LITERATURA
CFA Mestre Esteve Curs 2017-2018 GES 1
ÍNDEX UNITAT 1 El llenguatge literari 1. 2. 3. 4. 5.
Com és un text literari Els gèneres literaris L’ús de la llengua en els textos literaris : la connotació El registre literari La comparació i la metàfora
1 2 5 7 8
UNITAT 2 La narrativa 1. 2. 3. 4. 5.
El poema narratiu El conte La rondalla La faula La novel.la
11 13 13 14 15
UNITAT 3 La poesia 1. El vers i la mètrica 2. La rima 3. Els temes de la poesia a) L’amor b) El paisatge c) El temps d) El compromís social
19 22 23 23 25 27 28
UNITAT 4 El teatre 1. La tragèdia 2. La comèdia 3. El drama
30 30 31
UNITAT 5 L’assaig
37
UNITAT 1 EL LLENGUATGE LITERARI 1. Com és un text literari Llegeix els següents textos. Fixa’t en l’ús que es fa de la llengua en cadascun. •
El primer text és una descripció extreta d’una guia turística de la ciutat de Barcelona. En aquest text la llengua escrita s’utilitza bàsicament com a element de comunicació.
•
El segon text és una descripció de l’ambient de les rambles vist per l’escriptor Josep Pla. Aquest autor fa un ús creatiu de la llengua i parla de les sensacions que li provoca aquest paisatge urbà. En aquesta descripció la paraula escrita s’utilitza d’una manera artística i subjectiva.
Text A
Les Rambles són sens dubte el centre vital de la ciutat, el millor lloc per conèixer Barcelona. Aquest espectacular passeig de dos quilòmetres aproximadament, és una zona de vianants plena de parades de venda de flors, quioscs de premsa i ocelleries. Va des de la Plaça de Catalunya al port, on es troba el singular monument a Cristòfol Colom i les històriques Drassanes.
Text B
A les deu del matí, em trobo pels voltants de Canaletes. Fa un dia literalment gloriós, una meravella: l’aire sembla un coixí de borrissol1 de canari; uns núvols blancs moblen la monotonia del blau del cel; el trànsit rodat em priva de sentir cantar els ocells, però estic absolutament segur que els ocells canten a tot arreu. El brollador de suc de taronja del famós quiosc raja d’una manera sacsejada2 i viva. Les llances de les palmeres de la Plaça Catalunya fan, tocades pel sol, uns esclats enlluernadors3. Si giro la vista al voltant meu veig que, a part les persones que van a la feina, gairebé tothom té un croissant a la mà i un aire de conqueridor. Només hi ha una cosa que no m’agrada en aquest paisatge pròsper i entendridor: el groc dels tramvies. El groc és el color dels folls4. (Josep Pla, El quadern gris) 1. Borrissol: pelussa, primera ploma suau dels ocells. 2. Sacsejada: que es mou bruscament de dalt a baix . 3. Enlluernador: que ofusca la vista amb la seva llum, amb el seu esclat. 4. Foll: boig.
1
Els textos literaris són aquells que han estat escrits amb una intenció estètica i no didàctica, és a dir, els escriptors utilitzen la llengua escrita d’una manera original i personal per inventar històries, expressar els seus sentiments o donar la seva visió del món.
2. Els gèneres literaris No tots els textos literaris són iguals, segons l’estructura formal i el contingut es poden agrupar en gèneres. Distingim quatre grans gèneres literaris. •
La narrativa: Són textos escrits en prosa, en què un narrador explica històries i aventures en què intervenen uns personatges que poden ser inventats o tenir alguna relació amb la realitat. El conte i la novel·la són exemples de textos literaris narratius.
Llegeix l’inici d’un conte: Un dia, trobant-me dormint com he dormit tantes i tantes vegades, va despertarme un soroll que venia del meu despatx. —Ja hi som! —vaig dir-me—. És el lladre. Fi, caminant de puntetes, vaig guanyar la distància que em separava del lloc on algú m’espoliava. Allí hi havia un senyor desconegut, amb un sac, que triava aquelles de les meves coses que li feien més goig i les amuntegava en una pila. PERE CALDERS, «Feblesa de caràcter» a Cròniques de la veritat oculta
El narrador explicarà una història amb esdeveniments, misteri, tensió, etc., per tal de mantenir l’atenció del lector fins al final. •
La lírica o poesia: Expressa sentiments i emocions íntimes del poeta. Hi té molta importància la forma i el ritme de les paraules. La poesia s’escriu generalment en vers.
No pensaré en res, no parlaré per res. Mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya. I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix després, Feliç per la Natura -com amb una companya. JOSEP PALAU I FABRE, Sensació
Fixa’t que els mots finals de cada vers sonen igual (res/després; entranya/companya). Aquesta coincidència de sons s’anomena rima.
2
•
El teatre: Consisteix en la representació d’una història en forma dialogada. Les obres de teatre estan escrites per ser representades en un escenari davant d’un públic. Llegeix aquest fragment d’una obra de teatre:
París, 1784. Espai neutre amb un desnivell marcat per dos graons. A dreta i esquerra, dues portes tancades. Una tauleta i un seient. Sobre la tauleta una capsa tancada. Al fons una bateria de canelobres. CRIAT: El senyor marquès desitja que la vostra estada en la seva casa us produeixi plaer, no que us disgusti... GABRIEL (dubtant): No em disgusta... especialment... però... CRIAT: Amb el vostre permís... (Obre la capsa que hi ha sobre la tauleta i treu una copa i una ampolla de vi.) El senyor marquès m’encarrega que us digui que podeu disposar de tot el que us vingui de gust. GABRIEL: No em ve de gust res, moltes gràcies. RUDOLF SIRERA, El verí del teatre
Els autors teatrals escriuen històries on s’expliquen les accions d’uns personatges que després els actors i les actrius interpretaran amb diferents recursos: la veu, el gest, l’expressió corporal, etc. Les peces teatrals contenen acotacions, que són unes notes explicatives que indiquen detalls referents a l’escena, els moviments i l’actitud dels personatges, etc. •
L’assaig: Són obres que tracten temes d’interès general (històric, filosòfic, polític, científic, etc.) des del punt de vista personal de l’autor. La finalitat de l’assaig és fer reflexionar el lector.
Llegeix aquest fragment: Llegir no és fugir. Encara que hi hagi molts que no cerquin en la lectura sinó el succedani honorable d’un estupefaent, llegir és tot el contrari d’embriagar-se o d’ensopir-se. Es llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps. I fins i tot per comprendre el passat, el qual, en última instància, és també passat nostre, passat d’avui. Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta, respecte al món de què som part. JOAN FUSTER, Diccionari per a ociosos.
En aquest text, Joan Fuster, autor català contemporani, dóna la seva visió sobre què significa la lectura. Es tracta d’un comentari personal sobre un tema general. Per ell llegir obres literàries no serveix per evadir-se i fugir del món real, sinó que creu que el text escrit ens ajuda a entendre els nostres orígens i la realitat del món en què vivim.
3
ACTIVITATS 1. Digues a quin gènere literari pertany cada fragment: a) Mentir bé és un art molt difícil, que poques persones arriben a practicar amb solvència i dignitat. Abunden els mentiders; però, en general, són mals mentiders: se’ls coneix que menteixen. [...] Mentir bé exigeix tants i tan rigorosos dots d’imaginació i de malícia, que les persones no proveïdes d’una tal genialitat hauríem de desistir-ne i procurar ser verídics sempre i per principi. JOAN FUSTER, Diccionari per a ociosos b) (Carretera. Automòbil de bona marca aparcat a un costat. Prop seu, al mig de la carretera, un home fa senyals amb els braços. Arriba, aturantse, un utilitari. Ella és al volant. No apaga el motor...) L’HOME Gràcies per aturar-se. Perdoni. ELLA: ¿Què vol? L’HOME: No sé què li passa al meu cotxe. ELLA: (Apaga el motor) ¿Què vol? L’HOME: No destorbaré gaire. Si em pot deixar on hi hagi un telèfon... JOSEP MARIA BENET I JORNET, Desig
c) Vinyes verdes vora el mar, Ara que el vent no remuga, Us feu més verdes i encar Teniu la fulla poruga, Vinyes verdes vora el mar JOSEP M. DE SEGARRA, Cançons de rem i de vela.
d) Hi havia una vegada un rei casat amb la dona més bondadosa del món. Tenien un fill que es deia Bernat, que era molt eixerit i rialler. Un dia, en Bernat va sortir a jugar als jardins del castell i va sentir uns sorolls estranys. Molt encuriosit, va anar cap a un llac d’aigües fondes i obscures que hi havia prop d’allà...
2. Explica els trets característics dels gèneres literaris que observis en cadascun dels textos anteriors.
4
3. Lús de la llengua en els textos literaris: la connotació Les paraules poden significar de dues maneres: •
Denotació: Les paraules d’una llengua tenen un significat concret al qual fan referència quan els diem o els escrivim. El significat objectiu d’un mot que designa una realitat determinada és la denotació.
•
Connotació: Els escriptors fan un ús personal i únic de la llengua. En literatura algunes paraules adquireixen una significació figurada que va més enllà del simple significat denotatiu. Els autors hi afegeixen nous matisos a partir de les seves vivències, la seva visió personal del món, les seves emocions i sentiments. Aquest nou significat que tenen alguns mots dins dels textos literaris s’anomena connotació.
Llegeix aquesta previsió meteorològica i fixa’t en l’ús dels mots mar i maror.
Estat de la mar. Els pròxims dies la sensació serà de plena primavera. Les temperatures aniran en lleuger augment i el vent serà fluix. L’estat de la mar serà tranquil amb maror fluixa amb possibilitats de mar grossa si el vent de ponent és fort.
