Temps i espais de memòria. Nº 03 by Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya

Temps i espais de memòria Núm. 03 \ Desembre de 2015

75è aniversari de l’afusellament del president Lluís Companys La mirada de Josep M. Figueres i Irene Sánchez González Entrevista amb José Antonio Alonso Alcalde Passat i present amb Xavier Boltaina, Tània Verge, Felipe Gómez Isa i José Manuel Rúa

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm.3 (Desembre 2015) Director:

Jordi Palou-Loverdos

Coordinador

Oriol Dueñas Iturbe

Consell de redacció:

Gerard Corbella i López Oriol Dueñas Iturbe Montse Margarit Gemma Simon

Consell editorial:

Membres del Consell assessor del Memorial Democràtic: Mariona Bruzzo Llaberia (Filmoteca de Catalunya) Josep Cruanyes Tor (Institut d’Estudis Catalans) Borja de Riquer Permanyer (Universitat Autònoma de Barcelona) Carme Molinero (Universitat Autònoma de Barcelona) Joaquim Albareda Salvadó (Universitat Pompeu Fabra) Conxita Mir Curcó (Universitat de Lleida) Joaquim M. Puigvert Solà (Universitat de Girona) Antoni Roca Rosell (Universitat Politècnica de Catalunya) Antoni Segura Mas (Universitat de Barcelona) Joan M. Thomàs Andreu (Universitat Rovira i Virgili) Miquel Treserras Majó (Consell Interuniversitari de Catalunya)

Documentació fotogràfica:

Rossina Ramírez Rosillo i Dídac Ramírez Combalia

Disseny i maquetació:

Dídac Ramírez Combalia

Correcció i traducció de textos:

LexWare

Barcelona, desembre 2015 DL: B.1674-2014 ISSN: 2339-806X © dels textos, els seus autors. © de les imatges, els seus titulars. Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya Peu de la Creu, 4 08001 Barcelona

Sumari

Índex Salutació

Editorial

La mirada 4 Panoràmica de la bibliografia sobre Lluís Companys La esperanza frustrada. El exilio republicano ante la cuestión española en Naciones Unidas

5 13

L’entrevista 20 Alonso Alcalde 21

Passat i pressent

Els judicis de Nuremberg

«Invasores d’espais»

La evolución del derecho a la verdad

Les herències polítiques del franquisme 40 anys després.

Espais de Memòria

La Maternitat suïssa d’Elna

Centre d’Interpretació de l’Última Defensa de Barcelona (CIUDEB)

El teu article

Treballar l’Holocaust a les aules.

Víctimes mortals de la repressió franquista a l’Hospitalet

Els refugis antiaeris a les comarques gironines: un producte turístic de memòria incipient

La immortalitat de la lletra

Diàlegs de Memòria

Ressenyes

Llibres

Audiovisuals

Memorial 2015

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

Salutació Temps i espais de memòria

Enguany hem celebrat l’efemèride de dues morts que marquen el passat, present i futur del nostre país, dues morts diametralment oposades. El passat 20 de novembre va fer quaranta anys de la mort del dictador Francisco Franco, de vell i envoltat dels seus éssers estimats. El 15 d’octubre vam commemorar el setanta-cinc aniversari de l’afusellament pel règim franquista del president Lluís Companys, a dos quarts de set de la matinada, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc. És l’únic president d’un govern escollit democràticament que ha mort executat.

a l’estudi, la reflexió i el debat dels temps passats i la seva projecció en el nostre present i futur. Ara que vivim moments decisius, un temps especial, cal preservar més que mai la memòria del nostre país. Ens cal per reconèixer el que vam ser, el que som i el que volem ser com a poble. Qui perd la memòria, perd la identitat. I aquesta és una qüestió que ni volem ni ens podem permetre com a poble.

Després de tot aquest temps, ja és hora que reconeguem i preservem la memòria de les víctimes de violacions greus dels drets humans i del dret humanitari a Espanya durant la Guerra Civil i el franquisme. Abans que sigui massa tard i el seu testimoni es perdi per sempre. Per això sobta que, a diferència del que han fet altres països europeus i del món amb els règims dictatorials, l’Estat espanyol no ha condemnat mai el franquisme. No existeix informació oficial sobre les víctimes, ni mecanismes d’esclariment de la veritat. Conscients d’això, tant el Govern de la Generalitat com el Parlament de Catalunya han jugat i juguen un paper fonamental en la recuperació, la commemoració i el foment de la memòria democràtica del nostre país. El passat 15 d’octubre, coincidint amb l’aniversari de l’afusellament del president Companys, va ser declarat de manera solemne Dia Nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió franquista. Per al departament de Governació i Relacions Institucionals és una prioritat salvaguardar la memòria democràtica del nostre país i per això, entre altres actuacions, estem duent a terme una política progressiva d’exhumació de restes dipositades a fosses i d’identificació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme. El Memorial Democràtic també fa una molt bona feina en aquest sentit. Avui em plau especialment presentar-vos el tercer número de la revista electrònica Temps i Espais de Memòria, una eina a través de la qual el Memorial Democràtic posa al vostre abast uns continguts per

2 2

Meritxell Borràs i Solé Consellera del Departament de Governació i Relacions Institucionals i amb el Parlament

Memorial Democràtic Temps i espais de memòria

Editorial Polítiques públiques en favor de la veritat i la justícia reparadora Enguany us presentem el tercer número de la revista Temps i Espais de Memòria. Aquest número hem dedicat els dos articles principals a la figura del president Lluís Companys i a l’actuació dels exiliats republicans en el marc de la lluita per impedir l’entrada de l’Espanya franquista a l’Organització de Nacions Unides. La commemoració de l’afusellament del president Companys ha estat un dels eixos del Memorial Democràtic d’aquest 2015. Hem volgut donar rellevància a la seva figura a través de la publicació d’un llibre dedicat a la seva vida i a les accions memorials que s’han realitzat a l’entorn de la seva persona, Lluis Companys: Vida, Reivindicació i Memòria d’un President. Però aquesta efemèride també ha volgut ser aprofitada per ampliar l’homenatge a les milers de víctimes que van produir-se durant la Guerra Civil i la dictadura franquista. Per aquesta raó, el Memorial Democràtic va impulsar la demanda de què el Govern de la Generalitat de Catalunya establís el 15 d’octubre -data de l’afusellament del president Companys, víctima representativa alhora individual i institucional- com a Dia Nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i les víctimes de la repressió de la dictadura. La nostra institució també ha volgut mostrar a través d’aquesta publicació els esforços que van fer els exiliats republicans per impedir l’ingrés de la dictadura franquista a l’ONU. El fracàs de les pressions per impedir l’entrada d’Espanya a les Nacions Unides suposaria la fi del somni de retorn de milers de republicans exiliats. Cal destacar aquí el rellevant acord de la Junta de Govern del memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya d’1 d’octubre de 2015 mitjançant el qual es reconeix públicament els lluitadors i inspiradors de drets i llibertats durant la dictadura franquista, una condemna clara al General Franco i el règim dictatorial que va encapçalar –detallant violacions de drets humans investigades i fent menció al text de rebuig de l’ONU a l’Entrada d’Espanya a aquest organisme l’any 1946- i la petició d’anul·lació dels processos penals civils i administratius de la dictadura, com un acte de justícia reparadora encara pendent. També s’ha volgut destacar altres efemèrides com el 35è aniversari de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, (homenatjant les primeres diputades

que foren escollides); el 40è aniversari de la mort del general Franco; i dos articles dedicats als judicis de Nuremberg després de la fi de la Segona Guerra Mundial contra els caps nazis i sobre els mecanismes no jurisdiccionals d’esclariment de la veritat. Aquests dos articles, a part de presentar als lectors aquests fets i formes d’actuació, van lligats a la celebració, conjuntament amb l’Institut Català Internacional de la Pau (ICIP), del IV Col·loqui Internacional del Memorial Democràtic, en el que es va fer una aproximació aprofundida de vies jurisdiccionals i no jurisdiccionals per a superar moments terribles amb la veritat, la justícia, la reparació i el diàleg. Aquest col·loqui culminà amb una taula rodona sobre l’oportunitat de fer una Comissió de la Veritat a Catalunya. Finalment, vull dedicar aquest espai a recordar la figura de Neus Català. En el centenari del seu naixement, i en el 70è aniversari de l’alliberament dels camps de concentració nazis, la seva figura segueix sent un referent no només per haver fet front i haver pogut sobreviure a la violència del nazisme, sinó molt especialment pel seu compromís amb la memòria de totes aquelles dones que no van morir víctimes de la barbàrie. Gràcies al seu esforç els noms i cognoms d’aquestes dones, publicats en el llibre editat pel Memorial Democràtic DE LA RESISTÈNCIA I LA DEPORTACIÓ. 50 TESTIMONIS DE DONES ESPANYOLES, mai restaran a l’oblit. El que volien els assassins amb la seva eliminació, esborrant qualsevol traça de vida i imposant l’oblit, gràcies a la determinació d’aquestes dones valentes i resiliènts així com també els homes, no ho aconseguiren. El passat sempre està present i cal recordar-lo, explicar-lo i reflexionar-hi per entendre les conseqüències que es desprenen avui i poder-nos projectar de forma constructiva i harmònica cap al futur.

Jordi Palou-Loverdos Director del Memorial Democràtic

ISSN: 2339-806X

La mirada Panoràmica de la bibliografia sobre Lluís Companys

La esperanza frustrada. El exilio republicano ante la cuestión española en Naciones Unidas

La mirada

Panoràmica de la bibliografia sobre Lluís Companys Josep M. Figueres Universitat Autònoma de Barcelona

La personalitat de Lluís Companys (18821940), apassionadament discutida tant en vida, de lluita, com posteriorment, en temps de silencis forçats

La personalitat de Lluís Companys (1882-1940), apassionadament discutida tant en vida, de lluita, com posteriorment, en temps de silencis forçats, ha estat elogiada pel nivell de compromís alhora que blasmada, fins a l’actualitat, en què s’usa arbitràriament, des de la ignorància i maledicència de la dreta hereva del franquisme fins a l’hagiografia acrítica que no comparteix el posicionament historiogràfic d’arrel crítica basat en el rigor i la meticulositat. Presentem la bibliografia sobre ell atenent les obres que han estat publicades en format llibre, tot fixant-nos en els llibres i no ocupant-nos, per manca de l’espai, dels articles, tot i que hi ha aportacions breus acadèmiques que tenen més valor que algun llibre prescindible o reiteratiu. Cal constatar que la primera, Cataluña-Companys, s’edita en vida. El títol és una associació — durant la Guerra Civil serà usada com a lema— deguda al seu amic el periodista Francisco Gómez Hidalgo. Aparegué a les portes del judici constitucional arran dels Fets d’Octubre i va esdevenir un èxit editorial i el primer pou on abeuraran caminants posteriors. Ass ol í u n g r an i mp a c te, amb pròleg d’Azorín i tres edicions, com corresponia a la transcendència de l’esdeveniment: un judici polític al president de la Generalitat. A la

propaganda del moment llegim: «La obra más sugestiva e interesante publicada en el año. La segunda edición agotada en 15 días.» Les tres edicions (Madrid: Lib. Prieto, 1935) són un reconeixement a la imatge de Companys que el títol precisa prou: Cataluña-Companys. És de tota evidència que el binomi no era ni artefacte editorial ni simple casualitat, sinó un reconeixement a la dimensió pública que assolia ja aleshores Companys. En format de reportatge, àgil i directe, viu i nerviós aconsegueix amb aquesta vivor un gran mèrit que és l’èxit dels lectors. El 1943 Ossorio y Gallardo publica a l’editorial Losada de Buenos Aires Vida y sacrificio de Companys, una molt seriosa biografia tot i l’amistat i els lligams dels dos, reeditada a Barcelona el 1976 (Nova Terra) i el 2010 (Memor ia l D emo cràt ic), atès l’interès d’una biografia del qui fou el seu advocat al judici i una de les persones amb les quals tingué més confiança. El 1945 apareix a l’exili, de Domènec de Bellmunt, una biografia de combat, Lluís Companys (Tolosa de Llenguadoc: Foc Nou, 1945), amb una portada de resistència que mostra el to. Domènec de Pallerola, més conegut pel pseudònim de «Domènec de Bellmunt», periodista de qualit at i compromís c at a l anist a 5

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

Vida y sacrificio de companys

Catalunya-Companys

insubornable, ofereix un retrat molt a mida amb les circumstàncies del president de la Generalitat que fou el primer president també del Parlament reinstaurat. A Mèxic, de la mà de Joan Lluhí i Vallescà, veu la llum una segona biografia, també breu —85 pàgines—, el 1965, basada en el llarg 6

parlament que el 1944 féu el polític arran del tercer aniversari de la mort de Companys. Són les dues grans de l’exili, tot i que en tenim també d’altres breus publicades com a opuscles, números monogràfics de revistes, etc. Tot just mort Franco apareixen quatre biografies en molt poc temps. Serà la presentació del nom censurat i prohibit. Tanmateix, encara hi ha problemes amb la censura després del llarguíssim silenci de quasi quatre dècades oprobioses i atrabiliàries. La llibertat no arriba amb la mort de Franco; hagueren de passar uns anys i encara avui hi ha massa tics autoritaris. La biografia de més impacte, com el film de Josep M. Forn, és la primera, de Josep M. Poblet, exiliat retornat: Vida i mort de Lluís Companys, apareguda a la combativa editorial Pòrtic de Josep Fornas (1976). Serà una aportació clau en ser la primera apareguda a l’interior, i també per l’extensió i per la vivència de l’època de l’autor. El 1979 el prolífic montblanquí publicarà Els quatre presidents —Macià, Companys, Irla i Tarradellas—, on presenta un resum de l’anterior. Un altre llibre que assolí una gran difusió és Los dos presidentes: Azaña/Companys (Barcelona: Dirosa, 1977), amb pròleg de Manuel Fraga Iribarne, que qualifica el lleidatà president d’«aprendiz de brujo» tot reconeixent que els dos biografiats moriren amb dignitat. Carlos Rojas, amè i molt descriptiu, es fixa especialment en l’etapa de guerra tot citant documents de Prieto, Tarradellas..., en un exercici per dominar el text en dinamisme i on apareixen les tensions del moment en tota la seva potència: centralisme d’Azaña i Prieto, anarquisme combatiu, etc. De signe oposat és la biografia de Manel Viusà publicada a París i ampliada en nova edició a Barcelona, amb el títol de Biografia popular de Lluís Companys (Barcelona: La Magrana, 1977).

ISSN: 2339-806X

Aprofita materials biogràfics publicats i reprodueix, també, un altre cop, la famosa, i llarga, carta a Prieto del 13 de desembre de 1937, ja coneguda per Ossorio i reproduïda després sovint. La quarta biografia d’aquests darrers anys, molt interessant i força desconeguda, és La tràgica mort de Companys (Barcelona: Bruguera, 1978, ed. cat. 1979). Vol ser un toc sobre els interrogants que volen ser respostos en la seva etapa. Joan Llarch indaga sense límit de temps i aporta moltes, moltes dades noves, i configura una obra com el treball d’un detectiu a la cerca de respostes.

Homenatge a Companys, President de Catalunya

El 1983 dos militants coneguts de l’independentisme històric, Robert Surroca i Agustí Barrera, publ i qu e n Home natg e a Lluí s Companys. President de Catalunya a la combativa editorial El Llamp. El llibre esdevé una aportació de projecció singular. Es tracta del recorregut pels homenatges esdevinguts a l’exili i a l’interior, i alhora d’una antologia poètica. El treball és reeditat el 2000 per Edicions El Jonc, tribuna, com El Llamp, de reivindicació nacionalista. El 1990 el poeta i polític Joan Colomines publicà a la sèrie «Catalans Il·lustres» de la Generalitat de Catalunya el recull Homenatge a Lluís Companys.

La mirada

Poemes dedicats al President màrtir (1940-1990). El volum conté una seixantena de poemes, des dels clàssics de Pere Quart, Neruda, Brossa i Bartra fins als més recents de M. Àngels Anglada. El mateix any, Robert Surroca publica Catalunya a Companys, un altre recull poemàtic, també a El Llamp. Caldria tenir en compte ambdós volums per disposar la visió general, atès que si bé els més coneguts hi són comuns, no passa el mateix amb la resta. Tot i així, encara n’hi ha algun de no recollit i aparegut en la premsa o en altres llibres generals, com és el cas de l’inconegut recull de la vídua, Carme Ballester, que publica a París. Es tracta d’un volum poètic, amb 6 poemes —testimonials, és clar—, que no han estat gens citats (París, 1971).

La primera biografia ex novo del nou mil·lenni és la de Carles Bonet i Carlos Rojas, escrita en castellà amb el títol de Lluís Companys. Al llibre, Bonet, amb un reeixit treball, excel·lent síntesi dels materials recollits fins al moment, elabora una correcta biografia de dues-centes pàgines. Interpreta els treballs publicats i presenta un volum de síntesi rigorosa i d’amena lectura que esdevé una molt digna contribució.

La força que té l’afusellament d’un president escollit democràticament ha generat profusió de materials d’identificació i un ampli suport popular, i transcendeix el marc del públic culte per abastar altres camps

El Consell Comarcal de l’Urgell patrocinà el premi Companys el 1990, arran del cinquantenari de la mort del president. Dos escriptors hi participaren, Josep M. Lladó i Enric Jardí, i l’any següent aparegueren les respectives monografies biogràfiques, que s’ocupen de tot el període vital del president sintetitzant bibliografia, premsa i documentació coneguda, i essent la de Lladó rica en anècdotes i vivències de relació que exposa. Ambdues aportacions impliquen un salt qualitatiu des de la millor de les anteriors, la de Poblet. Ambdues biografies són extenses, amb força aparell crític, citacions i notes que condensen molt bé el coneixement recopilat fins al moment. Lluís Companys, una vida heroica, de Lladó, i Lluís Companys, president de Catalunya, de Jardí, van ser publicats a Tàrrega pel Consell Comarcal el 1991. La de Jardí, sintètica i seriosa, va en la línia de mostrar la realitat del coneixement sobre la trajectòria i obra del president afusellat.

El 1997, any de l’obertura del consell de guerra, es dóna a conèixer la primera obra recopilatòria de textos de Companys (cartes, discursos, etc.), que duu el títol d’En defensa de Catalunya. Antologia humana i política de Lluís Companys (Barcelona: Tibidabo, 1997). És una obra elaborada com a simple voluntat aproximativa i divulgativa i sense la voluntat de fixació genèrica, com correspondria a un epistolari, als discursos parlamentaris i públics, etc.

Lluí s Companys: la ver itat no necessita màrtirs (Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 2006) és un assaig polèmic que vol revisar el paper històric de Companys, tot i que esdevé més un treball de to personal. Elaborat amb el mateix ritme impetuós de Rojas, vol remoure les aigües de l’oasi. Companys, tanmateix, ja era líder des dels anys 1920; polèmic i discutit, però líder. No és símbol de Catalunya pel seu afusellament —fet que consolidà i augmentà—, sinó per una trajectòria amb

Lluís Companys

En defensa de Catalunya

Catalunya a Companys

encerts i errors. El 2005 el Consell Comarcal de l’Urgell publica el volum de Josep M. Pons Lluís Companys, els orígens d’un símbol, un suggestiu estudi del Companys dels anys 1920 i 1930 realitzat a 7

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

partir d’una antologia documental, bàsicament hemerogràfica, ben representativa de la trajectòria vital del personatge. La força que té l’afusellament d’un president escollit democràticament ha generat profusió de materials d’identificació i un ampli suport popular, i transcendeix el marc del públic culte per abastar altres camps. Així, l’obra il·lustrada per infants Petita història de Lluís Companys, amb textos de Josep Melero i il·lustracions de Pilarín Bayés. S’emmarca en la col·lecció «Petites històries» de l’Editorial Mediterrània (Barcelona, 2005), un conjunt de llibres pensats per donar a conèixer els principals personatges de la història de Catalunya entre els més petits. Cal remarcar la solidesa del text de Melero i el candor de la imatge de Pilarin Bayés. Disposem d’una visió de conjunt de la mà de Felip Solé Sabarís: Companys. Passat, present i futur. Crítica i apologia del President (Barcelona: Associació Cívica d’homenatge nacional al president Lluís Companys, Edicions de Nou Art Thor, 1991). L’autor hi demana l’opinió sobre episodis complexos (6 d’octubre, 18 —sic per 19-20 a Catalunya— de juliol i 15 d’octubre). És l’única, fins ara, que aplega una amplia selecció de citacions bibliogràfiques sobre

Companys i una nombrosa bateria d’entrevistes fetes a posta per al volum, en les quals es demana respondre un qüestionari sobre Companys. D’altra banda, Companys també ha estat motiu d’una recreació literària per part de Toni Soler, L’última carta de Lluís Companys (Barcelona: Columna, 2009), una novel·la d’estranya lectura que atén els cànons de la narrativa de ficció convencional. Posteriorment va editar 14 d’abril. Macià contra Companys, una recreació, fonamentada, sobre tres dies d’abril molt importants en la seva significació que convertiren la naixent República Catalana en Generalitat de Catalunya (Barcelona: Columna, 2012) i de la qual aparegué també un documental. Pel que fa al teatre, disposem de dues obres publicades. La primera, de Josep M. Muñoz i Pujol, es titula simplement En Companys, i fou publicada per Eliseu Climent a València el 1981. La segona és de Miquel Martí i Solé, a la coneguda «Catalunya teatral» del popular editor Lluís Millà, que té una sèrie dedicada al teatre de llarga trajectòria. És la número 253 i es titula Falsa crònica de Lluís Companys (1991).

La monografia de Josep Benet Exili i mort del president Companys, esdevindrà el primer intent biogràfic de conjunt ordenat d’un període ben sòlid que aporta documentació rellevant, especialment la procedent d’àmbits familiars

Disposem, sobre el Sis d’Octubre, l’esdeveniment pol è m i c d e l a I I R e públ i c a p e r essència, d’una munió de testimoniatges de protagonistes polítics i de cròniques de periodistes. Apareixen immediatament multitud d’interpretacions, que no ressenyem; una desena que amb els anys seran una vintena, i en totes, és clar, es parla de Companys. Bàsicament, totes de periodistes testimonis i polítics protagonistes. Les més rellevants són les dues primeres obres que aporten documentació. Així, el treball d’Alardo Prats, El Gobierno de la Generalitat en el banquillo,

ISSN: 2339-806X

Exili i mort del president Companys

El president Companys afusellat

Recerca i documentació

El consell de guerra a Lluís Companys

reprodueix els documents del famós procés al Govern de la G eneralitat. El s egon treball documental és El Govern de la Generalitat davant el Tribunal de Garanties Constitucionals. Resum

La mirada

El consell de guerra a Lluís Companys

La creació del mite Lluís Companys

documental dels antecedents del 6 d’octubre. La repressió contra Catalunya. La vista de la causa davant el Tribunal de Garanties Constitucionals, editat el 1935 pel diari La Publicitat. Aquest treball, monumental, de 704 pàgines i cos petit, transcriu i tradueix els principals documents dels fets. Són ben rellevants. Dels treballs historiogràfics parlem més avall en comentar-los cronològicament. El primer treball sobre Companys elaborat per historiadors professionals després de la mort de Franco són les transcripcions del cicle de conferències a l’Ateneu Barcelonès, que amb el títol de Lluís Companys. Trajectòria d’un president (Barcelona: L’Avenç, 1990) presenten J. Ll. Martín Ramos, Josep Termes, Francesc B onamusa, Jordi Casassas, Josep M. Cadena, Anna Sallès,

Ramon Alquézar, Albert Balcells i Josep M. Solé i Sabaté, precedits d’Heribert Barrera. Tots ells han publicat altres treballs acadèmics sobre Companys en revistes històriques, congressos, etc. El segon treball és la monografia de Josep Benet Exili i mort del president Companys, editada per Empúries. Aquest treball esdevindrà el primer intent biogràfic de conjunt ordenat d’un període ben sòlid, tot i els matisos puntuals que s’hi poden fer, que aporta documentació rellevant, especialment la procedent d’àmbits familiars. S’ocupa de dos anys, 1939 i 1940, i detalla els viatges a París i Le Baule, el 1939, i a Madrid i Barcelona, el 1940; l’estada en terres franceses fins a la detenció, i l’estada a Madrid amb final a Montjuïc. Aquest mateixa obra apareix reeditada posteriorment per Sàpiens Publicacions en una reimpressió simple l’any 2005. Revisades d’estil i ampliades en apèndixs, alhora que corregides, noves versions amb títol diferent apareixen a Edicions 62. Així, La mort del president Companys (1998), i encara una tercera, El president Companys afusellat (2005). Sobre el consell de guerra, disposem de l’obra que l’aporta per primera vegada i que poguérem

Per als documents del sumari, disposem del facsímil íntegre del sumari en una valuosa i digna edició del consell de guerra que esdevé una aportació de gran nivell

transcriure d’una transcripció magnetofònica, en ser-ne vetada, aleshores, per l’autoritat militar la reproducció visual. És un estudi sobre antecedents, i aporta també dades d’altres judicis —Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques, Tribunal de Repressió de la Maçoneria—, a més d’oferir dades sobre l’impacte en la premsa de l’exili. Es tracta d’El consell de guerra a Lluís Companys, de Josep M. Figueres (Barcelona: Proa, 1997). Per als documents del sumari, disposem del facsímil íntegre del sumari en una valuosa i digna edició del consell de guerra que esdevé una aportació de gran nivell. L’obra dedicada al sumari de Companys, amb introducció de Josep M. Solé i Sabaté, es presenta en una edició digna i elegant, formalment molt acurada i amb una precisió que mereix ser assenyalada. La primera dècada del segle XXI serà ben prolífica. Arranquem amb dos estudis del 2007 d’Arnau G onzàlez: Un catalanóf ilo de Madrid: Epistolario catalán de Ángel Ossorio y Gallardo (19241942) (Bellaterra: UAB, 2007), i La creació del mite Lluís Companys. El 6 d’octubre de 1934 i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo, aquest darrer escrit amb Gisela Bou (Barcelona: Base, 2007), que són excel·lents síntesis i obres de referència. Sense moure’ns de les novetats documentals relacionades amb el Sis d’Octubre, indiquem l’obra d’Enric Jardí Companys i el 6 d’octubre (Barcelona: Proa, 1997), que és un molt bon resum de la bibliografia existent. L’autor consulta especialment els testimoniatges de periodistes i en fa un relat, seriós i àgil, que és una molt bona aportació. Sobre documentació, cal citar el treball d’Elena Lorente i Manuel Simó El Sis d’Octubre del president Companys. El federalisme com a defensa de les llibertats contra el feixisme (Lleida: Pagès, 9

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

2004). Es tracta d’una aproximació a la documentació jurídica del Sis d’Octubre gràcies al fet que es disposa de les 448 pàgines mecanografiades del procés contra el president Companys, conservades per un passant dels advocats defensors. Des del punt de vista del Companys polític i periodista dels anys 1920 —moment en què assoleix una incipient projecció social, sobretot a partir del fet de ser escollit diputat per Sabadell—, neix Lluís Companys, diputat per Sabadell (El Prat de Llobregat: Rúbrica, 2004), aplec de cròniques periodístiques i inter vencions parlamentàries... Amb 32 textos del període, dels gairebé 160 localitzats a les revistes que el mateix Companys va dirigir —L’Avenir i La Terra— o publicats als diaris El Diluvio i España Nueva. Durant la darrera dècada també hem acumulat més informació sobre el consell de guerra del 1940, la qual se suma a la divulgada durant la dècada del 1990, especialment el text facsímil del procés. En destaca el llibre de Casilda Güell Lluís Companys inèdit, que recull material nou com les fotografies de Companys travessant el patí d’armes del castell de Montjuïc, una carta a l’esposa Carme Ballester, un informe previ al consell i un segon sobre el judici —document valuós, atès que clarifica aspectes difusos del consell. Aquest material es presenta en una acurada edició, tot i que podria estar més contextualitzat, amb algun comentari extemporani que potser caldria afinar, però té l’alt mèrit d’aportar-ho (Barcelona: L’Esfera dels Llibres, 2006.) Menys interès historiogràfic presenta El sumari del president Companys i altres causes (Girona: Curbet Comunicació Gràfica, 2008), d’Aïda Lorenzo i Esther Llorenç, còpia d’altres treballs publicats pel que fa a Companys. Per als gironins, rellevant és de Josep 10

ISSN: 2339-806X

Clara l’estudi dels cinc consells de guerra a gironins. Les obres d’investigació arrenquen el 2000 amb la tesi doctoral de Jordi Pomés, La Unió de Rabassaires. Lluís Companys i el republicanisme, el cooperativisme i el sindicalisme pagès a la Catalunya dels anys vint (Barcelona: P u b l i c a c i o n s d e l ’A b a d i a d e Montserrat), que s’ocupa de forma impecable d’aquest important sindicat i en descriu l’origen, la història, l’evolució i el pensament. Aporta molta informació sobre el seu portaveu, La Terra, i els dirigents de la Unió Rabassaires de Catalunya (URC). Companys s’hi implicà molt, en la URC, atesa la debilitat i l’absència de partits republicans catalanistes forts i la força de la CNT al món urbà. El republicanisme camperol no s’integra al revolucionarisme anarquista sinó al reformisme de Companys, fins al punt de participar en la fundació d’Esquerra i esdevenint, diu Pomés, la principal base social del partit a nivell rural. L’estudi ajuda a entendre aspectes vitals de la Catalunya contemporània com el moviment cooperativista, enfrontat a comerciants especuladors, i com el sindicat no només serví per aconseguir millores puntuals per als rabassaires, sinó que s’ocupà de totes les problemàtiques agràries quan aquest sector assoleix una importància excepcional. El 2001 la Universitat de Barcelona organitza un curs d’estiu a l’entorn de la figura de Companys. Jordi Casassas, el coordinador, convoca diversos professors —Albert Balcells, Bernat Muniesa, Jordi Pomés, Susanna Tavera, Andreu Mayayo, Carles Santacana i Josep M. Figueres— els quals, arran de la docència d’un curs d’estiu, «Els Juliols», conformaren un llibre, Lluís Companys i la seva època (Barcelona: Proa, 2002), on presenten síntesis d’investigacions fetes en un format d’alta divulgació. Aquest curs ha estat una

Lluís Companys diputat per Sabadell

Lluís Companys inèdit

La unió de rabassaires

de les experiències universitàries d’implicació i projecció social més reeixides sobre Companys. Una altra obra col·lectiva important és 6 d’octubre. La desfeta de la revolució catalanista de 1934, a cura d’Arnau Gonzàlez, Manel López i Enric Ucelay da Cal com a editors que coordinen vint-i-cinc

La mirada

aportacions sobre l’episodi, esdevenint l’obra més actual i renovadora historiogràficament sobre l’episodi i en el que la presència, participació i significació de Companys resta molt dibuixada tot i la voluntat de presentar una visió de conjunt de l’episodi (Barcelona: Base, 2014).

