita presa de la documentació que es proporcionava als parti‐ cipants: "Un dels grans valors pels quals es regeix l'organització d'aquesta reunió és la implacable honestedat necessària per pensar en si mateix i en el grup propi bo i sabent que moltes vegades aquesta honestedat no arribarà a una resolució pacífica dels conflictes. Nosaltres valorem molt el pensament, la intel∙ligència, la raciona‐ litat, així com tota decisió clara i ferma feta al servei dels objectius propis..." Mentre que en el model americà el més important a aprendre tenia a veure amb les persones individuals i amb la manera que tenen de relacionar‐se amb els altres membres del grup, l'orienta‐ ció europea se centra més en el complex entramat de la relació vertical. És a dir, en la relació entre dols rols molt definits en el grup, el del qui mana i el del subordinat.
•
Nivell de consciència: quan volem que la persona es faci conscient d'alguna cosa de la qual fins ara no n'era,
•
Nivell de canvi d'actituds: quan volem que la perso‐ na canviï les seves actituds després de passar per l'experiència que li proporcionem, i
•
Nivell de major capacitat d'acció.
Podríem dir que Tavistock (Rice‐Bion) se centra en el primer de tots. Es tracta d'aprendre a aconseguir que el participant faci conscients els conflictes profunds que expliquen i donen raó als dels successos grupals, els vegi amb lucidesa, aconse‐ gueixi no defendre‐se'n. No es tracta de canviar immediata‐ ment, o d'assimilar formes millors d'actuar; això, si bé és de‐ sitjable, es donarà espontàniament més tard. Només quan hagi aconseguit fer conscient el món subterrani que impedeix que les coses funcionin millor. La paraula preferida per designar l'aprenentatge és percepció penetrant, en anglès insight. L'insight és quelcom que només es dóna quan partim d'experiències concretes, i és molt difí‐ cilment previsible. El caràcter psicoanalític d'aquesta dinàmi‐ ca de grups està implícit en l'important paper que té en aquest model l'inconscient. Del fet que es produeixin canvis en la persona que aprèn n'és més responsable allò ocult que allò manifest.
Eines principals La reunió: amb un enquadrament clar, sol usar el petit grup, el grup gran, exercicis pràctics i petites xerrades teòriques. El grup d'estudi: on es treballa en el buit, és a dir, sense tema ni estructura ni contingut prèviament assenyalats. Aquest grup d'estudi, amb l'ajuda del consultor, té com a tasca primordial fer manifest el nivell ocult de la vida del grup. Té com a tasca només aconseguir posar‐se en contacte amb el món desconegut del grup bàsic.
5
FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E DE DE S E NV O L UP A ME N T D EL PO TE NC IA L HU M À D EL MA RES M E
Bion concreta les motivacions ocultes del grup bàsic en tres. Són les que es coneixen amb el nom d'hipòtesis bàsiques. És com si tot el grup actués con si fos una persona que té els seus prejudi‐ cis, les seves pròpies interpretacions entorn del que passa i d'allò que és necessari, i això condicionés en gran mesura cada gest, cada paraula, cada acció seva. Així, el grup actua com si volgués per damunt de tot satisfer una d'aquestes tres necessitats:
•
Obtenir seguretat d'un individu del qual tots poden de‐ pendre: hipòtesi de dependència
•
Protegir‐se a si mateix d'enemics desconeguts i que això no es pogués fer sinó atacant i fugint alhora, com es fa en una batalla: hipòtesi d'atac–fuga
•
Reproduir‐se a si mateix per perpetuar‐se en la vida i com si això només es pogués aconseguir mitjançant l'estretíssi‐ ma unió d'un amb altres en una espècie de matrimoni total que engendri alguna cosa nova i redemptora. Hipò‐ tesi d'aparellament o fusió.
