Manel Alonso i Català
RETALL DEL PASSAT AMB ALLIPEBRE
A casa no teníem diners i a penes patrimoni, això sí: teníem xofer. Per a ser justos caldria puntualitzar que el xofer estava al servei del meu pare, la família ens n’aprofitàvem només en el temps de lleure. El meu pare no tenia carnet de conduir, però sí automòbil, una furgoneta Citröen blanca amb els alerons negres. Pel càrrec de xofer van passar tres homes, un amic d’infantesa del meu pare anomenat Cuerpo, el meu oncle Ximo i el tio Juan el coeter. El tio Juan el coeter era un home que com una anguila nadava entre la tradició i la modernitat. L’apassionaven els cotxes, la mecànica i, sobretot, la velocitat, què es podia aconseguir amb els vehicles, per una altra banda gaudia d’allò més collint i capturant amb les seues pròpies mans el menjar que acabaria donant color i sabor a les
1
Manel Alonso i Català
nostres hores de lleure, seguint la vella tradició dels homes criats a l’Horta a la vora de zones pantanoses. El tio Juan havia nascut i s’havia criat a Albuixech. Un dels seus plats favorits era l’anguila amb allipebre. Per a fer-se amb l’anguila el tio Juan i el meu pare es posaven en calçotets dins d’un dels sequiols propers al litoral de Puçol, cara a cara com a pistolers i a uns deu metres de distància l’un de l’altre. En veure les anguiles, el meu pare les espantava amb els braços dins de l’aigua perquè canviaren de direcció i s’adreçaren cap on era el tio Juan, que restava quiet, sense moure ni una parpella. En acostar-se-li una anguila, amb un ràpid moviment posava les mans i els braços dins de l’aigua i la feia saltar al marge del sequiol, on a l’anguila li era difícil esmunyir-se, si no impossible, atrapada entre l’herba seca. Després, en una bossa o una cistella, les recollirien deixant-les recloses fins que el cuiner les escorxava per a bastir amb elles una arquitectura
2
Manel Alonso i Català
de sabors, de color i d’aroma que ens congregaria a tots plegats al voltant d’una taula. Al tio Juan el coeter, amb un somriure beatífic, li agradava subratllar el valor de l’harmonia que aquell plat creava en tots nosaltres mentre l’assaboríem. Jo, un xiquet com era, mirava l’anguila trossejada i envoltada de creïlles dins del meu plat i pensava en el futur que m’esperava per davant en alçar-me d’aquella taula, un futur tan esmunyedís com una anguila, un futur que amb decisió hauria d’atrapar per a convertir-lo, com ara ho he fet amb aquest retall del passat, en un plat literari per als comensals de les lletres.
3