Geografia II

GRADUAT D’EDUCACIÓ SECUNDÀRIA (GES) ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS NIVELL II

GEOGRAFIA GESII

CFA MESTRE ESTEVE

CURS 2017-2018

1

Index: 1. LA POBLACIÓ MUNDIAL: MODELS DEMOGRÀFICS I DESIGUALTATS ESPACIALS. 1. Introducció.

2. Les fonts demogràfiques; les fonts preestadistiques, les fonts estadístiques, i els elements d’una població.

3. Dinàmica demogràfica: el moviment natural i el moviment espacial.

4. Estructura demogràfica: estructura per edat i sexe i estructura per activitat.

5. La població mundial. La distribució desigual, les causes d’aquesta distribució i els problemes actuals.

2. L’ESPAI RURAL. ACTIVITATS AGRÀRIES. SITUACIÓ I PERSPECTIVES A ESPANYA I EN EL MÓN 1. Introducció, la geografia agrària. Definició, l’espai agrari i el paisatge agrari. El sector primari en l’actualitat.

2. Factors que condicionen el paisatge agrari. Factors físics o naturals i factors humans o econòmics.

3. Elements que identifiquen el paisatge agrari: les parcel·les, el regim de propietat, el sistema d’explotació, els tipus de conreu, els sistemes de conreu i l’hàbitat rural, distribució actual de l’agricultura i la ramaderia.

4. Paisatges agraris del món. Paisatges agraris tradicional i paisatges agraris evolucionats amb característiques generals, agricultura i ramaderia de mercat, socialitzada, de plantació i d’especulació. La silvicultura.

5. La pesca i els seus problemes. Els recursos marins, els tipus i mètodes de pesca, la producció pesquera, els problemes de la pesca i la pesca a Espanya.

6. Com analitzem un paisatge agrari?

3.

L’ESPAI

I

L’ACTIVITAT

INDUSTRIAL.

PRIMERES

MATERIES I FONTS D’ENERGIA. 1. Introducció.

2. L’activitat industrial. L’espai industrial, concepte d’indústria, classificació de les indústries, factors de localització industrial (teories, factors físics, factors humans, 2

factors d’aglomeració, espais industrials del món (àrees industrials europees, russes, nord-americanes, japoneses, subdesenvolupades). Tendències actuals de la industria.

El procés industrial i l’empresa.

3. Primeres matèries i fonts d’energia. Fonts d’energia i primeres matèries.

4.Problemes mediambientals.

5. Anàlisi d’un paisatge industrial.

4.

ACTIVITATS

TERCIÀRIES

EN

LES

ECONOMIES

DESENVOLUPADES 1. Introducció. El sector terciari avui.

2. Característiques de les economies desenvolupades.

3. Activitats terciàries desenvolupades. Concepte, evolució, classificació, distribució mundial i anàlisi per subsectors; transport, les comunicacions, comerç (interior i exterior), administració i concepte, administració publica (educació i sanitat), administració privada(administració d’empreses i activitats financeres) i oci i turisme.

5. EL PROCÉS D’URBANITZACIÓ DEL PLANETA 1. Introducció.

2. La geografia urbana: la definició de ciutat, la definició d’urbanisme, teories urbanes.

3. El procés d’urbanització al planeta. Concepte, historia de la urbanització , la morfologia urbana i els diferents models d’urbanització.

4. Fenòmens urbans actuals. Les grans concentracions urbanes i les tendències actuals.

5. Repercussions de la urbanització. Ambientals i socioeconòmiques. La gestió de la ciutat.

3

1. LA POBLACIÓ MUNDIAL: MODELS DEMOGRÀFICS I DESIGUALTATS ESPACIALS. 1. Introducció.

2. Les fonts demogràfiques; les fonts preestadistiques, les fonts estadístiques, i els elements d’una població.

3. Dinàmica demogràfica: el moviment natural i el moviment espacial.

4. Estructura demogràfica: estructura per edat i sexe i estructura per activitat.

5. La població mundial. La distribució desigual, les causes d’aquesta distribució i els problemes actuals.

1. INTRODUCCIÓ.

La Demografia s’ocupa del volum, distribució i composició de la població mundial. Es compon de diferents grups o comunitats, identificades per l’aspecte físic com les races , els elements culturals com l’idioma i el nivell de desenvolupament socioeconòmic. En podem identificar l’origen de conflictes, observar la desigual distribució gràcies a la geografia de la població.

El volum i la composició de la població i les diverses societats es una cosa dinàmica, en constant transformació. La demografia estudia els moviments naturals com naixements i defuncions, els moviments migratoris que corresponen als desplaçaments físics i l’estructura de la població amb composició d’edats, sexe i activitats.

2. LES FONTS DEMOGRÀFIQUES.

Permeten analitzar les característiques i la distribució de la població per l’espai.

Instruments per mesurar i estudiar la població ho dividim en dos grans grups, els anteriors al segle XIX o preestadistiques i les estadístiques.

Les fonts preestadistiques: fins el segle XIX no es van realitzar els primers recomptes fiables de població. Per analitzar la demografia anterior, de més a menys antic: -

Els censos romans: els mes antics de principis de segle V a.c. Els recomptes més antics a Mesopotàmia, Egipte i Xina. Els censos romans són els primers que es fan sistemàticament cada lustre o cada decenni, i servien per distribuir impostos

4

i reclutar tropes. Recullen el nom de famílies, l’edat, ocupacions i riqueses com per exemple el número d’esclaus.

-

El quipu inca: Perú, segles XIII-XV, no es coneixia escriptura, recompte de població amb els quipus, que eren cordes de 0.5 metres amb fils de diferents colores que formen nusos. Controlen rendes, defuncions o naixements.

-

Els llibres medievals de focs: a l’Edat Mitjana, els monarques per cobrar impostos i reclutar tropes. Feien el recompte del número de cases amb xemeneies fumejant, es a dir, habitades, amb un nombre mitjà de 4 o 5 membres.

-

Els registres parroquials: des del Concili de Trent al 1563, l’església catòlica obliga a parròquies a registrar litúrgies de batejos, enterraments i matrimonis.

Així s’han fer reconstruccions d’arbres genealògics.

Fonts estadístiques: -

Censos i padrons: els cens com un conjunt d’operacions que reuneixen, resumeixen, valoren, analitzen i publiquen dades de tipus demogràfic, cultural, econòmic i social de tots els habitants d’un país i unitats administratives referides a un període de temps concret. A Espanya des de 1857 i cada 10 anys.

Cada 5 anys als municipis i son els padrons municipals. Son més fiables com més desenvolupat sigui el país.

-

Registres civils: 2 tipus de registres, el de la propietat i el civil. El primer per escriptures de la propietat immobiliària. I el segon recull naixements, divorcis i defuncions dins un partit judicial.

-

Estadístiques particulars: per diferents organismes públics com el INE i privats com bancs. Serveixen per aplicar en planificació de serveis socials.

-

Enquestes: amb l’estudi d’una mostra més o menys significativa de la població poden oferir dades relatives a la totalitat d’una població.

Elements d’una població: la Geografia de la població estudia la identitat d’una població. A escala mundial o regional. La dinàmica demogràfica com moviments naturals (natalitat i mortalitat) i espacials com migracions. L’estructura demogràfica amb edat, sexe i activitat i el grau de desenvolupament.

5

3. DINÀMICA DEMOGRÀFICA L’estudi dels moviments naturals i espacials de la població. El creixement natural (diferencia entre naixements i defuncions) i el creixement real tenint en compte els saldo migratori.

3.1. EL MOVIMENT NATURAL.

Estudi de la natalitat: natalitat i fecunditat son bons indicadors per conèixer el grau de desenvolupament d’una població, i com més desenvolupat sigui el país menys natalitat.

La natalitat es un indicador demogràfic que mesura la relació entre el nombre de nascuts en un any respecte de la població total d’aquest any, expressada en tants per mil: - nascuts en un any/població total * 1000.

-

La fecunditat és el número de nascuts amb les possibilitats concretes de procreació, el número de dones en edat fèrtil. Mesura la relació entre el nombre de nascuts en un any respecte a la població femenina en edat fèrtil , de 15 a 49 anys i * 1000. No ha de ser inferior a 2.1 per garantir el reemplaçament generacional.

La taxa de natalitat mundial es d’un 20.3 per mil però existeixen enormes contrastos entre països.

-

Evolució històrica. Al segle XIX, la natalitat era alta a tot el món, fams, epidèmies, guerres, provocaven un fre a la fecunditat. A partir de la Revolució Industrial hi ha un descens de la natalitat. Després de la Segona Guerra Mundial un baby boom, creixement econòmic. A partir de 1970, un altre descens de la natalitat. Actualment els països subdesenvolupats tenen elevades taxes com un 30 per mil.

-

Variacions espacials. Hi ha diferencies en el món. Als països desenvolupats hi ha baixa natalitat. A Europa un 10 per mil. A Àfrica molt més elevada. També hi ha diferencies dins un mateix país. Trobem tres tipus de països: els de natalitat alta amb un 30 per mil com els que trobem en el continent asiàtic i Àfrica, els de natalitat mitjana amb uns 20-30 per mil que son països en vies de desenvolupament i els de natalitat baixa amb menys del 19 per mil. Segons les taxes de fecunditat, la fecunditat alta amb més de 3.6 fills per dona, mitjana 2.13.5 i baixa, menys de 2 fills per dona.

6

-

Factors que influeixen en la natalitat: la baixa escolarització, l’ús d’anticonceptius, les rendes baixes...També ho es el desenvolupament econòmic, la cultura com la dona en el mercat laboral o la estabilitat laboral, l’estructura social com la emancipació de la dona o els avortaments, els factors biològics com les parelles estèrils, la religió i els factors politics com el control de natalitat en Xina.

Estudi de la mortalitat: el número de defuncions en una població. La taxa bruta de mortalitat es el nº de defuncions per cada 1000 habitants en 1 any. Més del 13 per mil es propi dels països subdesenvolupats. Actualment baixen els subdesenvolupats i pugen els desenvolupats per més població vella. Es a dir la taxa de mortalitat expressa la relació entre el nombre de morts en un any respecte de la població total d’aquest any expressada en tant per mil. En un territori determinat durant un període concret de temps que acostuma a ser un any.

-

Índexs i taxes: la taxa de mortalitat infantil es el nº de difunts abans de complir el primer any d’edat i els nascuts vius durant 1 any multiplicat per mil.

L’esperança de vida en néixer es una mitjana que es calcula sabent quant pot arribar a viure una persona, la vida mitjana.

-

Evolució històrica: la taxa mitjana mundial de mortalitat amb un 10 per mil i l’esperança de vida uns 63 anys. Al segle XIX, mortalitat elevada per la fam, guerres...Al segle XX, millores alimentaries i sanitàries i es difonen cap als subdesenvolupats. La taxa de mortalitat mundial ha disminuït en els darrers anys i es troba en el 8.6 per mil.

-

Variacions espacials de l’esperança de vida: Japó uns 78 anys. Forts contrastos segons el nivell de desenvolupament i estructura per sexe i edat. Hi ha més dones als països desenvolupats, al contrari que als subdesenvolupats.

-

L’estructura per sexe i edats: estructura per edat on la mortalitat natural afectat a la població més vella, en l’estructura per sexes neixen més nenes que nenes, i moren abans els homes per factors genètics. Per estructura social de la població, la dieta, els serveis sanitaris, educatius son factors important. I també segons els medis rurals i urbans, on hi ha variacions.

El creixement natural: per conèixer l’evolució de la població i saber la relació entre els naixements i les defuncions s’ha de conèixer els seu creixement natural o vegetatiu. Si el nº de nascuts es superior, la població creix. La taxa de creixement natural s’expressa 7

en %, hi ha diferencies importants segons el període del que estem parlant, i s’ha de relacionar taxes de mortalitat i natalitat.

-

Evolució històrica: al Paleolític els primers essers humans fa 3 milions d’anys, la població mundial entre 50000-150000 Homo Habilis. Amb l’Homo Erectus fa mig milió d’anys ja hi havia aproximadament 1 milió d’habitants. Amb l’Homo Neandertalis el doble i ja fa 50000 anys. La nostra espècie, l’Homo Sapiens, va ser afavorida per un canvi climàtic, i s’estén per tot el planeta. Fa 10000 anys, descobriment de l’agricultura i ramaderia. La Revolució Neolítica va suposar la producció d’aliments, la sedentarització (5000 a.c), els primers assentaments, uns 250 milions d’habitants, amb un creixement lent fins els segle XIX, ja que els segles anterior la població va estar castigada per fam, crisi de subsistències, pesta, guerres, etc. A partir del segle XIX, s’accelera el creixement demogràfic i amb la Revolució Industrial coincideix els avanços mèdics i científics, el creixement brusc de la població, una elevada natalitat, el descens de la mortalitat. A principis del segle XX, uns 1600 milions d’habitants, amb una Revolució Demogràfica. Al llarg del segle XX es va produir l’explosió demogràfica. Després de la Segona Guerra Mundial, fase de creixement accelerat, arribant als 6000 milions d’habitants l’any 2000.

-

Model de Transició demogràfica: sorgeix analitzant corbes de natalitat, mortalitat i creixement natural, on distingim quatre fases: 1. Regim demogràfic Antic o preindustrial amb natalitat i mortalitat elevada, es a dir, anterior a la Revolució Industrial. 2. Primera Transició, amb el descens de la mortalitat, elevada natalitat i el creixement intens, amb efectes de la Revolució Agrícola i Industrial. Es la situació actual del Tercer Món. 3. Segona Transició on la natalitat es redueix i la mortalitat descendeix, amb un creixement moderat, i actualment són els països en vies de desenvolupament. 4. Règim demogràfic Modern, amb taxes de mortalitat que assoleixen els mínims biològics i una natalitat en nivells baixos. Només Europa occidental i Amèrica del Nord han arribat a aquesta fase. Te tres variants: els països subdesenvolupats on la mortalitat disminueix més ràpidament que els desenvolupats gràcies a la tasca d’agències com la OMS, FAO o la UNESCO. La segona variant pels països amb governs totalitaris amb mesures de l’Estat per reduir la natalitat i la tercera variant, alguns països d’Europa Occidental com França amb altes taxes de natalitat.