Així, el grup d'estudi crida l'atenció sobre aspectes grupals més que sobre aspectes interpersonals. Normalment pressuposa que quan un individu parla, ho fa en nom del grup o d'una part. És allò grupal que s'expressa per boca de qualsevol dels seus membres, i que formula la fantasia inconscient que mou el grup ara. És a dir, que qualsevol paraula que es diu es pren com a expressió de les actituds de fons que hi ha en el grup. I aquestes actituds, ja se sap, són gairebé sempre actituds impregnades d'agressivitat. Rice posa també una diferenciació entre dinàmica i teràpia de grup: la dinàmica s'ocupa més de procurar mitjans per a la madu‐ ració i el creixement de l'individu i el grup, mentre que la teràpia dedica més atenció a destruir barreres que s'oposen al fet que s'esdevingui algun tipus de maduració i creixement. La barrera principal seria la malaltia. (I)
III. EL PUNT DE VISTA INTRAPERSONAL
O HUMANISTA Retirar‐se al jardí interior (I) La tercera orientació en dinàmiques de grups basa la seva actuació en els principis de la psicologia humanista. Atén so‐ bretot aquelles forces del grup que parteixen del mateix cen‐ tre de l'individu, les seves necessitats bàsiques, el seu dina‐ misme interior cap al creixement. És la que subratlla més allò intrapersonal que no pas allò interpersonal i que allò grupal. Com refereix Paco Peñarrubia: "encara que la teràpia gestalt s'imparteix molt freqüentment en format grupal, no podem afirmar, no obstant això, que el grup gestàltic sigui una terà‐ pia de grup, sinó més aviat una teràpia en grup". (2)
Història El 1014 J.L. Moreno, en el seu llibre Invitació a un encontre, crida l'atenció per primera vegada sobre la importància que té per a qualsevol ésser humà trobar‐se amb una altra perso‐ na: "Un encontre de dos: els seus ulls davant per davant, cara a cara. I quan siguis a prop jo prendré els teus ulls i els posaré en el lloc dels meus, i tu prendràs els meus ulls i els posaràs en el lloc dels teus. I llavors jo et miraré amb els teus ulls, i tu a mi amb els meus". Per aquesta època, a Viena, Moreno comença a treballar amb grups en el seu Teatre de l'Espontaneïtat, que després arriba‐ rà a evolucionar fins a arribar a ser el que avui coneixem com a psicodrama. Sobre 1947 Carl Rogers i el seu equip treballaven a la Univer‐ sitat de Xicago. La seva ocupació principal consistia a preparar tècnics en la relació d'ajuda que poguessin servir de conse‐ llers als soldats que retornaven a l'ambient civil després de la segona guerra mundial. Es dóna, encara que ara no és a la vella Europa, sinó aquesta vegada a Amèrica, una situació de desadaptació. L'experiència fa que Rogers i els seus companys desconfiïn de la mera transmissió de coneixements teòrics, i decideixin provar amb futurs experts en ajut a altres, formant grups. De manera que en aquests grups puguin anar‐se comprenent millor a si ma‐ teixos a través d'altres, i puguin anar sent capaços de relacio‐ nar‐se millor amb els altres. Encara que en principi els beneficiaris del treball havien de ser terceres persones (els soldats que vinguessin del front euro‐ peu), aviat va quedar clar que aquests grups proporcionaven experiències molt valuoses a tots aquells que hi participaven, de tal manera que a ells mateixos els va semblar summament important de continuar. No té menys importància l'establiment d'una altra personali‐ tat important en el mateix entorn geogràfic de Califòrnia: el 1963, Fritz Perls acaba un llarg pelegrinatge científic.
