Anuari Món Empresarial 132

Gener 2011 n. 132

Anàlisi mensual d’economia i empresa

2€

Mirem més enllà

Finances

Exportació

Associacions empresarials Empresa familiar

Cambres de Comerç

Universitats

Recursos Formació de postgrau humans Col·legis professionals

Editorial / OPINIÓ

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

Editorial 2011, l’any de la continuïtat o del canvi?

L’any que acabem d’encetar serà una prova de foc per a la nostra economia. Si d’una cosa podem estar segurs és que en els propers mesos es desvetllaran moltes incògnites.

Assistirem, ni que sigui a finals del 2011, a la tan esperada davallada de l’atur? L’ombra d’un possible rescat d’Espanya per part de la Unió Europea s’esvairà definitivament? Les reformes del govern Zapatero donaran els fruits esperats o han arribat massa tard? Sense ànim de donar resposta a aquestes preguntes, en aquesta edició especial de Món Empresarial, sí

que pretenem mostrar en quins possibles escenaris ens podem trobar.

Hem volgut copsar quin futur preveuen agents socials clau, vinculats més o menys directament a l’economia, com ara les associacions empresarials, els sindicats i els col·legis professionals.

Tots ells coincideixen a suspendre les actuacions governamentals, per un motiu o un altre, alhora que creuen que moltes de les reformes impulsades no són les correctes.

Davant la divergència d’opinions, sembla clar que la solució als proble-

mes actuals hauria de ser consensuada entre totes les parts, fent-se extensible aquesta forma de fer als mateixos partits polítics.

D’altra banda, entre els participants en aquest número constatem una crida unànime en alguns temes, com en el cas de la formació. Tots ells sol· liciten millorar i impulsarla, en tots els seus àmbits i nivells. És per aquest motiu que hem aprofitat per conversar amb els rectors de totes les universitats catalanes sobre aspectes que afecten particularment el sistema educatiu del nostre país.

En qualsevol cas, està clar que els reptes que tenim per davant són diversos i, alguns d’ells, són complexos. En un primer pla, tenim dues assignatures pendents, l’atur i el dèficit públic. Ambdós units projecten una imatge del nostre país que, en els darrers temps, no ens ha ajudat a posicionar-nos a nivell internacional i, en

més d’una ocasió, se’ns ha qüestionat el nostre model econòmic. Probablement les crítiques no són exagerades, però també és cert que en alguna ocasió són interessades, la qual cosa ens porta a haver de lluitar encara més a contracorrent per sortir-nos-en.

A més, no hem d’oblidar que la mobilitat de l’economia espanyola es veu limitada per la seva dependència envers la Unió Europa, situació que es repeteix en el cas de Catalunya respecte a l’Estat espanyol. Cal recuperar les bases d’una economia sòlida. En aquest sentit, el nou Govern català, a priori més estable que l’anterior, pot ajudar a crear un clima més positiu, que propiciï a què les empreses s’arrisquin. Però, el nou Executiu també cal que sigui més fort que mai a l’hora de reclamar els seus drets i, en especial, aquells que tenen un efecte directe sobre l’economia. Cal defensar les competències que ens pertoquen,

alhora que no s’ha de permetre que es retallin les inversions previstes, especialment a nivell d’infraestructures.

Està clar que deixem enrere una dècada en què hem viscut una primera meitat que ens ha projectat cap a l’abundància per poc després caure en picat. Ara hem de confiar que les administracions facin la feina ben feta, però també és responsabilitat de les empreses ser més optimistes que mai.

No podem permetre’ns el luxe de ser víctimes de l’anomenada crisi de confiança. Cal pensar que encetem una nova etapa en què ens projectarem cap endavant i, en especial, cap a uns temps millors.

Des d’aquestes planes us desitgem una bona dècada!

STAFF medigrup digital s.a.: Director General: Joan Pons. Gerent: Emili Ripollès. Directora Editorial: Àgata Serra. Dtor. Comercial: Marc Sabé. Dtor. Administració: Ramon Thomas. Dtora. d’Organització i Projectes: Mònica Rodríguez. Coordinadora Editoral: Meritxell Sort. Delegada Madrid: Maika Fernández. Dtor. Cap Àrea Direcció: Carles Vives. c/Caballero 79, 2a - 08014 Barcelona - tel. 93.280.00.08 fax. 93.280.00.02 - E-mail: medigrup@medigrup.com. www.medigrup.com - Madrid: Av. M-40, portal 13, bajo 27. 28921 Alcorcón (Madrid). Tel. 91 116.96.82 MÓN EMPRESARIAL: Editor: Joan Pons. Redacció: Gerard Arias, Cristina San José, Àgata Serra, Meritxell Sort. Firmes: Joan Tugores. Columnistes: Miquel Bonet, Daniel Ortiz. Col·laboradors: Artur Zanón, Núria Cabrera, Begoña Giménez, Begonya Merino, Jordi Arasa, BCN Press. Disseny: Carlos Latorre. Responsable de Fotografia: Diego Calderón. Fotografia: David Fernández, M.Ángel Chazo.

ISSN 1579-086X

Premi a l’Excel·lència en Comunicació 2006 i 2010

Premi 2007 a la millor trajectòria professional en la difusió de l’economia

membre de l’APPEC

CONTROL OJD

Dipòsit legal B-49.604-98

L’empresa editora no comparteix necessàriament l’opinió dels col·laboradors i articulistes. TOTS ELS DRETS RESERVATS: Medigrup Digital S.A. es reserva els drets sobre els continguts del Món Empresarial, els seus suplements i qualsevol producte de venda conjunta, sense que puguin reproduir-se ni trasmetre a altres mitjans de comunicació, totalment o parcialment, sense prèvia autorització escrita.

opinió / Sumari i Tira còmica

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Sumari Agents Socials

Associacions empresarials, sindicats i col·legis professionals fan balanç sobre el 2010 i analitzen què pot passar durant el 2011.

pàg. 4-30 Universitats catalanes: els rectors catalans reflexionen entorn a temes que afecten directament el sistema educatiu universitari.

pàg. 32-39

Anàlisis de Futur

Durant el 2011 l’economia mundial pot tornar a viure perillosament, segons Joan Tugores.

pàg. 42-43 L’economia catalana s’ha vist el 2010 encara afectada per la crisi econòmica.

Crònica

pàg. 44-45

pàg. 72-74

Les Cambres de Comerç de Catalunya encaren el 2011 amb canvis.

Les mesures del Govern espanyol: retallades i augment d’impostos.

pàg. 46-48

pàg. 76

Auge del sector de la formació de postgrau en plena crisi.

CiU torna a la Generalitat.

pàg. 52-55 Les problemàtiques de l’empresa familiar.

pàg. 70-71

La tira cÒmica

A MÉS...

Les noves estratègies en recursos humans, les previsions borsàries, el màrqueting es reinventa, les fires de Catalunya, etc.

El rescat de Grècia i el d’Irlanda.

pàg. 77 Com han viscut el 2010 França, Gran Bretanya, Itàlia i Alemanya.

pàg. 78

Associacions / AGENTS SOCIALS

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

Agents socials Associacions empresarials

pàg 4-18 Més ajudes per part de les administracions per incentivar l’economia i, en especial, l’emprenedoria. Aquesta és la gran demanda per a l’any 2011. Totes les associacions veuen com una prioritat la reforma de les pensions, la reducció de la despesa pública i la millora de l’educació.

Sindicats

pàg 20-22 CCOO i UGT coincideixen a l’hora de valorar el 2010 com un mal any per als drets dels treballadors.

Col·legis professionals

pàg. 24-30 Les entitats col·legials repassen les problemàtiques i els reptes del seu sector professional.

Universitats catalanes

pàg. 32-39 Els rectors de les universitats catalanes es posicionen davant d’aspectes clau vinculats a la situació de l’educació superior avui.

De l’austeritat al progrés, passant per la reforma Josep González i Sala President de PIMEC El terme austeritat ha estat, sens dubte, el gran protagonista econòmic de l’any que aviat acabarà. Les restriccions imposades pel govern central al maig marcaren un sobtat canvi de tendència, que aviat s’encomanà al conjunt del sector públic. La Generalitat de Catalunya, per exemple, ha acabat l’exercici 2010 amb problemes de liquiditat i havent de recórrer a l’estalvi directe dels ciutadans, cosa que no passava des del 1986.

La crisi més greu des de la Segona Guerra Mundial a bona part del món desenvolupat ha estat particularment severa a Espanya. L’arribada de l’euro i la baixada de tipus d’interès havien alimentat un consum intern i un creixement del crèdit sense precedents, de manera que l’ajust ha estat aquí més dramàtic que a la resta d’Europa. La davallada del PIB de gairebé el 4% el 2009, una xifra històrica, és una de les proves més evidents de la magnitud del canvi de cicle. El problema, però, és més greu si tenim en compte que no només ha canviat un cicle, sinó que hauria de canviar també el propi model econòmic. Els anys de creixement espectacular havien evitat o ajornat un seguit de reformes, que ara resulten imprescindibles.

Després d’unes mesures de xoc tan impopulars com ràpides d’adoptar davant la pressió internacional, el país afrontà les primeres reformes, començant per la laboral. Malgrat l’oposi-

Els anys de creixement havien evitat o ajornat un seguit de reformes, ara imprescindibles

ció dels sindicats, és evident que la reforma aprovada no soluciona els problemes tradicionals del mercat laboral espanyol, com són la dualitat entre contractes temporals i indefinits, l’efecte de l’absentisme o la baixa qualificació d’àmplies capes de l’oferta laboral. La recuperació de l’economia i la millora de la nostra competitivitat exigeixen augmentar la productivitat dels nostres recursos humans. Això només és possible invertint en formació i amb una reforma laboral valenta, a la qual sembla haver renunciat l’actual govern de l’estat.

El segon paquet de reformes que el govern vol tirar endavant es refereix a les pensions, però el ritme d’avenç és molt modest. Cal recordar que el 2050 es preveu que la població espanyola de més de 65 anys representarà un 34% del total, el doble que el 2005 i, fins i tot, per sobre de la mitjana europea (29%). La davallada demogràfica comporta una conseqüent

rebaixa dels ingressos per cotitzacions socials de la minvant població activa, però alhora un augment de les prestacions per pensions. Als Pressupostos Generals de l’Estat pel 2011, tot i la retallada del maig, l’única partida que augmenta significativament (3,6%) és precisament la de pensions. Per tal de mantenir l’equilibri, un estudi arribà a estimar que les cotitzacions socials haurien de pujar del 28,3% actual fins al 70% del salari el 2050, una xifra evidentment prohibitiva, que impediria la creació d’ocupació. És evident que el sistema, en la seva configuració actual, podria derivar en costos molt elevats que perjudiquin greument la competitivitat empresarial.

La reforma però més important que hauria d’engegar el govern afecta als fonaments de l’economia i al paper de les pimes i emprenedors. Sovint oblidem que les pimes representen el 99% de les empreses catalanes, el 63% del valor afegit brut i el 72% de l’ocupació. Per tant, les mesures del govern català i espanyol haurien d’incidir primordialment sobre aquest ampli col·lectiu, per tal de millorar la seva competitivitat i reforçar la seva capacitat d’innovació i exportació. Als Pressupostos Generals de l’Estat pel 2011, en canvi, observem una davallada del 5% en la dotació del programa de suport a pimes, mentre a Alemanya aquesta partida s’apujarà un 12%.

Són diversos els problemes que afecten les pimes avui dia

i que convé corregir ben aviat per tal de generar el creixement i ocupació que preveuen els optimistes Pressupostos de l’Estat pel 2011. Per una banda, la restricció global del crèdit ha perjudicat de forma exagerada els petits negocis, que els bancs i caixes han percebut com més arriscats en aquests temps de crisi. Aquest fet contrasta amb l’evidència de que el gruix del deute empresarial espanyol correspon a les grans empreses cotitzades i al sector immobiliari en particular. Després del fracàs de les línies ICO per a pimes i autònoms a través del sistema financer, el nou “ICO Directe” tampoc no ha aportat resultats que s’acabin de veure.

Després de la reforma laboral a mitges i la lenta reforma de les pensions, la fiscalitat hauria de formar part de la propera onada de reformes. De la mateixa manera que sindicats i partits d’esquerra defensen una major progressivitat a l’IRPF, és necessari que les pimes gaudeixin d’un tracte fiscal més favorable a l’impost de societats.

Una vella reivindicació de la nostra organització és l’exempció dels beneficis no distribuïts per a a fomentar l’autofinançament empresarial.

Les pimes pateixen també més que ningú la sobrerregulació a Catalunya i a l’Estat. Un recent estudi de PIMEC Turisme demostrava per exemple com la mateixa normativa hotelera generava un cost anual equivalent a una pernoctació a un establi-

ment de 500 habitacions, però de nou pernoctacions a un hotel petit de 30 habitacions. La tan predicada austeritat en la despesa pública convé també estendre-la doncs a la regulació i la legislació, ja que el creixement econòmic exigeix rebaixar la càrrega normativa.

Aquesta discriminació positiva envers les pimes, aplicable als àmbits laboral, fiscal i normatiu, hauria de configurar la base d’una futura política econòmica, orientada també a la innovació i la internacionalització empresarials. Cal redoblar els esforços en innovació aplicada a la indústria i racionalitzar el mapa de recerca, massa influït per la política local i no sempre guiat per criteris d’eficiència. No és acceptable tampoc la davallada o congelació dels pressupostos de suport a la internacionalització en un moment en què precisament l’exportació ens ajudarà a sortir de la crisi.

Les previsions oficials de creixement del govern pel 2011 són molt superiors a les de centres independents de recerca i organismes internacionals. Sense entrar en aquesta “guerra de xifres”, qualsevol objectiu econòmic és assumible si es prenen les polítiques adequades. En el nostre cas, aquestes passen pel suport al petit empresariat, les reformes estructurals i la reorientació cap a la innovació i la internacionalització. Només d’aquesta manera podrem deixar enrere l’austeritat i endinsar-nos de nou en el progrés.

AGENTS SOCIALS / Associacions

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Àmbit Empresarial

Recuperació i reptes de futur Eusebi Cima i Mollet President de Fepime Catalunya L’economia sembla que va agafant impuls i, a nivell mundial, la recuperació ja està encaminada. Segons dades dels principals organismes mundials, 2010 tancarà amb un creixement de gairebé el 4%, gràcies a l’empenta dels països emergents, que continuen registrant creixements de dos dígits o propers, i que la primera potència mundial, els Estats Units, va creixent ja de manera sostinguda; mentre que en el cas d’Europa, Alemanya continua sent motor i mostra ja signes positius de recuperació.

Encara hi ha països amb problemes econòmics importants, com ara Irlanda o Grècia. Espanya encara continua encallada en una conjuntura negativa, però el nostre cas és diferent al d’aquests països europeus, que han hagut de ser rescatats per la Comunitat Europea. Tanmateix, hem d’estar alerta i aplicar les reformes necessàries per redreçar l’economia espanyola i catalana.

Durant molt de temps, Espanya va registrar una recaptació per impostos força important, però al mateix temps també va augmentar la despesa pública; però quan va caure la recaptació, no va passar el mateix amb el nivell de despesa, i ara tenim una despesa pública força elevada que no es compensa amb els ingressos que entren a les arques públiques. Davant d’això, s’ha de ser proactius i posar fil a l’agulla: sabem les reformes que s’han de dur a terme i cal començar a aplicar-les amb celeritat per tal de reduir l’excessiu nivell de deute que re-

Hem d’assumir els

reptes que tenim i treballar amb esforç, sacrifici i determinació

Cal reduir la quantitat de tràmits administratius que s’han de realitzar en molts casos

gistra l’Administració Central.

Cal una actitud activa per part de tots –Govern, empresaris, sindicats– així com també del conjunt de la societat, assumint els reptes que tenim per davant i treballant amb esforç, sacrifici i determinació.

Les reformes s’han de fer quan abans millor, al mateix temps que cal revertir l’ambient de desànim i apatia i recuperar la confiança si volem guanyar progressivament competitivitat i tornar a ser motor de l’economia espanyola. Cal analitzar i canviar el que calgui del nostre sistema actual, de la nostra economia i posarhi remei. Alhora també hem de detectar les nostres potencialitats i reforçar-les com a factors clau que impulsin la recuperació econòmica. I aquestes reformes han d’abastar diferents àmbits d’actuació com ara la fiscalitat per ser un país

més atractiu per a les inversions estrangeres i per facilitar la recuperació de les empreses que ja estan ubicades al nostre territori. En aquest sentit, el Govern central ja va donar un pas aprovant les mesures fiscals, especialment les dirigides a pimes i a autònoms. És un pas positiu que des de Fepime hem estat reclamant de manera reiterada des de fa temps per tal d’evitar arribar a la situació actual en què ens trobem. Esperem que aquestes mesures serveixin per crear un entorn que afavoreixi la tasca dels milers de petits i mitjans empresaris que lluiten cada dia per superar la conjuntura actual, a través de la innovació, el treball constant i l’assumpció de riscos.

L’educació és una altra de les assignatures pendents del nostre país. Tot i el que el darrer informe Pisa reflectia una millora en aquest àmbit, encara ens trobem en posicions molt baixes. I perquè un país, una economia evolucioni, millori i creixi cal tenir persones ben preparades, amb una formació adient per a les noves exigències del mercat global. I per això és necessari que s’estrenyi la col·laboració entre Universitat i Empresa, que es potenciïn les sinèrgies que poden sorgir d’aquesta aliança en àmbits com la recerca, la innovació i la captació i potenciació del talent. Però no només s’ha de pensar en la formació universitària. També cal donar un impuls decidit a la Formació Professional, factor molt important en el desenvolupa-

ment econòmic de Catalunya i de l’Estat i que, ara com ara, encara no té el prestigi que li correspondria.

Una altra de les reformes que actualment està sobre la taula, no només a Espanya, sinó que també a d’altres països de la Unió Europea són les pensions i l’Estat del Benestar. A Espanya tenim un sistema que cal revisar degut a diversos factors, com ara el desequilibri demogràfic entre població activa i població en edat de jubilació i també pel factor immigració. Cal que s’analitzi el sistema, es revisi de dalt a baix si volem donar-li continuïtat i fer-lo viable. Veure què podem fer, com aplicar-ho i quins efectes econòmics tindrà. S’ha de dur a terme una reflexió en profunditat sobre els pros i els contres de l’actual sistema i modificar tot allò que sigui millorable i que no permeti que –a mig i llarg termini– sigui viable.

I el mateix s’hauria de fer amb les Administracions Públiques.

Cal que siguin més eficients, que es redueixi de manera important la quantitat de tràmits administratius que s’han de realitzar en molts casos i que entorpeixen la feina d’empresaris, treballadors i societat en general. La Unió Europea ja ha alertat sobre aquesta tendència negativa a l’increment de tramitació burocràtica, i va publicar un informe en què qualificava aquest excés de tràmits com a “inútils” i traslladava als països membres una sèrie de recomanacions per tal de crear un entorn

favorable i que ofegui menys el treball de les petites i mitjanes empreses, que en molts casos, tenen serioses dificultats degut a aquesta qüestió.

En aquest sentit, el govern de la Generalitat ja va donar passos en la bona direcció, i cal que ara el nou govern continuï amb aquesta tasca iniciada i revisi i elimini tot allò que és prescindible per tal que la musculatura de les pimes, les grans empreses i de l’Administració Pública perdi part del greix que limita l’eficiència i l’eficàcia.

Un altre dels reptes importants que tenim per davant, i no per anomenar-lo l’últim és menys important és la reforma del mercat laboral, la seva modernització. Ha de ser un entorn laboral efectiu, competitiu i que faciliti l’entrada i sortida del mateix.

Que trenqui amb la dualitat actual entre treballadors indefinits i temporals i que eviti perjudicar els col·lectius com ara els joves, millorant la seva integració al mercat laboral un cop acabats els estudis.

Cal esmerçar tots els nostres esforços per guanyar competitivitat, i per fer-ho calen reformes. Reformes estructurals i d’altres menors, però totes elles necessàries per encarrilar la recuperació.

La millor oferta de màsters i postgraus per arribar a les teves metes.

Futura és la millor opció per créixer en la teva carrera professional. Un espai pensat exclusivament per al teu futur, amb totes les propostes en màsters i postgraus i un programa de jornades tècniques molt complet per desenvolupar la teva professió i aconseguir totes les metes. Amb tot l’assessorament i l’orientació personal perquè no deixis de superar-te.

Recinte Montjuïc 25-26 Març 2011

SALîÊDELSÊMËSTERSÊIÊPOSTGRAUS

www.salofutura.com

AGENTS SOCIALS / Associacions

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Àmbit Empresarial

La necessitat de reformes immediates

Antoni Abad i Pous President de la patronal catalana Cecot Des de fa molt de temps a la Cecot assenyalem que la situació del país és realment preocupant. En aquest moments, Espanya té uns fonaments econòmics i socials febles que fan que estigui en una situació complicada i que es faci molt poc atractiva a l’hora de fer-hi negocis. Les darreres notícies internacionals en el món financer situen Espanya en el centre de l’huracà. És evident que la conseqüència més important pendent de resoldre és l’atur. Les dades de l’enquesta de la població activa del tercer trimestre situen el nombre d’aturats en 4.574.700, és a dir, el 20% de la població. I el darrer informe presentat pel BBVA apunta a què, durant el 2011, no només no es reduirà, sinó que assolirà el 20,6%. És convenient precisar que del total d’aturats el 47% correspon a atur juvenil. I assenyalar que el nivell de formació del 86% dels joves aturats és de graduat escolar o ni tan sols aquest. Per contrast, els joves amb titulació d’FP grau superior o universitària només suposen el 2%. Afegir que estructuralment a Espanya el 49% de la població adulta només té graduat escolar. Aquestes dades posen de manifest la relació directíssima entre formació i ocupació laboral i que si volem reduir taxes d’atur cal apostar clarament per l’emprenedoria sense exclusions. En aquest sentit, és convenient apostar també pels sectors més tradicionals, ja que una aposta única per l’economia del coneixement condemnaria a aquests aturats sense formació a l’atur “vitalici”.

A mig termini, s’haurà d’afrontar la tan demanada millora del model educatiu. Només cal fi-

Si volem reduir taxes d’atur cal apostar clarament per l’emprenedoria sense exclusions

xar-se en els diferents “tests” internacionals que mesuren el rendiment acadèmic per veure que el nostre país no ha fet tampoc els deures en aquest tema.

I que si no ens donem pressa en millorar-lo, ens espera un futur poc esperançador. El nostre model pedagògic, pràcticament, no ha evolucionat en els últims cent anys i això fa que sigui molt difícil que pugui fer front als nous reptes socials.

Una formació més pràctica, un millor coneixement de l’anglès i un millor ús de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, són aspectes que cal solucionar de manera immediata.

No obstant, per solucionar el gran problema de l’atur, cal també guanyar en competitivitat i productivitat. Si no som més productius no es podrà crear treball estable i de qualitat. Però, per això, cal afrontar amb serietat i valentia les grans reformes pendents que, per la seva manca de resolució, llastren la nostra productivitat des de fa molt temps.

D’una banda s’haurien de concretar mesures, atrevides però ja contrastades en els altres països de la UE, tant de tipus

fiscal com laboral, per reactivar l’economia del nostre país.

El marc fiscal no és gens motivant, ja que està més pensat per “repartir” que per estimular la creació de riquesa. Per posar un exemple de la raresa del bastidor espanyol: la figura del “business angel” no està reconeguda ni té un marc d’incentius. També és necessària una reforma laboral profunda, que contempli aspectes com rebaixar l’absentisme, fomentar el contracte per a la formació, la figura del contracte temporal i implementar solucions de mobilitat i acomiadament contrastades en països del club de la UE. La darrera reforma oblidada és la de la funció pública. La greu crisi econòmica no ha impedit que per primera vegada en la història del nostre país s’hagi superat els tres milions de funcionaris, segons les dades de l’EPA del primer trimestre de 2010. I Catalunya no és aliena a aquesta “tendència”: entre 2005 i 2010, la Generalitat ha augmentat en 31.037 el nombre de funcionaris, segons dades de la pròpia administració. És sorprenent que en l’era de les noves tecnologies el nombre de funcionaris no hagi minvat, mentre que en el sector privat han significat el redisseny i automatització dels processos amb el conseqüent augment de productivitat i agilitat. Algú podria pensar que estic proposant engreixar les llistes de l’atur.

Res més lluny de la realitat.

Tot aquest personal substituït per la reenginyeria de processos i l’automatització, adequadament format, pot dedicar-se a altres tasques que generin valor afegit, incrementant ai-

xí la riquesa del país. Hauríem de ser tots més conscients que l’única sortida que tenim és aconseguir generar major activitat econòmica productiva, perquè, ara per ara, el model està descompensat. Les solucions poden ser diverses, però, en qualsevol cas, prèviament, caldria mesurar l’activitat pública amb dos indicadors molt clars: el valor afegit i la productivitat i eficiència.

Això ens conduiria a prendre decisions d’eficiència i a premiar la bona gestió.

Per concloure, evidentment s’ha de millorar el nostre model industrial. En aquest sentit les nostres infraestructures són mediocres, envellides o estan per fer i, per tant, no propicien la competitivitat.

Les millores obren noves possibilitats de negoci per a les empreses i contribueixen a crear una economia dinàmica.

Un exemple el trobem en el Corredor Mediterrani. El Govern Central té el deure de prioritzar aquesta infraestructura, canviant l’ample de via per normalitzar-lo amb l’europeu i connectar aquesta via amb els principals ports marítims, ja que és clau per al desenvolupament de l’economia més dinàmica i exportadora: la de l’arc mediterrani. Un retard en l’execució condicionaria la

competitivitat de moltes empreses d’arreu de Catalunya que precisen d’aquest transport, així com les inversions futures.

En definitiva, calen reformes profundes que impedeixin que es perdi un any més. S’ha tornat a no fer res i a desaprofitar les oportunitats per fer veritables canvis estructurals. Si no fem els deures, no podem esperar gaire alegries. Tot i que, com sempre i arreu, els empresaris van fent empresa.

Fins i tot malgrat l’escenari actual, recuperant, en el si de les empreses, valors i actituds tradicionals. Valors que tenen a veure amb esforç, sacrifici, treball en equip i positivisme. I és veritat que s’està fent, però cal, alhora, responsabilitat per part dels polítics per fer immediatament totes les transformacions i reformes que serveixin per refundar les bases de competitivitat del país.

10

AGENTS SOCIALS / Associacions

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Àmbit Empresarial

Cal fer un gir de 180º Albert Calzada Vilaseca President de la Unió Empresarial del Penedès (UEP) El 2010, malauradament, no ha estat l’any de la recuperació econòmica. Han estat dotze mesos on la crisi s’ha agreujat, on encara ningú ha sabut trobar la clau de la reacció. El món de l’empresa a Catalunya no travessa un bon moment. Avui dia, engegar, mantenir o incrementar una activitat empresarial resulta complicat i, massa sovint, desencisador. L’empresari està trobant, a banda de la caiguda de vendes i demanda per culpa de la crisi global, un seguit de limitacions en el seu dia a dia que no fan res més que minvar i perjudicar la seva competitivitat. Limitacions, algunes noves derivades d’aquest moment i aquesta crisi concreta, i unes altres que ja portem anys arrossegant. Continua mancant més facilitat d’accés al crèdit bancari, segueix faltant més agilitat, rapidesa i eficàcia en la gestió de tràmits burocràtics, i és necessari, en general, més suport a l’empresa i als emprenedors, que avui veuen com les seves idees i il·lusions perden força davant tanta trava i impediment.

Ha mancat suport real per part dels polítics i els governants al món econòmic i empresarial, com si de vegades se n’oblidessin que aquest és el gran generador d’ocupació i el gran dinamitzador d’un país com el nostre en ple segle XXI. S’han distret amb temes que no eren prioritaris i els ha faltat decisió i atreviment per buscar les nostres pròpies sortides de la crisi, probablement per la incertesa del moment i perquè ningú encara ha trobat la fórmula màgica. Hi ha un fet evident, i és

que en el moment que algun govern decideixi ser agosarat i cercar aquestes sortides, haurà de contemplar l’empresa com un aliat ineludible. I també es fa evident que, per aconseguir aquest aliat, haurà d’ajudar-lo a alleujar aquestes càrregues: l’empresa necessita finançament per afrontar aquest moment amb expectatives de futur, l’empresa necessita celeritat i efectivitat en els seus tràmits amb l’Administració per no esmerçar temps i forces en procediments prescindibles, i l’empresa necessita, per sobre de tot, sentir-se valorada i recolzada. Hi ha, doncs, molta feina per fer i moltes actituds per canviar.

I és que tots aquests problemes deriven no només en el desencís de l’empresari autòcton, sinó que, a més, tenen greus conseqüències a l’exterior.

Catalunya està perdent atractiu empresarial; els nostres costos de producció són elevats respecte, per exemple, els de l’Europa de l’Est, i totes les traves abans esmentades fan que les grans multinacionals s’ho pensin dos cops abans d’establirse a casa nostra. De la mateixa manera, moltes que ja portaven dècades instal·lades aquí, es plantegen ara la seva continuïtat seriosament. Casos com els de Sony o Nissan són només exemples puntuals del que està passant, noms amb més visibilitat als mitjans de comunicació, però que al cap i a la fi, només són la punta de l’iceberg.

En aquesta pèrdua d’imatge i d’atractiu també hi juguen un paper importantíssim retalla-

des d’inversió de l’Administració com les de l’àmbit de les infraestructures. No pot ser que, en moments en què tothom coincideix a dir que el país perd força i competitivitat, s’aturin desdoblaments de carreteres, connexions d’autovies, estacions intermodals, línies fèrries de mercaderies i inversions en ports i aeroports. Ara és, precisament, quan Espanya i Catalunya necessiten més aquestes inversions, perquè ara és quan de debò ens la juguem.

El més inquietant, però, és que les previsions d’institucions de contrastat prestigi com la Cambra de Comerç de Barcelona o Foment del Treball, auguren una restricció encara més gran de la despesa en aquest camp per 2011.

Però no tot el problema a Espanya i a Catalunya depèn dels nostres governants. Tenim un problema més profund de base que afecta la nostra força productiva, el conjunt dels nostres treballadors. Comparant-nos amb altres països, ens manca molta qualificació i formació.

Hi ha mancança de coneixements d’altres llengües i d’informàtica, mancança de formació específica i de formació complementària pel lloc de treball que s’ocupa i la productivitat per treballador és cada cop més baixa. I aquest fet contrasta amb les altes expectatives de benestar que tenim tots. Cal admetre, però, que aquesta no és una deficiència només dels treballadors, hi ha moltíssims directius que no estan sufici-

entment formats i experimentats per prendre les decisions valentes i adequades que calen quan s’està al capdavant d’una companyia. És necessària, doncs, una conscienciació general d’empresariat i treballadors.

Un altre gran problema que travessem és el de la temporalitat del nostre mercat de treball, probablement en gran mesura fruit de la mala situació que travessa el món de l’empresa en general. Cada cop és més difícil que una empresa pugui oferir una estabilitat als seus empleats, i això és un peix que es mossega la cua: si l’empresa no garanteix una continuïtat al treballador, aquest no té el compromís que hauria de tenir amb el projecte; i a l’inrevés, si el treballador no es mostra compromès i no està prou ben preparat, l’empresa no s’arrisca a oferir-li l’esmentada estabilitat. Problemàtica de difícil solució, i especialment en una crisi com aquesta. El Govern ha intentat posar-hi remei amb una nova reforma laboral que normativitza alguns aspectes fins ara bastant poc regulats, però que resulta del tot insuficient per assolir el gran objectiu de fomentar l’ocupació i acabar definitivament amb la temporalitat en el treball.

Però afortunadament, enmig d’aquest panorama desmotivant podríem destacar petits oasis d’esperança, petits salvavides que estan permetent algunes empreses no només no

caure en l’espiral de crisi destructiva, sinó que les ajuden a aprofitar aquest moment i aquesta conjuntura per ampliar mercats i mirar el futur amb ganes. Iniciatives privades a banda, és de justícia destacar l’aportació d’entitats com ACC1Ó que, amb el seu suport, està empenyent moltes empreses en aquests moments complicats.

Feta aquesta anàlisi, més d’un trobaria normal caure en el desencís, el derrotisme i la depressió. Però no ho hem de fer.

Si una cosa ha caracteritzat sempre els catalans en molts moments al llarg de la seva història, ha estat la capacitat de reaccionar, d’aixecar-se, de liderar reformes i d’encapçalar canvis de dinàmica. Aquest moment torna a ser clau i no hem de ser conformistes ni quedar-nos a l’expectativa.

Ens hem d’activar i buscar la nostra pròpia sortida endavant. Sector públic i sector privat, del més gran al més petit, tots junts hem d’ajuntar esforços per solucionar aquells problemes que frenen el nostre avanç. Hem de plantejar-nos qui volem ser i on volem estar d’aquí a deu anys, i posar-nos a treballar amb força i amb decisió. I no podem deixar passar més temps, el 2011 hem de posar fil a l’agulla.

12

AGENTS SOCIALS / Associacions

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Àmbit Empresarial

Hem de tenir la ment oberta Ramon Felip i Bolba President de la Unió Empresarial de l´Anoia

Tothom, particulars i empreses, estem immersors en els efectes de la crisi econòmica.

Tot i que es preveu una lleu millora de l’economia mundial per aquest any i el proper, la recuperació entre països no es homogènia. A Espanya la recuperació s’està alentint, ens trobem en una situació econòmica molt complicada, amb un índex d’atur extremadament alt, i uns indicadors que apunten a una reculada del consum privat i de la inversió pública.

El mes de setembre passat, l’atur superava de nou els 4 milions, i encara les perspectives continuen sent poc esperançadores.

Malgrat això hi ha una certa espurna de dinamisme econòmic, com ho demostra el fet que a l’agost de 2010 les noves societats mercantils creades es van situar en un 4% per damunt de l’any anterior. I, quant al sector immobiliari, el descens en els preus del habitatges, els baixos tipus d’interès i la perspectiva de l’eliminació de la desgravació per compra d’habitage a partir del 2011 – per alguns contribuents– han animat lleugerament les transaccions.

Una de les claus de l’evolució futura de l’economia espanyola és el compliment dels objectius d’ajustament dels pressupostos del sector públic, la reducció de la despesa pública és imprescindible tot i que hauria de respectar l’estímul a les activitats que contribueixen al creixement

Cal un pla que inclogui bonificacions fiscals per ajudar els emprenedors A l’Anoia tenim avantatges com gaudir d’una situació geogràfica privilegiada Apostem per diversos projectes i per potenciar les inversions al territori

de l’economia. Cal un pla per ajudar els emprenedors que inclogui bonificacions fiscals i simplifiqui els tràmits, facilitar el màxim el camí perquè es creïn noves empreses i a la vegada implantar mesures financeres per facilitar el finançament de circulant a les pimes.

A Catalunya estem rebent un fort impacte dels efectes directes de la crisi, i especialment a la nostra comarca, l’Anoia, on la dependència dels sectors tradicionals, especialment el tèxtil i la pell, ambdós especialment afec-

tats per la deslocalització, han provocat uns dels índex d’atur més alts de Catalunya.

Per tant ens trobem en un entorn complicat, és per això que en aquest moment hem de tenir la ment oberta i definir i potenciar els sectors econòmics de futur que han de crear nous llocs de treball Cal que posem les bases d’una economia sòlida i mirem cap aquells sectors que, en un futur, poden generar llocs de treball.

A l’Anoia tenim importants avantatges com es el fet de gaudir d’una situació geogràfica privilegiada, la logística, doncs, pot ser un sector d’activitat alternatiu, un revulsiu que ens permeti créixer i anar endavant.

El fet que l’Aeròdrom d’Òdena hagi estat designat com a seu del futur aeroport corporatiu de Barcelona ens obre moltes portes. Disposar d’un aeroport és un actiu molt important, atès que els aeroports determinaran la localització dels nous negocis i comportaran altres beneficis com el desenvolupament de les indústries.

Un altre dels eixos en què s’està treballant és el sector turisme. A l’Anoia s’ha creat, recentment, una Taula de Turisme integrada per diferents entitats i organismes públics i privats, amb la finalitat de potenciar aquest sector que, tot i que fins ara no s’ha explotat, pot ser una de les bases en què pot sustentar-se l’economia del futur.

A l’Anoia disposem del cir-

cuit Parcmotor, aquesta instal·lació és un pol d’atracció per a persones afeccionades al món de l’automobilisme i motociclisme però també pot ser una bona ubicació per aquelles empreses relacionades amb el món del motor.

Per tant, malgrat la situació econòmica estem treballant en projectes que han de portar inversions al territori com pot ser el nostre suport incondicional al projecte per a la creació d’un Centre d’Innovació per a la Simulació en l’Àmbit de la Salut. Aquest projecte busca crear un centre de referència en aquest àmbit, coordinar en xarxa els diferents equips que ja existeixen a Catalunya i concentrar a Igualada la innovació en el camp de la simulació mèdica.

Tot i que les perspectives no són optimistes a curt termini, hem constatat que a la comarca hi ha grans dosis de creativitat, les empreses aposten per la innovació i es creen noves empreses, com ho demostra el gran nombre d’empreses presentades en la recent convocatòria dels Premis Idea per a projectes innovadors i noves empreses de recent creació.

