Temps i espais de memòria. Nº 02 by Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya

Temps i espais de memòria Núm. 02 \ Desembre de 2014

1939: exili i instauració de la dictadura La mirada de Magí Crusells Entrevista amb Montserrat Abelló Passat i present amb Alicia Alted, Carlos Martín Beristain, Salomó Marquès i José Luis Ledesma Diàlegs de memòria amb Martí Marín

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm.2 (Desembre 2014) Director:

Jordi Palou-Loverdos

Coordinador

Ricard Conesa Sánchez

Consell de redacció:

Josep Calvet Bellera Gerard Corbella López Oriol Dueñas Iturbe

Consell editorial:

Membres del Consell assessor del Memorial Democràtic: Mariona Bruzzo Llaberia (Filmoteca de Catalunya) Josep Cruanyes Tor (Institut d’Estudis Catalans) Borja de Riquer Permanyer (Universitat Autònoma de Barcelona) Joaquim Albareda Salvadó (Universitat Pompeu Fabra) Conxita Mir Curcó (Universitat de Lleida) Joaquim M. Puigvert Solà (Universitat de Girona) Antoni Roca Rosell (Universitat Politècnica de Catalunya) Antoni Segura Mas (Universitat de Barcelona) Joan M. Thomàs Andreu (Universitat Rovira i Virgili) Miquel Treserras Majó (Consell Interuniversitari de Catalunya)

Documentació fotogràfica:

Eugènia Peña Martí i Dídac Ramírez Combalia

Disseny i maquetació:

Dídac Ramírez Combalia

Correcció i traducció de textos: Serveis Lingüístics del Departament de Governació i Relacions Institucionals Traducció de textos:

L’Apòstrof, sccl.

Barcelona, desembre 2014 DL: B.1674-2014 ISSN: 2339-806X © dels textos, els seus autors. © de les imatges, els seus titulars. Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya Peu de la Creu, 4 08001 Barcelona

Índex Salutació 2 Editorial

La mirada 4 Refuge (1939) o la denúncia cinematogràfica de l’exili republicà

L’entrevista 10 Montserrat Abelló 11

Passat i pressent

El Valle de los Caídos:

Trepitjant història!

Velles noves històries: el Diccionario Biográfico Español

Espais de Memòria

El Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicanai la Guerra Aèria

El Memorial del camp d’Argelers de la Marenda

El teu article

Can Riera espai de memòria de l’Hospitalet

Cap a nous models de transmissió de valors democràtics: Catalunya i el turisme de memòria

Diàlegs de Memòria

Ressenyes

Llibres

Exposicions

Audiovisuals

Memorial 2014

Resums

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

Salutació Temps i espais de memòria Els esdeveniments dels quals som testimonis les dones i els homes contemporanis tenen bona part de les seves arrels en moments històrics precedents. Aquest condicionament històric de la realitat dels nostres dies adquireix una especial intensitat respecte d’aquells esdeveniments que són l’objecte de treball del Memorial Democràtic. Per una banda, aquest any es commemora el 75è aniversari de la fi de la Guerra Civil. La derrota que va patir Catalunya per part de les tropes rebels va significar, entre moltes altres coses, la supressió de les llibertats i de les institucions de l’antic govern del nostre país. Cal recordar, doncs, que aquest episodi ha estat la darrera vegada que els catalans vam perdre les nostres llibertats individuals i col·lectives. Només rememorar que entre les disposicions de la dictadura del general Franco hi destacaren la terrible repressió —sobretot a allò que representés la catalanitat—, la supressió de l’Estatut d’Autonomia de 1932 i la prohibició de la llengua i cultura catalana.

La memòria, commemoració i la difusió de l’estudi de tots aquests fets són unes de les principals missions del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya. Aquesta revista electrònica, de la qual avui presentem el segon número, com també els actes de record i homenatge que s’han dut a terme per commemorar el final de la Guerra Civil, l’exili republicà i la transició a la democràcia, són per si sols prou significatius per valorar la bona feina que està fent aquesta institució. Els articles que apareixen en aquest número, els actes d’homenatge als exiliats republicans a Portbou i la Jonquera, la publicació del llibre Catalunya en transició. Del passat al present. III Col·loqui Internacional Memorial Democràtic, són eines imprescindibles per conèixer el passat, però, especialment, per comprendre el present del qual estem sent, tots plegats, testimonis

De la mateixa manera, els nostres dies també són en bona part hereus dels anys de la transició cap a la democràcia. Si la dictadura franquista va suposar la supressió de les nostres llibertats, els anys de transició esdevingueren temps de recuperació, d’unitat i d’il·lusió. La tornada de la democràcia, després de quatre dècades d’estar segrestada, el retorn de les institucions catalanes prohibides i l’aprovació d’un nou estatut d’autonomia, propiciaren, de manera majoritària, uns anys d’esperança. Després d’haver passat quasi quaranta anys de la mort del dictador, l’època de la transició avui dia s’està posant en qüestió, a causa, principalment, del fet que molts dels esdeveniments que es visqueren han evolucionat de l’esperança a la frustració. Aspectes que es van considerar com un encert en aquells anys difícils de pas de la dictadura a la democràcia són actualment qüestionats o, fins i tot, considerats desencertats. Com dèiem al principi, l’actualitat que estem vivint no es pot entendre sense fer una mirada sobre aquests dos fets històrics. Per tant, és fonamental explicar i entendre tot el que succeí en aquells moments per poder posar en perspectiva l’actualitat. Per aquesta raó és tan important la tasca que realitza el Memorial Democràtic.

2 2

Miquel Puig i Roig Director General de Relacions Institucionals i amb el Parlament

Memorial Democràtic Temps i espais de memòria

Editorial Memòries, veritat i reparació en temps presents En l’editorial del primer número de Temps i Espais de Memòria, posàvem de manifest que aquesta revista electrònica naixia amb pretensió de rigor, integritat i exigència com a contrapunt a la banalització dels termes, dels debats històrics i memorials. Un any després no hem parat d’escoltar, veure i llegir a través dels mitjans de comunicació, com les paraules nazisme i feixisme es banalitzaven un cop rere l’altre, amb l’única intenció de criminalitzar posicions ideològiques diverses a les dels emissors en el debat polític actual. Encunyar aquests termes per denigrar l’altre només pot ser resultat o bé de la ignorància o bé de la malícia, i des del Memorial Democràtic continuarem treballant en contra d’una estigmatització forassenyada i d’una banalització irrespectuosa i lluny del rigor i el coneixement històrics. No es pot prendre a la lleugera l’onada feixista que va arrasar Europa als anys trenta i quaranta, tant pel seu significat històric com pel respecte a la memòria dels milions de persones que s’hi van enfrontar i van perdre la vida. Tanmateix, al llarg del darrer any, mentre uns intentaven buidar de contingut la paraula nazi, d’altres no han parat d’enriquir de significat la paraula justícia. Ens referim a la jutgessa Servini i la causa oberta als tribunals de l‘Argentina en relació a crims internacionals comesos durant la Guerra Civil i la dictadura franquista, causa oberta a denúncia de desenes de víctimes i els seus familiars. Durant aquest any la jutgessa argentina ha emès més de vint ordres d’arrest internacional que estan, a hores d’ara, pendent de compliment. Moltes de les claus per entendre aquest procés judicial les explicà en aquesta mateixa revista la catedràtica de Dret Penal de la Universitat Autònoma de Barcelona, Mercedes García Arán; i si es vol aprofundir en aquesta temàtica, els lectors ja poden disposar del llibre La repressió franquista i la revisió jurídica de les dictadures. L’any el tanquem amb una bona notícia per a la institució: l’obertura de la nova seu del Memorial Democràtic al carrer Peu de la Creu, 2-4, al barri del Raval de Barcelona. Una nova àgora que permetrà un millor compliment de la seva missió, projectada a tota Catalunya, on realitzar congressos, seminaris, difondre la Xarxa d’Espais de Memòria, on es posarà a disposició del públic els exemplars de la seva biblioteca especialitzada, els fons documentals dipositats al Centre d’Informació i Documentació

o els enregistraments del Banc Audiovisual de Testimonis, així com realitzar presentacions de llibres i exposicions, com la que preparem per a l’entrada del 2015: «Vencedors i Vençuts». Aquest 2014 el Memorial Democràtic ha dedicat bona part dels seus esforços a recordar i difondre 75è aniversari de la fi de la Guerra Civil i l’inici de l’exili. Així doncs, aquest segon número de la revista Temps i Espais de Memòria ha seguit la mateixa línia. L’historiador Magí Crusells recupera en el seu article la mirada de Jean-Paul Le Chanois, qui denuncià a través del documental Refuge el tracte inhumà que reberen els refugiats espanyols a França el 1939. A la secció de «L’entrevista» hem volgut recuperar el testimoni de la recentment desapareguda Montserrat Abelló, enregistrament que es conserva en el Banc Audiovisual de Testimonis-Memorial Viu i que narra el seu periple a l’exili. L’altre enregistrament que es pot visualitzar a través d’aquesta revista és la lliçó magistral que el professor d’Història Contemporània Martí Marín va impartir el passat mes de febrer per explicar què suposà per a Catalunya el final de la Guerra Civil i la victòria franquista. La secció «Passat i present» compta enguany amb els articles dels especialistes Alicia Alted, Carlos Martín Beristain, Salomó Marqués i José Luis Ledesma, mentre que la secció «Espais de memòria» està dedicada al Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA) i al memorial del camp d’Argelers de la Marenda. La secció que inaugurem amb aquest segon número, «El teu article», compta amb les aportacions que ens han enviat Agustí Castellanos i David González i, evidentment, la revista es completa amb les corresponents ressenyes i l’article sobre les activitats més destacables que ha dut a terme el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya durant aquest any.

Jordi Palou-Loverdos Director del Memorial Democràtic

ISSN: 2339-806X

La mirada 4

La mirada

Refuge (1939) o la denúncia cinematogràfica de l’exili republicà Magí Crusells Vicedirector del Centre d’Investigacions FilmHistòria (UB)

El cinema fou utilitzat durant la Guerra Civil espanyola com a arma de propaganda. Refuge (1939) fou un documental dirigit per Jean-Paul Le Chanois, part del qual fou filmat clandestinament, on es denunciava el tracte inhumà que van patir la majoria d’exiliats republicans en territori francès, així com la tasca desinteressada d’algunes entitats sanitàries a favor seu. L’expectació despertada en l’opinió públic a mundi a l p er la causa republicana durant la Guerra Civil Espanyola va atreure al nostre país molts cineastes estrangers com, per exemple, el francès Jean-Paul Dreyfuss. Dreyfuss va filmar almenys dos documentals: Au secours du peuple catholique basque (1937) —sobre els refugiats bascos que partien de Bilbao— i Un peuple attend (1939) —sobre el tracte inhumà que les autoritats franceses van dispensar als republicans espanyols que van creuar la frontera francesa després de l’ocupació de Catalunya. Tots dos pretenien suscitar adhesions a la república espanyola amb els seus continguts, però quan es va començar a filmar el segon —l’hivern de 1938/1939— el govern republicà tenia pràcticament perduda la guerra. De totes maneres, la importància d’aquesta última pel·lícula radica en el fet que Jean-Paul Dreyfuss coneixia bé les possibilitats propagandístiques de la imatge basada en esdeveniments reals. Amb l’esclat de la II Guerra

Mundial, Dreyfuss va passar a utilitzar el cognom de soltera de la seva mare, Le Chanois, per evitar la persecució dels nazis a causa de l’origen jueu del seu pare. Segons Le Chanois, l’exhibició d’Un peuple attend va ser prohibida per les autoritats franceses pel tracte vexatori que dispensaven als refugiats republicans instal·lats en els camps de concentració, i encara que el negatiu va ser destruït, antics brigadistes van aconseguir salvar una còpia destinada als EUA titulada A People Is Waiting.1 Però deixem que sigui el mateix realitzador gal qui recordi, en una entrevista a Esteve Riambau i a Mirito Torreiro publicada el 1986, l’ambient que va envoltar al rodatge i comprendrem els motius que van conduir a la censura francesa a prohibir la seva projecció: De forma clandestina, vaig filmar en els camps de concentració d’Argelers i, davant vosaltres (els espanyols), com a francès sento vergonya de la manera en què els 1 RIAMBAU, Esteve i TORREIRO, Mirito. «Entrevistas con Joris Ivens y Jean-Paul Le Chanois». Dirigido por, n. 138 (1986), p. 56.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

homes van ser tancats en aquella platja. Anys després em vaig trobar amb una noia que era la filla d’una senyora que em va ajudar molt transportant la meva càmera oculta sota les verdures que portava en la seva bossa. Les condicions de vida eren espantoses: milers d’homes vigilats per marroquins en ple mes de febrer o març sense provisions, ni refugis, ni atenció sanitària. Després, v aig e ntrar e n un hospital d e Perpinyà, on els homes estaven recolzats sobre els esglaons de l’escala, en el sòl de les sales, etc. També vaig estar en els llocs on s’enviava a les dones i als nens; era la zona més hostil de França i se’ls tancava en granges abandonades o en cases en ruïnes, on les dones cantaven cançons molt tristes i colpidores. 2 En el Museu d’Art Modern de Nova York està dipositada una còpia d’un film que no posseeix cap títol, però que està catalogat com A People Is Waiting. Una còpia en vídeo d’aquest és a la Filmoteca Espanyola. El documental en qüestió té una durada de gairebé 27 minuts, i els títols de crèdit visibles, a velocitat normal, que apareixen en anglès són: el nom del Museum of Modern Art de Nova York; el nom de l’entitat que té reservats els drets a Amèrica del Nord —la Medical Bureau i el North American Committee to Aid Spanish Democracy—; el nom del director, Jean-Paul Dreyfuss; i uns rètols explicatius. Si visionem fotograma a fotograma aquesta pel·lícula, comprovarem que quan apareix el nom de l’Agència Mèdica i el Comitè Nord-americà d’Ajuda a la Democràcia Espanyola es llegeix, imprès en el fons i durant tres fotogrames, el títol Refuge.3 Segons l’historiador Bert Hogemkamp, Re f ug e va s er el resu lt at de l a col·laboració entre el Ciné-Liberté 2 Idem 3 Títol original: Refuge. Producció: CinéLiberté/Medical Bureau and the North American Comittee to Aid Spanish Democracy (França/USA, 1939). Director: (pseudònim de Jean-Paul Le Chanois). Montador: Irving Lerner. Blanc i negre - 27 min.

Refuge va ser el resultat de la col·laboració entre el Ciné-Liberté i la Medical Bureau i el North American Committee to Aid Spanish Democracy, contenia imatges rodades per Le Chanois i va ser muntat per Irving Lerner. i la Medical Bureau i el North American Committee to Aid Spanish Democracy, contenia imatges rodades per Le Chanois i va ser muntat per Irving Lerner. 4 Per tant, existeix la possibilitat que el documental catalogat pel Museu d’Art Modern de Nova York com A People Is Waiting sigui en realitat Refuge. Ciné-Liberté va ser una cooperativa comunista francesa creada el 1936 que tenia com a un dels seus objectius essencials la lluita contra el mercantilisme com a valor dominant al cinema i la mobilització dels seus professionals. Jean-Paul Le Chanois va ser un dels seus membres més actius, ja que era militant del Partit Comunista de França des de 1933 i ho va ser fins a la seva mort, el 1985. El Medical Bureau to Aid Spanish Refugees va començar a funcionar el novembre de 1936 com a secció dels American Friends of Spanish Democracy. El seu objectiu era enviar ambulàncies, subministraments i personal mèdic a l’Espanya republicana. El març de 1937 ja s’havia independitzat de la seva matriu, establint la seva seu a Nova York. L’eficàcia de la seva propaganda es va basar en el caràcter humanitari. El fet que els seus voluntaris es trobessin a Espanya arriscant les seves vides va proporcionar a l’organització un 4 Sunday Worker, 30/Juliol/1939, p. 7. cit. HOGENKAMP, Bert. «Le film de gauche et la Guerre Civile d’Espagne, 1936-1939.» Revue Belge du Cinéma, n. 17 (1986), p. 23.

ISSN: 2339-806X

efecte de credibilitat. El Medical Bureau estava organitzat en diverses seccions: equip mèdic, compres i planificació, publicitat i recaptació de fons, coordinació nacional, gestió, departament de personal i departament de cinema. Es va fusionar amb el North American Committee to Aid Spanish Democracy el gener de 1938. El North American Committee es va crear a la fi d’octubre de 1936 a Nova York a iniciativa d’una sèrie de grups prorepublicans liderats pels American Friends of Spanish Democracy, amb la finalitat de proporcionar la infraestructura necessària a la gira pels Estats Units d’Isabel de Palencia, Marcelino Domingo i Luis Sarasola, enviats pel govern republicà. Després de la gira, es va organitzar com a agència centralitzadora de l’ajuda a la república i la principal organització prorepublicana. En el camp cinematogràfic va participar en la producció de Heart of Spain (1937), dirigit per Herbert Kline i Géza Kárpáthi, en el qual es mostraven els desastres de la guerra i la labor del doctor Norman Bethune al capdavant del Servei Canadenc de Transfusió de Sang. Després de la fusió del Medical Bureau i el North American Committee, la nova entitat va arribar a tenir 150 delegacions per tota la geografia nord-americana, utilitzant diversos mètodes de propaganda: reunions on es cobrava l’entrada i després de la intervenció d’uns oradors es feia la col·lecta, manifestacions, pamflets, publicacions periòdiques, conferències, intervenció en programes de ràdio, comunicats de premsa, cartes al director, exposicions, concerts, festes, etc. a més de la projecció de pel·lícules. 5Aquesta organització va ajudar a produir el documental Return to Life (1938), 5 Two Years of American Aid to Spain. The Story of the Medical Bureau and North American Committee to Aid Spanish Democracy. Nova York: Medical Bureau and North American Committee to Aid Spanish Democracy, 1938, 16 pp.

La mirada

dirigit per Henri Cartier-Bresson i Herbert Kline, sobre recuperació dels soldats republicans als hospitals creats amb l’ajuda estrangera. Finalitzada la Guerra Civil Espanyola, el Medical Bureau i el North American Committee van dirigir la seva labor a ajudar els refugiats a França. Dins d’aquest context ha d’entendre’s la participació en la producció de Refuge. Com s’ha comentat abans, en Refuge, després del nom del director, s’inclouen uns rètols explicatius que contextualitzen la realització d’aquesta pel·lícula: Aquest film no està destinat com una crítica del tracte concedit al mig milió d’homes, dones i nens que van fugir cap a França en les primeres setmanes de febrer de 1939. És un intent, fet sota dures condicions, de retratar, per a aquells que no ho van veure amb els seus propis ulls, la més gran emigració de persones des de l’antiguitat, un èxode anterior a la colossal maquinària de la guerra deslligada contra un poble sencer pels magnats de la guerra moderna. Aquesta emigració massiva tindrà repercussions a tot el món. El problema és de tals dimensions que els recursos dels homes de bona voluntat de tots els països han de reunir-se per resoldre-ho. Si les condicions dels emigrats republicans espanyols milloren, el nostre objectiu s’haurà complert. Després d’aquest llarg comentari s’observa la fulla d’un calendari que situa l’acció el 25 de desembre de 1938. Es veuen imatges de persones acudint a una església per celebrar el Nadal. La pau es veu alterada per una sèrie d’explosions. El narrador comenta que l’exèrcit franquista, amb el suport de Hitler i Mussolini, inicia l’atac final per conquistar Catalunya. En realitat, l’inici de l’ofensiva de l’exèrcit nacional sobre el territori català va tenir lloc el dia 23, un dia abans de la nit de Nadal, malgrat els intents de monsenyor Gaetano Cicognani, nunci de Pius XI, per aconseguir una treva nadalenca en nom del papa. A causa de

Fulletó de la pel·lícula Refuge ©Arxiu de la Brigada Lincoln

l’avanç de l’exèrcit de Franco, diversos milers de persones van començar una penosa marxa cap a la frontera amb França, formant-se enormes cues d’homes i dones que intentaven fugir de la repressió dels nacionals. Una altra fulla de calendari ens trasllada al 28 de gener de 1939. Una riuada impressionant de persones arriben a diferents zones frontereres com Le Perthus, Bourg-Madame o Cerbère, portant maletes o sacs de roba. Les condicions en les quals realitzen el viatge són dures, perquè es fa a peu, suportant les condicions climàtiques pròpies d’aquesta estació de l’any: el fred i la neu. Entre les persones es distingeixen dos nens mutilats. En primer terme està la nena Alicia Gracia Bamala —que

camina amb una crossa, ja que li falta una cama—, agafada de la mà del seu pare, Mariano. Darrere està el seu germà menor, Amadeo —també mutilat d’un peu—, agafat de la mà d’un home.6 Convé recordar que, al principi, el govern francès, per raons polítiques i econòmiques, no va permetre l’entrada de tots els refugiats. El 27 de gener de 1939 es va autoritzar l’entrada dels civils i els ferits, i el 5 de febrer a tots els combatents que lliuressin el seu armament. 6 El nom d’aquestes persones no són citats al documental Refuge, però es poden identificar perquè unes fotografies d’aquesta família han aparegut publicades en diversos llibres i s’han identificat. El peridodista Josep Pernau les va publicar en una obra seva. Cfr. PERNAU, Josep. Diario de la caída de Cataluña. Barcelona: Ediciones B, 1989, pp. 294-295.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

Posteriorment, visionem com els gendarmes de Le Perthus obliguen, abans de penetrar en territori gal, a desarmar-se els membres de l’exèrcit republicà. A Cerbère, la Central Sanitària Internacional instal·la en un graner un centre provisional per atendre els ferits. Al final es veu l’arribada dels franquistes a la frontera francesa. L’11 de febrer, sobre el pont de Llívia, un oficial i un civil de l’Espanya de Franco saluden a l’estil feixista als francesos. De nou, una fulla de calendari ens situa en una nova data: el 15 de març. A Perpinyà. S’enfoca l’aparador d’una tenda en la qual els refugiats espanyols han venut les seves pertinences de valor. Una dona va a informar-se, a una delegació del Socors Popular situada en aquesta població, del parador del seu marit: Antonio Madero, de 38 anys, pertanyent a la 18a Brigada. Com a resposta obté que està internat en el camp de concentració d’Argelers. Ella fa el recorregut, uns 30 quilòmetres, caminant i portant queviures. La seva trobada és descrita a través d’un emotiu plànol cinematogràfic en el qual s’observa les dues mans del matrimoni acariciant-se a través del filat del camp. Els càmeres van realitzar la seva labor al camp de concentració burlant els controls de les autoritats franceses. Per a això,

Els càmeres van realitzar la seva labor al camp de concentració burlant els controls de les autoritats franceses. Per a això, rodaven amagats a l’interior d’un cotxe o escalaven una muntanya per no trobar-se amb els controls de la policia. 8

La part més dramàtica d’aquest documental és la que transcorre en el camp d’Argelès-surMer, instal·lat a la platja, on hi ha 65.000 homes, segons el locutor. rodaven amagats a l’interior d’un cotxe o escalaven una muntanya per no trobar-se amb els controls de la policia. Una dona amb una càmera amagada a l’interior d’una bossa per a la compra penetra en el centre franc-belga de la Creu Vermella de Perpinyà, en el qual hi ha refugiats, amuntegats en un pati o en unes habitacions, vigilats per senegalesos de l’exèrcit francès. Seguidament, veiem un camió de la Central Sanitària Internacional de París recollint aliments i medicines d’un Comitè Internacional de Coordinació per repartir-los entre els refugiats. En aquest sentit, les autoritats gal·les van decidir internar en camps de concentració els soldats i els homes considerats militarment vàlids, mentre que la resta de persones van ser instal·lades en centres d’acolliment improvisats, o locals ràpidament preparats o requisats. Aquests últims tenien l’avantatge d’oferir un sostre i menjar; tot el contrari del que ocorria en els camps de concentració. La part més dramàtica d’aquest documental és la que transcorre en el camp d’Argelès-sur-Mer, instal·lat a la platja, on hi ha 65.000 homes, segons el locutor. Argelers va ser el primer camp construït en el Rosselló francès, el 5 de febrer, i considerat permanent. En el documental s’observa que aquest centre estava situat en un espai obert en les dunes, al costat del mar, envoltat per filferros amb pues, ja que els refugiats tenien prohibida la sortida del recinte. Aquest no té assistència mèdica, l’alimentació

ISSN: 2339-806X

és insuficient i les condicions higièniques, pèssimes. Com a prova, s’observen unes persones fent les seves necessitats vora del mar. S’inclouen una sèrie de fotografies que accentuen el tipus de vida: persones vivint en la intempèrie o sota tendes de campanyes molt precàries, ja que estan construïdes amb mantes; un soldat algerià de cavalleria de l’exèrcit francès vigilant; etc. A continuació, apareixen imatges filmades en les quals es veuen els refugiats realitzant diverses activitats: repartint menjar, intercanviant productes, xerrant... En la part superior d’una de les tendes de campanya oneja una bandera republicana, motiu pel qual s’escolta durant uns segons l’himne de la II

El periodista franquista José Esteban Vilaró va visitar el camp d’Argelers, i la sensació que en va obtenir va ser que es trobava en una «illa de gossos rabiosos». República Espanyola. El locutor compara totes aquestes instal·lacions amb un centre de rehabilitació situat a Benicàssim que el 1937 apareix en el film Return to Life, raó per la qual apareixen 30 segons d’imatges d’aquest documental on les condicions eren molt bones.7 El periodista franquista José Esteban Vilaró va visitar el camp d’Argelers, i la sensació que en va obtenir va ser que es trobava 7 Return to Life es va rodar el 1937, encara que el muntatge no va finalitzar fins a l’any següent. És una pel·lícula, dirigida per Henri Cartier-Bresson i Herbert Kline, sobre els centres hospitalaris i de reha¬bilitació que la Medical Bureau i el North American Committee to Aid Spanish Democracy te¬níen a l’Espanya republicana.