6
FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E DE DE S E NV O L UP A ME N T D EL PO TE NC IA L HU M À D EL MA RES M E
D'ençà d'aquestes dates, i al llarg de tota la dècada dels anys seixanta, va anar apareixent una infinitat de centres de dinàmica de grups, principalment a Califòrnia, que d'una manera o altra recollia la torxa de Carl Rogers i Fritz Perls. La majoria d'ells orga‐ nitzen encara avui una enorme varietat d'activitats, en la seva major part seguint l'esquema d'internat i creació d'«illa cultural» de Bethel. Tots tenen en comú l'actitud de rebel∙lia enfront de la fragmentació de l'ésser humà, i la deshumanització de les seves relacions amb els seus semblants. Als Estats Units assistim avui a quelcom molt oposat a un procés d'adaptació. Per tot arreu es dóna més aviat un procés de protes‐ ta i rebel∙lia. El país (el gloriós país americà) ja no és el gran ven‐ cedor d'una guerra, la mecànica interna de la qual el pot convertir en model d'eficàcia per a la resta del món. L'opulència no ha por‐ tat l'Amèrica del Nord a formes de vida ideals, sinó a noves guer‐ res inútils i a una massificació i una banalitat intolerables. De nou hi ha una exigència de canvi, però l'actual exigència neix d'un sentiment de falta de sentit i de buit, d'una profunda ràbia enfront del món circumdant, ple de paradoxes i contradiccions. El país és ric, de cultura elevada, amb previsions de futur molt posi‐ tives que garanteixen seguretat i benestar. I no obstant això les persones s'hi senten soles i aïllades. Se senten, a més, culpables de les massacres que cada dia recorda la televisió. Efectivament, alguna cosa s'ha de canviar. (I)
IV. PSICOTERÀPIA DE GRUP DES DE LA TERÀPIA GESTÀLTICA (VII) Fins aquí he fet un recorregut per alguns dels autors no estricta‐ ment gestaltistes que han estudiat el funcionament i el desenvo‐ lupament dels fenòmens grupals. Ara em detindré en la psicote‐ ràpia de grup amb orientació gestàltica. F. Perls, pare de la Teràpia Gestalt, va desenvolupar un model personal de teràpia individual en grup, que ha arribat a nosaltres a través dels seus vídeos i llibres i que conté els tallers que va dur a terme en la seva etapa californiana. El grup apareix com a fons, i el membre del grup amb qui treballa és la figura. Aquesta manera de fer facilitava la ressonància afectiva de tots els components del grup, als quals sovint utilitzava com a recurs tècnic. Per exem‐ ple, trobem Perls demanant al participant que li digui a algun dels membres del grup què sent en aquest moment envers ell. Un altre dels models de la Teràpia Gestalt és el desenvolupat per Foulkes i l'escola de Cleveland. S'hi fomenten les interaccions i les relacions entre els participants, ja sigui a través de jocs i experi‐ ments, ja sigui a través de devolucions individuals i grupals, depe‐ nent del moment pel qual passen els individus i el grup. Un dels autors d'aquesta escola, J. Zinker, explica l'evolució dels grups sobre la base del cicle gestàltic, i opina que els grups traves‐ sen les mateixes fases: sensació, adonar‐se, energetització, acció, contacte i retirada. El que caracteritza el model gestàltic i el diferencia d'altres mo‐ dels psicoterapèutics, més enllà de les tècniques que fa servir, són les normes que s'estableixen a l'inici del grup i la forma de treballar del terapeuta conductor.
TÈCNIQUES GESTÀLTIQUES Les tècniques en la teràpia gestàltica sovint prenen forma de jocs, l'objectiu dels quals és adonar‐se dels sentiments, les emocions i les conductes. Ajuden la persona i el grup a treure a la llum les seves resistències, els seus mecanismes defensius i les seves conductes evitatives, de manera que en faciliten la comprensió i l'elaboració. Igualment, serveixen per explorar els recursos de l'individu i del grup. En els moments de bloqueig són de gran utilitat per al con‐ ductor del grup. És fonamental proposar el joc o l'experiment adequat en el moment oportú. Els jocs són gairebé impossibles d'enumerar, i contínuament se'n van creant altres de nous, per la qual cosa no m'hi detin‐ dré. Algunes de les tècniques més conegudes de la Teràpia Gestalt són: la cadira calenta, fer la ronda, el joc de les projec‐ cions, la inversió de rols, l'exageració, l'assaig teatral, el ritme contacte–retirada, etc.