Es tracta d’un text que només pot tenir una única interpretació. Parla del mar com una massa d’aigua que pot canviar segons el vent. El text no suggereix cap significat especial per als mots mar o maror. Llegeix ara aquests dos textos literaris, en castellà i en català, que es refereixen al mar: El mar. La mar. El mar. ¡Sólo la mar! ¿Por qué me trajiste, padre, a la ciudad? ¿Por qué me desenterraste del mar? En sueños, la marejada me tira del corazón. Padre, ¿por qué me trajiste acá? RAFAEL ALBERTI, Marinero en tierra
5
Al cim d’un promontori que domina les ones de la mar, quan l’astre rei cap al ponent declina, me’n pujo a meditar. Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res; contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m’aixafa com un pes. Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants records, que em plau reveure tot sovint en elles els meus somnis que són morts
JACINT VERDAGUER, Vora la mar.
Jacint Verdaguer es troba contemplant el mar a l’hora de la posta de sol. La bellesa del paisatge marí el fa pensar en la seva vida i meditar sobre el pas del temps. El mar i les ones evoquen en el poeta records d’un temps llunyà que ja no tornarà. El poeta andalús Rafael Alberti veu el mar com el paradís perdut i enyorat on va passar la seva infantesa. Associa el mar a moments de felicitat. En canvi, la ciutat a on l’ha portat el seu pare, a ell no li agrada. El mar desperta els seus records i el poeta es lamenta de no viure en el món que ell desitja En les dues composicions poètiques que acabes de llegir, el mot mar té connotacions molt especials: felicitat, infantesa, passat i records. Aquest exemples ens donen la clau per veure la gran importància que té en els textos literaris la connotació com a recurs per omplir els mots de nous significats.
ACTIVITATS 1. Fes una redacció de 10 línies aproximadament, explicant les connotacions que té per a tu la paraula mar. 2. Explica amb les teves paraules el significat de cadascun dels poemes anteriors, i el valor que cada poeta dóna al mar.
6
4. El registre literari El registre literari és l’ús especial que fan de la llengua els autors literaris. El primer que cal fer per saber si un text és literari és fixar-se en el registre que utilitza. En aquest apartat aprendràs a distingir quines són les característiques del registre literari i què el diferencia dels altres registres de la llengua. El primer que cal tenir present és que el registre literari és un dels més complexos d’una llengua. La primera diferència bàsica amb qualsevol altre registre és que la llengua literària té una intenció estètica. És a dir, és més important com es diu una cosa que la cosa que es diu. És per això que al llenguatge literari li correspon la funció poètica de l’esquema clàssic de les funcions del llenguatge que vas veure en el primer mòdul (llengua castellana) ja que se centra especialment en la forma del missatge. És habitual que els autors literaris creïn paraules noves (neologismes) o utilitzin paraules en desús (arcaismes) i mots inusuals en el llenguatge comú. També caracteritza el registre literari l’ús de figures retòriques. Les figures retòriques són recursos expressius que s’utilitzen per donar força a una idea o sentiment. Existeixen molts tipus de figures retòriques. •
Algunes figures retòriques afecten la fonètica (els sons) com l’al·literació, que consisteix en la repetició d’un mateix so al llarg d’un vers o d’una frase, com en els casos següents:
...i roda com un carro el tro de guerra (Jacint Verdaguer) En el silencio sólo se escuchaba un susurro de abejas que sonaba. •
(Garcilaso de la Vega)
Altres figures retòriques afecten la morfologia i la sintaxi (les construccions), com l’anàfora, que consisteix en la repetició d’una o més paraules al començament de versos o frases diferents: Plena de carrers per on he tombat per no passar els indrets que em coneixien. Plena de veus que m’han cridat pel nom. Plena de cambres on he cobrat records. Plena de finestres des d’on he vist créixer les piles de sols i de pluges que se m’han fet anys. Plena de dones que he seguit amb la vista. Plena de nens que només sabran Coses que jo sé, i que no vull dir-los. (Gabriel Ferrater)
7
•
Finalment, hi ha figures retòriques que afecten la semàntica (el significat), com la metàfora, que veurem a l’apartat següent, o la hipèrbole, que consisteix en una exageració que deforma la realitat. Observa els exemples d’hipèrbole: Bona nit blanca roseta, Érase un hombre a una nariz pegado plena de bones olors, (Francisco de Quevedo) no hi ha al cel tantes estrelles com vegades pens en vós (popular eivissenca)
En el quadre següent tens el resum de les característiques del registre literari:
— El llenguatge és molt elaborat. Vol provocar sensacions en el lector. Per això diem que és més important com diu una cosa que la cosa que diu. — Utilitza figures retòriques com la metàfora o l’al·literació i el llenguatge figurat. — L’ambigüitat: és possible interpretar el missatge literari de diferents maneres, ja que és connotatiu. — Pot utilitzar qualsevol tipus de lèxic segons quina sigui la seva finalitat: dialectalismes, arcaismes o mots col·loquials i vulgars. De totes maneres, però, és un registre formal. — Té una gran quantitat de receptors (tots els possibles lectors), tot i que són desconeguts. — Vol ser perdurable en el temps. La llengua quotidiana té sempre un objectiu determinat que, un cop acomplert, pot oblidar-se. El registre literari pretén crear obres que perdurin en el temps i que es puguin llegir en temps futurs. — Descriu un món de ficció inventat per un autor literari.
5. La comparació i la metàfora Acabem de parlar de figures retòriques. És cert que les figures retòriques són pròpies del registre literari, però també apareixen figures retòriques en el llenguatge quotidià que afecten el lèxic. Les dues més importants i representatives són la comparació i la metàfora, que es basen en el sentit figurat.
8
a) La comparació Fixa’t en l’oració següent: Sota el meu llavi el seu, com el foc i la brasa.
Aquest vers de Joan Salvat-Papasseit compara els llavis de dos amants amb el foc i la brasa. En aquest cas es tracta d’un poema, però també en la llengua habitual apareixen comparacions constantment: És alt com un sant Pau. El teu germà és com un animal. Treballa com una formiga...
La comparació és un procés pel qual es relacionen dos éssers, dos objectes o dues qualitats que mantenen una relació de semblança entre si mitjançant un enllaç gramatical: com, talment, així... b) La metàfora En el cas de la metàfora la identificació entre els dos éssers, objectes o qualitats és total. No es compara, sinó que s’identifica l’un amb l’altre. Es pot dir que la metàfora té com a base una comparació en què ha desaparegut l’enllaç gramatical. Podem convertir les comparacions anteriors en metàfores: És un sant Pau. El teu germà és un animal. El Pere és un porc.
En aquest cas ja no hi ha la partícula com que relacioni el primer element i el segon, sinó que hi ha una identificació entre tots dos. També, com en el cas de la comparació, hi ha una relació de semblança entre els dos components de la metàfora.
ACTIVITATS 1. Digues si les afirmacions següents són veritables o falses: (V/F). a) La metàfora i la comparació són figures retòriques. b) La metàfora i la comparació només es troben en el registre literari. c) La metàfora es fa sempre mitjançant un enllaç gramatical (p. e. com). d) La metàfora és una identificació entre els dos elements que la componen. e) No hi ha cap relació entre els dos elements d’una comparació.
9
2. Fes metàfores a partir de les comparacions següents: a) És alt com una torre. c) Té el cor com una pedra.
b) És prim com un paper de fumar. d) Té les dents com una rata.
3. Escriu una metàfora per a cadascuna de les qualitats següents: Valent
Ràpid
Llest
Bondadós
4. Llegeix aquests poemes i subratlla les paraules que rimen. CALA GENTIL
EL MAR LEJANO
Sobre la cinta de blanca arena, que besa una aigua de cèlic1 blau grans pins hi vessen a copa plena olor de bàlsam, ombra serena, remor2 suau... Oh dolç estatge3 de bellesa i pau! Un aquí hi troba la llum més clara, les colors vàries de to més viu; pura delícia de tot s’hi empara, i sol o lluna mostrant la cara, Tot hi somriu... Oh dels meus càntics inefable niu!
La fuente aleja su cantata. Despiertan todos los caminos... ¡Mar de la aurora, mar de plata; qué limpio estás entre los pinos! Viento del Sur, ¿vienes sonoro de soles? Ciegan los caminos... ¡Mar de la siesta, mar de oro; qué alegre estás sobre los pinos! Dice el verdón1 no sé qué cosa... Mi alma se va por los caminos... ¡Mar de la tarde, mar de rosa; qué dulce estás entre los pinos!
MIQUEL COSTA I LLOBERA 1. Cèlic: celeste 2. Remor: soroll confús del vent, xiulet... 3. Estatge: lloc, indret
JUAN RAMÓN JIMÉNEZ 1. Verdón: pájaro
5. Contesta aquestes preguntes: a) Quin tipus de paisatge descriu cada poema? b) Els sentiments que expressen els poetes, són d’alegria i calma o de tristesa i inquietud? Justifica-ho c) Escriu els versos de cada poema que descriuen millor els sentiments de cada poeta. ¿Per què els has triat? d) Explica el significat d’aquestes metàfores que apareixen en el poema de Costa i Llobera: La cinta de blanca arena: grans pins hi vessen a copa plena Olor de bàlsam... e) El poema de J.R. Jiménez fa referència a tres moments del dia en la
contemplació del mar. Quins són? Explica el significat d’aquestes metàfores: Mar de plata Mar de oro Mar de rosa f) Intenta explicar, en prosa o en vers, els sentiments que et provoca la
contemplació d’un paisatge o un objecte que t’agradi (el mar, la ciutat, la muntanya, una pintura, etc.)