Un dels sectors emergents és el de les noves tecnologies. L’Anoia compta amb un important nombre d’empreses del sector de les comunicacions i la informació amb professionals altament qualificats, la creació de la Comissió Tic de la UEA té com a objectiu donar suport al teixit TIC (Tecnologies de la Informació i la Comunicació) del territori, dinamitzant tant les empreses com els professionals d’aquest àmbit, i el teixit empresarial en general, usuari d’aquestes tecnologies.

Des de la Unió Empresarial apostem per aquests projectes i per potenciar les inversions al territori. A nivell general calen mesures arriscades, per part de les administracions, per poder fer front a la crisi i sobretot cal l’esforç col·lectiu per tirar endavant el nostre país.

14

AGENTS SOCIALS / Associacions

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Àmbit Empresarial

Cal confiar en el present i el futur David Anton Junta AIJEC Associació Independent de Joves Empresaris Finalitza l’any i molts parlen de “tanquem” el 2010. Però als Joves Empresaris, aquesta paraula no ens agrada. Nosaltres ens identifiquem més amb paraules com: obrim, apostem, arrisquem.... Tanmateix, és evident que a nivell fiscal, d’objectius empresarials, de compte de pèrdues i guanys, els darrers dies d’any són una oportunitat bona per aturar-se a pensar. Són dies òptims per fer balanç, reflexions i sobretot, per saber el que hem de millorar per al 2011.

Aquest 2010 el recordarem marcat per diferents esdeveniments econòmics, socials i empresarials. Les incerteses sobre l’evolució dels mercats financers, els intents de contenció del deute públic, les propostes incipients de reforma del marc laboral, la proposta de reforma de les pensions on tot sembla indicar que es treballarà fins els 67 anys, la pèrdua de la qualificació de solvència del deute públic estatal, els anuncis de tancament encara d’empreses, les retallades en infraestructures a Catalunya, la plantada dels controladors aeris, i podríem fer una llista llarguíssima d’elements majoritàriament negatius que han marcat l’agenda d’aquest 2010. Nosaltres, evidentment, no som aliens a tots aquests factors però al que sí som aliens és al contagi d’aquest virus tan perillós i abundant que és la POR, que es contagia de forma sobtada i perdura en el temps, més temps

Els joves empresaris som valents i lluny de ser temeraris, no tenim por Cal simplificar els impostos, la seva gestió i complexitat, i generar períodes de carència

del desitjable.

Els joves empresaris som valents, decidits i lluny de ser temeraris no tenim por, no tenim por, perquè confiem en el present i en el futur. No tenim por, perquè ens adaptem al canvi, perquè en una amenaça, sempre hi trobem oportunitats; perquè estem connectats al món i el món a nosaltres; perquè sabem que les coses es poden fer millor i diferent; perquè fem una aposta decidida pels nostres equips de treball i per les persones. Aquesta és la manera que tenim per afrontar aquest traspàs de dècada, la segona del segle XXI, som així: carregats d’il·lusió i amb empreses que, inclús aquest

2010, alguns ens n’hem sortit amb nota. No volem sentir parlar de teories catastrofistes sobre l’esdevenir, no volem sentir que els millors anys han passat. Som la benzina d’aquesta societat, i ens ho juguem tot.

Abans parlàvem de la por, instal·lada en el mapa mental de bona part de la societat i de la seva virulència ja que es contagia de forma sobtada i sense una medicina ràpida, eficient i que generi anticossos per ser immunes en el futur, nosaltres creiem que per combatre aquesta pandèmia calen altes concentracions vitamíniques d’emprenedoria, píndoles d’optimisme, comprimits d’innovació, sobres d’efervescència exportadora, inhaladors de confiança i sobretot tractaments rigorosos, clars i senzills de seguir.

Nosaltres aportem solucions però necessitem alguns ingredients. En primer lloc, senzillesa administrativa, tant des d’un punt de vista de creació d’una empresa com des de la mateixa gestió. Això s’ha de traduir en immediatesa per constituir-te en empresa. Forbes publicava aquest desembre un rànquing anual anomenat “Best Countries for Business”, on Espanya està en el penúltim lloc dels països europeus, pel darrera només hi ha Grècia.

Cal doncs, girar aquesta situació en un món global on els Joves empresaris catalans hi juguem, i amb força. Hem d’exigir un canvi radical i

una simplificació immediata per crear negocis, per crear empresa. Una altra pota a millorar, un cop superada la creació de l’empresa, és simplificar els impostos, la seva gestió i complexitat. I, a més, generar períodes de carència pels Joves emprenedors i primar-los quan apostin per la societat generant llocs de treball i valor al país.

Un segon ingredient necessari és la facilitat per accedir al finançament. Enguany l’Aijec ha gestionat a Catalunya, una línea de crèdits per Joves Empresaris, fruit d’un acord entre CEAJE i ENISA, (empresa pública que depèn del Ministeri d’Indústria).

Aquesta és una molt bona eina: línea de crèdit sense aval. Posa a l’abast del jove empresari fins a 50.000 euros sense la necessitat d’avals i només es valora la viabilitat econòmica del projecte i el pla de negoci. Per tant, entenem que aquest ingredient és fonamental, crèdit senzill, transparent i que permet omplir de benzina, en aquest cas financera, el projecte empresarial, amb un model de gestió anglosaxó on es posa sobre la taula la iniciativa empresarial i no pas els avals o les garanties.

Un tercer ingredient, per aturar la pandèmia, és la convicció. Nosaltres en tenim i en altes dosis. Però reclamem que aquesta convicció en l’emprenedoria es traslladi de manera definitiva a la nostra societat i no ara que són moments difícils. Som cons-

cients que últimament som el flotador, i que hi hagut un gir en el discurs i tothom parla de la importància dels empresaris per generar ocupació, riquesa i llocs treballs.

Hem estat molts anys submergits en un oasi fictici on valors com l’esforç, la constància i el treball no ocupaven llocs destacats en l’imaginari col·lectiu i semblava més senzill accedir a un lloc de treball públic o anar a parar a un gran empresa preferiblement del sector bancari. Nosaltres hem estat i estàvem a l’altra banda del riu, on aquest valors, ara tan reclamats, ja formaven part de la nostra quotidianitat.

Els joves empresaris creiem i volem incorporar l’actitud emprenedora en el sistema educatiu. Hem apostat i apostarem per una formació dels joves que incorpori els conceptes de generar riquesa a través de les iniciatives empresarials, de ser valent i de no tenir por al fracàs.

Lluita pel teu futur professional MÀsters MBA Direcció i Administració d’Empreses MIBA Direcció Internacional de l’Empresa

Postgraus Administració i Direcció d’Empreses Fiscalitat i Comptabilitat Superior Direcció Bancària Direcció Financera Direcció d’Operacions Direcció de Màrqueting i Vendes Direcció Estratègica de Recursos Humans

Horari intensiu 1 dia/setmana per als postgraus 2 dies/setmana per als màsters

Unnim t’ajuda a finançar els teus estudis.

Mercè arnero · marnero@euncet.es · t. 93 730 19 00 Ctra. de terrassa a talamanca, km 3 · 08225 terrassa

16

AGENTS SOCIALS / Associacions

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Àmbit Empresarial

Gestió en crisi?

Ricardo Alfaro Puig President d’Aedipe Catalunya Director RRHH i Organització Territorial Asepeyo Està clar que el 2010 no ha estat un bon any per a l’economia i les empreses a Catalunya. Amb les dades que disposem, el producte interior brut (PIB) ha registrat un decreixement interanual del 0,3% i l’índex de producció industrial ha augmentat un 2,6% en relació al mateix mes de l’any anterior i el cost laboral total mes per treballador s’ha vist incrementat un 0,5% respecte de l’any anterior. D’aquesta manera, el número d’empreses amb establiments a Catalunya, a 1 de gener de 2010, ha disminuït un 1,5% respecte a l’any anterior.

Aquest és el marc en el qual els gestors empresarials han de mantenir la motivació i el compromís dels seus treballadors, cosa gens fàcil... En aquests moments d’intranquil·litat econòmica, és pitjor quan els autèntics líders han de demostrar els seus dots tècnics i, sobretot, les seves capacitats per a mantenir la tripulació unida i cohesionada. Per a fer-ho, ja no n’hi ha prou amb mantenir el focus només a curt termini, perquè la direcció de curt abast els podrà permetre, només en el millor dels casos, sortir de la crisi i subsistir mitjançant la necessària redimensió, el control de costos i la reassignació de recursos i tasques. Però aquesta gestió no anticipa un escenari postcrisi amb avantatges competitius sobre els quals poder alçar l’èxit empresarial futur.

Per sortir d’aquesta crisi amb garanties és necessari que els nostres gestors practiquin també una direcció de llarg

abast, aquella que se centra en el capital humà com a veritable palanca de l’èxit sostenible mitjançant una visió empresarial integradora on la gestió de l’exercici, del coneixement organitzatiu i del talent individual siguin una finalitat per si sols.

Cada vegada som més els entusiastes que pregonem aquesta idea entre les empreses i els seus gestors, avançant algunes de les accions bàsiques sobre les quals pot pivotar aquest nou lideratge postcrisi: · Fomentar estils de lideratge que permetin desenvolupar la creativitat dels treballadors. Com deia l’Albert Einstein, “el pitjor que es pot fer és educar a través de mètodes basats en el temor, la força, l’autoritat, perquè es destrueix la sinceritat i la confiança, i només s’aconsegueix una falsa submissió.”

En aquest sentit, no hi ha res pitjor que comptar de cara al futur amb una plantilla de falsos “submisos.” · Generar confiança: Moltes vegades hem sentit anomenar aquesta crisi com una crisi de confiança. No cal dir que la confiança és l’avantsala del compromís i que només amb treballadors compromesos podrem fer front a la nova Era Post-crisi. Així, el veritable líder ha de ser un generador de confiança... · Valorar la diversitat: El nou model d’empresa serà divers o no serà i haurà de permetre que les diferències personals i col·lectives s’integrin en la cultura i els valors de l’em-

Cal apostar pel treball col·laboratiu suportant-se en una nova versió, que és l’empresa 2.0 Serà important ser sensibles a l’evolució de les noves generacions de treballadors

presa. En aquest sentit serà especialment important ser sensibles a l’evolució de les noves generacions de treballadors i directius. · Socialitzar el coneixement: A diferència del talent individual, la gestió del coneixement té una dimensió organitzativa i ha de perseguir que tots els treballadors es converteixin en “donants” de coneixements en favor d’una Organització que esdevingui així més eficient. · Afavorir la col·laboració: Apostar pel treball col· laboratiu i els resultats col· lectius suportant-se en una nova versió, que és l’empresa 2.0. L’empresa 2.0 suposa no només el simple ús d’aquestes eines sinó també canvis més profunds relacionats amb la identitat de les persones i les relacions entre elles, englobant l’ús dels principis i pràctiques de la denominada

web social com a plataforma d’actuació. · Gestionar la comunicació: A la nova Era Postcrisi, la informació ja no es controla, es gestiona, de manera que actuar amb credibilitat, de manera coherent, fomentant l’escolta activa i la comunicació ascendent, esdevé un factor crític per a l’èxit. · Monitoritzar el talent emergent: La veritable gestió directiva a llarg termini és aquella que se centra en les pròximes generacions de stakeholders, i en l’àmbit intern, en generar líders que creïn líders, no seguidors. · Desconstruir la valoració de l’exercici: La direcció per objectius ha promogut en algunes ocasions un focus massa estret que pot arribar a corrompre la cultura organitzativa, provocant, en alguns casos extrems, patologies que han derivat en col·lapses organitzatius que han amenaçat la viabilitat de moltes organitzacions. No es tracta de dissenyar eines que puguin generar psicòpates orientats a resultats sinó combinar objectius quantitatius alineats transversalment, amb acompliment qualitatiu sostenible.

Aquest és el nostre full de ru-

ta i és, sens dubte, una bona notícia saber que, tot i les dificultats, les empreses i la societat civil no s’aturen i busquen fórmules que permetin aquest necessari equilibri per gestionar la crisi, per tal de sortir-ne i fer front de manera reforçada a la nova era postcrisi. Ara només falta consolidar que el Canvi englobi gestors d’empreses de totes les mides ja que no podem oblidar que el teixit empresarial català el conformen majoritàriament microempreses, o dit d’una altra manera, que el 94,1% de les nostres empreses les ocupen 10 o menys assalariats.

18

AGENTS SOCIALS / Associacions

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Àmbit Empresarial

Mesures per tornar a la senda de creixement Salvador Estapé Vicepresident del Cercle per al Coneixement Encara que el pitjor de la crisi sembla que ja ha passat, aquest any probablement acabem també amb un creixement negatiu. Sens dubte, estem davant una de les pitjors crisis econòmiques que ha viscut el país en l’últim quart de segle. Davant aquest panorama el que preocupa és si ens veurem abocats a un període d’estancament perllongat o si serem capaços de recuperar els nivells d’activitat anteriors a la crisi. Davant aquest panorama, què podem fer? Què ens oferirà el 2011? A continuació a manera de decàleg es proposen una sèrie de mesures per tornar a la senda de creixement. Consistents tot i que Catalunya no té la capacitat per si mateixa d’impulsar algunes de les reformes que es proposen.

1.

Augmentar l’eficiència de l’administració pública (eliminant superposicions i duplicacions d’administracions, simplificant els procediments burocràtics, incentivant la productivitat dels servidors públics, i fomentant la col·laboració pública i privada per millorar l’eficiència) i posposar inversions públiques de dubtós rendiment social. El sector públic ha de donar exemple d’austeritat començant per la contenció salarial donat el seu efecte d’arrossegament en el sector privat.

Estem davant una de les pitjors crisis econòmiques que hem viscut en l’últim quart de segle El sector públic ha de donar exemple d’austeritat començant per la contenció salarial Cal impulsar les mesures necessàries per aixecar la productivitat de manera sostenible

2.

Reformar el mercat de treball. Cal acabar amb la dualitat entre contractes indefinits i temporals.

Hem d’anar cap a un contracte únic permanent, amb augments d’indemnització graduals segons antiguitat i d’acord amb el nostre entorn, per exemple. Hem d’impulsar el treball a temps parcial, i reformar la percepció del subsidi d’atur perquè s’incentivi la recerca de treball i la mobilitat entre empreses i geogràfica. Cal reformar la negociació col·lectiva que s’ha convertit en un obstacle per a la millora de la productivitat.

3.

Sanejar el sistema financer perquè flueixi el crèdit i reestructurar les entitats amb problemes de solvència.

4.

Restablir el mercat de lloguer (aquest seria el millor impuls per al sector immobiliari) retornant la plena seguretat jurídica a la propietat. Sense això l’absorció de l’estoc d’habitatges sense vendre i la recuperació del sector immobiliari seran molt lentes.

5.

Reformar el sistema de pensions per fer-lo viable a llarg termini mitjançant una combinació d’augment en l’esforç de cotització, re-

baixa de les pensions, allargament en el terme mitjà de l’edat de jubilacions i reducció dràstica de les prejubilacions.

6.

Reformar l’administració de justícia per augmentar la seva eficiència i rebaixar els onerosos costos (directes i indirectes) que representa per a l’activitat econòmica.

7.

Impulsar de forma decisiva l’aprenentatge de l’anglès i reformar el sistema educatiu tot incorporant els valors d’exigència, iniciativa, transparència de resultats, autonomia i competència entre centres.

8.

Impulsar les mesures necessàries per aixecar la productivitat de manera sostenible, com per exemple: augmentar la competència en el sector serveis, reformar els reguladors sectorials perquè arribin a una independència efectiva i una capacitat tècnica suficient; simplificar l’or-

ganigrama de l’administració de fons d’R+D i atorgar les ajudes sobre la base de projectes competitius avaluats per panells internacionals; afavorir la reestructuració, la innovació i la internacionalització en el sector productiu mitjançant l’ajuda a les empreses avançades a incorporar-se i mantenir-se en la frontera tecnològica mundial; i ajudes a les pimes per acostar-se a la frontera tecnològica i augmentar la seva productivitat.

9.

10.

Establir una política energètica coherent a llarg termini.

Reformar la governança de la Uni versitat i de l’organització burocràtica del sistema cientificotècnic.

20

AGENTS SOCIALS / Associacions

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Sindicats

Què ens espera després d’un any perdut?

Joan Carles Gallego i Herrera Secretari general de CCOO de Catalunya El 2010 ha estat des del punt de vista econòmic un any perdut.

S’han evidenciat els greus desequilibris de l’economia catalana i espanyola, en especial els relacionats amb els sistemes financer i fiscal. L’activitat productiva s’ha mantingut sota mínims i l’atur és ja el principal problema del país.

Les mesures que s’han pres pel govern han estat més respostes ideològiques que no pas mesures de promoció econòmica.

Això s’ha vist clarament a partir del mes de maig del 2010, on davant les pressions dels especuladors financers internacionals sobre el deute públic, el govern ha iniciat un seguit de contrareformes i mesures, inútils per reactivar l’economia i injustes des del punt de vista social i laboral. La primera el mateix mes de maig, amb el Pla d’Austeritat Pressupostària que, a banda de congelar pensions i retallar salaris, ha frenat inversions en infrastructures, recerca i desenvolupament.

Posteriorment el tràmit, via Reial Decret Llei, de la contrareforma laboral per modificar l’Estatut dels Treballadors en el Congrés per la via d’urgència, habilitant el mes d’agost per sostreure el debat social, provoca la convocatòria de la vaga general del 29S, que té un ampli seguiment laboral i que explicita el rebuig a una reforma laboral que ni serveix per crear ocupació, ni millora la seva qualitat, ni incentiva la modernització de les empreses i ,

per contra, s’utilitza per facilitar i abaratir acomiadaments, mantenir i augmentar la precarietat. I mentrestant s’aparquen les reformes necessàries, com la reforma fiscal que incrementi els recursos públics amb un pla de lluita contra el frau fiscal i amb una fiscalitat suficient i equilibrada; o la del sistema financer, per facilitar la liquiditat i l’accés al crèdit de famílies i empreses i gravant els moviments especulatius i les inversions no productives; o les reformes per assentar el canvi de model productiu.

Preveiem que el 2011 continuï la tònica econòmica del 2010.

La contenció de la despesa i inversió públiques, les dificultats d’accés al crèdit de famílies i empreses i les polítiques salarials aplicades per empreses i administracions, mantindran la demanda interna deprimida i difícilment les exportacions podran compensar i estirar del creixement econòmic general. L’índex d’atur mantindrà els paràmetres actuals i encara veurem el degoteig de destrucció d’ocupació en algun sector d’activitat.

El sector financer seguirà immers en les dificultats derivades de l’apalancament d’actius que no pot col·locar al mercat als actuals preus de valoració i estarà condicionat pels préstecs a retornar a la banca internacional, la qual cosa fa preveure que es mantindran els problemes de liquiditat de l’economia i les dificultats d’ac-

cés al crèdit.

I tot apunta a què el Pressupost de la Generalitat, que el nou govern elaborarà entrat l’exercici pressupostari, traduirà la lògica restrictiva del Pressupost de l’Estat, dificultant la inversió directe per impulsar polítiques industrials actives per reactivar l’economia i canviar el model productiu, i impulsant les polítiques d’austeritat anunciades que afectaran la provisió i qualitat dels serveis educatius, de salut i de serveis socials. El principal perill és que es vulgui lluitar contra el dèficit retallant despesa i inversió, ja que això només deprimirà més l’economia i trencarà la cohesió social. Si volem trencar el cercle, la lluita contra el dèficit passa per recuperar el creixement i això reclama més inversió i despesa, per mantenir activitat i demanda, i posar les bases d’una economia més competitiva, amb més coneixement i innovació i no precarietat i desmotivació.

En aquest context, si es mantenen les mesures antisocials dels governs i empresaris, és previsible que el 2011 es mantingui un alt nivell de conflicte social. Un conflicte que evidencia l’alt nivell de rebuig social a una gestió de la crisi que fa pagar els seus costos als treballadors, mentre els causants, en especial els sectors financers especulatius, no assumeixen cap compromís ni cost. Per això CCOO reclamem marcs de negociació i concertació social

per acordar mesures equilibrades i solidàries per sortir de la crisi. El 2011 hem de fer reversible la reforma laboral aprovada el passat agost, hem d’avançar en consolidar i modernitzar la Negociació Col·lectiva, cal garantir la protecció social de les persones aturades per evitar l’exclusió social i reforçar el sistema públic de pensions.

Demanem al nou govern de Catalunya unes polítiques que donin resposta als problemes del país. El nou govern ha d’intervenir per reactivar l’economia i crear ocupació, impulsant la reindustrialització dels territoris amb alts nivells d’atur, donant suport als sectors econòmics amb futur i millorant les polítiques actives d’ocupació.

Per garantir la cohesió social cal ampliar i millorar la provisió dels serveis de salut, educació, atenció a les persones dependents, i impulsar el canvi de model productiu amb inversions directes en infrastructures i equipaments orientats a la millora de les bases productives i industrials del país, així com reforçar la recerca i el coneixement, integrant els diferents subsistemes d’FP amb un únic òrgan de governança del sistema de qualificacions, lluitant contra el fracàs i abandonament escolar i impulsant

una política de recerca, desenvolupament i innovació aplicada a les necessitats del teixit productiu del país. Per tot això cal aprofundir en l’autogovern, desplegant les competències previstes a l’Estatut d’Autonomia, prioritzant tot el relacionat amb els drets de les persones, la protecció social i la promoció de la igualtat efectiva –superant tota barrera discriminatòria per raó de gènere, orientació sexual, origen, discapacitat, idees o de qualsevol tipus– i impulsant el marc català de relacions laborals. Mantenir l’aposta per la immersió lingüística és imprescindible ja que s’ha demostrat positiva per mantenir la cohesió política i lingüística del país.

Per assolir aquests reptes necessitem un marc estable de concertació social entre govern i organitzacions empresarials i sindicals, que permeti abordar els problemes econòmics i socials, actualitzant l’acord estratègic signat el 2005 i revisat el 2008, per arribar a un Pacte equilibrat i solidari amb noves mesures i accions concretes per impulsar una sortida de la crisi equilibrada i solidària.

22

AGENTS SOCIALS / Associacions

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Sindicats

Transició, negociació, lluita Josep M. Àlvarez Secretari general de la UGT de Catalunya El 2010 ha estat un any molt negatiu. La crisi econòmica ha continuat colpejant amb força el nostre país, situació que s’ha vist agreujada per una sèrie de polítiques socioeconòmiques errònies i injustes que ens fan als treballadors doblement víctimes i pagadors de la situació que no hem causat.

Al juny va entrar en vigor la reforma laboral, la primera que s’ha proposat fer el president del Govern. Els sindicats ens hi vam oposar, fins al punt de convocar la vaga general del 29 de setembre, perquè es tracta d’una retallada de drets socials i laborals que no aporta cap solució als problemes del nostre mercat de treball (l’alt índex d’atur i l’alta temporalitat), sinó tot el contrari: fa augmentar la precarietat i facilita l’acomiadament, fentlo més barat i ampliant les causes objectives. El balanç d’aquests sis mesos de reforma (juny-novembre 2010 respecte a juny novembre 2009) és d’un augment de l’atur del 6,5%, un increment dels acomiadaments procedents per causes objectives del 12,2% i un augment de la contractació temporal de l’1,52% (del 87,61% al 89,13%).

Pel que fa a l’ocupació, el 2011 serà un any de transició en què no es crearan llocs de treball i alternaran els mesos de pujades i baixades en el nombre d’aturats. Aquesta és la conseqüència lògica de l’esmentada reforma laboral i també d’unes políti-

El 2011 serà un any de transició en què no es crearan llocs de treball Només es pot reactivar l’economia generant confiança a les famílies

ques econòmiques i fiscals que van en la direcció equivocada. Estem patint una crisi de consum, de manera que només es pot reactivar l’economia generant confiança a les famílies i mantenint la seva capacitat adquisitiva.

Tot el contrari del que ha fet durant aquest any el Govern amb mesures com l’augment de l’IVA, la retallada de salaris al sector públic, la congelació de les pensions –amb uns preus pujants, sobretot dels productes de primera necessitat–, la pujada del salari mínim interprofessional per sota de l’IPC o l’eliminació del subsidi per als aturats que han esgotat la prestació, el que, a més, complicarà la situació de moltes famílies sense ingressos.

Fins ara –i especialment aquestes darreres setmanes amb la constitució del nou Govern de la Generalitat– només hem sentit a parlar de retallades de la despesa social per fer front als problemes pressupostaris de l’administració, quan és precisament en moments de crisi quan més s’ha d’apostar per la inversió pública, com a dinamitzadora de l’economia i també per mantenir la cohesió social. Des del nostre sindicat creiem que la qüestió no s’ha de plantejar només des de la reducció de despesa, fent de nou recaure la factura de la crisi sobre les esquenes dels ciutadans, sinó des de l’augment dels ingressos.

Això és possible, en primer lloc, amb una àmplia reforma fiscal que faci el sistema més just i solidari, però també és imprescindible impulsar una lluita decidida contra el frau fiscal, que segons el sindicat de tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha) representa uns 90.000 milions d’euros a Espanya i uns 16.000 a Catalunya, l’equivalent al 40% del pressupost de la Generalitat per al 2010 o al 50% del deute públic català. Creiem que aquesta ha de ser una de les prioritats del nou Govern de la Generalitat, i per això li demanem un Pacte Nacional contra el Frau Fiscal.

D’altra banda, ara més que mai és imprescindible un canvi de model productiu que ens permeti abandonar l’especialització en sectors

de poc valor afegit i la competència en salaris baixos, i un dels elements estratègics per transitar a una economia d’innovació i desenvolupament és la formació, especialment la professional. En aquest sentit, des de la UGT de Catalunya considerem imprescindible disposar d’una Llei de Formació Professional de Catalunya, que ens permeti acabar amb la dualitat i la descoordinació de les polítiques de FP, reduir del fracàs escolar (tenim una taxa d’abandonament prematur dels estudis del 30%), establir un marc de qualificacions professionals i millorar la inserció dels joves en el mercat de treball mitjançant una acció integrada que inclogui l’orientació, la formació i les pràctiques en empreses.

Pel que fa al diàleg social, aquest també serà un any difícil. Creiem que no hi ha raons objectives per reformar el sistema de pensions en els termes que planteja el Govern, ja que l’edat de jubilació real a Espanya (63 anys) està per sobre de molts països europeus i de la mitjana de la UE27 (61 anys), mentre que ens situem quatre punts per sota quant a l’aportació estatal a la Seguretat Social en relació al PIB. Per tant, no podem més que pensar que els objectius de la reforma passen per rebaixar les cotitzacions de les empreses, reduir l’import de les pensions i fomentar la seva privatització.

D’altra banda, la reforma de la negociació col·lectiva també està oberta i condicionada al nou rumb que prengui la CEOE. La patronal ha de decidir si vol treballar per la competitivitat de les empreses i la creació d’ocupació de qualitat, o si només li interessa la rebaixa de costos laborals i la supressió del dret dels treballadors a la negociació col·lectiva. És el que sembla, veient la proposta d’eliminar l’anomenada clàusula d’ultraactivitat dels convenis col·lectius, que deixaria els treballadors –un cop acabada la vigència del conveni- amb el salari mínim interprofessional i els drets mínims que recull l’Estatut dels Treballadors.

No podem acceptar polítiques que només responguin al dictat dels mercats financers i que pretenguin desmantellar el nostre model social i retallar els drets dels ciutadans.

Els sindicats estem disposats a negociar, com hem fet fins ara, des d’una postura responsable, però no acceptarem les imposicions del Govern, capficat en decretar reformes amb consens social o sense.

De ser així, ens tocarà passar del temps de negociació al temps, llarg, de lluita.

24

AGENTS SOCIALS / Col·legis

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Sectors Professionals Joan Manuel Trayter Catedràtic de Dret Administratiu

Reptes i perspectives de futur La transposició al nostre ordenament jurídic de la Directiva 2005/36 de Serveis per diverses normes de dret intern, entre les quals destaca la modificació de la Llei Catalana de Col·legis Professionals de 2006, planteja una sèrie de reptes per a aquestes institucions tan importants en la vida professional i econòmica del país.

La nova filosofia, que deriva de la legislació europea, és que les activitats professionals col·legiades són serveis, serveis que han de ser prestats garantint la llibertat, que és la regla suprema que presideix a partir d’ara la vida dels col·legis professionals i els seus col·legiats. A partir d’aquesta premissa i amb la idea que el col·legi ha de ser

Els col·legis han d’adaptar-se per continuar sent unes institucions fonamentals

bàsicament prestador de serveis als consumidors i usuaris, així com garant de la qualitat i rigor de la prestació professional, els nous paràmetres en els que els col·legis han de basar la seva actuació són els següents: 1) El manteniment de la col·legiació obligatòria úni-

ca, que ha de valer per a tot el territori de l’Estat, inclús per a les professions que tinguin el seu equivalent europeu per tota la Unió Europea. 2) Les quotes d’inscripció col·legial han d’anar lligades als costos de la tramitació de la mateixa.

3) Els col·legis han de prestar serveis tant als col·legiats com als ciutadans, i és per aquesta via que poden incorporar nous ingressos. 4) S’ha d’establir la finestreta única, en la que els professionals puguin realitzar els tràmits via telemàtica amb el seu col·legi.

5) S’ha d’establir un servei d’atenció als col·legiats i als consumidors i usuaris. 6) Els visats col·legiats han d’adaptar-se a les estrictes previsions que ha fet la normativa d’aplicació de la Directiva de

Joan B. Casas Degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya

“L’economista es veu obligat a una constant adaptació” El Col·legi d’Economistes de Catalunya és la Corporació que agrupa els llicenciats i graduats de les Facultats d’Economia i Empresa. El procés de Bolonya ha ampliat el nombre de graduacions, tot i que totes mantenen un esquema bàsic de matèries. Un percentatge important es concentra en Administració i Direcció d’Empreses (ADE) i Economia.

L’activitat del Col·legi es concentra en quatre grans eixos: formació, serveis, activitat de les Comissions i reforçar la influència social de l’economista en aquelles matèries que li són pròpies. En l’àmbit de la formació, sens dubte una de les activitats més importants del Col·legi, es pretén actualitzar i

perfeccionar els coneixements de l’economista en la seva pràctica professional. Es busca oferir una formació que abasti totes les especialitzacions de l’economista, molt enfocada a l’exercici professional, tant el que es desenvolupa per compte propi com el que es fa per compte aliè.

Els serveis que ofereix el Col· legi pretenen facilitar l’activitat del col·legiat, abastant les diferents situacions en què aquest es troba: inici de l’activitat, assessorament personal, informació econòmica, borsa de treball… És també molt important l’activitat de les Comissions. Un dels punts forts de la professió és la diversitat d’especialit-

zacions que donen lloc l’aplicació dels estudis d’economia: comptabilitat, auditoria, fiscal, urbanisme, internacional, medi ambient, economia financera, macroeconomia, concursal…

Les Comissions són el marc on els col·legiats amb una mateixa especialització debaten els temes del seu àmbit, intercanvien punts de vista…

Finalment el Col·legi, a través de diverses activitats (Jornada dels Economistes, col·laboracions a la premsa, elaboració de documents tècnics…) intenta situar el debat econòmic i en conseqüència la funció de l’economista en el si de la societat i ho fa en el termes de rigorositat tècnica imprescindibles per analitzar els

Serveis. 7) Els col·legis han d’elaborar una memòria que, el primer trimestre de l’any, reflecteixi la gestió econòmica, les quotes aplicables i, inclús, els procediments administratius disciplinaris. 7) Les recomanacions sobre honoraris queden prohibides, excepte les taxacions de costes o jura de comptes dels advocats i els aranzels dels procuradors.

8) Les normes col·legials han de ser publicades, requisit aquest per la seva aplicació.

9) Queden derogades totes les normes col·legials que vagin en contra de la lliure competència i prestació de serveis.

També queda prohibida la dicció o aprovació d’aquest tipus de normes basades en la mera protecció d’interessos corporatius que no tinguin en compte els drets dels consumidors i usuaris.

En definitiva, uns nous reptes als que els col·legis han d’adaptar-se perquè continuïn sent unes institucions fonamentals en la nostra vida econòmica i professional.

problemes en profunditat, actuació especialment necessària en un camp de permanent actualitat com és l’economia i l’evolució empresarial.

Les modificacions de l’entorn legislatiu que ha afectat a les corporacions professionals no tindran incidència pràctica en aquestes línies. De fet, el Col· legi pretén perfeccionar-les i ampliar-les en un futur adaptant-les a un entorn cada vegada més exigent. La construcció d’una nova seu s’inscriu en aquesta política. També evitar una fragmentació dels diversos estudis d’economia i empresa que en cap cas beneficiarien a la professió.

En un temps de crisi en què totes les professions es veuen afectades, l’economista presenta una notable capacitat de resistència gràcies a l’amplitud dels camps on pot exercir la seva professió, tot i que es veu també obligat a una constant adaptació. El Col·legi pretén facilitar aquest procés i que el col·legiat trobi un suport en cadascuna de les fases de la seva vida professional.

26

AGENTS SOCIALS / Col·legis

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Sectors Professionals Enric Enrech President del Col·legi Oficial d’Agents Comercials de Barcelona

sional comercial i contribueixen a la recuperació econòmica del país. Per això, un dels nostres objectius actuals és potenciar el sector internacional entre el col·lectiu i fer veure que, avui dia, la venda a nivell internacional té moltes oportunitats

“La internacionalització i la innovació són clau” Durant aquest 2010 hem vist com la situació econòmica de les empreses i dels professionals comercials ha millorat lleugerament. Segons un estudi propi, l’atur al sector comercial va descendir un 22% al primer semestre respecte el mateix període de l’any anterior.

Les xifres demostren que, com succeeix a molts sectors, el comercial és un dels que està sortint de la crisi i que tant consumidors com empreses estan recuperant, a poc a poc, la confiança en el consum. I així és com recuperarem també la nostra economia i l’esperit emprenedor cada cop més centrat en dissenys innovadors.

En aquest sentit, la tasca del Col·legi Oficial d’Agents Comercials ha tingut un paper fonamental tant per a l’agent comercial, com per a la professió.

Les previsions de cara al futur són bones i aquest és un factor que encoratja a què molts col·lectius seguim treballant i creant noves línies de serveis que ajudin a treballar millor i ser més competitius.

Apostant per la internacionalització

Entre els serveis i avantatges que oferim al col·lectiu, la internacionalització ocupa un apartat important. Gairebé la meitat dels nostres

agents comercials col·legiats a Barcelona exporta els seus productes i serveis a altres països. I és que en una situació com l’actual, la internacionalització i la innovació són elements clau per al profes-

Eduard Soler Degà del Col·legi de Titulats Mercantils i Empresarials de Barcelona

“Una de les prioritats ha de ser combatre la morositat” La morositat és una de les grans xacres de les empreses del nostre país. Els seus efectes perniciosos sobre el sector empresarial són coneguts: en els últims tres anys han tancat a Espanya un milió de negocis i en el 67% dels casos el motiu va ser la falta de liquiditat provocada pels impagaments. Doncs bé, per combatre aquest greu problema que afecta l’economia espanyola, s’han promulgat diverses disposicions legislatives, entre les quals cal destacar la nova Llei 15/2010, de 5 de juliol, que modificava la Llei 3/2004, de 9 de desembre, en la que s’establien mesures de lluita contra la morositat en les operacions comercials.

En la nova legislació contra la

morositat, que entrà en vigor el 7 de juliol passat, s’estableix la determinació d’una reducció progressiva dels terminis de pagament entre empreses i els de l’Administració pública per arribar l’any 2013 a un període màxim de 60 i 30 dies respectivament. També cal destacar tres aspectes fonamentals d’aquesta reforma: en primer lloc, s’ha eliminat l’anomenat “llevat de pacte en contrari” una situació que permetia l’existència d’abusos en les que les grans corporacions imposaven condicions de pagament abusives a les petites. En segon lloc, el període màxim de 60 dies (a partir de 2013) es computarà des del dia de recepció de la mercaderia, data certa i no manipulable,

Amb l’objectiu d’obrir-nos a nous mercats, convoquem anualment més de 100 missions empresarials a 76 països i hem instal·lat, recentment, despatxos gratuïts per als col·legiats a 18 ciutats europees des d’on acompanyem els professionals perquè tinguin contactes comercials amb clients i proveïdors estrangers.

Convoquem anualment més de 100 missions empresarials a 76 països

fet que evitarà tècniques d’enginyeria financera que allarguen els terminis de pagament. I, en tercer lloc, les patronals tindran legitimació activa i podran assumir l’exercici d’accions col· lectives de cessació i de retractació davant empreses que no compleixin amb caràcter habitual els períodes de pagament que preveu aquesta Llei.

No obstant això, la nova legislació ha quedat curta. Hi va haver una esmena aprovada al Senat que no va aconseguir passar la revàlida del Congrés. Aquesta esmena presentada pel Grup Parlamentari Català al Senat establia que, en el termini màxim de 3 mesos, els contractes en vigor s’adaptarien als terminis de

pagament establerts en la disposició transitòria de la Llei, és a dir, que es reduirien a 85 dies en la primera fase d’adaptació.

Aquesta important disposició volia preveure una adaptació ordenada dels terminis de pagament dels contractes en vigor per tal de garantir l’objectiu de la mesura, però, malauradament, no va prosperar.

Una altra esmena transaccional que no va superar el tràmit legislatiu al Senat consistia en la introducció d’un règim general d’infraccions i sancions.

Aquesta esmena pretenia crear un marc legal perquè les Administracions Públiques poguessin comprovar el compliment del que preveu la llei contra la morositat; d’aquesta manera, s’haurien pogut desenvolupar les actuacions inspectores necessàries en les corresponents empreses.