8

-

Les projeccions de població: l’increment alimentari, el progrés sanitari i els avanços tècnics , fan que hi hagi més població mundial. Més població urbana, èxode rural. Cada vegada més població que necessita més aliments i serveis.

Als subdesenvolupats, més pressió demogràfica, migracions cap als països desenvolupats. Per saber el futur de la població s’utilitzen les projeccions demogràfiques. La primera va ser la de Nacions Unides el 1951. Es calcula que a l’any 2035 quasi es dupliqui la població.

-

Hi ha creixement positiu si hi ha més naixements que defuncions. Negatiu si hi ha mes defuncions que naixements i zero si neixen i moren el mateix nombre de persones. El creixement natural s’expressa en % i per fer això s’ha de fer una conversió. Un país amb taxa natalitat del 35 per mil i taxa mortalitat de 20, es resta 35-20=15 per mil i es divideix entre 10 =1.5%

-

Idees i politiques demogràfiques. Des del començament dels estudis sobre població es diferenciada dos postures oposades als respecte. Malthus, en 1798 va exposar les seves idees. La progressió del creixement d el població es o pot ser , geomètrica, mentre que el creixement dels recursos agrícoles no pot ser mes que aritmètic per la llei dels rendiments decreixents, aquest desfasament en el ritme de creixement del la població i la economia provocarà a la llarga problemes de subsistència. Els socialistes i els marxistes mantenen que el creixement econòmic i l’augment de la productivitat permetran un creixement demogràfic.

Aquestes teories han generat dos tipus de politiques respecta a la població, les natalistes i les antinatalistes o maltusianas, aquestes ultimes les trobem en països del Tercer Món amb problemes de desenvolupament i superpoblació. I les politiques natalistes als països desenvolupats amb taxes baixes de fecunditat i problemes d’envelliment.

3.2 EL MOVIMENT ESPACIAL

Les migracions és un altre component del moviment demogràfic, i pot distorsionar el moviment natural. No es pot explicar el creixement demogràfic dels Estats Units sense la immigració.

-

Estudi tipològic de les migracions. Els moviments son desplaçaments de població que comporten un canvi de residencia. El trasllat de població del nostre entorn a un altre es emigració (de sortida), i l’arribada immigració, i ho 9

classifiquem segons; PER LA CAUSA, les migracions han existit sempre, en les societats primitives obeïen a causes naturals. Les causes socials causen un major nº de migracions, com les migracions forçades per guerres, persecucions politiques i religioses, etc. La població abandona el seu lloc contra el seu desig. I les migracions voluntàries per causes econòmiques com en busca d’una feien millor. PER LA DURADA, hi ha migracions temporals on no hi ha un canvi definitiu de residència i son per exemple migracions estacionals com en les feines agrícoles, també hi ha les pendulars amb desplaçaments de treballadors d’un dia i per últim les definitives, amb un canvi de domicili per sempre. PER L’ÀMBIT; amb migracions interiors sense traspassar fronteres, dins el propi país de residencia, amb moviments pendulars o desplaçaments diàries de treballadors i estudiants. També èxode rural, del camp a la ciutat, èxode per oci a causa de l’oci a causa del turisme i jubilació, i migracions exteriors o internacionals, es a dir, a un país estranger, com per exemple al segle XIX i primer terç del XX, amb la migració europea a Amèrica.

-

El saldo migratori i el creixement real. El saldo migratori, es la taxa que relaciona el balanç entre el nº d’immigrants i emigrants en 1 any i la població total. Un numero negatiu si predomina els emigrants hi ho reflecteixen els països amb dificultats. Quan el creixement natural d’una població, afegim el seu saldo migratori obtenim el seu acreixement real. A Espanya, el creixement natural es nul , i el real es positiu. En un territori determinat poden donar-se simultàniament emigració i immigració, per això s’utilitza com a indicador el saldo migratori que es la diferencia entre el nombre d’immigrants i el d’emigrants d’un país. Atès que les migracions influeixen sobre el creixement de la població, el creixement real de la població es calcula sumant o restant el saldo migratori al creixement natural.

-

Conseqüències de les migracions. Redistribució de la població, despoblació i població jove emigrant. Rejoveniment de la població de les àrees receptores.

Envelliment de la població de les àrees emissores. Agreujament de la crisi econòmica ales zones emissores. A les zones receptores com ciutats , població en congestiu i falta de serveis. En definitiva: demogràfiques ja que modifiquen l’estructura i la compassió de la població com son els homes joves al país de destinació. Econòmiques, ja que els emigrats s’incorporen com a ma d’obra en 10

les activitats econòmiques del països de destinació, al seu torn la tramesa dels seus estalvis suposa una fon t d’ingressos econòmics per als països d’origen, un ingrés de divises. Socials, ja que ela integració de l’emigrat en la societat d’acolliment depèn de moltes circumstancies, com la capacitat d’adaptació al nou entorn, les dificultats lingüístiques, les possibles actituds xenòfobes i racistes, etc. A més, els país receptor ha de fer front a un major demanda de serveis social com ara educació i sanitat. Culturals, ja que el contacte entre diverses tradicions culturals enriqueix els emigrats i la població del país receptor. Personals, el canvi de residencia comporta una adaptació a nous hàbits quotidians en un relatiu aïllament. A més, poden veure’s afectades les estructures familiars amb l’emigració del pare, mare o tots dos.

-

Moviments migratoris en el món. La població jove i pobre dels països subdesenvolupades cap a països desenvolupats, més rics i envellides. Sobretot es per migracions forçades de refugiats politics i exiliats. Causes econòmiques, es produeixen per la recerca de millores laborals o majors possibilitats pe al subsistir. N’és un exemple el dels anomenats esquenes molles, emigrants mexicans que travessen la frontera per treballar com ama d’obra agrícola ala sud dels Estats units. Causes socioculturals, son desplaçaments motivats pels estudis o noves perspectives culturals com l’anomenada fuita de cervells, la marxa de científics a partir de la desintegració de l’URSS, el 1991. Causes politiques, provocades per les guerres o les persecucions polítiques dels governs dictatorials, com la marxa dels xilens del regim del general Augusto Pinochet del 1973-1990 o els desplaçaments en les freqüents guerres civils a l’Africa.

Causes naturals, que es produeixen associades al canvi climàtic ai als desastres naturals com la sequera, la desforestació, les inundacions, etc. A la zona del Sahel, n’és un exemple el de la població riberenca del llac Txad, que ha reduït la seva superfície un 90% en els darrers 50 anys. Causes religioses, i on es poden donar migració a països d’un mateix credo o per la fundació de noves comunitat, com la creació de països de majoria hinduista com India i islàmica com el Pakistan i Bangla Desh, a partir de la independència colonial el 1946.

4. ESTRUCTURA DEMOGRÀFICA Estudi dels elements estàtics d’una població , de com es reparteix la població d’un territori segons considerem edat, sexe, nivell d’estudis, estat civil i ocupació 11

professional. La seva expressió gràfica es la piràmide que hi dona informació històrica recent. Conèixer aquestes característiques en una determinada zona permet plantificar encertadament la dotació de serveis a la població com hospitals, escoles, residencies d’ancians, etc. Per tant, aquest tipus d’informació que interessa principalment als responsables de l’Administració, que han de prendre decisions sobre aquests equipaments.

4.1 ESTRUCTURA PER EDAT I SEXE

La composició per edat i sexe té una interrelació directe amb la natalitat, la mortalitat i les migracions. En l’actualitat, la proporció entre homes i dones en la població mundial es pràcticament equivalent, tot i que el nombre naixements de nenes es una mica mes elevat que el de nenes, aquesta proporció s’inverteix de manera que en la franja de població anciana hi ha mes dones que no pas homes.

-

L’estructura per sexe. Diferencies espacials. La taxa de masculinitat relaciona el nº d’homes i la població total en percentatge. Es un indicador que divideix el nº d’homes pel de dones. En els països subdesenvolupades tenen predomini els homes, al contrari que els desenvolupats.

-

L’estructura per edat; grups. 3 grups, jove, de 0-14 anys, adulta de 15-65 i població vella, més de 65 anys. En general la població mundial esta envellint, com a conseqüència de l’augment de l’esperança de vida i del descens d la natalitat. Als països desenvolupats es mes acusat l’envelliment de la població.

Als països subdesenvolupats, en canvi , la població es jove, ja que s’hi aprecia la influencia d’una natalitat elevada.

-

La piràmide demogràfica i interpretació. Barres horitzontals enfrontades per sexe i edat. Cada barra es un grup d’edat cada 5 anys. A l’esquerra el sexe masculí. Es coneixerà l’estructura de la població i podrà esbrinar l’evolució d’aquesta, així com projectar el seu comportament a mitjà termini. El perfil del gràfic serveis per marcar l’evolució de la població, amb tres tipus de perfils, triangular amb creixement elevat, campaniforme en vies de desenvolupament i en urna en poblacions desenvolupades. Hi ha entrants o pèrdua de població amb mortalitat catastròfica com per exemple en homes amb mortalitat bèl·lica i emigració. I sortints com sobre natalitat o immigració. En general les dades del

12

gràfic ens serveixen per calcular diversos indicador com la natalitat, mortalitat i fecunditat. * La piràmide de població es un tipus particular de gràfic de barres que permet representar l’estructura de la població considerant les variables sexe i d’edat. Les de tipus para sol tenen base molt ampla que representa alt percentatge de població jove i un vèrtex petit amb un reduït grup de població anciana, pròpia de països subdesenvolupats amb gran creixement demogràfic. Les de tipus urna amb la base i el tronc amb amplada similar, ja que els grups joves i d’adults son similars, fet que reflecteix un estancament de la natalitat i un augment de l’esperança de vida, pròpia de països en vies de desenvolupament. I tipus ogiva o de població envellida amb a base mes estreta que el tronc que reflecteix un ràpid descens de la mortalitat i un estancament de la natalitat, pròpia de països desenvolupats.

4.2 L’ESTRUCTURA PER ACTIVITAT

Segons la seva professió, es un indicador del grau desenvolupament d’un país. Depèn de l’evolució d’un país. Un país subdesenvolupat ocupa sobretot el sector primari. En un país desenvolupat la ocupació sobretot en el sector serveis. En sector secundari, sobretot en vies de desenvolupament o països en transició.

-

Població activa i inactiva. Segons ocupació i edat, dos grups principals.

Població inactiva o dependent son els menors d’edat, jubilats, incapacitats, i en definitiva, els majors de 65 anys i el menors de 16, més aquelles persones que no cerquen ocupació per situacions personals. I la població activa, que son els homes i dones de 16-65 anys, la població adulta, on diferenciem la població activa ocupada i la població activa desocupada. En definitiva, formen part de la població activa el grup de persones que estan en edat de treballar i estan capacitades per a fer-ho deixant de banda si efectivament treballen o es població desocupada o estan desocupades o població parada. I inactiva son les persones que per edat o incapacitat no poden realitzar activitats econòmiques remunerades i formada per persones incapacitades per a treballar, persones que tenen cura de casa seva, jubilats, estudiants, etc.

-

Taxa d’activitats, variacions espacials. Es el % de la població activa respecta ala població total, dividir els actius pels inactius i multiplicat per cent. Hi ha

13

diferents factors com el període obligatori d’escolarització, l’edat de jubilació obligatòria i la menor o major incorporació de la dona al mon laboral.

-

Participació de la dona en el mercat laboral. Equilibri entre sexes?. En la historia els homes i les dones han tingut diferents papers econòmics. La història ha creat diferències socials limitant els drets de la dona. Actualment en la major part dels països la dona no pot accedir a una feina en igualtat de condicions que l¡’home. A Espanya, la dona no va aconseguir el dret al vot fins 19331. s’ha d’afegir el problema de la violència domèstica.

-

Els sectors econòmics. El sector primari es l’extracció de productes de la natura, son les feines mes antigues, agricultura, ramaderia, pesca, silvicultura i mineria. El sector secundari transforma els productes de la natura amb la indústria i també la construcció. El sector terciari atén les necessitats dels anteriors sectors, com l’educació, turisme i la investigació, amb subsectors com el financer i el social. Els països més desenvolupats, el sector quaternari com les altes finances i investigació de tecnologia punta. Totes les societats desenvolupades han travessat per les tres etapes. En els països desenvolupats, més actius en el sector terciari.

LA POBLACIÓ MUNDIAL Segons Nacions Unides, l’any 2001 hi havia 6.1 milions de persones. Avui, el creixement esta encapçalat per Llatinoamerica, Àfrica i Pròxim Orient, països subdesenvolupats. Més de la meitat de la població mundial habita a l’est i el sud d’Asia. Xina te més de 1200 milions d’habitants, India uns 880.

5.1 DISTRIBUCIÓ DESIGUAL

El mapa de la densitat de la població mundial informa que el 90% dels habitants d la Terra es concentra a l’hemisferi nord, entre els paral·lels 20-60 graus Nord, un cinquena part del territori. Densitats elevades en algunes regions. També regions molt poblats i altre deshabitades. En Àsia més persones i més densitat. Europa, segona en densitat, i Antàrtida la més despoblada.

Les zones més poblades son Àsia Monsònica, Europa Central i Occidental, Amèrica del Nord i altre àrees com el Golf de Guinea, Indonèsia i la costa brasileroargentina.

14

Les zones despoblades son els països nòrdics, el Sàhara, l’interior equatorial a Àfrica, el nord de Canadà i Alaska, l’Amazònia, els Andes i el nord est d’Australia.

Son zones amb climes o altituds extremes.

5.2 CAUSES D’AQUESTA DESIGUAL DISTRIBUCIÓ

FACTORS FÍSICS O NATURALS. Les precipitacions tant amb aigua abundant, però no excessiva per abastir localitats i industries. Les temperatures, on en un 20 % de les terres emergides, només hi ha el 0.02% de la població mundial, com per exemple en les terres sotmeses a clima polar. El relleu, on la densitat de població disminueix a mesura que hi ha més altitud. 4/5 parts de la humanitat viuen en zones de -500m d’altitud. Els sòls, on es important la fertilitat per l’agricultura i la riquesa del subsòl.

FACTORS HUMANS O SOCIOECONÒMICS. L’esser humà modifica amb la tècnica, els seus interessos el medis. Factors històrics com Extrem Orient i Europa Occidental. Factors econòmics com els països industrialitzats, amb més concentració en àrees urbanes. I factors politics amb la distribució de la població per decisions dels governs com en Israel.

