Geografia social i econòmica GES 2 by Centre de Formació d'Adults Mestre Esteve

AFA Pau Casals, Rubí 2008-2009

GRADUAT D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (GES) ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS NIVELL II

GEOGRAFIA II

Josep-Manel Alarcó jma2014@gmail.com http://groups.google.com/group/afapaucasals/

Unitat Didàctica

1. DEMOGRAFIA

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

2 Objectiu Aprendre els aspectes bàsics de la DEMOGRAFIA: ciència que s’ocupa de la població

1. Repartiment mundial de la població Quantitat

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Distribució Irregular, 2/3 de les terres emergides són pràcticament buides. 1. Índia > Japó (1/2 de la població mundial 2. Europa Occidental 3. NE Amèrica del Nord -voltants del riu de La Plata Amèrica -litoral del Brasil Àrees més poblades del Sud 4 -vall del Nil Àfrica -costa del gol de Guinea -SE de Sud-Àfrica Oceania -costa E d’Austràlia Raons per a una distribució 1ª Grau de facilitat que els elements físics proporcionen. Condiciona l’aigua i l’obtenció d’aliments.

dificultats

a) els glaçats b) els deserts c) les zones molt selvàtiques d) les zones abruptes

2ª Industrialització o possibilitat d’aconseguir treball a les ciutats Quantificació de la població 1. Població absoluta: conjunt de persones que viuen en un espai determinat. 2. Població relativa o densitat de població: relació entre el nombre d’habitants i l’espai que ocupen.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

4 3. densitat població = població absoluta km2 del lloc Exemple.- Catalunya (1991) = 6.059.494 h = 190 h/km2 31.895 km2 Distribució de la població a Espanya i a Catalunya a) Final s XVII, incipient desplaçament de l’interior cap el litoral a) Fases i raons: Espanya b) 1960: s’incrementa aquest ritme, motius:

1. Industrialització 2. Zones turístiques a la perifèria 3. Atracció de Madrid i cinturó industrial

Resultat: 2/3 del territori, l’interior = 1/3 part de la població b) Fases i raons a Similars a Espanya, canviant Barcelona i comarques del voltant per Catalunya Madrid

2. L’augment de la població: un ritme vertiginós Segons dades de la dècada dels 1990, la població mundial, 5.300 milions d’habitants, s’ha duplicat en els darrers 40 anys. Es calcula que es pot quasi triplicar aquesta xifra l’any 2100: 14.000 milions. Els mecanismes de creixement o distribució són: natalitat, mortalitat i migracions. La natalitat Conjunt d’infants nascuts vius cada any. Taxa de natalitat (TN) = natalitat nombre d’habitants La mortalitat Total de persones que moren en un any. Taxa de mortalitat (TM) = mortalitat nombre d’habitants

X 1.000

Creixement natural o vegetatiu Moviment de gent d’un lloc a un altre per instal·lar-s’hi definitivament Causes del creixement, analitzar el nombre de...

1. nascuts 2. morts 3. emigrants (que han marxat) 4. immigrants (que han vingut

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

5 3. Un creixement desequilibrat 1. Nivell de vida acceptable i creixement demogràfic baix: països desenvolupats Models 2. Baix nivell de vida i creixement demogràfic alt: països subdesenvolupats creixement desequilibrat

Causes del poc creixement dels països rics

1. dificultat dels joves per obtenir feina 2. manca d’habitatge a l’abast 3. augment de les dones que treballen fora de casa 4. ús d’anticonceptius

Compensació: immigració Problema: envelliment de la població, conseqüències: Dificultat de pagament de les jubilacions Necessitats mèdiques més grans 4. Cap a un món superpoblat Països pobres: mortalitat reduïda darrerament i índexs de natalitat molt elevats, causes:

1. Dones es casen molt joves 2. Poc ús dels anticonceptius (de vegades per prohibició religiosa) 3. A més fills més braços per treballar al camp i mantenir els pares quan són grans

5. L’edat de les poblacions Tipus de població d’un país, edats

Jove: majoria entre 0 i 20 anys Envellida: més de la meitat amb més de 40 anys

Piràmide de població És la millor manera de representar l’edat d’un país o societat. Es col·loquen separats el nombre d’homes i dones, al voltant d’un eix, per grups de 5 anys. Tipus de piràmide

1. base ampla i cúpula molt estreta = països pobres amb alt índex de natalitat 2. rectangular amb poca base = països envellits 3. ampla a la part central i base molt estreta: països que passen de situació de joventut a envelliment

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Exemple núm. 1

Exemple núm. 2

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Exemple núm. 3

Font: http://www.census.gov/ipc/www/idbpyr.html 6. Població i recursos Recursos Tot allò que ofereix la natura per cobrir necessitats, l’augment de la població en pot amenaçar la continuïtat. Tipus de recursos Renovables (cereals, llenya, peix) No renovables (plom, petroli) Catastrofistes: cal aturar immediatament el nombre de naixements: el món té una cabuda limitada i recursos Teories Més optimistes: sempre que han hagut situacions d’escassetat s’hn buscat alternatives o inventat noves tecnologies. Objectiu: aconseguir energia barata per la fusió de l’àtom, per exemple.

7. La diferenciació sexual de la població Situació de dona, països

Rics: ocupen menys llocs de treball que els homes. Doble jornada: la feina, casa. Pobres: més greu Àfrica: 60% de la feina al camp, 50% en la cura de ramats, elaboració d’aliments i cura dels fills. 2/3 parts analfabetes

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Activitats

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

8. Estructura de la població i moviments migratoris

La migració Els canvis en el volum d'una població concreta no depenen només de la relació entre el nombre de naixements l el nombre de defuncions, sinó també dels desplaçaments que fan els habitants d'un lloc a un altre. La persona que se'n va d'un lloc per anar a un altre es un emigrant, mentre que les persones que arriben a un lloc procedents d'un altre per residir-hi de manera permanent són immigrants. Així, per exemple, els espanyols que van anar a Alemanya els anys seixanta eren emigrants respecte a Espanya l’immigrants respecte a Alemanya. Causes dels moviments migratoris Perquè es desencadeni el fenomen migratori cal suposar que el lloc on vol desplaçar-se una persona ofereix uns atractius més grans que el seu lloc d'origen, l prou motivadors perquè accepti els problemes i els inconvenients del trasllat. Les que provoquen aquests moviments migratoris, que són molt complexes i diverses: a) Causes de caire econòmic: atur, pressió demogràfica, necessitat de mà d'obra. Per exemple, la recerca de jaciments d'or va dur onades migratòries a Austràlia el 1892 o l’emigració dels europeus cap a Amèrica al llarg del s XIX i part del XX, o l'onada de treballadors mediterranis a l’Europa occidental els anys havia necessitat de mà d'obra barata. b) Migracions causades per catàstrofes: terratrèmols, males collites, etc., com l'emigració en massa dels irlandesos després de la fam del 1845. c) Catàstrofes causades per l'ésser humà: guerres, persecucions, exilis forçosos, repressions, com dels puritans del Mayflower a Nova Anglaterra, dels presoners

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

17 anglesos a Austràlia, les disputes fronteres entre la Xina l l’URSS, que van portar el governs de Pequín a promoure la regió del Sinkiang, que va passar de tenir 200.000 habitants el 1949 a tenir-ne 7 milions el 1965, o l'exili de molts deportats o refugiats causa de la guerra civil (1936-1939). d) Causes socioculturals: desig de llibertat, atracció de la ciutat, bondat del medi natural, etc., com l' població negra dels Estats del sud cap al de la discriminació racial, o l'atracció de la gran ciutat i de les àrees metropolitanes per a la gent del camp. Conseqüències dels moviments migratoris Pel que fa al lloc d'origen, potser l'emigració ajuda a resoldre un problema com el de la superpoblació (es el cas dels hindús que van emigrar cap a l’Àfrica), o bé pot agreujar una situació, com provocar manca de mà d'obra jove l l'envelliment de la població (es el cas de Sòria o de Terol, amb les emigracions que hi van tenir lloc fins als anys 1970). Els efectes de l’arribada de l'individu o del grup immigrant a la nova societat i veure com contribueix al desenvolupament cultural i econòmic d'aquesta societat i com és rebut (per exemple, en la situació dels hispanoamericans als Estats Units). Efectes que té l'emigració en l’emigrant mateix; quin procés el mena a la decisió d'anar-se'n, com decideix el lloc d'immigració, com s'adapta al nou medi, quina funció pot tenir en la nova societat, etc. Tipus de moviments migratoris Les migracions s'han produït des de sempre i han tingut fases i èpoques molt diverses. Han estat molt importants les migracions transoceàniques, que van tenir lloc a partir del segle XV fins a la Segona Guerra Mundial (1939-1945), en gran part de tipus colonial. Avui tenen molta importància les migracions de treball, que poden ser interiors (dintre d'un mateix país) o exteriors (d'un país a un altre). Qualsevol moviment migratori, a mes de tenir un punt de partida l un altre de destinació, segueix unes determinades direccions, registra unes densitats i té una durada. També es pot considerar des de la perspectiva de la composició de les persones que formen aquest moviment migratori, segons les seves edats, la professió o qualsevol altra característica personal. Totes aquestes variables poden recollir-se en forma de dades estadístiques. Les migracions de treball Són el resultat de l’existència de territoris amb possibilitats econòmiques desiguals. Les persones canvien de lloc de residència per anar a buscar unes oportunitats més bones de treball. En les migracions de treball es distingeixen: a) Migracions interiors i migracions exteriors, segons que es dirigeixin a un lloc situat dins de les fronteres del mateix Estat o cap a un altre Estat.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

18 b) Migracions permanents, en les quals els immigrants fixen la residència en un lloc nou. c) Migracions temporals o estacionàries, en què no hi ha canvi de domicili. Aquestes darreres migracions es relacionen principalment amb les tasques del camp. Es ben conegut el cas dels espanyols que anaven a veremar a França al final del mes d'agost. Del camp a la ciutat: l’exemple del cas espanyol La pobresa i la falta de treball al camp van provocar a partir dels anys 50 un gran moviment de la població des de les zones rurals cap a les ciutats de les àrees industrials. En el cas d'Espanya, l'emigració va tenir lloc primer en zones reduïdes, però després va afectar pràcticament tot el territori nacional. L’àrea migratòria va ser molt extensa, mentre que les zones de recepció van quedar molt polaritzades, es va centrar a les àrees industrials de Catalunya, Basc i Madrid. L'emigració va ser molt important durant els anys seixanta, fins a la crisi industrial del 1973. L'arribada en massa dels immigrants va plantejat ciutats i a les zones industrials problemes greus d'assimilació i va provocar insuficiències d'infraestructura a causa del ràpid creixement de les ciutats. L'emigrant s'ha d'adaptar manera forçada i penosa al nou lloc de residència per les necessitats l les conveniències de la ciutat. L'emigració cap a les ciutats s'atura quan les condicions de l’economia canvien. Quan una crisi econòmica mundial fa augmentar l’atur obrer i ha fa desaparèixer una de les motivacions de l’emigrant rural: trobar feina a la ciutat. Les migracions exteriors a Europa Les migracions exteriors provocades per la necessitat de trobar feina es donen a tots els continents. Les d'Europa han estat especialment intenses. Des de mitjan segle XX ençà va tenir lloc a Europa un important moviment migratori que no es va limitar ja al l’èxode del camp a la ciutat, sinó que va crear un corrent paral·lel de mà d'obra agrària i industrial que, des dels països pobres, va anar cap als països capitalistes rics del centre i del nord d'Europa, especialment a Alemanya. Aquesta emigració va atreure de primer mà d'obra italiana després espanyola; mes tard s'hi van afegir grecs, turcs, eslaus i portuguesos, i després s'hi va incorporar emigració del nord del continent africà. Es calcula que els emigrants espanyols que van anar a Europa el 1970, al moment de màxima expansió, eren uns dos milions i mig de persones. Avui l'Estat espanyol ja no envia emigrants a Europa, ben al contrari, la seva riquesa atrau immigrants, especialment del nord d’Àfrica i també dels països del sud del Sahel. Els immigrants troben moltes dificultats per entrar a Espanya perquè la UE estableix unes quotes i controla les entrades. Tanmateix l'Estat espanyol encara rep pocs immigrants en comparació amb altres països europeus i posa moltes dificultats per donar-los el permís de residència.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Activitats