Caldrà que siguem perseverants perquè finalment els legisladors acabin implementant aquestes mesures addicionals, ja que seria molt positiu per al conjunt de l’economia.

Col·legis / AGENTS SOCIALS

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

Pedro L. Yúfera Sales Degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona

“Ens hem posat al capdavant de projectes pioners” Les transformacions que s’estan vivint són fortament estructurals i exigeixen un nivell de dedicació i actualització com mai s’havia viscut. Però, sortosament, a l’advocacia tenim uns professionals que en la seva gran majoria, tenen les eines per adaptar-se i estan preparats per afrontar els grans reptes. I el que hem de fer des dels col· legis d’advocats és respondre a les necessitats i facilitar el camí als nostres col·legiats.

Així en aquesta etapa des del Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB) ens hem posat al capdavant de projectes absolutament pioners i que tenen com a objectiu fonamental facilitar l’exercici professional dels advocats.

D’una banda, consolidant les accions que permeten la internacionalització de l’advocacia (Business Bridge, trobades, conferències, etc).

També, organitzem la Fira de l’Advocacia Europea i de l’Arc Mediterrani. Les tècniques de networking que s’iniciaren en el món empresarial arrelen així en l’àmbit de l’advocacia. En un món globalitzat, establir sinèrgies entre professionals només pot acabar donant un millor servei als nostres clients. Els advocats d’arreu tenen una cita a Barcelona del 2 al 4 de febrer de 2011 per participar en aquesta fira.

De l’altra, l’ICAB també posarà en marxa el Centre de Suport Professional dins la Ciu-

Vicenç Cardellach Marzà President del Col·legi de Graduats Socials de Barcelona

“Cuidem al màxim la formació dels nostres col·legiats” Al ser els Graduats Socials el pont d’enteniment entre l’Administració, les empreses i els treballadors, vivim de primera mà la situació actual i els problemes dels nostres clients.

Per aquest motiu, una de les nostres principals preocupacions és la crisi. S’ha de tenir en compte que assessorem el 80 per cent de les petites i mitjanes empreses en qüestions laborals, de Seguretat Social i tributàries; la majoria de grans empreses tenen al capdavant del seu departament de Recursos Humans un Graduat Social, i una part del nostre col·lectiu està especialitzat en prestacions a la Seguretat Social (jubilació, invalidesa, viduïtat, etc.)

Evidentment, el nostre col· lectiu ha notat l’efecte de la crisi: tancament d’empreses, reducció de plantilla, expedients de regulació d’ocupació, acomiadaments… Ens hem d’adaptar a la nova situació i esperar que millori el més aviat possible. Però per aconseguir això és necessària la col·laboració dels polítics, de la banca, de la patronal i dels sindicats. Tots han d’anar en la mateixa direcció, perquè en moments com els actuals no es pot ser egoista i pensar en un mateix.

Com a Col·legi professional cuidem al màxim la formació i informació dels nostres col. legiats; tant els veterans com

els nous col·legiats, demostren una inquietud admirable per ampliar els seus coneixements, La nostra és una professió jurídica, i per tant és imprescindible estar al corrent de les nombroses lleis i normes que s’aproven dia a dia. A través de l’enviament diari de les novetats legislatives i les notícies d’interès professional, amb la celebració de cursos, seminaris i conferències, i amb la publicació de revistes i llibres especialitzats, el Col·legi ajuda el col.lectiu a mantenir-se al dia per tal que el seu assessorament tingui el màxim rigor. Ara més que mai el que el client necessita és rebre informació i assessorament de qualitat.

tat de la Justícia de Barcelona i L’Hospitalet de Llobregat que oferirà properament un conjunt d’instal·lacions i serveis.

Però també és un moment en el qual l’ICAB consolida definitivament serveis que corresponen a funcions bàsiques dels Col·legis d’Advocats i que tenen una alta demanda.

D’una banda, la demanda dels nostres col·legiats en formació el que ha suposat un increment quantitatiu però també qualitatiu ampliant l’abast i la matèria, de tal manera que s’ofereixen cursos d’idiomes, de gestió de despatxos, de tècniques de comunicació o bé nous espais professionals com protecció de dades, mediació, etc.

Perseguim augmentar el nostre prestigi davant la societat i els estaments

Els reptes de futur que tenim és ampliar el nostre camp d’actuació professional i augmentar el nostre prestigi davant la societat i els estaments.

Els últims objectius aconseguits han estat el poder actuar en nom de tercers davant de Trànsit, així com el poder presentar el recurs de suplicació davant els Tribunals Superiors de Justícia. Aquest últim ha estat un reconeixement a la figura del Graduat Social, tancant-se així el cercle iniciat en primera instància amb la nostra intervenció davant els jutjats del Social.

27

De l’altra, aquella que ens fan arribar els ciutadans. Enguany es compleixen 25 anys de la creació dels serveis d’orientació jurídica. L’ICAB va ser pioner en el seu desenvolupament i actualment hem aconseguit arribar a prestar-lo en 11 punts repartits per la nostra demarcació territorial, el que se suma als serveis específics que es presten a la població que es troba en situacions més desfavorides i acudeixen als serveis socials; en un moment crític en què la crisi econòmica està castigant durament.

Una crisi que també està colpejant els propis advocats i per aquest motiu, des de l’ICAB hem posat en marxa mesures extraordinàries que ajudin a pal·liar la situació com la congelació de quotes, l’ampliació de l’exempció en casos de maternitat o paternitat, la possibilitat de demanar un ajornament en el pagament de quotes o d’obtenir beques per a formació.

28

AGENTS SOCIALS / Col·legis

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Sectors Professionals Lluís Comerón Degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

ta direcció i ara la nova regulació ha seguit la mateixa línia.

Aquest canvi en la legislació suposarà per al Col·legi una reducció a la meitat de la facturació en visat; tot i així, creiem que aquesta és la manera d’assumir la transformació intensa i immediata que necessita el Col·legi. El nostre objectiu principal recaurà en fer les dues coses equilibradament i, alhora, treballar en l’acompanyament al professional i en el canvi de model que ja ha començat.

Per acompanyar i assolir la transformació professional, continuarem fomentant la formació a través de l’escola Sert per tal que els nostres arquitectes es reposicionin i entrin a desenvolupar noves tasques, diferents de les tradicionalment assumides pel col·lectiu.

D’aquesta manera, prioritzem les branques formatives necessàries pels arquitectes.

Som conscients d’aquesta realitat i de la necessitat d’implementar canvis i noves maneres de fer i, com a arquitectes, estem disposats a assumir aquest canvi amb determinació.

“Lluitem per oferir a la societat tota la nostra capacitat” Els arquitectes estan enfrontant una crisi sense precedents, que es reflecteix en la dramàtica reducció dels visats d’habitatges en un 92%. Cap altre sector com el dels projectes de construcció residencial ha experimentat una caiguda semblant en els darrers mesos, ni a ben segur a les darreres dècades.

Davant d’aquesta situació, el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ha centrat els seus esforços en l’acompanyament dels arquitectes i en les relacions institucionals destinades a millorar la situació actual a nivell estructural i legislatiu. En aquest sentit, estem establint les bases per promoure una certa reactivació del sector, imprescindible per a la recuperació econòmica i necessària per

l’absorció de l’atur generat pel sector. No podem oblidar que, tot i que la construcció ja no constitueix el motor de sortida de la crisi, és un sector molt rellevant per a l’economia sense el qual serà molt difícil iniciar la recuperació.

Tot i la situació actual, la majoria d’arquitectes estem lluitant per oferir a la societat tota la nostra capacitat, no només de fer i dirigir projectes i obres de nova planta, rehabilitació i urbanisme, sinó d’utilitzar la formació que dóna l’arquitectura i la capacitat d’abordar i resoldre problemes complexos.

Aquesta determinació d’utilitzar els coneixements metodològics i tècnics generats i acumulats al voltant de la edificació, projectant-los vers la gestió, la media-

ció, la innovació a la indústria, i tot allò que, a partir d’uns requeriments, necessiti un “projecte” per ser resolt i la capacitat de gestió, direcció i treball en equip per desenvolupar-lo, és el que caracteritza el present i el futur del nostre col·lectiu.

El Col·legi també està assumint un repte com a conseqüència de l’aplicació del nou Decret de visats, derivat de la Llei Òmnibus. Aquest canvi legislatiu, que arriba en un moment crític per al sector, l’entenem com una oportunitat per a dur a terme una transformació i una modernització ineludible per al Col·legi. El nou visat és més extens, més intens i responsable i a un preu més baix, raonable i proporcional. Feia temps que el Col·legi treballava en aques-

Daniel Faura Llimós President del Col·legi de Censors Jurats de Comptes de Catalunya

“La nova regulació adapta la professió a la normativa europea” Des del passat juliol, a Espanya comptem amb una nova Llei d’Auditoria, sorgida del consens social, polític i professional. La nova regulació adapta la professió a la normativa europea. Mentre la professió encara està digerint la nova regulació, la Comissió Europea ha posat en circulació un Llibre Verd anomenat “Política d’Auditoria: lliçons de la crisi”. És un document del comissari de mercat interior i serveis, Michel Barnier, obert a consulta i que preveu que l’any 2011 s’elevi a propostes de nova regulació.

Des del primer paràgraf, s’observa com el qüestionament als auditors parteix de consideracions allunyades de la professió al nostre país. La seva refe-

rència se centra en les crisis de l’entorn anglosaxó.

El document entra en altres consideracions d’abast més global i general que poden tenir conseqüències futures; entre d’altres, aborda la reducció de les diferències entre les expectatives que els inversors i usuaris tenen de les auditories i l’informe de l’auditor; la possible millora de la comunicació dels auditors amb les parts relacionades i els reguladors; la reducció dels possibles conflictes d’interessos dels auditors; el reforçament de la independència dels auditors a través del nomenament i pagament dels honoraris per part dels reguladors; a més, planteja la necessitat d’evitar els riscos sistèmics

derivats de la concentració en poques empreses de les auditories de les entitats d’interès públic; l’alleugeriment de l’abast de l’auditoria de les petites i mitjanes empreses, així com també, la creació d’una supervisió a nivell europeu.

En el mercat, hi ha una opinió creixent sobre la limitació dels informes dels auditors i sobre si, més enllà de l’opinió sobre els estats financers, l’auditor hauria d’entrar més en altres qüestions com la gestió dels riscos, l’eficàcia de la gestió i la sostenibilitat futura de l’empresa. Això comportaria una reformulació de la normativa internacional i un increment de la responsabilitat de l’auditor.

D’altra banda, degut als efectes

de la crisi, els honoraris facturats pels auditors són qüestionats i reduïts. L’any 2009 s’han emès 67.861 informes pels que s’han facturat 713 milions d’euros, inferiors als del 2008. Un altre efecte sobre la facturació podria ser en el futur la reducció d’empreses obligades a ser auditades; en xifres del 2009, el 39% dels informes corresponen a empreses i entitats de facturació anual inferior a 6 milions d’euros.

L’auditoria segueix essent avaluada com a imprescindible per garantir la transparència dels mercats. El debat obert, degut a la recessió i a la crisi de credibilitat dels agents gestors de les finances internacionals, hauria d’evitar que amb l’excusa de la simplificació es reduís l’exigència de transparència. Per tal de garantir la solidesa i estabilitat de la professió, el debat també hauria de mitigar la diferència d’expectatives entre el que els usuaris esperen i els auditors aporten en els seus informes, reforçant el reconeixement del valor aportat per aquests professionals.

Col·legis / AGENTS SOCIALS

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

Joan Vallvé Degà del COEIC

“La nova llei qüestiona el sentit mateix dels col·legis” Els col·legis professionals i de forma específica els col·legis d’enginyers, enginyers tècnics i arquitectes, recordarem de forma especial aquest any 2010 que ara s’acaba.

el funcionament del col·legis professionals. Aquí va sorgir el primer conflicte entre l’Administració de l’Estat i la Generalitat de Catalunya, que és qui té les competències en matèria de col·legis professionals al nostre país.

Podem dir que el nostre marc legal de funcionament ha estat modificat de forma molt àmplia i fins i tot ha condicionat les nostres possibilitats de funcionament. Fem un breu repàs del que ha passat: els mesos de novembre i desembre del 2009 van aprovar-se les lleis que representaven la transposició de la Directiva Europea de Serveis i que pretenen eliminar qualsevol obstacle a la lliure competència. Les adaptacions legals que es proposaven incidien en

Un segon aspecte ha estat el decret de primer d’octubre i la supressió dels visats obligatoris de tots els projectes que havien de ser aprovats per les administracions, fos l’autonòmica, l’estatal o la municipal. El visat és la certificació del col·legi professional que garanteix la titulació i habilitació del signant del projecte, assegurant que s’adequa a la normativa en vigor. La manca de visat o d’una

Ferran Amago Degà del Col·legi d’Enginyers Tècnics de Telecomunicació de Catalunya

“El nou Govern ha d’apostar per la competitivitat de les empreses” El sector de les telecomunicacions i les TIC és, sens dubte, el sector de futur. No es pot comparar a cap ni un dels sectors productius pel seu creixement.

Per això, la primera pregunta, i clau, és saber si l’economia catalana vol continuar sent una economia clàssica o, per contra, aposta per crear una de futur basada en el coneixement. Els dirigents clàssics de les companyies ho entenen com una despesa, els de futur, com una inversió. Però, i el que és més preocupant, és que també els governs ho entenen com una despesa i un problema ja que cal transformar molt dins d’ells. Per

exemple, dins del Govern espanyol no s’entén com la Secretaria de Telecomunicacions no ajuda a liderar i transformar les polítiques sectorials perquè estiguin alineades a les necessàries segons el que estipula Europa.

A nivell de Catalunya, i amb el canvi de Govern, m’agradaria pensar que el nou President i el seu Govern creuen realment que la transformació passa inexorablement per canviar les polítiques i apostar decididament pel canvi social a una societat del coneixement i de les Telecomunicacions per augmentar la productivitat i la competitivitat.

Nosaltres, com a col·lectiu, sempre hem apostat per crear

un Comissionat, depenent del propi President de la Generalitat, que porti l’estratègia clara i transversal per tal d’anar implantant en tota la resta de conselleries la transformació necessària per canviar i millorar. Aquest comissionat hauria d’ésser un estratega clar i ha de tenir, per delegació del President, màxima visibilitat entre els consellers ja que ha de vetllar perquè no surtin lleis sense comptar amb la necessària transformació social i empresarial. Depenent d’ell directament, la Secretaria de Telecomunicacions que estarà amb ell depenent del President i el CTTI que estarà en la Conselleria d’Economia per tal d’aplicar polítiques públi-

Certificació de l’Actuació del Professional (CAP) obre la porta de l’intrusisme, no garanteix la qualitat del projecte i com a fet més important constitueix una amenaça per a la seguretat dels usuaris i consumidors.

Aquest fet dels visats condiciona les actuacions de molts col·legis professionals, d’altra banda la mateixa llei abans esmentada de transposició de la directiva, demana que s’estableixi mitjançant una nova llei l’obligatorietat o no d’estar col·legiat per a exercir una professió. Aquesta nova llei, encara no publicada, qüestiona el sentit mateix dels col·legis professionals. Si han de controlar com exerceixen la professió, ho faran únicament amb aquells que voluntàriament, o ingènuament podríem dir, vulguin estar col·legiats? I els altres professionals?

En el cas dels enginyers industrials al costat del Col·legi hi ha l’Associació i dóna serveis al col·lectiu d’enginyers: informació, documentació, borsa de

ques comunes a totes les adquisicions del nou Govern.

Com a exemple, un dels darrers decrets de l’últim Govern tripartit, el de les revisions de les Llars, contempla fer revisions de les calderes, de les instal·lacions de baixa tensió, etc., però... les telecomunicacions, on paren? Com pot ser que en el segle XXI, a l’any 2011, un decret d’un Govern d’un país modern i europeu encara pensi com si estigués al segle XIX. No serà que, en realitat, són les persones que formen els governs els que s’han de modernitzar i canviar? Això sembla. Però, això, ha estat el més normal en tots els decrets de molts governs que es consideren moderns.

Ara cal apostar pel canvi i la modernització. El nou Govern ha de tenir les idees clares i ha de començar a transformar la nostre societat i ha d’apostar per la competitivitat de les nostres empreses.

29

treball i al mateix temps dur a terme un conjunt d’actuacions al servei de la societat. Col·legi i Associació conjuntament han elaborat enguany informes per a la Generalitat: línia elèctrica Bescanó Santa Llogaia, incidències per la nevada del 8 de març; i informes per a l’Ajuntament de Barcelona sobre l’accident del Tibidabo, entre d’altres.

El darrer mes de novembre hem presentat el tercer “Observatori de la Competitivitat de la Indústria Catalana”, una valoració sobre les possibilitats que té el sector industrial a Catalunya, valoració que estableixen els enginyers industrials que ocupen càrrecs directius i de responsabilitat a les industries. L’Observatori és un treball que els Enginyers Industrials oferim cada any a la societat catalana. Les conclusions del darrer són positives sobre la nostra competitivitat.

En una societat tecnificada els enginyers industrials hi tenim coses a dir.

30

AGENTS SOCIALS / Col·legis

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Sectors Professionals Miquel Vilardell i Tarrés President del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona

“Hem de seguir treballant en els criteris de qualitat de servei” Pel que fa al moment actual, tot i gaudir, en termes generals, d’un bon sistema sanitari ben valorat pels ciutadans, és ineludible, amb les limitacions pressupostàries que ens trobem en el sector públic, fer una reflexió de com els metges podem participar en la sostenibilitat i el manteniment de la qualitat dels serveis sanitaris.

En primer lloc, reclamar uns pressupostos adequats a les necessitats i el nivell social del nostre país. Fomentar un debat social per fer participar els ciutadans en els problemes de finançament i les limitacions pressupostàries. És necessari el pacte polític per delimitar els serveis (cartera de serveis) i, en

conseqüència, prioritzar els recursos.

En segon terme, els metges estem disposats a participar més en la presa de decisions sobre a on dedicar els recursos. Per això és necessària major autonomia de gestió i poder negociar directament amb les administracions, les patronals i els gestors el maneig dels recursos de què disposem.

En tercer lloc, seguir treballant en els criteris de qualitat de servei fomentant en la pràctica clínica: l’aplicació de mesures preventives, la disminució de variabilitat, el foment d’elaboració de protocols consensuats i l’avaluació de resultats. També des de la perspectiva de l’organització és important poder

Josep Vilajoana i Celaya Degà del COPC

“Volem actuar contra l’instrusisme en la professió” Arrel dels grans canvis sociopolítics i econòmics que han esdevingut aquests darrers anys en el context del nostre país i a nivell europeu, conjuntament amb els avenços científics i tècnics, així com les noves problemàtiques associades a grans sectors de la població, han fet que la psicologia a Catalunya i a Espanya hagi experimentat un gran creixement.

La nostra activitat ha experimentat un extraordinari creixement en les darreres dècades, i aquest augment només es pot explicar des d’un marc complex de factors que han interactuat positivament per a propiciar aquest fenomen, i així aconseguir que la psicologia

tingui un impacte notable i sigui àmpliament reconeguda.

Aquest creixement ha estat vinculat a nous reptes i exigències, tant de la societat en general, com dels professionals que desenvolupen una disciplina única i alhora tan versàtil en la seva aplicació com és la psicologia. Els/les psicòlegs/òlogues comptem amb un cos de coneixements que ens permet explicar i intervenir en diferents àrees i resoldre problemes diversos que constantment es presenten en la canviant realitat social. A Catalunya, aquesta diversitat es concreta en nou perfils: Psicologia Clínica i de la Salut, Psicologia de la Dona, Psicologia de l’Educació, Psi-

participar en la millor coordinació dels diferents nivells assistencials.

A l’últim, també creiem que és necessari reforçar la medicina privada afavorint la qualitat del servei privat i fomentant amb exaccions fiscals la cobertura asseguradora privada quan el ciutadà ho desitgi.

Mes enllà de situacions conjunturals, el Col·legi de Metges de Barcelona i la professió mèdica en general tenim reptes de futur que no podem defugir: · Afrontar els canvis demogràfics dels metges. Els últims anys més del 50% de nous metges col·legiats són de fora de l’Estat. · Ajudar els metges estrangers a la seva inserció en el país, amb

cologia de l’Esport, Psicologia Jurídica, Psicologia de la Intervenció Social, Psicologia de les Organitzacions i del Treball, Psicologia de Resolució i Gestió Conflictes i Psicologia de la Seguretat Viària.

El Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya (COPC), creat el 26 de juliol de 1985, és una corporació de dret públic, amb personalitat jurídica pròpia i amb plena capacitat per al compliment de les seves finalitats. La professió de psicòleg/òloga pot exercir-se de manera liberal, individualment o associadament, i també a través d’una relació laboral amb qualsevol empresa pública o privada o, si escau, a través d’una relació funcionarial. L’exercici de la professió es basa en la independència de criteri professional, l’atenció adequada al client i el servei a la comunitat. Per tal d’aconseguir aquests objectius, l’any 1989 es va constituir la Comissió Deontològica, encarregada de vetllar i servir com a model de conducta professional en l’exercici de la psicologia.

especial dedicació al coneixement concret de la nostra idiosincràsia. · Fomentar el professionalisme com un element per potenciar els valors de la professió. · Promoure accions concretes per flexibilitzar el sistema sanitari que permeti augmentar la incentivació i la motivació dels professionals que hi treballen. · Augmentar les prestacions socials dels metges col·legiats i de llurs famílies amb situació precària i amb problemes.

En definitiva, volem que els millors de la professió participin dels nostres objectius i ens ajudin a promoure canvis que permetin un millor servei als nostres pacients i, a la vegada, poder influir i participar en les decisions, si volem millorar i mantenir, si escau, el nostre sistema sanitari.

L’actual Junta de Govern del COPC, elegida des del passat mes de juny, té el ferm objectiu de defensar un model organitzatiu que doni respostes reals als interessos dels psicòlegs i les psicòlogues que conformen l’entramat col·legial. Un model que es basi en una dinàmica associativa plural, ferma i forta, que contempli la diversitat de perfils existents com un factor d’enriquiment i suma de la professió.

Aquesta Junta vol aconseguir que el col·legi esdevingui un referent de la professió per a la ciutadania, vol fer ús efectiu de la llei per actuar contra l’intrusisme en defensa d’una millor atenció a les persones, vol defensar i promoure l’especialització i l’acreditació professional dels psicòlegs en els camps de la neuropsicologia, la psicooncologia, la psicologia clínica, jurídica, el coaching, entre d’altres, i té el sòlid propòsit d’oferir un ampli i òptim servei a tots i cadascun dels membres que el conformen. Som conscients que queda molt per fer i hi estem compromesos.

32

AGENTS SOCIALS / Universitats

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Àmbit Universitari

Els reptes de la universitat

La universitat afronta els propers anys una sèrie de reptes pendents que l’han de dur cap a la seva modernització. Per a fer-ho necessita, primer de tot, redefinir el seu sistema de finançament. La transferència de coneixement, la recerca, la investigació, l’excel·lència i la docència són altres pilars en els quals cal seguir treballant i desenvolupant per tal que la universitat segueixi essent un dels motors del desenvolupament socioeconòmic.

Espanya destina el 0,1% del seu PIB a beques i ajudes per a l’àmbit de l’Educació Superior. / Arxiu.

Cristina San José

A la Universitat se li demana assolir l’excel·lència, però per a aconseguir-la i mantenir-s’hi es requereix disposar de recursos econòmics. La Universitat és també un important motor del desenvolupament socioeconòmic, el qual té un important paper per a poder sortir de la crisi econòmica. El finançament de les universitats és, doncs, un tema clau pendent de reforma. De fet, entre el 75% i el 80% del pressupost universitari són subvencions directes de l’Administració, mentre que les matrícules que aporten els estudiants universitaris representen entre el 10% i el 15%; finalment, el darrer 10%-15% s’obté dels diferents convenis d’investigació de les aportacions d’empreses i particulars.

D’altra banda, Espanya destina prop d’un 0,1% del PIB a beques i ajudes en l’àmbit de l’Educació Superior, mentre que la mitjana de l’OCDE es situa al voltant del 0,25%. Com a exemples, destacar que Alemanya es situa en el 0,22% i el Regne Unit en el 0,31%.

Matrícules universitàries

A nivell estatal, els estudiants de les universitaris públiques paguen de mitjana entre un 10% i un 20% del total de cost dels

seus estudis. Per tant, la subvenció mitjana per estudiant, amb independència de la renda, es situaria al voltant dels 7.100 euros.

A Espanya, com a Bèlgica i Holanda, és l’Estat qui fixa el preu de les matrícules. És a dir, que el Govern central és qui estableix uns barems de preus i cada comunitat autònoma concreta l’import final a pagar. Una de les vies de solució que contempla el Ministeri d’Educació és que aquells estudiants que suspenguin siguin els que hagin de pagar més. Donat el context econòmic actual, el Ministeri ha decidit posposar-ho, fins el 2012, esperant que la situació general del país hagi millorat.

En el futur, els estudiants ‘repetidors’ acabaran pagant fins el 50% del cost dels estudis a la segona matricula i fins el 100% a la tercera. El Ministeri, però, a banda d’aquesta mesura també es planteja treballar per un sistema més potent de beques i ajudes per a l’estudi.

En d’altres països europeus com, per exemple, Xipre, la República Txeca, Irlanda, Malta, Noruega o Suècia, entre d’altres, els estudiants no paguen res en concepte de matrícula universitària. En aquests països no en queden exempts, però, els estudiants de fora de la Unió Europea. Els estudiants

repetidors sí que paguen i també aquells que decideixen cursar estudis de postgrau.

Un model una mica diferent és el que s’aplica a Itàlia o el Regne Unit, on és l’Estat qui fixa una quantitat mínima o màxima del preu que poden tenir les matrícules però són les pròpies universitats les que estableixen el preu final.

El debat del preu de les matrícules és present a tota Europa i cal plantejar-se que si el seu preu augmenta i es fa de manera uniforme per a tots, les classes mitjanes i baixes seran les que en sortiran més mal parades ja que se’ls dificultaria l’accés a l’educació superior. Calen més recursos i redefinir quant aporta cada part per tal de no caure en la injustícia sense oblidar, és clar, el context econòmic. Qualsevol persona que ho desitgi ha de poder accedir a la formació superior, així com contribuir sempre a l’excel·lència de la universitat i a potenciar la qualitat i els talents com a font per a fer progressar el país.

La situació a Anglaterra

Les protestes de milers d’estudiants davant el Parlament de Londres s’han fet sentir arreu del món per l’augment del cost de les matricules universitàries. La coalició que presideix

Per aconseguir l’excel·lència universitària les universitats requereixen tenir més recursos

David Cameron ha apostat per triplicar el preu de les taxes per a matricular-se a la universitat, fins a un màxim de 9.000 lliures (10.710 euros). Vince Cable, ministre d’Empresa del govern britànic, ha declarat que “els plans del Govern són justos i serviran per a mantenir la qualitat de les universitats.” Per tal de pal·liar els efectes de les protestes, el Govern de Cameron demanarà a les universitats que es protegeixi els estudiants amb menys recursos econòmics quan la matrícula dels seus estudis superi les 6.000 lliures anuals (7.140 euros). La mesura només afectarà a Anglaterra ja que a Escòcia l’ensenyament continuarà essent gratuït i a Gales, el govern ha promès que els preus no variaran.

Aconseguir l’excel·lència

El Ministeri d’Educació ha presentat recentment l’estudi fet per la Fundació CyD, titulat “La contribució de les universitats espanyoles al desenvolupament”. Entre les conclusions de l’estudi en destaca que és molt necessari realitzar un major esforç per tal de transmetre a la societat el paper protagonista que han de dur a terme les universitats a la sortida de la crisi, ja que fins ara no se les havia percebut com un element determinant.

Cal destacar també que, pels volts del març de 2011, el Ministeri d’Educació ha de presentar un estudi en el qual han de quedar recollits tots els punts clau de la reforma del sistema universitari espanyol. Un dels temes que molt probablement es reculli és el fet que les universitats apostin per la via de l’especialització enlloc de seguir essent totes tant generalistes. Precisament el Campus d’Excel· lència Internacional (CEI), adoptat per la majoria de les universitats, el que fa és apostar per les titulacions conjuntes per tal d’aprofitar recursos. El programa CEI es caracteritza per distingir i finançar amb més fons les millors universitats.

La salut a la teva empresa és la salut del teu negoci

PLA COL·LECTIU OBERT

PLA COL·LECTIU TANCAT

OFERIM COBERTURA MÈDICA COMPLETA

QUOTES MÉS AJUSTADES AL TEU COL·LECTIU

CONTRACTACIÓ INDIVIDUAL VOLUNTÀRIA

campanya aliança - 250x340 - món empresarial PRINT.indd 1

CONTRACTACIÓ PER PART DE L’EMPRESA

20/01/11 10:21

34

AGENTS SOCIALS / Universitats

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Àmbit Universitari Universitat de Barcelona (UB)

Com valora l’actual model de finançament que té el sistema universitari?

Ja he qualificat en d’altres ocasions com insuficient el model actual de finançament de la universitat pública catalana perquè en el cas de la Universitat de Barcelona no reconeix les seves singularitats com ara el seu patrimoni històric, la seva situació urbana o la seva posició de lideratge que tenen un impacte en la nostra estructura de costos, però no així en els ingressos. És un model, que malgrat haver crescut en recursos en els darrers anys, considera com extraordinari la part variable de finançament públic quan cobreix despesa estructural perquè les millores es consolidin ni tampoc fomenta el finançament privat amb mesures que millorin la confiança i el valor d’invertir en la universitat o que tinguin en compte la qualitat.

“La nostra qualitat i diversitat d’oferta no poden estar condicionades per les fluctuacions del mercat laboral”

Com valora la posició que obté la UB en els rànquings internacionals?

Ser la primera universitat catalana i espanyola en els rànquings internacionals de major prestigi i difusió sempre és un orgull, a la vegada que contribuïm a la projecció i millora del sistema universitari en el seu conjunt. Però també és una satisfacció la nostra millora con-

tinuada en la posició mundial.

Així, hi ha rànquings on la UB està entre les 150 primeres universitats del món.

La meva valoració dels rànquings universitaris és pragmàtica, en el sentit que no es pot dir que les variables en què es basen siguin mesures precises de la qualitat de les activitats universitàries, que és al que aspirem, però tenen una gran projecció internacional i tampoc són tant distants d’altres mèrits, com els Campus d’Excel·lència Internacional o la producció científica. Això em fa confiar en la nostra marxa i direcció com a universitat intensiva en recerca.

Què opina de la situació de sobrequalificació de molts joves universitaris?

No parlaria de sobrequalificació, sinó que la universitat forma en unes competències i capacitats que tot i que tenen una orientació especialitzada no

impedeixen que siguin útils en altres camps o a la vida quotidiana. El mercat laboral té la seva dinàmica i és difícil que tots i totes els que passen per la universitat trobin feina en una posició especialitzada acord a la seva tria de formació i que, a més, els o les agradi. L’important és que la formació i les activitats que desenvolupem siguin de qualitat i contribueixen al creixement econòmic i social. Cal entendre l’entorn i tenir les capacitats per poder desenvolupar-se en la dimensió personal i en la professional. La nostra qualitat i diversitat d’oferta no poden estar condicionades per les fluctuacions del mercat laboral perquè sinó no consolidaríem una bona docència, recerca ni transferència.

Dídac Ramírez Rector

Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Com valora l’actual model de finançament que té el sistema universitari?

El model de finançament de les universitats públiques és un model de distribució i, per tant, ens obliga a competir entre universitats per aconseguir finançament d’una bossa comuna, en funció d’uns paràmetres de dimensió però també d’eficiència acadèmica i investigadora. Aquest esquema de finançament incentiva les universitats a competir per captar els millors estudiants, formar-los en el temps que toca i aconseguir resultats de recerca, però cal dir que és insuficient per assolir l’excel·lència acadèmica que tots desitgem. Des del nostre punt de vista, el finançament públic està massa orientat a la docència universitària i menys la recerca. És important reco-

“El repte és convertir l’eix en el gran pol de la recerca bàsica i aplicada del sud d’Europa”

nèixer que els darrers anys hi ha hagut un important augment del finançament que ens ha permès posar les universitats al mapa del mon acadèmic però ara cal consolidar els recursos i augmentar-los per millorar la qualitat del nostre sistema de generació de coneixement.

Quins reptes es planteja la UAB en matèria de recerca?

La UAB és la segona universitat d’excel·lència investigadora d’Espanya. El primer repte és oferir als investigadors millors condicions de treball i de dedicació per mantenir la consideració que ja ens hem guanyat. El segon, la integració dels objectius de recerca del poderosíssim agregat que és el Campus d’Excel·lència Internacional (UABCEI). En biomedicina,

biociència i biotecnologia, per exemple, tenim més de 300 grups de recerca en facultats i fundacions dels nostres hospitals universitaris. Dins de l’UABCEI juguen també un paper fonamental la nanociència i la nanotecnologia, l’alineament de part de la nostra recerca amb centres del CSIC al Campus, el desenvolupament conjunt del potencial del Sincrotró ALBA o la integració de departaments d’R+D+i d’empreses

en el marc del Parc de Recerca UAB. El repte final és convertir l’eix situat al voltant de l’UABCEI i de la B30 en el gran pol de la recerca bàsica i aplicada del sud d’Europa.

Què suposaria la gestió de les beques universitàries des de Catalunya?

Les beques universitàries estan relacionades amb el finançament de la universitat. En la mesura que els estudiants pa-

guen entre un 15 i un 20% del cost dels estudis, podria pensar-se que aquest accés universal és socialment just. Molts ho posem en dubte. El cost de l’estudi és fonamentalment el cost d’oportunitat de la no incorporació al mercat de treball, i dintre d’aquest cost, les taxes són un component menor. Això significa que molts estudiants amb molt talent no vénen a la universitat perquè han de treballar i ajudar a l’economia familiar.

Només un generós sistema de beques, salari orientat als bons estudiants seria veritablement just. La situació actual de les beques és clarament insuficient.

Ana Ripoll Rectora

Universitats / AGENTS SOCIALS

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

35

Àmbit Universitari Universitat Politècnica de Catalunya-Barcelona Tech (UPC)

Com valora l’actual model de finançament que té el sistema universitari?

Un dels problemes més greus del sistema universitari català és la manca d’un model de finançament que es fonamenti en la creença que la universitat és una eina estratègica per al progrés de la societat. Cal un model adaptat a les necessitats de les universitats i, específicament, de la missió que la societat ha assignat a la universitat.

Cal un sistema nou que ens permeti retre comptes de manera continuada i acurada, que reconegui també l’activitat d’algunes universitats que, com la UPC, estan molt orientades a la recerca i a la valorització del coneixement. De la mateixa manera ens cal estabilitat en el model, al marge dels canvis polítics que han marcat en excés les decisions sobre la universitat.

Quins reptes es planteja la UPC en matèria de recerca, després d’aconseguir de nou aquest 2010 la qualificació de Campus d’Excel·lència (CEI)?

En primer lloc estem treballant de manera decidida en la valorització de la nostra recerca, un potencial que, sovint, queda amagat per la complexitat de la pròpia organització. En segon terme, volem aspirar a millorar el clima de confiança amb el nostre entorn empresarial, sobretot tenint en compte la tradició i l’eficiència de la UPC com a nucli de transferència de coneixement i com a agent de suport a la innovació del nostre país. Creiem que és un àmbit en el qual encara falta molt per fer i és en aquesta línia d’impuls a la innovació que s’entén la consecució del reconeixement com a Campus d’Excel·lència Internacional al projecte que

“La Xina i l’Amèrica Llatina són punts clau en l’estratègia d’internacionalització de la UPC”

hem presentat enguany i que se centrava en l’energia com a element transformador de la societat.

La UPC dóna molta importància a la internacionalització, sobretot a la Xina i l’Amèrica Llatina. Per què aquestes zones?

Ens hem dotat d’un pla de política internacional l’objectiu del qual és aconseguir una internacionalització total de la UPC, des de qualsevol perspectiva de la nostra activitat. A Euro-

Universitat Pompeu Fabra (UPF) tats. En síntesi, ens trobem en un context financer complicat on tots plegats hem de buscar solucions innovadores per optimitzar els recursos i millorar-ne l’eficiència alhora que, si volem mantenir la qualitat dels nostres estudis, hem d’obrir-nos a noves vies de finançament, com fan les millors universitats d’Europa i els Estats Units.

Com valora l’actual model de finançament que té el sistema universitari?

Les universitats espanyoles i catalanes patim un problema de finançament que s’ha vist agreujat amb la crisi econòmica però que ve de lluny: abans, el finançament del sistema uni-

versitari espanyol ja era un 20% inferior a la mitjana europea.

En sintonia amb els objectius de la cimera de la UE a Lisboa, el Govern de la Generalitat va aprovar un pla de finançament addicional per a les universitats per al període 2007-2010 que s’aplicava en funció de resul-

En el context actual, quin és el paper i la projecció dels estudis socials i d’humanitats?

Les ciències socials obren les portes a respostes per encarar l’actual crisi. Concretament, la ciència econòmica que, en les darreres dècades, s’ha convertit en un paradigma per a la resta de les ciències socials pel rigor dels seus models teòrics i per la creació d’una comunitat acadèmica sòlida i amb estàndards internacionals compartits. Tanmateix, aquest coneixement so-

pa, la UPC està molt implantada, de manera que hem identificat altres zones del món sobre les quals intensificar la nostra presència. En el cas de la Xina, pel seu potencial de talent, pel volum del seu estudiantat en formació i pel fet de ser un país emergent que tindrà —que té— un paper rellevant en la construcció del futur global.