5.3 PROBLEMES ACTUALS

El futur de la Humanitat depèn de la capacitat de la població per generar nous recursos sense destruir l’equilibri ecològic i acabar amb l’atur, marginació, racisme...

-

Ús erroni dels recursos i destrucció del medi ambient. La degradació de la Terra ve donada per: la contaminació de l’atmosfera, aigües i vegetació. Les tales massives, erosió dels sols amb desertització, extinció de la flora i la fauna.

Excessiu creixement urbà. Desaparició de pobles indígenes.

-

La pressió demogràfica amb el desigual repartiment dels recursos. Sobren aliments als països desenvolupats i als subdesenvolupats moren de fam i emigren i posen en perill l’estabilitat socioeconòmica del mòn desenvolupat.

15

2. L’ESPAI RURAL. ACTIVITATS AGRÀRIES. SITUACIÓ I PERSPECTIVES A ESPANYA I EN EL MÓN 1. Introducció, la geografia agrària. Definició, l’espai agrari i el paisatge agrari. El sector primari en l’actualitat.

2. Factors que condicionen el paisatge agrari. Factors físics o naturals i factors humans o econòmics.

3. Elements que identifiquen el paisatge agrari: les parcel·les, el regim de propietat, el sistema d’explotació, els tipus de conreu, els sistemes de conreu i l’hàbitat rural, distribució actual de l’agricultura i la ramaderia.

4. Paisatges agraris del món. Paisatges agraris tradicional i paisatges agraris evolucionats amb característiques generals, agricultura i ramaderia de mercat, socialitzada, de plantació i d’especulació. La silvicultura.

5. La pesca i els seus problemes. Els recursos marins, els tipus i mètodes de pesca, la producció pesquera, els problemes de la pesca i la pesca a Espanya.

6. Com analitzem un paisatge agrari?

1. INTRODUCCIÓ

El sector primari inclou les activitats dedicades a l’obtenció d’aliments , es a dir, agricultura , ramaderia i pesca. També inclou altres activitats relacionades amb l’extracció i explotació dels recursos com la silvicultura o explotació del bosc, i la mineria. Entre les activitats compreses en el sector primari destaca l’agricultura , perquè es la que proporciona la major part de l’aliment que necessiten els essers humans i per la quantitat de persones que ocupa.

Fent una mica d’història cal dir que en el paleolític els primers homínids van començar a explotar el bosc, on recol·lectaven i caçaven els aliments necessaris i a practicar la pesca. En el neolític van començar el conreu de plantes i la domesticació d’animals, activitats que van donar lloc a l’agricultura i la ramaderia.

L’espai agrari. Es l’espai on l’esser humà exerceix les activitats primàries. Actualment suposa el 33% del total de les terres emergides, uns 3000 milions d’hectàrees. Poca atenció en el sentit del deteriorament del medi ambient amb problemes d’erosió i desforestació. Ara hi ha una nova consciencia ecològica com l’agricultura ecològica on

16

insectes depredadors eliminen les plagues. També hi ha més maquinaria, més tècnica i sol ser més respectuós. Les ciutats i les industries retallen l’espai agrari i hi ha un èxode rural. Als paisos desenvolupats no aporta més del 10% del PIB, en canvi al Tercer Món supera el 50% amb monocultiu.

El paisatge agrari. Es el resultat de diverses relacions de l’esser humà i el medi físic en el procés de les activitats agràries i pot ser més o menys humanitzat.

El sector primari en l’actualitat. Més del 40% de la població activa mundial treballa en el sector primari, però hi ha grans diferències entre països i continents. Per exemple, als Estats Units treballa en aquest sector amb prou feines un 3%de la població activa, en canvi, a l’Africa supera el 60 %. La tendència general de l’evolució del sector primari als països desenvolupats ha estat la disminució de la població activa dedicada a questa activitat i l’augment de la producció. Aquesta tendència s’explica per la mecanització i tecnificació de les activitats primàries. L’aplicació de tècniques cada cop més avançades i de maquinaria especialitzada ha fet possible l’augment de la productivitat, es a dir , obtenir major producció amb menys mà d’obra. La mecanització també ha comportat importants problemes mediambientals com major contaminació de l’aigua, resistència de les plagues pels productes químics utilitzats com plaguicides, herbicides o fertilitzants. L’elevat consum d’aigua que es un bé escàs i la gran quantitat de purins generats per la ramaderia, que contamina sols i aigües.

Unit a aquest tema s’afegeix el problema associat de la fam, ja que al Tercer Món moren moltes persones per manca d’aliments. Per a solucionar aquest problema es fonamental donar prioritat als productes per al consum intern de la població amb cereals, llegums.. i no pas als dedicats a l’exportació com coto i cafè. A més cal proporcionar terra a molts pagesos que no en tenen perquè les seves zones tradicionals de conreu han estat destinades a altres usos.

2. FACTORS QUE CONDICIONEN EL PAISATGE AGRARI 2.1 FACTORS FISICS O NATURALS -

El clima: la temperatura i la humitat determinen el cicle vegetatiu de les plantes, el creixement . També ho determina les adversitats meteorològiques i els límits climàtics pel conreu on la latitud determini diferents zones climàtiques del

17

planeta i l’aigua es un factor determinant ja que es perjudicial l’absència i l’excés d’aquesta ja sigui per exemple en precipitacions.

-

El relleu: l’altitud influeix pel gradient tèrmic vertical ja que cada 100 metres es perd un grau i el pendent, com conrear en terrasses.

-

El sòl: es transforma constantment i es el resultat d’interaccions del relleu, clima i acció antròpica. Es la combinació de la roca mare i matèria orgànica en superfície anomenat humus que determina la fertilitat. També influeix el gruix del sol i el grau d’acidesa del sol ja que com més àcid, menor rendiment dels conreus.

2.2 FACTORS HUMANS O ECONÒMICS

L’agricultura va ser descoberta per l’esser humà sobre l’any 10000 a. C a la zona del Pròxim Orient. Capaç de produir aliments per fer front al creixement de la població i augment o creixement de paisatges agraris que es transformen segons les necessitats.

L’espai agrari es el resultat de l’acció humana, sobretot amb la mecanització, la rompuda de noves terres, els avenços tecnològics amb especies més productives, etc. La rompuda del sòl es la posada en explotació de les terres verges que provoca la desforestació de boscos. La correcció i fertilització del sòl per exemple amb els abancalaments de terrenys inclinats i dessecació de zones pantanoses, un exemple son els pòlders a Holanda que son camps de conreu en terres submergides sota el mar.

També l’adob natural dels sòls potencia la fertilitat. I la fertilització artificial del sòl amb adobs químics que poden provocar esterilitat i contaminació d’aqüífers. L’extensió dels regadius, com aspersió i degotament. El regadiu te dos avantatges agraris ja que afavoreix els conreus intensius més rendibles i estén l’espai agrari a zones estèrils o desèrtiques. El reg localitzat recomanat per estalviar aigua seria el de habilitar un estany o dipòsit, instal·lar tubs subterranis de PVC perforats i instal·lar maquines dosificadores i dipòsits de fertilitzants i plaguicides controlades per ordinador. La mecanització i motorització del camp on les maquines com tractors han transformat el camp, conseqüència directe de la industrialització. La industria i l’agricultura es beneficia, encara que es necessiten unes condicions mínimes com grans superfícies de conreu. Els avenços biològics, on s’aconsegueix més productivitat amb selecció, millora i difusió de noves llavors i especies ramaderes. La domesticació de plantes i animals, juga un

18

paper important els laboratoris i els conreus transgènics amb unes repercussions encara no aclarides sobre l’esser humà per la utilització de productes químics.

3. ELEMENTS QUE IDENTIFIQUEN EL PAISATGE AGRARI

3.1 LES PARCEL·LES

La parcel·la es la unitat tècnica de conreu i divisió elemental de l’espai agrari. Cada parcel·la queda definida per: -

La forma de les parcel·les, geomètrica regular o irregular.

-

El grau de concentració de les parcel·les, disperses on s’intercalen vies de comunicació, espais forestals...i concentració parcel·laria on es reuneixen en un mateix espai per acord dels propietaris.

-

Els límits de les parcel·les, de dos tipus; el paisatge de camps oberts típic d’Europa Central amb el paisatge multicolor que demostren diferents usos, i els camps closos, per murs o talús, que s’adapten al relleu, i aplicable també a les comarques ramaderes,

3.2 EL RÈGIM DE PROPIETAT

-

La propietat col·lectiva o comunal, que son maneres tradicionals d’explotació que tendeix a desaparèixer com règims patriarcals o tribals (Àfrica), les propietats municipals com en l’Europa preindustrial, la propietat estatal en els antics països comunistes i la propietat cooperativa amb associació d’agricultors.

-

La propietat individual o privada on una sola persona es el propietari. Hi ha latifundis més propi de l’agricultura moderna i minifundis d’extensió petita i rendiments baixos.

3.3 SISTEMA D’EXPLOTACIÓ

Es la unitat de producció agrària utilitzada per una empresa o persona independentment de que sigui el propietari de la parcel·la. Hi ha dos tipus: els sistema d’explotació directe on el titular i el propietari es la mateixa persona i el sistema d’explotació indirecte on el titular i el propietari d’una explotació agrària no són la mateixa persona 19

on diferenciem dues modalitats; l’arrendament que es un contracte de lloguer on el titular paga una renda variable o fixa en terminis i la parceria que es una propietat compartida on el titular aporta treball i el propietari les despeses d’explotació, encara que esta en retrocés.

3.4 TIPUS DE CONREU

Amb diferents colors, fisonomia i dibuix. Hi ha conreus anuals o herbacis com grans planes cerealistes, amb lleguminoses i conreus de cicle vegetatiu curt. I conreus perennes amb plantes de diferents anys de vida com el conreu arbustiu com la vinya i els conreus arboris.

3.5 SISTEMES DE CONREU

-

Agricultura de subsistència: per l’autoconsum, amb policultiu extensiu i poc rendible.

-

Agricultura de mercat: amb dependència dels preus. Monocultiu intensiu, tecnificat i desenvolupat.

-

Agricultura intensiva: amb el màxim aprofitament del sòl, monocultius, inversions i de mercat.

-

Agricultura extensiva: poca inversió, grans parcel·les, cereals als EUA, i monocultiu.

El monocultiu es un únic conreu, d’agricultura normalment extensiva i especialitzada, i el policultiu es de diferents plantes ja sigui de secà o de regadiu, poca mecanització i propi del mediterrani.

3.6 L’HÀBITAT RURAL

Al poblament rural, l’espai agrari esta ordenat per servis d’assentament estable a un grup humà dedicats exclusivament a tasques agrícoles i ramaderes.

-

Grau de concentració de l’hàbitat rural: habitat rural concentrat amb nuclis ben definits, hàbitats rurals dispers amb cases aïllades i hàbitat rural intercalar o pròxims.

20

-

Tipus d’agrupament rural: de les condicions físiques del lloc com relleu o existència d’aqüífers, de l’organització del treball i l’ús de la terra (xarxa de comunicacions), el regim de propietat de la terra, on per exemple el latifundi dificulta la concentració de cases rurals. Es presenten de tres formes: 1. poble lineal o poble carrer.2. poble apinyat o massís amb necessitats de defensa.3. poble rodó entorn d’una plaça central.

-

Tipus i funcions de l’habitatge rural: la casa rural es el instrument bàsic del camperol per desenvolupar les activitats productives. S’adapta al medi geogràfic i al sistema d’explotació, reflexa creences i es un perfecte indicador de l’estructura agrària com els canvis en el temps. Hi ha de dos tipus, la casa bloc on totes les dependencies estan sota un mateix sostre i la casa dissociada amb diferents edificis.

4. PAISATGES AGRARIS DEL MÓN

Resultat directe de l’acció de l’esser humà sobre la natura des del Neolític. Hi ha diversos

paisatges

que

reflecteixen

diferents

societats

rurals

amb

diferent

desenvolupament. Dos tipus bàsicament:

4.1 PAISATGES AGRARIS TRADICIONALS

A les zones menys desenvolupades, com la zona intertropical i la zona temperada europea.

- Agricultura itinerant o conreu sobre artigues. Es arcaic de països tropicals. Es tallen arbres i es cremen, les cendres son riques en potassa, per la primera collita. De sòls tropicals poc fèrtils, de dos o tres anys, després abandó.

- Agricultura serera, es una agricultura primitiva sedentària de secà. A Senegal.

- Agricultura irrigada. Tradicional de l’Àsia Monsònica, al sud-est asiàtic, amb cultiu d’arròs a les valls fluvials i planes al·luvials, amb elevada densitat de població.

- La Revolució Verda. Únic mitjà de vida dels països subdesenvolupats on s’intenta modernitzar millorant els conreus. Es requereix una reforma agrària en profunditat, amb millor repartiment de terres. Es un cercle viciós de pobresa.

21

En resum es localitza en més de 2/3 partes del món, als països subdesenvolupats.

Agricultura de policultiu, de subsistència amb ramaderia extensiva en prats natural i baixa productivitat, sense adobs, poc capital i poca tecnologia.

4.2 PAISATGES AGRARIS EVOLUCIONATS

Es localitza als països desenvolupats, menys 1/3 part del món. Amb tecnologia. En agricultura es característic el monocultiu i l’agricultora de mercat. La ramaderia es extensiva amb pinso i intensiva o estabulada. Amb tecnologia agrària i elevada productivitat amb ús d’adobs, maquinària.

-Característiques generals: la Revolució Industrial sorgida a Anglaterra al segle XVIII va començar a produir canvis socioeconòmics en aparèixer el treball amb maquines a les fabriques i nous sistemes de transport. Va provocar un desenvolupament de l’agricultura de mercat o comercial, on s’afavoreix el monocultiu i la concentració parcel·laria, i l’agricultura socialitzada als països soviètics.

- Agricultura i ramaderia de mercat: diferents tipus: agricultura de mercat intensiva de països vells com en Europa Occidental i Japó, que tenen agricultura dual i paisatges agraris. Agricultura de mercat extensiva de països nous amb una historia agrícola de fa 200 anys, i ja des del principi amb tècniques modernes, monocultiu i per exportació. I agricultura de mercat de plantació, propi de països subdesenvolupats, amb un paisatge agrari tradicional, i monocultiu per exportació als desenvolupats.