La mirada

Fotograma de la pel·lícula Refuge © Filmoteca Española

en una «illa de gossos rabiosos» i que «milers d’infeliços viuran la vida de la bèstia, entre els seus excrements i la concupiscència dels baixos instints». 8 Tornant a les imatges filmades per Jean-Paul Le Chanois el 1939, obser vem un camió que es dirigeix a un poblat on estan acollits una sèrie de dones i de nens refugiats. El vehicle té la següent placa en francès: «Central Sanitària Internacional. Paris. Servei de refugiats. Dispensari mòbil n. 2. Herman Reissig, Nova York. Ofer ta p er l’Agència de Reconeixement Mèdic i el Comitè Nord-americà de Nova York». El camió va proveït de material mèdic, que permet a una infermera guarir les ferides a uns nens o a un metge fer una revisió a un jove. El narrador també té un record per a les persones que es van traslladar cap a Iberoamèrica, en comentar que «altres refugiats espanyols emigren a altres països com Mèxic, a Sud Amèrica», mentre s’observa un vaixell salpant d’un port. A finals de 1939, al voltant de 180.000 republicans espanyols estaven exiliats: 140.000 a França; 12.000 al continent amer icà; 19.000 al nord d’Àfrica; i 9.000 a Europa, repartits bàsicament entre Gran Bretanya i Anglaterra. Els més de 30.000 homes que per 8 ESTEBAN VILARÓ, José. El ocaso de los dioses rojos: Barcelona, Perthus, Argelés, México... Barcelona: Destino, 1939, p. 204.

aquelles dates romanien encara internats en els camps de concentració tenien quatre formes per sortir-ne: la petició de tornada a Espanya; l’aval d’algun familiar o d’un súbdit francès; l’acolliment d’un país estranger; la incorporació a les unitats militars franceses per a estrangers, o brigades de treball. Un bon nombre dels que van escollir aquesta última opció van acabar en els camps de concentració nazis.

El film no només exposa el tracte inhumà que van sofrir els refugiats republicans, sinó que constata la labor exercida per diverses organitzacions humanitàries

El 1939, les autoritats franceses van tractar els internats republicans espanyols en els camps de concentració no com a combatents d’un estat reconegut pels principals països democràtics i per la Societat de Nacions, sinó com a presoners. Afortunadament, les organitzacions progressistes i alguns sectors de la societat francesa i internacional van prestar la seva col·laboració desinteressada en les labors d’ajuda als refugiats i a denunciar la seva situació. Precisament, Jean-Paul Le Chanois va realitzar un documental de muntatge amb imatges de diversa procedència —per exemple, les imatges rodades a la frontera provenen de noticiaris cinematogràfics com Pathé-Journal—, encara que les filmades als refugiats republicans en els camps de concentració ho van ser sota la direcció del mateix Le Chanois. Així mateix, el film no només exposa el tracte inhumà que van sofrir els refugiats republicans, sinó que constata la labor exercida per diverses organitzacions humanitàries com la Central Sanitària Internacional de París o l’Agència de Reconeixement Mèdic i el Comitè Nord-americà d’Ajuda a la Democràcia Espanyola.

Els autors d’aquest film tenien l’esperança que la situació de calamitats que vivien els refugiats republicans finalitzés aviat, però no sabien quan. Per aquesta raó, el documental acaba amb el primer plànol del rostre d’un nen, mentre el locutor diu «Quan tornarà a somriure de nou?». 9

Lâ&#x20AC;&#x2122;entrevista

Memorial Democràtic Temps i espais de memòria

Montserrat

Abelló

Montserrat Abelló i Soler, nascuda l’1 de febrer de 1918 a Tarragona, i traspassada el passat 9 de setembre de 2014, és un viu exemple de l’exili intel·lectual i cultural català. Entrevistada en el marc del projecte sobre l’exili realitzat l’any 2010 pel Memorial Democràtic i el Museu Memorial de l’Exili, el seu testimoni es preserva en el Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic, i es pot consultar a http://bancmemorial.gencat.cat. Abelló va nàixer en el si d’una família acomodada i culta, rodejada de llibres i seguint molts anys els passos del seu pare, enginyer naval i militar de la Marina. L’adveniment de la Guerra Civil, situa tant el pare com la filla al costat de la república, on el pare, Mateu Abelló, reflota vaixells de guerra republicans esfondrats, i Montserrat exerceix ja com a mestra a les escoles republicanes o com a intèrpret dels brigadistes internacionals anglesos. Un treball viscut com a compromís a favor de la democràcia, i amb un gran idealisme: «No estàvem espantats. Ens pensàvem que lluitàvem per una cosa, que teníem raó. Per això, la lluita va durar tant...». Abelló contraposa el seu record esperançat i il·lusionant de la Guerra Civil, amb el record esporuguit que transmet Mercè Rodoreda, clarament les dues ànimes dels catalans a la manera de Vicenç Vives. En el seu primer exili, treballarà a l’oficina d’ajuda als estudiants refugiats a Londres a causa de la Segona Guerra Mundial i, just abans dels primers bombardejos sobre la ciutat, marxa a Xile, on immediatament estableix contacte amb l’àmplia comunitat de catalans exiliats, especialment amb intel·lectuals i gent de la cultura com els escriptors Joan Olivé i César August Jordana, o la pintora Roser Bru. En el seu retorn a Catalunya l’any 1960 comença a escriure poesia en llengua catalana

i a traduir poetes angleses. Abelló pogué treballar com a mestra a la Institució Cultural del CIC, un dels centres de resistència cultural catalana, dirigit per Joan Triadú, i compaginar la feina amb la passió per la poesia. Abelló és un exemple de la voluntat de persistència catalana (altre cop Vicenç Vives), i re p re s e n t a u n e x i l i m i n o r i t a r i , e l d e l s intel·lectuals ben posicionats que passen sense penúries un destí allunyat dels seus. La seva experiència palesa l’excepcionalitat del seu exili i la seva pertinença a una pàtria que és la llengua: «Per part meva, l’exili van ser unes vacances massa llargues. […] Teníem un Centre Català potent, teníem molta relació intel·lectual. […] Teníem una editorial, que va publicar molts llibres en català. Així que allà, res. Jo sempre dic que l’exili el vaig tenir quan vaig arribar aquí, perquè aquí sí que em vaig sentir exiliada. Per la llengua tan perseguida». El seu poema «Retorn» (Vida diària, 1963), que recita en l’entrevista, sintetitza la seva vida d’exiliada i el seu compromís nacional: «Per això, com que sóc filla / d’aquesta terra tan trepitjada, / he sortit rebel».

Consulteu l’entrevista 11

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

ISSN: 2339-806X

Passat i pressent

El Valle de los Caídos: Un monument únic, una memòria controvertida Alicia Alted Catedràtica d’Història Contemporània (UNED)

L’objectiu primordial de la Comissió era elaborar un informe sobre les possibles actuacions que es podrien dur a terme en relació amb El Valle de los Caídos

El Valle de los Caídos es va crear per desig personal de Franco amb la finalitat d’honorar i perpetuar la memòria dels caiguts en la «Cruzada», però, per paradoxes de la història, en el mateix lloc reposen les restes de milers de soldats i civils republicans. Aquest article tracta d’explicar per què el Valle de los Caídos és un monument singular i únic en una Europa plena de memorials que recorden la barbàrie bèl·lica del segle XX, i per què continua sent un lloc de memòria controvertida que provoca dolor i enfrontament entre persones de diferents ideologies i sensibilitats religioses. El 27 de maig de 2011 es va publicar l’acord del Consell de Ministres pel qual es creava la Comissió d’Experts per al Futur del Valle de los Caídos. En el preàmbul de l’Ordre aquest es considerava «un lloc de notori valor històric, el símbol monumental present més important de la Guerra Civil i de la dictadura franquista». «El Valle de los Caídos —s’indicava a continuació— es va crear i perviu com a lloc de memòria. No obstant això, és encara un lloc controvertit en la consciència col·lectiva dels espanyols».

D’acord amb aquest plantejament, l’objectiu primordial de la Comissió era elaborar un informe sobre les possibles actuacions que es podrien dur a terme en relació amb El Valle de los Caídos, segons el marc establert per l’article 16 i la disposició addicional 6a de la llei de memòria històrica del 26 de desembre del 2007. Aquest marc contemplava l’absència de celebracions en el recinte d’actes polítics i religiosos d’exaltació de la Guerra Civil i de la dictadura i també que no es dessacralitzés ni destruís el monument. Es marcava així una distància entre postures

Vista panoràmica de la zona de Cuelgamuros, a la Serra de Guadarrama, abans que comencessin les obres del Valle de los Caídos. Any 1940. © EFE

Passat i present

extremes, alhora que se situava als membres de la Comissió davant una tasca ben difícil, doncs, entre els monuments i memorials a les víctimes de les atrocitats comeses al llarg del segle XX, el Valle de los Caídos és un cas únic per la doble perspectiva de la seva història i de la seva pervivència en la memòria col·lectiva de diverses generacions. La construcció d’aquest magne conjunt monumental va obeir a un desig personal de Franco, disposat mitjançant un decret de l’1 d’abril de 1940. El propòsit era «perpetuar la memòria d’aquells que van caure a la nostra gloriosa Croada».

Visita del general Franco, acompanyat de la seva muller, Carmen Polo, als terrenys on s’estava aixecant el Valle de los Caídos. Any 1940. © EFE

Encara que es volia que les obres de la basílica i el monestir, que havien d’aixecar-se a la finca coneguda com Cuelgamuros, al terme municipal de San Lorenzo de El Escorial, es duguessin a terme com més ràpid millor, les dificultats de tot tipus que van sorgir en l’execució del projecte inicial van retardar en vint anys la seva finalització. En la construcció van treballar —juntament amb el personal contractat— presos polítics que, d’aquesta manera, redimien una part de la seva condemna. En gran

part, ells van assumir els treballs més durs, com va ser l’excavació de la basílica-cripta en la roca granítica del cingle on es va edificar. La Basílica es convertí en lloc de repòs definitiu dels caiguts al bàndol nacional durant la Guerra Civil. A aquest efecte, es van construir vuit osseres, dues als extrems de la nau del creuer i sis a banda i banda de la nau principal. Des del principi, Franco i el seu entorn van concebre aquest ingent mausoleu d’aquesta manera. En la documentació de l’època és palesa una vegada i una altra aquesta intencionalitat. A tall d’exemple, poc abans que es complissin els deu anys de l’inici de la guerra, l’11 de juliol de 1946, es promulgava una ordre que feia ben palesa la finalitat de la futura ossera: es prorrogava de manera indefinida el termini de deu anys assenyalat per a la durada dels enterraments temporals, quan es tractés «d’enterraments de restes de caiguts en la nostra Guerra d’Alliberament, tant si van perir en les files de l’Exèrcit Nacional, com si van sucumbir assassinats o executats per les hordes marxistes». De la mateixa manera, el 23 d’agost de 1957, un decret llei establia la fundació de la Santa Cruz del Valle de los Caídos amb la finalitat primera de «pregar a Déu per les ànimes dels morts en la Croada Nacional». Per si no fos prou, a la carta que Franco va dirigir als germans de José Antonio Primo de Rivera, Miguel i Pilar, a principis de març de 1959, els escrivia: «Conclosa la gran Basílica del Valle de los Caídos, aixecada per acollir els herois i màrtirs de la nostra Croada, se’ns ofereix com el lloc més adequat perquè hi rebin sepultura les restes del vostre germà José Antonio, al lloc preferent que li correspon entre els nostres gloriosos caiguts». El 30 de març es produïa el trasllat de les seves restes des de la basílica del monestir de San Lorenzo de El Escorial fins al Valle de los Caídos. Dos dies després, i

coincidint amb el vintè aniversari de la finalització de la Guerra Civil, s’inaugurava el monument. Al seu discurs, Franco va insistir-hi una vegada més: «Molt va ser el que a Espanya li va costar aquella gloriosa epopeia del nostre Alliberament perquè pugui caure en oblit. Però la lluita del bé contra el mal no acaba, per molt gran que sigui la seva victòria. L’anti-Espanya va ser vençuda i derrotada, però no està morta». Malgrat aquesta intencionalitat manifesta, per una terrible ironia de la història, El Valle de los Caídos es convertiria en «una gran fossa comuna» on jaurien les restes de vençuts i vencedors a la Guerra Civil, «presidits» per les tombes de José Antonio Primo de Rivera i del mateix dictador Francisco Franco. Això és el que fa que aquest monument tingui un caràcter de singularitat anòmala entre el conjunt dels monuments i memorials que s’han aixecat per recordar les víctimes de les barbàries bèl·liques del passat segle. A mitjans dels anys cinquanta, quan el mausoleu estava preparat per acollir els caiguts a la «Guerra de Croada», molts dels familiars dels morts al bàndol nacional van pensar que era millor deixar-los allà on eren. Llavors va sorgir un problema: calia omplir com fos aquesta immensa ossera. D’aquesta manera, el 23 de maig del 1958, el ministre de la Governació i president del Consell de les Obres del Monument Nacional als Caiguts,

El 23 d’agost de 1957, un decret llei establia la fundació de la Santa Cruz del Valle de los Caídos amb la finalitat primera de «pregar a Déu per les ànimes dels morts en la Croada Nacional 13

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

ISSN: 2339-806X

Malgrat aquesta intencionalitat manifesta, per una terrible ironia de la història, El Valle de los Caídos es convertiria en «una gran fossa comuna» on jaurien les restes de vençuts i vencedors a la Guerra Civil, «presidits» per les tombes de José Antonio Primo de Rivera i del mateix dictador Francisco Franco Camilo Alonso Vega, enviava una carta als governadors civils en la qual els demanava que recaptessin la col·laboració dels «alcaldes, Guàrdia Civil, rectors i autoritats locals», en la tasca de «recollida» de restes de cadàvers enterrades a tombes o fosses comunes de cementiris o a les nombroses fosses comunes disseminades per tot el país. Així es podria fer el trasllat al Valle de los Caídos a fi de «donarhi sepultura a aquells que van sacrificar-se per Déu i per Espanya i als que van caure a la nostra Croada, sense distinció del camp on combateren, segons imposa l’esperit cristià de perdó que va inspirar la seva creació, sempre que els uns i els altres fossin de nacionalitat espanyola i religió catòlica». Restaven clars, doncs, els límits de «l’esperit cristià de perdó» i el sentit unívoc que més tard es voldria interpretar com a «generosa reconciliació» per part dels qui van guanyar la guerra. Com si el temps s’hagués congelat, dècades després, a la missa funeral pels caiguts que va tenir lloc a la Basílica el 3 de novembre del 2010, el pare abad que oficiava la missa, Anselmo Álvarez Navarrete, va dir en un determinat moment 14

Enterrament del general Franco el 23 de novembre de 1975. A la imatge es veu la col·locació de la llosa de granit de 1.500 kg. de pes que, més tard, va ser assegurada i soldada. © EFE.

de la cerimònia: «Quan no s’accepta un compromís de pau al costat de l’altar, cap altre resulta eficaç». Segons les dades del registre aparegudes a Patrimoni, entre març del 1959 i abril del 1983 van ser traslladats al Valle de los Caídos 33.847 cadàvers. Les inhumacions més nombroses van tenir lloc als anys 1959, 1961, 1964 i 1968. Però aquest nombre pot ésser molt més elevat, perquè la recerca actual sobre l’ossera resulta encara molt insuficient. Gran part de les restes mortals procedeixen de la zona republicana, de soldats i civils enterrats a tombes o a fosses comunes i que van arribar al Valle de los Caídos, a vegades amb total desconeixement dels seus familiars i molts sense ésser identificats. Els morts no parlen, per això no se’ls va preguntar res i simplement van dur-los a un recinte on

es respirava el que va ser l’essència del nacionalcatolicisme del règim: la unió de l’espasa i la creu, com es veu en tota la simbologia del conjunt, que és alhora una constant evocació d’aquesta «Guerra de Croada» que, per a un dels bàndols, va ser la Guerra Civil. A més, van dur-los a un lloc on s’havia enterrat en lloc preferent, com a cabdill d’un exèrcit victoriós, el protomàrtir José Antonio Primo de Rivera. I, a més, per decisió del govern presidit per Carlos Arias Navarro, confirmada pel rei Juan Carlos, les restes de Franco es van enterrar a una tomba ubicada darrere l’altar major i la tomba de Primo de Rivera. A una carta del 22 de novembre del 1975, signada al Palau de la Zarzuela per «Jo, el Rei», aquest encomanava al pare abad de la Basílica, Luis María de Lojendio Irure, les «restes mortals

Passat i present

Segons les dades del registre aparegudes a Patrimoni, entre març del 1959 i abril del 1983 van ser traslladats al Valle de los Caídos 33.847 cadàvers. . Però aquest nombre pot ésser molt més elevat de SA EXCEL·LÈNCIA» […] «i així us recomano les rebeu i les col·loqueu al Sepulcre destinat a aquest efecte, situat al presbiteri, entre l’altar major i el cor de la Basílica». Avui dia no s’ha trobat cap document que provi que Franco volia ser enterrat al Valle de los Caídos. Tampoc es va incloure la seva tomba als plànols de construcció del monument. Va ser una decisió d’última hora. La gran contradicció és que, als inicis de la

transició a la democràcia, es va enterrar el dictador al mateix recinte on es van traslladar les restes de milers de republicans. L’acord del Consell de Ministres mitjançant el qual es creava la Comissió d’Experts va anar precedit d’una gran expectació mediàtica entorn del Valle de los Caídos. El tancament del recinte dut a terme pel Govern a fi de reparar la Pietat i els quatre evangelistes que flanquegen la Creu —així com els nombrosos desperfectes a l’interior de la Basílica ocasionats per les filtracions d’aigua— van produir irades protestes d’aquells que veuen al Valle de los Caídos un símbol de la Guerra Civil com a «Guerra de Croada» i una reconciliació només possible en virtut d’una Creu enarborada per l’integrisme catòlic més bel·ligerant i intransigent. Com es va arribar a dir, el govern va tancar un lloc de culte i el va convertir en un lloc de peregrinació, on s’anava a escoltar les «misses de campanya» que els monjos, en clara actitud

Avui dia no s’ha trobat cap document que provi que Franco volia ser enterrat al Valle de los Caídos. Tampoc es va incloure la seva tomba als plànols de construcció del monument. desafiadora vers el govern, oficiaven a les portes del recinte tancat. La Comissió celebrà reunions entre el 30 de maig i el 28 de novembre del 2011 abans d’emetre l’informe definitiu. La integraven persones procedents de diferents àmbits professionals i de diverses sensibilitats ideològiques, polítiques i religioses. Malgrat les diferències de criteri, des dels primers moments va haver-hi una clara voluntat d’arribar a acords.

La dona de Franco, Carmen Polo, i la seva germana Isabel, assistint a la missa en record del dictador que va organitzar el Frente Nacional Español al Valle de los Caídos en motiu del 40è aniversari del cop d’Estat © EFE

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

La Comissió partia d’uns condicionants previs i que l’acord de creació de la mateixa es va fer en les acaballes d’una legislatura polèmica i ja marcada per la crisi econòmica. Vaig formar part de la subcomissió per a la dignificació de les víctimes juntament amb l’antropòleg Francisco Ferrándiz i el pare benedictí i historiador Hilari Raguer. En aquest context, elaboràrem notes sobre els temes següents: «Explicació dels successius enterraments existents», «Tractament dels enterraments» i «El Centre d’Interpretació del Valle de los Caídos». Aquestes van establir la base d’allò que es recolliria a l’informe final referent al tema. És cert que la Comissió partia d’uns condicionants previs i que l’acord de creació de la mateixa es va fer en les acaballes d’una legislatura polèmica i ja marcada per la crisi econòmica. L’actitud dominant a totes les reunions va ser la de conservar allò existent com a producte i mostra d’uns determinats esdeveniments que han marcat la història espanyola recent, però donant-li un nou significat al conjunt per tal que totes les víctimes enterrades siguin iguals i tinguin la mateixa centralitat, respecte i consideració. Per aquest motiu és necessari que l’ossera es concebi com a cementiri públic, al marge de qualsevol connotació política i religiosa, i que les restes de Primo de Rivera deixin d’ocupar el lloc preferent que tenen a la Basílica i que les de Franco siguin exhumades i traslladades a un altre «lloc que indiqui la família o, si escau, al lloc que sigui considerat digne i més adequat». En relació 16

amb aquest darrer punt va haverhi un vot particular emès per tres membres de la Comissió, contraris al fet que es traslladessin les restes de Franco, sobretot per l’impacte que, a la seva opinió, tindria aquest fet en l’opinió pública. A més, la Comissió considerà molt important: primer, que hi hagués un lloc a l’esplanada del recinte on els familiars dels republicans allí enterrats poguessin honrar la seva memòria; segon, que s’hi aixequés un memorial en record de totes les víctimes les restes de les quals jauen al Valle de los Caídos i, en tercer lloc, que s’expliqués el monument, «una construcció que emmagatzema sofriment i sang», com s’indica a l’informe. Aquest és el motiu que fa necessari que tots els que vagin a visitar-lo puguin conèixer el context sociopolític de l’època en què es va edificar, qui va participar en la seva construcció, per què i de quina manera es van traslladar les restes dels milers de republicans enterrats al Valle de los Caídos… Amb el respecte cap a les conviccions i creences de cada membre de la Comissió, es va intentar elaborar un informe que pogués contribuir al fet que el monument es contempli com un lloc de «reparació, veritat i reconciliació». El temps dirà si això és possible. Bibliografia mínima: L’informe de la Comissió d’Experts per al Futur del Valle de los Caídos pot consultar-se a la pàgina: http://www. memoriahistorica.gob.es i també a: http://politicasdelamemoria.org/ BÁRCENA, Alberto. La rendición de penas en el Valle de los Caídos. Tesi Doctoral (Madrid, Universidad CEU San Pablo, 2013). CALLEJA, José María. El Valle de los Caídos. Madrid: Espasa Calpe, 2009. FERRÁNDIZ, Francisco. «Guerras sin fin: guía para descifrar el Valle de los Caídos en la España Contemporánea». Política y Sociedad, vol. 48, n. 3, 2011.