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Unitat Didàctica

2. L’ESPAI ECONÒMIC

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

1. Globalització, mundialització

El sistema econòmic mundial La desintegració del bloc comunista ha provocat que gairebé tots els països del món formin un únic espai econòmic. L'explosió de les relacions econòmiques mundials i els grans canvis que s'estan esdevenint en els darrers anys permeten parlar de 1'existència d'una economia mundial. L’economia global Evolució del sistema econòmic mundial Des de finals del segle XVIII l'economia ha anat mundialitzant-se. Primerament es va mundialitzar el comerç i, gràcies a això, per exemple, la Gran Bretanya va poder convertir-se, durant el segle XIX, en el “taller del món” i inundar-lo de productes manufacturats. Després de la IIª Guerra Mundial, el procés de mundialització de l'economia es va accelerar i actualment afecta tots els factors econòmics: la producció, el comerç, les finances, la publicitat, les patents, el canvi de moneda, etc.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

23 Gairebé tot el món depèn, més o menys intensament, de tot el món en tots o alguns d'aquests processos econòmics. Per aquest motiu es pot parlar d'una economia global, és a dir, d'una economia mundial integrada. L'economia global ha estat possible per: la reducció del preu dels transports i de les comunicacions i per l'existència d'ordinadors, que permeten comunicar-se amb qualsevol indret del món en qüestió de segons. Característiques de l'economia global Actualment, el sistema econòmic es caracteritza, principalment per quatre tendències: 1) El creixement del comerç internacional. El flux de mercaderies s'ha multiplicat per més de 20 en els darrers vint anys. Ell transformat en un mercat planetari. 2) La mundialització de la producció. Gran part de la producció i el comerç mundials són fets per multinacionals, és a dir, empreses registrades en un país però amb filials a altres països del món. Aquestes empreses estan començant a situar cada fase de la producció en aquells països que els ofereixen majors avantatges salarials, fiscals, formació de la mà d'obra, etc. 3) El boom dels fluxos financers. Cada dia es mou en el món un bilió de dòlars. La majoria d'aquests fluxos financers no són pagaments per un servei o una mercaderia, com succeïa anteriorment, sinó fenòmens merament especulatius, que intenten guanys mitjançant la compra i la venda contínua de monedes, bons, fons de pensions, etc. 4) La interrelació d'uns i altres punts del planeta. Una decisió política o econòmica presa a l'altra punta del planeta per un una gran empresa provoca reaccions en cadena, de les qual cap país no s'escapa. No obstant això, l'existència d'un únic sistema econòmic no que s'hagin superat les desigualtats econòmiques i socials tremendes que hi ha entre uns i altres països del món. Les organitzacions i els fòrums econòmics internacionals L'economia mundial promou l'existència d'una sèrie d'organitzacions econòmiques internacionals que serveixen de fòrums de discussió i acord entre els diversos països per al foment del comerç i de la cooperació econòmica i per prendre decisions que harmonitzin les polítiques econòmiques i monetàries. En destaquen les següents: El Fons Monetari Internacional (FMI), que va sorgir el 1944 amb l'objectiu de promoure l'estabilitat de les monedes i facilitar el comerç internacional. Actualment, el seu principal escenari d'acció és el dels països subdesenvolupats, als quals concedeix crèdits a canvi que duguin a terme polítiques econòmiques dures.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

24 El Banc Mundial, que va sorgir, també, el 1944 amb l'objectiu d'afavorir la reconstrucció econòmica d'Europa després de la IIª Guerra Mundial. Actualment finança projectes de desenvolupament als països més pobres. L'Organització Mundial del Comerç, que va sorgir el 1994 del si del GATT, Seu del Banc Mundial organització que promou acords que liberalitzin cada vegada més sectors del comerç mundial. L'Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), creada el 1948 amb la finalitat d'estendre l'economia i 1'ocupació laboral i millorar el nivell de vida. Actualment té 24 membres, tots pertanyents al món occidental desenvolupat. Entre aquestes organitzacions internacionals hi ha també el G-7 reunió de les set economies més fortes del món (els Estats Units, el Canadà, el Japó, Alemanya, França, Itàlia i la Gran Bretanya), amb l'objectiu d'orientar la direcció de l'economia i la política mundials. Entre aquests set països controlen el 60% del producte brut mundial, i les seves metròpolis són autèntics centres de control de l'economia. Rússia assisteix a les reunions com a observador.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Les organitzacions econòmiques regionals Al mateix temps que es mundialitza l'economia, té lloc un procés de regionalització econòmica, és a dir, de creació d'organitzacions econòmiques que lliguen una sèrie de països d'una determinada regió del món. La majoria tenen com a finalitat la potenciació de les relacions comercials entre els seus membres i dificultar l'accés de tercers països als seus mercats. Les organitzacions econòmiques regionals principals són les següents: La Unió Europea (UE), formada per les economies més fortes d’Europa i en procés d’ampliació cap a l’Est. La UE funciona ja com a mercat únic i els seus objectius són la unió econòmica (amb una única moneda i una política econòmica comuna dels Estats que en són membres) i la unió política, encara per definir. A Amèrica destaquen el NAFTA o TLC (Tractat de Lliure Comerç), signat el 1994 pel Canadà, els Estats Units i Mèxic; Merco-sud, zona de mercat comú entre el Brasil, l'Uruguai, el Paraguai i l'Argentina, i el Pacte Andí, (Bolívia, Colòmbia, Xile, l'Equador i el Perú).

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

26 A l'Àfrica les organitzacions principals són la Unió del Magreb Àrab, la Conferència de la Cooperació per al Desenvolupament de 1'Àfrica Austral i la Comunitat Econòmica de 1'Àfrica Occidental. Com funciona el sistema món En el sistema món, el pes de cada una de les parts és molt diferent. L’esquema que representa millor la forma de funcionar el món és el que distingeix un centre, una perifèria i un seguit de països intermedis. Els fluxos de mercaderies, capitals i informació s'esdevenen d'acord amb el poder dels països. El centre està format pels països més desenvolupats: els Estat Units, l'Europa occidental i el Japó. Aquest grup de països tenen un PIB per càpita elevat, un nivell educatiu alt, una tecnologia molt avançada, una xarxa de comunicacions excel·lent i una llarga tradició comercial amb tot el món. Aquest grup de països centrals dominen també les organitzacions internacionals. La perifèria està formada pels països menys desenvolupats. Són països amb una renda baixíssima, amb estructures gairebé inexistents, gairebé sense indústria, mancats de tecnologia, amb un nombre de professionals qualificats escàs i amb una agricultura de rendiments baixos. Els Estats centrals, directament o per mitjà de grans empreses transnacionals, produeixen un flux intens cap als països de la perifèria: concedeixen crèdits, cedeixen patents, estableixen societats filials, controlen explotacions i cadenes de distribució i venen tota classe de productes Els Estats perifèrics subministren al centre primeres matèries, productes artesans, llocs d'esbarjo i turisme, productes agrícoles o pesquers, etc. La desigualtat dels intercanvis consolida les relacions de dependència de la perifèria respecte al centre. Tanmateix les relacions centre-perifèria es caracteritzen pel seu dinamisme: antics països perifèrics poden iniciar un procés de desenvolupament ràpid i passar a convertir-se en centres regionals (països del sud-est asiàtic, per exemple). Els Estats Units, la gran potència mundial Els Estats Units es configuren com la gran superpotència mundial. E1 seu domini internacional s'estén en tots els àmbits: En 1'àmbit polític tenen una gran influència sobre les decisions de l'ONU i la resta de les organitzacions internacionals. En l'àmbit militar posseeix l'exèrcit més poderós i més ben equipat del món. La seva xarxa de tractats militars permet que 1'exèrcit nord-americà sigui present a tots els continents. En 1'àmbit econòmic, els Estats Units produeixen més del 20% de la riquesa mundial. Les seves multinacionals controlen la gran part de la producció i el comerç internacionals i el dòlar és la divisa de referència mundial.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

27 En l'àmbit cultural, la cultura anglo-saxona s'ha convertit en la cultura popular internacional i les investigacions de les seves empreses i universitats lideren els rumbs de la vida científica. En els darrers temps, els Estats Units s'enfronten, però, a diversos problemes greus: la dura competència industrial del Japó, la còpia dels seus productes per part de la Xina i altres països asiàtics i el gran deute exterior, que fa dels Estats Units el país més endeutat del món. Les potències militars: Rússia i la Xina Rússia i la Xina són dos països amb una gran influència política i militar, però amb un pes econòmic molt menor. Rússia està immersa, en aquest moment, en un procés de transició cap a l'economia de mercat i cap a la democràcia que provoca greus tensions socials. Malgrat la crisi econòmica, el seu paper internacional de primera línia està justificat pel poder de l’exèrcit i per la influència política que exerceix en territoris habitats per eslaus. La Xina és el país més poblat de la terra, la qual cosa fa que tingui també l'exèrcit més nombrós. A la potència militar s'uneix la influència política i cultural que exerceix a Àsia. En els últims temps està tenint lloc un fort creixement econòmic auspiciat per la política iniciada per Deng Xiao Ping. Les potències econòmiques: Alemanya i el Japó Alemanya i el Japó han viscut una història paral·lela durant el segle XX. Han estat dues de les potències econòmiques, polítiques i militars de la primera meitat del segle, però la desfeta en la IIª Guerra Mundial les va deixar en un estat de prostració econòmica i dependència política. Des dels anys 1950, els dos països van iniciar un procés de creixement econòmic espectacular, que va rebre el nom de «miracle», de tal manera que, en l'actualitat, el Japó és la segona potència econòmica del món i Alemanya, la tercera. Aquesta potència econòmica no es correspon amb una influència política anàloga. Cap dels dos països no és membre del Consell de Seguretat de 1'ONU i els seus exèrcits són petits, únicament defensius. Des de la reunificació, Alemanya sembla iniciar una política internacional més activa, com ho demostra la seva intervenció a favor del reconeixement d'Eslovènia, Croàcia i Bòsnia, després de la desintegració de Iugoslàvia, i l'ampliació de la UE cap al nord i l’est.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Activitats 1. Llegiu el text següent i responeu les qüestions “Al Senegal, la metròpoli colonial imposa el conreu gairebé exclusiu de cacauets. És una terrible desgràcia! Fins ara, el Senegal encara no s’ha deslliurat del garrot del monocultiu destinat a l’exportació. Els pagesos produeixen centenar de milers de tones de cacauets. El govern els les compra i les exporta a Europa. El pagès, en general, rep pel seu producte un preu molt inferior al que el govern guanya quan l’exporta. (...) Gràcies a la diferència el règim finança, entre altres coses, la seva burocràcia parasitària i el luxe inaudit en què viuen la majoria dels seus dirigents.(...) Amb una part dels ingressos guanyats en l’exportació de cacauets, el govern senegalès compra arròs a Tailàndia, a Cambotja i a d’altres llocs. L’arròs és el principal aliment al Senegal (...) Per importar 400.000 tones anuals, el Senegal ha de pagar uns 85.000 milions de francs. El 1997, l’economia de Dakar va destinar el 17,4 % a la compra d’aquest cereal, l’11,8 % a la de pa i el 10,9 % a la de verdures (...) El Senegal es va fent cada vegada més depenent de l’estranger, tot i que disposa d’una classe pagesa enèrgica i competent que podria, sense problemes irresolubles, produir tots els aliments que el país necessita. Jean Ziegler. La fam del món explicada al meu fill. Barcelona: Empúries, 2000. Geografia II – Josep-Manel Alarcó

