CASSOLA LITERÀRIA
M. Carmen Sáez
DUES CASSOLES D’ARRÒS AL FORN
Algú diu: –Hi ha alguna cosa millor al món que una cassola d’arròs al forn? I tot seguit contesta un altre: –Dues cassoles d’arròs al forn. És el moment de la mandra. Quan el cos, tip per la feina feta, ja no gosa bellugar ni una pestanya. Tots estem una mica ensopits, com un bisbe després de dinar. En arribar aquest matí tot estava enllestit, dues cassoles esperant el forn. Quina bogeria, la nostra amiga ha tirat pel cap alt, com si hi hagueren de vindre totes les animetes de la creació. No sé com s’ho ha fet, finalment li hem ofert els honors i la cullera a una cassola només. I ací estem ara, surant entre la boira que naix d’una panxa plena, d’uns glops de cervesa daurada que regalimen per la gola amb un tast d’ordi gelat i lleugerament amarg. Fins i tot ens queda a la llengua l’aspror afruitada d’un bon vi de Fontanars dels Alforins. En aquestes circumstàncies sempre n’hi ha algú que fa una tímida reflexió: –En estiu, quan s’està assedegat, res se li pot comparar al primer glop d’una cervesa ben fresca, la resta és vici.
1
CASSOLA LITERÀRIA
M. Carmen Sáez
Tots riguem i jo m’acabe de recordar que he d’escriure alguna cosa per a la cassola literària de setembre. Què puc dir sobre aquesta vianda mil·lenària? Tot d’una se m’instal·la vora orella la veueta que em burxa i em fa dubtar: «Escolta, t’ho has pensat bé? Vols dir que li faràs un poema a una botifarra?» I ja m’ha colpit el primer dubte. Però ella no calla, no. Continua remugant tota dolça: «Penses contar la vida d’un tros de cansalada? Sembla mentida, una xica tan fina com tu». Ara sí que m’acabe d’afonar. Potser no m’hi veig amb cor, tot i que m’agrada l’instant que hem passat a taula. Hem gaudit de l’arròs, de la conversa i els projectes dels amics. Coses totes que van unides a la cassola de hui. Mentre la vesprada va esllavissantse lleugera, ens quedem com encisats i és que tenim davant els ulls uns cirerers que per la primavera ens han donat els seus penjolls vermells i sucosos, els pins de Serra clapejats pel sol d’agost, el brunzidor ventant-se amb les ales sorolloses que fa la música del dia. Me’ls mire, els meus amics, i una onada de tendresa se m’aferrissa als ulls. Quants anys de rialles, enyorances i moments com el present. Heus ací que no sé que dir sobre la cassola, potser un altre dia sí que en podria parlar, però el que és hui... què voleu que us diga, doncs que no sé per on començar.
2