Però si hem de destacar una obra rellevant de la primera dècada del segle XXI que doni a conèixer de forma general la figura del president Companys, ens hem de remetre a Lluís Companys. Biografia humana i política Però si hem de destacar una o br a re l l e v ant d e l a pr i m e r a dècada del segle XXI que doni a conèixer de forma general la figura del president Companys, ens hem de remetre a Lluís Companys. Biografia humana i política (Barcelona: Generalitat de Catalunya-Enciclopèdia Catalana, 2006), dirigida per Josep M. Solé i Sabaté. Una aportació important i voluminosa, com mostra la monumental presentació dels dos volums. Tot i això, un dels principals problemes del primer volum és la manca de recerca i la simple recopilació, parcial tanmateix, d’estudis anteriors. Tot i així, el resultat global és ben singular i notable, sobretot per la categoria dels autors, sempre autors de textos interessants. El segon volum —centrat en la Generalitat republicana, la

Guerra i l’exili— ofereix més dades noves. Aquí, Hilari Raguer, Lluís Duran, Joan Vilarroya, Josep Maria Solé i Sabaté, Paul Preston, Josep Termes i Gregori Mir presenten el treball més reeixit i exhaustiu sobre Companys, malgrat les dificultats que presenta tota obra col·lectiva i la manca de dades, encara. Tot i això, en conjunt dol la reiteració de tòpics en molts episodis. Així mateix, és de destacar la reproducció d’un extens i notable apartat gràfic, a part de la selecció de documents reproduïts i ben anotats. Gregori Mir publica Aturar la guerra. Les gestions secretes de Lluís Companys davant el Govern britànic (Barcelona: Proa, 2006), una singular monografia pel fet que s’introdueix en els processos de mediació d’una Catalunya que assumeix responsabilitats internacionals. El 2008 Eduard Puigventós publica Complot contra Companys. L’afer Rebertés i la trama catalanista per aconseguir la Generalitat durant la Guerra Civil (Barcelona: Societat C at a lana d’ Estudis Històr ics, 2008), que sintetitza aportacions anteriors, entre les quals destaquen els treballs innovadors de Daniel Díaz Esculies. Tot i no aportar nova documentació, sintetitza el coneixement d’un episodi fosc com és l’assassinat d’Andreu Rebertés, comissari general d’Ordre Públic de la Generalitat, suposadament a mans de l’escorta del president de la Generalitat. Com a biografies recents cal fer constar l’interès d’Arnau Gonzàlez, autor de diversos treballs com hem vist, que ofereix una visió del període crucial dels anys trenta a Lluís Companys. Un home de govern (Barcelona: Base, 2010). Efectivament, Arnau Gonzàlez publicà una monografia sobre el Companys de la proclamació de la República i fins a la seva mort. Aquest treball s’aproxima, amb encert, a la bibliografia existent i en fa una síntesi fixant-se en els episodis

Lluís Companys i la seva època

Lluis Companys. Un home de govern

notables de l’època —1931, 1934, 1936…—, i esdevé una visió sintètica de bon nivell acadèmic amb un llenguatge precís. Finalment, el 2010 apareix un quadern del Memorial Democràtic s obre el cons ell de guer ra del 1940 realitzat per Carlos Jiménez Villarejo. Amb el títol El proceso militar contra el President Companys. Un paradigma de barbarie, l’obra se suma a tants treballs sobre aquest episodi que aporten un valor documental —com l’edició de la sentència— a part de la vessant analítica. Aquí hem de recordar Marc Aureli Vila, qui, de l’exili veneçolà estant, redacta el primer treball jurídic sobre el procés, reeditat per ERC. No hi ha cap obra exclusivament d’imatges sobre Companys a l’estil de tantes altres sobre els grans líders del segle XX. El 1936 s’edita 11

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

Lluis Companys: vida, reivindicació i memòria d’un president en commemoració del 75è aniversari del seu afusellament

Dos presidents. Dades històriques (Barcelona: Kilme), dedicada a Macià i Companys, una excel·lent antologia de conjunt. Disposem d’una obra de conjunt referida al període i amb unes poques fotos de Companys, tot i el títol, arran l’exposició que desenvolupà la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla C atalana i que s’inaugurà el 2005 a Santa Perpètua de Mogoda. Bona part de les imatges rellevants de l’època que presentava l’exposició han acabat recollides a Lluís Companys i

Ara que els arxius fotogràfics han digitalitzat i indexat llurs fons, seria fàcil desplegar la vida de Companys, en un àlbum fotogràfic atenent la riquesa del fotoperiodisme català i la seva projecció social 12

la seva època 1882-1940, tot i que de Lluís Companys només hi ha set imatges inèdites. Ara que els arxius fotogràfics han digitalitzat i indexat llurs fons, seria fàcil desplegar, en el món de la fascinació de la imatge, la vida de Companys, en un àlbum fotogràfic especialment dels dos períodes finals —república i guerra—, atenent la riquesa del fotoperiodisme català i la seva projecció social. La darrera obra apareguda és l’antologia Lluís Companys. Contra la guerra, conjunt d’intervencions parlamentàries i articles contra la guerra del Marroc (Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2014), en la col·lecció «Clàssics de la Pau i de la no violència» de la Generalitat de Catalunya, que esdevé un pas més en el procés de recuperació dels documents del període. Conclusió En aquesta dècada, la producció bibliogràfica sobre Companys ha estat notable. Impresos, quaderns, plecs, cartells, etc. Des de la recuperació de part dels documents que serien els records p ers onals de C ompanys —no podem parlar d’arxiu personal— conservats a l’Arxiu Nacional de Catalunya, que ha editat un catàleg de la documentació que conserva i diversos articles al butlletí que edita, fins a la recopilació de textos divulgatius. En aquest sentit, els mitjans de comunicació s’han abocat en la cerca de noves dades i cal esperar nous treballs amb l’obertura d’arxius i la recerca hemerogràfica exhaustiva, sempre amb l’ajuda de la venturosa sort que pugui fer aparèixer nous documents sobre Lluís Companys, un dels personatges més rellevants del convuls segle XX. En conjunt, la figura de Companys disposa d’una rica bibliografia en la qual predomina molt la biografia divulgativa i el text reivindicatiu, més que la recerca i la documentació, tot i que s’han obert els espais per

ISSN: 2339-806X

a una nova interpretació a partir de l’anàlisi històrica que determinen la documentació arxivística, els testimoniatges, les memòries, el periodisme, etc. Es podrà, així, disposar del coneixement sobre una de les figures més rellevants de la història de la primera meitat del segle.

La mirada

Irene Sánchez González Investigadora predoctoral en Historia Contemporánea en la Universidad de Sevilla

La esperanza frustrada. El exilio republicano ante la cuestión española en Naciones Unidas El exilio y la exclusión española de Naciones Unidas

Hitler y Mussolini habían contribuido al establecimiento del régimen franquista, brindando ayuda al bando sublevado en el transcurso de la guerra civil

El 12 de diciembre de 1946, la Asamblea General de Naciones Unidas aprobó su resolución 39(I), que negaba a España el ingreso en la organización y recomendaba a los países miembros que retirasen de Madrid a sus embajadores. Se llegaba así al punto culminante de la llamada cuestión española, un conjunto de iniciativas contra la dictadura franquista encaminadas a lograr su debilitamiento a través de la presión internacional. La ofensiva, que había arrancado tras el final de la Segunda Guerra Mundial, tenía sus raíces en los vínculos mantenidos por la dictadura con los países del Eje. Hitler y Mussolini habían contribuido al establecimiento del régimen franquista, brindando ayuda al bando sublevado en el transcurso de la guerra civil. En correspondencia, el dictador español mantuvo una actitud ambigua durante el conflicto mundial: aunque no llegó a entrar en la guerra, la proclamada neutralidad española se transmutó en «nobeligerancia» en junio de 1940. Por añadidura, Franco planteó

a Hitler una serie de reivindicaciones territoriales a cambio de una eventual entrada española en la guerra; violó el estatuto internacional de Tánger; se entrevistó con el dictador alemán en Hendaya (octubre de 1940) y con Mussolini en Bordighera (febrero de 1941); e incluso envió al frente ruso a la División Azul. Así pues, finalizado el conflicto, había un importante arsenal de argumentos para presentar a España como último reducto del fascismo. La coyuntura parecía propicia a que los exiliados españoles promovieran presiones internacionales sobre la dictadura. En ello, contaron con el apoyo de algunas repúblicas hispanoamericanas y de países del incipiente bloque soviético, amén de las simpatías de buena parte de la opinión pública occidental. Coincidiendo con la creación de la ONU, el exilio puso en marcha sus primeras iniciativas. Así, en la conferencia fundacional de Naciones Unidas celebrada en San Francisco se aprobó la llamada moción Quintanilla, que sin mencionar explícitamente a España aludía a ella al establecer que no podrían ingresar en la 13

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

La coyuntura parecía propicia a que los exiliados españoles promovieran presiones internacionales sobre la dictadura organización estados cuyos regímenes hubieran sido establecidos con ayuda del Eje. La moción la propuso el delegado mexicano a instancias de la Junta Española de Liberación, máximo órgano del exilio en México. Con todo, conviene señalar que ya entonces acudieron a la conferencia de San Francisco no una, sino tres delegaciones de exiliados,1 ofreciendo una temprana imagen de fragmentación que nunca abandonaría a los exiliados. Sea como fuere, este éxito inicial llevó a la resurrección del andamiaje institucional republicano: en el verano de 1945, las Cortes republicanas reunidas en México nombraban a Diego Martínez Barrio presidente de la República. José Giral quedó a cargo del primer Ejecutivo republicano en el exilio, que en lo sucesivo procuraría recabar apoyos en la ONU para emprender una ofensiva contra Franco. En Nueva York, sede de la organización, se creó una oficina de propaganda antifranquista conocida como la Spanish Information Bureau y encabezada por Jaume Miravitlles. 2 1 LLEONART Y AMSÉLEM, A., España y ONU; y CASTIELLA Y MAIZ, F. M.: España y ONU. Volumen I: 1945-1946. La «cuestión española». Documentación básica, sistematizada y anotada, Madrid, CSIC, 1978, pp. 31-32. 2 ALONSO GARCÍA, M. R., Historia, diplomacia y propaganda de las instituciones de la República española en el exilio (1945-1962), Madrid, FUE, 2004, pp. 30ss, passim. CABEZA SÁNCHEZ-ALBORNOZ, «Posición de la República española en el exilio ante el ingreso de España en la ONU», Cuadernos de Historia Contemporánea 17 (1995), pp. 147-168, passim.

Su principal objetivo sería atacar al régimen franquista a través de sanciones internacionales. Conviene señalar que no pocos exiliados se mostraron en desacuerdo con dicha vía. Indalecio Prieto, por ejemplo, emprendió un camino distinto al margen de la ONU, procurando forjar un acuerdo con los monárquicos españoles con el fin de atraerse el apoyo de los países occidentales para el desalojo de Franco y la posterior aplicación de una fórmula plebiscitaria que determinase el tipo de régimen (monarquía o república) que habría de establecerse en España tras la salida del dictador del poder. La lógica de Prieto se basaba en la inminente Guerra Fría: el gobierno republicano, reconocido solo por algunos países latinoamericanos y varios países del bloque comunista, sin duda podía ofrecer pocas garantías al mundo occidental. El plan prietista era distanciarse del bloque soviético y ofrecer a las potencias occidentales una alternativa viable al poder de Franco que incluyese a la izquierda no comunista y al monarquismo. El proyecto, a la postre fracasado, 3 reflejaba la falta de una verdadera unidad de acción de los exiliados, al tiempo que ilustraba la escasa atención que los gobiernos republicanos en el exilio estaban prestando a los condicionantes impuestos por la Guerra Fría. En efecto, las gestiones del gobierno republicano se saldarían, a la larga, con un amargo fracaso, pese al optimismo de los momentos iniciales. El momento culminante de la cuestión española llegó en diciembre de 1946, cuando la ONU aprobó la Resolución 39(I), en la que recomendaba la retirada de embajadores de Madrid y vedaba a España el ingreso en la ONU. Sin embargo, estas sanciones no lograron debilitar al régimen, que de cara al interior reaccionó con 3 DUNTHORN, D., Britain and the Spanish Anti-Franco Opposition, 1940-1950, Gordonsville (Virgina): Palgrave Macmillan, 2001, pp. 108ss, 132-141.

ISSN: 2339-806X

El momento culminante de la cuestión española llegó en diciembre de 1946, cuando la ONU aprobó la Resolución 39(I), en la que recomendaba la retirada de embajadores de Madrid y vedaba a España el ingreso en la ONU una intensa campaña propagandística que logró fortalecer a Franco a base de agitar el fantasma de las «injerencias del exterior». Tampoco internacionalmente surtieron grandes efectos, más allá de constituir un símbolo elocuente del ostracismo internacional de la dictadura. Algunos países (notablemente la Argentina peronista) desoyeron la recomendación de retirar a sus embajadores, mientras que muchos otros sencillamente dejaron a cargo de sus legaciones a encargados de negocios. Así, las relaciones diplomáticas del régimen, aunque menguadas, no quedaron cercenadas por completo. Por lo demás, la dictadura franquista capeó el temporal mediante las llamadas políticas de sustitución, tendiendo puentes con repúblicas hispanoamericanas y países árabes a la espera de que el mundo occidental, apremiado por la Guerra Fría, rectificase su actitud hacia España. Hacia la reinserción internacional del régimen En efecto, el régimen supo esperar pacientemente un viraje

La mirada

El Presidente Eisenhower con el General Francisco Franco en Madrid © e-BUAH. Biblioteca Digital de la Universidad de Alcalá

La reinserción internacional de España aparece íntimamente ligada a la evolución del enfrentamiento entre superpotencias que no tardó en producirse, resultado de la situación que vivía el mundo en los años de la posguerra mundial. Así, la reinserción internacional de España aparece íntimamente ligada a la evolución del enfrentamiento entre superpotencias, en unos años en que la tensión entre Washington y Moscú aumentaba a pasos agigantados. La clave era la posición geoestratégica de España: en el extremo de Europa continental más alejado de la Unión Soviética y a la entrada del Mediterráneo, la península Ibérica aparecía como una pieza

de considerable interés en el establecimiento de los dispositivos de defensa occidentales. Por el mismo motivo, la idea de arriesgar la estabilidad de la península Ibérica por propiciar un cambio de régimen pronto pasó a percibirse en el Departamento de Estado, y en otras cancillerías occidentales, como un experimento de incierto resultado y escaso atractivo. En tales circunstancias, los gobiernos republicanos en el exilio tenían poco que ofrecer: en su haber estaban su cercanía a los satélites soviéticos —que le otorgaron

Fue el estamento militar en Washington el primero en recomendar que se modificase la política hacia España

un reconocimiento diplomático negado por los países occidentales—; la participación comunista en los primeros gabinetes en el exilio; el uso de una dialéctica maximalista y legitimista que obviaba que la República carecía de cualquier poder real; y la ausencia de una unidad de acción y de objetivos entre los miembros más destacados del exilio. En conjunto, estos activos más bien dudosos ofrecían pocas seguridades sobre qué podría pasar en España en caso de caer Franco. El dictador, por su parte, podía gustar más o menos a Occidente, pero si algo garantizaba era la estabilidad de la península: con o sin libertades. En un contexto en el que se imponía evitar una infiltración soviética en la península, los derechos de los españoles bien podían pasar a un segundo plano. El resultado fue un paulatino, pero inequívoco, cambio de actitud de las cancillerías occidentales, lideradas por Estados Unidos. Fue el estamento militar en Washington 15

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

el primero en recomendar que se modificase la política hacia España, señalando la necesidad de preservar la estabilidad de la zona, la idoneidad de instalar en la península bases militares, y la falta de eficacia mostrada por la Resolución 39(I), que había fortalecido la posición política de Franco y debilitado la economía española, generando un peligroso caldo de cultivo para una infiltración comunista. Aunque sus efectos no fueron inmediatos, este análisis terminó por imponerse, dando lugar a un viraje en la política exterior de Estados Unidos, que se decidió a explorar la instalación de bases en España y a evitar en lo posible que la cuestión española volviese a aflorar en la ONU; en caso de suscitarse el tema, se decidió votar en contra de cualquier endurecimiento de las sanciones contra el régimen. Con este telón de fondo, en 1947 fracasó en la ONU un intento de que la organización se reafirmara en las sanciones que había aproba-

La Guerra Fría se convertía así en tabla de salvación del régimen. Para el exilio, la evolución de los acontecimientos fue un duro golpe do el año anterior. Jurídicamente, aquello no era una derogación de las recomendaciones, pero puso de relieve la pérdida de apoyos de los detractores del franquismo y dio alas a la diplomacia franquista: se atisbaban los primeros signos de una normalización internacional con el padrinazgo de Estados Unidos. En efecto, en años subsiguientes se sucedieron visitas de 16

congresistas, senadores y mandos militares estadounidenses y llegaron los primeros créditos americanos, inicialmente privados y posteriormente en forma de ayuda oficial. Poco después, en 1950, se abrían las negociaciones para la instalación de bases. La Guerra Fría se convertía así en tabla de salvación del régimen. Para el exilio, la evolución de los acontecimientos fue un duro golpe. Albornoz, entonces jefe del gobierno republicano, declaró en 1947 que, aunque la ONU había sido incapaz de reafirmarse en su resolución anterior, aquella votación se había perdido «por un número de votos muy reducido», sin que ningún país se pronunciase a favor de Franco.4 Era una lectura asombrosamente optimista: en realidad, la no-reafirmación de la Resolución 39(I) fue a todas luces un fracaso de las gestiones del gobierno republicano y contribuyó a fortalecer a Franco, al tiempo que intensificó la atomización del exilio. A partir de 1948, la debilidad de la posición antifranquista se acentuaría, hasta quedar abolidas las sanciones de la ONU en 1950. Así, los gobiernos republicanos en el exilio insistieron tras 1947 en procurar que la ONU endureciera su actitud. La base de sus argumentos era el numantinismo legitimista: el único gobierno legítimo de España era el republicano, aunque llevara casi una década sin ostentar poder alguno. Por añadidura, la fragmentación del exilio no amainaba: Prieto continuó desplegando su proyecto de alianza con los monárquicos, y otras figuras de exiliados emprendieron por su cuenta sus propias gestiones. El resultado era una algarabía de voces antifranquistas, descoordinadas y a menudo en abierta discrepancia. Incluso en el seno del propio equipo en el que 4 Recorte de prensa del diario venezolano El País, 20/11/47. Archivo del Ministerio de Asuntos Exteriores (AMAE) R/3147/5.

ISSN: 2339-806X

se apoyaba el gobierno republicano surgían voces críticas. Así, Jaume Miravitlles entendía que era necesario distanciarse del bloque soviético (que también quería endurecer las sanciones contra Franco) y buscar un acercamiento a Estados Unidos. Tras el fracaso de 1947, anotó que Albornoz «hubiera malogrado toda fórmula de acción si hubiera habido alguna posibilidad»: el presidente era «el símbolo y la representación de unas ideas políticas que no tienen ninguna viabilidad en el actual momento del mundo». 5 No era el único que no compartía aquella estrategia: de hecho, en 1947 había estado presente también en la ONU el expresidente Negrín (ya separado de las instituciones republicanas y de su partido), manteniendo sus propias conversaciones con delegados en compañía de Julio Álvarez del Vayo y Pablo de Azcárate. Según este último, su intención era complementar la acción de Albornoz —no entorpecerla—, pero ello «resultó impracticable porque nuestros respectivos puntos de vista [...] aparecieron siendo demasiado divergentes»: desde el punto de vista de Negrín y sus ayudantes, la estrategia de Albornoz jamás lograría una unanimidad que incluyese a los países occidentales.6 Las críticas, y el fracaso cosechado, no cambiaron los planteamientos legitimistas de Albornoz. Y ello pese a que en 1948 varios países devolvieron a sus embajadores a España. El clima era cada vez más favorable al régimen franquista. En 1949, un conjunto de países hispanoamericanos plantearon ante la ONU la derogación de las sanciones contra Franco. Por un margen muy estrecho, la Asamblea General no reuniría aún los dos tercios necesarios para anular las 5 Informe de Miravitlles a Tarradellas, citado en ALONSO GARCÍA, Historia, diplomacia y propaganda…, p. 82n. 6 Borrador de Azcárate sobre «La cuestión española ante las Naciones Unidas». AMAE FA/54/2.

La mirada

recomendaciones de 1946, pero el final estaba cerca. 7 En 1950 terminó de verificarse el cambio de actitud estadounidense y volvió a discutirse en la Asamblea General un proyecto de derogación de las sanciones. Ya con un decidido apoyo de Washington, la resolución fue aprobada el 4 de noviembre: la cuestión española tocaba a su fin. El ingreso español en la ONU y la decepción de los exiliados La abolición de las sanciones de la ONU abrió la puerta a la normalización de las relaciones españolas con la organización, amén de convertirse en una señal palpable de la progresiva reinserción del país en el concierto de naciones. El siguiente objetivo era convertirse en estado miembro de Naciones Unidas. El hito se hizo esperar, si bien las razones tenían menos que ver con la dictadura franquista 7 CABEZA SÁNCHEZ-ALBORNOZ, S., «Posición de la República», pp. 163-164. ALONSO GARCÍA, Historia, diplomacia y propaganda…, pp. 85-86.

que con el bloqueo institucional que atenazaba a la organización. En efe c to, s ólo nue ve nue vos miembros habían ingresado en la organización desde su fundación, el último de ellos precisamente en 1950. En los cinco años siguientes, ningún otro estado logró que se le franquearan las puertas de la ONU. La situación era el reflejo, en las votaciones del Consejo de Seguridad, de las tensiones de la Guerra Fría: dado que la unanimidad era necesaria para el ingreso de nuevos miembros, EE. UU. y la URSS habían recurrido al uso constante de su poder de veto para evitar el ingreso de países afines al oponente. El bloqueo se agudizó a raíz de las hostilidades en Corea y no lograría resolverse hasta 1955. Mientras tanto, ni España ni ningún otro candidato tuvieron posibilidades de ingresar en la ONU. En el ínterin, sin embargo, no dejaron de sucederse las señales de que la situación internacional de España mejoraba. El hito más

significativo serían los pactos de 1953 con Estados Unidos para la instalación de bases militares en la península Ibérica, que proporcionaron un notable alivio económico al régimen al tiempo que dejaron

El hito más significativo serían los pactos de 1953 con Estados Unidos para la instalación de bases militares en la península Ibérica claro el padrinazgo de la gran potencia occidental. El régimen comenzaba a salir de su postración. Por lo demás, la abolición de las sanciones dio lugar a un rápido acercamiento entre España y las agencias especializadas de la ONU.