10
UNITAT 2 LA NARRATIVA La narrativa és un gènere literari en el qual, mitjançant el llenguatge, s’expliquen uns fets reals o imaginaris, succeïts en un temps i en un espai determinats, a un o més personatges. La narrativa inclou obres de diferents tipus: Els més importants són • El poema narratiu • El conte • La rondalla • La faula • La novel.la
1. El poema narratiu Tot i que la voluntat d’explicar històries deu ser tan antiga com la humanitat, les primeres mostres narratives del món occidental es troben en les obres d’Homer del segle VIII a.C.: l’Odissea i la Ilíada. Aquestes obres eren escrites en vers, però la intenció d’explicar les accions dels herois les converteix en narracions. Els poemes narratius que expliquen les gestes i les aventures de grans herois s’anomenen poemes èpics. També existeixen poemes èpics a l’edat mitjana, com el Poema de Mío Cid o la poesia sobre el rei Artur i els cavallers de la Taula Rodona. Els trets principals de la poesia narrativa són: narrar en vers. explicar episodis de la vida d’un heroi ordenats cronològicament ACTIVITATS 1. Llegeix aquest fragment d’una traducció en prosa de L’Odissea, d’Homer, que narra quan Ulisses i els seus homes són tancats dins la cova del Ciclop. Després, resol les qüestions: Li va agradar molt i me’n va demanar més. Aleshores va voler saber el meu nom. M’asegurà que si li’l deia em faria un present com a prova d’hospitalitat. - Si vols saber el meu nom - vaig fer jo-, ara te’l diré: em diuen Ningú. - Molt bé, Ningú. Tu seràs l’últim que jo em menjaré. Aquest és el present que jo et faig com a hoste. Quan es va adormir, fart de carn i de vi, vam posar l’estaca al caliu, i jo animava els companys que no es fessen arrere. Quan la punta d’estaca ja quasi treia flames, la vaig dur corrents allà on dormia el ciclop. Ells l’alçaren i li clavaren dis l’únic ull. Jo, per dalt, m’hi repenjava, la fèiem giravoltar, com una barrila, i la sang bullia entorn. Se li van cremar en redó les parpelles i les pestanyes. El monstre va fer un crit horrorós que ens va fer recular de por, es va arrancar l’estaca d’un grapat, tota bruta de sang, i la va llançar. Va obrir els braços, desesperat, icridava a brams els altresciclos que vivien per les coves properes.
11
a) Per què penses que Ulisses diu al Ciclop que el seu nom es Ningú? b) Quina és la conseqüència de clavar-li l’estaca al ull? c) Resumeix en les teves paraules el contingut del fragment. 2. A continuación tienes uno de los episodios más populares del Poema del Mio Cid, en el que el juglar describe la serenidad y valentía con que el héroe se enfrenta al peligro. En Valencia con los suyos vivía el Campeador; con él estaban sus yernos, Infantes de Carrión. Un día que el Cid dormía en su escaño, sin temor, un mal sobresalto entonces, sabed, les aconteció: Escapóse de una jaula, saliendo fuera, un león. Los que estaban en la Corte sintieron un gran temor; recogiéronse sus mantos los del buen Campeador, y rodean el escaño en guarda de su señor. Allí Fernando González, Infante de Carrión, ni en las salas ni en la torre ningún refugio encontró; metióse bajo el escaño, tan grande fue su pavor. Diego González, el otro, por la puerta se salió diciendo con grandes gritos:-¡Ay, que no veré Carrión! Tras la viga de un lagar metióse con gran temor; todo el manto y el brial sucios de allí los sacó. En esto que se despierta el que en buen hora nació; de sus mejores guerreros cercado el escaño vio: -¿Qué pasa aquí, mis mesnadas? ¿Qué queréis? ¿Qué aconteció? –Es que, mi señor honrado, un susto nos dio el león. Apoyándose en el codo, en pie el Cid se levantó: El manto se pone al cuello y encaminóse al león. La fiera, cuando vio al Cid, al punto se avergonzó; allí bajó la cabeza, y ante él su faz humilló. Nuestro Cid Rodrigo Díaz por el cuello lo tomó, y lo lleva de la mano, y en la jaula lo metió. A maravilla lo tiene todo el que lo contempló
a) ¿Qué semejanzas observas entre la personalidad del Cid y Ulises? b) ¿Qué importancia tiene en el fragmento la actitud de Fernando González? c) Copia cuatro palabras del texto que no conozcas y busca su significado en el diccionario.
12
2. El conte És una forma literària de gran tradició. El conte és una narració curta de ficció escrita en prosa. Quan el conte ens ha arribat per tradició oral i no se’n coneix l’autor, parlem de conte popular. Al segle XIX, autors com els germans Grimm i Hans Christian Andersen van recopilar per escrit alguns contes de la tradició europea (La Sireneta, L’Aneguet lleig, etc.). La tradició narrativa àrab compta amb els contes de Les mil i una nits que han estat llegits i explicats per persones de totes les èpoques i dels quals s’han fet recreacions per al cinema o el teatre (Aladí o la llanterna màgica, Simbad el mariner, etc.). Els contes populars són molt senzills i concisos. En canvi, si el conte és d’un autor conegut i ens arriba per mitjà de l’escriptura parlem de conte literari, és una creació original d’autor conegut. És un gènere molt conreat pels autors actuals. Els trets principals del conte són: • la brevetat. • un argument senzill i condensat. • pocs personatges descrits d’una manera esquemàtica. • la narració gira al voltant d’un sol tema ACTIVITAT 1. En la dirección de internet que tienes a continuación hay una selección de cuentos del autor danés Hans Christian Andersen traducidos al castellano. Escoge uno cualquiera y redacta un resumen (10-15 líneas)
www.ciudadseva.com/textos/cuentos/euro/andersen/hca.htm
3. La rondalla A les terres de parla catalana, els contes populars reben sovint el nom de rondalla. La rondalla és una narració popular destinada habitualment a entretenir els infants. Combina elements realistes i quotidians amb d’altres de meravellosos i llegendaris, i transmet un ensenyament moral. Els personatges són arquetípics: bons i dolents, però també hi intervenen éssers fantàstics com els gegants, els nans, animals que parlen, etc. El llenguatge utilitzat és planer, col·loquial i amb les característiques de la varietat dialectal de la zona. Les rondalles formen part de la narrativa
13
tradicional de transmissió oral, és per això que acostumen a tenir unes fórmules que en remarquen l’oralitat: • Fórmules d’inici: Això era i no era... Hi havia una vegada... Vet aquí en aquell temps que les bèsties parlaven • Fórmules de final: Catacric catacrac, conte contat conte finit. Vet aquí un gat, vet aquí un gos, vet aquí que el conte ja s’ha fos. I si no són vius, són morts, i si no són morts són vius; i al cel mos vegem tots plegats. Amén Els elements essencials del conte popular i la rondalla són els següents: • un personatge principal o heroi • una situació difícil • un objectiu • un antagonista o personatge oposat a l’heroi • un terrible perill que amenaça l’heroi
4. La faula Un altre tipus de narració breu, que es pot escriure en vers o en prosa, és la faula. Com la rondalla, també acostuma a tenir un ensenyament moral, però els personatges fabulosos són animals o éssers inanimats que parlen i actuen com si fossin éssers humans. Són famoses les Faules d’Isop, autor grec del segle VI a.C. que va influir en totes les faules posteriors.
LA GUINEU QUE VA OMPLIR LA PANXA Una guineu famolenca va trobar dins d'un tronc d'una alzina un trossos de carn i de pa que una pastors hi havien deixat amagats en un forat. I entrant per aquest forat, se'ls va menjar tots. Però de tant que va menjar se li va engrandir la panxa de tal forma que no va poder sortir. Va començar a gemegar i a lamentar-se del problema en que havia caigut. Per casualitat va passar per allà un altra guineu, i sentint els gemecs se li va apropar i li va preguntar què succeïa. I quan la guineu se li ho va haver explicat, li va dir: - Doncs estigues tranquil·la, germana, fins que tornis a tenir la mateixa forma que tenies, llavors segur que podràs sortir fàcilment i sense problema!
LA GUINEU I EL RAÏM Hi havia una guineu molt afamada, i al veure penjant d'una parra uns deliciosos raïms, va voler atrapar-los amb la seva boca. Però al no poder agafar-los, es va allunyar dient-se: - Ni m'agraden! Estan tant verds!
ACTIVITAT: Després de llegir les dues faules, digues quin és l’ensenyament moral de cadascuna.
14
5. La novel.la La novel·la és un relat de ficció de gran extensió que es distingeix dels altres subgèneres per la seva complexitat formal i narrativa. Com qualsevol narració, està constituïda per personatges que desenvolupen una acció en un lloc i enun temps determinat. L’extensió més àmplia respecte del conte permet un treball més aprofundit dels elements de la narració. Mentre que en el conte l’originalitat i la sorpresa tenen més importància que els personatges, la novel·la pot tractar més intensament els personatges o retratar els espais i les èpoques amb més profunditat
6. Els elements narratius a) El punt de vista La manera que té el narrador d’explicar la història constitueix el punt de vista narratiu. El narrador pot formar part de la història que explica, és a dir, explicar-la des de dins (narrador intern) com a participant directe dels fets (per exemple, pot convertir el personatge principal en narrador i aleshores veurem la història des del punt de vista d’aquest personatge). Pot ser un narrador extern, que explica la història que succeeix a d’altres personatges sense participar-hi.
b) L’espai i el temps L’acció d’una narració passa sempre en un espai o lloc determinat. Aquest espai pot estar només apuntat o ben definit i descrit. A vegades, l’espai pot no tenir molta importància, però sovint pren una gran significació i pot ser, fins i tot, el tema central de la narració. També pot passar que l’autor parli d’un espai real o d’un espai imaginat i mític. Moltes obres literàries s’ubiquen i ocorren en espais geogràfics reals, que existeixen i que l’autor descriu minuciosament i cita amb el seu nom. El temps d’una narració també és important, ja que juntament amb l’espai, emmarca la ficció narrativa. En una obra narrativa cal tenir presents dos aspectes referents al temps: • El temps històric: parla de l’època en què es desenvolupa l’acció: pot ser l’edat mitjana, l’època actual, l’antiga Grècia, el futur (en les obres de ciència- ficció), etc. Fins i tot es pot tractar d’un temps inconcret difícil de situar. • El temps narratiu: temps en què transcorre l’acció de la novel·la, pot ser tan llarg o curt com vulgui l’autor. Hi ha contes curts que abracen molt de temps i novel·les llargues que abracen unes hores.