1. Resumiu les idees principals del text. 2. Expliqueu els conceptes centre i perifèria referits als intercanvis desiguals. 3. Raoneu el problema del deute extern en els països subdesenvolupats. 4. Exposeu en què consisteix el comerç just. 2. Observeu la taula següent i responeu a les qüestions

1. Descriviu les informacions que us facilita aquest quadre estadístic i identifiqueu els continents que, sumats, concentren més de la meitat de les exportacions mundials i també aquells que, sumats, suposen bastant menys d’una quarta part d’aquestes exportacions. 2. Indiqueu a què es refereixen els següents termes de geografia econòmica: països centrals, països perifèrics i països semiperifèrics. Enumereu algunes de les característiques de cadascun. 3. Exposeu breument què s’entén per «globalització de l’economia» i indiqueu quines són les seves principals repercussions en la dependència i en els desequilibris entre les diverses regions mundials.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

2. Centre-perifèria, nord-sud

Una relació jerarquitzada. Els països centrals Països desenvolupats El resultat d'aquest procés és una relació jerarquitzada entre llocs i regions del planeta que, de manera resumida queda definit per l'existència de zones centrals i zones perifèriques. Així, les zones o països centrals dins del sistema mundial són els que controlen el comerç i la tecnologia, mantenen alts nivells de productivitat, tenen economies diversificades i, en conseqüència, gaudeixen d'ingressos força elevats. Atès que durant anys aquests indicadors han estat identificats amb el progrés i el desenvolupament, a aquests països sovint se'ls coneix com a desenvolupats. Molts dels països desenvolupats estan situats en el hemisferi septentrional (Europa Occidental, Amèrica del Nord i Japó) i sovint se'ls coneix també com a països del Nord que alguns altres que han assolit un nivell de desenvolupament similar estan situats en l'hemisferi sud (Austràlia, Nova Zelanda, Sud-àfrica). Origen de la desigualtat L'èxit dels països centrals desenvolupats o del Nord fonamentat en el domini i l'explotació sobre altres regions. Inicialment, aquesta dominació es va aconseguir a través de l’ocupació militar, el control social i la imposició cultural (el colonialisme i

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

31 l'imperialisme); posteriorment es manté a través de fórmules de dependència financera, comercial i cultural. Una relació jerarquitzada. Països perifèrics Els països perifèrics són els que mantenen economies molt especialitzades, poc complexes i amb baixos nivells de productivitat perquè disposen de poca tecnologia o de tecnologia antiquada. Les seves relacions comercials amb l’exterior són depenents i desavantatjoses. Durant anys, molts d'aquests països també han estat coneguts com el Tercer Món, seguint una imatge que atribuïa la preponderància (el Primer Món) als països capitalistes desenvolupats per davant dels països socialistes (Segon Món). Aquests països del Tercer Món estan situats principalment a l'hemisferi sud. És clar, entre el qualificatiu de central i el de perifèric hi ha un ampli ventall de possibilitats (com per exemple ¡'existència de països semiperifèrics o zones capaces d'explotar altres països però que a la vegada són dominades per països pròpiament centrals). La jerarquia no és inamovible: l’evolució és, precisament, un dels trets característics del sistema mundial actual.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

32 Causes i conseqüències de la globalització El neocolonialisme Als anys 60 del segle XX molts dels territoris colonitzats van assolir la independència política i també desitjaven arribar a tenir independència econòmica. Tanmateix, és en aquest moment històric quan el sistema mundial capitalista avança més decididament cap a formes més complexes d'integració i interdependència. Molts dels lligams del colonialisme i l'imperialisme es mantingueren tot canviant algunes de les formes i els mètodes de relació. Aquest neocolonialisme manté i fins i tot amplia la influència dels països centrals en relació a les noves administracions independents, ara a través d'acords comercials, contractes financers i convenis estratègics. En qualsevol cas, perdura la influència cultural, lingüística, educativa, política i institucional de les potències centrals, ja sigui directament o mitjançant les seves empreses. El paper de les empreses multinacionals En aquest context, destaca el neoimperialisme de les grans empreses transnacionals (o multinacionals), que instal·len sucursals per produir les mateixes mercaderies que en els països d'origen, obren noves empreses a través de la captació de capitals i mercats locals, o bé noves empreses que aprofiten les millors condicions (sous, primeres matèries, etc.), la producció de les quals és destinada exclusivament a l'exportació. En molt pocs anys, algunes d'aquestes companyies transnacionals assoleixen nivells de riquesa superiors a la de molts Estats i el seu poder i capacitat de control sobre les economies (i les polítiques) locals arriba a condicionar l'evolució política i social (no ja només l'econòmica) de molts països perifèrics. Aquestes companyies han contribuït decisivament, tot i que no exclusivament, al fet que les dues darreres dècades del segle XX siguin conegudes com les de la globalització ja que en aquest període les relacions econòmiques, polítiques i culturals internacionals han esdevingut més importants en nombre i en transcendència que les que són estrictament nacionals, pròpies o exclusives d’un país. Per tal d’assegurar un creixement més ràpid i tenir un control més efectiu del mercat, algunes d’aquestes empreses han iniciat processos de compra o fusió entre elles adoptant comportaments quasi monopolísitics. Aquest és el cas d’algunes companyies informàtiques (Microsoft, IBM, etc.) o d’alguns grans bancs. Les innovacions tecnològiques També han contribuït a la globalització: des de les aportacions en el camp dels transports (automòbils més ràpids i segurs; ampliació de les xarxes d’autopistes; trens de gran velocitat; homogeneïtzació dels sistemes de càrrega gràcies als contenidors, etc.) i les comunicacions (difusió dels telèfons mòbils; introducció de fax, xarxes de fibra òptica; generalització de les comunicacions per satèl·lit, del correu electrònic i d'Internet, etc.) fins a les innovacions en biotecnologia, microelectrònica, etc. Moltes d'aquestes innovacions han conduït també a introduir canvis de mentalitat respecte a plantejaments ètics i estètics que els mitjans de transport i telecomunicacions han ajudat a dispersar

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

33 Mundialització dels mercats i del consum En aquest sentit, la globalització també s’identifica amb el creixement, mundialització i homogeneïtzació dels mercats i de les pautes de consum i de comportament. S'emfasitza la cultura del diner i de la propietat com a símbols de posició social (determinats productes s’eleven a la categoria de mites o paradigmes: MercecedesBenz, Chanel); s'universalitzen preferències com la Coca-Cola i es generalitzen patrons socials abans molt locals (les pizzes, el Nadal); es banalitzen i comercialitzen tradicions antigues i singularitats culturals (convertides en i atraccions turístiques). La internacionalització de la televisió i d les pel·lícules són factors essencials en la transmissió d'aquests valors i d'aquests criteris alhora que resulten un instrument bàsic de l’imperialisme lingüístic i cultural. Allò que abans passava i era conegut en l’àmbit local, regional o estatal, ara té una transcendència universal i immediata de manera que més que mai, el món s'ha fet petit i la seva lògica local s’ha convertit en la d'una aldea global. Una nova divisió internacional del treball Amb tot, potser un dels elements que més ha consolidat la globalització és la nova divisió del treball que consisteix a desplaçar part dels processos productius vers països perifèrics i semiperifèrics per aconseguir costos de producció més baixos i, espececialment, pagar salaris menors. La nova divisió internacional del treball també es reflecteix en els països centrals en la notable especialització assolida pel sector terciari avançat o empreses de serveis, dedicades a millorar-ne i assegurar la productivitat o els intercanvis. També cal destacar un altre factor decisiu que contribueix a la globalització i és l'emergència d'un mercat mundial financer que, gràcies a la immediatesa que ofereix la informàtica, és capaç de controlar sobre el conjunt de les inversions mundials decisions preses a les borses de Tòquio, Hong Kong, Nova York, Frankfurt o Londres. Integració i homogeneïtzació, desigualtats i desequilibris El resultat d'aquest procés de globalització és, per una banda, la integració de la pràctica totalitat del planeta en el sistema mundial capitalista i, per l'altra, la polarització d'aquest sistema entre els països centrals i els països perifèrics. La distància entre les regions més pròsperes i les més pobres s'ha incrementat notablemente des del 1960, tant per l'enriquiment d'unes com per la depauperació de les altres. Igualment cal recordar que el sistema mundial afecta quasi tot el globus però no totes les persones (ni totes de la mateixa manera) i que la generalització de països centrals i perifèrics amaga també grans i greus disparitats internes. Així, mentre que moltes vegades les elits polítiques i econòmiques de molts països subdesenvolupats gaudeixen dels beneficis del progrés i el desenvolupament, també cada vegada capes més àmplies de població dels països rics subsisteixen per sota dels mínims de qualitat de vida que les estadístiques atribueixen als seus països.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

34 Les regions dins del sistema global Llocs i regions: territoris de la globalització En aquest context de progressiva globalització, cada lloc i cada regió té el seu paper específic dins del sistema competitiu mundial i, d'aquests diferents papers, neix la interdependència entre ells. El desenvolupament de cada lloc afecta i és afectat pel desenvolupament de molts altres llocs i la major o menor influència d'uns sobre altres. L'evolució del sistema mundial és, de fet, una successió canviant de papers i protagonismes de llocs i regions en constant transformació: el progrés o la marginació d'un lloc o regió és conseqüència de la seva correlació de forces amb altres llocs i regions, però també és producte de com és i com ha estat aquest lloc, de manera que la història de cada indret resulta un element imprescindible per a d’entendre’l. S'ha fet cada vegada més palès el reconeixement que una bona part del que s'esdevé en la quotidinaïetat cada dia està més influenciat per esdeveniments que estan més enllà del món local i que, d'una manera una mica imprecisa, s’atribueix un procés imparable de globalització. Per exemple, quan les empreses decideixen quin lloc del món és millor per a les seves operacions, els obrers de les antigues fàbriques veuen perillar els seus llocs de treball i les administracions locals i nacionals s'adonen de fins a quin punt les seves actuacions polítiques resulten impotents per impedir aquests canvis en els seus territoris. El global i el local són interdependents Si s’entenen els canvis que passen al voltant, es començarà a comprendre com els canvis que es desenvolupen d'una manera generalitzada afecten el propi món. Alhora, tot el que passa localment en el món immediat, d’alguna na manera contribueix a perfilar els esdeveniments i les perspectives del conjunt. Els mons dels quals es forma part estan interconnectats, són interdependents, vegades ho estiguin de manera imprecisa o aparent. Per exemple: l'esportista de Los Ángeles que vol comprar unes espardenyes d'atletisme, entra en contacte amb l'adolescent que les fabrica a Indonèsia, tot i que llurs respectius mons estiguin molt allunyats de les esferes de poder que decideixen quin model estarà de moda aquesta temporada i on convé situar el pròxim taller de calçat. Si es vol entendre el caràcter local de les vides, la naturalesa canviant dels llocs on es viu, ens fa falta, per una banda, burxar en un context cada vegada més ampli i global del qual tots en formen part i, per altra banda, comprendre quins elements caracteritzen, distingeixen i fan únic el context local. Cultura i identitat El significat de cultura El procés de globalització també està plantejant un repte seriós no només al significat de lloc sinó també al significat de cultura. Tant els contactes personals com les relacions econòmiques, polítiques i culturals s'han anat estenent per tot el planeta. Al bell mig