Tant és així que hem estat la

primera universitat espanyola a disposar d’una doble titulació amb una de les universitats més excel·lents d’aquell país, la Tongji University. En el cas d’Amèrica Llatina, hi ha una llarga tradició de col·laboració amb la UPC sobre la qual volem continuar treballant.

“Les ciències socials obren les portes a respostes per encarar l’actual crisi”

bretot tenint present que alguns –com aquest darrer– no ponderen els seus indicadors per la dimensió de les institucions.

Això és resultat d’un projecte universitari definit i clarament focalitzat entorn a tres àmbits de coneixement (c. socials i humanes, c. biomèdiques, i c. i tecnologies de la informació i la comunicació); un projecte que advoca per una combinació entre una docència de qualitat i el compromís per esdevenir una universitat de recerca de primer nivell. D’altra banda, som afortunats de moure’ns en un context altament competitiu i que ens insta a superar-nos cada dia. En termes d’excel·lència científica, des del 2007, el Consell Europeu de la Recerca ha reconegut la tasca de 52 recercadors d’universitats i centres de recerca de Catalunya, xifra que representa el 57% del total d’ajuts concedits a l’Estat espanyol. El sistema català avança pel bon camí.

bre la manera d’assignar els recursos s’ha de completar amb el coneixement sobre com dissenyar les institucions que estableixen les regles que regeixen aquesta assignació i les restriccions amb què han d’operar. Això és tasca de la ciència política, la sociologia o el dret però també de la història, la literatura o la filosofia.

Com valora el posicionament de la UPF en els rànquings internacionals?

Estem orgullosos d’aparèixer entre les primeres universitats espanyoles en rànquings internacionals de referència com el Times Higher Education o el de la Universitat de Shanghai, so-

Antoni Giró Rector

Josep Joan Moreso Rector

36

AGENTS SOCIALS / Universitats

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Àmbit Universitari Universitat de Lleida (UDL)

Com valora el model de finançament que té el sistema universitari?

El model és millorable. Les universitats públiques hem de competir entre nosaltres per aconseguir més recursos dels ja escassos que té el sistema. La millora de la qualitat de la docència i de la quantitat i qualitat de la recerca i innovació i de l’eficiència s’assoliria millor si poguéssim col·laborar les universitats públiques entre nosaltres sense perdre diners. Cal un sistema que valori i estimuli l’eficiència i la qualitat però que alhora permeti fer sinèrgies entre nosaltres. Un finançament bàsic suficient per no perjudicar les universitats més petites i també estratègic i per objectius i segons contracte programa, pensat en la complementarietat del sistema universitari tot fent mapa de titulacions i centres de recerca i inversions per tota Catalunya.

“Cal un sistema que valori i estimuli l’eficiència i la qualitat i que, alhora, permeti fer sinèrgies entre nosaltres”

Què suposa estar entre les 5 primeres universitats espanyoles que millor investiguen?

Suposa un reconeixement i una visibilitat pública del gran esforç que la comunitat universitària estem fent en aquests anys amb recursos escassos, sense tenir ni grans instal·lacions ni centres de referència de Catalunya. Demostra també l’eficàcia del lideratge dels Vicerectorats de política científica i tecnològica i de recerca. Igualment, de la política de professorat pel que fa a la captació de talent i la seva pro-

moció. És també un estímul per a seguir en aquesta línia de treball i lluitar per incrementar la massa crítica, tenir recolzament institucional i també per aconseguir que ens dotin dels centres de referència que necessitem, ja que estem demostrant contínuament que sabem utilitzar bé els escassos recursos de què disposem.

Com ha de gestionar el mercat laboral l’excés de persones amb titulació universitària i sobrequalificada?

Universitat de Girona (UDG) “S’han d’exigir resultats i claredat i transparència en la gestió del finançament”

Com valora l’actual model de finançament que té el sistema universitari?

La vigència del model de finançament de les universitats públiques catalanes va acabar l’any 2010. N’hauríem de fer una valoració positiva perquè ha significat una millora important en el finançament

universitari dels darrers anys i perquè ha fixat unes regles de joc conegudes i compartides en la distribució dels recursos entre universitats. Ha introduït claredat i transparència en el sistema. Tanmateix el finançament ordinari contemplat en el model és manifestament insuficient segons paràmetres

de competitivitat internacional.

Per compensar aquest dèficit de finançament el govern va aprovar el pla de finançament per a la millora de les universitats públiques catalanes. Calen més recursos perquè el sistema universitari públic català sigui realment competitiu a nivell internacional. I al mateix temps que s’ha d’incrementar el finançament de les universitats s’ha d’exigir resultats i claredat i transparència en la destinació d’aquests recursos i en el retiment de comptes a la societat.

Considero que mai hi ha excés de persones amb titulació universitària. El ser més culte, tenir més recursos interns per a viure i espavilar-se en el món no és un excés; sols cal, per desgràcia, anar al 3r món per veure les conseqüències de la falta de nivell cultural. Ara bé, és evident que hi ha carreres universitàries més generals i altres de molt especialitzades, que cal regular. Al món empresarial i de les institucions es pot gaudir de persones universitàries que li donaran un “valor afegit”

per fer millor la seva funció. El món empresarial encara no ha descobert que contractant doctors agafen persones molt més despertes, imaginatives i preparades per ajudar a innovar i crear riquesa; això ja fa molts anys que altres països capdavanters ho tenen assumit i també ens superen en la inversió privada en I+D. Aquestes polítiques seran essencials per a sortir de la crisi.

Com valora l’actual posicionament de la UdG en els diversos rànquings internacionals?

Els rànquings universitaris esdevenen veritables eines d’avaluació i planificació. La UdG es troba de forma repetida en les primeres posicions dels rànquings de qualitat de la recerca, que són els que contenen variables més comparables entre universitats. A l’informe de la Fundación CYD 2009, ocupa el tercer lloc en qualitat de la producció científica a nivell espanyol, és de les universitats que aconsegueixen més projectes per investigador, i destaca pel seu tercer lloc en qualitat de la recerca en enginyeria, i pel seu sisè lloc en química. La valoració de la transferència del coneixement encara no té un procediment tan estandarditzat, però la UdG està fortament implicada en la connexió universitat-empresa. La UdG aposta per la regió Pirineus-Mediterrània, mitjançant la seva inclusió en un Pol Transfronter i en una proposta de Campus d’Excel· lència amb les universitats

de les Illes Balears, Perpinyà, Lleida i Paris-VI. En aquest sentit, la UdG té la voluntat de ser el node central dinamitzador d’aquesta àrea de l’educació superior. La col·laboració a nivell investigador, de formació en màsters i doctorat, i la internacionalització que en resulta, fa pensar que la bona posició de la UdG als rànquings de qualitat no tan sols es consolidarà sinó que millorarà.

Joan Viñas Rector

Què suposaria la gestió de les beques universitàries des de Catalunya?

La gestió de les beques des de Catalunya les faria molt més eficients. Suposaria poder ajustar les bases de les convocatòries a la realitat del nostre sistema universitari, tant pel que fa a l’establiment de llindars econòmics com per al disseny dels ajuts, creant-ne de nous, incrementant els imports en d’altres o fins i tot suprimint-ne.

Anna M. Geli Rectora

Universitats / AGENTS SOCIALS

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

37

Àmbit Universitari Universitat Rovira i Virgili (URV)

Com valora l’actual model de finançament que té el sistema universitari?

Avui per avui es fa difícil preveure la fi de les dificultats pressupostàries generals i ens trobem amb un incompliment clar del nostre govern quant els compromisos de finançament reiteradament expressats. La despesa global en universitats que recull el pressupost de la Generalitat per enguany és un 12,6% inferior a la inicialment prevista als compromisos signats l’octubre de 2006 i aprovats pel Consell Executiu, percentatge que podria quedar en el 11,3% si de manera urgent es consolida un esforç addicional de 14 M€ que el Govern ens ha comunicat verbalment; aquesta sensible reducció del ritme de millora del finançament portaran a l’alentiment del nostre desenvolupament. Totes les universitats esperem, necessitem, que el Govern pugui tro-

“La URV ha estat posada d’exemple per la OCDE en la seva conferència anual sobre educació superior”

bar la manera de complir amb els seus objectius de finançament del sistema universitari català.

Quina és l’aposta de la URV en matèria d’internacionalització?

La URV és avui una universitat coneguda i reconeguda per la seva qualitat en docència i recerca, per la seva productivitat científica, per la seva projecció internacional i pel seu destacat impacte territorial; ens hem consolidat com una universitat investigadora, que té planteja-

da la qualitat com a estratègia, i que s’ha convertit en referent i motor social, cultural i econòmic del Sud de Catalunya.

Precisament, el cas de la URV ha estat posat d’exemple per la OCDE en la seva conferència anual sobre educació superior, a la sessió HE in Cities and Regions: How to lead an entrepeneurial and locally engaged university?. El recent reconeixement del Ministeri d’Educació com a Campus d’Excel·lència Internacional del projecte Catalunya Sud liderat per la URV confirma la bona direcció de l’estratègia.

Com valora la relació actual entre universitat-empresa, en el cas de la URV? El compromís de la URV amb els sectors productius del territori queda palès en l’impuls de parcs tecnològics ens els àmbits de la química i l’energia i el patrimoni i la cultura a Tarragona,

Universitat Ramon Llull (URL)

catiu procedent de la Generalitat. En els darrers anys s’han fet importants esforços en el desenvolupament i implementació d’un sistema de finançament variable per l’assoliment d’objectius de qualitat. No es tracta d’unes quantitats de diners comparables al finançament ordinari, però certament és un primer pas per premiar

Francesc Xavier Grau Rector

certs aspectes de la totalitat de les tres missions universitàries, posant diners addicionals allà on es genera una activitat o es desenvolupa una gestió de qualitat. Malauradament la crisi econòmica ha hagut de congelar l’aplicació de bona part d’aquests fons, però el sistema –que pot ser extrapolable a totes les universitats del sistema universitari- s’ha començat a assajar amb notable èxit.

A la URL entenem la internacionalització com un aspecte estratègicament clau, que es desenvolupa en diferents línies d’actuació. D’una banda, la promoció de la mobilitat internacional dels alumnes, que esdevé per a nosaltres una prioritat. D’altra banda, la captació d’estudiants estrangers per cursar estudis, sobretot de Màster, que a la nostra universitat s’han incrementat, des del 2006, fins a un 35%. Així mateix, tenim subscrits convenis amb més de 380 universitat arreu del món, 200 convenis de pràctiques amb empreses internacionals, i 350 empreses amb presència internacional recluten els nostres graduats per treballar a l’estranger. La internacionalització és palesa també en la recerca, i en els nostres programes docents: la URL participa en més de 35 xarxes internacionals, i compta amb 15 programes de postgrau impartits en anglès (totalment o parcial).

Com desenvolupa la URL els temes de mobilitat i d’internacionalització?

Com està vivint la URL l’actual context social, polític i econòmic?

Preocupats per la situació ja

“A la URL entenem la internacionalització com un aspecte estratègicament clau”

Com valora l’actual model de finançament que té el sistema universitari?

El model de finançament del sistema universitari català està essencialment pensat per a les universitats públiques i la UOC, de manera que en general les universitats privades (a excepció de la UVic) no rebem finançament basal signifi-

la nutrició i la salut a Reus, l’enologia a Falset i el turisme a Vila-seca. Tots ells associats, a més, a centres de transferència tecnològica. L’impacte de la URV sobre el territori creix any rere any. Ho ha fet directament a través dels increments en formació i del desplegament de la xarxa d’antenes del coneixement, d’aules de la gent gran, d’aliances estratègiques amb municipis i institucions, com la Diputació per al desenvolupament de Tarragona, Regió del Coneixement, amb els agents socioeconòmics integrats en la Mesa Socioeconòmica coordinada per la URV, la qual ha impulsat el Pla Estratègic del Camp de Tarragona, i la transferència directa de coneixement, amb un increment d’activitat de més del 50%.

que el nostre alumnat està en una de les franges mes castigades per la crisi. Fins fa poc un dels indicadors més importants de la nostra Universitat era la quasi immediata inserció laboral dels nostres estudiants al finalitzar els seus estudis, però és possible que amb la actual situació això pugui canviar. Crec que la única manera d’afrontar aquest repte és que els nostres joves surtin encara més preparats. En un món tan competitiu, no només han de estar ben preparats sinó poder fer millor que els altres. El risc que aquest context econòmic actual afavoreixi el desequilibri social, incrementant les bosses de pobresa, fa imprescindibles que la Universitat, més enllà de la seva formació professional, vetlli per una profunda formació de valors fomentats en el respecte, la cooperació i la solidaritat.

Només així podrem fer que els nostres estudiants aportin el valor afegit que la Universitat pretén donar a la Societat.

Esther Giménez-Salinas Rectora

38

AGENTS SOCIALS / Universitats

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Àmbit Universitari Universitat Oberta de Catalunya (UOC)

Què li sembla l’actual model de finançament que té el sistema universitari?

Darrerament, i en el context de crisi econòmica, els nostres governs ens demanen mantenir la qualitat o augmentar-la amb uns recursos cada vegada més limitats i, alhora, atenent un nombre cada cop més nombrós d’estudiants. La decisió d’invertir més o menys en educació no tan sols depèn del govern de la Generalitat sinó també del govern espanyol. Segurament, si els catalans poguéssim gestionar els recursos que generem, probablement prioritzaríem l’educació i, si el dèficit fiscal es reduís a un 5% del PIB (ara és el 10%), Catalunya recuperaria deu mil milions d’euros. Només un petit percentatge d’aquests deu mil milions invertit en universitats ens podria situar a primera divisió. Ara som a tercera. Necessitem, també, millorar l’eficiència del finançament

ció passa per la hibridació entre l’ensenyament presencial i el virtual i, si volem avançar, las institucions educatives haurem d’aprendre a col·laborar encara més. Cal obrir les portes i deixar passar noves metodologies d’aprenentatge que s’orientin a l’estudiant, que siguin integradores i accessibles, cooperatives i que aprofitin l’ús estratègic de les tecnologies digitals.

universitari actual mitjançant la col·laboració i disposar d’un pla de finançament estable.

Que significa per a la UOC el reconeixement de Campus d’Excel·lència Internacional rebut pel projecte Icària UPF-UOC? El projecte Icària Internacional UPF-UOC persegueix l’objectiu de fer un pas decisiu cap a l’augment de l’excel·lència amb

Universitat de Vic (UVic) Com valora l’actual model de finançament que té el sistema universitari?

La UVic és una universitat que pel seu finançament té un contracte programa amb la Generalitat de Catalunya que es renova cada quatre anys. És un conveni que proposa uns objectius a complir i que conté una sèrie d’indicadors que s’avaluen anualment. El conveni cobreix una part del pressupost de la UVic (el 2010, un 27%) i la resta es finança a través de les matrícules dels estudiants i dels ingressos que provenen d’activitats de recerca, de transferència de tecnologia i del patrocini d’empreses. La crisi ha obligat a la Generalitat a fer retalls substancials.

La manca de definició sobre les quantitats a rebre els anys vinents crea un forta incertesa que, naturalment, afecta la gestió universitària. Si he de

contestar a nivell general, diria que necessita millorar.

Quins són els reptes de la UVic en matèria de recerca a mitjà i llarg termini?

La UVic té en aquest moments dinou grups de recerca, alguns de gran recorregut i altres més emergents.

Són, per una part, el resultat d’iniciatives de professors i investigadors que han donat sortida a les seves inquietuds intel·lectuals i acadèmiques i, per l’altra i sovint, a conseqüència de demandes de transferència de coneixement del nostre entorn més pròxim. A través de diferents Plans, s’ha fet un gran esforç d’ordenació i concreció de les línies de recerca, s’ha creat una oficina de recolzament a la recerca (OTRI-OTSE) i una escola de doctorat. El repte més important és decidir quins són els grups que s’han

un model centrat en l’obertura al món, la internacionalització, la incorporació d’investigadors i professors i la hibridació. És en aquest sentit que la UOC aporta a aquest projecte la seva expertesa i el coneixement acumulat al llarg de quinze anys en l’ensenyament en línia. Així, en el marc del projecte Icària la UOC aportarà la bimodalitat en l’ensenyament. El futur de l’educa-

“Hem d’ajudar a fer persones amb capacitats, habilitats, valors, actituds i amb molta flexibilitat”

de potenciar d’acord amb el Pla Nacional de Recerca i Innovació, buscar àrees de recerca específiques i diferenciades i mantenir l’equilibri entre els interessos dels investigadors i els de la UVic. Donat el context actual, com ha de gestionar el mercat laboral l’excés de persones amb titulació universitària i sobrequalificada?

Sembla ser que les persones amb estudis es col·loquen millor i més aviat que les persones que no en tenen. Dit això, hi ha una informació asimè-

Com viu la UOC el context actual de crisi?

Afortunadament, en temps de crisi les persones apostem per la formació, pel reciclatge permanent i continu i per la millora dels nostres perfils professionals amb vista a incrementar les nostres condicions d’ocupabilitat i el nostre coneixement, en general. El primer semestre del curs 2010/11, 40.749 estudiants s’han matriculat d’alguna de les titulacions de primer i segon cicle, graus i màsters universita-

“Els governs ens demanen mantenir la qualitat o augmentarla amb recursos cada vegada més limitats”

ris que ofereix la Universitat i, d’aquests, el 24,1% (9.817) són estudiants que comencen per primer cop alguna titulació en aquesta universitat. Pel que fa a les titulacions pròpies de postgrau, s’han formalitzat més de 2.300 matrícules en l’oferta de l’Institut Internacional de Postgrau. Això significa que per comparació al semestre anterior ha augmentat un 5% el volum de matrícules.

Imma Tubella Rectora

trica entre aquells que busquen feina i els que la ofereixen, que fa difícil que oferta i demanda és trobin de forma eficient. Però aquest és un altre problema. El mercat laboral demana perfils que no sempre dóna la universitat.

Per exemple, hi ha una gran demanda potencial pels titulats de Cicles Formatius de Grau Superior, però molta gent s’estima més anar a la universitat. La universitat ha d’atendre les demandes de les organitzacions o les voluntats d’aquells que volen estudiar? Per altra part la universitat forma persones que seran productives molts anys després de començar els seus estudis. No tan sols hem d’ajudar a fer bons tècnics per al mercat laboral, sinó que hem d’ajudar a fer persones amb capacitats, habilitats, valors, actituds i amb molta flexibilitat, capaços de formar-se tota la seva vida.

Jordi Montaña Rector

Universitats / AGENTS SOCIALS

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

39

Àmbit Universitari

Universitat Internacional de Catalunya (UIC)

Com valora l’actual model de finançament que té el sistema universitari?

Abans de parlar sobre l’actual model de finançament universitari espanyol caldria preguntar-nos en primer lloc quin país volem. Després, quin sistema productiu volem i, finalment, quin sistema universitari necessitem. Actualment, un 35% de joves no han assolit els coneixements mínims demanats per l’ESO i un altre 35% no finalitzen els estudis que s’havien proposat assolir. Si volem un país competitiu, per tant, tot això ens demana una altra forma de fer les coses en el sistema educatiu i, conseqüentment, el finançament universitari no n’és aliè; però seria un error creure que tan sols canviant el finançament universitari es produirà el miracle en el sistema. Crec que cal una responsabilització de l’estu-

“Seria un error creure que tan sols canviant el finançament es produirà el miracle en el sistema”

diant en la seva tasca i crec que caldrà anar canviant poc a poc cap una forma de finançament en què l’alumne sigui més responsable del seu rendiment acadèmic.

Quina és l’aposta de la UIC en matèria d’internacionalització?

La aposta de la UIC en matèria d’internacionalització es fona-

menta en la col·laboració entre centres de recerca, universitats i també empreses, tant pel que fa a l’entorn docent (intercanvi d’estudiants) com de recerca. En tots dos conceptes s’insereix en un món global i, en aquest sentit, es consideren tres àmbits importants i que passo a enumerar: 1.- Països dins de l’Espai Europeu d’Educació Superior; en aquest entorn tenim signats convenis interuniversitaris, tant pel que fa a dobles titulacions, intercanvis d’alumnes i programes de doctorat, molts d’ells amb menció europea. 2.- Països d’Amèrica; en aquest entorn tenim signats convenis interuniversitaris, tant pel que fa a intercanvis d’alumnes i programes de doctorat, en el marc d’Erasmus Mundi. 3.Altres països, de manera molt important al continent asiàtic; en aquest entorn hem començat a signar convenis interuniversitaris.

En el context actual quin és el paper i la projecció dels estudis socials i d’humanitats?

Avui, i més arran de la crisi, des de la UIC s’aposta a formar persones amb capacitat de gestionar les activitats humanes al servei de la societat i, per tant, la formació en valors conforma un conjunt d’assignatures transversals presents a totes les titulacions. No oblidem que aquesta ha estat una crisi derivada de la manca de valors d’algunes de les persones que tenien la responsabilitat de conduir la marxa econòmica de grans institucions financeres, i el que van fer va ser trair la confiança en ells dipositades i, a la vegada, fer perdre la confiança en tot el sistema mundial.

la societat vagi cap a un futur d’excés de titulats, o almenys en bona part de les titulacions; una societat amb un percentatge important de titulats universitaris és una societat avançada.

En tot cas, un excés de titulats de determinats graus s’hauria de resoldre fonamentalment amb una oferta dinàmica i més adient a les necessitats socials dels estudis de postgrau, especialment de les titulacions oficials, però també amb una planificació de la formació con-

tinuada dels titulats universitaris, particularment dels estudis d’especialització que puguin permetre una adaptació ràpida dels universitaris als canvis del mercat laboral, que són sempre paral·lels als canvis socials i tecnològics. En aquest sentit, estic segur que la Universitat hauria de considerar la seva potencialitat com a estímul vocacional de nous emprenedors.

Pere Alavedra Rector

Universitat Abat Oliba CEU Com valora l’actual model de finançament que té el sistema universitari?

Com a rector de la Universitat Abat Oliba CEU voldria pronunciar-me només sobre els temes de finançament de les universitats privades. Som conscients que la docència de les universitats privades és una qüestió no vinculada al finançament públic: però això no suposa que les universitats privades deguin prescindir de l’ajut de beques per als estudiants que volen invertir els seus esforços en una institució universitària amb una identitat concreta; i tampoc que hagin de quedar per darrere de les públiques en el finançament de la recerca. La recerca dels professors i investigadors de les universitats privades produeix per a la societat el mateix benefici que la recerca dels investigadors de les universitats públiques. En aquest sentit, el model de finançament univer-

sitari resulta clarament perjudicial per a les universitats privades, projectes de recerca de les quals no sempre són valorats per la seva capacitat i rendibilitat per la societat en general.

Com ha de ser la universitat del futur?

La universitat del futur ha de ser, alhora, universitat tradicional i universitat moderna. Una universitat que no vulgui retornar a la tradició universitària de formació integral dels estudiants i de contacte personal entre professors i alumnes amb els avantatges de l’ensenyament oral fracassarà en el marc de la seva societat, perquè ja no serà en sentit propi universitat ni punt de referència de la societat. És per això que la universitat ha de tenir aspiració de modernitat en el sentit més pur de la paraula: com a institució que sigui al cap dels avenços socials, però amb la consideració

“La Universitat hauria de considerar la seva potencialitat com a estímul vocacional de nous emprenedors”

crítica que no tot el que es proposa com avenç ho és realment.

Crec que el senyal que anem endavant en aquest sentit és la transferència del coneixement, que no ha de quedar reduïda a les ciències experimentals i tècniques; també les ciències socials i les humanitats han de transferir a la societat els seus projectes de futur.

Com ha de gestionar la societat l’excés de persones amb titulació universitària?

No estic segur que ara mateix

Carlos Pérez del Valle Rector

El mapa del món

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Perspectives de l’economia mundial 2008 2009 2010 2011

0,5-2,5 3,1 2,7

CANADÀ

2008 2009 2010 2011

-0,1-4,9 1,7 2,0

REGNE UNIT 2008 2009 2010 2011

0,1-2,5 1,6 1,6

FRANÇA

ESTATS UNITS

ESPANYA

-1,3-5,0 1,0 1,0

2008 2009 2010 2011

2008 2009 2010 2011

1,5-0,2 7,5 4,1

0,9-3,7-0,3-0,7

2008 2009 2010 2011

0,0-2,6 2,6 2,3

2008 2009 2010 2011

ITÀLIA

MÈXIC L’FMI preveu que l’economia mundial creixerà un 4,8% el 2011 El Fons Monetari Internacional (FMI) ha revisat una dècima a la baixa la seva previsió de creixement per a l’economia mundial el 2011, fins al 4,2%, tot i que ha millorat dues dècimes el seu pronòstic per al 2010, preveient un creixement del 4,8% (l’exercici de l’any passat encara no està tancat). Les noves projeccions de la institució internacional confirmen l’ascens de les economies emergents, per a les quals preveu un creixement del 7,1% aquest any i del 6,4% per al 2011, mentre que el conjunt de les economies avançades registrarà una expansió del 2,7% el 2010 i del 2,2% el 2011. D’altra banda, l’FMI augura que l’economia dels Estats Units creixerà aquest any un 2,6% i un 2,3% el 2011, el que suposa un empitjorament respecte a les previsions del passat mes de juliol de set i sis dècimes respectivament. Finalment, les principals economies emergents registraran un sòlid creixement, liderades per l’expansió del 10,5% prevista aquest any per a la Xina.

5,1-0,2 7,5 4,1

2008 2009 2010 2011

40

BRASIL

emerg

El mapa del món

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

2008 2009 2010 2011

0,5-4,1 1,7 1,5

ZONA EURO

5,2-7,9 4,0 4,3

2008 2009 2010 2011

2008 2009 2010 2011

-1,3-5,0 1,0 1,0

ALEMANYA

RÚSSIA

2008 2009 2010 2011

-1,2-5,2 2,8 1,5

JAPÓ 2008 2009 2010 2011

9,6 9,110,59,6

XINA 2008 2009 2010 2011

6,4 5,7 9,7 8,4

pREVISIONS DE CREIXEMENT

2008 2009 2010 2011

ÍNDIA

MÓN 2,8-0,6 4,8 4,2

Economies avançades 0,2-3,2 2,7 2,2 Economies de mercats 6,0 2,5 7,1 6,4 gents i en desenvolupament

41

42

ANÀLISIs de FUTUR / Internacional

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Anàlisis

Economia Catalana pàg. 44-45

Treball i recursos humans pàg. 56-58

Es preveu que un cop tancat l’exercici del 2010, els resultats del sector industrial siguin millors que els del 2009: es preveu només una caiguda del 0,5% del PIB. El 2011 podria iniciar-se de nou el creixement.

El mercat de treball està en una de les situacions pitjors dels darrers anys. Malgrat això, sorgeixen noves oportunitats en sector nous.

Formació de postgrau pàg. 52-55

Finances

Els centres de formació de postgrau viuen aliens a la crisi. I és que els professionals es formen més amb la voluntat de millorar laboralment.

El ritme de la borsa durant el 2011 vindrà marcat pel sector financer, alhora que un euro massa fort podria perjudicar les empreses espanyoles. D’altra banda, la pressió fiscal s’incrementarà.

pàg. 60-62

una economia mundial encara esmorteïda

2011:

L’any en què viurem perillosament... de nou

Any de recuperació, encara que molt desigual, o de recaiguda? Any de tornar a la cooperació internacional o de continuar els perills neomercantilistes? Any de crisi als mercats de deute amb greus implicacions sociopolítiques o de normalització gradual? Sembla que el 2011 l’economia mundial tornarà a viure perillosament...

joan tugores ques catedràtic d’economia de la ub

Després d’un cert optimisme inicial, associat a deixar enrere el catastròfic 2009, durant el 2010 es van anar refredant les expectatives d’una recuperació sòlida per ser substituïdes per unes estimacions que mostraven una dinàmica més lenta, gradual i perillosament desigual. A mesura que passaven els mesos els factors de risc anaven guanyant la partida als d’optimisme, amb ingredients com la crisi del deute a Europa, les febleses de la coordinació internacional evidenciades en els minsos resultats de les cimeres del G20, i fins i tot amb els creixents riscos de desequilibris –als sectors financers i immobiliaris– a Xina i a altres economies emergents (a les quals havíem transferit el paper de sòlides locomotores de l’economia mundial).

Quins són ara els principals trets a seguir durant el 2011?

Algunes ciutats xineses tenen el risc de patir una bombolla immobiliària Està costant més del que s’esperava recuperar els nivells del comerç mundial anteriors a la crisi L’economia global haurà de fer front al dilema de consolidació o degradació de la cooperació internacional

Recuperació del comerç mundial?

Pel que fa al comerç internacional, les dades de l’Organització Mundial de Comerç, resumides a la figura 1, mostren com està costant una mica més del que s’esperava recuperar els nivells anteriors a la crisi. El màxim assolit al segon trimestre de 2008 sembla encara lluny i, si bé és cert que la caiguda històrica de 2009 s’està revertint, les esperances que al great trade collapse li seguís un great trade recovery no s’acaben de confirmar. No obstant això, les dades desagregades mostren alguns aspectes interessants, com que Brasil seria el país amb més creixement de les importacions (associades al potencial de compra), superant les taxes de Xina i Índia. Una referència ineludible pels països i grups empresarials que vulguin connectar amb els pols de demanda més prometedors.

Sobreescalfament a algunes economies emergents?

Pel que fa als fluxos financers, mentre que aquí a Europa estem més que entretinguts amb les demostracions de força dels mercats financers a l’hora de decidir qui mereix finançament –i a quin cost– i qui no, a altres indrets, sobretot a països emergents i alguns en desenvolupament, es troben amb unes entrades de capitals que

FIG. 1. ÍNDEX DEL COMERÇ MUNDIAL DE MERCADERIES 200

150

100

50

0 070,1

080,1

090,1

100,1

100,3

2007-2010 (amb nivell 100 el primer trimestre de 2005) Font: OMC, nota de l’1 de desembre de 2010, disponible a: www.wto.org

amenacen amb sobreescalfar aquestes economies. Els símptomes són les tensions inflacionistes, les tendències a l’apreciació d’algunes de les seves monedes i un vell conegut a Occident: les elevacions dels preus de l’habitatge. L’FMI ha constatat, a través de diversos indicadors, que hi ha un risc de bombolla immobiliària a diverses ciutats xineses, amb perilloses similituds amb les dades recents a casa nostra. Les autoritats estan implementant o anunciant mesures que semblen reconèixer el potencial negatiu del problema, algunes de les quals –com limitacions a la mobilitat de persones– serien més difícilment implementables a economies occidentals.

Caldrà estar atents a veure si les economies emergents han après de les nostres experièn-

cies les lliçons que nosaltres no vàrem poder o saber detectar a temps.

El (delicat) futur de la coordinació internacional

Però probablement el principal dilema que haurà d’afrontar l’economia –i la política– global és si l’any 2011 serà el de consolidació o degradació de la cooperació internacional enfront de respostes unilaterals, sovint de tarannà mercantilista en el sentit pejoratiu del terme. Durant el 2010 va ser perceptible una pèrdua d’efectivitat dels compromisos de donar respostes conjuntes als reptes globals.

Els dubtes sobre l’efectivitat del G-20, amb unes controvèrsies que van molt més enllà de la divisòria entre

Internacional / ANÀLISIS DE FUTUR

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

43

una economia mundial encara esmorteïda

economies avançades versus emergents o economies superavitàries versus deficitàries, per passar a semblar massa sovint fer cadascun la guerra pel seu compte , i l’episodi en absolut superat de la guerra de divises... Tot això són evidències que la fermesa en la unitat d’acció mostrada a finals de 2008 i en els moments més durs de 2009 s’ha anat afeblint.

Què hi ha al darrere d’aquesta percepció de desencís en la coordinació internacional?

Diferències en els interessos entre potències en lluita per l’hegemonia, com Estats Units i Xina? Divergències conceptuals sobre el funcionament dels mercats –traduïts en ortodòxies com l’estabilitat pressupostària o la disciplina dels bancs centrals com la que defensa l’ala més dura del BCE– i la seva interrelació amb els mecanismes polítics més relaxats afavorits per l’Administració Obama i la Reserva Federal de Bernanke? Asimetries entre la disciplina que, com sabem a Espanya, no tenen més remei que acceptar els països deficitaris endeutats, en contraposició a la manca d’incentius a fer la seva part de la feina de reequilibri (rebalancing ha estat el terme de moda als informes dels organismes internacionals a la segona meitat de 2010) per part dels superavitaris, amb Xina i Alemanya al capdavant? Probablement totes aquestes són explicacions que aporten ingredients vàlids per entendre els delicats conflictes d’interessos a escala internacional que caldrà veure com afecten a una cooperació internacional en què s’havien dipositat –ingènuament?– esperances de ser un embrió sòlid de governance de la globalització.

En tot cas, les preguntes que acabem d’enunciar marquen també una agenda de les friccions a les quals haurem d’estar atents durant el 2011.

Els anys de crisi han fet més evidents algunes imperfeccions en els mecanismes monetaris de la zona euro El pes econòmic i polític a escala mundial es redistribuirà a favor de noves potències emergents, com Xina, Índia o Brasil

Continua la redistribució del poder

I, naturalment, al darrere de totes aquestes dinàmiques aflora una important reconfiguració de la distribució del pes econòmic a escala mundial, amb cada vegada més evidents implicacions polítiques. El quadre 1 mostra que han suposat les dècades de globalització, a partir de la significativa data de 1978, en la qual Xina canvia d’orientació econòmica, fins al 2007, quan comença la crisi, i amb les recents previsions de l’FMI per al 2015. L’ascens de Xina no té precedents històrics en un període tan curt de temps i per això el dubte no és si pot tenir friccions derivades de sobreescalfament, sinó més bé com és que fins ara aquestes friccions no han esclatat...

La trajectòria de l’Índia és més pausada però també inexorable, i alguns apunten a què, sense els problemes demogràfics de Xina i amb un sistema polític més proper a la demo-

QUADRE 1. Distribució del PIB mundial 1978-2015 1978

2007

2015

Unió Europea

27,9

22,7

18,3

Estats Units

21,8

21,4

18,3

Xina

5,0

10,8

16,9

Índia

3,4

4,6

6,3

Font: Dades de 1978: Angus Maddison / Dades de 2007 i previsions 2015: FMI.

cràcia, l’Índia pot tenir un futur més prometedor... si les tensions amb Pakistan no acaben portant a situacions límit.

I el dinamisme de Brasil sembla donar-li una oportunitat de trencar la seva imatge d’eterna promesa – mai realitat sota el mandat de l’hereva de Lula i, esperem, continuadora també del seu pragmatisme.

Europa: baula feble?

I en aquest escenari com queda Europa? Com un actor secundari amb problemes interns específics: les asimetries entre la integració monetària i la manca d’integració política han estat la baula feble que han trobat els mercats financers globals per generar unes tensions financeres, el caldo de cultiu de les quals ha estat la gran heterogeneïtat entre posicions de solvència fiscal i en competitivitat de les economies de la zona euro. Els anys de crisi han fet més evidents algunes imperfeccions en els mecanismes monetaris de la zona euro que, ja des d’abans de 2007, haurien estat amplificant alguns desequilibris en comptes d’atenuar-los. Sembla no ser coincidència que la moneda única hagi fomentat desequilibris amplis entre els superàvits alemanys i els dèficits de la perifèria europea, lubrificats pels baixos tipus d’interès i les facilitats creditícies que van acompanyar els primers anys de l’euro a economies no gaire acostumades a rebre finançament tan abundant i barat com les del sud d’Europa (inclosa a aquests efectes Irlanda), sense oblidar que Alemanya també es va trobar amb unes destinacions pels seus excedents d’estalvi que semblaven llavors molt rendibles (cèdules hipotecàries de caixes d’estalvi espanyoles i productes similars d’altres països del sud, immobles a les zones turístiques, etc.). Per tant, va participar de forma destacada a generar i amplificar unes situacions que ara des d’Alemanya es critiquen amb displicència, com si fos quelcom absolutament aliè a ells.

Ja és ineludible la necessitat de reformes de cert abast, i afrontar les dificultats i els costos polítics que això suposa. 2011 serà probablement l’any de caixa o faixa, quasi en el sentit literal de triar entre:

FIGURA 2. Preus de les commodities: energètiques, minerals i alimentàries Any rere any

Petroli cru

Trimestre a trimestre Energia

Metalls

Menjar i begudes Articles de primera necessitat -5

0

5

10

15

20

25

30

35

Font: Organització Mundial de Comerç, nota de l’1 de desembre de 2010, disponible a: www.wto.org

1) o bé enterrar les dimensions ambicioses del procés de convertir Europa en un revitalitzat actor global, a l’alçada dels seus indicadors agregats comercials o productius (malgrat els retrocessos que mostra el quadre 1; ó, 2) pel contrari, de prendre decisions valentes de consolidació del procés que poden implicar cessions polítiques delicades en termes de polítiques fiscals estatals... Però també de marc de relacions laborals o de paràmetres de prestacions socials i altres dimensions dels estats del benestar. En el primer cas, les conseqüències poden ser especialment negatives pels països més febles, Espanya inclosa, en termes de deures pendents per redreçar de forma sòlida la recuperació. En el segon cas, caldrà inevitablement també fer ajustos seriosos i políticament delicats, però, almenys hi hauria un sentit de futur més engrescador amb el qual implicar-se i prendre com a referència.

