BOLET LITERARI
Toni Cucarella
DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DE FER UN PASTÍS DE XAMPINYONS
El meu marit menja amb molta gana. Però no crec que en tinga tanta. Raymond Carver. Inici del relat TANTA AIGUA TAN A PROP DE CASA, del recull DE QUÈ PARLEM QUAN PARLEM DE L’AMOR
S
arah sempre fuma mentre parla pel telèfon, tant si ho fa pel mòbil com pel fix. De fet, si sona i no té cap cigarret a la mà,
abans de contestar s’afanya a encendre’n un. És alta i prima i només fuma cigarrets mentolats. Ara parla pel mòbil mentre es mou, llambrenca, pel saló-menjador, contingu a la cuina, i, és clar, fuma. Robert, el seu marit, és alt també, però una mica gras. Sovint se’n lamenta. Sarah sempre li diu que hauria de fer una mica d’exercici, com ara footing o suar una estona al gimnàs de l’avinguda Principal. S’acosten a la cinquantena, però depassar-la preocupa més a Sarah que no a Robert. A Robert li agrada cuinar, i li agrada menjar el que cuina. Per això s’ha carregat de quilos. Abans fumava tant o més que Sarah. Fins que se’n va cansar, d’un dia a l’altre, i es va convertir en ex-fumador de 1
BOLET LITERARI
Toni Cucarella
Camel, i de retruc en un alabat cuiner. Però només cuina els cap de setmana, i si ara ho fa tots els dies és perquè està de vacances. Sarah també està de vacandes. Enguany, però, no han pogut realitzar el viatge de tots els anys. És culpa de la crisi. Ell fa d’encarregat en una empresa de subministraments elèctrics, ella treballa en una agència d’inversions. Sarah ha deixat de parlar pel mòbil i ha anat a buscar Robert a la cuina, tot just quan ell disposa sobre la taula alguns estris de cuinar. –He convidat els Morgan a sopar aquest dissabte –li anuncia Sarah–. Ja saps que li estic molt agraïda a Ellie per com m’ha ajudat amb ma mare. El tercer de marit de Ruth, la mare de Sarah, va morir fa un parell de mesos d’un atac de cor, i Ellie Morgan, que és llicenciada en psicologia, encara que treballa en una immobliària venent cases i apartaments de platja, la va ajudar amb consells professionals perquè sa mare es recuperara aviat. I val a dir que ho ha aconseguit, ja que ara s’ha compromès amb un altre home de la residència, i és possible que aviat sorprenga Sarah amb un altre anunci de boda. –M’agradaria que els feres alguna cosa especial –li demana Sarah a Robert. –Com ara què? Tu els coneixes millor que jo, als Morgan – fa Robert, mentre trinxa mitja ceba sobre una fusta de picolar.
2
BOLET LITERARI
Toni Cucarella
–Alguna cosa amb bolets –apunta Sarah, mirant desplaguda el trespol de la cuina, que fa dos anys pintaren de blanc i ara, pels fums i el greix, se li ha revelat de sobte mostós–. Crec recordar que un dia em va dir que li agradaven molt... –Que et sembla un pastís de xampinyons? –proposa Robert, que intenta no mostrar-li com està de comboiat per la nova oportunitat de mostrar en públic les seues habilitats culinàries. –Porta formatge? –pregunta ella. –Sí, una mica –confirma Robert. –Doncs, no –refusa Sarah, abatuda–. Si porta formatge, no. Fred destesta el formatge. –Llàstima –se’n plany Robert. Però tot d’una s’hi repensa i anuncia, insegur–: Li’l puc llevar, el formatge. I crec que estarà igualment bo. –És una bona idea –assenteix Sarah fent un suau balanceig amb el cap–. Pastís de xampinyons, doncs –ratifica. Per la finestra de la cuina es veuen els àlbers del carrer. Cauen algunes fulles sobre la gespa dels jardins, sobre les voreres. En pocs dies els arbres quedaran despullats i caldrà recollir la profusa fullarasca. Avui dissabte, Robert ha comprat de bon matí els ingredients que necessita per al pastís de xampinyons. Tot i que a l’últim ha decidit que no el farà amb una terrina, com diu la recepta, sinó que usarà un recipient de cake. Sobre el banc de la
3
BOLET LITERARI
Toni Cucarella
cuina hi ha els ingredients: un quilo de xampinyons, mantega, una dotzena de tires de bacó fumat, 300 grams de pa de motle, un got de llet, dues fulles de llorer, una ceba, un gra d’all, una branqueta de romer, julivert i tres ous mitjans. Ha fet un dia assolellat, però una mica fred. Fa hores que l’estufa de la llar crema llenya amb eficient lentitud i ha calfat el saló-menjador on soparan. Des de la finestra de la cuina es percep el decaïment de la claror diürna, tot anunciant un comú crepuscle tardoral. Ja s’han encès els fanals del carrer i, com d’habitud, desprenen una llum groguenca, tísica. Sarah ha començat a parar la taula. En un cantó hi ha un cendrer amb un cigarret que fumeja. Robert engega el forn i posa sobre el foc més gran la paella que ha d’usar per a fer el xampinyons. –Ho saps, Robert? –fa Sarah mentre reparteix i ordena els coberts– Saps això de la Laura Stoner? Robert interromp l’acció de les mans quan es disposaven a tallar una ceba pel mig. Gira el cap en direcció al saló-menjador. S’ensaliva la boca abans d’inquirir: –La Laura Stoner que venia amb nosaltres a l’institut? –Sí, és clar –fa Sarah– Que potser en coneixem cap altra? Robert calla i mou el ganivet de trinxar sobre la ceba, sense clavar-li el tall encara. Sarah anuncia: –Li estan fent la químio...