15
c) Els personatges Els personatges de la narrativa són éssers de ficció inventats per l’autor. Són ells qui pateixen la història i els que fan avançar l’acció narrativa. Hi ha diferents tipus de personatges: • El protagonista: és el personatge principal al voltant del qual gira tot el relat. És el personatge que té més pes i presència en la història. N’hi pot haver més d’un. Pot tenir un antagonista, que és qui s’oposa als desitjos i accions del protagonista. • Els secundaris: els personatges secundaris tenen menys presència que els principals, però són necessaris per construir una obra narrativa coherent. La caracterització dels personatges pot ser de dos tipus: • Caracterització directa: el narrador descriu físicament i psicològica els personatges, dóna informació concreta sobre ells. • Caracterització indirecta: l’autor deixa que el lector vagi construint el personatge a partir de l’evolució de la narració. Quan els personatges evolucionen psicològicament al llarg de la història que s’explica, és a dir, presenten canvis anímics o de comportament, parlem de personatges rodons (són bons i alhora dolents, contradictoris, capaços d’actituds contraposades, com la humanitat). Si, en canvi, la seva personalitat no pateix canvis, ni crisis o estan descrits de manera esquemàtica o són caricaturescos, parlem de personatges plans. ACTIVITATS 1. Llegeix aquest text narratiu. Respon les preguntes:
6 D’AGOST DEL 1996, MIGDIA Entre els vint-i-set i els vint-i-vuit anys vaig estar enamorat d’una dona. De la primavera a la tardor, però, encara que amb molta dissimulació, l’amor ja no mantenia tan tens el cordatge. Entre juny i novembre, l’enamorament va anar fent-se’m borrós, igual que si ara em tragués les ulleres. El contorn del meu amor per ella es confonia cada vegada més amb el que sentia per algunes altres dones. Va ser en aquella època que, durant menys d’una setmana, entre dimecres i diumenge, va resultar que més aviat me l’estimava poc. I el divendres sis d’agost ja no l’estimava gens. Gens? Entre les onze del matí i la una, vaig agafar-li una mania com mai n’havia tingut a ningú. I als voltants del migdia, per uns minuts, la vaig arribar a odiar. Però a les dotze en punt l’amor que li havia tingut va tornar a donar senyals de vida. Una llavor que s’esberla de sobte. En el precís instant que jo tanco d’un cop violent la porta del taxi que s’endurà per sempre més aquella dona.
TONI SALA, Bones notícies
16
a) A quin subgènere literari pertany aquest text? Explica’n les característiques. b) Pel que fa al punt de vista. Qui és el narrador? c) Pel que fa la temps: quin és el temps històric? Quin és el temps narratiu? d) La caracterització dels personatges és esquemàtica o complexa? Per què? e) Explica molt breument l’argument d’aquest text. A continuació separa el text en tres parts f) El lèxic d’aquest text no és complicat. Troba-hi dues expressions de registre col·loquial o familiar. g) Explica el significat d’aquestes figures retòriques que fan referència al sentiment amorós: Metàfora: L’amor ja no mantenia tan tens el cordatge Metàfora: Una llavor que s’esberla de sobte Comparació: L’enamorament va anar fent-se’m borrós, com si ara em tragués les ulleres.
2. Llegeix aquest text narratiu. Respon les preguntes:
Tres jovenets Això era i no era un rei que un dia es passejava. Al costat d’unes casetes troba un vell que plorava com un nen petit. —Germanet, ¿i què teniu, què feu aquests plors? —¿Què he de tenir? —respon el vell— ¡Que el meu pare m’ha pegat! —¿Què em dieu, ara? —exclama el Rei, fent-se creus— ¿Que encara es viu el vostre pare ? —Sí, senyor. —¿I on és? —S’escalfa a la vora del foc. El rei entra cap a la cuina, i no em creureu si us dic que hi troba un altre vell, molt més vell que l’altre, de bon tros. —¿Com és que heu pegat al vostre fill? —Doncs perquè ha contestat malament al meu pare —contesta el vell sense moure’s de la llar de foc. —¡El vostre pare! —diu el rei, amb els cabells de punta— ¿I com és això? ¿Que encara és viu el vostre pare? —I tant, gràcies a Déu. —¿I on és ? —Al llit, pobret, ja no es pot moure. I amb això que el rei entra dins la cambra, i ¡ja ho crec que hi era dins el llit l’altre vell! Ja no era d’aquest món. El qui plorava a fora tenia vuitanta anys; el qui li havia pegat, en tenia cent, i el del llit corria els cent vint. ¡Això ja es diu durar més que un mànec de cullera!
a) A quin subgènere narratiu pertany aquest text? b) Explica les característiques d’aquest tipus de text: acció, personatges, etc. c) Explica el punt de vista d’aquesta narració. En quina persona gramatical està escrita? d) Troba-hi les expressions d’inici i final de la història. Troba-hi les expressions que indiquin oralitat.
17
3. Lee este fragmento narrativo y contesta las preguntas. Era la primera vez que viajaba sola, pero no estaba asustada; por el contrario, me parecía una aventura agradable y excitante aquella profunda libertad en la noche. La sangre, después del viaje largo y cansado, me empezaba a circular en las piernas entumecidas y con una sonrisa de asombro miraba la gran Estación de Francia y los grupos que aguardaban el expreso y los que llegábamos con tres horas de retraso. El olor especial, el gran rumor de la gente, las luces siempre tristes, tenían para mí un encanto, ya que envolvía todas mis impresiones en la maravilla de haber llegado por fin a una ciudad grande, adorada por desconocida. Empecé a seguir —una gota entre la corriente— el rumbo de la masa humana, que cargada de maletas, se volcaba en la salida. Mi equipaje era un maletón muy pesado —porque estaba casi lleno de libros— y lo llevaba yo misma con toda la fuerza de mi juventud y mi ansiosa expectación. CARMEN LAFORET, Nada
a) ¿A qué género narrativo crees que corresponde? Justifica tu respuesta. b) Por lo que respecta al punto de vista ¿dé qué clase es el narrador? c) Anota los datos sobre el protagonista (sexo, edad, profesión, personalidad...) d) ¿Te parece que la caracterización del personaje es directa o indirecta? Justifica tu respuesta. e) ¿El espacio es real o inventado? ¿Cómo lo sabemos? f) ¿Cuándo ocurre la acción? g) Copia una metáfora que aparezca enel texto y explica su significado.
18
UNITAT 3 LA POESIA La lírica o poesia és la forma literària en què s’expressen els sentiments del jo poètic. Això vol dir que el poeta escriu per interpretar el món que l’envolta mitjançant l’exaltació dels seus sentiments. La creació poètica s’associa, doncs, a la subjectivitat del poeta, que veu el món d’una manera personal i utilitza la paraula justa per traduir amb precisió els seus sentiments íntims. Els tres característics del text poètic són: • El vers. • La rima • La mètrica • Les figures retòriques.
1. El vers i la mètrica La poesia es contraposa a la narrativa perquè està escrita en vers. El vers s’escriu en una sola ratlla i combinat amb altres versos forma un poema. La longitud dels versos es mesura segons el nombre de síl·labes i els accents que els componen. La mètrica és el conjunt de regles establertes que regulen la mida dels versos. Els versos de vuit síl·labes o menys s’anomenen versos d’art menor. A partir de nou síl·labes són d’art major.
Has de tenir en compte que en català i en castellà la longitud sil·làbica dels versos es mesura de maneres diferents.
19
COMPTAR LES SÍL·LABES D’UN VERS EN LLENGUA CATALANA En català has de comptar les síl·labes del vers des de la primera síl·laba escrita fins a l’última síl·laba tònica, és a dir, l’última que conté accent fonètic. La – te - va – ma -re - bro-da (6 síl·labes) 1 2 3 4 5 6 En - el – car -rer - de - l’Om. (6 síl·labes) 1 2 3 4 5 6 La - te- va – ma -re – bro-da, (6 síl·labes) 1 2 3 4 5 6 Bro -da –cla -ror. (4 síl·labes) 1 2 3 4 El primer vers i el tercer vers tenen 7 síl·labes reals, però en poesia només en tenen 6 perquè es compta fins a l’última síl·laba tònica, que és bro, de la paraula broda (és una paraula plana), per tant no comptem la síl·laba da. En canvi el segon i el quart vers, acaben en mots aguts, és a dir, l’última síl·laba del vers coincideix amb l’última síl·laba accentuada real Om, claror.
CONTAR LAS SÍLABAS DE UN VERSO EN LENGUA CASTELLANA En castellano: se cuentan todas las sílabas del verso. Si la última palabra es aguda, se suma una sílaba más, es decir, la última sílaba cuenta por dos. A - ti - mi – so -lo - se-ñor (7 sílabas + 1 = 8 sílabas) 1 2 3 4 5 6 7 En cambio, si la última palabra es esdrújula, se resta una sílaba. a- mor - tus – fuer zas – rí -gi- das (8 sílabas — 1 = 7 sílabas) 1 2 3 4 5 6 7 8 .
SINALEFA: és la unió en una sola síl·laba mètrica de dues vocals en contacte, situades l’una a la fi d’un mot i l’altra al començament del mot següent. Si em – mi - ra - ves Te
a - ma - ba
Català Castellano
20
ACTIVITATS a) Separa les síl.labes dels següents poemes en català i castellà. Tingues en compte el que hem vist a la pàgina anterior.
