CASSOLA LITERÀRIA
Q
Àngel Cano
uan el nostre protagonista es va ficar la primera cullerada d'arròs a la boca, va engegar la maquinària de la nostàlgia, d'aquella bilis negra clàssica, que li inundà la ment d'un mar de
records. Allí, sentats davant d'una cassola que havia sofrit la majoria de les etapes de la història contemporània, es trobaven ell, la seua esposa, tres criatures que no paraven de fer preguntes, que volien aprendre de qualsevol detall quotidià, i els dos pares, més malaltissos en els últims temps. De menut, sempre era l'àvia qui els obligava a reunir-se al voltant d'una cassola de les que l'avi venia al mercat. Hi posava creïlles, botifarres, cigrons, tomaqueta i cansalada, la qual li donava aquell toc apetitiu, gairebé eròtic, s'atreviria a dir. Explicava que hi havia dos tipus de cassoles: la de “putxero” i la de tomaca. I així se li quedà a ell, aquella classificació. Li agradava, al nostre protagonista, aquell plat familiar, exquisit, deliciós, però juganer i emprenyador com ell, mai li ho féu saber. A l'hora de començar a menjar, s'hi negava; s'estava jugant amb l'arròs ací i allà, feia quatre muntonets i amb un somriure entremaliat li comentava: “No en vull més”. Malgrat els renecs de la mare, ell s'alçava, agafava el plat i el deixava en la cuina. Això sí, abans de buidar-lo, li pegava algunes cullerades més d'amagatotis. Al dissabte següent, es repetia el mateix ritual. I a l'altre, i a l'altre. I va créixer, el nostre protagonista, entre dissabtes en què es negava a menjar-se l'arròs al forn, almenys, públicament. No fóra cas que se'l descobrira un amant d'un dels millors plats valencians, però, sobretot, d'una àvia que cada volta envellia més a passos de gegant. Fins que va arribar el seu dia; fins que se'n va haver d'anar al Paradís, allà on les cassoles són tresors, allà on Cronos ja no mana, allà on la salut és la protagonista de les persones, allà on la tolerància regna per tots els 1