ISSN: 2339-806X

LINARES, Pablo. El Valle de los Caídos en imágenes. Madrid: ADVC Ediciones, 2014. MÉNDEZ, Diego. El Valle de los Caídos. Idea, proyecto y construcción. Abadía de la Santa Cruz del Valle de los Caídos, 1982 (2a ed. 2009). OLMEDA, Fernando. El Valle de los Caídos. Una memoria de España. Barcelona: Península, 2009. RUBIO, Tarío. El Valle de los Caídos y la represión franquista. Barcelona: Arola Editors, 2011. SOLÉ i BARJAU, Queralt. «El secret del Valle: Els noms dels milers de morts traslladats per Franco des de les fosses catalanes». Sapiens, n. 67, 2008. SOLÉ i BARJAU, Queralt. «Inhumados en el Valle de los Caídos: Los primeros traslados desde la provincia de Madrid». Hispania Nova, n. 9, 2009 (http://hispanianova.rediris.es) SUEIRO, Daniel. El Valle de los Caídos. Los secretos de la cripta franquista. Barcelona: Editorial Argos Vergara, 1977. Filmografia: A l’ombra de la creu (All’Ombra della Croce). Documental d’Alessandro Pugno, 2013. Avi, et trauré d’aquí. Documental de Montse Armengou i Ricard Belis, 2014 (http://www.tv3.cat/3alacarta/). El Valle de los Caídos. La obsesión de Franco, 2009 (Antena 3). Franco. Operación caídos, 2009 (Antena 3). El Valle de los Caídos. La reconciliación de las dos Españas, 2014 (ADVC). 50 años del Valle de los Caídos, 2009 (Antena 3).

Passat i present

És tard, però és el temps que tenim Carlos Martín Beristain Membre de la Comissió de Valoració per al reconeixement de les víctimes de la violència política causada per agents de l’Estat al País Basc

Reconeixement de les víctimes d’agents de l’Estat al País Basc 1960-1978. És tard, però és tot el temps  que tenim a mà  per a construir el futur. Pere Casaldáliga. En la darrera dècada hi ha hagut al País Basc un debat sobre la necessitat de reconeixement a les víctimes de la violència política. En aquest article s’aborda l’experiència d’un decret del Govern Basc per a la reparació a les víctimes d’agents de l’estat entre 1960/78 i la Comissió de Valoració creada al respecte.

S’ha donat una absència de reconeixement i una injustícia vers les víctimes produïdes pels anomenats «grups incontrolats», per les Forces de Seguretat de l’Estat en controls policials

A la darrera dècada hi ha hagut al País Basc un debat sobre la necessitat de reconeixement a les víctimes de la violència política. Principalment a partir de l’aprovació, fa 15 anys, de la Llei 32/1999 de solidaritat amb les víctimes del terrorisme, 1 s’han dut a terme algunes iniciatives en el desenvolupament d’una política de reconeixement i reparació a les víctimes. D’altra banda, la llei de memòria històrica, aprovada el 2007, va proporcionar en part un reconeixement a les víctimes del franquisme —encara que amb nombroses limitacions—, atorgant una indemnització econòmica per als familiars de víctimes mortals, 1 Norma d’àmbit estatal. Aquest mateix any es va aprovar també el Reial decret 1974/1999, del 23 desembre, amb el Reglament de la Real Ordre de Reconeixement Civil a les Víctimes del Terrorisme.

en determinats casos. L’aplicació d’aquestes lleis va deixar fora altres víctimes els casos de les quals no han tingut cap tipus de reconeixement. Com si fos un mapa fragmentat i inconclús, les urgències polítiques o les diferents sensibilitats van anar establint una manera de fer política que no incloïa totes les víctimes. Aquest fet ha suposat una absència de reconeixement i una injustícia vers les víctimes produïdes pels anomenats «grups incontrolats», per les Forces de Seguretat de l’Estat en controls policials, i vers les víctimes de lesions en actuacions com ara manifestacions, i en situacions com ara detencions arbitràries amb tortures. A la C omunitat Autònoma Basca, des que es van dur a terme els actes de reconeixement públics per part del Govern Basc, 17

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

especialment a les víctimes d’ETA, per part dels governs del lehendakari Sr. Juan José Ibarretxe (a Bilbao, el 2007, i a Sant Sebastià, el 2008), i posteriorment del govern del Sr. Patxi López, (a Gasteiz, el 2009), el reconeixement d’aquestes i altres víctimes de greus violacions de drets humans ha format part del debat públic. Com a antecedents cal assenyalar la presentació de tres informes encarregats pel Parlament Basc, el 2008 i el 2010, entorn d’aquesta problemàtica. 2 Es va fer palesa, doncs, la necessitat de realitzar també un reconeixement cap a les víctimes no incloses fins aleshores a la política pública, en general anomenades de forma poc respectuosa i discriminatòria «les altres víctimes». Finalment, el Govern Basc, amb el suport de diverses forces polítiques del Parlament Basc, va aprovar un decret 3 sobre el reconeixement de les víctimes de la violència d’arrel política entre el 1960 i el 1978 4 causada per agents de l’Estat. Aquest decret comportava la creació d’una Comissió de Valoració d’aquests casos i el procediment per al seu nomenament. 5 És la 2 El primer estudi el va dur a terme la Direcció de Drets Humans i parlava de les víctimes de vulneracions dels drets humans. Un altre el va realitzar la Direcció d’Atenció a Víctimes del Terrorisme i se centrava en les persones que tenien aquesta consideració. Tots dos es redactaren durant el govern del Sr. Ibarretxe. Un segon informe sobre les víctimes de violacions dels drets humans es va realitzar durant el govern del Sr. Patxi López 3 Decret 107/2012, de declaració i reparació de les víctimes de sofriments injustos com a conseqüència de la vulneració dels seus drets humans, produïda entre els anys 1960 i 1978 en el context de la violència d’arrel política viscuda a la Comunitat Autònoma del País Basc. BOPB núm. 119 del 19 de juny del 2012. 4 L’ampli consens polític assolit incloïa també el desenvolupament d’un nou marc legal per a aquestes mateixes víctimes de períodes posteriors a l’any 1979, encara per desenvolupar. 5 La Comissió està formada fins ara per set membres: dos d’ells triats pel Govern Basc, la directora de Drets Humans, un assessor de la Direcció de Víctimes del Terrorisme, dos més triats pel Parlament Basc i una persona en qualitat de representant de la societat civil.

primera experiència d’aquestes característiques que es dóna a l’Estat espanyol. Altres aspectes, com la necessitat d’unificar una llei per a totes les víctimes, o l’aprovació d’un altre decret per al període posterior a 1978, van romandre supeditats a un debat posterior, encara pendent al País Basc. Cal tenir en compte que una llei d’àmbit de la comunitat autònoma sobre les víctimes del terrorisme va ser aprovada pel Parlament el 2008. L’experiència de la Comissió de Valoració (CV) La CV s’encarrega de tramitar i valorar les sol·licituds presentades. En una primera etapa de treball, la Comissió va aprovar el protocol d’actuació per a l’estudi i tractament dels casos presentats. Segons aquest protocol, la documentació presentada per les víctimes i familiars s’examina de forma preliminar, i es discuteix posteriorment al ple de la Comissió, acordant-hi els passos que se seguiran: determinar si el cas és de la seva competència, demanar documentació complementària a altres institucions i/o organismes, presa de testimoni, etc. Alhora, es va aprovar un manual d’entrevistes que establia l’estructura i la gestió de la presa de testimonis. Des de l’inici la Comissió va decidir que els casos es veurien en plenari, incloenthi la presa de testimonis, i que la Comissió no hauria de ser només una «finestreta» on presentar la documentació. De les 231 sol·licituds rebudes, 14 s’han presentat fora de termini, malgrat comptar amb un any i mig de temps, la qual cosa mostra el desconeixement i la falta de confiança inicial d’algunes víctimes a causa de l’abandó i oblit en què han viscut. Fins a juny del 2014 s’han realitzat 119 entrevistes i s’han resolt 63 casos. La importància del testimoni Moltes d’aquestes víctimes no han tingut l’oportunitat de ser

ISSN: 2339-806X

escoltades o tingudes en compte, i les respostes de les institucions han estat marcades, la major part de les vegades, pel desinterès o l’estigma. D’altra banda, atès que es tracta de fets succeïts fa quaranta anys o més, el testimoni és una font molt important d’informació sobre els esdeveniments, i també de valoració de les conseqüències dels fets a les seves vides. Amb el previ consentiment de les víctimes, els testimonis són gravats en vídeo, aspecte que compleix dos objectius: a) Tenir un suport documental per a consulta de la mateixa Comissió i la realització del seu dictamen corresponent. b) L’enregistrament del testimoni contribueix a la formació d’un Fons de Memòria relatiu a les víctimes de vulneracions dels drets humans que pugui formar part d’un futur Institut de la Memòria. A cada sessió de presa de testimoni hi serà present el ple de la Comissió, i les entrevistes seran conduïdes per un membre de la mateixa amb experiència en presa de testimoni. Al final de la sessió, els altres membres poden formular preguntes a la víctima. Les entrevistes han tingut una durada d’entre una i dues hores.

De les 231 sol·licituds rebudes, 14 s’han presentat fora de termini, malgrat comptar amb un any i mig de temps, la qual cosa mostra el desconeixement i la falta de confiança inicial d’algunes víctimes a causa de l’abandó i oblit en què han viscut.

Passat i present

Els dictàmens com a instruments de memòria La CV realitza una valoració global de tots els elements de convicció, siguin documentals o testimonials, per tal de perfilar el sentit de la proposta. Després es nomena la persona encarregada de redactar el dictamen corresponent al cas. Aquests dictàmens són revisats per la Comissió i se sotmeten a debat i a posterior aprovació per part de tota la CV. Les decisions fins ara s’han pres per consens. La discussió sobre els diferents casos ha suposat un procés de creació de criteris aplicats a l’avaluació de casos concrets. Entre els membres de la Comissió hi ha experts amb diferent formació (en qüestions jurídiques, de medicina i psicologia, i història) que valoren així els diferents aspectes dels casos. En aquest dictamen s’inclou la documentació recollida, i s’estructura en tres apartats: a) Anàlisi del context sociopolític dels fets, tractant de ser específics sobre el període o el tipus d’esdeveniments. b) Descripció i anàlisi dels fets acceptats per la CV. Es recull un relat del que la Comissió dóna per demostrat, contrastant les diferents fonts, ja sigui sobre els fets de violència o sobre les conseqüències o les respostes institucionals. c) Conclusions i Acord de la Comissió, en termes d’indemnització i mesures de memòria, així com consideracions sobre responsabilitat. Criteris d’inclusió Durant el primer any de funcionament, la discussió dels diferents casos va permetre d’establir criteris per a la presa de decisions. A més, va comportar una confrontació amb els límits de la legislació vigent. Per exemple, què es considera violència d’arrel política? En alguns casos no és només el fet, sinó la impunitat posterior o el nivell de terror els qui proporcionen el context afavoridor (per exemple, una

agressió sexual durant un registre domiciliari sense mandat judicial). Altres aspectes que calia aclarir eren els relatius a la compatibilitat de les indemnitzacions. El caràcter indemnitzador contingut a l’actual Decret 107/2012 era incompatible amb l’atorgat a la llei de memòria històrica, però va haver-hi casos en què s’havien donat altres petites indemnitzacions que es van considerar compatibles. La qüestió de l’autoria també ha derivat en altres problemes. Entre el 1960 i el 1978, algunes d’aquestes vulneracions les van cometre persones que, tot i que no anaven uniformades, eren conegudes per la seva pertinença a forces de seguretat de l’Estat. La CV ha acceptat la inclusió en l’àmbit del decret d’aquells casos de pertinença clara dels autors als cossos de seguretat. En altres casos, però, els mecanismes d’ocultament dels autors i la falta de recerca o d’interès de les autoritats per reconèixer les víctimes comporten el risc de noves formes d’exclusió. 6 La qüestió de valorar les seqüeles Un aspecte particularment important és la valoració de les seqüeles. El decret aprovat assenyalava que es consideraria el valor de la indemnització segons el barem de la Seguretat Social. No obstant això, des de l’inici es generaren problemes quan no es tractava de casos amb resultat de mort, sinó amb diferents tipus de lesions. D’una banda, fer una valoració retrospectiva de les lesions. 6 La Comissió de Valoració ha constatat amb preocupació l’existència d’alguns casos en què, havent-se produït greus vulneracions dels Drets Humans, no es pot determinar la condició de membres de les Forces i Cossos de Seguretat dels seus autors, malgrat l’existència d’indicis en tal sentit, amb la qual cosa no resulta aplicable el Decret 107/2012. Alhora, la valoració de les peculiars circumstàncies d’aquest tipus de supòsits ha impedit el reconeixement de les seves víctimes com a derivades del terrorisme, arribant a un resultat final d’absència de normativa legal que empari i cobreixi el necessari i públic reconeixement i reparació d’aquestes víctimes. 2n Informe-Memòria al Parlament Basc, 2013.

De l’altra, el fet que la seva evolució amb el temps ha patit diferents factors (atenció mèdica, operacions quirúrgiques, edat, etc.). A més, les lesions poden ser afectacions de caràcter psicosocial que poques vegades es tenen en compte. Finalment, cal veure que no són accidents de trànsit ni malalties laborals, per la qual cosa la Comissió sempre va aplicar un criteri comprensiu de valoració d’aquestes seqüeles, tenint en compte també els anys transcorreguts, el context d’impunitat i el dany moral que comporten. És necessària una valoració específica en benefici de la víctima amb un criteri d’equitat. Tot això va compor tar una proposta de canvis al govern en el mateix decret que donava origen a la Comissió, que va anar finalment modificat per afavorir que la Comissió hi pogués incloure altres criteris, provinents del dret internacional de drets humans i dels tribunals internacionals en la consideració de lesions i proves, com el Tribunal d’Estrasburg, la Cort Interamericana de Drets Humans o el Comitè contra la Tortura de Nacions Unides, entre d’altres. La documentació dels casos A causa del temps transcorregut des del moment dels fets i la manca d’una recerca adequada, la documentació proporcionada per les víctimes o familiars era fragmentada o limitada, encara que també molt substancial. La major part de les vegades les víctimes van aportar retalls de premsa i algunes fotocòpies rescatades d’arxius familiars. Aquesta documentació acreditava que els fets van ocórrer i algunes de les seves característiques. Però la impunitat dels casos va fer que no s’hi fessin recerques, o que aquestes es limitessin, i que moltes d’elles patissin amenaces posteriors després de la denúncia, per la qual cosa no es va tenir mai documentació. 19

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

ISSN: 2339-806X

La Comissió ha hagut de treballar en la recerca d’informacions sobre els casos, incloent-hi peticions de col·laboració a autoritats judicials, gestions directes en arxius judicials civils i militars. Desgraciadament en molts casos la Comissió es va trobar amb l’expurgació d’arxius de jutjats duta a terme fa anys, excepte en arxius militars, la qual cosa ha comportat la destrucció de documentació sobre aquests casos. Cap a un exercici de reconeixement Tot això suposa no solament una dificultat per al treball, sinó que augmenta el valor del dictamen de la mateixa Comissió, atès que a la majoria dels casos es constitueix en l’únic document oficial que n’informa i esdevé una forma de reconeixement. Les mateixes entrevistes han estat descrites per moltes víctimes com a element reparador i amb una voluntat de reconeixement. A més, el dictamen considera provats fets que han estat qüestionats en el passat. Aquesta és una forma de la veritat oficial emparada per mecanismes institucionals i que esdevé una veritat per a les víctimes i per a la societat. A més, el dictamen recomana en general que es consideri les víctimes dins les polítiques establertes pel Govern Basc, proposa que es facin actes de reconeixement i esdevé també una forma de reconeixement de la Comissió. Moltes víctimes van dir a la Comissió que era la primera vegada que van sentir aquest respecte i valoració de la seva experiència per algú de les institucions. La mateixa Comissió ha realitzat lliuraments col·lectius d’aquests dictàmens com a forma de reconeixement, i el Govern Basc ha realitzat alguns actes de reconeixement parcials. Una memòria incloent Tot aquest camí des crit en a qu e st ar t i cle most r a l es no ves possibilitats i accions per al 20

Miembres de la Comisión de Valoración © EFE

reconeixement de les víctimes que no han estat considerades fins ara. Després d’aquest treball, hi manca encara una recerca en els mateixos termes sobre les víctimes del període democràtic per morts violentes i atemptats contra la integritat física i psicològica (tortures). Aquesta és encara una tasca pendent per part del Govern

La discussió sobre els diferents casos ha suposat un procés de creació de criteris aplicats a l’avaluació de casos concrets. Basc, però existeix el consens bàsic que estableix que aquest procés cal dur-lo a terme. En l’actualitat el Govern Basc ha encarregat a una comissió d’experts un estudi sobre les víctimes i casos de tortura que ofereixi una imatge de l’extensió i característiques d’aquesta pràctica, i proporcioni elements per a una política de reconeixement. En una societat que està en debat sobre la construcció d’una memòria col·lectiva sobre l’impacte de la violència política, els relats de la violència i la memòria com a

instrument de prevenció, el caràcter incloent de la memòria és un aspecte bàsic que ha de comportar un reconeixement plural de les víctimes com a iguals en els seus drets, i que diferenciï els mecanismes que l’han fet possible (l’acció d’ETA, l’Estat en els diferents períodes, o els grups parapolicials i d’extrema dreta). Aquesta memòria incloent suposaria també una actitud tolerant amb «l’altre» i respectuosa amb el seu dolor i sofriment, evitant el risc de la utilització política del sofriment. Aquest bàlsam del respecte és l’element bàsic per a la reconstrucció del teixit social afectat per tants anys de repressió, violència i terror.

Passat i present

Trepitjant història! Una ruta d’exili amb universitaris Salomó Marqués Catedràtic d’Història de l’Educació (Universitat de Girona)

Ja fa anys que el geògraf Pau Vila manifestava que la geografia s’aprèn amb les xiruques, és a dir, trepitjant el territori.

No en farem res de fer servir PowerPoint, pissarres digitals i el material més modern que puguem imaginarnos si no som capaços de desvetllar l’interès i el gust per aprendre i conèixer amb esperit crític.

Una de les maneres de recuperar la memòria històrica és trepitjant territori històric i llegint documents dels protagonistes en el lloc on foren escrits. En aquest text s’explica l’experiència que fa uns quants anys porten a cap els estudiants de la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de Girona. Ja fa anys que els moviments de renovació pedagògica, així com els mestres (homes i dones) que practiquen els postulats de l’escola activa, afirmen que, per a segons quin tipus d’aprenentatges, és bo començar per saber les coses més properes per anar avançant cap als coneixements més universals. Del torrent que passa a prop de l’escola es pot arribar a l’orografia que configura la geografia del nostre país, d’Europa i del món, si és el cas. També manifesten, i ho practiquen amb convenciment, que els aprenentatges no es fan només a l’escola, a l’interior de l’aula. És bo sortir a fora; trencar les parets de l’aula i sortir a la ciutat i a la muntanya. Ja fa anys que el geògraf Pau Vila manifestava que la geografia s’aprèn amb les xiruques, és a dir, trepitjant el territori. Miquel Santaló, professor de Geografia a l’Escola Normal de Girona i primer alcalde republicà, també afirmava el mateix. Els sectors renovadors insisteixen que s’aprèn sempre a partir de desvetllar l’interès dels infants, dels nois i noies. Aq u e s t e s p r e m i s s e s p e r a un bon ensenyament, per a un

aprenentatge eficaç i de qualitat, també valen —en alguns aspectes— i es poden aplicar en l’àmbit universitari. No en farem res de fer servir PowerPoint, pissarres digitals i el material més modern que puguem imaginar-nos si no som capaços de desvetllar l’interès i el gust per aprendre i conèixer amb esperit crític. És en aquest sentit, i relacionat amb el tema de l’exili a causa de la Guerra Civil, que considero que els universitaris gironins som privilegiats, ja que vivim en un territori carregat d’història. La capital de la demarcació està només a 60 quilòmetres de la frontera política entre l’Estat espanyol i el francès. Bona part dels municipis de l’Alt Empordà són territori de frontera, també alguns de la Garrotxa, del Ripollès i de la Cerdanya. Una primera experiència Tenint present aquest fet territorial, a partir del curs 20012002, a l’assignatura d’Història de l’ E duc ació dels estudis de Pedagogia, Magisteri, Pedagogia i Educació Social de la Universitat de Girona hem incorporat la pràctica intitulada «Ruta de l’exili». 21

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

Memorial de l’exili del Coll dels Belitres a Portbou. © Memorial Democràtic

Partíem de la base de l’interès dels estudiants per saber com era a l’escola i l’educació el segle X X, el s eg le que ac ab aven de deixar enrere. Volien saber què s’ensenyava, quins eren els corrents pedagògics dominants i les polítiques governamentals en el camp de l’educació, etc. L’experiència ens ensenyava que al llarg del curs gairebé mai s’arribava a explicar el segle XX, que és el que interessava a l’alumnat. Sovint, en les matèries d’història general, de filosofia, d’educació, etc. es dedicaven (es dediquen?) hores

Es tractava de recuperar part de la nostra història més recent; especialment la història política i la d’un col·lectiu particular: el magisteri. I fer-ho trepitjant el territori per on una bona part d’aquests mestres varen marxar a l’exili 22

i hores a parlar de les aportacions dels grecs i dels romans, de l’edat mitjana, del Renaixement, fins i tot, de la Revolució Francesa, però no era (és?) habitual arribar fins al segle XX. Per això, a la matèria d’Història de l’Educació i amb la voluntat d’omplir aquest buit, dedicàvem i dediquem una especial atenció a l’educació a Catalunya i a l’Estat espanyol durant el segle XX. Per això tractem de la monarquia, la república en pau i en guerra, l’exili, la dictadura franquista, la depuració del magisteri, etc. temes que els estudiants joves desconeixen i ja els queden lluny. Les classes a l’aula es complementaven amb visites als arxius per tal de conèixer fons documentals i fomentar la recerca històrica. És en aquest clima d’aprenentatge que vàrem programar una activitat d’un dia de durada entorn del tema de l’exili, especialment el del 1939, i amb un particular èmfasi sobre l’exili del magisteri que treballava a Catalunya. Es tractava de recuperar part de la nostra història més recent; especialment la història política i la d’un col·lectiu particular: el magisteri. I fer-ho trepitjant el territori per on una bona part d’aquests mestres varen marxar a l’exili.

ISSN: 2339-806X

Sortint de Girona fins a arribar a la platja d’Argelers, on les autoritats franceses havien establert el camp de concentració el febrer del 1939, teníem temps suficient per parlar de la política escolar i educativa del govern central i del de la Generalitat; dels mestres renovadors i de les seves opcions pedagògiques, socials i polítiques; de les seves pràctiques escolars; del trencament que va representar l’aixecament contra la república; de la revolució desfermada a Catalunya el juliol del 1936 i de la incidència que va tenir en l’escola; de la Guerra Civil i les seves conseqüències; de la retirada; dels exilis, etc. Amb el pas dels cursos hem anat modificant la proposta inicial gràcies a la revisió que hem fet amb l’alumnat en acabar la sortida. Els primers anys hi anàvem amb cotxes privats, fet que ens permetia passar per indrets que ara, que ho fem amb bus, no podem fer. Des de Girona anàvem directament fins a Agullana i veiem el mas Perxés, on el president Companys i altres polítics i intel·lectuals catalans van passar els darrers dies abans de marxar cap a l’exili. Tot seguit pujàvem a la Vajol per veure l’escultura dedicada a l’exili aixecada en un prat proper a la població. De la Vajol seguíem cap al coll de Manrella per entrar a l’Estat francès, fins a la població de les Illes. La placa commemorativa que hi ha a la façana de l’Hostal dels Trabucaires i altres monuments a l’entrada de la població acabaven de crear el clima adient per entendre la retirada i l’exili. D’aquesta manera la ruta es convertia en una classe viscuda d’Història. Les preguntes i els

La ruta es convertia en una classe viscuda d’Història. Les preguntes i els interrogants per part de l’alumnat no paraven

Passat i present

Placa commemorativa de l’any 2009 que rememora el pas dels presidents Companys, Aguirre, Azaña i el cap de govern Juan Negrín, pel Coll de Lli cap a França. © Memorial Democràtic.

interrogants per part de l’alumnat no paraven. De les Illes anàvem cap a Morellàs i el Voló per arribar a mitja tarda a la platja d’Argelers. Sortíem de la vi la p er l’avinguda de la Retirada i ens aturàvem a l’anomenat cementiri dels espanyols. Finalment arribàvem a la platja, davant del monòlit que recorda on hi havia l’entrada del camp de concentració. La placa del monòlit recorda els cent mil refugiats del camp. Era el moment culminant del dia.

