Fragment Somiant amb Aleixa by Mercè Climent

REVISTA DE LLETRES

P R I M AV E R A / 2 0 1 1 / N Ú M . 5 7 / 1 € DOSSIER : MÀRIUS SERRA, L’HOME DE LES PARAULES ENTREVISTES : JOHN CONNOLLY JOSEP MILLO PERFIL : CARLES SALVADOR REPORTATGES : ‘EL PES DE LA PAPALLONA’ ‘LA TRIPLE VIDA DE MICHELE SPARACINO’ ‘ELS EMBOLICS DELS HOOVER’ EXTRACTE: ‘SOMIANT AMB ALEIXA’

carta

S u m ari

editar? sí, però... també reeditar

manuel boix

l’ opinió de l A C R Í T I C A

josep antoni flu i x à

PERFIL

c arles salvador

g on ç al lópe z - paM P LÓ

F lai xos

L A B O N A C O N F I T U R A I TA L I A N A

SEBASTIÀ BENNASAR

ENTREVISTA

J O H N C O N N O L LY

R AÜ L M A I G Í

EXTRACTE

QÜESTIONARI

S O M I A N T A MB A L E I X A JOSEP MILLO

C R I S T I N A M A RT Í N E Z

dossier MÀRIUS SERRA, L’HOME DE LES PARAULES

MÀRIUS SERRA

IGNASI FRENCH

mÀRIUS SERRA: «NO HI HA DIFERÈNCIA ENTRE VOLER EXPLICAR HISTÒRIES I SER ENIGMISTA»

PI L A R A RGU D O

REPORTATGE

LA PARADOXA DE LISA SIMPSON

X AV I E R A L I AG A

REPORTATGE

L’ E S B O J A R R AT V I ATG E D E L S E N YO R H O OV E R I E L S S E U S E S T R A F O L A R I S A C O M PA N Y A N T S

C L ÀU D I A R EY E S

REPORTATGE

EL QUÈ I EL COM DE DOS ÀLBUMS IL·LUSTRATS

J OA N P O RT E L L R I FÀ

22 Q U A D E R N S

D’ANIMACIÓ LECTORA

I S A A C A S I M OV: C I È N C I A - F I CC I Ó E N E S TAT P U R

J U L I C A PI L L A

24 Q U A D E R N S

D’ANIMACIÓ LECTORA

L L E G I M E N VA L E N C I À: E N S E N Y A M E N T I CU LT U R A E N L A N O S T R A L L E N GU A

RESSENYES

REPORTATGE

B RO M E R A C E L E B R A 2 5 A N Y S

lectors

OPINIÓ

l’ ess è n c ia de la literat u ra

als

N OT Í C I E S

30 el

retrovisor

PA R AU L E S I M É S

VICENT BORRÀS

començaments dels anys vuitanta, Ricard Blasco –un historiador i crític literari valencià mereixedor, sens dubte, de ser recordat– es lamentava, a propòsit de la publicació d’una antologia de poetes nous, del poc interés i de l’escassa influència que mostrava la nova fornada de lletraferits per la tradició literària més recent i, en concret, pels escriptors de la generacions dels anys trenta: Carles Salvador, Bernat Artola i Almela i Vives, entre altres. Però el retret, a pesar d’exposar una carència reincident en la història literària dels valencians, resultava injust per als destinataris, perquè aquells joves aprenents de poeta difícilment havien pogut llegir uns autors les obres dels quals s’havien publicat durant la República o en els anys de la postguerra sense que s’hagueren reeditat. De fet, la lectura d’una part de l’obra poètica de Carles Salvador es va fer accessible novament als lectors l’any en què es va publicar l’antologia d’aquells joves escriptors, l’any 1981, gràcies a una edició de la «Biblioteca d’Autors Valencians» de la Institució Alfons el Magnànim prologada pel mateix Ricard Blasco. L’obra d’Almela i Vives es publicà uns anys després i la de Bernat Artola no té encara una edició amb voluntat divulgativa. I, des d’aleshores, ni la poesia d’un autor ni la de l’altre s’han tornat a publicar. Com tampoc no s’han reeditat moltes altres obres d’autors de generacions posteriors i que convé conéixer, perquè per als joves lectors d’ara les publicacions dels anys setanta o vuitanta són ja pura arqueologia: inexistents a les llibreries i escassament presents en moltes biblioteques. Per tant, no ens ha d’estranyar que les noves promocions de lectors i d’escriptors cresquen sense el coneixement necessari de la tradició literària i que, promoció rere promoció, hagen de començar de zero. Per això és tan important l’edició d’una obra com Elogi de la meua terra i altres poemes de Carles Salvador, perquè ens retorna a l’actualitat un autor del qual no podem prescindir, ni els valencians ni els lectors de la resta del nostre domini lingüístic. De Salvador, tenim també la publicació recent –l’any 2008– d’una selecció de la seua obra narrativa preparada per Vicent Simbor i editada per Denes. Però altres autors no han tingut tanta sort. I és per això que hem de destacar i elogiar que les nostres editorials s’atrevisquen a recuperar obres de períodes anteriors, especialment també si són obres d’autors vius i en actiu, com ara L’home del sac de Màrius Serra. Gràcies a aquesta aposta podem, per exemple, trobar a les llibreries l’obra inicial o més destacada de dos dels nostres autors tristament desapareguts fa poc, com Josep Iborra i el seu llibre de narracions Paràboles i prou, o com Maria Beneyto i la seua obra La gent que viu al món, entre altres. I retre’ls, llegint-los, l’homenatge i l’admiració que, sens dubte, es mereixen.

opini

L’essència de la literatura m an u el b oi x *

REFLEXIÓ), ES VA RECÓRRER AL DOGMATISME. AMB EL

TENTAT FIXAR EL SIGNIFICAT DE MOTS I CONCEPTES

TRIOMF DE L A RAÓ, L A DÈRIA PER INTERPRETAR-HO

ABSTRACTES QUE, PER LA PRÒPIA NATURALESA, SÓN

TOT S’ACCENTUÀ DE TAL MANERA QUE SOVINT S’HA

INEXPLICABLES. FINS A L’EDAT MITJANA (DE MANE-

CAIGUT EN LA METAFÍSICA MÉS INOPERANT. A HORES

AL LL ARG DE L A HISTÒRIA, L A HUMANITAT HA IN-

RA SISTEMÀTICA) I ENCARA FINS A L A IL·LUSTRACIÓ (AMB ESCLET XES PER ON S’ESCOLEN ESPURNES DE

D’ARA ÉS UN PROBLEMA IRRESOLT QUE CONDUEIX A UNA GRAN CONTRADICCIÓ.

l mot literatura no s’escapa d’aquesta paradoxa. De fet, que fa malbé qualsevol producció artística és la falta de meno n’hi ha –o jo no l’he sabuda trobar– cap definisura: la saturació o el dèficit d’alguns components imprescinció satisfactòria. Potser hi ha un cert consens quant al cordibles. És freqüent trobar textos poc reeixits –o parcialment pus, però no pel que fa a la descripció. En canvi, si tenim estimables, però no redons– perquè hi ha un excés de qualen compte les tesis més acceptades, sevol tipus (de documentació, de retrobarem dos elements coincidents: toricisme, d’informació...). També pot l’acolliment obligat per part del púpassar el contrari: que el text siga deblic com a consumació de la producficitari en algun ingredient bàsic. L’exció artística i el plaer que aquesta ha cés té com a resultat l’amanerament, de provocar en el receptor. la percepció que el producte final està La literatura, o més aviat la conexcessivament manipulat; la manca creció de l’obra literària que s’esdecondueix a la provisionalitat, a la desvé mitjançant la lectura, ha d’estar curança, a la sensació d’estar davant lligada al gaudi. Aquest component d’una obra immadura, poc treballada, hedonista exigeix, de bestreta, que les o treballada sense la destresa suficient. produccions afavorisquen i poten La ponderació és, per tant, un factor cien el plaer. En canvi, si ens centrem fonamental. en el camp de la ludicitat, haurem de Fins aquest punt hem deixat convenir que forma part del món voluntàriament de banda un altre de cadascú. A tots no ens agrada el element substantiu: el didactisme mateix; el que per a uns és plaent a uns altres els resulta que, més o menys subtilment, impregna tota producció un suplici. Dit d’una altra manera: el jo és un món tancat. literària. Un amic meu que ja ha mort deia que l’art està Això contrasta sens dubte amb el fet que l’art, quan ix de les fet amb intenció, i aquesta intenció és la que el converteix mans de l’autor, passa a formar part de la col·lectivitat. I és en creació. No oblidava la dualitat didactisme/esteticisme, aleshores quan pot provocar opinions enfrontades o, molt i afegia que la literatura està feta amb la voluntat d’enseescadusserament, pot desfermar un consens sobre la qualitat nyar, però acomplint alhora les expectatives lúdiques que intrínseca d’una obra o d’un conjunt el receptor diposita en el consum de artístic. En aquest trànsit, el que va de qualsevol creació. També en aquesta la intimitat del procés de creació a la dicotomia necessitem, doncs, que els a literatura està feta coneixença per part del públic, l’obra dos elements facen de contrapés, l’un ha d’assolir una ponderació suficient amb la voluntat d’ensenyar, de l’altre, si volem assolir la qualitat. per a poder atansar la premissa bàsica Això quan parlem d’art contemporaperò acomplint alhora d’agradar a uns receptors plurals. ni: els clàssics mereixen una considePotser és més fàcil explicar-ho a la ració diferent que s’escapa de l’abast les expectatives lúdiques contra, és a dir, si ens preguntem què d’aquesta anàlisi. que el receptor diposita molesta en una obra literària, què ens * PINTOR impedeix atényer el plaer. Crec que el en el consum de qualsevol

creació

L’opinió de la crítica R EV I S TA D E L L E T R E S

«Els infinits, de John Banville, és una novel·la insòlita i fascinant sobre el sentit de la vida i de la mort. En un estil admirable, l’escriptor irlandés convoca en una història homes i déus que entrecreuen les seues existències quotidianes.»

P R I M AV E R A / 2 0 1 1 / N Ú M . 5 7 / 1 € DOSSIER : MÀRIUS SERRA, L’HOME DE LES PARAULES

José María Guelbenzu. Babelia Novembre de 2010

ENTREVISTES : JOHN CONNOLLY JOSEP MILLO PERFIL : CARLES SALVADOR REPORTATGES : ‘EL PES DE LA PAPALLONA’ ‘LA TRIPLE VIDA DE MICHELE SPARACINO’ ‘ELS EMBOLICS DELS HOOVER’

«La poetessa de l’Horta de València mostra una delicada sensualitat en les imatges [...]. Itinerari de tendresa no deixa de trucar al cor.»

EXTRACTE: ‘SOMIANT AMB ALEIXA’

foto g rafia P O RTA D A: M À R I U S S E R R A. j O R D I P L AY.

Lluís Alpera. Posdata. Febrer de 2011

R E V IST A DE LLE T R ES

P R I M AV E R A

2 0 11

L’ILLA ÉS UNA PUBLICACIÓ D’EDICIONS BROMERA, COORDINADA PER JOSEP A. FLUIXÀ I DIRIGIDA PER JOAN CARLES GIRBÉS. CONSELL DE REDACCIÓ: marta estrelles, carol borràs, sandra capsir i maria villalba

«John Updike confegeix una novel·la complexa i intel·ligent, però també desenfadada i molt entretinguda. Plena d’ocurrències brillants, procaç i jocosa, d’un erotisme electritzant i entremaliat [...]. Sensacional.» Pere Antoni Pons Avui. Febrer de 2011

CONSELL ASSESSOR: pasqual alapont, josep ballester, JEREMIES BARBERÀ, SALVADOR BATALLER, ISIDRE CRESPO, JOSEP GREGORI, VÍCTOR A. OROVAL, JOSEP PALÀCIOS, enric salom i ENRIC SÒRIA CORRECCIÓ LINGÜÍSTICA: mar aranda, santi cervera, juli jordà i DAVID MORELL

«Subsòl confirma que hi ha una bona nòmina d’autors de narrativa al País Valencià.» Xavier Cortadellas Presència. Febrer de 2011

DISSENY GRÀFIC: ENRIC SOLBES MAQUETACIÓ: CARLES BARRIOS, EVA BUENO, susana fraguas, pere fuster, DANI ROSELLÓ i xavier tortosa redacció i administració: apartat de correus 147, 46600 alzira (ribera alta), telèfon 962 402 254 www.bromera.com illa@bromera.com CONTRACTACIÓ de PUBLICITAT: comercial@bromera.com

«A Wendy i l’enemic invisible, el veterà escriptor dissenya un entretingut artefacte narratiu on combina un cert impuls educatiu [...] amb una força satisfactòria intriga criminal.» Ignasi Franch. El Triangle Gener de 2011

i m pressió : b lau verd tirada : 44.300 e x e m plars A MB L A C O L · L A B O R A C I Ó D E :

I S S N : 1134-8666

D L : V-166-1990

P V P : 1 €

L’ I L L A N O S ’ I D E N T I F I C A N E C E S S À R I A M E N T A MB E L S A RT I C L E S

D e L S S E U S C O L·L A B O R A D O R S , N I els TO R N A E L S O R I G I N A L S N O S O L·L I C I TAT S . L’ILLA AUTORITZA LA REPRODUCCIÓ DELS SEUS ARTICLES SI SE’N FA ESMENT DE LA PROCEDÈNCIA.