El President Eisenhower amb el General Franco a la Base militar de Torrejón, Madrid © e-BUAH. Biblioteca Digital de la Universidad de Alcalá

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

Acuerdo sobre excedentes agrícolas entre Estados Unidos y España, 22 de Junio de 1960. © e-BUAH. Biblioteca Digital de la Universidad de Alcalá

Por el momento era imposible la admisión en la organización principal, pero entre 1950 y 1953 se verificó el ingreso español en la OACI, la UPU, la OMM, la UIT, la FAO, la OMS y la UNESCO. 8 En líneas generales, el proceso fue rápido y prácticamente automático. Sólo dos organismos especializados plantearon problemas: la UNESCO y la Organización Internacional del Trabajo (OIT). En ambos casos, era el fuerte tono político de los organismos lo que dificultaba la entrada española. Así, el ingreso en la UNESCO de un país caracterizado por la censura y la represión cultural suscitó una importante campaña antifranquista, aunque España finalmente 8 Siglas: Organización de Aviación Civil Internacional; Unión Postal Universal; Organización Meteorológica Mundial; Unión Internacional de Telecomunicaciones; Food and Agriculture Organization (Organización para la Alimentación y la Agricultura); Organización Mundial de la Salud; y United Nations Educational, Scientific and Cultural Organization (Organización de las Naciones Unidas para la Educación, la Ciencia y la Cultura).

fue admitida en 1953. Caso aparte sería la OIT, de corte socialista y sindicalista: fue el único de los organismos técnicos que se resistió al ingreso español hasta que el país hubo ingresado en la ONU. 9

Aquel éxito de la diplomacia franquista, aunque esperado, fue un varapalo para el exilio El exilio vivió aquellos acontecimientos con desazón. La evidencia de que la situación internacional de España se normalizaba era innegable, y el mayor golpe llegaría en 1955. Aquel año, EE. UU. y la URSS llegaron a un acuerdo para desbloquear la admisión de nuevos 9 España no ingresó en la OIT hasta 1956.

miembros en la ONU. Tras años de negociaciones, el pacto se articuló en torno a un paquete de países que ambas superpotencias acordaron no vetar. El resultado fue la admisión simultánea de dieciséis nuevos miembros, recomendada el 14 de diciembre por el Consejo de Seguridad y aprobada el mismo día por la Asamblea General. Entre ellos estaba España, que salió airosa del trance sin ningún voto en contra (y con una abstención) en el Consejo y con 55 votos a favor (y dos abstenciones) en la Asamblea. No hubo mención alguna a las sanciones dictadas diez años atrás. Aquel éxito de la diplomacia f ranquist a, aunque esp erado, fue un varapalo para el exilio. Ciertamente, hacía años que el desenlace se preveía, y los gestos realizados por el gobierno republicano antes de la admisión de España resultaron más bien testimoniales. El entonces presidente, Gordón Ordás, había abandonado ya el legitimismo republicano y

La mirada

solicitaba tan sólo el restablecimiento de un marco de libertades y la implantación, sin más precisiones sobre el tipo de régimen, de «una forma de Gobierno cuyos poderes emanen del voto popular». La repercusión del memorando fue nula. Gordón Ordás se lamentaba de ello tras el ingreso español: «Este dramático desenlace [...] ha supuesto un “lasciate ogni speranza” en la solución internacional de nuestro problema. Ni siquiera hemos pedido ni pediremos a la Secretaría General de las Naciones Unidas que nos acuse otra vez recibo de una protesta que no hemos pensado enviarle, porque allí ya no tendremos nada que hacer, mientras la defensa de la libertad de los pueblos y de los derechos de los hombres no sea otra cosa que meros artículos sin alma enterrados en la tumba de los estatutos.» 10 No todo el exilio se mostró tan airado. Miravitlles, de hecho, centró sus críticas en los gobiernos exiliados: «Dije, en una ocasión, que “España se acostumbra al mundo y el mundo se acostumbra a España”. Hay, así, 55 países, a los que hay que añadir los 17 nuevos miembros, que están acostumbrados a la idea de que España, la España de Franco, forme parte de la comunidad internacional. Yo no digo si esto me gusta o me disgusta. Constato sólo un hecho. [...] los republicanos españoles en el exilio [...] continuarán actuando en el supuesto que las Naciones Unidas se han traicionado a sí mismas, de la misma manera que se traicionaron las naciones firmantes del Pacto del Atlántico y las firmantes de los pactos de Yalta y Potsdam. La historia de Europa, desde 1939 sería, así, una sucesión 10 El documento había sido aprobado por el Consejo de Ministros republicano el 31/12/54. Vid. ALONSO GARCÍA, Historia, diplomacia y propaganda…, pp. 114-116. Asimismo: «Mensaje Republicano Español. Protesta por acuerdo de un», en Ercilla (Chile), 31/1/56; recorte en AMAE R/4506/77.

de hechos destinados casi exclusivamente a frustrar las legítimas reivindicaciones de los demócratas españoles. Si constatamos que este mismo reproche en un sentido opuesto ha salido de bocas franquistas, veremos que España no ha salido de su falso ensueño de considerarse el ombligo del mundo.» 11 También Pablo de Azcárate arremetió contra la estrategia gubernamental: «[...] quienes a la sazón dirigían la política anti-franquista en el exilio se mostraron incapaces de sacar el menor partido tangible y positivo de la excepcional coyuntura representada por [las sanciones de 1946] [...] No sólo no se consiguió nada, sino lo que es mucho más grave, no se intentó nada serio y razonable. [...] ¿Y sería justo esperar que las Naciones Unidas continuaran manteniendo sus puertas cerradas a un régimen político que llevaba 16 años de control efectivo del Estado español, contrariando su natural tendencia a la universalidad, y ello por satisfacer las pretensiones de una oposición que cada día daba nuevas pruebas de su inepcia y su incapacidad?» 12 La realidad era innegable. Para Miravitlles o Azcárate no cabía más que la resignación. Para el gobierno republicano, una amarga decepción y un tono airado de protesta. Pero ninguna reacción lograba ocultar la derrota incontrovertible de cualquier esperanza de que el concierto de naciones actuase para sacar a Franco del poder. Crecientemente legitimada por su situación internacional y por la fuerza de los hechos, la dictadura se afianzaba en el control del país. El exilio, desarmado, nada podía hacer ya.

11 MIRAVITLLES, J., «España en las Naciones Unidas. ¿Y ahora qué?», El Diario de Nueva York, 4/1/56; en AMAE R/3305/11. 12 Borrador titulado «La cuestión española ante las Naciones Unidas», en AMAE FA/54/2.

Lâ&#x20AC;&#x2122;entrevista 20

Memorial Democràtic Temps i espais de memòria

José Antonio Alonso Alcalde José Antonio Alonso és de les darreres veus republicanes espanyoles a la Resistència francesa. Nascut a L’Entregu (Astúries), l’any 1919, la seua família es traslladà a Tarragona buscant millorar les condicions de vida. A l’esclat de la Guerra Civil, afiliat a les Joventuts Socialistes Unificades, anirà al Front d’Aragó com a voluntari, i posteriorment serà mobilitzat en l’Exèrcit Popular i participarà en totes les retirades dels diferents fronts (Aragó, Segre, Noguera Pallaresa) fins a la frontera francesa. Tancat al camp de concentració de Septfonds, s’integrà en una Companyia de Treballadors Estrangers (CTE), que amb l’ocupació de França fou entregada al alemanys, passant a treballar a les ordres de l’Organització Todt en la base de submarins de Bordeus. A final del 1941 s’evadeix i entra en relació amb la Resistència a partir dels seus contactes amb el Partit Comunista. Serà detingut immediatament i traslladat a la presó del Fort de Chapolly, prop de Lió, d’on acabarà sortint sense càrrecs i serà reintegrat en un Grup de Treballadors Estrangers (les antigues CTE reconvertides pel Govern de Vichy).

l’alliberament de França en accions coordinades pels aliats, com l’alliberament de les ciutats de Foix, Prayols i Castelnau-Durban (agost del 1944), accions realitzades ja dins l’AGE. Un cop finalitzat l’alliberament de França, Alonso participa també en l’operació «Reconquista de España», l’intent del Partit Comunista de provocar l’ocupació aliada d’Espanya amb la invasió de la Vall d’Aran. Condecorat i reconegut a França en diverses ocasions, la darrera el 2014, on rebé l’Ordre Nacional del Mèrit concedida pel president de la República Francesa, els intents de reconeixement institucional a Espanya, especialment a Astúries, no han estat aprovats, tot i les diverses iniciatives ciutadanes. Tot un reflex de les polítiques de memòria en un costat i l’altre del Pirineu. Trobareu la seua entrevista íntegra en el Banc Audiovisual de Testimonis: http://bancmemorial.gencat.cat Gerard Corbella i López Responsable del Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic

Prosseguint amb els seus contactes amb el Partit Comunista, tornarà a ser detingut prop de Saint-Étienne, però s’escaparà abans d’ingressar a la presó i entrarà ja definitivament a la clandestinitat, integrant-se de bon principi en la XIV Brigada de Guerrillers l’any 1942 a Foix, que no deixaria fins al final de la Segona Guerra Mundial, convertida ja en l’Agrupació de Guerrillers Espanyols (AGE). Participà en diferents accions de sabotatge durant els primers anys al maquis, i finalment, lligat al desenvolupament militar de la guerra, s’enfrontà a l’Exèrcit alemany, participant en

Consulteu l’entrevista 21

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

Passat i pressent

Els judicis de Nuremberg Xavier Boltaina Bosch Professor de la Facultat de Dret. Gerent de la Diputació de Barcelona Especialista en serveis d’intel·ligència de l’Instituto General Gutiérrez Mellado

Si bé l’imaginari col·lectiu europeu estableix els judicis de Nuremberg com a referent de justícia postguerra, en realitat també el Japó i la seva cúpula político-militar van ser enjudiciats en un altre procés poc conegut a Europa

L’inici de la justícia universal Un cop finalitzada la mal anomenada, però per tots coneguda, «Segona Guerra Mundial», a diferència de la Primera del 1914, que va portar al Tractat de Versalles però no a un judici dels culpables de la guerra, els països vencedors es varen veure en l’obligació ètica i també geoestratègica d’enjudiciar els comportaments militars, genocidis i crims contra la Humanitat i de guerra comesos pels països que la varen perdre. Si bé l’imaginari col·lectiu europeu estableix els judicis de Nuremberg com a referent de justícia postguerra, en realitat també el Japó i la seva cúpula político-militar van ser enjudiciats en un altre procés poc conegut a Europa, però sí molt present en el referent polític i psicològic nordamericà i asiàtic. S’ha de dir, però, que les dimensions monstruoses de la Segona Guerra Mundial (II GM) varen suposar no sols una catàstrofe humana fruit de la conflagració sinó també un factor afegit, que generalment es deixa de banda en la historiografia militar, com són els diversos genocidis duts a terme, en especial el del poble jueu europeu, que va assolir els 6 milions de víctimes, però també els genocidis

del poble gitano o dels ciutadans amb discapacitat. A hores d’ara no se sap el nombre de víctimes reals, però les estimacions més fiables acrediten entre 55 i 60 milions d’éssers humans morts, en una banda màxima de 70 i una mínima d’entre 40 i 45 milions. 1 Els judicis de Nuremberg, des d’una perspectiva eurocentrista, van ser l’inici d’una certa justícia universal, que s’ha anat desenvolupant fins al moment present amb no poques ambivalències i dificultats. Tanmateix, els judicis i la seva experiència i ensenyament no ha evitat l’existència de barbàries posteriors de dimensions colossals, com els genocidis de Rwanda, Cambodja o Darfur, o el del poble kurd a Turquia i l’Iraq, o bé l’existència de dictadures militars i de tot tipus que sovint, un cop caigudes, no han donat peu a cap tipus de judici o revisió històrica, com és el cas de Corea del 1 Alguns càlculs, però, eleven la xifra a 100 milions, fins i tot, ja què es considera que determinats fets o circumstàncies (fam, genocidis interns a l’URSS, etc.) han estat ocultats o desfigurats i no comptabilitzats com a fruit de la II GM, i per tant en cap cas mai jutjats. Per exemple, entre 2 i 4 milions de bengalís varen morir a l’Índia víctimes de la fam provocada pel conflicte.

Passat i present

Els judicis de Nuremberg, des d’una perspectiva eurocentrista, van ser l’inici d’una certa justícia universal Sud, Indonèsia 2 o Taiwan, per no esmentar també l’Europa postcomunista o els països feixistes europeus post-II GM, com Espanya o Portugal. Els eixos fonamentals dels judicis de Nuremberg, en termes amplis, són els següents: 1. Els coneguts com a «judicis de Nuremberg» específicament es varen celebrar en aquesta ciutat alemanya, referent del nacionalsocialisme —per això de l’elecció, 2 Indonèsia és un supòsit paradigmàtic mai jutjat, atesa la seva aliança prooccidental i anticomunista en mig de la Guerra Freda. Al 1960 es va acusar el Partit Comunista d’intent de cop d’estat i això va comportar l’assassinat de prop de 500 000 indonesis i més d’un milió de detinguts. Teòricament, en aquesta recerca va ajudar el servei d’intel·ligència nord-americà, la CIA.

ja que el partit nazi NSDAP hi celebrava els seus congressos—, i es varen dur a terme entre el 1945 i el 1946. Es varen jutjar un grup molt petit però altament jeràrquic de nazis i els jutges varen ser els de les quatre potències aliades vencedores més fortes o que més varen patir la barbàrie nazi: Regne Unit, França, la Unió Soviètica i els Estats Units. 2. A diferència dels tribunals internacionals actuals, en què no es pot imposar la pena de mort, el veredicte del primer judici sí que va establir condemnes a mort, a banda de llargues, mitjanes o curtes sentències de presó per a altres processats. S’ha de dir que la majoria dels acusats varen reconèixer la seva participació en la II GM i en els actes que els implicaven, si bé jurídicament varen al·legar quasi tots l’obediència deguda a l’autoritat superior. 3. En la II GM i en l’Holocaust varen participar centenars de milers de funcionaris i ciutadans alemanys i d’altres nacionalitats de manera més o menys activa

El judici inicial i els posteriors, fins a la dècada dels seixanta, va estar fortament influenciat pel factor de l’inici de la Guerra Freda i de l’enfrontament a un nou enemic: la Rússia de Stalin o passiva. En el primer judici de Nuremberg, aquests perpetradors de primera o segona línia no varen ser jutjats. De fet, el judici inicial i els posteriors, fins a la dècada dels seixanta —i encara avui, quan es processa algun criminal nazi— va estar fortament influenciat pel factor de l’inici de la Guerra Freda i de l’enfrontament a un nou enemic: la Rússia de Stalin. El pragmatisme dels governs es va imposar a la justícia, i bona prova d’això són els casos de reintegració professional

Els judicis de Dachau, fotografies d’en Francesc Boix © MHC-Fons Amical de Mauthausen

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

Els judicis de Dachau, fotografies d’en Francesc Boix © MHC-Fons Amical de Mauthausen

a la vida quotidiana alemanya d’exmilitars o exnazis que no varen ser jutjats. 3 4. Les dades clau del primer pro cés comencen a l’agost del 1945 i acaben a l’octubre del 1946. E s for ma un Tr ibuna l Mi lit ar Internacional, i els encausats varen ser processats —i condemnats, segons els casos— per crims contra la pau, crims de guerra i crims contra la humanitat —o conspiració per cometre qualsevol dels anteriors. En el cas de crims contra la humanitat, es van definir com a tals l’assassinat, l’extermini, l’esclavatge, la deportació i altres actes inhumans comesos contra la població civil, abans o durant la guerra, o 3 Un cas profundament vergonyós per als estudiosos dels serveis d’intel·ligència, i que mai va ser jutjat, ben al contrari. Reinhard Gehlen, amb càrrec de major general de la Wehrmacht i cap de contraintel·ligència al front rus, va ser després reclutat pels EUA per utilitzar la seva eficaç xarxa d’espies contra l’URSS, va ser director del servei secret alemany fins al 1968 i va posar en marxa l’organització Gehlen, l’operació secreta de guerra bruta Gladio de l’OTAN i la CIA per impedir l’accés de comunistes als governs occidentals; i se’l suposa relacionat amb l’organització Odessa, xarxa de suport a la fugida de nazis cap a l’Amèrica del Sud.

la persecució per raons polítiques, racials o religioses. Varen ser imputats 24 jerarques nazis d’altíssim rang, entre els quals destaquen Goering, Rudolf Hess — segon líder del NSDAP—, Keitel — cap de les forces armades—, Frick —ministre de l’Interior—, Frank —governador de Polònia—, Raeder —cap de la Marina—, Von Schirach —cap de la Joventut Hitleriana— i Streicher —editor i periodista antijueu radical—, entre d’altres. El judici va ser relativament curt en el temps, comparat amb els processos actuals en el Tribunal Penal Internacional, ja que ens t rob em, en aquel l moment, a l’inici d’un moviment de justícia internacional, però també d’un fort component de venjança o de geoestratègia internacional —aquí la Unió Soviètica va tenir un paper clau—, ja que la posició dels tres països aïllats occidentals no era la mateixa que la voluntat de Stalin, qui possiblement hauria passat per un judici massiu a desenes o centenars de milers de criminals i col·laboradors, ja que no cal oblidar que la Unió Soviètica va

«aportar» 24 milions de morts, dels quals al voltant d’11 milions eren ciutadans civils. La pena de mort va recaure en 12 imputats, més 3 condemnes a mort i altres sentències d’entre 10 i 20 anys, a més de 3 absolucions. El Tribunal va ser qüestionat pels imputats perquè no hi havia suport jurídic previ ni antecedents. Un aspecte «formalista» que pot ser cert, però impossible de casar amb un concepte de drets humans mínimament assumit per la col·lectivitat. Per això, els Estatuts del Tribunal varen recuperar el concepte de crim contra la humanitat definit a la Convenció de la Haia del 1907, però en d’altres casos es tipificaren per primer cop alguns delictes. Per aquesta raó, la justícia universal ha evolucionat, ja que avui dia ja no es pot al·legar un dret creat amb posterioritat als crims, sinó que per tot el món ja és coneguda l’existència de delictes especialment «odiosos», inexcusables quan es cometen. La clau de l’inici d’aquesta justícia universal a Nuremberg no és desvalorar els altres conflictes

Passat i present

De fet, el judici inicial i els posteriors, fins a la dècada dels seixanta va estar fortament influenciat pel factor de l’inici de la Guerra Freda i de l’enfrontament a un nou enemic: la Rússia de Stalin militars anteriors de la història. Si bé amb moltes reserves —perquè tots els països han participat en guerres amb connotacions genocides a vegades col·laterals, com l’ocupació japonesa de Corea a partir del 1910—, la II GM va suposar una matança militar però també l’eliminació de persones per raons de raça, discapacitat o altres consideracions no estrictament militars.

El primer judici de Nuremberg va ser l’inici d’altres, un total de 13, ja menys coneguts per la consciència europea, però igualment importants. A diferència del primer, els altres dotze varen ser jutjats per juristes nord-americans. S’ha de dir que els EUA no varen forçar la resta de potències aliades que varen col·laborar en el primer judici que compartissin aquests nous processos. En aquest sentit, durant un període més llarg, es varen jutjat els metges («judici dels doctors»), el sistema judicial; es varen celebrar judicis contra la maquinària industrial del Reich, personificada, per exemple, en el judici a IG Farben, Friedrich Flick o Alfred Krupp, o contra els àmbits militars, com el judici contra els Einsatzgruppen o l’anomenat «judici dels ostatges.» 4 5. Per no caure en l’eurocentrisme, s’ha de dir que també es va 4 Relatiu a actes militars alemanys en l’ocupació de Iugoslàvia, Albània i Grècia.

El judici va ser relativament curt en el temps, comparat amb els processos actuals en el Tribunal Penal Internacional, ja que ens trobem, en aquell moment, a l’inici d’un moviment de justícia internacional constituir un Tribunal Penal Militar per al Llunyà Orient, que va jutjar criminals de guerra japonesos. En aquest cas els jutges varen ser de més països, a banda del quatre europeus, concretament la Xina, Austràlia, el Canadà, Nova Zelanda, l’Índia i les Filipines. El procés va durar del 1946 al 1948, si bé es varen realitzar altres judicis en països asiàtics diferents del Japó.

Els judicis de Dachau, fotografies d’en Francesc Boix © MHC-Fons Amical de Mauthausen

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

Els judicis de Dachau, fotografies d’en Francesc Boix © MHC-Fons Amical de Mauthausen

El delictes jutjats varen ser els mateixos que a Nuremberg al 1945-1946. S’ha de dir que el judici ha estat impregnat sempre d’un factor polític gens menyspreable: no va ser jutjat el cap de l’Estat del Japó, l’emperador Hirohito, que sens dubte havia atorgat consentiment als crims comesos pel Japó. Però, despullat de la seva naturalesa «divina», no va ser imputat i, a més, es va mantenir com a emperador, ja que els Estats Units, amb un pragmatisme difícilment justificable en termes jurídics, va preferir mantenir-lo al seu lloc i així establir el Japó com una enorme base d’operacions per a la zona d’Àsia-Pacífic. Amb aquesta singularitat política, tots els imputats varen ser condemnats, amb unes penes que varen oscil·lar entre la pena de mort i la presó perpètua. Tanmateix, algun condemnat, com Shigemitsu Mamoru —ministre de Relacions Exteriors, condemnat a 7 anys— va ser indultat i fins i tot va tornar a ocupar el mateix càrrec de ministre al 1954. Les cadenes perpètues es varen commutar al 1955. De nou, 26

la justícia universal s’adaptava als nous paradigmes polítics: un Japó «aliat» dels EUA no podia ser castigat de per vida i humiliat en termes de geoestratègia, i la realitat política havia canviat: els EUA disposaven d’un bon aliat en termes polítics i econòmics a l’Àsia enfront del nou enemic de l’època, l’URSS, que a través de Sibèria arribava a les fronteres japoneses i la Xina, i el conflicte entre ells i els països occidentals en la Guerra de Corea del 1950-1953. El Tribunal d’Orient ha estat criticat per altres factors, també. Per la ignorància dels crims de guerra i contra la humanitat comesos pel Japó a Corea, per exemple. Varen quedar fonamentalment impunes els crims de l’ocupació japonesa de Corea, l’e x p e r i m e nt a c i ó amb ar m e s biològiques, els treballadors forçosos coreans enviats al Japó o l’esclavatge de «confort» —coreanes obligades a exercir de prostitutes gratuïtes els soldats japonesos en xifres que arriben a les 200.000 dones.

El primer judici de Nuremberg va ser l’inici d’altres, un total de 13, ja menys coneguts per la consciència europea, però igualment importants Com a conclusió, es pot dir que els aspectes positius d’ambdós judicis, però, són molt més nombrosos que els negatius. És cert que qualsevol acte de justícia universal està impregnat de components polítics i geoestratègics que no es poden oblidar i que suposen un debat gens fàcil entre justícia i pragmatisme. Però s’evidencia que la construcció d’una justícia que persegueixi els delictes que anomenem «specialment odiosos» és ja imparable i sense tornada enrere, i que ja no es correspon amb situacions excepcionals, sinó que ha vingut aquí per quedar-se, malgrat les dificultats aplicatives i els interessos polítics que sovint contradiuen la teoria i la pràctica.

Passat i present

«Invasores d’espais» Les primeres diputades del Parlament de Catalunya Tània Verge Mestre Professora del Departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra

Tan sols 3 dels 6 partits amb representació parlamentària tingueren diputades (CiU, PSUC i PSC)

La composició de les institucions durant la primera legislatura ens indica fins a quin punt la representació política està esbiaixada a favor d’un dels dos sexes. Doncs bé, set: només set diputades electes el 1980. Vuit diputades al final de la legislatura. Respecte als 135 escons, no suposaren més del 5,4% del total. Tan sols 3 dels 6 partits amb representació parlamentària tingueren diputades (CiU, PSUC i PSC). La baixa presència de les dones al Parlament no fou un fet aïllat. A les eleccions generals del 1977, només foren electes tres diputades i una senadora, del total de 63 representants de Catalunya que conformarien l’Assemblea de Parlamentaris. La Comissió dels Vint, escollida entre els integrants d’aquesta Assemblea per redactar l’Estatut del recuperat autogovern (1979), estigué formada per 19 homes i una dona, la diputada M. Dolors Calvet. A nivell local, el 1979 hi hagué un 2% d’alcaldesses i un 5% de regidores. Al Govern de la Generalitat, cap consellera. Per què hi hagué una presència tan baixa de dones en totes les institucions? Primera hipòtesi: hi havia poques dones disposades a anar a les llistes o bé s’oferiren molts més homes que dones. Potser sí. Al llarg de la meva recerca, moltes dones en càrrecs de partit han

coincidit a apuntar el següent patró de conducta: en rebre la proposta d’integrar una llista electoral, la reacció més comuna entre les dones sol ser qüestionar-se si estan prou preparades per exercir el càrrec. En canvi, la resposta més recurrent en el cas dels homes és preguntar quina posició de les llistes se’ls ofereix. La sobreconfiança de molts homes en llurs capacitats i la infraconfiança de les dones és el resultat de la socialització diferenciada que reben els uns i les altres. Però, hi havia o no hi havia dones políticament actives als anys 70? Sense cap mena de dubte podem afirmar que n’hi havia moltes, tot i que sovint eren invisibilitzades per les seves pròpies organitzacions. La historiografia tampoc ha contribuït a visibilitzarles. A tall d’exemple, com em recordava la Blanca Serra, sempre s’ha parlat dels 113 integrants de l’Assemblea de Catalunya que van ser detinguts l’any 1973 a l’església de Maria Mitjanera de Barcelona i portats a la presó Model. Però no van ser 113 homes! Les dones detingudes van ser traslladades a la presó de dones de la Trinitat, sent una d’elles la diputada Assumpció Sallés. També als partits hi havia una major proporció de dones afiliades del que van reflectir les respectives llistes electorals. 27

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

Sessió Constitutiva de la I Legislatura, 1980. Concepció Ferrer i Casals © Parlament de Catalunya / Guillermina Puig, 2015

I, si expandim la cerca, trobem moltes més dones. Al principi dels anys 70, les dones foren protagonistes de la lluita pels serveis públics. Així mateix, les Vocalies de Dones del moviment veïnal van tenir un paper molt rellevant en la recuperació de pràctiques democràtiques, en la integració social de dones migrades i en la reivindicació dels drets de les dones, incloent ja el dret al propi cos. La participació massiva de les dones a les mobilitzacions veïnals contrastava, però, amb la seva baixa presència en els llocs de decisió de les associacions de veïns. El 1979, amb les primeres eleccions municipals, va haver-hi una forta cooptació de quadres de les associacions de veïns, això sí, bàsicament varen ser quadres masculins. Cal recordar també la mobilització feminista d’aquests anys, amb les Primeres Jornades Catalanes de la Dona del maig del 1976 com a principal exponent, amb més de 4000 participants desbordant el paranimf de la Universitat de Barcelona. Va ser un dels primers actes del període de la transició totalment obert a la participació 28

ciutadana, on s’exposaren les reivindicacions de les dones. A més d’exigir als partits que no subordinessin l’emancipació de les dones a la lluita per la democràcia, se’ls va reclamar que incorporessin dones a les llistes quan arribés el moment. La hipòtesi de l’oferta no troba, doncs, suport empíric; de dones políticament actives n’hi havia moltes. Si no es tractava d’oferta, es tractava de demanda —de quins perfils es prioritzaven i on es buscava. La confecció de les llistes operava de la següent manera: en els primers llocs s’ubicava a dirigents del partit, que eren gairebé tots homes; tot seguit a dirigents sindicals, que sempre eren homes; i, finalment, s’ubicava alguna «veterana» en una franja sense gaires possibilitats de sortida. Per exemple, a la circumscripció de Barcelona, la primera dona a les llistes de CiU anava a la desena posició; a ERC, a la catorzena; al PSC, a la dissetena; al PSUC, a la quarta i a la catorzena. Només una dona va encapçalar les llistes en una de les quatre circumscripcions, la diputada Marta Matas (a Tarragona). Per tant, les pràctiques de reclutament polític reproduïen les

normes socials de gènere: quin activisme es considerava més valuós, qui ocupava els llocs de poder en partits, sindicats o organitzacions socials, i a qui s’ubicava en posicions més avançades a les llistes. Dibuixin mentalment aquesta piràmide: a la base, 52% de dones en el conjunt de la població; en el següent esglaó, almenys el 50% d’activistes dones en l’acció comunitària; segueixin pujant, de mitjana, un 12% de candidates a les llistes electorals; i arribant a la cúspide de la piràmide, un 5% de diputades i un 0% de conselleres. La forma perfecta del sostre de vidre. Entrant ja a la segona part de la ponència, més enllà de la presència, com es ref lectia la masculinització del Parlament en el seu funcionament? Les institucions no només reprodueixen les desigualtats entre dones i homes que s’observen en el conjunt de la societat, sinó que també «fan» gènere a través de diverses pràctiques i normes no escrites, a través de les interaccions quotidianes que s’hi produeixen. Presentaré a continuació els elements més bàsics del «gènere» de la primera legislatura:

Passat i present

Trobada exdiputats del Parlament. Trinitat Neras i Plaja ©Parlament de Catalunya / Ramon Boadella, 2005

1. Segregació vertical: tot i representar al voltant del 5% dels escons, les dones només van ocupar el 3% de les presidències o vicepresidències de les comissions parlamentàries. Entre els set càrrecs de la Mesa, només hi hagué una dona, la diputada Concepció Ferrer, com a vicepresidenta primera. 2. Segregació horitzontal: la major part de les diputades foren assignades a les comissions de polítiques socials, culturals o de serveis; les comissions de més pes, o les que tradicionalment s’han considerat

Les institucions no només reprodueixen les desigualtats entre dones i homes que s’observen en el conjunt de la societat, sinó que també «fan» gènere a través de diverses pràctiques i normes no escrites

més prestigioses, es reservaven als homes, com subratllava la diputada Rosa M. Barenys en una entrevista de premsa. Aquesta segregació horitzontal segmentava les àrees polítiques a partir de la divisió sexual del treball imperant a la societat. 3. Permanència: la meitat de les diputades va ocupar l’escó durant una o dues legislatures, mentre que molts diputats van tenir una carrera parlamentària força més dilatada. 4. L’expressió verbal reflectia el pensament pel que fa a la igualtat. La relació de càrrecs, professions o nominatius jurídics (com pares, fills, etc.) es redactava en masculí. El llenguatge no sexista no va ser considerat un tema important pel Parlament en aquell moment, com recordava la diputada Teresa Eulàlia Calzada en una compareixença el 1998 en qualitat d’experta en coeducació. L’Estatut de Sau no va fer esment de les dones en parlar d’igualtat, drets o llibertats. A més, en les primeres intervencions al Ple, les dones no casades rebien el tracte de «senyoreta diputada», mentre que als homes no casats no se’ls deia «senyorets diputats». Això ens porta al cinquè element.