PRINCIPIS DE LA TERÀPIA GESTALT Descric a continuació els principis bàsics de la comunicació en la teràpia gestàltica, l'objectiu primordial dels quals és adonar ‐se del que ens passa a cada moment (desitjos, necessitats, evitacions, malestar, etc.). AQUÍ I ARA: Amb la finalitat de fomentar la consciència de l' ara es suggereix als integrants del grup que s'expressin i co‐ muniquin en temps present. Hi ha una sèrie de preguntes que faciliten les expressions en l'aquí i ara, com ara: “¿Què passa ara en tu?”, ”De què tens consciència ara?”, “Què sents en aquest instant?”, ”Quina necessitat sorgeix en tu en aquest moment?”, etc. LLENGUATGE PERSONAL VERSUS IMPERSONAL: Aquest prin‐ cipi està relacionat amb la responsabilitat i la participació. Molt sovint ens referim al nostre cos, a la nostra conducta, i als nostres actes utilitzant un llenguatge impersonal, com si no fossin nostres o no els haguéssim dut a terme nosaltres. De tal manera que serien alguna cosa aliena. Per exemple, diem: “Tinc un tremolor” en lloc de dir: “Estic tremolant”. “La meva veu sembla un plor” en lloc de dir: “Estic plorant”. Aquesta regla permet que el subjecte es converteixi en agent actiu en lloc de ser un ésser passiu al qual li passen coses. F. Perls va encara més lluny en això de prendre responsabilitat de nosaltres mateixos i afegeix un segon pas: “Jo em faig tre‐ molar”, “Jo em provoco el plor”, etc. CONTINU DE CONSCIÈNCIA: És el que es coneix, en Gestalt, com el “com” de l'experiència. En lloc del “per què” de la conducta (que té un caràcter interpretatiu i lineal de la con‐ ducta) es posa l'accent en el què i el com de la conducta. La nostra pregunta als participants serà: “Què sents ara?”, “Com ho sents?”, “On ho sents?”. D'aquesta manera el participant pren consciència dels senti‐ ments, les sensacions i les percepcions a corporals, ja que aquesta és l'única seguretat possible per a l'individu.
7
FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E DE DE S E NV O L UP A ME N T D EL PO TE NC IA L HU M À D EL MA RES M E
JO–TU: Amb aquest principi expressem la idea que la veritable comunicació es dóna quan tant el qui emet el missatge com el qui el rep es dirigeixen l'un a l'altre mirant‐se directament. Hi ha per‐ sones que actuen com si es dirigissin al buit o a algú que no hi fos present quan parlen a una altra persona que és a la mateixa sala. La seva mirada no es dirigeix a la persona de la qual parlen, amb la qual cosa la comunicació es fa més pobra i en la majoria d'oca‐ sions es perd la possibilitat d'una relació més estreta i càlida. NO MURMUREM: Aquesta regla promou l'expressió directa d'opi‐ nions, idees o sentiments que el participant té envers un altre dels membres del grup i no li expressa directament. Murmurar es dóna quan diem coses entorn d'una persona quan està absent, de manera que s'evita la por que sorgiria si l'expressió dels senti‐ ments portés a una confrontació o a més intimitat amb la perso‐ na. LA FORMULACIÓ DE PREGUNTES: És evident que la persona que pregunta d'alguna manera ens diu “dóna'm... digues‐me...” i so‐ vint, si l'escoltem amb atenció, veiem que no necessita realment la informació, o fins i tot que això implica mandra, passivitat, etc. En aquest cas, el facilitador li diu que refaci la seva pregunta i la converteixi en una afirmació. D'aquesta manera, al mateix temps que l'individu es fa responsable del que hi ha al darrere de cada pregunta, pot trobar les seves pròpies respostes. Sovint es dóna el cas que les preguntes es fan per fer que els al‐ tres ens corroborin les nostres pròpies idees a l'entorn del que preguntem, i l'individu rebutjarà qualsevol resposta que rebi que no coincideixi amb el que esperava o desitjava. Altres vegades, la pregunta té la intenció d'«atrapar» l'altre. Hi ha persones que es passen la vida jugant a la rata i el gat, i esperen qualsevol respos‐ ta per després poder‐se dir a si mateixes i poder dir als altres “t'he atrapat”. És important que la persona s'adoni del que s'ama‐ ga darrere de les seves preguntes; si és un interès per aprendre o posa en pràctica algun joc. SÍ... PERÒ: Està relacionat amb el principi de la responsabilitat. Quan algú ens diu “M'agradaria anar al cinema amb tu però he d'estudiar”, culpa de la seva elecció l'examen i no pren responsa‐ bilitat per la seva elecció. Els conductors gestàltics animem els
participants a substituir el però per la conjunció i. D'aquesta manera l'expressió quedaria així: “M'agradaria anar al cine‐ ma amb tu i he decidit quedar‐me a estudiar“. Aquesta nova forma permet a l'individu fer‐se responsable de la seva deci‐ sió i no culpar l'examen. Sabem que només quan la persona es fa responsable de les seves conductes té la capacitat de transformar‐les i decidir fer alguna cosa diferent. EL/LA CONDUCTOR/A GESTÀLTIC/A Hi ha una sèrie de característiques del conductor gestàltic que el diferencien d'altres terapeutes que apliquen altres tècni‐ ques de grup:
•
El facilitador gestàltic és més actiu en la conducció del grup; proposa activitats, jocs i experiments.