«Utilitza icones actuals com els Simpson, Harry Potter, les cançons d’Obrint Pas i el mateix Obama per construir un text amè i divulgatiu sobre l’exercici de la política i la democràcia participativa que enganxi els joves.» Laura Garcia. 80 grams Març de 2011

perfil

cARLES SALVADOR Gon ç al Lópe z - Pa m pló

A CARLES SALVADOR (VALÈNCIA, 1893-1955), EL RECORDEM

COMPRÉN TOTS ELS GÈNERES, DES DEL TEATRE FINS A

COM A MESTRE, POETA I GRAMÀTIC. GRAN PROMOTOR

L’ASSAIG, PASSANT PER LA NARRATIVA I LA POESIA, L’ÀMBIT

DE LA RENOVACIÓ PEDAGÒGICA I DE L’ENSENYAMENT EN

EN QUÈ MÉS VA DESTACAR. BROMERA RECUPERA LES SEUES

VALENCIÀ, FOU TAMBÉ UN DELS PRINCIPALS DIFUSORS

COMPOSICIONS MÉS IMPORTANTS EN UNA NOVA ANTOLO-

DE LES NORMES DE CASTELLÓ. LA SEUA OBRA LITERÀRIA

GIA, TITULADA ELOGI DE LA MEUA TERRA I ALTRES POEMES.

arles Salvador forma part de la nostra memòria col·lectiva, al costat de figures com Joan Fuster, Vicent A. Estellés, Manuel Sanchis Guarner o Enric Valor. Més enllà d’aquesta dimensió simbòlica, en la seua obra literària trobem alguns dels textos més reeixits dels escriptors valencians de la primera meitat del segle xx.

mentalment: s’hi va casar i hi van nàixer els fills.

Literatura retrobada

Un poeta modern Les influències principals de Carles Salvador són la literatura popular, els clàssics (sobretot Ausiàs March) i els seus contemporanis, amb Josep Carner i Joan Salvat-Papasseit al capdavant. Seguint el model de l’autor d’El poema de la rosa als llavis, va practicar una poesia atrevida, amb metàfores arriscades, esquemes mètrics innovadors i alteracions tipogràfiques. Això li va valdre l’adjectiu d’avantguardista i, encara que va interessar-se per aquests moviments, no va arribar mai a assumir-ne els plantejaments més trencadors. La seua va ser una poesia que es volia moderna en el tractament dels temes i l’ús del llenguatge, però alhora popular, accessible a aquella part de la societat que podia interessar-se per la literatura en valencià. Amb aquell esperit va escriure els seus millors llibres: Plàstic (1923), Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i El bes als llavis (1934). Al costat de les innovacions formals, destaca el tractament de l’amor, presentat d’una manera desimbolta i matisadament eròtica, una autèntica celebració del goig de viure. A partir d’un determinat moment, la seua obra es torna

El poeta va fer una tasca decisiva per a la difusió i la dignificació del valencià.

menys vitalista, i la influència d’Ausiàs March es fa més visible en els temes i en la preferència pels decasíl·labs, com demostra El fang i l’esperit (1952). Al mateix temps, però, practica una poesia que beu de la tradició popular i que se centra en la descripció del paisatge. Un bon exemple n’és Cant i encant de Benassal (1945), dedicat al poble de l’Alt Maestrat on Salvador va exercir de mestre i al qual es va vincular senti-

La seua va ser una poesia que es volia moderna en el tractament dels temes i l’ús del llenguatge, però alhora popular, accessible a aquella part de la societat que podia interessar-se per la literatura en valencià

L’obra completa de Carles Salvador no s’ha publicat mai, si bé diferents antologies i reedicions han permés revisitar-la durant les últimes dècades. En aquesta nova selecció apareixen textos que havien romàs inèdits des de la publicació original, com ara els procedents de Cistell de fruita (1954), una proposta amable que recorda Els fruits saborosos de Carner. Però allò més important és la recuperació íntegra dels poemes que va publicar durant la Guerra Civil en Elogi de la vagància i una cua (1937). Els «5 poemes de la guerra» són una crònica de l’experiència bèl·lica a València i de les il·lusions i frustracions que va generar el conflicte.

Una poesia per a aprendre La diversitat de formes mètriques, recursos estilístics i motius temàtics present en l’obra de Carles Salvador permet treballar de manera accessible els conceptes bàsics d’anàlisi literària que s’aprenen en l’ensenyament primari i, sobretot, secundari. Les propostes didàctiques que es poden descarregar de la pàgina web de Bromera obrin diferents possibilitats en aquest sentit. En conjunt, es posa a disposició del lector actual una part representativa de l’obra d’un dels nostres autors més importants, que guanya en matisos i possibilitats de lectura. Elogi de la meua terra i altres poemes. Carles Salvador. Bromera, 2011.

Dubtes

Els darrers mesos, s’han acumulat les

notícies relacionades amb canvis de posició en la primera línia de les editorials en català. Realment serviran aquests moviments per a enfortir el sector?

ins ara, hem vist com les editorials s’han agrupat a l’hora de llançar-se al mercat del llibre electrònic. Poc se n’ha dit encara, però, del seu préstec o possible intercanvi entre usuaris. Una normativa com la Llei Sinde serà suficient per a garantir un tràfic legal però alhora lliure dels llibres electrònics?

Enguany el 23 d’abril serà molt espe-

cial, entre altres coses, perquè serà dissabte de la Setmana Santa. Com afectarà les celebracions previstes a tot l’Estat aquesta coincidència del calendari?

«Cal mirar pels laterals, sota els mobles, mantenir-se amatent a les editorials petites, d’on sovint sorgeixen autors que els grans segells no han sabut veure o dels quals han prescindit per raons suposadament econòmiques.» David Castillo Avui «Sempre m’ha impressionat la seriositat amb la qual són tractats els autors en el món anglosaxó. El lector pot acudir a conferències d’escriptors reconeguts i assumeix que ha de pagar per aquest privilegi.» Diego A. Manrique El País

«Hem d’amagar les opinions o hem d’aprendre a conviure amb elles? I, malgrat les abismals diferències de grau i d’intensitat política i social, en el món de la cultura aquesta pregunta és extremament pertinent.» Xavier Marcé Benzina

Encara respirem J osep F ran c o

Fa molts anys, vaig tindre la fortu na de conéixer algunes persones interessants, quan formàvem part de l’AJELC. Per aquell temps, tots érem joves amb il·lusions verges i esperances no sempre fonamentades, i estàvem convençuts que seríem capaços de fer realitat els anhels de les moltíssimes persones que ens havien precedit. Volíem escriure, parlar, fer-nos sentir perquè consideràvem que la gent de la nostra generació encara havia de culminar molts treballs a mig fer, com ara acostar la cultura als seus receptors normals: els nostres veïns. La majoria d’aquells joves aprenents de literat ha desaparegut del mapa. Alguns altres s’han degradat a la categoria de venedors ambulants i van pel món amb un sarró ple de llibres propis, que intenten vendre’t així que abaixes la guàrdia. Però uns pocs han aconseguit fer realitat el somni que les seues opinions arriben a les majories. Pilar Rahola, Màrius Serra, Sergi Pàmies o Margarida Aritzeta, per esmentar-ne només alguns, tenen una presència regular als mitjans de comunicació, fins i tot audiovisuals, del seu àmbit territorial i, de vegades, també poden dir la seua en àmbits més oberts, gràcies al suport d’institucions públiques i privades que creuen que la cultura que s’expressa en la llengua pròpia no ha de ser menystinguda ni marginada. Quina enveja! Ni els valencians ni els mallorquins d’aquella generació hem pogut fer-nos escoltar per les majories. Quantes oportunitats de donar-se a conéixer al món han perdut tants i tants joves valencians per culpa de la política sucursalista que hem patit sempre? La resposta a aquesta, i a moltes altres preguntes semblants, com deia Dylan, està escrita en el vent. Però, mentre llegim i escrivim, respirem. I si respirem, vol dir que no estem morts.

Fernández Paz, nominat al Premi Andersen L’Organització Espanyola per al Llibre Infantil i Juvenil (OEPLI) ha proposat l’escriptor gallec Agustín Fernández Paz com a candidat al Premi Andersen, que concedeix l’Organització Internacional per al Llibre Juvenil (IBBY). El guardó es lliura cada dos anys com a reconeixement a una contribució prolongada a la literatura infantil i juvenil. El veredicte del jurat, considerat el Nobel de la literatura infantil, es farà públic durant la Fira de Bolonya de 2012. Molta sort, Agustín!

Llibres electrònics per a tots La Biblioteca Municipal de València és ja una de les quinze biblioteques de l’Estat espanyol que ha començat el préstec dels clàssics de la literatura en suport electrònic. Aquest espai ha volgut sumar-se a les noves tecnologies a la recerca d’un públic jove i posa a disposició dels usuaris 41 dispositius, més coneguts com a e-readers, en els quals es podran llegir fins a 141 títols emblemàtics de la literatura. El primer usuari que va inaugurar el nou sistema de préstec va ser Amadeo Lozano, que amb 84 anys, ha decidit marcar història en el pas a les noves tecnologies.

Els «Monstres» a la Biennal de Bratislava L’OEPLI ha seleccionat L’home del sac i L’esquelet per a la Biennal de Bratislava de 2011. El treball dels il·lustradors Mercè López i Miguel Ángel Díez ha sigut seleccionat entre més de quaranta propostes de tot l’Estat. En cada edició, la Biennal ofereix una de les exposicions d’il·lustracions infantils i juvenils més importants a escala inter-

Flaixos nacional i és una cita imprescindible per als il·lustradors d’arreu del món. Ambdós títols formen part de la col· lecció «El Bagul dels Monstres» publicada per Bromera i disponible en castellà i en anglés en Algar.

El valor de les paraules

Enguany es compleixen cent anys del naixement d’Enric Valor, una efemèride que ens convida a aprofundir en el llegat que ens va deixar l’escriptor de Castalla. La seua obra més coneguda són les Rondalles valencianes, però també va reeixir en la tasca de recol·lecció i recuperació de la lexicografia valenciana. Juntament amb Carles Salvador i Sanchis Guarner, de qui també es commemora enguany el centenari del naixement, va ser un dels grans promotors de l’estandardització i normativització de la nostra llengua al País Valencià.

Rosa Serrano obté el Premi Vicent Ventura

L’editora valenciana Rosa Serrano és la guanyadora del XII Premi Vicent Ventura, que s’atorga a una persona o col· lectiu que s’ha distingit per la trajectòria cívica, democràtica i de compromís amb el País Valencià. El premi, que és anual, està instituït en memòria i homenatge al periodista Vicent Ventura, que va morir el 1998. En el transcurs del sopar de lliurament es va retre també un homenatge a Josep Lluís Blasco.

Adéu a Maria Beneyto

Ha mort als 85 anys Maria Beneyto, una de les escriptores valencianes més destacades del segle xx. La seua vocació creativa i la voluntat d’escriure en la seua llengua materna es va imposar

en el panorama desolador de la postguerra. Dels seus últims llibres publicats destaquen Després de soterrada la tendresa (1993) i Elegies de pedra trencadissa (1997), editats per Bromera. És també en aquesta editorial on veié la llum el seu llibre més recent, Bressoleig a l’insomni de la ira (2003), Premi de la Crítica Catalana.

Borders en fallida La segona cadena de llibreries més important als EUA s’ha declarat en

Dades El Distribuidor de Llibres en Venda de l’Estat espanyol (DILVE) ha experimentat en l’últim any un increment importantíssim en les seues xifres. Aquesta plataforma basada en Internet i pensada perquè tots els professionals de la cadena del llibre tinguen accés a informació bibliogràfica, ha gestionat 302.348 llibres i els usuaris han extret 117,8 milions de registres o referències bibliogràfiques. En total hi ha 706 editorials que participen en el projecte, entre les quals es troba Bromera, 200 distribuïdores i més de 500 llibreries, així com biblioteques i altres entitats. Els usuaris habituals superen ja els 2.500 i biblioteques i llibreries de 32 països n’extrauen dades periòdicament. En definitiva, des de la seua posada en marxa el 2006, DILVE s’ha convertit en la primera plataforma i l’instrument més eficaç per a l’intercanvi d’informació bibliogràfica i comercial dels llibres editats a l’Estat espanyol.

fallida, després de mesos en crisi en els quals hi ha hagut canvis en el seu model de gestió, acomiadaments i reestructuració del seu deute per tal de compensar les caigudes en les vendes de llibres davant la competència ferotge d’Amazon i Wal-Mart. La llibreria, que té 40 anys de trajectòria, podria haver reduït els seus beneficis en més de 3.000 milions de dòlars per no adaptar-se als canvis en la manera en la qual els nord-americans compren llibres.

Santiago Rusiñol L’Institut d’Estudis Catalans ha presentat recentment l’edició digital de l’obra literària de l’escriptor i artista Santiago Rusiñol en el 150é aniversari del seu naixement. El projecte s’emmarca dins del programa d’investigació que duu endavant l’Institut i que pretén recuperar íntegrament l’obra literària de Rusiñol per fer-la més accessible. La seua producció pictòrica, amb un miler d’obres, i la literària, amb un centenar de títols a més d’un extens nombre d’articles, el situen com a referent decisiu de l’art, la literatura i les idees estètiques del seu temps.

Ruta literària Carles Salvador La Fundació Bromera per al Foment de la Lectura ha organitzat una ruta literària dedicada al poeta Carles Salvador. La jornada tindrà lloc el 14 de maig i es visitaran alguns dels llocs amb més encant del Maestrat per acabar fent un recorregut per Benassal, el poble que va acollir a l’escriptor. Carles Salvador fou un dels principals promotors de la normalització lingüística, sobretot com a divulgador de les Normes de Castelló de 1932. Pots trobar més informació a www.fundaciobromera.org.