Atenció a les commodities

Un darrer comentari: l’any 2011 caldrà tornar a estar atents als desenvolupaments als mercats de les commodities, tant les energètiques com les minerals (començant per l’or i seguint per les que tenen usos industrials estratègics) i les alimentàries. No només perquè una recuperació modesta ja sembla estar disparant a l’alça els seus preus, com mostren les dades de l’Organització Mundial de Comerç recollides a la figura 2, amb els riscos ben coneguts que això suposa. Sinó també pel paper que puguin tenir (o en alguns casos, tornar a tenir) les commodities com a refugis de valor en moments d’incerteses econòmiques i tensions geoestratègiques, quan s’accentua no només el seu paper de base material essencial de la producció i el consum, sinó també el d’actius tangibles percebuts com a actius de qualitat quan els tradicionals actius financers es veuen subjectes a volatilitats i/o dubtes.

44

ANÀLISIS DE FUTUR / Economia Catalana

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

anuari econòmic comarcal 2010

El sector manufacturer ha resultat ser un dels més perjudicats per la baixada de la producció. / ARXIU

La indústria catalana s’esfondra “Un terç de la indústria catalana no es recuperarà d’aquesta crisi”. Aquesta aclaparadora realitat és la que ens presenta el catedràtic Josep Oliver a l’Anuari Econòmic Comarcal 2010. A banda de fer una anàlisi per sectors, l’informe fa una estimació del PIB de l’any anterior de cada comarca i l’impacte de la recessió a les seves economies. Les comarques centrals, les més industrialitzades, han registrat la davallada més important.

Redacció

L’economia catalana s’ha vist plenament afectada per l’impacte de la crisi i la recessió durant el passat 2009, segons recull l’Anuari Econòmic Comarcal 2010 del Serveis d’Estudis de CatalunyaCaixa i que fins abans de la fusió, venia publicant cada any Caixa Catalunya. El conjunt de Catalunya ha patit una caiguda del PIB del 4,1%, amb especial incidència a les comarques centrals i del Baix Llobregat que són, precisament, les àrees més industrialitzades, sector on la crisi ha estat més dura. El 2008, el retrocés del PIB només va

El conjunt de Catalunya va patir durant el 2009 una caiguda del PIB del 4,1% La crisi ha tingut especial incidència a les comarques centrals i del Baix Llobregat

ser del 0,2% i, segons els experts de CatalunyaCaixa, el 2010 serà una mica més esperançador, ja que s’estima una caiguda del PIB català del 0,5% i fins i tot un PIB creixent de cara el 2011.

Crisi industrial

A Catalunya, la indústria suposa la cinquena part de l’activitat econòmica, el que suposa un pes important en el seu PIB i fa que el seu conjunt es vegi tan afectat per la davallada de l’activitat en el sector secundari. És el sector que més s’ha vist afectat per la recessió el 2009, amb

una caiguda interanual del 12,9% (molt distant del 2,6% que va caure l’any anterior).

Els dos àmbits on més s’ha apreciat la crisi ha estat en l’energètic (-5,1%) i el manufacturer (-13,6%). D’aquest darrer, els subsectors que pitjor han resistit la baixada de la demanda interna i de les exportacions i que tenen un important pes específic a la nostra economia han estat el de la indústria del paper, edició i arts gràfiques (-10,1%), de la fusta i suro (-12,3%), i del tèxtil, confecció, cuir i calçat (-16,1%).

Altres branques amb pesos menors dins el VAB indus-

trial també van caure de manera significativa, com la del cautxú i el plàstic (-16,5%), l’equip elèctric, electrònic i òptic (-18,1%) i la maquinària i equip mecànic (-19,7%).

I per sobre d’aquestes es van destacar les de la metal·lúrgia i productes metàl·lics, i la fabricació de material de transport (-23,4% ambdues), així com la d’altres productes minerals no metàl·lics (-23,6%), especialment afectada pel fre de la construcció.

Els serveis van presentar el 2009 una davallada moderada del VAB, de l’1,2%, després de l’augment de l’1,9% anterior. Aquest resultat re-

Política / ANÀLISIS DE FUTUR

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

45

ANUARI ECONÒMIC COMERCAL 2010

Diferències territorials

El conjunt de la indústria ha caigut un 12,9% a Catalunya. / ARXIU

Impacte de la crisi per demarcacions. Variació interanual del PIB a Catalunya el 2009 Taxes reals de variació interanual en %

Girona -3,3%

Lleida -2,1 Barcelona -4,4% Tarragona -4,2

Catalunya -4,1%

Font: Anuari Econòmic Comarcal de Catalunya 2010

cull l’avanç dels serveis col· lectius (2,3%) en contraposició al comportament baixista dels privats (-2,1%), encapçalats pels serveis empresarials i pel comerç (-2,7% ambdós) i seguits de l’hoteleria (-1,5%).

S’espera que el sector terciari sigui la locomotora que faci avançar l’economia en els propers anys.

Pel que fa al sector primari, s’observa una millora del 6,4%, gràcies sobretot al desenvolupament de la productivitat de l’agricultura i la ramaderia en aquests darrers anys. Lleida i Tarragona són les dues demarcacions que han liderat el creixement del VAB del sector primari, amb un 6,7% i un 10,4% respectivament.

La crisi del 2009 no s’ha traslladat de la mateixa manera a totes les demarcacions o comarques de Catalunya i les diferències territorials es veuen especialment influïdes per la seva especialització sectorial.

En línies generals, s’observa una major caiguda del VAB a Barcelona, del 4,4% i una menor a Lleida, amb un retrocés del 2,1%.

Els tres eixos territorials amb un impacte menor de la crisi el 2009 presenten en comú una menor recessió industrial que la mitjana catalana (-6,4% les comarques de muntanya, -9,1% el Pla de Lleida i -11% l’eix gironí, davant la caiguda del 12,9% de Catalunya), així com una menor contracció de les activitats terciàries en les comarques de muntanya i el Pla de Lleida (un -0,3% i 0,7%, respectivament, davant el -1,2% català), mentre que l’eix gironí es va destacar pel menor retrocés de la construcció (-6,2%, davant el -6,6% de Catalunya). Els avanços de l’activitat del sector primari, en canvi, van situar-se per sota de la mitjana catalana (5,6% a les comarques de muntanya, 6,3% al Pla de Lleida i 4,7% a l’eix gironí, davant el 6,4% de Catalunya).

Per comarques, el Pallars Jussà (1,1%) i la Noguera (0,9%) van ser les úniques comarques amb un avanç positiu del VAB el 2009, gràcies a l’estructura industrial més esbiaixada vers el sector energètic o alimentari, als majors pesos i creixements del primari, i a les menors davallades del terciari.

En l’extrem oposat, la Ribera d’Ebre (-9,3%) i la Conca de Barberà (-8,1%) van ser les dues comarques amb els retrocessos més significatius del VAB el 2009, arrossegades a la baixa per la indústria (-15,2 i -17,3%, respectivament) i la construcció (-7,0 i -7,4%). Amb caigudes intenses, però d’ordre menor, es van situar les comarques de l’Anoia (-7,4%), el Vallès Oriental (-6,9%), el Garraf (-6,4%), el Vallès Occidental i el Bages (-6,2% ambdues), que només van mostrar creixements en el sector primari.

Tot i els resultats negatius d’aquests darrers anys, l’informe també mostra com aquesta ha estat una de les millors dècades per a Catalunya.

Valor Afegit Brut sectorial a Catalunya el 2009 7

6,4

Taxes reals de variació interanual en %

4 1 -2

-1,2

-5

-4,1

-2,7

-4,0

-6,6

-8 -11 -14 Primari

-12,9 Indústria

Construcció

Serveis

VAB a preus bàsics

Impostos nets sobre productes

PIB a preus de mercat

Font: Anuari Econòmic Comarcal de Catalunya 2010

el VAB al sector secundari a Catalunya Taxes reals de variació interanual en % 6

4,2

3

1,1

0 -3

0,7

0,6 -2,0

-2,1

0,6

0,3 -2,6

-6 -9 -12 -15

-12,9 2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

Font: Anuari Econòmic Comarcal de Catalunya 2010

La demarcació de Lleida és la que ha viscut amb menys intensitat els efectes de la crisi El VAB de Tarragona al sector primari ha estat un dels més positius amb un augment del 10,4%, quatre punts per sobre de la mitjana

Els perquès de la davallada Segons l’informe de CatalunyaCaixa, els efectes contractius responen a una doble crisi, exterior i interna, patida per l’economia catalana, que va iniciar-se l’any anterior. Des de l’exterior, la crisi financera i el col·lapse del comerç internacional, i des de l’interior, l’intens ajust del mercat de l’habitatge han afectat la demanda interna i les exportacions catalanes, que assoliren valors excepcionalment negatius. Així, el consum privat va retrocedir del 5,4%, la inversió productiva del 18,7%, l’efectuada en construcció de l’11,1% i les exportacions del 13,2%. Els efectes de la crisi han incidit amb especial intensitat en el mercat laboral, amb un ritme elevat de destrucció de l’ocupació, majoritàriament en la indústria, que mina la capacitat de renda de les famílies i ajusta a la baixa les seves decisions de despesa a favor d’una major preferència per l’estalvi.

46

ANÀLISIS DE FUTUR / Economia Catalana

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Cambres de comerç de catalunya

Les cambres potenciaran una xarxa cameral per mancomunar tots els serveis Les Cambres de Comerç de Catalunya es van reunir el passat 29 de desembre de 2010 per dibuixar les línies estratègiques de la seva acció al 2011, i per analitzar en profunditat l’impacte de l’aprovació del RDL 13/2010 que afecta la seva activitat.

El primer que se’n pot extreure és que les cambres catalanes seguiran treballant com fins ara al servei de les empreses dels respectius territoris, i també han manifestat una voluntat unànime de continuar impulsant l’activitat econòmica del país.

En segon terme, el convenciment que el futur de les cambres passa per treballar unides, i d’aquesta manera treballar en la creació d’una xarxa cameral que permeti unificar els serveis que ofereixen a les corporacions.

A continuació, presentem els reptes de futur que algunes de les Cambres de Comerç de Catalunya tenen planificats per aquest 2011.

Trobar els elements Potenciar la internacionalització de les empreses positius i fer-los realitat Antoni Mª Brunet President de la Cambra de Comerç de Sabadell

Faust San José i Torras Vicepresident de la Cambra de Comerç de Terrassa

En un context econòmic complex i difícil com l’actual, amb unes perspectives pel 2011 incertes, encara que una mica més optimistes que en exercicis anteriors, la internacionalització de les empreses esdevé una necessitat bàsica per la millora econòmica del país i per la competitivitat empresarial.

Des de la Cambra de Comerç de Sabadell intensificarem tots els serveis i activitats relacionades directament amb el comerç exterior, amb l’objectiu d’incrementar la presència de les empreses de la demarcació en els mercats internacionals.

En aquest sentit, cal destacar que en el 2010, la Cambra de Comerç de Sabadell ha liderat l’organització i execució de 25 accions de promoció internacional a 30 països, amb un total de 170 empreses participants i més de 2.500 contactes empresarials, així com prop d’una vintena de sessions informatives amb més d’un miler d’assistents.

Així mateix, entre d’altres prioritats, la Cambra continuarà reclamant el 2011 la millora de les infraestructures de la comarca, com un element bàsic i fonamental per la recuperació econòmica.

En aquest sentit, tornarem a insistir en la necessitat d’execució de diferents actuacions viàries i ferroviàries, entre les que destaquen la perllongació dels Ferrocarrils de la Ge-

Després de dos anys i mig llargs de dificultats i de crisi econòmica, la demarcació de la Cambra de Terrassa necessita potenciar les seves possibilitats i ser més competitiva. Però no només això: també precisa de confiança per enfocar l’any 2011.

El futur immediat constitueix uns reptes per les empreses, i per superarlos necessiten creure en el seu potencial. Moltes d’elles ja han trobat alternatives vàlides per al seu negoci: establint aliances, oferint nous productes i serveis o innovant en un sentit ampli. Són elements positius que impulsen la competitivitat de l’empresa.

En aquest sentit, cal que cada organització trobi els seus i els converteixi en realitat.

Per la seva banda, i d’acord amb la seva funció, la Cambra de Terrassa promou la competitivitat del teixit empresarial a través de tres eixos principals: internacionalització de l’empresa, formació i suport a l’emprenedoria. La promoció de la internacionalització de les empreses és un àmbit importantíssim, tot i que encara avui només al voltant d’un 15% de les empreses de la demarcació cameral tenen algun tipus d’experiència internacional.

D’altra banda, l’entitat ofereix una formació altament competitiva per als equips professionals i

Per complir el que tenim previst, és imprescindible recuperar la confiança empresarial

neralitat fins a Castellar, la construcció de la Línia Orbital Ferroviària, el Túnel d’Horta Ferroviari i viari, el Quart Cinturó i la potenciació de l’Aeroport de Sabadell...

L’objectiu és superar els resultats aconseguits el 2010 i que s’han traduït en un total de 132 accions formatives amb més de 3.000 alumnes, 5 cursos d’especialització, 99 cursos focalitzats, 32 cursos in company i 32 sessions informatives de temes d’interès empresarial amb la participació de més de 2.000 persones.

Tot el que hem previst executar és del tot necessari , però per aconseguir la tan desitjada i real recuperació, és imprescindible també recuperar la confiança empresarial, facilitar el finançament d’empreses i consumidors, acabar la reestructuració del sistema financer i resoldre l’etern dèficit fiscal català. Això juntament amb la reducció de la despesa pública i amb una política de suport i de foment de l’empresa, seran clau per recuperar el camí del creixement.

Alternatives vàlides són: establir aliances, oferir nous productes i serveis, o innovar

presta un clar i decidit suport a la vocació emprenedora. Aquest compromís es materialitza, entre d’altres, amb les més de 440 empreses de nova creació que la Cambra de Terrassa ha impulsat els últims quatre anys, o amb les més de 140 noves empreses constituïdes des de l’entitat només dins l’any 2010.

L’any 2011 ens planteja als empresaris tots aquests reptes i molts d’altres, que assolirem a partir de l’esforç diari per actuar en un entorn més exigent que mai. Però, com a territori, ens cal confiança.

La demarcació de Terrassa compta amb una cultura emprenedora sòlida i de llarg recorregut, amb empreses altament preparades que han superat molts reptes. I tenim unes ciutats actuals i de primer ordre, com Terrassa, Rubí o Sant Cugat del Vallès, amb la presència dinamitzadora de més de 30.000 empreses.

Tot aquest conjunt és el nostre actiu, que hem de reivindicar i potenciar, creient en les nostres pròpies possibilitats.

Economia Catalana / ANÀLISIS DE FUTUR

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

47

Cambres de comerç de catalunya

Cal ajudar a la petita i Una assignatura pendent mitjana empresa a exportar són les infraestructures

Potenciar les sinergies amb les altres cambres

Domènec Espadalé i Vergés President de la Cambra de Comerç de Girona

Joan Horaci Simo Burgues President de la Cambra de Comerç de Lleida

Xavier Rivera Serra President de la Cambra de Comerç de Palamós

El període que tenim per davant no vol grans teoritzacions. El que busca l’empresari durant els propers anys són solucions concretes a problemes concrets i un marc normatiu que afavoreixi el desenvolupament dels seus projectes.

Som conscients de la situació de crisi que afecta el teixit empresarial de les nostres comarques i ja fa temps que hem reorientat les seves polítiques i els serveis que ofereix a les empreses en funció d’aquesta situació excepcional. Cal buscar noves vies, cal trencar motllos, cal cercar noves solucions. L’immobilisme és la pitjor recepta. Ni la Cambra ni les empreses poden amagar el cap sota l’ala esperant temps millors.

Les petites empreses constitueixen la major part del teixit empresarial gironí i han de ser les principals destinatàries de les nostres actuacions.

Hem de continuar consolidant aquest model, que fonamenta la cohesió social i el benestar que hem pogut gaudir fins avui.

Estic convençut que hem d’apostar fort per la potenciació de noves vocacions empresarials. Cal ser conscient que una de les sortides de la crisi passa per la constitució de noves empreses capaces de generar més riquesa i nous llocs de treball per als aturats.

La internacionalització és una bona sortida de la crisi que cal posar a

En la conjuntura econòmica actual, les regions, ciutats i pobles, han de tenir clar que volen ser en el futur, i treballar fort per aconseguir-ho.

A Lleida encara tenim mancances, i és per això que aquest 2011 ha d’ésser un any de reflexió estratègica i de prioritzacions, tenim molts reptes i hem de lluitar perquè es facin realitat.

Una assignatura pendent de les comarques de Lleida, tant de la plana com les del Pirineu són les infraestructures, les hem reclamat moltes vegades, i no ens cansarem de fer-ho, aquest és un aspecte clau pel desenvolupament de qualsevol regió i de les seves empreses, per això, demandem unes bones comunicacions, carreteres, connexions ferroviàries, connexions entre les diverses infraestructures (aeroport Lleida Alguaire, port de Tarragona); estem situats en una zona estratègica d’entrada a la Península Ibèrica i alhora a Europa, situació que s’ha de potenciar per tal de poder arribar a ser un punt logístic important.

La internacionalització és una assignatura troncal en l’economia global en la que vivim, les empreses no podem sobreviure quedant-nos a casa, els mercats ens ajuden a ser més competitius i a innovar, hem de perdre la por i sortir a vendre els nostres productes i serveis, augmentant enormement d’aquesta manera

La Cambra de Comerç de Palamós encara aquest nou any 2011 amb plena consciència de la dificultat del moment econòmic que travessem, però amb l’esperança que sigui un pas més cap a la recuperació. La nostra institució tindrà com a objectiu principal treballar per potenciar la competitivitat de les empreses de la demarcació, element clau i imprescindible per sortir de la crisi. Amb aquesta finalitat, seguirem apostant pels programes de formació continuada i d’informació a la gestió empresarial. Més de 460 persones s’han beneficiat, aquest darrer any 2010, dels continguts dels nostres cursos i seminaris. En aquest sentit camina també el servei de creació d’empreses, que ha rebut 130 consultes durant l’any passat, a les quals cal sumar també els 70 plans d’empresa realitzats, en el marc del servei d’assessorament a emprenedors. Aquí, com en d’altres actuacions, jugaran un paper important les sinergies amb d’altres institucions, especialment amb la resta de cambres de comerç de la demarcació de Girona i, en general, de Catalunya.

La Cambra no vol perdre de vista la realitat del seu territori i, per aquest motiu, es marca també com a prioritat continuar organitzant les jornades de treball amb la Fundació Cercle d’Infraestructures, en col·laboració amb la Cambra de Comerç de

Ni la Cambra ni les empreses poden amagar el cap sota l’ala esperant temps millors

l’abast de tothom, no només de les grans empreses. Cal ajudar a la petita i mitjana empresa a exportar. És previsible que el mercat interior no creixi gaire en els propers anys i la recerca de nous mercats o de nous clients s’ha de convertir en una prioritat. La Cambra vol que fins i tot les empreses més petites puguin exportar.

Les polítiques de promoció turística han d’internacionalitzar encara més la nostra diversa i rica oferta en dos àmbits principals: el turisme de negocis, a través del Girona Convention Bureau, i el nostre extens ventall d’oferta especialitzada de la mà del Patronat de Turisme Girona-Costa Brava. El foment de l’exportació ha de convertir els centres logístics i l’aeroport Girona-Costa Brava en una peça cabdal de l’entramat empresarial. No oblidarem la nostra demanda de participar en la gestió de l’aeroport, ni les gestions per tal d’impulsar l’establiment de noves línies aèries i la càrrega de mercaderies.

Fomentar l’autoestima del món empresarial és imprescindible per recuperar la confiança

el nostre mercat potencial. Altrament, també hem de sortir a l’exterior a conèixer regions capdavanteres, noves tecnologies, nous conceptes, nous partners... conèixer i aprendre d’altres països, cultures, maneres de fer i tradicions, ens fa obrir la ment i pensar en la nostra realitat des d’un altre punt de vista, amb les oportunitats que això pot suposar.

Fomentar l’autoestima del món empresarial, després d’aquesta crisis conjuntural per la que estem travessant, es fa imprescindible per tal de trobar la confiança necessària per continuar treballant i creixent, per aconseguir unes empreses més competitives i amb un major valor afegit.

A la Cambra de Comerç de Lleida, ens agraden els reptes, ens motiven, ens fan créixer i millorar, per això aquest nou any, 2011, no deixarem de treballar i esforçar-nos per aconseguir superar els reptes i mancances, assolir objectius, per millorar el nostre teixit empresarial i així com també el del nostre territori.

Seguirem apostant pels programes de formació continuada i d’informació sobre gestió

Sant Feliu de Guíxols.

Aquestes trobades són una important referència per determinar com s’han de gestionar les infraestructures ja existents i, alhora, quines són les que es necessiten per tirar endavant amb garanties de competitivitat.

El port de Palamós és un element referencial de l’economia gironina i s’està consolidant com a un dels seus principals dinamitzadors. El treball de la Cambra, continuarà sent el d’impulsar aquesta instal·lació, tant en la vessant de port receptor de creuers turístics, com en l’activitat comercial del trànsit de mercaderies.

La institució estarà present, una vegada més, en tots els fòrums internacionals on el port palamosí pugui continuar posicionant-se en una situació rellevant.

L’any 2011, però, s’obre amb un repte important, l’adaptació a les disposicions del Real DecretoLey 13/2010. Una situació que, haurà de suposar la transformació del model de funcionament de les cambres, ajustant-lo a les noves circumstàncies.

48

ANÀLISIS DE FUTUR / Economia Catalana

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Cambres de comerç de catalunya

Cooperació entre les empreses de territori

La Ruta del Cister, els castellers i les calçotades

La construcció i l’efecte dominó en altres sectors

Pere Casals President de la Cambra de Comerç de Manresa

Marcel.lí Morera President de la Cambra de Comerç de Valls

Isaac Sanromà i Ortega President de la Cambra de Comerç de Reus

Redreçar la situació és a les nostres mans. Recuperar tot allò perdut des que va començar la crisi, pel que fa a activitat econòmica, empreses, llocs de treball, però també confiança, lideratge i esperit emprenedor, ha de ser el nostre principal propòsit per al 2011. Des de la Cambra som conscients que la internacionalització no és un camí fàcil, i per això intentem afavorir la cooperació entre les empreses del territori, que són majoritàriament petites. Una fórmula encara no massa extesa a casa nostra per manca de tradició i cultura però que estem convençuts que pot donar els seus fruits, no només en aquest àmbit sinó també en d’altres com la innovació. La dimensió és important a l’hora d’afrontar ambdós reptes, i sumar esforços amb d’altres empreses amb interessos similars o complementaris ens pot ajudar. Altres aspectes relacionats amb l’activitat empresarial i que cal millorar són la productivitat, un dels punts febles de l’economia bagenca, la formació, i les inversions en recerca, desenvolupament i innovació.La segona gran línia de treball és la que fa referència a l’entorn en què es desenvolupa tota activitat econòmica.

La comarca del Bages es troba en una ubicació estratègica però pateix, des de fa massa temps, un important dèficit d’infraestructures que no ha

Els reptes més destacats pel 2011, per la Cambra de Comerç de Valls, és el de posar tots els mitjans al nostre abast, per ajudar i incentivar a les empreses perquè aconsegueixin els reptes que es plantegin, mitjantçant una major internacionalització de les mateixes amb increment de les exportacions, i obrir el ventall de països que exporten; incrementant al màxim l’atracció turística a l’àrea de Valls, i com atractius: la Ruta del Císter, la declaració dels castells patrimoni cultural inmaterial de la humanitat, i Valls és el bressol i la universitat del món casteller; divulgar al màxim la temporada de “calçotades” que es perllonguen fins al mes d’abril, “Valls és la ciutat d’origen de la calçotada” i afeginthi aquest 2011, que del 28 de gener al 6 de febrer Valls celebrarà les Festes Votives Decennals de la Candela, que constitueixen un fort atractiu i en les que, el diumenge 30 de gener hi haurà una trobada castellera de tot el món casteller. Des de la Cambra anem aconseguint que televisions, revistes i altres mitjans d’arreu del món, EEUU, Japó, Alemanya, França, Holanda, Bèlgica, entre d’altres, es facin ressó de la realitat, costums, tradicions, gastronomia... de l’àrea de Valls. Divulgarem els avantatges i atractius per a implantar noves activitats empresarials productives a la demarcació de la Cambra de Valls,

Amb la perspectiva del 2011 és evident que tots els esforços d’una corporació com la nostra van en la línia d’aconseguir confortar les nostres empreses. Estem passant per un moment complicat, que ha generat un clima d’incertesa en el teixit empresarial que necessita, precisament, estabilitat i equilibri per poder fer la feina amb un mínim de garanties.

Les actuals condicions de treball no afavoreixen un desenvolupament integral de les activitats de les empreses i aquesta evidència reverteix negativament. Malgrat tot hi ha actualment alguns elements que conviden mínimament a l’optimisme, que permeten veure llum al final del túnel. Per exemple quan fem l’exercici de comparar algunes dades d’anàlisi de la realitat de la nostra demarcació respecte als mateixos paràmetres en el conjunt de Catalunya o de l’Estat espanyol. En aquest sentit tenim diversos indicadors positius que ens permeten afirmar que estem millor en relació a aquests referents generals, el que demostra que també estem preparats per afrontar de manera competitiva un període de recessió com l’actual.

Malgrat aquestes peculiars condicions del nostre territori, certament hi ha alguns sectors que estan patint de manera més crua aquesta crisi. I en concret un dels sectors estratègics durant

La comarca es troba en una ubicació estratègica, però pateix dèficit d’infraestructures

estat resolt encara i que ens situa en una posició de desavantatge respecte d’altres territoris veïns.

Necessitem una xarxa viària i ferroviària que ens comuniqui de forma àgil i eficient amb Barcelona, els seus port i aeroport, i també amb la sortida cap a França i Europa.

En aquest sentit, i per tal de poder fer arribar mercaderies des del Bages cap a Europa de forma ràpida i econòmica, des del territori proposem la construcció d’un tercer rail d’ample europeu per a mercaderies en la línia de RENFE que va de Manresa cap al Vallès. Això permetria enllaçar amb la sortida cap a França per la línia Barcelona-Girona, que a partir del mes de gener ja operarà amb un tercer rail. Projectes com aquest poden aportar importants beneficis, per la qual cosa cal que ens hi impliquem de forma decidida. D’aquesta manera també aconseguirem fer la comarca més atractiva per a noves empreses i que els nous emprenedors apostin per quedarse al Bages.

La creació de llocs de treball ha de venir per l’increment d’exportacions de les nostres empreses

que creïn riquesa i treball, i ajudarem a les empreses que vulguin ampliarse i expansionar-se. L’àrea de Valls compta amb una economia diversificada, indústria, comerç, serveis, agricultura, turisme, restauració-hosteleria... tots aquests sectors, que a la vegada estan força diversificats, constitueixen la base de la nostra economia, i la Cambra com a motor econòmic de l’àrea de Valls, continuarà fent tot el possible, per dinamitzar tots els sectors de l’economia comarcal base de l’estabilitat econòmica.

Lligats a l’entorn econòmic general, col· laborarem en tot el possible, a fi de reduir l’atur a la comarca, amb la creació de llocs de treball, que han de venir per l’increment d’exportacions de les nostres empreses, que exporten a més de cent països del món, i en l’increment del turisme a la comarca.

En els dos sentits, la Cambra de Valls ve treballant decididament, i o continuarà fent amb renovats impulsos durant el 2011.

El teixit empresarial necessita estabilitat i equilibri per fer la feina amb garanties

aquests anys de bonança com és el de la construcció. Podem afirmar que ha estat el motor de l’economia d’aquest territori i que ara li toca patir més durament les envestides de la crisi. I aquesta circumstància, a casa nostra, ha provocat un efecte dominó en d’altres sectors que en depenen directament. Per altra banda també hi ha la realitat del comerç, sector estratègic a la nostra corporació, i que ha estat víctima de la frenada brusca en el consum que s’ha detectat durant aquest darrer període, amb un descens de vendes evident.

Sovint, des de la Cambra, hem fet crides a la necessitat d’incentivar el consum ja que, al cap i a la fi, és la roda sobre la que gira la nostra economia.

Si no hi ha consum, el teixit productiu se’n ressent i les conseqüències són devastadores. L’empresari necessita, un escenari estable que permeti créixer i desenvolupar-se de manera raonable. I per aconseguir-ho és imprescindible que l’entorn afavoreixi aquesta dinàmica de treball.

Cada dia una entrevista en sentit contrari

DE DILLUNS A DIVENDRES A LES

21.30 h A BTV

www.btv.cat www.btvnoticies.cat

50

ANÀLISIS DE FUTUR / Mercat Laboral

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

catalunya, una de les comunitats més castigades

Més del 86% de l’atur a Catalunya prové de la destrucció de llocs de treball L’any 2010 es va tancar amb un augment de 912 aturats respecte l’any anterior. En el conjunt d’Espanya la xifra ja supera els 4’1 milions, una dada que suposa una crescuda del 4’5% respecte 2009

percentatge d’atur entre 2007 i 2010

REDACCIÓ

En els tres anys de crisi a Catalunya, més del 86% de l’augment de l’atur és un reflex de la destrucció de llocs de treball. En el període entre el tercer trimestre de 2007 i el tercer trimestre de 2010, Catalunya ha guanyat 413.000 aturats, una xifra que suposa un 161’3% d’augment relatiu, molt similar al 155’3% d’atur espanyol. En termes absoluts significa que la xifra d’aturats a finals de 2010 ja superava els 668.000. D’aquests 413.000 nous aturats que s’han produït al llarg d’aquests anys de crisi econòmica, 358.000, és a dir més del 86%, provenen de la destrucció de llocs de treball. Unes xifres força elevades si les comparem amb les del conjunt de l’Estat espanyol, on la destrucció d’ocupació ha representat un 70% de nou atur, mentre que el 30% restant és el provinent de l’augment de l’activitat.

L’anàlisi d’aquestes dades posa de manifest que Catalunya és una de les comunitats més castigades en aquest sentit, per un seguit de particularitats. La primera és l’important pes que té el treball en la indústria, ja que en el tercer trimestre de 2010 representava el 21’3%, molt per sobre del 15’9% que representa a la resta d’Espanya. És per això que a causa del gran impacte que la crisi econòmica va provocar en el sector de la indústria, l’ocupació industrial s’ha vist fortament castigada.

Un exemple del potencial industrial català i de la importància que té en la resta de territori és que, del total de 661.000 llocs de treball que es van perdre en el sector energètic i industrial d’Espanya, gairebé 151.000 es van perdre a Catalunya. És a dir, que el 22% dels llocs de treball en indústria que es va perdre a Espanya corresponien a Catalunya.

Però el que ara són xifres i percentatges negatius es podrien convertir en un avantatge per Catalunya en el moment de la recuperació econòmica ja que

Catalunya

Natius

Espanya

Inmigrants

Homes

Dones

Total Font: Índex Laboral Manpower

les perspectives indiquen que el sector energètic i industrial podria ser un dels primers en sortir d’aquesta crisi, en gran part gràcies al caràcter exportador.

El sector de la construcció i la indústria han estat els més castigats. / ARXIU

Barcelona redueix el nombre d’aturats El nombre d’aturats durant el 2010 a Catalunya va augmentar en 912 persones, tot i que durant el mes de desembre es va registrar una caiguda de l’atur del 0’33% respecte al desembre de l’any passat. Una xifra que va disminuir en 1.868 persones tot i que en el conjunt de l’any va acabar en augment.

Pel que fa a les quatre províncies catalanes, Barcelona va ser l’única que va acabar l’any amb menys aturats que el 2009. Aquesta xifra es va reduir en 3.193 persones, fet que situa el total d’aturats a Barcelona en 416.795 persones. Per la seva banda, Lleida és la que va concentrar un augment més notable de l’atur, amb una pujada del 7’4%, és a dir, 1.899 aturats més que l’any anterior, i va tancar l’any amb un total de 27.452 aturats. Tarragona també va veure com la seva xifra d’aturats augmentava en 1.668 persones més, i va acabar l’any amb 63.410 persones sense feina. I seguint la mateixa línia que les anteriors, però en menys mesura trobem la província de Girona amb 538 aturats i una xifra a finals d’any de 55.016 persones sense feina.

Dones i immigrants perden menys llocs de treball

Catalunya presenta unes dades força similars a les de la mitjana espanyola pel que fa al comportament del treball segons el sexe. D’aquesta manera el homes representen el 86% del total d’ocupació destruïda per la crisi, mentre que les dones només el 14%. Aquestes xifres es tradueixen en què dels 358.000 llocs de treball destruïts en el sector industrial, 305.000 corresponen a homes que van perdre el seu lloc de treball entre el tercer trimestre de 2007 i el tercer de 2010; per la seva banda, 51.000 dones han perdut la feina en el que portem de crisi econòmica. La raó d’aquesta diferència en la pèrdua de llocs de treball entre homes i dones deriva de l’alta concentració sectorial d’homes en dos dels sectors més castigats, la construcció i la indústria.

Una altra de les dades que destaquen a Catalunya, és que és una de les poques comunitats on l’augment de l’atur ha afectat menys a la comunitat immigrant que no pas als catalans; l’augment de l’atur entre immigrants va ser d’un 151%, mentre que els dels catalans va ser del 168%. Uns percentatges completament invertits si s’analitza

aquesta evolució en el conjunt de l’estat espanyol; en aquest cas, el percentatge d’atur dels immigrants s’enfila fins al 193%, mentre que el dels espanyols és del 144%.

Creació neta de llocs de treball

Per primera vegada des que es va iniciar el període de crisi, es va produir entre abril i setembre de 2010 una creació neta de llocs de treball. Això vol dir que la població activa va mantenir durant aquest període una lenta recuperació amb la creació de 113.000 nous actius.

A tot això, s’ha de tenir en compte algunes tendències de fons que fan preveure canvis importants. Les més destacables són l’important pèrdua acumulada per l’ocupació en l’àmbit de la construcció, la modesta recuperació de la població activa, la recuperació de l’activitat industrial i un resultats turístics més bons durant l’estiu de 2010 que l’anterior.

Tot això porta a pensar que el procés de reajustament laboral d’Espanya està arribant a la seva fi, tot i que durant els propers mesos s’ha d’esperar una certa pèrdua de llocs de treball però en menys quantitat que l’observada durant els últims trimestres de l’any passat. Així no sorprèn que la taxa d’atur s’hagi reduït lleugerament durant el tercer trimestre de 2010, i que es produeix gràcies a l’estabilització de l’atur.

Trabajamos con personas Si para las empresas las personas son sus mayores activos, nosotros podemos serles útiles. Porque nuestro trabajo consiste precisamente en trabajar con personas. Con rigor, metodología y creyendo en lo que hacemos: Selección de personal Formación Evaluación del perfil personal/profesional y competencias Adecuación del perfil al puesto de trabajo Estudios de clima laboral Asesoramiento y reorientación profesional Descripción y valoración de puestos de trabajo Políticas salariales y estudios retributivos Y porque los profesionales que formamos CeiCe llevamos más de 20 años ayudando a empresas de todo el país, ya sean multinacionales o pymes.

Castillejos, 349, entresuelo 1ª - 08025 Barcelona Tel. 934 33 48 20 Fax 934 33 48 21 E-mail: info@ceice.com - Web: www.ceice.com

52

ANÀLISIS DE FUTUR / Formació

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

El sector de la formació de postgrau

La formació de postgrau, un sector amb bona salut

La formació de postgrau és una aposta clara de moltes persones per tal de millorar les seves aspiracions professionals i fer front a la crisi amb les millors condicions. Les escoles de negoci són el paradigma d’aquest àmbit formatiu.

La demanda per cursar estudis de postgrau ha augmentat en els darrers anys fins un 208% Segons l’estudi Sectores, l’ensenyament superior d’àmbit privat haurà facturat, el 2010, al voltant d’un 3% més

Cristina San José

El context socioeconòmic actual, marcat per la crisi ha deixat la seva empremta, en major o menor mesura, a tots els àmbits que ens envolten. El sector de la formació de postgrau i les escoles de negoci també ho ha notat però només lleugerament. Miquel Espinosa, director general d’EADA, afirma que “la internacionalització de les empreses i el perfil d’alumne al qual ens dirigim han estat clars factors de supervivència.” D’altra banda, afegeix Espinosa que “el ressentiment del mercat local” i el fet que “les persones hagin decidit optar clarament per millorar la seva formació” demostra que les escoles de negoci són una aposta ferma per part de moltes persones. De fet, el camí de la internacionalització de les escoles de negoci va encetarse a la dècada dels 60, és a dir ja en els seus inicis, amb alumnes provinents d’arreu del món. Als anys 80, es va fer un pas més i al sector de les escoles de negoci es va començar a donar classes de manera bilingüe, en anglès i castellà.

L.’interès creixent per cursar estudis de de postgrau es deu a la voluntat de poder millorar laboralment. / ARXIU

Demanda de cursos de postgrau

Segons un estudi d’Adecco de principis de novembre de 2010, la demanda per cursar estudis de postgrau ha augmentat en els darrers anys fins un 208%. Aquest gran interès es deu, bàsicament, a la voluntat de poder accedir a un nou lloc de treball. De fet, el nombre de matriculacions ha passat de 16.694 el curs 2006/2007 a 51.441 del curs 2008/2009. Les empreses, sobretot aquelles de mida més gran, que compten amb polítiques de desenvolupament de carrera, valoren molt positivament la formació de postgrau.