RIMA LII La ginesta Volverán las oscuras golondrinas de tu balcón sus nidos a colgar, y otra vez con el ala a tus cristales, jugando, llamarán.
La ginesta altra vegada la ginesta amb tanta olor És la meva enamorada que ve al temps de la calor. Per a fer-li una abraçada he pujat dalt del serrat: de la primera besada m'ha deixat tot perfumat. Feia un vent que enarborava, feia un sol molt resplendent: la ginesta es regirava furiosa al sol rient. Jo la prenc per la cintura: la tisora va en renou desflorant tanta hermosura fins que el cor me n'ha dit prou. Amb un vímet que creixia innocent a vora seu he lligat la dolça aimia ben estreta en un pom breu. Quan l'he tinguda lligada m'he girat de cara al mar... M'he girat al mar de cara, que brillava com cristall; he aixecat el pom enlaire i he arrencat a còrrer avall
Pero aquéllas que el vuelo refrenaban tu hermosura y mi dicha a contemplar, aquéllas que aprendieron nuestros nombres... ésas… ¡no volverán! Volverán las tupidas madreselvas de tu jardín las tapias a escalar y otra vez a la tarde aún más hermosas sus flores se abrirán. Pero aquéllas cuajadas de rocío, cuyas gotas mirábamos temblar y caer como lágrimas del día... ésas... ¡no volverán! Volverán del amor en tus oídos las palabras ardientes a sonar, tu corazón de su profundo sueño tal vez despertará. Pero mudo y absorto y de rodillas como se adora a Dios ante el altar, como yo te he querido...desengáñate, así no te querrán.
JOAN MARAGALL
GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER
b) Busca en el diccionari el significat de les paraules subratllades i escriu una oració amb cadascuna.
21
2. La rima És la repetició de fonemes, és a dir, de sons, entre dos versos a partir de l’última síl·laba accentuada. És important recordar que la rima es basa en la pronunciació, no en l’escriptura. Tradicionalment, la poesia sempre rimava però actualment molts poetes fan poesia sense rima. La rima és consonant, si la coincidència de sons vocàlics i consonàntics és idèntica a partir de l’últim accent. La rima és assonant, si només coincideixen els sons vocàlics i no els consonàntics. Per representar la rima d’un poema es fan servir lletres (a, b, c, d, ...) en majúscula si el vers té més de vuit síl·labes i en minúscula si en té vuit o menys. ACTIVITAT Analitza la rima i la mètrica dels següents poemes:
Pa amb tomàquet
A un olmo seco
Déu ens dó ser catalans per menjar bon pa amb tomàquet amb un raig d'oli discret i un pols de sal si fa falta; pa de pagès si pot ser que és més saborós que els altres i tomàquet ben madur, però que no ho sigui massa.
Al olmo viejo, hendido por el rayo y en su mitad podrido, con las lluvias de abril y el sol de mayo algunas hojas verdes le han salido. ¡El olmo centenario en la colina que lame el Duero! Un musgo amarillento le mancha la corteza blanquecina al tronco carcomido y polvoriento. No será, cual los álamos cantores que guardan el camino y la ribera, habitado de pardos ruiseñores. Ejército de hormigas en hilera va trepando por él, y en sus entrañas urden sus telas grises las arañas. Antes que te derribe, olmo del Duero, con su hacha el leñador, y el carpintero te convierta en melena de campana, lanza de carro o yugo de carreta; antes que rojo en el hogar, mañana, ardas en alguna mísera caseta, al borde de un camino; antes que te descuaje un torbellino y tronche el soplo de las sierras blancas; antes que el río hasta la mar te empuje por valles y barrancas, olmo, quiero anotar en mi cartera la gracia de tu rama verdecida. Mi corazón espera también, hacia la luz y hacia la vida, otro milagro de la primavera.
Déu ens dó un tall de pernil o llonganissa ben ampla perquè acompanyin el pa ben sucadet amb tomàquet; pernil de bon mastegar, llonganissa de la Plana, que els osonencs en això tenim molta anomenada. Déu ens dó tot el que he dit i bons amics a la taula per compartir el que mengem i fer petar la xerrada, que conversar amb els amics sempre sol despertar gana i el menjar, si és compartit, resulta més saludable.
ANTONIO MACHADO
Miquel Martí i Pol
22
3. Els temes de la poesia a) L’amor El sentiment amorós ha inspirat els poetes de tots els temps. Però la concepció de l’amor i de l’ésser estimat ha anat canviant segons les èpoques i les modes. Els clàssics parlaven de l’amor platònic, que és un amor idealitzat i inaccessible, la dona estimada no era individual i concreta sinó un ésser ideal i abstracte. Després, durant l’edat mitjana els trobadors varen cantar l’amor cortès, dedicat a una dama perfecta a qui el trobador es sotmetia com el vassall o el servent se sotmetia al senyor feudal. Els poetes també han dedicat composicions a l’amor sensual, sobretot durant els últims anys, han cantat la intensitat de la unió física.
Poema 1
Quan jo la veig, el meu turment em surt pels ulls i la color, car així tremo de paor com fa la fulla contra el vent. No tinc pas més seny que un infant, tant mon amor em té malmès. Doncs si midons així m’ha ullprès, per què no escolta més mon plant? BERNAT DE VENTADORN (s XII) Poema 2 Ojos claros, serenos, si de un dulce mirar sois alabados, ¿por qué, si me miráis, miráis airados? Si cuanto más piadosos, más bellos parecéis a aquel que os mira, no me miréis con ira, por que no parezcáis menos hermosos. ¡Ay, tormentos rabiosos! Ojos claros, serenos, ya que así me miráis, miradme al menos. GUTIERRE DE CETINA (S XV)
23
Poema 3
Poema 4
Es hielo abrasador, es fuego helado, es herida que duele y no se siente, es un soñado bien, un mal presente, es un breve descanso muy cansado
Asomaba a sus ojos una lágrima, y a mi labio una frase de perdón; habló el orgullo y se enjugó su llanto, y la frase en mis labios expiró. Yo voy por un camino, ella por otro; pero al pensar en nuestro mutuo amor, yo digo aún: ¿por qué callé aquél día? Y ella dirá: ¿por qué no lloré yo?
Es un descuido que nos da cuidado, un cobarde con nombre de valiente, un andar solitario entre la gente, un amar solamente ser amado. Es una libertad encarcelada, que dura hasta el postrero paroxismo; enfermedad que crece si es curada.
GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER (s XIX)
Éste es el niño Amor, éste es su abismo. ¿Mirad cuál amistad tendrá con nada el que en todo es contrario de sí mismo!
FRANCISCO DE QUEVEDO (s XVII)
Poema 5
Poema 6
Amor, em plau la teva veu tan fina i el teu mirar sorprès, interrogant, quan la tendra duresa de la sina m’endolceix la duresa de les mans.
Para vivir no quiero islas, palacios, torres. ¡Qué alegría más alta: vivir en los pronombres!
Em plau saber-te vora meu, quieta, i llegir-te en els llavis el desig, i veure’t tremolosa, insatisfeta, si malmet el silenci algun trepig.
Quítate ya los trajes, las señas, los retratos; yo no te quiero así, disfrazada de otra, hija siempre de algo. Te quiero pura, libre, irreductible: tú. Sé que cuando te llame entre todas las gentes del mundo, sólo tú serás tú. Y cuando me preguntes quién es el que te llama, el que te quiere suya, enterraré los nombres, los rótulos, la historia. Iré rompiendo todo lo que encima me echaron desde antes de nacer. Y vuelto ya al anónimo eterno del desnudo, de la piedra, del mundo, te diré: «Yo te quiero, soy yo».
Perquè un gust nou, que encisa i que perdura, s’ha arrecerat al teu posat incert i ets picant com la fruita poc madura quan jugues amb els ulls a no ser pura, amb els ulls tan intensament oberts.
MIQUEL MARTI I POL (S XX)
PEDRO SALINAS (S XX)
24
ACTIVITATS
1. Ordena de l’1 al 6 els poemes segons t’agradin més. Justifica la resposta. 2. Tria alguns versos de cada poema que t’agradin especialment. Justifica la teva elecció. 3. Quins sentiments s’expressen en el poema 1? Com es troba l’enamorat? Fixa’t en el nom que fa servir per dirigir-se a la seva estimada. Per què creus que l’anomena així? 4. Explica con tus palabras el significado del último verso del poema 2. ¿Qué relación tiene con el resto del poema? ¿Cómo te imaginas a la amada del poeta? Descríbela mediante un adjetivo y una comparación. 5. En el poema 3 hay varias paradojas. La paradoja expresa una idea contradictoria que se consigue poniendo juntas palabras que tienen significados que se oponen: Es un descuido que nos da cuidado • Copia todas las que encuentres • ¿Por qué crees que las utiliza el autor para referirse al amor? 6. ¿Qué tema trata el poeta en el poema 4? La interrogación retórica es una pregunta que no espera respuesta. ¿Qué expresan las interrogaciones retóricas que utiliza el autor en los últimos versos del poema? 7. Quins elements del físic de l’estimada es destaquen en el poema 5? Explica el significat de la comparació que hi trobem. 8. ¿Qué le pide el poeta a la amada en el poema 6? ¿Qué crees que significa para él vivir en los pronombres (verso 4)? 9. Escribe una redacción de unas 15 líneas aproximadamente expresando lo que para ti significa el sentimiento amoroso.
b) El paisatge
El paisatge que envolta el poeta ha rebut tractaments diferents: D’una banda, pot ser concebut com un marc idíl·lic i acollidor (que respon al tòpic del locus amoenus, expressió que en llatí vol dir indret ideal o amable), on es desenvolupa la vida i l’amor plàcidament. D’altra banda, el paisatge pot ser un lloc viu que influeix molt en l’estat d’ànim o en la vida del poeta. El paisatge pot inspirar també tristesa, enyorança de la pàtria o sentiments de felicitat.