5. La «trampa de la maternitat»: la meitat de les diputades eren solteres, al marge de la seva edat, i de mitjana tenien un fill o filla. En canvi, el perfil típic dels diputats era el d’un home casat amb dues criatures. Es feia així palès que les exigències derivades de la disponibilitat de temps o de desplaçaments o el volum d’actes de la política són de difícil combinació amb la maternitat..., però no pas amb la paternitat. 6. La capacitat de defensar els drets i interessos de les dones: en la primera legislatura «no es parlà de la igualtat entre homes i dones», com recordava la diputada Helena Ferrer en una entrevista en ocasió dels 30 anys del Parlament. En aquesta mateixa línia, la diputada M. Dolors Calvet expressava en el documental Las Constituyentes (cito literalment): «Quan defensaves temes de dones eres perfectament conscient que la soledat era l’ambient que t’envoltava». Dit això, com explicava la diputada Trinitat Neras en una entrevista de premsa, malgrat ser tan poques, van lluitar per donar 29

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

Acte d’homenatge a les primeres diputades del Parlament celebrat el 17 de març de 2015, coorganitzat entre el Parlament de Catalunya i el Memorial Democràtic de Catalunya. D’esquerra a dreta, Barenys, Calzada, Sallés, de Gispert, C. Ferrer, Neras, H. Ferrer i Calvet en l’audiència prèvia a l’acte. ©Parlament de Catalunya, 2015

visibilitat als temes d’igualtat, per exemple mitjançant l’establiment d’una comissió d’estudi sobre la igualtat d’oportunitats o la creació de l’aleshores anomenat Institut Català de la Dona. 7. Impacte simbòlic, o fins a quin punt el conjunt de la ciutadania se sentí inclosa: el predomini masculí de les institucions traslladà de manera diàfana a la ciutadania el següent missatge: la política institucional era bàsicament una «cosa d’homes». És a dir, l’escassa presència política de les dones no només ens priva d’una diversitat de referents sinó que instaura una ideologia inconscient de dominació masculina de l’espai públic. Finalment, com ha evolucionat la presència de les dones a les institucions? El nombre de diputades al Parlament s’ha multiplicat per vuit entre el 1980 i el 2012. La feminització de les institucions ha estat, però, progressiva i s’explica fonamentalment per l’adopció de les quotes electorals. La primera mesura d’aquest tipus a l’Estat espanyol va ser introduïda pel PSC 30

el 1982, quan es va garantir una reserva mínima del 12% de dones en els òrgans del partit i llistes electorals. L’aprovació d’aquesta quota és filla del seu temps, per això m’hi aturo un moment. Entre els delegats congressuals hi havia només

El nombre de diputades al Parlament s’ha multiplicat per vuit entre el 1980 i el 2012 una dona. Per aquest motiu, les feministes que impulsaven la quota des de la Comissió de la Dona s’apuntaren al servei d’ordre del congrés, amb l’objectiu estratègic de pressionar els homes de les diferents delegacions territorials que hi votessin a favor. Argumentaven que l’esmena als estatuts no seria aprovada, però suposaria un primer pas per conscienciar el partit.

Davant la perplexitat i oposició de molts delegats i d’alguns dirigents, l’esmena obtingué el 52% dels vots a favor. El 1990 la proporció passà del 12% al 25%. ICV aprovà també una quota en la seva fundació, posteriorment ampliada a la paritat, igual que el PSC, a principis dels anys 2000. ERC no adoptà cap quota fins al 2004, el mateix any que CDC va recollir com a objectiu l’equilibri de gènere. La paritat en el conjunt del Parlament, amb un 41,4% de diputades, s’assolí finalment el 2010 gràcies a la Llei d’igualtat estatal, que fixa un màxim del 60% per a qualsevol dels dos sexes en les llistes electorals. Aquesta legislatura, la presència de les dones és lleugerament inferior. El 2012 foren electes un 40% de diputades, tot i que, de mitjana, els 7 partits amb escons presentaren un 45% de candidates. I és que els partits encara ubiquen en els llocs segurs de les llistes una proporció més elevada de candidats que de candidates. De fet, l’única mesura efectiva que impedeix aquesta pràctica és

Passat i present

La feminització de les institucions no s’esgota amb la paritat formal, sinó que cal un canvi cultural i organitzatiu que permeti reflectir les experiències vitals tant dels homes com de les dones

la cremallera, on dones i homes s’alternen consecutivament en el conjunt de la llista. En les posicions més visibles segueixen predominant els homes. El 2012 només 6 dones encapçalaren una candidatura del total de 28 caps de llista presentats a les quatre províncies catalanes pels set partits amb representació parlamentària. No és una dinàmica exclusiva del Parlament: als ajuntaments trobem un 86% d’alcaldes. A la Generalitat, fins al 1992 no hi va haver cap dona consellera, i, de fet, fins al 1999 va perdurar la regla d’una sola dona consellera. Actualment, la Generalitat té un 75% de consellers, un percentatge similar al dels governs tripartits (72%). Encara avui celebrem massa sovint que les dones arribin a diferents càrrecs per primer cop. Alguns exemples són ben recents: la primera presidenta del Parlament o la primera vicepresidenta del Govern. La primera presidenta de la Generalitat encara ha d’arribar i, en tot cas, no ho farà abans de la número 130!

La renovació de les dones segueix registrant un ritme més elevat que la dels homes en totes les institucions, fet que dificulta la consolidació d’experiències, l’acumulació de capital polític o la creació de xarxes entre dones. Tot i que ha disminuït la incidència de les segregacions vertical i horitzontal en la distribució dels càrrecs en els òrgans del Parlament, aquestes dinàmiques no s’han extingit del tot. I segueix operant la «trampa de la maternitat», malgrat que des del 2006 les diputades poden exercir el vot per delegació en les baixes de maternitat. Acabo amb una reflexió final. Les vuit diputades que foren escollides durant la primera legislatura varen ser «invasores d’espais», com descrivim des de la ciència política feminista. «Invasores d’espais» perquè la seva presència evidencià que la política institucional opera a partir de les experiències vitals dels homes. La feminització de les institucions no s’esgota amb la paritat formal, sinó que cal un canvi cultural i organitzatiu que permeti reflectir les experiències

vitals tant dels homes com de les dones. Aprofundir en la igualtat en la política passa també per facilitar l’equilibri entre la vida pública i personal de les diputades i els diputats. En aquest sentit, la Unió Interparlamentària recomana no només ampliar el vot per delegació en les baixes de paternitat per fomentar la coresponsabilització, sinó també revisar els reglaments i pràctiques parlamentàries des de la perspectiva de gènere, racionalitzar els horaris de les sessions o introduir llars d’infants, mesures que beneficiarien també el personal de suport de la cambra. Parlaments d’arreu del món ja treballen en aquesta direcció. A casa nostra, ens resta, doncs, bona part del camí per recórrer fins a aconseguir impregnar de sensibilitat de gènere les estructures polítiques i llurs mètodes de treball. La següent legislatura, per a la qual s’auguren molts canvis, en podria sumar un més: revisar el funcionament del Parlament per tal que contribueixi a avançar en la igualtat entre homes i dones. 31

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

La evolución del derecho a la verdad Felipe Gómez Isa Profesor titular de Derecho Internacional Público de la Facultad de Derecho de la Universidad de Deusto e investigador del Instituto de Derechos Humanos Pedro Arrupe

El derecho de las víctimas y de la sociedad a conocer toda la verdad sobre los sucesos ocurridos es un elemento esencial en un proceso de justicia transicional y de reconciliación 32

Tanto los esfuerzos por avanzar en la formulación y reconocimiento de un derecho de las víctimas a la reparación por violaciones graves a los derechos humanos, como los esfuerzos desplegados desde las Naciones Unidas por acabar con la impunidad, coinciden en subrayar la interdependencia y la complementariedad entre el derecho a la verdad, el derecho a la justicia y el derecho a la reparación. 1 A pesar de que los tres derechos son independientes y admiten un cumplimiento separado, lo cierto es que se conciben cada vez más como elementos interrelacionados y que tienen que estar necesariamente presentes en los procesos en los que se trata de superar un pasado plagado de violaciones de derechos humanos. El derecho a la verdad El derecho de las víctimas y de la sociedad a conocer toda la verdad sobre los sucesos ocurridos es un elemento esencial en un proceso de justicia transicional y de reconciliación. Sólo cuando las víctimas conocen toda la verdad, y cuando se haya hecho justicia y se hayan reparado los daños causados 1 Informe de Diane Orentlicher, Experta independiente encargada de actualizar el Conjunto de Principios para la lucha contra la impunidad, E/CN.4/2005/102/Add.1, 8 de febrero de 2005.

en la medida en que se pueda, podrá comenzar un verdadero proceso de reconciliación nacional. Ahora bien, el conocimiento que proporciona la verdad tiene que ir acompañado de reconocimiento a las víctimas. La verdad no se tiene que quedar en el círculo más íntimo de las víctimas, sino que tiene que ser reconocida oficial y públicamente, elevando así su validez al público y a la sociedad en su conjunto. Esta estrecha relación entre la verdad y la reparación ha sido consagrada en los Principios y Directrices básicos sobre el derecho de las víctimas de violaciones de las normas internacionales de derechos humanos y del derecho internacional humanitario a interponer recursos y obtener reparaciones. 2 Estos Principios recogen la satisfacción como una de las formas de reparación. Entre las medidas conducentes a la satisfacción, los Principios mencionan varias que están estrechamente vinculadas con el derecho a la verdad, tanto en su dimensión de conocimiento como en la de reconocimiento. Así, el principio 22 menciona, entre otras medidas, «la verificación de los hechos y la revelación pública y completa de la verdad; [...] una 2 Resolución 60/147, Asamblea General de las Naciones Unidas, 16 de diciembre de 2005.

Passat i present

el único legitimado para participar en el proceso de mantenimiento o, en su caso, recuperación o reconstrucción de dicha memoria histórica. La memoria es un proceso de construcción colectiva en el que tienen que participar los diferentes actores de la vida política y social.

El treball en equip dels diferents especialistes en arqueologia i antropologia forense assegura la correcta recuperació de totes les restes i indicis que han de permetre la identificació i la interpretació dels fets. ©Memorial Democràtic

declaración oficial o decisión judicial que restablezca la dignidad, la reputación y los derechos de la víctima y de las personas estrechamente vinculadas a ella; una disculpa pública que incluya el reconocimiento de los hechos y la aceptación de responsabilidades; [...] conmemoraciones y

Nos encontramos ante un derecho de naturaleza individual y colectiva, ya que no sólo las víctimas tienen el derecho a la verdad, al recuerdo y a la memoria, sino que también la sociedad entera está interesada y necesita poder disfrutar de este derecho

homenajes a las víctimas; la inclusión de una exposición precisa de las violaciones ocurridas en la enseñanza de las normas internacionales de derechos humanos y del derecho internacional humanitario, así como en el material didáctico a todos los niveles». Como podemos ver, el derecho a la verdad conlleva un deber de memoria por parte del estado, ya que «el conocimiento, para un pueblo, de la historia de su opresión pertenece a su patrimonio y como tal debe ser preservado». 3 Nos encontramos ante un derecho de naturaleza individual y colectiva, ya que no sólo las víctimas tienen el derecho a la verdad, al recuerdo y a la memoria, sino que también la sociedad entera está interesada y necesita poder disfrutar de este derecho. Ahora bien, este deber de memoria por parte del estado no significa que el estado sea 3 La cuestión de la impunidad de los autores de violaciones de los derechos humanos civiles y políticos. Informe elaborado por M. Joinet en aplicación de la decisión 1996/119 de la Subcomisión, E/CN.4/Sub.2/1997/20/Rev.1, 2 de octubre de 1997, p. 4.

Un aspecto importante de este deber de recordar por parte del estado es la necesaria preservación de los archivos4 donde se encuentra información sobre las violaciones de los derechos humanos y la adopción de las medidas pertinentes para facilitar la consulta a dichos archivos en interés de las víctimas y de sus familiares con el fin de hacer valer sus derechos y de favorecer la investigación histórica. Como señala a este respecto el Conjunto de Principios actualizado para la protección y la promoción de los derechos humanos mediante la lucha contra la impunidad elaborado por la experta independiente Diane Orentlicher en 2005, «el derecho a saber implica la necesidad de preservar los archivos».5

El derecho a la verdad se ha convertido en un derecho «autónomo e inalienable» reconocido en diversos tratados e instrumentos internacionales y en la jurisprudencia 4 «El derecho a la verdad», Informe de la Oficina de la Alta Comisionada de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos, A/ HRC/12/19, 21 de agosto de 2009. 5 Informe de Diane Orentlicher, Experta independiente encargada de actualizar el Conjunto de Principios..., op. cit., principio 14. Ver asimismo los principios 15, 16, 17 y 18, todos ellos relacionados con la relevante cuestión de los archivos.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

30 representants rwandesos (hutus, tutsis i twas), i 14 observadors internacionals, a una sessió representativa del Diàleg IntraRwandès (2009) impulsat pel Réseau International pour la Verité et la Réconciliation au Rwanda. © Toni Font / VeritasRwandaForum

El derecho a la verdad se ha convertido en un derecho «autónomo e inalienable»6 reconocido en diversos tratados e instrumentos internacionales y en la jurisprudencia. En este sentido, tenemos que destacar la inclusión del derecho a la verdad en la reciente Convención internacional para la protección de todas las personas contra las desapariciones forzadas (2006). Como señala el artículo 24.2 de esta Convención, «cada víctima tiene el derecho de conocer la verdad sobre las circunstancias de la desaparición forzada, la evolución y resultados de la investigación y la suerte de la persona desaparecida». Conscientes de toda esta evolución sufrida por el derecho a la verdad en los últimos años, los órganos de protección de los derechos humanos han puesto de manifiesto cada vez con más insistencia la necesidad de reconocer y 6 «Estudio sobre el derecho a la verdad», Informe de la Oficina de la Alta Comisionada de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos, E/CN.4/2006/91, 9 de enero de 2006, para. 55.

garantizar este derecho.7 El Comité d e D e re cho s Hu mano s d e l as Naciones Unidas ha reconocido en varias ocasiones la relevancia de este derecho. El Tribunal Europeo de Derechos Humanos también ha reconocido, en repetidas ocasiones, en casos de tortura el derecho de las víctimas a tener acceso a todos los datos relacionados con la investigación. En el Caso Aksoy v. Turkey, el Tribunal reconoció que la noción de remedio efectivo que figura en el artículo 13 del Convenio Europeo conlleva, además de la oportuna compensación económica y la identificación de las personas responsables de los actos de tortura, «el acceso a la investigación por parte del demandante». 8 Pero, sin ninguna duda, quien más ha elaborado y desarrollado todo lo concerniente al derecho a la verdad ha sido la Corte Int e r a m e r i c a n a d e D e re c h o s Humanos, que se ha tenido que 7 Almeida de Quinteros c. Uruguay, CCPR/C/OP/2, 1990, para. 14. 8 Aksoy v. Turkey, Sentencia de 18 de diciembre de 1996, para. 98.

enfrentar a casos en los que la impunidad y los obstáculos de todo tipo a las investigaciones por gravísimas violaciones de los derechos humanos acababan poniendo en serio riesgo los derechos a la verdad, a la justicia y, en último término, a la reparación de las víctimas. La Corte ha señalado en varios casos el derecho que asiste a las víctimas y a sus familiares de conocer lo que ocurrió y de saber quiénes fueron los responsables de los hechos. En el famoso Caso Myrna Mack c. Guatemala, en el que la Corte tenía que analizar la ejecución extrajudicial de la Sra. Mack, el más alto tribunal del sistema interamericano señaló que «los familiares de las víctimas y la sociedad como un todo deben ser informados de todo lo sucedido con relación a dichas violaciones. Este derecho a la verdad ha venido siendo desarrollado por el Derecho Internacional de los Derechos Humanos; al ser reconocido y ejercido en una situación concreta, ello constituye un medio importante de

Passat i present

Per a tothom hi va haver un abans i un després de la Guerra Civil i per a moltes famílies el després fou macat per l’absència d’un pare, germà, cosí, avi, oncle....un cop finalitzat el conflicte fou quelcom sempre present: aquell esser estimat que no tornarien a veure ©Memorial Democràtic

reparación».9 Finalmente, la Corte también otorga una enorme relevancia a la difusión pública de la verdad como forma de reparación. Como señala la Corte en este sentido, «para reparar totalmente este aspecto de las violaciones cometidas..., el resultado del proceso deberá ser públicamente divulgado, para que la sociedad guatemalteca conozca la verdad».10 Una muestra palpable de la relevancia que está adquiriendo el derecho a la verdad como derecho autónomo es la reciente proclamación del 24 de marzo como Día Internacional para el Derecho a la Verdad en relación con las Violaciones Graves de los Derechos Humanos y para la Dignidad de las Víctimas. La Asamblea General de las Naciones Unidas11 ha elegido el 24 de marzo por ser un día especialmente simbólico, ya que conmemora la fecha del asesinato de una de las 9 Caso Myrna Mack Chang vs. Guatemala, Sentencia de 25 de noviembre de 2003, serie C, n.º 101, para. 274. 10 Ibidem, para. 275. 11 Resolución 65/196, 21 de diciembre de 2010.

personas que más luchó por la justicia y por el reconocimiento a las víctimas, el arzobispo de San Salvador Óscar Arnulfo Romero. Comisiones de la Verdad Una de las formas privilegiadas para hacer efectivo el derecho a la verdad en los procesos de transición tras graves violaciones de derechos humanos y del derecho internacional humanitario es la creación de una Comisión de la Verdad. En las últimas décadas se han creado más de cuarenta Comisiones de la Verdad como complemento a las acciones desplegadas en el terreno del acceso a la justicia por parte de las víctimas. 12 Estas comisiones, aunque denominadas «de la verdad», están desempeñando cada vez más roles que también tienen que ver con la reparación a las víctimas y con la reconciliación nacional. Las Comisiones de la Verdad se

configuran como un espacio especialmente idóneo para que las víctimas puedan narrar «su» verdad, alcanzando así una especie de rol terapéutico y regenerador del tejido social. 13 Estas comisiones pueden desempeñar un papel catártico si consiguen elaborar una narrativa inclusiva de las graves violaciones del pasado. Es una pena que en el caso español no se haya barajado con más fuerza la creación de una Comisión de la Verdad. Ante las enormes dificultades tanto jurídicas como políticas (además del paso del tiempo) con que tropiezan las iniciativas para abrir a las víctimas la vía del acceso a la justicia, hubiera sido una herramienta para hacer avances significativos en el terreno de la verdad y de la reparación de los crímenes de la Guerra Civil y el Franquismo. 13 MARTÍN BERISTAIN, C., Reconstruir el tejido social, Barcelona, Icaria, 1999.

12 Uno de los análisis más serios y más rigurosos acerca de las Comisiones de la Verdad figura en HAYNER, P. B.: Unspeakable Truths. Transitional Justice and the Challenge of Truth Commissions, Nueva York, Routledge, 2011 (segunda edición).

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

José Manuel Rúa Fernández Centre d’Estudis Històrics Internacionals de la Universitat de Barcelona (CEHI-UB)

ISSN: 2339-806X

Les herències polítiques del franquisme 40 anys després. De l’espai públic al record personal

El fet que quaranta anys després encara estiguem parlant de carrers i cerimònies que honoren els responsables de l’esclat de la Guerra Civil i de la instauració de la Dictadura ens obliga a reflexionar sobre quina és l’herència que ens resta, a dia d’avui, del règim franquista.

La victòria de Manuela Carmena a Madrid i d’Ada Colau a Barcelona a les darreres eleccions municipals, al capdavant de candidatures lligades a l’esquerra alternativa i als moviments socials, ha suposat un canvi històric a les dues grans ciutats de l’Estat. Tanmateix, no deixa de resultar curiós que entre les seves primeres iniciatives trobem mesures relacionades amb una de les herències del franquisme: la presència simbòlica de la Dictadura als espais públics. En el cas de Madrid, per la intenció del nou govern municipal de substituir els més de 150 monuments i noms de carrers i places en homenatge a protagonistes del cop d’estat contra la II República o de la repressió franquista; 1 i en el cas de Barcelona, pel fet de no autoritzar la celebració d’una 1 A la toponímia urbana madrilenya encara trobem referències als combatents de la División Azul, o als generals franquistes Juan Yagüe, José Enrique Varela, Fidel Dávila, Emilio Mola i Millán Astray. BORRAZ, M, «Manuela Carmena rebautizará las más de 150 calles franquistas de Madrid», eldiario.es (6/7/2015).

missa al castell de Montjuïc (de titularitat municipal) el passat 19 de juliol, en commemoració de l’aixecament militar contra l a R e públ i c a i e n honor d els militars rebels morts durant la Guerra Civil. 2 En tots dos casos les raons jurídiques esgrimides per prendre aquestes mesures fan referència al compliment de la Llei 52/2007 (més coneguda com Llei de la memòria històrica), en reconeixement de les víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura. Una llei aprovada fa 8 anys però que necessitava voluntat política per fer-la complir en tota la seva extensió a llocs tan emblemàtics com Madrid o Barcelona. El fet que quaranta anys després encara estiguem parlant de carrers i cerimònies que honoren els responsables de l’esclat de la Guerra Civil i de la instauració de la Dictadura ens obliga a reflexionar sobre quina és l’herència que ens resta, a dia d’avui, del règim franquista. 2 ANTÓN, J. «Colau prohíbe la misa en el castillo de Montjuïc por los sublevados de 1936», El País (16/7/2015).