De totes maneres, la formació no és garantia que la persona tingui les destreses per a desenvolupar les tasques del lloc de feina al qual aspira. És a dir, que amb la teoria sola no n’hi ha prou. Un postgrau permet a la persona diferenciar-se i mesurar les seves capacitats partint de l’experiència adquirida fins aleshores; a més,

Origen de les escoles de negoci Les escoles de negoci tenen el seu origen a la segona meitat del segle XIX. Concretament, la primera escola de negocis de tot el món va ser l’ESCP, a París, fundada el 1819 per l’economista Jean-Baptiste Say. Anys més tard es van fundar el 1881, la Wharton Business School a Filadelfia i la HEC, a París. Actualment, les principals universitats d’arreu del món compten amb les seves pròpies escoles de negoci.

comptar amb una formació de postgrau vol dir també que la persona és més competitiva i que, per tant, s’enfronta amb més seguretat als reptes diaris de la feina, podent convertir-se així en un bon líder. A més, un aspecte molt important de la formació de postgrau és el fet que permet ampliar la xarxa de contactes, és a dir que, els companys poden fer la funció d’aparadors per a poder parlar del teu talent; d’altra banda, també poden convertir-se en una molt bona xarxa de suport i consulta de cara als possibles desafiaments que es donin dins l’empresa. Però no només això, també poden ser possibles portes de cara a noves oportunitats.

Oferta de postgraus

Amb dades ara de l’Informe Infoempleo 2009 , se’n desprèn que l’oferta de postgraus ha augmentat des del 2008 en 3.207 programes. A més, l’interès per part d’empreses i

universitaris ha augmentat notablement. De fet, aquells que decideixen cursar un postgrau el que fan és apostar o bé per l’especialització o bé pel reciclatge. D’aquest estudi també en destaca que les preinscripcions a la universitat per part dels majors de 25 anys han augmentat en un 57,2%. Aquestes dades són sens dubte una mostra de que la preocupació per la formació en temps de crisi augmenta i és la mesura per la qual aposten les persones per tal d’aconseguir les seves aspiracions laborals.

D’altra banda, segons un altre estudi, Sectores elaborat per DBK, l’ensenyament superior d’àmbit privat haurà facturat, el 2010, al voltant d’un 3% més. És a dir que les universitats privades i les escoles de negoci hauran obtingut uns ingressos totals, aproximadament, de 1.500 milions d’euros. D’aquest estudi en destaca també que la facturació de les escoles de negoci l’any 2009 es va situar en els 590 milions d’euros, resultat que representa un augment del 2,6% respecte del 2008. El mateix estudi apunta que, tot i l’actual context de crisi econòmica, el sector s’ha mantingut gràcies a l’ampliació de la cartera de programes i a l’esforç creixent dirigit a la captació d’alumnes a l’estranger.

Les escoles de negoci

Amb dades de l’octubre del 2010, del mateix estudi Sectores, a tot l’Estat hi ha 330 institucions que són escoles de negoci. Tan sols les 5 primeres escoles, en termes de facturació, concentren el 50,4% del valor del sector l’any 2009. Si, en canvi, es comptabilitzaven les 10 primeres, en aquest cas, la concentració és del 62,6%.

Pel que fa al número de matriculacions, l’evolució, segons les dades d’aquest estudi, és positiva ja que ha augmentat

La majoria de ciutats situen el seu negoci als afores de la ciutat. Però per instal·lar coneixement, Barcelona prefereix el seu centre. El districte 22@Barcelona, amb més de 1.500 empreses treballant als sectors de media, TIC, energia, MedTech i disseny ho saben i ja han creat més de 44.500 llocs de treball.

Entra a www.bcn.cat/barcelonabusiness

www.bcn.cat/barcelonabusiness

54

ANÀLISIS DE FUTUR / Formació

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

El sector de la formació de postgrau

La categoria de directiu és la que presenta una major demanda de formació (11,08%), segons dades de l’Infome Infoempleo 2009. / ARXIU

la demanda de formació per part de professionals i també a l’èxit dels programes internacionals de les principals escoles. Pel que fa a la facturació del sector de les escoles de negoci, el 2010 s’haurà situat al voltant dels 600 milions d’euros, resultat que suposa un creixement de l’1,7% respecte de les dades del 2009.

D’altra banda, segons l’estudi d’Adecco, en el qual s’han analitzat les portes que se li obren a una persona que hagi cursat un màster, en destaca el fet que les comunitats que més valoren aquest tipus de formació són: Catalunya (8,42%), Andalusia (7,90%), Madrid (7,80%) i Castella i Lleó (6,64%). Analitzat segons el mateix estudi pel que fa a la demanda des dels sectors, els més buscats i valorats per les empreses són, principalment, els pertanyents al sector dels Serveis Jurídics (12%), els de Consultoria (8,7%), els de Maquinaria (7,44%) i els de Banca (7,18%). En canvi, la formació de postgrau menys valorada per les empreses és la referent al sector de la hostaleria, la informàtica i material de construcció, sector editorial i arts gràfiques i comerç. Tal i com afirma aquest estudi, la valoració dels estudis de postgrau té una relació directa amb la categoria professional i amb el grau d’expe-

Els centres treballen cada any per millorar i escalar posicions en els rànquings internacionals Catalunya, Andalusia, Madrid i Castella i Lleó són les comunitats que més valoren la formació de postgrau

riència acumulada. De manera que la categoria de directiu, la qual sempre està associada a un major nivell d’experiència, és la que presenta una major demanda de formació, amb un 11,08%.

Els rànquings internacionals

Els rànquings internacionals són unes eines que es publiquen cada any i que determinen la qualitat de les universitats i escoles de ne-

goci de tot el món. Els resultats s’obtenen a través de la valoració d’un gran nombre d’indicadors, bàsicament de prestigi i d’investigació, que realitzen antics alumnes de les 3 darreres promocions de cada centre analitzat. A cada indicador se li dóna un valor per, finalment, obtenir un percentatge de la nota final amb la qual es fixa la classificació.

Aquests rànquings els publiquen anualment el Financial Times i The Economist.

Aquests rànquings han arribat a tenir un impacte tan gran que els propis centres volen conèixer el seu funcionament per tal de millorar i aconseguir escalar posicions cada any. Algunes veus, però, s’han alçat en contra d’aquests rànquings argumentant que no tenen prou rigor científic i que tenen limitacions.

Per part de l’Escola d’Alta Direcció i Administració (EADA), les matriculacions que va registrar al curs 2008/2009 es van situar en 6.227, mentre que en el curs 2009/2010 van ascendir a 6.532. D’altra banda, el volum de facturació del curs 2008/2009 va ser de 15 milions d’euros, mentre que el curs 2009/2010 va ser de 17 milions d’euros. Actualment, els estudis més demandats a EADA són el Programa de Direcció General, juntament amb els Màsters Executius.

Ara bé, donat el context socioeconòmic i analitzant les tendències de l’alumnat, l’Escola ha establert unes previsions que indiquen que hi haurà un augment de les matriculacions en màsters i MBA’s, mentre que hi haurà un descens de la demanda en els programes de curta durada d’Educació Continuada. Segons Miquel Espinosa, director general d’EADA, “en èpoques de crisi, les persones opten per a fer una inversió personal de coneixement.”

EADA, per exemple, es manté entre les 40 millors universitats europees mentre que a nivell mundial està entre les 100 primeres, segons dades del Financial Times i The Economist . Miquel Espinosa, director general d’EADA ha destacat, d’altra banda, “la força amb la qual s’estan consolidant les escoles de la Xina, l’Índia i Corea.”

Una altra reconeguda escola de negoci de marca catalana, l’ESADE Business School, també mostra unes xifres que deixen clara la bona evolució que segueix tant a nivell de facturació com d’alumnes matriculats. Pel que fa als ingressos, el curs 2007/08 es van obtenir 70 milions d’euros, mentre que el curs 2008/09 es van assolir els 71 milions

d’euros, xifra que demostra el manteniment del sector tot i la crisi. Amb dades del 2009, l’ESADE Business School, va comptar en matèria d’internacionalització amb 1.151 alumnes provinents de 82 països d’arreu del món. A més, la internacionalització també és una aposta de cara al professorat, el qual, amb dades del mateix any, estava compost per professionals de 15 nacionalitats diferents. Cal destacar també que un total de 8.000 exalumnes viuen i treballen fora d’Espanya, concretament, en 115 països.

Pel que fa a les matriculacions del curs 2008/09, aquestes van ser de 12.058 persones.

D’aquestes, 7.518 va ser a la Business School, 855 a la Facultat de Dret i 3.685 a l’Executive Language Center.

Per la seva part, l’IESE Business School , l’Escola de postgrau en administració d’empreses de la Universitat de Navarra, va ser pionera a Europa implantant el primer programa de MBA bilingüe, de dos anys de durada, amb el suport de la Harvard Business School l’any 1964.

Compta amb més de 32.000 exalumnes provinents de 109 nacionalitats diferents i que, actualment, estan treballant en 105 països diferents.

Augment de les taxes de matriculació a la formació de postgrau El preu de les matricules per a cursar el doctorat a les universitats públiques catalanes ha augmentat aquest curs 2010/2011 un 280%, percentatge que, traduït en diners, representa un total de 400 euros enlloc dels 105 euros que s’havien d’abonar fins ara.

Aquest augment, significa que els estudiants catalans han de pagar 3 vegades més que la mitjana d’estudiants de la resta de comunitats autònomes. Això és, precisament, el que denuncia el col·lectiu D-Recerca, el qual representa els estudiants i que al llarg del passat mes de novembre va arribar a fer fins a 3 convocatòries de protesta.

Aquesta mesura, aplicada als estudis superiors, és conseqüència directa de la crisi ja que la part de finançament que ha d’aportar l’Administració pública a aquest sector s’ha vist retallada. Segons dades de l’article publicat per La Vanguardia el 6/12/2010, titulat “Quién paga la universidad”, el pressupost ha baixat entre un 5% i un 10% amb motiu de l’aplicació del Pla Bolonia. Això coincideix amb el fet que es tracta del primer curs adaptat a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES). D’altra banda, i amb dades del mateix article, els diners provinents de les matrícules dels estudiants universitaris suposen entre el 10% i el 15% del finançament de les universitats.

Formació / ANÀLISIS DE FUTUR

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

55

Entrevista a David Parcerisas, president del Patronat de la Fundació d’EADA

“La continuïtat en el temps requereix graus d’independència ideològica i financera” El context socioeconòmic actual ha fet que les persones optin per millorar la seva formació, seguint una tendència anticíclica, per tal de no quedar exclosos del mercat de treball. Les estratègies del sector empresarial s’han d’adaptar als canvis que es van produint sense passar per alt la internacionalització i posant l’accent sobre la Xina. D’aquestes i altres qüestions en parlem amb David Parcerisas, president del Patronat de la Fundació d’EADA. Cristina San José

“La persona que diu que en una situació de crisi s’ha d’internacionalitzar, segurament, arriba tard”

En èpoques de crisi, moltes persones aposten per millorar la seva formació i, segons les dades, EADA també ho ha notat, sobretot en màsters i MBA’s. Com valora aquest fet?

Aquest fet, en part és normal perquè correspon a una idea bastant generalitzada que és que la formació és anticíclica.

En el moment actual la gent vol tenir una bona preparació per ser dins el mercat de treball, però, d’altra banda hi ha un parell de raons més. Les dificultats de trobar feina en el mercat de treball fan que moltes persones es plantegin prolongar la seva vida en el món educatiu i posposar la seva entrada en el mercat de treball.

També crec que hi ha un altre efecte que és que per molt dura que sigui la crisi les famílies no deixaran de finançar la preparació de la generació més jove.

L’increment de persones que estan en els programes màster i MBA, en el cas d’EADA, també té a veure amb un procés d’internacionalització.

Les empreses han optat per millorar la formació dels seus treballadors?

La situació de les empreses fa que moltes d’elles, amb una estratègia molt a curt termini, retallin en formació. En molts casos han reduït despeses que no anaven alineades directament amb l’estratègia. Això ens demostra una vegada més que aquell discurs que diu que el més important són les persones, és un discurs. I en èpoques de dificultats, malauradament, hi ha moltes empreses, de tot tipus que no pensen el mateix.

Aquesta situació a la resta d’Europa, per exemple, no és igual. Hi ha una aposta més gran per la formació in company i, en part s’ha mantingut.

La internacionalització és sempre l’opció que assegura l’èxit o almenys la supervivència de les empreses?

“La Xina està salvant les economies europees i això és una cosa que hem de tenir en compte”

Intentar que tot el que es fa a la casa sigui fet a consciència i que tothom doni el millor de si mateix. I això s’aconsegueix amb equips excel·lents tan a nivell acadèmic com professional.

David Parcerisas, a l’entrada de la seu d’EADA. / CEDIDA

En el nostre cas sí. La persona que diu en una situació de crisi que s’ha d’internacionalitzar, segurament arriba tard. El procés d’internacionalització d’EADA va començar fa 15 anys i el que passa és que aquesta medicina preventiva, avui en dia, ens fa tenir una patologia molt més suau. En aquest moment, el 90% dels nostres alumnes provenen d’altres països. Això fa que la crisi que hi ha a Espanya, no sigui la mateixa que a Alemanya o a Suècia. Per tant, el procés d’internacionalització permet tenir presència i captar alumnes en mercats que no estan en la situació del nostre mercat nacional. Això és una gran avantatge competitiva.

Segons el darrer rànquing del Financial Times, EADA ha millorat 11 posicions respecte el 2009 i es troba entre les 30 primeres escoles del món. Quins punts han estat clau per obtenir aquest millor reconeixement?

El punt clau és la qualitat a tot el nostre dossier. El rànquing del Financial Times es fa a través d’una mena de mitjana de la posició amb rànquings de 5 programes diferents. Tenir una bona posició en un rànquing global vol dir que tens un dossier de programes que són d’una qualitat important. Ara, com arribes aquí? Llevant-te a les 6 del matí i començant a picar pedra a partir de les 7h o les 8h del matí i intentant fer les coses molt ben fetes.

La Xina, es perfila com la potencia predominant al món en els propers anys. Caldrà modificar les estratègies de les empreses i de formació?

Sí de manera clar i contundent.

Hi ha 1.500 milions de persones que tenen una altra cultura, que vénen d’una altra història i que en aquest moment tenen un nivell econòmic molt important a nivell mundial. La Xina està salvant les economies europees i això és una cosa que hem de tenir en compte.

La barrera més gran que hi ha, malauradament, és idiomàtica.

Utilitzar l’anglès com a llengua d’intercanvi està bé però llavors dividim per molts també la gent a la Xina que dominen l’idioma. D’aquí a uns anys, com ja es fa en d’altres països haurem d’impartir formació en xinès mandarí, el qual serà un dels idiomes dominants. De fet, a Austràlia hi ha excel·lents escoles que fan programes en xinès mandarí.

Fent una mirada cap al futur, com creu que serà el món empresarial en un termini de 10 anys?

Segurament, hem comès alguns errors en els últims anys, sobretot en el fet d’haver pensat que tot anava bé i que no convenia ser més estrictes amb l’especulació. Els rics hauran de deixar de ser tan rics o menys rics en benefici de les grans diferències que encara existeixen entre països i a dins els països i que hi hagi un equilibri més gran amb la gent que té més necessitats. El món empresarial ho ha de tenir en compte.

El sector de les escoles de negoci, segons diversos estudis, compta amb bones perspectives de futur. Quina és l’estratègia a seguir?

Quan les coses van bé no hi ha cap raó per canviar-les però tampoc hi ha cap raó per adormir-se als llorers. Allò que hem fet bé ho hem de continuar fent.

Haurem fe fer també adaptacions constants, algunes petites i unes altres de més grans.

Crec que també hem d’estar en la doble posició que consisteix en tenir un peu i una mà en el dia a dia i l’altre peu i l’altra mà amb la visió a llarg termini. Hi ha coses que avui hem de decidir i que tindran repercussió d’aquí a 4, 5 o 10 anys.

Continuïtat i independència, segons paraules seves, són els reptes de futur d’EADA. El context actual ho segueix permetent?

Sí i, a més, estic content d’haver dit això perquè són coses que encara puc mantenir. Crec que la continuïtat és clau. No hi ha cap institució educativa que vulgui fer una feina que sigui només d’un moment determinat. Volem tenir una influència en el nostre entorn i, per a aconseguir-ho, es necessita continuïtat en el temps, amb equips i amb persones diferents.

Aquesta continuïtat també vol dir graus d’independència ideològica i financera.

56

ANÀLISIS DE FUTUR / Recursos Humans

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

noves oportunitats professionals

La sortida està a prop Malgrat la crisi estan sorgint oportunitats laborals en sectors completament nous, com l’ecologia i les noves tecnologies. D’altra banda, sectors de sempre, com el turisme i la restauració, segueixen tenint moltes opcions, sempre i quan es reinventin.

Miquel Bonet Consultor, coach i director del Programa de Competències de la Universitat de Barcelona IL3

cola i acompanyar-se en tots els cicles formatius, ha de dignificar-se el treball de venedor/a, comercial o promotor/a, perquè si venem, cal fabricar i distribuir donant treball a molta gent.

Hi ha grans oportunitats en el sector del turisme i l’oci sota fórmules molt diverses. / ARXIU

Quan es parla molt d’alguna cosa, acaba formant part d’allò quotidià, vicia els actes propis i s’incrusta en el dia a dia condicionant els comportaments de les persones. Alguna cosa d’això està passant amb la crisi i les seves conseqüències, sens dubte més greus perquè els libels i la frivolitat dels qui s’autodefineixen com a gurus estan retardant un procés de sortida que només necessita una mica més de confiança i molt de treball, tots tenim idees i projectes, només falta posar-nos en marxa.

Si haguéssim de jutjar l’evolució del mercat laboral per la febre “consumista” de les darreres festes nadalenques, hauríem de creure’ns optimistes, sense caure en la frivolització. Jo em permeto de ser-ho perquè penso que existeixen moltes ganes per part de la gent perquè això canviï cap a millor i la confiança ha de contagiar-se. Per tant, auguro un any millor que el passat, en tot i especialment en el mercat de treball. Està clar que 4 milions d’aturats són molts, que les primes de

risc estan en un 5,5% enfront al 2,9% d’Alemanya i això ens converteix en un país sospitós, que la gasolina hauria de deixar de pujar perquè hi ha molta economia vinculada. Però volem sortir-nosen d’aquesta i els camins semblen estar definits, sobretot si tenim en compte els sectors d’activitat més susceptibles de creixement.

Sens dubte, les grans oportunitats estaran en dues gran àrees relacionades amb l’oci i el consum i aquestes són turisme i restauració, sota totes les fórmules possibles, creuers, viatges, hotels, restauració, oci, esports, spa, etc. Però cal aprofundir en dos temes: més professionalització, per tant més i millor formació a tots nivells, començant per l’empresari i acabant amb la figura del treballador esporàdic i les mutacions de paleta-cambrer, que no aporten ni valor, ni prestigi al sector. I una altra cosa més important: per dedicar-se al turisme, els polítics haurien de deixar de subvencionar el low-cost i el turisme barat i qualifi-

Auguro un any millor que el passat, en tot i especialment en el mercat de treball

car els valors competitius de sempre, qualitat de producte, servei i llarga experiència com un líder mundial.

En aquesta línia el comerç i la venda han de ser la nostra gran oportunitat, molt més que la manufactura en sèrie, on mai serem rellevants ni competitius. Per això, m’he permès demanar als Reis, la professionalització i acreditació del grau universitari en vendes. Està molt bé la intel·ligència emocional, el talent venedor, l’empatia, etc., però ha de suportar-se en l’es-

Ens trobem, sens dubte, en un món condicionat pel consumisme que intenta apropar-nos d’una manera ben insòlita a la societat del benestar. És a dir, pretén conjugar “treballar menys amb viure millor” sense tenir en compte qui pagarà la despesa, que òbviament no pot ser el “papa estat” perquè ja se sap que l’“estat som tots”. Tot i així seguim entossudits en tenir més coses que no necessitem i pagant amb diners que no tenim, però al final algú ha de quadrar aquests números i aquests són els “controllers” i “comptables”, que aquests sí que tindran molta feina i, per tant, és una professió de futur.

Sens dubte el sector de les noves tecnologies ha d’acollir també molts nous treballs, no tant com a “inventors” que no ho som, ja que això exigeix molt esforç, sacrifici i competitivitat, que no és el nostre cas. Aquí no som calvinistes, la gent no gaudeix amb el coneixement, tampoc els emprenedors inverteixen en idees d’altres i els financers només aposten sobre segur, però potser podem desenvolupar tecnologia pròpia en molts sectors decisius en col·laboració amb d’altres països i el nostre proverbial enginy ha de proporcionar bons informàtics/ques i especialment programadors especialment en Java, creadors de Blogs, i tècnics/ques que poden influir en les xarxes socials.

El gran basar d’Internet

ens ha col·locat al món i l’immens tràfic comercial generarà molta logística, ja que tot el que es ven s’ha de distribuir fins al client. Per tant, aquest sector adquirirà un gran protagonisme en els propers anys.

L’ecologia sembla ser alguna cosa més que una moda i plantejarà oportunitats d’ocupació tangencials i això va des del turisme rural, el cultiu ecològic desenvolupant nous aliments i hàbits de consum, fins a les noves energies renovables o la cura del propi cos. L’hedonisme lligat a l’autoestima està creixent en la societat, especialment entre els 30 i 70 anys, generant feina per a “fisios”, entrenadors personals, educadors físics, fins i tot psicòlegs i terapeutes.

No pot haver-hi milers de “curanders i tarotistes” ocasionals i, en canvi, que no existeixi professionalització en la cura i el desenvolupament fisioespiritual. I per últim i parlant de salut, molta atenció a les feines de cuidadors/es per a centres i residències de salut tipus spa i les residències per a la tercera edat, infermers/ es, animadors/es, educadors/es socials, etc. I, evidentment, segueix havent-hi dèficit en algunes professions mèdiques.

Acabaré amb una última crida per sol·licitar que en tot procés educatiu i, per tant, des de la infància, s’animi l’esperit emprenedor, necessitem empresaris/es perquè són els qui generen llocs de treball. Ser empresari ha de tenir un risc, però ha de comptar amb la suficient seguretat jurídica, no ha de penalitzar-se com ara el fet de ser empresari/a.

No ha ser un martiri, cal recolzar l’emprenedoria.

PGCAT_MonEmpresarial250x340_Miquel.pdf

C

M

Y

CM

MY

CY

CMY

K

1

18/01/11

13:31

58

ANÀLISIS DE FUTUR / Recursos Humans

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

gestió avançada en recursos humans

La identificació del talent diferencial Quan el potencial de les persones col·laboradores no s’aprofita de la manera adequada, l’empresa perd competitivitat i es genera insatisfacció i frustració entre el personal, que veu com no pot desenvolupar els seus objectius.

José Manuel Mas President de IOR Consulting

La identificació del talent diferencial (ITD) proposa avaluar les qualitats i habilitats individuals per determinar quins són els factors d’excel·lència de les persones que formen part d’una organització i així poder-los aprofitar en llocs clau. En alguns casos, fins i tot es poden crear nous llocs de treball per tal d’aprofitar els factors d’excel·lència que són realment importants.

La falta d’alineació entre les competències i les habilitats diferencials d’una persona i el seu lloc de treball provoca desmotivació i ineficiències o baixa productivitat. Sovint, el talent diferencial no es detecta per part dels superiors o responsables de recursos humans a causa de la dinàmica del dia a dia. Es deixa de banda el concepte de contribució, l’avantatge competitiu que cada col·laborador pot aportar a l’organització, amb independència del seu rol o funció.

Aquesta situació, per tant, s’ha de canviar. La idea és anar més enllà de la descripció del lloc de treball amb una llista detallada de competències.

Una descripció necessària però també perillosa, ja que pot frenar les persones a l’hora de prendre segons quines iniciatives i fins i tot riscos i, d’aquesta manera, poder ser excel·lents en el seu lloc de treball.

En la situació de conjuntura econòmica que estem vivint s’han fet evidents moltes carències en l’àmbit de les competències de directius i alts executius. Una situació que se suma a la reducció del número de processos de selecció externs a causa de l’austeritat imposada per la crisi. Així doncs, la promoció interna és

cada vegada més habitual i requereix d’un bon coneixement del talent del conjunt o part.

Per conèixer a fons el talent de la plantilla, cal avaluar quatre dimensions clau. En primer lloc, s’analitzen les competències diferencials de cada persona, com poden ser la creativitat, l’amplitud de visió, la intel·ligència emocional, el lideratge lateral, la gestió de la informació i el coneixement, la necessitat de certa transcendència o l’autorealització. Seguidament, l’ancoratge de carrera, és a dir, allò que realment li agradaria fer a la persona sense condicionants externs i en funció de com percep les seves pròpies capacitats, habilitats, actituds i valors. En tercer lloc s’avaluen les motivacions i necessitats de la persona: si prefereix l’estatus, la remuneració econòmica, la flexibilitat laboral o d’altres condicions. Finalment, l’última dimensió clau és determinar quin grau d’alineament té la persona amb la cultura i l’estratègia de la companyia per a la qual treballa i el seu compromís amb aquesta. En conclusió, una persona que està en un lloc de treball alineat amb tots els factors mencionats de-senvolupa una tasca millor i rendeix a un nivell molt més alt, sent molt recomanable invertir en el desenvolupament del seu potencial, nivell de compromís i continuïtat.

L’avaluació de les habilitats del binomi llocs / persones clau porta a definir un mapa del talent de la companyia. La informació extensa i en profunditat de cada persona serveix per definir el seu desenvolupament a través de diverses eines com

El procés d’identificació del talent diferencial acostuma a estar destinat a empreses molt avançades en la gestió de persones. / ARXIU

El talent diferencial, sovint, no es detecta per part dels responsables de RH

el coaching executiu, el mentoring, la formació, la rotació de lloc de treball o l’autodesenvolupament. El coneixement del talent de les persones permet controlar millor els moviments interns, com ara les rotacions, els desplaçaments laterals, les expatriacions o la planificació de successions.

Aquest procés de detecció del talent també aconsegueix el compromís i la motivació de la plantilla ja que potencia l’ocupabilitat interna i les oportunitats de la persona.

En aquest sentit també

s’estudien les amenaces i oportunitats d’ocupabilitat internes i externes de l’empresa per tal de detectar riscos de rotació no desitjada i proposar mesures que enforteixin el compromís. La detecció del talent també comporta poder donar a conèixer com serà la carrera professional dels col· laboradors.

Un pas més enllà se situa el talent diferencial, un factor d’excel·lència. En aquest cas, no és suficient que la persona sigui bona en la majoria de competències, sinó que sigui extraordinària en, com a mínim, alguna d’elles. El procés d’identificació del talent diferencial (ITD) acostuma a estar destinat a empreses molt avançades en la gestió de persones i en entorns molt competitius amb una alta exigència. El que es busca és convertir el factor d’excel·lència d’una persona en un canvi de lloc de treball o fins i tot en la creació d’un de nou. Per exemple, per a una persona amb un gran talent per a la creativitat es pot crear un lloc transversal per tal d’afavorir el flux d’idees entre els diferents de-

partaments corporatius, tot i que no siguin la seva especialitat original. El talent diferencial també es pot utilitzar transversalment, en projectes multidisciplinars o en equips d’alt rendiment. Una estratègia que genera una alta satisfacció en el col· laborador, que sent com la seva feina i el seu factor d’excel·lència és valorat i aprofitat.

La detecció del talent diferencial pot ser individual o col·lectiva. En el cas individual es pot desenvolupar, per exemple, mitjançant entrevistes d’incident crític en profunditat, per tal de determinar una promoció interna. En el cas de l’avaluació i identificació en col·lectiu, es pot fer mitjançant la utilització d’assessment o development centers com ara un procés per conèixer les necessitats formatives d’un equip de directius.

Si s’aconsegueix posar en valor el talent diferencial d’una companyia en una organització, l’aportació d’aquest talent pot arribar a ser molt important per a l’empresa.

Escola de Postgrau

Postgrau UAB 2011/12 Més de 500 màsters, diplomatures de postgrau i doctorats per fer un pas endavant en el teu futur professional.

Més de 500 opcions per encertar.

www.uab.cat/postgrau

60

ANÀLISIS DE FUTUR / Finances

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

perpectives a la borsa espanyola

La borsa enfront del 2011 L’experiència del que ha passat en l’exercici del 2010 a les borses espanyoles ens hauria de portar a tots a una primera conclusió: no té cap sentit plantejar-se la inversió borsària pensant i actuant només sobre els mercats espanyols.

Rafael Rubio Director de Borsadiner

En un mercat financer global, només el major cost de les comissions per invertir en valors europeus o les bones rendibilitats que han donat en el passat els nostres valors poden justificar la insistència a contemplar únicament la possibilitat d’invertir a les borses a través dels mercats espanyols. Però ni rendibilitats passades asseguren rendibilitats futures, ni les despeses d’inversió en valors europeus han pogut quedar al marge de les rebaixes generalitzades que s’han produït als mercats financers.

La borsa espanyola ha acabat el 2010 amb un dels pitjors exercicis dels darrers 30 anys, mentre que la borsa alemanya finalitzarà amb una revalorització molt important. Dos mercats borsaris, de dos països que formen part d’un mateix projecte econòmic i social, però amb resultats molt diferents.

Mercat espanyol, mercat alemany

L’exercici del 2011 és necessari afrontar-lo amb un esperit de diversificació més ampli en allò geogràfic i també en allò sectorial, una cosa especialment recomanable en temps de crisis. Només així podrem contemplar-lo amb unes certes possibilitats de revalorització perquè, tot i que la borsa cotitza les expectatives, aquestes no començaran a ser molt positives en el cas d’Espanya fins molt avançat el 2011. Per tant, només a partir del segon semestre podria esperar-se una evolució a l’alça i mantinguda de la borsa espanyola, similar a la que s’ha produ-

clamar més atenció. En qualsevol cas, mai hauríem d’oblidar els criteris que han de sortir enfortits després de la crisi: diversificació geogràfica i sectorial.

Sectors a l’alça

La borsa espanyola ha acabat el 2010 amb un dels pitjors exercicis dels darrers 30 anys. / ARXIU

ït en l’exercici del 2010, tot i que no tan pronunciada perquè la nostra sortida de la crisi serà molt més lenta. El 2011 serà un any de dificultats per a les entitats financeres espanyoles, que hauran de fer front a venciments de deute per valor de 85.000 milions d’euros i a una economia estancada. No podran donar crèdits i, per tant, poc podran aportar per aconseguir un major dinamisme de l’economia i, no obstant, el sector financer seguirà marcant el ritme del mercat borsari tal com ho ha estat fent en els darrers tres anys.

No serà tampoc, com no ha estat el 2010, un bon any per a empreses que el seu creixement i, sobretot, els seus resultats depenguin de les tarifes regulades. I les principals empreses que formen l’Ibex-35 són, precisament, companyies amb tarifes regulades. És veritat que per aquells que vulguin constituir una cartera a llarg termini, a més de cinc anys,

la borsa espanyola pot oferir-los unes bones oportunitats, tenint en compte la cotització d’alguns valors que els seus resultats no depenen de l’evolució de l’economia espanyola, sinó dels països més dinàmics de Llatinoamèrica i, fins i tot, d’Europa. Aquest és el vas de companyies com Telefónica, Santander o BBVA, afectades per la desconfiança que genera en els darrers temps la imatge financera d’Espanya, però amb una gran capacitat per generar recursos al marge del que passi dins de les nostres fronteres.

A aquells que els agradi fer un seguiment diari de les seves posicions de risc a la borsa hauran, prioritàriament, de posar la vista en d’altres mercats europeus per, de forma directa o a través de fons d’inversió, tractar d’aconseguir una rendibilitat superior a la que ofereixen els actius financers amb menor risc. És possible que, passada la primavera i iniciat el segon semestre de l’any, la borsa espanyola torni a re-

El sector financer marcarà el ritme del mercat borsari, tal com ho ha fet últimament Un dòlar dèbil permetria una forta competència de les empreses americanes

El comportament dels valors cotitzats seguirà depenent de la capacitat que tingui l’economia per mantenir la recuperació que s’ha iniciat a Europa, amb l’excepció d’Espanya i dels països que han necessitat l’ajuda de la Unió Europea. Caldrà estar també atents de l’evolució del dòlar i de l’euro. Un dòlar massa dèbil permetria una forta competència de les empreses americanes en els mercats en detriment de les europees.

El final de l’exercici del 2010 s’ha produït enmig d’una gran fortalesa de les empreses fabricants de maquinària, de les empreses d’automòbils i aquelles que incorporen valor afegit als utensilis domèstics. Ha estat també, sens dubte, un final d’exercici molt positiu per a les empreses tecnològiques, el desenvolupament de les quals sembla definitivament basat en resultats i no en expectatives de futur com en el passat.

Seran també aquestes empreses i aquests sectors els que marquin el millor ritme borsari en els primers compassos de l’exercici del 2011 i a ell s’hi incorporaran, molt previsiblement, altres companyies i altres sectors a mesura que, mentre vagi avançant l’exercici, es confirmi la sortida general de la crisi i, en el cas d’Espanya, la superació de les grans incògnites que estan presents sobre el mercat.

CURSOS DE FORMACIÓN PARA EMPRESAS: Habilidades de Management y Técnicas de Apoyo a la Gestión.

Marketing Gestión Comercial Marco Legal Empresarial Familia Empresaria Decisiones Estratégicas Gestión Contable y Financiera Gestión de Recursos Humanos Gestión de Calidad Gestión Ambiental Prevención de Riesgos Laborales Gestión Integrada Gestión de la Innovación Comunicación Corporativa Gestionar en la Administración Local Supply Chain & Logistics Inteligencia Emocional y Coaching Dinámicas para el Desarrollo Personal y Directivo Gestión de Instituciones Deportiva Entidades Sanitarias Inglés para el Desarrollo Profesional Informática de Gestión Formación Outdoor Training

7+7 EXECUTIVE DIRECTOR: Management Gestión Deportiva Marketing Dirección Estratégica Recursos Humanos Gestión Comercial Contabilidad Y Finanzas Familia Empresaria Gestión De Calidad

FORMACIÓN IN COMPANY: El servicio de formación In Company Training tiene por objeto proporcionar una respuesta específica e individualizada a las diferentes necesidades de formación que puedan surgir en las organizaciones.

Nuestro equipo multidisciplinar de técnicos en formación, consultores y auditores, compuesto por especialistas con amplia experiencia en los diferentes sectores productivos, genera la solución más idónea para aplicar a cada uno de los casos que puedan plantearse.

Passeig de Gràcia, 66 1º 1ª

08007 Barcelona (Spain) - tel. 902255200

fax 902255250

62

ANÀLISIS DE FUTUR / Finances

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

novetats fiscals

El 2011 augmentarà la pressió fiscal i el control del frau Per aquest any 2011 no hi haurà grans canvis normatius, tot i que és previsible que la necessitat de complir amb els objectius de reducció del dèficit públic exigirà incrementar la pressió fiscal.

Redacció

Les principals novetats aquest 2011 les trobem en l’Impost sobre Societats i en la responsabilitat penal que la reforma del Codi Penal adjudica a les empreses. Aquestes són algunes de les conclusions de la Jornada PwC de Novetats Fiscals per al 2011 que es va celebrar a Barcelona, a càrrec dels principals experts d’aquesta empresa.

En l’IRPF es produeix un augment dels tipus de gravamen, que es fixen a la Llei estatal en el 44 i 45% per als trams de base liquidable superior a 120.000 i 175.000 euros respectivament. A més, les comunitats autònomes estan també utilitzant aquesta qüestió per agreujar la competència fiscal entre territoris, segons Ramón Santos, sociresponsable del Departament de Grans Patrimonis i Empresa Familiar de PwC. En aquests moments –el nou Govern català podria fer canvis– els tipus marginals màxims oscil·len entre el 49% a Catalunya i el 44,9% a Madrid i La Rioja.

Per altra banda, es limita l’aplicació de la deducció per adquisició de vivenda habitual a la mínima expressió i s’incrementen lleugerament les bonificacions a les rendes per lloguer d’immobles destinats a vivenda habitual.

Els rendiments irregulars (per exemple, indemnitzacions per acomiadaments en les parts que no estiguin exemptes, o incentius plurianuals per la consecució d’objectius) gaudeixen actualment d’una bonificació del 40 per cent. A partir del proper any, aquesta bonificació només es podrà aplicar sobre una base màxima de 300.000 euros.

Es limita l’aplicació de la deducció per adquisició de vivenda habitual a la mínima expressió S’ha constatat el major interès mostrat per la inspecció en l’anàlisi de les operacions vinculades

La nova reforma del Codi Penal incideix sobre la responsabilitat penal de les empreses. / ARXIU

Pel que fa a l’IRPF es qualificaran, en general, com a rendiments del capital mobiliari els fons retirats de les SICAV’s pel seus socis a través de repartiments de prima d’emissió o de reducció de capital amb devolució d’aportacions. Aquesta mesura tindrà efectes retroactius al 23 de setembre del 2010.

En relació a l’Impost sobre el Patrimoni, Santos recorda que pot tornar a posar-se en vigor si s’aproven dos articles de la Llei reguladora que estan actualment derrogats, per la qual cosa convé tenir present les seves regles a l’hora d’estructurar el patrimoni personal. Això és similar al que passa en relació a l’Impost sobre Successions i Donacions, quan la comunitat autònoma corresponent ho bonifiqui fins a la seva completa eliminació –això pot passar relativament aviat a Catalunya, tenint en compte les promeses de CiU durant la seva campanya electoral–.

