Bernardo Sánchez

no hi vivia ningú. Del carrer de Guipúscoa cap amunt hi havia les cases del grup Juan Antonio Parera. (Ofelia Marrodán)

Fins i tot hi visqueren unes 25 o 30 famílies republicanes retornades de l’exili a Moscou, entre les quals hi havia antics dirigents de les Joventuts Socialistes Unificades, alguns dels quals tindrien un paper cabdal en la formació de la primera organització del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) a Sant Martí, quan es legalitzà el partit l’any 1977:

Hi havia pisos dels sindicats, com els blocs Juan Antonio Parera i d’altres. Allà hi van anar a viure gent del Règim i famílies nombroses, i també hi havia nens de Rússia, que havien tornat amb el Semíramis i quan venia Franco a Barcelona els feien estar a la presó. (Conxita Giribert)

El pas del temps va permetre conrear relacions de veïnatge entre gent de procedència, estatus econòmic i formació cultural diversos. En instal·lar-se als nous pisos, les famílies procedents de les riuades migratòries hagueren d’adaptar-se a modes de vida diferents, que contrastaven El pitjor era travessar el pont d’Espronceda de les vies del tren. Sempre teníem por que ens assaltessin els gitanets que hi vivien, estirant medalles i arrencant moneders, si els trobaven. Eren uns atacs incruents, però molt molestos, perquè ho feien en grup i era difícil defensar-se. Ho feien a la llum del dia i molt ràpidament. Ells tenien sis, set o vuit anys, i era un costum molt estès. Ho vivíem amb força naturalitat. (Àngels Prat)

L’edifici, projectat per l’arquitecte Francesc Adell i Ferré, s’organitzà en dues ales en angle recte, cadascuna de les quals destinada a un dels centres, amb la capella i la sala d’actes compartits

amb els dels seus llocs de procedència. La convivència àmplia dels pobles passà a l’àmbit més restringit dels veïns de l’escala, i l’entorn urbà desconegut restà caliu al barri. No obstant això, nois i noies tenien oportunitats per estudiar en centres ben valorats, com el col·legi de «la Caixa» i els instituts acabats de construir. Sens dubte, amb el pas dels anys, tots dos instituts van contribuir a donar vida als carrers i places dels voltants, amb un tràfec nombrós d’estudiants a totes hores del dia, i van estimular l’obertura de cafeteries, forns, llibreries i papereries. També, a partir del canvi progressista de l’Església, augmentaren les possibilitats de socialització dels joves amb activitats esportives i de lleure. Malgrat que el barri acabés totalment urbanitzat, hi persistiren illes de marginació fins ben entrada la dècada dels setanta, quan encara hi havia gitanos a la zona de la Perona, una realitat de vegades intimidatòria però integrada en la rutina de les estudiants que arribaven a l’institut des d’altres indrets: La construcció dels centres El projecte d’un Instituto Nacional de Enseñanza Media, previst als plans urbanitzadors, es concretà en dos centres independents —un de masculí i un altre de femení—, destinats a pal·liar l’absoluta manca de places escolars públiques de batxillerat en aquella zona. A començament del 1961, la Comisión de Urbanismo sol·licità l’autorització del Ministerio de la Vivienda per cedir gratuïtament al d’Educación Nacional uns terrenys del polígon. I, al cap de poc temps, un decret autoritzava la construcció del centre educatiu, amb la pertinent adjudicació de les obres, el mes d’agost del 1961, per un import de 26.918.660 pessetes. (5) L’edifici, projectat per l’arquitecte Francesc Adell i Ferré, aleshores assessor de la Dirección General de Enseñanza Media, s’organitzà en dues ales en angle recte, cadascuna de les quals destinada a un dels centres, amb la capella i la sala d’actes compartits. El llenguatge arquitectònic va ser funcional i simple, amb força lluminositat als espais docents (aules, gimnàs i laboratoris) i amb elements de solemnitat als espais de circulació i vestíbuls i a l’aula magna. Destacava la modernitat dels vitralls de decoració de la capella i el geometrisme dels mosaics de les façanes, que sobtaven als qui en serien els futurs estadants: Quan van fer l’institut no sabíem què seria; a l’angle que hi ha entre l’un i l’altre vaig veure que posaven uns dibuixos de trencadís; ara sé que és trencadís però quan era petita no ho sabia, i jo deia: «Ai, mira! Sócrates, posa allà; Aristóteles, Platón. Qui deuen ésser, aquesta gent?». Jo em deia: «Són uns dibuixos moderns». (Manolita Moreno)

També era remarcable la magnificència de la sala d’actes, com recorda Pepe del Rosario: «El gran saló d’actes, compartit amb l’institut Infanta Isabel, on es podia representar Ibsen, i on es projectà la gran pel·lícula maleïda aleshores pel Govern: Bienvenido, Mr. Marshall». Malgrat que la zona es trobava encara en procés d’urbanització, amb carrers sense asfaltar i blocs de pisos en construcció, la urgència de fer entrar els centres en funcionament determinà que la matriculació i l’inici de les classes del curs 1962-1963 es fessin, a l’Infanta Isabel, amb els paletes i operaris treballant a les dues plantes, i que