Passat i present

Monument franquista dedicat a la Batalla de l’Ebre que és troba a Tortosa ©Memorial Democràtic

Pablo de Greiff, Relator Especial de les Nacions Unides per a la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i garanties de no repetició

Aquest escrit no pretén fer un repàs a les conseqüències de la rebel·lió militar i la Dictadura, fet que ens obligaria a parlar de les víctimes de la guerra, la fam a la postguerra, l’endarreriment econòmic, la regressió cultural, els represaliats polítics o l ’a ï l l a m e n t i n t e r n a c i o n a l d’Espanya durant el franquisme. El nostre objectiu es preguntarnos sobre les herències polítiques del règim dictatorial que encara

són presents d’alguna manera a la societat espanyola i catalana. Una herència que analitzarem a partir de dues mirades, una d’externa i una d’interna, que ens ajudaran a entendre la manera de relacionarnos amb el llegat de la Dictadura. Una primera aproximació a les herències del franquisme, en aquest cas a partir d’una mirada externa, es pot fer arran de l’informe del relator especial de les Nacions Unides sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició a Espanya, Pablo de Greiff, presentat el 22 de juliol de l’any passat. 3 El relator es va entrevistar amb representants públics del govern central i de governs autonòmics, del poder judicial (Consell General de Poder Judicial) i de la societat civil (associacions de víctimes, grups de recerca...). Al document es realitza un repàs sistemàtic dels diversos àmbits on caldria aplicar polítiques públiques per garantir l’accés a

Una primera aproximació a les herències del franquisme es pot fer arran de l’informe del relator especial de les Nacions Unides sobre la promoció de la veritat, la justícia, la reparació i les garanties de no repetició a Espanya, Pablo de Greiff

3 GREIFF, P. de., Informe del Relator Especial sobre la promoción de la verdad, la justicia, la reparación y las garantías de no repetición. Misión a España. Naciones Unidas. Asamblea General. Consejo de Derechos Humanos (22 de juliol de 2014).

la veritat del conjunt de la societat, de justícia i reparació de les víctimes de violència política, i per consolidar els mecanismes que impedeixin la repetició de violacions dels drets humans. L’informe reconeix que la democràcia a Espanya es troba plenament consolidada, després d’un procés de transició on el consens polític dels principals partits va facilitar el trànsit d’un règim dictatorial a un de constitucional. Però l’escrit fa una especial incidència en les mancances institucionals a l’hora de gestionar el llegat simbòlic i material de la Guerra Civil i la Dictadura. La crítica fonamental fa referència a la fragmentació i la dispersió de les accions portades a terme fins a l’actualitat (on organismes autonòmics, entitats memorialístiques i institucions universitàries han d’omplir els buits que deixa el govern central en aquest àmbit), i als obstacles legals i jurídics per avançar en el reconeixement de les víctimes i en l’accés públic a la veritat, tal com posa de manifest la inexistència d’un cens oficial de víctimes a nivell estatal o la manca de voluntat per trobar mecanismes que anul·lin les sentències judicials adoptades en violació dels principis fonamentals del dret durant la Guerra Civil i la Dictadura. L’informe esmenta les mancances de la llei del 2007, com és el fet de deixar la recuperació dels cadàvers de les fosses comunes localitzades en mans dels particulars o la manca de concreció amb el Valle de los Caídos, veritable símbol de les divisions provocades per la Guerra i la Dictadura. L’escrit recorda els dèficits del sistema educatiu, amb manuals que encara reparteixen responsabilitats simètriques als contendents de la Guerra Civil. També s’esmenta que institucions com el poder judicial o les forces de seguretat no incorporen dins 37

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

Monument El Valle de los Caídos, Madrid © Queralt Solé

dels seus processos de formació la responsabilitat d’aquestes institucions en les violacions dels drets humans durant el franquisme. Les conclusions del relator de Nacions Unides ens recorden, en definitiva, que des dels poders públics encara hi ha tasques pendents per tal de passar pàgina a nivell institucional amb l’herència de la Dictadura. Deixant de banda les recomanacions adreçades als poders públics (especialment al govern central), a l’hora de parlar del llegat franquista a la societat ens topem de seguida amb una part de l’herència difícil de quantificar, en tractar-se d’un llegat immaterial. Aquell llegat fa referència a les idees i les cosmovisions de la gent. Això implicaria parlar de tot un univers conceptual que inclou la ideologia, l’actitud individual i col·lectiva davant dels afers públics, els rols de gènere, el paper de la religió a la societat, etc. Tanmateix, en molts casos es tracta d’idees i pràctiques profundament conservadores arrelades molt abans de la instauració de la Dictadura franquista. En aquest sentit, el règim no proposava en matèria de valors socials i familiars cap innovació, simplement 38

suspengué de forma dràstica la modernització que estava experimentant la societat espanyola als anys 30 (igualtat de gènere, laïcitat, extensió d’un sistema educatiu públic...) per emprendre un retorn cultural al passat, on l’Espanya dels Reis Catòlics esdevindria no només un referent històric, sinó un veritable model social. Tal com reconeixia l’exdiputat de la Lliga Regionalista i apologista de la Dictadura franquista Ferran Valls Taberner: «El lema de Calvo Sotelo y del Bloque Nacional que él había formado en su tiempo, repetición oportuna del de los Reyes Católicos: “España, unida y en orden”, fue uno de los que constituyeron la finalidad del Glorioso Movimiento Nacional.» 4 Però deixant de banda els valors socials i familiars, quina ha estat la influència del franquisme en la configuració de la nostra cultura política en democràcia? Hi ha hagut algun tipus d’aportació política que arribi fins als nostres dies? Evidentment no resulta fàcil concretar com els gairebé 40 anys de Dictadura han condicionat la cultura p olítica espanyola. En l’actualitat política podem 4 VALLS TABERNER, F., «Frase profética», La Vanguardia Española (9/3/1939), p. 3

ISSN: 2339-806X

trobar contínues referències als dèficits democràtics del règim constitucional a Espanya vinculats amb el seu passat dictatorial. 5 Vincles que, innegablement, han condicionat les actuals institucions polítiques. A partir d’aquí, resulta fàcil realitzar tot tipus de plantejaments contrafactuals sobre com seria la política o la societat espanyola sense el pes de l’experiència dictatorial. Resulta fàcil, però estèril. És evident que el nostre sistema de valors i les nostres institucions polítiques serien diferents, però no és missió de l’historiador explicar allò que no va succeir. Per contra, una bona manera de copsar l’herència immaterial de gairebé 40 anys de Dictadura és a partir de les enquestes d’opinió, i entre aquestes una de les més recents i exhaustives va ser la del CIS de l’any 2008. 6 Dels resultats d’aquest estudi (que també incloïa un apartat específic sobre Catalunya), el primer que crida l’atenció és la baixa socialització política de la ciutadania, amb respostes que posen de manifest que a casa dels entrevistats, quan aquests eren joves o nens, no es parlava de política (en un 76,5% dels casos se’n parlava poc o gens). Aquestes dades coincideixen amb el fet de no parlar gens o fer-ho molt poc sobre la Guerra Civil (74,1%) o sobre el franquisme (69,6%). Tanmateix, malgrat no parlar del tema, o justament pel fet de no parlar del tema, la majoria 5 A tall d’exemple, i en relació amb el debat polític més important que es viu a Espanya en l’actualitat, com és el procés català, trobem les paraules de dirigents polítics tan dispars com Artur Mas : «La faible tradition démocratique de l’Espagne au cours des deux derniers siècles contribue, sans nul doute, à la configuration d’un imaginaire où la séparation des pouvoirs reste fragile», MAS, A., «Pour une Catalogne libre et européenne», a Libération (23/3/20); o Pablo Iglesias: «Sin abrir el candado del 78, Cataluña no podrá decidir», a La Vanguardia (28/12/2014). 6 CIS (Centro de Investigaciones Sociológicas), Memorias de la Guerra Civil y el Franquismo. Estudio n.º 2.760 (abril 2008).

Passat i present

En l’actualitat política podem trobar contínues referències als dèficits democràtics del règim constitucional a Espanya vinculats amb el seu passat dictatorial dels enquestats considera que el record del franquisme continua molt viu a la memòria de la població (amb una 57,5% a Espanya, que arriba al 70% en el cas de Catalunya). Aquesta absència de debat polític a l’entorn familiar, i més concretament de referències a la Dictadura, té el seu equivalent al sistema educatiu, amb pràcticament dos terços dels enquestats que afirmen que ni a la Guerra Civil ni al franquisme se’ls dedicava gaire atenció a l’escola o l’institut. A l’hora de rememorar el franquisme, el sentiment majoritari cap a la Dictadura és el de ràbia (23,5% a España, que arriba al 33,1% a Catalunya), amb uns percentatges de simpatitzants amb el règim molt pobres, dins d’una suma on trobem nostàlgics (2,5%), orgullosos (1,2%) i gent que ho associa a un exercici de patriotisme (3,2%). Tanmateix, encara que no desperti gaires simpaties, resulta colpidor que un 58,2% dels consultats (amb una xifra molt similar a Catalunya, el 56,2%) afirmin que el franquisme va tenir coses bones i coses dolentes, sense oblidar que un 23,8% creuen que el franquisme va contribuir a la modernització econòmica del país (dada que a Catalunya és fins i tot més alta, amb el 28,1%) i que durant aquest règim hi havia més ordre i pau que ara (35,1%).

Tamb é re s u lt a i nt e re s s ant comprovar com davant d’una de les conseqüències més dramàtiques de la Guerra Civil, els cossos que encara es troben a les fosses comunes, malgrat que més de la meitat de la ciutadania (50,2%) està d’acord a identificar-ne les restes i traslladar-les a un cementiri, n’hi ha més d’una quarta part (26,3%) que consideren que no s’hauria de fer res perquè és millor deixar les coses com estan. D’acord amb això, no resulta estrany trobar un 33,9% de persones que defensen que es millor oblidar-se del passat, perquè si es remogués podria tornar a repetir-se. Sobre com gestionar el llegat de la repressió franquista, l’estudi reflecteix una profunda divisió social, amb més d’un 40% (també a Catalunya) que estan en contra de crear comissions d’i nve s t i g a c i ó i n d e p e n d e nt s sobre les violacions dels drets humans durant la Guerra Civil i el franquisme. Amb tot, més de la meitat considera la democràcia hauria d’anul·lar els judicis polítics que van tenir lloc sota el franquisme (un percentatge que arriba al 64,9% a Catalunya) i retirar de l’espai públic tots els símbols que reten homenatge a la Dictadura (amb un 72,5% de partidaris d’aquesta mesura a Catalunya). Amb les d ades a l a mà, és evident que la Dictadura no va polititzar la població en un sentit ideològic (amb l’acceptació de l’ideari nacionalsindicalista o nacional-catòlic mitjançant l’adoctrinament). Bona prova d’això és que només un 5’9% dels enquestats mantinen que en algunes circumstàncies un règim autoritari pot ser preferible a un de democràtic. Però, en canvi, sí que es pot apreciar una desconfiança prou àmplia cap als partits polítics, als quals se’ls retreuen acusacions tan significatives com que només serveixen per dividir

Encara que no desperti gaires simpaties, resulta colpidor que un 58,2% dels consultats afirmin que el franquisme va tenir coses bones i coses dolentes la població (opinió que comparteixen el 38% dels entrevistats a Espanya i que arriba al 52,6% a Catalunya) o que són tots iguals (idea defensada per un 58% dels enquestats a Espanya i pel 65,2% a Catalunya). El resultat final d’aquesta línia de pensament ens porta a la màxima expressió del llegat polític del franquisme, la vella —i, d’acord amb l’estudi, no tan vella— idea que és millor no ficar-se en política. Idea que subscriuen més del 41% dels enquestats a Espanya i més del 51% a Catalunya. Així doncs, i deixant de banda les tasques pendents dels poders públics en matèria de reparació i reconeixement de les víctimes, aquest seria el gran llegat de la Dictadura: una desconfiança cap a la política, i més concretament cap a la implicació política, que sintonitza, malauradament, amb les paraules del periodista i addicte al règim Francisco de Cossío, qui apuntava que «hasta que un día el buen español salga a la calle y diga para sí “hoy no tengo ganas de discutir de política”, se habrá conseguido poco».

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

Elna 40

Espais de Memòria

La Maternitat suïssa d’Elna Era al voltant dels anys 2000 quan la història de la Maternitat Suïssa d’Elna sorgeix del passat. A l’inici són dues persones i una entitat pública que estan a l’origen d’aquest redescobriment històric. La primera persona és el senyor Guy Eckstein, un nen nascut a la Maternitat Suïssa el 1941 que va tornar al seu lloc de naixement el 1997. En segon lloc, el propietari del castell d’en Bardou d’aquest període, el senyor François Charpentier, qui va quedar molt sorprès per la història que el seu palauet celava. I, finalment, el consistori de la vila d’Elna, que comprarà el castell el 2005. Tots plegats sumaran recursos, forces i voluntats perquè aquesta història, la Maternitat d’Elna, ressorgeixi. En aquest encaix, cal tenir molt present també l’escriptora i historiadora catalana Assumpta Montellà, qui donarà a aquesta memòria històrica una nova dimensió a tots dos costats dels Pirineus. D’aquesta manera, aquest patrimoni tindrà un ressò més internacional i, alhora, sensibilitzarà el públic català en donar-li a conèixer part de la seva història a l’exili. La Maternitat Suïssa té, avui dia, molts ambaixadors a Catalunya. Tan el Govern com el Parlament han estat impulsors d’aquesta memòria compartida. Mitjançant el Memorial Democràtic i el Museu Memorial de l’Exili (MUME) de La Jonquera s’han dut a terme activitats com la trobada de petites Elnes, on es reuneixen famílies d’ambdós costats amb filles a qui han posat el nom d’Elna, en molts casos com a homenatge a aquesta memòria. També han contribuït a difondre aquesta història diferents municipis de Catalunya, a l’actualitat un total de 13. També els instituts i les escoles han participat en aquesta transmissió, així com la televisió catalana amb la projecció del documental El legat de la Maternitat. La trobada de les petites Elna, que agrupa 177 famílies catalanes, ha esdevingut tot un símbol i homenatge cap a la figura de l’Elizabeth Eidenbenz i tot l’equip humà que hi va treballar. El valor didàctic de la tasca que van realitzar en aquelles condicions terribles que es van viure a principi dels anys 40 a la Catalunya Nord esdevé un símbol del coratge i la humanitat de les ambaixadores, que gràcies a una col·laboració estreta amb el Memorial Democràtic es reagrupen cada dos anys en el marc d’una trobada.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

Centre d’Interpretació de l’Última Defensa de Barcelona (CIUDEB) El CIUDEB és un equipament museogràfic singular i de referència relacionat amb la Guerra Civil que se situa a la localitat de Subirats. Aquest projecte ha estat elaborat pel Centre d’Estudis de Subirats amb la participació de l’Ajuntament de Subirats. L’última defensa de Barcelona es refereix als fets esdevinguts a Subirats els dies 22 i 23 de gener de 1939. Seguint les línies defensives dissenyades pel general Vicente Rojo, els soldats republicans van construir una sèrie de fortificacions a banda i banda de la carretera N-340 des de Pago fins al coll de l’Ordal. L’objectiu d’aquestes defenses era impedir l’avanç de l’exèrcit franquista, el qual es trobava cada cop més a prop de Barcelona. Malgrat la resistència republicana, l’exèrcit rebel va efectuar una maniobra d’encerclament sobre aquestes defenses que li va permetre superar-les i seguir amb el seu avanç. El CIUDEB és una eina de divulgació per donar a conèixer tots aquests fets. En aquest espai es mostra material, complementat amb testimonis locals i un relat històric dels esdeveniments. A més de les fortificacions, en aquesta zona s’han localitzat restes de material bèl·lic i estris de menjar, així com premsa escrita de l’època conservada per particulars.

42 42

Entre les activitats que ofereix aquest espai es troba la Ruta de l’Última Defensa de Barcelona. La ruta porta els visitants a veure diverses fortificacions, trinxeres, nius de metralladora, punts d’observació, etc., tot amb la finalitat d’ensenyar tot aquest patrimoni que durant molt de temps havia estat amagat i oblidat. La ruta guiada segueix el camí que les tropes franquistes van fer el dia 22 de gener de 1939 a Subirats. L’itinerari comença al poble de Sant Pau de l’Ordal, passant «entre les vinyes» i fins arribar a la masia de Can Mata del Racó, que segueix fins al Pago, on es visita el Centre d’Interpretació. Tot seguit el visitant s’endinsa al bosc per visitar les trinxeres i els nius de metralladora més propers. Tota la visita es duu a terme amb guies adscrits al Centre d’Estudis de Subirats. Les visites es fan cada tercer diumenge de mes. CIUDEB: Camí de la Creu, s/n - El Pago (Subirats) Informació i reserves: Patronat de Turisme de Subirats Estació Vitivinícola de Lavern, s/n 08739 Subirats www.turismesubirats.cat

Espais de MemĂ˛ria

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

El teu article

Treballar l’Holocaust a les aules. Maria Ojuel Solsona, professora d’Història

El film La professora d’història (2014) es basa en uns fets reals: una docent que ensenya història en un institut dels afores de París

A propòsit del film La professora d’història A propòsit del film La professora d’història (Les héritiers), plantegem en aquest article una reflexió sobre com treballar l’Holocaust a les aules, especialment en contextos multiculturals, per tal que els alumnes s’apropiïn d’un passat que els és comú i els dóna lliçons i raons per millorar el seu present. El film La professora d’història (2014) es basa en uns fets reals: una docent que ensenya història en un institut dels afores de París, en un context complex i multicultural, proposa als seus alumnes de participar en un concurs de projectes sobre la resistència i la deportació. A partir d’aquesta experiència, els alumnes, desmotivats i amb poques expectatives personals, accediran d’una manera vivencial a la història i se n’apropiaran, malgrat els pocs referents previs que tenen sobre el tema. El film, ja des de l’inici, no deixa dubtes en la seva postura amb relació al debat sobre el concepte de laïcitat a l’escola francesa, en què qualsevol símbol que pugui interpretar-se com a religiós és prohibit. Les noies són obligades a treure’s el vel, els penjolls amb creus no han de ser visibles, etc. La primera escena

descriu una situació surrealista: una exalumna, que porta el hijab, es dirigeix a la secretaria del centre per recollir el seu títol de batxillerat. L’escrupolositat en el compliment de la norma fa que se li negui el tràmit si no es treu el vel. Les protestes de la noia —que al·lega que durant la seva escolaritat va respectar la llei però que ja no és alumna del centre— topen amb el mur de la intransigència del personal del centre. El debat sobre la subtil frontera entre el principi de laïcitat i la llibertat personal està ser vit. «No són necessàriament les lleis les que protegeixen l’escola laica. Hem de pensar en altres patrons. Que cadascú jutgi…», va manifestar la directora del film, Marie-Castille Mention-Schaar. L’actriu Ariane Ascaride interpreta el personatge d’Anne Guéguen, una professora d’història, geografia i història de l’art, que és la tutora del grup més difícil de seconde (equivalent a quart d’ESO) de l’Institut Léon Blum de Créteil, un municipi de la banlieu parisenca. El grup està format per alumnes fracassats, desmotivats o bé que no han aconseguit prou nota per accedir a altres opcions. Amb algunes excepcions,

El teu article

Cartell de la pel·lícula La professora d’història (Les Heritiers)

la baralla i la discussió és la manera usual de relació entre ells. Són alumnes amb realitats familiars diverses, i amb cultures i religions diferents, molts dels quals amb pocs o nuls referents sobre la història i la cultura occidental. Anne Guéguen s’esforça durant les seves classes perquè la ignorància i el prejudici donin pas a l’esperit crític. El rendiment del grup no millora, malgrat els esforços de la tutora, la qual decideix proposar als alumnes de participar en un concurs nacional de projectes sobre la resistència i la deportació, sota el tema «Els infants i els adolescents dins el sistema concentracionari nazi». Els nois i noies, amb expectatives molt limitades sobre si mateixos, dubten de l’èxit de la proposta,

però accepten majoritàriament el repte. Inicialment, la professora els demana que aportin informació sobre l’Holocaust i, a partir d’aquí, constitueixin grups per treballar diversos temes. La classe magistral dóna pas a la recerca per part dels alumnes: el protagonisme és ara a mans dels joves. La mestra els acompanya en el procés de fer-se preguntes —més que donar-los respostes— i els ajuda a ser rigorosos amb les seves fonts d’informació, i a tenir cura dels continguts i no només de la forma. El grup fa una visita conjunta al Memorial de la Shoah a París, on la mestra constata l’interès dels alumnes per les històries individuals dels que patiren la deportació. Una de les alumnes més conflictives,

amb una realitat familiar difícil — probablement ignorada pels seus mestres—, s’anima a unir-se al projecte en identificar-se amb el caràcter rebel de Simone Veil, advocada i política francesa, que va patir la deportació. Un punt d’inflexió serà la sessió en què un supervivent —real— de la Shoah, mort recentment, Léon Zyguel, explicarà el seu testimoniatge als camps d’Auschwitz i Buchenwald quan tenia quinze anys i la pèrdua dels seus familiars. Anne Guéguen fa veure als alumnes que tant Simone Veil (nascuda Simone Jacob) com Léon Zyguel eren de família jueva però que, sobretot, eren francesos i, en conseqüència, una part dels seus conciutadans van ser còmplices de la seva deportació. Durant el testimoniatge de Zyguel, les llàgrimes dels joves són la demostració que s’han posat en la seva pell, alhora que senten indignació. Una alumna li pregunta si creu en Déu i Zyguel respon negativament, deixant incògnites. Cal recordar, tanmateix, que alguns deportats tenien poca o nul·la consciència de ser jueus; de fet, molts no eren creients, i només conservaven alguns costums o rituals a l’àmbit familiar, però això no els va estalviar les persecucions. Els noms i cognoms delataven el seu origen, de la mateixa manera que dir-se Ahmed o Fàtima a Europa. L’Holocaust, un episodi que els era a penes conegut, es converteix en part de la seva història i entenen la importància de comprendre el passat. «No digueu mai jueu de merda, negre de merda, àrab de merda, perquè tot el que jo he viscut no hauria servit per res», són les darreres paraules que Zyguel adreça als joves. Els alumnes adquireixen progressivament coneixements, esperit crític, autonomia i valors, i decideixen, per compte propi, prescindir de la competitivitat entre grups i treballar veritablement en equip, ajudant-se els uns als altres, i aportant cada un el millor 45

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

Fotograma de la pel·lícula La professora d’història (Les Heritiers)

per al col·lectiu, amb un esperit de cooperació i respecte mutu que afecta positivament les relacions interpersonals, alhora que augmenta la seva autoestima. Més enllà del resultat del projecte, el que interessa de la pel·lícula és el procés que permet que aquests adolescents d’origen divers reconeguin l’alteritat i s’apropiïn d’un passat que perceben comú i que els dóna lliçons i raons per millorar el seu present. Per què serveix ensenyar història, si no? Tot i que, com diu la mestra: «la història no s’ensenya; es comprèn». L’exemple de la pel·lícula, però, no descriu un cas excepcional. Des de fa temps, el professorat d’història, també a casa nostra, ha pres consciència de la necessitat d’oferir als joves un discurs més obert i «en construcció», un relat centrat en la recerca i la crítica de fonts i en l’ús de metodologies —com la història oral— que facin més vivencial la matèria. Des d’aquesta perspectiva, la història permet entendre el present com 46

una fase d’un procés inacabat, configurat a partir d’elements del passat sobre els quals és possible actuar per modelar el futur. Els alumnes actuals, molt «presentistes», han de copsar que el passat no és quelcom allunyat de la seva realitat, sinó que el seu present és fruit de la història i que ells poden ser-ne agents actius per canviar-lo o millorar-lo. En contextos multiculturals, en què l’alumnat té referents molt diversos, la necessitat de trobar elements comuns —la

Res més lluny de la realitat: mentre hi hagi morts, víctimes de règims totalitaris i prejudicis ètnics i religiosos, cap genocidi no ha de quedar oblidat

guerra i la pau, la riquesa i la pobresa, la justícia i la injustícia, la religió i la laïcitat, etc., malgrat que el context pugui diferir— és encara més peremptòria. L’estudi de l’Holo caust i la deportació és un tema habitual en els currículums dels sistemes escolars europeus, inclòs el nostre. Encara hi ha, però, qui creu que aquest genocidi només ens toca de gairell. Res més lluny de la realitat: mentre hi hagi morts, víctimes de règims totalitaris i prejudicis ètnics i religiosos, cap genocidi no ha de quedar oblidat. La història de l’Holocaust és també part de la nostra història: perquè forma part de la història de la humanitat i perquè té una relació directa amb la història de Catalunya al llarg del segle XX, especialment durant la Guerra Civil i la II Guerra Mundial, en què molts ciutadans, des de l’exili forçat, van continuar lluitant per les llibertats i la democràcia i contra la intolerància i el feixisme, i van ser víctimes de la deportació

El teu article

als camps de concentració nazis. Pot ser el moment per recordar, també, que el col·lectiu jueu a la península Ibèrica va patir episodis d’intolerància al llarg de la història, com els pogroms i l’expulsió definitiva l’any 1492.

Conscients de la importància de treballar la memòria històrica entre els escolars, l’any 2008 es va subscriure un conveni entre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat i el Memorial Democràtic Conscients de la importància de treballar la memòria històrica entre els escolars, l’any 2008 es va subscriure un conveni entre el Departament d’Ensenyament de la Generalitat i el Memorial Democràtic, que implica acords de col·laboració entre les dues institucions per a la formació dels docents i l’elaboració conjunta i difusió de materials didàctics i de la xarxa d’espais memorials. L’any 2011 es va fer el primer curs sobre l’exili, la deportació i l’Holocaust, i, poc després, es va constituir un grup de treball amb el mateix nom, format per ensenyants, tècnics del Memorial i experts universitaris, que ha treballat incansablement en la creació de materials, en la recuperació d’històries de vida i en l’organització d’activitats, com la que se celebra amb motiu del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust. Any rere any, els alumnes han anat

adquirint protagonisme en l’acte, durant el qual s’ha donat veu a persones que patiren l’Holocaust i als seus descendents, i també a víctimes d’altres genocidis. Des d’altres plataformes —com l’Amical de Mauthausen— més docents han treballat amb un mateix esperit: mantenir viva la memòria de la deportació, per mitjà d’activitats diverses, com és el viatge d’estudis i homenatge als camps de concentració. Recentment, la instauració del Premi de Recerca en Memòria Democràtica ha servit per estimular l’elaboració de treballs de recerca entre l’alumnat de batxillerat. Per mitjà d’aquestes activitats i projectes, els alumnes comprenen la utilitat de la història per al seu present i desenvolupen competències personals i cíviques. També aprenen a treballar en equip, a prendre decisions i a sentir-se protagonistes del propi aprenentatge, tot prenent un rol actiu i responsable en activitats d’índole molt diversa: dramatitzacions, recerques, creacions plàstiques, audiovisuals i literàries, etc. En espais multiculturals, és un antídot per reforçar l’esperit de convivència i el respecte per la diversitat. El professorat hi participa des d’àrees molt diverses: història, filosofia, literatura, arts plàstiques, música, etc., i progressivament les activitats s’han convertit en part de l’ADN dels centres. A diferència del que mostra la pel·lícula que hem analitzat: la professora com a heroïna solitària que s’implica en un projecte sense el suport del centre —una realitat que també es dóna a les nostres escoles—, cada cop és més necessari donar una magnitud transversal a aquest tipus de projectes, fer convergir professorat de diferents especialitats i tenir la complicitat de la direcció, les famílies i l’entorn, per assegurar-ne l’impacte i la sostenibilitat. De la mateixa manera, també s’han fet jornades, que han servit per posar en contacte docents de diferents

centres per intercanviar experiències i desenvolupar projectes comuns, fins i tot més enllà de les nostres fronteres. Per acabar, no és casualitat que el títol original del film amb el qual hem iniciat aquest article sigui Les héritiers (‘Els hereus’). Per als adolescents i joves, hi ha un abans i un després de la participació en aquest tipus d’experiències. Cal confiar, per tant, que aquest fet sigui la garantia que la memòria històrica dels genocidis es mantingui i passi de generació en generació. Enllaços d’interès: • Presentació del film Les héritiers • Dossier pedagògic del film Les héritiers • Crítica del film Les héritiers, per Jaume Cela • Sobre Léon Zyguel, testimoni de la Shoah • Pàgina web del grup de Treball Exili, Deportació i Holocaust • Pàgina web de les activitats escolars sobre el Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust • Pàgina web del Memorial Democràtic (secció «Serveis educatius») • Premi de Recerca en Memòria Democràtica • Pàgina web de l’Amical de Mauthausen

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

Manuel Domínguez López, Centre d’Estudis de l’Hospitalet

Víctimes mortals de la repressió franquista a l’Hospitalet L’objectiu d’aquest article és, des de la perspectiva local, fer un recull de les formes de repressió del franquisme que provocaren víctimes mortals.

Una de les novetats que aportem en aquest article és la constatació que a l’Hospitalet es va produir una altra modalitat d’assassinat polític.

Els afusellaments al Camp de la Bota L a m é s i mp or t ant d e s d e l punt de vista numèric és la que es va fer en els primers mesos de l’ocupació, a partir del 26 de gener de 1939. Amb llistes confeccionades amb gent de la localitat, la Guàrdia Civil, amb la possible col·laboració d’escamots de falangistes, detenia a qui trobaven oportú. Després de les tortures, les persones detingudes patien simulacres de judici amb forma de consell de guerra, alguns dels quals acabaren en pena de mort pels delictes de «rebel·lió militar» o «auxili a la rebel·lió». Els seus noms i característiques ja han estat publicats. Jordi Cánovas va fer un estudi exhaustiu dels hospitalencs afusellats, i sabem que van ser vint-i-tres homes d’entre 21 i 49 anys, la majoria dels quals, tret d’un, van ser afusellats al Camp de la Bota.1 1 CÁNOVAS, J., «Hospitalencs afusellats. Els consells de guerra», a: L’Hospitalet lloc de memòria. Exili, deportació, repressió i lluita antifranquista, L’Hospitalet, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, 2007, p. 173-183.