LA BONA CONFITURA

ITALIANA S e b astià Bennasar

SOVINT PASSA QUE EL POT PETIT AMAGA LA BONA

TA D E D O S R E L ATS M O LT D I F E R E N TS E N T R E S I

CONFITURA. EN EL CAS DELS DOS LLIBRES ITALI-

PERÒ EN ELS QUALS LA MORT I L A SOLITUD SÓN

ANS ACABATS D’EDITAR PER BROMERA, EL PES DE

UNES DE LES MATÈRIES NARRATIVES COMUNES,

LA PAPALLONA, D’ERRI DE LUCA, I LA TRIPLE VIDA

EL MATERIAL AMB EL QUAL TREBALLEN ELS DOS

D E M I C H E L E S PA RAC I N O, D’A N DR E A CA MILLE R I,

ESCRIPTORS PER FORNIR DUES HISTÒRIES SÒLI-

LA DITA S’ACOMPLEIX A LA PERFECCIÓ. ES TRAC-

D E S I C O N C E N T R A D E S C O M U N A RO C A .

iuen els qui en saben que el relat breu és el gènere més difícil de conrear. No hi pot faltar res ni hi pot sobrar res i poden arribar a ser peces concentrades d’alta literatura. En el cas que ens ocupa estem al davant de dos exemples de perfecció en el gènere. Cap dels dos llibres editats per Bromera s’englobaria dins la novel·la. No, no són relats llargs i per tant els hem d’adscriure a aquest gènere literari. I tot i que a priori només tenen en comú la procedència italiana dels autors, certament hi presenten també altres trets, com el material narratiu del qual parteixen: la mort, l’anonimat i la solitud.

Andrea Camilleri (Porto Empedocle, 1925), conegut arreu del món per la sèrie policíaca dedicada al comissari Montalbano, ens ofereix aquí una mostra del seu talent més enllà de la sèrie policíaca –de fet, el gran Andrea Camilleri és el que va més enllà de la novel·la negra, tot i que les obres d’aquest gènere siguin molt bones. En aquesta narració breu i continguda, Camilleri fa un repàs a la història contemporània italiana entre dos segles i als seus conflictes principals: anarquisme i Primera Guerra Mundial. De fet, aquestes són algunes de les pàgines més brillants sobre la Gran Guerra des del punt de vista literari, ja que Camilleri conta en poc de La poesia i la natura text, i millor, tot l’horror i la misèria moral que no, posem per cas, el Hemingway d’Un adéu a les armes, per esmentar El pes de la papallona, d’Erri De Luca (Nàpols, 1950), un exemple del mateix front de batalla i de la mateixa guerra ens presenta l’enfrontament entre dos éssers singulars en la com a inspiració literària. I l’estil Camilleri és ben present darrera temporada de caça: el rei dels isards i el rei dels isards. en tot el relat. El primer és l’animal majestuós que ha aconseguit imposar A més a més, el llibre inclou un regal fantàstic per a tots la seva força i el seu domini sobre el ramat; el segon és un els amants de la literatura: una entrevista amb Francesco caçador furtiu que ha fet de la solitud la seva forma de vida Piccolo que havia romàs inèdita i que és una meravella que per ventura per expiar culpes del passat. De Luca demostra confirma que avui en dia el gran periodisme és el que es fa en el text un domini sensacional del fraen forma de llibre. seig i del paràgraf. Les frases són breus, En definitiva, dos llibres breus que ot i que sense floritures, per acabar d’aconseguir amaguen dues obres mestres i que fan la unió del lector amb aquesta natura que la bona confitura italiana arribi a a priori només tenen aspra que ens descriu el llibre. Els paràcasa nostra en la nostra llengua en duen comú la procedència es traduccions molt interessants i molt grafs també són curts i d’una intensitat on es veu la traça poètica de l’autor. El diferents en les seves solucions a càrrec italiana dels autors, llibre inclou una altra peça petita, Visita d’Anna Casassas i Enric Salom, respeccertament hi presenten a un arbre, en què la natura i la solitud tivament. Dos llibres per gaudir. tornen a ser els protagonistes essencials. també altres trets,

El millor Camilleri La triple vida de Michele Sparacino és una petita obra mestra en tots els sentits.

com el material narratiu del qual parteixen: la mort, l’anonimat i la solitud

EL PES DE LA PAPALLONA. ERRI DE LUCA

TRADUCCIÓ D’ANNA CASASSAS. BROMERA, 2011. LA TRIPLE VIDA DE MICHELE SPARACINO. ANDREA CAMILLERI. TRADUCCIÓ D’ENRIC SALOM BROMERA, 2011.

entrevista

J ohn Connolly:

«les fronteres són llocs on la gent hi va per posar-se a prova o per escapar» raül m ai g í

TO R N A J O H N C O N N O L LY. I , A MB E L L , C H A R L I E

TOR, AMB QUI HEM PARLAT AMB MOTIU DE LA NOVA

PA R K E R . L’ E S C R I P TO R C O N T I N U A E X P LO R A N T E L

AVENTURA QUE PUBLICA BROMERA, L E S V E U S . A L A

MÓN A TRAVÉS DELS ULLS DEL SEU INSPECTOR, I JA

FRONTERA ENTRE MAINE I EL CANADÀ, CONNOLLY

SÓN NOU LLIBRES. «ELL NO SÓC JO, ÉS UNA VERSIÓ

ABORDA ASPECTES COM LES SEQÜELES DE LA GUERRA

DE MI. AMB TOT, NO HE DEIXAT QUE DIGUÉS RES

D E L’ I R AQ , E N U N C A S F O S C I C A R R E G AT, C O M É S

QU E J O N O C R E GU É S D E V E R I TAT » , A F I R M A L’ AU -

HABITUAL, D’ELEMENTS SOBRENATURALS.

harlie Parker ha recuperat la d’alguna de les peces del puzle, seva llicència de detectiu, però però totes les peces eren diferents. la seva activitat és més aviat monòDe tota manera, el meu editor i jo tona. Investiga casos d’assegurances vam acordar que podíem diferir, i i algun embolic de faldilles. L’assasvaig apostar amb ell una caixa de sinat d’un policia el posa en guàrvi que els seus problemes amb el dia, i sacseja la tèrbola història d’un llibre no es veurien reflectits en les local, el Blue Moon, sobre el qual ressenyes... i vaig guanyar una caixa pesa la mort d’una jove apallissada de vi!», explica Connolly. fa uns anys. Un vell conegut de la Charlie Parker, zona, Bennett Patchett, està preoun heroi atípic cupat per una noia que treballa per a ell, i recorre a Parker perquè ho Amb cada episodi nou, Charlie investigui. Està embolicada amb L’escriptor irlandés continua amb la reixida sèrie protagonitParker ha anat evolucionant, perquè un individu de reputació sospitosa. zada pel detectiu Parker. envelleix, i això condiciona la consPerò no és un qualsevol. Va ser amic trucció literària. «Penso que probablement canvia la naturalesa del fill de Patchett, excombatent a l’Iraq, que es va suïcidar de les novel·les, perquè el personatge és més reflexiu, i a meengegant-se un tret poc després de tornar de la guerra. sura que es fa gran no podrà utilitzar tant la força bruta. Les Així arrenca Les veus, el novè lliurament de les aventures novel·les es tornen menys violentes a mede Parker. Connolly, que no amaga els sura que progressen, i aquest és un desenseus dubtes davant del fet creatiu, va tovolupament que jo faig conscientment.» par amb les reticències d’un dels seus ediolia que el llibre En lloc de donar fortalesa al llibre a força tors amb aquest text. Hi va influir el fet únicament d’acció, violència i cadàvers, que tractés sobre l’impacte de la guerra fos semblant a un Connolly tracta de mantenir l’atenció del no només en els soldats sinó en la societat malson. I també volia lector mitjançant la profunditat del proen general, i tampoc li feia el pes la fragtagonista, els diàlegs i interaccions subtils mentació de la narració. «Però era delibeuna novel·la en què cap entre els personatges. Mentre que Els horadament fragmentada, volia que el llibre dels seus personatges mes de la dalla era un gran llibre d’acció, fos semblant a un malson. I també volia Els turmentats, el text que el va precedir, una novel·la en què cap dels seus persotingués una visió no ho era. Les veus torna a tenir força acnatges tingués una visió omnipresent de omnipresent de ció, però The Burning Soul, el volum que la situació. Cadascú estava en possessió

la situació

entrevista

John Connolly (Dublín, 1968) va començar com a periodista, i actualment fa un programa de ràdio setmanal d’èxits dels anys setanta i vuitanta, on dóna sortida a la seva passió musical. El premi Shamus a la millor primera novel·la amb Els boscos frondosos de Maine són l’escenari de nous misteris per al detectiu Parker.

acaba de lliurar, és molt més reflexiu. «En aquest sentit cada llibre tendeix a ser una reacció de l’anterior. Tracto de no repetir-me!», sosté. I quan acaba la sèrie? «Tinc un final al cap però encara no hi he arribat. Hi ha molt que vull explorar a través de Parker, i no tinc pressa per acabar els llibres. Espero, però, saber quan m’he d’aturar. M’imagino que si em canso d’escriure sobre ell, els lectors ho notarien. Però encara no n’estic cansat», diu Connolly.

Un estil molt personal Seria inexacte afirmar que Connolly escriu novel·les de fantasmes, però amb cada episodi nou, el component sobrenatural ha guanyat terreny, fins al punt que ha consolidat un estil híbrid que barreja la novel·la criminal amb un fort component paranormal. És el cas de Les veus. «Crec que les novel·les han esdevingut més còmodes amb aquesta naturalesa híbrida, i es decanten més cap al regne d’allò sobrenatural. És una qüestió d’equilibri, però no en el sentit que les novel·les hagin d’acabar amb la revelació «ho va fer el fantasma». Més aviat espero que siguin llibres que operin en dos nivells, un de literal i un altre de metafòric, tot i que accepto que hi ha lectors de novel·la negra tradicional que es troben incòmodes amb qualsevol cosa que no es basi en raonaments completament racionals.» Altres escriptors ja havien introduït abans el component sobrenatural, com James Lee Burke, o Ross Macdonald en The Doomsters (1958). «No conec massa autors

Every Dead Thing va marcar l’inici d’èxit de la sèrie de Charlie Parker, ambientada a Maine. De moment, Connolly descarta escriure sobre el seu país: «Irlanda és massa propera, no m’interessa explorar-la a través de la ficció», apunta. Bromera n’ha publicat altres títols també protagonitzats per Parker: Els turmentats, Els homes de la dalla i Els amants.

Amb aquest llibre, Connolly explora els efectes dels conflictes armats en la societat.

Canadà, una zona de contraban on un grup d’exmilitars duen a terme una misteriosa operació. «Les fronteres són llocs on la gent hi va per posar-se a prova o per escapar. Per la seva pròpia naturalesa, sovint representen el darrer estadi: no queda cap altre lloc on anar, per això els que escapen es veuen forçats a encarar-se amb si mateixos. Maine té boscos frondosos, The Great North Woods. La gent va allà a perdres’hi, i és un territori fèrtil per als escriptors de misteri», subratlla.

Els altres Connolly que hagin abraçat totes les possibilitats tan deliberadament com ho he fet jo, tot i que en els darrers anys han aparegut altres escriptors que se senten còmodes amb la hibridació. Normalment són escriptors joves que han llegit sobre horror i fantasia i que no se senten en deute amb el racionalisme tradicional com els escriptors d’altres generacions. Això és bo. Els gèneres s’estanquen si no aporten inspiració de fora d’ells mateixos.» En Les veus, Connolly situa l’acció en la zona fronterera entre Maine i el

Tinc un final al cap però encara no hi he arribat. Hi ha molt que vull explorar a través de Parker, i no tinc pressa per acabar els llibres

Diu que és lent escrivint, que li falta temps perquè té moltes idees, però la seva producció és constant. Acaba de publicar Hell’s Bells, seqüela de The Gates, protagonitzada per un noi, Samuel Johnson, i el seu gos, que descobria que els veïns estaven intentant obrir les portes de l’infern. Ara Samuel és arrossegat a l’infern juntament amb el seu gos. «És com satanisme per a nens. No sé per què ningú no hi havia pensat abans...», comenta. Aquest tipus de narrativa el refresca per tornar després a Parker. Té al cap una altra peça de ficció literària, i no descarta escriure un llibre sobre cuina, gènere sobre el qual ha acumulat al llarg dels anys una bona col·lecció. «És important tenir aquesta via de sortida, sigui quina sigui la forma literària que prengui.» Hi ha molt Connolly després de Parker. LES VEUS. JOHN CONNOLLY. TRADUCCIÓ DE MARIA INIESTA. BROMERA, 2011.

a c

somiant amb

ale I X a

M E RC É C L I M E N T I F R A N C E S C M O M P Ó S ’ A LÇ A R E N

AMB ELL A. I EL SOMNI D’AQUELL A PERSONA ES RE-

AMB EL PREMI DE NARRATIVA ERÒTICA DE L A VALL

PETEIX, IMATGE PER IMATGE, EN LA MENT D’ALEIXA.

