L'argila de la mitja lluna by museu història de valència

«L’argila de la mitja lluna. La ceràmica islàmica a la ciutat de València: 35 anys d’arqueologia urbana» és el títol d’este projecte expositiu, al voltant de l’excepcional col·lecció municipal de ceràmiques sorgides dels forns de l’antic al-Àndalus i recuperades metòdicament pel Servici d’Investigació Arqueològica Municipal (SIAM) al llarg dels darrers trenta-cinc anys, gràcies al treball col·lectiu de tota una generació d’arqueòlegs i arqueòlogues. Tot un univers, recobrat d’un oblit secular, de formes d’atuells, decoracions o inscripcions aràbigues, d’alt contingut simbòlic i iconogràfic, que als valencians del tercer mil·lenni ens revela, ara i ací, la vida quotidiana i l’imaginari col·lectiu d’aquells pre-valencians de huit-cents o mil anys endarrere.

Lâ&#x20AC;&#x2122;ARGILA DE LA MITJA LLUNA

L’ARGILA DE LA MITJA LLUNA

LA CERÀMICA ISLÀMICA A LA CIUTAT DE VALÈNCIA

35 anys d’arqueologia urbana

MUSEU D’HISTÒRIA DE VALÈNCIA Desembre - Abril

EXPOSICIÓ / EXPOSICIÓN L’argila de la mitja lluna

Traduccions a l’àrab / Traducciones al árabe Abdelaziz Bouhlassa Carmen Barceló, Ana Labarta, Josefina Veglison Carlos Navarro Oltra

Organitza / Organiza Servici de Patrimoni Històric Comissari / Comisario Josep Vicent Lerma Alegría Coordinadora Pau Armengol Machí Director executiu / Director ejecutivo Javier Martí Oltra Selecció de les obres / Selección de las obras Pau Armengol Machí Josep Vicent Lerma Alegría Javier Martí Oltra Procedència de les obres / Procedencia de las obras SIAM. Ajuntament de València Centre Arqueològic de l’Almoina Museo Arqueológico de Córdoba Museo Arqueológico de Murcia Museo Nacional de Cerámica «González Martí» Museu Arqueològic de Dénia Museu Arqueològic i Etnològic del Comtat Museu d’Història de València Museu de Belles Arts de Castelló Museu de Belles Arts de Xàtiva Museu de Lleida Museu de Mallorca Restauració / Restauración Carolina Mai Cerovaz Raquel Santamaría González Alicia Pérez Bodas Disseny expositiu i producció gràfica / Diseño expositivo y producción gráfica Simbols Nuria Ricart Torreño Muntatge expositiu, transport i instal·lació d’obres / Montaje expositivo, transporte e instalación de obras Art i Clar Textos de sala Pau Armengol Machí Josep Vicent Lerma Alegría Javier Martí Oltra Correcció lingüística / Corrección lingüística Vicent Anyó Garcia. Gabinet de Normalització Lingüística Il·lustracions de sala / Ilustraciones de sala Nuria Ricart Torreño Quique Díes Cusí Traduccions a l’anglés / Traducciones al inglés John Pérez Margaret Tucker Vincent Jenny Paula Hartman Malcolm Rickman

CATÀLEG / CATÁLOGO Edita: Ajuntament de València. Regidoria de Patrimoni i Recursos Culturals Servici de Recursos Culturals Editora Pau Armengol Machí Autors / Autores Pau Armengol Machí Rafael Azuar Ruiz Carmen Barceló Torres José Escudero Aranda Isabel García Villanueva Josep Gisbert Santonja Sonia Gutiérrez Lloret Josep Vicent Lerma Alegría Javier Martí Oltra Josefa Pascual Pacheco Jeannette Rose-Albrecht Correcció lingüística / Corrección lingüística Vicent Anyó Garcia Rafel Moreno Giménez Vicent Moreno Giménez Fotografia de les peces del catàleg / Fotografía de las piezas del catálogo Gustavo Huerta de Rojas Alicia Martínez Gil Dibuix de les peces / Dibujo de las piezas Pilar Mas Hurtuna Arturo Oliver Foix Museo Arqueológico de Córdoba Museo Arqueológico de Murcia Museu Arqueològic de Dénia Museu de Mallorca Unitat Tècnica d’Arqueologia de l’Ajuntament de Lleida Maquetació / Maquetación Gustavo Huerta de Rojas Sofia Armengol Machí Disseny de la coberta / Diseño de la cubierta Simbols Impressió / Impresión Edició Gràfica ISBN: 978-84-9089-150-6 Dipòsit legal / Depósito legal: V-3671-2018 © de la present edició / de la presente edición: Ajuntament de València, 2018

ÍNDEX 35 anys d’arquelogia urbana a València 35 años de arquelogía urbana en València Josep Vicent Lerma Alegría

Ensomniar quimeres? Un sistema d’inventari col·laboratiu que pogué ser ¿Soñar quimeras? Un sistema de inventario colaborativo que pudo ser Javier Martí Oltra

De Madīnat al-Turāb a Balansiya: ceràmica paleoandalusí a València (segles viii-ix) De Madīnat al-Turāb a Balansiya: cerámica paleoandalusí en València (siglos viii-ix) Sonia Gutiérrez Lloret

La Presó de Sant Vicent: un conjunt ceràmic de finals del califat La Cárcel de San Vicente: un conjunto cerámico de finales del califato Pau Armengol Machí

Una reflexió sobre la ceràmica verd i manganés califal a Còrdova Una reflexión sobre la cerámica verde y manganeso califal en Córdoba José Escudero Aranda

118

Les produccions ceràmiques de safes i platets a la València d’època taifa (segle xi) Las producciones cerámicas de ataifores y jofainas en la València de época taifa (siglo xi) Rafael Azuar Ruiz

121

El plat de la nau de Dénia El plato de la nave de Dénia Josep A. Gisbert Santonja

148

Pisa «verd i blanc» de Balansiya Loza «verde y blanco» de Balansiya Jeannette Rose-Albrecht

155

Ceràmica de l’etapa nord-africana a València Cerámica de la etapa norteafricana en València M. Isabel García Villanueva i Josefa Pascual Pacheco

193

Epigrafia àrab en ceràmica Epigrafía árabe en cerámica Carmen Barceló Torres

233

Catàleg Catálogo

267

n 2018 se cumplen siete lustros de la celebración de la muestra «La ceràmica islàmica a la ciutat de València» en las vitrinas de la Casa Museo Benlliure, como resultado de la embrionaria, pero fértil, reanudación de las excavaciones por parte del Servicio de Investigación Arqueológica Municipal (SIAM), en 1981. En aquella ocasión se mostraron al público valenciano las vajillas usadas por los antiguos habitantes de nuestra ciudad durante la época islámica, entre los siglos viii y xiii, en una muestra no por precoz menos interesante, que tuvo un apreciable número de visitantes, atraídos por su entonces insólita temática. Treinta y cinco años después, la exposición «L’argila de la mitja lluna. La ceràmica islàmica a la ciutat de València: 35 anys d’arqueologia urbana», puesta a punto por la Concejalía de Patrimonio y Recursos Culturales del Ayuntamiento de València, es en gran medida la recapitulación de los conocimientos adquiridos, fruto del esfuerzo colectivo de una generación de arqueólogos y arqueólogas, plasmados en una cuidada selección de objetos cerámicos recuperados gracias a la metódica actividad arqueológica llevada a cabo en este dilatado periodo. En efecto, el avance de la investigación ha mostrado que lo que se veían como singularidades a principios de los años ochenta del siglo xx, eran en realidad el resultado de técnicas de producción y estilos artesanales compartidos con todo al-Ándalus y, en gran medida, con el conjunto de las culturas del Mediterráneo medieval, si bien con particularidades regionales y locales. Precisamente la idea fundamental de posicionar a València en las coordenadas culturales de nuestro mar Mediterráneo ha sido, y tendría que continuar siendo en las próximas décadas del siglo xxi, una de las claves de la política de regeneración cultural emprendida por la Delegación de Cultura, ejemplificada en iniciativas como la recuperación del festival cinematográfico por excelencia de la Mostra del Cinema del Mediterrani.

Gloria Tello Company Concejala de Patrimonio y Recursos Culturales

n 2018 fa set lustres de la celebració de la mostra «La ceràmica islàmica a la ciutat de València» a les vitrines de la Casa Museu Benlliure, com a resultat de l’embrionària, però fèrtil, represa de les excavacions per part del Servici d’Investigació Arqueològica Municipal (SIAM), en 1981. En aquella ocasió es van mostrar al públic valencià les vaixelles usades pels antics habitants de la nostra ciutat durant l’època islàmica, entre els segles viii i xiii, en una mostra no per precoç menys interessant, que va tindre un apreciable nombre de visitants, atrets per la seua, aleshores, insòlita temàtica. Trenta-cinc anys després, l’exposició «L’argila de la mitja lluna. La ceràmica islàmica a la ciutat de València: 35 anys d’arqueologia urbana», posada a punt per la Regidoria de Patrimoni i Recursos Culturals de l’Ajuntament de València, és en gran manera la recapitulació dels coneixements adquirits, fruit de l’esforç col·lectiu d’una generació d’arqueòlegs i arqueòlogues, plasmats en una acurada selecció d’objectes ceràmics recuperats gràcies a la metòdica activitat arqueològica duta a terme en este dilatat període. En efecte, l’avanç de la investigació ha mostrat que el que es veia com a singularitats a principis dels anys huitanta del segle xx, eren en realitat el resultat de tècniques de producció i estils artesanals compartits amb tot al-Àndalus i, en gran manera, amb el conjunt de les cultures del Mediterrani medieval, si bé amb particularitats regionals i locals. Precisament la idea cabdal de posicionar València en les coordenades culturals del nostre mar Mediterrani ha sigut, i ho hauria de continuar sent en les properes dècades del segle xxi, una de les claus de la política de redreçament cultural mampresa per la Delegació de Cultura, exemplificada en iniciatives com la recuperació del festival cinematogràfic per excel·lència de la Mostra del Cinema del Mediterrani.

Gloria Tello Company Regidora de Patrimoni i Recursos Culturals

35 anys dâ&#x20AC;&#x2122;arqueologia urbana a ValĂ¨ncia

35 anys d’arqueologia urbana a València Josep Vicent Lerma Alegría La publicació en 1983 del primer volum de La cerámica islámica en la ciudad de Valencia va constituir una fita o referent en l’incipient escenari de l’arqueologia medieval de la península Ibèrica, malgrat el format bàsic de simple catàleg de presentació dels principals grups ceràmics (ceràmica comuna, en verd i manganés i esgrafiada) extrets del subsol de l’urbs valentina pel vell Servici d’Investigació Arqueològica Municipal (SIAM) de José Llorca Rodríguez sense referències estratigràfiques precises. Trenta-cinc anys després, a una distància temporal d’una generació, sembla raonable reflexionar ara i ací sobre el progrés dels coneixements en esta matèria en vista de les proves aportades per l’arqueologia urbana vernacla. Així, i mentre s’enllestia la posada en condicions d’imprimir-se el segon volum d’esta obra, dedicat als estudis ceramològics oportuns, en 1988 el Ministeri de Cultura d’aquell temps va publicar l’assaig titulat Cerámica y cambio cultural. El Tránsito de la Valencia Islámica a la Cristiana, de Jaume Coll, Javier Martí i Josefa Pascual, al caliu de

35 años de arqueología urbana en València Josep Vicent Lerma Alegría

Exposició sobre ceràmica islàmica a València l’any 1983 En la pàgina anterior, excavació a l’Almoina l’any 1985

La publicación en 1983 del primer volumen de La cerámica islámica en la ciudad de Valencia constituyó entonces un hito o referente en el incipiente escenario de la arqueología medieval de la península Ibérica, a pesar de su formato básico de mero catálogo de presentación de los principales grupos cerámicos (común, verde y manganeso y esgrafiada) recolectados en el subsuelo de la urbe valenciana por el viejo Servicio de Investigación Arqueológica Municipal (SIAM) de José Llorca Rodríguez sin referencias estratigráficas precisas. Treinta y cinco años después, a una distancia temporal de una generación, parece razonable reflexionar aquí y ahora sobre el progreso de los conocimientos en esta materia a la luz de las evidencias aportadas por la arqueología urbana vernácula. En este orden de cosas y mientras se ultimaba la puesta en condiciones de ser impreso el segundo volumen de esta obra, dedicado a los oportunos estudios ceramológicos, paralelamente en 1988 se publicó por parte del entonces Ministerio de Cultura el ensayo titulado Cerámica y cambio cultural. El Tránsito de la Valencia Islámica a la Cristiana

les commemoracions del 750 aniversari de la conquesta de València pel rei Jaume I, en el qual es va formular, d’acord amb les prioritats formals de la recerca d’aquell moment, una controvertida nomenclatura terminològica de les manufactures terrisseres islàmiques i cristianes de la nostra edat medieval. També cal fer esment de la impressió en òfset l’any 1990, igualment a càrrec del Ministeri de Cultura, del catàleg La cerámica califal de Benetússer, de Felisa Escribà, amb un estudi de Carmen Barceló sobre la decoració cal·ligràfica àrab, en el qual es va donar a conéixer l’extraordinària representació antropomòrfica d’un personatge bàquic assegut a la manera oriental sobre les cames encreuades, veritable icona del sobirà islàmic. Finalment, calgué esperar fins a l’any 1991 perquè el referit tom ii de La cerámica islámica en la ciudad de Valencia, amb el concurs d’estudiosos de prestigi com l’historiador Pierre Guichard, la museògrafa María Paz Soler i l’arabista Carmen Barceló, entre altres autors de referència, vera la llum com el nové número de la «Serie Arqueológica» de la Delegació Municipal de Cultura de l’Ajuntament de València. Desfasament editor que en certa manera permet explicar millor la relativament devaluada repercussió acadèmica entre el grup d’investigadors de la cultura material de l’islam peninsular d’este esperat segon lliurament, així com de l’assaig de tipologia de la ceràmica musulmana de l’antic šarq al-Andalus donat a conéixer públicament en este volum, elaborat per l’arqueòleg André Bazzana, membre del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), en la pràctica de molt poc seguiment en dates posteriors, davant propostes d’acceptació universal, com la

de Jaume Coll, Javier Martí y Josefa Pascual, al albur de las conmemoraciones del 750 aniversario de la conquista de València por el rey Jaime I, en el que se formuló, en consonancia con las prioridades formales de la investigación de aquel momento, una controvertida nomenclatura terminológica de las manufacturas alfareras islámicas y cristianas de nuestro medioevo. Relato en el que cabe reseñar la impresión offset, igualmente a cargo del Ministerio de Cultura, del también catálogo La cerámica califal de Benetússer de Felisa Escribà en 1990, con estudio de las decoraciones caligráficas árabes de Carmen Barceló, en el que se dio a conocer la extraordinaria representación antropomórfica de un personaje báquico sentado al modo oriental sobre sus piernas cruzadas, verdadero icono del soberano islámico. Finalmente, hubo que esperar hasta 1991 para que el referido tomo ii de La cerámica islámica en la ciudad de Valencia, con el concurso de estudiosos de prestigio como el historiador Pierre Guichard, la museógrafa María Paz Soler o la arabista Carmen Barceló, entre otros autores de referencia, viera la luz como el noveno número de la «Serie Arqueológica» de la Delegación Municipal de Cultura del Ayuntamiento de València. Desfase editor que de algún modo permite explicar mejor la relativamente devaluada repercusión académica entre el colectivo de investigadores de la cultura material del islam peninsular de esta esperada segunda entrega, así como del ensayo de tipología de la cerámica musulmana del antiguo šarq al-Andalus dado a conocer públicamente en la misma, implementado por el arqueólogo André Bazzana, miembro del Centre National de la Recherche Scientifique (CNRS), en la práctica de muy escaso seguimiento

precursora de Guillermo Rosselló-Bordoy de 1978, Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca, revisada i perfeccionada en el posterior El nombre de las cosas en al-Andalus: Una propuesta de terminología cerámica (1991). Així i tot, i d’una manera quasi paral·lela, no va ser fins a la dècada dels anys huitanta del segle xx, que és quan el renovat SIAM (Servici d’Investigació Arqueològica Municipal) adopta una metodologia de treball moderna sobre la base de l’excavació oberta en extensió del subsol urbà i un sistema de registre documental en fitxes d’unitats estratigràfiques (UE), susceptibles de ser ordenades en diagrames arborescents segons el model anglosaxó de la matriu de Harris (1979), que feren possibles intervencions tan transcendents com les que es van fer entre 1986 i 1988 als terrenys de l’antic Palau de Benicarló, en què es van obtindre, per fi, algunes de les primeres seqüències estratigràfiques de la ciutat del Túria i conjunts inèdits de ceràmiques andalusines sedimentades en els autèntics contextos històrics d’ús o d’abandó. Conclosa la memòria d’excavació cap a 1990, els resultats científics definitius encara tardaren uns quants anys a ser objecte de reproducció en lletres de motle en la valuosa monografia institucional Troballes arqueològiques al Palau de les Corts (López i García et al., 1994). Precisament la manca de memòries d’excavació publicades és un dels principals obstacles que ha anat entrebancat fins ara mateix el progrés dels nous coneixements sobre la ceràmica d’època islàmica d’esta part del šarq al-Andalus, amb importants excepcions com la de la ràbita califal de les dunes de Guardamar (Alacant) (Azuar

en fechas posteriores, frente a propuestas de aceptación universal, como la precursora de Guillermo Rosselló-Bordoy de 1978 Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca, revisada y perfeccionada en su posterior El nombre de las cosas en al-Andalus: Una propuesta de terminología cerámica (1991). Pero con todo, y de un modo casi paralelo, no será sino desde la década de los años 80 del pasado siglo xx cuando la adopción por parte de un renovado Servicio de Investigación Arqueológica Municipal (SIAM) de una metodología de trabajo moderna sobre la base de la excavación abierta en extensión del subsuelo urbano y un sistema de registro documental en fichas de unidades estratigráficas (UE), susceptibles de ser ordenadas en diagramas arborescentes, según el modelo anglosajón de la matriz de Harris (1979), posibilitó por entonces efectuar intervenciones tan transcendentes como las que tuvieron lugar entre 1986 y 1988 en los terrenos del antiguo Palau de Benicarló, en las que se obtuvo por fin algunas de las primeras secuencias estratigráficas de la ciudad del Turia e inéditos conjuntos de cerámicas andalusíes sedimentadas en sus auténticos contextos históricos de uso o abandono. Concluida la memoria de excavación hacia 1990, los resultados científicos definitivos de la misma aún tardarían varios años más en ser objeto de reproducción en letras de molde en la valiosa monografía institucional Troballes arqueològiques al Palau de les Corts (López i García et al., 1994). Precisamente la falta de memorias de excavación publicadas, será uno de los mayores obstáculos que ha venido lastrando hasta hoy mismo el progreso de los nuevos conocimientos sobre las cerámicas de época islámica de esta parte del šarq al-Andalus, con im-

Ruiz, 1989b) o els meritoris informes d’Excavacions arqueològiques de salvament a la Comunitat Valenciana 1984-1988 (1990), posats en circulació per la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, com també les tesis doctorals universitàries homologables, amb la prototípica Denia islámica. Arqueología y poblamiento de Rafael Azuar (1989a). Paradoxalment, va ser l’interés per l’estudi dels contextos ceràmics de la romanitat tardana la circumstància que, de manera tangencial, va dur a centrar l’atenció de l’equip arqueològic de l’Almoina (integrat, entre d’altres, per J. Pascual, A. V. Ribera i M. Rosselló), on els primers moviments de terres ja s’havien iniciat en 1985, sobre les últimes vaixelles romanes en ús entre els segles v i vii de la nostra era comuna i, per extensió, també sobre les inicials de l’alta edat mitjana. Tot plegat, facilità la revelació i documentació gràfica precoç d’uns vasos que en aquell temps eren pràcticament desconeguts i es denominaven paleoandalusins (Pascual et al., 1997: fig. 10-12), seguint la petja de la Cerámica común paleoandalusí del sur de Alicante (siglos vii-x) de Sonia Gutiérrez (1988), de les intervencions urbanes del carrer del Comte de Trénor, 12, Corts Valencianes i Banys de l’Almirall, com també altres peces posteriors, algunes ja vidriades, de final del califat omeia de Còrdova, de la coneguda com a Presó de Sant Vicent (Pascual et al., 1997: fig. 13). Justament, esta destacada actuació al carrer del Comte de Trénor, número 12, ja s’havia presentat acadèmicament pel seu excavador, Miquel Rosselló, en eixes mateixes dates, en el I Congrés d’Estudis de l’Horta Nord (Meliana, 16-18 de maig de 1997),

portantes excepciones como la de la rábita califal de las dunas de Guardamar (Alicante) (Azuar Ruiz, 1989b) o los meritorios informes de Excavacions arqueològiques de salvament a la Comunitat Valenciana 1984-1988 (1990), puestos en circulación por la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, así como tesis doctorales universitarias homologables, con la prototípica Denia Islámica. Arqueología y poblamiento de Rafael Azuar (1989a). Paradójicamente sería el interés por los estudios de los contextos cerámicos de la romanidad tardía, lo que acabaría por abocar de un modo tangencial a centrar la atención del equipo arqueológico de la Almoina (integrado, entre otros, por J. Pascual, A.V. Ribera y M. Rosselló), donde los primeros movimientos de tierras ya se habían iniciado en 1985, sobre las últimas vajillas romanas en uso entre los siglos v y vii de nuestra era común y por extensión también en torno a las iniciales de la Alta Edad Media, todo lo cual facilitaría a la postre la revelación y documentación gráfica precoz de los a la sazón prácticamente desconocidos perfiles de vasijas denominadas en aquel momento como paleoandalusíes (Pascual et al., 1997: figs. 10-12), siguiendo la estela de la Cerámica común paleoandalusí del sur de Alicante (siglos vii-x) de Sonia Gutiérrez (1988), de las intervenciones urbanas de la calle del Conde de Trénor, 12, Corts Valencianes y Baños del Almirante, así como otras posteriores, algunas ya vidriadas, de finales del califato omeya de Córdoba, de la conocida como Cárcel de San Vicente (Pascual et al., 1997: fig. 13). Justamente, dicha destacada actuación de la calle del Conde de Trénor, número 12, ya había sido presentada académicamente por su excavador, Miquel Rosselló, en esas mismas fechas, en el I Congrés d’Estudis de l’Horta Nord (Meliana, 16-18 de mayo de

Ací es mostraren autèntics nivells d’hàbitat amb murs de maçoneria emirals i construccions que pertanyien a un obrador califal d’adobat de pells amb piletes, separats per una transcendent capa d’incendi amb restes d’armament de ferro datable entre final del segle ix i principi del x (Rosselló Mesquida, 1999). Conjunts d’olles, greixeres i gerres emirals-califals sobre els quals es tornarà en les jornades celebrades a la localitat de Berja (Almeria) en 1998, Ciudad y Territorio en al-Andalus, com també de safes d’àmplia base plana i paret en corba contínua, generalment sense vidriar, però amb alguns exemplars ja decorats en verd i marró (Martí i Pascual, 2000: làm. 1-3). Sense deixar de banda els cresols de pasta grisa, amb la cassoleta discoïdal i el bec progressivament cada vegada més allargat (Martí i Pascual, 2000: làm. 2.3-4). Horitzó de l’any 2000 en què es van tornar a mostrar al públic alguns exemplars de peces ceràmiques de l’estil de Madīnat al-Zahrā’ com safes (tayfur), platets (yafna) o tinters transportables, amb motiu de l’exposició «El Cid. Mito y realidad», organitzada incidentalment pel Museu de Prehistòria i de les Cultures de València (Lerma, 2000: 31-35), o vestigis califals de cresols de depòsit discoïdal amb blenera curta i olles grises de coll acanalat, documentats arqueològicament en l’excavació del molí andalusí del carrer de Salvador Giner (Arnau i Martí, 2000: fig. 16). Tot i que no seria efectivament fins ja entrat el nou segle xxi quan, en definitiva, van veure la llum els principals i més voluminosos conjunts ceràmics de la ciutat de València entre l’època visigoda i l’omeia, en la reunió de l’any 2001 celebrada

Cartell de 1983 que anunciava l’exposició sobre ceràmica islàmica

1997). Aquí se mostraron auténticos niveles de hábitat con muros de mampostería emirales y construcciones pertenecientes a un obrador califal de curtido de pieles con piletas, separados por una trascendente capa de incendio con restos de armamento de hierro fechable entre finales del siglo ix y principios del x (Rosselló Mesquida, 1999). Conjuntos de marmitas, cazuelas y jarras emirales-califales sobre los que se volverá en las jornadas celebradas en la localidad almeriense de Berja (Almería) en 1998, Ciudad y Territorio en al-Andalus, así como de ataifores de amplia base plana y pared en curva continua, generalmente sin vidriar, pero con algunos ejemplares ya decorados en verde y marrón (Martí y Pascual, 2000: láms. 1-3). Sin dejar de lado los candiles de pasta gris, con la cazoleta discoidal y piquera progresivamente cada vez más alargada (Martí y Pascual, 2000: lám. 2.3-4). Horizonte del año 2000 en el que se volvieron a mostrar al público algunos ejemplares de lozas del estilo de Madīnat al-Zahrā’ como ataifores (tayfur), jofainas (yafna) o tinteros transportables, con motivo de la exposición «El Cid. Mito y realidad» organizada incidentalmente por el Museu de Prehistòria i de les Cultures de València (Lerma, 2000: 31–35), o vestigios califales de candiles de depósito discoidal con mechero escueto y ollas grises de cuello acanalado, documentados arqueológicamente en la excavación del molino andalusí de la calle de Salvador Giner (Arnau y Martí, 2000: fig. 16). Si bien no sería efectivamente hasta ya entrado el nuevo siglo xxi cuando, en definitiva, vieron la luz los principales y más voluminosos conjuntos cerámicos de la ciudad de València entre la época visigoda y la omeya, en la reunión del año 2001

a Mèrida amb el nom Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la península Ibérica: Ruptura y continuidad, constituïts primordialment per peces extretes de l’antiga Almoina catedralícia (Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba i Rosselló Mesquida, 2003: fig. 32-34). En este sentit, mereix destacar-se la identificació d’un sol modest fragment de cossiol o caduf de roda hidràulica de temps emirals (Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba i Rosselló Mesquida, 2003: fig. 34, 8ALM-60254-273), fòssil guia fonamental de la revolució tecnològica agrària a Occident de l’estat omeia, tot i que la construcció de l’horta de València entre els segles viii i xiii va ser objecte el 2016 de tota una tesi doctoral del Departament d’Història Medieval de la Universitat de València, a càrrec de l’investigador dels regadius valencians F. Esquilache Martí. D’altra banda, pel que fa a les manufactures plàstiques de fang cuit o vidriat dels segles xii i xiii de l’era comuna de Madīnat Balansiya, l’arqueologia urbana de la nostra ciutat ha recuperat nombrosos conjunts tancats en els rebliments de pous artesians dels moments previs a la conquesta feudal de Jaume I (1238), com el descobert fortuïtament en 1950 al carrer del Tossalet de Sant Esteve (Roda Soriano, 1955) i presentat per nosaltres ja en el Segundo Coloquio Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo Occidental, celebrat a Toledo en 1981 (Lerma, Miralles i Soler, 1986: fig. 1-6), o els conjunts de pises monocromes, algun fragment de ceràmica daurada autòctona, cresols de bec allargat amb pinzellades de tipus iii de Rosselló i olles vidriades d’un habitatge islàmic exhumat sota els

celebrada en Mérida con el nombre Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la península Ibérica: Ruptura y continuidad, constituidos primordialmente por los extraídos en la manzana de la antigua Almoina catedralicia (Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba y Rosselló Mesquida, 2003: figs. 32-34). En este sentido, merece destacarse la identificación de un solo modesto fragmento de tiesto o arcaduz de rueda hidráulica de tiempos emirales (Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba y Rosselló Mesquida, 2003: fig. 34, 8ALM-60254-273), fundamental fósil guía de la revolución tecnológica agraria en Occidente del estado omeya, no obstante haber sido la construcción de la huerta de València entre los siglos viii y xiii objeto en 2016 de toda una tesis doctoral del departamento de Historia Medieval de la Universidad de València, por parte del investigador de los regadíos valencianos F. Esquilache Martí. Por otra parte, en cuanto se refiere a las manufacturas plásticas de barros cocidos y/o vidriados de los siglos xii y xiii de la era común de Madīnat Balansiya, la arqueología urbana de nuestra ciudad ha recuperado numerosos conjuntos cerrados en los rellenos de pozos artesianos de los momentos previos a la conquista feudal de Jaime I (1238), como el descubierto fortuitamente en 1950 en la calle del Tossalet de Sant Esteve (Roda Soriano, 1955) y presentado por nosotros ya en el Segundo Coloquio Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo Occidental, celebrado en Toledo en 1981 (Lerma, Miralles y Soler, 1986: figs. 1-6) o los conjuntos de lozas monocromas, algún fragmento de loza dorada autóctona, candiles de piquera alargada con pinceladas tipo iii de Rosselló y marmitas vidriadas de una vivienda islámica exhumada bajo

antics Almacenes España de l’actual plaça de la Reina, presentats en 1985 en el I Congreso de Arqueología Medieval Española (Lerma et al., 1986: fig. 6-7). En canvi, no va ser fins a l’excavació en 1994 de set forns «moruns», alguns amb cambra inferior (sagén), d’un obrador terrisser periurbà de cronologia almohade, a l’actual carrer de Sagunt, quan es va poder repertoriar metodològicament la gran varietat morfològica, ornamental i funcional dels seus especialitzats productes, destinats al consum de les poblacions locals. Això sí, amb la circumstància significativa que els resultats científics d’estos històrics descobriments no aconseguirien ser mostrats formalment davant dels col·lectius arqueològics fins al VIII Congreso Internacional de la Cerámica Medieval en el Mediterráneo celebrat a Ciudad Real l’any 2006, també en els compassos inicials de la primera dècada del tercer mil·lenni (Pascual et al., 2009: fig. 2-6). En eixe mateix límit temporal es van publicar els descobriments medievals del subsol del Palau de Cerveró, primer cas de patrocini d’un important grup constructor privat, il·lustrats amb profusió de fotografies a tot color de les ruïnes de cases andalusines tradicionals de pati central i de vestigis de pises ornamentades, com el conegut platet de corda seca total decorat amb la figura d’un lleó (Jiménez Salvador, Ruiz Val i Burriel Alberich, 2007: 154) (cat. 57), però això sí, mostrades sense les seccions o els perfils tècnics corresponents. De la mateixa manera que el que va passar respecte a l’exploració sistemàtica del subsol de la tranquil·la plaça de Cisneros, amb motiu de la construcció a càrrec de l’em-

los antiguos Almacenes España de la actual plaza de la Reina, presentados en 1985 en el I Congreso de Arqueología Medieval Española (Lerma et al., 1986: figs. 6-7), pero en cambio, no sería hasta la excavación en 1994 de siete hornos «morunos», algunos con cámara inferior (sagén), de un taller alfarero periurbano de cronología almohade, en la actual calle de Sagunto, cuando se pudo repertoriar metodológicamente la gran variedad morfológica, ornamental y funcional de sus especializados productos, destinados al consumo de las poblaciones locales. Eso sí, con la significativa circunstancia de que los resultados científicos de estos históricos hallazgos no alcanzarían a ser mostrados formalmente ante los colectivos arqueológicos hasta el VIII Congreso Internacional de la Cerámica Medieval en el Mediterráneo efectuado en Ciudad Real en el año 2006, también en los compases iniciales de la primera década del tercer milenio (Pascual et al., 2009: figs. 2-6). En ese mismo límite temporal se publicitaron los descubrimientos medievales del subsuelo del Palau de Cerveró, primer caso de esponsorización por parte de un importante grupo constructor privado, ilustrados con profusión de fotografías a todo color de las ruinas de casas andalusíes tradicionales de patio central y de vestigios de lozas ornamentadas, como la conocida jofaina de cuerda seca total decorada con la figura de un león (Jiménez Salvador, Ruiz Val y Burriel Alberich, 2007: 154) (cat. 57), pero eso sí, mostradas por contra sin sus correspondientes secciones o perfiles técnicos. Del mismo modo que lo acontecido respecto a la exploración sistemática del subsuelo de la recoleta plaza de Cisneros, con motivo de la construcción por parte de la

presa municipal AUMSA d’un immoble per a aparcament en altura (Pascual Pacheco i Soriano Sánchez, 2000: 89-91). Anys 2007-2009, en què d’una manera paral·lela es van fer les extenses excavacions estratigràfiques prèvies a la construcció de l’aparcament subterrani del carrer de Ruaya, en les quals van aflorar significatives restes d’una séquia islàmica, de l’alqueria rústica de Rascanya i de la seua pròdiga cultura material, per més que únicament els nivells iberoromans han sigut mereixedors d’alguna publicitat acadèmica en el simposi celebrat a Requena del 12 al 15 d’abril del 2011, Paisajes y Patrimonio Cultural del Vino y otras Bebidas Psicotrópicas (Serrano Marcos, 2013). El mateix podria dir-se de la descomunal operació arqueològica desplegada entre els anys 2005 i 2006 per l’extint IVVSA (Institut Valencià de l’Habitatge) sobre 6.500 m2 del barri de Velluters, amb un pressupost superior als cent milions de pessetes, en què els resultats sobre les interessants restes materials del període mahometà exhumades romanen encara inèdits, amb l’honrosa excepció d’un únic estudi monogràfic de la investigadora M. Isabel García Villanueva (2009) sobre les peces ceràmiques d’importació baixmedievals que es va presentar en l’esmentat VIII Congreso Internacional de la Cerámica Medieval en el Mediterráneo de Ciudad Real. En este sentit, el lector pot trobar en esta mateixa obra altres descripcions de l’evolució de la recerca sobre algunes especialitats de ceràmiques andalusines, en els congressos internacionals de la ceràmica medieval al Mediterrani occidental (AIECMO2),

empresa municipal AUMSA de un inmueble para aparcamiento en altura (Pascual Pacheco y Soriano Sánchez, 2000: 89-91). Años 2007-2009 en los que de un modo paralelo se desarrollaron las extensas excavaciones estratigráficas previas a la construcción del aparcamiento subterráneo de la calle de Ruaya, en las que afloraron significativos restos de una acequia islámica, de la alquería rústica de Rascanya y de su pródiga cultura material, por más que únicamente los niveles ibero-romanos han sido merecedores de alguna publicidad académica en el simposio Paisajes y Patrimonio Cultural del Vino y otras Bebidas Psicotrópicas, celebrado en Requena del 12 al 15 de abril de 2011 (Serrano Marcos, 2013). Otro tanto podría predicarse de la descomunal operación arqueológica desarrollada entre los años 2005 y 2006 por el extinto Instituto Valenciano de la Vivienda (IVVSA) sobre 6.500 m2 del barrio de Velluters, con un presupuesto superior a los cien millones de las antiguas pesetas y cuyos resultados sobre los interesantes restos materiales del periodo mahometano exhumados allí, permanecen esencialmente aún inéditos, con la honrosa excepción de un único estudio monográfico de la investigadora M. Isabel García Villanueva (2009) sobre las producciones cerámicas de importación bajomedievales, presentado igualmente en el citado VIII Congreso Internacional de la Cerámica Medieval en el Mediterráneo de Ciudad Real. Precisamente el lector podrá también encontrar en esta misma obra otras descripciones de la evolución de la investigación sobre algunas especialidades de cerámicas andalusíes, en los congresos internacionales de la cerámica medieval en el Mediterrá-

des dels simposis de Toledo, Siena-Faenza o Lisboa, entre altres, com les incorporades al capítol de la investigadora Jeannette Rose-Albrecht. Finalment, pel que fa a la segona dècada del segle xxi, el descobriment controlat d’un vas tancat de pisa en verd i manganés a l’avinguda de la Constitució, número 58, que contenia un valuós tresor monetari de dinars i dírhams fatimites i omeies, ocult cap als anys 1020-1030 inicials de la taifa amirida de València i exhibit fa poc en l’exposició del Museu Arqueològic Nacional «El poder del pasado», constituïx una dada aïllada, encara que destacable, sobre l’estat actual de la qüestió de la ceràmica islàmica valenciana (Ruiz Zapatero, 2017). Per tot això, i a manera de corol·lari, podem concloure que el desplegament d’una arqueologia empresarial de mercat, dissenyada en la Llei de Patrimoni Cultural Valencià de 1998, ja des de final del passat segle xx, ha posat pràcticament punt final a qualsevol indici de programació i recerca de les diverses etapes històriques de les ciutats valencianes des dels àmbits propis dels seus benemèrits servicis arqueològics municipals.

neo occidental (AIECMO2), desde los simposios de Toledo, Siena-Faenza o Lisboa entre otros, como las incorporadas en el capítulo de la investigadora Jeannette Rose-Albrecht. Finalmente, por lo que se refiere a la segunda década del siglo xxi, el hallazgo controlado de un vaso cerrado de loza verde y manganeso en la avenida de la Constitución, número 58, conteniendo un valioso tesoro monetario de dinares y dírhams fatimíes y omeyas, oculto hacia los años 1020-1030 iniciales de la taifa amirida de València y exhibido recientemente en la exposición del Museo Arqueológico Nacional «El poder del pasado», constituye un dato puntual, aunque destacable, en cuanto al actual estado de la cuestión de las cerámicas islámicas valencianas (Ruiz Zapatero, 2017). Por todo lo cual, y a modo de corolario, podemos concluir cómo el despliegue de una arqueología empresarial de mercado, diseñada en la Ley de Patrimonio Cultural Valenciano de 1998, ha venido ya desde finales del pasado siglo xx a poner prácticamente punto final a cualquier atisbo de programación e investigación de las diferentes etapas históricas de las ciudades valencianas desde los ámbitos propios de sus beneméritos servicios arqueológicos municipales.