25
Poema 1
Poema 2
Posta de cims
Sedientas las arenas, en la playa sienten del sol los besos abrasados, y no lejos, las ondas, siempre frescas, ruedan pausadamente murmurando. Pobres arenas, de mi suerte imagen: no sé lo que me pasa al contemplaros, pues como yo sufrís, secas y mudas, el suplicio sin término de Tántalo.
L’hivern domina i el dia és breu i són les serres blanques de neu. La neu blanqueja damunt l’atzur alta i callada, d’un somni pur. una tarde d’íntim cenicienta y mustia, LaEs neu tremola consol; destartalada, como el alma la neu, tan freda, somnia el sol.mía;
y es esta vieja angustia mi usual hipocondría. I elque solhabita l’esguarda, ja moridor, La causa de esta angustia no consigo amb una ullada tota dolçor. vagamente comprender siquiera; I lanineu, blanca de sentiment, pero recuerdo y, recordando, digo: torna vermella de sol ponent... —Sí, yo era niño, y tú, mi compañera.
Regna un silenci sense respir, alt, inefable, com un sospir. *
La neu sa vermellor, Y noapaga es verdad, dolor, yo te conoz a la fonda ja de el sl s’en buena baixa tú mar eres nostalgia la vida i dins la calma de l’horabaixa y soledad de corazón sombrío, sedefon el rastre d’aquelly amor barco sin naufragio sin estrella. Como perro olvidado que no tiene M. ANTÓNIA huella ni olfatoSALVÀ y yerra(s.xx) por los caminos, sin camino, como
Pero ¿quién sabe...? Acaso luzca un día en que, salvando misteriosos límites, avance el mar y hasta vosotras llegue a apagar vuestra sed inextinguible. ¡Y quién sabe también si tras de tantos siglos de ansias y anhelos imposibles, saciará al fin su sed el alma ardiente donde beben su amor los serafines! ROSALÍA DE CASTRO (s. XIX)
Poema 4
Poema 3 Allá, en las tierras altas por donde traza el Duero su curva de ballesta en torno a Soria, entre plomizos cerros y manchas de raídos encinares, mi corazón está vagando, en sueños… ¿No ves, Leonor, los álamos del río con sus ramajes yertos? Mira el Moncayo azul y blanco; dame tu mano y paseemos. Por estos campos de la tierra mía, bordados de olivares polvorientos voy caminando solo triste, cansado, pensativo y viejo
Al cim d'un promontori que domina les ones de la mar, quan l'astre rei cap al ponent declina, me'n pujo a meditar. Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa contemplo mon no-res contemplo el mar i el cel, i llur grandesa m'aixafa com un pes. Eixes ones, mirall de les estrelles, me guarden tants records,
ANTONIO MACHADO (S. XX)
que em plau reveure tot sovint en elles mos somnis que són morts. JACINT VERDAGUER (S XIX)
26
ACTIVITATS 1. Ordena de l’1 al 4 els poemes segons t’agradin més. Justifica la resposta. 2. Tria alguns versos de cada poema que t’agradin especialment. Justifica la teva elecció. 3. Quins elements de la naturalesa apareixen en el poema 1? Quina relació hi ha entre ells? Aquest poema es caracteritza pel seu cromatisme (referències al color) Copia les expressions amb què la poeta parla del color. També hi trobem personificacions. Copia-les. 4. ¿De qué trata cada una de las estrofas del poema 2? Copia las personificaciones que encuentres. ¿En qué versos se observa que la autora está hablando con las olas? ¿Por qué se dirige a ella? Busca información sobre el personaje de Tántalo, que se cita en el poema. 5. En el poema 3, Machado habla de un paisaje concreto, el paisaje de Soria, pero ¿está el poeta viendo ese paisaje? ¿en dónde se encuentra realmente? ¿Quién puede ser Leonor? Copia los adjetivos que utiliza el poeta para describir el paisaje y aquellos con los que se refiere a sí mismo. 6. Per què puja el poeta al cim d’un promontori el en poema 4? Com se sent davant el que contempla? Copia les metàfores que hi trobis i explica’n el significat. 7. Fes una redacció (10 línias) descrivint un paisatge que tingui un significat especial per a tu, i expressa les sensacions que et desperta.
c) El temps
El pas del temps com a fet inexorable que s’endú la joventut i que porta a la vellesa i a la mort és un altre tema recurrent en la poesia. L’home vol ser recordat més enllà de la seva època i l’escriptura li permet defugir l’oblit que representa la mort. Hi ha dos tòpics relacionats amb el temps i la seva influència en l’home, que han aparegut en la poesia des de sempre: • Carpe diem, que en llatí vol dir “aprofita el moment”, “viu el dia d’avui”. Els poemes que tracten el tema del carpe diem inviten el lector a gaudir del moment present perquè la vida i la joventut passen de pressa. • Tempus fugit és un altre tema que tracta sobre el temps fugisser que tot ho controla i ho muda. L’home és a les seves mans i no pot fer res més que seguir el pas dels esdeveniments fins al moment de la seva mort.
27
Poema 1
Poema 2 En tanto que de rosa y de azucena se muestra la color en vuestro gesto, y que vuestro mirar ardiente, honesto, con clara luz la tempestad serena;
El temps Aquest vers és el present. El vers que heu llegit ja és el passat. —ja ha quedat enrere després de la lectura— La resta de poema és el futur, Que existeix fora de la vostra percepció.
y en tanto que el cabello, que en la vena del oro se escogió, con vuelo presto por el hermoso cuello blanco, enhiesto, el viento mueve, esparce y desordena: coged de vuestra alegre primavera el dulce fruto antes que el tiempo airado cubra de nieve la hermosa cumbre.
Les paraules són aquí, tant si les llegiu com no. I cap poder terrestre no ho pot modificar.
Marchitará la rosa el tiempo helado, Todo lo mudará la edad ligera Por no hacer mudanza en su costumbre
JOAN BROSSA (S. XX)
GARCILASO DE LA VEGA (S. XVI)
ACTIVITATS 1. Expressa amb les teves paraules el contingunt del poema 1. 2. ¿En cuántas partes podemos dividir el poema 2 en relación a su contenido? Justifica tu respuesta. Copia todas las metáforas que encuentres y explica su significado. 3. Copia los versos de los dos poemas anteriores que expresen los tópicos del carpe diem y tempus fugit.
d) El compromís social Sovint la poesia s’ha convertit en una arma de denúncia perquè els autors han volgut plasmar en ella les seves idees sobre el poder, la societat, la injustícia, etc. Normalment la complicació formal, la retòrica, la rima i el vers, queda bandejada en la poesia de compromís social, el poeta vol comunicar el que sent amb paraules molt entenedores
28
Poema 1
Poema 2
A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l’altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida. Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa
Si he perdido la vida, el tiempo, todo lo que tiré, como un anillo, al agua, si he perdido la voz en la maleza, me queda la palabra. Si he sufrido la sed, el hambre, todo lo que era mío y resultó ser nada, si he segado las sombras en silencio, me queda la palabra.
Joan Oliver-Pere Quart (S XX)
Si abrí los labios para ver el rostro puro y terrible de mi patria, si abrí los labios hasta desgarrármelos, me queda la palabra. BLAS DE OTERO (S XX)
ACTIVITATS
1. Quins fets històrics penses que van poder provocar el poema de Pere Quart? Quins sentiments expressa el poeta? 2. Explica el valor que para Blas de Otero tiene la palabra. En el poema encontramos bastantes aliteraciones. ¿Qué sonidos se repiten? ¿Qué sensaciones provocan? ¿Qué relación tienen con el contenido del poema?
29
UNITAT 4 EL TEATRE 1. La tragèdia La tragèdia és un gènere teatral que es produeix sobretot a l'època clàssica i que, d'aleshores ençà ha sofert força modificacions. En el sentit clàssic la tragèdia conta, amb estil elevat la història d'un heroi o heroïna que realitza determinades accions contra les lleis humanes o divines, fet que els aboca a un sofriment (sovint injust) amb el qual el públic es pot identificar fins a sentir pietat pel personatge. Aquesta identificació amb el personatge provoca en l'espectador una catarsi alliberadora. La tragèdia, doncs presenta allò que s'anomena un “conflicte tràgic”: l'heroi se sacrifica, en nom del seu poble per defensar una acció que ha comès, de vegades inconscientment, de vegades amb tota consciència, que va contra les lleis de la seva comunitat (lluita contra el representant del poder polític), les lleis divines (lluita contra tradicions religioses inhumanes) o el destí (anomenat destí tràgic o fatal) que els déus o deesses li han assenyalat. Amb la tragèdia l'autor reflexiona sobre certs aspectes o costums socialment admesos, però que són discutibles. Es plantegen temes elevats: la mort, el sentit de la vida, etc. L’heroi és un home que es troba en un enfrontament amb alguna cosa que el depassa però que ens és comuna i , per tant, això mateix a nosaltres, un dia, també ens pot passar. L'esdeveniment que porta a l'enfrontament determina l'estructura de la trama ja que es tracta d'un fet que provoca un desequilibri que trenca l'ordre establert (còsmic o social). La tragèdia acaba quan l'equilibri és restablert , normalment amb la caiguda (sovint la mort) del protagonista.
2. La comèdia La comèdia clàssica és un gènere que conta, en estil baix, la història de personatges de condició simple que viuen situacions quotidianes i malentesos que provoquen la rialla de l'espectador en presentar-se de manera absurda, grotesca o ridícula, però que tenen un final feliç. La comèdia es basa en situacions equívoques Per això es busca de manera directa la participació del públic. L'espectador contempla amb superioritat tant els defectes dels personatges com les situacions inhabituals a què es veuen abocats, fet que provoca la rialla. Una manera de col·locar el públic en un pla superior al dels personatges és
30
assabentar-lo d'un secret (per exemple: la identitat real de l'heroi) i que serà clau en el desenvolupament de l'acció i, sobretot, en el desenllaç. Així doncs, el públic sap el que els altres personatges representa que no saben. S'usa un registre col·loquial per a reflectir el tarannà dels personatges.