•
El facilitador gestàltic fomenta l'autenticitat i la veraci‐ tat dels intercanvis dels participants, promou l'expres‐ sió dels sentiments i inhibeix les interpretacions i les intel∙lectualitzacions perquè les considera defensives. La majoria de vegades contenen moltes projeccions que eviten el compromís i la interacció espontània i sincera.
•
El facilitador gestàltic fomenta el contacte entre els participants del grup i l'adonar‐se dels fenòmens indi‐ viduals i també dels grupals.
•
Un dels recursos del conductor gestàltic és fer servir el que sent i retornar‐ho al grup, no tant com un parti‐ cipant sinó com l'eco del que s'esdevé. És lícit que el facilitador digui “M'estic avorrint” quan el grup està en una xerrameca buida i evitativa.
M'agradaria concloure amb una frase de Perls que diu: “L'adonar‐se i l'acceptació de les emocions negades o rebutja‐ des són les condicions sine qua non perquè es produeixi la transformació”.
V. LA IMPORTÀNCIA DE L’ADONAR‐SE’N Com més àmplia sigui la visió que tenim de nosaltres mateixos i del nostre entorn, més possible serà aconseguir allò que ens proposem. Es‐ tem acostumats a pensar d’una manera automàtica (des del que sentim, dels nostres prejudicis, de les nostres pors, dels nostres condicio‐ nants, tant familiars com socials i culturals) sobre el que percebem, tant de nosaltres com del nostre entorn; això ens dificulta enregistrar d’una manera precisa la realitat. En la mesura que es té pertorbada o disminuïda la percepció de la realitat, més difícil es fa aconseguir la satisfacció del que necessitem, desit‐ gem i ens proposem. Ampliar la visió no és solament veure més aspectes de la realitat; també és necessari veure‐la amb més precisió, i això vol dir veure‐la tal com és. Una bona percepció ens permetrà més capacitat de valoració del que és possible dels nostres desitjos i propòsits en la realitat, la interna i l’externa (límits i possibilitats), i així poder encaminar les nostres accions amb més certesa cap a la satisfacció. Moltes vegades tenim una sensació d’impotència davant de moltes coses que ens proposem, o a vegades ja no ens atrevim ni a desitjar‐les a causa d’un sentiment intern de “jo no puc”. El “jo no puc” deixa sense cap alternativa i provoca un sentiment de fracàs que ens produeix ràbia i dolor.
8
FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E DE DE S E NV O L UP A ME N T D EL PO TE NC IA L HU M À D EL MA RES M E
En canvi, si augmentem la percepció podem valorar amb més certesa el que és o no possible i buscar alternatives que desblo‐ quegin les situacions d’impotència quotidianes. L’augment de la capacitat de l’adonar‐se’n permet un canvi d’actitud (“jo no puc” per “no és possible”); no un canvi en com un és. Tots ens pensem que som objectius, que sabem veure la realitat tal com és. Això es impossible. Som subjectes amb capacitat de valorar i prendre decisions en aquesta realitat dinàmica. La reali‐ tat (tant interna com externa) se’ns presenta complexa i cadascú hi interacciona des de la seva subjectivitat. Hi ha una relació entre el jo, entenent‐lo aquí com aquella part de l’aparell psíquic que s’adona, és a dir, com el centre de conscièn‐ cia, i l’entorn específic en què aquest interacciona en un moment determinat. Jo sóc un jo que ara interacciona amb la família; des‐ prés a la feina, amb els amics; també un jo que interacciona es‐ coltant un concert, o veient un partit de futbol. La relació que estableix un organisme animal amb el seu medi s’explica com el resultat de les tensions internes que generen les necessitats de l‘organisme i les tensions que l’ambient subminis‐ tra a través d’estímuls externs, tensions davant les quals l’organi‐ sme animal té una resposta automàtica, totalment instintiva. Ara bé, en l’ésser humà la qüestió és diferent, ja que té un equipatge instintiu insuficient, atès que la resposta cap a l’exterior no depèn tant de l’instint com de l’aprenentatge en un nivell, i de la consci‐ ència o l’adonar‐se’n en l’altre. Així, doncs, les tensions internes de l’ésser humà són les pròpies de l’organisme animal i les deri‐ vades del procés d’aprenentatge i socialització humans: les nor‐ mes familiars i socials que regeixen una societat en concret.