BIBLIOGRAFIA Arnau, Beatriz; Martí, Javier (2000). «Aigua i desenvolupament urbà a Madinat Balansiya (València). L’excavació d’un molí hidràulic de l’època califal». A: Els molins hidràulics valencians. Tecnologia, història i context social. València: Diputació de València. Institució Alfons el Magnànim, p. 165-192. Azuar Ruiz, Rafael (1989a). Denia islámica: Arqueología y poblamiento. Alacant: Diputación Provincial de Alicante. Instituto de Cultura «Juan Gil-Albert». — [coord.] (1989b). La rábita califal de las dunas de Guardamar (Alicante): Cerámica, epigrafía, fauna, malacofauna. Alacant: Diputación Provincial de Alicante. Comisión de Cultura. Bazzana, André (1983). La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [i] Catálogo. València: Ayuntamiento de Valencia. Coll Conesa, Jaime; Martí Oltra, Javier; Pascual Pacheco, Josefa (1988). Cerámica y cambio cultural: El Tránsito de la Valencia Islámica a la Cristiana. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Escribà, Felisa (1990). La cerámica califal de Benetússer. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. (1990). Excavacions arqueològiques de salvament a la Comunitat Valenciana 1984-1988 València: Generalitat Valenciana. Conselleria de Cultura, Educació i Ciència. 2 vol. García Villanueva, M.ª Isabel (2009). «La cerámica de importación en la ciudad de Valencia: El barrio de Velluters». A: Zozaya Stabel-Hansen, Juan; Retuerce Velasco, Manuel; Hervás Herrera, Miguel Ángel; Juan García, Antonio de [ed.]. Actas del VIII Congreso Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo: Ciudad Real-Almagro, del 27 de febrero al 3 de marzo de 2006. Ciudad Real: Asociación Española de Arqueología Medieval, vol. 1, p. 141-158. Gutiérrez Lloret, Sonia (1988). Cerámica común paleoandalusí del sur de Alicante (siglos vii-x). Alacant: Caja de Ahorros Provincial de Alicante. Harris, Edward C. (1979). Principles of Archaeological Stratigraphy. Londres: Academic Press. Jiménez Salvador, José Luis; Ruiz Val, Enrique; Burriel Alberich, Josep Maria (2007). «La intervenció arqueològica en el Palau de Cerveró». A: Piqueras Sánchez, Norberto [cur.]. Palau de Cerveró: Institut d’Història de la Ciència i Documentació López Piñero. València: Universitat de València, p. 101-222. Lerma, Josep Vicent (2000). «El sharq al-Andalus: Diez siglos atrás». A: El Cid: Mito y realidad. València: Museu de Prehistòria i de les Cultures de València, p. 31-36. Lerma, J[osep] V[icent]; Guichard, P[ierre]; Bazzana, A[ndré]; Soler, M.ª P[az]; Navarro, J[ulio]; Barceló, C[armen] (1991). La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [ii] Estudios. València: Ajuntament de València.

Lerma, J[osep] V[icent]; Miralles, I[smael]; Soler, M. P[az] (1986). «Cerámicas musulmanas de “El Tossalet de Sant Esteve”, Valencia». A: Zozaya, Juan [coord.]. Segundo Coloquio Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo Occidental: Toledo 1981. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Subdirección General de Arqueología y Etnología, p. 155-163. Lerma, Josep Vicent; Pastor, Ignacio; Fernández, Asunción; Pedro, María Jesús de (1986). «Estudio de la vivienda islámica de la ciudad de Valencia». A: Actas del I Congreso de Arqueología Medieval Española. Saragossa: Diputación General de Aragón. Departamento de Cultura y Educación, vol. iii, p. 445-464. López i García, Isabel; Marín i Jordà, Carme; Martínez i García, Remei; Matamoros i de Villa, Consol (1994). Troballes arqueològiques al Palau de les Corts. València: Corts Valencianes. Martí, Javier; Pascual, Josefa (2000). «El desarrollo urbano de Madīna Balansiya hasta el final del califato». A: Cara, Lorenzo [ed.]. Ciudad y territorio en al-Andalus. Granada: Universidad de Granada. Grupo de Investigación Toponimia, Historia y Arqueología del Reino de Granada: Athos-Pérgamos: Ayuntamiento de Berja, p. 500-536. Pascual, Josefa; Armengol, Pau; García, Isabel; Roca, Lourdes; Ruiz, Enrique (2009). «La producción cerámica almohade en la ciudad de Valencia. El alfar de la calle Sagunto». A: Zozaya Stabel-Hansen, Juan; Retuerce Velasco, Manuel; Hervás Herrera, Miguel Ángel; Juan García, Antonio de [ed.]. Actas del VIII Congreso Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo: Ciudad Real-Almagro, del 27 de febrero al 3 de marzo de 2006. Ciudad Real: Asociación Española de Arqueología Medieval, vol. 1, p. 355-371. Pascual Pacheco, Josefa; Ribera i Lacomba, Albert V.; Rosselló Mesquida, Miquel (2003). «Cerámicas de la ciudad de Valencia entre la época visigoda y omeya (siglos vi-x)». A: Caballero, Luis; Mateos, Pedro; Retuerce, Manuel [ed.]. Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la península Ibérica: Ruptura y continuidad (II Simposio de Arqueología. Mérida 2001). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, p. 67-117. (Anejos de AEspA; xxviii) Pascual, Josepa; Ribera, Albert V.; Rosselló, Miquel; Marot, Teresa (1997). «València i el seu territori: Contexts ceràmics de la fi de la romanitat a la fi del califat (270-1031)». A: Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles iv-x): Actes Taula Rodona: Badalona 6, 7 i 8 de novembre de 1996. Barcelona: Universitat de Barcelona. Àrea d’Arqueologia, p. 179-202. (Arqueo Mediterrània; 2) Pascual Pacheco, Josefa; Soriano Sánchez, Rafaela [coord.] (2000). L’arqueologia fa ciutat: les excavacions de la Plaça de Cisneros. València: Ajuntament de València. Roda Soriano, Salvador (1955). Aportación al estudio de la arqueología valenciana. València: Ajuntament de València.

Rosselló Bordoy, Guillermo (1978). Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca. Palma de Mallorca: Diputación Provincial de Baleares. Instituto de Estudios Baleáricos. — (1991). El nombre de las cosas en al-Andalus: Una propuesta de terminología cerámica. Palma de Mallorca: Museo de Mallorca: Societat Arqueològica Lul·liana. (Monografies d’Art i d’Arqueologia; 1) Rosselló Mesquida, Miquel (1999). «Evolució i transformació de l’espai urbà des de l’època emiral fins l’època taifa: Les excavacions del c/. Comte Trènor, 12 (València)». A: Actes del I Congrés d’Estudis de l’Horta Nord: Meliana (16-18 de maig de 1997). València: Centre d’Estudis de l’Horta Nord, p. 57-87. Ruiz Zapatero, Gonzalo [dir.] (2017). El Poder del Pasado: 150 años de arqueología en España. [S. l.]: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte: Acción Cultural Española: Editorial Palacios y Museos. Serrano Marcos, María Luisa (2013). «El paisaje del vino al norte de la ciudad de Valencia. Finales del s. i d.C. - mediados del s. ii d.C.». A: Martínez Valle, Asunción; Pérez García, Carmen [ed.]. Paisajes y patrimonio cultural del vino y de otras bebidas psicotrópicas. Requena, del 12 al 15 de abril de 2011. Requena: Ayuntamiento de Requena, p. 199-207.

Ensomniar quimeres? Un sistema d’inventari col·laboratiu que pogué ser

Javier Martí Oltra Aquest catàleg té un cert valor d’homenatge al quefer desplegat per un grapat de professionals que durant gairebé quatre dècades han portat a l’esquena l’activitat arqueològica a la ciutat de València i, així, han recuperat un volum d’informació i de restes materials del qual a penes coneixem l’epidermis. Si ens ajustem a l’esquema acadèmic clàssic: excavació - estudi dels resultats - publicació, hem d’admetre que, tot i la gran quantitat d’articles publicats, hi ha una desproporció enorme entre els esforços invertits i els resultats visibles. La retòrica erudita, còmodament asseguda a la seua cadira de despatx, pot maldir contra l’eficàcia de l’arqueologia d’urgència, però la realitat és que hi ha una lògica econòmica irrefutable al darrere: Primum vivere deinde philoso-

¿Soñar quimeras? Un sistema de inventario colaborativo que pudo ser

Javier Martí Oltra

Excavació a l’Almoina l’any 1986

El presente catálogo tiene cierto valor de homenaje al trabajo desarrollado por un grupo de profesionales que durante casi cuatro décadas han llevado sobre sus espaldas el trabajo arqueológico en la ciudad de València, y que han recuperado un volumen de información y de restos materiales del cual apenas conocemos la epidermis. Si nos ajustamos al esquema académico clásico: excavación - estudio de los resultados - publicación, hemos de admitir que, a pesar de ser muchos los artículos publicados, hay una desproporción enorme entre los esfuerzos invertidos y los resultados visibles. La retórica erudita, sentada cómodamente en sus sillas de despacho, podrá mal hablar de la eficacia de la arqueología de urgencia, pero la realidad es que hay una lógica económica irrefutables detrás: Primum vivere deinde

phari. La legislació ha cregut resoldre el problema de l’arqueologia d’urgència obligant els promotors a pagar el treball de camp (que, dit siga de passada, no és poca cosa) i, en efecte, ha calmat les consciències patrimonials buidant solars estrat per estrat i han obtingut a canvi un valuós espai edificable. Però la segona incògnita de l’equació, és a dir, els resultats científics, no s’ha resolt mai, perquè la remuneració per a l’estudi, quan ha existit, tot just ha permés posar en clar les dades i redactar una memòria més administrativa que científica. No ens en podem estranyar. Una vegada buidat el solar i lliurada la memòria, el preu per la destrucció del patrimoni estava pagat. Cap corcó ha destorbat el pensament de les administracions sobre les possibles co-responsabilitats que els pertocaven, i si ha sigut així alguna vegada, l’han espantat amb la convocatòria d’un parell de beques. Malgrat tot, la professió de l’arqueologia és d’aquelles que són vocacionals i la gent del gremi és capaç de treballar per amor a l’art durant anys per l’única recompensa del treball fet. Un d’aquests casos és la metodologia d’inventari de ceràmiques postclàssiques, de la qual parlaré ara, sorgida com una pràctica coral, col·laborativa i desenvolupada animosament durant gairebé una dècada, però malauradament inconclusa. A mitjan anys huitanta, l’arqueologia urbana s’havia convertit en una pràctica gairebé habitual a la ciutat de València per virtut d’un reglament urbanístic i d’unes normes reguladores de l’activitat arqueològica que exigien la realització d’excavacions prèvies a la remoció del subsol en els solars on es volguera construir un edifici de nova planta, dins d’una sèrie d’àrees de protecció definides.

philosophari. La legislación ha creído resolver el problema de la arqueología de urgencia obligando a los promotores a pagar el trabajo de campo (que, dicho sea de paso, no es poca cosa) y, en efecto, ha calmado las conciencias patrimoniales vaciando solares estrato por estrato, y han obtenido a cambio un valioso espacio edificable. Pero la segunda incógnita de la ecuación, esto es, los resultados científicos, no se han resuelto nunca, porque la remuneración por el estudio, cuando ha existido, apenas ha permitido poner en claro los datos y redactar una memoria más administrativa que científica. No debemos extrañarnos. Vaciado el solar y entregada la memoria, el precio por la destrucción del patrimonio estaba pagado. Ninguna inquietud ha perturbado el pensamiento de las administraciones sobre las posibles corresponsabilidades que les incumbían, y si ha sido así alguna vez, la han espantado con la convocatoria de una par de becas. A pesar de todo, la profesión de la arqueología es de esas vocacionales y la gente del gremio es capaz de trabajar por amor al arte durante años por la única recompensa del trabajo hecho. Uno de estos casos es la metodología de inventario de cerámicas postclásicas, de la cual hablaré ahora, surgida como una práctica coral y colaborativa y desarrollada animosamente durante casi una década, pero desgraciadamente inconclusa. A mediados de los años ochenta, la arqueología urbana se había convertido en una práctica casi habitual en la ciudad de València por virtud de un reglamento urbanístico y de unas normas reguladoras de la actividad arqueológica que exigían la realización de excavaciones previas a la remoción del subsuelo en los solares donde se quisiera construir un edificio de nueva planta, dentro de una serie de áreas de protección definidas.

Ningú no tenia experiència de treball arqueològic en àmbit urbà perquè tothom havia fet pràctiques en jaciments rurals, com s’estilava aleshores. La ciutat era un medi grat, per la facilitat d’accés, però alhora hostil, per la diversitat de variables —burocràtiques, normatives o de simple intendència— que entorpien el quefer científic, però també per la dificultat d’entendre el dipòsit estratigràfic i el mateix registre material. Els qui s’especialitzaven en el món clàssic tenien part del camí fet, perquè disposaven d’algunes obres de referència sobre ceramologia que servien per a classificar en gran manera els materials recuperats en els estrats. Les etapes posteriors estaven més mancades de patrons. Hi havia alguns estudis pioners que tractaven la ceràmica islàmica i medieval des d’un punt de vista artístic, amb poca atenció a la morfologia. I hi havia catàlegs de grans peces d’època tardomedieval i moderna provinents de museus d’art o d’arts decoratives, peces excepcionals que rarament apareixien en les excavacions. Enmig d’aquesta orfandat destacava una obra, Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca, de Guillermo Rosselló-Bordoy, que servia d’únic referent aplicable. L’autor abordava l’estudi d’aquesta ceràmica des de plantejaments canònicament arqueològics; classificava el material en sèries —denominades amb termes explícits com ara «jarrita» o «ataifor», i no amb codis— i aquestes en tipus, alhora que assignava unes característiques i unes cronologies, de vegades intuïdes més que comprovades. Era el punt de partida per a qualsevol estudi de ceràmiques postclàssiques i com a tal ho entenguérem els qui ens posàrem a la faena de classificar els primers conjunts de materials. El sistema funcionava, tot i que sovint ens véiem obligats a

Nadie tenía experiencia de trabajo arqueológico en ámbito urbano porque todo el mundo había hecho prácticas en yacimientos rurales, como se estilaba entonces. La ciudad era un medio grato, por la facilidad de acceso, pero a la vez hostil, por la diversidad de variables —burocráticas, normativas o de simple intendencia— que entorpecían el trabajo científico, pero también por la dificultad de entender el depósito estratigráfico y el mismo registro material. Aquellos que se especializaban en el mundo clásico tenían parte del camino hecho, porque contaban con algunas obras de referencia sobre ceramología que servían para clasificar en gran medida los materiales recuperados en los estratos. Las etapas posteriores estaban más huérfanas de patrones a seguir. Había algunos trabajos pioneros que trataban la cerámica islámica y medieval desde un punto de vista artístico, con poca atención a las morfologías. Y había catálogos de grandes piezas de época tardomedieval y moderna provenientes de museos de arte o de artes decorativas, piezas excepcionales que raramente aparecían en las excavaciones. En medio de esta orfandad destacaba una obra, Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca, de Guillermo Rosselló-Bordoy, que servía como único referente aplicable. El autor abordaba el estudio desde planteamientos canónicamente arqueológicos, clasificando el material en series —denominadas con términos explícitos, como por ejemplo «jarrita» o «ataifor», y no con códigos— y estas en tipos, a la vez que asignaba unas características y unas cronologías, a veces intuidas más que comprobadas. Era el punto de partida para cualquier estudio de cerámicas postclásicas y como tal lo entendimos aquellos que nos pusimos al trabajo de clasificar los primeros conjuntos

usar expressions per tal de matisar els paral·lelismes, no sempre exactes, com ara «semblant a» o «com el tipus tal de Rosselló-Bordoy, però amb la vora exvasada». A la llarga, però, les diferències entre el registre material mallorquí i el valencià començaren a fer-se notar com una llosa. Hi havia moltes semblances, però quan afinaves, les diferències es feien paleses. D’altra banda, en molt pocs anys aparegué una llarga nòmina de publicacions que recollien l’inventari de materials islàmics, medievals i moderns, producte d’intervencions arqueològiques fetes arreu de la Península. Abans de res, però, cal fer esment de La cerámica islámica en la ciudad de Valencia, d’André Bazzana, obra seguida de molts altres treballs que no fa al cas esmentar ací. De sobte, els paral·lels més directes ja no estaven en el món balear, sinó en la Meseta, en el sud-est, en la Còrdova califal, a Aragó, a Catalunya o arreu d’Europa o del nord d’Àfrica. Començàvem a intuir un món molt més complex on convergien produccions palatines amb imitacions fetes pels grans centres urbans, tallers comarcals i petites terrisseries domèstiques, de curt abast, tot barrejat amb importacions vingudes de lluny (que a València, mira per on, no van ser mai molt nombroses). A més, l’inventari de materials provinents d’intervencions urbanes requeria sistemes àgils, reductibles a valors estadístics, no llargues descripcions recitatives. Calien nous repertoris i nous sistemes de registre. L’excavació de l’Almoina, primera que va disposar d’un finançament públic d’acord amb la magnitud de l’empresa, va fer de detonant per a obrir les portes a in-

de materiales. El sistema funcionaba, a pesar de que a menudo nos veíamos obligados a utilizar expresiones para matizar los paralelismos, no siempre exactos, como por ejemplo «parecido a» o «como el tipo tal de Rosselló-Bordoy, pero con el borde exvasado». A la larga, las diferencias entre el registro material mallorquín y el valenciano empezaron a hacerse notar como una losa. Había muchos parecidos, pero cuando afinabas, las diferencias se hacían patentes. Por otra parte, en muy pocos años apareció una larga nómina de publicaciones que recogían el inventario de materiales islámicos, medievales y modernos, producto de intervenciones arqueológicas hechas en toda la Península. Por supuesto, ante todo, hay que hacer mención de La cerámica islámica en la ciudad de Valencia, de André Bazzana. Pero a ella le siguieron otros muchos trabajos, que no hace falta relacionar aquí. De repente, los paralelos más directos ya no estaban en el mundo balear, sino en la Meseta, en el sudeste, en la Córdoba califal, en Aragón, en Cataluña o en Europa o el norte de África. Empezábamos a intuir un mundo mucho más complejo, donde convergían producciones palatinas con imitaciones hechas por los grandes centros urbanos, talleres comarcales y pequeñas alfarerías domésticas, de radio corto, todo mezclado con importaciones venidas de lejos (que en València, mira por dónde, nunca fueron muy numerosas). Además, el inventario de materiales provenientes de intervenciones urbanas requería sistemas ágiles, reducibles a valores estadísticos, no largas descripciones recitativas. Hacían falta nuevos repertorios y nuevos sistemas de registro.

ventariar les troballes de forma sistemàtica. Els arqueòlegs i arqueòlogues implicats van acordar encetar una metodologia d’inventari per als materials postclàssics que, en poc temps, va rebre el suport dels qui treballaven davall del paraigua del SIAM, que aleshores equivalia a dir tots.

Els plantejaments del mètode El mètode consistia a anar construint els repertoris al ritme que avançava l’inventari. Es començava per inventariar les unitats estratigràfiques que contenien més volum de material, en especial amb peces senceres o susceptibles de recuperar-ne tot el perfil. Cada peça així identificada passava a ser considerada candidata a tipus, s’obria una fitxa en què s’indicaven les característiques formals de la peça, les dimensions, els acabats i la decoració, com també una possible cronologia inferida del conjunt del material o de la possible presència en l’estrat d’elements de datació absoluta. D’aquesta manera s’anava construint un dossier de tipus ceràmics que, únicament per facilitar-ne la identificació, s’agrupaven en sèries amb denominacions concretes (plat, olla, cassola, gerra, etc.), però sense obrir un debat terminològic sobre el particular. Com que a vegades les atribucions cronològiques no eren clares, en especial en les etapes de transició entre els grans períodes, totes les sèries s’inclogueren en un únic dossier.

La excavación de la Almoina, la primera que contó con una financiación pública acorde con la magnitud de la empresa, hizo de detonante para abrir las puertas a inventariar de forma sistemática los hallazgos. Los arqueólogos y arqueólogas implicados acordaron comenzar una metodología de inventario para los materiales postclásicos que, en poco tiempo, fue apoyado por todos los que trabajaban bajo el paraguas del SIAM, que entonces equivalía a decir todos.

Los planteamientos del método El método consistía en ir construyendo los repertorios al ritmo que avanzaba el inventario. Se empezaba por inventariar las unidades estratigráficas que contenían mayor volumen de material, en especial con piezas enteras o susceptibles de recuperar todo el perfil. Cada pieza así identificada pasaba a ser considerada como candidata a tipo, abriendo una ficha al efecto donde se recogían las características formales, las dimensiones y los acabados y decoraciones, así como una posible cronología inferida del conjunto del material o de la posible presencia en el estrato de elementos de datación absoluta. De esta manera se iba construyendo un dosier de tipos de cerámicas que, únicamente para facilitar su identificación, se agrupaban en series con denominaciones concretas (plato, olla, cazuela, jarra, etc.), pero sin abrir un debate terminológico sobre el particular. Dado que a veces las atribuciones cronológicas no eran claras, en especial en las etapas de transición entre los grandes periodos, todas las series se incluyeron en un único dosier.

Periòdicament s’anaven revisant les possibles variacions de cada tipus així construït; se’n confirmava la validesa o, de vegades, se suggeria la creació d’un tipus nou. Com que l’univers estava en creixement continu, no s’hi distingien subtipus, perquè aquestes subtilitats podien demostrar-se inconsistents en avançar el coneixement ceràmic. Tots eren tipus amb un determinat marge de variabilitat. Al darrere hi havia la voluntat de reconstruir l’univers de la producció ceràmica de cada moment, sabent que els terrissers tenen un patró mental per a cada objecte, amb unes mides i uns acabats concrets, però finalment són les mans de cada artesà o artesana les que donen a la peça el seu ductus particular. Aquesta distinció és important perquè, tot i que poguera existir una identitat formal absoluta entre una producció islàmica i una producció baixmedieval, per posar-ne un exemple, es distingien com a tipus diferents a partir de les diferències d’acabat i decoració o, senzillament, perquè pertanyien a moments cronològics diversos. En poc de temps es crearen una sèrie de gruixuts volums amb fitxes protegides per fundes plastificades que anàvem passant de taula en taula d’inventari en un exercici de treball col·laboratiu digne de remembrança. Entre les persones que el feren possible cal esmentar Pau Armengol, Beatriz Arnau, Ángeles Badia, Concha Camps, Enrique Díes, Isabel García Villanueva, Tina Herreros, Isabel López, Fina Marimón, Remedios Martínez, Javier Martí, Pilar Mas, Pepa Pascual, Miquel Rosselló i Enrique Ruiz Val. Cada tipus —subjecte a revisió periòdica— incloïa la descripció de tots els trets formals, característiques de la pasta i la cuita, acabats, decoració i dimensions, amb les variabilitats acceptades, com també un dibuix acurat i tantes fotografies de detall com eren necessàries per a identificar-lo posteriorment (fig. 1 i 2).

Periódicamente se iban revisando las posibles variaciones de cada tipo así construido, confirmando su validez o, a veces, sugiriendo la creación de uno nuevo. Como el universo estaba en continuo crecimiento, no se distinguían subtipos, porque estas sutilezas podían demostrarse inconsistentes al avanzar en el conocimiento. Todos eran tipos con un determinado margen de variabilidad. Detrás estaba la voluntad de reconstruir el universo de la producción cerámica de cada momento, sabiendo que los alfareros tienen un patrón mental para cada objeto, con unas medidas y unos acabados concretos, pero finalmente son las manos de cada artesano o artesana las que dan a la pieza su ductus particular. Esta distinción es importante, porque a pesar de que pudiera existir una identidad formal absoluta entre una producción islámica y otra bajomedieval, por poner un ejemplo, se distinguían como tipos diferentes a partir de las diferencias de acabado y decoración o, sencillamente por pertenecer a momentos cronológicos diversos. En poco tiempo se crearon una serie de gruesos volúmenes con fichas protegidas por fundas plastificadas, que íbamos pasando de mesa en mesa de inventario en un ejercicio de trabajo colaborativo digno de remembranza. Entre las personas que lo hicieron posible hay que nombrar a Pau Armengol, Beatriz Arnau, Ángeles Badía, Concha Camps, Enrique Díes, Isabel García Villanueva, Tina Herreros, Isabel López, Fina Marimón, Remedios Martínez, Javier Martí, Pilar Mas, Pepa Pascual, Miquel Rosselló, Enrique Ruiz Val... Cada tipo —sujeto a revisión periódica— incluía la descripción de todos sus rasgos formales, características de la pasta y la cocción, acabados, decoración y dimensiones, con las variabilidades aceptadas, así como un dibujo cuidadoso y tantas fotografías de detalle cómo eran necesarias para identificarlo posteriormente (figs. 1 y 2).

Figura 1: Exemple de fitxa del dossier o repertori

Hi havia la intenció de crear un repertori amb fragments de tots els tipus, però per dificultats materials no es va dur a terme mai. Els tipus incloïen també la bibliografia de les peces que anaven publicant-se i els paral·lels directes en cas de trobar-ne en altres indrets. Quan un fragment determinat no corresponia a cap tipus del dossier i l’estat incomplet no permetia distingir-lo com a tipus propi, es classificava a partir dels paral·lels trets de la bibliografia de referència. Amb el material d’una unitat estratigràfica estés sobre la taula d’inventari, el primer pas consistia a identificar peces singulars diferents, per tal de poder quantificar el nombre de peces originals de l’estrat. Una peça singular podia estar formada per desenes de fragments (que raonablement havien estat units en origen) o per un de sol. Finalment, els fragments informes s’agrupaven segons les sèries. Aquest quefer podia allargar-se durant dies i calia una fèrria disciplina per a donar-lo per conclòs, ja que la possibilitat de trobar nous fragments pertanyents a una mateixa peça, especialment en conjunts extensos, podia convertir l’inventari en un trencaclosques etern, potser útil des del punt de vista patrimonial, però irrellevant per a l’anàlisi científica que es perseguia. Cada peça singular es guardava en bosses plàstiques independents, identificades amb la referència d’UE i el número d’ordre. En alguns casos fins i tot se seguí un sistema en cadena per a fotografiar-les. Per a la introducció de les dades s’usà un formulari normalitzat que contenia una taula numerada amb entrades per a recollir la part conservada de cada peça, la sèrie i el

Estaba la intención de crear un repertorio físico, con fragmentos de todos los tipos, pero por dificultades materiales nunca se llevó a cabo. Los tipos incluían también la bibliografía de aquellas piezas que iban publicándose y los paralelos directos en caso de encontrarse en otros lugares. Cuando un determinado fragmento no se correspondía con ningún tipo del dosier y su estado incompleto no permitía distinguirlo como tipo propio se clasificaba a partir de los paralelos sacados de la bibliografía de referencia. A la vista del material de una unidad estratigráfica extendido sobre la mesa de inventario, el primer paso consistía en identificar piezas singulares diferentes, para poder cuantificar el número de piezas originales del estrato. Una pieza singular podía estar formada por decenas de fragmentos (que razonablemente habían estado unidos en origen) o por uno solo. Finalmente se agrupaban los fragmentos informes atendiendo a las series. Este trabajo podía extenderse durante días y hacía falta una férrea disciplina para darlo por concluido, puesto que la posibilidad de encontrar nuevos fragmentos pertenecientes a una misma pieza, especialmente en conjuntos extensos, podía convertir el inventario en un rompecabezas eterno, quizás útil desde el punto de vista patrimonial, pero irrelevante desde el análisis científico que se perseguía. Cada pieza singular se guardaba en bolsas de plástico independientes, identificadas con la referencia de UE y el número de orden. En algunos casos se introdujo incluso un sistema de trabajo en cadena para fotografiarlas. Para introducir los datos se utilizó un formulario normalizado que contenía una tabla numerada con entradas para recoger la parte conservada de cada pieza, la serie y

Figura 2: Exemple de fitxa del dossier o repertori

tipus del dossier o del paral·lel bibliogràfic, les mides i els acabats. Cada full tenia una part analítica en què es descrivien les característiques més significatives del conjunt i la cronologia raonada. En «La clasificación de materiales cerámicos. Algunas reflexiones sobre experiencias anteriores y una propuesta de sistema» (Martí Oltra, 1992) hi ha una explicació detallada del mètode. El plantejament era molt ambiciós i, per tant, els resultats no van ser homogenis. Es va avançar molt en el coneixement de les produccions islàmiques i baixmedievals, i bastant també en la terrisseria comuna d’època moderna i contemporània, de les quals pràcticament no en sabíem res en començar. En camps on hi havia estudis monogràfics dedicats a produccions concretes, locals o foranes, seguírem les classificacions proposades en aquests estudis, la qual cosa proporcionava així instruments per a comprovar les datacions i les tipologies enunciades.

El final d’una època El mètode tenia un defecte que, alhora, n’era la principal virtut: no era de ningú. Era el producte d’una construcció col·lectiva. A més, estava en creixement continu. En el moment de màxim desenvolupament, açò plantejava unes limitacions insuperables a l’hora d’emprar-lo com a font de referència en publicacions. Si algun dels col·laboradors volia publicar un article en què esmentara tipus del dossier, es veia obligat a enunciar-los a priori o descriure’n els trets en cada cas.

el tipo del dosier o del paralelo bibliográfico, las medidas y los acabados. Cada hoja tenía una parte analítica para describir las características más significativas del conjunto y la cronología razonada. Para una explicación detallada del método, se puede consultar «La clasificación de materiales cerámicos. Algunas reflexiones sobre experiencias anteriores y una propuesta de sistema» (Martí Oltra, 1992). El planteamiento era muy ambicioso y por lo tanto los resultados no fueron homogéneos. Se avanzó mucho en el conocimiento de las producciones islámicas y bajomedievales y, bastante también en la alfarería común de la época moderna y contemporánea, de las cuales prácticamente no sabíamos nada al empezar. En campos donde había estudios monográficos dedicados a producciones concretas, locales o foráneas, seguimos las clasificaciones propuestas en ellas, lo que proporcionaba instrumentos para comprobar las dataciones y las tipologías enunciadas.

El final de una época El método contenía un defecto que constituía a la vez su principal virtud: no era de nadie. Era el producto de una construcción colectiva. Además, estaba en crecimiento continuo. En el momento de máximo desarrollo, esto planteaba unas limitaciones insuperables a la hora de utilizarlo como fuente de referencia en publicaciones. Si cualquiera de los colaboradores quería publicar un artículo citando tipos del dosier se veía obligado a enunciarlos a priori o describir sus rasgos distintivos en cada caso.

Tanmateix, va sobreviure fins i tot al boom de la construcció i al creixement desaforat de l’activitat arqueològica que dugué aparellat. Es feren còpies dels repertoris i es procuraren mantindre criteris d’unitat tot i treballar des de llocs diferents. Però el sistema estava ferit de mort. Si hi haguera hagut voluntat política, a final dels noranta ja hi havia tècniques que permetien compartir repertoris i emplenar registres en línia. Però eixos no eren ja els interessos de l’arqueologia. Ningú no demanava traure coneixement històric de les intervencions, i encara menys dels materials recuperats. Interessava buidar solars i, si de cas, tornar a l’arqueologia d’autor, a la publicació de conjunts singulars per la integritat, la notorietat o la riquesa. Vam acaronar la ciència amb la punta dels dits, però tornàrem a la bella art.