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

35 d'aquesta interconnexió reestructuració.

global,

llocs

cultures

pateixen

una

considerable

Així, es qüestionen moltes de les pràctiques, de les tradicions i de les creences que fins ara eren la base de moltes societats locals i regionals. No solament es perden, transformen, introdueixen i homogeneïtzen festes, músiques, idiomes, o pautes alimentàries (per esmentar alguns aspectes que permetien fixar la territorialitat i la identitat) sinó que les possibilitats tecnològiques (especialment evidents en el cas d'Internet) creen noves fórmules, nous criteris, noves perspectives que obren les portes a l'aparició de comunitats virtuals sense continuïtat espacial i sense arrelament territorial. Un altre exemple de tot això pot ser la continuada barreja cultural que generen, entre altres factors, les migracions. El significat d’identitat Si lloc i cultura són dos conceptes clau en el món contemporani, un tercer és el d'identitat, estretament relacionat amb els dos anteriors. Sovint la identitat cultural ha estat interpretada de manera interrelacionada amb un lloc o amb una identitat nacional. La identitat territorial pot ser forta des del moment en què la gent s'identifica amb una llar-casa-poble-pàtria i se sent forastera en altres indrets. També hi ha pobles amb una clara identitat i que no tenen un territori, com passa en el cas del poble gitano. Un espai d'identitat que ara mateix s'està construint és el de l'Europa unida: a quina identitat personal i cultural s'està apel·lant en aquest procés de construcció? qui hi pot ser inclòs? qui en queda exclòs? Els casos de Bòsnia, Rwanda, Txetxènia o el poble tàmil demostren l'arrelament i l'efervescència dels nacionalismes en determinats territoris.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Activitats

1. Descriviu el mapa i interpreteu les dades. 2. Expliqueu quins són els principals indicadors econòmics i socials i què representen. 3. Resumiu les principals xarxes de comunicació de persones, mercaderies i informació en el món.

Activitats Les empreses multinacionals són evidentment una anella central de la interdependència econòmica mundial. El ràpid creixement de les inversions directes internacionals reflecteix el reforçament del seu lloc en l’economia. Les multinacionals més grans concentren una gran part de l’activitat econòmica. Entre les 37.000 multinacionals censades per les Nacions Unides, les 100 primeres realitzen per si soles les tres quartes parts de la xifra global dels negocis. Cada vegada es parla més del concepte de globalització amb la finalitat de mostrar l’entrada en una nova etapa, més integrada, de la multinacionalització. Una imatge estesa de l’empresa global és la d’una megaorganització, present en el conjunt dels mercats mundials, que escampa productes més o menys estandarditzats,

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

37 fins i tot encara que estiguin adaptats a les especificitats locals. Aquesta organització està molt estructurada mitjançant grans xarxes informàtiques que permeten un control total, pràcticament en temps real. K. Ohmae, que va ser un dels primers a popularitzar el terme, descriu la globalització com un món interdependent i en harmonia, en què empreses dirigides per directors alliberats de les seves característiques nacionals responen a la demanda dels seus clients d’arreu del món. VELTZ, P., Mundialización, ciudades y territorios, 1999 1. Identifiqueu les idees principals del text i resumiu-les. Indiqueu amb paraules vostres què significa globalització i esmenteu alguns exemples d’aquest concepte. 2. Enumereu les multinacionals.

característiques

principals

les

empreses

3. Exposeu les causes i conseqüències dels intercanvis desiguals entre els Estats anomenats del Nord i els del Sud.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

3. El sector primari: l’agricultura, pesca i ramaderia

(foto: Berta Alarcó)

El paisatge agrari És una variant dels paisatges humans o resultants de l’acció de les persones en el medi natural amb diverses finalitats. El paisatge agrari es modifica per obtenir productes de plantes i arbres, és força divers i només es dóna en l’11% de les terres emergides. Elements del paisatge agrari Primer element Xarxa de parcel·les, forma que adopten les unitats de conreu. Classificacions: 1. Forma - allargada, disposada longitudinalment sobre una línia (comunicacions, recs, etc.) - concentrada 2. Grandària - latifundis: grans zones de conreus. - minifundis: petites parcel·les, generalment de propietat diversa. 3. Límit latifundi - camps oberts (openfields), de climes secs, propietats mitjanes o latifundis. - camps tancats (bocage), de climes humits i algunes explotacions ramaderes. Geografia II – Josep-Manel Alarcó

39 -

bancals (adaptació al vessant muntanyós). Hortes.

Segon element Tipus de conreu: herbacis (blat): paisatge monocrom i uniforme. arbustius: canya de sucre, vinya, alguns tipus d’agricultura de plantació. Arboris: explotacions fructícoles. Tercer element Sistema de conreu regadiu, si li cal regatge artificial amb constància. secà, la humitat ve de les precipitacions. Quart element Habitat rural, forma que adopta la instal·lació humana. allargassada. radial. concentrada. dispersa. Factors del paisatge agrari

Físics

Agricultura extensiva

1 clima, relleu i grau Conreus de fertilitat del sòl intensius

Màxim de benefici amb mínim de capital i mà d’obra Relleu pla, paisatge regular, latifundis i camps oberts Clima humit i abundor de rius Màxima productivitat en espai reduït (arrossars SE d’Àsia, pòlders holandesos)

1. Pressió demogràfica Revolució Industrial: maquinària, adobs químics, 2. Grau de desenvolupament plaguicides, regatge 2 Humans econòmic 3. Culturals i Com formes religioses. Exemple: absència de històrics ramaderia en zones idònies a l’Índia

bocage

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

L’agricultura als països desenvolupats Zona: de clima temperat, excepte Amèrica del Sud, la Xina, Turquia i Àfrica del Nord.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

L’agricultura als països subdesenvolupats Zona: de clima intertropical, inclosa Amèrica del Sud, la Xina, Turquia i la franja nord d’Àfrica.

(foto: Berta Alarcó)

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Els paisatges agraris a Espanya Alguns indicadors 1. Espanya país desenvolupat i desena potència industrial del món. 2. Agricultura, des dels 1960: Mecanització Aplicació industrial al camp Reducció de la població dedicada 3. Diversitat molt gran entre comunitats autònomes.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Els paisatge agrari català

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Activitats 1. Observeu les imatges i responeu les qüestions següents.

4. Podríeu esmentar els noms de dues comarques pirinenques de Catalunya en què s’han donat aquests canvis.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

46 x 4. El sector secundari: la indústria Concepte Activitat econòmica que transforma primers matèries (fusta, mineral, cotó) en productes elaborats (mobles, vies de tren, camises). Això ho fa amb maquinària moguda per fonts d’energia (electricitat, carbó). Els motors de la indústria: primeres matèries i fonts d’energia

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

La indústria als països desenvolupats

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

La indústria als països subdesenvolupats

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

La indústria a Espanya i Catalunya

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Activitats

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

5 Les activitats terciàries: els serveis, el comerç i el turisme 1. Les activitats terciàries. Els serveis Les anomenades activitats terciàries apleguen aquelles activitats que ofereixen a la població serveis comercials, financers, culturals, sanitaris, etc. Una característica d'aquestes activitats és que estableixen una relació directa amb els clients; per això, els serveis se solen instal·lar a prop d'allà on viu la gent. La difusió dels serveis va associada, en general, amb el desenvolupament econòmic. Per això, si puja el nivell de renda d'una població, també augmenta el volum dels serveis que la societat en conjunt i cada persona en particular demanen. En el pla col·lectiu es creen més serveis i més bons, mentre que en el pla particular n'augmenta el consum: més canals de televisió, més vendes de discos, vacances més llargues que permeten anar a uns llocs més llunyans, etc.

Les activitats de servei Si les activitats primàries són les que d'una manera directa o indirecta depenen dels recursos naturals (des de l'agricultura i la ramaderia fins a la pesca o la mineria) i les activitats secundàries són les que manufacturen béns industrials, les activitats terciàries no utilitzen primeres matèries ni produeixen béns, sinó que ofereixen serveis. D'ençà dels inicis de la Revolució Industrial, gràcies als progressos de la tecnologia i de la ciència ha estat possible produir quantitats més elevades de productes agrícoles i industrials amb menys treballadors i alliberant així mà d'obra. Als països industrialitzats una bona part d'aquesta mà d'obra s'ha orientat cap al sector dels serveis, que ha anat creixent en importància, tant en relació amb el nombre de llocs de treball com pel que fa a la riquesa que genera, fins a arribar a ser el sector predominant. Actualment unes determinades activitats terciàries (com el turisme o el comerç) també es veuen com una font de desenvolupament econòmic per a països perifèrics que no han estat mai industrialitzats. De fet, tots els països, sigui quin en sigui el nivell de Geografia II – Josep-Manel Alarcó

56 desenvolupament, tendeixen a incrementar el volum de població ocupada en els serveis. La gran diversitat del sector dels serveis Un dels trets característics d’aquest sector és la gran diversitat d’activitats que comprèn: l’administració pública, serveis financers, comerç, transport i comunicacions, activitats relacionades amb la cultura, els esports, l’oci, el turisme, serveis sanitaris i educatius, els relacionats amb la transmissió de la informació (ràdio, televisió, premsa) o amb l’assessoria (advocats, publicistes, consultors), etc. Així doncs, coexisteixen grans empreses (com una companyia aèria) juntament amb treballadors per compte propi (un petit transportista). Alguns subsectors necessiten les més altes tecnologies (una emissora de televisió) i de professionals molt especialitzats (un agent de banca i borsa), mentre que en altres subsectors la qualificació exigida és mínima (un escombriaire). Alguns serveis s'ofereixen des de l'administració pública i uns altres són producte de la iniciativa privada. Algunes activitats es relacionen amb el consum directe final, mentre que uns altres s'incorporen com a passos intermedis. En un intent de classificar aquestes activitats a vegades es distingeix el terciari clàssic (que inclou els transports i les feines més rutinàries) del quaternari (o conjunt d'activitats més qualificades i tecnificades o de gestió). Tanmateix, potser una classificació més generalitzada i amb un component més geogràfic és la que diferencia entre serveis a les empreses (adreçats a la producció i, per tant, localitzats preferentment a prop dels llocs d'activitat econòmica) i serveis a les persones (adreçats a la demanda final i situats, doncs, més a prop dels consumidors i en funció del seu poder adquisitiu). El sector dels serveis als països desenvolupats Als països desenvolupats els progressos tècnics i els científics originen un transvasament de població des de les activitats agrícoles i industrials cap als serveis . Al Regne Unit, per exemple, ha tingut lloc una disminució de la població agrària, que l'any 1997 se situava en l'1,8% de la població activa. Un cop es van haver assolit els màxims valors de la població industrial, que poden arribar fins al 45%, aquesta població ha anat disminuint fins al 20,4% a mesura que hi ha augmentat el nivell de desenvolupament. El doble descens de la població agrària i industrial en un medi econòmic cada vegada més elevat ha permès una forta expansió del sector dels serveis, que ha arribat a concentrar el 77,8% de la població activa total. La participació del sector dels serveis en el valor afegit total és avui també sempre superior al 50% pràcticament a tots els països desenvolupats. Així doncs, el creixement econòmic més gran és el que fomenta l'expansió dels serveis més moderns i alhora els de més nivell tecnològic. Catalunya segueix aquest model de creixement econòmic, bé que amb retard, però mostra una distribució de la població de l'ordre del 12% de població activa agrària el 1996, el 28% de població activa industrial i el 60% de població dedicada als serveis.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

57 Si de cas es constaten unes certes diferències entre els països desenvolupats. Així, mentre que als Estats Units i al Japó els serveis fets per empreses privades són els que prevalen, a Europa la tradició de l'Estat del benestar fa que el sector públic hi sigui predominant, especialment en relació amb els serveis educatius i sanitaris. Als països desenvolupats els serveis se situen preferentment a les ciutats. Tanmateix, com que hi ha tants centres urbans i les comunicacions es troben tan desenvolupades, una bona part de la població té accés fàcil a qualsevol servei, malgrat que hi ha unes àrees més ben equipades que unes altres.