ESCOLTAR‐SE ESCOLTAR‐SE és posar atenció (un estat d’alerta sense tensió) per ADONAR‐SE’N amb més precisió, i augmentar així la capacitat de percebre el més essencial.
Hi ha tres nivells de l’adonar‐se’n
•
adonar‐se del món exterior: contacte sensorial actual amb objectes i fets en el present.
•
adonar‐se del món interior: contacte sensorial actual amb fets interns presents
•
adonar‐se de la fantasia. Això inclou tota activitat mental que abraci més enllà del que transcorre en el present: explicar, imaginar, endevinar, pensar, plani‐ ficar, recordar, anticipar el futur, etc.
En aquest curs farem alguns exercicis que possibilitaran explorar i profunditzar en l’adonar‐se de les pròpies vivències. I és que la majoria de dificultats en la comunicació deriven de les reaccions defensives que limiten la comprensió i el contacte. Moltes vega‐ des no estem oberts al que ens diuen perquè ens desperta la por, l’empipament o el dolor. Sovint no escoltem i perdem l’op‐ ortunitat de comunicar‐nos portats per la necessitat emocional d’actuar, de fer alguna cosa. No podem estar receptius i com‐ prendre si no tenim capacitat de suspendre l’impuls reactiu que ens condueix a respondre des de les nostres necessitats, vomitant
els nostres judicis i valors en l’altre. És difícil superar l’impuls de parlar, estar realment disponi‐ bles. Això implica no donar la nostra opinió, no mostrar desa‐ cord, no aconsellar, no consolar, no parlar de la nostra experi‐ ència o deixar de pensar en el que volem dir quan l’altra per‐ sona encara està parlant.
COM LES EMOCIONS INTERFEREIXEN EN L’ESCOLTA Per aconseguir una bona escolta és necessari identificar les nostres vivències internes, i com aquestes desencadenen emocions i sentiments que ens generen ansietat i conflictes. El que hi ha en el fons de les nostres dificultats en l’escolta té a veure amb els nostres conflictes interns, els nostres prejudi‐ cis i emocions que filtren el que escoltem i determinen l’actit‐ ud i la resposta envers l’altre. Les dificultats en l’escolta re‐ flecteixen confusió de límits, poca tolerància a les diferències i poca autonomia, i no ens permeten una disposició sincera a conèixer el que ens diu l’altre. Una de les principals raons per les quals les persones no es‐ coltem és que ens tornem emocionalment reactives. Alguna cosa en el missatge del que parla ens acciona el dolor, l’em‐ pipament o la por, i això ens activa cap a una posició defensi‐ va i no ens permet la comprensió. Quan reaccionem des d’‐ una posició defensiva les nostres respostes són inapropiades i a vegades clarament excessives. Arran de la nostra experiència vital tenim un munt de prejudi‐ cis i de suposicions que interfereixen en les nostres percep‐ cions, i sovint es barregen d’una manera automàtica amb imatges del passat, de manera que distorsionen o redueixen el contacte amb les persones, i això no permet el creixement de relacions que tinguin sentit. Segurament els missatges que ens situen emocionalment reactius són els que impliquen algun tipus de crítica. La uni‐ versal vulnerabilitat humana davant la crítica està relacionada amb el desig universal d’amor i d’acceptació. El que més ens fa mal és la crítica sobre algun aspecte de nosaltres que consi‐ derem una part important de nosaltres mateixos. Normalment acceptem els altres en el mateix grau en què ens acceptem a nosaltres mateixos. Aquells que han tingut la sort de créixer dins d’un context de respecte cap a si mateixos tenen un nivell més alt de tolerància i comprensió, i són més bons escoltadors. No podem escoltar bé altres persones men‐ tre projectem l’equivocada idea que algunes parts de nosal‐ tres no són prou bones per a ser estimades i respectades. El pitjor de la reactivitat emocional és que és contagiosa. Quan l’ansietat apareix, la distància del que parla i el que escolta s’intensifica a través d’accions i reaccions que acaben amb desconnexió emocional. La capacitat d’escoltar té relació amb l’èxit amb què puguem resistir l’impuls de reaccionar emocionalment davant la posició de l’altre.