ISSN: 2339-806X

La Llei de fugues Una de les novetats que aportem en aquest article és la constatació que a l’Hospitalet es va produir una altra modalitat d’assassinat polític. Reproduïm un document del 6 de maig de 1939, que l’Inspector Jefe de la policia de l’Hospitalet envià a l’alcalde: «Cúmpleme manifestar a V. E., que de investigaciones practicadas por los agentes de esta Plantilla a las órdenes del que tiene el honor de suscribir, en la noche última y obedeciendo órdenes del Iltmo. Señor Comandante Militar de esta Plaza, los soldados de nuestro invicto Caudillo pertenecientes a la bandera de Oviedo nº 1, practicando ser vicio de patrullas y razias contra la gente maleante, al pasar en la barriada de Santa Eulalia, detuvieron a varios individuos y al tratar de conducirlos a la Comandancia de esta Ciudad, cinco de ellos pretendieron darse a la fuga, haciendo dicha fuerza, fuego contra ellos, resultando los cinco muertos, fuerzas de la misma bandera y prestando los mismos servicios detuvieron en la Torrasa a varios individuos y al intentar huir también cinco de ellos la fuerza citada disparó contra ellos también matándolos, cuyos cadáveres se encuentran en el Depósito

El teu article

Camp de la Bota, monument als afusellats durant la repressió franquista © Memorial Democràtic

Judicial del Cementerio de esta Ciudad.[...] Los hechos ocurrieron en la madrugada de hoy».2 Al llibre Registro de sepulturas del 30 de Diciembre del 1937 al 9 de Mayo del 1946, conservat a l’Oficina d e l C e m e n t i r i Mu n i c i p a l d e l’Hospitalet, hi són, efectivament, els noms de deu homes inscrits el 6 de maig de 1939, la causa de la mort dels quals va ser «hemorragia traumática»”, i també indica que van ser enterrats «á la fosa». I uns rengles més avall hi ha uns altres cinc homes, la data de la defunció dels quals és el 9 de maig, i dels quals també es diu que la causa de la mort és «hemorragia traumática» i que van ser enterrats «á la fosa». La conclusió sembla evident. Les tropes franquistes que ocupaven l’Hospitalet van sortir un parell de nits i van assassinar aquests quinze homes, aplicant la vella Llei de fugues. Els morts eren de Santa Eulàlia, s e t , i C ol lbl anc - Tor r ass a , s is (incloent-hi el petit barri de la Granota, que avui és de la Florida). 2 AH. caixa «525. Administració General. Correspondencia 1939 II».

Tenien entre 24 i 49 anys. També sabem que cinc eren casats. 3

on hi havia hagut una gran implantació de la CNT i la FAI. També era receptor de comentaris racistes en relació amb l’origen immigrant de la població, especialment de Múrcia. La identificació immigrant-delinqüent-anarquista

s’havia fet durant la República i l a repro duïen les autor it ats franquistes. En relació amb Santa Eulàlia, només per recordar, el jutjat militar que hi havia a la ciutat s’establí en un primer moment als baixos de l’Ajuntament, però després es traslladà a aquest barri. 4 Aquesta cacera humana del 6 i el 9 de maig no era el mètode habitual de la repressió franquista després de la fi de la Guerra Civil, i caldria comprovar si fets semblants es produïren a d’altres poblacions. Com és que l’exèrcit prenia un paper actiu en la repressió política? Sense poder fer cap afirmació contundent, ordeno els següents fets: 1. El 30 d’abril, el comissari de policia que encapçalava la repressió política a la ciutat, José León Giménez, va ser assassinat. Era un clar cas de resistència armada, una resposta de tu a tu a les forces repressores. 2. L’1 de maig, el general governador militar de Barcelona, Pedro Yeregui Moreno, va visitar

3 Les seves dades són consultables a: <http://www.localmundial.blogspot.com. es/2014/09/la-repressio-franquista-lhospitalet.html>. [Consulta: 23 setembre 2015]

4 SANTACANA, C., Victoriosos i derrotats. El franquisme a l’Hospitalet (1939-1951), Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, p. 123-128.

Com va documentar Carles Santacana, la repressió fou especialment dura a la Torrassa i Santa Eulàlia. La Torrassa era, en aquella època, l’exemple més important de barri socialment conflictiu i

Les tropes franquistes que ocupaven l’Hospitalet van sortir un parell de nits i van assassinar aquests quinze homes, aplicant la vella Llei de fugues.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

l’Hospitalet i va fer una inspecció de les forces militars que hi havia. 3. El 6 i el 9 de maig, l’exèrcit protagonitzà sengles razzies i matà quinze homes.5 4 . E l mate i x d i a 6 d e mai g t a m b é h i h a l ’a n o t a c i ó ( d e l’enterrament?) al llibre del cementiri de Manuel Luis Bertran, natural de Barcelona, de 18 anys, amb domicili al carrer Roig, 15, del qual diu «Fusilado por los rojos 15 julio 1938» en un poble de la província de Lleida el nom del qual no es pot llegir bé. Sense fer cap afirmació concloent, podem dir que davant l’acte de resistència armada, l’exèrcit actuà com en una zona ocupada i va prendre represàlies sobre la població civil, utilitzant el terror com a arma política. També és possible que l’enterrament d’una víctima de la repressió en la rereguarda republicana previst per a aquell dia impulsés els franquistes a cometre els crims. Val a dir que al llibre del cementiri hi ha molts noms que mereixen un aclariment, com el de Rosa Monné Casas, de 14 anys, morta el 26 de gener per una ferida d’arma de foc, o el d’Antònia Martínez López, que havia nascut a Garrucha (Almeria) vint-i-cinc anys abans, i que va morir el 4 de març per una «hemorragia traumática cerebral». Les fonts memorialistes En les memòries de persones que van viure aquells anys trobem relats de casos de morts produïdes per la repressió, que s’han de prendre amb la precaució pròpia d’aquesta mena de fonts. Ens informen de dos tipus més d’assassinats polítics. Domènec Pastor Petit, el gran escriptor hospitalenc, descriu com, vers l’abril del 1939, un militar va clavar un tret al cap a un home gran perquè li va contestar 5 La Vanguardia Española, 3 de maig de 1939, p. 3.

en català quan li va preguntar per una adreça, a la rambla Just Oliveras. 6 Les característiques del relat i la trajectòria de l’autor fan versemblant aquest episodi. Aquests actes de barbàrie puntual sempre han format part de la memòria col·lectiva i eren transmesos de forma oral, i gairebé mai eren registrats documentalment, fins a perdre la versemblança.

L’Hospitalet havia estat una important font de milicians i patrullers durant la Guerra, i també ho va ser de guerrillers durant la postguerra R amon G óme z ens infor ma de la mort del pare d’un company d’escola, de cognom Escodà, que era empresonat a la Model. Quan la mare, que era en llibertat condicional, en va demanar explicacions, li van fer signar un paper acceptant la versió oficial segons la qual el seu marit s’havia suïcidat. Aquest episodi seria un exemple d’una mort d’un altre tipus, la dels empresonats que morien pels maltractaments, males condicions, etc.7 Els testimonis de Pastor Petit i Gómez són només testimonis, que convindria confirmar documentalment. Al llibre del cementiri podem trobar alguns noms que es correspondrien amb l’home gran possiblement assassinat a la Rambla. La documentació de la mortalitat a la Model és més difícil de consultar… 6 PASTOR PETIT, D., Posta de Sol sense Lluna. Memòries d’infantesa de la Guerra Civil, Barcelona, Editorial Base, 2009, p. 260-261. 7 GÓMEZ, R. Anys victoriosos, anys triomfals, La petita història dels anys 40 a l’Hospitalet de Llobregat, Lleida Pagès Editors, 2002, p. 145-146.

ISSN: 2339-806X

Els guerrillers La cinquena modalitat d’assas-sinat polític que patí la població hospitalenca va ser el de la repressió de la guerrilla. Aquests casos han estat tractats per la bibliografia i podem rastrejar-ne alguns. L’Hospitalet havia estat una important font de milicians i patrullers durant la Guerra, i també ho va ser de guerrillers durant la postguerra. El cas més conegut és el de Quico Sabaté, abatut el 1960. Abans, però, en una acció el març del 1949 és mort per la policia, a la seva casa de la Torrassa, Miquel Barba Moncayo, i el setembre fan el mateix als carrers de Barcelona amb Josep Sabaté. 8 Molt probablement, en els fets que provocaren la mort de Barba es produí la del policia Antonio Juárez. 9 El febrer del 1950 fou afusellat, al Camp de la Bota, Manuel Sabaté, el germà petit de Quico i Josep, més pel seu cognom que pel que havia arribat a fer. L’acusació en aquest moment era de bandidatge i terrorisme i atracament.10 De fet, l’assassinat del comissari León a l’Hospitalet, abans esmentat, es considera la primera acció de la guerrilla antifranquista, anarquista en aquest cas. El fet fou portat a terme, segons l’escriptor llibertari Abel Paz, per un grup anarquista liderat pel torrassenc Joaquim Pallarés Tomàs. 11 Aquesta afirmació és improbable, perquè el 1939 Pallarés tenia només 16 anys. Dolors Marín és més cauta i només diu que aquesta mort se li va atribuir, sense afirmar-ho.12 8 DELGADO, M.; PADULLÉS, J.; i HORTA, G. (dir.), Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista, Barcelona, Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, 2012, p. 35. 9 La Vanguardia Española, 10 de març de 1949, p. 8. 10 CLARÀ, J, Manolet Sabaté aprenent de maqui, Barcelona, Rafael Dalmau Editor, 2014, p. 59-60 i 83-84. Citat a SANTACANA, C., op. cit., p. 279-280. 11 Citat a SANTACANA, C., op. cit., p. 279-280. 12 MARÍN SILVESTRE, D., Clandestinos. El maquis contra el franquismo, 1934-1975, Barcelona, Plaza&Janés, 2002, p. 208.

El teu article

Fossar de la Pedrera, Cementiri de Montjuïc. Fossa comuna on eren enterrades algunes de les víctimes de la repressió franquista © Memorial Democràtic

Hem pogut consultar el consell de guerra sumaríssim que es va fer a Pallarés i el seu grup el març del 1943. Segons aquesta documentació, van començar a actuar l’agost del 1942 amb l’assassinat d’un caporal de la Guàrdia Civil. En el grup també hi era el torrassenc Pere Tressols Meix, de 28 anys. Finalment, nou homes, d’entre 20 i 34 anys, condemnats a mort pel delicte d’atracament i (alguns) mort, foren executats el 29 de març a la presó Model. La causa de la mort és «axfisia» (sic), és a dir, amb garrot vil, i foren enterrats a la fossa comuna del cementiri del Sud-Oest. 13 Ara per ara sabem d’aquests sis guerrillers morts de la ciutat, però una recerca d’alguns altres consells de guerra de ben segur que rescataran més noms de l’oblit. Repressió de l’antifranquisme Un cop abandonada la lluita armada en la dècada del 1950, les formes de lluita política i social pacífiques foren les exclusives en els 13 Sumarísimo Ordinario núm. 31.429, Arxiu del Tribunal Militar Tercero de Barcelona.

rengles antifranquistes. Tanmateix, la resposta franquista no ho era pas, de pacífica. En les seves memòries, Pepe Gutiérrez ens parla de Rafael, un jove que havia contret la tuberculosi a la presó de Burgos, on havia estat empresonat per raons polítiques, i que finalment va tornar al seu poble andalús d’origen a morir vers el 1966. 14 Malgrat que és el període del franquisme més proper, també tenim força desconeixement pel que fa a les víctimes de la repressió. Les persones i les famílies que no han continuat en l’activitat política sovint han volgut oblidar. 15 Sabem que tenim moltes històries per recuperar i molts noms per dignificar. La Transició no va ser tan modèlica com ens han volgut explicar.

Malgrat que és el període del franquisme més proper, també tenim força desconeixement pel que fa a les víctimes de la repressió

14 GUTIÉRREZ, P., Memorias de un bolchevique andaluz, Barcelona, El Viejo Topo, 2002. 15 TRAYNER, M. P.; MONTÓN, M. Á.; i CAMÓS, J., «Presos i preses de l’Hospitalet (1969-1976)», Quaderns d’Estudi, l’Hospitalet de Llobregat, Centre d’Estudis de l’Hospitalet, núm. 23 (octubre 2010), p. 95-96.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

Oriol Abulí Vergés Màster en Turisme Cultural (Universitat de Girona)

Aquesta activitat bèl·lica va esdevenir habitual a partir de la Guerra Civil espanyola (1936-1939)

Els refugis antiaeris a les comarques gironines: un producte turístic de memòria incipient Els refugis antiaeris esdevenen un element molt important en la memòria històrica de la societat catalana, al mateix temps que una resposta a una nova arma de destrucció fins llavors impensable: la Guerra Total, un atac des de l’aire tant a soldats com a població civil, per crear una major debilitació de l’enemic.1 Si bé és cert que aquesta estratègia és nova, tampoc podem deixar d’anomenar una novetat quant a armes utilitzades per atacar la població i els diversos fronts de l’enemic: el bombardeig aeri. Aquesta activitat bèl·lica va esdevenir habitual a partir de la Guerra Civil espanyola (19361939), tot i tenir certs antecedents durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) i les guerres colonials. Tanmateix, aquest tipus d’atac no es va utilitzar de manera estratègica, ja que la tecnologia de llavors no permetia poder bombardejar amb gaire precisió. 1 GARCÍA, D. (ed.), Ales negres i xampinyons. Bombardeigs i refugis. Figueres 19361939, Viladamat: Gorbs, 2015.

ISSN: 2339-806X

Tamb é é s c e r t qu e du r ant l a Guerra Civil a Espanya sí que es va seguir errant en els objectius a atacar, però en menor grau, ja que encara no s’utilitzava el radar.2 Això comportava una detecció molt justa de l’arribada dels avions, uns pocs minuts abans de l’atac, fins que aquests no eren audibles. Els refugis a la província i les Juntes de Defensa Passiva És en aquest aspecte on entren els refugis antiaeris. A diferència d’altres tipus de construccions similars com podrien ésser els búnquers, aquests s ón: «una construcció adequada i destinada a protegir les persones dels efectes dels bombardeigs aeris, especialment subterrània, de formigó armat, amb accés protegit i proveïda de ventilació artificial i, eventualment, de serveis sanitaris 2 Aquest instrument es va descobrir a la Gran Bretanya l’any 1935, i permetia la localització exacta dels aparells en una pantalla catòdica. Ara bé, no havia transcendit ni formava part de la investigació militar.

El teu article

Entrada d’un refugi de la Guerra Civil. Celrà / Ajuntament de Girona. CRDI © Pep Iglésies Trias

i contra incendis.»3 A més, podem entrar encara en més detalls, ja que la seva forma podia ser d’una o d’una altra segons la seva ubicació i les característiques del subsòl triat, el pressupost de l’obra i els materials disponibles. 4 Ara bé, hem de considerar els antecedents d’aquests tipus de construccions: les trinxeres. Aquests refugis simples en forma de ziga-zaga, emprats des de la Primera Guerra Mundial, eren originalment per protegir els soldats contra el foc dels enemics. També és cert que aquestes gaudien de l’avantatge d’una ràpida construcció i van ésser un complementari recurs molt utilitzat entre els municipis que van haver de protegir-se de les bombes llançades des del cel. A la província de Girona van començar, els bombardeigs, a la badia de Roses el 30 d’octubre de 1936, per part del vaixell de guerra Canarias. Aquesta mesura dissuasiva va comportar un desavantatge a les tropes republicanes, que no van poder marxar al front. A partir de llavors, es va comprendre l’accentuat perill a 3 Gran Enciclopèdia Catalana, 2015. 4 GARCÍA, D., op. cit.

Catalunya. És allà on entren les Juntes de Defensa Passiva (JDP), que van fer palesa la necessitat de construir refugis immediatament per tot el territori català.5 Al llarg de la guerra, va ésser constant

En el cas de les comarques gironines, la ciutat més afectada va ésser Figueres, que, com la resta de Catalunya, va patir una intensificada pluja de bombes entre el 1938 i el 1939 l’atac de les tropes feixistes de la Itàlia de Mussolini i l’Alemanya de Hitler. Les primeres tenien el gran avantatge d’establir-se a l’illa 5 CLARÀ, J., «Bombardeig de Roses i nit de terror», Revista de Girona, núm. 118 (1986), p. 472-476.

de Mallorca, cosa que va comportar un constant atac al litoral de la península. En el cas de les comarques gironines, la ciutat més afectada va ésser Figueres, que, com la resta de Catalunya, va patir una intensificada pluja de bombes entre el 1938 i el 1939. Durant la guerra, la Generalitat va decidir crear, el juny de 1937, les JDP, que van haver d’implementar una sèrie de mesures per detectar, prevenir i salvar els ciutadans davant una amenaça aèria o marítima. Aquesta estava dividida en les seccions de Plans i obres, Sanitat i ser veis Z i S enyals i alarmes. El cas dels refugis era mé s c ompl e x , j a qu e l e s J DP s’encarregaven d’estipular les normes de la seva construcció i un seguiment d’aquesta, la facilitació de subvencions i negociació d’ajuts econòmics, i els cursos de formació per al personal voluntari de les brigades de salvament. Cal destacar especialment el greuge econòmic a les JDP, especialment el requerit per a la construcció de refugis, que va significar haver d’aprovar pressupostos extraordinaris, impostos a la ciutadania i la propaganda de donatius. 53

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

Refugi antiaeri de la Guerra Civil. Girona / Ajuntament de Girona. CRDI © Francesc Subiràs Juncà

Dels 2.085 refugis que consten construïts a Catalunya, 1.365 es troben a Barcelona. Aquest fet explica també l’endarreriment en la construcció d’aquests fora de la capital catalana, i marca també

ja que es calcula 7 que al voltant d’un milió de persones van trobarse refugiades o desplaçades a Catalunya el gener del 1939, i una gran part d’aquestes, aproximadament la meitat, van creuar la frontera en el seu camí a l’exili.

A la província de Girona es concentren 166 refugis, que representen només un 8,25% dels de tot Catalunya

El Memorial Democràtic i els turismes negre i de memòria

la menys treballada en diversos municipis quan el temps no jugava a favor seu. A la província de Girona es concentren 166 refugis, que representen només un 8,25% dels de tot Catalunya. 6 Aquesta dada no deixa d’ésser sorprenent, 6 PUJADÓ, J. (ed.), Contra l’oblit: els refugis antiaeris poble a poble, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006.

Si bé hem de considerar el turisme cultural com l’evident paraigua que acull les destinacions que cerquen el record i la difusió de la memòria històrica, ens trobem amb dos subtipus de turisme incipients i alhora necessaris de considerar: el turisme de memòria i el turisme negre. Mentre que el primer, originat a França, proposa la manera d’enfocar el públic a explorar els elements del patrimoni posats en valor per poder-hi afegir l’enriquiment cívic i cultural que vetlli per la referència del passat,8 7 SERRALLONGA, J., «Els refugiats i desplaçats a Catalunya durant la Guerra Civil», L’ordit, núm. 3 (2010), p. 13-22. 8 CAVAIGNAC, F.; DEPERNE, H., «Les Chemins de mémoire. Une initiative de l’État», Cahier Espaces, núm. 80 (2003), p. 12-21.

el segon és el que emmarca aquells indrets que atrauen visitants i que tenen la mort real o simulada, i dolor o patiment, com a tema principal. A Catalunya, la institució que més destaca pel seu suport a la memòria és el Memorial Democràtic. Turisme i història són dues disciplines que darrerament poden presumir d’un nou enllaç: el turisme de memòria. L’any 2007 es va crear, mitjançant la Llei 13/2007, el Memorial Democràtic, que va significar la conceptualització del patrimoni tangible i intangible a través de la memòria democràtica, que implica un model inclusiu on no privilegiar el martiri de les víctimes i l’enaltiment dels herois resistents. A Espanya, a diferència d’altres països, la recuperació de la memòria es va basar en una adaptació d’un model als nous temps, amb el foment implícit del silenci i l’oblit durant la transició.9 Els refugis antiaeris a la província: 4 casos diferents 9 GONZÁLEZ, D., «El turisme de memòria: realitats i perspectives d’un model incipient», tesi de màster, Girona: Universitat de Girona, 2014.

El teu article

Segons la Xarxa d’Espais de Memòria del Memorial Democràtic de Catalunya (XEMDC) 10 i altres estudis que se n’han realitzat, a les comarques gironines trobem diversos refugis visitables. Tanmateix, només 10 dels 39 municipis amb refugis en disposen de visitables, i no tots apareixen a la XEMDC. Aquests municipis s ón Ros es, Figueres, Girona, Celrà/Bordils, Tortellà, Sant Feliu de Guíxols, Pa l am ó s , G ar r i g u e l l a , l a Va l l d’en Bas i la Tallada d’Empordà. D’aquests 10, cal destacar-ne 4 de diferents, a partir de les informacions i la recollida de dades in situ, per la naturalesa de la manera en què són visitables.

Turisme i història són dues disciplines que darrerament poden presumir d’un nou enllaç: el turisme de memòria Roses: el refugi de la plaça de la Pau forma part de la XEMDC i és probablement el refugi amb més regularitat de visites de la província, a través de l’Oficina de Turisme. També es promocionen aquestes visites, a diferència d’altres pobles on només hom es pot informar contactant directament amb les of icines o altres equipaments que en tenen competència. Les visites es realitzen fins cada 15 dies els mesos d’estiu, en diversos idiomes, en general català, castellà i francès. Aquestes tenen la duració d’una hora i es realitzen amb un/a guia i acompanyant. El 10 PUJADÓ, J., «Els refugis antiaeris gironins», Revista de Girona, núm. 254 (2009), p. 92-101.

contingut de la visita consisteix en una breu explicació del context històric en un punt proper al passeig marítim, es procedeix a accedir al refugi antiaeri amb una breu explicació de la seva història i s’acaba a la plaça de la Pau, on es fa una explicació final del relleu artístic sobre la guerra i la pau. Cal destacar que els visitants durant l’estiu són de gran nombre, i els més diversos són els corresponents als refugis visitables de la província. Girona: les visites són programades un cop al mes pel Museu d’Història i comprenen una visita a la sala del museu sobre la Guerra Civil, un passeig per diversos punts de la ciutat on es van fer refugis privats i barricades i el refugi antiaeri Jardí de la Infància. Es realitzen durant tot l’any un cop al mes, des de l’any 2010. De moment, les visites es fan només en català. Garriguella: situat a l’antic camp d’aviació que ara és en gran part terra de vinyes, és de propietat privada però es pot visitar gràcies al celler Mas Llunes, que hi té accés i de tant en tant organitza visites guiades que es combinen amb degustacions de vi. El cas és especial, ja que és un refugi molt poc difós i conegut, però l’estat de conservació és òptim i sempre desperta l’interès del públic. Una de les visites és fins i tot part del festival Vívid, organitzat pel Patronat de Turisme Costa Brava-Pirineus. Fi g u ere s : e l re f u g i qu e f a menys temps que és visitable no té una regularitat de visites programada, tot i que el guia Nik Duserm ja organitza sovint visites guiades sobre la Guerra Civil a la ciutat i, menys sovint, en col·laboració amb l’Oficina de Turisme local. La visita comprèn una sèrie de punts de la ciutat, des de la Rambla fins a l’església parroquial. Aquests quatre casos són els més representatius de la situació

dels refugis a la província: ben pocs són visitables, i els que ho són no sempre gaudeixen d’una correcta promoció. Cada un d’ells té una característica òptima, respectivament: les visites en diversos idiomes, la seva combinació amb altres entitats culturals, un ús més públic tot i la propietat privada i una difusió de la història a través del consistori local. Si analitzem la visió 11 dels que han fet possible aquestes visites, més enllà dels gestors, ens trobem amb historiadors i guies turístics que aporten una visió positiva, de necessitat de rehabilitar més refugis i dotar-los de valor turístic per tenir aquest instrument de difusió i desenvolupament de producte, tot i que es manifesta un estancament en la gestió de

A la província de Girona trobem, dels 39 visitables, 10 refugis que gaudeixen de visites la memòria històrica i caldria fomentar-la més. Conclusions Els refugis antiaeris representen una clara conseqüència de la Guerra Total, un patiment de les persones i una resposta que van materialitzar les JDP. A la província de Girona trobem, dels 39 visitables, 10 refugis que gaudeixen de visites. Tanmateix, molts d’ells són construccions desconegudes pels mateixos habitants de les localitats corresponents, i encara més dels seus visitants d’arreu del món. 11 Abulí, O., «Posta en valor i creació de producte turístic: refugis antiaeris de Girona», tesi de màster, Girona: Universitat de Girona, 2015.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

Refugi antiaeri del Jardí de la Infància. Museu d’Història de Girona

ISSN: 2339-806X

Concurs de dibuix Els nens pinten la guerra, del 1937 de l’escola Carles Marx (actual la Salle). Museu d’Història de Girona. Ajuntament de Girona. CRDI © Francesc Subiràs Juncà

Refugi antiaeri del Jardí de la Infància. Jordi S. Carrera / Museu d’Història de Girona

Hi ha realment moltes maneres de millorar l’estat actual, ja no del —en molts casos oblidat— mal estat de molts dels refugis gironins, i una d’elles és sens dubte establint contacte amb els seus gestors, responent a l’interès de la Generalitat i, més concretament, del Memorial Democràtic, 56

de posar-los en una certa òrbita turística, mitjançant una xarxa —entre d’altres propostes—, en el marc del turisme cultural, i més concretament del turisme de memòria i del turisme negre.12 No obstant això, cal 12 Ibid.

seguir apostant per models com la XEMDC i evitar que des de les institucions es visqui en la immediatesa i no en una permanent valorització d’aquesta part de la nostra història.

El teu article

Taula 1: Refugis antiaeris visitables a la província de Girona Municipi

Nombre de Nombre Tipus de visita refugis de refugis visitables

Preu

Senyalització

Celrà/Bordils

Visita individual. No se n’organitzen. En mal estat.

Gratuïta

Sí, in situ, del Memorial Democràtic. Membre de la XEMD. Senyalitzat al mapa del centre d’interpretació local de La Fàbrica.

Figueres

Visites guiades gratuïtes organitzades des de l’Oficina de Turisme, sense regularitat establerta. Visites d’habitualment un cop al mes, de pagament, a través del guia Nik Duserm.

Gratuïta amb l’Ajuntament, o 5 € amb Nik Duserm.

Sí, de l’ajuntament in situ.

Garriguella

Visites guiades a través del celler Mas Llunes.

Girona

Visites guiades a través del Museu d’Història de Girona, combinades amb la sala de la Guerra Civil i altres punts de la ciutat.

4€

Sí, in situ. Membre de la Xarxa d’Espais de Memòria.

La Tallada d’Empordà

Visites guiades amb Nik Duserm Gratuïta en col·laboració amb l’Ajuntament.

Sí, per part de l’Ajuntament.

Existeix un projecte d’activació patrimonial que espera fer-los visitables entre final del 2016 i principi del 2017, mitjançant un projecte didàctic.

Sí, pel Memorial Democràtic, in situ. Membre de la Xarxa d’Espais de Memòria.