Eero Saarinen, arquitecte, edifici TWA Terminal, JFK Aeroport de NovaYork, 1956-62

E1 sector dels serveis als països subdesenvolupats Als països pobres els serveis es localitzen a les zones més desenvolupades, que és on es concentra la indústria i on viu la burgesia amb un poder adquisitiu més gran. També a les grans ciutats, que és on hi ha el poder polític i financer, amb moltes persones dedicades a l’administració, l'ensenyament, l'exèrcit, el comerç, etc. A les regions rurals perifèriques, allunyades dels centres urbans i de la capital, els serveis són escassos perquè la clientela té poc poder adquisitiu. Una gran part dels serveis són públics, atesos i finançats per l'Estat, però, a causa de les reduïdes possibilitats econòmiques, aquests serveis acostumen a ser insuficients per al conjunt de la població i no arriben a uns nivells de qualitat mínima acceptable. En alguns països subdesenvolupats hi ha un percentatge molt elevat de població que treballa al sector terciari. Aquesta xifra no ha d'amagar la situació real ni implica necessàriament un desenvolupament. Els immigrants que des del camp van a buscar feina a la ciutat i no poden col·locar-se a la indústria fan feines diverses, com és ara serveis domèstics, enllustradors de sabates, venedors ambulants, missatgers, ferrovellers, etc.; són activitats que s'inclouen dins el marc dels serveis, però es tracta d'un sector terciari marginal sovint en el context de l'economia submergida o il·legal, moltes vegades única possibilitat de supervivència per a moltes persones.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

La societat del consum i del benestar Als països desenvolupats la reducció de la setmana laboral i l'increment del temps lliure ha comportat un augment considerable de la demanda de serveis, ja siguin directament relacionats amb l'oci (lleure i esports) i el turisme; bé hi ha influït el poder adquisitiu més alt dels treballadors (a causa de la incorporació de la dona al mercat de treball). Així, per exemple, la possibilitat de disposar de cotxe genera molts serveis relacionats amb el vehicle, però també afavoreix que les famílies es desplacin, es decideixin a construir una segona residència, etc. La definitiva urbanització de la societat no només ha fet ampliar l'àmbit físic de les ciutats, amb una demanda conseqüentment més elevada de transports comerços i equipaments, sinó que ha consolidat unes pautes de comportament consumista basades en el sector terciari. Les noves tecnologies (des dels satèl·lits fins a Internet) i sobretot la publicitat ajuden a difondre imatges, informacions i idees que són assimilades i consumides ràpidament, amb la qual cosa s'incrementa també la demanda de serveis. Tot i que als darrers anys les polítiques privatitzadores n'han trencat la tendència, d'ençà de la IIª Guerra Mundiaï i l’Estat del benestar ha generalitzat el proveir de múltiples serveis i equipaments amb càrrec a l’administració pública: educació, sanitat, cultura, seguretat, transports, gestió d'infraestructures, equipaments públics, etc. L'allargament de l'esperança de vida o la reducció de la mortalitat infantil és una conseqüència d'aquest bens més gran, però també comporta dedicar més esforç a nous serveis, com residències d'ancians, llars d'infants, sures de seguretat, adequació del mobiliari urbà, etc.

L’educació, un exemple dels serveis de dret Els països avançats garanteixen un seguit de serveis que són considerats de dret per part dels ciutadans, com l'educació, l'assistència sanitària, la seguretat pública, etc. L'Estat, ja sigui directament o per mitjà d'empreses privades, estableix aquests serveis, que donen al país un cert benestar i creen molts llocs de feina al sector terciari. Com a exemple d'aquest tipus de serveis, l'educació, on es veu que l'escolaritat obligatòria és un servei de creació recent que va ser instaurat després de la Revolució Industrial i és producte del procés d'urbanització que han viscut molts països desenvolupats. Primerament, l'escolaritat era curta i es limitava a l'escola primària, mentre que l'escola secundària era minoritària i quedava reservada a les classes privilegiades.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

59 Millores en l’educació La demanda d'una justícia social més gran que reclama igualtat d'oportunitats per a tots els ciutadans i les exigències de la feina i de les noves tècniques han comportat millores notables, com ara: a) Allargar el període escolar obligatori, de manera que a Espanya, per exemple, s'ha passat de dotze anys el 1968 a setze anys en l'actualitat. b) Ampliar el nombre de joves que cursen estudis secundaris de segon cicle i que accedeixen a la universitat o a uns altres estudis superiors. Sembla que avui, pel fet d'haver-hi més oportunitats d'educació, els joves poden accedir als millors llocs de treball per mèrits propis i no només per privilegi de naixement o de classe social. Defectes del sistema educatiu Malgrat la millora innegable pel que fa a l'ampliació i a generalització de l'educació als països desenvolupats, cal remarcar alguns defectes del sistema: a) La societat i l'escola valoren una determinada cultura que és la pròpia de les classes socials que tenen el poder, per la qual cosa els estudiants que pertanyen aquests estrats socials estan més ben situats que els que no han crescut dins aquest nivell socioecònomic. b) En educació encara es mantenen vells prejudicis molt difícils d'extirpar referents al sexe i a la raça. Les dones han tingut molt difícil l'accés a algunes carreres universitàries, considerades tradicionalment masculines. H estat també molt difícil l'accés a la universitat d'algunes minories racials, com, per exemple, els negres al Estats Units. Els problemes resultants del creixement de l'educació pel que fa al nombre d'alumnes i a la durada dels estudis s'ha agreujat a causa del creixement demogràfic que hi va haver després de la IIª Guerra Mundial, conegut com a baby boom. Tots aquests factors han fet que es multipliqués el professorat i el nombre de centres i han representat un gran augment dels pressupostos dedicats a l'educació. El nombre d'alumnes ha desbordat la capacitat de la universitat, que ha intentat afrontar el problema creant nou; centres, aplicant criteris selectius d'entrada i diversificant l’oferta de carreres. En qualsevol cas, el nombre d'estudiants és molt elevat i, si bé el títol ja no pot garantir un lloc de treball, no hi ha dubte que l'ensenyament superior és molt profitós per a cada individu, sigui quina sigui la feina que faci posteriorment.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Grau d’educació i nivell de desenvolupament Hi ha una relació molt estreta entre el grau de desenvolupament d'un país i el nivell d'educació, de manera que els països subdesenvolupats no poden aportar els pressupostos necessaris per a l'educació, per la qual cosa una part de la seva població queda fora del sistema escolar i és analfabeta. D'altra banda, les classes dirigents disposen d'escoles privades de qualitat o envien els fills a estudiar a l'estranger i s'accentuen així encara més les greus diferències que hi ha en aquests països entre els rics i els pobres. La importància del problema de l'analfabetisme per al desenvolupament d'aquests països fa que molts organismes internacionals, com l'ONU, la UNESCO, l'OCDE i el Banc Mundial, s'interessin per la millora dels serveis educatius i promoguin ajuts i campanyes per resoldre-la. Els països d'Amèrica Llatina han dut a terme moltes millores pel que fa a l'educació, però l'índex d'analfabetisme continua elevat en algunes zones. Aquest problema és greu en alguns països asiàtics i és especialment dramàtic en una bona part d'Àfrica.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

El turisme El turisme és una forma d'oci antiga que ja practicaven els romans i és una forma especial de trànsit o circulació humana. Al segle XIX els nobles i grans burgesos passaven temporades de descans i oci en balnearis i estacions termals. El romanticisme va reforçar el gust de la noblesa pels viatges a llocs desconeguts i diversos, però aquests viatges eren molt cars i només els podien fer els nobles i els burgesos que tenien molts diners. Al segle XX es van produir grans canvis. Als països industrials ha augmentat el nivell de vida del poble, s'ha reduït la jornada laboral, que deixa lliure un cap de setmana llarg, s'han generalitzat les vacances pagades d'estiu, les ciutats s'han fet enormes i les vacances es converteixen en una escapada i en una necessitat: les comunicacions barates i fàcils ho han fet possible. També han canviat els gustos i la població urbana mostra la seva preferència pels banys de mar i de sol i pels esports d'hivern. L'avió i els viatges organitzats posen les platges i la muntanya a l'abast de moltes butxaques.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Els desplaçaments de cap de setmana El traçat d'autovies i d'autopistes i la multiplicació i generalització dels cotxes han fet possible els desplaçaments de cap de setmana d'una part de la població urbana, que fuig de la ciutat buscant la natura i la tranquil·litat. Els agents capitalistes han organitzat ràpidament la circulació turística i venen cel, mar, muntanya, neu, tranquil·litat i silenci a tots els preus. La natura s'ha convertit en un bé de consum per als habitants de la ciutat, que compren percep-les, edifiquen i equipen una segona residència. La invasió del medi rural per part de l'home urbà ha causat un gran impacte en el medi natural, de manera que a vegades resulta difícil saber o acaba la ciutat i on comença el camp. Aquest impacte ha tingut moltes conseqüències, entre les quals es pot esmentar l'encariment del sòl rural, que es ven a uns preus semblants als del sòl urbà, el traçat de moltes vies d'accés a les urbanitzacions, el retrocés del bosc, l’escassetat d'aigua en determinades regions; però també ha fet pujar el nivell de vida de les zones turístiques pel fet que hi ha impulsat la indústria de la construcció i les indústries que en deriven o qui hi estan relacionades (el sector de l'hostaleria, la indústria de l'automòbil, la fabricació d'electrodomèstics, mobles, etc.).