Tot fent camí llegíem textos de mestres, polítics, intel·lectuals, de persones que havien escrit cartes, memòries, diaris sobre la seva experiència d’exili. Tot fent camí llegíem textos de mestres, polítics, intel·lectuals, de persones que havien escrit cartes, memòries, diaris sobre la seva experiència d’exili. Per exemple, al mas Perxés llegíem el relat que

Trepitjàvem història i al mateix temps escoltàvem la veu dolorosa dels protagonistes.

Rovira i Virgili fa de la seva estada fins al moment d’anar cap a França; a la platja d’Argelers llegíem cartes de mestres internats al camp, etc. Trepitjàvem història i al mateix temps escoltàvem la veu dolorosa dels protagonistes. Això ho fèiem, i ho fem, entre els mesos de novembre, desembre, gener i febrer amb el convenciment que el calendari temporal i la climatologia també ajuden a entendre millor el que va ser l’exili, la seva duresa moral i material. No és el mateix ser a la platja d’Argelers a les 5 d’una tarda d’hivern, quan ja fosqueja i amb tramuntana, que ser-hi el mes de juny, quan a la mateixa hora hi ha gent pescant i d’altra que ja es banya. Algunes vegades, en aquest clima fred de l’hivern, ens trèiem els anoracs per poder comprendre més profundament el patiment dels que estaven tancats entre filat espinós. L’experiència és tan punyent que de tornada cap a casa sempre, repeteixo sempre, s’acosta algun alumne per dir-me que un seu avi, un seu besoncle o un parent seu havia estat a Argelers o a Barcarès, o havia anat a l’exili o havia estat presoner dels franquistes o... Després de l’experiència de la ruta es trencava un silenci que havien mantingut molts anys. Millorant la ruta Fruit de la revisió hem anat modificant i enriquint l’itinerari. Ben aviat vàrem elaborar un dossier amb textos, mapes i fotografies per tal que els estudiants tinguin un document que els serveixi des del punt de vista històric. Amb el pas del temps, i a mesura que rebíem nous documents de mestres exiliats, hem anat ampliat el dossier. Convençuts que és un material que també pot interessar a persones de fora de la universitat l’hem penjat al Repositori Digital de Documents de la Universitat de Girona. El text de 55 pàgines, fet amb la col·laboració del Museu

Memorial de l’Exili, és a disposició de tothom (http://hdl.handle. net/10256/7637). La inauguració a principis del 2009 a la Jonquera del Museu Memorial de l’Exili (MUME) ens ha portat a modificar la ruta dels primers anys. Ara comencem amb una visita al Museu per tal que els estudiants coneguin aquest museu únic a l’Estat espanyol. La visita és breu (una hora), però suficient per sensibilitzar-nos per a una intensa jornada d’història. La valoració d’aquesta visita al museu és molt positiva; tant és així que sabem d’alumnes que p osteriorment hi tornen acompanyant amics i familiars. Ara la ruta la fem amb transport col·lectiu. Anar plegats permet que tothom pugui participar de les mateixes explicacions i comentaris. Així, tan bon punt sortim de Girona, s’explica el que visitarem durant el dia i els fets de guerra lligats amb el territori que estem travessant. Per exemple, els bombardejos a la població civil que es va retirant per la carretera cap a la Jonquera i Portbou; els acords de la darrera sessió del parlament espanyol que es va celebrar al castell de Figueres, etc. L’ it i n e r ar i a c tu a l é s e l s e güent: s or t id a de Gi rona c ap a la Jonquera. Visita al Museu Memorial de l’Exili (MUME). De la Jonquera anem cap a la Vajol; pel camí veiem de lluny el mas Perxés, estada de Companys, polítics, intel·lectuals, etc. A la Vajol, visita a la mina Canta, on es guardava part del tresor de la república. Després pugem a peu per una pista forestal fins a coll de Lli, per on

La Mina Canta de la Vajol. © Memorial Democràtic

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

Memorial dedicat al filòsof Walter Benjamin a Portbou. © Memorial Democràtic

entraren a l’Estat francès els presidents Companys, Aguirre, Negrín i Azaña (una horeta a peu entre anar i tornar). Reculem per dinar a la Vajol i marxem cap a Argelers per l’autopista. Sortim al Voló, on hi havia un camp de distribució de refugiats. Passada la població d’Argelers, de camí cap a la platja parem al cementiri dels espanyols per llegir el text de l’alcalde de la població recordant la retirada, l’exili, el sofriment i els morts. A la platja, després de veure el monòlit commemoratiu, anem fins a tocar l’aigua. A la sorra humida llegim cartes de mestres exiliats que ara fa

Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera. © Memorial Democràtic

anys estaven tancats en aquest camp de concentració. Algunes vegades el vent, la mala mar o la pluja no ens han deixat arribar fins a tocar l’aigua o la neu no ens ha permès de pujar fins a coll de Lli. El record del patiment dels que hi estaven tancats ara fa 75 anys és profund. Sortint de Girona a les 9 del matí a les 8 del vespre ja tornem a ser a casa. Hem fet un primer tast de l’exili amb el convenciment que queden molts llocs de memòria per visitar: Portbou i el cementiri amb la memòria de Walter Benjamin; el coll de Belitres amb el monòlit commemoratiu; Cotlliure i la tomba de Machado i la seva mare; els camps del Barcarès i de Sant Nazari; la maternitat d’Elna; el camp de Ribesaltes; Prada i la tomba de Pompeu Fabra; el coll de Manrella i les Illes; Tapis, Costoja i el monòlit recordatori; Prats de Molló, i un llarg etcètera. Des de Girona tenim a tocar un territori carregat d’història. Una valoració positiva Després de gairebé tres lustres de dur a terme aquesta experiència amb estudiants universitaris i de revisar-la i anar-la adequant als seus interessos, destacaria la valoració positiva que en fan. Una valoració que és diferent segons el nivell de coneixements dels participants. No és el mateix fer aquesta ruta amb estudiants de primer curs que amb els que ja estan acabant la carrera i tenen uns coneixements i interessos més vius. La ruta, tots els sentiments que els desvetlla i els coneixements que els proporciona, omple un buit en la seva formació, ja que la majoria de l’alumnat ha viscut a casa seva en el silenci total sobre el tema. Els seus avis, protagonistes de la guerra i de tot el que va comportar, han callat, no han volgut parlar. Per tant, els seus fills han pujat en el silenci i els néts, els que ara són els nostres alumnes, també han estat acomboiats en un

ISSN: 2339-806X

silenci ben significatiu. Si el professor té la capacitat pedagògica de desvetllar-los l’interès sobre el tema, i ho fa amb capacitat crítica, la ruta és el complement indispensable per a una bona formació històrico-educativa. Aquesta pràctica forma part del currículum perquè així ho demanen els estudiants en l’avaluació de final de curs. En alguns casos hem ampliat amb un segon itinerari, visitant Cotlliure i la maternitat d’Elna, sempre, però, després d’haver anat primer a la platja d’Argelers. Una vegada t’has impregnat del dolor de la platja, pots valorar molt més l’acció de l’Elizabeth Eidenbenz a Elna. L’interès desvetllat amb aquesta pràctica s’ha concretat entre els estudiants amb treballs de recerca d’àmbit local o general; amb estudis sobre l’escola republicana i franquista. Aquesta experiència que hem fet amb l’alumnat universitari d’alguns estudis de la Facultat d’ E duc ació i Psicolog i a de l a Universitat de Girona, tamb é l’hem compartit amb professorat de la Universitat de València, amb alumnes i professorat de la Universitat de les Illes Balears i de la Universitat Rovira i Virgili. Darrerament amb membres de la Societat d’Història de l’Educació, societat filial a l’IEC. El fet que aquesta pràctica universitària s’hagi conegut en determinats sectors de les terres gironines ha afavorit que, els darrers anys, diferents institucions (arxius locals i comarcals, associacions de veïns, centres culturals, etc.) també portin a bon cap aquesta pràctica. No cal dir que això ens satisfà, perquè fa palesa la dimensió social de la universitat.

Passat i present

José Luís Ledesma, Professor d’Història Contemporània (Universidad Complutense de Madrid)

Bona part dels problemes d’aquells primers volums persisteixen en els altres 25 que han estat publicats entre 2012 i 2014

A mitjan 2011, la Real Academia de la Historia (RAH) presentava els primers 25 volums del Diccionario Biográfico Español (DBE), i la polèmica no va trigar a arribar al debat públic i polític. Entre els historiadors/ es, el que la premsa va filtrar d’aquesta obra va caure com una bomba i va generar respostes en forma d’articles i fins i tot algun llibre. 1 Però tot allò va semblar no ser vir de gaire. B ona part dels problemes d’aquells primers volums persisteixen en els altres 25 que han estat publicats entre 2012 i 2014. És cert que pot resultar injust avaluar una obra tan descomunal 1 VIÑAS, Ángel (ed.). En el combate por la historia. La República, la guerra civil, el franquismo. Barcelona: Pasado y Presente, 2012, que és molt més que un «contradiccionari». La referència de l’obra que aquí es repasa és Diccionario Biográfico Español. Madrid: RAH, 2009-2013, 50 vols.

a partir d’unes quantes entrades. Són 50 volums de 850 pàgines cadascun; en conjunt superen les 40.000 biografies i els 5.500 autors. Entre aquestes entrades, ha d’haver-hi de tot. N’hi ha de molt bones, bones, regulars, molt millorables i d’altres de pitjors. Amb tants autors, devia ser ben difícil trobar un criteri comú, i ja no diguem imposat. De manera que algunes de les paraules més gruixudes amb què es van obsequiar l’obra no feien justícia a tantes persones i mitjans involucrats, sobretot si es feien a partir de lectures precipitades de biografies molt concretes. Però res d’això serveix perquè es pugui projectar un judici crític. Almenys hi ha dues raons. La primera apunta a la immensitat de recursos econòmics destinats a aquesta obra des de 1999. Com que aquests recursos, més de 6 25

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

Gonzalo Anes, director de la Real Academia de la Historia (RAH), presentant el Diccionarió Biográfico Español el 22 de maig de 2011 ©EFE

milions d’euros, han procedit al llarg de 14 anys de l’erari públic, és lògic que la ciutadania pugui fiscalitzar-ne els resultats. Però el que també pot qüestionar-se és l’oportunitat ara d’un treball com aquest. Quan va començar, no solament ens trobàvem ja molt lluny de l’edat d’or dels grans diccionaris biogràfics vuitcentistes. Cap al 1999, començava a generalitzar-se Internet, les grans obres enciclopèdiques en paper anunciaven la seva fi i s’albirava un nou temps en el qual la informació estaria disponible en xarxa, a l’abast d’un clic. Tot, a més, a un preu molt més barat que en suport físic i 26

molt més fàcil d’actualitzar, corregir i posar al dia. La segona raó remet al paper que pot tenir a llarg termini en l’articulació, reconstrucció i gestió del passat. Una obra així

El sentit que va poder tenir la RAH al segle XIX i part del XX —exercir de guardiana oficial de la història nacional— és, com a poc, discutible avui dia

ISSN: 2339-806X

aspira a ser una referència per a dècades i generacions. I, sobretot, se situa en la tradició dels grans diccionaris biogràfics nacionals, que es van forjar al segle XIX com a genealogies de la pàtria i que edificaven la comunitat nacional a través de les vides i obres dels seus integrants. 2 Encara que arriba molt tard respecte d’altres països, el DBE no és del tot aliè a tot això. D’una banda, la institució que l’edita i dirigeix ha estat històricament vinculada a la construcció de la nació espanyola. I, d’una altra, potser no és només casual, que, amb prou feines dos mesos després d’aprovar la generosa subvenció per al DBE, el govern d’Aznar demanava a l’Acadèmia un dictamen sobre l’ensenyament de la història: el dur informe que la RAH oferia era implacable amb les «tergiversacions» en la història posada al servei de les identitats nacionalistes perifèriques, però demandava salvar els «elements comuns» del «procés històric» de la nació espanyola. 3 És clar que tot això obre un inter rogant s obre l a mateixa RAH. Si el DBE és l’obra més important de la seva història centenària, i havia arribat amb aquests problemes, no era estrany que la polèmica de 2011 obrís la pregunta de si seguia tenint sentit la seva existència. El sentit que va poder tenir al segle XIX i part del XX —exercir de guardiana oficial de la història nacional— és, com a poc, discutible avui dia, 4 i no ajuden els seus opacs mecanis2 Vegeu VERGA, Marcello. «Il dizionario è morto. Viva i dizionari! Note per una storia dei dizionari biografici nazionali in Europa». Storica, n. 40 (2007), pp. 7-32. Sobre el que es tracta aquí, ho hem tractat a LEDESMA, José Luis. «El Diccionario Biográfico Español, el pasado y los historiadores». Ayer. Revista de Historia, n. 88 (2012), pp. 247-265. 3 ABC, 15/10/1999, p. 48. L’informe, a <http://www.filosofia.org/his/h2000ah.htm > 4 PEIRÓ, Ignacio. Los Guardianes de la Historia. La Historiografía académica de la Restauración. Zaragoza: Institución Fernando el Católico, 1995

Passat i present

Manifestació en contra de la publicació del Diccionario davant de la Real Academia de la Historia del 11/02/2012 © Público

mes de cooptació o l’avançada edat mitjana dels acadèmics. Malgrat tot, la tasca podia haver estat esplèndida. En realitat, no li manca gaire per a això. La impressió general entre els especialistes és que les contribucions sobre història antiga, medieval o moderna, o sobre història de la ciència, l’art, la música, les lletres i l’economia, són en general sòlides i solvents. Fins i tot semblen ser-ho la majoria de les relatives a l’edat contemporània. No obstant això, una part de les biografies grinyola tant que llança ombres sobre el conjunt del DBE. L’exemple més espectacular és la dedicada a Franco, narrada amb un asfixiant to apologètic i capaç, entre altres agudeses, de no emprar els termes dictadura, dictador o repressió i sí el de «Generalísimo» i «cap de l’Estat espanyol». 5 Però hi ha molts 5 DBE, vol. XX, pp. 607-612, amb autoria de Luis Suárez Fernández.

altres exemples. L’obra és tan vasta que resulta impossible una anàlisi mínimament exhaustiva.

Causa estupor que en diverses biografies es nomeni la contesa de 1936-1939 com a «Alzamiento» o «Movimiento Nacional», «Guerra de Liberación», «dominación roja» i fins i tot «verdadera Cruzada» El que aquí s’ha fet és explorar al voltant de 300 biografies de personatges del segle XX presents en els volums I a XXV.

La primera conclusió és que la major part de les biografies són correctes i útils. Però aquí i allà sorgeixen els problemes. Són diverses les coses que criden l’atenció. Una d’elles són els criteris d’elecció dels biografiats. Com a mostra, ser veix la constant presència dels assassinats durant la Guerra Civil a la zona republicana —desenes de biografiats—, i que no hi hagi res semblant sobre els assassinats a l’altra zona i que traspuïn un intens to hagiogràficm ar t i r i a l. Un a a lt r a , i c au s a estupor, és que en diverses biografies es nomeni la contesa de 1936-1939 com a «Alzamiento» o «Movimiento Nacional», «Guerra de Liberación», «dominación roj a » i f i ns i t ot « Ve rd a d e r a Cr uzada». 6 D est aca t amb é la 6 Vegeu v.gr. tres de les entrades firmades per José Martín Brocos sobre els militars Carlos Asensio (DBE, vol. V, pp. 766-770); Barba Hernández (vol. VI, pp. 761-763) i Antonio Barroso (vol. VII, pp. 236-240), o la d’Ángel Martín Rubio sobre Aranda (vol. IV, p. 750).

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

m an e r a c om s’ h an c ons t r u ït algunes d’aquestes biografies, perquè bona part de les dedicades a «màrtirs» bolquen paràgrafs sencers dels seus expedients de beatificació, i el mateix succeeix amb els fulls de serveis en el cas de nombrosos militars del bàndol franquista. Per aquest motiu s’hi troben expressions com «aconseguí la palma del martiri» i «va morir màrtir de Jesucrist» o que es qualifiqui als republicans com «l’enemic» o «rojos». Això mostra el que pot passar quan es fan encàrrecs com aquests no solament a qui no està familiaritzat amb les tècniques de la historiografia, sinó, a més, als qui estan lligats a fundacions i institucions properes als personatges dels quals retraten les vides. En molts d’aquests casos, i en els de personatges més cèlebres (la casa reial actual, Aznar, Botín, Esperanza Aguirre, Durruti, Felipe 28

González, Escrivá de Balaguer i, per descomptat, Franco), s’ignora olímpicament un requisit bàsic per a tota biografia: que hi hagi una mínima distància entre el biògraf i el seu biografiat.

En nombrosos casos succeeix que no hi ha distància entre biografiats i biògrafs, o que es colen sense rubor les valoracions i prejudicis dels segons sobre els primers De manera que són de primer nivell els problemes qualitatius que planteja una part de l’obra.

ISSN: 2339-806X

La pregunta seria fins a quin punt aquesta part és significativa. Per avaluar-ho, hem ponderat les biografies d’una sèrie de personatges de poc dubtosa transcendència, triant 50 actors històrics capitals de la II República i la Guerra Civil, els més citats en una sèrie d’obres de referència sobre aquest període, entre aquells els cognoms dels quals comencen per les lletres A fins a la H. El resultat d’aquesta exploració respon simplement al parer de qui signa això. Si això fos un dels informes als quals és norma sotmetre els articles enviats a les publicacions científiques, fins a 31 de les 50 biografies el nostre judici seria que es recomana la publicació en l’estat actual del text (9) o amb algunes correccions de detall (22). 7 En canvi, hi ha unes altres 19 entrades sobre les quals el dictamen podria ser que requereixen modificacions substancials (15) o que no es recomana la seva publicació en absolut (4). Entre les primeres, la tipologia és variada. Hi trobem errades sorprenents, o afirmacions tan discutibles com que la Komintern «havia assenyalat el dia ‘R’ (principis d’agost) per a l’assalt al poder» en 1936, o que el 18 de juliol es va donar l’ocasió esperada per l’esquerra per dur a terme «una política de terror revolucionari que van compartir totes les organitzacions del Front Popular». Tampoc falten malbarataments encomiàstics que causen enrogiment o l’oblit de tot aspecte discutible de les seves vides, com a les de Durruti, Alfonso XIII, Calvo Sotelo, el general Dávila o 7 Les nou millor valorades són les de J.A. Aguirre, S. Alba, Alberti, Araquistáin, Companys, M. Domingo, García Lorca, Goicoechea i Hedilla; les restants són les d’Albornoz, Melquiades Álvarez, Álvarez del Vayo, Azcárate, Batet, Berenguer, Besteiro, Cabanellas, Cambó, Casado, Chapaprieta, Rodezno, Durruti, Fernández Cuesta, Galán, R. Franco, García Oliver, Gil Robles, Giménez Caballero, Giménez Fernández, Gira i González Peña.

Passat i present

Es va crear una «comissió permanent a fi de fixar els procediments de millora i revisió segons que correspongui» Gomá. En altres casos, les entrades traspuen el contrari, espessa animadversió si no menyspreu, com les de Casares Quiroga, José Díaz, el Campesino o el mateix Azaña, que apareix definit com a pur «sectarisme», «ressentiment» o «intransigències». I encara faltarien les quatre biografies pitjor valorades. Una d’elles és la de Franco. Les altres tres, la de l’aviador Ansaldo i les dels generals Asensio i Fanjul, són només avorrides relacions de les seves accions militars i «ser veis de guerra», sense cap depuració del llenguatge ni més informació. El Diccionario dista de parlar amb una sola veu. La gran majoria dels seus milers d’entrades sembla adequar-se als cànons d’u n t r e b a l l d’a q u e s t t i p u s . Però una part grinyola tant que el soroll arriba al conjunt de l’orquestra. El projecte era ambiciós, p erò p er aquest abast haurien d’haver-se extremat la prudència per tibar cordes i afinar veus. Hauria estat útil obrir la tasca de coordinació i supervisió més enllà de la RAH, o comptar amb protocols d’avaluació externa independents; també ampliar els terminis previstos i l’equip de treball per complir millor tots els passos del procés; i per descomptat redoblar les atencions davant les entrades i èpoques potencialment més sensibles i preveure mecanismes de resolució de possibles problemes. Perquè problemes, n’hi ha hagut. Dos són almenys els àmbits

d’una valoració crítica. En primer lloc, l’obra conté aspectes que s’oposen a les més bàsiques regles del mètode historiogràfic. En nombrosos casos succeeix que no hi ha distància entre biografiats i biògrafs, o que es colen sense rubor les valoracions i prejudicis dels segons sobre els primers, i en diversos exemples brilla per la seva absència una labor de revisió real de les comissions que van coordinar l’obra per temes. I, en segon terme, la crítica no implica negar la llibertat d’escriptura dels biògrafs. Però fugir de la paraula dictador a la biografia de Franco, fer pròpies les paraules de propaganda dels contemporanis, assumir els mites d’ahir enfront de la recerca històrica actual o abraçar explicacions en clau martirial en les quals intervé la Providència suposen renunciar a qualsevol intent de representació objectivable i seriosa del passat. En aquest sentit, no sembla desgavellat que es p oguessin exigir correccions i revisions subst anci a ls d’una obra com aquesta. De fet, el clam que es va aixecar el 2011 semblava moure’s en aquesta direcció. Es va crear una «comissió permanent a fi de f ixar els pro ce diments de millora i revisió segons que correspongui», que va incorporar un expert extern i que actuaria com a comitè editorial en els 25 volums restants. 8 Com a resultat, és més difícil veure en aquests últims els disbarats que es troben en els anteriors. Però, encara que se’ls hagi passat una llima, els disbarats persisteixen. Com que segueix havent-hi biografies en les quals preval un to amable i en tons suaus cap a militars, polítics i eclesiàstics vinculats al bàndol dels vencedors de 1939, alguna cosa que contrasta amb el to aspre i fiscalitzador que autors com

El dany ja estava fet a la primera part de l’obra i quedarà per sempre imprès en gruixuts volums de llom blau cel en biblioteques de mig món Stanley Payne i alguns altres utilitzen en les de Dolores Ibárruri, Juan Negrín, Largo Caballero o Vicente Rojo. En realitat, en el marc d’una obra tan voluminosa, el que calia corregir en els primers volums o revisar i arreglar en els següents era només una petita part. Hauria estat factible. Cert que el dany ja estava fet a la primera part de l’obra i quedarà per sempre imprès en gruixuts volums de llom blau cel en biblioteques de mig món. Però rectificar hauria estat de savis, i s’ha perdut l’oportunitat de ser-ho i d’avançar cap a un debat sòlid sobre l’escriptura i representació del passat recent.

8 < http://www.rah.es/pdf/Comunicado_ de_la_Real_Academia_de_la_Historia.pdf>; Europapress.es, 13/8/2012: «El informe final del Diccionario…».