I ja està? Cal un epíleg? No ho sé. Els repertoris romanen inèdits al laboratori del SIAM. Alguns dels tipus que contenen han sigut enunciats per altres vies i publicats per autors que col·laboraren en el projecte o per investigadors aliens. El temps no s’atura. Tot i les síntesis parcials, la veritat és que no hi ha hagut avanços radicals en el coneixement de la producció ceràmica produïda o consumida a València durant l’època islàmica, medieval, moderna i contemporània respecte al que sabíem dues dècades enrere. I no s’han fet avanços en aquest àmbit perquè no hi ha hagut l’estímul necessari.

Aun así, sobrevivió incluso al boom de la construcción y al crecimiento desaforado de la actividad arqueológica que vino con él. Se hicieron copias de los repertorios y se procuraron mantener los criterios de unidad a pesar de trabajar desde lugares distintos. Pero el sistema estaba herido de muerte. Si hubiera habido voluntad política, a finales de los 90 existían ya las técnicas que permitían compartir los repertorios y cumplimentar los registros on line. Pero esos no eran ya los intereses de la arqueología. Nadie pedía obtener conocimiento histórico de las intervenciones, y mucho menos de los materiales recuperados en ellas. Interesaba vaciar solares y, en todo caso, volver a la arqueología de autor, a la publicación de conjuntos singulares por su integridad, notoriedad o riqueza. Acariciamos la ciencia con la punta de los dedos, pero volvimos a la bella arte.

¿Y ya está? ¿Hace falta un epílogo? No lo sé. Los repertorios permanecen inéditos en el laboratorio del SIAM. Algunos de los tipos que contienen han sido enunciados por otras vías y publicados por autores que colaboraron o por investigadores ajenos. El tiempo no se detiene. Se han hecho síntesis parciales, pero lo cierto es que no se han producido avances radicales en el conocimiento de las producciones de cerámicas producidas o consumidas en València durante la época islámica, medieval, moderna y contemporánea respecto a lo que sabíamos dos décadas atrás. Y no se han hecho porque no ha habido el estímulo necesario.

Tampoc no cal deixar-se guanyar per l’enrònia. L’atonia de la investigació arqueològica és general i només alguns centres, vinculats a departaments universitaris concrets, mantenen el ritme. Hi ha, però, una oportunitat amb la recuperació de competències pels serveis municipals d’arqueologia en virtut del Reglament de regulació de les actuacions arqueològiques a la Comunitat Valenciana, aprovat per decret del Consell l’any passat. Si l’Ajuntament de València opta decididament per aquesta via, caldrà posar les bases per al desenvolupament futur, i entre aquestes, caldrà fixar els mètodes i els repertoris de referència. La generació que li pertoque fer-ho potser trobarà una petita part de la faena feta.

Tampoco hay que dejarse llevar por las obsesiones. La atonía de la investigación arqueológica es general y solo algunos centros puntuales, vinculados a departamentos universitarios concretos, mantienen el ritmo. Sin embargo, hay una oportunidad con la recuperación de competencias por los servicios municipales de arqueología en virtud del Reglamento de regulación de las actuaciones en la Comunidad Valenciana, aprobado por decreto del Consell el pasado año. Si el Ayuntamiento de València apuesta decididamente por esta vía, habrá que poner las bases para el desarrollo futuro, y entre ellas, fijar las metodologías y los repertorios de referencia. La generación que le corresponda se encontrará una pequeña parte del trabajo hecho.

BIBLIOGRAFIA Bazzana, André (1983). La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [i] Catálogo. València: Ayuntamiento de Valencia. Martí Oltra, Javier (1992). «La clasificación de materiales cerámicos. Algunas reflexiones sobre experiencias anteriores y una propuesta de sistema». A: Jornadas Internacionales. Arqueología de Intervención: Diciembre 1991 (16-20). Palacio Miramar. San Sebastián. Bergara-Guipúscoa: Centro de Patrimonio Cultural Vasco, p. 253-277. Rosselló Bordoy, Guillermo (1978). Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca. Palma de Mallorca: Diputación Provincial de Baleares. Instituto de Estudios Baleáricos.

De Madīnat al-Turāb a Balansiya: ceràmica paleoandalusina a València (segles VIII-IX)

De Madīnat al-Turāb a Balansiya: ceràmica paleoandalusina a València (segles viii-ix) Sonia Gutiérrez Lloret A Juan Zozaya i Guillermo Rosselló, que ens van ensenyar a reconéixer la ceràmica d’al-Àndalus Hasta hace apenas unas décadas se consideraba que el corpus material de la etapa emiral era escaso en innovaciones y estaba fuertemente emparentado con las cerámicas tardorromanas, cuyos epígonos se perpetuaban hasta el siglo viii gracias a la herencia trasmisora de época visigoda, en una tradición únicamente rota por el profundo cambio que representan las series califales. Hemos de expresarlo en pasado, porque el avance reciente del conocimiento arqueológico de la alta edad media ha permitido superar la concepción de una mera pervivencia en las cerámicas de los dos primeros siglos de presencia musulmana. De esta forma, se ha pasado del referente laxo de cerámica omeya a poder diferenciar el registro emiral del califal, al tiempo que se reconocen pautas en su conformación que permiten perfilar un menaje con una identidad propia y transicional, aunando aspectos heredados de la etapa visigoda (no exentos de evolución) con destacadas aportaciones novedosas. Miguel Alba i Sonia Gutiérrez (2008: 585)

De Madīnat al-Turāb a Balansiya: cerámica paleoandalusí en València (siglos viii-ix) Sonia Gutiérrez Lloret A Juan Zozaya y Guillermo Rosselló, que nos enseñaron a reconocer la cerámica de al-Ándalus

Excavació a l’Almoina l’any 1990 En la pàgina anterior, troballa d’una olla emiral a l’excavació del carrer del Comte de Trénor, 12, València, l’any 1994

Hasta hace apenas unas décadas se consideraba que el corpus material de la etapa emiral era escaso en innovaciones y estaba fuertemente emparentado con las cerámicas tardorromanas, cuyos epígonos se perpetuaban hasta el siglo viii gracias a la herencia trasmisora de época visigoda, en una tradición únicamente rota por el profundo cambio que representan las series califales. Hemos de expresarlo en pasado, porque el avance reciente del conocimiento arqueológico de la alta edad media ha permitido superar la concepción de una mera pervivencia en las cerámicas de los dos primeros siglos de presencia musulmana. De esta forma, se ha pasado del referente laxo de cerámica omeya a poder diferenciar el registro emiral del califal, al tiempo que se reconocen pautas en su conformación que permiten perfilar un menaje con una identidad propia y transicional, aunando aspectos heredados de la etapa visigoda (no exentos de evolución) con destacadas aportaciones novedosas. Miguel Alba y Sonia Gutiérrez (2008: 585)

D’un temps, d’un país (Raimon) El mes d’octubre de 1983, amb l’Ajuntament democràtic inaugurat feia poc, es va organitzar una mostra de ceràmica islàmica a la ciutat de València, amb materials procedents del fons arqueològic municipal. Aquella exposició va ser la primera materialització de l’important llegat cultural d’al-Àndalus en terres valencianes i possiblement una de les primeres de la península Ibèrica, amb excepció potser del muntatge de les sales d’arqueologia islàmica del Museu de Mallorca, a càrrec de Guillermo Rosselló en 1980 (Riera Rullán i Riera Frau, 1999: 7). Aquella modesta exposició era el símptoma d’un interés ocult per un passat que havia sigut furtat i tergiversat, i l’èxit que tingué la va convertir en una reivindicació espontània de la nova història local, plural i objectiva que es volia construir i de la qual —cal no oblidar-ho— els ajuntaments van ser importants impulsors. La potenciació de les corporacions locals, conseqüència de la descentralització administrativa, va comportar un augment de les competències municipals en la responsabilitat de la conservació del patrimoni històric. La gestió de l’arqueologia preventiva als centres històrics i termes municipals, juntament amb la proliferació de serveis locals d’arqueologia en els primers ajuntaments democràtics, va tindre com a conseqüència immediata la visibilitat dels vestigis materials de les ciutats andalusines sepultades sota els centres urbans actuals. Com exemplifica l’efemèride que commemorem, València va ser indubtablement una de les pioneres i el model per a molts municipis valencians i nacionals durant les dècades finals del segle xx (Bazzana, 1983; Lerma et al., 1991; Azuar, Gutiérrez i Valdés, 1993).

D’un temps, d’un país (Raimon) En octubre de 1983, recién inaugurado el Ayuntamiento democrático, se organizó una mostra de ceràmica islàmica a la ciutat de València, con materiales procedentes del fondo arqueológico municipal. Esta exposición fue la primera materialización del importante legado cultural de al-Ándalus en tierras valencianas y posiblemente una de las primeras de la península Ibérica, con excepción quizá del montaje de las salas de arqueología islámica del Museo de Mallorca, acometido por Guillermo Rosselló en 1980 (Riera Rullán y Riera Frau, 1999: 7). Esta modesta exposición era el síntoma de un larvado interés por un pasado que había sido hurtado y tergiversado, y su éxito la convirtió en una reivindicación espontánea de la nueva historia local, plural y objetiva, que se quería construir y de la que —no conviene olvidarlo— los ayuntamientos fueron importantes acicates. La potenciación de las corporaciones locales, consecuencia de la descentralización administrativa, trajo consigo un aumento de las competencias municipales en la responsabilidad de la conservación de su patrimonio histórico. La gestión de la arqueología preventiva en los centros históricos y en sus términos municipales, unida a la proliferación de servicios locales de arqueología en los primeros ayuntamientos democráticos, tuvo como consecuencia inmediata la visibilización de los vestigios materiales de las ciudades andalusíes sepultadas bajo los centros urbanos actuales. Como ejemplifica la efeméride que conmemoramos, València fue indudablemente una de las pioneras y el modelo para muchos municipios valencianos y nacionales durante las décadas finales del siglo xx (Bazzana, 1983; Lerma et al., 1991; Azuar, Gutiérrez y Valdés, 1993).

Calgué esperar tres anys perquè una iniciativa similar es repetira a la ciutat de Múrcia (Navarro Palazón, 1986), però aleshores ja s’havia celebrat el multitudinari I Congreso de Arqueología Medieval Española (en rigor, ibèrica, a fi d’integrar-hi plenament Portugal), amb un inusitat poder de convocatòria que va sorprendre propis i estranys. La reunió d’Osca en 1985 (la primera d’una sèrie de cinc que es van succeir fins a final de la dècada dels anys noranta: Madrid 1987, Oviedo 1989, Alacant 1993 i Valladolid 1999), va certificar el naixement oficial d’una nova disciplina, l’arqueologia medieval, que havia arribat per a quedar-se i en la qual al-Àndalus era un tema central. De fet, arqueologia medieval i arqueologia d’al-Àndalus van ser sinònims en la pràctica, durant dècades, mentre l’interés pel passat islàmic, nascut a redós dels museus, creixia imparable fins a arribar als joves serveis municipals d’arqueologia i les universitats, un medi acadèmic dominat fins llavors per l’arqueologia clàssica, el medievalisme llatí i baixmedieval i l’arabisme filològic. En l’àmbit valencià, els pioners van ser, sens dubte, el Museu Arqueològic Provincial d’Alacant (després MARQ), que guiat per Rafael Azuar es va sumar a la tasca començada pel Museu Nacional de Ceràmica «González Martí»; el renovat Servici d’Investigació Arqueològica Municipal (SIAM) de València, que va atorgar a les fases postclàssiques de la ciutat un paper central en el programa de recerca, i la Universitat d’Alacant, que es va decantar molt prompte per la docència en arqueologia medieval en general i andalusina en particular, allargant fins i tot el seu àmbit d’actuació fins a l’arqueologia d’època moderna i contemporània (Abad Casal, 2014; Gutiérrez Lloret i

Habría que esperar tres años para que una iniciativa similar se repitiese en la ciudad de Murcia (Navarro Palazón, 1986), pero para entonces ya se había celebrado el multitudinario I Congreso de Arqueología Medieval Española (en rigor ibérica, por integrar plenamente a Portugal), cuyo inusitado poder de convocatoria sorprendió a propios y extraños. La reunión de Huesca en 1985 (la primera de una serie de cinco que se sucedieron hasta finales de la década de los años noventa: Madrid 1987, Oviedo 1989, Alicante 1993 y Valladolid 1999), certificó el nacimiento oficial de una nueva disciplina, la arqueología medieval, que había llegado para quedarse y en la que al-Ándalus era un tema central. De hecho, arqueología medieval y arqueología de al-Ándalus fueron sinónimos en la práctica, durante décadas, mientras el interés por el pasado islámico, nacido al abrigo de los museos, crecía imparable hasta alcanzar los recién creados servicios municipales de arqueología y las universidades, un medio académico dominado hasta entonces por la arqueología clásica, el medievalismo latino y bajomedieval y el arabismo filológico. En el ámbito valenciano, los pioneros fueron, sin duda, el Museo Arqueológico Provincial de Alicante (después MARQ), que de la mano de Rafael Azuar se sumó a la labor iniciada por el Museo Nacional de Cerámica «González Martí»; el renovado Servicio de Investigación Arqueológica Municipal (SIAM) de València, que otorgó a las fases postclásicas de la ciudad un papel central en el programa de investigación, y la Universidad de Alicante, que apostó tempranamente por la docencia en arqueología medieval en general y de al-Ándalus en particular, alargando incluso su ámbito de actuación hasta la arqueología de época moderna y contemporánea (Abad Casal, 2014; Gutiérrez Lloret

Doménech Belda, 2014). En aqueix context, l’arqueologia andalusina es va convertir en un motor de renovació dels estudis medievals i va experimentar un desenvolupament espectacular, tant en els protocols metodològics com en el disseny d’estratègies de recerca destinades a explicar el passat de forma crítica i objectiva. La mostra de València, a la qual acudírem un grup d’aplicats estudiants alacantins en un cotxet, un dos cavalls quasi arqueològic, va ser també el meu primer contacte amb la ceràmica andalusina i amb un nou univers de formes de produir i consumir en el qual quedaria definitivament atrapada (Gutiérrez Lloret, 2011: 201-205). Esta catarsi privada fou seguida pels congressos d’arqueologia medieval, les reunions de l’ACHAA (Associació Cultural Hispanoàrab d’Alacant impulsada per l’arabista M. de Epalza) i els diversos seminaris i exposicions que van servir de fòrum de comunicació a investigadores i investigadors valencians —i llavors joves— interessats per al-Àndalus com a objecte històric. Van arribar també els contactes amb la materialitat d’un passat andalusí evanescent, a través d’excavacions medievals emblemàtiques que, sumades a les clàssiques i pre i protohistòriques on posàrem les dents, van ser vertaderes escoles a l’aire lliure: el Ribat de Guardamar, el Castell de Novelda, el Castillo del Río a Asp, el Tolmo de Minateda a Hellín i, per descomptat, les excavacions de l’Almoina a València, possiblement el primer jaciment valencià on es va aplicar el sistema de registre Harris, importat d’Empúries i exportat poc després a Alacant a través de les excavacions al Ribat de Guardamar, campanya de 1987 que constitueix un record inesborrable —amb cremà inclosa— per a tots aquells que hi participàrem.

y Doménech Belda, 2014). En ese contexto, la arqueología de al-Ándalus se convirtió en un motor de renovación de los estudios medievales y experimentó un desarrollo espectacular, tanto en los protocolos metodológicos como en el diseño de estrategias de investigación destinadas a explicar el pasado de forma crítica y objetiva. La muestra de València, a la que acudimos un grupo de aplicados estudiantes alicantinos en un pequeño auto, un dos caballos casi arqueológico, supuso también mi primer contacto con la cerámica de al-Ándalus y con un nuevo universo de formas de producir y consumir en el que quedaría definitivamente atrapada (Gutiérrez Lloret, 2011: 201-205). A esta catarsis privada siguieron los congresos de arqueología medieval, las reuniones de la ACHAA (Asociación Cultural Hispano Árabe de Alicante impulsada por el arabista M. de Epalza) y los diversos seminarios y exposiciones que sirvieron de foro de comunicación a investigadoras e investigadores valencianos —y entonces jóvenes— interesados por al-Ándalus como objeto histórico. Llegaron también los contactos con la materialidad de un pasado andalusí evanescente, a través de excavaciones medievales emblemáticas que, sumadas a las clásicas y pre y protohistóricas, donde echamos los dientes, fueron verdaderas escuelas al aire libre: el Ribat de Guardamar, el Castillo de Novelda, el Castillo del Río en Aspe, El Tolmo de Minateda en Hellín y, por supuesto, las excavaciones de la Almoina en València, posiblemente el primer yacimiento valenciano donde se aplicó el sistema de registro Harris, importado de Empúries y exportado poco después a Alicante a través de las excavaciones en el Ribat de Guardamar, cuya campaña de 1987 constituye un recuerdo imborrable —con cremà incluida— para todos cuantos participamos en ella.

Venim del nord, venim del sud (Lluís Llach) Amb la perspectiva que dona el temps i la distància, podria dir que en certa manera la humil mostra de València representa, de forma simbòlica, l’inici d’un «viatge» personal a través d’aquella cosa desconeguda que era l’arqueologia medieval en la dècada dels anys vuitanta del segle passat. Un itinerari que va conduir a la realització d’una memòria de llicenciatura (les antigues tesines) sobre la ceràmica comuna «paleoandalusina» —terme que, en fer fortuna, va posar en evidència que ni tan sols sabíem com denominar aqueixes produccions (Gutiérrez Lloret, 1988)— i, més tard, a una tesi doctoral defensada en 1992 que va donar lloc a un estudi regional en què es va caracteritzar per primera vegada la cultura material i el poblament altmedieval (segles vii a x) a la cora de Tudmīr (una província administrativa de l’incipient al-Àndalus que comprenia part de les actuals Alacant, Múrcia, est d’Albacete i nord d’Almeria), fronterera amb la cora de Balansiya, que s’estenia al seu torn per part dels territoris de València i Castelló, a més d’altres regions veïnes (Gutiérrez Lloret, 1996) (fig. 1-2). És significatiu recordar que, en origen, la meua recerca doctoral havia de centrar-se, per suggeriment de Rafael Azuar, en l’estudi de les ceràmiques emirals de terres valencianes i amb aqueixa intenció havia emprés l’estudi d’Alacant en el meu primer treball. Per què va ser llavors Tudmīr, en lloc del territori de Balansiya, l’objecte del meu estudi? Per què vaig anar al sud i a l’est en lloc d’anar al nord? No va ser casualitat o qüestió de gust, va ser una elecció obligada per la naturalesa del registre arqueològic que és necessari explicar.

Venim del nord, venim del sud (Lluís Llach) Con la perspectiva que da el tiempo y la distancia, podría decir que en cierto modo la humilde muestra de València representa, de forma simbólica, el inicio de un «viaje» personal a través de aquella cosa desconocida que era la arqueología medieval en la década de los años ochenta del pasado siglo. Un itinerario que condujo a la realización de una memoria de licenciatura (las antiguas tesinas) sobre la cerámica común «paleoandalusí» —término que, al hacer fortuna, puso en evidencia que ni tan siquiera sabíamos cómo llamar a esas producciones (Gutiérrez Lloret, 1988)— y, más tarde, a una tesis doctoral defendida en 1992 que dio lugar a un estudio regional donde se caracterizó por vez primera la cultura material y el poblamiento altomedieval (siglos vii a x) en la cora de Tudmīr (una provincia administrativa del temprano al-Ándalus que comprendía parte de las actuales Alicante, Murcia, este de Albacete y norte de Almería), colindando con la cora de Balansiya, que se extendía a su vez por parte de los territorios de València y Castellón, a más de otras regiones vecinas (Gutiérrez Lloret, l996) (figs. 1-2). Es significativo recordar que, en origen, mi investigación doctoral debía centrarse, a sugerencia de Rafael Azuar, en el estudio de las cerámicas emirales de tierras valencianas y con esa intención había abordado el estudio de Alicante en mi primer trabajo. ¿Por qué fue entonces Tudmīr, en lugar del territorio de Balansiya, el objeto de mi estudio? ¿Por qué fui al sur y al este en lugar de al norte? No fue casualidad o cuestión de gusto, fue una elección obligada por la naturaleza del registro arqueológico, que es necesario explicar. A principios de la década de

Figura 1: Context emiral del Zambo (Novelda)

A principi de la dècada dels anys noranta, «l’objectiu era trobar una font d’informació que permetera abordar l’estudi de l’alta edat mitjana. Llavors vaig creure, i encara ho crec hui, que la ceràmica era, per l’abundància i perdurabilitat, un dels documents privilegiats per a estudiar un període en el qual les fonts escrites eren escasses i tremendament dispars» (Gutiérrez Lloret, 1996: 17). La ceramologia era, en conseqüència, l’eina principal de treball. I com que coneixia ja les produccions tardovisigodes i emirals del centre i sud d’Alacant, semblava lògic començar per la ciutat de València, on el SIAM ja anava obtenint seqüències estratigràfiques fiables i rigoroses, perquè la materialitat de la zona muntanyenca situada entre Alacant i València (la muntanya de València o jibāl Balansiya en les fonts àrabs) era,

Figura 2: Materials emirals d'El Tolmo de Minateda

los años noventa, «el objetivo era hallar una fuente de información que permitiera abordar el estudio de la alta edad media. Entonces creí, y aún hoy lo creo, que la cerámica era, por su abundancia y perdurabilidad, uno de los documentos privilegiados para estudiar un periodo en el que las fuentes escritas eran escasas y tremendamente dispares» (Gutiérrez Lloret, 1996: 17). La ceramología era consecuentemente, la herramienta principal de trabajo, y conociendo ya las producciones tardovisigodas y emirales del centro y sur de Alicante, parecía lógico empezar por la ciudad de València, donde el SIAM comenzaba a obtener secuencias estratigráficas fiables y rigurosas, pues la materialidad de la zona montañosa situada entre Alicante y València (la montaña de València o ŷibāl Balansiya en las fuentes árabes) era, y sigue

i ho continua sent hui, absolutament impenetrable. Açò vaig fer i vaig acudir a València equipada amb el catàleg de la ceràmica islàmica i l’estudi corresponent, que va tardar massa a publicar-se (Lerma et al., 1991), i emparada pel consens unànime que despertava llavors el paradigma històric i arqueològic esbossat a partir dels pioners treballs realitzats per André Bazzana i Pierre Guichard a València i Castelló (Bazzana, 1986; Bazzana i Guichard, 1978; 1980). Els investigadors francesos havien reconegut una producció ceràmica característica de l’àrea del šarq al-Andalus, àrea que correspon al nord de l’actual Comunitat Valenciana (Castelló i València), caracteritzada per la recurrència d’un recipient culinari de llarga durada cronològica que es distingeix en les versions emirals per colls amples acanalats i exvasats, i cossos esfèrics raspats, modelats a mà amb anses o sense (fig. 3). Esta forma va acabar per denominar-se «olla valenciana», encara que hui en dia sabem que arriba també a territoris limítrofs de la Manxa i de l’àrea de Tortosa, a Tarragona, raó per la qual alguns autors suggereixen designar-les amb la denominació purament geogràfica d’«olles llevantines» (Negre Pérez, 2014: 57). El reconeixement d’estes produccions en territoris amb un significatiu i precoç assentament berber, defensat pel mateix Guichard (1969; 1976), obria la porta a relacionar estes produccions de cuina amb el poblament berber de la regió on són característiques

siéndolo a fecha de hoy, absolutamente impenetrable. Eso hice y acudí a València pertrechada con el catálogo de la cerámica islámica y su correspondiente estudio, que tardó demasiado en publicarse (Lerma et al., 1991), y arropada por el consenso unánime que despertaba entonces el paradigma histórico y arqueológico esbozado a partir de los pioneros trabajos realizados por André Bazzana y Pierre Guichard en València y Castellón (Bazzana, 1986; Bazzana y Guichard, 1978; 1980). Los investigadores franceses habían reconocido una producción cerámica característica del área del šarq al-Andalus, correspondiente con el norte de la actual Comunidad Valenciana (Castellón y València), caracterizada por la recurrencia de un recipiente culinario de larga perduración cronológica, que se distingue en sus versiones emirales por amplios cuellos acanalados y exvasados, y cuerpos esféricos raspados, modelados a mano con o sin asas (fig. 3). Esta forma terminó por denominarse «olla valenciana», aunque hoy sabemos que alcanza también territorios limítrofes castellano-manchegos y del área de Tortosa, en Tarragona, razón por la cual algunos autores sugieren designarlas con la denominación puramente geográfica de «ollas levantinas» (Negre Pérez, 2014: 57). El reconocimiento de estas producciones en territorios con un significativo y temprano asentamiento bereber, defendido por el propio Guichard (1969; 1976), abría la puerta a relacionar estas producciones de cocina con el poblamiento bereber de la región donde son características (Kirchner, 1988: 92, 99; Acién Almansa, 1993: 163, 168, y, por supuesto,

(Kirchner, 1988: 92, 99; Acién Almansa, 1993: 163, 168, i, per descomptat, jo mateixa, Gutiérrez Lloret, 2000: 247-248), encara que paradoxalment els descobridors semblaven inclinar-se per un origen preislàmic. Així doncs, André Bazzana (1986: 97) va proposar datar les olles del tipus i, que són les que ens ocupen, entre els segles vii i ix, considerant que es tracta d’una forma que pogué aparéixer en els últims decennis de l’època visigoda, mentre que Pierre Guichard la considerava definidora d’un «horitzó cultural indígena» anterior a l’època omeia (1990: 181, dossier núm. 31). En este estat de coses, vaig començar a estudiar els registres de València amb l’ajuda inestimable dels companys i companyes del SIAM, que aleshores desplegaven un espectacular programa metodològic del qual indubtablement es parlarà en estes pàgines. Partint del convenciment que Valentia, Balansiya i València eren, en realitat, un únic jaciment multiestratificat i que totes les intervencions urbanes eren petites finestres a una història comuna en què la finalitat no era altra que la de produir coneixement històric, havien dissenyat un sistema d’inventari unificat, destinat a construir repertoris tipològics d’acord amb criteris estratigràfics (Martí Oltra, 1992). Encara guarde les còpies en paper (pròpies d’una societat preinformàtica) de les fitxes que el SIAM em va facilitar, amb una generositat científica inusitada en una època en què els materials eren patrimoni exclusiu dels «descobridors» i els centres responsables de custodiar-los, els amagaven gelosament. A València vaig aprendre molt i vaig fer amistats sòlides que encara perduren, però la realitat material es va imposar, tossuda, i prompte es féu evident que, des de la perspectiva de la cultura material ceràmica, les escasses restes emirals valencianes no tenien cap relació formal, genètica o

Figura 3: «Olla valenciana» descoberta a l'excavació del carrer del Comte de Trénor, núm. 12, a València

yo misma, Gutiérrez Lloret, 2000: 247-248), aunque paradójicamente sus descubridores parecían inclinarse por un origen preislámico. De esta forma, André Bazzana (1986: 97) propuso fechar las ollas del tipo i, que son las que nos ocupan, entre los siglos vii y ix, considerando que se trata de una forma que pudo aparecer en los últimos decenios de la época visigoda, mientras que Pierre Guichard la consideraba definidora de un «horizonte cultural indígena» anterior a la época omeya (1990: 181, dossier núm. 31). En este estado de cosas, comencé a estudiar los registros de València con la ayuda inestimable de los compañeros y compañeras del SIAM, que por aquel entonces desarrollaban un espectacular programa metodológico del que indudablemente se hablará en estas páginas. Partiendo del convencimiento de que Valentia, Balansiya y València eran, en realidad, un único yacimiento multiestratificado y que todas las intervenciones urbanas eran pequeñas ventanas a una historia común, cuya finalidad no era otra que la de producir conocimiento histórico, habían diseñado un sistema de inventario unificado, destinado a construir repertorios tipológicos de acuerdo a criterios estratigráficos (Martí Oltra, 1992). Todavía guardo las copias en papel (propias de una sociedad preinformática) de las fichas que el SIAM me facilitó, con una generosidad científica inusitada en una época en la que los materiales eran patrimonio exclusivo de los «descubridores» y los centros responsables de su custodia los escondían celosamente. En València aprendí mucho e hice amistades sólidas que aún perduran, pero la realidad material se impuso, tozuda, y pronto fue evidente que, desde la perspectiva de la cultura material cerámica, los escasos restos emirales valencianos no tenían ninguna relación formal, genética o productiva con los que conocíamos

productiva amb les que coneixíem ja al sud d’Alacant i en altres zones del sud-est peninsular com Múrcia, Almeria i fins i tot Màlaga (Acién Almansa, 1993; Gutiérrez Lloret, 1993). Es va fer evident que la península Ibèrica, una vegada perduda la uniformitat i l’estandardització del parament romà, mostra una realitat material complexa, desigual i heterogènia, restringida a les produccions comunes, amb un àmbit de difusió i de consum que ja no cobrix l’àrea mediterrània, sinó que es replega en el territori peninsular i es desenvolupa de forma calidoscòpica. En termes generals, es nota una patent regionalització de les produccions, de manera que mentre unes morfologies apareixen profusament en certes zones geogràfiques, en altres llocs proliferen formats diferents d’atuells destinats a idèntic ús per al mateix període. Contra tot pronòstic, la recerca va posar de manifest que les produccions que millor il·lustraven esta variada casuística territorial eren precisament les culinàries (olles, marmites i cassoles), les més abundants dels registres ceràmics paleoandalusins. Així doncs, i per al cas que ens ocupa, si en la zona sud-oriental de la Península —d’Alacant a Màlaga (Gutiérrez Lloret, 1996; Alba Calzado i Gutiérrez Lloret, 2008)— predomina la marmita modelada a mà, de base plana i parets rectes, amb una evolució formal documentada que arranca de contextos tardoantics i visigots, arriba còmodament als contextos postcalifals i perdura fins al llindar de la conquesta cristiana amb acabats i elements formals específics; en el nord-est, en canvi, estos exemplars són excepcionals i en lloc seu prolifera l’«olla valenciana», l’origen preislàmic o andalusí de la qual encara continua sent discutit (Pascual et al., 1997; Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba i Rosselló Mesquida, 2003) (fig. 4).

ya en el sur de Alicante y en otras zonas del sureste peninsular como Murcia, Almería e incluso Málaga (Acién Almansa, 1993; Gutiérrez Lloret, 1993). Se hizo evidente que la península Ibérica, una vez perdida la uniformidad y estandarización del menaje romano, muestra una realidad material compleja, desigual y heterogénea, restringida a las producciones comunes, cuyo ámbito de difusión y consumo ya no abarca el área mediterránea, sino que se repliega en el territorio peninsular desarrollándose de forma calidoscópica. En términos generales, se acusa una patente regionalización de las producciones, de forma que mientras unas morfologías se dan profusamente en ciertas zonas geográficas, en otros lugares proliferan formatos distintos de vasijas destinadas a idéntico uso para el mismo periodo. Contra todo pronóstico, la investigación puso de manifiesto que las producciones que mejor ilustraban esta variada casuística territorial eran precisamente las culinarias (ollas, marmitas y cazuelas), las más abundantes de los registros cerámicos paleoandalusíes. De esta forma, y para el caso que nos ocupa, si en la zona sudoriental de la Península —de Alicante a Málaga (Gutiérrez Lloret, 1996; Alba Calzado y Gutiérrez Lloret, 2008)— predomina la marmita modelada a mano, de base plana y paredes rectas, con una documentada evolución formal que arranca de contextos tardoantiguos y visigodos, alcanza cómodamente los contextos postcalifales, y perdura hasta el umbral de la conquista cristiana con acabados y elementos formales específicos; en el noreste, en cambio, son excepcionales tales ejemplares y en su lugar prolifera la «olla valenciana», cuyo origen preislámico o andalusí sigue siendo aún discutido (Pascual et al., 1997; Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba y Rosselló Mesquida, 2003) (fig. 4).

Figura 4: Exemples de distribució geogràfica de l'olla-marmita (segles viii-ix), resultat de l'evolució dels formats d'època visigoda, de l'influx de noves aportacions emirals i de derivacions regionals particulars (Alba Calzado i Gutierrez Lloret, 2008)

Es perfilava així una frontera cultural —en el sentit de la cultura material paleoandalusina— que va reorientar la meua recerca cap al sud-est d’al-Àndalus, un territori homogeni des d’un punt de vista material, que va formar una circumscripció administrativa reflectida, primer, en el pacte de Teodomir del 713 (sense incloure-hi Dénia, Xàtiva ni València) i, després, en la cora de Tudmīr, entre almenys els segles viii i x. Estudis paral·lels o posteriors van confirmar esta impressió i anaren perfilant que els territoris de la Safor, la Marina Alta, el Comtat i la Vall d’Albaida, com també part de la vall d’Aiora pròxima al corredor d’Almansa, segons es desprén dels materials del Castellar de Meca a Aiora, o la comarca de Requena-Utiel limítrof amb la regió muntanyenca de Conca, com demostra el jaciment d’El Molón a Camporrobles (Lorrio Alvarado i Sánchez de Prado, 2008), es vinculaven materialment al territori de Balansiya, mentre que El Tolmo de Minateda, a Hellín (identificat amb Madīnat Iyyuh, una de les ciutats del famós Pacte de Teodomir o Tudmīr) es relacionava clarament amb el registre del sud-est peninsular. L’aparició en este jaciment d’Albacete dels primers exemplars d’«olles valencianes» associades a les típiques produccions emirals de Tudmīr (marmites Gutiérrez M4.1.2 i cresols de bec curt T33.3), en contextos domèstics del segle ix, permeté suggerir que esta forma d’olla (totalment aliena tant a la tradició local com a les produccions foranes vinculades a les noves poblacions islamitzades instal·lades a Tudmīr, però molt característiques dels territoris limítrofs septentrionals) degué introduir-se des de l’àmbit valencià en el segle ix a través de la vall d’Aiora i el corredor d’Almansa (Gutiérrez Lloret, 1999: 80-81, 86, fig. 3), i apareix sempre en contextos del denominat horitzó iii datats en el segle ix (Gutiérrez

Se perfilaba así una frontera cultural —en el sentido de la cultura material paleoandalusí— que reorientó mi investigación hacia el sureste de al-Ándalus, un territorio homogéneo desde un punto de vista material, que conformó una circunscripción administrativa reflejada, primero, en el pacto de Teodomiro del 713 (sin incluir Dénia, Xàtiva o València) y, después, en la cora de Tudmīr, entre al menos los siglos viii y x. Estudios paralelos o posteriores confirmaron esta impresión y fueron perfilando que los territorios de la Safor, la Marina Alta, el Comtat y la Vall d’Albaida, así como parte del valle de Ayora cercano al corredor de Almansa, según se desprende de los materiales del Castellar de Meca en Ayora, o la comarca de Requena-Utiel limítrofe con la serranía conquense, como demuestra el yacimiento de El Molón en Camporrobles (Lorrio Alvarado y Sánchez de Prado, 2008), se vinculaban materialmente al territorio de Balansiya, mientras que El Tolmo de Minateda, en Hellín (identificado con Madīnat Iyyuh, una de las ciudades del famoso Pacto de Teodomiro o Tudmīr) se relacionaba claramente con el registro del sureste peninsular. La aparición en este yacimiento albaceteño de los primeros ejemplares de «ollas valencianas» asociadas a las típicas producciones emirales de Tudmīr (marmitas Gutiérrez M4.1.2 y candiles de piquera corta T33.3), en contextos domésticos del siglo ix, permitió sugerir que esta forma de olla (totalmente ajena tanto a la tradición local como a las producciones foráneas vinculadas a las nuevas poblaciones islamizadas instaladas en Tudmīr, pero muy características de los territorios limítrofes septentrionales) debió introducirse desde el ámbito valenciano en el siglo ix a través del valle de Ayora y el corredor de Almansa (Gutiérrez Lloret, 1999: 80-81, 86, fig. 3), y aparece siempre en contextos del llamado

Lloret, Gamo Parras i Amorós Ruiz, 2003; Amorós et al., 2012). L’estudi contextual i estratigràfic de les produccions altmedievals d’El Tolmo de Minateda en conjunt, emprés fa poc per Victoria Amorós Ruiz, no sols ha confirmat aqueixa suposició inicial, sinó que ha establit que esta forma de ceràmica (tipus 1.5.2/olla valenciana 1 i 1.5.3/olla valenciana 2), es documenta exclusivament en la fase 5.3 de la seqüència estratigràfica altmedieval (Amorós, 2018: 131). La fase 5 coincideix amb la construcció d’habitatges i la formació del barri emiral sobre el complex episcopal; i la subfase 5.3 correspon als usos de l’última reforma d’este barri, datada més concretament de final del segle ix (Amorós, 2018: 77, 91-92, 372376), quan les «olles valencianes» s’incorporen al repertori material d’El Tolmo, del qual havien estat totalment absents fins aleshores (fig. 5).