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

El turisme d’estiu El turisme massiu més important té lloc durant l’estiu, a l’època de vacances. Els habitants de les ciutats dels països desenvolupats surten a passar aquest temps vacacional a les zones de platja o de muntanya, i moltes vegades aquests viatges estan organitzats per empreses turístiques, companyies aèries, cadenes d'hotels i agències de viatges, que donen feina a molta gent. El turisme té una gran importància econòmica. Els ingressos per aquest concepte equilibren la balança de pagaments d'alguns països, com Grècia o Espanya. Els turistes despenen diners en viatges, residència, menjar i diversions; també fan compres i utilitzen diversos serveis. Aquesta activitat crea llocs de treball en la construcció, el comerç, l'hostaleria i serveis diversos, per la qual cosa les zones turístiques atreuen treballadors i això provoca el creixement de les ciutats de la zona. Problemes del turisme d'estiu El turisme també té inconvenients i crea uns certs problemes, el més important dels quals és l'estacionalitat, és a dir, que només dura uns quants mesos. Durant l’estiu s'han de cobrir despeses i obtenir beneficis, cosa que implica l'augment dels preus als llocs turístics durant la temporada alta, la de màxima afluència de visitants. Aquestes pujades afecten negativament els habitants de la zona que no són turistes ni viuen del turisme. L'aglomeració de gent en un lloc comporta la construcció d'obres públiques, com carreteres, i la creació de serveis adequats, com el de correus, la qual cosa representa una despesa important per al país receptor, que només està a ple rendiment a l’estiu, mentre que queda infrautilitzat la resta de l'any. Per pal·liar l'estacionalitat del turisme s'intenta atreure el turisme de la tercera edat, que pot viatjar tot l'any si se li ofereix a uns preus ajustats.

Benidorm

Els guanys fàcils que facilita el turisme provoquen l'especulació dels solars, que assoleixen preus abusius que la població autòctona no pot pagar. Per compensar el cost del sòl, moltes vegades es construeix en alçària, i aquests grans edificis, situats preferentment a la línia de costa, causen pèrdues irremeiables al paisatge.

Els països subdesenvolupats intenten atreure els turistes dels països rics; però perquè aquests hi vagin cal oferir-los grans hotels als llocs més atractius i proporcionar a aquests llocs la infraestructura que els manca, com carreteres, aigua abundant, etc. Per equipar zones turístiques i fer hotels cal una forta inversió inicial. Les grans companyies turístiques i de viatges (els anomenats tour operators) financen aquestes despeses També són les grans companyies les úniques capaces de reclutar, als països rics, els clients necessaris per omplir aquests hotels i les que els transporten des del país

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

64 d'origen. Finalment, es pot dir que són aquestes companyies les que es queden la part més gran dels beneficis. El turisme a Catalunya Com la resta de zones turístiques mediterrànies, Catalunya s'ha especialitzat en el turisme de vacances de costa, de sol i platja, on els intermediaris habituals són grans tour operators estrangers que comercialitzen paquets barats d'una o dues setmanes: D'aquí ve que els seus competidors hagin estat tradicionalment altres indrets de la Mediterrània nord-occidental, oriental i el nord d'Àfrica, també influïts per aquests mateixos agents. El fet que Catalunya sigui un dels centres turístics europeus amb una llarga tradició fa que la seva capacitat d'allotjament sigui una de les més importants de l'Estat espanyol: més de 3 milions de places, que representen el 20% de l'oferta de tot l'Estat. El nombre de visitants supera els 16 milions, provinents principalment de la resta d'Espanya, de França i d'Alemanya. Tot i que l'oferta es concentra majoritàriament a la costa (lligada a les platges, els ports esportius, els parcs d'oci), els esports d'hivern (amb prop de 700 km d'àrea esquiable) permeten diversificar, temporalment i espacialment, les opcions turístiques. L’existència de 32 espais naturals protegits (que ocupen més de 150.000 ha) o d'una creixent oferta del turisme rural interior completa l'equipament turístic de qualitat. En tots els casos, la relativa proximitat de l’àrea metropolitana de Barcelona assegura un mercat potencial suficient. De fet, però, d'ençà dels Jocs Olímpics del 1992 Barcelona s'ha convertit en una fita obligada dins les rutes turístiques europees i mundials. L'oferta arquitectònica, cultural i de restauració, així com el tracte humà i les condicions climàtiques són els aspectes més valorats de la ciutat, que ha incrementat significativament i qualitativament l'oferta hotelera. Vinculada a aquesta oferta i d’infraestructures destaca la progressiva inserció de Barcelona en el mapa mundial de les fires i congressos, de les seus de grans empreses o dels circuits dels creuers. Torre Agbar

A Catalunya l'atractiu del sol i de la platja en exclusiva va disminuint, així com la utilització dels tour operators: els turistes, que disposen de períodes de vacances cada vegada més fraccionats i reduïts, exigeixen uns nivells més alts qualitat del producte turístic.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Equipaments turístics De les 228.000 places d'hotel i 250.000 places de càmping existents a Catalunya, més del 60% es concentren i costa. La contaminació ambiental i estètica, la competència d'altres zones de la Mediterrània o l'excés d'una oferta basada exclusivament en el sol i la platja són factors de crisi el sector turístic català. En tot cas, cal esmentar l'esforç de remodelació i modernització de molts dels establiments que van ser creats els anys seixanta i setanta, a vegades sense gaires condicions o en llocs amb dèficits d'infraestructures, d'equipaments i de serveis públics. Origen dels turístes Pel que fa als llocs d'origen dels turistes, actualment la majoria són europeus, però cal destacar la creixent presència de nord-americans i japonesos. El 46% dels visitants estrangers són francesos, el 15%: alemanys i poc més del 5% són neerlandesos; cal destacar un creixement dels visitants de l'Europa de l'Est. El 53% dels turistes que arriben a Catalunya són estrangers, el 21% vénen d'altres comunitats autonòmes i el 26% restants són turistes catalans que es desplacen per l'interior.

Característiques del comerç actual El comerç actual presenta unes característiques que el distingeixen clarament del comerç de l'època preindustrial. Concentració de la demanda La concentració creixent de les activitats productives i la població a les ciutats i a les zones industrials ha creat demanda molt forta i molt localitzada de primeres matèries i d’aliments. Aquesta demanda fa moure grans quantitats de mercaderies i permet una especialització creixent de les zones d’abastament, que, segures de poder col·locar la producció, es dediquen als productes que ofereixen uns beneficis més sucosos. Transport i emmagatzematge Actualment es comercia amb tota mena de productes, encara que tinguin un preu baix i facin un gran embalum. El transport de grans quantitats de fusta, de cereals, de minerals, de oli, etc., hauria estat impensable fa tan sols dos segles.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

A causa d'aquesta facilitat de transport, l'intercanvi es fa sovint a llarga distància quan les mercaderies no es poden seguir a un preu més bo en una altra zona que és més propera. Avui, en el transport de mercaderies, pràcticament no a limitacions tècniques que no es puguin resoldre; per això el volum del comerç actual no té precedents en la història. A més, aquest comerç actual comporta la necessitat de mitjans de transport amb una gran capacitat de càrrega i eficàcia, que ofereixin els serveis a uns preus rendibles. La modernització constant dels mitjans de transport ha permès arribar al nivell d'intercanvi actual i aquest ha provocat alhora el progrés del transport. En qualsevol cas, les lleis de l'oferta i de la demanda fan que cada producte sigui en el seu lloc del mercat en el moment oportú: la logística o planificació de la producció, la distribució, ha de preveure també la possibilitat d'emmagatzematge, però tenint en compte que els productes han d'arribar al consumidor sempre en les condicions més òptimes. Concentració del comerç Al llarg de tot el procés d'intercanvi que té lloc entre el fabricant i el consumidor, el producte pot passar per les mans d'uns quants intermediaris: el promotor, l'agent comercial, el majorista, el transportista, etc. sense comptar-hi el paper de les entitats financeres i de les asseguradores, entre altres. Amb tot, les grans firmes importadores i exportadores solen ser alhora grans companyies productores i estan associades a empreses bancàries dedicades a fer operacions internacionals. Entre les grans companyies hi ha acords per repartir-se el territori comercial o bé estableixen relacions de forta competència. Institucions internacionals com l'Organització Mundial del Comerç tenen per objectiu crear un marc equilibrat i respectuós per als intercanvis comercials. La balança comercial i la balança de pagaments La balança comercial El comerç internacional representa la suma del comerç de cada país amb els altres. Aquest comerç (de béns i de mercaderies) que fa un país amb uns altres es reflecteix a la balança comercial. Si el valor de les compres a l'exterior, o importacions, és inferior al valor de les vendes que fa a l'exterior, o exportacions, es diu que la balança comercial d'aquest país és positiva. Quan les importacions són superiors a les exportacions, la balança comercial és negativa. Si les importacions són iguals que les exportacions, la balança comercial és equilibrada. La balança de pagaments La balança comercial representa només una part de les

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

67 relacions econòmiques que s'estableixen entre països, ja que també hi ha intercanvis de serveis, com és ara el turisme, els viatges, els transports, els royalties i els intercanvis monetaris en forma de transferències o inversions de capital d'un país a un altre. El conjunt de tots aquests intercanvis entre països es reflecteix a la balança de pagaments, tant els de béns materials, compresos en la balança comercial, com els provinents dels serveis, les transferències i els capitals. Això permet explicar que, tot i que la balança comercial sigui negativa, si les transferències, els serveis o els capitals són positius, el resultat global que es reflecteix a la balança de pagaments pot ser positiu. Si es pren com a exemple el cas d'Espanya, s'observa que la balança comercial té un saldo negatiu, perquè les exportacions tenen un valor inferior al de les importacions. Aquest saldo negatiu podria ser preocupant si no fos compensat per unes altres partides, com els ingressos per turisme i les inversions de capital estranger. Aspectes geogràfics del comerç internacional. L'intercanvi desigual Avui el comerç internacional és molt important, perquè hi ha cap país que tingui tot el que necessita: ni disposa totes les primeres matèries, ni produeix tot allò que consumeix. Per això, el volum i les característiques del comerç penen de la capacitat de cada país per satisfer la demanda de la seva indústria i del seu consum, així com de les possibilitats que té de vendre els productes a l'exterior. No sempre hi ha una relació directa entre el grau de desenvolupament d'un país i el seu volum de comerç exterior, perquè alguns països disposen de recursos propis molt importants i variats i, en canvi, tenen una activitat comercial minsa. Tot i això, avui no hi ha cap país que no intervingui alguna manera en el comerç internacional. Els intercanvis als països desenvolupats Els països desenvolupats, tot i que compren productes primaris, com aliments i combustibles, centren les importacions en productes industrials procedents d'uns altres països desenvolupats, i per això el comerç entre ells és molt actiu i, a més, suposa una quantitat molt elevada de diners. En aquest comerç destaca el pes extraordinari de l'Europa Occidental i del Japó, ja que es tracta de països molt industrialitzats que necessiten importar grans partides de primeres matèries i aliments i que exporten una part notable de seva producció industrial. Els Estats Units i el Canadà són països molt desenvolupats, però el pes que tenen en el comerç internacional és relativament més petit, perquè són països amb una gran varietat de recursos i un gran mercat interior. Els Estats Units són importadors i exportadors de productes manufacturats, productes agrícoles i primeres matéries, tot i que exporten més béns acabats que no pas n'importen, i importen més subministraments industrials que no s n'exporten.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

68 Els intercanvis als països subdesenvolupats Quan s’analitza el comerç a nivell mundial crida l’atenció l'escassa participació d'una gran part d'Àsia, d'Àfrica i d'Amèrica Llatina, sobretot si es té en compte l'extensió de l'àrea geogràfica que comprenen. El comerç d'aquestes zones es basa en l'exportació dels seus recursos físics, en forma de primeres matèries sovint sense elaborar, com combustibles, minerals i derivats. En canvi, importen productes industrials. Els preus dels productes que exporten els països perifèrics moltes vegades els fixen les grans companyies internacionals, que els compren barats i venen productes industrials cars. La manca de recursos dels països pobres per comprar els béns que necessiten fa que hagin de demanar crèdits a bancs i empreses financeres dels països del centre. Aquests crèdits s'han de tornar amb interessos. Molts països pobres no poden afrontar aquests compromisos i el seu endeutament va creixent. L'economia dels països subdesenvolupats depèn en gran mesura de la comercialització i de la venda d'uns quants productes primaris, com coure, cacau, cafè o cotó. Aquests països passen moments difícils quan el preu d'aquests productes (decidit en aquells mercats abstractes sovint situats a Europa o als Estats Units) baixa en el mercat mundial o quan se'n malmet la collita. En tot cas, a molts d'aquests països subdesenvolupats es manté un circuit comercial tradicional, sovint marginal i vinculat a l’economia submergida, que no té cap connexió amb els intercanvis internacionals. Mercat bolivià (foto Berta Alarcó)