- L’agricultura de la Unió Europea: es de mercat, seguint les directrius de la P.A.C o Política Agrària Comuna. Que estableix quotes de producció per a cadascun dels països i productes. Hi ha greus enfrontaments. Característiques agràries: * La població activa del sector primari es escassa, ja que hi ha mecanització. * L’agricultura te forts contrastos climàtics, edafològics i socioeconòmics. * La mecanització, el consum de fertilitzants, el nivell d’inversions i la producció son molt alts. * La ramaderia te una gran amb cria industrial del bestiar.

Els problemes actuals es resumeixen en les microexplotacions, amb l’excés de petites parcel·les, poc rendibles. I els excedents on la PAC estableix preus màxims i mínims per als productes, límits de producció que ocasionen abandó d’explotacions.

22

- El sector agrari a Espanya. 4% del PIB, amb 20 milions d’hectàrees on un 84% de secà i un 16% de regadius. En l’agricultura espanyola el tema fonamental són els preus, FEOGA intervé en els mercats agrícoles amb directrius de la PAC, per regular els preus.

Destaca en l’agricultura espanyola els cereals, la vinya, oliveres,etc. també l’arròs i conreus de tipus industrial com el cotó i canya de sucre. La ramaderia tampoc es del tot idònia en el territori espanyol per la manca de pluges. S’afegeixen farratge i pinsos compostos, hi ha pocs pastos frescos. Dues zones ramaderes on a Galícia, vaquí i Catalunya porcina. La silvicultura aporta poc a l’economia espanyola, un 0.24 del PIB, uns exemples són la producció de fusta i suro.

- L’agricultura al Japó. Es un exemple diferent. Es una agricultura retardada i modernitzada ràpidament, amb una reforma agrària en profunditat. Es donen propietats als camperols ,i s’ajuden amb màquines i fertilitzants, amb una elevada productivitat i una escassa mà d’obra. Agricultura a temps parcial amb temps lliure.

- Agricultura i ramaderia socialitzada. Antics països soviètics on predominaven les explotacions estatal col·lectives. L’Estat planifica la producció agrària i el mercat, establint mínims i màxims per a preus i quantitat de producció. Dos models: * El model soviètic. La Unió Soviètica tenia la superfície agrària més gran del món. Al 1917, col·lectivització forçosa de la terra, 3 sistemes: el Kolkchoz, o granja col·lectiva en que l’Estat cedia la terra a perpetuïtat a una cooperativa de camperols, el Sovkhoz que es una granja estatal on la propietat i explotació la realitza l’Estat amb brigades d’obrers-camperols, com fabriques agràries, tecnificades, rendibles. El Dvor, explotació privada concedida als agricultors com a premi pel treball als Kolkhoz. Totes aquestes col·lectivitzacions amb problemes ja que era una agricultura poc diversificada, poc productiva, amb producció insuficient i productes de poca qualitat. * El model xinés. El problema era aconseguir alimentar a tanta població. Al 1958 Mao Tse-Tung va implantar la col·lectivització de la terra amb comunes populars. Mort Deng Xiao Ping al 1997 es van fer reformes econòmiques per fer desaparèixer el comunisme de Xina,i apareix el mercat lliure, amb més producció. Ha sortit de la subalimentació, hi ha mecanització que representa un perill i possible atur.

- Agricultura i ramaderia de plantació. En els països subdesenvolupats, al costat de paisatges agraris tradicional, també evolucionats com plantacions i hisendes, però la producció cap als països desenvolupats, no per alimentar als països pobres. La plantació es una explotació agrícola situada a la regió tropical o subtropical, amb treballadors 23

assalariats i fins comercials, per exemple cafè i te. A Llatinoamerica el nom es hisenda.

Algunes característiques són, necessitat de capital, organització comercial i facilitat de transport. Agricultura especialitzada en un sol producte o monocultiu, amb tècniques avançades. Agricultura molt rendible amb tecnificació i ma d’obra barata. Problemes per la dependència dels preus en el mercat mundial.

- Agricultura i ramaderia d’especulació. De caràcter comercial per que s’orienta no sols cap al mercat intern sinó també a l’extern, es dona als països nous com Canadà, EUA, amb tecnologia, agricultura extensiva sobre grans extensions. Molt important EUA, on els agricultors estan organitzats en grans empreses propietàries d les explotacions agràries. Cada regió especialitzada, belts o cinturons de conreu. Important extensió del regadiu amb projectes hidrològics als rius Colorado, Columbia...amb selecció de llavors i races ramaderes, penetració de les relacions de la industria al camp, ús de tècniques més modernes d’explotació i relació amb grans firmes comercials.

4.3 LA SILVICULTURA Es la cura i explotació dels boscos. El recurs més important es la fusta per fabricar moble i construcció i pasta de paper. Els principals productors EUA i països escandinaus. També el suro i resina per coles i pintures els boscos tenen un us cinegètic, son reserves de caça i pesca. Problemes de desforestació .

5. LA PESCA I ELS SEUS PROBLEMES

5.1 ELS RECURSOS MARINS

Font d’alimentació bàsica i de molts productes derivats, com farines, olis i fertilitzants, els quals tenen la seva aplicació en l’agricultura in el la industria. Captura, manteniment i construcció de vaixells i estries de pesca, també industries conserveres. No totes les zones ocupades per mars i oceans son productives. Destaquen els caladors, sobretot en la plataformes continentals que tenen les condicions propicies per al desenvolupament de peixos i l’acumulació de matèria orgànica, així com les condicions d’iluminació i temperatura. Estaca el fitoplàncton o matèries vegetals que serveixen d’aliment pels peixos. També es important la coincidència de corrents marins càlids i freds, om en Terranova i mar del Japó

24

5.2 TIPUS I MÈTODES DE PESCA

Pesca d’altura, molt allunyada de les costes i la tradicional pesca de litoral, a prop de les costes amb vaixells petits i mètodes artesans.

- Tècniques tradicionals. Almadrava amb xarxes fixes, la pesca amb traïnya que la captura de peixos de superfície com la sardina, areng...i la pesca d’arrossegament amb xarxa en forma de bossa que s’arrossega pel fons recollint tot el que troba, potser es el menys respectuós. També amb ham. Als països menys desenvolupats. A mercats locals i regionals , peix fresc a les llotges.

- Tècniques especialitzades. La pesca elèctrica amb cap elèctric que els aspira amb bombes succionadores. Els vaixell factoria amb la transformació dels productes de la pesca en el mateix moment de la seva captura on es neteja, congela i es prepara en conserva o salaó.. Es pesca d’altura si es en alta mar i pesca costanera prop de la costa.

En la pesca d’altura, vaixells amb tecnologia avançada amb sonars i GPS que detecten els bancs de peixos i romandre als caladors uns quants mesos.

5.3 LA PRODUCCIÓ PESQUERA

Expansió desprès de la Segona Guerra Mundial, es va perfeccionar el sistema de conservació, captures, problemes de sobreexplotació, amenaça de sobrepassar el límit de reproducció natural.

-

Els caladors. Sobretot a l’hemisferi Nord han descendit. Destaca l’Oceà Pacífic a la zona de l’Asia Oriental i l’Atlàntic.

-

Distribució quantitativa de les captures. La captura de peixos representa el 80%.

També es important els mol·luscos, crustacis i cefalòpodes. Perill de balenes en extinció.

-

Comercialització de la pesca. Un terç de les captures mundials s’orienta cap al mercat internacionals. Països exportadores són Canadà, EUA i Noruega. Japó, important consum intern. Les importacions d’uns 15 països suposen el 85 % del total mundial.

5.4 ELS PROBLEMES DE LA PESCA

25

La sobreexplotació dels caladors. De les 22000 especies de peixos nomes aprofitem pocs. Excessiva explotació

i esgotament de molts bancs de pesca als països

desenvolupats i exploten il·legalment caladors de països subdesenvolupats com Somàlia o Xile. També l’ús d’arts destructives com les xarxes de deriva.

Extensió de la jurisdicció exclusiva als efectes de pesca a les 200 milles des de 1974, amb enfrontaments, ja que uns països defensen drets històrics , i d’altres drets exclusius actuals. Acords internacionals. També problemes per la contaminació de les aigües pels abocaments industrials, urbans...Espanya, obligada a negociar captures i a reconvertir la flota pesquera .Les solucions son fixar un màxim de captures i dimensions de les xarxes, i els conreus o vivers de mar, aqüicultura.

Cap a una pesca sostenible amb la veda ecològica que es un període de temps en que es prohibeix la pesca d’unes determinades especies per tal de permetre que es reprodueixin per solucionar el problema de la sobreexplotació.

5.5 LA PESCA A ESPANYA

Espanya te 4551 km de costes, i es la primera potencia pesquer de la UE. també te important dependència de caladors exteriors, molta demanda, uns 40kg per persona i any. Te amplia tradició històrica. Present a 14 caladors. Amb acords comunitaris i formacions conjuntes.

6. COM ANALITZEM UN PAISATGE AGRARI?

-

Factors físics om relleu i tipus de sol . també el clima.

-

Elements fruit de l’acció humana com edificis, camins, canals. I també la tecnologia utilitzada, amb presencia o absència d maquinaria o noves tècniques aplicades a l’agricultura i ramaderia.

-

Elements del paisatge agrari. Tipus de conreu herbaci, arbustiu o arbres fruiters.

Varietat dels conreus com monocultura o policultura. Sistemes de conreu de secà o regadiu. Dimensions, forma i límits de les parcel·les si son latifundis o minifundis, regulars o irregulars, obertes o tancades. Tipus d’hàbitat, dispers o concentrat i característiques de les edificacions com granges o edificis.

Ramaderia extensiva, intensiva.

26

3. L’ESPAI I L’ACTIVITAT INDUSTRIAL. PRIMERES MATERIES I FONTS D’ENERGIA. 1. Introducció.

2. L’activitat industrial. L’espai industrial, concepte d’indústria, classificació de les indústries, factors de localització industrial (teories, factors físics, factors humans, factors d’aglomeració, espais industrials del món (àrees industrials europees, russes, nord-americanes, japoneses, subdesenvolupades). Tendències actuals de la industria.

El procés industrial i l’empresa.

3. Primeres matèries i fonts d’energia. Fonts d’energia i primeres matèries.

4.Problemes mediambientals.

5. Anàlisi d’un paisatge industrial.

1. INTRODUCCIÓ

La localització en funció de les condicions que l’espai ofereix, on l’espai queda modificat per les activitats industrials. Els espais industrials es converteixen en pols d’atracció per a altres activitats, com per exemple terciàries i també de població. Res seria possible en la industria sense el concurs de les primeres matèries i les fonts d’energia, que en aquest últim cas es molt important les localitzacions. Els països rics guarden amb gelosia les innovacions tecnològiques, i es prenen decisions a distància. La indústria ha propiciat desequilibris regionals, causant del benestar dels països desenvolupats a costa de la pobresa del Tercer Món. La indústria ha propiciat també impactes mediambientals. Es molt important el desenvolupament sostenible, es a dir, que la indústria creixi respectant l’entorn per a generacions futures.

2. L’ACTIVITAT INDUSTRIAL

2.1 L’ESPAI INDUSTRIAL Aquell en que cadascun dels seus components està organitzat en funció de les necessitats especifiques de la industria. Es un espai dotat amb una dinàmica pròpia.

27

-

Espai concret, delimitat, creat i organitzat per l’esser humà per aconseguir la màxima producció al menor cost.

-

Espai complex i heterogeni, amb diverses formes d’ocupació.

-

Espai resultat del cúmul de la història de la seva industrialització.

-

Espai dinàmic en el temps i de relació multidireccional o amb sistema de fluxos, infraestructura densa, transports, telecomunicacions.

-

Espai sotmès a reglamentació i planificació.

2.2 CONCEPTE D’INDÚSTRIA

L’activitat econòmica realitzada per un procés de transformació d’una o diverses primeres matèries naturals o semielaborades en nous productes fabricats en sèrie per satisfer massivament la seva demanda, emprant energia, treball i capital, que augmenta el valor afegit del producte final. Amb mecanització i consum d’energia..

La industria es el resultat d’una evolució històrica que arrenca ales indústries angleses del segles XVIII.

2.3 CLASSIFICACIÓ DE LES INDÚSTRIES •

Segons el tipus d’empresa titular de la indústria. Hi ha empreses publiques, semipúbliques i privades. Capital repartit en accions borsàries amb diferents socis formant societats anònimes, limitades, cooperatives , etc.

•

Segons els processos productius, tenim una industria bàsica, que produeixen bens semielaborats amb destí a altres industries, bens d’equip com les industries metal·lúrgiques de transformació o la de fabricació de bens i industries de consum que son les que van directe al mercat.

•

Segons el tonatge de les primeres matèries transformades, indústria pesada, semilleugera i lleugera que corresponen respectivament a indústries bàsiques, de bens d’equip i de consum.

•

Segons la tecnologia, madures o obsoletes i punta.

2.4 FACTORS DE LA LOCALITZACIÓ INDUSTRIAL

28

-

TEORIES. La primera teoria que intenta explicar la lògica espacial de la localització industrials es la de l’economista Weber, al 1929 centra l’anàlisi en els avantatges econòmics que ofereixen unes regions sobre altres i afirma que els empresaris cerquen el màxim benefici i necessiten reduir costos de fabricació, on el punt òptim es aquell que minimitzi els costos de transport. La millor localització es on el cost de tona per kilòmetre recorregut sigui el mínim. Avui aquesta teoria esta superada per l’avanç del transport. Com a correcció de la teoria weberiana, apareixen a finals dels anys 1950 les teories neoclàssiques que introdueixen

la

noció

de

cost

d

transferència,

el

qual

disminueix

progressivament a mesura que augmenta la distancia recorreguda, però s’encareix en funció de les condicions físiques del territori , de les característiques del producte transportat i del mitja de transport seleccionat. Els factors de localització industrial es poden agrupar en.

-

FACTORS FÍSICS. El medi físic es el marc on s’exerceix l’activitat industrial.

