INTRODUCCIÓ́ El felis catus, més conegut com l’entranyable gat domèstic, ha estat considerat al llarg de la història un apreciat company de la humanitat. És un símbol de cultura i refinament que va captivar la imaginació dels antics egipcis, els quals tenien els gats en la més alta estima. Els nostres amics felins van freqüentar els estudis de molts artistes, com Pablo Picasso, Claude Monet o Georgia O’Keeffe. Per això sembla tan oportú fer una llista de 21 gats cultes per viatjar a través de la història de l’art. Des de l’art egipci i bizantí fins al món extravagant i salvatgement popular dels Young British Artists, explora els estils que van caracteritzar els moviments artístics més importants i els artistes que els van representar. Els elements emprats per crear els 21 felins presentats van acompanyats d’una explicació sobre com reflecteixen l’obra d’un artista concret o un aspecte de determinat moviment. Per què no utilitzar aquests elements per desenvolupar el teu propi «miol» creatiu?
Hi ha una cronologia al final del llibre per poder fer un cop d’ull a la guia dels artistes i moviments presentats.
CUBISME Escandalós! Quan va aparèixer per primer cop el cubisme a l’inici del segle xx va provocar enrenou entre el públic, i fins i tot en el món de l’art. En lloc de mirar de transmetre profunditat mitjançant la perspectiva, el to i el color, els artistes cubistes mostraven el seu subjecte des d’angles diferents alhora, utilitzant formes geomètriques amb combinacions inesperades. El cubista més famós era Pablo Picasso, un fervent amant dels gats, amb una obra que sovint representava formes felines i els seus detalls des d’angles diferents. Hi ha dos tipus principals de cubisme. El cubisme analític emprava molt de negre, gris i ocre per tal de transmetre una sensació despullada i crua. Després hi havia el cubisme sintètic, que emprava colors més brillants, formes més simples, i hi afegia elements del collage.
Fragments d'un tot Fernand Léger va abraçar la idea cubista d’escapçar els subjectes en formes geomètriques. Amb tot, a diferència de molts cubistes, intentava donar il·lusió de tridimensionalitat. Afegia espais amb textura al costat de colors apagats per donar la sensació de profunditat i contrast.
Un angle diferent Els cubistes utilitzaven formes geomètriques planes per representar els diferents costats dels objectes. L’objectiu era mostrar-los en la seva totalitat, més que allò que era immediatament visible. Consideraven que podien oferir a l’espectador una comprensió més precisa d’un objecte mostrant-lo des d’angles diferents.
El nas de Picasso Pablo Picasso sovint pintava persones amb nassos rectes o quadrats, donant-los un aire de freda indiferència. En part era un rebuig a les tècniques tradicionals que s’ensenyaven a les acadèmies d’art de l’època, i que ell considerava elitistes.
El terme cu bisme al principi pretenia ser un insult a aquestes obres gràfiques estranyes, i el va encunyar el crític d’ art Louis Vauxcelles quan es va queixar que un quadr e de Georges Braque estava «ple de petits cubs».
anomenem una obra sincera és aquella qu e «Allò que d r e a r t e o a d l i r t e a p t a u ç n r a il·lusió.» té prou fo Max Jacob
Collage de Gris Juan Gris utilitzava grans retalls de diaris i anuncis com a elements de collage, juntament amb materials tradicionals. Aquests retalls de la vida quotidiana pretenien elevar la cultura popular a l’estatus d’art de primer nivell. Gris va posar els fonaments per a moviments com l'art pop, per tal que fessin el mateix.
Deixa que soni la mú́sica
Bigotis angulars Els angles rectes i les línies rectes s’utilitzaven tant com es podia per donar a l’obra artística un aire cubista. D’aquesta manera els objectes ordinaris cobraven una qualitat «espiritual». Tot i que Picasso i Georges Braque van ser els primers a preferir aquest enfocament, més tard va ser adoptat per escultors i arquitectes en les seves obres tridimensionals.
Els instruments musicals eren motius populars en l’art cubista. Els de corda, com els violins i les guitarres, eren els més recurrents. Hi ha qui considera que és així perquè les formes dels instruments imiten les corbes del cos humà.
Colors La paleta més brillant del cubisme sintètic fa que el parell d’orelles d’aquest gat cubista siguin una perfecta explosió de color.
SURREALISME Un gat amb bombí no cridaria gens l’atenció entre els artistes surrealistes. Fins i tot si li afegíssim una cua de sirena o un parell de pinces, no ho aconseguiríem. A primer cop d’ull, bona part de l’art surrealista sembla tot d’objectes triats a l’atzar i barrejats de manera indiscriminada (telèfon llagosta, digui?), però hi ha una filosofia fascinant darrere d’aquesta aparent despreocupació per la convenció. Artistes com Salvador Dalí, René Magritte, Max Ernst o Joan Miró agafaven objectes quotidians reconeixibles i els convertien en objectes gens familiars. Pretenien sacsejar l’espectador per treure’l dels supòsits habituals i forçar-lo a reflexionar sobre el que li podia passar en l’inconscient. Els artistes surrealistes trobaven màgia en l’estranya bellesa de l’inesperat i ultraterrenal. La natura els fornia de gran part de la inspiració. L’obra de Dalí sovint mostrava formigues i ous, i Ernst fins i tot va pintar el seu alter ego amb forma d’ocell.
Pomes flotants Un dels símbols favorits de René Magritte era la poma. Pintava la poma tan llisa i polida que no semblava real. D’aquesta manera donava una qualitat surrealista a una imatge saludable i ordinària.
Nú́vols als ulls Als artistes surrealistes els agradava explorar la idea del món real en relació amb l’imaginari. Aquests ulls de núvol reflecteixen el desig d’animar la gent a veure el món a través de l’ull de la ment.
Estranya natura Joan Miró agafava elements de la natura i els utilitzava de formes inesperades, fent estranyes combinacions per crear escenes rares i meravelloses.
a «L’ rt
no r
epr odue ix
el que veiem.
e-hi r u e v Ens fa
.»
e Kle l Pau
«Biomorfisme» és una paraula utilitzada descriu un objecte inanima t els anys 1930, i s t a d t i ’ l u a n u o q b s j e l e cte animat. que adopta
Elegant i surrealista Urpa o pin ç a? Salvador Dalí sovint feia aparèixer llagostes a la seva obra, sent famosa la creació d’un telèfon amb una pinça de llagosta en lloc d’un auricular.
Molts surrealistes reconeixien que l’ús d’una representació realista d’una cosa ordinària podia provocar una associació més profunda i inconscient.
La cara de Dalí́ El surrealisme es basa en el contrast creat amb la combinació del que és realista amb el que és fantàstic. Aquest rostre felí, per exemple, porta el bigoti rinxolat de Dalí.
La cua de sirena de Miró́ Per inspirar-se, Miró sovint mirava el cel, i les constel·lacions eren un dels seus temes favorits.
Bombí́ de Magritte Un dels emblemes més reconeixibles del moviment surrealista és el bombí —Magritte va pintar dotzenes de quadres amb bombins. Molts consideren que representen la vida burgesa, actuant com a contrast amb els elements més fantàstics de la seva obra.
«El surrealisme és destructiu, però només destrueix el que considera cadenes que ens limiten la visió.» Salvador Dalí