Un exemple d’intercanvi desigual: el petroli El consum d’energia: un indicador de desigualtat El consum d'energia és un índex molt significatiu per valorar el grau de desenvolupament dels països del món. Els països més rics del món són els que en tenen un consum més alt, com és el cas dels Estats Units, el Canadà, Europa, el Japó, Austràlia i Nova Zelanda i l'antiga URSS. La indústria és el consumidor principal d'energia, sobretot la del ciment, la de l'alumini i la del vidre, la indústria siderúrgica i la indústria química. També els transports en consumeixen quantitats considerables, a causa de l'augment dels desplaçaments (transport urbà, viatges, transport de mercaderies), l'increment dels vehicles i del

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

69 transport aeri, etc. També és important la quantitat d'energia que es consumeix per a usos domèstics, que augmenta amb el nivell de vida. Els països del sud-est d'Àsia i molts països africans presenten un consum baix d'energia. Es tracta de països pobres, poc industrialitzats i amb problemes econòmics greus, però els que han començat una política de desenvolupament afavoreixen la industrialització, que provoca alhora l'augment de la demanda d'energia. En aquests països una bona part de l’energia s'obté de la fusta, però el creixement de la població fa que aquest material s'hi faci cada vegada més escàs. La producció de petroli El petroli té una importància econòmica i política excepcional. Aquest combustible, juntament amb el gas natural, representa més de la meitat de l'energia que es consumeix actualment al món. Del petroli se n'extreuen els carburants per a motors d'automòbils (gasolina) i per a avions (querosè), fuel per a indústries i centrals tèrmiques, gas (butà i propà) per a ús industrial i domèstic, primeres matèries per a la indústria petroleoquímica, que produeix plàstics, detergents, fibres sintètiques, adobs, insecticides, etc. La prospecció i l'explotació d'un jaciment, l'evacuació i magatzematge del petroli en brut, així com el refinatge, exigeixen inversions molt elevades i tècniques molt complexes i especialitzades. Aquestes circumstàncies expliquen que l'explotació sigui a les mans de poques companyies, capaces de fer les inversions oportunes i de subministrar la tecnologia necessària. Aquestes grans companyies, com la Standard Oil, formada per un conjunt de societats americanes la Shell Petroleum Corporation, l'Anglo Iranian o la British Petroleum (BP), tracten directament amb els Estats productors i aconsegueixen explotar el petroli a canvi de pagar a aquests països un cens o una part a convenir Fins a la IIª Guerra Mundial el petroli va ser un producte sobretot americà. El 1929 els Estats Units en proporcionaven el 70% del total, i el continent, en conjunt, el 84% la producció mundial.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

El consum de petroli El creixement del consum d'energia a nivell mundial va ser molt elevat des del 1850 fins al 1973, perquè molts països van passar d'una economia basada en l'agricultura i en la subsistència a una economia industrial i urbana. Entre el 1950 i el 1960 el petroli era abundant i molt barat i per això ningú no es preocupava de limitar-ne el consum. Va ser a partir del 1973 que, a conseqüència de la crisi del petroli, va tenir lloc una desacceleració d'aquest consum. En general, i llevat del cas de països industrials amb recursos molt variats, com els Estats Units o l'antiga Unió Soviètica, es dóna una clara dicotomia entre països productors i països consumidors, que solen coincidir a grans trets amb països subdesenvolupats i països industrials. El 20% de la població mundial (Europa Occidental, els Estats Units, el Canadà i el Japó) consumeix més dels 2/3 de la producció energètica i mineral mundial, mentre que el 50% de la població (Amèrica Llatina, Àfrica i Àsia, a excepció de la Xina) només consumeix el 6% d'aquesta producció. Els països importadors més notables són els països industrials de l'Europa Occidental, que reben aproximadament la meitat del petroli que es ven al mercat mundial. Un altre país molt industrialitzat i deficitari de petroli és el Japó, que n'ha arribat a importar el 15% de la venda mundial. Els Estats Units en posseeixen reserves notables, però en compren al comerç internacional una quantitat semblant a la del Japó.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Països productors i països consumidors Una de les característiques de la producció de minerals i de l'explotació de jaciments de petroli és l'elevat nivell de concentració geogràfica, de manera que de vegades un grup reduït de països en controlen tota la producció mundial. L'OPEP volia arribar a controlar la producció mundial i els preus del petroli, però darrerament el seu pes decisiu ha minvat força. Les companyies explotadores exercien ja abans de la IIª Guerra Mundial un control absolut de les primeres matèries; però a mesura que va anar avançant el procés descolonitzador els països productors van anar exigint el control de la seva riquesa nacionalitzant la producció o bé exigint una participació majoritària en les accions. Aquesta participació és acceptada perquè les companyies mantenen el control de l’organització i de la tecnologia i decideixen el procés de comercialització. Però aquesta situació porta a enfrontaments quan els països explotats reclamen els beneficis que les seves riqueses els haurien de reportar, com és el cas dels països productors de petroli. y En aquest mapa hi ha indicats els principals països productors de minerals i les grans rutes del petroli. Blocs comercials Els problemes comercials han fet que s'adoptessin solucions de caire cooperatiu entre els diversos països del món, que han creat blocs comercials per eliminar rivalitats i fer un esforç unificat per aconseguir un desenvolupament econòmic sense crisis. Es poden remarcar cinc trets característics d'aquests blocs: a) Unió duanera. L'intent d'integració econòmica mena a suprimir les traves duaneres. Aquesta integració comporta els avantatges propis de l'augment del volum dels mercats amb la possibilitat d'una especialització més gran i, per tant, d'un millor joc de les economies. b) Redistribució industrial. S'espera que les indústries d'aquests blocs tendiran a repartir-se per tots els páisos per aprofitar els avantatges de cada un i que això contribuirà a eliminar diferències de productivitat i de nivells de vida. c) Front comú. Quan augmenta el volum del mercat, el bloc que en resulta té una posició més forta per negociar amb els països que no en són membres. d) Complementarietat i unió d'esforços. La unió és avantatjosa per als països amb una economia complementària, és a dir, països que són productors de béns diferents; però també es avantatjosa en economies de competència que produeixen el mateix tipus de béns, perquè unifica esforços en el mateix sentit. e) Proximitat espacial. La proximitat facilita els intercanvis i la integració.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Un exemple de bloc comercial: el mercat comú de 1a Unió Europea La creació d'una economia europea basada en un mercat comú no és una idea nova. Les primeres propostes arrenquen del Tractat de Roma, signat el 1957 entre sis Estats europeus. El Tractat de Roma preveia que la prosperitat de la Comunitat Europea i, per tant, la seva unitat política i econòmica, dependrien de l’existència d'un mercat interior únic. Per aconseguir-ho s'establirien un seguit de disposicions concretes sobre la lliure circulació de béns, de serveis, de persones i de capitals. I es preveia també que tot això s'hauria de fonamentar en una sèrie de mesures relacionades, com la llibertat de competència i el desenvolupament d'una legislació comuna. Tanmateix, la crisi econòmica dels anys setanta va augmentar la preocupació dels Estats membres per protegir els mercats nacionals respectius, cosa que afavorí l'aparició de noves barreres en forma de diverses especificacions tècniques, diverses normatives sanitàries ambientals o de seguretat, múltiples controls fiscals, etc. Als anys vuitanta, amb la recuperació econòmica generalitzada, comença a ser evident que si la Comunitat Europea no rendibilitzava el gran mercat únic potencial que formaven els països membres continuaria perdent terreny i mercats davant els seus competidors principals. Cada un dels mercats nacionals (amb volums que van dels 360.000 habitants de Luxemburg fins als 75 milions d’Alemanya) no podien competir d'una manera eficaç amb immensos recursos i potencials, per exemple, dels Est Units i del Japó. Semblava clar que només el repte de disposar d'un mercat únic de més de 370 milions de persones permetria l’existència d'economies d'escala en la fabricació, la investigació

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

74 i la innovació i alliberaria tots els operadors, gran petits, de la duplicació innecessària de normatives. Observant el desenvolupament de nous productes i processos es podia advertir els efectes negatius de la fragmentació. Així, considerats en el seu conjunt, els països de Unió Europea (UE) gastaven tant en investigació com el Japó, però, com que ho feien fragmentàriament, no s’aprofitava d'una manera prou eficaç i es malbarataven recursos i esforços que impedien endegar projectes de gran volada superiors a les capacitats d'un sol Estat. A més, el llançament d'un nou producte es veia complicat davant els requisits in posats per la quantitat dels diversos estàndards nacionals. Tot plegat comportava que el consumidor havia de pagar uns costos afegits pel producte final. Fins i tot en les indústries eficients, els costos afegits impedien que molts productes poguessin competir en el mercat mundial. Just al contrari del que passava en el mercat i en la producció japonesos, molt ordenats i integrats internament. Cap al mercat comú i únic Des que el 1985 la Comissió Europea publicà el Llibre Blanc en què s'establia el programa necessari per arribar al mercat únic, s'han anat eliminant barreres per a la lliure circulació de persones, mercaderies, capitals i serveis. Si des de l'1 de gener del 1990 es van liberalitzar els moviments interiors de capital i des de l'1 de gener del 1993 ja no hi ha controls de les mercaderies per travessar les fronteres interiors de la UE, el març del 1995 van desaparèixer els controls les persones, si més no entre alguns països membres. L'eliminació de controls fronterers comporta una reducció de costos important. També s'han suprimit els costosos tràmits de duanes i el pagament de l’IVA per a les exportacions. Gràcies a l’eliminació de les restriccions sobre el capital els bancs i els particulars poden invertir els diners en la divisa i en els mercats que vulguin.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

75 Des de I'1 de gener del 1999 l'ús d'una mateixa moneda, l’euro, facilita tant els intercanvis interns com el funcionament d'una política comercial econòmica i financera comuna també en relació amb l'exterior. Aquesta política comuna, coneguda com la Unió Econòmica i Monetària (UEM), està dirigida pel Banc Central Europeu amb independència dels governs nacionals i de les institucions comunitàries. Per participar en aquesta UEM cal que els diversos països convergeixin en un seguit de criteris econòmics (dèficits pressupostaris, deute públic, inflació, etc.). Per tal d'assolir aquesta equiparació la UE ha anat dedicant una bona part del seu pressupost a reduir les disparitats internes existents entre les regions més riques i les més pobres i ha anat invertint per aconseguir una política agrícola i pesquera comuna. Els espais comercials a Catalunya La crisi del comerç tradicional i l’aparició de nous espais comercials Arreu de Catalunya la forma de comerç predominant continua sent la botiga tradicional. Tanmateix, diversos canvis socials han anat alterant la composició de la demanda i, per tant, la configuració del sector. Entre aquests canvis cal destacar les variacions en la composició de la llar, l'augment del nivell d'instrucció i de les taxes d'activitat femenina, canvis en el consum privat, en les pautes de poblament i de motorització, etc. A més, darrerament, el concepte tradicional de comerç, definit com el simple intercanvi de béns, s'ha anat enriquint a causa de l'associació de l'activitat comercial amb la prestació d'altres serveis paral·lels i amb la identificació de l'acte de compra amb el temps de lleure. Aquestes variacions han impulsat la introducció de noves fórmules comercials (grans superfícies i centres comercials) que comporten canvis tant en les relacions socials implícites en l’acte de comprar i vendre com en la localització dels espais comercials. A més, suposen una participació més important de les grans empreses de distribució i també una forta presència d'empreses multinacionals. Localització dels centres comercials nous Pel que fa a la implantació de centres comercials, aquests s'han instal·lat majoritàriament a la regió metropolitana de Barcelona. S'hi poden distingir tres etapes:

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

a) La primera (que ve després dels grans magatzems històrics i dels hipermercats tradicionals) es caracteritza per la localització de grans superfícies a la perifèria metropolitana, amb un pes encara molt predominant de les activitats comercials per sobre dels serveis i de lleure (un bon exemple n'és Baricentro, a Barberà del Vallès). b) La segona etapa també comporta la implantació de grans centres a la perifèria suburbana (com, per exemple, Montigalà, a Badalona), ja amb una millor qualitat arquitectònica i, sobretot, amb una diversificació molt més gran de l'oferta i amb la presència de serveis personals. c) Finalment, els centres comercials de darrera generació tenen localitzacions urbanes (com L'Illa o Glòries, a Barcelona, o l'Eix Macià, a Sabadell), que aposten decididament per una oferta clarament diversificada; són ja centres mixtos: comercials, de serveis i de lleure. Aquests grans centres comercials tendeixen a reproduir a l’interior, d'una manera simplificada i optimitzada, els patrons dels espais comercials de la ciutat tradicional (carrers, places, restaurants, cinemes, botigues), però incorporant-ne beneficis. De la localització i de les característiques d'aquests nous centres en deriva una mobilitat més alta de la població (obligada a anar-hi en cotxe privat) i una pressió per adoptar horaris comercials més amplis. La reconversió del comerç tradicional Tot i que continuen subsistint petites botigues, mercats tradicionals i galeries comercials (a vegades en una ubicació excel·lent i amb una clientela fidel), la sensació de crisi comerç tradicional ha fet que tendís a localitzar-se en el de les ciutats i, tot aplegant activitat terciària al seu entorn han contribuït a generar condicions de centralitat. Així, malgrat la dispersió de l'activitat comercial sobre el territori, les ciutats de Barcelona, Girona, Tarragona i Lleida conserven una gran capacitat d'atracció sobre el conjunt de la regió, en especial en el camp de les compres no quotidianes. Amb tot, es detecten greus dificultats, derivades en bona part de l'obsolescència de molts establiments, l'escassa inversió, la manca de cooperació amb altres activitats, la discontinuïtat dels carrers comercials, les dificultats de trànsit i parcament, etc. En aquestes circumstàncies el comerç dels centres s'ha trobat en una posició d'inferioritat davant les noves formes comercials de les perifèries, que, a més d'oferir preus molt competitius, disposen de fàcil accessibilitat, aparcament, màrqueting unitari i s'ajusten més als nous hàbits de consum. La qüestió que es planteja, doncs, davant aquests processos de canvi és de quina manera cal actuar per evitar que els centres comercials perifèrics no acabin desertitzant i suburbialitzant el centre urbà. Per tal de sobreviure, el comerç dels centres urbans s'ha de renovar d'una manera radical, tant pel que fa a la promoció i als productes com als horaris i a la cura de l'entorn. Així doncs, a l’hora de regular aquest tema, els poders públics hauran de tenir en compte que una liberalització completa podria comportar la davallada comercial dels nuclis urbans, l'increment desmesurat de la mobilitat i la posició monopolística de les grans empreses. D'altra banda, una política excessivament proteccionista pot comportar el manteniment de botigues ineficients, la manca d'incentius per competir i l'impediment

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

77 de la necessària evolució del sector. En aquest sentit, un element encoratjador és que la implantació de nous grans equipaments comercials dins la trama urbana (com l'Eix Macià, a Sabadell, o L'Illa, a Barcelona) han estat elements dinamitzadors i no pas destructors del comerç de les àrees que els envolten.

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Activitats

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Unitat Didàctica

3. URBANISME I SOCIETAT

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

1. La ciutat i els serveis Concepte de ciutat Aglomeració de població. Països nòrdics d’Europa: 250 Austràlia: 1000 EUA: 2500 Espanya: 10.000 Nombre d’habitants per ser ciutat Japó: 30.000 A vegades s’hi afegeix: - densitat de població - activitats Activitats predominants avui: serveis. Població urbana: conjunt de persones que viuen de manera estable a les ciutats. 2. L’espai de la ciutat Àrea metropolitana Zona al voltant de les grans ciutat força urbanitzada. El centre l’ocupa la metròpoli i al voltant hi ha ciutats més petites. Connurbació Quan es dóna una continuïtat urbana entre ciutats esvaint-se llurs límits. Megalòpolis Unió d’àrees metropolitanes veïnes. 3. L’extensió del model urbà La població del món es cada vegada més urbana, el 40% hi resideix i en el s XXI passarà al 50%. La causa principal és el ràpid creixement urbà dels països en desenvolupament. 4. Els ritmes de creixement Països desenvolupats Actualment hi ha un ritme molt 1. baixa natalitat moderat o disminució de la població 2. retorn parcial a zones residencials a la vora de les ciutats

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Països en desenvolupament Èxode rural Gran creixement demogràfic Trobar feina Més oportunitats

Ritme mol fort, causes

Més avantatges materials Conseqüència Dèficit en la producció d’aliments, el camp s’ha buidat de mà d’obra.

5. La ciutat en el temps: el cas de Barcelona a) b)

Barcelona antiga. Barcino colònia romana fundada en temps d’August (63 aC – 14 dC) per als soldats veterans. Amb excel·lents condicions climàtiques. Creixement de la Barcelona medieval. Centre, encerclat per la muralla romana (s III), recinte primitiu ocupat per edificis i institucions monàrquiques, religioses o ciutadanes. Perifèria - s XIII de barris populars protegits a la segona meitat de segle per una segona muralla. Gran pes polític i econòmic de Barcelona a la Mediterrània. - s XV nova ampliació de la muralla cap a Montjuïc amb la construcció del Raval però que va quedar petit durant segles per les epidèmies de pesta, la crisi econòmica i les guerres. Barcelona a l’Edat Moderna. Felip V (1714) derrotà els catalans durant la Guerra de Successió i construí la Ciutadella: fortalesa emmurallada per controlar la ciutat.

Font: El Periódico, 31/10/2006 – Jordi Català

Barcelona a l’època contemporània. La industrialització va comportar a partir de 1840 l’augment d’habitants provocant la construcció en alçada sobre les cases més antigues, l’ocupació d’espais lliures i l’empitjorament de les condicions higièniques i les dificultats de circulació. Per donar solució s’enderrocaren les muralles (1854-59). Geografia II – Josep-Manel Alarcó

84 A partir de 1859 Cerdà projectà el creixement ordenat i racional amb la quadrícula d’illes que no obstant es va desnaturalitzar al passar de 67.200 a 294.771 m2 d’edificació per illa. L’eixample esdevingué la zona residencial burgesa i contrastava amb la degradació dels barris antics. Després de l’Exposició Universal de 1888 s’agregaren a Barcelona els municipis de Gràcia, St. Martí de Provençals, Sants i St. Andreu (1897), s’afegiren Horta (1903) i Sarrià (1921). Aquesta Exposició juntament amb la de 1929 i els Jocs Olímpics de 1992 han estat estímuls per millorar la ciutat. 6. La problemàtica del model urbà Subministrament d’energia Les ciutats dels països desenvolupats consumeixen molta més energia. El repte actual és l’ús d’energia menys contaminant o la seva reducció. Equipaments bàsics Habitatge, serveis sanitaris, etc. És als països en desenvolupament la seva manca un problema dramàtic. Destrucció del medi ambient Contaminació atmosfèrica (d’indústries, autos i calefaccions) i eliminació de deixalles són els problemes bàsics. Cal afegir però les contaminacions acústiques i aigües residuals. Quart món A les ciutats dels països desenvolupats. Són les bosses de pobresa que provoquen situacions de marginació i delinqüència. 7. Funcions externes i internes de les zones urbanes

Sao Paulo

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

L’interior de les ciutats Funcions bàsiques de les ciutats 1. Comercial i administrativa a) activitats principals Característiques de la b) gran accessibilitat, centre de la xarxa de zona transports urbans c) gran concentració de llocs de treball d) construccions en alçada per l’elevat preu dels terrenys

comercials administratives de lleure i cultura

2. Residencial del cost del terreny de la facilitat d’accés El preu de l’habitatge depèn qualitat ambiental de la zona rics i poc densos de classe mitjana de treballadors determina barris molt pobres (de vegades amb nucli antic = quart món

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

centre comercial lloc de treball

Eixamples, al voltant del nucli antic, alguns encara són zones residencials Suburbis, grans polígons d’habitatges, ciutats dormitoris, qualitat deficient de condicions de vida i vivenda: Zones Perifèria barraquisme vertical Zones residencials d’alt nivell, habitatge unifamiliars amb jardí Països en desenvolupament Es dóna la segregació social molt més accentuada. Coexisteixen barris luxosos amb barris miserables, normalment urbanitzacions il·legals d’autoconstruccions i barraquisme com les favelas del Brasil o els basars de l’Índia. 3. Industrial Països avançats, tendeix a desaparèixer o han traslladat les grans indústries a les perifèries. Països en desenvolupament., contaminants o no, les indústries són a les ciutats per manca de legislació. Jerarquia de les ciutats a) Centres comarcals, proveïdors dels pobles del voltant (Tortosa, Vic). b) Centres subregionals, amb certa especialització de serveis (botigues, hospitals, transports, administracions públiques) (Girona, Tarragona). c) Centres regionals, o grans ciutats amb influència per a amplis territoris i màxima oferta de serveis professionals, transports, lleure, estudis superiors... (Barcelona) d) Centres nacionals i internacionals, nuclis de poder polític, econòmic i tecnològic (Washington, Brussel·les, París).

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

Activitats

Geografia II – Josep-Manel Alarcó

91 ÍNDEX Unitat Didàctica 1. DEMOGRAFIA 1 1. Repartiment mundial de la població 2 2. L’augment de la població: un ritme vertiginós 4 3. Un creixement desequilibrat 5 4. Cap a un món superpoblat 5 5. L’edat de les poblacions 5 6. Població i recursos 7 7. La diferenciació sexual de la població 7 8. Estructura de la població i moviments migratoris 16 Unitat Didàctica 2. L’ESPAI ECONÒMIC 21 1. Globalització, mundialització 22 2. Centre-perifèria, nord-sud 30 3. El sector primari: l’agricultura, pesca i ramaderia 38 4. El sector secundari: la indústria 46 5 Les activitats terciàries: els serveis, el comerç i el turisme 55 Unitat Didàctica 3. URBANISME I SOCIETAT 81 1. La ciutat i els serveis 82 2. L’espai de la ciutat 82 3. L’extensió del model urbà 82 4. Els ritmes de creixement 82 5. La ciutat en el temps: el cas de Barcelona 83 6. La problemàtica del model urbà 84 7. Funcions externes i internes de les zones urbanes 84

Geografia II – Josep-Manel Alarcó