La Vall d’en 4-6. Entre Bas, les Preses i els municiMallol pis del camp d’aviació (Mallol i les Preses) Palamós

Visites per als escolars del refugi de l’Escola un cop durant el curs. Durant les JEP moltes persones, 100 per dia (es va fer 2 dies), i pel 75è aniversari escola, 2014, 3 visites fetes al públic.

Roses

Visites guiades específiques del refugi cada 15 dies amb l’Oficina de Turisme en diversos idiomes.

Sant Feliu de Guíxols

1 El municipi disposa també de bateries antiaèries i niu de metralladores.

Visita individual durant unes hores Tot gratuït al dia, a l’estiu (diàriament), i fins al 18 d’octubre (menys regularment), i de tant en tant amb visites guiades que combinen refugi amb niu de metralladores (búnquer) i la caseta de salvament marítim, organitzades per l’Associació de Veïns del Barri del Puig.

Senyalització in situ.

Tortellà

Visita individual. Refugi de propietat privada. Visites contactant amb els propietaris.

5€

Gratuïta

Sí, pel Memorial Democràtic in situ. Membre de la Xarxa d’Espais de Memòria.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

La immortalitat de la lletra Sandra Poblet Villar Filòloga

La societat actual no és prou coneixedora de la nostra història més recent. Un clar exemple és la deportació dels republicans als camps de concentració nazis. Generalment, la Segona Guerra Mundial s’ha vist com un esdeveniment bèl·lic llunyà a les nostres contrades. El fet que a la península Ibèrica no hi hagués enfrontament físic —«calent», dins la terminologia bèl·lica— pot fer pensar que no es van pagar les conseqüències d’aquest esdeveniment. Però no fou així. I per aquesta raó, i per fer justícia, cal donar més èmfasi a les obres que ho testimonien. Però posem-ne dos casos que cal remarcar. L’un és K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella (escrita

el 1947 i editada el 1963), la primera obra que fou escrita per un deportat català. I l’altre és Un cel de plom (2012), escrita per Carme Martí, que explica la història de Neus Català, deportada al camp de Ravensbrück. Poc o molt, tothom ha sentit els termes genocidi, holocaust, camp de concentració i extermini, i és que actualment no és tabú parlar del nazisme. Tot i això, per a les noves generacions, saber què va passar durant la Segona Guerra Mundial pot ser equivalent a haver de remenar llibres que parlen dels manuscrits medievals o sobre la ceràmica prehistòrica. Pot semblar quelcom molt llunyà: han passat setanta anys. I molts d’aquests joves, i no

Escena de l’obra de teatre Un cel de plom, durant l’acte d’homenatge que el Memorial Democràtic de Catalunya va dedicar a la figura de la Neus Català, el passat 6 d’octubre de 2015 ©Memorial Democràtic

El teu article

El Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic de Catalunya recull diversitat de testimonis: memòries polítiques, històries de vida, vivències personals i familiars sobre la Segona República, la Guerra Civil, la dictadura franquista, l’exili, la lluita per les llibertats democràtiques o la Transició espanyola . És un projecte viu que treballa amb la clara intenció de no oblidar les víctimes de la repressió franquista ©Memorial Democràtic

tan joves, es poden preguntar: per què cal saber què va passar fa tants anys? La resposta la podem trobar als reculls de testimonis, als articles periodístics i a les novel·les, tant en forma ficcionalitzada com en memòries; però no podem oblidar la paraula viva d’aquells que van sobreviure i encara són vius. El pas dels anys no perdona, però, tot i així, encara podem trobar algú disposat a parlar-ne, disposat a fer que no s’oblidi l’horror. I en cada cas, els que decideixen parlar-ne coincideixen: s’ha d’explicar la barbàrie concentracionària perquè la gent ho sàpiga, i perquè no es torni a repetir. Realment no sabem si la literatura pot ajudar-nos perquè no es torni a repetir un fet d’aquestes característiques, però sí que ens pot ensenyar a veure la fragilitat de la democràcia. C a l s e r c on s c i e nt s qu e n o tothom que va viure una experiència d’aquestes característiques és capaç de parlar-ne. L’Estat espanyol va viure quaranta anys de silenci i censura i, òbviament, aquest fet ha acabat passant factura. Però el silenci no sempre apareix com a conseqüència de la censura. Hi trobem altres factors, com la por o la desconfiança. Els estudis sobre els camps de concentració que s’han fet a l’Estat espanyol són força tardans respecte als que s’han elaborat a la resta

d’Europa. Gran part dels estudis de què disposem són parcials, i molts d’ells encara estan en elaboració. Hi ha una manca de coneixement sobre el tema, o un coneixement massa tardà.

L’Estat espanyol va viure quaranta anys de silenci i censura i, òbviament, aquest fet ha acabat passant factura En l’àmbit més literari s’obser ven certes divergències a l’hora d’establir una nomenclatura per designar la literatura sobre els camps de concentració i d’extermini. Actualment, la solució més acceptada és la d’usar literatura concentracionària, utilitzada tant per la crítica literària com per la sociologia.1 Avui dia podem trobar a la nostra disposició documents que ens mostren elements del sistema concentracionari. Tenim al nostre abast llibres, reculls fotogràfics i, fins i tot, documentals. Però sovint 1 SERRANO, D., La literatura concentracionària europea: Joaquim Amat-Piniella, tesi doctoral, Barcelona, 2003, p. 11.

no aprofitem aquesta ocasió, sinó tot al contrari, l’evitem. L’horror ens allunya del saber, i acabem apartant la mirada dels cossos esquelètics. Però l’horror que sentim no posseeix la mateixa connotació que l’horror que ens volen mostrar aquests documents, a causa de la nostra reacció. D’una banda, trobem l’horror que experimentem veient les mostres literàries o audiovisuals, que, com he dit anteriorment, intentem evitar. Davant dels sentiments negatius tendim a reaccionar amb la fugida. Però aquesta no és l’actitud que volien els autors del material concentracionari. Al contrari. Van intentar reproduir l’horror amb la finalitat que ens aturéssim a veure què va passar als camps i com van viure els anys anteriors i posteriors a la deportació. Així que, d’una banda, trobem l’horror actual, en què la reacció és evitar el contingut; i, d’altra banda, l’horror insistent per la necessitat que tenien els deportats a explicar i reproduir les seves experiències, que ha perdut la connotació d’«impensable». Per aquest motiu, hem d’establir la dicotomia entre «veure» i «comprendre», ja que podem veure allò que el material ens permet, però no podem comprendre què se sent realment en viure una experiència d’aquestes característiques. 59

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

Neus Català. Fotografia amb la indumentària de deportada, a la seva sortida de Ravensbrück. Fons Neus Català – CRAI Biblioteca Pavelló de la República (Universitat de Barcelona)

Les imatges i els textos ens mostren una realitat concreta, però no la realitat universal. Si avui dia podem parlar d’aquesta diferència és gràcies a l’organització clandestina del camp de Mauthausen, que va aconseguir treure d’amagat fotografies fetes a l’interior del camp. Aquest arxiu no només va ser important perquè es pogués reconstruir la història del camp, sinó que va servir de prova per al procés de Nuremberg i per identificar el deportats que hi havien mort. Durant l’estada als camps de concentració nazis, tant Neus Català com Joaquim Amat-Piniella van decidir explicar l’experiència que hi van viure, amb la finalitat que no quedés en va la seva fidel lluita contra els cruels feixismes: «La nostra Guerra Civil va ser una lluita contra el feixisme, però vam perdre i vam haver d’exiliarnos. A França vaig continuar batallant per la llibertat de les persones, no era el meu país però lluitava, com totes vosaltres, per la mateixa causa. No hem tingut la sort al nostre costat, però el temps posarà les coses a lloc, el temps i la nostra lluita. Hem de ser fortes per sortir a explicar al món el que ens estan 60

fent aquests malparits, el que han fet a totes les germanes mortes i a les criatures innocents». 2 Aquesta finalitat no només la trobem redactada a Un cel de plom, sinó també a K.L. Reich, ja que aquest és el desig que té el personatge del Francesc. I això és el que diu al seu amic Emili just abans que l’assassinin: «recordate’n... de tot això... quan s’acabi la guerra. ¡Recorda’t de mi! És tan trist no deixar cap memòria, cap rastre...».3 També és freqüent la necessitat d’exterioritzar tot l’horror viscut com a mètode per entendre i donar sentit a l’experiència, ja que freqüentment veiem l’esdeveniment com a inimaginable i impensable. Aquestes obres són petits grans de sorra per construir la memòria històrica, una lluita que avui dia encara no ha acabat. El món concentracionari nazi fou l’element que va iniciar l’aparició de la cultura de la memòria. La importància de la memòria històrica no rau en la nostàlgia, sinó en el present i el futur de la societat en general. Actualment, la societat alemanya continua debatent el tema i, per tant, reflecteix la vitalitat del conflicte moral. A r r an d e l s org i m e nt d e l a memòria històrica a l’Estat espanyol (més tardana que a la resta d’Europa), s’ha acabat construint un poti-poti nacional a partir de la Guerra Civil, la dictadura i els camps de concentració nazis. Com a conseqüència d’aquest imaginari, la resistència i la lluita antifeixista han estat reconstruïdes i utilitzades erròniament com a base per a la lluita nacional. A partir d’aquí, també és freqüent la pèrdua de la imatge del deportat com a lluitador, ja que aquesta era una de les intencions dels autors dels textos concentracionaris. I amb el pas del temps, 2 MARTÍ, C., Un cel de plom, Badalona: Ara Llibres, 2013, p. 179. 3 AMAT-PINIELLA, J., K. L. Reich, Barcelona: Club Editor, 2005, p. 172.

ISSN: 2339-806X

aquest deportat acaba sent vist com una víctima. Els deportats polítics volen que es parli dels morts com un acte d’homenatge i de respecte. Tant K. L. Reich com Un cel de plom són obres representatives del que és la literatura catalana dels camps de concentració. La primera, perquè va ser innovadora en l’àmbit català, però també en l’europeu, ni que no es fes evident en el seu moment a causa de la censura. I la segona, perquè és una mostra de la continuada lluita per la memòria històrica en el nostre país, una bona manera de fer arribar l’experiència a aquells que no la van viure. Tot i així, encara ara falten veus anònimes —i no tan anònimes— que expliquin què va passar i què van viure. Però trobem diverses causes que dificulten l’existència del testimoniatge: la incapacitat de plasmar l’experiència sobre un paper, perquè són fets difícils d’expressar; la manca de voluntat, ja que davant d’un fet d’aquestes característiques, es pot considerar que el millor és aparcar el passat; i la por a parlar, per les conseqüències que encara avui dia resten de la censura franquista. No totes les persones estan decidides a parlar del que van viure. En aquest tipus d’obres és important destacar el paper del narrador. Tot i la distància que busca Amat-Piniella a través del narrador de K. L. Reich, aconsegueix endinsar-se en tots els aspectes del contingut. És molt interessant i important constatar que, tot i la censura del moment, Amat-Piniella narra les situacions amb precisió i duresa. Tanmateix, gràcies als pensaments i a les reflexions, ens allunya momentàniament del camp perquè no n’haguem de patir en excés la duresa. El tema de les diferents actituds que s’adopten a cadascuna de les obres és força representatiu i constant a cada una d’elles. A K. L. Reich ens trobem davant d’una

El teu article

damunt de tot. A més, l’optimisme també és constant —excepte quan ho veuen tot negre i deixen de creure en l’esperança. L’optimisme i les ganes de lluitar pels seus ideals són tan ferms que fins i tot poden passar per davant de les necessitats, com és el cas de quan es neguen a acceptar els vals de menjar, en un moment en què la fam és ben viva. El comportament dels personatges també el trobem força establert, ja que alguns d’ells segueixen el mateix patró.

Portades de diferents edicions de l’obra K. L. Reich

constant mala maror, en unes circumstàncies massa difícils com per, a més, haver de discutir. Les disputes són freqüents a mesura que la narració va avançant, i l’únic optimisme que hi trobàvem, mor, i persisteix el pessimisme, encapçalat per l’Emili, el qual, sense en Francesc, no troba el referent moral que necessita. Amat-Piniella plasma la duresa del camp, que encara té recent en la seva memòria, ja que no ha passat un any d’ençà que surt del camp i es disposa a escriure l’obra. Així que la contundència hi és present. En canvi, a Un cel de plom trobem totalment el contrari, ja que la companyonia passa per

A través de la mirada documental, el narrador ens informa d’allò que rodeja els personatges. La informació documental en el cas d’Un cel de plom és més escassa. Un motiu és el temps que ha transcorregut entre la sortida del camp i l’escriptura de l’obra, que són més de seixanta anys, i molts dels detalls s’han perdut. I l’altre motiu, des del punt de vista narratiu, és que la protagonista —l’única que ens ho pot explicar, perquè és l’únic punt de vista del qual disposem— no té prou valor d’anar a descobrir les parts inaccessibles del camp, com la cuina o la infermeria. A K. L. Reich aquest tipus d’informació és força abundant i molt valuosa, gràcies a l’omnipresència del narrador. Del que no tenim constància és de com Amat-Piniella arriba a descobrir els racons amagats del camp, ja que a molts dels departaments no s’hi podia arribar si no era per ser assassinat. En conclusió, les diferències provocades per l’època de redacció de les dues obres les podem observar, generalment, en el tractament del tema concentracionari. K. L. Reich està condicionada per la immediatesa d’escriptura, i s’hi reprodueix plenament l’horror. També està condicionada pel pes de la censura del moment. Aquesta obra té un gran valor documental gràcies a les narracions que ens ofereix l’omnipresència del narrador. D’altra banda, Un cel de plom

ens ofereix la narració d’una vida a través de la distància cronològica, i aquest fet fa perdre la contundència de l’horror, tot i que s’hi reprodueix constantment. Tant K. L. Reich, que ens descriu plenament les vivències al camp, com Un cel de plom, que ens explica la vida d’una deportada, són dues grans obres necessàries, com tantes d’altres. No és fàcil llegir l’horror, però ho devem a tants milers de persones. Gràcies a aquestes obres, d’abans i d’ara, coneixem l’experiència individual de cada un dels protagonistes, però en cap moment hem d’oblidar que es tracta d’una memòria col·lectiva.

Tant K. L. Reich com Un cel de plom són obres representatives del que és la literatura catalana dels camps de concentració

ISSN: 2339-806X

Diàlegs de Memòria

Diàlegs de memòria

La vigència de les lleis d’amnistia, punt i final a la Guerra Civil i la dictadura franquista? Les lleis d’amnistia La reivindicació de l’amnistia per als presos polítics va ser un dels eixos vertebradors de l’oposició democràtica al franquisme. Durant la transició, es van aprovar unes quantes amnisties (com la del 30 de juliol de 1976 o la del 14 de març de 1977), però la més celebrada –perquè va ser aprovada per un parlament sorgit de les eleccions generals– i la que va tenir més repercussions va ser la Llei d’amnistia del 15 d’octubre de 1977. La cobertura de la llei era bastant més àmplia que les anteriors. Tot i així, aquesta llei deixà de banda diversos col·lectius, entre els quals els membres de la Unión Militar Democrática (UMD), el grup clandestí de militars demòcrates que havia estat expulsat de l’exèrcit. La llei tampoc no resolia el problema dels qui havien estat membres de l’exèrcit de la República. No va beneficiar els aleshores anomenats

presos socials, especialment les dones, que havien estat condemnades per una legislació discriminatòria (per haver comès els delictes d’adulteri, compra d’anticonceptius o avortament), i tampoc les persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals (perseguides aleshores per la Llei sobre perillositat i rehabilitació social de 1970). El que passà força desapercebut en els debats per aprovar la llei fou que a partir d’aleshores també es va impedir jutjar els crims comesos per la dictadura. No va ser fins anys endavant que aquesta llei passà de ser vista com un triomf de l’oposició antifranquista a una llei de punt final. Aquest canvi de perspectiva es va fer més visible arran de l’inici dels processos judicials endegats contra els responsables de les dictadures del con sud-americà i amb el naixement del moviment social per la recuperació de la memòria històrica.

Malgrat la jurisprudència internacional desenvolupada durant els darrers anys –fins i tot l’Alt Comissionat per als Drets Humans de l’Organització de les Nacions Unides ha instat l’Estat espanyol a revisar i modificar la llei d’acord amb els estàndards internacionals–, aquesta llei ha estat interpretada per la justícia espanyola com un baluard infranquejable. Tot i que la Llei d’amnistia de 1977, aprovada durant la transició, continua produint efectes jurídics a Espanya, s’ha generat una important escletxa a aquesta normativa. Una ha estat la iniciativa realitzada pels tribunals argentins en aplicació del mateix principi de justícia universal, que han obert un procés per investigar possibles crims internacionals presumptament comesos a Espanya des de la Guerra Civil fins a la transició.

Consulteu el vídeo de la jornada

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

Ressenyes

Llibres

DE LA RESISTENCIA Y LA DEPORTACIÓN. 50 TESTIMONIOS DE MUJERES ESPAÑOLAS CATALÀ, Neus. De la resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas. Barcelona: Memorial Democràtic, 2015. p. 592. En ocasió del centenari del naixement de Neus Català, el Memorial Democràtic ha reeditat el seu primer i únic llibre, De la resistencia y la deportación. Com és conegut, l’autora ha esdevingut un símbol de la memòria republicana de Catalunya, amb una biografia plena de lluites, que sempre ha refusat de personalitzar, volent fer extensible el seu testimoni vital als dels milers de casos de republicans exiliats i compromesos. El que sí ha fet diferent el seu cas és la perseverança per recuperar la memòria dels derrotats en la Guerra Civil espanyola i les lluites contra la dictadura franquista. L’origen del llibre es remunta als anys 60, quan en una reunió d’antigues resistents i deportades, es crea una comissió de dones per recuperar la seua pròpia memòria. Neus Català acabà assumint el pes del projecte, i entre 1965 i 1978 entrevistà 57 persones, la immensa majoria dones, d’igual condició a la seua: resistents i/o deportades, que relaten la seua experiència o donen testimoni d’altres que van morir. Els relats de les entrevistades sovint són directes i crus, i en moltes ocasions és el primer cop que testimonien sobre un passat traumàtic, gens condicionades pel relat homogeneïtzat a partir de l’auge dels testimonis que vindria a partir dels anys 70. En totes les entrevistes destaca la convicció en la seua lluita (tot i el cost humà i familiar per a moltes), el dolor per l’horror viscut, el lament per la manca de reconeixement i el sentiment ambivalent entre la voluntat d’oblit i el deure a mantenir viu el record. La tasca de Neus Català no és un projecte d’història oral convencional, amb una recerca acadèmica al darrere, sinó que es tracta d’un voluntari esforç titànic per no deixar morir les veus del seu món, doblement silenciat: primer, per l’absolut desconeixement durant la dictadura franquista del paper de les dones republicanes en la Resistència, i la deportació de milers d’aquestes; i segon, per l’oblit i la manca de reconeixement per la seua condició de dones, que al revés que la majoria dels seus companys republicans a la Resistència, havien estat condecorats o assimilats en l’Exèrcit francès.

Ressenyes

Neus Català pretenia fer un «memorial de les republicanes espanyoles en la Segona Guerra Mundial», i en el seu arxiu personal es conserven desenes de noms i referències d’aquestes dones, un document incomplet però testimoni directe d’un passat pràcticament impossible de recuperar, si no fos pel seu esforç. D’aquesta recerca, que donà peu al llibre, resten aspectes inèdits a investigar. Com sempre ha insistit a dir, el millor homenatge no és el que ella pot rebre, sinó donar a conèixer la història de les moltes dones resistents i deportades que tan oblidades han estat en el nostre país. Gerard Corbella i López Responsable del Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtica.

CHARLOTTE SALOMON, L’ARTISTA DEPORTADA A AUSCHWITZ FOENKINOS, David. Charlotte. Madrid: Publicacions Alfaguara, 2015, p. 209. Aquesta és una novel·la que sorgeix de la fascinació, explica el seu autor, David Foenkinos (París, 1974). Després de visitar l’exposició «Vida? O teatre?», de la pintora alemanya Charlotte Salomon (Berlín, 1917), l’escriptor francès va quedar tan captivat per l’obra de l’autora que va voler endinsar-se també en la seva vida. Foenkinos va viatjar fins a Berlín, al número 15 de la Wielandstrasse, on va trobar una petita placa daurada amb la inscripció del nom de l’artista. Es tracta dels stolpersteine, o ‘pedres d’ensopegar’, que són un recordatori, a manera d’homenatge, davant del darrer domicili on visqué la víctima del nacionalsocialisme. I és que Charlotte Salomon i la criatura que portava al ventre van ser assassinades a Auschwitz el 1943. Foenkinos va continuar estirant el fil, va entrevistar-se amb persones que van conèixer Charlotte o parents d’aquesta i va seguir-li les passes fins a Villefranche-sur-Mer (Provença), on fugint de la follia del III Reich va refugiar-se i va trobar un lloc de gran inspiració per a ella. Amb totes les notes preses, Foenkinos va decidir difondre la història. Tanmateix, l’emoció viscuda feia impossible l’escriptura. Van passar anys fins a aconseguir Charlotte. El llibre és una biografia novel·lada on es recullen fets i personatges reals de la vida de l’artista i de la convulsa història d’Europa. Charlotte Salomon, neboda de suïcida, filla de suïcida, néta de suïcida —i altres ancestres suïcides!—, creix dins una família burgesa amb greus alternacions emocionals, silencis i secrets. També el món cultural està present en aquest moment però, en aquest cas, és el motor per sobreposar-se a tant infortuni. Crear i pintar són el seu refugi i el que li dóna força. A partir del 1933, amb 16 anys, el nacionalisme envaeix tot el seu entorn. Les lleis de la puresa de la sang atorguen a Charlotte ascendència jueva, tot i l’absència d’orientació familiar. Més lleis humiliants i marginals l’obliguen a renunciar als seus estudis de belles arts i, fins i tot, a fugir al sud de França amb els avis. A Villefranche-sur-Mer, enyorada dels pares i del seu estimat professor de música Alfred Wolfsohn, no pararà de pintar i coneixerà persones que impulsaran la seva dèria i l’ajudaran. Però l’ocupació de França al 1940 pel nazisme torna a posar límits a la seva llibertat fins a la pitjor de les conseqüències. Convé destacar l’estil emprat per l’autor per narrar aquesta història, ja que té molt a veure amb la gènesi de l’obra: l’emoció que desperta Charlotte a Foenkinos. Frases breus en versos lliures, és l’única manera de respirar, expressa l’autor. Esdevé un relat lleuger, àgil i de lectura ràpida que promou una sensació d’urgència i alhora d’assetjament, tal com viu l’artista. És com un cant, en paraules de l’autor. La novel·la ha rebut, el 2014, el Premi Renaudot i el Premi Goncourt des Lycéens a França. Quan es va preguntar als estudiants què els havia fet decidir-se per la novel·la de Foenkinos, els motius van ser molts clars: l’emoció i l’empatia — proximitat generacional— que els generava Charlotte. Per aquest motiu, i pel recull històric sobre l’expansió del nacionalsocialisme que l’autor va incorporant a les notes biogràfiques, és una obra molt recomanable per a estudiants i joves.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

Tot i que l’exposició «Leben? Oder theater?», de Charlotte Salomon, ja era coneguda, la publicació de la novel·la ha donat a conèixer la figura d’aquesta artista a un públic més ampli, s’ha fet difusió de la seva obra i ha fet possible la col·locació d’una nova placa davant l’Ermitage, la casa a Villefranche-sur-Mer on la pintora va passar els darrers anys. Benvingudes, doncs, obres com Charlotte, de Foenkinos, que duen el reconeixement i l’homenatge de persones com Charlotte Salomon, qui, tot i la seva joventut, ens va deixar un llegat artístic impressionant i de gran valor humà. Gemma Simon i Muntané Responsable del Servei Educatiu del Memorial Democràtic

SILENCIS. REPÚBLICA, GUERRA CIVIL I REPRESSIÓ FRANQUISTA A NAVÀS (1931-1945) ALGUÉ SALA, Jordi; ARCEDA MARTÍNEZ, Miquel; LLOBET FORNELLS, Ester; SELLARÉS, Rossend; VILÀ SERRAT, Arcadi. Silencis. República, Guerra Civil i repressió franquista a Navàs (1931-1945). Navàs: Ajuntament de Navàs, 2015, pàg. 253. «Vaig néixer a Navàs, al barri de Cal Miquel. [...] Vaig créixer en aquest barri i a mesura que m’anava fent gran algun cop em preguntava sobre el nom d’aquests i altres carrers del municipi i massa sovint la resposta que rebia és que eren uns germans que van morir a la guerra i ja està, poc més. En altres casos no rebia cap resposta, s’esdevenien els silencis.» Així comença la presentació del llibre Silencis, que escriu l’alcalde de Navàs, en Jaume Casals i Ció. Editat per l’ajuntament d’aquest municipi, aquest treball incorpora història oral, investigació en arxius i moltes fonts primàries a fi de descriure, amb la màxima objectivitat, com es van viure la República, la Guerra Civil i la repressió franquista, des del 1931 fins al 1945, al terme municipal del que avui és el municipi de Navàs (fins al 1960 rebia el nom de Castelladral). Sota la coordinació de l’historiador i documentalista Jordi Algué Sala, els estudiosos Miquel Arceda, Ester Llobet, Rossend Sellarés i Arcadi Vilà escriuen i investiguen entorn de la singularitat de Navàs. La política municipal i la conflictivitat politicosocial durant la República, el Bienni Negre i els Fets d’Octubre, l’adveniment de la Guerra Civil i la repressió de la postguerra. El darrer capítol està dedicat a fer un balanç demogràfic del cost humà que va provocar la violència entre el 1936 i el 1945. Els autors, doncs, ens parlen de fets concrets que van succeir a tot Catalunya però amb la mirada posada al municipi, i com van afectar els seus veïns i veïnes, amb noms i cognoms. Aquest fet el fa molt proper als navassencs i navassenques, i contribueix a la construcció de la identitat del mateix municipi. Aquest llibre és el resultat d’un magnífic i exhaustiu treball de recuperació de la memòria democràtica al municipi de Navàs. Cal destacar l’apartat «L’apunt» que apareix a cada capítol i que permet als autors referir-se a un tema de forma més exhaustiva. Per exemple, en el primer capítol es resumeix la biografia de Juan Teruel Munuera, mestre seguidor de la pedagogia innovadora de l’escola moderna de Ferrer i Guàrdia que va deixar una gran empremta al municipi. O també es tracten de forma especial els Fets del Sis d’Octubre a Navàs per part dels mitjans, l’alarmant situació econòmica del teixit, les col·lectivitzacions a la colònia de Palà de Torroella, l’emissió de paper moneda, els desertors i els emboscats, veus des del front: el soldat Àngel Espinalt Vilà, entre d’altres temes. Com a innovació, el llibre inclou un apartat amb codi QR on es poden consultar més documents que no han pogut incorporar-se a la versió impresa i que permet també anar afegint on-line més continguts o comentaris. Per tant, es tracta d’un llibre en construcció que permet anar actualitzant i ampliant la informació.

