Ramón Vicente (J

qualsevulla escomesa, alguns anys aprés de la seva destrucció per els barbars, vegé venir la prosperitat que atansá l’Imperi amb la proclamació de Diocleciá. Mes aquest emperaire obri de nou les guerres religioses contra els cristians, manant, en 24 de Febrer de 303, cremar els llibres del culte, confiscant els cementiris i altres llocs sagrats i decretant que’ls ciutadans que rebutjessen sacrificar, serien notats d’infamia i incapacitats per als carrecs publics. Durá per espai de vint anys: St. Sever, St. Medi, Sta. Eulalia, St. Cugat i altres ne foren victimes. Abdicá Diocleciá i esdevenen fets d’aital importancia, amb el triomf del Cristianisme, durant lo llarg regnat de Constantí, que tramuden l’ordre general. La llibertat de cultes, L’altre advocació es, la de l’humil CEL-LA de Mérida, Santa Eularia, que de la Lusitania pujá als Pirineus internant-se a Fransa, deixant a honor seu en el pla de Barcelona tres capelles, una prop del modern pont dels Angels, al Bogatell, que es denominá Sant Eularia del Camp (5) altre en la Vila-Piscina, entre Palomar i Horta, i la tercera en los AGRI PROVINCIALIS del Llobregat, aont es coneguda per Santa Eularia Provensana. Sis cents anys durá la dominació romana, desde 201, a. de J. C. fins a 409 de la Era Cristiana, en que comensá l’invasió del Vandalics, Alans i Sueus, que recorrien les Galies des de l’any 401. La bona fortuna de Constantí anava decaient. Ataulf amb un exercit de wisigots subjuga les Galies, entra a la Tarraconense, i s’apodera de Barcino en 414, fent-la llur cort i capital de l’Imperi. Poc rastre hi deixá, com no siga el record del seu regicidi. La monarquia goda durá fins a 711 en que caigué destruida amb D. Roderic i Barcelona cau en poder dels alarbs, seguint la sort de moltes altres ciutats. 81 anys dominaren els sarrains, fins que Ludovicus Pius, a precs i amb l’auxili dels naturals del país que s’havien refugiat en les afraus de les montanyes i sota els marlets d’alguns castells, l’assetjá, prenent-la en 801 aprés d’un setge inmortal. Ludovicus marxa a l’Aquitania deixant de quefe a Bera, que fou el primer compte dependent de Fransa, dependencia que era una veritable tutoria o protecció d’un pais lliure que tenia lleis propies i fruia de franqueses i privilegis. Aquests comptes dependents se succeiren fins a l’any 873 que entrá a gobernar Wifret el Pelut qui fou proclamat compte independent, assent el primer qui comensá a coronar-se amb la garlanda comtal. De fet en aqueta época Catalunya está formada; Barcelona esdevé el centre, el lloc escollit per la cort reial; falta sols que les circunstancies politiques la condueixin a organitzar-se. Ens hauria semblat una falta no donar aquetses breus apunts d’historia de nostra patria, doncs, si es cert que res ens innoven aprop de Sant Marti com a poble, ens diuen, no obstant, que foren els qui trepitjaren son terrer per espai de llargs anys, les vicisituts que degué sofrir, car formant, com formaba, part integrant de Barcino, a la seva sort degué estar junyida. Cert es que excepte la pedra Arca ja citada en

Dues foren les advocacions que mes rapidament se propagaren en el segle IV. Una la del renomenat bisbe de Tours, Sant Marti, que, de les Galies se propagá per Hispania i per Italia i en els camps PROVINCIALS de l’antiga colonia romana apel-lada Barcino li erigeixen una esglesia qua amb el temps esdevé la parroquia de Sant Marti de Provensals

afavoreix la propaganda cristiana; la descentralització esdevé principi i norma, l’autonomia s’obre pas i els municipes comensen a evolucionar. L’administració eclesiastica consegueix desenrotllar-se, dintre de la civil, les ciutats tenen son prelat especial i altres capellans per a la direcció religiosa, els prelats arriben a fer reconeixer a sa labor cert carácter politic.

Entrava en les costums d’aquells segles (IV i V) prodigar el dictat de sant als contemporanis, com se veu llegint els autors de l’epoca i especialment les lletres de Sant Geroni (4). El culte als Sants s’introduí en les esglesies i l’advocació de es una bona guia per a dir-nos la probable antigor. Dues foren les advocacions que mes rapidament se propagaren en el segle IV. Una la del renomenat bisbe de Tours, Sant Marti, que, de les Galies se propagá per Hispania i per Italia i en els camps PROVINCIALS de l’antiga colonia romana apel-lada Barcino li erigeixen una esglesia qua amb el temps esdevé la parroquia de Sant Marti de Provensals.

Document 2 (veure Apèndix)