Figura 5: Context emiral d'El Tolmo de Minateda (Gutierrez Lloret, 1999: 96, fig. 4)

horizonte iii, fechados en el siglo ix (Gutiérrez Lloret, Gamo Parras y Amorós Ruiz, 2003; Amorós et al., 2012). El estudio contextual y estratigráfico de las producciones altomedievales de El Tolmo de Minateda en su conjunto, acometido recientemente por Victoria Amorós Ruiz, no solo ha confirmado esa suposición inicial, sino que ha establecido que dicha forma cerámica (tipos 1.5.2/olla valenciana 1 y 1.5.3/olla valenciana 2) se documenta exclusivamente en la fase 5.3 de la secuencia estratigráfica altomedieval (Amorós, 2018: 131). La fase 5 coincide con la construcción de viviendas y formación del barrio emiral sobre el complejo episcopal, y la subfase 5.3 corresponde a los usos de la última reforma de dicho barrio, fechada más concretamente a finales del siglo ix (Amorós, 2018: 77, 91-92, 372-376), cuando las «ollas valencianas» se incorporan al repertorio material de El Tolmo, del que habían estado totalmente ausentes hasta el momento (fig. 5).

A la lluna de València La meua creixent implicació en el projecte iniciat en 1988 a El Tolmo de Minateda, a la direcció del qual em vaig incorporar dos anys després, i les diferències materials constatades entre Balansiya i Tudmīr, van motivar que centrara el meu treball en este últim territori, encara que sense perdre la relació científica i personal amb València. Vaig seguir de prop els treballs de col·legues i amics del SIAM i el plantejament d’interessants problemes arqueològics i estratigràfics entorn del reconeixement material del primerenc al-Àndalus. A mesura que es reconeixia cada vegada millor el registre material califal i de la primera època taifal, amb importants avanços en les excavacions de l’Almoina i de la Presó de Sant Vicent, entre altres, s’anava fent més patent l’evanescència de l’horitzó emiral. En principi esta contingència no és inusual en centres urbans que han continuat ocupats fins als nostres dies i que, com és el cas de València, van tindre una gran importància entre els segles xi i xv. El segle viii només s’ha materialitzat amb claredat en els centres que van ser abandonats o es van veure molt minvats a partir del califat o del període taifal i, en conseqüència, presenten una seqüència altmedieval significativa, com és el cas de Recópolis, Mèrida, la Vega Baja de Toledo, El Tolmo i altres ciutats despoblades del pacte de Teodomir. No obstant això, a València es van obtindre interessants seqüències com les de la mateixa Almoina i el carrer del Comte de Trénor, 12, i es van fer importants síntesis corals com les presentades a la reunió sobre Contextos Ceràmics d’Època Romana Tar-

A la luna de València Mi creciente implicación en el proyecto iniciado en 1988 en El Tolmo de Minateda, a cuya dirección me incorporé dos años después, y las diferencias materiales constatadas entre Balansiya y Tudmīr, motivaron que centrase mi trabajo en este último territorio, aunque sin perder la relación científica y personal con València. Seguí de cerca los trabajos desarrollados por colegas y amigos del SIAM y el planteamiento de interesantes problemas arqueológicos y estratigráficos en torno al reconocimiento material del temprano al-Ándalus. Conforme se reconocía cada vez mejor el registro material califal y de la primera época taifa —con importantes avances en las excavaciones de la Almoina y de la Cárcel de San Vicente, entre otras— se iba haciendo más patente la evanescencia del horizonte emiral. En principio tal contingencia no resulta inusual en centros urbanos que han continuado ocupados hasta nuestros días y que, como es el caso de València, tuvieron una gran importancia entre los siglos xi y xv. El siglo viii solo se ha materializado con claridad en aquellos centros que fueron abandonados o se vieron muy mermados a partir del califato o el periodo taifa y que, en consecuencia, presentan una secuencia altomedieval significativa, como Recópolis, Mérida, la Vega Baja de Toledo o El Tolmo y otras ciudades despobladas del pacto de Teodomiro. No obstante, en València se obtuvieron interesantes secuencias como las de la propia Almoina y la calle Comte de Trénor, 12, y se realizaron importantes síntesis corales como las presentadas a la reunión sobre Contextos Ceràmics d’Època Romana Tardana

Figura 6: Context emiral de Comte de Trénor (Rosselló Mesquida, 1999: 81, fig. 6)

dana i de l’Alta Edat Mitjana (segles iv-x), celebrada a Barcelona en 1996 (Pascual et al., 1997) i el primer simposi de la sèrie Visigodos y Omeyas, sobre Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la península Ibérica: Ruptura y continuidad, celebrat a Mèrida el 2001 (Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba i Rosselló Mesquida, 2003). L’actuació de Comte de Trénor va ser particularment significativa perquè va proporcionar una àmplia seqüència que abastava des de l’emirat fins a l’època taifal, amb diverses fases d’ocupació segellades per episodis d’avingudes fluvials (Rosselló Mesquida, 1999). En este sector del nord de la ciutat, abandonat almenys des del segle iv i possiblement extramurs del conjunt urbà visigot, es va documentar una seqüència emiral formada per una fase de sitges d’emmagatzematge, sobre la qual se superposaven successivament fosses d’espoli i estructures d’hàbitat, datades de la segona meitat del segle ix i segellades per un nivell de destrucció amb senyals d’incendi (del qual procedeix la famosa escàpula amb un alifat incís), sobre el qual es va construir un espai artesanal del segle x, al seu torn amortitzat. Esta intervenció va demostrar la datació emiral de les «olles valencianes» i confirmà que els tipus sense anses eren més antics, cosa ja intuïda per A. Bazzana, que igual que a El Tolmo de Minateda, van aparéixer associats a cresols de bec curt (Rosselló Mesquida, 1999: 81) (fig. 6).

i de l’Alta Edat Mitjana (segles iv-x), celebrada en Barcelona en 1996 (Pascual et al., 1997) y el primer simposio de la serie Visigodos y Omeyas sobre Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la península Ibérica: Ruptura y continuidad, celebrado en Mérida en 2001 (Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba y Rosselló Mesquida, 2003). La actuación de Comte de Trénor fue particularmente significativa, ya que proporcionó una amplia secuencia que abarcaba desde el emirato a la época taifa, con diversas fases de ocupación selladas por episodios de avenidas fluviales (Rosselló Mesquida, 1999). En este sector del norte de la ciudad, abandonado desde al menos el siglo iv y posiblemente extramuros del conjunto urbano visigodo, se documentó una secuencia emiral formada por una fase de silos de almacenamiento, a la que se superponían sucesivamente fosas de expolio y estructuras de hábitat, fechadas en la segunda mitad del ix y selladas por un nivel de destrucción con señales de incendio (del que procede la famosa escápula con un alifato inciso), sobre el que se construyó un espacio artesanal del siglo x, a su vez amortizado. Esta intervención demostró la datación emiral de las «ollas valencianas», y confirmó la mayor antigüedad de los tipos sin asas ya intuida por A. Bazzana, que al igual que en El Tolmo de Minateda, aparecieron asociados a candiles de piquera corta (Rosselló Mesquida, 1999: 81) (fig. 6). El relleno de un basurero de finales del siglo vi o inicios

El rebliment d’un femer de final del segle vi o principi del vii a la plaça de l’Almoina va proporcionar almenys una olla de morfologia similar, encara que amb diferents característiques tecnològiques (Pascual et al., 1997: 197, fig. 8.12) (fig. 7). Esta similitud formal podria reforçar la idea de l’origen preislàmic, formulada en el seu moment per Bazzana i Guichard, enfront d’altres hipòtesis que, relacionant-les o no amb l’inicial poblament berber de la regió, emfatitzaven la introducció d’esta peça en època islàmica. El problema va quedar exposat ja l’any 2000, en el marc d’una discussió sobre la relació de la cultura material i el poblament (Gutiérrez Lloret, 2000: 239-241). Suposàvem llavors que la solució del problema arribaria amb el desenvolupament d’una recerca arqueològica urbana de qualitat, però no va ser així i cal preguntar-se què va passar.

De la pasada edad ¿qué me ha quedado? (Andrés Fernández de Andrada, Epístola moral a Fabio) Transcorreguts 35 anys d’aquella mostra, m’han demanat una breu aportació sobre les ceràmiques emirals de València o, en altres paraules, una reflexió sobre la materialitat de la ciutat evocada pel tan enigmàtic nom de Madīnat al-Turāb, la «ciutat de terra», que sembla designar, en algu-

del vii en la plaza de la Almoina proporcionó al menos una olla de morfología similar, aunque con diferentes características tecnológicas (Pascual et al., 1997: 197, fig. 8.12) (fig. 7). Esta similitud formal podría reforzar la sugerencia de su origen preislámico, formulada en su día por Bazzana y Guichard, frente a otras hipótesis que, relacionándolas o no con el temprano poblamiento bereber de la región, enfatizaban su introducción en época islámica. El problema quedó planteado ya en el 2000, en el marco de una discusión sobre la relación de la cultura material y el poblamiento (Gutiérrez Lloret, 2000: 239-241). Suponíamos entonces que la solución del problema vendría de la mano del desarrollo de una investigación arqueológica urbana de calidad, pero no fue así y es necesario preguntarse qué pasó.

Figura 7: Olla procedent de l'Almoina, d'una fossa dels segles vi-vii (Pascual et al., 1997: 197, fig. 8.12)

De la pasada edad ¿qué me ha quedado? (Andrés Fernández de Andrada, Epístola moral a Fabio)

Transcurridos 35 años de aquella muestra, se me ha pedido una breve aportación sobre las cerámicas emirales de València o, en otras palabras, una reflexión

nes fonts àrabs la vella ciutat o el que en quedava durant el període en què deixà de ser Valentia i encara no era Madīnat Balansiya. No analitzaré per què Ibn Ḥawqal o Yāqūt, entre d’altres, la van denominar així, ni el que aqueixa discussió —difícilment plantejable en termes arqueològics— significa, però sí que diré que en tornar a València he trobat la mateixa i desconeguda «ciutat de terra» —si se’m permet la metàfora— que vaig deixar de freqüentar des d’un punt de vista arqueològic amb el canvi de segle. Hi he trobat els mateixos problemes, idèntiques preguntes i, pitjor encara, idèntics materials per a contestar-les. És com si el temps s’haguera detingut amb el canvi de segle i la prova objectiva és este mateix llibre: només sis peces il·lustren el capítol de les ceràmiques emirals, només sis i cap de nova, i encara més, algunes d’estes peces ni tan sols són on haurien de ser. Posem-ne un exemple: el gerret de coll troncocònic i ansa sobrealçada amb restes de vidriat (cat. 12), respon al tipus V20.1 de l’àmbit de Tudmīr; procedeix segurament de les terrisseries de Bajjāna (Pechina, a Almeria) o almenys allí fabricaven peces com esta, i disposa d’un paral·lel exacte en el jaciment alacantí del Zambo (Novelda), en un context datable de la segona meitat del segle ix, la qual cosa permet suposar que la peça valenciana havia de datar-se, des d’un punt de vista tipològic, de final d’este segle (Gutiérrez Lloret, 1996: 130). No obstant això, la van trobar al Palau de l’Almirall, en un pou cec juntament amb materials plenament califals; per tant, esta peça, si la datació emiral és certa, és residual en el context de troballa, o dit en altres

sobre la materialidad de la ciudad evocada por el tan enigmático nombre de Madīnat al-Turāb, la «ciudad de tierra», que parece designar en algunas fuentes árabes, la vieja ciudad o lo que de ella quedaba en el periodo en que dejó de ser Valentia y aún no era Madīnat Balansiya. No voy a analizar por qué Ibn Ḥawqal o Yāqūt, entre otros, la llamaron así, ni lo que esa discusión —difícilmente planteable en términos arqueológicos— significa, pero sí diré que al regresar a València he encontrado la misma e ignota «ciudad de tierra» —si se me permite la metáfora— que dejé de frecuentar desde un punto de vista arqueológico con el cambio de siglo. He encontrado los mismos problemas, idénticas preguntas y, lo que es peor, iguales materiales para responderlas. Es como si el tiempo se hubiese congelado con el cambio de siglo y este mismo libro constituye la prueba objetiva: solo seis piezas ilustran el capítulo de las cerámicas emirales, solo seis y ninguna nueva, y es más, algunas de ellas ni tan siquiera están donde deberían estar. Pongamos un ejemplo: el jarrito de cuello troncocónico y asa sobrealzada con restos de vedrío (cat. 12), responde al tipo V20.1 del ámbito de Tudmīr, procede seguramente de los alfares de Baŷŷāna (Pechina, en Almería) o al menos allí fabricaban piezas semejantes, y cuenta con un paralelo exacto en el yacimiento alicantino de El Zambo (Novelda), en un contexto datable en la segunda mitad del siglo ix, lo que permite suponer que la pieza valenciana debía fecharse, desde un punto de vista tipológico, a finales de dicho siglo (Gutiérrez Lloret, 1996: 130). Sin embargo, el jarrito en cuestión fue hallado en el Palau de l’Almirall, en un pozo ciego junto con materiales plenamente califales, por lo que de ser cierta su datación emiral, la pieza es residual en su

paraules, va estar en ús en el segle x i es va retirar de la circulació molt després de l’eventual data de fabricació (fig. 8). Este no és el marc per a explicar els fets ocorreguts, ni crec que siga açò el que se m’ha demanat. N’hi ha prou amb recordar que la Llei 4/1998, d’11 de juny, del Patrimoni Cultural Valencià, potser contra l’esperit del legislador, acabà per buidar de contingut els serveis d’arqueologia i, poc després, la Conselleria de Cultura va dissoldre els convenis municipals, veritables motors del desenvolupament del coneixement arqueològic urbà des de mitjan dècada dels 80, i deixà pas a un nou model d’arqueologia finançada majoritàriament per promotors privats i gestionada a través d’empreses. Més enllà del finançament i d’altres «danys colaterals», la llei va amputar les funcions de planificació anual, coordinació, supervisió i seguiment dels serveis municipals d’arqueologia. En paraules de J. Martí, l’arqueologia va deixar «de ser un mecanisme sistemàtic de recuperació del passat material per a convertir-se, senzillament, en una altra activitat econòmica més» (Martí Oltra, 2000: 57).

Figura 8: A l'esquerra, gerret de Pechina (Almeria). A la dreta, gerret dels Banys de l'Almirall a València

contexto de hallazgo, o dicho en otras palabras, estuvo en uso en el siglo x y se retiró de la circulación mucho después de su eventual fecha de fabricación (fig. 8). No es este el marco para explicar lo sucedido, ni creo que sea eso lo que se me ha pedido. Bastará con recordar que la Ley 4/1998 de 11 de junio del Patrimonio Cultural Valenciano, quizá contra el espíritu del legislador, terminó por vaciar de contenido los servicios de arqueología y, poco después, la Conselleria de Cultura disolvió los convenios municipales, que habían sido los motores del desarrollo del conocimiento arqueológico urbano desde mediados de los 80, y dio paso a un nuevo modelo de arqueología financiada mayoritariamente por los promotores privados y gestionada a través de empresas. Más allá de la financiación y de otros «daños colaterales», la ley amputó las funciones de planificación anual, coordinación, supervisión y seguimiento de los servicios municipales de arqueología. En palabras de J. Martí, la arqueología dejó «de ser un mecanisme sistemàtic de recuperació del passat material per a convertir-se, senzillament, en una activitat econòmica més» (Martí Oltra, 2000: 57).

De l’any 2000 ençà s’ha excavat moltíssim a València, m’atreviria a dir que potser molt més que mai i segurament bé (bons sistemes de registre, resultats interessants, troballes importantíssimes) però ja no hi ha un centre que «tinga la ciutat al cap», que la pense com a jaciment únic i que, en pensar-la de forma unitària, produïsca coneixement sobre el passat urbà. És paradoxal i lamentable que ara que hi ha mitjans tècnics que no podíem ni somiar a final del segle passat (bases de dades, emmagatzematge en el núvol, escàners làser, sistemes d’informació arqueològica (SIA) i geogràfica (SIG), sistemes de dibuix i fotografia georeferenciats, LIDAR, etc.), ja no hi haja un sistema consultable de registre unificat de materials i intervencions, i que després de dues dècades d’aplicació del nou marc legal sapiguem menys que aleshores malgrat que s’ha excavat més. Esta va ser, novament en paraules de J. Martí, «una renúncia històrica que la història demostrarà errada».

Sólo una cosa no hay. Es el olvido (Jorge Luis Borges, Everness) És per això que tenim l’obligació de no oblidar. La Llei del Patrimoni Cultural Valencià va servir per a diluir la responsabilitat del «conéixer» amb l’excusa que dona el fet de «documentar». S’ha excavat per a alliberar solars, s’han complit els requisits legals, hi ha fitxes i informes lliurats a l’administració i arxivats en algun lloc llunyà. Hi ha innombrables materials dipositats i emmagatzemats que resten muts —i el que és pitjor— inintel·ligibles per a futures generacions d’investigadors; serà difícil, per no

Desde el año 2000 se ha excavado muchísimo en València, me atrevería a decir que probablemente mucho más que nunca y probablemente bien (buenos sistemas de registro, interesantes resultados, importantísimos hallazgos) pero ya no hay un centro que «tenga la ciudad en la cabeza», que la piense como yacimiento único, y que, al pensarla de forma unitaria, produzca conocimiento sobre el pasado urbano. Es paradójico y lamentable que ahora que existen medios técnicos que ni soñar podíamos a fines del siglo pasado (bases de datos, almacenamiento en la nube, escáneres láser, sistemas de información arqueológica (SIA) y geográfica (SIG), sistemas de dibujo y fotografía georeferenciados, LIDAR, etc), ya no haya un sistema de registro unificado de materiales e intervenciones al que acudir, y que tras dos décadas de aplicación del nuevo marco legal sepamos menos que entonces pese a que se ha excavado más. Esta fue, nuevamente en palabras de J. Martí, «una renúncia històrica que la història demostrarà errada».

Sólo una cosa no hay. Es el olvido (Jorge Luis Borges, Everness) Por ello, estamos obligados a no olvidar. La Ley del Patrimonio Cultural Valenciano sirvió para diluir la responsabilidad del «conocer» en la excusa que da el «documentar». Se ha excavado para liberar solares, se han cumplido los requisitos legales, habrá fichas e informes entregados a la administración y archivados en algún lugar remoto. Hay innumerables materiales depositados y almacenados que permanecen mudos —y lo que es peor— ininteligibles para futuras generaciones de investigadores; será difícil,

dir impossible, fer-los parlar sense la voluntat pública de construir un relat racional sobre el passat. I mentrestant, malgrat tot l’esforç invertit, continuem sense poder respondre les preguntes que P. Guichard feia fa més de mig segle: És Balansiya un territori o una ciutat en els primers segles d’al-Àndalus? Quina entitat urbana tenia durant l’emirat? Per què és tan difícil reconéixer la fase precalifal, encara que sabem que la ciutat va ser castigada per ‘Abd al-Raḥmān I en un moment que potser pot relacionar-se amb la destrucció i l’abandó definitiu del complex residencial del Pla de Nadal, la vinculació del qual amb Teodomir és, de moment, purament especulativa? Quina va ser la materialitat de la residència d’un personatge tan important com ‘Abd al-Al·lāh al-Balansī? No sabem ni tan sols quines van ser les seues formes de produir i consumir ceràmica. Podem lamentar-nos, com Ibn ‘Amīra, per la Balansiya perduda, o bé recuperar la il·lusió col·lectiva que va il·luminar, fa quatre dècades, el desig de conéixer el passat i conservar el patrimoni per a construir un futur plural i democràtic. Llavors, només llavors, parafrasejant la qaṣīda del poeta valencià al-Ruṣāfī, algú haurà pronunciat el nom de València. Amics, què té el desert que s’ha amerat de perfum? I als genets, què els passa, que giren el cap com borratxos? S’ha desfet l’almesc pel camí del zèfir o és que algú ha dit el nom de València? Al-Ruṣāfī

por no decir imposible, hacerlos hablar sin la voluntad pública de construir un relato racional sobre el pasado. Y entre tanto, pese a todo el esfuerzo invertido, seguimos sin poder responder a las preguntas planteadas por P. Guichard hace más de medio siglo: ¿Es Balansiya un territorio o una ciudad en los primeros siglos de al-Ándalus? ¿Cuál era su entidad urbana durante el emirato? ¿Por qué es tan difícil reconocer la fase precalifal, aunque sabemos que la ciudad fue castigada por ‘Abd al-Raḥmān I en un momento con el que quizá se pueda relacionar la destrucción y abandono definitivo del complejo residencial del Pla de Nadal, cuya vinculación con Teodomiro es, por el momento, puramente especulativa? ¿Cuál fue la materialidad de la residencia de un personaje tan importante como ‘Abd al-Allāh al-Balansī? No sabemos ni tan siquiera cuáles fueron sus formas de producir y consumir cerámica. Podemos lamentarnos, como Ibn ‘Amīra, por la Balansiya perdida, o bien recuperar la ilusión colectiva que alumbró, hace cuatro décadas, el deseo de conocer el pasado y conservar el patrimonio para construir un futuro plural y democrático. Entonces y solo entonces, parafraseando la qaṣīda del poeta valenciano al-Ruṣāfī, alguien habrá pronunciado el nombre de València. Amigos ¿Qué tiene el desierto que se ha impregnado de perfume? ¿Qué tienen las cabezas de los jinetes que caen desfallecidas como ebrias? ¿Se ha desmenuzado el almizcle en el camino del céfiro o alguien ha pronunciado el nombre de València? Al-Ruṣāfī

BIBLIOGRAFIA Abad Casal, Lorenzo (2014). «Arqueología y Universidad». MARQ, Arqueología y Museos [Alacant], Extra-01, p. 65-72. Acién Almansa, Manuel (1993). «La cultura material de época emiral en el sur de Al-Andalus. Nuevas perspectivas». A: Malpica Cuello, Antonio [ed.]. La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus. Granada: Universidad de Granada, p. 153-172. Alba Calzado, Miguel; Gutiérrez Lloret, Sonia (2008). «Las producciones de transición al Mundo Islámico: el problema de la cerámica paleoandalusí (siglos viii y ix)». A: Bernal Casasola, D[arío]; Ribera i Lacomba, A[lbert] [ed.]. Cerámicas hispanorromanas. Un estado de la cuestión. Cádiz: Universidad de Cádiz, p. 585-613. Amorós Ruiz, Victoria (2018). El Tolmo de Minateda en la Alta Edad Media. Cerámica y contexto. Alacant: Universitat d'Alacant. Amorós Ruiz, Victoria; Cañavate Castejón, Víctor; Gutiérrez Lloret, Sonia; Sarabia Bautista, Julia (2012). «Cerámica altomedieval en el Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete, España)». A: Gelichi, Sauro [cur.]. Atti del IX Congresso Internazionale sulla Ceramica Medievale nel Mediterraneo: Venezia, Scuola Grande dei Carmini, Auditorium Santa Margherita, 23-27 novembre 2009. Florència: All’Insegna del Giglio, p. 246-257. Azuar, R[afael]; Gutiérrez, S[onia]; Valdés, F[ernando] [ed.] (1993). Urbanismo medieval del País Valenciano. Madrid: Polifemo. Bazzana, André (1983). La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [i] Catálogo. València: Ayuntamiento de Valencia. — (1986). «Essai de typologie des ollas valenciennes». A: Zozaya, Juan [coord.]. Segundo Coloquio Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo Occidental: Toledo 1981. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Subdirección General de Arqueología y Etnología, p. 93-98. Bazzana, André; Guichard, Pierre (1978). «Un important site-refuge du haut Moyen Age dans la région valencienne: le despoblado du Monte Mollet (Villafamés, Castellón)». Mélanges de la Casa de Velázquez [S. l.], núm. 14, p. 485-501. També disponible en línea a: <http://www.persee.fr/web/revues/home/prescript/article/ casa_0076-230X_1978_num_14_1_2280> — (1980). «Céramiques communes médiévales de la région valencienne». A: Démians d’Archimbaud, Mlle Gabrielle; Picon, M. Maurice [coord.]. Actes du Colloque International Nº 584: La céramique médiévale en Méditerranée occidentale xe-xve siècles: Valbonne, 1114 septembre 1978. París: Centre National de la Recherche Scientifique, p. 321-334. Guichard, Pierre (1969). «Le peuplement de la région de Valence aux deux premiers siècles de la domination musulmane». Mélanges de la Casa de Velázquez [S. l.], núm. 5, p. 103-158. També disponible en línea a: <http://www.persee.fr/doc/ casa_0076-230x_1969_num_5_1_994>

— (1976). Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente. Traducció de Nico Anochea. Barcelona: Barral. — (1990-1991). Les musulmans de Valence et la Reconquête (xie-xiiie siècles). Damasc: Institut Français de Damas. 2 vol. Gutiérrez Lloret, Sonia (1988). Cerámica común paleoandalusí del sur de Alicante (siglos vii-x). Alacant: Caja de Ahorros Provincial de Alicante. — (1993). «La cerámica paleoandalusí del sureste peninsular (Tudmīr): Producción y distribución (siglos vii al x)». A: Malpica Cuello, Antonio [ed.]. La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus. Granada: Universidad de Granada, p. 37-65. — (1996). La cora de Tudmīr de la antigüedad tardía al mundo islámico: Poblamiento y cultura material. Madrid: Casa de Velázquez. École de Hautes Études Hispaniques; Alacant: Diputación Provincial de Alicante. Instituto de Cultura «Juan Gil Albert». (Collection de la Casa de Velázquez; 57) — (1999). «La cerámica emiral de Madīnat Iyih (el Tolmo de Minateda, Hellín, Albacete). Una primera aproximación». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 6, p. 71-111. — (2000). «¿Arqueología o deconstrucción? A propósito de la formación de al-Andalus desde las afueras de la arqueología». Arqueología Espacial [Teruel], núm. 22, p. 225-254. — (2011). «El reconocimiento arqueológico de la islamización. Una mirada desde al-Andalus». A: Baquedano, Enrique [ed.]. 711: Arqueología e historia entre dos mundos. Alcalá de Henares: Museo Arqueológico Regional, vol. i, p. 189-210. (Zona Arqueológica; 15) Gutiérrez Lloret, Sonia; Doménech Belda, Carolina (2014). «La arqueología de época moderna y contemporánea en Alicante: Una mirada desde el siglo xxi». MARQ, Arqueología y Museos [Alacant], Extra-01, p. 141-152. Gutiérrez Lloret, Sonia; Gamo Parras, Blanca; Amorós Ruiz, Victoria (2003). «Los contextos cerámicos altomedievales del Tolmo de Minateda y la cerámica altomedieval en el sudeste de la península Ibérica». A: Caballero, Luis; Mateos, Pedro; Retuerce, Manuel [ed.]. Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la península Ibérica: Ruptura y continuidad (II Simposio de Arqueología. Mérida 2001). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, p. 119-168. (Anejos de AEspA; xxviii) Kirchner, Helena (1988). «Las técnicas y los conjuntos documentales: i. La cerámica». A: Barceló, Miquel; Kirchner, Helena; Lluró, Josep M.; Martí, Ramon; Torres, José M. [ed.]. Arqueología medieval en las afueras del «medievalismo». Barcelona: Crítica, p. 88-133. Lerma, J[osep] V[icent]; Guichard, P[ierre]; Bazzana, A[ndré]; Soler, M.ª P[az]; Navarro, J[ulio]; Barceló, C[armen] (1991). La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [ii] Estudios. València: Ajuntament de València.

Lorrio Alvarado, A[lberto] J.; Sánchez de Prado, M.ª D[olores] (2008). «El Molón (Camporrobles, Valencia). Un poblado de primera época islámica». Lvcentvm [Alacant], núm. xxvii, p. 141-164. Martí Oltra, Javier (1992). «La clasificación de materiales cerámicos. Algunas reflexiones sobre experiencias anteriores y una propuesta de sistema». A: Jornadas Internacionales. Arqueología de Intervención: Diciembre 1991 (16-20). Palacio Miramar. San Sebastián. Bergara-Guipúscoa: Centro de Patrimonio Cultural Vasco, p. 253-277. — (2000). «Tenir la ciutat al cap. Reflexions sobre l’arqueologia urbana davant la Llei de Patrimoni Cultural Valencià». Recerques del Museu d’Alcoi [Alcoi], núm. 9, p. 53-57. Navarro Palazón, Julio (1986). La cerámica islámica en Murcia: Volumen i: Catálogo. Múrcia: Ayuntamiento de Murcia. Centro Municipal de Arqueología. Negre Pérez, Joan (2014). «La cerámica altomedieval de Tortosa (siglos vii-x). Una primera clasificación y análisis interpretativo». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 21, p. 39-67. Pascual Pacheco, Josefa; Ribera i Lacomba, Albert V.; Rosselló Mesquida, Miquel (2003). «Cerámicas de la ciudad de Valencia entre la época visigoda y omeya (siglos vi-x)». A: Caballero, Luis; Mateos, Pedro; Retuerce, Manuel [ed.]. Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la península Ibérica: Ruptura y continuidad (II Simposio de Arqueología. Mérida 2001). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, p. 67-117. (Anejos de AEspA; xxviii) Pascual, Josepa; Ribera, Albert V.; Rosselló, Miquel; Marot, Teresa (1997). «València i el seu territori: Contexts ceràmics de la fi de la romanitat a la fi del califat (2701031)». A: Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles ivx): Actes Taula Rodona: Badalona 6, 7 i 8 de novembre de 1996. Barcelona: Universitat de Barcelona. Àrea d’Arqueologia, p. 179-202. (Arqueo Mediterrània; 2) Riera Rullán, M[ateu]; Riera Frau, M. M[agdalena] (1999). «Presentación. Biografía: Guillermo Rosselló Bordoy». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 6, p. 5-16. Rosselló Mesquida, Miquel (1999). «Evolució i transformació de l’espai urbà des de l’època emiral fins l’època taifa: Les excavacions del c/. Comte Trènor, 12 (València)». A: Actes del I Congrés d’Estudis de l’Horta Nord: Meliana (16-18 de maig de 1997). València: Centre d’Estudis de l’Horta Nord, p. 57-87.