D’ALBAIDA AMB L A NOVEL·L A SOMIANT AMB ALEIXA,

LES ESCENES ERÒTIQUES –VISCUDES, SOMIADES O

PROTAGONITZ ADA PER UNA JOVE QUE COMPARTEIX

RECORD AD ES– SE SU CCEEIX EN EN AQU E S TA N A R -

UN DO AMB LES DONES DE LA SEUA FAMÍLIA: SOMIA EL

RACIÓ QUE MOSTRA EL PAS DE L’ADOLESCÈNCIA A

MATEIX QUE UNA ALTRA PERSONA SI AQUESTA SOMIA

L’EDAT ADULTA. US N’OFERIM, ACÍ, UN TAST:

avien estat grans amigues, Emma i ella. Alguna vegada avall. Però, ai las!, els follets de la nit estaven disposats a ser li havia vingut a la memòria les vesprades de dissabte, joguinaires. Graciosament alçà un peu, després alçà l’altre i... la quan només tenien catorze anys i tota la vida per davant. fortuna féu que se li enganxaren les braguetes amb una sivella Eren boniques i tenien tot l’atractiu de l’adolescència. No de la sabata. Com que l’escumós també formava part ja de la nit solament eren el centre d’interés dels joves de la seua edat, i havia fet que anara un poc marejada, arribà tard a subjectar-se sinó que també ho eren dels homes amb qui es creuaven. a qualsevol lloc i caigué; per sort, sobre el llit. Més d’una vegada havien jugat a passar per davant d’alguns Aleixa, en veure-la tota eixancada sobre el matalàs end’ells i en superar-los dos o tres metres es giraven de colp voltada dels peluixos d’infantesa, esclafí a riure. Emma es per veure si havien aconseguit fer-los girar el cap. Sempre ruboritzà per aquella postura tan poc digna, però acabà enho aconseguien i reien; s’omplien d’orgull en notar el poder comanant-se del riure de l’amiga. que exercien sobre ells. I reien, i amb aquelles xicotetes vicAleixa estava morta de riure, però no s’estigué de fer una tòries anaven entrant a la vida. mirada furtiva a l’entrecuix de l’amiga. Havia estat com un [...] acte reflex, un poc per curiositat. S’adonà que tenia el pubis Però l’adolescència és una caixa de sorpreses. Un dia succompletament afaitat, com el d’una xiqueta. Una estrella de ceí una cosa que no hauria imaginat mai cap de les dues. cinc puntes li decorava la part dreta. Aquell detall li agradà Fou un dissabte, però no un dissabte qualsevol. Els pares molt i li ho féu saber. Això sí, una sensació de culpabilitat d’Emma havien marxat de cap de setmana i li demanà, a li recorregué el pensament per haver-se fixat en aquella part Aleixa, que es quedara a dormir amb ella. Així podrien eixir tan íntima. L’amiga, que era molt més oberta i animalota a la nit sense haver de retre compte als pares. Seria la primeque no pas ella, no li donà cap importància i li confessà que ra vegada que no tindrien hora per a tornar. Soparien a casa no era cap tatuatge, que tan sols era una calcomania. Una i, allà a mitjan nit, anirien per la zona de pubs i discoteques. d’aquelles que regalaven en la revista per a adolescents que [...] solien comprar totes les setmanes. Després de fer un fum de combinacions possibles, i tamEmma s’incorporà com pogué. Trontollava encara presa per bé d’impossibles, Emma es decidí per uns pantalonets curts l’efecte de les bombolletes del vi. Solament la foscúria del top i blancs, un top negre sense tirants i unes les sandàlies de romana cobrien la joventut sandàlies romanes del color del bronze. i la bellesa d’aquell cos sense esclatar. Perquè no se li marcaren les costures de Aleixa la mirà de dalt a baix; i se sorleixa estava morta les braguetes que duia amb aquells shorts, prengué admirant-la. Li agradava. El cos de riure, però no optà per una solució més adient: un tanga de l’amiga l’atreia. minúscul també de color blanc. Així que s’estigué de fer una SOMIANT AMB ALEIXA. MERCÉ CLIMENT I pessigà per una vora les braguetes que duia mirada furtiva a FRANCESC MOMPÓ. BROMERA, 2011. posades i les dugué delicadament cuixes

l’entrecuix de l’amiga

Qü e s t i o n a r i

jOSEP MILLO:

«EGIPTE I LA SEUA CULTURA NO S’ACABEN MAI» C ristina M artínez

RASPA ÉS UN JOVE ADOLESCENT QUE VEU COM ELS ES-

D ’ U N V I AT G E , A P R I O R I T R A N Q U I L I F A M I L I A R , A

PE R ATS D I E S D E PA S QUA A M B L A S E UA C O L L A D ’ A M I C S

EGIPTE. TRAFICANTS D’ANTIGUITATS, SEGRESTADORS

A L P O B L E S Ó N S U B S T I T U Ï TS PE L V I ATG E D E L S S O M N I S

I P O L I C I E S C O R R U P T E S F O R M E N PA RT D ’ A Q U E S TA

D E L A S E U A M A R E , A L PA Í S D E L E S P I R À M I D E S I E L S

H I S TÒ R I A A L A V O R A D E L N I L A M B L A Q U A L J O S E P

T E M P L E S M A J E S T U O S O S . L’ A D Q U I S I C I Ó I N V O L U N -

M I L L O H A G U A N Y AT E L P R E M I B A N C A I X A D E N A R -

TÀ R I A D ’ U N A J O I A M I L · L E N À R I A C A N V I A R À E L C U R S

R AT I VA J U V E N I L .

–P

er què Egipte? de la vida quasi sempre porta afegit el –Egipte és un país enigmàtic i lleconflicte com una cosa inherent a la seua gendari que et captiva tan bon punt hi experiència vital. Pareix que siga com un arribes. Més que entrar en ell, és ell qui peatge que s’ha de pagar per a accedir a s’introdueix dins de tu, i desencadena l’estatus d’adult. De vegades qualifiquem una allau d’emocions i sensacions imun adolescent de conflictiu sense adoprevisibles. El Caire, les piràmides, Abu nar-nos que ho és en la mesura que exSimbel... són escenaris on qualsevol relat terioritza el seu conflicte més que no un és possible, no solament els de misteri. altre que, per qüestions de personalitat o –Aquest viatge hauria sigut diferent de caràcter, no deixa que es manifeste. sense Mubarak? –Hauríem de traure més profit a la di· –Ara com ara, costa imaginar com versitat cultural de la nostra societat? seria Egipte si la història haguera estat –En una societat com la nostra, on Josep Millo guanyador del Premi Bancaixa de més benèvola amb aquell país. Al cap i Narrativa Juvenil. conviuen cultures tan diverses, és impresa la fi, Mubarak és el darrer líder d’un cindible el coneixement mutu. La convirègim que secularment ha viscut d’esquena a milions de pervència entre persones de diferents ètnies, creences, ideolosones. Clar que ara la pregunta és si canviarà el règim actual gies, etc. que configura la societat actual no serà possible o tan sols assistirem a un canvi de cares. El poble ha parlat i si cada grup s’instal·la en actituds endogàmiques. Conéixer ha dit ben a la clara què és el que vol: democràcia, pau i un altres cultures és essencial per a conéixer-nos nosaltres maestat de dret on poder viure lliurement i amb dignitat. teixos i l’únic camí que fa possible la integració. –L’adolescència és un bon moment per a descobrir el país i –Quin creus que seria el verí de la cobra que hipnotitza la la cultura egípcia? societat actual? –Egipte i la seua cultura no s’acaben mai. M’agradaria –És cert que la sola contemplació de la joia mil·lenària del que aquest relat motivara els joves a conéixer una cultura anrelat, la cobra, és suficient per a caure’n sota els efectes hipcestral que encara hui presenta enigmes nòtics. Des de l’òptica d’un adolescent, apassionants i misteris per descobrir. Impense que hi ha experiències el descobrimersos en l’aventura, els lectors podran ment de les quals els fascinen i atrauen: ’agradaria que conéixer la terra dels faraons a través del l’amistat, l’amor, la solidaritat, l’estudi, riu Nil, un dels viatges més fascinants el treball..., són noves dimensions que aquest relat motivara que s’hi poden fer. propicien la seua evolució i el creixement els joves a conéixer –Raspa és un adolescent model? com a persones. Aquests serien els antive–No sé si hi ha adolescents model, rins que podrien fer servir per a combatre una cultura ancestral com tampoc no estic segur que hi haja els verins que tothom coneix i als quals, que encara hui presenta tard o d’hora, hauran d’enfrontar-se. adults «model» o «estàndard». Si alguna cosa he observat durant els anys que he enigmes apassionants i El verí de la cobra. JOSEP MILLO. BROMERA, 2011. treballat amb ells, és que aquest tram

misteris per descobrir

Nous materials de text per al curs 2011-2012

Primària Àrea de Valencià

Àrea de Castellà

Àrea de Matemàtiques

Àrea de Coneixement del Medi

Àrea de Música

ESO

és

D OSSIER : M à r i u s s e r r a , l ’ h o m e d e l e s p a r a u l e s

M àrius serra ignasi franch

N O É S U N H O M E D E L L E T R E S M É S : É S L’ H O M E D E L E S PA R AU -

C I O N S E X T R A L I T E R À R I E S . PE RÒ D OT Z E O B R E S N A R R AT I V E S ,

LES. EL SEU GUST PELS ENIGMES LINGÜÍSTICS HA FET DE

P U B L I C A D E S D E S D E L J A L LU N Y À A N Y 1 9 8 7 , EV I D E N C I E N L A

M À R I U S S E R R A U N PE R S O N ATG E M U LT I M È D I A QU E , C O M E L

VOCACIÓ PER L’ESCRIPTURA D’AQUEST CREADOR POLIFACÈTIC.

T Í S N E R A L QUA L D E D I C À E L C O N T E L’ E N I G M A D E L’ AT E U , H A

ARA BROMERA REED ITA L A QU E VA SER L A PRIMERA NOVEL · L A

C O N E G U T L A P O P U L A R I TAT M A S S I VA E N PA RT P E R D E D I C A -

D E L’ AU TO R , L’ H O M E D E L S AC .

l gust per la paraula i per l’enigma, va motivar una campanya de publicitat l’atracció per l’artifici, han proi interacció amb els lectors organitzada veït l’obra de Màrius Serra d’un cert pel diari La Vanguardia. En el llibre, tarannà barroc. Els jocs de miralls soSerra va dur el costumisme urbà a un vintegen en els primers llibres que va altre nivell –‌aprofundint en l’esquema publicar. I l’enigmisme ha marcat la del llibre de contes La vida normal, o majoria de la seva producció, d’Amnè· potser transgredint-lo?– mitjançant un sia a AblanatanalbA passant per Conta· enfocament més testimonial. I obsergi. Amb tot aquest corpus literari, ha vava, alhora, els canvis en la tasca de anat desenvolupant una estilística de la l’escriptor professional en una societat mascarada i de l’excés amb connotacimultimèdia, les dificultats per mantenir ons de reflexió sobre la identitat, una la imatge romàntica de l’intel·lectual tendència al joc que, com els millors solitari completament centrat en la creartificis, ha d’acabar tenint dimensió ació. En la darrera peça narrativa que existencial a més de lúdica. El camí ha publicat, Quiet, l’autor anava encara no ha estat lineal, sinó que més aviat més enllà en exposar idees i sentiments, ha pres la forma de cercles concèntrics L’home del sac, reeditada ara per Bromera, convida a i hi abordava alguna cosa tan sensible redescobrir Màrius Serra com a narrador. amb algun trencall i més d’un període com la relació establerta amb el seu fill, de silenci. Com el llarg lapse de temps afectat per una malaltia greu. Exposant transcorregut entre AblanatanalbA i Monocle. des del present fets passats, descrivint la història d’una comunicació difícil o impossible, renunciava a encasellar-se com De l’enigma a la metanovel·la a personatge unidimensional per esdevenir polièdric, sarcàstic i tendre, ara resignat ara irat per les frustracions del dia a Les experiències personals han anat dia. Però en els llibres de Serra no sols hi convertint-se, també, en matèria bàsica ha impuls d’exploració personal: també per a la construcció literària. En Mon hi caben els comentaris sobre la societat esconeixent oncle partia de les vides de familiars. En que l’envolta. En Farsa, amb el qual va Monocle inseria anècdotes reals en una de moment quin pot ser guanyar el Premi Ramon Llull, satiritzatrama de ficció. Però en algunes de les va la política més propagandística, duta a el futur del Serra seves últimes peces narratives, el mateix terme a cop de grans esdeveniments com Màrius Serra arriba a ser-ne autor, relator el Fòrum de les Cultures. I representava novel·lista, ara podem i personatge. En Com s’escriu una novel· la Barcelona dels diners i les aparences, i recuperar l’inici del seu la, que no pretenia ser un manual de dels discursos sobre una immigració que receptes, ni tan sols una exploració unas’ha d’integrar o assimilar. Desconeixent viatge, L’home del sac, muniana del procés creatiu, explicava la de moment quin pot ser el futur del Serun exercici d’estil represa d’una novel·la abandonada: era ra novel·lista, ara podem recuperar l’inici l’esmentada Monocle, que havia quedat del seu viatge, L’home del sac, un exercici amb diversos nivells avortada en espera d’un desenllaç, i que d’estil amb diversos nivells de gaudi.

de gaudi

D OSSIER : M à r i u s s e r r a , l ’ h o m e d e l e s p a r a u l e s

M àrius serra:

« no hi ha diferència entre voler explicar històries i ser enigmista » pilar argudo

M À R I U S S E R R A É S U N H O M E QU E V I U I N I T I N E R E . C O N V E R -

L A R E S P O S TA – TA L C O M E N S T É AC O S T U M ATS – E N S D E S V E L A

S E M A M B E L L J U S T D E S P R É S D E L A F E S TA D E C E L E B R A C I Ó

L’ U N I V E R S D E C A S UA L I TATS QU E E N VO LT E N L’ E D I C I Ó R EV I -

DEL DESÈ ANIVERSARI DEL WEB VERBÀLIA I HORES ABANS DE

S A D A I D E F I N I T I VA D E L’ H O M E D E L S AC I QU E FA N L A T R A M A

VO L A R C A P A RO M A , O N L’ E S PE R E N PE R P R E S E N TA R E L D A R -

D E L A N OV E L · L A E N C A R A M É S AT R A C T I VA P E R L A C À R R E G A

R E R L L I B R E D E R A FA E L H I D A LG O . D E S PE RT, AT E N T I ÀG I L E N

D E P R E M O N I C I Ó QU E C O N T É .