Finalment, Santos assenyala la necessitat de contemplar el

panorama internacional, no només els efectes fiscals del context econòmic internacional, sinó sobretot l’augment de la col·laboració entre països, en el context dels quals s’estan fixant acords per facilitar l’intercanvi d’informació, de manera que els territoris que col·laborin en aquest sentit puguin deixar de ser considerats com a paradisos fiscals.

Tot això, junt amb l’actual situació econòmica, permet preveure una major pressió fiscal i un major control del frau fiscal de cara al futur.

La reforma del Codi Penal

Durant la jornada de PwC, David Velázquez, el director responsable del Departament de Dret Penal, va analitzar la reforma del Codi Penal i en concret la seva incidència especial en els delictes contra la Hisenda Pública, concloent que les principals novetats fiscals en matèria penal, que suposen en general un augment de la repressió pe-

nal en aquest àmbit, poden resumir-se en quatre punts: a) Increment de les penes, establint-se com a pena màxima la presó de 5 anys. b) Possibilitat de demanar l’auxili de l’Administració tributària per part dels Jutges i Tribunals per a l’execució de la pena de multa i de la responsabilitat civil. c) Fixació del criteri per determinar la quantitat defraudada en el frau de subvencions, sempre que es limiti a l’any natural i a la concessió de subvencions per a la mateixa activitat, tot i que provinguin de diferents Administracions o entitats públiques. d) La introducció, per primera vegada en el nostre ordenament, de la responsabilitat penal de les persones jurídiques, fins al punt de preveure el seu càstig en 23 supòsits delictius, entre els quals s’inclouen els delictes contra la Hisenda Pública i la Seguretat Social.

Per la seva banda, Raúl Martín, soci del Departament

de Preus de Transferència, va comentar la situació actual d’aquests i algunes de les experiències més recents amb la Inspecció de Tributs.

Pel que fa a les novetats produïdes durant l’exercici 2010 s’ha destacat la simplificació de les obligacions de documentació produïda el juliol del 2010, però que produeix ja efectes per als exercicis tancats després del 19 de febrer del 2009.

Per altra banda, de les experiències recents amb la inspecció dels tributs, s’ha constatat el major interès mostrat per la inspecció en l’anàlisi de les operacions vinculades. S’observa que el contribuent té més possibilitats de defensar amb èxit la valoració acordada en aquells casos en els que, de manera activa, justifica la política de preus de transferència aplicada, aportant les dades i les explicacions oportunes, fins i tot quan les obligacions de documentació no estiguessin vigents en els anys objecte de revisió.

I tĂş, fas

clienting?

Es fĂ cil tenir clients satisfets si se sap com

www.contactcenterinstitute.es

902003773

64

ANÀLISIS DE FUTUR / Política

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Perspectiva política

El futur comença ara “Aquesta crisi ha canviat el món per sempre. Aquest no és un cicle més. Per a mi és bastant definitiu. Porto 40 anys en el món dels negocis i he vist molts cicles, però aquest és un canvi transcendental, en el qual països emergents estan prenent el relleu. Ens en sortirem, però no tornarem a veure mai més l’eufòria econòmica anterior a la crisi”, afirmava recentment en una entrevista John de Zulueta, president d’USP Hospitals.

Un valor irrenunciable: la dignitat de la persona

dANIEL ORTIZ I LLARGUÉS professor associat d’ESADE

Efectivament, hem entrat en una nova era. Les velles receptes ja no ens serveixen. Hem d’innovar, no només en l’àmbit científic, sinó també en l’econòmic, el social i el polític. El futur comença avui. Amb paraules del poeta: “ara és demà”.

La tasca és colossal i urgent.

Es tracta de repensar els models econòmics, socials i polítics que hem heretat del segle XX i, massa sovint, es mantenen en vigor avalats només per la força de la inèrcia.

El PIB, paradigma d’un món en extinció

Com podem, l’any 2010, continuar mesurant encara el nivell de progrés i benestar d’un país exclusivament a través del seu Producte Interior Brut (PIB), és a dir, de la producció econòmica de béns i serveis? Quin sentit té un indicador de riquesa que ignora els conceptes de canvi climàtic, petjada ecològica o pèrdua de la biodiversitat, i opera com si els recursos naturals fossin il·limitats? O bé, en l’àmbit social, que prescindeix de conceptes tan bàsics com la distribució de la renda, el nivell d’educació, l’accés al sistema de salut, l’esperança de vida o la conciliació de la vida personal, familiar i professional? Certament, en pocs casos queda tan dramàticament al descobert l’obsolescència, la incapacitat radical d’un instrument per acomplir la missió pel qual va ser dissenyat. I per això resulta tan imprescindible posar en marxa indicadors alternatius com per exemple l’Índex de Desenvolupament

L’RSE ha esdevingut un motor imprescindible i molt important perquè les empreses avancin cap a l’excel·lència empresarial. / Arxiu.

Cal impulsar espais d’innovació oberta, compartida i en equip Existeix un abús intolerable de la generació actual sobre les generacions futures Les empreses no només produeixen riquesa, sinó que també són el principal agent de transformació de la societat

Humà (IDH), entre d’altres, creat fa més de 20 anys per les Nacions Unides, però escassament utilitzat encara.

En definitiva, molts anys després d’haver estat pronunciades, les paraules de W. Churchill resulten més exactes que mai: “Estem modelant el món més de pressa del que podem canviar nosaltres, i estem aplicant al present els hàbits del passat”.

Innovació, innovació, innovació

Més enllà de la tradicional retòrica, carregada de bones intencions però buida de contingut real, que sovint acompanya els discursos d’empresaris i polítics, efectivament cal atorgar a la innovació la màxima prioritat, tant a nivell estratègic, com en l’assignació de recursos.

Ara bé, tal com advertia recentment l’Alfons Cornella a la Fundació Pere Tarrés: “és molt difícil innovar des de dins (de les organitzacions o del sistema), ja sigui per manca de temps o de perspectiva, per això molt sovint la innovació es produeix des de la perifèria, les fronteres o els marges”.

Certament, cada vegada hi ha més directius (empresarials, governamentals o del Tercer Sector) convençuts de la necessitat d’innovar, de superar els esquemes de pensament convencionals o la manera tradicional de fer les coses, però encara són pocs els que actuen en conseqüència. Actualment la majoria dels processos d’innovació procedeixen dels “radicals lliures”, emprenedors o professionals que pensen pel seu compte i van per lliure. Per això l’autèntica revolució pendent, d’acord amb Alfons Cornella, és passar d’una innovació individual i esporàdica, a una altra de sistèmica i fruit del treball en equip.

En definitiva, per fer realitat allò que els britànics anomenen think out of the box o capacitat de superar i anar més enllà dels marcs establerts, no n’hi ha prou amb les bones intencions. Cal un mètode, un entrenament disciplinat i un pla rigorós. L’Alfons Cornella encara ens regala una darrera idea: què passaria si els innovadors fossin capaços de trobar-se, intercanviar experiències i treballar en xarxa? Cal impulsar espais d’innovació oberta, compartida i en equip.

Ara bé, si del que es tracta és d’impulsar les reformes necessàries per donar una resposta satisfactòria als nous reptes econòmics, socials i ambientals, és a dir: de trobar fórmules vàlides de governança per al s.XXI, inevitablement emergeix també la pregunta pels valors. Quin ha de ser el nord, el referent axiològic, l’horitzó utòpic vers el qual cal dirigir-se?

Des d’una òptica occidental, i més concretament, europea, l’única resposta possible és la defensa i promoció de la dignitat humana, a nivell individual i també a escala planetària, expressada a través de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 i el seu progressiu desenvolupament posterior. D’aquesta manera, cal assumir, com a mínim, el que habitualment es coneixen com les tres generacions de DDHH: la primera (drets individuals), la segona (drets socials) i la tercera (drets col·lectius), que inclou aspectes com la identitat i la cultura, el medi ambient o dels drets de les generacions futures.

A propòsit d’aquesta darrera qüestió, cal tenir presents les serioses advertències del professor Daniel Innerarity a El Futuro y sus enemigos (2009): “Podem permetre’ns el luxe de sacrificar els projectes de llarga durada a l’altar del curt termini? Estem realment disposats a què les possibiltats actuals arruinin les expectatives del futur? (...) Tendeix a configurar-se una espècie de “coalició dels vius” que constitueix una vertadera dominació de la generació actual sobre les futures (...). Som ‘okupes’ del futur (...). Una de les exigències ètiques i polítiques fonamentals consisteix precisament en ampliar l’horitzó temporal. Dit sumàriament: deixar de considerar el futur com a deixalleria del present, com a ‘espai de descàrrega’, allà on es desplacen els problemes no resolts per aliviar així el present”.

Retornant a la dignitat de la

Política / ANÀLISIS DE FUTUR

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

65

Perspectiva política

persona i el desenvolupament humà, és evident que en el nostre context europeu, això significa mantenir i continuar perfeccionant la democràcia, l’estat de dret, els sistemes de protecció social, la igualtat d’oportunitats, unes relacions laborals equilibrades, la conciliació de la vida personal, familiar i laboral, etc... Mentre que per les dues terceres parts de la Humanitat que encara viuen en la pobresa, el repte continua sent fer realitat els Objectius de Desenvolupament del Mil· leni l’any 2015. És a dir: poder disposar d’aigua potable, aliments, educació bàsica, atenció sanitària i accés als medicaments, etc... Una fita cada cop més llunyana, per vergonya de tots els que vivim als països rics.

L’RSE només té sentit si el model social i econòmic defensa els mateixos valors La bona política requereix 3 condicions: disposar de bons polítics, un sistema polític eficaç i una ciutadania activa i responsable

El nou paradigma de la competitivitat responsable i sostenible s’ha anat consolidant com l’unic camí possible. / Arxiu.

RSE: de les paraules als fets

Les empreses no només produeixen riquesa, sinó que també són el principal agent de transformació de la societat.

I aquesta és la premissa fonamental de l’RSE. L’RSE no serveix per augmentar la productivitat o millorar el compte de resultats a curt termini. Ni tampoc per alleugerir les tensions quotidianes o simplificar la gestió de les organitzacions, més aviat tot el contrari. Així doncs, quin és el sentit de l’RSE i què aporta a les empreses?

D’una banda l’RSE aporta legitimitat i reforça, per tant, la llicència per operar que tota societat ha de concedir a les seves empreses. I atenent a les exigències (actuals i futures) dels consumidors, governs, ONG’s, mitjans de comunicació… això no és pas poc.

D’altra banda, l’RSE ha esdevingut també un requisit indispensable i motor potentíssim per avançar vers l’excel·lència empresarial, en tant que sinònim de: valors clars i sòlida cultura corporativa, orgull de pertinença dels col·laboradors, atracció i retenció del talent, actitud col·laborativa i treball en equip, capacitat per teixir relacions estables amb els principals stakeholders, impuls a la innovació, millora de la reputació, etc... A més, lògicament, l’RSE suposa també una aposta per la sostenibilitat, la transparència, la rendició de comptes, l’horitzó a llarg termini (sense menystenir el curt i el mig termini) i la gestió empresarial proactiva, basada en la col·laboració, les aliances i

els projectes compartits entre diversos agents (empresarials, públics i sense afany de lucre).

En síntesi, optar pel triple balanç, comprendre que el criteri d’èxit d’una empresa al segle XXI ja no passa només per un compte de resultats positiu, sinó que requereix tenir present el resultat final dels seus impactes econòmics, socials i ambientals, ha deixat de ser quelcom extraordinari i s’ha convertit en la forma natural d’operar de les empreses (grans o petites, tant se val) conscients del món i el moment històric que ens ha tocat viure. En aquest sentit, el nou paradigma de la competitivitat responsable i sostenible, s’ha anat consolidant com l’únic camí possible. Un camí, a més, sense retorn. Naturalment, encara hi ha crítics i detractors, però les evidències són tantes i tan contundents, i els reptes tants i tan complexos, que la vella afirmació de Milton Friedman, segons la qual l’única responsabilitat de l’empresa és maximitzar el benefici econòmic perquè “el negoci del negoci és el negoci”, avui en dia ha esdevingut obsoleta i injustificable.

ESM: un model d’èxit (només per als centreeuropeus?)

El concepte d’empresa ciuta-

dana resulta útil per establir la connexió entre els nivells “micro” i “macro”. El professor J.M. Lozano ho argumenta de forma inequívoca: “En quin tipus de país ens volem convertir? (…) Diguem-ho de manera clara i contundent: no hi pot haver empreses que tinguin èxit en països fracassats, però tampoc països que tinguin èxit amb empreses fracassades (els suposats èxits empresarials en països fracassats són, senzillament, una obscenitat)”. És a dir: l’RSE no és autoreferencial, i només adquireix ple sentit en un context més ampli, en el marc d’un model econòmic i social que defensi els mateixos valors i tingui les mateixes prioritats.

Els 3 anys de crisi econòmica i financera no només ens obliguen a reajustar a la baixa l’Estat del Benestar, sinó també a redefinir seriosament el nostre model social i econòmic (vegeu els núm. de març, abril i maig d’enguany). Cal reduir, racionalitzar i fer més eficient el sector públic (incloent-hi la funció pública, la burocràcia administrativa i, malauradament també, la despesa social). Però això no significa, de cap manera, optar per un model neoliberal, privatitzar les funcions essencials de l’Estat o abandonar a la seva sort els grups més fràgils de la nostra societat, sinó tot el contrari. En aquest terreny, com en tants d’altres, sobren tòpics i demagògia populista, i falta rigor analític i una autèntica voluntat política per

anar a les arrels i efectuar les imprescindibles reformes estructurals del sistema.

No és veritat, com sovint s’ha volgut fer creure, que inevitablement calia escollir entre l’Estat Providència (“des del naixement fins a la tomba”), que infantilitza i desresponsabilitza el ciutadà, o el lliure mercat d’origen anglosaxó, en el qual els drets socials semblen inexistents. Per contra, l’Economia Social de Mercat (ESM) constitueix una alternativa, històricament contrastada, que ha sabut crear un ordenament socioeconòmic d’èxit, combinant sàviament els principis bàsics dels dos models anteriors: la llibertat, la responsabilitat i la solidaritat.

Un nou lideratge polític

Finalment, és clar que sense una bona política res no serà possible. I la restauració de la bona política requereix 3 condicions. Primer, disposar de bons polítics. És a dir: bandejar la mediocritat, la incompetència, el nepotisme, l’oportunisme, l’ambició desmesurada de poder i la vanitat. I també, i principalment, atrevir-se a comptar amb els millors tant des d’un punt de vista professional (capacitat, formació, experiència), com personal (qualitat humana, compromís ètic, valors). Segon, un sistema polític eficaç (incloent-hi els partits, les institucions de govern i la llei electoral), és a dir:

que reconegui el mèrit i premiï l’excel·lència, que fomenti la responsabilitat, promogui la transparència i faciliti la rendició de comptes. I tercer, una ciutadania activa i responsable, compromesa amb la comunitat i disposada a exercir de debò els seus drets i deures democràtics.

Només així, en definitiva, serà possible mantenir una esperança racional en el futur. La possibilitat de governança d’un món cada vegada més incert, amenaçat i complex, requereix no només la màxima cooperació, sinó també la complicitat activa entre aquestes tres esferes: el teixit empresarial (RSE), el sistema socioeconòmic (ESM) i les institucions de govern (lideratge polític).

Comiat

Les trajectòries es construeixen a partir de l’encadenament de cicles vitals. Ja fa 8 anys que Món Empresarial va tenir la gentilesa d’oferir-nos aquest espai mensual, i des de llavors hem tractat d’oferir sempre reflexions oportunes i punts de vista suggerents sobre l’actualitat empresarial, social, econòmica i política. Ha arribat el moment de cloure aquest cicle, tot donant sincerament les gràcies a l’editor, als col·laboradors i, evidentment, als lectors que ens han acompanyat durant aquest trajecte. A tots ells, no els diem adéu, sinó a reveure.

66

ANÀLISIS DE FUTUR / Màrqueting

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

reinventant les eines del màrqueting

Benvinguda crisi!

La crisi també ha afectat el món del màrqueting. Si bé els seus quatre pilars –preu, producte, distribució i comunicació– es mantenen, ara s’aborden des de punts de vista diferents i, com a conseqüència, també es milloren moltes tècniques de màrqueting.

Marcel Galli Socidirector d’Acticom

El gran gurú mundial del màrqueting, Philip Kotler, ara fa quasi quatre anys, quan gairebé ningú no imaginava la que ens estava a punt de caure a sobre, apuntava com a màrqueting de futur aquell orientat a resultats.

En una conferència, realitzada a Barcelona el febrer del 2007, comentava que cal mesurar el retorn de tota acció / inversió realitzada per aquesta àrea de les empreses.

Arribats a aquest punt, recordar què és el màrqueting. Jo el defineixo com la disciplina encarregada de moure la marca a la ment del consumidor amb l’objectiu d’incrementar el seu valor. Però, què hauríem de fer en aquests moments en què pocs consumidors estan disposats a pagar el preu que tindria un producte de valor superior?

Sembla clar que els hàbits de la clientela han canviat amb la crisi. Ara, tot donant la raó a Abraham Maslow, autor de l’obra Una teoria sobre la motivació humana, el nostre comportament és francament conservador i prudent, ja que cobertes les necessitats fisiològiques (les més bàsiques), sembla que la majoria de nosaltres estem treballant per cobrir aquelles necessitats de seguretat, ja que la por a perdre la feina ens porta, de manera irremeiable, a estalviar i fa que deixem les necessitats immediatament superiors, aquelles anomenades socials per demà.

Són precisament aquestes necessitats socials

La crisi ens obre un nou món d’oportunitats que cal saber explotar. / ARXIU

les que abans de la crisi, en moments de vaques grasses, ens incentivaven a consumir productes i serveis que incrementaven el valor de la nostra marca. Em refereixo a roba, vehicles, vivendes (o reformes d’aquestes), complements, quotes d’associacions a les que mai anàvem...

Ara ja intuïm que la tasca és complexa, ja que ens toca nedar a contracorrent, en conseqüència, per tal de tenir èxit i sortir de la crisi amb l’ajut del màrqueting haurem de ser excel·lents en la nostra tasca. Kotler ens definia quines són les eines de les quals disposem per tal d’assolir aquesta fita: Preu, Distribució, Producte i Comunicació (les famoses “4P” del màrqueting mix). Repassem que podem fer amb cadascuna d’elles: Preu: Podem vendre més car? Em sembla que NO, tret que fem canvis en la nostra oferta o que tinguem el monopoli del nostre sector. Suposo que si el nostre sector és el dels carburants podem fer el que ens sembli més oportú, però no és aquest

el cas de la majoria de les empreses, així doncs, la meva recomanació és la de mantenir preus, mirar de no baixar, tot i que ens podem permetre el luxe de fer promocions i/o descomptes puntuals per tal d’incentivar la venda.

Distribució: Cal cercar nous mercats per a la nostra oferta, bé sigui exportant, bé trobant nous grups de consumidors als qui oferir les nostres solucions. Resulta evident que la crisi no afecta a tots per igual i és possible que trobem oportunitats lluny dels canals de distribució habituals.

Producte: Aquest és el punt en el qual més cal treballar en època de crisi. Hem de poder redefinir-lo, tot fent un exercici d’empatia, tot adaptant-lo a les necessitats pròpies del nostre consumidor...

Per vendre, cal haver detectat abans quina és la necessitat del nostre consumidor i adaptar la nostra oferta a aquesta, tot podent arribar a oferir més per menys.

Cal trobar estalvis en les operacions i en aquelles opcions que no generen valor afegit per al nostre

Per tal de tenir èxit i sortir de la crisi amb l’ajut del màrqueting haurem de ser excel·lents

client, tot proposant una nova fórmula de valor que sigui percebuda com a més convenient per al nostre consumidor. Cal arribar a nous productes i cal explotar tota via d’innovació possible. És l’època dels packs, o dels kits, on agruparem diferents productes sota un mateix lot de compra tot cercant, a canvi d’un menor preu global (estalvi per al client), incrementar el nostre volum de venda. És l’època del “tot inclòs”. En definitiva, és el moment de reprendre el camí de la cultura de l’esforç, conscients que cal donar més per menys.

Comunicació: Qui es pensa que podrem vendre res si no ho comuniquem?

L’esforç fet per redefinir la nostra oferta bé mereix una inversió en comunicació. Ara bé, aquesta cal que sigui intel·ligent, ja que es tracta de poder arribar a vendre. Ara toca fer experiments positius, petites proves pilot de les quals es poden extreure conclusions abans de fer la gran despesa. És també el moment del bocaorella, tot i que siguem conscients que es tracta d’una via lenta... però segura. Via a la qual només podrem recórrer si la satisfacció del client és absoluta. És el moment del cos a cos comercial. Cal exigir la major productivitat d’aquesta funció de l’empresa, el comercial ha de fer més visites, més trucades o simplement enviar més e-mails. És moment d’anar a fires especialitzades i fernos notar quan tinguem una major concentració de clients objectiu davant nostre. És hora de tornar a comunicar amb els petits detalls, de tenir el nostre comerç en perfecte estat de revista, de tornar a l’essència dels inicis, quan ho teníem tot ben net i endreçat, esperant l’arribada del primer client.

En definitiva, fantàstica i benvinguda crisi aquella que ens convida a reinventar el nostre negoci.

La crisi ens obre un nou món d’oportunitats que cal saber explotar, amb l’energia d’un emprenedor i amb les eines pròpies del màrqueting de guerrilla, tot cercant el retorn de cada petita acció realitzada a cada petit mercat, tot treballant en la redefinició de mercats i en l’adaptació de la nostra oferta a cadascun d’aquests.

Fantàstica crisi aquella que posa el client al centre de la nostra empresa i que ens convida a escoltar-lo per poder oferir-li noves propostes de valor adequades a les seves necessitats.

68

ANÀLISIS DE FUTUR / Exportació

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

pautes per assolir l’èxit en mercats estrangers

El nostre món és el món En un context de crisi com l’actual, les empreses catalanes que vulguin tenir èxit amb l’exportació han d’apostar per seguir pautes diferents, tal com ha estat fent Suïssa en els darrers temps.

Maria del Mar Espar Advocada

el think global, act local.

Els empresaris catalans han de portar a terme una actitud molt més proactiva en la recerca de contactes locals que puguin afegir valor al disseny i planificació de tota la cadena de l’exportació.

El president del Banc Central Suís, Philipp M. Hildebrand, va fer públic el 23 de novembre de 2010, en una conferència a Brussel·les, el perquè Suïssa, a mitjan 2010 ja havia recuperat dues terceres parts de les pèrdues ocasionades per l’actual crisi. Tot seguit n’analitzem les raons.

5. Promocionar la qualitat. Els béns de qualitat són més difícils de ser substituïts. Catalunya produeix amb qualitat.

Per això les nostres micro i pimes poden tenir més fàcilment l’oportunitat de reforçar la seva vocació exportadora, tot exportant qualitat.

Diversificació dels mercats

Mentre molts països europeus es van centrar en els països emergents de l’Europa de l’Est, Suïssa ha mirat, en els darrers 20 anys, més cap els països emergents i en vies de desenvolupament de tot el món, fins al punt que les exportacions a aquests països assoleixen el 21% del total de les exportacions suïsses. En especial, Suïssa ha focalitzat les seves exportacions en els països emergents d’Àsia, que representen un 15% de les seves exportacions. D’una banda, ha triplicat les exportacions amb Xina, des del 2001, quan aquesta s’incorpora a l’OMC. I d’altra banda, ha duplicat les exportacions en els darrers 20 anys als anomenats 4 tigres asiàtics (Hong Kong, Singapur, Corea del Sud i Taiwan). Aquesta diversificació dels mercats ha redundat en una inevitable reducció de les exportacions als països europeus, en termes relatius i absoluts, sobretot a Alemanya, França i Anglaterra. Actualment Europa es només el destí del 4,5% de les exportacions de Suïssa.

El canvi de composició dels béns a exportar

Suïssa ha passat de l’exportació de “béns de producció” a l’exportació de “béns de consum”, és

La indiscutible qualitat dels productes suïssos ha fet que la marca “Made in Switzerland” sigui sinònim d’excel·lència. / ARXIU

a dir, de “béns no duraders”. En els darrers 20 anys ha doblat l’exportació dels béns de consum, arribant a un percentatge superior al 50% en relació amb la totalitat dels béns exportats. A més, als tradicionals rellotges, xocolata i formatge suïssos, s’hi han incorporat els productes farmacèutics (representant un 33% del total de l’exportació), begudes i càpsules de cafè Nespresso.

Especialització en qualitat

La indiscutible qualitat dels productes suïssos ha fet que la marca “Made in Switzerland” sigui sinònim d’excel·lència. Encara que els resultats de l’economia suïssa no siguin directament extrapolables a l’economia catalana, sí que són interessants les següents reflexions: 1. L’exportació i la inversió a l’estranger es perfilen com les úniques vies

que poden treure l’economia catalana de la crisi, i així compensar, almenys momentàniament, els mals resultats econòmics des de 2008 del nostre mercat domèstic.

2. L’augment de les exportacions als països on actualment Catalunya ja exporta. Cal realitzar accions per tal d’augmentar les comandes dels nostres clients estrangers. En comerç internacional és imprescindible conèixer personalment el nostre interlocutor. De vegades amb un sol viatge n’hi ha prou per fer augmentar les comandes. En tot cas, és altament aconsellable la pràctica de visitar-los almenys una vegada a l’any.

3. La diversificació dels destins geogràfics dels nostres productes. Cal que les micro i les pimes catalanes facin un renovat esforç per buscar nous mercats, fins ara desconeguts per als seus productes, centrant-se

En comerç internacional és imprescindible conèixer personalment l’interlocutor

en els països emergents i en els països en vies de desenvolupament. Això inclou els ja tradicionals països BRIC (avui exportar a la Xina o Brasil ja comença a ser una pràctica força estesa i habitual), Amèrica Llatina i Àfrica.

Mereixen especial atenció Angola (amb un augment del PIB del 12% el 2009, gràcies a l’extracció de petroli i de diamants), Moçambic (per la gran evolució del sector del turisme), i Sud-Àfrica.

4. Millor coneixement dels mercats, tot aplicant

6. Buscar, planificar i estructurar noves vies de comercialització o distribució dels nostres productes, fins ara desconegudes. Cal perdre la por al que és desconegut, i anar a la recerca proactiva d’aquestes vies, per tal d’eixamplar els horitzons dels nostres productes i serveis.

A tall de conclusió, les micro i pimes catalanes tenen productes i serveis de qualitat (amb una relació qualitat-preu raonablement competitiva), un bon know-how, gaudeixen de bona reputació, i tenen una imatge empresarial seriosa, quatre qualitats indispensables per poder exportar amb èxit.

Per tant, tenint com tenim la fabricació de bons productes i serveis de qualitat, és l’hora de focalitzar els nostres esforços en la seva comercialització i distribució: Només amb una actitud empresarial decidida i valenta en la recerca de nous mercats fins ara no explorats en països emergents i en països en vies de desenvolupament –África, Àsia, Amèrica Llatina…– farem possible que el nostre món sigui el món.

&ĂĐŝůŝƚLJ WƌŽũĞĐƚ ŐĞƐƟŽŶĂ ĚĞ ĨŽƌŵĂ ŝŶƚĞŐƌĂů Ğů ƉƌŽLJĞĐƚŽ ĚĞ ƚƵ ŽĮĐŝŶĂ ĂĚĂƉƚĄŶĚŽƐĞ Ă ůĂƐ ŶĞĐĞƐŝĚĂĚĞƐ ĚĞů ŵĞƌĐĂĚŽ LJ ĚĞů ĐůŝĞŶƚĞ ŽĨƌĞĐŝĠŶĚŽůĞ ƵŶ ƚƌĂũĞ Ă ŵĞĚŝĚĂ͘ ZĞĂůŝnjĂŵŽƐ ůĂ ƉůĂŶŝĮĐĂĐŝſŶ͕ ĚĞƐĂƌƌŽůůŽ LJ ĞƋƵŝƉĂŵŝĞŶƚŽ ĚĞ ƚƵ ŽĮĐŝŶĂ LJ ĐŽŶƐĞŐƵŝŵŽƐ ƵŶ ŵĂLJŽƌ ƌĞŶĚŝŵŝĞŶƚŽ LJ ĚŝƐŵŝŶƵĐŝſŶ ĚĞ ĐŽƐƚĞƐ ƉŽƌ ŵĞƚƌŽ ĐƵĂĚƌĂĚŽ͘ ƐƚŽ ĞƐ ŐƌĂĐŝĂƐ Ă ƵŶĂ ĚŝƐƚƌŝďƵĐŝſŶ ƋƵĞ ƉĞƌŵŝƚĞ ƵŶ ŵĞũŽƌ ƵƐŽ ĚĞů ĞƐƉĂĐŝŽ͕ ĞŶ ůĂ ƋƵĞ ůĂƐ ŶĞĐĞƐŝĚĂĚĞƐ ĚĞ ƚƌĂďĂũŽ ŝŶĚŝǀŝĚƵĂů ƐĞ ŝŶƚĞŐƌĂŶ ĞŶ ůĂ ŽƌŐĂŶŝnjĂĐŝſŶ ŐůŽďĂů͘ Ɛş͕ Ğů ƚƌĂďĂũĂĚŽƌ ĚĞƐĂƌƌŽůůĂ ƐƵ ůĂďŽƌ ĐŽŶ ŵĄdžŝŵĂ ĐŽŵŽĚŝĚĂĚ͕ ĞƌŐŽŶŽŵşĂ LJ ĞdžĞŶƚŽ ĚĞ ƌŝĞƐŐŽƐ ůĂďŽƌĂůĞƐ͘

Oficinas con recursos www.facility project.net Showroom +administración: c/Tavern, 11. 08021 Barcelona Outlet +logística: C/ murcis, 36 bis 08830 sant boi de llobregat

70

ANÀLISIS DE FUTUR / Empresa Familiar

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Enquesta Mundial de l’Empresa Familiar realitzat per PwC

L’empresa familiar sol·licita una rebaixa de la pressió fiscal La gran majoria dels propietaris i alts directius d’empreses familiars mundials reclama una simplificació del marc fiscal vigent en els seus respectius països i una disminució dels impostos que graven la seva activitat.

Àgata serra

Els empresaris familiars mos· tren les seves reserves entorn a l’eficàcia de les mesures apli· cades pels seus governs per donar suport al teixit empre· sarial durant la recessió eco· nòmica. Aquestes és només una de les moltes conclusions que ofereixen les respostes de les companyies familiars participants en la segona edi· ció de l’Enquesta Mundial de l’Empresa Familiar realitzada per la xarxa global de PwC. Un 71% dels empresaris fa· miliars que han participat en l’enquesta considera que les iniciatives dels seus governs són insuficients –un 47%– o inadequades –un 24%– per aju· dar les companyies a sobre· viure o desenvolupar la seva activitat en un entorn desfa· vorable com l’actual. En el cas dels empresaris familiars espanyols, el descontent cap al Govern és més accentuat.

Un 95% dels enquestats creu que les polítiques de l’Execu· tiu són inapropiades –un 42%– o insuficients –un 53%–.

Els alts directius enquestats tenen molt clares quines re· formes són prioritàries perquè les administracions públiques millorin l’entorn econòmic i regulatori de l’empresa fami· liar. Un 80% demana simplifi· car el marc tributari i reduir la pressió fiscal –un 82% en el cas espanyol–. Un de cada dos empresaris sondejats reclama una millor coordinació i col· laboració entre la universitat i l’empresa per desenvolupar productes innovadors, una qüestió que preocupa al 77% dels enquestats espanyols.

I un 47% considera priorita· ri enfortir el marc de com· pliment normatiu –enfront al 62% dels directius espanyols–.

A més, quatre de cada deu di· rectius demana més facilitats d’accés al mercat de capitals, una inquietud que afecta a set de cada deu enquestats en el nostre país.

L’estudi de la xarxa global de PwC constata l’optimisme

En el cas dels empresaris espanyols, el descontent cap al Govern és més alt La majoria dels empresaris familiars preveu mantenir el seu model de negoci A Espanya, només un 19% dels enquestats espera canvis en la propietat de l’empresa

moderat de la majoria dels empresaris familiars respec· te al futur immediat. Més de dues terceres parts dels en· questats es preparen per a unes condicions de mercat adverses, però molts pocs es plantegen retallar l’activitat.

De fet, la majoria –un 60%– confia a créixer en els pro· pers dotze mesos. En canvi, els empresaris familiars espa· nyols són una mica mes cau· telosos: menys de la meitat –un 46%– pronostica un any de creixement i expansió en els seus negocis.

Els empresaris familiars en· questats estableixen com a principals reptes interns per al seu negoci la contractació de personal qualificat, el con· trol de despeses i la reestruc· turació de la companyia. En el cas dels alts directius espa· nyols, preocupa especialment, i per aquest ordre, la rees·

tructuració de la companyia, l’ajustament de la capacitat productiva a la demanda i la rendibilitat. Deixen, en canvi, en un segon pla el problema que genera la contractació de personal qualificat.

Pel que fa als reptes externs, la majoria dels directius as· senyalen les condicions del mercat d’evolució imprevisi· ble; la política regulatòria del govern i el marc legislatiu; i el comportament dels competi· dors. Crida l’atenció la menor inquietud dels alts executius familiars a nivell sobre la polí· tica regulatòria dels seus res· pectius governs –un 24%– en comparació amb la indica· da pels empresaris familiars espanyols –un 32%–, el que sembla denotar una menor confiança en l’actuació de les administracions públiques es· panyoles.

Malgrat els trastorns que pot provocar la crisis en les seves companyies, la majoria dels empresaris familiars, un 56% preveu mantenir el seu actu· al model de negoci. I dos de cada tres directius enquestats subratlla els avantatges que els suposa la seva condició d’empresa familiar per enca· rar la crisi amb majors garan· ties d’èxit. En el cas de les empreses familiars espanyo· les, un 51% anticipa canvis en el seu model de negoci durant el 2011 i només la meitat dels enquestats creu que el fet de ser una empresa familiar les col·loca en una posició avan· tatjosa enfront de la crisi. En qualsevol cas, la confiança en la capacitat competitiva de la seva companyia és total –un 98% ho creu així–.

L’enquesta també sol·licitava als alts directius que detalles· sin, per una banda, els punts forts de la seva companyia per conservar o millorar la seva posició en el mercat; i, d’altra banda, les fortaleses que més admiraven del seu principal competidor. En el primer apar· tat, l’avantatge més destacat és el disseny, la qualitat i la varie·

Quina serà l’estratègia de la seva companyia en els propers dotze mesos?

60%

Enquesta global

50%

Espanya

40% 30% 20% 10% 0%

Creixement i expansió

Consolidació

Supervivència

Una altra

Font: Enquesta Empresa Familiar PwC 2010

Anticipa canvis en el seu model de negoci arran de la crisi?

Enquesta global Espanya

60% 50% 40% 30% 20% 10% 0% Sí, anticipo canvis rellevants

Sí, anticipo alguns canvis

No anticipo cap canvi

Font: Enquesta Empresa Familiar PwC 2010

tat dels seus productes. Pel que fa a la qualitat que més envegen al seu major competidor, els directius subratllen la mida, la competitivitat en preus i la for· talesa de la marca.

El relleu generacional

Finalment, l’enquesta abor· da un dels majors riscos que afronten les empreses fami· liars, el relleu generacional.

Un 27% dels alts directius en· questats preveu que els seus negocis canviïn de mans en els propers cinc anys, un col· lectiu en el qual un 53% espera que la propietat de la compa· nyia segueixi a la família. A Espanya, només un 19% dels enquestats espera canvis en la propietat i, en aquest grup reduït, dos de cada tres alts

directius confia en un traspàs ordenat en el si de la seva prò· pia família.

Gairebé la meitat dels empre· saris familiars segueix sense tenir un pla de successió, un percentatge similar al regis· trat en la darrera enquesta, realitzada fa dos anys. A Es· panya, un 54% de les compa· nyies sí ha subscrit un pla de successió. L’estudi revela que molt poques companyies fa· miliars estan preparades per resoldre els conflictes que po· den sorgir entre membres de la família. Tres de cada deu empresaris enquestats a nivell global afirmen disposar de protocols per solucionar dis· putes familiars, un percentat· ge lleugerament inferior –un 34%– a les companyies espa· nyoles.

Empresa Familiar / ANÀLISIS DE FUTUR

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

71

l’Empresa Familiar en el nostre país

L’empresa familiar, en xifres a L’estat espanyol

a catalunya

Distribució sectorial

Facturació total

Farmàcia 4% Tèxtil 5%

Mitjans de Comunicació 6%

Hoteleria i Turisme 10%

10%

0%

500 – 749

750 – 999

> 600

150 – 300

300 – 600

100 – 149,99

nombre d’empleats

7a generació 1% 6a generació 2%

60 – 99,99

Cicle generacional

45 – 59,99

(Milions d’euros)

30 – 44,99

15 –29,99

5 –14,99

Altres indústries 8%

3 – 5,99

30%

1a generació 11%

5a generació 4%

20%

4a generació 21%

10%

2a generació 36% 0% > 5000

1000 – 5000

250 – 499

Font: IEF

100 –249

50 – 99

25 – 49

3a generació 25%

10 –24

< 10

No obstant, entre aquest tipus d’empreses se segueix constatant una assignatura pendent: la preparació de la successió.