CIARGA

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic

ISSN: 2339-806X

Espais de Memòria

Latrina © CatPatrimoni

Tendes còniques © CatPatrimoni

Centre d’interpretació © CatPatrimoni

El Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria La pèrdua dels aeròdroms republicans situats a l’Aragó i el moviment del front de guerra cap a la província de Lleida van fer que l’aviació governamental es replegués cap a aeròdroms situats a una certa distància del front bèl·lic. Des de finals de 1937 fins a inicis de 1939, el Penedès va viure l’arribada de l’aviació republicana i l’establiment de quatre aeròdroms militars, on s’estacionaran algunes esquadrilles de caça del Grup 26 Xatos i del Grup 21 Mosques: els Monjos, Santa Oliva, Sabanell i Pacs. Des d’aquests aeròdroms, l’aviació de caça republicana realitzà la campanya del Segre, la batalla de l’Ebre i la campanya de Catalunya. Aquests quatre aeròdroms, coneguts popularment com el Vesper de la Gloriosa, han deixat una gran petjada patrimonial al territori i han estat senyalitzats en el que s’anomena Ruta del Vesper de la Gloriosa, en el transcurs de la qual es poden visitar diversos d’aquests espais (refugis, casernes, escoles, casetes de comandament, cossos de guàrdia...). El Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA) és un equipament museogràfic singular i de referència relacionat amb l’aviació i la Guerra Civil, que s’emplaça a Santa Margarida i els Monjos, al Parc de la Memòria del Serral, dins l’aeròdrom republicà dels Monjos. Disposa dels més moderns mitjans museogràfics, amb la incorporació de les noves tecnologies de la informació i la comunicació, que permeten una visita interactiva d’alt valor emocional i històric: ordinadors, simuladors, vídeos interactius, maquetes, reproduccions, música, fotografies i documents inèdits... A més, disposa d’un programa didàctic per a la visita de les escoles i instituts. El CIARGA ofereix al visitant una visió, amb diversos nivells de lectura, del paper desenvolupat per l’aviació republicana al llarg del conflicte

bèl·lic: des de la seva formació i desplegament, a la seva organització i actuació, passant per les característiques tècniques i l’aeronàutica, sense oblidar els bombardeigs aeris que patí Catalunya en el marc de la guerra aèria. La visita al Centre d’Interpretació es complementa amb la visita al refugi antiaeri i als memorials a les víctimes dels bombardeigs i a les forces aèries de la república. A més, el CIARGA compta amb un ampli arxiu i fons bibliogràfic consultable a la Biblioteca dels Monjos (www.aviacioiguerracivil.com). El CIARGA és el resultat de la col·laboració del Memorial Democràtic, de l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos, de l’Institut d’Estudis Penedesencs, de DIDPATRI de la Universitat de Barcelona i d’ADAR. I està obert de forma permanent els dissabtes, diumenges i festius de 10 h a 14 h, i fora d’aquest horari en visites concertades, ja siguin de grups o escolars. Pot visitar-se de forma lliure o bé amb guia (www.ciarga.cat). La visita al CIARGA pot complementar-se al mateix municipi de Santa Margarida i els Monjos amb la visita al castell de Penyafort, presó d’aviadors feixistes; la Sala de la Margaridoia (on es muntaven els xatos) i el refugi adjacent. El Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria (CIARGA) forma part de la Xarxa d’Espais de Memòria que impulsava la Generalitat de Catalunya a través del Memorial Democràtic. Actualment el CIARGA és gestionat per l’Ajuntament de Santa Margarida i els Monjos i l’Institut d’Estudis Penedesencs amb la col·laboració d’ADAR.

Ramon Arnabat Mata

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

ISSN: 2339-806X

El Memorial del camp d’Argelers de la Marenda El camp «de concentració» d’Argelers de la Marenda (Argelès-sur-Mer en francès), una vila del Rosselló situada al peu de l’Albera i vora el mar, fou el primer que va acollir, a principis del mes de febrer 1939, republicans espanyols que volien escapar a l’exèrcit franquista que avançava inexorablement cap a la frontera francesa. De l’altra banda d’aquesta frontera, les autoritats franceses no esperaven, ni imaginaven, l’allau de població civil, barrejada amb l’exèrcit republicà que efectuava una retirada, que vindria a parar a Argelers. El lloc escollit per establir un camp fou la gran platja de sorra i dunes, al nord de les cases d’estiueig. Les obres van començar només a finals de gener, però els pocs barracots de postos, canyes i xapes acabats de fer foren molt insuficients per acollir els milers de persones que es van trobar tancades darrere filferros espinosos. El fred de febrer, la tramuntana i la pluja van constituir una prova terrible per a una gent esgotada i afeblida per la manca d’aliments.

A Argelers, aquest episodi històric es coneixia amb el nom d’èxode dels espanyols, però durant molt de temps va quedar gairebé esborrat de la memòria col·lectiva de la vila i de la Catalunya Nord. El record va ressorgir a finals dels anys setanta amb el nom de Retirada, i es van multiplicar els articles de premsa, llibres, conferències, col·loquis i manifestacions. A Argelers, la memòria retrobada es va concretar sobre el terreny amb la inauguració l’any 1999 d’un monòlit que senyala l’entrada de l’antic camp sobre la platja. Cada any, al mes de febrer, es fan actes commemoratius i caminades simbòliques on s’apleguen gents que vénen a vegades de molt lluny. El cementiri dels espanyols, situat a la vora d’un camí que portava al camp i on enterraven els morts, fou també arreglat. El mes de juny de 1999 es va crear l’associació FFREEE (Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l’Exode), que fa una feina de memòria molt important per lluitar contra

Arge 32 32

Espais de Memòria

l’oblit i per recollir testimoniatges «al marge de la història oficial». FFREEE va rebre el 2009 la Creu de Sant Jordi. Per tal d’acollir els documents i els arxius que van afluir es va crear l’any 2002 el CIDER (Centre d’Interprétation et de Documentation sur l’Exil et la Retirada) i se li va atorgar un local a la vora del parc del castell de Valmy. La gent podia visitar una exposició permanent i tenia a disposició un centre de documentació. Aquell mateix any 2002 es va engegar un projecte més ambiciós de memorial en el marc d’un programa europeu transfronterer, Interreg III. El MUME (Museu Memorial de l’Exili) de la Jonquera fou el soci associat al projecte i va participar en la seva elaboració, estudiada per un comitè científic. Es va inaugurar el 21 de febrer de 2014 el «Mémorial du camp d’Argelès-surMer» instal·lat dins un espai d’uns 200 metres quadrats dividit en dues zones, que simbolitzen

Espanya i França. Un envà materialitza la frontera del Pirineu oriental. L’escenografia interactiva està completada per documents, testimoniatges audiovisuals i elements d’imatge i so, que fan viure al visitant aquest episodi que va marcar la nostra història. El centre de documentació ha esdevingut un centre de recursos, que recull totes les formes de memòria i que s’enriqueix amb nombroses donacions. Mémorial du camp d’Argelès-sur-Mer

Espace Jules Pams-Route de Valmy 66700 Argelès-sur-Mer Tel : OO33 4 68 95 85 03 www.argeles-sur-mer.com Horaris : De dimarts a dissabte de 14 h a 18 h. Entrada lliure. Tanca de Nadal a Cap d’Any i a principis de juliol. Per a les visites guiades, s’ha de consultar prèviament.

elers

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

ISSN: 2339-806X

El teu article

Agustí Castellano Bueno Museu de l’Hospitalet Can Riera Espai de Memòria

Can Riera espai de memòria de l’Hospitalet Difusió i transmissió de la memòria democràtica a l’Hospitalet. Balanç i reptes de futur. Tres anys després de la posada en funcionament de l’edifici de Can Riera dedicat a la memòria democràtica de la ciutat de l’Hospitalet, comença a ser possible la realització d’un primer balanç. L’article consta d’una breu descripció de l’equipament, les principals accions i la relació d’activitats de divulgació, formació, recerca i recuperació de la memòria democràtica realitzades entre febrer del 2011 i juny del 2014.

L’any 2008 va endegar-se el Programa de Memòria Democràtica 1 a la Secció de Patrimoni Cultural, unitat de la qual depenen l’Arxiu Municipal i el Museu de l’Hospitalet. Recollia, d’una b anda, el test imoni del Gr up l’Hospitalet Antifranquista, 2 la demanda social de reconeixement i homenatge als lluitadors antifranquistes manifestada l’any 1997 en el Ple de l’Ajuntament, i d’altra banda, el projecte «La Cadena de la memòria: Recuperació de la 1 Menéndez i Pablo, F. Xavier (2012). «El programa de Memòria Democràtica de l’Hospitalet. Un nou equipament: Can Riera, Espai de Memòria». Dins: D.A. Patrimoni, història local i didàctica. Homenatge a Jaume Codina. Actes de les VI Jornades del Patrimoni del Baix Llobregat. Sant Feliu de Llobregat: Consell Comarcal del Baix Llobregat i Edicions del Llobregat, 2012. p. 76-92 2 Es va presentar el 15 de juny de 1995 com un grup dins de l’entitat Centre d’Estudis de l’Hospitalet; anys més tard es constituí com a entitat independent El Pont de la Llibertatl’Hospitalet antifranquista.

memòria històrica a l’Hospitalet (1936-1969)» iniciat per l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet amb l’entitat El Pont de la Llibertatl’Hospitalet Antifranquista. El febrer de 2011, per iniciativa de l’Ajuntament de l’Hospitalet i amb el suport de la Generalitat de Catalunya, es va inaugurar Can Riera, Espai de memòria, a d h e r i t a l a X a r x a d’ E s p a i s

Activitat amb estudiants d’institut de secundària en una de les aules de Can Riera © Can Riera

El teu article

Activitat amb estudiants d’institut de secundària en una de les aules de Can Riera © Can Riera

de Memòria Democràtica de Catalunya, mitjançant conveni amb el Memorial Democràtic. La masia de Can Riera, del s. XVII, està adscrita al Museu de l’Hospitalet, i, amb els edificis de l’Harmonia i Casa Espanya, configura els elements destacats d’aquest eix patrimonial, alineats al carrer del Xipreret, en el centre històric de la ciutat. L’equipament es presentà com a espai d’homenatge a totes aquelles persones que van lluitar per la consecució dels drets i les llibertats democràtiques, durant la II República, la Guerra Civil, la dictadura franquista i la transició. L’edifici, rehabilitat l’any 2010, consta de dues plantes amb poc més de 150 m2 cadascuna i una sala annexa amb 92 m2. Conté l’exposició permanent «L’Hospitalet del segle XX», un centre de documentació especialitzat, una sala dotada d’ordinadors (bases de dades, documents digitalitzats i altres recursos) i dues sales polivalents per a la realització d’activitats de petit o mitjà format. Pel que fa a recursos humans compta amb un únic tècnic auxiliar de gestió i documentalista. L es f uncions de C an R iera són referides a l’Hospitalet en particular i al país en general, i estan adreçades al coneixement i difusió del període comprés entre 1931 i 1980, amb especial èmfasi sobre els moviments ciutadans (associacions de veïns, sindicats, moviment obrer, etc.) que van

sorgir al municipi. Això s’articula m it j a n ç a nt u n a pro g r a m a c i ó d’activitats obertes a la ciutadania, com ara projeccions de documentals, presentació de publicacions, celebració de taules rodones, xerrades, excursions facultatives, etc.

La transmissió del coneixement de memòria democràtica està reforçada amb la proposta de rutes urbanes i tallers; aquests darrers adreçats especialment als estudiants de secundària La transmissió del coneixement de memòria demo cràtica està reforçada amb la prop ost a de rutes urbanes i tallers; 3 aquests darrers adreçats especialment a ls e stu d i ant s d e s e c u nd àr i a . L e s qu at re r ute s u r b ane s qu e s’o f e r e i x e n 4 a c t u a l m e n t s ó n : Ruta antifranquista pels barris del C entre i Sant Josep; Ruta antif ranquista p els b arris de Collblanc i L a Torrassa, Ruta Quico Sabaté i Ruta transició democràtica a l’Hospitalet. Es 3 Es va encarregar a Schola Didàctica i Activa el disseny dels tallers i l’adaptació de les rutes per als estudiants d’ESO i batxillerat. 4 Consulteu el web del Museu de l’Hospitalet <http://www.museul-h.cat/> i el portal INTRO de programes i recursos de la xarxa educativa de la ciutat.

tracta d’itineraris urbans que permeten identificar els espais i els edificis que es van significar durant el període 1931-1980 en ser utilitzats, bé per les organitzacions o i n s t i t u c i o n s d e l m o m e nt o per la ciutadania compromesa en la lluita per la defensa de la república o, acabada la Guerra Civil, contra el franquisme. Les rutes estan dissenyades de manera que permeten la construcció d’un relat ordenat cronològicament i conceptualment. Es realitzen a m b e l s u p o r t d e d o c u m e nt s i fotografies que ajuden els par ticipants a tenir una visió més precisa dels processos i esdeveniments explicats durant l’itinerari. La Ruta Quico Sabaté, en centrar-se en la biografia del maquis i guerriller anarquista —per a altres un delinqüent—, ajuda a relacionar diversos aspectes de la història d’una forma més concreta i tangible. El fil conductor de la història, un cop més, ens porta a la dialèctica dels valors. Gràcies a la personalització aquesta ruta ens ajuda a transmetre la història amb noms i cognoms, per explicar el compromís polític, la repressió institucional, els empresonaments i afusellaments, fugint de la història amb xifres i d’una societat anònima. La Ruta transició democràtica a l’Hospitalet recull alguns dels fets històrics rellevants del període 19601980, treballats per la historiografia local, amb especial èmfasi en la confluència estructural de diversos moviments (veïnal, obrer, religiós, cultural i polític) com a constructors d’una «nova ciutadania». S’ha elaborat una carpeta amb diversos materials (dossier, bibliografia, zona web, itinerari i descripcions de les estacions en Google Maps amb enllaços a recursos de la xarxa, fitxa d’activitats i reproduccions d’imatges) i documents per il·lustrar les explicacions. Els tallers són: «Revolució a l’Hospitalet, la Segona República», 35

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

Cartell de la ruta antifranquista a l’Hospitalet © Can Riera

«Lluita armada i lluita social. La Guerra Civil a l’Hospitalet» i «Addictes i resistents. Franquisme i antifranquisme a l’Hospitalet». En aquestes activitats s’aprofundeix en el coneixement científic dels processos polítics i socials que van tenir lloc al nostre país en general i a la nostra ciutat en particular. També ajuden a esbrinar els orígens i les causes dels problemes que es manifestaren en aquell moment i entendre alguns dels actuals. L’activitat es desenvolupa amb recursos digitals i documentals disposats a l’abast, tot convidant a la recerca d’informació i la seva utilització d’una manera sistemàtica i crítica, així com, a la seva anàlisi i raonament. L’any 2012 la reorganització de la Secció de Patrimoni Cultural integrà el Programa de Memòria Democràtica dins del Museu de l’Hospitalet. Sense fer una memòria exhaustiva d’activitats, no és aquest el lloc, però sí fer una breu menció a les que s’han dut a terme durant el període febrer 2011-juny 2014, podem agrupar-les en activitats de divulgació, formació, recerca i recuperació de la memòria democràtica. Activitats de divulgació: Exposicions: 5 «Barraques. La Ciutat Informal», «Seat 1950-1977. 5 Can Riera no té espai per acollir exposicions temporals, aquestes són instal·lades als altres edificis del Museu de l’Hospitalet (l’Harmonia i Casa Espanya). Quatre exposicions han estat amb el suport i col·laboració del Memorial Democràtic.

Arquite c tura de l a repressió», «Cinema en temps de guerra, exili i repressió. 1936-1975», «Símbols de Franco», «Psst... Passa-ho!. La lluita per la democràcia a Catalunya (1939-1975)». Projeccions de documentals: Guerra Civil. Catalunya zona roja; Carrero Blanco. Sumari secret; El retrovisor, 50 anys de l’aniversari del 600; Seat 600, símbol d’una època; Hollywood contra Franco; Companys, procés a Catalunya; ¿Quién mató a Walter Benjamin?; Vuelo a Shangri-La. Presentació de publicacions: Anarquistas. Un siglo de movimiento libertario en España; El reloj de Neungamme; La guerra aèria a Catalunya; El marqués y la esvàstica. César González-Ruano y los judíos en el París ocupado; No en van tornar. Exili i emigració dels hospitalencs a Amèrica (1937-1965). Taules rodones: «La transició política. L’Assemblea Democràtica de l’Hospitalet»; «La Quinta del Biberó. La brusca fi de l’adolescència al front de l’Ebre»; «La lluita sindical i veïnal. El cas de la Farga»; «Les fosses comunes i les persones desaparegudes com a conseqüència de la repressió»; «Estat i simbologia feixista; Oposició i clandestinitat durant el franquisme (1939-1975)». Visites facultatives: Espais entorn de Barcelona (Turó Rovira, refugis pl. Diamant i S. Adrià del Besòs (2011); Espais de la Batalla de l’Ebre (2011); Pavelló de la República ( 2 0 1 2 ) ; E sp ai s d e me mòr i a d e

ISSN: 2339-806X

Girona i Ruta Walter Benjamin a Portbou (2012); El Vesper de la Gloriosa a Sta. Margarida i els Monjos. CIARGA (Sta. Margarida i els Monjos) (2013); Arxiu Municipal de l’Hospitalet (2014); Ruta records de l’exili (MUME, Argelers i Elna) (2011 i 2014). Rutes antifranquistes de l’Hospitalet: realitzades amb cert a p er io dicit at, han o c up at un espai destacat en la programació d’activitats. Darrerament les biblioteques de l’Hospitalet (Can Sumarro i Josep Janés) les han inclòs dins de les seves activitats i són programades de manera conjunta. Full de selecció bibliogràfica: d’edició mensual, actualment publicat el n. 27. Divulgació al web i espai 2.0: s’han creat perfils del Museu de l’Hospitalet a Facebook, Twitter i Canal Youtube, 6 que, juntament amb el web del Museu, esdevenen també plataformes de difusió de les activitats realitzades a Can Riera. Activitats de formació, recerca i recuperació • «Els espais de memòria: un recurs educatiu», organitzat pel Memorial Democràtic i el CESIRE-CERES (Centre de Suport a la Innovació i Recerca Educativa de les Humanitats, Ciències Socials i Filosofia) del Departament d’Ensenyament (2011). • Curs d’Història de l’Hospitalet, organitzat amb el Centre d’Estudis de l’Hospitalet (2013). • Seminari de coordinadors pedagògics organitzat amb el Centre de Recursos Pedagògics de l’Hospitalet (2013). • Participació en la jornada «Catalunya en transició: continguts clau i recursos per treballar la transició democràtica a l’aula», organitzada pel Memorial Democràtic i el CESIRE-CERES (2014). 6 «https://www.facebook.com/MuseuLH»; @MuseuLH ; «https://www.facebook.com/ MuseuLH». Al canal Youtube del Museu de l’Hospitalet es troben les entrevistes de testimonis enregistrats per l’entitat El Pont de la Llibertat i, l’Hospitalet Antifranquista.

El teu article

Façana principal de Can Riera © Can Riera

• Suport als treballs de recerca d’alumnes7 de 2n de batxillerat. Ha esdevingut una línia de treball important en la transmissió de coneixements de la memòria democràtica. • Estudi històric del grafit franquista de la plaça Guernica de la ciutat.8 • Enregistraments d’algunes taules rodones, xerrades i diversos de testimonis que han passat a formar part del centre de documentació. Balanç i reptes de futur Endegar el funcionament d’un e qu ip am e nt n ou i d on ar- l o a conèixer és un repte que té certes dificultats si, a més a més, es fa amb una dotació mínima de recursos i en un context de crisi econòmica generalitzada i aguditzada en l’àmbit del patrimoni cultural. Ha estat necessari el desenvolupament d’estratègies, col·laboració i complicitats de molts agents. L a d e s ap ar i c i ó d e l’e nt it at E l Pont de la Llibertat-l’Hospitalet Antifranquista, implicada directament amb el projecte de Can 7 Destaquem els alumnes del IES Mercè Rodoreda, curs 2012-2013, guanyadors del Premi Ciutat a les Jornades Científiques i Tecnològiques de l’Hospitalet i una menció honorífica a la 10a convocatòria dels Premis ARGO (UAB). També el suport als alumnes del Col·legi Pare Enric d’Ossó en l’elaboració de l’exposició commemorativa del 75è aniversari dels bombardeigs sobre la ciutat. 8 Castellano, Agustín : El grafit franquista de la plaça Guernica de l’Hospitalet (2013).

Endegar el funcionament d’un equipament nou i donar-lo a conèixer és un repte que té certes dificultats si, a més a més, es fa amb una dotació mínima de recursos i en un context de crisi econòmica generalitzada i aguditzada en l’àmbit del patrimoni cultural Riera, ha deixat el relleu a una altra entitat hospitalenca, el Memorial Democràtic Treballadors SEAT. La connexió amb els centres d’ensenyament de secundària de la ciutat encara es revela amb clarobscurs, malgrat que s’han fet avenços significatius i la tendència és encoratjadora. 9 L a cessió de l’equipament a altres àrees de gestió municipal i entitats locals ha estat també una de les claus per donar a conèixer 9 Enguany la col·laboració amb l’Àrea d’Esports i Joventut de l’Ajuntament de l’Hospitalet ha fet venir a Can Riera els centre educatius de secundària, ocasió en què es va donar a conèixer l’equipament al professorat.

l’espai de memòria i apropar-lo a la ciutadania. El nombre d’usuaris i visitants de Can Riera 10 ha estat de 971 persones (2011), 2.305 (2012), 3.391 (2013) i 2.749 (fins al juny de 2014). Es pot concloure que l’equipament ha suposat una part important de l’augment global d’usuaris i visitants del Museu de l’Hospitalet. Igualment pel que fa al nombre de visites i descàrregues del web del Museu de l’Hospitalet. L’adscripció de Can Riera al Museu de l’Hospitalet ha reportat avantatges i inconvenients. La pèrdua de perfil propi sota la marca Museu de l’Hospitalet reforça la institució del Museu, més coneguda per tradició i història entre la ciutadania, beneficiant-se dels seus recursos i infraestructures. En contrapartida desapareix la dotació econòmica singularitzada i des de Can Riera es realitzen tasques de difusió i comunicació del Museu en el seu conjunt, així com la gestió de la biblioteca auxiliar. En conjunt esdevé una optimització dels recursos municipals. Com a reptes de futur assenyalem la consolidació d’una programació estable d’activitats de divulgació, el desenvolupament de les eines a la xarxa virtual, l’obertura de noves línies de recerca amb el programa Beques del Museu i de l’Arxiu Municipal de l’Hospitalet, mantenir i ampliar la col·laboració amb entitats memorialistes de la ciutat i del nostre entorn i, especialment, arribar als estudiants de secundària, moment clau de l’etapa formativa per a la transmissió de coneixements.

10 No inclou el nombre de visitants a les exposicions temporals realitzades als altres edificis del Museu de l’Hospitalet. Part del nombre d’usuaris correspon a les escoles que van realitzar tallers oferts pel Museu.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

David González Vázquez, Universitat de Girona

ISSN: 2339-806X

Cap a nous models de transmissió de valors democràtics: Catalunya i el turisme de memòria Al s. XXI, el paradigma de la memòria ha passat de l’amnèsia pactada de la transició a l’etapa reparacionista de l’actualitat. Fruit d’aquest nou paradigma, neixen a Catalunya el Memorial Democràtic i la Xarxa d’Espais de Memòria, i es produeix un progressiu reconeixement del seu valor, i relativa turistificació, de tots aquells espais que han simbolitzat la lluita per les llibertats a Catalunya.

El procés viscut a l’Estat espanyol, però, porta un parell de dècades de retard amb els processos engegats a les democràcies occidentals europees.

Catalunya i el canvi de paradigma de la memòria Catalunya i l’Estat espanyol han assistit, al llarg dels anys que portem de s. XXI, a la culminació del procés de modificació del paradigma per a la memòria col·lectiva dels anys de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Fins al moment actual, en què les polítiques impulsades des de l’administració han promogut la reparació de la memòria democràtica, hem passat per dues llargues dècades del silenci pactat a la transició, a més dels quaranta anys de dictadura on la memòria oficial era quelcom reservat als del bàndol vencedor. En aquest sentit, Aróstegui tipifica aquestes tres categories de la següent manera: 1-Memòria de la identificació o confrontació (fins a la transició); 2- Memòria de la reconciliació (anys vuitanta i noranta); i 3- Memòria de la reparació (actualitat). 1 1 ARÓSTEGUI, Julio. «Traumas colectivos y memorias generacionales: el caso de la Guerra Civil». A: ARÓSTEGUI, Julio; GODICHEAU, François (eds.) Guerra Civil. Mito y memoria. Madrid: Marcial Pons, 2006, p. 57-92.

El procés viscut a l’Estat espanyol, però, porta un parell de dècades de retard amb els processos engegats a les democràcies occidentals europees. La segona generació de l’Alemanya de postguerra comença a qüestionar-se el passat recent de la seva societat i es pregunta on eren i què feien els seus avis i progenitors, 2 i aquest sentiment acaba traduint-se en una recerca incansable d’aquelles memòries amagades durant les èpoques més crues de la postguerra. Arribats als anys vuitanta sorgeix, doncs, un esperit de reparació que provoca, amb l’estudi exhaustiu dels temes relacionats amb l’holocaust,3 que la memòria passi a ocupar un lloc preponderant a l’agenda de les ciències socials, implicant, de retruc, la promoció de 2 MÜLLER, Melissa. «Cronologia de l’assimilació d’una culpa». A: JUNGE, Traudl. Fins a l’últim moment, la secretària de Hitler ens explica la seva vida. Barcelona: Edicions 62, 2003, p. 234-267. 3 HUYSSEN, Andreas. En busca del futuro perdido. Cultura y memoria en tiempos de globalización. México: FCE, 2002.