També proporciona les primeres matèries i les fonts d’energia. El relleu i el clima es important per la indústria ja que necessita grans superfícies, condicions topogràfiques adequades, i el clima on tradicionalment se situen en zones de climes temperats. Primeres matèries i la seva localització, ha perdut importància pel desenvolupament dels sistemes de transport. La localització d’indústries pesades o de base s’han ubicat a zones com la conca del Rhur amb les conques carboníferes, a zones portuàries i en definitiva a zones que garanteixen un millor aprovisionament. Fonts d’energia, noves fonts que substitueixen a les tradicionals fòssils, amb mines de carbó, que era un factor locacional de primer ordre. Conservació del medi ambient, amb l’ecodesenvolupament, i un major control legislatiu, on en el Tercer Mon són menys estrictes.

-

FACTORS HUMANS. Els factors del medi físic superats pels avanços tecnologies i el transport. Els factors humans més importants son els econòmics i els demogràfics. En els factors econòmics de localització industrial trobem: EL CAPITAL, amb la substitució de l’home per la maquina. Cada cop es necessita mes capital per adquirir sol, instal·lacions, pagament de primeres matèries, salaris, etc. Hi ha substitució d’empreses individuals per multinacionals. El capital pot crear noves àrees industrials o intensificar les existents. També hi ha les grans seus socials a les grans ciutats. EL TRANSPORT, ha perdut pes gracies als nusos ferroviàries, carreteres,.ports, etc, que asseguren un ràpid 29

abastament i distribució i on l’accessibilitat es essencial. LA INFORMACIÓ I INVESTIGACIÓ, interrelació entre economia i dependència del nivell d’informació. Al costat de les grans ciutats. EL MERCAT DE CONSUM, on les empreses pròximes a la demanda, s’asseguren reducció de costos de distribució i mes flexibilitat en la satisfacció de les necessitats de la demanda. L’ESTAT, que pot intervenir directa o indirectament en la localització

industrial, i en

l’economia liberal l’Estat pot intervenir en corregir la distribució industrial amb l’exempció fiscal, oferta del sòl, creació infraestructures, inversió, etc. EL SÒL, el terreny per instal·lar una fabrica e s una font de desembossament i on es primordial ubicació de pètites i mitjanes empreses a escala local i nacional, amb un progressiu desplaçament a la perifèria metropolitana. En els factors de localització demogràfic trobem: EL TREBALL, amb mà d’obra o capital humà, factors històrics per l’activitat industria, on es important l’absentisme laboral, el nivell de sindicació, la deslocalització, el trasllat d’indústries cap a països del Tercer Món on el treball es més rendible. LES DECISIONS DE L’EMPRESARI, més aviat psicològic que econòmic. Les decisions empresarials son el resultat combinat de la percepció de l’entorn.

-

FACTORS D’AGLOMERACIÓ. Aquestes concentracions industrials originen unes economies externes on la industria atreu a la industria.

2.5 ESPAIS INDUSTRIALS DEL MÓN

Amb forta polarització de la industria en espais concrets.

- ÀREES INDUSTRIALS EUROPEES. Europa era fins inicis del segle XX, l’única area industrial del món. La distribució espacial de la industria europea obeeix a un llarga evolució històrica. Trobem el cor industrial del Rhin al sud de Gran Bretanya.

També el cinturó industrial al voltant d’aquest cor com Catalunya o el Nord d’Itàlia. I per últim la perifèria industrial que son enclavaments industrials en ciutats i capitals. En definitiva disposa d’una antiga tradició industrial, existència de capital per a invertir, tecnologia i mà d’obra qualificada. Això contraresta la manca de primeres matèries. La major concentració es a la zona central entre els rius Weser i Elba, els eixos MilàRotterdam i Paris-l’Havre i el centre de la Gran Bretanya.

- ÀREES INDUSTRIALS RUSSES. Fins al final de la Unió Soviètica, caracteritzat per la forta concentració a l’oest de les muntanyes Urals. També a Siberia. Les principals 30

regions son: Moscou amb un important mercat de consum, mà d’obra i política centralitzada. Urals, amb explotacions de ferro i indústria pesada. Kuzbass, a la Siberia Occidental, amb industria pesada i la ciutat de Novosibirsk. I altres nuclis i enclavaments com Sant Petersburg, Iskurt i Vladivostok. En definitiva posseeix importants recursos naturals però, després del seu passat en el bloc comunista, en l’actualitat atreu empreses estrangeres que busquen mà d’obra barat i ben preparada.

Destaquen les industries siderúrgica, metal·lúrgica, de la fusta, petroquímica, de maquinaria i tèxtil.

- ÀREES INDUSTRIALS NORD-AMERICANES. Amb desequilibrada estructura espacial. Cinturó industrial o industrial belt. A la zona dels Grans Llacs com Chicago, megalòpolis com Boswash, amb 100 milions d’habitants, en 1000 km, major concentració industrial del mon, grans recursos naturals. Llocs amb immigració europea, comunicacions, industries capdavanteres, automobilístiques com en Detroit.

També el Cinturó del Sol o Sun Belt al quadrant sud est i que engloba estats de Texas, Florida, Alabama...que s’han desenvolupat mes recentment, amb recursos petrolífers con en el Golf de Mèxic i indústria aeroespacial i electrònica. A la Costa Oest com a Califòrnia amb el Silicon Valley. I l’oci com parcs temàtics i també indústria aeronàutica con amb la construcció dels Boeing. EUA, es la primera potencia industrial del món gràcies a l’abundància de primeres matèries i fonts d’energia, a l’existència d’un potent mercat interior i a l’aplicació d’una avançada tecnologia. També gracies a l’existència de grans capitals per a invertir ja que els EUA son el centre mundial de les fiances. Lla major concentració a la zona dels Apalatxes i els Grans Llacs, Califòrnia i els estats de Texas i Florida.

-ÀREES INDUSTRIALS JAPONESES. Des de finals del segle XIX, es un arxipèlag muntanyós d’origen volcànic, on escassegen les primeres matèries i les fonts d’energia.

Importa les primeres matèries a canvi de productes industrials d’alt valor afegit. Tres regions litorals i alguns focus aïllats. La regió Toquio- Yokohama- Kawasaki, que estan a una posició central amb la fabricació d’automòbils i electrònica o bens de consum.

També la pesada a Kawasaki amb Fuji Iron Steel. La regió de Osaka i Kobe, més meridional, amb indústries similars a l’anterior. Nagoya que es una àrea intermèdia i destaca el sector tèxtil. I nuclis perifèrics com a Sapporo, la illa de Hokkaido, amb plans estatals.

- ÀREES INDUSTRIALS SUBDESENVOLUPADES. La resta del món amb baix índex de desenvolupament industrial. Nuclis aïllats, dependents d’àrees desenvolupades.

31

Un neocolonialisme, per dependència econòmica. Les multinacionals, responsables del subdesenvolupament industrial. Iberoamerica com l’eix brasiler amb Rio i Sao Paulo, amb jaciments minerals, a Mèxic, Veneçuela o Xile. A Amèrica del centre i sud existeixen països en vies de desenvolupament com Mèxic, Veneçuela, Brasil , Xile o Argentina, amb recursos naturals i mà d’obra abundant en els quals sobresurten industries siderúrgia, metal·lúrgia i química. Asia i Oceania, es heterogènia. La India te un allarga tradició industrial amb el tèxtil. També nous països industrialitzats del Sud Est Asiàtic des de 1970, Singapur, Hong Kong, Taiwan...amb industria tèxtil i electrònica a baix preu. Aquests països disposen d’abundant mà d’obra barata i especialitzada i ofereixen grans avantatges fiscals, fet que comporta que s’hi instal·lin les fabriques de les grans multinacionals. Xina que es una emergent potencia industrial i en transició al capitalismes. Austràlia i Nova Zelanda que no son subdesenvolupats amb desenvolupament industrial i amb llunyania dels mercats, amb Sidney com a focus industrial i mercat intern. Països àrabs en el Golf Pèrsic amb recursos petrolífers. Africa amb escàs grau de desenvolupament i tres àrees: les àrees industrial colonials dependents de multinacionals com Angola, les àrees industrial una mica diversificades amb industria pesada i lleugera, per elits dirigents com països del Magrib, Nigèria o Ghana. I per últim Sud-Africa, únic país desenvolupat del continent amb industria d’època colonial britànica i recursos miners, amb Ciutat de Cap, Johannesburg.

Actualment s’estan suavitzant les diferencies. La UE, s’ha ampliat cap a l’Est. Els EUA, crisi econòmica profunda. Japó ha ralentitzat el creixement.

3. PRIMERES MATÈRIES I FONTS D’ENERGIA

Les primeres matèries i les fonts d’energia sen els elements basics dels sistema industrial mundial. Al final del segle XIX, hi ha un expansió del colonialisme que donen importància als països industrialitzats d’Europa i que no tenien prou amb els seus propis recursos naturals. Dependència exterior en aprovisionament de premeres matèries. Gran dependència per la producció petrolífera del Tercer Mon. Es el punt mes vulnerable del sistema econòmic mundial. El preu de l’energia i de les primeres matèries i la necessitat estratègica d’assegurar-se el seu abastament expliquen les actuals relacions de dependència centre i perifèria.

3.1 FONTS D’ENERGIA 32

L’energia es la base del desenvolupament industrial , ja que sense energia no hi ha industria. Les fonts d’energia la majoria per produir energia elèctrica. El carbó is important la l’arrencada del la Revolució Industrial, contaminant i ja pluja acida. El petroli es la principal font amb un 38%, important a Orient Mitjà, Rússia i EUA. Gas natural un 20%, més net pel consum amb gasoductes. Energia nuclear un 12% i produeix energia elèctrica, amb protestes pel perill i emmagatzematge. Energies alternatives amb un reduït % amb energia solar, eòlica, biomassa. Ecodesenvolupament.

3.2 PRIMERES MATÈRIES

Es el segon component basic sense el qual la industria no existiria. Alguns amb concentració espacial i control polític. Productors Tercer Mon, dependència, amb dos grups, els minerals que poden ser metàl·lics i no metàl·lics i els orgànics que poden ser vegetals i animals.

Les primeres matèries minerals. El ferro es el principal primera matèria metàl·lica.

Rússia i EUA son autosuficients. Son minerals estratègics per la tecnologia capdavantera. També destaca el consum de crom, vanadi, níquel...Les reserves es troben als països subdesenvolupats, amb una importància geopolítica, pel control d’aquestes reserves a traves de les seves empreses multinacionals. Els minerals no fèrrics com el mercuri i estany també son importants. Els fosfats es base per la industria química de fertilitzants per a l’agricultura .

Les primeres matèries orgàniques son importants per la industria tèxtil i agroalimentària. També pel moble i paperera. Son base per la industria tèxtil el cànem, lli, coto d’origen vegetal, la llana que es animal. I la base de la indústria agroalimentària el blat de moro, blat i productes tropicals.

5. ANÀLISI D’UN PAISATGE INDUSTRIAL

Un paisatge industrial es el resultat de l’alteració d’un paisatge natural causada per les activitats

industrial.

La

localització

d’indústries,

infraestructures

i

serveis

complementaris en un determinat lloc modifica el territori dona lloc a un nou paisatge.

33

L’anàlisi d’un paisatge industrial a partir de la seva observació ens permet identificar el tipus d’indústria o activitat industrial que es desenvolupa a la zona i suposar la seva influencia en l’economia del lloc.

Per analitzar un paisatge industrial hem d’observar: Els factors de localització que hem influït en la instal·lació de les industries en aquest lloc determinat, com les xarxes viàries i de comunicació com carreteres o vies de tren.

La proximitat de zones urbanes i residencials que proporcionen mà d’obra per a les industries i poden actuar com a mercat que demana el que s’hi produeix. Existència de fonts d’energia que poden ser no renovables o renovables. Els tipus d’indústria que es pot relacionar amb la industria pesant o la lleugera a partir del es dimensions de les seves instal·lacions i d’elements com grans xemeneies, vies de tren que arriben fins a l’interior de la factoria, etc. Els elements del medi natural com l’estructura del relleu, el pendent o la hidrografia i la possible influencia de la industria en la seva contaminació o transformació. I altres infraestructures i serveis complementaris com abocadores, incineradores, depuradores d’aigües residuals, etc.

34

4.

ACTIVITATS

TERCIÀRIES

EN

LES

ECONOMIES

DESENVOLUPADES 1. Introducció. El sector terciari avui.

2. Característiques de les economies desenvolupades.

3. Activitats terciàries desenvolupades. Concepte, evolució, classificació, distribució mundial i anàlisi per subsectors; transport, les comunicacions, comerç (interior i exterior), administració i concepte, administració publica (educació i sanitat), administració privada(administració d’empreses i activitats financeres) i oci i turisme.

1.INTRODUCCIÓ A les economies desenvolupades la renda per càpita es més elevada, la tecnologia més avançada i controlen els recursos econòmics de la resta del planeta. Hi ha nacions amb grans poder de decisió, i corresponen als països que havien començat amb la industrialització. Dominat per països del Nord i que formen el primer Món, es a dir, els països desenvolupats. Tenen un alt grau de terciarització, un elevat % de població activa que treballa en sector serveis,i un important volum de riquesa. Formen noves activitats, noves tecnologies, noves necessitats. Fins i tot ja podem parlar del sector quaternari que correspon a la direcció empresarial, telecomunicacions...

En definitiva perquè la nostra vida en societat sigui més satisfactòria , les persones tenim unes necessitats que han de ser cobertes com educació, sanitat, seguretat, lleure, transport...el sector terciari agrupa aquests serveis.

1.1 EL SECTOR TERCIARI AVUI

Durant els darrers anys s’ha produït un creixement molt notable del sector terciari, de manera que cada cop son mes grans tant el nombre de treballadors ocupats en aquest sector com la riquesa que genera. El pes del sector terciari en l’economia de cada país es considera un indicador del seu desenvolupament econòmic i social. A causa dels canvis socioeconòmics esdevinguts en molts països desenvolupats, en els últims anys s’ha generat un augment de necessitats de serveis pe empreses i persones, així el sector terciària s’ha convertit en el sector predominant de les economies, es coneix com a

35

terciarització de l’economia. En general, les activitats terciàries tenen una distribució molt desigual per diversos factors com el nivell de desenvolupament del països, la distribució territorial i la densitat de la població ja que els serveis tendeixen a concentrar-se ales zones urbanes segons el grau de riquesa de la població ja que les persones amb poder adquisitiu tenen mes facilitat per a accedir ales activitats terciàries.