3. El drama El drama, durant segles, va ser un gènere menor. En el Renaixament i el Barroc, alguns autos com Shakespeare i els espanyols Calderón de la Barca i Lope de Vega en van escriure amb èxit. En el drama es barregen els elements còmics i els tràgics.
Text 1
El mètode Grönholm (Jordi Galcerán)
FERRAN: Hi estic completament d’acord. I, a més, quan una empresa sap tenir en compte el benestar dels empleats això es reflecteix en uns millors resultats. ENRIC: Deixa’m acabar, sisplau. FERRAN. Pensava que ja estaves i que havíem de comentar. ENRIC: No. A veure... Potser no he començat bé. No, sí que he començat bé. Això havia de quedar clar abans que... El que us vaig a explicar... La veritat és que no sé... Bé, és igual. L’any passat em vaig separar de la meva dona. No m’ho esperava. No m’ho esperava gens. I vaig entrar en una depressió. CARLES. Què dius? MERCÈ: Deixa’l. ENRIC: La meva dona va adonar-se... Bé, el motiu és igual. Jo tinc dos fills petits i ella se’ls va endur. La separació va ser difícil. Com totes, suposo. Però va arribar un punt que vaig petar. No dic que no sàpiga suportar la pressió, però van passar tot de coses que no m’esperava. Em vaig sentir com... culpable. Era una sensació... Tenia la sensació que espatllava toto el que tocava. Perquè jo... La meva dona i jo érem feliços. Sincerament. Ja sé que tothom diu el mateix, però en el nostre cas és veritat. Ho érem. Ella mateixa m’ho ha reconegut. El cas és que, de cop i volta, em vaig trobar sol en un pis de lloguer, sense... Jo tinc pocs amics. No podia parlar amb ningú i em vaig anar tancant. FERRAN: Perdona, però abans que continuïs aquesta bonica història, ens podries dir a què ve aquest psicodrama?, per situar-nos, més que res. ENRIC. De seguida ho sabràs. Abans us vull explicar una altra cosa. Coneixeu el món dels xats? Internet i això... Bé, vaig començar a ficar-m’hi. Un dia vaig quedar amb una noia. Del Xat, vull dir. Ens vam veure un dia, a fer un cafè i 31
molt bé... Era... Era molt maca. Vam parlar. Jo feia temps que no podia parlar amb ningú. Vam tornar a quedar un altre dia i la vaig portar a casa. Jo estava... Tenia ganes de... El que vull dir és que estava fet pols. Quan vam ser al pis, va treure una pistola i em va amenaçar. MERCÈ: Una pistola? ENRIC: Sí, i llavors va venir un home. Em van robar tot el que tenia a casa. CARLES: Ens prens el pèl, oi? FERRAN: Fa estona. ENRIC: Després em van portar a un parell de caixers i van treure tot el que van poder de les targetes. És el primer cop que ho explico, perquè vull que entengueu que jo crec que va ser això el que em va acabar de rematar. A partir d’aquí vaig perdre el control. FERRAN: Vas perdre el control, de què? De què cony parla? CARLES: I jo què sé? ENRIC: Em vaig començar a trobar malament. El metge em volia donar la baixa, però jo no vaig voler agafar-la. Estàvem a punt d’obrir una fàbrica a l’estranger i jo portava dos anys treballant en l’obertura del nou mercat a... a aquest país estranger. El cas és que potser hauria d’haver fet cas del metge perquè el meu rendiment va baixar, ho reconec, vaig prendre decisions... havia de prendre moltes decisions, havia d’invertir el pressupost que tenia, tothom tenia pressa i la direcció confiava en mí. Em vaig equivocar. Vaig associar-me amb una empresa local i... bé, la cosa no va anar tan bé com estava previst. Jo creia que si em centrava en la feina, això m’ajudaria a superar els meus problemes personals, però no. Va anar pitjor. Total, que ara sembla bastant difícil redreçar la situació i l’empresa està pensant en... Jo, fins ara, en altres projectes he aconseguit molt bons resultats i la meva vàlua professional està fora de dubte, almenys això és el que diuen ells, però les coses han anat com han anat i és natural que, davant d’aquesta situació, els meus caps hagin de prendre una decisió sobre mí, sobre el meu futur. I ara arribo al que us interessa. El que m’han demanat és que sigueu vosaltres qui prengueu aquesta decisió, que penseu com si fósiiu la meva empresa. Heu de decidir si continuo en el projecte de l’estranger, si m’assigneu una nova línia de treball o si senzillament, prescindiu de mí, em despatxeu. CARLES: Nosaltres? ENRIC: Sí. MERCÈ. Això és el que t’han demanat? ENRIC. Sí. CARLES: Però, és un cas teòric o real? ENRIC: Quina diferència hi ha? FERRAN. És que jo, company, encara no tinc clar si tu ets un candidat a la feina o ets d’aquí o què cony ets.
32
ACTIVITATS 1. Resol les qüestions següents sobre la lectura: a) Explica segons tu de què es devia adonar la dona de l’Enric. b) Digues qui roba a l’Enric. c) Enumera què li roben. d) Indica quin tipus d’amenaces rep l’Enric. e) Digues quin personatge respon una pregunta amb una pregunta. f) Dedueix d’on li vénen els maldecaps, a l’Enric, amb la seva empresa. g) Digues quin personatge vacil.la a l’hora d’explicarse. Amb quins signes gràfics s’indiquen les vacil.lacions? 2. Copia les paraules del text que pertanyen al registre col.loquial i substitueix-les per expressions en registre estàndard. Ex: vaig petar 3. Argumenta en 5 línies si és gaire bona idea que l’Enric expliqui amb tant de detalls la seva problemàtica personal i laboral davant d’uns estranys. 4. Localitza en quin moment l’Enric desconcerta algun dels altres personatges. De quina manera ho manifesta? 5. Cerca a Internet informació sobre Jordi Galceran i fes una fitxa amb les seves dades personals i els títols de les seves principals obres teatrals.
Text 2
La mort truca (Woody Allen)
L’obra té lloc al dormitori de la casa de dos pisos de Nat Ackerman, en algun indret de Kew Gardens. L’encatifat va de paret a paret. Hi ha un gran llit de matrimoni i un ample tocador. L’habitació és moblada i encortinada curosament, i a les parets hi ha algunes pintures i un baròmetre no gaire atractiu. Música suau quan s’aixeca el teló. Nat Ackerman, un fabricant de vestits d’home, calb, panxut, de cinquanta-set anys, està ajagut en el llit acabant de llegir el diari Daily News. Porta una bata i sabatilles i llegeix a la claror d’un llum petit enganxat al capçal blanc del llit. L’hora és prop de mitjanit. De sobte sentim un soroll i Nat es redreça i mira per la finestra. NAT: Què diables és això? (Enfilant-se feixugament per la finestra hi ha una lúgubre figura amb una capa. Esbufega sorollosament i llavors ensopega amb el marc de la finestra i cau a l’habitació.)
33
MORT: Jesús, Maria i Josep. Gairebé m’he trencat l’espinada. NAT (contemplant-lo esbalaït): Qui sou? MORT: La Mort. NAT: Qui? MORT: La Mort. Escolteu, puc asseure’m? Gairebé m’he trencat l’espinada. Estic tremolant com una fulla. NAT: Qui sou vos? MORT: La Mort. Teniu un got d’aigua? NAT: La Mort? Què voleu dir, la Mort? MORT: Què us passa? Que no veieu el vestit negre i la cara emblanquinada? NAT: Sí. MORT: Que és carnaval? NAT: No. MORT: Doncs sóc la Mort. Ara, ¿em podeu donar un got d’aigua o una tònica? NAT: Si això és una broma... MORT: Quina mena de broma? Teniu cinquanta-set anys? Nat Ackerman? Carrer Pacífic 118? Tret que m’hagi equivocat [...] NAT: Què voleu de mi? MORT: Què vull? Què creieu que vull? NAT: Deveu estar de broma. Tinc una salut perfecta.[...] No me’n vull anar encara.
ACTIVITATS 1. Quin és el to d’aquest fragment? Dramàtic o humorístic? Què t’ho fa pensar? Justifica-ho amb citacions del text. 2. Qui són i com estan caracteritzats físicament els personatges a partir de les acotacions? 3. Com creus que pot acabar aquesta escena? Imagina i escriu a continuació la continuació del diàleg entre Nat i la Mort (deu rèpliques)
34
Text 3
La casa de Bernarda Alba (Federico García Lorca) (Se oye un silbido y Adela corre a la puerta, pero Martirio se le pone delante.) Martirio: ¿Dónde vas? Adela: ¡Quítate de la puerta! Martirio: ¡Pasa si puedes! Adela: ¡Aparta! (Lucha.) Martirio: (A voces.) ¡Madre, madre! Adela: ¡Déjame! (Aparece Bernarda. Sale en enaguas con un mantón negro.) Bernarda: Quietas, quietas. ¡Qué pobreza la mía, no poder tener un rayo entre los dedos! Martirio: (Señalando a Adela.) ¡Estaba con él! ¡Mira esas enaguas llenas de paja de trigo! Bernarda: ¡Esa es la cama de las mal nacidas! (Se dirige furiosa hacia Adela.) Adela: (Haciéndole frente.) ¡Aquí se acabaron las voces de presidio! (Adela arrebata un bastón a su madre y lo parte en dos.) Esto hago yo con la vara de la dominadora. No dé usted un paso más. ¡En mí no manda nadie más que Pepe! (Sale Magdalena.) Magdalena: ¡Adela! (Salen la Poncia y Angustias.) Adela: Yo soy su mujer. (A Angustias.) Entérate tú y ve al corral a decírselo. Él dominará toda esta casa. Ahí fuera está, respirando como si fuera un león. Angustias: ¡Dios mío! Bernarda: ¡La escopeta! ¿Dónde está la escopeta? (Sale corriendo.) (Aparece Amelia por el fondo, que mira aterrada, con la cabeza sobre la pared. Sale detrás Martirio.) Adela: ¡Nadie podrá conmigo! (Va a salir.) Angustias: (Sujetándola.) De aquí no sales con tu cuerpo en triunfo, ¡ladrona! ¡deshonra de nuestra casa! Magdalena: ¡Déjala que se vaya donde no la veamos nunca más! (Suena un disparo.) Bernarda: (Entrando.) Atrévete a buscarlo ahora. Martirio: (Entrando.) Se acabó Pepe el Romano. Adela: ¡Pepe! ¡Dios mío! ¡Pepe! (Sale corriendo.) La Poncia: ¿Pero lo habéis matado? Martirio: ¡No! ¡Salió corriendo en la jaca! Bernarda: No fue culpa mía. Una mujer no sabe apuntar. Magdalena: ¿Por qué lo has dicho entonces? Martirio: ¡Por ella! Hubiera volcado un río de sangre sobre su cabeza. La Poncia: Maldita.