Begudes 11%

20%

1,5 –2,99

Malgrat aquesta complexitat, en una situació de crisi com l’actual, les empreses familiars estan demostrant, en general, uns bons nivells de resposta i adaptació al nou context, independentment de la seva mida.

Construcció i Concessions 16%

Altres Sector Serveis 6%

Banca i Assegurances 6%

30%

> 05

Les associacions que representen les empreses familiars en el nostre país –l’Instituto de Empresa Familiar (IEF), a nivell estatal, i l’Associació Catalana de l’Empresa Familiar (ASCEF), a nivell català– coincideixen a afirmar que el funcionament d’aquest tipus d’empreses és més complex que la mitjana.

Alimentació 18%

Transports i Logística 5% Química 5%

Font: ASCEF

Opinió

Vicenç Bosch Sans Director de l’Associació Catalana de l’Empresa Familiar

L’activitat empresarial, en aquests moments, es veu afectada per diversos factors externs que la condicionen i, en gran mesura, la determinen d’una forma bastant negativa. Aquests factors són de caire econòmic, polític i social, però també influeix el context en què es troba actualment l’Estat espanyol així com la Unió Europea i que, en conjunt, afecta negativament l’activitat empresarial. Anem a analitzar aquests aspectes.

Un dels principals temes que trobem és la globalització i com ens ha afectat, així com l’increment de la importància en les decisions de la Unió Europea, que redueixen el marc d’actuació de les empreses.

La immigració és un altre dels factors que influeix negativament, però cal tenir en compte que en molts aspectes és necessària donat l’envelliment de la població europea.

Malgrat la recent reforma laboral, encara patim la rigidesa del mercat laboral. I la reducció del dèficit i del deute públic fa que tinguem menys recursos per a la inversió, provocant un increment de l’atur. A tot això s’ha d’afegir una crisi profunda de valors en la nostra societat, en especial la mancança d’esperit emprenedor i d’esperit de sacrifici.

Davant d’aquesta situació creiem que hi ha una sèrie de mesures que serien necessàries de prendre per sortir d’aquesta con-

Les empreses han de continuar la seva internacionalització per no dependre d’un sol mercat

juntura. En primer lloc, continuar amb les inversions que s’estan fent en recerca, desenvolupament i innovació, aportant valor als clients i generant beneficis. Per un altre costat és necessària una reducció de les reinversions de beneficis.

Les empreses catalanes, així com les de la resta de l’Estat espanyol, han de continuar la seva internacionalització per, d’aquesta manera, no dependre d’un sol mercat.

D’altra banda, cal assolir pactes polítics entre el govern i l’oposició, si volem sortir d’aquesta situació, i la cultura de l’enfrontament constant no està ajudant en aquest sentit. No tot val per tenir o assolir el poder, s’han de fer polítiques per tenir una major

productivitat, s’ha de fer un Pla d’Inversió Pública, cal incrementar la inversió en formació i millorar la qualitat de l’educació i, en especial, de la Formació Professional.

S’ha de racionalitzar i millorar l’Administració Pública per evitar duplicitats i fragmentacions legals i autonòmiques, i totes aquestes mesures són necessàries i urgents.

La reforma laboral que gairebé va ser consensuada amb les abstencions ha de ser aprofundida en la reducció dels costos laborals, la reducció de l’absentisme i la prolongació de les cotitzacions (pensions). Tot això per mantenir i crear empreses i llocs de treball que és l’única manera de sortir de la crisi.

72

ANÀLISIS DE FUTUR / Fires

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Fires de Catalunya

El gran valor dinamitzador de les fires El sector firal a Catalunya compta amb unes xifres molt bones, ja que cada anys se’n programen més de 430 per tot el territori. Les multisectorials són les majoritàries, seguides en segon lloc per les dedicades a l’alimentació. Jordi Martí, president de la Federació de Fires de Catalunya, ha expressat que cal aconseguir que les fires es facin fortes, impedint que es debilitin per una duplicitat d’objectius.

Cristina San José

El sector de les fires a Catalunya és manté a l’alça i compta amb unes òptimes perspectives de cara al futur.

De fet, un estudi de la UPF en relació als anys 2008 i 2009 conclou que les fires representen un important motor per a l’economia del país. Més concretament, les fires van generar en aquests anys un total de 2.372 milions d’euros i van donar feina a 30.000 persones.

Amb dades de la Direcció General de Comerç de la Generalitat de Catalunya, facilitades pels diferents organitzadors firals, en conjunt a l’any 2010, es va dur a terme més de 436 fires a tot Catalunya. D’aquestes, 39 va ser d’àmbit internacional i estatal i 397 d’àmbit català, comarcal o local. Si analitzem més detalladament, totes les comarques catalanes van comptar com a mínim amb un esdeveniment firal. Per províncies, Barcelona en va acollir 202 (46,33% del total), Girona en va organitzar 84 (19,27%), Lleida el 18,35% i Tarragona el 16,05%.

Pel que fa als sectors, el gran gruix pertany a les fires multisectorials, les quals van representar el 23,85% del total.

A continuació les seguien les fires dedicades a l’alimentació (20,41%); les d’artesania i ceràmica (17,43%); ramaderia i avicultura (6,42%); automoció (6,42%); lleure, esport i turisme (5,96%); serveis personals (4,36%) i altres sectors (15,15%). Les perspectives de cara al 2011 són doncs molt optimistes.

Previsions per al 2011

En el context del 17è Congrés de Fires de Catalunya, el qual va tenir lloc el passat mes de novembre a ComaRuga, el president de la FEFIC va expressar que “és una bona notícia que es mantingui el nombre de fires per al 2011 perquè és un reflex de la seva importància com a motor econòmic malgrat la crisi.” A més, Martí va afegir que “és veritat que els expositors ara agafen menys metres quadrats d’estands però el que no es pot fer són rebaixes de preus per sota dels costos, ni deixar de fer accions imprescindibles (activitats, comunicació...) perquè això destruiria el nostre calendari firal.” Les fires, en els darrers temps han canviat les seves tendències: ara ja no només es venen metres quadrats sinó que també venen metres, serveis, visitants i “ara, actualment, hem de demostrar que hi ha un ‘retorn’ de la inversió feta”, afegeix Martí. Segons les previsions de la FEFIC, Catalunya acollirà aquest 2011 un total de 441 activitats firals d’àmbit local i comarcal (391), estatal i internacional (50). Totes les comarques catalanes acolliran, com a mínim, una fira.

Si s’analitza per demarcacions, Barcelona concentra el gruix de fires, amb el 44,90% del total, mentre que a Girona representaran el 18%, a Lleida el 19,50% i a Tarragona el 15,42%.

La major part de les fires es concentren a la primavera, amb 64 esdeveniments, i a la tardor, sobretot en el mes

Les fires són un motor molt important per a l’economia del país, les quals compten amb bones previsions de cara a aquest any 2011. / ARXIU

Entrevista a Jordi Martí, president la Federació de Fires de Catalunya (FEFIC)

“Hem d’aconseguir que les fires es facin fortes i no debilitar-les per una duplicitat d’objectius” Redacció Què significa per a vostè ser president de la FEFIC? En el meu cas, com per a qualsevol persona que representa a un col·lectiu significa la satisfacció de poder representar els meus companys. Però ser president de la FEFIC comporta també la responsabilitat de saber aprofitar aquest càrrec per treballar pel sector firal i complir les expectatives per estar a l’alçada d’un col·lectiu amb molta història i molt de futur.

d’octubre amb un total de 68 fires. Tot i així, s’ha notat un lleuger descens del nombre de fires respecte l’any anterior, les quals es van situar en 72 i 77 respectivament.

Per sectors, les fires multisectorials són les majoritàries (105), seguides de les d’alimentació (92), artesania i ceràmica (81), ramaderia i avicultura (28) i, finalment d’automoció (27). La resta d’esdeveniments firals pertanyen al sector del lleure, esport i turisme, serveis diversos i altres.

Sobre la FEFIC Quins han de ser els eixos bàsics d’actuació de la FEFIC? La FEFIC ha de col·laborar per ordenar el sector, perquè Catalunya és molt rica en fires. Hem d’aconseguir que les fires es facin fortes i no debilitar-les per una duplicitat d’objectius.

Per aconseguir-ho hem de discernir entre “fires – festa” i fires professionals, que són les que serveixen als seus expositors com una eina de màrqueting. Aquestes últimes són les que hem de saber protegir per tal que la duplicitat de fires amb un mateix públic objectiu no acabi debilitant-les.

Com estan reaccionant les fires catalanes en aquests temps de recessió econòmica?

Tenint en compte que aquest és un moment difícil per tothom, les fires s’estan mantenint molt bé. Com et comentava, Catalunya és un país ric en fires i aquesta és una de les claus perquè aguantin bé la crisi: tenim molta tradició en aquest sector i expositors i visitants són fidels a les fires amb més arrelament: per això es mantenen fortes.

La Federació de Fires de Catalunya (FEFIC) és l’organització de caràcter federatiu que coordina, representa, fomenta i defensa el treball dels organitzadors firals a Catalunya. Des de principis de setembre del 2010, la FEFIC compta amb un nou president, el senyor Jordi Martí, fins aleshores director general de la Fira de Reus.

Martí va prendre possessió del càrrec després de la renúncia d’Ernest Marco, per motius estrictament personals. Martí ocuparà la presidència fins el juny del 2012, data en què finalitzarà el mandat encetat per Marco.

La FEFIC es va crear l’any 1995, just un any després del primer congrés de Fires de Catalunya. Avui en dia compta amb 54 associats i 6 socis col·laboradors.

Barcelona

Budapest

Colonia

Ginebra

Hamburg

Madrid

Moscú

Munich

Stuttgart

Viena

Zurich

exPosIcIones ProFesIonales De recursos HuManos

23 y 24 de marzo 2011

18y19 de mayo 2011

Barcelona

MaDrID

Fira de Barcelona, Pabellón 4

Feria de Madrid, Pabellón 1

coincidiendo con:

Solicite su e-ticket con descuento en:

www.personal-espana.com Medio de comunicación oficial

Colaboradores

Medios de comunicación oficial on-line y medios asociados

edipe

Asociación Española de Dirección y Desarrollo de Personas AGRUPACIÓN CENTRO

74

CRÒNICA / Grècia

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

Irlanda se suma al rescat

Crònica

Artur Mas, nou president

pàg. 75

pàg. 77

Tan sols sis mesos després d’aprovar-se el rescat de Grècia, Irlanda demana ajuda.

El líder de CiU es converteix en el 129è president de la Generalitat de Catalunya.

Un any dur per a Zapatero

Com viu la crisi Europa?

pàg. 76 El Govern ha posat en marxa un paquet de mesures d’ajustament pressupostari per reduir el dèficit públic.

pàg. 78 França, Gran Bretanya, Itàlia i Alemanya també han hagut de fer front a les conseqüències de la recessió.

la crisi de l’euro

El rescat de Grècia

La protagonista: Angela Merkel

La inestabilitat de les finances gregues i els temors sobre possibles impagaments, així com un dèficit públic desorbitat, provoquen que a principis de maig la Unió Europea anunciï un pla de salvació urgent per treure Grècia del pou. Els temors sobre un possible efecte dominó a les economies més febles, com Espanya, Portugal o Irlanda, acceleren els fets.

rescat inclou, a més, una reserva de 10.000 milions d’euros per estabilitzar el sector bancari grec i evitar bancarrotes.

Segons el president de la Comissió Europea, José Manuel Durao Barroso, “cal fer el que sigui necessari per salvaguardar l’estabilitat financera, no només de Grècia, sinó de tota la Zona Euro”.

Meritxell Sort

A mitjan febrer del 2010 ja comencen a aparèixer els primers rumors sobre una possible intervenció dels països de la Zona Euro per salvar un soci, Grècia.

El pla està liderat per Alemanya i França i l’objectiu és tallar d’arrel el principal focus d’inestabilitat de l’Eurozona per evitar un contagi que podria estendre’s a altres estats, com Portugal, Irlanda o Espanya.

El mes de febrer avança i les males notícies continuen. El dèficit pressupostari grec arriba al 13,6% del seu Producte Interior Brut (PIB), més de quatre vegades per sobre del límit del 3% que tenen els 16 membres de l’Eurozona. Aquesta xifra provoca que els mercats dubtin sobre la capacitat de Grècia per pagar els seus deutes, sobretot tenint en compte que entre els mesos d’abril i maig té venciments per un valor de 30.000 milions de dòlars. A més, posa en joc la credibilitat de l’euro que, d’alguna manera, depèn del compromís de l’equilibri domèstic assumit per cada un dels estats que van adoptar la moneda. Tant analistes com autoritats coincideixen a afirmar que la crisi de Grècia suposa l’amenaça més gran que ha tingut l’euro des que es va crear fa 11 anys.

I el risc de contagi regional?

Doncs augmenta a passes de gegant. La situació grega altera els mercats financers i fa que els inversors mirin amb recel el panorama fiscal d’altres països europeus, com Portugal i Espanya. Però van passant els dies i, de moment, els acords no arri-

El dèficit pressupostari grec ha arribat al 13,6% del PIB durant aquest 2010. / ARXIU

ben. Ens situem a finals d’abril i els nervis i el pànic s’apoderen de la Unió Europea, després de comprovar que la crisi del deute públic grec ha desencadenat un efecte dominó a la resta de la Zona Euro cada vegada més difícil de controlar. El Banc Central Europeu reclama mesures urgents per frenar en sec aquesta propagació.

Una injecció de 110.000 milions d’euros

2 de maig de 2010. Finalment, els ministres d’Economia de l’Eurozona acorden el pla de rescat per tal d’evitar la fallida de Grècia. Entre el 2010 i el 2012, el país hel·lènic rebrà 110.000 milions d’euros.

D’aquesta quantitat, 80.000 milions seran préstecs bilaterals dels països que comparteixen la moneda única a un tipus d’interès del 5%. La resta, procediran del Fons Monetari Internacional (FMI). El pla de

El Govern de Grècia s’ha compromès a reduir el dèficit públic fins al 3% l’any 2014 Espanya aportarà al pla de rescat grec 9.792 milions d’euros entre el 2010 i el 2012

A canvi d’aquestes ajudes, i amb l’objectiu de reduir el dèficit públic del 13,6% del Producte Interior Brut (PIB) registrat el 2009 al 3% per al 2014, el Govern de Grècia es compromet a posar en marxa un pla d’ajustament fiscal i tota una sèrie de reformes estructurals. L’increment de l’IVA i dels impostos especials, la supressió de les pagues extres i congelació salarial dels funcionaris, la reducció de les pensions i el retard en l’edat de jubilació són algunes de les mesures que s’han pres.

En total, l’Estat espanyol aportarà al pla de rescat grec 9.792 milions d’euros entre el 2010 i el 2012, el 12,24% del préstec. Alguns diuen que no té gaire sentit que el borni hagi d’ajudar el cec, i més tenint en compte que els números a casa del borni tampoc no quadren gaire. Per això no és d’estranyar que, pocs dies després d’anunciar-se el pla de rescat a Grècia, el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, presenti un paquet de mesures d’ajustament pressupostari per reduir el dèficit públic.

La tisorada afecta, entre altres, al sou dels funcionaris i als pensionistes.

La cancellera Angela Merkel es va resistir fins a l’últim moment a activar l’ajuda a Grècia. Segons les enquestes, la contribució de Berlín és molt impopular entre els alemanys: un 56% de la població hi està en contra. A més, Merkel havia de fer front a unes eleccions regionals de Renània del Nord, i era conscient que la forta oposició pública al rescat podia passar-li factura.

Finalment, però, la inestabilitat de l’Eurozona accelera els esdeveniments i, davant la pressió de la UE i de l’FMI, al Parlament alemany no li queda cap més remei que aprovar la seva contribució al pla. 22.400 milions d’euros al llarg de tres anys és la xifra que la gran potència d’Europa ha aportat per reactivar l’atribolada economia grega.

Aquesta quantitat, que és la més elevada de tots els països de la Zona Euro, suposa el 28% dels préstecs. No obstant això, s’aprova sense l’acord de les forces polítiques alemanyes, ja que l’oposició socialdemòcrata (SPD) s’absté a la votació. “Cal estabilitzar el conjunt de la Zona Euro”, afirma Merkel per convèncer els seus detractors de la conveniència del rescat.

Irlanda / CRÒNICA 75

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

l’euro, en joc

I després va venir Irlanda...

Grècia va ser el primer país a caure. I mig any després, li toca el torn a Irlanda. Els analistes ja comencen a especular sobre un possible rescat d’Espanya durant aquest 2011. El Govern ho nega, però la incertesa continua. De moment, el que és incontestable és que la crisi de l’euro ja s’ha cobrat una segona víctima en molt poc temps.

Meritxell Sort

El virus de la crisi a l’Eurozona avança a tota velocitat.

Tan sols sis mesos després d’aprovar-se el rescat de Grècia, a finals de novembre Irlanda anuncia que necessita el salvavides europeu i del Fons Monetari Internacional (FMI). El país es troba en un carreró sense sortida: tant el sector públic com el privat estan endeutats fins a les celles. Famílies, empreses i bancs han entrat durant els 10 últims anys en una bombolla immobiliària i en una espiral de crèdit fàcil i barat.

Fins i tot, en alguns moments d’aquesta bonança econòmica aparent, la població irlandesa va arribar a tenir una renda per càpita més elevada que l’alemanya. Però tal com succeeix amb totes les bombolles, si s’inflen amb excés i rebassen els límits de la lògica, acaben explotant. I ara els irlandesos s’han enganxat els dits. A part de demanar el rescat, l’Executiu també aprova un pla d’austeritat estricte que obligarà el país a estrènyer-se el cinturó al màxim.

85.000 milions d’euros per tirar endavant

La Unió Europea dels 27 destinarà al Tigre Celta 45.000 milions d’euros del total de 85.000 milions que conformen el rescat. Es tracta d’avals, que Irlanda haurà de retornar amb un interès del 5%. Espanya ha aportat avals de 2.600 milions, mentre que el Regne Unit, Dinamarca i Suècia, els tres països de fora de l’Eurozona, han participat en el rescat amb préstecs bilaterals de 3.800 milions, 400 milions i 600 milions, respectivament.

D’altra banda, Irlanda ha contribuït al seu propi rescat, ja que finançarà la meitat de les mesures destinades al sector

Segons el Financial Times, el boom immobiliari irlandès és cosí germà de l’espanyol El Govern irlandès ha aprovat un conjunt de retallades molt severes en l’àmbit social Irlanda haurà de reestructurar el sistema bancari i reduir el dèficit públic al 3% del PIB. / ARXIU

bancari, amb 17.500 milions extres de les seves reserves per al sistema de pensions.

La resta de diners, 22.500 milions, els aportarà l’FMI.

A canvi del rescat...

Evidentment, a Irlanda el rescat no li sortirà gratis. A banda de retornar el crèdit amb l’interès esmentat, també haurà de reestructurar el sistema bancari, engegar reformes per potenciar el creixement econòmic i reduir el dèficit públic al 3% del Producte Interior Brut (PIB) per al 2015. Durant els propers quatre anys, necessita ingressar 10.000 milions d’euros a través de la reducció de la despesa pública i 5.000 milions més amb una reforma profunda del règim fiscal. Per tal d’aconseguir-ho, el Govern irlandès ha aprovat un conjunt de retallades molt severes en l’àmbit social. Així, i després d’anys presumint de baixa fiscalitat, incrementarà l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA) fins a un 22% l’any 2013 i un 23% el 2014. A més, es reduirà el Salari Mínim Interprofessional, s’encariran les taxes en el sector educatiu (500 euros més en les taxes universitàries, que podran arribar

“Espanya no necessita cap rescat” Així de contundent s’ha mostrat la vicepresidenta segona del Govern espanyol, Elena Salgado, que descarta totalment una intervenció de la Unió Europea al país. “L’Estat està complint al peu de la lletra el pla d’ajustament acordat i tenim una economia més diversificada que d’altres països”, destaca Salgado, que recorda que el sistema financer espanyol és molt més sòlid que el d’Irlanda. No pensen el mateix alguns experts, com els serveis d’anàlisi dels bancs d’inversió Barclays Capital (britànic) i Bank of America Merrill Lynch (nord-americà), que alerten que els problemes potencials amb els bancs nacionals d’Espanya continuaran sent un llast per a l’euro.

fins als 2.000 euros anuals), i els impostos sobre la renda tornaran als nivells del 2006.

El pla també preveu elevar l’edat de jubilació als 66 anys el 2014, als 67 el 2021 i als 68 el 2028.

Irritació a Dublín

Davant d’aquestes mesures, les reaccions en contra no es fan esperar. Els ciutadans surten als carrers de Dublín i s’inicia una crisi política sense precedents a Irlanda.

El primer ministre, el liberal Brian Cowen, pressionat pels seus socis de coalició, anuncia la convocatòria d’eleccions a principis del 2011.

Finalment, la crisi fiscal europea comença a tombar governs. I és que, de fet, no hi ha només una crisi grega o una crisi irlandesa: el punt de mira recau en la perifèria d’Europa. És l’euro, en última instància, el que torna a estar en joc. La por d’un contagi cap a Portugal i cap a Espanya es fa cada vegada més evident. Almenys, així ens ho recorda cada dos per tres el diari britànic Financial Times, que afirma que el boom immobiliari irlandès és cosí germà de l’espanyol. Grècia, Irlanda... qui serà el següent?

76

CRÒNICA / Reformes del Govern espanyol

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

la recessió continua

Tisorada, augment

L’any negre de Zapatero

d’impostos i atur pels núvols Després d’un 2009 marcat per la caiguda en picat de l’economia espanyola i dels pronòstics que la cosa anava per llarg, poca esperança hi havia que el 2010 es caracteritzés per la recuperació i l’estabilitat. Tot al contrari, la pilota s’ha anat fent més gran, fins al punt que les arques de l’Estat espanyol s’han quedat buides. La resposta per part del Govern ha incidit en els impostos i en la reducció del dèficit públic.

Meritxell Sort

El 2010 no ha estat un any fàcil per a l’Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero. En primer lloc, per les dificultats econòmiques amb les quals s’ha hagut d’enfrontar. I en segon lloc, per les mesures que ha hagut de prendre. Decisions que, segons l’oposició, han arribat massa tard, quan el mal ja estava fet, i a corre-cuita.

El risc que Espanya pogués caure en el mateix forat que Grècia cada vegada agafava més força, fins que, el 12 de maig, tan sols 10 dies després del rescat del país hel·lènic, el president del Govern espanyol anuncia un pla d’ajustament de les despeses i de reducció del dèficit públic.

La retallada del 5% de mitjana del sou dels funcionaris, la congelació de les pensions a partir del gener del 2011 i la supressió dels 2.500 euros per naixement, el conegut xec nadó, des de l’1 de gener, són algunes de les mesures preses, que es completen amb una reducció del sou del 15% entre els membres del Govern, canvis en les prestacions de la Llei de dependència o retalls en la inversió pública i l’ajuda al desenvolupament, entre altres. L’objectiu és clar: seguir les directrius que vénen marcades per la Unió Europea i rebaixar en 15.000 milions d’euros la despesa pública. Si a mitjan 2010 superava l’11% del Producte Interior Brut (PIB), haurà hagut d’acabar l’any en un 9,3%; i haurà d’arribar al 6% el 2011, al 4% el 2012 i al 3% el 2013.

En general, la tisorada de Zapatero, que suposa la seva defunció política, és ben rebuda per la premsa estrangera, que la qualifica com l’única alternativa que tenia el Govern espanyol per assegurar la sostenibilitat del país.

Aquest 2010, el Govern socialista ha hagut de fer front a les conseqüències de la crisi. / ARXIU

La confiança del consumidor, minada per l’IVA

I si no vols caldo, tres tasses. Quan encara no s’havia paït la tisorada, cal assumir un altre cop. I és que a partir de l’1 de juliol entra en vigor l’increment de l’IVA, que passa del 16% al 18% el general, i del 7% al 8% el reduït (transport, hoteleria o habitatge).

En termes percentuals, el consumidor final no ha percebut amb intensitat aquest increment, ja que han estat moltes les empreses que han decidit absorbir l’augment en el seu compte de resultats per tal d’evitar una pèrdua de clients. Però també és cert que, a causa de l’efecte psicològic de la mesura, i no tant per l’increment real dels preus, el consum ha caigut durant la segona meitat de l’any. Els experts coincideixen a afirmar que la crisi del consum actual ja té un alt component psicològic i que mesures com aquestes encara l’accentuen més. Així mateix, creuen que

Entre el juliol i el setembre de 2010 el consum ha caigut un 1,1% respecte al trimestre anterior Aquest any, la taxa d’atur a l’Estat espanyol ha batut tots els rècords possibles

l’increment en si no és una mala idea, però que s’hauria d’haver pres més endavant, un cop consolidada la recuperació econòmica. Entre el juliol i el setembre de 2010, el consum de les llars ha caigut un 1,1% respecte al trimestre anterior.

Taxa d’atur històrica

4.574.700 persones sense feina. Aquesta és la xifra total d’aturats comptabilitzats a Espanya en el tercer trimestre de 2010. La taxa d’atur se situa al 17,41% a Catalunya i al 19,79% en el conjunt de l’Estat, un percentatge una mica inferior al registrat al llarg del segon trimestre, quan es van assolir xifres històriques: un 17,71% a Catalunya i un 20,09% en el conjunt d’Espanya, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE). Les dades més encoratjadores del tercer trimestre de l’any s’expliquen per les vacances d’estiu, època que tradicionalment es caracteritza per un augment de les contractacions i un descens del nombre d’aturats. No obstant això, i a falta dels resultats de l’INE de l’últim trimestre de l’any, tot fa preveure que les dades tornin a pujar, així com la temporalitat, una altra de les xacres del mercat laboral espanyol.

Pla de reducció del dèficit públic, increment de l’IVA, allargar l’edat de jubilació...

Totes aquestes mesures engegades per l’Executiu socialista han provocat que la popularitat del seu líder estigui, ara mateix, sota mínims. Són necessàries per encarrilar el país cap a la senda del creixement econòmic? Sí, dirien potser molts experts, analistes i oposició, però s’han executat a deshora i de forma barroera.

Tot plegat, inclosa la vaga general del 20 d’octubre i la de controladors aeris, ha passat factura al PSOE. De fet, segons l’últim baròmetre d’opinió del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), el Partit Popular ha augmentat l’avantatge electoral sobre el PSOE en 7,9 punts, el millor resultat des que Zapatero va arribar a la Moncloa.

Així, un 42,2% dels votants optaria pel PP, mentre que el 34,3% pel PSOE. Probablement per invertir d’alguna manera aquestes xifres, el president del Govern realitza a finals d’octubre una gran remodelació que afecta a la meitat de les carteres ministerials i que converteix Alfredo Pérez Rubalcaba en l’home fort, el vicepresident primer. Ramón Jáuregui, Leire Pajín, Valeriano Gómez i Rosa Aguilar s’estrenen com a ministres, mentre que les carteres d’Habitatge i Igualtat s’integren dins de Foment i Sanitat, respectivament.

Eleccions al Parlament de Catalunya / CRÒNICA 77

gener 2011 Anuari 2010 MóN empresarial

ciu torna al govern

Batzegada al Tripartit Després de dues legislatures de Govern Tripartit, la coalició entre PSC, ERC i ICV, liderada primer per Pasqual Maragall i des de 2006 per José Montilla, s’esfondra a les urnes. CiU tornarà a governar la Generalitat, després de set anys d’una llarga travessia pel desert, i Artur Mas en serà el president. A la tercera va la vençuda.

Meritxell Sort

El 28 de novembre de 2010, la Generalitat de Catalunya canvia de rumb. Amb un lleuger augment de la participació contra tot pronòstic (60%), la societat catalana castiga durament el Tripartit i, sobretot, el PSC, que obté el pitjor resultat de la seva història en unes eleccions autonòmiques. Així, perd nou escons dels que tenia al Parlament i es queda amb 28, mentre que CiU n’aconsegueix 62 (la majoria absoluta està en 68). El líder socialista, José Montilla, anuncia que no repetirà com a candidat a la primera secretaria del partit en el pròxim congrés que, tot i que no s’havia de celebrar fins al 2012, és probable que per la magnitud de la derrota s’avanci. No obstant això, Montilla ha deixat clar que no vol que la seva successió perjudiqui el partit, i més tenint en compte que hi ha unes eleccions municipals a la vista (maig del 2011), en les quals el PSC podria perdre el seu gran baluard, l’Ajuntament de Barcelona.

Set partits amb representació parlamentària

El càstig contra el Tripartit ha afectat de forma especial ERC, que ha perdut més de la meitat dels diputats (de 21 a 10), i ICV, que n’ha perdut dos (de 12 a 10). En canvi, el principal beneficiari de la situació, a part de CiU, és el PP, que aconsegueix els millors resultats de la seva història en unes autonòmiques catalanes i es converteix en la tercera força del Parlament, amb 18 escons. La Cambra, malgrat la majoria de CiU, queda més fragmentada que mai, amb set partits representats. La nota de color la posa Solidaritat Catalana per la Independència (SI), el partit de Joan Laporta, que obté quatre diputats. Ciutadans es manté amb 3.

Pla d’austeritat

Dos dies abans de Nadal, el nou Govern de Catalunya ja és oficial. Artur Mas, amb els 62

Artur Mas ha escollit persones no vinculades a CiU com a membres del seu Executiu Segons Artur Mas, la primera mesura del nou Govern de CiU serà un “pla d’austeritat”

escons de CiU, l’abstenció del PSC i el rebuig de la resta de grups parlamentaris, és investit com a 129è President de la Generalitat. Així, els socialistes accedeixen a facilitar la investidura de Mas gràcies a la signatura d’un acord públic en el qual s’assegura que, en els grans temes de país, CiU haurà de buscar el consens. Ara bé, tant una formació com l’altra han afirmat que no es tracta d’un pacte de governabilitat.

La primera mesura del nou Executiu és “l’austeritat”, tal com avança Mas, que es tradueix en una reducció del nombre de conselleries, secretaries generals i organismes públics, i en la supressió de l’impost de successions. Amb aquest pla es pretén “crear confiança a les petites i mitjanes empreses, imprescindibles per generar llocs de treball i superar la crisi”, destaca Josep Antoni Duran i Lleida, secretari general de CiU.

L’equip de Govern

Durant la campanya electoral Artur Mas va prometre que, si sortia elegit, comptaria amb persones que no tenen relació amb CiU per ocupar llocs de responsabilitat. Aquestes per-

Traspàs de la cartera de Vicepresidència per part de Josep Lluís Carod-Rovira a Joana Ortega. / CEDIDA

sones han estat l’economista Andreu Mas-Colell (conseller d’Economia i Coneixement), Boi Ruiz (conseller de Salut), Francesc Xavier Mena (Empresa i Ocupació) i Pilar Fernández (Justícia). El nomenament de Ferran Mascarell, exmilitant del PSC, com a conseller de Cultura, és una de les decisions que més ha encrespat els socialistes.

Completen l’organigrama de Govern altres personalitats vinculades a CiU, com Irene Rigau (Ensenyament), Felip Puig (Interior), Lluís Miquel Recoder (Territori i Sostenibilitat), Josep Maria Pelegrí (Agricultura i Medi Natural) i Josep Lluís Cleries (Benestar Social i Família). Joana Ortega, titular de la conselleria de Governació i Relacions Institucionals, es converteix al mateix temps en la primera dona que obté el càrrec de vicepresidenta de la Generalitat. El Parlament català també té nom femení: Núria de Gispert.

La figura d’Artur Mas Llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials, Artur Mas va entrar al món de la política amb 31 anys, com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Vuit anys després accedeix al Parlament i és nomenat conseller de Política Territorial i Obres Públiques del Govern de Jordi Pujol. D’aquesta conselleria passa a la d’Economia, que la deixa just l’any 2001 per convertir-se en conseller en cap. A poc a poc, Pujol va cedint-li terreny i protagonisme.

A les eleccions del novembre de 2003 i del novembre de 2006, tot i ser líder en nombre d’escons, no n’obté els suficients per arribar a la Presidència. Després de set anys de Tripartit, segons ell s’ha mantingut a l’oposició gràcies a la seva tenacitat, constància i ambició en el treball. Ara ja té el comandament de la Generalitat i del país a les seves mans. I el repte no és gens fàcil.

78

CRÒNICA / Flaixos d’Europa

MóN empresarial Anuari 2010 gener 2011

respostes d’europa a la crisi

El 2010 al Vell Continent La recessió econòmica, que aquest 2010 ha continuat amb virulència, ha afectat en major o menor grau a tots els països de l’Europa comunitària.

Anem a veure com han reaccionat França, Gran Bretanya, Itàlia i Alemanya a les conseqüències d’aquesta crisi.

Text: Meritxell. Sort

GRAN FRANÇABRETANYA L’expulsió dels gitanos beneficia Sarkozy

Aquest 2010, el president francès Nicolas Sarkozy ha hagut de combatre una dura crisi d’acceptació. En primer lloc, pels retalls pressupostaris que ha engegat, sobretot respecte a l’augment de l’edat de jubilació (dels 60 als 62 anys), un tema que ha aixecat moltes ampolles al país. I, en segon lloc, per l’expulsió de 1.700 gitanos cap als seus països d’origen, Bulgària i Romania.

Tot i que aquesta mesura causa un rebuig total de la Comissió i el Parlament europeus, finalment la censura de Brussel·les es dilueix fins al punt de convertir-se en un mer procediment burocràtic. Les institucions comunitàries claudiquen davant de França, que surt del conflicte amb el cap ben alt, i constaten que no hi va haver discriminació en el desmantellament dels campaments il·legals de gitanos ni en l’expulsió. Així mateix, Sarkozy, malgrat les crítiques, ha millorat la seva popularitat en temps de retallades econòmiques gràcies a la mesura. I és que segons una enquesta de l’empresa francesa de sondejos OpinionWay, el 65% dels ciutadans del país estan d’acord amb la repatriació dels gitanos il·legals.

itàlia Incertesa al voltant de la figura de Berlusconi

Ni les protestes multitudinàries, ni la crisi política, ni els escàndols sexuals, ni la mala situació econòmica per la qual passa el país. Res de tot això ha pogut acabar amb la carrera de Berlusconi. El magnat dels mitjans de comunicació, de 74 anys, ha aconseguit una nova victòria, qualificada per ell mateix com un “triomf personal”: ha superat una moció de censura contra la seva figura. Al desembre de 2010, després d’un any marcat pel rau-rau de la corrupció, s’augurava el final d’una era. Però Il Cavaliere, una vegada més, se’n surt ben airós. La moció, que es va votar de forma conjunta a la Cambra dels Diputats, va fracassar per només tres vots: 314 diputats hi van votar en contra, 311 a favor, i 2 es van abstenir. Fins i tot va córrer el rumor d’una presumpta compra de vots per part de Berlusconi per tal d’assegurar-se la seva continuïtat.

I mentre els polítics decidien el futur del país a la Cambra Baixa, els carrers de Roma i d’altres ciutats italianes, com Milà, Turí i Palerm, s’omplien d’estudiants que protestaven contra la reforma universitària, que retalla el finançament de les institucions públiques d’educació superior.

Els tories tornen al poder

A les eleccions britàniques del 6 de maig de 2010, el Partit Conservador esdevé la força més votada del país, un fet que no succeïa des de les eleccions del 1992. No obstant això, no aconsegueix la majoria absoluta al Parlament, situació que obliga els conservadors a pactar amb el Partit Liberal per formar govern. D’aquesta manera, es proclama David Cameron com a Primer Ministre, en substitució del laborista Gordon Brown.

Cameron, que és el dirigent britànic més jove des del mandat de Robert Jenkinson a principis del segle XIX, no arriba al poder en el moment més dolç, ja que haurà de fer mans i mànigues per evitar que una de les economies més potents del món naufragui. A curt termini, ha de fer front a la caiguda dels mercats financers, a una lliura debilitada, a un dèficit fiscal pels núvols (situat al 12% del PIB –molt per sobre de la mitjana de la Unió Europea, que està al 6,8%–) i a una taxa d’atur del 8%.

Per millorar aquestes xifres, ja hagut de prendre algunes mesures impopulars, com l’augment de l’IVA fins al 20%, l’allargament de l’edat de jubilació fins als 66 anys i l’increment de les taxes universitàries.

alemanya Adéu a l’euro?

9 anys després de l’arribada de la moneda única, el 49% dels alemanys voldrien fer marxa enrere i tornar al marc. Així ho indica un sondeig elaborat per l’institut You-Gov de Colònia, que també destaca que són molts els ciutadans alemanys (77%) que creuen que l’entrada a l’euro no els ha comportat cap benefici com a nació, sinó tot el contrari.

La crisi del deute grec i irlandès ha deixat al descobert les debilitats i anomalies d’aquesta moneda, i el desenvolupament econòmic tan dispar dels països de l’Eurozona. La nostàlgia cap al marc ha provocat el naixement d’un moviment molt vigorós en contra de l’euro, basat en la següent postura: L’any 1990, els ciutadans alemanys van haver de superar ells sols i sense l’ajuda de ningú la reunificació amb l’Alemanya de l’Est. Per tant, ara no veuen amb bons ulls que hagin de sostenir països amb governs irresponsables que tiren endavant gràcies al cop de mà de l’Europa comunitària.

Cada vegada es fa més palès el desencís del Govern de Berlín per aquesta situació i, tard o d’hora, haurà de prendre una decisió. De moment, el que és incontestable és la gran dependència que la resta d’Europa té d’Alemanya.