2. CARACTERISTIQUES DE LES ECONOMIES DESENVOLUPADES

Han superat totes les etapes de la industrialització. Son societats amb una elevada esperança de vida, una reduïda fecunditat, una assistència sanitària avançada. Encara que no a tots els països desenvolupats hi ha el mateix nivell o grau de benestar social.

Podem diferenciar dos sectors: -

Països postindustrialitzats o hiperindustrialitzats que corresponen a la UE, menys els de la franja mediterrània, EUA, Canadà, Japó, Suïssa, Noruega, Australia i Nova Zelanda. Son països que la majoria se situen a la zona temperada, amb alta densitat de població, població urbana, grans ciutats, sector serveis

que aporta un 60% de la riquesa nacional aproximadament i que

representen aquells països un 14% de la població.

-

Països industrialitzats europeus o de semiperiferia. Amb un 11% de la població mundial i corresponen a països de l’Europa Oriental i Mediterrània. Amb densitat mitjana alta, i amb els sectors secundari i terciari equilibrat.

3. ACTIVITATS TERCIARIES DESENVOLUPADES

3.1 CONCEPTE

Fan referència als serveis prestats a la resta de sectors econòmics, no produeixen bens tangibles, sinó que satisfan les necessitats d’altres sectors econòmics i de la població.

Als països desenvolupats, el sector terciari supera el 50% del total d’actius. Per a que una activitat sigui considerada terciària: -

Intangibilitat. Es valora l’esforç personal de creació de treball. Satisfacció eficient d’una necessitat.

-

Instantaneïtat. Els serveis no poden emmagatzamar-se. L’acte de producció i consum del servei es realitza en el mateix instant.

36

-

Efectivitat. Aspirar a millorar. Molta mà d’obra femenina i ocupació a temps parcial. La industria es el principal client del sector serveis. Es indispensable per al desenvolupament socioeconòmic.

3.2 EVOLUCIÓ

Lent però inexorable creixement del sector serveis, fins i tot actualment un creixement accelerat. En l’antiguitat el sector serveis estava compost per la burocràcia, el clero i l’exèrcit. A l’imperi romà una mostra era la xarxa de comunicacions, les calçades, el transport. Durant la Baixa Edat Mitjana i Renaixement, mostren un dinamisme en el comerç internacional, hi ha una necessitat de serveis comercials, una banca. A la Revolució Industrial destaca el sector secundari, però també el terciari. Actualment cap a la terciarització.

3.3 CLASSIFICACIÓ Heterogeneïtat al sector serveis i difícil de classificar. La classificació de l’ONU: -

Comerç a l’engròs i al detall, restaurants, hotels i reparacions.

-

Transport i emmagatzematge i comunicacions.

-

Finances, assegurances, bens immobles i serveis a les empreses.

-

Serveis comunals, socials i personals.

Altres teories com la de Gotman que va proposar segregar del sector terciari un sector quaternari amb activitats d’alt estatus.

Una altre classificació d’activitats es segons el destinatari: - Serveis a les persones. Inclouen totes les activitats destinades a satisfer les seves necessitats tant individuals com col·lectives. Atenen necessitats bàsiques com educació, sanitat, justícia (serveis socials) i necessitat secundaries com el comerç al detall, turisme, hostaleria que corresponen a serveis al consumidor. Els serveis socials solen estar garantits per l’Estat i son públics, en canvi els serveis al consumidor corresponen a la iniciativa particular i per tant son privats.

- Serveis a les empreses. Son les activitats que serveixen de suport al desenvolupament de les per empreses agrícoles i industrials. A càrrec d’empreses especialitzades a les quals les empreses productores encarreguen la realització de diversos serveis de gestió.

Finances, publicitat, recerca, informàtica, assegurances...

37

- Serveis de distribució. Consisteixen en els serveis de comunicacions i de transports, que permeten que els productes, les persones i la informàtica es desplacin i arribin a tots els punts del planeta.

3.4 DISTRIBUCIÓ MUNDIAL

- Nombre d’actius del sector terciari. 3 nivells de països. Els subdesenvolupats d’Àfrica i Àsia amb m -35% total de la població activa. Països desenvolupats com UE, EUA, Japó, Canadà i nous països industrialitzats asiàtics. I també un grup de països intermedis amb una proporció de 35-50% com Argentina , Brasil, Líbia, Irán. També països socialistes i paradisos fiscals com Bahamas.

- La composició i varietat interna del sector serveis. Als països desenvolupats hi ha equilibri entre subsectors terciaris.

- l’organització en la prestació de serveis. Als països subdesenvolupats caracteritzats per maneres tradicionals, el treball familiar i l’absència de tecnologia. Als països desenvolupats, assalariats i tecnificació dels serveis.

3.5 ANÀLISI PER SUBSECTORS

- Transport: CONCEPTE: transportar es portar mercaderies o persones d’un lloc a un altre amb una infraestructura i un mitjà de capaç de mobilitzar la càrrega com avions, vaixells, etc. El desplaçament va lligat al progrés de la civilització humana, i el transport es avui part constitutiva de la societat moderna. Te caràcter estructurant a les relacions entre l’esser humà i l’entorn. S’escurcen les distàncies espacials i temporals, amb la comunicació via satèl·lit. LES XARXES DE TRANSPORT: densa xarxa de transports amb ports , autopistes, etc. que uneixen països o regions. Amb consum energètic i prestació de serveis. Permeten integrar les regions amb més velocitat i més freqüència i distancia recorregudes. La distancia entre dos punts depèn avui de la naturalesa de les xarxes de transport a què cadascú pertanyi. Una xarxa esta distribuïda per nodes de producció i consum de bens i serveis. La xarxa de transport es la interrelacions entre tots els nodes, enllaços i fluxos que per ells discorren. A cada nivell de desenvolupament correspon una xarxa de transport diferent en complexitat, jerarquia i organització. Les regions millor desenvolupades tenen una bona evolució de la xarxa urbana i sistemes de transports. Hi ha fluxos de naturalesa diferent com bens, serveis, persones, capital i 38

informació. La industrialització es un factor determinant. L’activitat industrial exigeix un ritme de transport i de distribució d’energia creixent i continu i també la industrialització va ser un dels motors del procés d’urbanització en les àrees desenvolupades. ANÀLISI DE LES XARXES DE TRANSPORT: de les àrees desenvolupades amb diferents infraestructures que es combinen tant en connexions interurbanes com intraurbanes, i on l’espai sembla reduir-se. L’accessibilitat als principals centres de mercat, decisió i consum fonamentals per a la localització de les activitats econòmiques. Es important l’anàlisi dels punts d’enllaç i connexions a macroescala. Es molt important Christaller en la seva configuració teòrica dels sistemes urbans regionals on les xarxes de transport son jeràrquiques amb interacció precisa entre la forma de la xarxa i la tasca que desenvolupen i han de fixar-se en el nombre de rutes principals de sortida de cada ciutat. *

El transport es el trasllat de persones , primeres matèries, energia o productes

elaborats. existeixen diversos sistemes de transports segons les maneres com es poden efectuar els desplaçaments, terrestre, marítim, fluvial i aeri. Un sistema de transport està condicionat per dos elements basics: els mitjans que son els ginys mecànics construïts per l’esser humà per tal d’efectual els desplaçaments com l’automòbil, camió, tren, vaixell, avió. I les infraestructures son els equipaments que necessitem utilitzar en els desplaçaments com les carreteres, les autopistes, les vies de ferrocarril, els ports, els aeroports...

El transport aeri ha experimentat un gran desenvolupament a partir de la segona meitat del segle XX. L’avio s’utilitza per a passatgers perquè es ràpid i còmode, encara que també es costos i contaminant i requereix infraestructures aeroportuàries altament tecnificades. El transport per carretera es vincula a la popularització de l’automòbil, però també inclou autocars i camions. Aporta una gran mobilitat en el desplaçament de persones i mercaderies. Depèn d’una xarxa d’infraestructures com carreteres o túnels, que poden ser mes o menys denses i que son costoses en la seva construcció i manteniment. El tren s’utilitza a les zones metropolitanes i en les distancies mitjanes amb l’alta velocitat, on resulta més còmode per als viatgers. Depèn d’una xarxa d’infraestructures com estacions i ponts que son costoses en la seva construcció i manteniment. Transport fluvial es possible nomes en rius amb el cabal i la profunditat adequats. El transport d’energia, existeixen sistemes de transport especials amb

39

conduccions per canonada o per cable per a determinats productes energètics con oleoductes, gasoductes i xarxes d’electricitat. El transport marítim es el sistema mes utilitzat en el comerç internacional ja que permet transportar grans quantitats de mercaderies voluminoses o pesants i pot ser barat, es un mitjà lent emprat en llargues distancies i que requereix infraestructures enormes i d’impacte ambiental, els ports.

Creuers turístics i ferris en trajecte curt. * Articulació del territori. La relació entre activitat econòmica i transport es molt estreta ja que les activitats econòmiques necessiten uns eficaços sistemes de transport, motiu pe qual associem transport i desenvolupament econòmic. Cada dia es mes freqüent la utilització de diversos sistemes complementaris per a transportar viatgers o productes en el que anomenen intermodalitat com vaixell, tren o camió.

- Comerç: CONCEPTE: es una activitat molt antiga que tel la finalitat d’intercanviar els excedents per productes de què es manca. El comerciant es un intermediari que posa en connexió al productor amb el consumidor. Un cop posada en marxa la industria, el comerç es una peça clau per la distribució dels bens produïts, acompanyat amb el desenvolupament del transport. El comerç aporta: utilitat espacial ja que els productes son situats en localitzacions optimes per tal consumidor, utilitat temporal ja que arriben al destinatari en el moment adequat, utilitat econòmica ja que permeten transaccions , preu final elevat i intermediaris. ESTAT ACTUAL: un obstacle per al comerç es la seguretat en la recepció dels cobraments. Una eliminació de frontereres comercials com la UE que faciliten la transferència de capital. Afectat per les variacions esdevingudes en la producció (com la divisió del treball, especialització, etc), transport i consum.

CONSUM INTERIOR: hi ha diferencies segons la població de cada país i la seva extensió territorial, els patrons de consum de cada societat i el nivell adquisitiu, eficàcia del transport i comunicació. Als països desenvolupats hi ha un impacte territorials per la desaparició de petites i disperses botigues de barri per establiments d’autoservei i centres comercials tant a les afores com dins de la ciutat que revaloren el sol urbà.

També hi ha un canvi en la concepció de comerç amb una enorme concentració de capitals i noves estratègies de vendes que provoquen canvis en la producció ja que hi ha circuïts directes entre productor i consumidor, en el transport ja que les xarxes de transport condicionen la ubicació dels comerç i les rutes de repartiment de productes, a més que Internet a obert noves tècniques de venda amb la telecompra i les targetes

40

electromagnètiques. També canvis en el consum amb la presencia important de la publicitat que crea necessitat i canvis en la organització empresarial amb certa concentració empresarial en forma de grans empreses de distribució nacional i internacional, nous mètodes de compra de productes als proveïdors com el renting i els crèdits.

COMERÇ EXTERIOR: es un indicador important de la situació econòmica d’un país i caracteritza el seu grau de desenvolupament. Les exportacions (vendes) i importacions (compres) de cada economia nacional, la relació de la balança comercial són d’altres indicadors. Les característiques del comerç internacionals: - increment del volum i valor de les mercaderies, més diversificades.

- Creació d’un mercat internacional amb fluxos d’intercanvi.

- Abandó del proteccionisme, basats en el liberalisme.

- Directrius que organitza el mercat internacional (GATT).

- Domini del comerç internacional dels països més industrialitzats.

- Creixent influencia de les empreses multinacionals comercials com a pols d’inversió i transmissió de tecnologia.

- Fluxos de producció energètiques i primeres matèries que van del països subdesenvolupats als desenvolupats i en direcció contraria productes industries de més valor afegit i serveis, on sempre la balança comercial afavoreix el països desenvolupats.

- Administració: CONCEPTE: serveis administratius, presa de decisions i l’organització de certs aspectes de la realitat socioeconòmica. Poden ser prestats pels Estats com serveis públics o be per les empreses particulars o serveis privats. Hi ha diferencies ja que l’administració publica pren les decisions en funció de la demanda dels ciutadans i la privada atenent únicament a la situació conjuntural del mercat i l’ànim de lucre. Als països desenvolupats l’Estat ha cobert la prestació de serveis públics. ADMINISTRACIÓ ESTATAL: l’administració publica de certs serveis que afecten el govern de les persones, es la plasmació espacial del poder polític d’un Estat amb funcions com legislar, jutjar, controlar, defensar, recaptar, etc. hi ha diferents models d’Estat com els unitaris o centralitzats on no hi ha delegació en la prestació de serveis entre el focus de decisió central i les regions com per exemple França. Els formalment federats amb autonomia territorial limitada on el govern central retè en exclusiva importants poders com Espanya. els autènticament federals amb autonomia 41

territorial il·limitada com el EUA. Per a que una administració sigui més eficaç hi ha la divisió del territori en regions, que tenen les següents competències; sentiment de comunitat o d’identitat col·lectiva, historia comuna , eficiència tècnica per assignar competencies, area del benefici en la prestació de cada servei ja que em la zona circumdant es beneficia d’ell... Els Estats ha de reestructurar el territori, hi ha un creixent urbanització, transport, habitatge més lluny del treball. Amb serveis més eficaços i pròxims que requereix la descentralització de l’Estat. L’administració estatals atreu empreses privades que es promotor d’obres i consumidora de bens i serveis. La globalització fa aparèixer nous organismes administratius supranacionals. * En alguns països desenvolupats, l’Estat cobreix les necessitats bàsiques de tota la població amb serveis públics. Aquesta política es coneix com a Estat del Benestar.