La PresĂł de Sant Vicent: un conjunt cerĂ mic de finals del califat

La Presó de Sant Vicent: un conjunt ceràmic de finals del califat1 Pau Armengol Machí El conjunt ceràmic de la Presó de Sant Vicent és un dels més importants d’època andalusina de la ciutat de València, en primer lloc perquè es troba ben datat en els últims anys del califat: en l’estrat d’on prové la ceràmica estudiada es descobrí un dinar de Hišām II (1007-1008) (Doménech Belda, 1998: 72-74) (fig. 1) que proporciona una cronologia prou precisa del moment en què es va dipositar el material; seguidament, perquè aporta tota una sèrie d’elements ceràmics relacionats amb un procés de destil·lació, i finalment perquè presenta tota una sèrie de peces de gran qualitat, algunes importades, que podem relacionar amb un entorn àulic. Per a entendre millor aquesta troballa, cal situar en context, encara que siga breument, l’edifici de la Presó de Sant Vicent, i per a això ens hem de remuntar a la primera meitat del segle vi, quan es construeix l’església-catedral visigoda, l’artífex de la qual

La Cárcel de San Vicente: un conjunto cerámico de finales del califato1 Pau Armengol Machí

Peces de la Presó de Sant Vicent a València En la pàgina anterior, excavació a la Presó de Sant Vicent, València, l’any 1989

El conjunto cerámico de la Cárcel de San Vicente es uno de los más importantes de época andalusí de la ciudad de València, en primer lugar porque se encuentra bien fechado en los últimos años del califato: en el estrato de donde procede la cerámica estudiada se descubrió un dinar de Hišām II (1007-1008) (Doménech Belda, 1998: 72-74) (fig. 1) que proporciona una cronología bastante precisa del momento en el que se depositó el material; seguidamente, porque aporta toda una serie de elementos cerámicos relacionados con un proceso de destilación, y finalmente porque presenta toda una serie de piezas de gran calidad, algunas importadas, que podemos relacionar con un entorno áulico. Para entender mejor este hallazgo, hay que situar en contexto, aunque sea brevemente, el edificio de la Cárcel de San Vicente, y para ello nos hemos de remontar a la primera mitad del siglo vi, cuando se construye la iglesia-catedral visigoda, cuyo artífice

és el bisbe Justinià. A mitjans d’aquest mateix segle es basteix al nord de l’absis de la catedral un baptisteri, probablement de planta en forma de creu, i al sud, un mausoleu, també de planta cruciforme, que coneixem actualment com la Presó de Sant Vicent, erigit per Justinià per a retre culte a sant Vicent, que fou martiritzat a València l’any 304, dins la gran persecució de Dioclecià. Aquest mausoleu albergaria les relíquies del màrtir, i a la vegada serviria al bisbe de tomba pròpia (Ribera i Lacomba, 2008) (fig. 2). Posteriorment, en època andalusina el mausoleu sofreix tota una sèrie de reformes amb el propòsit de reconvertir-lo en banys, i és per això que es tanca el creuer, cosa que origina tres espais ben diferenciats. L’absis es transforma en sala calenta elevant el paviment mitjançant suspensoria de rajols, el creuer de l’antiga capella passa a ser la sala tèbia, i als peus de la nau es basteixen dos barandats que conformen dues xicotetes estances, que probablement feien de sala freda i de vestuari. També s’obri una porta en un lateral, que es converteix en l’accés a l’edifici, i en la capçalera es construeix un forn, així com un mur que sembla estar delimitant una estança per a l’emmagatzematge de la llenya que s’utilitzaria en el forn (fig. 3). Tots aquests canvis estructurals, juntament amb el fet d’haver trobat canonades ceràmiques per a la conducció d’aire calent incrustades en les parets, reforcen la hipòtesi, abans avançada, que l’edifici es convertí en uns banys ubicats davant de la mesquita major (Pascual Pacheco i Soriano Sánchez, 1994: 70, 72, fig. 2.2; Martí i Pascual, 2000: 510).

es el obispo Justiniano. A mediados de este mismo siglo se edifica al norte del ábside de la catedral un baptisterio, probablemente de planta en forma de cruz, y al sur, un mausoleo, también de planta cruciforme, que conocemos actualmente como la Cárcel de San Vicente, erigido por Justiniano para rendir culto a San Vicente, que fue martirizado en València en el año 304, durante la gran persecución de Diocleciano. Este mausoleo albergaría las reliquias del mártir, y a la vez serviría al obispo de tumba propia (Ribera i Lacomba, 2008) (fig. 2). Posteriormente, en época andalusí el mausoleo sufre toda una serie de reformas con el propósito de reconvertirlo en baños, y para ello se cierra el crucero, lo que origina tres espacios bien diferenciados. El ábside se transforma en sala caliente elevando el pavimento mediante suspensoria de ladrillos, el crucero de la antigua capilla pasa a ser la sala tibia, y a los pies de la nave se construyen sendos tabiques que conforman dos pequeñas estancias, que probablemente hacían de sala fría y de vestuario. También se abre una puerta en un lateral, que se convierte en el acceso al edificio, y en la cabecera se construye un horno, así como un muro que parece estar delimitando una estancia para el almacenamiento de la leña que se utilizaría en el horno (fig. 3). Todos estos cambios estructurales, junto con el hecho de haber encontrado tuberías cerámicas para la conducción de aire caliente incrustadas en las paredes, refuerzan la hipótesis, antes avanzada, de que el edificio se convirtió en unos baños ubicados delante de la mezquita mayor (Pascual Pacheco y Soriano Sánchez, 1994: 70, 72, fig. 2.2; Martí y Pascual, 2000: 510).

Figura 1: Dinar de Hišām II del 1007-1008

Figura 2: El grup episcopal en el segle vi (Ribera i Lacomba, 2008: 428, fig. 11)

Figura 3: Planta de la Presó de Sant Vicent en època andalusina (Pascual Pacheco i Soriano Sánchez, 1994: 72, fig. 2.2) i vista axonomètrica de la Presó de Sant Vicent en època andalusina (Martí i Pascual, 2000: 528, làm. 5)

Les ceràmiques que presentem a continuació es trobaren en la zona interpretada com llenyer, en un estrat d’anul·lació dels banys que es correspon amb un abocament que es realitzà d’una sola vegada i de forma precipitada, qüestió aquesta que explica la presència de peces senceres i permet determinar que tots els materials ací descoberts estarien en ús en el moment del seu dipòsit, fet que es pot datar gràcies a la troballa del dinar abans mencionat de Hišām II del 1007-1008. La presència de la moneda estableix un terminus post quem, és a dir, indica que el moment de l’abocament dels materials s’esdevingué a partir de la data del 1007-1008 en endavant, i és per això que es podria relacionar amb la fitna, les revoltes que es produeixen entre el 1009 i el 1017 a València, que posen fi al califat i inicien el període taifa. Si concloem que el dipòsit està relacionat amb els episodis de la fitna del 10091017, el material estigué en ús almenys durant els últims anys del califat, finals del x principis de l’xi, hipòtesi més que plausible si tenim en compte que el material estudiat té clars paral·lels en altres jaciments de cronologies califals com són Madīnat al-Zahrā’, Madīnat Ilbīra o Bajjāna (Pechina). Feta la introducció anterior, a continuació mostrarem les sèries funcionals2 aparegudes en la Presó de Sant Vicent, així com, a grans trets, els diferents tipus establerts durant l’inventari. Després abordarem d’una manera també genèrica els acabats i les decoracions.

Las cerámicas que presentamos a continuación se encontraron en la zona interpretada como leñera, en un estrato de anulación de los baños que se corresponde con un vertido que se realizó de una sola vez y de forma precipitada, cuestión esta que explica la presencia de piezas enteras y permite determinar que todos los materiales aquí descubiertos estarían en uso en el momento de su depósito, suceso que se puede datar gracias al hallazgo del dinar antes mencionado de Hišām II del 1007-1008. La presencia de la moneda establece un terminus post quem, es decir, indica que el momento del vertido de los materiales se produjo a partir de la fecha del 1007-1008 en adelante, por lo que se podría relacionar con la fitna, las revueltas que se producen entre el 1009 y el 1017 en València, que ponen fin al califato e inician el periodo taifa. Si concluimos que el depósito está relacionado con los episodios de la fitna del 10091017, el material estuvo en uso al menos durante los últimos años del califato, finales del x - principios del xi, hipótesis más que plausible si tenemos en cuenta que el material estudiado tiene claros paralelos en otros yacimientos de cronologías califales como son Madīnat al-Zahrā’, Madīnat Ilbīra o Baŷŷāna (Pechina). Hecha la introducción anterior, a continuación, mostraremos las series funciona2 les aparecidas en la Cárcel de San Vicente, así como, a grandes rasgos, los diferentes tipos establecidos durante el inventario. Después abordaremos de una manera también genérica los acabados y las decoraciones.

Figura 4: Safes amb la vora en línia contínua i el llavi arrodonit (A-1)

Les sèries ceràmiques Safa (fig. 4-5)3 En aquesta sèrie s’han diferenciat tres grans grups: 1. Safes que presenten vora en línia contínua i llavi arrodonit (A-1). 2. Safes que presenten vora exvasada i llavi arrodonit (A-2). 3. Safes que presenten llavi engrossit a l’exterior (A-3). A banda, hi ha una sèrie de vores (de l’A-4 a l’A-8) que no podríem incloure en els grups anteriors i que tenen una representació molt escassa.

A-1

Las series cerámicas Ataifor (figs. 4-5)3 En esta serie se han diferenciado tres grandes grupos: 1. Ataifores que presentan borde en línea continua y labio redondeado (A-1). 2. Ataifores que presentan borde exvasado y labio redondeado (A-2). 3. Ataifores que presentan labio engrosado al exterior (A-3). Aparte, hay una serie de bordes (del A-4 al A-8) que no podríamos incluir en los grupos anteriores y que tienen una representación muy escasa.

El primer tipus (A-1) és el majoritari, i dins d’aquest, cal destacar la presència de les safes de base plana, perquè si bé el seu percentatge és baix en la sèrie si el comparem amb el de les safes de base anular, és alt en relació amb les safes decobertes en altres jaciments de la ciutat de València. Es tracta d’un tipus residual que ens connecta amb l’emirat i el califat ple, com es desprén de les troballes a Màlaga (Íñiguez Sánchez i Mayorga Mayorga, 1993: 123-126, làm. 4; Puertas Tricas, 1985: 33, 38-39, 53, fig. 2), Bajjāna (Acién Almansa i Martínez Madrid, 1989: 127-128, fig. 2; Castillo Galdeano i Martínez Madrid, 1993: 82, 84-86, 103, 106, 108, làm. iv-v, xvi.1-2 i 4-5), Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 27, 58, fig. 1; 1993: 277; Malpica Cuello, 2013: 72-74), Madīnat al-Zahrā’ (Rosselló Bordoy, 1987: 129-130, fig. 1; Escudero Aranda, 19881990: 128, 140, fig. 1; Cano Piedra, 1996), Cercadilla (Fuertes Santos, 2001), Múrcia (Navarro Palazón, 1986: 147-151; Navarro Palazón i García Avilés, 1989: 257-258, 324, fig. 5; Jiménez Castillo i Pérez Asensio, 2018: 83, 97-98, fig. 14) i Saragossa (Viladés, 1988: 60). A València trobem aquestes bases planes en les safes entre els segles ix i x (Martí i Pascual, 2000: 505, 525, làm. 2.1-2; Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba i Rosselló Mesquida, 2003: 111-112, fig. 33), mentre que ja no es donaran en època taifa. A Benetússer, localitat pròxima a València, on es descobrí un lot de ceràmiques que considere d’època taifa, malgrat la nomenclatura «califal» en el títol de la publicació que les dona a conéixer, ja no trobarem aquestes bases planes.

El primer tipo (A-1) es el mayoritario, y en este hay que destacar la presencia de los ataifores de base plana, porque si bien su porcentaje es bajo en la serie si lo comparamos con el de los ataifores de base anular, es alto en relación con los ataifores hallados en otros yacimientos de la ciudad de València. Se trata de un tipo residual que nos conecta con el emirato y el califato pleno, como se desprende de los hallazgos en Málaga (Íñiguez Sánchez y Mayorga Mayorga, 1993: 123-126, lám. 4; Puertas Tricas, 1985: 33, 38-39, 53, fig. 2), Baŷŷāna (Acién Almansa y Martínez Madrid, 1989: 127-128, fig. 2; Castillo Galdeano y Martínez Madrid, 1993: 82, 84-86, 103, 106, 108, láms. iv-v, xvi.1-2 y 4-5), Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 27, 58, fig. 1; 1993: 277; Malpica Cuello, 2013: 7274), Madīnat al-Zahrā’ (Rosselló Bordoy, 1987: 129-130, fig. 1; Escudero Aranda, 1988-1990: 128, 140, fig. 1; Cano Piedra, 1996), Cercadilla (Fuertes Santos, 2001), Murcia (Navarro Palazón, 1986: 147-151; Navarro Palazón y García Avilés, 1989: 257-258, 324, fig. 5; Jiménez Castillo y Pérez Asensio, 2018: 83, 97-98, fig. 14) y Zaragoza (Viladés, 1988: 60). En València encontramos estas bases planas en los ataifores entre los siglos ix y x (Martí y Pascual, 2000: 505, 525, lám. 2.1-2; Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba y Rosselló Mesquida, 2003: 111-112, fig. 33), mientras que ya no se darán en época taifa. En Benetússer, localidad próxima a València, donde se descubrió un lote de cerámicas que considero de época taifa, a pesar de la nomenclatura «califal» en el título de la publicación que las da a conocer, ya no encontraremos estas bases planas.

Pel que fa a les safes d’aquest mateix grup amb base anular, cal destacar la semblança també d’algunes peces valencianes i cordoveses (Escudero Aranda, 1988-1990: 128, 141, fig. 2). El segon grup (A-2), amb la vora exvasada i, per tant, amb un perfil en forma d’«S» recorda el tipus i establert per Carlos Cano Piedra a Madīnat al-Zahrā’ (1996: 13, 61, 63-64, fig. 1, 3-4) o el iii d’Escudero Aranda (1988-1990: 128, 142, fig. 3), però mentre en els exemplars valencians els acabats de les superfícies externes són majoritàriament monocroms melats, seguits dels blancs i en molta menor proporció els verds, les cobertes exteriors de les peces cordoveses són blanques. Respecte del tercer grup (A-3), el tipus que presenta llavi engrossit a l’exterior, podem observar com a la Presó és minoritari, però en canvi serà el més abundant entre les safes taifals descobertes a Benetússer (Escribà, 1990), motiu pel qual podríem plantejar la hipòtesi que aquest tipus amb el llavi engrossit, incipient en el califat, almenys a València, prendrà força i es consolidarà durant la taifa en detriment de la resta. Pel que fa a la resta de safes amb vores i llavis diversos, podríem si de cas fer esment al tipus A-5, amb la vora en ala, ja que hi ha paral·lels a Bajjāna en els segles ix-x (Castillo Galdeano i Martínez Madrid, 1993: 82, 85, làm. v.1-7), i a Madīnat al-Zahrā’ (Rosselló Bordoy, 1987: 134, fig. 4.1; Escudero Aranda, 1988-1990: 128, 143, fig. 4; Cano Piedra, 1996: 14, 65, fig. 5), Cercadilla (Fuertes Santos, 2001: 66, 68, fig. 43.4), Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 27, 58, fig. 1), Múrcia (Navarro

En lo que respecta a los ataifores de este mismo grupo con base anular, hay que destacar el parecido también de algunas piezas valencianas y cordobesas (Escudero Aranda, 1988-1990: 128, 141, fig. 2). El segundo grupo (A-2), con el borde exvasado y, por tanto, con un perfil en forma de «S» recuerda al tipo i establecido por Carlos Cano Piedra en Madīnat al-Zahrā’ (1996: 13, 61, 63-64, figs. 1, 3-4) o el iii de Escudero Aranda (1988-1990: 128, 142, fig. 3), pero mientras en los ejemplares valencianos los acabados de las superficies externas son mayoritariamente monocromos melados, seguidos de los blancos y en mucha menor proporción los verdes, las cubiertas exteriores de las piezas cordobesas son blancas. Respecto del tercer grupo (A-3), el tipo que presenta labio engrosado al exterior, podemos observar como en la Cárcel es minoritario, pero en cambio será el más abundante entre los ataifores taifales descubiertos en Benetússer (Escribà, 1990), motivo por el que podríamos plantear la hipótesis de que este tipo con el labio engrosado, incipiente en el califato, al menos en València, tomará fuerza y se consolidará durante la taifa en detrimento del resto. En cuanto al resto de ataifores con bordes y labios diversos, podríamos si acaso hacer mención al tipo A-5, con el borde en ala, pues hay paralelos en Baŷŷāna en los siglos ix-x (Castillo Galdeano y Martínez Madrid, 1993: 82, 85, lám. v.1-7), y en Madīnat al-Zahrā’ (Rosselló Bordoy, 1987: 134, fig. 4.1; Escudero Aranda, 1988-1990: 128, 143, fig. 4; Cano Piedra, 1996: 14, 65, fig. 5), Cercadilla (Fuertes Santos, 2001: 66, 68, fig. 43.4), Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 27, 58, fig. 1), Murcia (Navarro Palazón,

A-2

A-3

A-4

A-5

A-6

A-8

A-7

Palazón, 1986: 149, fig. 318; Navarro Palazón i García Avilés, 1989: 324, fig. 5) i Lleida (Loriente, 1988b: 61) en el califat. Durant l’inventari del material ceràmic s’estudiaren per separat els perfils i les decoracions, amb la finalitat de poder fer associacions i així determinar si un tipus apareixia únicament amb una tècnica decorativa o en presentava diverses. En el cas de les safes, arribem a la conclusió que el primer grup (A-1) apareix en totes les tècniques decoratives existents a la Presó, és a dir, policrom verd i negre sobre blanc, bicrom verd sobre blanc, monocrom blanc, bicrom marró sobre melat, monocrom verd i monocrom melat, encara que les tres últimes tècniques hi tenen una presència molt escassa. En el segon grup (A-2) no hi ha acabats monocroms verds i melats, i el bicrom marró sobre melat continua sent molt minoritari. En el tercer (A-3) sols hi ha acabats policrom verd i negre sobre blanc, i bicrom verd sobre blanc. A més d’això, les safes de base plana presenten decoracions molt deteriorades en la superfície interna, majoritàriament en verd i negre sobre blanc, amb els reversos monocroms melats o verds. Quant als reversos de la totalitat de les safes, aquests són majoritàriament plumbífers monocroms melats, i en menor proporció hi ha monocroms blancs i verds. Les pastes són predominantment oxidants i bastant depurades, encara que en algunes peces s’aprecia una composició molt característica que es diferencia de l’anterior per la presència d’abundant xamota, i que podria estar indicant una procedència forana.

Figura 5: Safes amb la vora exvasada i el llavi arrodonit (A-2), safes amb el llavi engrossit a l’exterior (A-3) i safes amb vores i llavis diversos (A-4 a A-8)

1986: 149, fig. 318; Navarro Palazón y García Avilés, 1989: 324, fig. 5) y Lérida (Loriente, 1988b: 61) en el califato. Durante el inventario del material cerámico se estudiaron por separado los perfiles y las decoraciones, con la finalidad de poder hacer asociaciones y así determinar si un tipo aparecía únicamente con una técnica decorativa u otra. En el caso de los ataifores, llegamos a la conclusión que el primer grupo (A-1) aparece en todas las técnicas decorativas existentes en la Cárcel: policromo verde y negro sobre blanco, bicromo verde sobre blanco, monocromo blanco, bicromo marrón sobre melado, monocromo verde y monocromo melado, aunque las tres últimas técnicas tienen una presencia muy escasa. En el segundo grupo (A-2) no hay acabados monocromos verdes y melados, y el bicromo marrón sobre melado continúa siendo muy minoritario. En el tercer (A-3) solo hay acabados policromo verde y negro sobre blanco, y bicromo verde sobre blanco. Además, los ataifores de base plana presentan decoraciones muy deterioradas en la superficie interna, mayoritariamente en verde y negro sobre blanco, con los reversos monocromos melados o verdes. En lo que respecta a los reversos de la totalidad de los ataifores, estos son en su mayoría plumbíferos monocromos melados, y en menor proporción se dan los monocromos blancos y verdes. Las pastas son predominantemente oxidantes y bastante depuradas, aunque en algunas piezas se aprecia una composición muy característica que se diferencia de la anterior por la presencia de abundante chamota, y que podría estar indicando una procedencia foránea.

Platet (fig. 6) És una sèrie molt escassa en el conjunt, de fet sols s’han documentat 4 perfils, 1 base i 2 vores, davant les 164 peces amb forma de les safes. En aquest cas s’han distingit dos tipus: 1. Platets amb vora en línia contínua i llavi arrodonit, que seria una versió reduïda del primer grup de les safes (B-1). 2. Platets amb vora exvasada i llavi arrodonit, que es podria assimilar al segon grup de les safes (B-2). L’acabat majoritari en la superfície interna és el vidriat monocrom blanc (sols hi ha un cas amb vidriat bicrom verd sobre blanc), mentre que l’exterior pot presentar tant vidriat monocrom blanc com monocrom melat. Els dos tipus els trobem a Madīnat al-Zahrā’ (Cano Piedra, 1996: 14, 78-79, fig. 18-19), però amb decoració en verd i negre a la superfície interna.

B-1

B-2

Jofaina (fig. 6) Es una serie muy escasa en el conjunto, de hecho, solo se han documentado 4 perfiles, 1 base y 2 bordes, frente a las 164 piezas con forma de los ataifores. En este caso se han distinguido dos tipos: 1. Jofainas con borde en línea continua y labio redondeado, que sería una versión reducida del primer grupo de los ataifores (B-1). 2. Jofainas con borde exvasado y labio redondeado, que se podría asimilar al segundo grupo de los ataifores (B-2). El acabado mayoritario en la superficie interna es el vidriado monocromo blanco (solo hay un caso con vidriado bicromo verde sobre blanco), mientras que el exterior puede presentar tanto vidriado monocromo blanco como monocromo melado. Los dos tipos los encontramos en Madīnat al-Zahrā’ (Cano Piedra, 1996: 14, 7879, figs. 18-19), pero con decoración en verde y negro en la superficie interna.

Figura 6: Platets amb la vora en línia contínua i el llavi arrodonit (B-1) i platets amb la vora exvasada i el llavi arrodonit (B-2)

Formes tancades de servei de taula (fig. 7-9) Entre les formes tancades, el grup predominat, amb diferència, és el que presenta base plana, cos globular, coll cilíndric, vora recta i llavi arrodonit (C-1.1), amb superfícies bescuitades de tonalitats clares. Dins d’aquest grup, es poden diferenciar les peces amb el coll llis i aquelles que presenten línies incises en el coll i en el cos (fig. 7). En el grup dels colls llisos, els atuells sempre presenten dues anses, i aquestes poden arribar fins a la vora o fins a meitat del coll, en canvi, en el grup de les peces decorades amb incisions, aquestes poden presentar una o dues anses que sempre arriben a la vora. En percentatge, les que presenten incisions i dues anses són les més abundants. Si comparem aquestes formes tancades amb les d’altres jaciments, veiem que el grup majoritari apareix a l’excavació del Palau de les Corts a València (López i García i Martínez i García, 1994: 297, 299-300, 308, fig. 75-76, làm. 138.4), en cronologies del ix-x, mentre que les de coll llis i anses fins a la meitat del coll no sorgeixen fins al segle xi en aquesta mateixa intervenció arqueològica, convivint amb les anteriors (López i García i Martínez i García, 1994: 327-328, 332, fig. 82, làm. 152). A Benetússer, d’època taifa, no apareixen les que tenen línies incises, i les anses arriben tant a la vora com al coll (Escribà, 1990: 33, 63, 91-92). Tenint en compte les anteriors observacions, almenys a València, podem proposar una hipòtesi d’evolució en el temps d’aquestes formes tancades, gerrets i gerretes, des de les que presenten anses que arriben a la vora, cap a les que són totalment llises i amb anses que arriben al coll. Paral·lels amb altres jaciments dels segles ix i x com

Formas cerradas de servicio de mesa (figs. 7-9) Entre las formas cerradas, el grupo predominante, con diferencia, es el que presenta base plana, cuerpo globular, cuello cilíndrico, borde recto y labio redondeado (C-1.1), con superficies bizcochadas de tonalidades claras. Dentro de este grupo, se pueden diferenciar las piezas con el cuello liso y aquellas que presentan líneas incisas en el cuello y en el cuerpo (fig. 7). En el grupo de los cuellos lisos, los recipientes siempre presentan dos asas, y estas pueden llegar hasta el borde o hasta mitad del cuello, en cambio, en el grupo de las piezas decoradas con incisiones, estas pueden presentar una o dos asas que siempre llegan al borde. En porcentaje, las que presentan incisiones y dos asas son las más abundantes. Si comparamos estas formas cerradas con las de otros yacimientos, vemos que el grupo mayoritario aparece en la excavación del Palacio de las Cortes en València (López i García y Martínez i García, 1994: 297, 299-300, 308, figs. 75-76, lám. 138.4), en cronologías del ix-x, mientras que las de cuello liso y asas hasta la mitad del cuello no surgen hasta el siglo xi en esta misma intervención arqueológica, conviviendo con las anteriores (López i García y Martínez i García, 1994: 327-328, 332, fig. 82, lám. 152). En Benetússer, de época taifa, no aparecen las que tienen líneas incisas, y las asas llegan tanto al borde como al cuello (Escribà, 1990: 33, 63, 91-92). Teniendo en cuenta las anteriores observaciones, al menos en València, podemos proponer una hipótesis de evolución en el tiempo de estas formas cerradas, jarritos y jarritas, desde las que presentan asas que llegan al borde, hacia las que son totalmente

C-1 Vora recta i llavi arrodonit C-1.1 Base plana, cos amb paret inferior desenvolupada curvilĂnea divergent i paret superior curta curvilĂnia convergent, coll de parets verticals, vora recta i llavi arrodonit C-1.1.1 Coll llis C-1.1.1.1 Les anses arriben a la vora C-1.1.1.1.2 Dues anses

C-1.1.1.2 Les anses arriben a meitat del coll C-1.1.1.2.2 Dues anses

C-1.1.2 Coll amb incisions C-1.1.2.1 Les anses arriben a la vora C-1.1.2.1.1 Una ansa

C-1.1.2.1.2 Dues anses

C-1.2 Base anular, cos globular aplatat, coll de parets verticals, vora recta i llavi arrodonit

C-1.3 Coll tubular lleugerament divergent

Bajjāna (Pechina) (Castillo Galdeano i Martínez Madrid, 1993: 86-90, 108-110, làm. vi-vii, xviii), el Zambo (Novelda), l’Alfar de San Nicolás (Múrcia) (Gutiérrez Lloret, 1993: 49, 52, 56, 58, fig. 7.6 i 8, fig. 10.3-4; Navarro Palazón i García Avilés, 1989: 259, 326, fig. 7), o l’illa de Mallorca (Gumà, Riera i Torres, 1997: 254, 265-267, fig. 10-12), semblen confirmar aquesta hipòtesi, que consisteix en el fet que en els exemplars més antics de gerrets i gerretes les anses arriben a la vora. A la Presó de Sant Vicent ens trobaríem en un estat intermedi, en què perviuen formes de l’emirat i el califat, i a la vegada comencen a aparéixer els perfils que després seran característics en època taifa. Els tipus C-1.2 i C-1.3 estan representats per una única peça. També s’hi troben, a la Presó, altres formes tancades amb vores exvasades (C-2), amb una representació molt escassa. Cal ressenyar que unes són bescuitades (C-2.1-3) i la resta presenten acabats vidriats (fig. 8). D’entre aquestes, podem destacar que hi ha paral·lels del tipus C-2.5 a Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 30, 51, 63, fig. 6, làm. 10; Malpica Cuello, 2013: 121) i a Cercadilla (Fuertes Santos, 2001: 136, 243, fig. 102.1, làm. 22) durant el califat. Darrerament, hi ha les formes tancades amb vores diverses (C-3 a C-9) (fig. 9), també minoritàries. Totes presenten acabats bescuitats llevat d’una gerra amb bec vessador (C-5.1) i les peces més menudes (C-9). Entre les formes tancades amb vores diverses, hi ha alguns tipus amb la vora motllurada que ens remeten a cronologies d’època emiral i califal, ja que idèntics exemplars apareixen a l’excavació de l’Almoina

Figura 7: Formes tancades de servei de taula amb la vora recta i el llavi arrodonit (C-1)

lisas y con asas que llegan al cuello. Paralelos con otros yacimientos de los siglos ix y x como Baŷŷāna (Pechina) (Castillo Galdeano y Martínez Madrid, 1993: 86-90, 108-110, láms. vi-vii, xviii), el Zambo (Novelda), el Alfar de San Nicolás (Murcia) (Gutiérrez Lloret, 1993: 49, 52, 56, 58, figs. 7.6 y 8, figs. 10.3-4; Navarro Palazón y García Avilés, 1989: 259, 326, fig. 7), o la isla de Mallorca (Gumà, Riera y Torres, 1997: 254, 265-267, figs. 10-12), parecen confirmar esta hipótesis, que consiste en que en los ejemplares más antiguos de jarritos y jarritas las asas llegan al borde. En la Cárcel de San Vicente nos encontraríamos en un estado intermedio, en el que perviven formas del emirato y el califato, y a la vez empiezan a aparecer los perfiles que después serán característicos en época taifa. Los tipos C-1.2 y C-1.3 están representados por una única pieza. También se encuentran en la Cárcel otras formas cerradas con bordes exvasados (C-2), con una representación muy escasa. Cabe reseñar que unas son bizcochadas (C2.1-3) y las restantes presentan acabados vidriados (fig. 8). De entre estas, podemos destacar que hay paralelos del tipo C-2.5 en Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 30, 51, 63, fig. 6, lám. 10; Malpica Cuello, 2013: 121) y en Cercadilla (Fuertes Santos, 2001: 136, 243, fig. 102.1, lám. 22) durante el califato. Finalmente, están las formas cerradas con bordes diversos (C-3 a C-9) (fig. 9), también minoritarias. Todas presentan acabados bizcochados excepto una jarra con pico vertedor (C-5.1) y las piezas más pequeñas (C-9). Entre las formas cerradas con bordes diversos, existe algún tipo con el borde moldurado que nos remite a cronologías de época

C-2 C-2.1

C-2.2

C-2.5

C-2.3

C-2.6

C-3

C-2.7

C-4 C-3.1

C-5

C-4.1

C-6

C-7

C-6.1

C-7.1

C-2.4

C-5.1

C-8 C-8.1

C-5.2

C-9 C-9.1

C-9.2

de València en aquestes datacions (Martí i Pascual, 2000: 505, 526, làm. 3, 1-3 i 5; Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba i Rosselló Mesquida, 2003: 111, 113, fig. 33), a altres indrets de la ciutat (Rosselló Mesquida, 1999: 69, 86, fig. 11), o al sud-est peninsular (Gutiérrez Lloret, 1996: 128-129, fig. 53.V16.2). Cassola (fig. 10)

Figura 8: Formes tancades de servei de taula amb la vora exvasada (C-2)

Són una sèrie poc abundant a la Presó de Sant Vicent, i únicament s’han distingit tres tipus: 1. Cassoles ovalades de base plana, parets grosses i tosques lleugerament divergents, i amb mamellons. De vegades poden portar decoració incisa en la superfície interna o grups de xicotetes incisions verticals en la vora (D-1). Aquest tipus, amb diferència, és el més abundant. 2. Cassoles de base plana, amb el cos inferior en línia contínua divergent i escotadura en la paret superior (D-2). 3. Cassoles cilíndriques de base discoïdal convexa que poden presentar una ansa (D-3). Respecte del primer tipus de les cassoles (D-1), la seua forma també ens remet a cronologies emirals i califals, ja que a València apareix a les Corts entre els segles ix-x (López i García i Martínez i García, 1994: 297, 302, 306, 311, làm. 136.1, 143), al Palau de l’Almirall en el segle x (Pascual et al., 1997: 187) i a l’Almoina en datacions del ix-x (Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba i Rosselló Mesquida, 2003: 109-110, fig. 32). D’al-

emiral y califal, ya que idénticos ejemplares aparecen en la excavación de la Almoina de València en estas dataciones (Martí y Pascual, 2000: 505, 526, láms. 3, 1-3 y 5; Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba y Rosselló Mesquida, 2003: 111, 113, fig. 33), en otros lugares de la ciudad (Rosselló Mesquida, 1999: 69, 86, fig. 11), o en el sudeste peninsular (Gutiérrez Lloret, 1996: 128-129, fig. 53.V16.2). Cazuela (fig. 10) Son una serie poco abundante en la Cárcel de San Vicente, y únicamente se han distinguido tres tipos: 1. Cazuelas ovaladas de base plana, paredes gruesas y toscas ligeramente divergentes, y con mamelones. A veces pueden presentar decoración incisa en la superficie interna o grupos de pequeñas incisiones verticales en el borde (D-1). Este tipo, con diferencia, es el más abundante. 2. Cazuelas de base plana, con el cuerpo inferior en línea continua divergente y escotadura en la pared superior (D-2). 3. Cazuelas cilíndricas de base discoidal convexa que pueden presentar un asa (D-3). Figura 9: Formes tancades de servei de taula amb vores diverses (C-3 a C-9)

Respecto del primer tipo de las cazuelas (D-1), su forma también nos remite a cronologías emirales y califales, ya que en València aparece en las Cortes entre los siglos ix-x (López i García y Martínez i García, 1994: 297, 302, 306, 311, láms. 136.1, 143), en el Palacio del Almirante en el siglo x (Pascual et al., 1997: 187) y en la Almoina en dataciones del ix-x

tra banda, es localitza a Cullera en època califal (Rosselló Mesquida, 2006: 25-26, fig. 17) i a Bajjāna en una cronologia dels segles ix-x (Castillo Galdeano i Martínez Madrid, 1993: 80, 83, 103-104, làm. iii.1-3, làm. xiv.2-4). Hem de destacar que aquest tipus no estarà present entre les ceràmiques de cronologia taifa de Benetússer. Pel que fa al segon tipus (D-2), hi ha paral·lels a l’excavació de les Corts a partir del segle xi (López i García i Martínez i García, 1994: 327, 331, làm. 151.2-3) i també a Benetússer en idèntica cronologia (Escribà, 1990: 103-108), encara que de nou hi ha exemplars semblants a Bajjāna en els segles ix-x (Castillo Galdeano i Martínez Madrid, 1993: 80-83, 103-104, làm. iii.4-6, làm. xiv.5-7) i a Mallorca en època califal (Gumà, Riera i Torres, 1997: 255, 268, fig. 13.2). El tercer tipus (D-3) és totalment inèdit a València, i en un principi es va incloure en la sèrie de les cassoles perquè presentava signes de calcinació en la base, però el ben cert és que un dels exemplars mostrava decoració de pintura blanca, un tipus d’ornamentació que no es característic a la ciutat de València; i que fa que ens qüestionem si realment, en origen, aquestes ceràmiques anaven destinades al foc, més si tenim en compte que hi ha unes peces exclusives de Madīnat al-Zahrā’, amb aquesta mateixa forma i també amb decoració de pintura blanca, interpretades per Antonio Vallejo i José Escudero (1999: 135, 149, fig. 1) com «cuenco/jofaina». La gran semblança de les peces valencianes amb les cordoveses ens porta a suggerir que podrien ser importacions provinents de la ciutat palatina de ‘Abd al-Raḥmān III. (Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba y Rosselló Mesquida, 2003: 109-110, fig. 32). Por otra parte, se localiza en Cullera en época califal (Rosselló Mesquida, 2006: 25-26, fig. 17) y en Baŷŷāna en una cronología de los siglos ix-x (Castillo Galdeano y Martínez Madrid, 1993: 80, 83, 103-104, lám. iii.1-3, lám. xiv.2-4). Tenemos que destacar que este tipo no estará presente entre las cerámicas de cronología taifa de Benetússer. Referente al segundo tipo (D-2), hay paralelos en la excavación de las Cortes a partir del siglo xi (López i García y Martínez i García, 1994: 327, 331, láms. 151.23) y también en Benetússer en idéntica cronología (Escribà, 1990: 103-108), aunque de nuevo hay ejemplares parecidos en Baŷŷāna en los siglos ix-x (Castillo Galdeano y Martínez Madrid, 1993: 80-83, 103-104, lám. iii.4-6, lám. xiv.5-7) y en Mallorca en época califal (Gumà, Riera y Torres, 1997: 255, 268, fig. 13.2). El tercer tipo (D-3) es totalmente inédito en València, y en un principio se incluyó en la serie de las cazuelas porque presentaba signos de calcinación en la base, pero lo cierto es que uno de los ejemplares mostraba decoración de pintura blanca, un tipo de ornamentación que no es característico en la ciudad de València, y que hace que nos cuestionemos si realmente, en origen, estas cerámicas iban destinadas al fuego, más si tenemos en cuenta que hay unas piezas exclusivas de Madīnat al-Zahrā’, con esta misma forma y también con decoración de pintura blanca, interpretadas por Antonio Vallejo y José Escudero (1999: 135, 149, fig. 1) como «cuenco/jofaina». El gran parecido de las piezas valencianas con las cordobesas nos lleva a sugerir que podrían ser importaciones procedentes de la ciudad palatina de ‘Abd al-Raḥmān III. 84

Figura 10: Cassoles

D-1

D-2 D-2.1

D-2.2

D-3

Olla (fig. 11) Junt amb els cànters, és una de les sèries més abundants en la unitat estratigràfica objecte d’estudi. Potser arriben a representar el 80 % del conjunt. Fonamentalment n’hi ha tres grans grups: 1. Olles que presenten un perfil en S, amb anses, de parets gruixudes i normalment de cocció reductora. L’exvasament de la vora pot ser més o menys acusat (E-1.1 i E-1.2). 2. Olles que es caracteritzen per presentar unes parets molt fines, de cocció oxidant i, per tant, de superfícies clares, i diversitat en les vores (E-1.3 a E-1.9). 3. Olles realitzades a torn amb colls cilíndrics curts (E-1.10). El primer grup d’olles (E-1.1 i E-1.2) ens remet a cronologies emirals i califals (Bazzana, 1986; López i García i Martínez i García, 1994: 296-298, 304-306, làm. 131, 133, 135, fig. 73-74; Rosselló Mesquida, 1999: 65, 83, fig. 8; Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba i Rosselló Mesquida, 2003: 110), i no es troba representat a Benetússer. El segon grup (E-1.3 a E-1.9) apareix a partir del segle xi a l’excavació de les Corts (López i García i Martínez i García, 1994: 326, 330-331, làm. 148.2, 149.4, 150.1) i de fet serà molt característic a la ciutat de València durant l’època taifa. També trobem aquest segon grup a Benetússer, on a més a més està ben representat el tercer (Escribà, 1990: 93-100). El primer grup d’olles hi és el més abundant, dobla en nombre el segon, i el tercer hi és el menys representat.

