Toni Teruel
(19.09.2009) Al restaurant “Casa Baina”, del Port de Catarroja, sobre l’Albufera de València, on ens ajuntem el dissabte 19 de setembre de 2009 per dinar un “all-i-pebre” d’anguila, típic de la zona, un grup d’escriptors i amics de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, convocats per Paco Mompó, Toni Teruel comença la seua intervenció amb l’agraïment a tots, als amics que han hagut de marxar d’hora i també als que estoicament encara hi són. Fa un reconeixement especial, per la coincidència en l’acte, al seu professor de Literatura Catalana, el doctor Jaume Pérez i Montaner. Tot seguit explica que ha arribat a casa a la matinada, després d’una reunió de treball a Barcelona, i que no tenia cap cosa preparada; tot i així, la insistència de Paco Mompó l’ha motivat perquè, després de dormir una estona fins a vora migdia i interferit en somnis per la preocupació del que podia escriure, es posara a plasmar sobre el paper uns records que tenien a veure amb el tema de la convocatòria. Comenta que, tot i voler mantenir-se en l’anonimat, és convenient que els contertulians sàpien, per entendre el text, que la companya i ell són d’Algemesí, i que les vivències que conta hi estan relacionades.
1
Toni Teruel
Text sobre l’anguila Un bon amic, company d’afers en la construcció del projecte per ensenyar la llengua i la literatura a aquells que se suposa que seran corretja de transmissió al nostre jovent, em va comentar fa un temps que una colla d’amics, que tenien en comú l’art de la ploma, havien quedat a reunir-se un dia de setembre en un àpat de germanor a Catarroja, al voltant de l’element culinari per excel·lència, l’anguila. Jo no en sóc, d’escriptor, no perquè no m’ha atret de sempre la lletra, escriure i més encara la companyia del llibre, que ha estat també el plat fort que he digerit amb voracitat i que m’ha servit de viàtic per saber introduir-me en el reduït món interior personal que m’ha fet conéixer de més a prop el conjunt còsmic que ens envolta. No per falta de ganes. Però el meu tarannà m’ha dut a voler arribar a tantes coses que m’atrauen..., i és clar, tot i voler dur totes les coses endavant i amb la correcció que correspon, no podem ésser omnipotents i omnipresents. Sembla que s’ha de prioritzar per seguir un ordre categoritzat; però jo no ho he fet, si no, el resultat potser hagués estat un altre. He anat fent allò que creia que podia solucionar més ràpidament i he ajornat per a més endavant allò que requeria un control i una concentració més sofisticats. En això estic fent una gradació de valor de les coses, que em decanta per una actitud de reconeixement i homenatge a la gent que s’hi dedica, i que considere a hores d’ara com la tasca més sublim dels que tenim una formació humanística i sentim un atractiu especial per les lletres.
2
Toni Teruel
No és, ni més ni menys, que una justificació introductòria per la captatio benevolentiae dels nous amics que han de sofrir aquesta mena de provatura com a salconduit al vessant sibarític dels il·lustrats que ens acullen.
I resulta que al final el que s’havia d’aportar era alguna composició relacionada amb l’anguila, matèria primera de l’alli-pebre nostre, de la cuina típica dels pobles al voltant de l’Albufera que des dels ancestres s’han delit amb la sucosa menja acolorida pels productes de la terra a la cassola i la seua reeixida elaboració tradicional. Què puc dir, doncs? Poc que els que hi són presents no sàpien ja sobradament: tots són de la zona i senten el país, la terreta que per naixença o per permanència ens ha fet com som en l’estima del que és nostre. Tanmateix, sí que puc aprofitar per donar lloc al recurs que molts utilitzen per crear els propis relats, tot evocant vivències que precisament per això donen versemblança a les seues històries. Recorde, de jovenets, que la colla d’amics que érem, sovint ens ajuntàvem per anar a pescar. L’atractiu d’aquesta pràctica ara no sé si aleshores era perquè realment ens agradava, perquè volíem donar-nos un temps a la vida contemplativa o perquè necessitàvem descansar una mica de l’atrafegament vinculat als nostres anys joves. Al meu poble érem, encara ho som, un grup molt inquiet, que participava en tot i tot ho organitzava. Es deia la Penya Mao, de Mao Zetong, Mao Tse-tung, per contestataris en el que estava establert i per enfrontar-nos a la legalitat que ens venia imposada. Des de trobades culturals, recitals de nova cançó, cinefòrum, festes locals, cadafal en la setmana de bous i tot un reguitzell d’activitats. Però sovint anàvem a pescar.
3
Toni Teruel
I una de les manifestacions emblemàtiques, que es repetia tots els anys, era el començament de la temporada de pesquera, l’entrada en la marjal. Tenia lloc la nit del dijous al divendres sant, en què ens acomboiàvem per anar a les grans séquies que tenim a la nostra marjal per pescar a la molinà o també a tirar cordes, arts comunes per a la pesca de l’anguila, de les qual era alternativa menor la pesca en canya. Era tot un espectacle. Pescàvem poc, però ens ho passàvem d’allò més bé, tota la nit -com les passen ara els joves els caps de setmana- sense ésser impertinents amb ningú. Però amb molta o poca collita, l’endemà no ens faltava el preceptiu suc d’anguiles, normalment comprades a qualsevol viver d’El Palmar. Uns anys després, quan ja teníem tots cotxe, era molt habitual visitar El Palmar els diumenges, després del passeig preceptiu amb les novies i abans de dinar, per fer-nos, a tall d’aperitiu, un platet d’all-i-pebre en un dels bars de la plaça. Tot açò va marcar una època, i tot açò a algú fa enyorar amb certa nostàlgia uns temps passats, fantàstics, inoblidables, que ja no tornaran en les mateixes circumstàncies. Qualsevol temps passat va ésser millor? No. O no ho sé suficient com per ésser assertiu categòricament. Però va ésser fantàstic. Va ésser els temps que, encara que no n’érem conscients, tot ens rutllava favorablement, que no teníem massa obligacions ni preocupacions estressants. Va ésser part de la història de la nostra vida, en la qual, d’una manera potser tangencial, va tenir el seu lloc l’anguila, el suc d’anguiles o l’all-i-pebre. I això fa que una celebració com la que ara ens acull tots plegats tinga un fil d’enyor, de goig i benestar.
4
Toni Teruel
Hauria d’acabar amb alguna referència als nostres literats clàssics, i què millor que recordar els versets que ens fa arribar Joan Timoneda en el doble sentit semàntic que vol expressar: Qui té anguila per la cua i la dona per la fe, bé pot dir que res no té. El camí d’aquest peix, des dels Sargassos per reproduir-se fins a les nostres aigües, representa un llarg pelegrinatge que en alguns moments es pot associar als nostres costums humans: crepusculars i nocturns, amagats de dia, caçadors actius de nit, resistents fora del medi natural però que poden sobreviure si es donen les circumstàncies que propicia el seu hàbitat.
Moltes gràcies per la vostra companyonia,
TONI TERUEL
5