àrius Serra va publicar per primera vegada L’home del sac l’any 1990, quan encara no es dedicava a l’enigmística ni publicava mots encreuats en La Vanguardia. Aleshores, ni tan sols preveia que signaria exemplars dels seus llibres el dia de Sant Jordi. I això és justament el que fa el protagonista de la novel·la, un home que ven jocs de paraules a la rambla barcelonina.

Una novel·la premonitòria

La presentació de la primera edició de L’home del sac a la desapareguda llibreria Ona de Barcelona va comptar amb la presència d’un altre il·lustre enigmista, Avel·lí Artís Gener, Tísner. Uns minuts abans de començar l’acte, un assistent que ja havia llegit la novel· la es va adreçar a Serra tot dient-li que s’hi havia reconegut, en el professor que fa una conferència a l’Ateneu Barcelonès per tal de presentar el protagonista, en Tim O’Teu. Aquella persona era el veritable doctor Enric Moreu-Rey, estudiós de la lexicografia i de l’onomàstica catalana i autor d’un tractat anomenat El joc del contrapet, a qui Serra no coneixia personalment quan va decidir fer-lo aparèixer com a personatge, amb el seu nom real, en L’home del sac. Per tant, i des de la perspectiva que dóna el temps, l’escriptor assegura: «és vertiginós adonar-te que moltes coses de L’home del sac estaven escrites a l’avançada de viure-les» i que «tot allò

Escriptor, enigmista i verbívor, Màrius Serra és un autor polifacètic.

que ha estat després com a escriptor ja hi era, en aquella novel·la».

Millorant ‘L’home del sac’ Serra va sentir la necessitat de reescriure i de restaurar –no m aquillar– l’envelliment dels usos verbals de L’home del sac des de poc després de publicar-la, però se li van encreuar altres projectes i la intenció va quedar ajornada. El detonant es va produir en un club de lectura amb lectors de Farsa (la seva novel·la premiada amb el Ramon Llull), quan un dels presents va ser molt crític i li va argumentar amb contundència que «la novel·la que sí que estava ben construï da era L’home del sac». Va ser aleshores quan Serra va engegar la revisió tècnica

L es col·laboracions en premsa i els jocs de paraules són literatura cosida a la realitat

d’estil tot afinant l’eina que és, en definitiva, el llenguatge. L’autor afirma que després de 21 anys «el retrobament amb el jove que era en la dècada dels 80 ha estat dolorós i entranyable alhora». El resultat, però, és una edició que aporta frescor i mestratge estilístic a un argument que ja era prou consistent des de bon començament. L’home del sac és una tragicomèdia on –a banda de la intriga, l’humor, el misteri i la recerca del personatge– els jocs entre aparença i realitat es mostren a plaer. Una novel·la on els culebrots amb personatges de noms portuguesos (heterònims de Fernando Pessoa) van de la mà amb oficinistes mediocres i grisos que es mouen per la Barcelona preolímpica on encara no hi ha telèfons mòbils, els clients dels bars paguen amb pessetes i les dones es recol·loquen les muscleres en els vestidors del gimnàs. En la novel·la, el mite d’Orfeu hi té una importància cabdal (hi ha un viatge a Grècia amb sac de dormir a l’equipatge). És gairebé la mateixa importància que té el «sac» del títol, perquè segons ens explica Serra, el lexema sac apareix en tots els idiomes i «representa el salt qualitatiu d’una civilització: la de l’humà del paleolític al del neolític (gràcies a la possibilitat de preveure-hi) a través d’un element capaç de contenir i transportar gra».

Literatura i enigmes Serra es presenta al seu web dient que «es pren la vida amb filologia».

D OSSIER : M à r i u s s e r r a , l ’ h o m e d e l e s p a r a u l e s

L’home del sac P. A .

L’home del sac és una història plantejada com un enigma: un home marginal anomenat Tim O’Teu que ven palíndroms, acròstics i endevinalles en una paradeta situada entre un jugador d’escacs i una quiromàntica a la Rambla barcelonina, desapareix deixant una novel·la escrita. La investigació que s’engega a través del manuscrit per esbrinar on és inclou un assassinat, un viatge sobtat a Grècia amb sac Durant la nostra conversa afegeix que «no hi ha diferència entre voler explicar històries i ser enigmista» i per aquesta raó considera les seves col·laboracions en premsa i els seus jocs de paraules com a «literatura cosida a la realitat». Potser és per això que en L’home del sac les aparicions d’escriptors que també «juguen» amb el llenguatge ens arriben de manera

de dormir i una sèrie d’informacions i enigmes que l’autor va dosificant als lectors de manera gradual i que tindran el seu colofó en el mite d’Orfeu. En aquesta primera novel·la de Màrius Serra, ara revisada i definitiva, els diferents fils argumentals es multipliquen com un joc de miralls que s’entrecreuen per a crear un relat ric i intricat que explora territoris desconeguts. gens estrident. Pere Quart, Jacint Verdaguer, Julio Cortázar o Quim Monzó afloren durant la trama amb la mateixa naturalitat que ens aproxima a la història de l’enigmística, amb referències als reis de Babilònia i Egipte o a la Reina de Saba, al concurs d’anagrames que es va convocar a la mort de Verdi o als multiacròstics que s’enviaven els bisbes de Borgonya.

L’HOME DEL SAC. MÀRIUS SERRA. BROMERA, 2011.

Amb permís de l’autor, des d’aquí facilitem la resolució a un darrer enigma: Serra dedica L’home del sac a Pitàgores. Que ningú hi busqui teoremes ni nombres π ni res que s’hi assembli. Era el nom del carrer del barri d’Horta de Barcelona on vivia l’any 90, quan va escriure la novel·la.

Un viatge literari i sonor qUe recUll els sentiments de la llUita combativa del grUp de rock en català més internacional.

Ja en llibreries! 17

l’obra inclou el cd amb els nous temes d’obrint pas

REPORTAT G

la paradoxa de Lisa simpson X avier A liaga

LA CIUTADANIA ESTÀ CADA VEGADA MÉS DESVINCULA-

D’ÈTICA I FILOSOFIA ENRIC SENABRE (ALCOI, 1964)

DA DE L A PARTICIPACIÓ POLÍTICA I SOCIAL. EN PART

COMBAT, EN EL SEU NOU LLIBRE, LLOCS COMUNS

PERQUÈ ES CONFON L A POLÍTICA AMB L A MOLT POC

SOBRE LA INANITAT DE LA POLÍTICA I LA SUPOSADA

ENGRESCADORA DINÀMICA PARTIDÀRIA. I AIXÒ ENS FA

APATIA DELS JOVES. I LL ANÇA UNA ADVERTÈNCIA:

OBLIDAR QUE LA NOSTRA PARTICIPACIÓ ÉS IMPRESCIN-

EL DESCRÈDIT DE L A POLÍTICA ÉS ENEMIC DE L A

DIBLE PER A L A SALUT DEMOCRÀTICA. EL PROFESSOR

DEMOCRÀCIA.

l volum podria titular-se d’una forma més genèrica, però en incorporar el qualificatiu «inquiets» acota el terreny: entre la joventut hi ha més individus dels que hom pensa amb inquietuds i sensibilitat social. És cert que el context no ajuda que aquests joves s’hi involucren. I Senabre, conscient de les dificultats, posa en joc les seues habilitats com a pedagog i tirà mà, a l’hora d’exemplificar, de referents ben coneguts, com ara la família Simpson, el grup Obrint Pas, els llibres de Harry Potter o el mateix Barack Obama. Eleccions gens aleatòries. La celebèrrima sèrie de Matt Groe ning dibuixa en la mateixa família dos tipus de joves ben diferents a través dels germans Simpson: Bart, el simpàtic i popular però poc assenyat fill, i Lisa, la dolça, solidària i conscienciada filla. Bart té un punt bandarra que el fa molt atractiu. Però la realitat és que, a hores d’ara, allò veritablement transgressor és el que representa la mentalitat de Lisa. Això és: al poder li resulta molt més còmode el despreocupat i insensible Bart.

Harry Potter, Aristòtil, Marx i Barack Obama El llibre de Senabre alerta que als polítics institucionals no els incomoda que ens desinteressem de la política. Ben al contrari, perquè això la redueix a cercles elitistes i exclusius dels quals estem exclosos. Per això reclama la implicació política, en un sentit ampli, des dels nivells més pròxims (l’escola o el barri) fins als àmbits de la política institucional representada pels parlaments i els governs. En cas contrari, el perill està

en una pèrdua constant de qualitat democràtica. Senabre reivindica la política i la democràcia en els seus sentits més nobles. I repassa els precedents històrics i les diferents teories polítiques, socials i econòmiques, sense menysprear la capacitat del lector i sense renunciar a certs cànons assagístics adults: en el llibre s’invoca a Harry Potter, però també a Aristòtil, Habermas, Toqueville, Hobbes, Marx o Nietzsche, entre altres. Repassats els antecedents històrics en els primers capítols, de manera sintètica però il·lustrativa, Senabre aborda les implicacions de la política en circumstàncies tan presents com ara els drets humans, l’educació, el medi ambient o, fins i tot, en l’àmbit privat. No se’ns oculta que el sistema democràtic actual està farcit de trampes. Però se’ns explica que el descrèdit de la política i la degradació de la democràcia poden conduir directament a l’abisme dels sistemes dictatorials i autoritaris. O al parany d’una globalització moguda estrictament per interessos econòmics. «L’oportunitat i la decisió és vostra [...]. Però no oblideu que si no voleu triar, uns altres triaran per vosaltres, i aleshores potser guanyaran els interessos realment existents, que no són precisament equitatius ni justos», enabre sosté. La cita serveix també per a mosadverteix que als polítics trar que l’autor es dirigeix directament als joves, de forma col·loquial i propera. institucionals no Però l’assaig ens aporta als adults un bon els incomoda que ens grapat de raons per a no subsumir-nos en l’autocomplaença o el derrotisme. Un desinteressem de la llibre per a júniors que haurien de llegir política. Ben al contrari, els sèniors de la casa.

perquè això la redueix a cercles elitistes i exclusius

Política per a joves inquiets. ENRIC SENABRE. BROMERA, 2011.

REPORTAT G

l’esbojarrat viatge

del senyor hoover i els seus estrafolaris acompanyants C làudia R eyes

N À P O L S , RO M A , M Ò N AC O , B A RC E LO N A , V E N È C I A ,

1964). LA HISTÒRIA GIRA AL VOLTANT DE LA FUGIDA

MARRÀQUEIX SÓN CIUTATS PER LES QUALS ES PER-

DE L A FILL A D’UN MILIONARI NORD-AMERICÀ –EL

DEN I RETROBEN ELS PERSONATGES D’ELS EMBOLICS

SENYOR HOOVER– AMB UN JOVE MAG, I LA CONSE-

DELS HOOVER, OBRA GUANYADORA DEL XXII PREMI DE

GÜENT RECERCA QUE POSA EN MARXA EL PARE, HOME

NOVEL·LA CIUTAT D’ALZIRA I SEGON TÍTOL PUBLICAT

ENÈRGIC I XARRAIRE, CAPAÇ DE REMOURE CEL I TERRA

DE L’ESCRIPTOR JOAQUIM BIENDICHO (TARRAGONA,

PER TAL DE RETROBAR LA SEUA ESTIMADA CAROL.

arràqueix bull més de l’habitual: desenes d’homes i xiquets busquen per tot arreu la Carol i el Melvin en una escena de bojos. Tots dos joves són majors d’edat i, per tant, responsables dels seus actes, però ella és filla d’en Bob Hoover, el propietari d’una gran naviliera, el qual no està disposat a permetre que la xica llance el futur per la borda a causa d’un capritx amorós passatger. Serà precisament a Marràqueix on tot es resolga i on es retroben els personatges d’Els embolics dels Hoover, de Joaquim Biendicho, novel·la guanyadora de l’últim premi Ciutat d’Alzira.

per al milionari des de fa vint anys– i Fabien, exagent secret francés i actual encarregat de la naviliera a Mònaco. A més, la presència d’Adsija i Sarah –la segona muller i l’altra filla de Bob Hoover, respectivament– serà determinant en el desenllaç de la història.

