Temps de fred · Temps de calor
Gibet Ramon
Lola Casas
Lola Casas · Gibet Ramon
poemes
Temps de fred
Sense demanar permís, les estacions arriben marcant el pas del temps, els colors i els perfils dels paisatges. Els núvols estampen el cel. Els ocells viatgen puntuals. Aquest poemari capicua us convida a sortir a passejar, amb els sentits ben desperts, per acollir cada instant que la natura ens regala generosa al llarg de l’any.
Temps de calor poemes
www.editorialmediterrania.com
las hojas secas son como el testamento de los castaĂąos
RincĂłn de haikus. Mario Benedetti
Em vaig calçar les sabatilles de pell de conill i em vaig posar la bata de llana sobre la camisa de dormir. Vaig contornar els sorollosos taulons del terra del centre de l’habitació i vaig obrir la porta tan curosament com vaig poder, però va grinyolar molt fort amb el fred. Vaig esperar a veure si es movia algú abans d’esquitllar-me escala avall, però no sentia res. Volia estar sola. Ho volia només per a mi. Vaig sortir per la porta principal i em vaig quedar al porxo, abrigant-me bé amb la bata. La temperatura em va sorprendre. Com podia el món ser tan fred? Vaig inhalar profundament i l’aire em va esberlar el pit com una daga. El meu alè formava núvols efímers en l’aire que desapareixien abans que els pogués agafar amb les mans. No hi havia cap soroll tret del bufec de la meva respiració i el ritme accelerat dels meus batecs. No es veien ocells al cel argentat, ni esquirols als arbres, ni sarigues ni gossos. On havia anat a raure tota aquella abundància de vida? L’absència d’éssers vius conferia al paisatge un aspecte bonic i amenaçador alhora. Mentre observava, un coiot jove sortí a poc a poc dels arbres tot aixecant i sacsejant delicadament cada pota abans de tornar a posar-la sobre la neu amb cautela. Pas, sacsejada i pausa... pas, sacsejada i pausa... Tenia a la cara una expressió d’enuig tan gran que em va fer riure. Sobresaltat, va aixecar els ulls i em va veure al porxo i, aleshores, juro que em va mirar amb menyspreu. Va girar cua allí on era i va tornar cap als arbres de la mateixa manera com havia vingut, provant de trepitjar les seves pròpies empremtes amb el mateix patró de pas, sacsejada i pausa.
L’evolució de la Calpurnia Tate. Jacqueline Kelly
El sol es lleva mandrós resseguint núvols de volada fosca. Un llac d’aigües quietes i clares emmiralla plaent el missatge que el cel ha escrit. El desvetllament d’un dia de gener regala al món una simfonia de llum matinera.
Riera amunt. Riera avall. Vol recurrent en un aleteig cansat sobre canyes i joncars, una última papallona entristida enyora la calor de l’estiu.
Els arbres es despullen i s’adormen gronxats per boira de dits de bruixa. Les fulles giravolten en una dansa de tardor esvalotada. Un guillot de mirada atenta i olfacte agut travessa el bosc en silenci.
Plou, mansament. El terra és garbuix de rierols. La quitxalla (xops com polls!) ha envaït els bassals. Esquitxos plens de vida i rialles.
Els esquitxos d’aigua són polsim líquid amb aspiracions d’ànima de pluja.
Paraigües plegats. Núvols que s’esquincen. Vent rondinaire i constant. Arc de Sant Martí puntual. La pluja s’allunya, en un sospir. Els carrers amarats s’han cobert de bassals (humils i entelats espills d’un cel urbà). Els nens, omplint l’entorn de crits, juguen a saltar rierols de curs anàrquic i breu.
Navega content, vaixell de paper. Que els petits follets i les fades dolces d’ales de sucre t’ajudin a trobar un país de conte on llisquis feliç i tranquil al ritme de l’aigua calmada d’un rierol creat per la pluja.
El vent humit de tardor rebrega i fa dansar les fulles. Els arbres, amb la saba adormida, resten muts davant el fred que s’acosta. La Marina trepitja el fullam sec i cruixent en un divertit joc heretat d’avis i rebesavis.
El llevant remuga sorrut aixecant temporals, girant paraigües, amarrant barques, tancant ports, repartint pluges, beneint terres assedegades, desfermant torrenteres, tancant la gent a casa, castigant escoles i nens sense temps d’esbarjo... La tardor, com sempre, deixa empremta.
Com cada any, novembre (vent, pluja i nits llargues) fa voleiar les fulles groc-trencat de mèlies i moreres. Els arbres de la plaça, preparant-se per a l’hivern, queden tristos i orfes.
Cel rogent, pluja o vent. L’espai s’encén en un crepuscle de foc. La Mare de Déu, enfeinada, forneja coques daurades i dolces. Els angelets entremaliats celebren berenars ensucrats.
3 de novembre. Els patis resten muts. El barri no és ressò de crits, converses i rialles. L’aire, encara fred, reivindica el silenci en resposta a la injustícia. Avui, les escoles fan vaga.
El pati d’escola és una catifa groga on dormen els somnis tardorencs d’un gran i amical til·ler.
El cant constant del pit-roig mascle (panxona encesa, alerta màxima) reclama l’atenció amorosa d’una possible parella. La tardor anima el desig irrefrenable.
Entre ràfegues i xiulets del vent, les fulles seques fan rotllana. Les voreres acullen una cançó airosa, cruixent i arrossegada. Una humil bossa de plàstic brut, lleugera i voladissa, juga a ser una delicada ballarina.
Cada arbre, cada tronc, dibuixa amb orgull les seves clivelles. Ànima de fusta, sang de saba, cor de mare natura que dorm a l’hivern.