Generalment els impostos dels ciutadans permeten finançar els serveis de sanitat i educació, gestionats per institucions publiques o entitats privades concertades. * Educació. La importància de l’educació s’evidencia en els plans individual i social, ja que facilita l’autonomia personal, la integració social dels individus i la capacitació professional, i contribueix a l’avenç cientificotècnic i augment del nivell cultural d’un país. Per això es un dels objectius prioritaris dels països establir escolaritat obligatòria, finançar gratuïtat del servei i la igualtat d’oportunitats. La intervenció de l’Estat en l’àmbit educatiu passa per regular els diversos nivell educatius, assignatures, cursos, etapes, beques...hi ha d’invertir part del seu pressupost. Per valorar un sistema educatiu, hi ha indicador de qualitat com la taxa d’escolarització, la taxa d’alumne universitaris, la proporció alumnes –professors o la taxa d’alfabetització. I la despesa publica en educació. * Sanitat. La salut es una necessitat basic de totes les persones que cal cobrir de manera prioritària ja que implica garantir el dret a la vida de la població en unes condicions dignes. Es un objectiu fonamental un sistema sanitari que millori els nivells de salut i prolongui els anys de vida de les personés i el tractament de les malalties i redueixi les desigualtats en la prevenció. Enorme inversió per a mantenir una xarxa de centres dotats tècnicament i una plantilla de personal sanitari. Les principal línies d’actuació son l’atenció primària, l’atenció especialitzada i la subvenció de medicaments. Uns indicadors son l’esperança de vida, la taxa de mortalitat infantil o el nombre de pacients per metge així com de llits hospitalaris.

42

ADMINISTRACIÓ PRIVADA: direcció i gestió de les empreses. Normalment tota empresa te una planta de producció i una seu social. A partir de 1980 més empreses multinacionals que integren producció, mercat i organització. Hi ha empreses subcontractades i empreses especialitzades. La creació d’una empresa amb la circulació d’informació , hi ha plans estratègics de futur, focus de poder, de decisió com en grans ciutats dels EUA, Japó i UE. Totes amb CBD. * El sector terciari també inclou els serveis vinculats a l’administració

o gestió

d’empreses i el sector bancari. * L’administració d’empreses: inclou una gran varietat d’activitats econòmiques relacionades amb la gestió empresarial com recursos humans, comptabilitat, fiscalitat, assegurances,publicitat, assessoria jurídica, informàtica....la importància economista de les activitats de gestió empresarial es alta perquè genera ocupació i requereix treballadors especialitzats, als paios desenvolupats representa un 20-25% dels llocs de treballa del sector terciari. Cada cop més aquestes feines les efectuen empreses de gestió dedicades a la prestació de serveis, una externalització, fins i tot de la producció. Estan experimentant un constant creixement, d’acord amb el procés de terciarització de l’economia. * Les activitats financeres. Activitats que s’ocupen de canalitzar els moviments de capitals com transaccions de diners, accions... Les entitats financeres actuen com a intermediàries en aquestes operacions i poden se de diversos tipus, bancs, caixes d’estalvis...Es freqüent que les entitats financeres combinin diversos serveis com préstecs, gestió de l’estalvi , realització de cobrament i pagesetes o canvi de monedes, que ofereixen a empreses i persones a canvi d’interessos o comissions. Tot i que les activitats financeres no ocupen un gran nombre de persones,la seva importància es considerable ja que generen elevats beneficis econòmics. Actualment el sector bancari tendeix a la concentració i la creació de grans entitats bancàries que inverteixen en tota mena d’activitats om assegurances o constructores. Cada vegada es més important la banca on line.

- Oci i turisme: CONCEPTE: hi ha una despesa important, i es necessita una infraestructura de turisme. Els serveis d’oci van acompanyats en les economies desenvolupades pel turisme. En alguns països han estat frenats pel terrorisme. L’OCI I LA SEVA EVOLUCIÓ: fenomen propi de societats desenvolupades i urbanitzades, amb ocupació del sol urbà, centres comercials i establiments dedicats a la diversió 43

publica. També en el mateix habitatge amb els videojocs i els parcs temàtics. ANÀLISI DEL TURISME : es l’activitat d’oci qui consumeix més recursos en les economies desenvolupades. Qualsevol desplaçament que realitzem fora del nostre entorn habitual, així com les activitats efectuades durant aquest desplaçament. Es important el poder adquisitiu de la població. * Les activitats d’oci son les que es duen a terme en el temps de lleure, es a dir, el temps no dedicat a la feina i han assolit un gran desenvolupament en els darrers anys. Inclouen els espectacles, esports, hostaleria, turisme. Aquest últim ses una activitat lúdica que implica el desplaçament temporal de persones forma de la seva residència habitual durant més d’un dia. A diferencia d’altres serveis que cobreixen necessitats primàries, el turisme atén unes necessitats secundàries, amb origen als països desenvolupats. El terme turisme procedeix de la paraula tour o circuit que era el viatge cultural que realitzaven alguns anglesos acabalats per Europa durant el segle XIX. Afavoreixen el desenvolupament del torcíem l’augment del temps de lleure i una major estabilitat econòmica, així com el clima, transports, etc. El turisme crea llocs de treball directes i indirectes, incentiva el desenvolupament d’altres activitats com restaurants o hotels i afavoreix la construcció d’infraestructures i equipaments. * Tipus de turisme: oferta diversificada i creixent demanda. Cultural, de litoral, de muntanya i de paisatges exòtics. * Tendències del turisme: augment de la qualitat, major varietat de l’oferta de turisme, diversificació de les destinacions i aparició de nous turistes moc de l’est d’Europa. * Efectes negatius del turisme: desequilibris en els ecosistemes naturals, contaminació atmosfèrica, del sol, aigua. Precarietat laboral, i augment dels preus dels productes i serveis.

44

5. EL PROCÉS D’URBANITZACIÓ DEL PLANETA 1. Introducció.

2. La geografia urbana: la definició de ciutat, la definició d’urbanisme, teories urbanes.

3. El procés d’urbanització al planeta. Concepte, historia de la urbanització , la morfologia urbana i els diferents models d’urbanització.

4. Fenòmens urbans actuals. Les grans concentracions urbanes i les tendències actuals.

5. Repercussions de la urbanització. Ambientals i socioeconòmiques. La gestió de la ciutat.

1. INTRODUCCIÓ

Les primeres ciutats a Mesopotàmia i des de llavors l’expansió urbana ha estat continua.

L’Edat Mitjana va significar la consolidació de la ciutat, a partir del Renaixement i la Revolució Industrial va significar el naixement d’una nova classe social, la burgesia.

La ciutat esta en evolució constant, que queda reflectida en el paisatge i funcions, fins i tot s’ha arribat a considerar la ciutat com un organisme viu, que neix, creix i en alguns casos desapareix o roman letàrgica en els seu procés vital.

2. LA GEOGRAFIA URBANA

L’estudi de les ciutats ha estat abordat per diferents disciplines de les Ciències Socials. I s’estudien aspectes formals com la arquitectura, estètics mitjançant la historia de l’art, les relacions dels habitants amb la sociologia, etc. La geografia urbana estudia la ciutat i el fenomen urbà i el seu principal repte es trobar una definició adequada per al concepte de ciutat i d’espai urbà. Definir de diferents criteris com la grandària, el nombre d’habitants, la morfologia...

2.1 DEFINICIÓ DE CIUTAT

A l’Edat Mitjana, la ciutat estava delimitada per muralles, a partir del segle XIX o des de la Revolució Industrial, els límits son més difusos entre espai urbà i espai rural.

45

L’enderrocament de les muralles suposa el creixement urbà. Utilitzem per definir les ciutats: - El número d’habitants, que es el més emprat tradicionalment i a la vegada el menys fiable. Els considera ciutat a Espanya a partir dels 10000 habitants, a Japó a partir dels 30000. Les ciutats es caracteritzen perquè els seus habitants es dediquen a activitats no agràries. Aquest criteri es vàlid per a països desenvolupats però no per a països subdesenvolupats, en el quals mes d’un 50 % dels habitants depenen d’activitats agràries. A França a partir de 2000 hab.

- Per la densitat de població. La ciutat es un espai densament poblat. Per exemple a la India hi ha uns 390 hab/km2.

- Morfologia, amb edificis alts, ús intensiu del sòl, infraestructures viaries, etc. Gran concentració d’edificacions. Els plànols urbans son representacions a escala de les ciutats que permeten conèixer quina ha estat l’evolució de les ciutats i ens mostren com s’organitza el seu espai , es a dir la seva forma o morfologia, el traçat dels carrers i altres vies de comunicació, la forma dels edificis, la distribució de les zones verdes, etc. el plànol irregular on carrers i disposició dels edificis son desordenades, cap planificació prèvia, característic dels cascos antics de les ciutats d’origen medieval tant cristianes com musulmanes que creixien dins d’un recinte emmurallat. El plànol ortogonal es clarament ordenat en que els carres es disposen de forma paral·lela i s’encreuen formant angles rectes. Les cases s’agrupen en illes de cases i formen un tramant senzill que es fàcil d’ampliar. El seu origen es troba en les ciutats gregues i romanes i als eixamples de ciutats en el segle XIX, i serveixen per facilitat el transit, ja que els carrers solen estar travessats per alguna via en diagonal. I el plànol radiocèntric esta ordenat a partir d’una sèrie de vies que arranquen d’un mateix punt central que es prolonguen de forma radial, i que aquestes vies estan tallades perpendicularment per unes altre vies concèntriques,i permet l’accés rapi al centre de la ciutat per les vies radials i s’adapta a topografies complicades, on la major dificultat es la de la comunicació entre els diversos punts de la perifèria de la ciutat ja que obliga a passar pel centre.

- Funció. Amb doble funció. Es un centre organitzador del territori i la població esta especialitzada en activitats secundaries i terciàries. A les ultimes dècades hi ha una confusió funcional entre espai rural i urbà. Funcions residencial, comercial, administrativa, industrial, cultural.

- La cultura urbana. La Escola de Chicago diferència la ciutat i el camp en funció de les relacions dels seus habitants. La ciutat condicionava el comportament urbà. L’avanç 46

dels sistemes de telecomunicacions produeix una progressiva desaparició d’allò rural als països desenvolupats.

Alguns elements substancials de fet urbà són el volum demogràfic i l’alta densitat de població, també la morfologia, les activitats econòmiques, la capacitat innovadora i vocació difusora i l’heterogeneïtat social i intensitat de les relacions.

* Durant segles, la majoria de la població va viure en pobles dècada al cultiu de la terra.

Les ciutats eren petits nuclis en els quals se celebraven ells mercats i es concentrava l’administració. Al llarg del segle XX les ciutats es van anar convertint en grans aglomeracions humanes, cap al 1900 tan sols el 14% de la població del planeta vivia en ciutats però, a finals de segle, aquest %era del 40% i en molts països superava el 80%.

Es important el concepte de taxa d’urbanització que es la relació entre el nombre d’habitants que viuen a les ciutats respecte del total de població d’un territori.

2.2 DEFINICIÓ D’URBANISME

Des de la geografia urbana, l’urbanisme es denomina per fer referència a tot allò que s’ha relacionat amb la ciutat. Se supera ela pla físic i s’endinsa en els social i sistèmic.

Hi ha superació de la dualitat camp i ciutat pels processos de suburbanització i rururbanització. No hi ha frontera física en l’espai que determini on acaba la ciutat i comença el camp, per que hi ha elements interrelacionats entre si.

2.3 TEORIES URBANES •

TEORIA HISTORICISTA. Cada ciutat s’entén com un procés únic, acumulatiu i històric que ha anat prenent forma per esdeveniments.

•

TEORIA DE L’ECOLOGIA HUMANA. Al 1925 l’escola de Chicago amb Park (La ciudad —dice Park— ha sido descrita como el hábitat natural del hombre civilizado. En la ciudad, el hombre ha desarrollado la filosofía y la ciencia, y se ha convertido no sólo en un animal racional sino también en un animal sofisticado. La ciudad y el entorno urbano representan para el hombre la tentativa más coherente y, en general, la más satisfactoria de recrear el mundo en que vive de acuerdo a su propio deseo. Pero si la ciudad es el mundo que el hombre ha creado, también constituye el mundo donde está condenado a vivir 47

en lo sucesivo. Así pues, indirectamente y sin tener plena conciencia de la naturaleza de su obra, al crear la ciudad, el hombre se recrea a sí mismo. En este sentido y en este aspecto podemos concebir la ciudad como un laboratorio social." (Robert Park, "La ciudad y la ecología urbana y otros ensayos" Editorial Serbal)i Burgess, pensament que la ciutat te per la naturalesa de les relacions socials un creixement progressiu cap al seu exterior, major o mento segons l’antiguitat del grup social i relacions atracció o repulsió social. El seu objectiu era predir la distribució futura del treball i de la residencia dels grups social urbans.

•

TEORIA ECONOMÈTRICA. Ciutats com a estructura d’activitats en l’espai que faciliten la producció, distribució i consum del bens materials. Lesa activitats econòmiques es disposen de manera que es minimitzen els costos.

L’espai es també un recurs, ja que proporciona l’ambient on produir o consumir.

Hi ha diferents models de localització espacial com el de la localització industrial. També el de la teoria del lloc central per Walter Christaller. I el model radial de renda i accessibilitat basat en un concepte de Von Thunen.

•

TEORIA SISTÈMICA. Un assentament urbà no creix a partir de si mateix, com ho fa un organisme biològic, sinó que es el producte acumulat de les decisions repetides de moltes persones i instancies.

3. EL PROCÉS D’URBANITZACIÓ AL PLANETA

Per elements i factors canviants en el temps, resultat d’una evolució històrica.

3.1 CONCEPTE

S’entén per procés d’urbanització el creixement i desenvolupament de les ciutats i la difusió de les característiques urbanes per l’espai a llarg del temps. No es nomes el simple creixement d’una ciutat, també en la difusió social del fenomen urbà. No es homogeni a totes les regions , ni de velocitat, ni de resultat a que ha donat lloc.

3.2 HISTÒRIA DE LA URBANITZACIÓ

48

Tres etapes principals, la preindustrial, industrial i post industrial. De diferent durada, amb factors històrics i politics diferents. No va néixer en el mateix temps a tot arreu del planeta, amb difusió diferent.

o LA CIUTAT PREINDUSTRIAL. Les primeres ciutats. Lligat a la Revolució Neolítica, que possibilita el naixement de l’economia productora i aparició de l’agricultura i la ramaderia. Amb excedent alimentari, sedentarització, residencia fixa i també excedent demogràfic.