Crònica d’una persecució delirant

Joaquim Biendicho ha construït aquesta novel·la amb diferents veus narradores: l’Andreu Farré, l’Adsija i el mateix Bob Hoover –vertader protagonista de l’obra– relaten en Un protagonista carismàtic primera persona els insòlits fets en què es veuen immersos durant quatre dies. Això permet al lector conéixer millor els Quan el senyor Hoover, nord-americà xarraire i decidit, personatges, que són a la vegada objecte d’atenció dels altres posa en marxa el dispositiu de recerca de la seua filla Carol, i subjecte que descriu allò que l’envolta. Amb tot, s’imposa el arrossega amb ell tot un seguit de curiosos individus que doll de veu del milionari nord-americà, autèntic motor d’una es posen al seu servei sense oferir resistència. Al contrari, la intriga que avança quasi tan ràpidament com les paraules que personalitat d’aquest jueu multimilionari és tan captivadora flueixen interminablement d’aquest home al qual «se li’n va la i poderosa que tots el segueixen a pler: «Deu fer metre noforça per la boca», com diu sovint la seua dona. ranta. Cos d’atleta. Uns cinquanta anys ben portats», així el De manera paral·lela al viatge de persecució de la jove descriu Andreu Farré, el guia cultural que aquell ha contrac parella, altres esdeveniments es trenen a la trama central: tat perquè acompanye les seues filles en les visites a les diAdsija, que passa uns dies a Barcelona amb Sarah, descoverses ciutats del Mediterrani on recala breix les malifetes de Santos, un teral’immens Imperator of the Seas. peuta que hipnotitza les seues clientes Però Andreu Farré no és cap guia en benefici propi. Finalment, després l milionari cultural, sinó un especialista en filosofia d’un itinerari frenètic que recorre Nànord-americà és empírica anglosaxona que ha acceptat pols, Roma, Mònaco i Venècia, la hisaquesta feina per fer un favor a una antòria acaba quan la família Hoover i l’autèntic motor tiga núvia i, és clar, pels diners. Aquest els seus estrafolaris acompanyants es d’una intriga que avança reuneixen al café de França, a la plaça jove forma part de l’escorta que transporta el cicló Hoover, la qual es comDjemà-el-Fna de Marràqueix. quasi tan ràpidament pleta amb Salvador –un cambrer fornit i com les paraules que Els embolics dels Hoover. JOAQUIM BIENDICHO. poca-solta–, el fidel relacions públiques BROMERA, 2011. Jim Pelota –filipí discret que treballa flueixen interminablement

d’aquest home

REPORTAT G

el què i el com

de dos àlbums il·lustrats joan portell rifà

L’ autor del present article ofe -

exercici literari que ha de ser

reix un seguit de reflexions de

capaç de mesclar en les propor -

com es poden encarar dos àlbums

cions adequades una unça de l’ar-

il·lustrats de la biblioteca de Bro -

gument de les obres , recollir un

mera , cada vegada més farcida de

cistellet de crítica i beure un di-

bons títols , i sortir - ne airós . U n

dal d’estil propi. Ho aconseguirà?

creient que la història de la Ventafocs, la Blancaneu o la Sireneta no era tal com li havien contat sinó que tenia una relació severa amb les flatulències, i fer observar, posteriorment, que l’adult sabrà reconèixer una segona lectura basada en la ironia que amaga aquesta narració. Així mateix, a continuació s’hauria de fer un incís de la doble lectura de Lluny, aquella història del nen que busca la tieta que ha marxat molt lluny, «allà on no es torna», pot esdevenir un simple conte encadenat per un infant o una bonica paràbola del dol per un adult. En aquest últim tram de l’article puc aprofundir sobre les il·lustracions de l’àlbum de les princeses fent referència al fet que ens recorda els dibuixos i collages d’Anna Laura Cantone i la seva Una nú· via graciosa, vistosa, preciosa, així com ressaltar que Lluny em porta aromes d’El jar· dí de les delícies del Bosch amb un cert aire de gravat del segle xix i fins i tot de catàleg de sers imaginaris d’algun zoòleg il·lustrat. I per fi la cua de l’article: una final rodó que ajudi a subratllar l’aportació a la literatura infantil d’ambdós títols. I és que no podem deixar de dir que ja era hora que l’obra de Brenman i ZilberÀlbums il·lustrats també per a adults man arribés a les nostres mans, després de recollir tants èxits arreu, i que l’aposta pel binomi Pablo i Un xic més avall puc fer una ressenya Aitana ha donat com a resultat un títol uc fer una ressenya de les dobles lectures que permeten els àlmolt ben travat. bums il·lustrats. I aquests dos no són cap de les dobles lectures Les princeses també es tiren pets. I lan B ren excepció. Per una banda, la lectura que el que permeten man. I l. I onit Z ilberman. B romera, 2011. lector primerenc podria fer del llibre de Lluny. Pablo A lbo. I l. A itana C arrasco. les princeses –que en brasiler té un títol els àlbums il·lustrats. B romera, 2011. espaterrant: Até as Princesas Soltam Pum–, © I. Ziberman

er un article encarant dos àlbums il·lustrats és una tasca complicada. Hom pot agafar i començar l’article ressenyant cada un dels títols, com per exemple Lluny, obra de l’escriptor Pablo Albo i de la il·lustradora Aitana Carrasco, i després passar al següent: Les princeses també es tiren pets, de l’escriptor israelià afincat al Brasil Ilan Brenman i de la il· lustradora Ionit Zilberman. I així ja tenim el primer paràgraf ple. A continuació, es poden introduir alguns elements que permetin situar el lector. A tall d’exemple, podria remarcar que Pablo Albo i Aitana Carrasco ja han col·laborat amb anterioritat en un altre àlbum: Diógenes (Vigo: Faktoria K, 2010), amb el qual van guanyar el premi Lazarillo 2008. A continuació, pot quedar bé ressenyar que l’Ilan i la Ionit també han guanyat algun premi conjuntament amb un llibre que té per títol As 14 Pérolas da India, un recull de catorze històries curtes de l’antiga Índia que va ser premiat a la fira de Bolònia. Curiosa coincidència que em permetria fer un paràgraf sencer de l’article i demostrar que he investigat un poc sobre els autors.

I aquests dos no són cap excepció

QUA D E R N S

D ’ A N I M AC I Ó

L E C TO R A

isaac asimov: ciència-ficció en estat pur J uli C apilla

El s d e u c o n t e s d e l’ a n to l o g ia L’ h o m e b i c e n -

c o n t e s e n qu è la i n t e l · li g è n cia art ificial i

t e n a r i i a lt r e s r e l at s s ó n la m ill o r m a n e ra

e l s av e n ç o s t e c n o l ò g ic s p o s e n e n q ü e s t i ó

d e c o n éi x e r e l m ó n d ’ u n cl à s s ic d e la li -

la pri m acia d e l’ é s s e r hu m à e n u n m ó n c o m

t e rat ura , I s aac A s i m o v, c o n s id e rat u n d e l s

m é s va m é s c o m pl e x , m é s i n c o m pr e n s ibl e i

pr e cur s o r s d e l g è n e r e d e la ci è n cia - ficci ó .

m é s p e rto rbad o r . A qu e s t r e cull d e c o n t e s

Ordi n ad o r s , r o b o t s i p e r s o n e s s ó n e l s pr o -

e n s p e r m e t e n di n s ar - n o s a m b g ara n t i e s e n

ta g o n i s t e s e n c o n flic t e p e r m a n e n t d ’ u n s

l’ u n iv e r s d ’ A s i m o v.

saac Asimov està considerat –juntament amb Robert A. Heinlein i Arthur C. Clarke– el pare de la ciènciaficció. De tots tres, però, és, sens dubte, el més conegut i popular, i el més llegit. I això es deu al seu mèrit com a escriptor, al seu estil amé, configurat a partir de trames directes, que defugen les descripcions que no hi aporten res i els prolegòmens estèrils. Asimov va al gra de la història des de l’inici fins al desenllaç en les seues narracions, siguen contes o novel·les. Autor de més de cinc-cents títols publicats, entre contes, novel·les i assaigs de caràcter científic, Isaac Asimov és un clàssic indiscutible en l’àmbit de la ciènciaficció i un precursor del segle en què vivim, un visionari que, com en el cas de Jules Verne, es va avançar als progressos i als esdeveniments tecnològics del nostre temps. La seua força narrativa i el seu èxit entre els lectors del gènere de ciènciaficció es deuen, en part, a la seua mestria com a contador d’històries, i a la seua imaginació enlluernadora i quasi il·limitada; però també a la seua sòlida formació acadèmica i científica. Llicenciat en Química, en Ciències i Arts, doctorat en Filosofia i en Bioquí mica, va fer classes a la Universitat de Boston i, a més, es va poder dedicar a la seua passió: escriure històries de fic-

ció en què la ciència i el coneixement –que tant estimava– no es deslliguen mai del component moral, tan important per a l’autor com els primers. Potser aquesta barreja entre saviesa i ètica ha estat la fórmula infal·lible que ha convertit Asimov en un clàssic de la literatura universal de tots els temps.

Les lleis de la robòtica

Extraodinàriament prolífic, Asimov va publicar més de cinc-cents títols al llarg de la seua vida.

Potser aquesta barreja entre saviesa i ètica ha estat la fórmula infal·lible que ha convertit Asimov en un clàssic de la literatura universal de tots els temps

Asimov va basar bona part de les seues històries futuristes o de ciènciaficció en tres principis indefugibles: 1. Un robot no pot fer mal a cap ésser humà ni pot permetre que un ésser humà prenga mal per la seua inacció. 2. Un robot ha d’obeir les ordres dels éssers humans, excepte si entren en conflicte amb la primera llei. 3. Un robot ha de protegir la seua pròpia existència sempre que aquesta protecció no entre en conflicte amb la primera o la segona llei. És a partir d’aquestes tres lleis de la robòtica que Asimov organitza els seus relats. Perquè aquestes tres lleis, aparentment incontestables, entren en contradicció permanent en la vida real, plena de matisos i de situacions difícils d’ajustar o d’adequar als principis que han de regir la vida en socie-

QUA D E R N S

tat entre els robots, els ordinadors i els humans. L’harmonia esdevé, en aquest sentit, pràcticament impossible perquè la realitat és complexa i, a mesura que Asimov desenvolupa o amplia noves situacions, aquesta complexitat augmenta. Fins al punt que l’autor se’n planteja una quarta, la llei zero: Un robot no pot fer mal a la humanitat ni permetre que la humanitat prenga mal per la seua inacció. Aquesta llei zero, però, no farà sinó incrementar més encara la dificultat i la irresolubilitat de les situacions entre robots/ordinadors i les persones, amb la qual cosa les narracions d’Asimov guanyaran literàriament, per la intriga i el dilema moral acumulats, per la complexitat intrínseca de les històries, que les fa més subtils, més suggeridores, més atractives per al lector.

L’antologia de contes d’Asimov L’antologia de contes d’Asimov que ofereix Edicions Bromera desenvolupa, principalment, aquesta cruïlla de principis morals –les lleis de la robòtica– que condicionen les situacions en què es troben persones, ordinadors i robots. És una bona tria que captarà de seguida l’interés d’un lector aficionat a la ciència-ficció, però també cridarà l’atenció d’un lector general i el satisfarà, precisa-

D ’ A N I M AC I Ó

L E C TO R A

Una bona tria que captarà de seguida l’interés d’un lector aficionat a la ciència-ficció, però també cridarà l’atenció d’un lector general i el satisfarà, precisament per les situacions conflictives que s’hi plantegen ment per les situacions conflictives que s’hi plantegen. El debat moral –el conflicte– es dóna, per exemple, quan xoquen l’interés d’una majoria insulsa i improductiva amb el d’un únic o uns pocs individus extraordinaris. En alguns contes d’aquesta antologia –com és el cas de La tria– és difícil resoldre aquesta mena de conflictes sense que s’hi produïsquen danys col·laterals. La principal font de discrepància, però, l’essència dialèctica que planteja intel·ligentment Asimov en aquestes narracions, rau en l’ànsia per humanitzar-se de les màquines (robots i ordinadors). I aquesta ànsia esdevé una necessitat prioritària que entra de ple en conflicte amb les lleis de la robòtica i que, en conseqüència, posa en perill la mateixa existència i supremacia dels éssers humans. És ací on els relats d’Asimov guanyen en modernitat, en interés, i esdevenen icones i models narratius d’una extraordinària vigència i perdurabilitat en el temps. Així, L’home bicentenari exemplifica perfectament aquest anhel humanitzant per part d’un robot. I també redunden en aquesta línia temàtica Tots els problemes del món i El punt clau. És, però, en els contes Què és l’home, La prova, Vida i temps de Multivac i L’incident del tricentenari on aquest anhel d’humanitzar-se per part dels robots arriba al punt més àlgid, perquè posa en qüestió la primacia dels humans en el món i, fins i tot, l’anul·la

sense que se n’adonen, la subjuga a la voluntat i als interessos dels robots. Uns altres contes de l’antologia plantegen altres temes de ciència-ficció igualment atractius. Com es divertien o Exiliat a l’infern indaguen en situacions en què l’ésser humà ha perdut la seua supremacia en l’univers, i com a conseqüència d’això ha quedat perplex i esmaperdut enmig d’un món com més va més complex i incomprensible. Asimov ens mostra, així, com a éssers desvalguts i indefensos davant la incommensurabilitat de la tecnologia i dels avenços científics, inaprehensibles per a un ésser de carn i ossos, limitat i acomplexat davant el poder gairebé il·limitat dels ordinadors i de la intel·ligència artificial.

Vigència d’un clàssic de la literatura Amb la seua obra, Isaac Asimov es va guanyar una perdurabilitat que molts escriptors voldrien –de ciència-ficció o no. Més enllà dels tòpics o de les reticències amb el gènere per part d’un sector obtús de la crítica, aquests contes d’Asimov són el millor exponent i la millor garantia de bona literatura. L’HOME BICENTENARI I ALTRES RELATS. ISAAC ASIMOV. TRADUCCIÓ DE MAR ARANDA. INTRODUCCIÓ DE BERNAT BATALLER. BROMERA, 2011.