El teu article

La valorització del patrimoni memorial democràtic a Catalunya

Refugi antiaeri d’Agramunt ©Memorial Democràtic

polítiques públiques de recuperació de la memòria. L’Estat espanyol, a diferència de les democràcies occidentals europees, va patir quatre dècades de dictadura que, a posteriori, van marcar la memòria col·lectiva de la societat que va viure la transició a la democràcia. El procés de transició democràtica va ser un procés de «transició via transacció»,4 on des de dintre de l’aparell governamental franquista va tutelar-se tot el procés que havia de conduir el país cap a un nou règim de llibertats democràtiques. Allò va suposar que no fos pas un trencament amb el model anterior, sinó una adaptació del mateix als nous temps. Els que abans governaven ho continuarien fent, i els que lluitaven a l’oposició van acceptar disputar el poder polític amb les regles pactades al procés constituent, que acabaria culminant amb la promulgació de la Constitució espanyola l’any 1978. Una de les claus del consens pactat aleshores no va ser altre que el foment implícit del silenci i l’oblit. D’aquesta manera, la memòria col·lectiva d’aquella societat no es desenvolupa mitjançant les eines de 4 REDERO SAN ROMÁN, Manuel. Transición a la democracia y poder político en la España postfranquista (1975-1978).Salamanca: Librería Cervantes, 1993.

Es promou un model de bona memòria, que té en l’oblit i el silenci les seves característiques definitòries, i proposar un model alternatiu trencaria el model de reconciliació pactat entre els agents polítics de la transició conformació social de la memòria, sinó que ho fa promoguda des de l’àmbit institucional.5 Es promou un model de bona memòria, que té en l’oblit i el silenci les seves característiques definitòries, i proposar un model alternatiu trencaria el model de reconciliació pactat entre els agents polítics de la transició, escenificat en la llei d’amnistia del 77.6 La proposta d’aquest model es tradueix en tres aspectes: la reconciliació com a objectiu, la censura com a programa, i l’oblit com a instrument. 7 5 VINYES, Ricard. «La memoria del Estado». A: VINYES, Ricard (Ed.) El Estado y la memoria: Gobiernos y ciudadanos frente a los traumas de la historia. Barcelona: RBA Libros, 2009, p. 23-66. 6 Ley 46/1977, de 15 de octubre, de Amnistía, BOE, n. 248/22765-22766. 7 VINYES, Ricard. Op. Cit.

Així doncs, dues dècades després, és Catalunya qui agafa embranzida i posa en marxa un procés d’implementació de polítiques públiques de la memòria. Amb segell propi, el concepte fomentat és el de memòria democràtica, quelcom molt inclusiu en comparació amb altres models conceptuals de memòria històrica on es privilegien el martiri de les víctimes i l’enaltiment dels herois resistents. 8 L’any 2007, el parlament de Catalunya aprova la llei del Memorial Democràtic, amb la qual s’oficialitza la creació i l’inici d’operacions del Memorial Democràtic de Catalunya, l’organisme públic, depenent de la Generalitat, creat amb l’objectiu de recuperar, commemorar i fomentar la memòria democràtica de Catalunya.9 L’àmbit cronològic on se centra la seva actuació comprèn des de l’any 1931 al 1980, és a dir, de la Segona República a la transició democràtica. Entre les seves funcions, en destaquem la difusió del patrimoni democràtic i dels espais de la memòria, per la importància que suposa el fet que una llei atorgui el rang de patrimoni a tots aquells elements, tangibles i intangibles, lligats a la memòria democràtica del país. Aquesta categorització com a patrimoni és el pas necessari per a un posterior reconeixement del valor turístic d’aquests espais de memòria. És així com s’acaba creant, l’any 2010, la Xar xa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya.10 En línies generals, l’objectiu de la xarxa és recuperar, senyalitzar i difondre 8 GUIXÉ, Jordi; INIESTA, Montserrat (ed.). Polítiques públiques de la memòria. Barcelona: Eumo Editorial / Memorial Democràtic, 2009. 9 LLEI 13/2007, del 31 d’octubre, del Memorial Democràtic, DOGC, n. 5006/45172. 10 Ordre IRP/91/2010, de 18 de febrer, per la qual es crea la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica de Catalunya, DOGC, n. 5576/14651.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

Refugi antiaeri de Calella ©Memorial Democràtic

Itineraris de l’exili al castell de Sant Ferran de Figueres ©Memorial Democràtic

El Camí de la llibertat ©Memorial Democràtic

Parc de búnquers de Martinet i Montellà ©Memorial Democràtic

aquells elements patrimonials lligats a la memòria democràtica de Catalunya, tot creant un nexe d’unió entre totes aquelles administracions locals que vulguin reivindicar el seu patrimoni lligat a aquesta època. El mirall francès. Le tourisme de mémoire. Però en parlar de turisme de memòria hem de referir-nos, ineludiblement, a França. El mateix 40

concepte és de clara inspiració francesa, i és que el turisme de mémoire ja porta més d’una dècada conceptualitzat al país veí, i les accions engegades tant des del sector públic com del privat fan d’aquest sector un important motor econòmic allà on té presència, exercint com a autèntic dinamitzador regional. 11 Els orígens de la pràctica del turisme de memòria es poden remuntar fins al final de la 1a Guerra Mundial, on es començà a practicar el pelegrinatge a aquells llocs emblemàtics on molts van deixar-se la vida en combat,12 però la seva conceptualització no arriba fins al canvi de segle. Cavaignac i Deperne ho

Els orígens de la pràctica del turisme de memòria es poden remuntar fins al final de la 1a Guerra Mundial, on es començà a practicar el pelegrinatge a aquells llocs emblemàtics on molts van deixar-se la vida en combat defineixen com «la pràctica turística que incita el públic a explorar els elements patrimonials reivindicats, per tal d’extreure’n tot l’enriquiment cívic i cultural que ens proporciona la referència al passat». 13 El turisme de memòria té un objectiu de 11 HALTER, Marc. «Rétablir la vérité historique sur la ligne Maginot. Le combat de l’association Aalma». Cahier Espaces, n. 80 (Desembre 2003), p. 66-70. 12 DA SILVA, Magali; BOUGON, Laure. «Le tourisme de mémoire. Un enjeu cívique, pédagogique, économique et cultural pour la France». Cahier Espaces, n. 313 (Juliol-Agost 2013), p. 48-51. 13 CAVAIGNAC, François; DEPERNE, Hervé. «Les Chemins de mémoire. Une initiative de l’État». Cahier Espaces, n. 80 (Desembre 2003), p. 12-21. (p. 14).

ISSN: 2339-806X

doble vessant: l’educació cívica i el desenvolupament territorial.14 Així, alhora que es tracta d’una activitat econòmica que repercuteix fortament a les zones on es practica, realitza una important tasca pedagògica per a la societat. Aquesta segona característica és la que dóna cos i contingut al concepte de turisme de memòria, ja que impacte econòmic, en major o menor grau, ja en té qualsevol pràctica turística. El turisme de memòria tracta de conscienciar històricament el turista, que ha de concebre l’experiència no com una simple contemplació, sinó com una autèntica lliçó cívica. A més a més, pel que fa a la part històrica, no es tracta tan sols de conèixer i reconèixer, sinó d’acceptar el passat, per molt vergonyós que sigui. 15 La potenciació d’aquesta nova tipologia de turisme va ser a càrrec de l’Estat. De l’estreta col·laboració entre el DMPA (Direction de la Mémoire, du Patrimoine, et des Archives) i la ONAC-VG (Office National des Anciens Combattants et Victimes de Guerre), adscrites al Ministère de la Défense, i el Secrétariat d’État au Tourisme, depenent del Ministère de l’Artisanat, du Commerce, et du Tourisme, va sorgir la creació de la xarxa Chemins de Mémoire.16 Des de l’Administració francesa es va comprendre que la creació de xarxes era un aspecte a potenciar si es volia fer del turisme de memòria quelcom amb èxit. La xarxa va articular-se en un sistema de nodes, anomenats Points d’Appui, que alhora estaven inserits en un d’aquests 4 grans àmbits històrics: La fortificació (s. XVI-XX), guerra Franco-Prussiana (1870-1871), I Guerra Mundial (1914-1918), i II Guerra Mundial (1939-1945). 14 DA SILVA, Magali; BOUGON, Laure. Op. Cit. 15 URBAIN, Jean-Didier. «Tourisme de mémoire. Un travail de deuil positif». Cahier Espaces, n. 80 (Desembre 2003), p. 5-7. 16 CAVAIGNAC, François; DEPERNE, Hervé. Op. Cit.i DA SILVA, Magali; BOUGON, Laure. Op. Cit.

El teu article

La feina engegada des de l’Administració, amb el Memorial Democràtic i la Xarxa d’Espais de Memòria ha posat les bases per a l’arrelament d’aquest tipus de turisme

Avui dia, el model francès ha arrelat amb força i els seus números en confirmen l’èxit: segons les dades de 2010, els espais dedicats al turisme de memòria van registrar a França 6 milions de visitants, aproximadament la meitat dels quals eren estrangers.17

Conclusions El turisme de memòria a França, amb unes característiques ben definides i amb la implicació de l’administració pública a escala integral, ha creat un model que és referència arreu del món. Catalunya, fruit d’un retràs sociopolític de dècades envers la resta de les democràcies de l’occident europeu, ha trigat a engegar les seves pròpies polítiques de memòria. Avui dia, però, com a societat madura, moderna i democràtica, 17 D. A. Le tourisme de mémoire en France. Mesure et analyse du poids et des retombées econòmiques de la filière. París: Editions Atout France, 2012.

disposa d’unes institucions preparades per desenvolupar polítiques encaminades al foment i consolidació del seu propi model de turisme de memòria. La feina engegada des de l’Administració, amb el Memorial Democràtic i la Xar xa d’Espais de Memòria (inspirada a la xarxa Chemins de mémoire), ha posat les bases per a l’arrelament d’aquest tipus de turisme. A més a més, el model turístic català s’orienta cap a una direcció on el turisme cultural, el segment on s’ubica el turisme de memòria, ha d’agafar més pes en l’estratègia turística global. 18 El model català, com el francès, consta de la vessant pedagògica — en aquest cas amb l’objectiu específic de normalitzar la situació democràtica—, i de la vessant econòmica —amb el propòsit de culminar un reconeixement del valor patrimonial en clau turística. 19 18 Generalitat de Catalunya. Pla estratègic de Turisme de Catalunya 2013-2016 i Directius nacionals de turisme 2020. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2013. Disponible a: «http://www20.gencat.cat/docs/empresaiocupacio/20%20-%20Turisme/Observatori%20 turisme/Recerca%20i%20estudis/Documents/Arxius/Pla.pdf» 19 ANDREU, Agustí; PUJADAS, Joan Josep. «El turismo de memoria: la patrimonialización de la memoria histórica en Catalunya. El proyecto “Más allà de una batalla” (la batalla del Ebro, Gandesa)». A: PRATS, Llorenç; SANTANA, Agustín (coords.) Turismo y patrimonio, entramados narrativos. La Laguna (Tenerife): PASOS Edita, p. 271-287, 2011.

El turisme de memòria ha demostrat a França que, no només és capaç de dinamitzar l’economia a zones amb poca activitat turística, sinó que aporta renovació a escala qualitativa en zones massificades —com en el cas de Còrsega—, i reconeix el valor del patrimoni de la resistència contra els nazis. 20 D’aquesta manera, Catalunya té la possibilitat d’incorporar dins el mapa turístic llocs tan dispars i llunyans entre si com l’Alt Empordà (Museu Memorial de l’Exili) i la Terra Alta (Consorci Memorial d’Espais de la Batalla de l’Ebre). De la mateixa manera, la hiperturistificada Barcelona pot desenvolupar i consolidar un nou actiu, de caràcter cultural, que col·labori amb la diversificació de la seva oferta. Tot això, amb la certesa d’estar complint una tasca pedagògica que ajudi a forjar els valors democràtics de la Catalunya del futur.

20 DA SILVA, Magali; BOUGON, Laure. Op. Cit.

ISSN: 2339-806X

Diàlegs de Memòria

Martí Marín

La fi de la Guerra Civil a Catalunya El 13 de febrer de 2014, a la sala d’actes del Departament de Governació i Relacions Institucionals de la Generalitat de Catalunya, va tenir lloc la conferència de l’historiador Martí Marín: «La fi de la Guerra Civil a Catalunya». Martí Marín és doctor en Història Contemporània, investigador del Centre d’Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica (CEFID) i professor del Departament d’Història Moderna i Contemporània de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Especialista en la dictadura franquista i les seves formes de govern a Catalunya, ha publicat diversos llibres sobre el període: Els ajuntaments franquistes a Catalunya (2000), Història del

franquisme a Catalunya (2006); i amb altres autors Montjuïc: memòries en conflicte (2008), Memòries del viatge 19401975 (2009), entre d’altres. Martí Marín va plantejar la conferència en termes polítics, no sobre la campanya militar, sinó sobre el significat de l’ocupació de Catalunya, el sistema polític que s’hi aplicà des d’aleshores i les seves conseqüències. Amb la voluntat de passar comptes i amb desig de revenja, s’imposà un projecte polític modern que estava triomfant a Europa: el feixisme. La implantació d’aquest model, que ja s’havia aplicat a una àmplia zona d’Espanya des de juliol de 1936, va suposar una pèrdua

absoluta del marc de llibertats viscudes fins aleshores, significà l’extinció del govern de la Generalitat, dels partits polítics, sindicats, associacions i entitats autònomes, per així enquadrar i tenir controlada la societat a través d’un únic partit i un únic sindicat. Suposà una davallada demogràfica sense precedents: les execucions, les malalties, la fam, etc. Poblà el país de presons, camps de concentració, centres de tortura i de delació. S’implantà un sistema de repressió intel·ligent (tant física com cultural), una repressió en massa que necessità masses de repressors.

Consulteu la conferència ‘La fi de la Guerra Civil a Catalunya’

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

ISSN: 2339-806X

Ressenyes

Llibres

FONTS PER A LA HISTÒRIA BALSEBRE, Armand i FONTOVA, Rosario. Las cartas de la Pirenaica. Memorias del antifranquismo. Madrid: Cátedra, 2014, p. 592. Malgrat que la renovació en la metodologia de recerca històrica s’inicia ja a partir dels anys seixanta, existeixen encara avui certs tabús en l’ús de fonts històriques considerades com a menors (testimonis, cartes, diaris...). Afortunadament, però, són moltes les obres que es basen en aquestes fonts, resolent algunes de les qüestions que planteja la història social. En aquesta línia, Las cartas de la Pirenaica utilitzen com a base fonamental de la recerca les cartes que els oients de la Radio España Independiente, la Pirenaica, van enviar a l’emissora durant la seva existència (1941-1977), un fons de 15.000 cartes que havia passat desapercebut fins al moment. El llibre aconsegueix estructurar en temàtiques els continguts de les cartes, defugint el relat cronològic del període franquista, de tal manera que les vivències en primera persona d’un esdeveniment (l’assassinat del líder comunista Julián Grimau) o d’una situació (la immigració), constitueixen un ampli espectre de l’opinió de l’antifranquisme a Espanya (construïda parcialment per l’emissora). Al mateix temps, els testimonis dels oients en relació a la Guerra Civil, la postguerra i la repressió, constitueixen una font de primer nivell per a la història local (dades sobre fosses comunes), la història social (condicions de vida en camps de concentració o en les barraques de Barcelona) o les memòries polítiques dels militants antifranquistes. Els capítols ens mostren com la Pirenaica havia aconseguit estructurar una xarxa de col·laboradors dins l’Espanya franquista, o com l’emissora servia per enviar crides per buscar familiars desapareguts, o per deixar testimoni de la repressió de la guerra i la postguerra, aspectes ja coneguts en altres recerques. L’encert principal dels autors és presentar estructurades aquestes memòries de l’antifranquisme i identificar alguns dels oients amb biografies de militants d’interès, fet que contrasta, però, amb la falta d’anàlisi d’una font suficientment àmplia com per donar-nos conclusions sobre la composició social de l’antifranquisme o la capacitat d’influència de la ràdio en la construcció del discurs antifranquista. L’aportació del llibre és la descoberta i la valoració d’un fons amb suficient interès per apropar-s’hi amb altres mirades i des d’altres disciplines, esdevenint el catàleg de referència per a l’estudi d’aquesta font històrica. Gerard Corbella

Ressenyes

DE LA SOCIETAT A LA MEMÒRIA I DE LA MEMÒRIA A LA SOCIETAT DUCH PLANA, Montserrat. Quimeres. Sociabilitats i memòries col·lectives a la Catalunya del segle XX. Tarragona: Publicacions Universitat Rovira i Virgili, 2012, p. 215. Montserrat Duch és catedràtica d’Història Contemporània de la Universitat Rovira i Virgili i entre les seves obres destaquen les dedicades a la història del republicanisme, als estudis de gènere i als usos públics de la història. En el cas en què ens trobem, Quimeres és un assaig històric compost per reelaboracions de contribucions a congressos i d’articles publicats per l’autora a diverses revistes. Tal com s’indica en el subtítol del llibre, dos són els eixos temàtics que el travessen: un és la sociabilitat i l’altre la memòria —de fet, l’autora ha publicat enguany dos llibres que segueixen per separat aquests dos camps de treball (per un cantó, ¿Una ecología de las memorias colectivas? La transición española a la democracia revisitada, i per l’altre, junt amb l’historiador Ramon Arnabat, ha coordinat Historia de la sociabilidad contemporánea. Del asociacionismo a las redes sociales). El llibre parteix amb un elogiós pròleg de l’historiador Borja de Riquer, qui presenta l’obra i aprofita també per donar una clatellada a cert neorevisionisme de la Guerra Civil que s’està instal·lant en determinats àmbits acadèmics. L’obra s’estructura en tres parts (Republicanisme; Dictadura Franquista; Democràcia) i un epíleg sobre els usos públics de la Història. En la primera part, Duch analitza les societats d’assegurances mútues a Catalunya i la seva relació en la construcció d’una identitat obrera, analitza també els mecanismes de politització de les classes populars i investiga els llocs de memòria durant la Guerra Civil. En la segona part estudia el calendari commemoratiu i la pervivència de la toponímia franquista, la campanya dels «25 Años de Paz» organitzada per la dictadura el 1964 i com als anys seixanta es van crear noves expressions de sociabilitat popular. I en la darrera part, l’autora ens parla d’uns temes que coneix de ben a prop, com el cas del Cens de simbologia franquista de Catalunya, projecte del Memorial Democràtic en el qual va col·laborar i que resum aquí parant especial atenció al cas singular de les Terres de l’Ebre. Fent ús d’una extensa bibliografia, amb una prosa agradable i apropant el lector a autors fonamentals (des de Walter Benjamin fins a Reinhart Koselleck, passant per E.P. Thompson, Alberto Melucci, Maurice Agulhon, Pierre Nora i un llarg etcètera), Duch combina la temàtica de la sociabilitat amb la memòria de forma àgil i sense esquivar qüestions com el pobre tractament que ha tingut la memòria republicana en democràcia i plantejant dubtes importants sobre la compatibilitat d’una política pública de memòria amb el mite del consens. Un llibre molt recomanable, d’alta divulgació i de lectura amena. Ricard Conesa Sánchez

LES FOSSES DE LA GUERRA CIVIL AL SEGLE XXI. EL PASSAT VOL SER EXHUMAT FERRÁNDIZ, Francisco. El pasado bajo tierra. Exhumaciones contemporáneas de la Guerra Civil. Barcelona: Editorial Anthropos, 2014, pàg. 336. L’exhumació científica d’una fossa de la Guerra Civil a la localitat lleonesa Priaranza del Bierzo l’any 2000 va commocionar l’opinió pública. Les imatges dels cossos que anaven sent desenterrats colpiren una societat que va ser conscient del desconeixement que tenia respecte a aquests fets. A partir d’aquest instant les demandes per recuperar la memòria dels vençuts, dels represaliats i dels desapareguts de la guerra i posterior dictadura franquista foren constants. Des d’aquest moment, les exhumacions de fosses comunes de la Guerra Civil han estat un dels temes més delicats i controvertits de la primera dècada del segle XXI. Tot i que hi ha antecedents d’exhumacions durant la guerra i la posterior dictadura

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

ISSN: 2339-806X

franquista, i fins i tot durant alguns moments de la transició, les exhumacions contemporànies s’han distingit per la presència d’equips interdisciplinaris de treball formats per historiadors, arqueòlegs i forenses. Tots aquests aspectes són presentats i analitzats de manera clara en el llibre de Francisco Ferrándiz, El pasado bajo tierra. Exhumaciones contemporáneas de la Guerra Civil. En l’obra s’analitza amb detall l’impacte que han tingut sobre la societat espanyola l’obertura de les fosses comunes durant aquests darrers anys. A través de diversos exemples, es realitza un repàs de l’empremta que han deixat les exhumacions en els mitjans de comunicació, en l’administració pública i especialment en els indrets on es produïa la intervenció. L’aparició dels especialistes en aquests llocs ha permès, entre altres coses, que la memòria relacionada amb les fosses es fes pública. Es tracta doncs d’un assaig necessari per mostrar les múltiples repercussions que han tingut en els darrers anys aquestes excavacions. Per ensenyar totes les conseqüències del procés, el llibre incorpora des de l’anàlisi del context en què es produïren les exhumacions i les iniciatives polítiques, judicials, mediàtiques i associatives impulsades per aquestes en relació a les demandes de recuperació de les víctimes. Una aportació que era indispensable per explicar la història dels darrers anys relacionada amb els desapareguts de la Guerra Civil, la lluita de les seves famílies, la localització dels llocs d’enterraments, els processos d’exhumació, anàlisi i identificació de les restes —amb totes les problemàtiques associades— i de restitució de les restes als familiars per poder inhumar els seus parents en un lloc digne. Les dades recollides durant aquests anys per l’autor serveixen per donar una visió general del tema de les fosses en aquesta darrera dècada. Un procés que s’explica minuciosament, i que ajudarà a comprendre de millor manera la història més recent del nostre país. Oriol Dueñas Iturbe

UN COMPROMÍS AMB EL PASSAT URIBE, Kirmen. El que mou el món. Barcelona: Edicions 62, 2013, p. 184. Més enllà de l’assaig, hi ha dues maneres d’encarar el passat a partir de la literatura: les memòries personals fetes novel·la i la recreació novel·lada del passat a partir del coneixement que en fa el novel·lista. En el primer grup hi trobem excel·lents exemples com Els vençuts de Xavier Benguerel (que acaba de reeditar Edicions de 1984) o gran part de la literatura de Milan Kundera. I en el segon hi podem trobar un Jaume Cabré amb Les veus del Pamano o un W.G. Sebald, que escriuen sobre un passat que no se’n va, que segueix latent, però ocult. En aquest darrer grup podem incloure també a Kirmen Uribe amb El que mou el món. La novel·la pren el fil de la història real de Karmentxu Miranda, una de les tantes nenes evacuades d’Euskadi pel govern basc del lehendakari Aguirre durant la Guerra Civil, i segueix amb la història també real de Robert Mussche. Karmentxu, com milers d’evacuats, és temporalment acollida per militants socialistes flamencs a Gant (Bèlgica), en concret per Robert Mussche. Aquest primer gest de solidaritat de l’escriptor s’incrementa amb el compromís cada cop més ferm com a intel·lectual en la lluita contra el feixisme. Així, es converteix en corresponsal de la guerra d’Espanya, cobrint els esdeveniments des de Catalunya. El final de l’enfrontament bèl·lic a Espanya i els sorolls dels tambors de guerra a Europa conviden a retornar Karmetxu. Mussche s’enrola voluntari dins de l’exèrcit belga, influït pel compromís que va conèixer a l’Espanya republicana. La claudicació del govern belga davant els nazis situa l’escriptor dins del país ocupat, on es casa i esdevé pare d’una nena, a qui li posen Carmen, durant els primers anys de l’ocupació. La nova situació familiar no li impedeix enrolar-se en la Resistència, però com a la vida real, el de Mussche no és un final feliç.