35
Magdalena: ¡Endemoniada! Bernarda: Aunque es mejor así. (Se oye como un golpe.) ¡Adela! ¡Adela! La Poncia: (En la puerta.) ¡Abre! Bernarda: Abre. No creas que los muros defienden de la vergüenza. Criada: (Entrando.) ¡Se han levantado los vecinos! Bernarda: (En voz baja, como un rugido.) ¡Abre, porque echaré abajo la puerta! (Pausa. Todo queda en silencio) ¡Adela! (Se retira de la puerta.) ¡Trae un martillo! (La Poncia da un empujón y entra. Al entrar da un grito y sale.) ¿Qué? La Poncia: (Se lleva las manos al cuello.) ¡Nunca tengamos ese fin! (Las hermanas se echan hacia atrás. La Criada se santigua. Bernarda da un grito y avanza.) La Poncia: ¡No entres! Bernarda: No. ¡Yo no! Pepe: irás corriendo vivo por lo oscuro de las alamedas, pero otro día caerás. ¡Descolgarla! ¡Mi hija ha muerto virgen! Llevadla a su cuarto y vestirla como si fuera doncella. ¡Nadie dirá nada! ¡Ella ha muerto virgen! Avisad que al amanecer den dos clamores las campanas. Martirio: Dichosa ella mil veces que lo pudo tener. Bernarda: Y no quiero llantos. La muerte hay que mirarla cara a cara. ¡Silencio! (A otra hija.) ¡A callar he dicho! (A otra hija.) Las lágrimas cuando estés sola. ¡Nos hundiremos todas en un mar de luto! Ella, la hija menor de Bernarda Alba, ha muerto virgen. ¿Me habéis oído? ¡Silencio, silencio he dicho! ¡Silencio!
ACTIVIDADES 1. Resume con tus palabras el contenido de la escena (entre 7 y 10 líneas) 2. ¿A qué género teatral crees que corresponde? Justifica tu respuesta. 3. ¿Qué hecho origina el conflicto entre los personajes? 4. Bernarda, la madre, destaca por su autoritarismo. Copia todas las expresiones que reflejen su carácter autoritario. 5. ¿Qué crees que significan en la escena las enaguas llenas de paja de trigo? 6. ¿Qué hace Adela para rebelarse contra la autoridad de su madre? 7. Busca en el texto una metáfora y una comparación y explica su significado. 8. ¿Qué acotación nos da idea de cuál ha podido ser el final de Adela? 9. ¿Por qué te parece que Martirio dice al final “dichosa ella mil veces que lo pudo tener? ¿Qué sentimiento expresan estas palabras? 10. ¿Qué es lo que más le importa a Bernarda al final de la escena? ¿Qué palabras lo demuestran? 11. Busca información sobre Federico García Lorca y resume su biografía. Copia el título de otras dos obras de teatro del autor y explica brevemente su argumento.
36
UNITAT 5 L’ASSAIG L'assaig és un dels gèneres literaris més populars i conreats en l'actualitat. És un escrit en prosa, àgil, generalment poc extens, que exposa una interpretació personal i subjectiva de qualsevol tema, sense aprofundir en ell, amb una finalitat divulgativa. Hi ha assajos històrics, filosòfics, científics, literaris, estètics..., sense que en cap cas calgui buscar la solució definitiva ni l'estudi exhaustiu de les qüestions plantejades. L'assaig, encara que és un gènere literari molt heterogeni, presenta les següents característiques bàsiques: Varietat i amplitud dels temes tractats: literaris, filosòfics, religiosos, humanístics, sociològics, artístics, etcètera. Llibertat de to i estil (líric, retòric, emocionat, meditativo...). Relativament breu, encara que existeixen obres assatgístiques que posseïxen l'extensió d'un llibre. No se subjecta a límits formals estrictes, és a dir, la seva estructura és oberta. Plantejament subjectiu del tema. Estil elegant i amè. Les formes de discurs que se solen emprar són la exposició i la argumentació: • L'exposició és la presentació d'un tema qualsevol amb el propòsit de donar-lo a conèixer i que ho comprenguin altres persones. • L'argumentació consisteix a aportar raons que sustenten idees o opinions (la tesi) sobre un tema determinat. Tot i la llibertat formal, és freqüent la següent estructura: • Introducció. • Desenvolupament. • Conclusió.
37
Text 1 Quan feia els primers anys del batxillerat, el meu pare em va deixar, gran privilegi, una ploma Sheaffer’s per als exàmens finals. Allò era per a mi com el Rolls-Royce de les plomes, i no cal dir que, de tan commogut, no sé ni com vaig aprovar: escrivia, i no sabia què posava. Només mirava la ploma. Penseu que, abans, a escola escrivíem amb ploma d’acer sucant la tinta en el tinter del pupitre. Deu ser per això que ens hem acostumat a escriure d’una certa manera: ens hem acostumat que el moviment de la mà acompanyi, en primera instància, els moviments del cor i del cervell. Cada home té la seva escriptura, en cada moment i en cada una de les nostres maneres d’escriure, és una manera de ser home. O almenys una manera d’expressar-ho. La calma o els nervis, la pulcritud o la passió amb què escrius, estan fets per a la punta de la ploma. Mai la calma o la passió no arribaran al paper en blan a través de les tecles de la màquina. Aquesta es la qüestió. I si la màquina és mecànica, encara pots aporrinar el teclat amb més o menys expressió i gràcia, i alguna cosa es nota. Si és electrònica, no res: els dits són absolutament neutrals. El text, el paper escrit, no portarà mai cap traça de l’home. Deu ser per això que, malgrat els avantatges que els meus amics electronitzats em canten, no puc decidir-me a comprar l’ordinador aquell que fa composició de textos i altres meravelles. Si m’ho permeten, continuaré escrivint a mà. Segurament és molt menys pràctic i infinitament menys modern. Però és molt més emocionant. JOAN FRANCESC MIRA (Adaptació)
ACTIVITATS 1. 2. 3. 4.
Quina és la tesi de l’autor? Quins arguments (raons) fa servir per defensarl-la? Divideix el text en introducció, desenvolupament i conclusió. Què et sembla que volen dir les expressions següents: a) com el Rolls Royce de les plomes (paràgraf 1) b) és una manera de ser home (paràgraf 2) 5. Argumenta en un text breu (7 o 8 línies) si estàs d’acord amb aquesta afirmació: “Mai la calma o la passió no arribaran al paper en blanc a través de les tecles de la màquina”.
38
Text 2
El protagonismo de la familia en la socialización primaria de los individuos atraviesa un indudable eclipse en la mayoría de los países, lo que constituye un serio problema para la escuela y los maestros. Los niños acceden a la escuela con un núcleo básico de socialización insuficiente para encarar con éxito la tarea de aprendizaje. Para decirlo esquemáticamente, cuando la familia socializaba, la escuela podía ocuparse de enseñar. Ahora que la familia no cubre plenamente su papel socializador, la escuela no sólo no puede efectuar su tarea específica con la tarea del pasado, sino que comienza a ser objeto de demandas para las que no está preparada. Para que una familia funcione educativamente es imprescindible que alguien en ella se resigne a ser adulto. El padre que no quiere figurar sino como “el mejor amigo de sus hijos”, algo parecido a un arrugado compañero de juegos, sirve para poco; y la madre, cuya única vanidad es que la tomen por hermana ligeramente mayor de su hija, tampoco vale mucho más. Sin duda son actitudes psicológicamente comprensibles y la familia se hace con ellas más informal, menos directamente frustrante, más simpática y falible: pero en cambio la formación de la conciencia moral y social de los hijos no sale demasiado bien parada. Y desde luego las instituciones públicas de la comunidad sufren una peligrosa sobrecarga. Cuantos menos padres quieren ser los padres, más paternalista se exige que sea el Estado. Si los padres no ayudan a los hijos con su autoridad amorosa a crecer y prepararse para ser adultos serán las instituciones públicas las que se vean obligadas a imponerles el principio de realidad, no con afecto sino con fuerza. Y de este modo sólo se logran envejecidos niños díscolos, no ciudadanos adultos libres. FERNANDO SAVATER, El valor de educar
1. ¿Cuál es la tesis del autor? 2. ¿Qué argumentos utiliza para defenderla? 3. ¿Qué quiere decir el autor con las siguientes expresiones? a) cuando la familia socializaba, la escuela podía ocuparse de enseñar (párrafo 1) b) un arrugado compañero de juegos (párrafo 2) c) autoridad amorosa (párrafo 3) 4. Resume con tus palabras el contenido de cada uno de los párrafos.
39