QUA D E R N S

D ’ A N I M AC I Ó

L E C TO R A

receptes

llEGIM EN VALENCIÀ: ENSENYAMENT I LECTURA

EN LA NOSTRA LLENGUA La creació literària en valencià no ha sigut constant al llarg de la història a causa dels problemes i de les prohibicions que ha patit la llengua. El Segle d’Or valencià se situa al segle xv, i hem hagut d’esperar fins al segle xx per a tindre una producció d’obres important, que ha multiplicat en quantitat i en qualitat els llibres editats en la nostra llengua. Les coses han canviat molt, i ara hi ha llibres en valencià per a tots els gustos: traduccions dels clàssics d’aventures (Verne, Stevenson...); best-sellers valencians (Josep Franco, Ferran Torrent); novel·la psicològica (Francesc Bodí, Vicent Borràs...); relats curts (Rafa Gomar, Joaquim G. Caturla...); novel·les d’intriga (Àngels Moreno, Silvestre Vilaplana...), entre molts altres. La varietat de lectures en valencià és semblant a la de qualsevol altra llengua europea. Només cal saber per on començar!

zill que reforça l’aprenentatge de la nostra llengua perquè facilita la fixació de l’escriptura (ortografia, redacció...) i l’adquisició de lèxic.

La literatura a l’escola El primer contacte dels nostres fills amb l’estudi de la literatura es dóna a l’escola, però la literatura té una presència molt minsa al currículum de Primària: parla superficialment de rondalles i de literatura infantil. Algunes escoles acostumen a iniciar els xiquets en la lectura amb textos trimestrals. Interessem-nos pel que lligen els nostres fills; encara

La festa del valencià En primavera, cada any, se celebren les Trobades d’Escoles en Valencià (www.fev.org); són festes que tenen lloc en cada comarca on, de forma gratuïta, podem participar en tallers, activitats o jocs. Hi veurem espectacles, llibres, material escolar... però, sobretot, observarem la vitalitat de la nostra llengua a l’escola.

L’avantatge de ser bilingüe

I per als més menuts? El llibre infantil és, potser, el més mimat de tots. Molts autors s’hi dediquen: Mercé Viana, Carles Cano, Enric Lluch... Alguns dels seus llibres han divertit intensament els nostres escolars. Cada any, a més, s’incorporen nous noms a la llista, amb llibres de por (Maria Dolors Pellicer), imaginatius (Vicent Pardo), enginyosos (Maria Jesús Bolta o Pepa Guardiola)... Són llibres publicats per editorials com Bromera, Brosquil, Bullent o Tàndem, entre moltes altres. Naturalment, també hi ha contes tradicio nals (mireu els de l’Eixam) o rondalles recopilades per Enric Valor o Llorenç Giménez. La lectura d’obres en valencià és un procediment sen-

natge masclista d’una telesèrie; o sant Vicent Ferrer, una estrella mediàtica del segle xv. Hem d’intentar que, si els lligen, es divertisquen i els comprenguen, no que avorrisquen els clàssics per sempre!

més, acompanyem-los en la lectura i mirem de compartir les emocions que els transmet el llibre. I si es troben en Secundària o Batxillerat, fem-los entendre que la lectura dels clàssics o de literatura més complexa és necessària per a adquirir una competència lingüística completa. Cal que, igual que aprenen a fer operacions matemàtiques que no s’usen en la vida quotidiana, passen per l’experiència de llegir obres clàssiques. Des de l’escola i des de casa també podem ensenyar als alumnes que el Tirant és un llibre d’aventures de guerrers medievals (com algunes pel·lícules de Hollywood); Jaume Roig, el perso-

Milers de xiquets s’escolaritzen cada curs en valencià, fet que els obri moltes portes i n’augmenta el rendiment acadèmic, com han demostrat nombroses investigacions. I, si parlem castellà a casa, no cal que ens preocupem, perquè el Programa d’Ensenyament en Valencià permetrà els nostres fills integrar-se sense problemes a l’escola en valencià. D’aquesta manera, no els dificultarem el pas a la nostra llengua i, a canvi, els facilitarem la relació amb els altres xiquets i l’estima pel nostre poble, sense dificultar-los la comprensió d’un món cada vegada més globalitzat i multicultural. Perquè no oblidem que, amb els programes eductius valencians, també s’aprén anglés. ESPAI EL ABORAT PER L A FUNDACIÓ BROMERA PER AL FOMENT DE L A LECTURA.

www.fundaciobromera.org

ressen

El secret de Meritxell Vicent Enric Belda / Jordi Vila Delclòs Col. «El Micalet Galàctic», 160 XV Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre 136 pàg. Bromera, 2011

eritxell és una xiqueta de cinqué curs a qui li agrada apreciar les coses senzilles i boniques de la vida, fantasiejar mentre observa el paisatge hivernal, o recordar il·lusionada Joel, un nou company de l’escola especialment interessant. Qui li anava a dir, aquell dia que va obrir la porta a una misteriosa desconeguda d’ulls meravellosos de maragda, que la seua vida es transformaria tan extraordinàriament. A través de les aventures d’El secret de Meritxell –adreçat a lectors a partir de 10 anys– Vicent Enric Belda ens trasllada d’una manera entretinguda i didàctica a l’Egipte mític dels faraons adoradors de gats, tot i que no ens cal eixir del jardí de dos xiquets amb una gran afició pels felins. L’autor fa irrompre les llegendes de terres llunyanes i exòtiques en la realitat quotidiana, per convertir el dia a dia dels personatges en una iniciació a la màgia de l’existència, i en una invitació al descobriment gojós del món. Maria Rosell

Amb El secret de Meritxell, l’escriptor i docent Vicent Enric Belda (Agullent, 1962) ha estat distingit amb el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre, que ja va guanyar amb La llegenda de l’amulet de Jade, també publicada en aquesta col·lecció.

La biblioteca fantàstica Jesús Cortés / Francesc Santana Col. «El Micalet Galàctic», 159 168 pàg. Bromera, 2011

Sant Telm mai no passa res. És el típic poble perdut de la mà de Déu, «un lloc discriminat per la ciència cartogràfica i els mapes de carreteres», on ha anat a parar Samuel, el protagonista d’aquesta història, perquè els seus pares han decidit començar-hi una nova vida. Sense amics i sent nou al poble, Samuel es mor d’avorriment, fins que un dia coneix Duna, una misteriosa xiqueta amb la qual començarà una amistat que canviarà radicalment la seua soporífera existència. Més coneguda per tots com Zeta, la bruixeta, Duna li confiarà un secret i una missió: convertir-se en el guardià d’una biblio teca amb poders extraordinaris, uns llibres que tenen la capacitat de bastir ponts entre el món real i el món fantàstic que hi apareix il·lustrat. A través de les pàgines d’aquesta narració, el lector a partir de 12 anys viurà les aventures més increïbles, acompanyat dels protagonistes i d’un grapat de personatges sorgits dels llibres que ara Samuel ha de custodiar amb zel. Virginia Alonso

Jesús Cortés (Torrent, 1962) compagina la correcció i la traducció de textos amb la literatura. És autor de diverses obres infantils i juvenils, com ara Plom, més que plom o No em pots dir adéu, guardonada amb el Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil.

Barça ou barzakh! Gemma Pasqual Col. «Espurna», 96 Finalista del Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil 144 pàg. Bromera, 2011

enegal és un país fascinant amb una gran diversitat de llengües, cultures i mestissatge. Però és també un lloc on la vida és difícil, plena d’injustícies i manca d’oportunitats per a la gent jove. Amadou i el seu amic Mabale tenen un pla. És el mateix que el de la majoria de joves del país: salpar en una pastera cap a les Canàries i emigrar a Europa. Barça ou barzakh. Barcelona o la mort. Marxar d’Àfrica significa deixar enrere la família, els arrels. A Amadou només l’acompanya el record de les incombustibles històries de l’àvia, amb qui tant aprengué. Però la decisió ja està presa i només li queda per davant una aventura, prometedora i terrible, que ha de dur-lo a un futur millor. Pel camí coneixerà gent, crearà nous vincles, creixerà. Aquesta novel·la ens cabussa de ple en el dia a dia de milers de persones que viuen al continent africà, i ens mostra el procés que els du a arriscar la vida per un somni. Sònia Real

Gemma Pasqual (Almoines, 1967) és escriptora de literatura juvenil. Ha rebut diversos premis i té més d’una dotzena de títols publicats, com L’últim vaixell o Llàgrimes sobre Bagdad. Amb aquest llibre va quedar finalista del Premi Bancaixa de Narrativa Juvenil.

ressen

Tips de ‘Mou’ Fèlix Fernàndez i Òscar Giró Col. «Bromera Actual», 13 312 pàg. Bromera, 2011

L’enigma de la llibertat. Una perspectiva biològica i evolutiva de la llibertat humana David Bueno i Torrens Col. «Sense Fronteres», 33 XVI Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General 288 pàg. Bromera, 2011

’arribada de Pep Guardiola com a entrenador del Barça va generar paraules de desconfiança. Pocs ho recorden després dels nombrosos èxits esportius que han aconseguit els blaugrana en les darreres dues temporades de Lliga. En Tips de ‘Mou’, Fernàndez i Giró repassen fil per randa tot allò que ha dit, sense gaire escrúpols, la premsa esportiva sobre el Barça: les notícies, les opinions, els comentaris i els titulars més delirants publicats pels mitjans de comunicació afins als madridisme. El retorn de Florentino Pérez i els galàctics, el fitxatge estrella de Cristiano Ronaldo, la fugida per la porta de darrere de Raúl, el chorreo al Bernabéu, la temporada dels hexacampions... són només alguns dels ingredients que constitueixen l’univers futbolístic construït els darrers temps. Tips de ‘Mou’ vol fer justícia poètica amb dosis d’humor i sàtira. No permet que les paraules se les enduga el vent. Tot allò publicat en paper, es pot revisitar amb un alt sentit crític.

avid Bueno assumeix el repte d’explicar, sota la llum de l’evolució, un camp tan complicat com és el comportament humà. L’ésser humà és l’única espècie capaç de pensar de forma lliure i conscient sobre el seu futur i per als científics és important saber fins a quin punt aquest fenomen és real o és una sensació subjectiva produïda pel funcionament del cervell i la influència del seu substrat biològic. L’autor explica que la selecció natural va afavorir la creativitat i una certa llibertat de pensament com a mecanismes de supervivència, i a partir d’aquestes capacitats l’ésser humà va desenvolupar una cultura cientificotècnica i unes estructures socials. Fins que els estudis avancen i siguen identificats tots els gens i els mecanismes neurals implicats en aquest procés, la lectura del llibre ens ajuda a entendre millor la llibertat, un valor definidor de les societats modernes.

Lluc Avellan

Carlos Minuesa

Fèlix Fernàndez (Reus, 1968) i Òscar Giró (Reus, 1968) són dos aficionats culers que analitzen la premsa esportiva amb grans dosis de sentit de l’humor. Autors també de Tips de ‘merengue’, tornen a jugar a l’atac amb Tips de ‘Mou’.

David Bueno i Torrens (Bar celona, 1965) és doctor en Biologia i especialista en genètica. Autor d’articles científics i llibres de divulgació, ha treballat en diferents projectes d’investigació sobre el desenvolupament del cervell.

El valencianisme de la Renaixença Rafael Roca Col. «Textures», 19 XII Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta 272 pàg. Bromera, 2011

a Renaixença valenciana ha estat un període valorat per prohoms com Fuster, però menystingut pel que fa al seu estudi. L’obra de Rafael Roca suposa una reivindicació de la tasca duta a terme pels poetes jocfloralistes en tres sentits: l’exalçament de la cultura valenciana, la proclamació de la unitat de la llengua i el foment de les relacions literàries i socials entre els intel·lectuals de llengua catalana. El valencianisme de la Renaixença és un estudi exhaustiu i necessari d’aquest moment decisiu per a la llengua literària, a través de les obres líriques presentades als Jocs Florals, els discursos, les cròniques i les publicacions resultants. El Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta aporta coneixement i anàlisi per a valorar les circumstàncies en què els lletraferits valencians, encapçalats per Teodor Llorente, establiren les bases per al conreu literari de les generacions de 1909 i 1930, i per al valencianisme polític posterior. Pep Soler

Rafael Roca (Alaquàs, 1971) és doctor en Filologia Catalana i professor de la Universitat de València. La seua tasca investigadora s’ha centrat en l’estudi de la Renaixença valenciana, plasmada en diferents publicacions sobre el moviment i els seus protagonistes.

ressen

L’os de la música Isabel Garcia Canet 96 pàg. Bromera, 2011 XII Premi de Poesia VAE de Burjassot Batalles de Sardenya Iban L. Llop 80 pàg. Bromera, 2011 V Premi de Poesia Ibn Jafadja

ls poetes Iban L. Llop i Isabel Garcia Canet entenen d’una manera diferent el fet poètic: mentre que el de

Borriana escriu una poesia diàfana en què l’atmosfera que recrea té un gran pes, la de Pego assaja amb l’encadenament d’imatges. Així i tot, en els seus darrers llibres de poesia hi ha un element compartit: la reflexió del seu pas per diferents espais físics. En L’os de la música, d’Isabel Garcia Canet, els espais són escenari i, alhora, coprotagonistes. En «Llar d’exili» ens parla de la seua estada a París, on la poetessa reconeix que viu entre el plaer i el caos, però que entre una cosa i l’altra encara troba a les nits el temps suficient per a mantindre un encontre íntim i intens amb la paraula. En «Desestiuejos a la ciutat blava» ens ofereix la seua mirada sobre la ciutat de València i alguns dels seus barris; en alguns poemes contraposa, amb un cert enyor i una certa ràbia, un abans i un després de la depredació urbanística: «T’han ferit amb les grues els pits, les olors,/ t’han segat els canyars, les flaires de la tarda». Batalles de Sardenya és un llibre en què Iban L. Llop parla al lector d’ell

mateix i de les emocions d’una manera directa, sense embuts ni pirotècnies retòriques. En el primer apartat, «Derrotes», descriu el sacseig del record intens d’un paisatge, d’un paisanatge i d’una manera d’entendre la vida que ha estat arraconada per una de nova que l’impulsa a fer recompte d’allò que s’ha guanyat i d’allò que s’ha perdut. En la segona part, «La veu dels altres», parla dels llibres que l’han acompanyat i l’acompanyen, així com del pensament i la manera d’interpretar la bellesa dels seus autors, però també de les altres veus, aquelles que provenen de la seua infantesa. La tercera part, «Cròniques de la SP-42», és un recull de setze haikus, flaixos en què el poeta reflexiona tot esperant l’instantània que li dicte la primera estrofa d’un nou poema; i per a tancar el llibre, Batalles de Sardenya, reflexiona sobre allò que es podria haver dit i es va callar i es lamenta perquè potser les coses no haurien anat tal com van anar a la fi. Manel Alonso

t ) 96 258 08 27 f ) 96 297 61 22 · Avenida Ribera Alta, 22 · 46293 · Alcàntera de Xúquer · València disseny@blauverdimpressors.com · www.blauverdimpressors.es