Ressenyes

Uribe construeix aquesta novel·la a partir dels relats dels protagonistes reals d’aquesta història, tant entrevistes a nens de la guerra, com fent d’historiador amb Carmen Mussche per completar els fragments de la biografia del seu pare Robert, de qui no en conserva cap record viscut. L’escriptor basc novel·la les zones desconegudes d’una memòria fragmentària, una manera gens acadèmica de fer història, però un excel·lent recurs per transmetre millor els sentiments que els fets. Diu el psicoanalista Adam Philipps que «Sebald és més un nou tipus d’historiador que un nou tipus de novel·lista» (New Yorker, 14/12/2011). Es tracta d’una afirmació exagerada, però les novel·les, com la memòria oral o les memòries personals, tenen la capacitat de penetrar en la profunditat dels receptors millor que l’assaig històric. I si com vol transmetre l’escriptor, el que mou el món és el compromís, benvingudes siguin les aproximacions al passat de novel·listes de la talla d’Uribe. Gerard Corbella

Exposicions

BARCELONA EN POSTGUERRA 1939-1945 Barcelona en postguerra 1939-1945 ja no es pot visitar. Malauradament només es va exposar entre març i juny d’aquest any al Castell de Montjuïc. Possiblement aquesta sigui l’única creu d’aquesta gran exposició. Ja no es podrà, per exemple, respirar l’ambient de l’aula de l’escola franquista reproduïda en una de les sales, però per sort podem comptar amb l’impecable catàleg editat per Efadós o podem visitar l’exposició virtual a través del web creat per l’Ajuntament de Barcelona. L’exposició s’inseria dins un projecte global que duia el mateix nom i era fruit de la col·laboració entre la Fundació Carles Pi i Sunyer i el Sistema Municipal d’Arxius de l’Ajuntament de Barcelona. El projecte va comptar amb quatre exposicions que es van poder veure al llarg de 2013 i 2014 («Una crònica fotogràfica» a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona; «La cultura oficial de la Barcelona franquista» a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona; «La ciutat després de la desfeta» a l’Arxiu Municipal Contemporani de la Ciutat de Barcelona; i «Viure a les Corts en el primer franquisme» a l’Arxiu Municipal del Districte de les Corts) i que culminaven amb l’exposició del Castell de Montjuïc. En el projecte, dut a terme en motiu del 75è aniversari de la caiguda de Barcelona en mans de les tropes d’ocupació franquistes, hi participaren grans especialistes en la història de la postguerra (com Eulàlia Pérez i Vallverdú, Francesc Vilanova i Vila-Abadal, Mireia Capdevila i Candell o Aram Monfort). L’exposició comptava amb documentació i imatges inèdites —els fons de l’Arxiu Municipal Contemporani de Barcelona són una mina— i s’estructurava en sis àmbits: 1) Caiguda, entrada i repressió; 2) Poder i gestió de la ciutat; 3) Els nous amics: nazis i feixistes; 4) La nova Barcelona; 5) Una ciutat sotmesa al franquisme i al nacionalcatolicisme; i 6) La vida quotidiana: entre el luxe i la misèria. Una de les grans virtuts d’aquesta exposició era sens dubte la capacitat per transportar el visitant i expressar una lliçó d’història que va més enllà de les lliçons morals del que alguns teòrics han anomenat humanisme postmodern. A la guerra hi ha vencedors i vençuts, no tothom hi perd, i en aquesta exposició queden retratats els guanyadors de la guerra, el seu projecte polític, cultural i social, i com el va patir bona part de la població. Organització: Arxiu Municipal de Barcelona i Fundació Carles Pi i Sunyer

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

ISSN: 2339-806X

Direcció: Joaquim Borràs i Gómez (Direcció del Sistema Municipal d’Arxiu), Francesc Vilanova i Vila-Abadal (Arxiu Carles Pi i Sunyer), i Marc Puig i Guàrdia (Direcció de Comunicació i Atenció Ciutadana). Comissariat i documentació: Mireia Capdevila i Candell (Arxiu Carles Pi i Sunyer) Coordinació general: Anna Noguer i Núria Bosom (Direcció del Sistema Municipal d’Arxiu)Disseny de l’exposició: Víctor Vilaseca i Conxita Balcells (DVA Associats) Ricard Conesa i Sánchez

Audiovisuals

IV CONGRÉS INTERNACIONAL D’HISTÒRIA I CINEMA. MEMÒRIA HISTÒRICA I CINEMA DOCUMENTAL (3, 4 I 5 DE SETEMBRE) El Centre d’Investigacions Film-Història del Departament d’Història Contemporània de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona va organizar el IV Congrés Internacional d’Història i Cinema, que es va celebrar entre els dies 3 i 5 de setembre, amb el tema Memòria històrica i cinema documental. I va tenir el suport del Vicerectorat de Relacions Institucionals i Culturals de la UB i del Memorial Democràtic. Els directors del IV Congrés d’Història i Cinema, Josep Maria Caparrós, catedràtic d’Història Contemporània i Cinema de la UB, i Magí Crusells¸ vicedirector del Centre d’Investigacions Film-Història, van elaborar un ampli programa d’activitats que es van desenvolupar a l’Aula Magna de la mateixa Facultat. Durant aquests tres dies es reflexionà sobre el paper que el cinema i els documentals exerceixen en la recuperació de la memòria històrica. Per a això, el congrés va comptar amb la presència d’especialistes i investigadors en el camp del setè art, entre ells Jean-Claude Seguin, catedràtic de l’Université Lumière de Lió, que va ser l’encarregat de l’obertura del congrés amb la seva conferència «Els germans Lumière, o la gènesi del cinema documental». Les ponències van anar a càrrec dels professors José Carlos Suárez (Universitat Rovira i Virgili) —«La representació visual de la memòria històrica i el poder de les imatges»—, Esteve Riambau (Universitat Autònoma de Barcelona/Filmoteca de Catalunya) —«Els documentals de reconstitució històrica a Catalunya»—, Sasa Markus (Universitat Pompeu Fabra) —«Com recordar? Les pel·lícules de la Guerra Civil espanyola des de la postmodernitat»— i Magí Crusells (Universitat de Barcelona) —«Franco, protagonista del NO-DO?»—. Finalment, el congrés va concloure amb la ponència «Com fer cinema amb la memòria» d’Albert Solé, periodista, productor i director de documentals, i amb la conferència de María Dolors Genovès (Universitat Ramon Llull), «La Televisió de Catalunya i el cinema documental». Així mateix, aquest congrés es va completar amb nombroses activitats paral·leles com ara la presentació de llibres, la projecció de documentals, la preestrena a la Filmoteca de Catalunya del documental Cinema en temps de guerra (2014), de Bartomeu Vilà, i el lliurament del Premi Film-Història com a Millor Recerca 2013 a Fernando Sanz Ferreruela, professor de la Universitat de Saragossa. El congrés va comptar amb més d’un centenar de participants i amb una forta presència tant internacional —amb més de trenta comunicants procedents dels Estats Units, Brasil, Mèxic, Equador, Taiwan, Colòmbia, Xile, Gran Bretanya, França, Itàlia, Eslovàquia i Hongria—, com nacional —amb més de quaranta comunicacions de l’àmbit estatal. Francesc Sánchez Barba, Secretari del Centre d’Investigacions Film-Història

Ressenyes

CINEMA EN TEMPS DE GUERRA, UN DOCUMENTAL QUE RECULL LA PRODUCCIÓ CINEMATOGRÀFICA CATALANA DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA La pel·lícula documental del realitzador Bartomeu Vilà reviu les vivències d’un dels darrers directors de fotografia del cinema de la república, Joan Mariné, testimoni d’excepció d’un moment de la història del cinema català que, tot i la precarietat econòmica, la manca de mitjans i les difícils circumstàncies internacionals, va caracteritzar-se per la seva alta producció, mai superada, i la seva innovació en les formes i els continguts. A través dels records i les experiències de Joan Mariné (Barcelona, 1920), el documental fa un recorregut per les pel·lícules que va filmar durant aquells anys de la contesa, tant amb el Sindicat d’Espectacles de la CNTFAI, com després amb la productora de la Generalitat republicana, Laya Films. Testimoni d’excepció, Joan Mariné va ser també l’encarregat de la recuperació i restauració de gran part del material fílmic realitzat durant els anys de la guerra, que van arribar a les seves mans quaranta anys després, quan treballava de restaurador i conservador a la Filmoteca de Madrid, des d’on va reconstruir, pla a pla, la història del cinema català durant la Guerra Civil espanyola. Fragments cinematogràfics inèdits, recentment descoberts, com un de Paquete, el fotógrafo público número uno (1937), d’Ignacio F. Iquino, film protagonitzat pels llavors joves i desconeguts actors Mary Santpere i Paco Martínez Soria, són inclosos també en el documental, que mostra fragments de més de 40 pel·lícules, alguns d’ells també inèdits. En els dos anys, vuit mesos i quinze dies que va durar la Guerra Civil espanyola, es van realitzar més de 350 pel·lícules, produïdes pels sindicats, pels partits polítics i pel mateix govern, que van veure en el cinema una poderosa eina de propaganda enfront dels militars franquistes. Una extensa producció que és rememorada al documental a través de les aportacions d’experts historiadors i familiars dels realitzadors de l’època. El documental Cinema en temps de guerra (2014), que ha comptat amb la col·laboració del Centre d’Investigacions Film-Història de la Universitat de Barcelona i del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, vol rescatar de l’oblit els seus autors i les seves pel·lícules, contribuint així a la recuperació de la memòria històrica d’un cinema que va ser intencionadament marginat i silenciat. La preestrena d’aquest film va tenir lloc a la Sala Laya de la Filmoteca de la Generalitat el 5 de setembre com a cloenda del IV Congrés d’Història i Cinema. Memòria Històrica i Cinema documental. Va comptar amb la presència del mateix director, Bartomeu Vilà, i d’un Joan Mariné emocionat pel reconeixement que el públic, amb els seus aplaudiments, li va mostrar. FITXA TÈCNICA

Director i productor: Bartomeu Vilà Guió: Bartomeu Vilà i Cristina Mora Director de continguts: Magí Crusells Fotografia: Xavier Camí i Xavier Ramia Banda sonora original: Pablo Imaz Montesinos Postproducció: Ana María Pérez Narváez Experts entrevistats: Joan Mariné, Magí Crusells, Josep Maria Caparrós, Pau Martínez Muñoz, Esteve Riambau i Dolors Marín. Testimonis entrevistats: Josefina Puche i Marta Carrasco. Producció: BV Produccions Bartomeu Vilà (2014). Color-B/N. 74 minuts Francesc Sánchez Barba, Secretari del Centre d’Investigacions Film-Història

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

ISSN: 2339-806X

Memorial 2014

La Transició democràtica a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica

El president de l’International Center for Transitional Justice (ICTJ), David Tolbert

Catalunya en Transició, el projecte central que el Memorial Democràtic va desenvolupar al llarg de 2013, ha tingut continuïtat durant aquest 2014. A més de la itinerància de l’exposició que duu el mateix nom per diverses poblacions catalanes, el cicle de taules rodones continuà. Un exemple és la taula dedicada a discutir el paper fonamental i condicionador de l’exèrcit durant aquest període, una taula composta pels periodistes Enric Sopena i Andreu Farràs, l’exmilitar i fundador de la Unión Militar Democrática (UMD), i l’exdiputada al Congrés Anna Balletbó, qui va viure en primera persona el cop d’Estat del 23-F. Un altre exemple són les jornades dedicades al professorat, realitzades conjuntament amb el Departament d’Ensenyament, en les quals es presentaren els nous materials didàctics que el Memorial Democràtic ha publicat dins la seva col·lecció dedicada a la pedagogia, Eines de Memòria. La Transició democràtica a Catalunya. Recursos per a una aproximació didàctica és un llibre de text complet, amb explicacions, imatges, gràfiques i exercicis, per tractar una temàtica complexa de forma amena a les aules; disposa també de propostes pedagògiques específiques a realitzar individualment o en grup pels alumnes, així com un ventall de recursos pedagògics per als professors, especialment adient per treballar continguts que normalment no arriben a les aules. Les publicacions al voltant del projecte Catalunya en Transició s’han completat amb el catàleg de l’exposició, que reprodueix de forma detallada i ampliada tot el material que es podia —i es pot— veure a la mostra; i les actes del III col·loqui internacional «Catalunya en transició: del passat al present» que, a més de comptar amb una extensa crònica del seu desenvolupament amb el resum de les aportacions més significatives i de les taules rodones que se celebraren, inclou les ponències dels especialistes Álvaro Soto, Antoni Segura, Xavier Casals, Jordi Maluquer de Motes, Josefina Cuesta, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, etc. Enguany, el passat 30 de setembre, vam poder gaudir també de la ponència d’un dels més grans especialistes a escala mundial sobre justícia transicional, el president de l’International Center for Transitional Justice (ICTJ), David Tolbert. La seva conferència, titulada «La justícia transicional i la impunitat de llarga durada», sobre el conjunt de mesures polítiques i judicials que encaren violacions massives dels drets humans a diferents països del món o les valoracions corresponents al cas espanyol, es pot visualitzar de forma completa a través del portal web del Memorial. I ja més a prop en el temps, aquest 16 de desembre, s’ha celebrat una jornada a la seu del Centre d’Estudis Jurídics i Formació Especialitzada (CEJFE) amb el títol «Veritat i justícia per a les víctimes de la Guerra

Memorial 2014

Civil». Juntament amb el CEJFE i l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates, el Memorial Democràtic va organitzar una taula rodona amb la intervenció d’eminents juristes i la participació de denunciants i testimonis de la repressió franquista. L’objectiu era oferir una exposició pública del procediment judicial presentat davant dels tribunals de l’Argentina i la seva evolució. Si bé Catalunya en Transició era el projecte més important que traspassava la frontera del 2013 al 2014, no va ser l’únic. Són vàries les exposicions que, produïdes pel Memorial Democràtic de forma conjunta amb altres institucions, foren inaugurades el 2013 i han gaudit de continuïtat i èxit al llarg del 2014: l’exposició «Pau Casals i el compromís amb la pau», en col·laboració amb el Gran Teatre del Liceu; l’exposició «Pssst... passa-ho! La lluita per la democràcia a Catalunya (1939-1975)», produïda en col·laboració amb el Centre d’Estudis Històrics Internacional (CEHI); o l’exposició «Carrasco i Formiguera, una vida per la llibertat», produïda amb l’Ajuntament de Barcelona. En referència a Pau Casals, el Liceu i el Memorial Democràtic han organitzat aquest any també una taula rodona sobre la seva vida a l’exili finalitzada amb un concert commemoratiu. Així mateix, les commemoracions i homenatges que s’han consolidat any rere any, en les quals el Memorial Democràtic ha participat, s’han celebrat amb èxit rotund en aquest 2014: l’homenatge als immolats per la llibertat al Fossar de la Pedrera, l’homenatge a les Brigades Internacionals a Barcelona, l’homenatge als desapareguts a la Batalla de l’Ebre al memorial de les Camposines i la commemoració davant el monument de la Pau, a la cota 705, etc. Mentre l’exposició «Catalunya bombardejada» continua itinerant pel país com a base d’actes d’homenatge a les víctimes dels bombardeigs i els seus familiars, mostrant la catàstrofe que suposaren els bombardeigs feixistes durant la Guerra Civil, la ciutat de Granollers aferma any rere any el seu solemne acte commemoratiu del 31 de maig, recordant la matança succeïda aquell mateix dia de 1938 pels bombardeigs italians. Enguany, a més de l’acte commemoratiu, organitzaren conjuntament amb el Memorial Democràtic un diàleg sobre «Memòria, reconciliació i cultura», amb la participació de l’exdirector general de la UNESCO, Federico Mayor Zaragoza, el director de Fundipau, Jordi Armadans, i el director del Memorial, Jordi Palou-Loverdos. Els actes entorn del Dia internacional de commemoració a les víctimes de l’Holocaust mereixen especial esment. L’any 2005, l’Assemblea General de les Nacions Unides designà el 27 de gener (dia de l’alliberament del camp d’extermini d’Auschwitz el 1945) per recordar les víctimes de la barbàrie nazi i instà tots els estats membres a desenvolupar programes educatius en memòria de la tragèdia i per a la prevenció de genocidis. Enguany, el Grup de treball Exili, Deportació i Holocaust, el Departament d’Ensenyament i el Memorial Democràtic, organitzaren un gran acte en el qual participaren els estudiants de diversos instituts catalans (Viladecavalls, Matadepera, Vilanova i la Geltrú, Sant Cugat del Vallès, etc.). Celebrat a l’Auditori, i amb la col·laboració de l’Escola Superior de Música de Catalunya, els alumnes llegiren fragments d’històries de vida de perseguits pel nazisme acompanyats de músiques composades per autors que van viure en aquells temps tan terribles (Volker

Homenatge a les Brigades Internacionals

Cartell de l’exposició Psst... Passa-ho

Homenatge a les víctimes de l’holocaus

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

El coratge de salvar durant l’Holocaust

Jornades sobre la ‘Confiscació dels papers de Salamanca

Congrés Internacional d’història oral

ISSN: 2339-806X

David Kirchner, Béla Bartók, Pau Casals, etc.). A més, els estudiants d’aquests instituts pogueren escoltar de primera mà el testimoni colpidor de Dory Sontheimer. La seva família, d’origen judeoalemany, va ser assassinada durant l’Holocaust i no va ser fins molts anys després que se’n va assabentar, iniciant a partir d’aquell moment una recerca sobre el periple que van haver de viure els seus pares per escapar de l’extermini i acabar refugiant-se a Barcelona. Els programes educatius del Memorial no s’han limitat als estudiants de secundària, sinó que han contemplat també l’oportunitat de formar els seus professors, ja fos a través de seminaris per tractar les pel·lícules com a eines didàctiques amb la Filmoteca de Catalunya, o publicant material educatiu com El coratge de salvar durant l’Holocaust, que se suma a Ensenyar a pensar. En memòria dels mestres de la república dins la col·lecció de recursos pedagògics Quaderns del Memorial Democràtic. Per tancar l’any, en relació a l’extermini nazi, l’Amical de Ravensbrück va organitzar amb el suport del Memorial i altres institucions un acte d’homenatge a les deportades al camp de concentració alemany fent un retrat de vuit lluitadores catalanes que s’hi van enfrontar (Carme Buatell, Alfonsina Bueno, Lola Casadellà, Neus Català, Carme Bartolí “Gardell”, Conxita Grangé, Secundina Barceló i Mercedes Núñez). Una altra de les publicacions del Memorial que ha vist la llum enguany és el llibre Llums enmig de barbàrie. Memòries sobre el salvament de vides durant la Guerra Civil. Aquest llibre recull les intervencions dels diversos especialistes que participaren en les diferents jornades sobre el salvament de vides durant la Guerra Civil que se celebraren al llarg del 2012 i 2013. Tanmateix, aquest 2014 les jornades han continuat: la VIIa Jornada es dedicà al paper dels Mossos d’Esquadra durant el conflicte, la VIIIa a la colònia suïssa del Château du Lac (on es refugiaren infants provinents majoritàriament de colònies ubicades a Catalunya), i la IXa dedicada a la tasca humanitària dels quàquers. Unes altres jornades que ha organitzat el Memorial Democràtic han estat les dedicades als papers de Salamanca. En el 75è aniversari de la confiscació per part de les tropes franquistes dels fons documentals, biblioteques, diners i altres béns personals de molts ciutadans, el Museu d’Història de Barcelona acollí aquestes jornades que, inaugurades pel conseller de Cultura, Ferran Mascarell, reuní diversos especialistes (com Josep Cruanyes o Josep M. Sans Travé) i representants de les institucions, entitats i particulars, els arxius dels quals foren confiscats. Del 9 al 12 de juliol tingué lloc a Barcelona el prestigiós XVIIIè Congrés Internacional d’Història Oral. A l’empara de l’Associació Internacional d’Història Oral (IOHA) i amb el títol «Poder i democràcia: les múltiples veus de la història oral», es recolliren més de 400 comunicacions d’especialistes de 45 països diferents. El Congrés fou coorganitzat per la Universitat de Barcelona, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona, la revista Historia, Antropología y Fuentes Orales i el Memorial Democràtic, i comptà amb la presència de reconeguts especialistes de fama mundial, com Alexander VonPlatto (director de l’Institut for History and Biography de la Fern Universität de Hagen,

Memorial 2014

Alemanya) o Indira Chowdhury (del Center for Public History de la Srishti School of Art, Design and Technology de Bangalore, Índia). Es debateren temàtiques diverses, com el paper dels arxius en el tractament i la difusió de les fonts orals, les noves maneres d’apropar les entrevistes a públics amplis o els punts de confluència entre les fonts orals i el patrimoni cultural. En el marc d’aquest congrés, el Memorial Democràtic presentà el Banc Audiovisual de Testimonis-Memorial Viu. Aquest gran arxiu de testimonis audiovisuals ha esdevingut un dels pilars d’aquesta institució i és un projecte únic a tot l’Estat, referent indiscutible per a qui vulgui estudiar la història contemporània de Catalunya a partir de les fonts orals. Compta amb centenars d’entrevistes degudament transcrites i indexades de les quals, actualment, són accessibles 377 — entrevistes a testimonis que abracen temàtiques com la Segona República, la Guerra Civil, l’exili, la repressió franquista, la lluita per les llibertats democràtiques, etc.). L’altre congrés internacional en què el Memorial Democràtic col·laborà en la seva organització, en aquest cas junt amb el Vicerectorat de Relacions Institucionals i Cultura de la Universitat de Barcelona, i el lideratge del Centre d’Investigacions FilmHistòria, fou el IV Congrés Internacional d’Història i Cinema. Aquest Congrés, celebrat entre els dies 3 i 5 de setembre, comptà amb la preestrena del documental En temps de guerra, sobre la producció cinematogràfica de la Generalitat republicana (tant el Congrés com el documental compten amb una ressenya en aquesta revista, ambdues elaborades per Francesc Sánchez Barba, investigador de Film-Història). Aquest 2014 la participació del Memorial Democràtic en congressos i seminaris ha traspassat fronteres, intervenint en seminaris com el celebrat a Monte Sole (Itàlia) amb el títol «El lloc, les víctimes i els perpetradors a 70 anys de la matança de Monte Sole», o el celebrat a Bogotà (Colòmbia) «Congrés Edificar la pau al segle XXI. Memòria històrica, reconciliació i postconflicte a debat», entre d’altres.