Olla (fig. 11) Junto con los cántaros, es una de las series más abundantes en la unidad estratigráfica objeto de estudio. Quizás lleguen a representar el 80 % del conjunto. Fundamentalmente hay tres grandes grupos: 1. Ollas que presentan un perfil en S, con asas, de paredes gruesas y normalmente de cocción reductora. El exvasamiento del borde puede ser más o menos acusado (E-1.1 y E-1.2). 2. Ollas que se caracterizan por presentar unas paredes muy finas, de cocción oxidante y, por tanto, de superficies claras, y diversidad en los bordes (E-1.3 a E-1.9). 3. Ollas realizadas a torno con cuellos cilíndricos cortos (E-1.10). El primer grupo de ollas (E-1.1 y E-1.2) nos remite a cronologías emirales y califales (Bazzana, 1986; López i García y Martínez i García, 1994: 296-298, 304-306, láms. 131, 133, 135, figs. 73-74; Rosselló Mesquida, 1999: 65, 83, fig. 8; Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba y Rosselló Mesquida, 2003: 110), y no se encuentra representado en Benetússer. El segundo grupo (E-1.3 a E-1.9) aparece a partir del siglo xi en la excavación de las Cortes (López i García y Martínez i García, 1994: 326, 330-331, láms. 148.2, 149.4, 150.1) y de hecho será muy característico en la ciudad de València durante la época taifa. También encontramos este segundo grupo en Benetússer, donde además está bien representado el tercero (Escribà, 1990: 93-100). El primer grupo de ollas es el más abundante, dobla en número al segundo, y el tercero es el menos representado.

Figura 11: Olles

E-1 E-1.2

E-1.1

E-1.3

E-1.4

E-1.5

E-1.6

E-1.7

E-1.8

E-1.9

E-1.10

Cànter (fig. 12) Junt amb les olles, la seua presència és molt significativa. Tenen les mateixes pastes grises i superfícies raspades que el primer grup de les olles, per la qual cosa, si sols disposem de fragments informes i no podem apreciar la part superior del recipient, amb el coll desenvolupat en el cas dels cànters, és impossible determinar si estem davant d’una olla o d’un cànter. No hi ha tanta diversitat formal, i com sempre, hi trobem un tipus que sembla més arcaic, amb la vora totalment recta i decoració incisa pentinada (E-2.1), que formalment té paral·lels amb els materials dels segles ix-x del Palau de les Corts (López i García i Martínez i García, 1994: 301, 310, làm. 141.1), però, sobretot, hi predominen les peces amb vora motllurada a l’exterior (E-2.3-5), que de nou trobem a Cullera (Rosselló Mesquida, 2006: 21, fig. 12) en una datació califal. Es tracta, per tant, d’un nou tipus que es perpetuarà en època taifa (Escribà, 1990: 90). Llibrell (fig. 13) Aquesta sèrie també hi és escassa en el conjunt ceràmic. Malgrat que tots els tipus presenten base plana i parets rectilínies divergents, hi ha diversitat en els llavis: triangulars, motllurats o engrossits a l’interior i a l’exterior. Del tipus amb llavi engrossit a l’exterior de secció triangular (F-5), hi ha paral·lels a Bajjāna en els segles ix-x (Castillo Galdeano i Martínez Madrid, 1993: 94-95, 110, 112, làm. x.8, xx.1-3).

Cántaro (fig. 12)

Figura 12: Cànters

Junto con las ollas, su presencia es muy significativa. Tienen las mismas pastas grises y superficies raspadas que el primer grupo de las ollas, por lo que, si solo disponemos de fragmentos informes y no podemos apreciar la parte superior del recipiente, con el cuello desarrollado en el caso de los cántaros, es imposible determinar si estamos ante una olla o un cántaro. No hay tanta diversidad formal, y como siempre, encontramos un tipo que parece más arcaico, con el borde totalmente recto y decoración incisa peinada (E-2.1), que formalmente tiene paralelos con los materiales de los siglos ix-x del Palacio de las Cortes (López i García y Martínez i García, 1994: 301, 310, lám. 141.1), pero, sobre todo, predominan las piezas con borde moldurado al exterior (E-2.3-5), que de nuevo encontramos en Cullera (Rosselló Mesquida, 2006: 21, fig. 12) en una datación califal. Se trata, por tanto, de un tipo nuevo que se perpetuará en época taifa (Escribà, 1990: 90). Lebrillo (fig. 13) Esta serie también es escasa en el conjunto cerámico. A pesar de que todos los tipos presentan base plana y paredes rectilíneas divergentes, hay diversidad en los labios: triangulares, moldurados o engrosados al interior y al exterior. Del tipo con labio engrosado al exterior de sección triangular (F-5), hay paralelos en Baŷŷāna en los siglos ix-x (Castillo Galdeano y Martínez Madrid, 1993: 94-95, 110, 112, láms. x.8, xx.1-3). 88

Figura 13: Llibrells

E-2 E-2.1

E-2.2

E-2.3

E-2.4

E-2.5

F-2

F-1

F-3

F-4 F-5

Bugader (fig. 14) La funcionalitat d’aquestes peces és incerta, o potser seria millor dir que poden tindre diferents funcionalitats. A l’igual que els llibrells, els tipus responen a diferències en els llavis. En aquest apartat cal fer dues observacions: el més abundant és el primer dels tipus (G-1.1), el que presenta engrossiment del llavi a l’interior i a l’exterior, i d’un dels tipus (G-1.6) hi ha paral·lels a Bajjāna en cronologies del ix-x (Castillo Galdeano i Martínez Madrid, 1993: 94-95, 110, 112, làm. x.1, xx.7 i 10), encara que en aquest darrer cas, una de les peces es troba vidriada. També disposem de paral·lels a València en època emiral (Rosselló Mesquida, 1999: 65, 84, fig. 9; Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba i Rosselló Mesquida, 2003: 110, 112, fig. 34). Alfàbia (fig. 15) Sens dubte, el majoritari es el primer grup (G-2.1), amb peces que presenten un cos convergent, sense coll i llavi engrossit a l’interior i exterior, de vegades amb decoració de digitacions. Els altres dos tipus (G-2.2 i G-2.3), amb un únic exemplar cadascun, sembla que tindrien un coll cilíndric. També les alfàbies recorden algunes d’època emiral (Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba i Rosselló Mesquida, 2003: 109-110, fig. 32).

Barreño (fig. 14) La funcionalidad de estas piezas es incierta, o quizás sería mejor decir que pueden tener diferentes funcionalidades. Al igual que los lebrillos, los tipos responden a diferencias en los labios. En este apartado hay que hacer dos observaciones: el más abundante es el primero de los tipos (G-1.1), el que presenta engrosamiento del labio al interior y al exterior, y de uno de los tipos (G-1.6) existen paralelos en Baŷŷāna en cronologías del ix-x (Castillo Galdeano y Martínez Madrid, 1993: 94-95, 110, 112, láms. x.1, xx.7 y 10), aunque en este último caso, una de las piezas se encuentra vidriada. También disponemos de paralelos en València en época emiral (Rosselló Mesquida, 1999: 65, 84, fig. 9; Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba y Rosselló Mesquida, 2003: 110, 112, fig. 34).

Figura 14: Bugaders

Tinaja (fig. 15) Sin duda, el mayoritario es el primer grupo (G-2.1), con piezas que presentan un cuerpo convergente, sin cuello y labio engrosado al interior y exterior, a veces con decoración de digitaciones. Los otros dos tipos (G-2.2 y G-2.3), con un único ejemplar cada uno, parece que tendrían un cuello cilíndrico. También las tinajas recuerdan algunas de época emiral (Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba y Rosselló Mesquida, 2003: 109-110, fig. 32).

Figura 15: Alfàbies

G-1 G-1.1

G-1.2

G-1.3

G-1.4

G-1.5

G-1.6

G-1.7

G-1.8

G-1.9

G-2 G-2.1

G-2.2

G-2.3

Tapadora (fig. 16) Únicament s’hi han documentat tapadores de botó central (H-1), un tipus que perdura fins a època almohade. No hi ha dues tapadores iguals, unes presenten ala desenvolupada, altres no en tenen però el seu llavi és motllurat, altres són hemisfèriques…, i un tret que crida l’atenció és que moltes presenten marques incises diverses en la base externa. D’altra banda, hem assignat a la sèrie de les tapadores una peça circular tosca, perquè possiblement es tracta d’un tap per a una alfàbia (H-2). Catúfol (fig. 16) En aquesta sèrie (I) hi ha diversitat en les vores i en les bases. S’ha de remarcar l’existència de bases planes, més semblants a les d’època emiral i califal (Castillo Galdeano i Martínez Madrid, 1993: 97-98, 113, 115, làm. xii.4-5, xxii.1, 3-4; Gumà, Riera i Torres, 1997: 255, 268, fig. 13.5). Cresol (fig. 16) N’hi ha molts pocs exemplars entre el material de la Presó, i l’únic tipus aparegut és el de bec (J-1.1), una mica més desenvolupat que els pròpiament emirals. Tinter (fig. 16) Aquesta sèrie sols està representada per un únic exemplar de tendència circular i decorat en verd i negre sobre blanc (K-1.1).

Tapadera (fig. 16) Únicamente se han documentado tapaderas de botón central (H-1), un tipo que perdura hasta época almohade. No existen dos tapaderas iguales, unas presentan ala desarrollada, otras no la tienen, pero su labio es moldurado, otras son hemisféricas…, y un rasgo que llama la atención es que muchas presentan diferentes marcas incisas en la base externa. Por otra parte, hemos asignado a la serie de las tapaderas una pieza circular tosca, porque posiblemente se trata de un tapón para una tinaja (H-2). Arcaduz (fig. 16) En esta serie (I) hay diversidad en los bordes y en las bases. Hay que remarcar la existencia de bases planas, más parecidas a las de época emiral y califal (Castillo Galdeano y Martínez Madrid, 1993: 97-98, 113, 115, làm. xii.4-5, xxii.1, 3-4; Gumà, Riera y Torres, 1997: 255, 268, fig. 13.5). Candil (fig. 16) Hay muy pocos ejemplares entre el material de la Cárcel, y el único tipo aparecido es el de pico (J-1.1), un poco más desarrollado que los propiamente emirales. Tintero (fig. 16) Esta serie solo está representada por un único ejemplar de tendencia circular y decorado en verde y negro sobre blanco (K-1.1).

Figura 16: Tapadores, catúfols, cresol, timter, fitxa, formes obertes de funcionalitat incerta i braser o trípode

H-2

H-1

I-1

I-2

B-C

B-T

K-1

J-1 J-1.1

B-P

L-1 K-1.1

L-1.1

M-1 M-1.1

M-1.2

M-1.3

Fitxa (fig. 16) També en aquest cas la sèrie s’hi troba representada per una única peça circular, aplanada i bescuitada, de xicotetes dimensions (L-1.1). Formes obertes de funcionalitat incerta (fig. 16) Es tracta d’unes peces hemisfèriques de base plana i parets divergents, bescuitades (M-1), que potser es podrien equiparar a les safes bescuitades d’època emiral i califal documentades a València i a altres indrets amb aquestes mateixes característiques formals i d’acabat (López i García i Martínez i García, 1994: 299300, 309, làm. 139.1-3, fig. 76; Rosselló Mesquida, 1999: 61, 69, 81, 86, fig. 6, 11; Pascual et al., 1997: 187, 200, 201, fig. 11.6, 12.4; Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba i Rosselló Mesquida, 2003: 111, fig. 33; Gutiérrez Lloret, 1993: 55-57, fig. 9.9; Gumà, Riera i Torres, 1997: 254, 266, fig. 11.1; Rosselló Mesquida, 2006: 20, fig. 11). Braser o trípode (fig. 16) Aquesta sèrie es troba representada per una única peça, de la qual únicament es conserva la banda inferior, de factura molt tosca, de base plana i parets divergents, amb tres potes de xicoteta grandària, i amb una sèrie de foradets circulars menuts en el cos (N).

Ficha (fig. 16) También en este caso la serie se encuentra representada por una única pieza circular, aplanada y bizcochada, de pequeñas dimensiones (L-1.1). Formas abiertas de funcionalidad incierta (fig. 16) Se trata de unas piezas hemisféricas de base plana y paredes divergentes, bizcochadas (M-1), que quizás se podrían equiparar a los ataifores bizcochados de época emiral y califal documentados en València y en otros lugares con estas mismas características formales y de acabado (López i García y Martínez i García, 1994: 299-300, 309, láms. 139.1-3, fig. 76; Rosselló Mesquida, 1999: 61, 69, 81, 86, figs. 6, 11; Pascual et al., 1997: 187, 200, 201, figs. 11.6, 12.4; Pascual Pacheco, Ribera i Lacomba y Rosselló Mesquida, 2003: 111, fig. 33; Gutiérrez Lloret, 1993: 55-57, fig. 9.9; Gumà, Riera y Torres, 1997: 254, 266, fig. 11.1; Rosselló Mesquida, 2006: 20, fig. 11). Brasero o trípode (fig. 16) Esta serie se encuentra representada por una única pieza, de la que únicamente se conserva la parte inferior, de factura muy tosca, de base plana y paredes divergentes, con tres patas de pequeño tamaño, y con una serie de diminutos agujeros circulares en el cuerpo (N).

Figura 17: Elements relacionats amb un procés de destil·lació

Elements relacionats amb un procés de destil·lació (fig. 17) Durant l’inventari del material de la Presó de Sant Vicent es documentaren dos cossos i un capitell o condensador d’alambí, a més de tota una sèrie de peces de funcionalitat incerta: un embut, tres tubs allargats i tres botelletes idèntiques. Allò que més cridava l’atenció era que totes aquestes peces compartien característiques pel que fa als acabats de les superfícies, ja que totes presentaven un vidriat monocrom entre verd i melat que les unificava en un gran conjunt ceràmic on aquest tipus de vidriats no era freqüent. A partir dels elements aïllats, s’ha concebut una reconstrucció hipotètica del seu assemblatge atenent que el diàmetre de l’obertura més ampla dels tubs és coincident amb el diàmetre de l’orifici inferior de l’embut, i el més menut és coincident amb la boca de les botelletes. D’altra banda, l’embut és d’unes dimensions considerables com per a pensar que podria recollir el producte de més d’un alambí, i el trajecte des del capitell a l’embut es podria solucionar mitjançant un tub de connexió (fig. 18). Però per a entendre millor el funcionament de tots aquests elements, s’ha de dir que els alambins no rebrien el foc directament, perquè no presenten signes de cal-

Elementos relacionados con un proceso de destilación (fig. 17) Durante el inventario del material de la Cárcel de San Vicente se documentaron dos cuerpos y un capitel o condensador de alambique, además de toda una serie de piezas de funcionalidad incierta: un embudo, tres tubos alargados y tres botellitas idénticas. Lo que llamaba más la atención era que todas estas piezas compartían características en los acabados de las superficies, ya que todas presentaban un vidriado monocromo entre verde y melado que las unificaba en un gran conjunto cerámico donde este tipo de vidriados no era frecuente. A partir de los elementos aislados, se ha concebido una reconstrucción hipotética de su ensamblaje atendiendo a que el diámetro de la abertura más amplia de los tubos es coincidente con el diámetro del orificio inferior del embudo, y el más pequeño es coincidente con la boca de las botellitas. Por otra parte, el embudo es de unas dimensiones considerables como para pensar que podría recoger el producto de más de un alambique, y el trayecto desde el capitel al embudo se podría solucionar mediante un tubo de conexión (fig. 18). Pero para entender mejor el funcionamiento de todos estos elementos, hay que especificar que los alambiques no recibirían el fuego directamente, porque no presen-

cinació, encara que un dels matrassos té el vidriat clivellat en la seua part inferior, possiblement com a conseqüència d’haver estat exposat a altes temperatures. Aquesta evidència ens indica que se situarien sobre forns d’obra, però probablement hi hauria un recipient intermedi amb agua bullint entre el cos de l’alambí i el foc directe, com es pot observar en una miniatura del segle xiv de la Biblioteca de l’Arsenal a París (Linage i González Bueno, 1992: 45) (fig. 19) (Armengol Machí i Lerma Alegría, 2012). En una sèrie de dibuixos publicats per Henri Marchesi, Jacques Thiriot i Lucy Vallauri (1997: 156-157, fig. 143-144), també podem observar com un atuell recull el producte de més d’un alambí o que els tubs d’interconnexió existeixen (fig. 19). Respecte d’allò que s’hi destil·lava, barallem la hipòtesi que podria tractar-se de perfums, pel fet que tots aquests objectes es descobriren en uns banys, i també tenint en consideració les nombroses ampolletes de vidre aparegudes en el mateix dipòsit. Hi ha un paral·lel d’un dels matrassos, pràcticament idèntic, a Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 31, 63, fig. 6; Malpica Cuello, 2013: 108), encara que en aquest cas interpretat com un catúfol, que sens dubte confirma l’adscripció cronològica del nostre exemplar en el califat. Però és a partir del capitell de la Presó de Sant Vicent, ben datat, que podem fer una primera proposta cronològica sobre l’evolució d’aquest element, ja que no és l’únic documentat a la ciutat de València: hi ha també un descobert a l’Almoina amb una cronologia provisional en excavació del segle xii, un que es trobà al carrer de Sagunt, del qual sols coneixem que és de cronologia islàmica, i un altre procedent del barri de Velluters, que va aparéixer en un conjunt baixmedieval, però amb abundant material andalusí.

tan signos de calcinación, aunque uno de los matraces tiene el vidriado cuarteado en su parte inferior, posiblemente como consecuencia de haber estado expuesto a altas temperaturas. Esta evidencia nos indica que se situarían sobre hornos de obra, pero probablemente habría un recipiente intermedio con agua hirviendo entre el cuerpo del alambique y el fuego directo, como se puede observar en una miniatura del siglo xiv de la Biblioteca del Arsenal en París (Linage y González Bueno, 1992: 45) (fig. 19) (Armengol Machí y Lerma Alegría, 2012). En una serie de dibujos publicados per Henri Marchesi, Jacques Thiriot y Lucy Vallauri (1997: 156-157, figs. 143-144), también podemos observar como un recipiente recoge el producto de más de un alambique o que los tubos de interconexión existen (fig. 19). Respecto de lo que se destilaba, barajamos la hipótesis que podría tratarse de perfumes, pues todos estos objetos se descubrieron en unos baños, y también teniendo en consideración las numerosas botellitas de vidrio aparecidas en el mismo depósito. Existe un paralelo de uno de los matraces, prácticamente idéntico, en Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 31, 63, fig. 6; Malpica Cuello, 2013: 108), aunque en este caso interpretado como un arcaduz, que sin duda confirma la adscripción cronológica de nuestro ejemplar en el califato. Pero es a partir del capitel de la Cárcel de San Vicente, bien fechado, que podemos hacer una primera propuesta cronológica sobre la evolución de este elemento, ya que no es el único documentado en la ciudad de València: hay también uno descubierto en la Almoina con una cronología provisional en excavación del siglo xii, uno que se encontró en la calle Sagunto, del que solo conocemos que es

Figura 18: Reconstrucció hipotètica dels elements relacionats amb un procés de destil·lació

Figura 19: Miniatura del segle xiv de la Biblioteca de l’Arsenal a París (Linage i González Bueno, 1992: 45) i dibuixos en què s’aprecia la disposició dels alambins i els elements relacionats (Marchesi, Thiriot i Vallauri, 1997: 156157, fig. 143-144)

Sabem que el de la Presó de Sant Vicent és de cronologia califal, i el de l’Almoina és molt semblant a un de Múrcia de cronologia almohade (Navarro Palazón, 1986: 246, fig. 533; Zozaya, 1995: 233) i als descoberts a Oriola, amb idèntica datació (Jiménez Castillo i Diz Ardid, 2014a: 172-173; 2014b: 267). El de Velluters, amb un anell poc desenvolupat, i el del carrer de Sagunt, a penes un poc més evolucionat que l’anterior, se situarien en un moment intermedi, taifa o almoràvit (fig. 20). Encara que disposem de pocs exemplars per a fer comparances, amb els capitells dels alambins podríem fer una equivalència amb l’evolució de les bases de les safes, en les quals les peces més antigues no presenten anell, i quan hi apareix, és de diàmetre ample i baix en alçària. A mesura que transcorre el temps, l’anell creix en alçària i redueix el seu diàmetre. L’existència d’un capitell sense anell procedent de Còrdova, exposat al Museo Arqueológico Nacional de Madrid, amb una cronologia de finals del segle ix - primer quart del segle x (Zozaya, 2001: 188) sembla confirmar aquesta apreciació.

de cronología islámica, y otro procedente del barrio de Velluters, que apareció en un conjunto bajomedieval, pero con abundante material andalusí. Sabemos que el de la Cárcel de San Vicente es de cronología califal, y el de la Almoina es muy semejante a uno de Murcia de cronología almohade (Navarro Palazón, 1986: 246, fig. 533; Zozaya, 1995: 233) y a los descubiertos en Orihuela, con idéntica datación (Jiménez Castillo y Diz Ardid, 2014a: 172-173; 2014b: 267). El de Velluters, con un anillo poco desarrollado, y el de la calle Sagunto, apenas un poco más evolucionado que el anterior, se situarían en un momento intermedio, taifa o almorávide (fig. 20). Aunque disponemos de pocos ejemplares para hacer comparaciones, con los capiteles de los alambiques podríamos hacer una equivalencia con la evolución de las bases de los ataifores, en los que las piezas más antiguas no presentan anillo, y cuando este aparece, es de diámetro amplio y bajo en altura. A medida que transcurre el tiempo, el anillo crece en altura y reduce su diámetro. La existencia de un capitel sin anillo procedente de Córdoba, expuesto en el Museo Arqueológico Nacional de Madrid, con una cronología de finales del siglo ix - primer cuarto del siglo x (Zozaya, 2001: 188) parece confirmar esta apreciación.

Les tècniques decoratives Pel que fa a les tècniques decoratives de la ceràmica estudiada a la Presó, entre les safes vidriades, les predominants, i que apareixen en percentatges semblants, són el policrom verd i negre sobre blanc i el bicrom verd sobre blanc, seguides dels acabats monocroms blancs i, ja en percentatges molt reduïts, el marró sobre melat i els monocroms melats i verds. El verd i negre sobre blanc (fig. 21-23) Amb aquesta tècnica hi ha diversos motius decoratius, com les sanefes de mitjos cercles a la vora interna de les safes, que poden ser contínues (VM-1.1) o discontínues (VM-1.2), o fins i tot aparéixer en elements aïllats (VM-1.3-5). En aquest darrer cas, s’ha d’advertir que els mitjos cercles aïllats, amb una representació molt escassa, sempre es troben en safes de base plana amb vidriats molt deteriorats en l’anvers, i són idèntics als documentats a Madīnat al-Zahrā’ (Pavón Maldonado, 1972: 198, 201, 212, fig. 2, 5, 14, làm. 1; Escudero Aranda, 1988-1990: 158, làm. 1; 2001: 399; Cano Piedra, 1996: 25, 125, 129, fig. 65, làm. ii) i Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 37, 66, fig. 9), per la qual cosa podríem estar davant d’importacions. En el cas de les sanefes dels mitjos cercles, majoritàriament el color de reompliment és el verd, de la mateixa manera que en la resta de troballes de la ciutat de València (Guichard, 1991: 88) o zones pròximes com Cullera (Rosselló Mesquida, 2006: 17, Figura 20: Evolució dels repeus dels capitells. Proposta cronològica

Las técnicas decorativas Por lo que respecta a las técnicas decorativas de la cerámica estudiada en la Cárcel, entre los ataifores vidriados, las predominantes, y que aparecen en porcentajes parecidos, son el policromo verde y negro sobre blanco y el bicromo verde sobre blanco, seguidas de los acabados monocromos blancos y, ya en porcentajes muy reducidos, el marrón sobre melado y los monocromos melados y verdes. El verde y negro sobre blanco (figs. 21-23) Con esta técnica hay diferentes motivos decorativos, como las cenefas de medios círculos en el borde interno de los ataifores, que pueden ser continuas (VM-1.1) o discontinuas (VM-1.2), o incluso aparecer en elementos aislados (VM-1.3-5). En este último caso, hay que advertir que los medios círculos aislados, con una representación muy escasa, siempre se encuentran en ataifores de base plana con vidriados muy deteriorados en el anverso, y son idénticos a los documentados en Madīnat al-Zahrā’ (Pavón Maldonado, 1972: 198, 201, 212, figs. 2, 5, 14, lám. 1; Escudero Aranda, 1988-1990: 158, lám. 1; 2001: 399; Cano Piedra, 1996: 25, 125, 129, fig. 65, lám. ii) y Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 37, 66, fig. 9), por lo que podríamos estar ante importaciones. En el caso de las cenefas de los medios círculos, mayoritariamente el color de relleno es el verde, de la misma manera que en el resto de hallazgos de la ciudad de València (Guichard, 1991: 88) o zonas próximas como Cullera (Rosselló Mesquida, 2006: 17,

19, fig. 9), però a la Presó de Sant Vicent, a més, hi ha uns pocs casos en què s’alternen el verd i el negre, i un únic exemplar que alterna els colors verd i groc, tret coincident, aquest de l’alternança de colors, amb Madīnat al-Zahrā’ (Pavón Maldonado, 1972; Cano Piedra, 1996: 25, 49, 125, fig. 65; Escudero Aranda, 1988-1990: 161, làm. iv), Cercadilla (Fuertes Santos, 2001) i amb Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 35, 37, 65-66, fig. 8-9; Malpica Cuello, 2013: 131), que fa que de nou ens plantegem si no es tracta de peces importades. Aquestes orles a la vora de les safes apareixen també a època taifa, com podem comprovar a Benetússer (Escribà, 1990), on sempre són discontínues, i a Dénia (Gisbert Santonja, 2000), on són molt més desacurades, potser producte d’una evolució temporal en què sofreixen una degradació com a conseqüència d’una factura ràpida a causa de la seua estandardització. Altres motius decoratius en aquesta tècnica que trobem a la Presó són les cartel·les centrals amb fulles imbricades que poden alternar el color de reompliment (VM-2.12), dels quals hi ha paral·lels semblants a Madīnat al-Zahrā’ (Cano Piedra, 1996: 28-29, 49, 111, fig. 51). El motiu de les fulles imbricades també pot aparéixer en cintes que es disposen radialment en la safa (VM-3) i que s’hi alternen amb cintes que contenen trenes. L’exemplar amb aquesta darrera decoració presenta una pasta roja amb nucli gris, totalment diferent a la resta de les peces, que fa que pensem que puga tractar-se d’una importació, no obstant això, el motiu apareix a diferents peces valencianes (Bazzana, 1992: 101, fig. 31).

19, fig. 9), pero en la Cárcel de San Vicente, además, hay unos pocos casos en los que se alternan el verde y el negro, y un único ejemplar que alterna los colores verde y amarillo, rasgo coincidente, este de la alternancia de colores, con Madīnat al-Zahrā’ (Pavón Maldonado, 1972; Cano Piedra, 1996: 25, 49, 125, fig. 65; Escudero Aranda, 1988-1990: 161, lám. iv), Cercadilla (Fuertes Santos, 2001) y con Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 35, 37, 65-66, figs. 8-9; Malpica Cuello, 2013: 131), que hace que de nuevo nos planteemos si no se trata de piezas importadas. Estas orlas en el borde de los ataifores aparecen también en época taifa, como podemos comprobar en Benetússer (Escribà, 1990), donde siempre son discontinuas, y en Dénia (Gisbert Santonja, 2000), donde son mucho más descuidadas, quizás producto de una evolución temporal en la que sufren una degradación como consecuencia de una factura rápida a causa de su estandarización. Otros motivos decorativos en esta técnica que encontramos en la Cárcel son las cartelas centrales con hojas imbricadas que pueden alternar el color de relleno (VM2.1-2), de los que hay paralelos semejantes en Madīnat al-Zahrā’ (Cano Piedra, 1996: 28-29, 49, 111, fig. 51). El motivo de las hojas imbricadas también puede aparecer en cintas que se disponen radialmente en el ataifor (VM-3) y que se alternan con cintas que contienen trenzas. El ejemplar con esta última decoración presenta una pasta roja con núcleo gris, totalmente diferente al resto de las piezas, que hace que pensemos que pueda tratarse de una importación, no obstante, el motivo aparece en diferentes piezas valencianas (Bazzana, 1992: 101, fig. 31).

