CASSOLA LITERÀRIA
Toni Martínez
HOMENATGE AMB CASSOLA AL FORN
Els dinars dels firaires o de les famílies de la gent que havia vingut a la fira, eren tots públics. A la vora de les parades uns, i altres a les terrasses dels bars i als banquets de la glorieta, o a qualsevol brincalet relativament prop d’una font, es podien veure, estratègicament escampats, com en una natura morta insòlita, els entrepans, les tomaques partides, l’encisam, la ceba tendra amb un pessic de sal... Els firaires, com enyorant inconscientment la taula parada de casa, paraven taula ambulant. Tot podia faltar, i tot faltava, excepte la taula parada amb plats i coberts, el ritual del dinar amb la benedicció, el pa i el vi. El pares eren firaires i jo, que vaig nàixer cinc mesos després de la mort del pare, amb només quinze dies ja becava, sota el mostrador, a la Fira de Castelló de la Ribera, segons diuen, un desembre amb un fred de mil dimonis. I firaire vaig ser fins els catorze anys, sota el mestratge del tio Toni, germà de la mare, que va assumir les funcions del cap de la família. Com el poeta, he aixecat, mentre escrivia, el cap, i contemple una fotografia que no he viscut però que sovint m’ha acompanyat en el cicle de les fires, que es repetia, amb la Fira de Xàtiva com l’eix que clausurava l’estiu i partia en dos, per a bé o per a mal, l’economia de subsistència que aquestes garantien: a últims de juliol, Albaida; per l’agost, Xàtiva; al setembre, Albacete; a l’octubre, pel Pilar, Carcaixent; per Tots Sants, al novembre, a l’Olleria; pel desembre, a Castelló, llavors Villanueva de Castellón; Ayora, Simat de la Valldigna, Almansa... un anar pel món marcat pel plaer de la llibertat, l’esperit de l’aventura i les noves coneixences o el retrobament amb els companys de viatge, els altres firaires, garantia de solidaritat, i el reencontre amb aquella gent que ens oferia de grat l’ajuda i l’hospitalitat sempre necessària quan es va pel món amb allò posat.
1
CASSOLA LITERÀRIA
Toni Martínez
No sé amb certesa ni el lloc ni l’any de la fotografia, però ben bé podria estar feta a Xàtiva i ser de l’any 1943. Si és així som a l’Albereda, front per front amb el bar Monxo, on sempre hem parat, a continuació de les parades dels torroners. Sens dubte, la cassola ha estat cuita al forn de Santa Anna, que està a un tir de pedra, en la placeta del mateix nom. Allà són quatre cadires plegables ocupades per dos amics, companys ocasionals de taula, i pel pare i la mare. Al fons , hom pot veure la parada on pengen les nines, lligades pel coll, les guitarretes, les pilotes... i totes les joguines que podien somiar-se i que omplien de fantasia el món màgic dels xiquets, aliens en els seus jocs al nostre món de trista postguerra. Sobre l’hule de la taula, també plegable, lluu una cassola al forn amb la seua tanda i la seua cabeça d’alls al bell mig, amb les seues pilotes i les seues botifarres, una de les quals, el pare somrient, l’ensenya al fotògraf, forquilla en mà, mentre la mare, coqueta, amaga amb el braç deixat caure, l’inicial embaràs que avisava de la vinguda d’un germà que en va precedir, dissortadament malaguanyat als cinc anys. Vet aquí, doncs, la cassola al forn, reunint a taula, en un record pòstum, el merescut descans, el plaer del bon menjar, l’amistat i l’estima.
2