Ressenyes

Convé ressaltar també l’ús de les esplèndides imatges i documents, gràcies a les aportacions de fons familiars, fet que li dóna a aquest treball un valor diferencial i únic. Per cloure, és interessant ressaltar la cita de Josep Termes que s’inclou a Silencis i que permet copsar el sentit del llibre:

«Sóc al bell mig del conflicte

I aquest llibre és per a mi història viscuda i passió,

no història neutra».

Gemma Simon i Muntané Responsable del Servei Educatiu del Memorial Democràtic

’DESPRÉS VÉNEN ELS ANYS’ FOLCH, Maria. Després vénen els anys. València: Llibres de la Drassana, 2014, p. 232. A cavall entre la narració històrica i la ficció, aquest text és un relat emocionant, i alhora ens revela una pàgina poc coneguda de la història europea. Un llibre tot jugant al voltant de la memòria i l’exili. Blanca, la protagonista, és nascuda al Castelló dels anys 60. Les històries de la Guerra Civil marquen la seva memòria, fins al punt que decideix escriure una tesi doctoral sobre l’entrada dels nacionals a la seva ciutat natal. Les vicissituds de la vida la portaran a traslladar-se a Roma, deixant en suspès les seves recerques i començant un exili voluntari. Fins al dia en què, seguint el fil d’una altra memòria, arriba a l’Alguer. Aquí, acabada la Segona Guerra Mundial, es posarà fi a una part dels més de dos-cents mil pròfugs italians provinents d’Ístria i Dalmàcia. Les dues regions, habitades per italians, eslovens i croates, van passar a formar part de Iugoslàvia, i gran part de la població italòfona va marxar a l’exili. Un grup d’aquests acabà a Fertilia, a Sardenya, localitat just al costat de l’Alguer. Seran ells a poblar aquella ciutat, planejada pel Duce per feixistitzar i italianitzar un territori poc assimilat, i mai acabada. Aquí coneix Michele Fiorin, un pròfug, que la saluda en la llengua del seu Castelló. És un antic militant del Partit Comunista italià, nascut a la ciutat istriana de Pola, que va abandonar per allistar-se en les Brigades Internacionals. Michele, en fuga de la Itàlia feixista, va viure els darrers dies del Castelló republicà però, irònicament, no podrà tornar a casa seva quan la ciutat passa a formar part de la Iugoslàvia socialista. Testimoni de l’entrada dels nacionals i dipositari de la memòria dels exiliats italians, per Blanca és la clau per reconstruir aquells moments dramàtics. Mentrestant, per Michele, Blanca és la veu que evoca el seu passat a Castelló. Els records i les conversacions entre els dos, alternades amb retalls de diaris i mails, ens revelen tot el dramatisme d’aquestes vicissituds. Un llibre que reflecteix unes temàtiques universals, que tant han marcat la història d’Europa durant el segle XX. Marcel A. Farinelli Doctor en història

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

L’ÈXODE CATALÀ DE 1936 A TRAVÉS DELS PIRINEUS RUBIÓ COROMINA, Jordi. L’èxode català de 1936 a través dels Pirineus. Maçanet de la Selva: Editorial Gregal, 2015, p. 388. L’exili de l’inici de la Guerra Civil, aquell que es produí a Catalunya a partir del juliol del 1936, ha tingut fins a avui dia escasses aportacions. Després dels estudis d’Albert Manent sobre els representants de la Lliga Regionalista (Lliga Catalana) que hagueren d’abandonar Catalunya l’estiu del 1936, de Rubèn Doll sobre els exiliats catalans que hagueren de marxar a Gènova o la interessant aportació d’Arnau González Vilalta sobre el paper que tingueren els consolats ubicats a Barcelona a l’hora de prestar ajuda a les persones que foren perseguides per elements coneguts com a «incontrolats» durant els primers mesos de guerra, ens arriba una important aportació realitzada per Jordi Rubió sobre els exiliats que hagueren de fugir de manera clandestina pels Pirineus a França durant els primers moment de guerra. Aquest llibre ens apropa a l’èxode a través dels Pirineus que es produeix a Catalunya durant l’inici de la Guerra Civil i, alhora, a les bases de la construcció del poder local durant el primer franquisme; dos elements entrelligats. La guerra i la revolució que es van desencadenar l’estiu del 1936, fruit del cop d’estat d’un sector de l’exèrcit, van provocar la fugida de milers de persones. Els Pirineus esdevenen aleshores un territori de trànsit per a tots els fugitius que escapen en solitari o amb l’ajuda de guies que, en cordades més o menys nombroses, els encaminen per les muntanyes cap a França o Andorra. Els recorreguts i les motivacions d’aquests refugiats, gent de dretes, desertors de l’exèrcit o republicans desencantats, centren l’atenció d’aquest treball. Tres etapes diferents marquen els espais d’aquest desplaçament de població: la fugida a través dels Pirineus, el sojorn en camps d’acollida a França —un aspecte, aquest darrer, interessant i poc conegut— i l’entrada a l’Espanya nacional. Un cop a la zona ocupada per les tropes franquistes, la major part dels refugiats catalans en edat militar engruixiran els batallons de voluntaris o de regulars i seran destinats a la primera línia del front de guerra. El fet d’haver lluitat voluntàriament al costat de l’exèrcit franquista els conferirà —acabada la guerra— una situació de privilegi dins dels estaments de la Dictadura. Per això, de retorn a Catalunya, molts d’ells assumiran càrrecs de responsabilitat en el nou establishment franquista. Recerca fruit d’una tesi doctoral que aporta més dades, a través de la consulta dels arxius francesos, sobre el primer exili que es va registrar durant la Guerra Civil. Una aportació imprescindible per entendre la guerra, l’episodi més terrible de la nostra història més recent. Oriol Dueñas Iturbe Tècnic de continguts i publicacions del Memorial Democràtic

Audiovisuals

L’EXILI DE LA MAREDEDÉU DE NÚRIA Juliol del 1936, inici de la Guerra Civil. Milicians descontrolats arriben fins al santuari de Núria amb la intenció d’esborrar-ne qualsevol vestigi religiós. El pla de Sant Gil és el lloc escollit per a la crema dels objectes trobats dins l’església, però entre aquests no hi ha la marededéu. Algú s’ha avançat i se l’ha endut. El documental de Zeba Productions està basat en el llibre L’Exili de la marededéu de Núria (1936-1941), de Manuel Castellet, qui, tot seguint un feble fil històric, va estirantlo mica en mica fins a arribar a una història digna d’una novel·la de gènere policíac.

Ressenyes

Moments de la vida rural, conxorxes, secrets, mapa de pistes, jocs d’influències i perills constants dins de l’entorn més tràgic que visqué Catalunya al segle XX. Els anys de la Guerra Civil, en què qualsevol fet o activitat clandestina era penalitzat amb la pròpia vida. El documental, rodat en els espais dels fets, ens acosta a la geografia catalana i ens permet gaudir d’una fotografia immillorable. Els actors són els mateixos mecenes, i tots ells, lluny del món de la interpretació, assumeixen els seus papers i ajuden a recrear una història molt propera al que devia ser la realitat. Aquesta obra ens permet conèixer una curiosa part de la nostra història, i a mesura que vas coneixent-ne més, caus en el mateix parany en què va caure l’autor. En vols saber més i més. FITXA TÈCNICA

Títol: L’Exili de la marededéu de Núria Direcció: Sergi Guix. Realització: Zeba Productions. Producció: Catalunya, 2015. Durada: 36 minuts Montse Margarit i Noguera Tècnic del Memorial Democràtic

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

Memorial 2015

ISSN: 2339-806X

Com cada any, el Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya ha organitzat diverses activitats relacionades amb la memòria de la nostra història recent. Durant tot el 2015 s’han organitzat i realitzat homenatges, exposicions, activitats pedagògiques, conferències, cursos, publicacions, etc. que serveixen per mostrar el compromís de la nostra institució amb la memòria dels catalanes i catalanes. No és objecte d’aquest apartat fer un repàs exhaustiu de tota la programació del Memorial Democràtic durant aquest any, però sí que es vol assenyalar les activitats que hem considerat més destacades.

Els estudiants recorden les víctimes de l’Holocaust. Les Nacions Unides van designar el 27 de gener com a Dia Internacional de Commemoració en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust i de prevenció de crims contra la humanitat. Enguany, a més, coincideix amb el 70è aniversari de l’alliberament dels camps i de la fi de la II Guerra Mundial, el 40è aniversari de l’inici del règim de Cambodja i el primer centenari de l’inici del Genocidi Armeni.

Els estudiants recorden les víctimes de l’Holocaust

El Memorial Democràtic, el Departament d’Ensenyament, el Museu Memorial de l’Exili (MUME), el Servei Educatiu de l’Alt Empordà, el grup de treball Exili, Deportació i Holocaust i quinze instituts catalans van organitzar dos actes commemoratius adreçats a estudiants de 4t d’ESO i batxillerat, l’un a Barcelona i l’altre a la Jonquera. El lema fou «Mantenir viva la memòria».

35è aniversari de les primeres eleccions al Parlament: Homenatge a les 8 diputades de la legislatura de 1980-1984.

Homenatge a les 8 diputades de la legislatura de 1980-1984

Amb motiu del 35è aniversari de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya després de la dictadura franquista i la recuperació de les institucions democràtiques catalanes, i coincidint amb la commemoració del Dia Internacional de les Dones (8 de març), el Memorial Democràtic va retre homenatge a les 8 diputades que foren escollides durant la primera legislatura. Un homenatge que es va realitzar al

Memorial 2015

Parlament de Catalunya i que va tenir com a finalitat posar en valor la tasca que realitzaren aquestes dones durant aquella primera legislatura.

Justícia Universal per als crims de la Guerra Civil, el franquisme i el nazisme. Taula rodona a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona. El Memorial Democràtic i les Comissions de Memòria Històrica i de Justícia Penal Internacional de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (ICAB) organitzaren la taula rodona «Justícia Universal per als crims de la Guerra Civil, el franquisme i el nazisme».

Justícia Universal per als crims de la Guerra Civil, el franquisme i el nazisme.

Hi participaren Oriol Rusca, degà de l’ICAB; Anna Messuti, advocada de la querella argentina contra els crims del franquisme; Antonio Segura, advocat i col·laborador de l’equip Nizkor en relació amb la investigació dels crims contra espanyols als camps d’extermini nazi; i el director del Memorial Democràtic, Jordi Palou-Loverdos. La taula rodona tingué lloc amb motiu del 75è aniversari de l’afusellament del president de la Generalitat Lluís Companys i de milers d’altres víctimes, i del 70è aniversari de l’alliberament dels camps de concentració nazis.

La vigència de les lleis d’amnistia. El Memorial Democràtic organitzà la taula rodona «La vigència de les lleis d’amnistia, punt i final a la Guerra Civil i la dictadura franquista?». Hi participaren Meritxell Batet i Carles Campuzano, diputada i diputat al Congrés dels Diputats; Gemma Calvet i Jaume Bosch, diputada i diputat al Parlament de Catalunya; Rosana Alija, professora de Dret Internacional i experta en justícia transicional, i Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic. La jornada girà al voltant de les lleis d’amnistia aprovades durant la transició, i com aquestes han estat utilitzades per impedir la persecució dels crims de la Guerra Civil i la dictadura franquista, així com perspectives actuals i futures, tant polítiques com jurídiques.

La vigència de les lleis d’amnistia.

Commemoració del 70è aniversari de l’alliberament de Ravensbrück. El camp de concentració de Ravensbrück va ser alliberat el 30 d’abril de 1945 per l’Exèrcit Roig. Per commemorar el 70è aniversari d’aquest alliberament, el Comitè Internacional de Ravensbrück organitzà diverses activitats en homenatge a les víctimes. L’acte central tingué lloc el dia 19 d’abril, al mateix espai on s’habilitava el camp de concentració.

Commemoració del 70è aniversari de l’alliberament de Ravensbrück.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

Hi foren presents la vicepresidenta del Govern de Catalunya, Joana Ortega; de la delegada del Govern a Alemanya, Mar Ortega; el director del Memorial Democràtic, Jordi Palou-Loverdos; la presidenta de l’Amical de Ravensbrück, Anna Sallés; i la filla de Neus Català, Margarita Català.

El Memorial Democràtic obre les portes.

Audiència Memorial a Monistrol de Montserrat.

El Memorial Democràtic va iniciar l’activitat a la nova seu de Peu de la Creu, 4, el 25 d’abril, amb una jornada de portes obertes i amb tot un seguit de visites guiades a les tres exposicions temporals que ha acollit la seva seu durant aquest any: la nova exposició «Vencedors i vençuts»; «De la caiguda a la retirada. Report of Wide World Photo for The New York Times», amb imatges de Robert Capa, David Seymour «Chim» i Auguste Chauvin; i «Catalunya en transició (1971-1980)». En el cas de la nova exposició «Vencedors i vençuts», la mostra ha estat produïda pel Memorial Democràtic. Aquesta es dividia en 5 àmbits: «Ocupació militar a Catalunya», «Retirada i exili», «Els vencedors», «Els vençuts» i «Esperances enfrontades». Després de quasi tres anys de guerra, Catalunya va ser ocupada per les tropes franquistes. La fi del conflicte va ser doblement terrible per al territori. D’una banda, la derrota portaria desenes de milers de catalans a marxar a l’exili, a ser empresonats i, en el pitjor dels casos, a ser afusellats i enterrats en fosses comunes. De l’altra, la fi de la guerra suposaria la supressió de l’autonomia catalana i la persecució de la seva llengua i cultura. D’aquesta manera, s’iniciaria la llarga nit del franquisme, una dictadura que separaria la societat, fins al darrer moment, entre vencedors i vençuts.

Audiència Memorial a Monistrol de Montserrat. «Trenquem el silenci, honorem la vostra memòria». El dimecres 6 de maig se celebrà a Monistrol de Montserrat una Audiència Memorial. L’acte va tenir com a objectiu donar la veu als veïns i veïnes de Monistrol que patiren tant la Guerra Civil com la Postguerra perquè exposessin públicament el seu testimoni personal i familiar sobre aquests fets.

Homenatge a les víctimes de la deportació.

L’Audiència fou tota una novetat, ja que és la primera vegada que es feia amb aquest format a Catalunya. Els testimonis tingueren l’oportunitat de trencar el silenci sobre les seves vivències, acompanyats per dues institucions públiques: l’Ajuntament de Monistrol i el Memorial Democràtic. Les institucions públiques escoltaren atentament els testimonis i honoraren les persones.

Memorial 2015

No es tractà d’una conferència ni tampoc fou un debat ni un diàleg entre els testimonis que hi participaren, ni entre ells i el públic assistent. Aquesta audiència memorial es proposà generar un espai propici per a l’esclariment de la veritat i la reparació moral i simbòlica per a les víctimes d’aquells terribles fets.

Alliberament de Mauthausen. Commemoració internacional del 70è aniversari. El Memorial Democràtic ha participat en els actes commemoratius amb motiu del 70è aniversari de l’alliberament del camp de concentració nazi de Mauthausen, posant de manifest que es feia memòria de fets terribles del passat i dels milions de víctimes que van patir la mecanització d’una voluntat sistemàtica d’eliminació.

Lliurament del Premi de Recerca en Memòria Democràtica.

El divendres 29 de maig tingué lloc, a la seu del Memorial Democràtic, l’acte de lliurament del Primer Premi de Recerca en Memòria Democràtica. Aquest premi és de caràcter anual i l’atorga el Memorial Democràtic amb la col·laboració del Departament d’Ensenyament. El seu objectiu és distingir treballs de recerca d’estudiants de batxillerat al voltant del foment de la memòria democràtica, entre els anys 1931 i 1980, als Països Catalans.

Homenatge a les víctimes de la deportació. Enguany fa 70 anys de l’alliberament dels camps de concentració nazis. El Memorial Democràtic ho recordà amb un homenatge a les víctimes i supervivents durant el qual intervingueren testimonis i familiars de persones deportades. Hi participaren, entre d’altres, Mirella Stanzione, deportada al camp de Ravensbrück; Enric Garriga, president de l’Amical de Mauthausen i fill de Marcel·lí Garriga, deportat a Buchenwald; Pablo Iglesias, fill de la deportada a Ravensbrück Mercedes Núñez i membre de l’Amical de Ravensbrück; Jordi Riera, president de l’Associació Triangle Blau i fill del deportat al camp de Mauthausen Josep Riera Borrell; i David Serrano, professor de la Universitat Ramon Llull, que oferí una ponència sobre el repte de la memòria després de la deportació als camps.

Presentació del Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic. El 19 de juny Memorial Democràtic presentà al Palau de la Generalitat un dels seus projectes més ambiciosos: el Banc Audiovisual de Testimonis (BAT). El Banc

Presentació del Banc Audiovisual de Testimonis del Memorial Democràtic.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

és l’arxiu d’història oral del Memorial Democràtic. Recull entrevistes sobre les temàtiques i el període de referència d’aquesta institució (1931-1980). Memòries polítiques, històries de vida, vivències personals i familiars sobre la Segona República, la Guerra Civil, la dictadura franquista, l’exili, la lluita per les llibertats democràtiques o la Transició espanyola, tenen cabuda en aquest arxiu. El BAT conté més de 900 entrevistes provinents de 72 projectes de recerca en fonts orals. Actualment es poden consultar 22 projectes amb 403 entrevistes.

Arrelant memòries. Proposta participativa i l’escultura Les memòries de l’arbre, d’Ariadna Díaz i Mireia Oliva.

Arrelant memòries. Actes memorials. La jornada, organitzada pel Memorial Democràtic, començà amb una visita guiada a l’exposició «Vencedors i vençuts». Hi participaren dos testimonis: Montserrat Giné, presidenta de l’Associació de Víctimes de la Repressió Franquista a Tarragona (AVRFT), i Enric Pubill, president de l’Associació Catalana d’Expresos Polítics. Posteriorment, el director del Memorial Democràtic, Jordi Palou-Loverdos, presentà la proposta participativa i l’escultura Les memòries de l’arbre, d’Ariadna Díaz i Mireia Oliva.

Arrelant memòries. Representació escènica «La Casa de la Memòria»

Tot seguit es presentà un vídeo sobre la creació de la seu del Memorial Democràtic i s’oferí una visita guiada a l’exposició «Catalunya en Transició (19711980)». Hi participà com a testimoni Àngel Colom. Finalment, a la Capella del Convent dels Àngels del MACBA tingué lloc la representació escènica «La Casa de la Memòria», de Lluís Danés. Aquesta obra ha estat produïda pel Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, amb música de Xavi Lloses i dansa de la ballarina i coreògrafa Sònia Sánchez, i la participació especial de la cantant Marina Rossell.

L’infern a la terra

Els camps de concentració a Europa (1936-1945) Divendres, 3 de juliol de 2015, de 9 a 14 h Memorial Democràtic Peu de la Creu, 4, Barcelona #infernalaterra

«L’infern a la terra». Jornada al voltant dels camps de concentració a Europa (1936-1945).

«L’infern a la terra». Jornada al voltant dels camps de concentració a Europa (1936-1945). Dins de les activitats que s’han realitzat a l’entorn de l’exposició «Vencedors i vençuts», cal destacar la jornada dedicada a explicar els camps de concentració. La història del segle XX ha estat marcada per diversos i terribles conflictes bèl·lics. Associats a aquests enfrontaments aparegueren diversos camps de concentració, recintes que s’utilitzaren per tancar i privar de llibertat, i en els casos més extrems, eliminar els enemics. Per mostrar les diverses tipologies de camps de concentració que es donaren a Europa entre el 1936 i el 1945, el Memorial Democràtic organitzà la jornada «L’infern a la terra», una jornada on participaren diversos especialistes i testimonis dels camps de concentració que s’habilitaren a Europa i que va servir per explicar el seu funcionament, objectius, condicions de vida, etc., així

Memorial 2015

com per reflexionar a l’entorn d’aquest sistema repressiu que s’utilitzà de manera sistemàtica entre final dels anys 30 i mitjan anys 40. Hi participaren els historiadors Javier Rodrigo, Aram Monfort, Gemma Caballer, Alberto Pellegrini, Marta Simó i Luiza Iordache, així com testimonis que explicaren la seva vivència en camps de concentració a Catalunya i a l’Estat.

Homenatge a Neus Català i les deportades al Conservatori del Liceu. Enguany es commemorà el 70è aniversari de l’alliberament dels camps nazis i el centenari del naixement de Neus Català. Com a cloenda de les diferents activitats realitzades al llarg de l’any amb relació a l’efemèride, el Memorial Democràtic organitzà un homenatge a Neus Català i les deportades als camps nazis. Aquest homenatge tingué lloc al Conservatori del Liceu el 6 d’octubre.

Homenatge a Neus Català i les deportades al Conservatori del Liceu.

Els parlaments institucionals en honor a Neus Català i les dones deportades foren a càrrec de la consellera de Governació i Relacions Institucionals i presidenta del Memorial Democràtic, Meritxell Borràs; la presidenta de l’Institut Català de les Dones, Montserrat Gatell; la presidenta de l’Amical de Ravensbrück, Anna Sallès, i la vicepresidenta de l’Amical de Ravensbrück i filla de Neus Català, Margarita Català. Durant l’acte, l’actriu Mercè Arànega interpretà l’obra de teatre «Neus Català. Un cel de plom», dirigida per Rafel Duran a partir de la novel·la Un cel de plom de Carme Martí. Posteriorment, Marina Rossell, cantautora i vicepresidenta de l’Amical de Ravensbrück, cantà temes del disc Cançons de la Resistència acompanyada de ballarins de la companyia BCN City Ballet, amb coreografia de Ramon Oller. En el marc de l’acte d’homenatge, es presentà la reedició del llibre De la Resistencia y la deportación. 50 testimonios de mujeres españolas, publicat per Neus Català l’any 1984. La reedició, actualitzada i ampliada, ha estat realitzada pel Memorial Democràtic dins la seva col·lecció «Història Oral».

Homenatge a Lluís Companys i a les víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura. Durant tot el mes d’octubre, el Memorial Democràtic participà de diverses maneres en diferents actes d’homenatge a la figura del president Companys, afusellat per la dictadura franquista. El 15 d’octubre s’esdevingué el 75è aniversari de l’afusellament del president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. Amb motiu d’aquesta commemoració, el Govern de la Generalitat va aprovar, el 8 de setembre

Homenatge a Lluís Companys i a les víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura.

Temps i espais de memòria. Revista digital del Memorial Democràtic. Núm 3 (Desembre 2015)

ISSN: 2339-806X

de 2015, la proclamació del 15 d’octubre com a «“Dia nacional en memòria de les víctimes de la guerra civil i les víctimes de la repressió de la dictadura franquista».

Homenatge a Lluís Companys i a les víctimes de la Guerra Civil i la Dictadura.

En el marc d’aquest dia nacional, la Generalitat de Catalunya organitzà un acte d’homenatge. Aquest s’inicià amb un minut de silenci en record de les víctimes de la Guerra Civil i la dictadura franquista. Posteriorment es projectà un fragment del vídeo del Memorial Democràtic Temps de Memòria i interveniren víctimes i familiars. Hi participaren Pilar Llopart, supervivent dels bombardejos durant la Guerra Civil a Barcelona; Roser Soler, filla d’Agustí Soler, alcalde de Sant Joan de Vilatorrada afusellat pel franquisme; Valentín Muxí, fill d’exiliats catalans a Xile i cònsol honorífic de Xile a Barcelona; i Carles Vallejo, víctima de tortures per part de la dictadura i president del Memorial de Treballadors de Seat. Així mateix, hi intervingué Mariona Companys, reneboda del president Lluís Companys, i Jorge Auat, fiscal general de la Procuradoria de Crims contra la Humanitat de la República Argentina. La cloenda musical, amb la col·laboració de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) i de la Comissió de la Dignitat, fou a càrrec de la Cobla de l’ESMUC, dirigida per Marcel Sabaté, que interpretà «Trencadís». L’acte també serví per presentar públicament el llibre publicat pel Memorial Democràtic Lluís Companys: vida, reivindicació i memòria d’un president. Aquest llibre ha estat realitzat per diversos especialistes en la biografia de Companys. La publicació vol ser un homenatge de la institució a la figura del president màrtir. L’obra es divideix en dues grans parts. Una primera part dedicada a repassar la vida de Lluís Companys fins a la seva mort, i una segona dedicada a la memòria del president.

«Cinema en temps de guerra, exili i repressió 1936-1975».

«Cinema en temps de guerra, exili i repressió 1936-1975»

Aquesta exposició, produïda pel Memorial Democràtic, vol donar a conèixer l’efervescència cinematogràfica que va viure Catalunya durant la Guerra Civil, així com l’alt preu que van haver de pagar molts dels seus professionals durant la dictadura franquista o a l’exili. Catalunya va viure entre el 1936 i el 1975 gairebé quatre dècades de convulsió que van afectar diversos àmbits del país, un d’ells el cinematogràfic. L’exposició mostra alguns fets coneguts, com ara la col·lectivització de les sales de cinema pels sindicats o la tasca del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya a través de Laya Films. I d’altres que han estat rescatats de l’oblit, especialment les vicissituds biogràfiques de professionals del cinema que van haver de marxar a l’exili o que van ser represaliats.

Memorial 2015

IV Col·loqui Internacional Memorial Democràtic-ICIP «Del passat al futur: memòria i processos de transició». Entre el 30 de novembre i el 2 de desembre, al Palau Centelles de Barcelona s’ha celebrat el IV Col·loqui Internacional del Memorial Democràtic. Aquestes jornades s’han coorganitzat amb la col·laboració de l’Institut Català Internacional de la Pau. L’objectiu d’aquest col·loqui, en què han participat una vintena de ponents, ha estat oferir una aproximació rigorosa a diversos processos transicionals que han tingut lloc a bona part del món des de la fi de la Segona Guerra Mundial fins a l’actualitat. En els processos de transició d’una dictadura a una democràcia o d’un conflicte armat a la pau s’han d’equilibrar les exigències polítiques i jurídiques per tal d’assegurar els drets de les víctimes a la veritat, a la justícia, a la reparació i a les garanties de no repetició. El procés es caracteritza per una combinació de diverses estratègies, judicials i no judicials (persecució de criminals, creació de comissions de la veritat i la reconciliació, reparació a les víctimes pels danys soferts, etc.). El col·loqui va dedicar la seva darrera sessió a debatre la possibilitat de constituir una Comissió de la Veritat a Catalunya. Un debat on han participat especialistes en diversos camps: història, dret i antropologia forense.

IV Col·loqui Internacional Memorial Democràtic-ICIP «Del passat al futur: memòria i processos de transició».

Homenatge a les persones i col·lectius LGTBI represaliades durant el franquisme. En aquest homenatge van participar-hi Olga Viñuales, doctora en Antropologia i ex-presa política i Carlos Villagrasa, doctor en Dret. També hi van intervenir, oferint el seu testimoni, Nàdia Aroca, Paulina Blanco, Nazario Luque, Jordi Griset i Jordi Petit. Moderarà José Benito Eres, president de l’associació Grup d’Amics Gais (GAG). L’acte va tenir lloc amb motiu del 45è aniversari de la derogació de la Ley de Vagos y Maleantes, el 20è aniversari de la derogació de la Llei de Perillositat Social i el 40è aniversari de la creació del Front d’alliberament Gai de Catalunya.

Homenatge a les persones i col·lectius LGTBI represaliades durant el franquisme.