100

Figura 21: Motius decoratius en verd i negre sobre blanc (VM-1 a VM-11)

VM-1.1

VM-1.2

VM-1.3

VM-1.4

VM-1.5

VM-2.1

VM-2.2

VM-3

VM-4

VM-5

VM-6

VM-7

VM-8

VM-9

VM-10

VM-11

101

També hi ha cartel·les centrals amb trenes en reserva (VM-4), motiu, el de la trena, que de nou té el seu paral·lel en època califal a Madīnat al-Zahrā’ (Cano Piedra, 1996: 24-25, 49, 104, fig. 44), a Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 37, 53, 56, 66, fig. 9, làm. 14, 20), a Màlaga (Puertas Tricas, 1985: 36, 39, 44-45, 50, 59-61, fig. 8-10, làm. 2), a Múrcia (Navarro Palazón, 1986: 150-151; Navarro Palazón i García Avilés, 1989: 258, 325, fig. 6) o a Mesas de Villaverde (Lozano García, 1984: 361, 366, 368, fig. 2, 4), per posar-ne uns exemples. A València els reompliments es realitzen sempre en verd (Bazzana, 1992: 100, fig. 30) mentre que a al-Zahrā’ l’interior de les trenes sol anar en negre. L’ús de les cartel·les centrals en les safes, segons Pierre Guichard, és un tret distintiu valencià, mentre que és estrany a Còrdova (Guichard, 1991: 86). A més, a la Presó hi ha motius diversos que apareixen en una única peça (VM5-10) i elements d’acompanyament a un motiu central, com els triangles decorats a la vora (VM-11), les palmetes (VM-12), els cadenats de cercles farcits (VM-13) o en reserva emmarcats per línies de color (VM-14), i la vírgula (VM-15), així com les epigrafies i pseudoepigrafies (fig. 23).4 D’aquests motius cal destacar el VM-5, en què alternen en una franja central figures anulars en reserva i un element quadripètal. El tema de l’anell és freqüent a Madīnat al-Zahrā’ (Cano Piedra, 1996: 22-23, 49, 101-102, fig. 41-42) i el de l’element quadripètal l’observem a Cullera (Rosselló Mesquida, 2006: 18-19, fig. 10). El motiu VM-9 el trobem a Màlaga (Puertas Tricas, 1985: 36, 39, 49, 63, fig. 12, làm. 1), però també a València, on a més són habituals els VM-11 i VM-13 (Guichard, 1991: 91, 93, fig. 15; Bazzana, 1992: 103, 106, 109,

También hay cartelas centrales con trenzas en reserva (VM-4), motivo, el de la trenza, que de nuevo tiene su paralelo en época califal en Madīnat al-Zahrā’ (Cano Piedra, 1996: 24-25, 49, 104, fig. 44), en Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 37, 53, 56, 66, fig. 9, láms. 14, 20), en Málaga (Puertas Tricas, 1985: 36, 39, 44-45, 50, 59-61, figs. 8-10, lám. 2), en Murcia (Navarro Palazón, 1986: 150-151; Navarro Palazón y García Avilés, 1989: 258, 325, fig. 6) o en Mesas de Villaverde (Lozano García, 1984: 361, 366, 368, figs. 2, 4), por poner unos ejemplos. En València los rellenos se realizan siempre en verde (Bazzana, 1992: 100, fig. 30) mientras que en al-Zahrā’ el interior de las trenzas suele ir en negro. El uso de las cartelas centrales en los ataifores, según Pierre Guichard, es un rasgo distintivo valenciano, mientras que es extraño en Córdoba (Guichard, 1991: 86). Además, en la Cárcel hay motivos diversos que aparecen en una única pieza (VM-510) y elementos de acompañamiento a un motivo central, como los triángulos decorados en el borde (VM-11), las palmetas (VM-12), las cadenas de círculos rellenos (VM-13) o en reserva enmarcados por líneas de color (VM-14), y la vírgula (VM-15), así como las epigrafías y pseudoepigrafías (fig. 23).4 Entre estos motivos hay que destacar el VM-5, en el que alternan en una franja central figuras anulares en reserva y un elemento cuatripétalo. El tema del anillo es frecuente en Madīnat al-Zahrā’ (Cano Piedra, 1996: 22-23, 49, 101-102, figs. 41-42) y el del elemento cuatripétalo lo hallamos en Cullera (Rosselló Mesquida, 2006: 18-19, fig. 10). El motivo VM-9 lo encontramos en Málaga (Puertas Tricas, 1985: 36, 39, 49, 63, fig. 12, lám. 1), pero también en València, donde además son habituales los VM-11 y VM-13 (Guichard, 1991: 91, 93, fig. 15; Bazzana, 1992: 103, 106, 109, figs. 32-34) en una

102

Figura 22: Motius decoratius en verd i negre sobre blanc (VM-12 a VM-17)

Figura 23: Motius epigràfics i pseudoepigràfics en verd i negre sobre blanc

VM-12

VM-13

VM-14

VM-15

VM-16

VM-17

Ep-1.1

Ep-1.2

Ep-2

Ep-3

Ep-4

Ep-5.1

Ep-5.2

103

fig. 32-34) en una cronologia indefinida entre els segles x-xi, i a Cullera (Rosselló Mesquida, 2006: 17-20, fig. 9-10) en una datació califal. Perviuen alguns motius en època taifa, com les ja al·ludides sanefes en la vora de mitjos cercles o els cadenats de cercles farcits (VM-13) (Escribà, 1990: 70, 76, fig. 3, 13). Podem apreciar com aquesta tècnica del verd i negre sobre blanc apareix principalment sobre formes obertes, ja que el tinter és l’única peça tancada que rep aquest tractament. El verd sobre blanc (fig. 24) Aquesta tècnica apareix essencialment sobre formes obertes, on l’únic motiu representat és el de les línies rectes, en què predomina la disposició radial, de fet, els quatre traços radials és el tema més repetit. També es troba aquesta tècnica sobre dos fragments de formes tancades (C-2.6 i C-5.1), i malgrat que no són peces senceres que permeten l’observació íntegra de la decoració, aquesta sembla correspondre a traços gruixuts. Veiem també el motiu de traços radials a Cullera (Rosselló Mesquida, 2006: 16, 19, fig. 8) en una datació califal, i a Benetússer en època taifa (Escribà, 1990: 32, 62, 80-82). El marró sobre melat (fig. 25) Aquesta tècnica apareix indistintament en formes obertes i tancades. D’ací cal destacar que també trobem els quatre traços radials (B-1.1), a l’igual que en el verd sobre

Figura 24: Motius decoratius en verd sobre blanc

cronología indefinida entre los siglos x-xi, y en Cullera (Rosselló Mesquida, 2006: 17-20, figs. 9-10) en una datación califal. Perviven algunos motivos en época taifa, como las ya aludidas cenefas en el borde de medios círculos o las cadenas de círculos rellenos (VM-13) (Escribà, 1990: 70, 76, figs. 3, 13). Podemos apreciar cómo esta técnica del verde y negro sobre blanco aparece principalmente sobre formas abiertas, ya que el tintero es la única pieza cerrada que recibe este tratamiento. El verde sobre blanco (fig. 24) Esta técnica se da esencialmente sobre formas abiertas, donde el único motivo representado es el de las líneas rectas, entre las que predomina la disposición radial, de hecho, los cuatro trazos radiales es el tema más repetido. También se encuentra esta técnica sobre dos fragmentos de formas cerradas (C-2.6 y C-5.1), y a pesar de que no son piezas enteras que permiten la observación íntegra de la decoración, esta parece corresponder a trazos gruesos. Vemos también el motivo de trazos radiales en Cullera (Rosselló Mesquida, 2006: 16, 19, fig. 8) en una datación califal, y en Benetússer en época taifa (Escribà, 1990: 32, 62, 80-82). El marrón sobre melado (fig. 25) Esta técnica aparece indistintamente en formes abiertas y cerradas. De aquí hay que destacar que también encontramos los cuatro trazos radiales (B-1.1), al igual que

104

Figura 25: Motius decoratius en marró sobre melat

Al-1

Al-2

Al-3

Al-4

Al-5

B-1.1

B-5

B-2

B-6

B-8

B-1.2

B-3

B-7

B-4

B-9

B-10

105

blanc. A més, un dels motius decoratius (B-2) el trobem a Cullera datat en època califal (Rosselló Mesquida, 2006: 16, 19, fig. 8). Encara que no hauríem de parlar de la tècnica pròpiament dita del vidriat en marró sobre melat, hem inclòs en aquest grup una safa amb les superfícies molt concrecionades que presenta una epigrafia en manganés realitzada sobre la base externa (B-10). El vidriat bicrom marró sobre melat apareix durant l’emirat a Màlaga (Íñiguez Sánchez i Mayorga Mayorga, 1993: 124-126, làm. 4), en un moment a cavall entre l’emirat i el califat a Múrcia (Jiménez Castillo i Pérez Asensio, 2018: 82-84, fig. 6, 2095-1) i en el califat a Bajjāna (Castillo Galdeano i Martínez Madrid, 1993: 106, 108, làm. xvi.2, 5 i 7), a Cercadilla (Fuertes Santos, 2001), a Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 33, 35; 1993: 279; Malpica Cuello, 2013), a Mallorca (Gumà, Riera i Torres, 1997: 255, 267, fig. 12.3), a Múrcia (Navarro Palazón, 1986: 147, fig. 313; Navarro Palazón i García Avilés, 1989: 258, 325, fig. 6) o a Tortosa (Loriente, 1988a: 57). I a l’igual que la resta de tècniques, perdurarà més enllà del califat, en diferents indrets. Els monocroms verds i melats (fig. 26) Aquests acabats són molt minoritaris i se circumscriuen pràcticament als elements relacionats amb el procés de destil·lació vistos amb anterioritat, a més de cobrir la superfície interna d’algunes escasses safes.

Figura 26: Acabats monocroms verd i melats

en el verde sobre blanco. Además, uno de los motivos decorativos (B-2) lo hallamos en Cullera fechado en época califal (Rosselló Mesquida, 2006: 16, 19, fig. 8). Aunque no deberíamos de hablar de la técnica propiamente dicha del vidriado en marrón sobre melado, hemos incluido en este grupo un ataifor con las superficies muy concrecionadas que presenta una epigrafia en manganeso realizada sobre la base externa (B-10). El vidriado bicromo marrón sobre melado aparece durante el emirato en Málaga (Íñiguez Sánchez y Mayorga Mayorga, 1993: 124-126, lám. 4), en un momento a caballo entre el emirato y el califato en Murcia (Jiménez Castillo y Pérez Asensio, 2018: 82-84, fig. 6, 2095-1) y en el califato en Baŷŷāna (Castillo Galdeano y Martínez Madrid, 1993: 106, 108, láms. xvi.2, 5 y 7), en Cercadilla (Fuertes Santos, 2001), en Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 33, 35; 1993: 279; Malpica Cuello, 2013), en Mallorca (Gumà, Riera y Torres, 1997: 255, 267, fig. 12.3), en Murcia (Navarro Palazón, 1986: 147, fig. 313; Navarro Palazón y García Avilés, 1989: 258, 325, fig. 6) o en Tortosa (Loriente, 1988a: 57). Y al igual que el resto de técnicas, perdurará más allá del califato, en diferentes lugares. Los monocromos verdes y melados (fig. 26) Estos acabados son muy minoritarios y se circunscriben prácticamente a los elementos relacionados con el proceso de destilación vistos con anterioridad, además de cubrir la superficie interna de algunos escasos ataifores.

106

Figura 27: Peces decorades amb la tècnica de la corda seca parcial

CSP-3

CSP-1

CSP-4

CSP-2

CSP-5

CSP-6

107

Menció a banda mereixen altres tècniques com la corda seca parcial, les peces bescuitades pintades o les que reben una engalba roja. La corda seca parcial (fig. 27) Sobre aquesta tècnica s’ha de dir que generalment, a les diferents excavacions de València se li assignen cronologies molt tardanes, del segle xii, per la qual cosa ens hem de preguntar fins a quin punt les peces que apareixen a la Presó amb aquest acabat són intrusives o realment formen part d’un dipòsit de finals del califat. Pensem que en formen part perquè estem davant d’un conjunt molt homogeni, i a més, una de les gerretes que presenta aquesta tècnica comparteix un motiu decoratiu, la trena en reserva, vist ja en la ceràmica en verd i negre sobre blanc (VM-4). Al marge d’això, no hem de dubtar de l’existència de la corda seca parcial en cronologies califals, perquè apareix a Madīnat al-Zahrā’ (Déléry, 2008), en el segon nivell de Bajjāna (Castillo Galdeano i Martínez Madrid, 1993: 109-110, làm. xviii.7), a Almeria (Muñoz Martín i Flores Escobosa, 2007: 54-58, 85-86, làm. 1-2) o a Cercadilla (Fuertes Santos, 2001: 152-153, 166, 168, fig. 120). Potser aquesta idea preestablerta, entre un gran nombre d’arqueòlegs i historiadors valencians, de datar l’aparició de la corda seca parcial en les nostres terres a partir del segle xii, es basa en estudis ceràmics que únicament posen l’atenció en criteris morfològics o estètics, sense tindre en compte l’estratigrafia. No obstant això, podem afirmar que sí que existeix aquesta tècnica en època califal a la ciutat de València, encara que en percentatges molt reduïts, que augmentaran amb el transcórrer del temps.

Mención aparte merecen otras técnicas como la cuerda seca parcial, las piezas bizcochadas pintadas o las que reciben un engobe rojo. La cuerda seca parcial (fig. 27) Sobre esta técnica hay que decir que generalmente. en las diferentes excavaciones de València se le asignan cronologías muy tardías, del siglo xii, por lo que nos hemos de preguntar hasta qué punto las piezas que aparecen en la Cárcel con este acabado son intrusivas o realmente forman parte de un depósito de finales del califato. Pensamos que forman parte porque estamos ante un conjunto muy homogéneo, y además, una de las jarritas que presenta esta técnica comparte un motivo decorativo, la trenza en reserva, visto ya en la cerámica en verde y negro sobre blanco (VM-4). Al margen de esto, no tenemos que dudar de la existencia de la cuerda seca parcial en cronologías califales, porque aparece en Madīnat al-Zahrā’ (Déléry, 2008), en el segundo nivel de Baŷŷāna (Castillo Galdeano y Martínez Madrid, 1993: 109-110, lám. xviii.7), en Almería (Muñoz Martín y Flores Escobosa, 2007: 5458, 85-86, láms. 1-2) o en Cercadilla (Fuertes Santos, 2001: 152-153, 166, 168, fig. 120). Quizás esta idea preestablecida, entre un gran número de arqueólogos e historiadores valencianos, de datar la aparición de la cuerda seca parcial en nuestras tierras a partir del siglo xii, se basa en estudios cerámicos que únicamente ponen la atención en criterios morfológicos o estéticos, sin tener en cuenta la estratigrafía. No obstante, podemos afirmar que sí que existe esta técnica en época califal en la ciudad de València, aunque en porcentajes muy reducidos, que aumentarán con el transcurso del tiempo.

108

Figura 28: Cassola i gerra decorada amb pintura blanca

La ceràmica bescuitada decorada amb òxids de ferro i de manganés Les decoracions en òxid de ferro i manganés es donen en percentatges semblants, i sense ser massa freqüents, apareixen de tant en tant en gerretes, olles i cànters, i ocasionalment sobre algun fragment de cos de bugader o alfàbia. Les decoracions solen consistir en traços gruixuts o línies. La ceràmica bescuitada decorada amb pintura blanca (fig. 10, 28) Com ja s’ha comentat adés, aquest acabat no és habitual a la ciutat de València, pel que deduïm que les peces amb aquest tipus de decoració són foranes. A la Presó se circumscriu únicament a dues ceràmiques, a la ja al·ludida «cassola» cilíndrica de base discoïdal convexa, on semblen advertir-se uns motius vegetals, i a una gerra en què costosament s’aprecien uns traços triangulars i circulars (fig. 28). En ambdós casos la pintura es troba molt deteriorada.

La cerámica bizcochada decorada con óxidos de hierro y de manganeso Las decoraciones en óxido de hierro y manganeso se dan en porcentajes semejantes, y sin ser demasiado frecuentes, aparecen de vez en cuando en jarritas, ollas y cántaros, y ocasionalmente sobre algún fragmento de cuerpo de barreño o tinaja. Las decoraciones suelen consistir en trazos gruesos o líneas. La cerámica bizcochada decorada con pintura blanca (figs. 10, 28) Como ya se ha comentado anteriormente, este acabado no es habitual en la ciudad de València, por lo que deducimos que las piezas con este tipo de decoración son foráneas. En la Cárcel se circunscribe únicamente a dos cerámicas, a la ya aludida «cazuela» cilíndrica de base discoidal convexa, donde parecen advertirse unos motivos vegetales, y a una jarra en la que costosamente se aprecian unos trazos triangulares y circulares (fig. 28). En ambos casos la pintura se encuentra muy deteriorada.

109

En aquesta mateixa cronologia califal trobem aquest tipus de decoració a Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 32, 35, 47, làm. 1-2; 1993: 279; Malpica Cuello, 2013), a Madīnat al-Zahrā’ (Pavón Maldonado, 1972: 194; Cano Piedra, 1996: 42; Vallejo Triano i Escudero Aranda, 1999; Escudero Aranda, 2001), a Cercadilla (Fuertes Santos, 2001) o a Múrcia (Navarro Palazón i García Avilés, 1989: 259), i entre els segles ix-x a «El Castillón» (Montefrío, Granada) (Motos Guirao, 1993: 229). I no hem d’oblidar que la decoració pintada en blanc sobre la ceràmica bescuitada serà molt habitual al ġarb al-Andalus (Gómez Martínez, 2014: 205). La ceràmica amb engalba roja Aquesta tècnica sols apareix en uns escassíssims fragments de gerrets o gerretes. D’aquells que es pot determinar el tipus, aquest es correspon al de base plana, cos globular, coll cilíndric, vora recta i llavi arrodonit (C-1.1), bé amb incisions o sense aquestes en el coll, i anses que poden arribar tant a la vora com al coll.

Conclusions Arran de l’estudi del material de la Presó de Sant Vicent, podem concloure que en aquest moment de finals del califat, pràcticament en la totalitat de les sèries perviuen formes d’èpoques anteriors, de l’emirat i del califat ple, i d’altra banda comencen a aparéixer tipus que seran característics en època taifa, amb la qual cosa podem afirmar que es produeix una evolució gradual, una continuïtat formal, des del segle ix fins a

En esta misma cronología califal encontramos este tipo de decoración en Madīnat Ilbīra (Cano Piedra, 1990: 32, 35, 47, láms. 1-2; 1993: 279; Malpica Cuello, 2013), en Madīnat al-Zahrā’ (Pavón Maldonado, 1972: 194; Cano Piedra, 1996: 42; Vallejo Triano y Escudero Aranda, 1999; Escudero Aranda, 2001), en Cercadilla (Fuertes Santos, 2001) o en Murcia (Navarro Palazón y García Avilés, 1989: 259), y entre los siglos ix-x en «El Castillón» (Montefrío, Granada) (Motos Guirao, 1993: 229). Y no tenemos que olvidar que la decoración pintada en blanco sobre la cerámica bizcochada será muy habitual en el ġarb al-Andalus (Gómez Martínez, 2014: 205).

La cerámica con engobe rojo

Esta técnica solo aparece en unos escasísimos fragmentos de jarritos o jarritas. De aquellos que se puede determinar el tipo, este se corresponde al de base plana, cuerpo globular, cuello cilíndrico, borde recto y labio redondeado (C-1.1), bien con incisiones o sin estas en el cuello, y asas que pueden llegar tanto al borde como al cuello.

Conclusiones A partir del estudio del material de la Cárcel de San Vicente, podemos concluir que en este momento de finales del califato, prácticamente en la totalidad de las series perviven formas de épocas anteriores, del emirato y del califato pleno, y por otra parte empiezan a aparecer tipos que serán característicos en época taifa, con lo que podemos afirmar que se produce una evolución gradual, una continuidad formal, desde el siglo ix hasta el xi,

110

l’xi, sense ruptures, qüestió aquesta que enllaça també amb la pervivència i evolució durant la taifa de les diferents tècniques decoratives documentades en el califat. Hem de destacar també que València ha estat considerada per diferents autors com una modesta ciutat de província a finals del califat, però en canvi hem pogut comprovar l’existència de tota una sèrie d’objectes de luxe, alguns d’importació, que no és freqüent documentar en aquestes cronologies; apuntem ací que juntament amb les ceràmiques descrites hi ha peces metàl·liques treballades, un gran repertori de vidres i, fins i tot, un ou d’estruç decorat. A més, no hem de descartar que algunes de les safes ressenyades al llarg de l’estudi també siguen de procedència forana, recordem que en l’apartat de la decoració en verd i negre sobre blanc s’ha fet al·lusió a alguns motius decoratius que són propis de Madīnat al-Zahrā’ (les sanefes de mitjos cercles amb colors alternants o les fulles imbricades que es reomplin també amb colors alternants), fins i tot les dues peces amb decoració de pintura blanca i algunes de les safes de base plana inventariades també podrien correspondre a la producció cordovesa. Aquestes dades, sens dubte, ens parlen de contactes entre ambdues ciutats que no són esporàdics. Sobre aquest aspecte hem de mencionar que en eixe moment de primeries del segle xi ja s’havia produït una concentració significativa de membres de l’aristocràcia estatal a València, fet que es constata quan la ciutat fou presa el 1010 per una partida de mercenaris berbers en rebel·lia contra el poder califal, que feren presoners cinc-cents cavallers del sultà, és a dir, pertanyents a les tropes mantingudes de manera permanent pel govern central, tres-cents notables del jund, l’aristocràcia militar provincial

sin rupturas, cuestión esta que enlaza también con la pervivencia y evolución durante la taifa de las diferentes técnicas decorativas documentadas en el califato. Tenemos que destacar también que València ha sido considerada por diferentes autores como una modesta ciudad de provincia a finales del califato, pero en cambio hemos podido comprobar la existencia de toda una serie de objetos de lujo, algunos de importación, que no es frecuente documentar en estas cronologías; apuntemos aquí que juntamente con las cerámicas descritas hay piezas metálicas trabajadas, un gran repertorio de vidrios e, incluso, un huevo de avestruz decorado. Además, no tenemos que descartar que algunos de los ataifores reseñados a lo largo del estudio también sean de procedencia foránea, recordemos que en el apartado de la decoración en verde y negro sobre blanco se ha hecho alusión a algunos motivos decorativos que son propios de Madīnat al-Zahrā’ (las cenefas de medios círculos con colores alternantes o las hojas imbricadas que se rellenan también con colores alternantes), incluso las dos piezas con decoración de pintura blanca y algunos de los ataifores de base plana inventariados también podrían corresponder a la producción cordobesa. Estos datos, sin duda, nos hablan de contactos entre las dos ciudades que no son esporádicos. Sobre este aspecto hemos de mencionar que en ese momento de inicios del siglo xi ya se había producido una concentración significativa de miembros de la aristocracia estatal en València, hecho que se constata cuando la ciudad fue tomada en el 1010 por una partida de mercenarios bereberes en rebeldía contra el poder califal, que hicieron prisioneros a quinientos caballeros del sultán, és decir, pertenecientes a las tropas

111

d’origen àrab o berber, secretaris empleats en l’administració local i alts funcionaris o administradors (Bonnassie, Guichard i Gerbet, 2008: 104). Aquesta notícia ens presenta un context on sí tenen cabuda els objectes tractats en aquest article. Per a acabar, caldria destacar ací la importància de disposar d’un conjunt ceràmic ben datat, ja que sovint és possible determinar seqüències cronològiques relatives, es pot observar a grans trets com evolucionen les formes i decoracions en el temps, però sense poder aportar una datació massa precisa. La percepció d’aquestes seqüències temporals relatives és, sens dubte, molt important, ja que en el moment que hi ha la possibilitat d’establir una fita de cronologia absoluta, com ocorre a la Presó de Sant Vicent, aleshores, les cronologies que ballaven en un interval temporal ampli s’ajusten de manera immediata. Així, atenent als perfils i a les decoracions, podem afirmar que la ceràmica de Benetússer, en una cronologia relativa és posterior en el temps a la de la Presó, i si el conjunt de la ciutat de València és clarament de finals del califat, el de Benetússer necessàriament ha de ser d’època taifa. L’establiment d’una datació absoluta també ens permet observar com les tècniques decoratives perduren en el temps, qüestió aquesta que és essencial enllaçar amb una problemàtica que actualment patim a València a l’hora de determinar cronologies de conjunts ceràmics d’època andalusina, com és el malencert de datar a partir de les tècniques, a les quals s’han assignat unes datacions concretes a partir de criteris apriorístics (verd i negre sobre blanc és igual a segle xi i corda seca parcial és igual a segles xii-xiii), sense tindre en compte el moment de la seua aparició, i sobretot sense tindre en compte que

mantenidas de manera permanente por el gobierno central, trescientos notables del ŷund, la aristocracia militar provincial de origen árabe o bereber, secretarios empleados en la administración local y altos funcionarios o administradores (Bonnassie, Guichard y Gerbet, 2008: 104). Esta noticia nos presenta un contexto en el que sí que tienen cabida los objetos tratados en este artículo. Para finalizar, habría que destacar aquí la importancia de disponer de un conjunto cerámico bien fechado, ya que a menudo es posible determinar secuencias cronológicas relativas, se puede observar a grandes rasgos cómo evolucionan las formas y decoraciones en el tiempo, pero sin poder aportar una datación muy precisa. La percepción de estas secuencias temporales relativas es, sin lugar a dudas, muy importante, ya que en el momento que existe la posibilidad de establecer un hito de cronología absoluta, como ocurre en la Cárcel de San Vicente, entonces, las cronologías que bailaban en un intervalo temporal amplio se ajustan de manera inmediata. Así, atendiendo a los perfiles y a las decoraciones, podemos afirmar que la cerámica de Benetússer, en una cronología relativa es posterior en el tiempo a la de la Cárcel, y si el conjunto de la ciudad de València es claramente de finales del califato, el de Benetússer necesariamente tiene que ser de época taifa. El establecimiento de una datación absoluta también nos permite observar cómo las técnicas decorativas perduran en el tiempo, cuestión esta que es esencial enlazar con una problemática que actualmente padecemos en València a la hora de determinar cronologías de conjuntos cerámicos de época andalusí, como es el desacierto de fechar a partir de las técnicas, a las que se han asignado unas dataciones concretas a partir de criterios

112

aquestes perduren durant segles. És per això que, encara que les tècniques poden oferir un marc temporal de referència, hauríem de datar a partir dels perfils i dels motius decoratius, que són els que realment varien i evolucionen amb el pas del temps, però que a hores d’ara, almenys a la ciutat de València, estan per definir.

NOTES 1

L’estudi del material de la Presó de Sant Vicent es portà a terme gràcies a una beca d’investigació concedida per l’Ajuntament de València l’any 2008. He d’agrair des d’ací a Albert Ribera, Pepa Pascual i Vicent Lerma la bona acollida dispensada en el SIAM durant les tasques d’inventari, ja que no dubtaren a posar totes les facilitats que estaven en les seues mans, i com no, a Javier Martí, sempre disposat a posar remei als problemes informàtics i fotogràfics, i que sense saber-ho, a les acaballes del segle passat, juntament amb Ángeles Badía, em va introduir en el món de la ceràmica andalusina. Sense tots ells, aquest treball no hauria estat possible.

Per a designar les sèries funcionals seguirem majoritàriament la terminologia establerta per Guillermo Rosselló Bordoy (1978: 13).

Els dibuixos de les ceràmiques de la Presó d’aquesta contribució són autoria de Pilar Mas Hurtuna.

Sobre les epigrafies, vegeu la contribució en aquesta mateixa publicació de Carmen Barceló.

apriorísticos (verde y negro sobre blanco es igual a siglo xi y cuerda seca parcial es igual a siglos xii-xiii), sin tener en cuenta el momento de su aparición, y sobre todo sin tener en cuenta que estas perduran durante siglos. Es por esto que, aunque las técnicas pueden ofrecer un marco temporal de referencia, deberíamos de datar a partir de los perfiles y de los motivos decorativos, que son los que realmente varían y evolucionan con el paso del tiempo, pero que a día de hoy, al menos en la ciudad de València, están aún por definir.

NOTAS 1

El estudio del material de la Cárcel de San Vicente se llevó a cabo gracias a una beca de investigación concedida por el Ayuntamiento de València en el año 2008. Tengo que agradecer desde aquí a Albert Ribera, Pepa Pascual y Vicent Lerma la buena acogida dispensada en el SIAM durante las tareas de inventario, ya que no dudaron en poner todas las facilidades que estaban en sus manos, y como no, a Javier Martí, siempre dispuesto a poner remedio a los problemas informáticos y fotográficos, y que sin saberlo, en las postrimerías del siglo pasado, junto con Ángeles Badía, me introdujo en el mundo de la cerámica andalusí. Sin todos ellos, este trabajo no habría estado posible.

Para designar las series funcionales seguiremos mayoritariamente la terminología establecida por Guillermo Rosselló Bordoy (1978: 13).

Los dibujos de las cerámicas de la Cárcel de esta contribución son autoría de Pilar Mas Hurtuna.

Sobre las epigrafías, véase la contribución en esta misma publicación de Carmen Barceló.

113

BIBLIOGRAFIA Acién Almansa, Manuel; Martínez Madrid, Rafael (1989). «Cerámica islámica arcaica del sureste de al-Andalus». Boletín de Arqueología Medieval [Madrid], núm. 3, p. 123-135. Armengol Machí, Pau; Lerma Alegría, Josep Vicent (2012). «Un conjunto de instrumentos cerámicos para la destilación de época califal procedente de Valencia». A: Gelichi, Sauro [cur.]. Atti del IX Congresso Internazionale sulla Ceramica Medievale nel Mediterraneo: Venezia, Scuola Grande dei Carmini, Auditorium Santa Margherita, 23-27 novembre 2009. Florència: All’Insegna del Giglio, p. 372-374. Bazzana, André (1986). «Asentamientos medievales en las sierras del bajo Maestrazgo: Monte Marinet y Monte Mollet (Castellón de la Plana - España)». A: Actas del I Congreso de Arqueología Medieval Española. Saragossa: Diputación General de Aragón. Departamento de Cultura y Educación, vol. iii, p. 147-161. — (1992). La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [i] Catálogo. 2a ed. València: Ajuntament de València. Bonnassie, Pierre; Guichard, Pierre; Gerbet, Marie Claude (2008). Las Españas medievales. Traducció castellana de Bernat Hervàs. Barcelona: Crítica. Cano Piedra, Carlos (1990). «Estudio sistemático de la cerámica de Madīnat Ilbīra». Cuadernos de la Alhambra [Granada], núm. 26, p. 25-68. — (1993). «La cerámica de Madinat Ilbira». A: Malpica Cuello, Antonio [ed.]. La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus. Granada: Universidad de Granada, p. 273-283. — (1996). La ceràmica verde-manganeso de Madīnat al-Zahrā. [S. l.]: Sierra Nevada 95: El legado andalusí. Castillo Galdeano, Francisco; Martínez Madrid, Rafael (1993). «Producciones cerámicas en Baŷŷāna». A: Malpica Cuello, Antonio [ed.]. La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus. Granada: Universidad de Granada, p. 67-116. Déléry, Claire (2008). «La cerámica de cuerda seca de Madīnat al-Zahrā’: Descripción y propuesta de valoración histórica». Cuadernos de Madīnat al-Zahrā’ [Còrdova], núm. 6, p. 133-164. Doménech Belda, Carolina (1998). «Dinar del Califato Omeya de Córdoba». A: Cripta Arqueológica de la Cárcel de San Vicente. València: Ajuntament de València, p. 72-75. Escribà, Felisa (1990). La cerámica califal de Benetússer. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Escudero Aranda, José (1988-1990). «La cerámica decorada en “verde y manganeso” de Madinat al-Zahra». Cuadernos de Madīnat al-Zahrā’ [Còrdova], núm. 2, p. 127-161. — (2001). «La cerámica califal de Madīnat al-Zahrā’». A: Viguera Molins, María Jesús; Castillo, Concepción [coord.]. El esplendor de los Omeyas cordobeses: La civilización musulmana de Europa Occidental: Exposición en Madīnat al-Zahrā’ 3 de mayo a 30 de septiembre de 2001: Estudios. Granada: Fundación El Legado Andalusí, p. 398-407.

114

Fuertes Santos, M.ª del Camino (2001). La cerámica califal del yacimiento de Cercadilla, Córdoba. [S. l.]: Junta de Andalucía. Consejería de Cultura. Gisbert Santonja, Josep A. (2000). Cerámica califal de Dénia. Alacant: Universitat d’Alacant. Gómez Martínez, Susana (2014). Cerámica islámica de Mértola. Mértola: Campo Arqueológico de Mértola. Guichard, Pierre (1991). «La cerámica con decoración “verde y manganeso”». A: Lerma, J[osep] V[icent]; Guichard, P[ierre]; Bazzana, A[ndré]; Soler, M.ª P[az]; Navarro, J[ulio]; Barceló, C[armen]. La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [ii] Estudios. València: Ajuntament de València, p. 69-95. Gumà, M. M[ontserrat]; Riera, M. M[agdalena]; Torres, F. (1997). «Contextos ceràmics dels segles iv-x a l’illa de Mallorca». A: Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles iv-x): Actes Taula Rodona: Badalona 6, 7 i 8 de novembre de 1996. Barcelona: Universitat de Barcelona. Àrea d’Arqueologia, p. 249-268. (Arqueo Mediterrània; 2) Gutiérrez Lloret, Sonia (1993). «La cerámica paleoandalusí del sureste peninsular (Tudmīr): Producción y distribución (siglos vii al x)». A: Malpica Cuello, Antonio [ed.]. La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus. Granada: Universidad de Granada, p. 37-65. — (1996). La cora de Tudmīr: De la antigüedad tardía al mundo islámico: Poblamiento y cultura material. Madrid: Casa de Velázquez. École des Hautes Études Hispaniques; Alacant: Diputación de Alicante. Instituto de Cultura «Juan Gil Albert». Íñiguez Sánchez, M.ª Carmen; Mayorga Mayorga, José F. (1993). «Un alfar emiral en Málaga». A: Malpica Cuello, Antonio [ed.]. La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus. Granada: Universidad de Granada, p. 117-138. Jiménez Castillo, Pedro; Diz Ardid, Emilio (2014a). «Nuevos datos sobre la arquitectura residencial y la evolución urbana de la Orihuela andalusí a partir de tres intervenciones arqueológicas». A: Orihuela. Arqueología y Museo: Museos Municipales en el MARQ. Alacant [etc.]: Fundación MARQ [etc.], p. 168-185. — (2014b). «Alambiques». A: Orihuela. Arqueología y Museo: Museos Municipales en el MARQ. Alacant [etc.]: Fundación MARQ [etc.], p. 267. Jiménez Castillo, Pedro; Pérez Asensio, Manuel (2018). «Cerámicas emirales y califales de Murcia, calle Pascual (siglos ix-xi)». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 25, p. 67-106. Linage, Antonio; González Bueno, Antonio (1992). El occidente medieval cristiano. Torrejón de Ardoz: Akal. (Historia de la Ciencia y de la Técnica; 6) López i García, Isabel; Martínez i García, Remei (1994). «iii: Època medieval islàmica». A: López i García, Isabel; Marín i Jordà, Carme; Martínez i García, Remei; Matamoros i de Villa, Consol. Troballes arqueològiques al Palau de les Corts. València: Corts Valencianes, p. 277-388.