R T A T G

bromera celebra 25 anys

Aquest 2011 és un any molt especial per a Brome-

d e l’e dici ó e n la n o s t ra ll e n g ua; t rac ta n t

ra, ja que es compleixen 25 anys de trajectòria

d’arribar als lectors, els que s’han mantingut

en el món editorial.Tot i la crisi omnipresent,

fidels en aquests 25 anys, però també els nou-

la millor manera de celebrar-ho és continuar

vinguts que s’han afegit a aquesta travessia, i,

la tasca de fer i publicar llibres, posant tot

especialment, amb un agraïment a tots aquells

l’esforç i la il·lusió per a seguir al capdavant

que han fet possible l’èxit del projecte.

ls actes del 25é aniversari colona, amb espai propi. La consolimençaren el mes de gener amb dació i projecció de Bromera i dels la presentació a Alzira de la reedició seus autors a Catalunya és també de L’ultim roder, de Josep Franco, la un fet remarcable d’aquests 25 anys primera novel·la publicada per l’edide treball. Entre altres escriptors, torial l’any 1986 i que es convertí en aquest Sant Jordi, Màrius Serra i best-seller. Escriptors i gent de la culAndreu Martín dedicaran als lectura se sumaren a aquesta celebració tors les seues novetats publicades en en la qual es féu un repàs a la trajecBromera. Però també s’hi treballa tòria de l’editorial, però sobretot als per fer arribar el catàleg més enllà inicis de Bromera, que Josep Gregode les nostres fronteres. L’editorial ri, president i fundador, resumia de disposarà, a més, d’un estand propi la manera següent: «La il·lusió i les a la Bologna Children’s Book, la fira Alguns dels escriptors i col·laboradors de l’editorial que van assistir ganes compensaren les mancances i a la celebració a Alzira. de literatura infantil més prestigiosa la falta de professionalitat en alguns del món. Gràcies a la participació en aspectes. La consigna era: entre tots, ho farem tot». Hui Bro- aquest certamen, novel·les com L’infern de Marta, de Pasqual mera és un projecte editorial completament consolidat amb un Alapont, o col·leccions com «El Bagul dels Monstres» s’han catàleg de més 1.200 títols, 40 col·leccions i 6.500.000 exem- traduït a diverses llengües. plars venuts.

Nous projectes

Bromera a l’aparador

Amb motiu del 25é aniversari, Bromera participa en Tanmateix, aquest ha estat només el punt de partida d’un l’impuls a una nova línia de llibres de butxaca, «Portàtil», seguit de celebracions que tindran lloc durant els pròxims me- juntament amb altres segells editorials independents, com sos. La cita següent serà a la Fira del Llibre de València, el ara Angle, Cossetània o Viena. En aquesta sèrie, els llibres de dissabte 9 d’abril a les 19.30 hores. L’auditori del Museu de més èxit s’editaran en un format més reduït a un preu més Ciències Naturals, als Jardins de Vivers, serà l’escenari d’un econòmic. Els primers títols a arribar a les llibreries seran La acte en què es recordarà el llibre que va casa de gel, Homes i Els turmentats. fer possible que Bromera continuara puEncara queden molts dies per endablicant, L’últim roder, i s’analitzaran els vant per a poder compartir aquesta celeueden molts dies reptes que planteja el futur. Hi intervinbració amb tots els que han fet possible per endavant per a poder l’èxit de l’aventura editorial de Bromera, dran Josep Franco, Josep Antoni Fluixà, director de la Fundació Bromera per al però de moment, ens agradaria aprofitar compartir aquesta Foment de la Lectura, i Joan A. Llinares, aquest espai per a agrair als lectors de la celebració amb tots director gerent de l’editorial i, en acabar, revista de lletres L’Illa la confiança depose servirà un còctel. sitada en Bromera durant dues dècades i els que han fet possible L’editorial també estarà present en la mitja. Aquest és també el vostre anivercelebració del dia de Sant Jordi a Barcesari. Per molts anys! l’èxit de l’aventura

editorial de Bromera

novetats

Notícies

L A FUN D ACIÓ B ROME RA

de primavera d’algar editorial

CELEBRA EL MES DEL LLIBRE

Nous àlbums il·lustrats

D i s t ribuir à 10.000 e x e m -

Dites

i els millors llibres per a infants i joves

plar s d e l quad e r n di dàctic Llegim tradició,

i suggeriments

as princesas también se tiran pedos, de Ilan Brenman i Ionit Zilberman, i Lejos, de Pablo Albo i Aitana Carrasco, s’incorporen a la col·lecció «Álbumes Ilustrados». A partir de juny, noves aventures de la marieta Antoñita, En la ciudad, arribaran a la col·lecció «Los Animales del Jardín». Pel que fa a «Calcetín», els nous títols són Inma y Emma, de Teresa Duran («Calcetín Blanco»); Alicia en el país del chocolate, de Xavier Mínguez («Calcetín Amarillo»); Un fantasma para Ángela, de Lucía Baquedano («Calcetín Rojo»), i Misterios S.L., de Francesc Gisbert («Calcetín Azul»). Els lectors a partir d’11 anys podran divertir-se amb Morgana la de los ojos verdes, de Pasqual Alapont, en la col·lecció «El Club de la Ciencia». Per als lectors de més de 14, Primera vez (Suite ADSLescente), d’Ignacio Aranguren i Javier Izcue, en la col·lecció «Joven Teatro de »; El buque maldito y otros cuentos del mar, d’Emilio Salgari, i Sueños rotos, de Jordi Sierra i Fabra, en «Algar Joven».

« er fi sóc feliç, car he retornat pel record a l’única veritat: la literatura.» Fernando Pessoa

« a bona literatura brilla i et fa mal. S’hi ha de notar el pes del que s’ha viscut, el dolor infinit que t’infligeix la vida.» Herta Müller

« empre vaig imaginar que el Paradís seria algun tipus de biblioteca.» Jorge Luis Borges

« ui és ignorant, afirma; qui és savi, dubta i reflexiona.» Aristòtil

f e m c ult u r a

a Fundació Bromera per al Foment de la Lectura celebra per nové any consecutiu el mes del llibre i la lectura, on destaquen especialment dues festivitats literàries: el 2 d’abril, Dia del Llibre Infantil i Juvenil, i el 23 d’abril, Dia Internacional del Llibre i els Drets d’Autor. A més, enguany es commemora també el centenari del naixement d’Enric Valor. Sota el lema «Llegim tradició, fem cultura», aquesta campanya té com a objectius principals aconseguir que els lectors coneguen els nostres autors i il·lustradors, i recomanar la lectura de contes i llegendes populars de les terres valencianes. Així, el quadern didàctic que es distribuirà per les escoles, biblioteques i llibreries inclou activitats que ajudaran els alumnes de Primària i Secundària a descobrir el plaer per la lectura. Aquest quadern conté poesies inèdites de Fina Girbés i Maria Dolors Pellicer i il·lustracions de la valenciana Ana Juan, guanyadora del Premi Nacio nal d’Il·lustració 2010. Aquest material pot descarregar-se gratuïtament des del web www.fundaciobromera.org.

NOVETATS DE BROMERA TXT PER AL CURS 2011-2012 El s

alu m n e s

d e P ri m à ria i S e cu n d à ria e s t r e n ara n n o u s m at e rial s m e n t r e qu e s’amplia amb nous títols

rojecte Far és el nom dels nous llibres de text per a Primària, una nova línia de materials que treballa de manera transversal les competències

bàsiques. El Projecte Far, disponible el pròxim curs per a primer cicle de Primària, treballa les àrees de Valencià, Castellà, Matemàtiques, Coneixement del medi i Música. Els llibres es complementen amb materials fotocopiables per a atendre la diversitat de l’alumnat, activitats interactives per a pissarra digital i murals per a l’aula. A més, tots els llibres del Projecte Far aniran dividits per trimestres, per tal que els xiquets i les xiquetes no porten tant de pes a les motxilles.

Els alumnes d’ESO de 1r i 3r també estrenaran llibres per a l’àrea de Valencià el pròxim curs. Es tracta del Projecte Enllaç i de Més Pràctic, dues línies diferents de materials que faciliten l’adequació dels continguts als nivells diversos de competència lingüística de l’alumnat. Els llibres per a preparar els exàmens de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià, Va de bo!, s’amplien amb nous títols: nivell elemental i nivell oral (en prepració).

paraul e s

i més

El retrovisor

la fi de 1995 Bromera reeditava el recull de relats Paràboles i prou de Josep Iborra, amb textos que havien vist la llum per primera vegada el 1955 en l’editorial Torre. La nova edició s’obria amb una introducció de Francesc Pérez i Moragon i, a més, arreplegava tres narracions d’aquella època aparegudes en diferents publicacions. Amb motiu de la reedició, una vesprada de gener de 1996 visitàrem Josep Iborra al seu pis de la Finca Roja de València. Quinze anys després, el record ens torna una conversa amable en una saleta en penombra on l’entrevistador patia per si la casset no enregistrava la veu fràgil de l’escriptor, que havia estat també professor seu a la facultat. En aquella conversa, Iborra rememorava els anys de l’escriptura del llibre: «Jo vaig escriure aquells relats entre la fi dels quaranta i les primeries dels cinquanta; per aquells anys jo estava estudiant a València. Vaig entrar en contacte amb Ventura, que dirigia Claustro, on vaig fer una ressenya d’Ales o mans de Fuster, i em vaig incorporar a la seua tertúlia [...]. Tot va anar cristal·litzant entorn de la figura de Fuster. I anaves coneixent-hi molta gent i ja començaven a fer-se també més iniciatives, més coses més o menys clandestines, perquè quasi tot era pràcticament clandestí». Amb la discreció que ha acompanyat la seua vida, aquest febrer passat ens ha deixat Josep Iborra, però no la

VICENT BORRÀS seua obra. Enric Sòria, a propòsit del seu traspàs, ha recordat el llibre com un text que «ara ens parla de l’atmosfera, les expectatives, els silencis i fins i tot la sentimentalitat difusament existencial d’aquells anys». Malgrat el més de mig segle transcorregut des que els relats foren escrits, les narracions continuen vigents. Però, a més, amb el pas del temps han adquirit el plus de testimoni d’època de què ens parla Sòria.

Josep Iborra (1929 - 2011), llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres, ha estat un intel·lectual compromés que va exercir la docència tant a l’ensenyament mitjà com a l’universitari, però el seu mestratge ha anat més enllà de les aules i s’ha manifestat en les pàgines de diferents publicacions en què ha desenvolupat la seua faceta de crític literari perspicaç. Com a assagista destaquem: Fuster portàtil (Premi Joan Fuster dels Premis Octubre, 1982), La trinxera literà-

ria (1974-1990) i Inflexions (Premi Mancomunitat de la Ribera Alta dels Premis Ciutat d’Alzira, 2004).

Ja en el seu moment, en aquesta mateixa revista, vam comentar la voluntat de modernitat que desprenen els relats, una modernitat que es fa palesa en la concepció del fet literari i, en concret, del relat breu totalment actuals, igual que el model lingüístic que sustenta les narracions. Aquesta sensació de modernitat augmenta si comparem els textos d’Iborra amb els escassos productes literaris, especialment els narratius, fets des d’aquella València de meitat del segle xx. Una altra característica que trobarem en Paràboles i prou és el pessimisme calculat que recorre les proses, com una mena de desencant de l’existència que inunda el llibre. Per tots els relats hi ha un fil de tristesa que és el que sosté la vida dels mortals. Els personatges estan mancats d’allò més elemental i necessari per a viure com a humans: la dignitat de poder elegir, la petita i quotidiana llibertat d’acció. Aquestes criatures literàries són com titelles que estan empesos a la vida, i la vida al seu torn els empeny. Cal, però, assenyalar que aquestes reflexions estaven fetes per un joveníssim valencià quan les proclames existencia listes provinents de França amb prou feines havien creuat els Pirineus. Volem acabar l’article amb les mateixes paraules, si fa no fa, amb què ressenyàvem ací el llibre ara fa setze anys: Paràboles i prou és molt més que un llibre de relats, és també un exercici de prosa elegant, una invitació a la reflexió, una peça clau per a conéixer millor aquest mestre de mestres, un text que tot i que diu molt del seu temps és d’una atemporalitat clàssica, com el marbre, com el silenci, com les paraules i... prou.

La informació local a internet La major part de les coses que necessites estan a prop teu i sovint són les més importants: una farmàcia de torn, el temps, la programació cultural, la informació del teu país, del teu poble, de la teua ciutat. Just el que trobaràs a www.elpunt.cat. El web d’informació local en una xarxa global.

Perquè les ciutats són capitals www.elpunt.cat