Activitats dins el grup social com artesans o soldats. Apareixen les primeres ciutats a la Revolució Neolítica, també podem anomenar revolució urbana. L’esser humà gestiona el territori on habita, intervé e el medi físic. S’instal·len a regions de sol fèrtil i clima òptim , a valls fluvials les primeres ciutats.* mapa conceptual pag258. Al 4500 a.c neixen les primeres ciutats a la regió de Mesopotamia, actual Iraq, al voltant de dos grans rius com el Tigris i el Eufrates, però encara més antic es l’assentament de Jericó cap al 7000a.c. Des del Pròxim Orient, el fenomen urbà es dirigeix cap a la Vall del Nil i Indus. A l’Extrem Orient al 14000ac pel riu Groc. I al continent americà al Yucatan, amb la cultura maia. La ciutat clàssica: es consolida coma forma espacial i com a forma d’organització social. La civilització fenícia o talassocràcia es basava en el domini del comerç marítim pel Mar Mediterrani. La ciutat com un element més de la seva activitat comercial com per exemple Gadir o Cadis. A la civilització grega la ciutat com a doble espai, el de l’acròpoli o ciutat emmurallada en un tossal amb temples i llocs sagrats i el camp circumdant amb cases organitzades racionalment en quadrícula o traçat hipodàmic, un plànol ortogonal que du el nom a l’arquitecte Hipòdam de Milet, entorn d’un espai públic com àgora, teatre o estadi. Amb cert grau de democratització com en Prienne. La civilització romana amb forta expansió urbana amb un autèntic sistema urbà, on el centre vas ser la ciutat de Roma durant tot l’imperi. La morfologia de la ciutat romana era similar a la grega com Pompeya o Herculà. Amb clavegueram, aigua corrent, edificació en altura, etc. La ciutat com element administratiu amb capacitat organitzatiu del territori que l’envolta o ager. La ciutat romana quasi independent de l’activitat agraïa, amb funcions urbanes.

49

Lutecia o Paris, Augusat o Saragossa, Emerita Augusta o Mérida com a capitals regionals. Lucus o Lugo, Legio o Lleó com a centres militars.

L’actual sistema urbà europeu té les arrels en el procés urbanitzador romà. El plànol hipodàmic va ser aplicat als campaments militars i ales ciutats que van fundar. En el traçat en quadricula van destacar dos carrers: el cardo amb orientació nord - sud i el decumanus est – oest que s’encreuaven al fòrum o plaça on es concentraven els edificis públics. La ciutat medieval: després de la caiguda de l’imperi romà , a la Alta Edat Mitjana, hi ha invasions barbares i s’implanta el feudalisme. Les ciutats van créixer amb un traçat irregular envoltades per muralles i presidides per la catedral i el castell i on es van convertir en nuclis comercials en els quals residien els artesans i la naixent burgesia. Hi ha un procés de ruralització fins al segle XII que es revitalitza el comerç, i la repoblació d’antigues ciutats romanes, encara que algunes s’abandonen

com

Segòbriga a Conca. A la Baixa Edat Mitjana, cert renaixement urbà. A Europa trobem 2 tipologies urbanes contrastades, la ciutat musulmana i la ciutat cristiana. L’urbanisme musulmà amb tortuós entramat de carres, trenca amb l’aspecte ordenat del plànol hipodàmic clàssic i dificulta les diferencies socials, i exteriorment son uniformes. La ciutat cristiana medieval tampoc acreix planificat, amb carrers laberíntics amb un centre que es reconeix per l’església o catedral. A les ciutats medievals, les activitats

econòmiques

van

lligades

al

comerç

i

l’artesania.

L’emplaçament es important per motius de seguretat i d’encreuament de camins, en tossals fàcilment emmurallats. Fins al segle XIX hi havia els ravals o barris extramurs, fet que obliga a ampliar muralles com Avila o Carcassonne. La ciutat moderna: a partir de l’Humanisme Renaixentista al segle XVI, amb l’ampliació de l’horitzó conegut pels europeus i el descobriment d’Amèrica i contactes amb Orient, amb comerç. Hi ha avenç tecnològic, embarcacions, instruments de navegació. També creixement demogràfic amb creixement espacial de les ciutats. Apareix l’Estat modern com a model organitzatiu de la societat i on el poder en un monarca heretat de Déu, absolutisme monàrquic, reflex de la urbanització amb sumptuosos palaus i grans espais urbans, símbol de poder. En el segle XVII amb el Barroc i aquestes monarquies 50

absolutistes s’intenta donar ales ciutats aspecte de gran obra arquitectònica. Les principals ciutats son les capitals amb certa pèrdua de l’autonomia municipal. Creació de ciutats europees de nova planta i colònies, amb plans urbans teòrics i models ideals de ciutats, utòpics com el projecte de Filarete per a Palmanova. Intent reformador sobretot durant el barroc o rococó a França amb Versalles o Aranjuez que son edificis palatins i les catedrals. Es va estendre l’ús del plànol radiocèntric.

•

LA CIUTAT INDUSTRIAL. La fi de la ciutat moderna marcada per la Revolució industrial (industrialització per tota Europa) amb l’aparició del capitalisme i el triomf polític de la burgesia. A més del la fi de la monarquia absoluta de l’Antic Regim. Hi ha una interdependència entre la ciutat i el desenvolupament industrial. En els factors demogràfics identifiquem el desenvolupament higienico-sanitari, la caiguda de les taxes de mortalitat i major població. També els processos emigratoris a Amèrica del Nord. Factors agraris en paral·lel a la Revolució Industrial amb la Revolució Agrària, amb major producció, base de la millora alimentaria, mecanització del camp, excedent de mà d’obra camperola que marxa a la industria. També factors industrials com la màquina de vapor, l’aplicació de la siderúrgia i el tèxtil. La producció industrial es localitza a la ciutat, que es el punt de connexió entre consumidors i el mercat exterior. Èxode rural i nova divisió social amb la burgesia que son els propietaris de la indústria i el comerç, el proletariat que representa la força de treball.

Diferents barris segons la classe social. El transport també evoluciona com el ferrocarril que comporta la mobilització de primeres matèries. També hi sorgeixen conseqüències com el creixement de la població urbana, el creixement espacial de les ciutats, l’aparició de barris obres, el deteriorament ambiental de les ciutats i un ultima apartat com son els diferents intents d’ordenar el desenvolupament urbà, que ha patit un desmesurat creixement, de forma espontània amb barris obrers, creixement fora de muralles. Forta preocupació per la ordenació urbana fins i tot amb solucions utòpiques com Owen i Fourier amb els falansteris o amb solucions mes realistes com eixamples i la Ciutat

51

Lineal d’Arturo Soria, o la ciutat jardí de Howard. * esquema de la Revolució Tecnològica pag 264.

•

LA CIUTAT POST INDUSTRIAL. A l’inici de la dècada de 1960 als països més desenvolupats. Predomina el sector terciari com activitat econòmica predominant, amb creixement desmesurat, invasió del medi rural, es confon.

Amb procés de suburbanitzacio i rururbanització. Una evolució dels mitjans de transport i comunicació. Desenvolupament de l’automòbil privat i el ferrocarril metropolità. Apareixen les megalòpolis, les autopistes de la informació, la economia globalitzada, etc. Tot gira entorn de xarxes de ciutats. Son centres de decisió i poder privats.

3.3 LA MORFOLOGIA URBANA

Les característiques formals que mostra el plànol, condicionat per l’emplaçament. A l’antiguitat sobre turons. Actualment es prefereixen àrees ben comunicades amb ports i a la costa. Hi ha diferents punts importants: * La trama urbana. Es la forma d’agrupar-se ordenar-se edificacions en una ciutat. Els edificis estan alineats uns al costat d’altres o ordre tancat, i ordre obert amb edificis aïllats o adossats amb espais lliures. * Tipus d’edificació. Gran altura com gratacels, baixa altura, barraques, habitatges mòbils, etc. Que mostren diferent poder adquisitiu i materials. Un exemple son les faveles a Brasil. * Tipus de plànol urbà. Mostra el desenvolupament al llarg de la historia i el impacte dels diferents plans d’ordenació urbana. El plànol radiocèntric on parteixen carrers d’un centre teòric, irregular o desordenat, ortogonal o hipodàmic que es un plànol en quadricula on els carrers es tallen perpendicularment. Tots tenen avantatges i inconvenients ja que el radiocentric no permet una comunicació fàcil entre barris però si al centre de la ciutat. * Diferents usos del sòl urbà. En funció de les necessitats de la població i activitats que es desenvolupen. El centre de negocies es el CBD o Central Business District., que es centre econòmic i amb poca població resident, que queda buida a la nit (herthead), amb gran accessibilitat i gratacels. Àrees residencial amb proliferació de transport públic i amb eixamples. A les afores de la ciutat, barris amb sòl més barat, àrees comercials, i polígons ben comunicats.

52

* Funcions urbanes. Industrial, comercial, de distribució, turística, etc. * El hinterland urbà. Àrea d’influència d’una ciutat e el seu territori circumdant i diferent segons la grandària de la ciutat. La ciutat i l’entorn rural es complementen, on els habitants de les zones rurals busquen serveis especialitzats. Apareixen les ciutats dormitori on les persones es desplacen al centre a treballar. Christaller al 1933 fa la teoria dels llocs centrals on la relació de l’entorn amb les seves ciutats centrals no forma un espai circular, sinó hexagonal ja que no podria dependre una zona de dos ciutats. * Les xarxes urbanes. La manera en que una ciutat s’articula amb altres del seu mateix territori. En la formació de la xarxa urbana influeix els factors històrics, la localització de recursos, necessitats administratives...Hi ha diferents tipus. Concentrada es quan la xarxa urbana se centralitza sobre la capital. Lineal per exemple al llarg del Nil, dendrítica es el cas de Brasil, amb grans ciutats que depenen d’una altre que ocupa un lloc central, anular quan la forma fa un anell con en Dinamarca, aglomerada, radiocentrica, regular i dispersa com la xarxa mexicana, on hi ha una enorme ciutat amb ramificacions cap a llocs extrems. * La jerarquia urbana, amb l’exemple de les megalòpolis i la seva influencia a nivell mundial.

3.4 DIFERENTS MODELS D’URBANITZACIÓ Les anteriors explicacions son valides pels països desenvolupats con Japó, països d’Europa, Austràlia i Amèrica del Nord. Hi ha variants pels antics països soviètics i els països del Tercer Món. * EL PROCÉS D’URBANITZACIÓ SOCIALISTA. Antiga Unió Soviètica, Xina o altres pisos d’economia planificada o comunista. L’Estat tenia tots els mitjans de producció, pocs buròcrates. Amb planificació centralitzada, amb un eix sobre el que creixen, una política de lloguers, igualació de rendes. Homogeneïtat de les construccions, monotonia morfològica edificatòria, desig de la negació de la diferenciació en les classe socials.

* EL PROCÉS D’URBANITZACIÓ EN EL TERCER MÓN

Diferencies amb països desenvolupats, de paisatges, de característiques demogràfiques i socials. Procés urbanitzador recent. Elevat creixement amb flux migratori de les àrees rurals com per exemple en Mèxic D.F. Actualment 15 de les 20 ciutats més poblades es 53

troben als països subdesenvolupats. També es un sistema urbà desequilibrat, i es que la població urbana es concentra en 1 o 2 ciutats principals i la resta del territori queda sense ciutats intermèdies, macrocefalia urbana, conseqüència directa del passat colonial.

Per últim, segregació espacial, coexistència de barris luxosos i barraquisme.

Les grans ciutats dels països pobres existeixen només des de fa algunes dècades tret del es ciutats colonial d’Amèrica. El seu creixement ha estat molt ràpid i els barris s’estenen de manera desordenada sense planificació prèvia. Els paisatges d’aquestes ciutats son canviants i hi destaquen: El centre de les ciutats, que imitat el de les ciutats dels països desenvolupats on s’hi troben edificis oficials moderns i gratacels que allotgen bancs i oficines. Els barris d’autoconstrucció que conformen un continu de barraques sense cap mena de serveis ni d’infraestructures com aigua , llum, clavegueram, etc. amb diferents noms com faveles, tuguris, pobles joves, viles misèria, viles d’emergència, barriades de ranchitos...I les zones residencials per a les classes benestants, que en alguns llocs com Amèrica Llatina son àrees tancades i vigilades.

Les causes del ràpid creixement del es ciutats del Tercer món s’han de buscar en el gran èxode de població rural cap al es àrees urbanes on esperen trobar condicions mes favorables per a la supervivència. La tendència a la concentració sembla que no cessarà en les properes dècades i les megalòpolis s’han convertit en grans focus d’atracció mentre que altes parts del territori es despoblen.

4. REPERCUSIONS DE LA URBANITZACIÓ Impactes ambientals i socials de l’activitat urbana, segons la grandària amb patologies i problemes en la salut física i psíquica.

Les ciutats han presentat tradicionalment una sèrie d’avantatges, han estat els focus culturals i de d’allà s’han impulsat les novetats artístiques, científiques, politiques, etc. a més, a les ciutats es mes fàcil accedir als estudis o als serveis sanitàries, i s’hi ofereixen majors possibilitats de promoció individual. Tanmateix. A les ciutats es concentren en un espai relativament reduït centenars de milers de persones i això genera força problemes.

4.1 AMBIENTALS L’activitat urbana necessita pel seu funcionament una enorme quantitat d’energia.

Altera el medi ambient consumint excessiva aigua contaminant-ne amb infraestructures 54

de captació, canalització d’aqüífers, sobreexplotació i contaminació. La contaminació de l’aire es la contaminació atmosfèrica on afecten les calefaccions, el transit rodat o les activitats industrial, amb emissió de gasos com la pluja acida o l’efecte hivernacle.

S’han intentat fer solucions com restriccions de vehicles privats, però també aquesta contaminació es veu afectada en funció de les condicions climatològiques i geogràfiques respecte el vent o l’altura.

Hi ha un microclima urbà a les ciutats amb contaminació atmosfèrica i que la construcció d’edificis fan que variïn la circulació de vents i calor i generen el seu propi clima. Es presenta la ciutat com un acumulador tèrmic i generador de calor o illa de calor amb diferencies respecte la seva perifèria.

La contaminació acústica, amb més de 40 decibels pot afectar, es fan mapes acústics.

Un altre problema son els residus urbans com escombraries, el seu tractament i el reciclatge.

4.2 SOCIOECONÒMIQUES La generació de patologies com estrès, malalties cardiopulmonars, etc. Amb elevats índexs de delinqüència i modificació de pautes demogràfiques amb menor natalista a les ciutats, una segregació socioespacial segons el nivell de renda. Hi ha politiques amb actuacions per l’estalvi energètic o de revitalització de zones industrials.

55

56