Banc Audiovisual de Testimonis

Congrés Internacional d’Història i Cinema

La fi de la guerra i l’inici de l’exili Enguany s’han complert els 75 anys del final de la Guerra Civil i de l’inici de l’exili republicà. L’efemèride ha marcat en bona mesura la línia d’actuació del Memorial Democràtic aquest 2014. Conferències com les del professor Martí Marín, dedicades a desxifrar els diversos significats de la derrota republicana i la victòria franquista de 1939 —conferència que es pot visualitzar en aquesta revista—, o la instal·lació de la nova senyalització del Campus Mundet en el marc de la Xarxa d’Espais de Memòria de la Generalitat de Catalunya, ens ajuden a entendre el tràgic final de la guerra per als que es van haver de quedar i els que van patir en pròpia pell la cruesa dels camps de concentració. El 21 de novembre, en un acte d’homenatge, s’inauguraren una sèrie de senyals explicatius sobre l’ocupació de Barcelona, el camp de concentració franquista d’Horta i el refugi antiaeri i residència del president Companys al Palau de les Heures. El projecte de senyalització, dut a terme amb la UB i la Diputació de Barcelona, conforma un

Nova senyalització del Campus Mundet

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

Homenatge al Camp de la Bota

Visita al camp de concentració de Ribesaltes el 26 d’abril

ISSN: 2339-806X

recorregut a través del Campus Mundet, espai de tràgica memòria on les tropes franquistes aixecaren un camp de concentració que funcionà entre 1939 i 1940. A més de revalorar aquest patrimoni memorial fent-ne un lloc de rememoració, els senyals esdevindran un instrument pedagògic, un exemple de l’ús del patrimoni per explicar la història per als milers d’estudiants, futurs professors i mestres que es formen en aquest recinte universitari. Un altre lloc de rememoració on s’ha celebrat enguany un acte d’homenatge que cal destacar és el Camp de la Bota. Al peu del monument Fraternitat, el 14 de desembre l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la Llibertat a Catalunya amb el Memorial Democràtic i l’Ajuntament de Barcelona i desenes d’entitats memorialistes adherides, commemoraren la memòria de les 1.717 persones executades per la dictadura franquista a Barcelona entre 1939 i 1952, la majoria d’elles afusellades en aquest lloc. D’altra banda el Museu Memorial de l’Exili (MUME) de la Jonquera ha organitzat i celebrat tota una sèrie d’homenatges, activitats, seminaris i congressos per commemorar i divulgar l’èxode republicà de 1939. El Memorial Democràtic ha donat suport a les seves iniciatives i ha organitzat juntament amb aquesta institució diferents sortides culturals i actes commemoratius com el que tingué lloc el 26 d’abril. Diversos autobusos sortiren de Barcelona cap a la Jonquera, passant per Girona, per assistir a una sèrie de conferències celebrades al MUME per especialistes, com Enric Pujol o Mercè Morales entre d’altres, i continuar la jornada fent una visita al camp de concentració de Ribesaltes. Una jornada que combinà els testimoniatges de persones que visqueren aquell trist episodi, la divulgació de les diferents recerques que s’estan duent a terme al voltant d’aquesta temàtica, la commemoració dels fets i els sentiments i impressions de ser en els mateixos espais on setantacinc anys enrere la població republicana malvivia per sobreviure a la desfeta de la guerra. El mes següent, al poble fronterer de Portbou, s’organitzà un homenatge als exiliats. Aquest cop fou un acte adreçat especialment a estudiants de secundària i batxillerat. Uns 200 alumnes provinents d’instituts de Badalona, Santa Coloma de Gramenet, Sabadell, Sentmenat, Barcelona, Figueres i Vilafant, feren acte de presència al memorial del Coll dels Belitres i sentiren el testimoni d’exiliats i exiliades de 1939, com la Sra. Miralles (resident encara al sud de França), i on van poder escoltar també la situació que viuen els exiliats i refugiats dels conflictes bèl·lics actuals, en aquest cas amb un testimoni actual d’una persona exiliada de Colòmbia.

Portbou-Coll dels Belitres, homenatge als exiliats adreçat als estudiants

Malauradament, cada vegada comptem amb menys testimonis d’aquests fets, i una de les persones que va dedicar bona part de la seva vida a divulgar i explicar la seva experiència per escoles i fent conferències va morir el passat 11 d’agost de 2013. Es tracta de Josefina Piquet, la nena del 36. Nascuda el 1934, com molts altres, va haver de creuar la frontera francesa el 1939 i romandre a l’exili durant més de deu anys. Després d’un llarg temps de silenci, a partir de 1997 es va dedicar en cos i ànima a recuperar la memòria

Memorial 2014

dels qui, com ella, van haver de fugir i exiliar-se, formant part d’associacions com les Dones del 36 o col·laborant amb docents i instituts per explicar el seu testimoni a la joventut. El 8 d’octubre el Memorial Democràtic va organitzar un emotiu acte d’homenatge a Josefina Piquet i en reconeixement de totes les persones que van patir l’exili i que han mostrat i mostren un comprimís amb la memòria. Amb el títol «El viatge de l’oreneta. El compromís per la memòria», l’acte musical es va celebrar a l’Auditori de Barcelona amb lectures de diverses associacions, acadèmics, testimonis i familiars. El passat 18 d’octubre tingué lloc la darrera jornada d’homenatge als exiliats. Organitzada pel Memorial Democràtic i el MUME: més de 300 persones assistiren a una diada que s’inicià a Portbou, amb la intervenció del cònsol honorari de Xile, Valentín Muxí, de Juan Ignacio de Cueto (net del ministre republicà Mariano Ruiz-Funes) i de l’historiador i fill d’exiliats catalans a Mèxic, Josep M. Murià. Més tard, els participants realitzaren una visita guiada pels diferents espais de memòria de la localitat, com el memorial dedicat al filòsof Walter Benjamin. Dirigits cap al Coll dels Belitres, allà rendiren homenatge i es pronunciaren unes paraules solemnes en record als exiliats, i on es va fer un minut de silenci en la seva memòria. Més endavant es dirigiren a la platja d’Argelers i al memorial del Camp d’Argelers (Espai Jules Palms-Valmy). En ambdós espais es barrejaren explicacions històriques dels llocs visitats amb els testimonis de l’exili, de les associacions i les paraules dels representants institucionals, inclòs l’alcalde d’Argelers, Pierre Aylagas, qui arribà a l’alcaldia sent fill d’exiliats catalans —el seu pare va ser reclòs en el camp de concentració del municipi que ell ara presideix.

El viatge de l’oreneta

Jornada d’homenatge als exiliats

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

ISSN: 2339-806X

Resums

Magí Crusells

Refuge (1939) o la denúncia cinematogràfica de l’exili republicà El cinema fou utilitzat durant la Guerra Civil espanyola com a arma de propaganda. Refuge (1939) fou un documental dirigit per Jean-Paul Le Chanois, part del qual fou filmat clandestinament, on es denunciava el tracte inhumà que van patir la majoria d’exiliats republicans en territori francès, així com la tasca desinteressada d’algunes entitats sanitàries a favor seu. Paraules clau: Cinema, Propaganda, Exili, Guerra Civil Espanyola

Refuge (1939) o la denuncia cinematográfica del exilio republicano El cine se utilizó durante la guerra civil española como arma de propaganda. Refuge (1939) fue un documental dirigido por Jean-Paul Le Chanois y cuya filmación fue en parte clandestina. En él se denunciaba el trato inhumano que sufrieron la mayoría de exiliados republicanos en territorio francés, así como la labor desinteresada de algunas entidades sanitarias en su favor. Palabras clave: Cine, Propaganda, Exilio, guerra civil española

The cinematographic indictment of the Republican exile During the Spanish Civil War, film was used as a propaganda weapon. ‘Refuge’ (1939) was a documentary directed by Jean-Paul Le Chanois, part of which was filmed undercover. The film was an indictment of the inhumane treatment suffered by the majority of Republican exiles in French territory, as well as the selfless efforts of a number of humanitarian health organizations working on their behalf. Keywords: Film, Propaganda, Exile, Spanish Civil War Alicia Alted Vigil

El Valle de los Caídos: Un monument únic, una memòria controvertida El Valle de los Caídos es va crear per desig personal de Franco amb la finalitat d’honorar i perpetuar la memòria dels caiguts en la «Cruzada», però, per paradoxes de la història, en el mateix lloc reposen les restes de milers de soldats i civils republicans. Aquest article tracta d’explicar per què el Valle de los Caídos és un monument singular i únic en una Europa plena de memorials que recorden la barbàrie bèl•lica del segle XX, i per què continua sent un lloc de memòria controvertida que provoca dolor i enfrontament entre persones de diferents ideologies i sensibilitats religioses. 56

Resums

Paraules clau: Franquisme, Guerra Civil, Postguerra, Valle de los Caídos, Llei de la Memòria Històrica, Comissió d’Experts per al Futur del Valle de los Caídos.

El Valle de los Caídos: Un monumento único, una memoria controvertida El Valle de los Caídos se creó por deseo personal de Franco con el fin de honrar y perpetuar la memoria de los caídos en la Cruzada, pero, por paradojas de la Historia, en el mismo reposan los restos miles de soldados y civiles republicanos. Este articulo trata de explicar por qué el Valle de los Caídos es un monumento singular y único en una Europa llena de memoriales que recuerdan la barbarie bélica del siglo XX, y por qué continúa siendo un lugar de memoria controvertida que provoca dolor y enfrentamiento entre personas de diferentes ideologías y sensibilidades religiosas. Palabras clave: Franquismo, Guerra Civil, Postguerra, Valle de los Caídos, Ley de la Memoria Histórica, Comisión de Expertos para el Futuro del Valle de los Caídos.

The Valley of the Fallen: A unique monument, a controversial memorial The Valle de los Caídos (Valley of the Fallen) was founded at the personal request of Franco for the purpose of honouring and preserving the memory of those who had fallen in the ‘Crusade’. However, in one of the paradoxes of history, the same site is also the final resting place of the remains of thousands of Republican soldiers and civilians. This article strives to explain why the Valle de los Caídos is a unique and remarkable monument in a Europe full of memorials in remembrance of the barbarity of war in the 20th Century, and why the memorial remains a controversial remembrance site that causes pain and confrontation among people with differing ideologies and religious beliefs. Keywords: Francoism, Civil War, Post-War period, Valle de los Caídos, Historical Memory Act, Commission of Experts on the Future of the Valle de los Caídos Carlos Martín Beristain

És tard, però és el temps que tenim. Reconeixement de les víctimes d’agents de l’estat al País Basc 1960/1978 En la darrera dècada hi ha hagut al País Basc un debat sobre la necessitat de reconeixement a les víctimes de la violència política. La llei de solidaritat amb les víctimes del terrorisme i posteriorment la llei de memòria històrica han proporcionat diferents formes de reconeixement amb molt diferents criteris a distintes víctimes, però s’ha deixat fora moltes altres. S’aborda l’experiència d’un decret del Govern Basc per a la reparació a les víctimes d’agents de l’estat entre 1960/78 i la Comissió de Valoració creada, que escolta les víctimes, analitza la informació i emet un dictamen amb recomanacions sobre reparació. De 231 sol•licituds rebudes, a juny de 2014 s’han realitzat 119 entrevistes i s’han resolt 63 casos. S’aborda el desafiament de la construcció d’una memòria inclusiva que comporti un 57

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

ISSN: 2339-806X

reconeixement a totes les víctimes, sense igualar per això els mecanismes de victimització. Paraules Clau: País Basc, víctimes, violència política, violència d’estat, Comissió de Valoració, Llei de la Memòria Històrica

Es tarde, pero es el tiempo que tenemos. Reconocimiento de las víctimas de agentes del estado en el País Vasco 1960/1978 En la última década ha habido en el País Vasco un debate sobre la necesidad de reconocimiento a las víctimas de la violencia política. La ley de solidaridad con las víctimas del terrorismo y posteriormente la ley de memoria histórica han proporcionado diferentes formas de reconocimiento con muy diferentes criterios a distintas víctimas, pero se ha dejado fuera a otras muchas. Se aborda la experiencia de un decreto del Gobierno Vasco para la reparación a las víctimas de agentes del estado entre 1960/78 y la Comisión de Valoración creada, que escucha a las víctimas, analiza la información y emite un dictamen con recomendaciones sobre reparación. De 231 solicitudes recibidas, en junio/2014 se han realizado 119 entrevistas y se han resuelto 63 casos. Se aborda el desafío de la construcción de una memoria incluyente que conlleve un reconocimiento a todas las víctimas, sin igualar por ello los mecanismos de victimización. Palabras clave: País Vasco, víctimas, violencia política, violencia de estado, Comisión de Valoración, Ley de la Memoria Histórica

It’s overdue, but it’s all the time we have. Acknowledging the victims of agents of the state in the Basque Country 1960/1978 Over the last decade, there has been a debate in the Basque Country on the need to acknowledge the victims of political violence. The Solidarity with the Victims of Terrorism Act and the subsequent Historical Memory Act have provided a number of methods for acknowledging different types of victims, all subject to varying criteria. However, many groups of victims have been left out of the process. The article recounts the experience of a decree by the Basque government to compensate the victims of agents of the state between 1960 and 1978, and the Assessment Commission created to hear the victims’ accounts, analyse the information and issue a report with recommendations with respect to compensation. Of the 231 applications received, 119 interviews had been conducted by June 2014, with a ruling having been made in 63 cases. The article also looks at the challenge of constructing an inclusive report that acknowledges all of the victims, without treating all of the mechanisms of victimization equally to do so. Keywords: Basque Country, Victims, Political violence, State violence, Assessment Commission, Historical Memory Act Salomó Marquès

Trepitjant història! Una ruta d’exili amb universitaris Una de les maneres de recuperar la memòria històrica és trepitjant territori històric i llegint documents dels protagonistes en el lloc on foren escrits. En aquest text s’explica l’experiència que fa uns quants anys porten a cap els estudiants de la Facultat d’Educació i Psicologia de la Universitat de 58

Resums

Girona. Es tracta d’una ruta de l’exili del 1939 que, sortint de Girona, passa pel Museu de l’Exili, a la Jonquera, la mina d’en Negrin, a la Vajol, el coll de Lli, per on sortiren les autoritats polítiques catalanes i espanyoles, i acaba al camp de concentració d’Argelers. Tot l’itinerari es va acompanyant de lectures de textos escrits pels protagonistes d’aquest exili. Paraules clau: Exili mestres de Catalunya 1939; Història de l’Educació de Catalunya; Ruta exili; Recuperació històrica

¡Tras los pasos de la historia! Una ruta del exilio con universitarios Uno de los modos de recuperar la memoria histórica es caminar sobre territorio histórico y leer documentos de los protagonistas en el lugar en el que se redactaron. En este texto se explica la experiencia que, desde hace unos cuantos años, llevan a cabo los estudiantes de la Facultad de Educación y Psicología de la Universitat de Girona. Se trata de una ruta del exilio de 1939 que, saliendo de Girona, pasa por el Museo del Exilio, en La Jonquera, la mina d’en Negrin, en La Vajol, el Coll de Lli, por donde salieron las autoridades políticas catalanas y españolas, y concluye en el campo de concentración de Argelès. Todo el itinerario va acompañado de lecturas de textos escritos por los protagonistas de este exilio. Palabras clave: Exilio maestros de Cataluña 1939; Historia de la Educación de Cataluña; Ruta del exilio, Recuperación historia

Retracing the steps of history. An exile route with university students One way to revive historical memory is by retracing routes through historical sites and reading texts by the protagonists in the very place they were written. This article recounts the experience that has been undertaken for several years now by groups of students from the Department of Education and Psychology of the University of Girona. The exile route dates back to 1939 and, starting in Girona, passes by the Exile Museum before heading to La Jonquera, the Negrin mine, La Vajol, and the Coll de Lli mountain pass through which the Catalan and Spanish political authorities fled and which marked the boundary of the Argelers concentration camp. The entire route is accompanied by texts written by the protagonists of this exile. Keywords: Exile of Catalan teachers 1939; History of Education in Catalonia; Exile route; Historical recovery José Luis Ledesma

Velles noves històries: el Diccionario Biográfico Español La publicació entre 2011 i 2014 del Diccionario Biográfico Español, l’obra magna de la Reial Acadèmia de la Història, va generar un ampli debat sobre la forma en què aborda una sèrie de biografies. El conjunt de tan hercúlia obra és en general meritori. Ara bé, entrades com les de Franco i altres, però també les de personatges de més baix perfil, s’allunyen de tots els consensos de la historiografia i plantegen seriosos dubtes sobre tota ella i en qüestionen la seva pertinença. Aquest article repassa aquests dubtes i interrogants, i valora el resultat global a partir d’una sèrie de biografies referides al segle XX i en particular als anys de la Segona República i la 59

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

ISSN: 2339-806X

Guerra Civil. La conclusió és que, almenys pel que fa a aquest període, enfosqueixen l’obra problemes massa seriosos per una obra tan ambiciosa i que ha consumit tants recursos públics durant 14 anys. Paraules clau: Diccionario Biográfico Español, Reial Acadèmia de la Història, diccionaris biogràfics, II República, Guerra Civil, historiografia, escriptura de la història

Viejas nuevas historias: el Diccionario Biográfico Español La publicación entre 2011 y 2014 del Diccionario Biográfico Español, la obra magna de la Real Academia de la Historia, generó un amplio debate sobre el modo en que aborda una seria de biografías. El conjunto de tan hercúlea obra es en general meritorio. Ahora bien, entradas como las de Franco y otros, pero también las de personajes de más bajo perfil, se alejan de todos los consensos de la historiografía y arrojan serias dudas sobre toda ella y cuestionan su pertinencia. Este artículo repasa esas dudas e interrogantes, y valora el resultado global a partir de una serie de biografías referidas al siglo XX y en particular a los años de la Segunda República y la Guerra Civil. La conclusión es que, al menos en lo referido a ese periodo, oscurecen la obra problemas demasiado serios para una obra tan ambiciosa y que ha consumido tantos recursos públicos durante 14 años. Palabras clave: Diccionario Biográfico Español, Real Academia de la Historia, diccionarios biográficos, II República, Guerra Civil, historiografía, escritura de la historia

Old new histories: the Spanish Biographical Dictionary The publication of the Spanish Biographical Dictionary between 2011 and 2014 triggered an extensive debate about the way to approach a series of biographies. It is the magnum opus of the Royal History Academy and the sheer scale of the work is commendable in general. Nevertheless, the entries such as those for Franco and others, including less high-profile individuals, stray far from all generally accepted consensus in historiography and leads to doubts with respect to the biographies and their relevance. This article investigates these doubts and misgivings and evaluates the overall result based in a series of biographies of figures from the 20th Century and, in particular, those from the period of the Second Republic and the Civil War. At least as far as this period is concerned, the conclusion is that the publication is blighted by problems that are too serious for such an ambitious work that has used up so many public resources over 14 years. Keywords: Spanish Biographical Dictionary, Royal History Academy, biographical dictionaries, Second Republic, Civil War, historiography, history-writing Agustín Castellano Bueno

Can Riera, Espai de memòria de l’Hospitalet. Difusió i transmissió de la memòria democràtica a l’Hospitalet. Balanç i reptes de futur. Tres anys després de la posada en funcionament de l’edifici de Can Riera dedicat a la memòria democràtica de la ciutat de l’Hospitalet, comença a ser possible la realització d’un primer balanç. L’article consta d’una breu descripció de l’equipament, les principals accions de transmissió del 60

Resums

coneixement i la relació d’activitats de divulgació, formació, recerca i recuperació de la memòria democràtica realitzades entre febrer del 2011 i juny del 2014. La progressió de la xifra d’usuaris i visitants encoratja en l’aprofundiment de les línies de treball endegades. Un dels grans reptes és la connexió amb el professorat i estudiants de secundària de la ciutat, l’ampliació de públics i l’obertura de noves línies de recerca. Una línia de treball ha estat la relació i connexió amb les entitats memorialistes de la ciutat i de l’entorn. L’adscripció de l’equipament a l’estructura del Museu de l’Hospitalet presenta avantatges i inconvenients, però la marca Museu i l’optimització de recursos municipals ha estat positiu gràcies també al fet de desenvolupar estratègies i complicitats. Paraules Clau: Can Riera, Espai de Memòria, Museu de l’Hospitalet, transmissió de coneixements, memòria democràtica, difusió i divulgació, rutes urbanes, recerca, formació, El Pont de la Llibertat-L’Hospitalet Antifranquista

Can Riera, espacio de memoria de L’Hospitalet. Difusión y transmisión de la memoria democrática en L’Hospitalet. Balance y retos de futuro. Tres años después de la puesta en funcionamiento del edificio de Can Riera dedicado a la la memoria democrática de la ciudad de L’Hospitalet, comienza a ser posible la realización de un primer balance. El artículo consta de una breve descripción del edificio, de las principales acciones de transmisión del conocimiento y de la relación de actividades de divulgación, formación, investigación y recuperación de la memoria democrática realizadas entre febrero de 2011 y junio de 2014. El aumento progresivo de la cifra de usuarios y visitantes anima a la profundización de las líneas de trabajo iniciadas. Uno de los retos principales es la conexión con el profesorado y con los estudiantes de secundaria de la ciudad, así como la ampliación de públicos y la apertura de nuevas líneas de investigación. Una de las líneas de trabajo ha sido la relación y conexión con las entidades memorialistas de la ciudad y del entorno. La inclusión de esta instalación en la estructura del Museo de L’Hospitalet presenta ventajas e inconvenientes, pero contar con la marca Museo y la optimización de recursos municipales ha sido positivo, gracias también al desarrollo de estrategias y complicidades. Palabras clave: Can Riera Espai de Memòria; Museo de L’Hospitalet; transmisión de conocimientos; memoria democrática; difusión y divulgación; rutas urbanas; investigación; formación; El Pont de la Llibertat- L’Hospitalet Antifranquista

Can Riera Memorial Site in L’Hospitalet. Dissemination and transmission of democratic memory in L’Hospitalet. Assessment and future challenges Three years after Can Riera opened the doors of its building dedicated to the democratic memory of the city of L’Hospitalet, the time has come when can start to take stock of its success. The article contains a brief description of the facilities, the main knowledge transfer initiatives and a list of the activities for the dissemination, education, research and recovery of the Democratic Memory undertaken between February 2011 and June 2014. 61

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 2 (Desembre 2014)

ISSN: 2339-806X

The growing number of users and visitors over time gives inspiration to develop the lines of work in progress even further. The great challenges the centre faces include connecting with the city’s high school teachers and students, increasing audiences and initiating new lines of research. One project currently underway focuses on building relations and links with the memorial organizations in the city and surrounding area. The centre’s affiliation to the structure of the Museum of L’Hospitalet involves its benefits and drawbacks. However, the museum framework and the optimization of municipal resources has been positive overall, thanks to the development of strategies and mutual agreements. Keywords: Can Riera Memorial Site; Museum of L’Hospitalet; Knowledge transfer; Democratic Memory; Dissemination; City tours; research; Education; The Pont de la Llibertat-L’Hospitalet Antifranquista (The Bridge of Freedom and Anti-Francoist L’Hospitalet) David González Vázquez

Cap a nous models de transmissió dels valors democràtics: Catalunya i el turisme de memòria. Al s. XXI, el paradigma de la memòria ha passat de l’amnèsia pactada de la transició a l’etapa reparacionista de l’actualitat. Fruit de la consolidació d’aquest nou paradigma, neixen a Catalunya el Memorial Democràtic i la Xarxa d’Espais de Memòria, i es produeix un progressiu reconeixement del seu valor, i relativa turistificació, de tots aquells espais que han simbolitzat la lluita per les llibertats i els valors democràtics a Catalunya. A França, mentrestant, s’ha desenvolupat un model de turisme de memòria que ha arrelat amb força i que es presenta com el model a seguir. Les claus del seu èxit són la coherència en el discurs i la implicació de l’administració a escala integral. Catalunya ha assentat les bases per a la implementació d’un model similar, i el context turístic actual convida al fet que així sigui. Paraules clau: Turisme de memòria, Espais de memòria, Turisme cultural, Memòria històrica, Memòria democràtica

Hacia nuevos modelos de transmisión de los valores democráticos: Cataluña y el turismo de la memoria. En el siglo XXI, el paradigma de la memoria ha pasado de la amnesia pactada de la transición a la etapa reparacionista actual. Fruto de la consolidación de este nuevo paradigma nacen en Cataluña el Memorial Democràtic y la Xarxa d’Espais de Memòria, y se produce una progresiva valoración, y relativo fenómeno turístico de masas, de todos aquellos espacios que simbolizaron la lucha por las libertades y los valores democráticos en Cataluña. En Francia, mientras tanto, se ha desarrollado un modelo de turismo de la memoria que ha calado hondo y que aparece como modelo que seguir. Las claves del éxito de este modelo son la coherencia del discurso y la implicación de la administración a nivel integral. Cataluña ha sentado las bases para la puesta en práctica de un modelo parecido, y el contexto turístico actual invita a que así sea. Palabras clave: Turismo de la memoria. Espacios de la memoria. Turismo cultural. Memoria histórica. Memoria democrática.

Towards new models for the transmission of democratic values: Catalonia and memorial tourism In the 21st Century, the paradigm of memory has shifted from the agreed amnesia of Spainâ&#x20AC;&#x2122;s transition period to the current quest for restitution. The consolidation of this paradigm has given rise to the Democratic Memory and Memorial Sites Network in Catalonia, along with a gradual re-evaluation and relative touristification of all sites that symbolize the fight for democratic freedom and values in Catalonia. Meanwhile, in France, a memorial tourism has been developed that has strongly taken root and seems to be the best model to follow. The keys to its success include the consistency of the discourse and the involvement of the government at a fundamental level. Catalonia has set the foundations for implementing a similar model and the current context of tourism would seem to support efforts to do so. Keywords: Memorial tourism. Memorial sites. Cultural tourism. Historical Memory. Democratic Memory.