9
FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E DE DE S E NV O L UP A ME N T D EL PO TE NC IA L HU M À D EL MA RES M E
BIBLIOGRAFIA (1)
DINÁMICA DE GRUPOS, CINCUENTA AÑOS DESPUÉS. LUIS LÓPEZ‐YARTO ELIZALDE . Editorial Desclée de Brouwer.
(2)
TERAPIA GESTALT. La vía del vacío fértil. FRANCISCO PEÑARRUBIA. Alianza editorial.
(3)
TEORÍA Y PRÁCTICA DE LA TERAPIA GRUPAL. GERALD COREY. Editorial Desclée Brouwer.
(4)
TODOS SOMOS UNO. La cultura de los encuentros. William schutz. Amorrortu editores.
(5)
TERAPIA GESTÁLTICA GRUPAL. FRANCISCO PEÑARRUBUA. Revista clínica y salud nº 2, 1991.
(6)
FORMACIÓN DINÁMICA DE GRUPOS, apuntes módulo 1. LLUIS FERNÁNDEZ BERGA. Dirección Aurora Morera, 2001.
(7)
LA TERAPIA DE GRUPO Y LA GESTALT. Mª ÁNGELES MARTÍN. Ponència del 1r congrés de Teràpia Gestalt. Barcelona 1998.
•
GRUPOS DE ENCUENTRO. C. ROGERS. Amorrortu, Buenos Aires.
•
EDUCAR CON INTELIGENCIA EMOCIONAL. DANIEL GOLEMAN. Editorial Plaza y Janés.
•
LA COMUNICACIÓN INTERPERSONAL: ejercicios educativos. JIMÉNEZ HERNÁNDEZ‐PINZÓN. Madrid: ICCE, 1977.
•
TÉCNICAS DE GRUPO PARA EDUCADORES. Manuel Pallares. Madrid: ICCE, 1978.
PROFESSORAT TERESA BARBENA I ANGLADA. Sòcia directora de Atractor consultors. Sòcia directora del Centre de Desenvolupament del Potencial Humà del Maresme. Coordinadora i docent de l’Escola de Formació en tècniques de Teràpia Gestalt del Centre de Desenvolupament del Potencial Humà i de L’Espai de Gestalt de Barcelona. Cofundadora i membre de l’equip del Centre d’Estudis Gestalt D.O.S. (Desenvolupament d’organitzacions i de sistemes) de Barcelona.
Consultora especialitzada en processos participatius. Coach organitzacional i personal. 30 anys d’experiència en l’educació. 14 anys d’expe‐ riència com a psicoterapeuta i 12 anys en direcció i coordinació de formació i supervisió de professionals. Membre didacta de l’Asociación Española de Terapia Gestalt. Psicoterapeuta reconeguda per la FEAP (Federación Española de Asociaciones de Psicote‐ rapeutas) Llicenciada en filosofia i lletres.
teresabarbena@atractor.es | teresa@terapia‐gestalt.eu www.atractor.es | www.terapia‐gestalt.eu ―Apunts realitzats amb la col∙laboració d’AURORA MORERA VEGA. IAFS ‐Instituto de Atención y formación Sicosocial‐ amorera@ya.com | iafs@ya.com xarxaiafs.com
10
FORMACIÓ PARTICIPATIVA DE DINÀMICA GRUPAL C E N T R E DE DE S E NV O L UP A ME N T D EL PO TE NC IA L HU M À D EL MA RES M E
ÍNDEX Dinàmica de grups
1
Existeixen els grups?
1
LES FORCES QUE OPEREN EN ELS GRUPS
1
I. L’ENFOCAMENT INTERACCIONAL
3
Història
3
Eines més emprades
3
II. EL PUNT DE VISTA GRUPAL
4
Història
4
Valors subjacents
4
Nivells d’aprenentatge
4
Eines principals
4
5
5
IV. PSICOTERÀPIA DE GRUP DES DE LA TERÀPIA GESTÀLTICA
6
Tècniques gestàltiques
Principis de la Teràpia Gestalt
III.
EL PUNT DE VISTA INTRAPERSONAL O HUMANISTA Història
6
6
V. LA IMPORTÀNCIA DE L’ADONAR‐SE’N
7
Escoltar‐se
8
Com les emocions interfereixen en l’escolta
8
BIBLIOGRAFIA
9
PROFESSSORAT
9