4
BOLET LITERARI
Toni Cucarella
Robert ha tallat els peus dels xampinyons. Encara hi tenien molta terra negra enganxada. Els ha rentats i tot seguit els ha tallats a trossos no gaire grans. Són de bona qualitat: el capell és dur i la carn blanca. –No m’han sabut aclarir quina classe de càncer pateix – continua dient Sarah mentre disposa les copes d’aigua i de vi com qui situa les peces en un escaquer per començar la partida– Lorna afirma que és de pit, però Ava està convençuda que és leucèmia... Em sap tan greu per ella... Tenia un cabell ros tan bonic... Robert ha posat una mica de mantega en la paella gran i ràpidament s’hi ha fos. Prèviament, havia trinxat la ceba i el gra d’all. Ho ha posat a fregir fins que ha pres una mica de color. Llavors hi ha abocat tot el xampinyó amb el llorer i la branca de romer. Ha pujat el foc i no ha deixat de remenar-ho contínuament perquè s’hi barrege tot ben barrejat. Després ha deixat que el foc fort vaja consumint l’aigua que expulsen els xampinyons. –Estava sempre tan alegre, i era tan vital... –se’n compadeix Sarah. –Parles d’ella com si ja s’haguera mort... –li reprotxa Robert. –És millor posar-se en la situació més greu –es defensa Sarah mentre agafa el cigarret del cendrer i d’un colp suau fa caure la cendra–. Millor això que no donar-se falses esperances...
5
BOLET LITERARI
Toni Cucarella
–L’esperança és l’últim que hem de perdre –afirma Robert, amb sobtada irritació. Mentre els xampinyons han reduiït, Robert ha preparat el motle de cake. L’ha recobert amb paper vegetal de cuina i ha anat disposant-hi les tires de bacó fumat. En un veixell de fons redó ha desgrunat el pa de motle i l’ha remullat amb la llet. Ho ha remenat. Ha apagat el foc de la paella i n’ha tret la branca de romer i les fulles de llorer. Ho ha salpimentat abans d’afegir-hi el pa mullat amb llet. Sobre la fusta de picolar ha tallat el julivert. Ha batut els ous i els ha afegits, amb el julivert, als xampinyons i el pa en el veixell. Durant una estona ho ha remenat fins que el recapte ha quedat mesclat homogèniament. El forn, a una temperatura de 180 graus, fa estona que es calfa. –Tu has sigut sempre massa optimista –li retrau Sarah, que el mira faenejar, refermada en el marc de la porta de la cuina, amb un altre cigarret a la mà–. T’esforces per creure que la felicitat és possible. Però la vida d’ara no dóna arguments a favor de l’optimisme. Per això decidírem no tindre fills. Hem de ser plenament competitius, tu ho saps. I gràcies a això tenim aquesta casa, i dos cotxes, i cada any, almenys fins ara, hem pogut viatjar on hem volgut... No existeix la felicitat. Existeix la seguretat de tindre i la satisfacció de no perdre.
6
BOLET LITERARI
Toni Cucarella
–Tens raó, amor meu –confirma ell, tot just quan ella abandona el marc de la porta i se n’entra cap al saló-menjador per continuar parant taula abans no arriben els Morgan. Però Robert murmura: «I per què jo cuine i estic gros? Per què he deixat de fumar i tu fumes a foc seguit?». –Què dius, amor? –pregunta ella, que ha sentit el murmuri, tanmateix incomprensible. –No-res, dic –s’afanya a dir ell–: una frase que he recordat: que fins a la mort tot és viure... -Ai... –torna a plànyer-se, ella– No me la puc traure del cap, la Laura Stoner. Tan vital, tal alegre... Robert afig el recapte al motle de cake, cullerada a cullerada, esclafant-lo perquè hi quede compacte. Quan l’ha reomplit del tot, el tapa amb les tires de bacó que sobreeixen. Llavors el fica al forn. Durant 30 minuts. Sarah entra a la cuina i mira el motle del pastís de xampinyons a través del vidre transparent del forn. –No creus que n’has fet massa –diu–. Total, som quatre i els Morgan ja veus que no tenen aspecte de ser massa menjadors... –Si en sobra –diu ell–, ja m’ho menjaré jo, no patisques. –Sí que patisc, amor meu –diu ella–, perquè estàs massa gros. Hauries de fer alguna cosa. Dic jo que podríem comprar un gos. Un dàlmata. Així el trauries a passejar cada dia i això t’obligaria a fer exercici.
7
BOLET LITERARI
Toni Cucarella
La flaire del pastís de xampinyons s’ha escampat per la cuina, tot i que pel saló-menjador s’ha barrejat amb la dels innumerables cigarrets mentolats que no para de fumar Sarah. Robert aspira fort perquè l’aroma del pastís li acapare l’olfacte. Entretanca els ulls. Però li apareix una expressió fatigada, un gest insatisfet, que ell no veu, és clar, encara que se n’adona. I no és pel resultat encara incert del pastís de xampinyons. És que cada vegada li costa més mantenir la pròpia esperança, i protesta: per què no ella en comptes de Laura Stoner, tan alegre, tan vital...?
8