Margarita Porqueres

Document 23 (veure Apèndix)

cés, que anava amagant-se darrera lo gros nombre de cases de pagés que hi ha èr aquells encontorns, reculant i ont eren rebuts a trabucades i a llambordes per sos habitants. Ho testimoniaren les cases de pagés de Ca’n Vintró, Verdura, Sabadell, Borrás i moltes altres, que totes rivalitzaren en valor contra el francés, molts dels quals trobaren la mort dins los pous i cups de les cases que visitaren. El dia 4 del mateix mes se reproduí l’atac, i en revenja, els francesos cremaren alguns casals i masies. Fou en Milans del Bosch qui durant aital epoca de lluites, portá el pes de la campanya en el terrer de Sant Marti, població que sofrí també moltissim, car fou saqueijada mantes voltes i els queviures carissims i escassos. La població aná creixent i prosperant mercés a les industries que s’hi anaven establint; vingué la revolució de l’any 35, aprés la guerra civil coneguda per la guerra del set anys, tenint-ne de sofrir les consequencies; els centralistes de l’any 1843 també hi feren de les seves; prengué part en la revolució de les quintes, en la revolució de Setembre i en tots els fets contemporanis, mes amb tot aná preparant, engrandint-se com no es pot dir d’altre pobalció. No obstant, mai hi hagué una vera armonia entre els diferents nuclis que composaven el poble martinenc. La barriada del Taulat pretengué segregar-se de Sant Marti en 1863 (18), torná a insistir en 1870 i si bé l’Ajuntament de Sant Marti acordá la segregació, per un vot de majoria, no es realitzá. En 1870, (24 i 31 de Març) los habitants del Taulat declararen que no podien marxar amb armonia administrativa amb Sant Marti, “en la realización de las mejoras de la población y en la aplicación de los principios democráticos, a causa de pertenecer, la mayoria de dicho barrio, a la clase industrial y a la clase agraria los habitantes del Clot, Sagrera y Montaña”. S’acordá la segregació del barri del Taulat per 7 vots contra 6, (31 Març de 1870). L’acta de la sessió está sense cap signatura. Lo 20 d’abril de 1870 era destituit aquell Ajuntament i entronitzat altre de reial ordre, i en 18 d’Octubre de 1870, la Diputació anulá l’acord de l’Ajuntament de Sant Marti de segregació del seu barri del Taulat. El distintiu oficial del cárreg de regidor fou la banda vermella marmesina. St. Marti feu fer veneras per sos regidors en 17 Gener de 1867. Els pobles suburbans aplicavan les ordinacions municipals de Barcelona, Sant Marti acordá fer ordinacions en 24 Gener 1867 i en 7 de Maig de 1874, empró devant el dictamen desfavorable de l’Assesor Municipal en 2 de Maig de 1878 retirá son projecte. A l’ensems entre els municipis dels suburbis barcelonins hi regnava durant l’ultima meitat del passat segle l’unió i la solidaritat. En moltes ocasions prengueren identics acords; unes voltes per unificació de noves imposicions (19), altres per a la defensa territorial (20), altres per lo perill de perdrer l’autonomia municipal, com en Març de 1876 i del 1881 en avant (21), una vegada, en 1882, per dimitir tots els regidors en protesta dels augments tributatius imposats per el Govern (22). Aixi mateix en 27 de

Per virtut d’aqueix decret de 20 d’Abril de 1897, quedá agregat Sant Marti al terme municipal de Barcelona, abolint-se de fet el municipi martinenc, elegint-se dos regidors (els Srs. Arpi i Serrat) que representaren a nostra població dintre el territori barcelonés

Novembre de 1893, per recabar lo benefici de les contribucions dels aixamplaments urbans del Plá Cerdá, com la nova Ley de Ensenche de Madrid y Barcelona, los havia otorgat a dites dues poblacions (23). En Gener 1881, Sant Marti, Sant Andreu i Horta, se mancomunaren per a evitar que Barcelona fes en cap d’aquells termes en gran cementiri, etc. (24). La major solidaritat entre els pobles suburbans vingué a establir-se quan la realització del projecte Cerdá, en vistes a una ciutat única fou un fet, ajuntant les noves vies aquests municipis i sobrevenint la necessitat d’una agregació. En 6 d’Agost de 1876, lo Governador demaná als pobles situats a 6 Km. de Barcelona informessin sobre la conveniencia d’agregar-se. En 1881 i 1886, Barcelona gestioná aquestas agregacións oposant-s’hi les pobles (Octubre 1881) i obtenint del Goberns, després de fortes gestions, que no decretaría cap agregació per sorpresa, o sia per Reial Decret, si no per llei discutida a les Corts (Juny de 1889). Un parell