115

Loriente, Ana (1988a). «Ficha nº 19». A: Esco, Carlos; Giralt, Josep; Sénac, Philippe. Arqueología islámica en la Marca Superior de al-Andalus. Huesca: Diputación de Huesca, p. 57. — (1988b). «Ficha nº 23». A: Esco, Carlos; Giralt, Josep; Sénac, Philippe. Arqueología islámica en la Marca Superior de al-Andalus. Huesca: Diputación de Huesca, p. 61. Lozano García, Isidoro (1984). «Cerámicas procedentes de Mesas de Villaverde (El Chorro, Málaga) en el Museo Arqueológico Nacional». Boletín de la Asociación Española de Orientalistas [Madrid; Barcelona], núm. xx, p. 359-371. Malpica Cuello, Antonio [coord.] (2013). Mil años de Madinat Ilbira. Granada: Consorcio para la Conmemoración del Primer Milenio de la Fundación del Reino de Granada: Fundación Pública Andaluza El Legado Andalusí. Marchesi, Henri; Thiriot, Jacques; Vallauri, Lucy (1997). «Le faubourg des olliers au xiiie s.». A: Marchesi, Henri; Thiriot, Jacques; Vallauri, Lucy [dir.]. Marseille, les ateliers de potiers du xiiie s. et le quartier Sainte-Barbe (ve-xviie s.). París: Fondation de la Maison des sciencies de l’Homme, p. 109-164. (Documents d’Archéologie Française; 65) Martí, Javier; Pascual, Josefa (2000). «El desarrollo urbano de Madīna Balansiya hasta el final del califato». A: Cara, Lorenzo [ed.]. Ciudad y territorio en al-Andalus. Granada: Universidad de Granada. Grupo de Investigación Toponimia, Historia y Arqueología del Reino de Granada: Athos-Pérgamos: Ayuntamiento de Berja, p. 500-536. Motos Guirao, Encarnación (1993). «La cerámica altomedieval de “El Castillón” (Montefrío, Granada)». A: Malpica Cuello, Antonio [ed.]. La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus. Granada: Universidad de Granada, p. 207-237. Muñoz Martín, María del Mar; Flores Escobosa, Isabel (2007). «La cerámica medieval en los intercambios comerciales mediterráneos». A: Suárez Márquez, Ángela [coord.]. Almería: Puerta del Mediterráneo (ss. x-xii). [S. l.]: Junta de Andalucía. Consejería de Cultura, p. 51-98. (Monografías del Conjunto Monumental de la Alcazaba; 1) Navarro Palazón, Julio (1986). La cerámica islámica en Murcia: Volumen i: Catálogo. Múrcia: Ayuntamiento de Murcia. Centro Municipal de Arqueología. Navarro Palazón, Julio; García Avilés, Alejandro (1989). «Aproximación a la cultura material de Madīnat Mursiya». A: Flores Arroyuelo, Francisco J. [ed.]. Murcia musulmana. Múrcia: Almudí, p. 253-356. Pascual Pacheco, Josefa; Ribera i Lacomba, Albert V.; Rosselló Mesquida, Miquel (2003). «Cerámicas de la ciudad de Valencia entre la época visigoda y omeya (siglos vi-x)». A: Caballero, Luis; Mateos, Pedro; Retuerce, Manuel [ed.]. Cerámicas tardorromanas y altomedievales en la península Ibérica: Ruptura y continuidad (II Simposio de Arqueología. Mérida 2001). Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, p. 67-117. (Anejos de AEspA; xxviii)

116

Pascual, Josepa; Ribera, Albert V.; Rosselló, Miquel; Marot, Teresa (1997). «València i el seu territori: Contexts ceràmics de la fi de la romanitat a la fi del califat (2701031)». A: Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles ivx): Actes Taula Rodona: Badalona 6, 7 i 8 de novembre de 1996. Barcelona: Universitat de Barcelona. Àrea d’Arqueologia, p. 179-202. (Arqueo Mediterrània; 2) Pascual Pacheco, Josefa; Soriano Sánchez, Rafaela (1994). «La evolución urbana de Valencia desde época visigoda hasta época taifa (siglos v-xi)». A: Azuar, Rafael; Martí Oltra, Javier [coord.]. IV Congreso de Arqueología Medieval Española: Sociedades en transición: Actas: Alicante, 4-9 de octubre 1993 = IV Congrés d’Arqueologia Medieval Espanyola: Societats en transició: Actes: Alacant, 4-9 d’octubre 1993. [S. l.]: Asociación Española de Arqueología Medieval; Alacant: Diputació Provincial, vol. ii, p. 67-75. Pavón Maldonado, Basilio (1972). «La loza doméstica de Madīnat al-Zahrā’». Al-Andalus: Revista de las Escuelas de Estudios Árabes de Madrid y Granada [Madrid; Granada], vol. 37, fasc. 1, p. 191-227. Puertas Tricas, Rafael (1985). «Cerámica islámica en verde y morado de la alcazaba de Málaga». Cuadernos de la Alhambra [Granada], núm. 21, p. 31-65. Ribera i Lacomba, Albert V. (2008). «La primera topografía cristiana de Valencia (Hispania Carthaginensis)». Rivista di Archeologia Cristiana [Ciutat del Vaticà], núm. 83, p. 377-434. Rosselló Bordoy, Guillermo (1978). Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca. Palma de Mallorca: Diputación Provincial de Baleares. Instituto de Estudios Baleáricos. — (1987). «Algunas observaciones sobre la decoración cerámica en verde y manganeso». Cuadernos de Madīnat al-Zahrā’ [Còrdova], núm. 1, p. 125-137. Rosselló Mesquida, Miquel (1999). «Evolució i transformació de l’espai urbà des de l’època emiral fins l’època taifa: Les excavacions del c/. Comte Trènor, 12 (València)». A: Actes del I Congrés d’Estudis de l’Horta Nord: Meliana (16-18 de maig de 1997). València: Centre d’Estudis de l’Horta Nord, p. 57-87. — (2006). «Cerámicas emirales y califales de la torre celoquia y los orígenes del Castillo de Cullera». Qulayra [Cullera], núm. 2, p. 7-34. Vallejo Triano, Antonio; Escudero Aranda, José (1999). «Aportaciones para una tipología de la cerámica común califal de Madinat al-Zahra». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 6, p. 133-176. Viladés, J. (1988). «Ficha nº 22». A: Esco, Carlos; Giralt, Josep; Sénac, Philippe. Arqueología islámica en la Marca Superior de al-Andalus. Huesca: Diputación de Huesca, p. 60. Zozaya, Juan [ed.] (1995). Alarcos. El fiel de la balanza. Toledo: Servicio de Publicaciones de la Junta de Comunidades de Castilla-La Mancha. (Colección Patrimonio Histórico; 15) — (2001). «Condensador de alambique». A: El esplendor de los Omeyas cordobeses: La civilización musulmana de Europa Occidental: Exposición en Madīnat al-Zahrā’ 3 de mayo a 30 de septiembre de 2001: Catálogo de piezas. Granada: Fundación El Legado Andalusí, p. 188.

117

Una reflexió sobre la ceràmica en verd i manganés califal a Còrdova José Escudero Aranda En el conjunt de les produccions califals en verd i manganés, la de Madīnat alZahrā’ és, sens dubte, la més significativa, encara que només siga pel considerable nombre de peces recuperades. No se sap encara si és una producció entre d’altres en el conjunt d’al-Àndalus o, per contra, és la que impulsa el naixement i desenvolupament de produccions perifèriques. Independentment de quina siga l’explicació, la veritat és que trobem decoració en verd i manganés arreu d’al-Àndalus al llarg del segle x. A Còrdova, esta ceràmica apareix sistemàticament en tots els jaciments urbans i, així, es convertix en un autèntic fòssil guia. Els exemplars recuperats a Madīnat alZahrā’ i els dels jaciments de la ciutat de Còrdova pertanyen a la mateixa producció: idèntiques formes, idèntics trets tècnics, programes decoratius i, fins i tot, idèntic estat de conservació.

Una reflexión sobre la cerámica verde y manganeso califal en Córdoba José Escudero Aranda En el conjunto de las producciones califales en verde y manganeso, la de Madīnat al-Zahrā’ es, sin ningún género de duda, la más significativa, aunque solo sea por el importante número de piezas recuperadas. Está aún por ver si esta es una producción más en el conjunto de al-Ándalus o, por el contrario, es la que impulsa el surgimiento y desarrollo de otras producciones periféricas. Independientemente de cuál sea la explicación, lo cierto es que el verde y manganeso lo encontramos en todo al-Ándalus a lo largo del siglo x. En Córdoba, esta cerámica aparece sistemáticamente en todos los yacimientos urbanos, y se convierte así en un auténtico fósil guía. Los ejemplares recuperados en Madīnat al-Zahrā’ y los de los yacimientos de la ciudad de Córdoba pertenecen a la misma producción: idénticas formas, idénticos rasgos técnicos, programas decorativos e, incluso, estados de conservación.

118

No pot semblar estranya esta coincidència, que no es produïx en el conjunt del territori andalusí, on proliferen produccions de ceràmica en verd i manganés que es diferencien clarament de les cordoveses, fonamentalment en la iconografia dels programes ornamentals i en una tècnica menys depurada. Esta expansió de la ceràmica en verd i manganés pel territori andalusí ¿pot ser indicativa del nivell d’islamització de la societat? En el cas de Còrdova caldria dir que sí, en vista de la presència massiva en el parament domèstic. Les enormes extensions de ravals excavats des de fa poc més de tres dècades a la part de ponent de la ciutat han anat traient a la llum sectors sencers de l’expansió califal de Còrdova, caracteritzats per l’existència d’una planificació urbana i una certa uniformització dels habitatges, tant en materials i tècniques constructives com en l’organització espacial. Una uniformització que s’estén al parament domèstic, de manera especial a la ceràmica, en què la decoració omnipresent en verd i manganés ocupa una posició preeminent. Este fenomen es constata no sols en els ravals de ponent, sinó que s’estén a altres entorns urbans perifèrics, aparentment de menys qualificació. Un sector de raval excavat a l’orient de Còrdova, el 2007-2008, va traure a la llum un grup de cases humils, probablement de llauradors —es va recuperar un bon nombre d’estris agrícoles— que van proporcionar paraments molt complets. El pes de la ceràmica en verd i manganés és molt gran, amb exemplars tan notables com la safa decorada amb un cavall molt realista guarnit militarment (cat. 32), peça excepcional en el conjunt del verd i manganés califal.

No debe parecer extraña esta coincidencia, que no se produce en el conjunto del territorio andalusí, donde proliferan producciones de cerámica verde y manganeso que se diferencian claramente de las cordobesas, fundamentalmente en la iconografía de sus programas ornamentales y en una técnica menos depurada. Esta expansión de la cerámica verde y manganeso por el territorio andalusí, ¿puede ser indicativa del nivel de islamización de la sociedad? En el caso de Córdoba habría que decir que sí, a tenor de su masiva presencia en los ajuares domésticos. Las enormes extensiones de arrabales excavados desde hace algo más de tres décadas en el poniente de la ciudad han ido sacando a la luz sectores enteros de la expansión califal de Córdoba, caracterizados por la existencia de una planificación urbana y una cierta uniformización de las viviendas en sus materiales y técnicas constructivas y en su organización espacial. Una uniformización que se extiende a los ajuares domésticos, especialmente a la cerámica, en la cual ocupa una posición preeminente el verde y manganeso, que es omnipresente. Este fenómeno se constata no solo en los arrabales de poniente, sino que se extiende a otros entornos urbanos periféricos, aparentemente de menor cualificación. Un sector de arrabal excavado al oriente de Córdoba en 2007-2008, sacó a la luz una serie de humildes casas, probablemente de campesinos —se recuperó un buen número de útiles agrícolas— que proporcionaron ajuares muy completos. El peso en ellos de la cerámica verde y manganeso es muy grande, con ejemplares tan notables como el ataifor decorado con un caballo muy realista enjaezado militarmente (cat. 32), que es realmente una pieza excepcional en el conjunto del verde y manganeso califal.

119

Que una ceràmica d’esta categoria, juntament amb moltes altres peces, aparega en un entorn domèstic tan poc qualificat indica, d’una banda, l’alt nivell material assolit per la població cordovesa en la segona meitat del segle x i, de l’altra, l’extraordinària àmplia difusió de la ceràmica en verd i manganés entre la població. És temptador inferir d’esta dada, i de la manifesta uniformitat dels paraments domèstics cordovesos, quasi plenament coincidents amb els de Madīnat al-Zahrā’, la sòlida implantació de l’estat califal a al-Àndalus, almenys en els espais urbans, dels quals Còrdova, com a capital, seria un autèntic paradigma.

Que una pieza de esta categoría, junto a muchas otras, se encuentre en un entorno doméstico tan poco cualificado indica, por una parte, el alto nivel material alcanzado por la población cordobesa en la segunda mitad del siglo x y, por otra, la extraordinariamente amplia difusión de la cerámica verde y manganeso entre la población. Es tentador inferir de este dato, y de la manifiesta uniformidad de los ajuares domésticos cordobeses, casi plenamente coincidentes con los de Madīnat al-Zahrā’, la sólida implantación del estado califal en al-Ándalus, al menos en los espacios urbanos, de los que Córdoba, como capital, vendría a ser un auténtico paradigma.

120

Les produccions ceràmiques de safes i platets en la València d’època taifa (segle XI)

Les produccions ceràmiques de safes i platets en la València d’època taifa (segle xi) Rafael Azuar Ruiz Després de la desaparició de l’estirp d’Almansor en la cort cordovesa l’any 1009, es va declarar la fitna entre els partidaris de nomenar califa el descendent omeia, Muḥammad al-Mahdī, o el berber Sulayman. En este context, i després del triomf d’al-Mahdī, es va produir la diàspora dels funcionaris ṣaqāliba de la cort amirita i fou quan, la majoria, van ser empresonats a Xàtiva o intentaren independitzar-se en els diversos antics districtes o governacions del šarq al-Andalus, on van trobar un espai d’acolliment deslligat, sorprenentment, del poder dels berbers (Guichard, 1969; 1976) i dels grans llinatges àrabs o andalusins instal·lats a les terres del sud i de l’interior d’al-Àndalus. Pel que fa a València, en eixos anys de la fitna coneixem l’existència dels eunucs Mubārak (el Beneït) i Muẓaffar (el Vencedor), lliberts de Mufarrij, cap de la policia d’al-Zāhira, que eren els encarregats de l’administració de les séquies de l’horta de Va-

Las producciones cerámicas de ataifores y jofainas en la València de época taifa (siglo xi) Rafael Azuar Ruiz

Excavacions a la plaça de Nàpols i Sicíla, València, l’any 1994 En la pàgina anterior, troballa d’una safa en l’excavació de la plaça de l’Arbre, València, l’any 1999

Tras la desaparición de la estirpe de Almanzor en la corte cordobesa en el 1009, se declaró la fitna entre los partidarios de nombrar califa al descendiente omeya, Muḥammad al-Mahdī, o al beréber Sulayman. En este contexto y tras el triunfo de al-Mahdī se produjo la diáspora de los funcionarios ṣaqāliba de la corte amirí y es cuando, en su mayoría, fueron encarcelados en Xàtiva o intentaron su independencia en los distintos antiguos distritos o gobernaciones del šarq al-Andalus, en donde encontraron un espacio de acogida desligado, sorprendentemente, del poder de los bereberes (Guichard, 1969; 1976) y de los grandes linajes árabes o andalusíes instalados en las tierras del sur y del interior de al-Ándalus. De València y en esos años de la fitna, sabemos de la existencia de los eunucos Mubārak (el Bendecido) y Muẓaffar (el Vencedor), libertos de Mufarriŷ, jefe de la policía de al-Zāhira, que eran los encargados de la administración de las acequias de la huerta 123

lència i, malgrat que el califa Muḥammad al-Mahdī els va destituir per mala gestió, assoliren el govern de la ciutat de València (Huici Miranda, 1969: I, 149-151) i s’enfrontaren a les pretensions dels ṣaqāliba Labīb de Tortosa i Mujāhid de Dénia, que aquell mateix any van intentar annexionar-se València. Pel que fa al seu govern, les fonts són pròdigues en detalls sobre els alts impostos i la pressió recaptatòria que, encara que els va permetre amassar una gran fortuna (Guichard, 1987) i fer importants obres urbanes a les muralles i a l’alcàsser, van provocar gran malestar entre la població, de manera que, després de morts (1017-1018) (Viguera Molins, 1994: 59-60), van oferir el govern de la ciutat a Labīb de Tortosa i a Mujāhid de Dénia, qui al final va triomfar i aconseguí que el seu nomenament es recitara en la ḫutba dels divendres a la mesquita aljama de València el mes de maig de l’any 1019. El seu govern a penes va durar dos anys, perquè el 1021 va ser deposat pels ṣaqāliba negres o ‘abīd, i en lloc seu nomenaren ‘Abd al-‘Azīz al-Manṣūr (Guichard, 2001: 54). Ens referim al net d’Almansor, el gran ḥājib de la cort cordovesa, i fill de l’assassinat ‘Abd al-Raḥmān Sanxuelo, nascut a la mateixa València el 1007 i que quan tenia 15 anys va ser proclamat amb l’objectiu o l’encàrrec d’unificar tots els ṣaqāliba sota el govern de la dinastia amirita, per la qual cosa va adoptar el sobrenom del seu avi, al- Manṣūr (el Victoriós). Va governar durant quaranta anys (1021-1061). Al principi reconegué la legitimitat del califa ḥammūdī, Hišām III, com quedà patent en algunes de les encunyacions de moneda que va fer (1028-1029); més tard reconegué el fals Hišām nomenat per

de València y, a pesar de haber sido destituidos por el califa Muḥammad al-Mahdī por su mala gestión, sin embargo fueron capaces de hacerse con el gobierno de la ciudad de València (Huici Miranda, 1969: I, 149-151), y se enfrentaron a las pretensiones de los ṣaqāliba Labīb de Tortosa y Muŷāhid de Dénia, que en ese mismo año intentaron la anexión de València. En relación a su gobierno las fuentes no escatiman detalles sobre sus altos impuestos y presión recaudatoria que, aunque les permitió amasar una gran fortuna (Guichard, 1987) y realizar importantes obras urbanas en sus murallas y alcázar, generaron un gran malestar entre la población, de tal manera que, tras su muerte (1017-1018) (Viguera Molins, 1994: 59-60), ofrecieron el gobierno de la ciudad a Labīb de Tortosa y a Muŷāhid de Dénia, quién al final consiguió hacerse con el poder, y su nombramiento se recitó en la jutba de los viernes en la mezquita aljama de València en el mes de mayo del año 1019. Su gobierno apenas duró dos años, pues en el 1021 fue depuesto por los ṣaqāliba negros o ‘abīd, quienes nombraron en su lugar a ‘Abd al-‘Azīz al-Manṣūr (Guichard, 2001: 54). Nos referimos al nieto de Almanzor, el gran ḥāŷib de la corte cordobesa, e hijo del asesinado ‘Abd al-Raḥmān Sanchuelo, nacido en la propia València en el 1007 y que a la edad de 15 años fue proclamado con el objetivo o el encargo de unificar a todos los ṣaqāliba bajo el gobierno de la dinastía amirí, por lo que adoptó el sobrenombre de su abuelo, al-Manṣūr (el Victorioso). Gobernó durante cuarenta años (1021-1061), en un principio reconociendo la legitimidad del califa ḥammūdī, Hišām III, como así lo hizo patente en algunas de sus acuñaciones (1028-1029) y, posteriormente, reconociendo al falso Hišām nombra-

124

l’‘abbadī sevillà, i al final va adaptar com a model propi el fatimita d’emetre quarts o fraccions de dinar amb seca de València (López Martínez de Marigorta, 2015: 84). Gràcies a l’autoritat que li conferia la seua ascendència familiar, quan Zuhayr de Múrcia morí, va ser cridat pels seus habitants i els ṣaqāliba, i la seua sobirania es va estendre sobre els territoris de l’antiga Tudmīr i sobre els de la mateixa Almeria. Després de prendre’n possessió va deixar-hi com a governadors els Banū Ṭāhir a Tudmīr i els Banū Ṣumādiḥ a Almeria, de manera que en l’equador del segle xi es convertí en la taifa més extensa territorialment del šarq al-Andalus (Huici Miranda, 1969: I, 165-181; Viguera Molins, 1994: 92; Guichard, 2001: 54-55). L’ampli territori i l’estabilitat política li va permetre un gran desenvolupament econòmic, patent en l’emissió de moneda (Doménech Belda, 1992; 2003; López Martínez de Marigorta, 2015) i en el programa d’ampliació i fortificació de la ciutat de València, amb la construcció del pont d’al-Qanṭara, esmentat en diverses fonts i obrat en pedra, i sobretot per la seua famosa almúnia, que fou residència del Cid, descrita per Ibn Ḫāqān (Huici Miranda, 1969: I, 171). Quan va morir, el seu fill ‘Abd al-Malik el succeí en el càrrec, però va governar pocs anys perquè el sogre, al-Ma’mūn, emir de Toledo, el va deposar l’any 1065, després del fracàs davant de les tropes del monarca Ferran I en la batalla de Paterna, després d’assetjar la ciutat. Al-Ma’mūn va assumir el govern de la taifa de València i va nomenar com a governador Ibn Rubaš (Huici Miranda, 1969: I, 182187; Viguera Molins, 1994: 93; Guichard, 2001: 59-60). Amb la mort del taifa to-

do por el ‘abbadī sevillano, y al final adaptó como modelo propio el fatimí de emitir cuartos o fracciones de dinar con ceca de València (López Martínez de Marigorta, 2015: 84). Gracias a la autoridad que le confería su ascendencia familiar, al morir Zuhayr de Murcia fue llamado por sus habitantes y los ṣaqāliba, y su soberanía se extendió sobre los territorios de la antigua Tudmīr y sobre los de la misma Almería. Tras tomar posesión dejó como gobernadores a los Banū Ṭāhir en Tudmīr y a los Banū Ṣumādiḥ en Almería, de manera que en el ecuador del siglo xi se convirtió en la taifa más extensa territorialmente del šarq al-Andalus (Huici Miranda, 1969: I, 165-181; Viguera Molins, 1994: 92; Guichard, 2001: 54-55). Su dilatado territorio y la estabilidad política le permitió un gran desarrollo económico, patente en la emisión de sus monedas (Doménech Belda, 1992; 2003; López Martínez de Marigorta, 2015) y en el programa de ampliación y fortificación de la ciudad de València, con la construcción del mencionado en las fuentes puente de al-Qanṭara, construido en piedra, y sobre todo por su famosa almunia, que fue residencia del Cid, descrita por Ibn Jāqān (Huici Miranda, 1969: I, 171). A su muerte fue proclamado su hijo ‘Abd al-Malik, que gobernó contados años al ser depuesto por su propio suegro el emir de Toledo, al-Ma’mūn, en el 1065, tras su fracaso frente a las tropas del monarca Fernando I en la batalla de Paterna, después de asediar la ciudad. Al-Ma’mūn asumió el gobierno de la taifa de València, y nombró como gobernador a Ibn Rubaš (Huici Miranda, 1969: I, 182-187; Viguera Molins, 1994: 93; Guichard, 2001: 59-60). Con la muerte del taifa toledano (1075), los valen-

125

ledà (1075), els valencians van nomenar Abū Bakr, l’altre fill d’‘Abd al-‘Azīz, qui va manar executar Ibn Rubaš i es va intitular wazīr. Va casar la seua filla amb l’emir de Saragossa, al-Musta‘īn b. Hūd i va morir el 4 de juny de 1085. El seu fill el substituí en el govern, sols per uns quants mesos, fins que va ser destituït per al-Qādir de Toledo qui, amb l’aprovació d’Alfons VI, es va convertir en senyor de València al febrer de 1086 (Huici Miranda, 1969: I, 259 i seg.; Viguera Molins, 1994: 93 i seg.; Guichard, 2001: 61). En eixe interval de temps, com que al-Munḏir de Tortosa va arribar a les portes de València, al-Qādir acudí en ajuda de l’emir de Saragossa, al-Musta‘īn, qui amb les tropes del seu mercenari Rodrigo Díaz de Vivar, més conegut pel Cid, va aconseguir que al-Munḏir desistira de la seua pretensió i obtingué per al sobirà hūdī el vassallatge del governador de Morvedre (Sagunt) (Huici Miranda, 1970: II, 8-10). No obstant això, quan al-Musta‘īn s’apoderà de València i destituí al-Qādir, el Cid va fer valdre la seua condició de vassall d’Alfons VI de Lleó i Castella i s’apoderà dels territoris i castells de les taifes de Tortosa, Dénia i Múrcia, que es van convertir en tributaris seus (Huici Miranda, 1969-1970: I, 268-273 i II, 38-39). En aquells anys els almoràvits es van apoderar de Múrcia i de Dénia, però no ho van aconseguir amb València perquè tan bon punt se sabé la notícia que s’aproximaven a la ciutat, els habitants van matar al-Qādir i van nomenar el cadi Ibn Jaḥḥāf (1092-1094), qui fou reconegut i tractat com a ra’īs, tot i que no prengué cap laqab honorífic ni encunyà moneda (Guichard, 2001: 69-72). La presència del cianos nombraron al otro hijo de ‘Abd al-‘Azīz, Abū Bakr, quién mandó ejecutar a Ibn Rubaš y se intituló wazīr. Casó a su hija con el emir de Zaragoza al-Musta‘īn b. Hūd y falleció el 4 de junio de 1085. Su hijo lo continuó en el gobierno, aunque por unos meses, hasta que fue destituido por al-Qādir de Toledo que, con la aprobación de Alfonso VI, se convirtió en el señor de València en febrero de 1086 (Huici Miranda, 1969: I, 259 y ss.; Viguera Molins, 1994: 93 y ss.; Guichard, 2001: 61). En ese intervalo, al-Munḏir de Tortosa llegó a las puertas de València, por lo que al-Qādir acudirá en ayuda del emir de Zaragoza al-Musta‘īn, quien con las tropas de su mercenario Rodrigo Díaz de Vivar, conocido por el Cid, consiguió hacer desistir de su pretensión a al-Munḏir, así como obtener para el soberano hūdī el vasallaje del gobernador de Murviedro (Sagunto) (Huici Miranda, 1970: II, 8-10). Sin embargo, a la hora de que al-Musta‘īn se apoderase de València y destituyera a al-Qādir, el Cid hizo valer su condición de vasallo de Alfonso VI, y se apoderó de los territorios y castillos de las taifas de Tortosa, Dénia y Murcia, que se convirtieron en sus parias (Huici Miranda, 1969-1970: I, 268-273 y II, 38-39). En esos años los almorávides se apoderaron de Murcia y de Dénia, aunque no lo consiguieron con València, ya que tras conocerse la noticia de su proximidad a la ciudad, sus habitantes mataron a al-Qādir y nombraron al cadí Ibn Ŷaḥḥāf (1092-1094), que fue reconocido y tratado como ra’īs, aunque no tomó ningún laqab honorífico, ni acuñó moneda (Guichard, 2001: 69-72). Sin embargo, la pre-

126

Cid, però, frenà l’avanç almoràvit sobre València, ciutat que va sotmetre després de nou mesos de setge fins a aconseguir-ne la rendició i que li obrira les portes el 15 de juny de 1094. València quedà sota el seu govern fins que va morir, fet ocorregut el 1099. Després de la defunció del Cid fou quan els almoràvits, al capdavant del seu emir, van aconseguir controlar els seus territoris i castells, i estengueren la sobirania sobre les possessions del ḥūdī al-Munḏir, i les antigues taifes frontereres de Lleida i Tortosa, en mans dels membres de la família dels Banū Betir (Guichard, 2001: 64). Tot i així, la ciutat de València va romandre sota el govern de na Ximena, muller del Cid, i es mantingué com una espècie de «principat cristià» fins que definitivament va passar a les mans de l’emir almoràvit, Mazdalí, qui va entrar a València a la primavera de l’any 1102 (Huici Miranda, 1970: II, 165; Guichard, 2001: 76-83). A grans trets i de forma sintètica, és evident que els terços centrals del segle xi van ser un període d’estabilitat i de màxima expansió de la taifa de València sota el domini del net d’Almansor, ‘Abd al-‘Azīz al-Manṣūr, respectat pels ṣaqāliba. Extensa taifa que s’estenia des de la de Tortosa, fronterera amb els cristians, fins a la d’Ilbīra, incloent-hi els territoris de les taifes d’Almeria i Tudmīr, i en conflicte continu amb la taifa de Dénia-Balears, única amb vocació i desenvolupament vinculat a la dinàmica del Mediterrani. A partir de la dècada dels setanta del segle xi, la taifa de València es convertí en objectiu de l’expansió de les taifes andalusines de l’interior. Ens referim als hudís de Sa-

sencia del Cid frenó el avance almorávide sobre València, ciudad que sometió tras nueve meses de asedio hasta conseguir su rendición, y que le abriera sus puertas el 15 de junio de 1094. València quedó bajo su gobierno hasta su muerte acaecida en el 1099. Tras el fallecimiento del Cid será cuando los almorávides, al mando de su emir, consiguieron controlar sus territorios y castillos, y extendieron su soberanía sobre las posesiones del ḥūdī al-Munḏir, y las antiguas taifas fronterizas de Lérida y Tortosa, en manos de los miembros de la familia de los Banū Betir (Guichard, 2001: 64); aunque, la ciudad de València permaneció bajo el gobierno de doña Jimena, esposa del Cid, y se mantuvo como una especie de «principado cristiano» hasta que definitivamente pasó a manos del emir almorávide, Mazdalí, quien entró en València en la primavera del año 1102 (Huici Miranda, 1970: II, 165; Guichard, 2001: 76-83). A grandes rasgos y de forma sintética, es evidente que los tercios centrales del siglo xi supusieron el período de estabilidad y máxima expansión de la taifa de València bajo el dominio del nieto de Almanzor, ‘Abd al-‘Azīz al-Manṣūr, respetado por los ṣaqāliba. Extensa taifa que se extendía desde la de Tortosa, en la frontera con los cristianos, hasta la de Ilbīra, incluyendo los territorios de las taifas de Almería y Tudmīr, y en continuo conflicto con la taifa de Dénia-Baleares, única con vocación y desarrollo vinculado a la dinámica del Mediterráneo. A partir de la década de los setenta del siglo xi, la taifa de València se convirtió en objetivo de la expansión de las taifas andalusíes del interior. Nos referimos a los hudíes de

127

ragossa, als últims anys d’al-Ma’mūn de Toledo o als abadís de Sevilla. Pretensions dels taifes andalusins, en conflicte amb els interessos dels regnes i senyors cristians, com el monarca castellà Alfons VI i el seu vassall el Cid, que va aconseguir apoderar-se de la ciutat i mantindre-la sota el govern de la seua viuda. Manifestacions d’una primera expansió feudal frenada pels almoràvits, els quals, arribats a la Península, van unificar les diverses taifes sota el govern únic del nou imperi magribí. En este context històric s’emmarquen les ceràmiques trobades a València, ja siguen de producció local o d’obradors d’altres taifes andalusines o de l’altra banda de les costes de l’Islam mediterrani.

1. Importacions ceràmiques d’al-Àndalus a València En les excavacions dels nivells del segle xi o d’època taifa de la ciutat, a banda de la producció ceràmica local, també s’han documentat altres peces que procedien de diversos llocs o dels territoris islàmics de la Península i les illes que ens ajuden a conéixer les relacions o el mercat de la taifa de València i les altres taifes d’al-Àndalus. 1.1. La producció ceràmica en verd i manganés/morat de Mallorca Està formada per safes de perfil trencat i vora recta, i per la presència a la base d’un peu anular. Estan esmaltats amb la tècnica del verd i manganés sobre coberta blanca, i els coneixem gràcies a les safes que decoren les façanes de diverses esglésies de la ciutat marítima de Pisa (Berti i Tongiorgi, 1981; Berti, Rosselló Bordoy i Tongiorgi, 1986).

Zaragoza, a los últimos años de al-Ma’mūn de Toledo o a los abadíes de Sevilla. Pretensiones de los taifas andalusíes, en conflicto con los intereses de los reinos y señores cristianos, como el monarca castellano Alfonso VI y su vasallo el Cid, que consiguió apoderarse de la ciudad y mantenerla bajo el gobierno de su viuda. Manifestaciones de una primera expansión feudal frenada por los almorávides que, llegados a la Península, unificaron las diversas taifas bajo el gobierno único del nuevo imperio magrebí. En este contexto histórico se enmarcan las cerámicas halladas en València, ya sean de producción local o de talleres de otras taifas andalusíes o de allende de las costas del Islam mediterráneo.

1. Importaciones cerámicas de al-Ándalus en València En las excavaciones de los niveles del siglo xi o de época taifa de la ciudad, aparte de las producciones cerámicas locales, también se han documentado otras procedentes de diversos lugares o de los territorios islámicos de la Península y las islas que nos ayudan a conocer las relaciones o el mercado de la taifa de València y el resto de las taifas de al-Ándalus. 1.1. La producción cerámica en verde y manganeso/morado de Mallorca Está formada por ataifores de perfil quebrado y borde recto, y por la presencia en su base de un pie anular. Están esmaltados con la técnica del verde y manganeso sobre cubierta blanca, y los conocemos gracias a los ataifores que decoran las fachadas de diversas iglesias de la ciudad marítima de Pisa (Berti y Tongiorgi, 1981; Berti, Rosselló Bordoy y Tongiorgi, 1986).

128

Figura 1: Bacini de possible procedència mallorquina a l’església de San Piero a Grado de Pisa

Per la decoració es distingixen dues produccions temàtiques molt diferents. La primera és de tipus vegetal, amb composicions radials geomètriques diferents, i en les parets de la vora interior, un identificable desplegament de grups de línies verticals en verd i manganés. La segona sèrie està formada per bacini, de formes similars, però en què el motiu decoratiu és, de manera excepcional, la representació inusual de vaixells o naus (Azuar Ruiz, 2014: 225; 2018a: 260-262; 2018b: 7-8) (fig. 1). Safes que el mateix G. Rosselló (1978: 133) va enquadrar, de forma general, en el seu grup tipològic ii, i que per la singular decoració, va arribar a considerar-les com una producció de clara influència oriental, amb un marc de difusió est-oest (Ifrīqiya-Mallorca-València), no constatada o documentada a la Península i clarament enquadrable en el període taifal de l’illa, amb una desaparició brusca de la producció al final del segle xi (Rosselló Bordoy, 1995: 110-111, núm. 85).

Por su decoración se distinguen dos producciones temáticas muy diferentes. La primera es de tipo vegetal, con composiciones radiales geométricas diferentes, y en las paredes de su borde interior, un identificable desarrollo de grupos de líneas verticales en verde y manganeso. La segunda serie está formada por bacini, de formas similares, pero cuyo motivo decorativo lo constituye, de manera excepcional, la representación inusual de barcos o naves (Azuar Ruiz, 2014: 225; 2018a: 260-262; 2018b: 7-8) (fig. 1). Ataifores que el propio G. Rosselló (1978: 133) encuadró, de forma general, en su grupo tipológico ii, y que por su singular decoración, llegó a considerarlos como una producción de clara influencia oriental, con un marco de difusión este-oeste (Ifrīqiya-Mallorca-València), no constatada o documentada en la Península y claramente encuadrable en el período taifa de la isla, con una desaparición brusca de la producción a finales del siglo xi (Rosselló Bordoy, 1995: 110-111, núm. 85).

129

La primera sèrie procedix del Tester de la casa Desbrull de Mallorca (Berti i García Porras, 2006: 164; Coll Conesa, 2006: 120) i és l’única documentada a la ciutat de València (Lerma, 1987: 343-344, fig. 4-5, núm. 11-13), amb una geografia vinculada a les costes del šarq al-Andalus, d’una cronologia contextual de ple segle xi (Azuar Ruiz, 2005: 175, 183; 2014: 223-224; 2018a: 260-261; 2018b: 6), i per la presència a les esglésies de Pisa (Berti, Rosselló Bordoy i Tongiorgi, 1986) és evident que ens trobem davant d’una producció destinada a una àmplia comercialització per les costes del llevant andalusí i dels regnes cristians d’Itàlia. 1.2. La ceràmica de les terrisseries de Dénia Les excavacions al carrer de Ramón Ortega de Dénia deixaren al descobert un complex terrisser d’una superfície d’uns 760 m2, on van aparéixer una desena de forns, la majoria del tipus de barres. I precisament el forn UE 125/577 va permetre documentar una sèrie de produccions ceràmiques (Gisbert Santonja, 2000: 5) presents a la ciutat de València.

a) Ceràmiques en verd i manganés sobre coberta melada o groga En el context ceràmic d’este forn es va identificar, entre altres, la producció d’unes safes del tipus iii, de parets corbes, vora recta i llavi lleugerament regruixat, amb peu anular i amb decoració de motius epigràfics o fitomorfs (Gisbert Santonja, 2000: 63-69, núm. 17-20) i d’una cronologia del segon quart del segle xi (Gisbert Santonja, 2000: 19). Similar a estes peces és la safa núm. 1475 (cat. 25 i fig. 2), documentada en les excavacions de la plaça de l’Almoina de València, decorada a l’interior amb una franja epigràfica, delineada en manganés i reblida en verd sobre fons melat (Gisbert Santonja, 2000: 33). Altres exemplars

La primera serie es la procedente del Testar de la casa Desbrull de Mallorca (Berti y García Porras, 2006: 164; Coll Conesa, 2006: 120) y es la única documentada en la ciudad de València (Lerma, 1987: 343-344, figs. 4-5, núms. 11-13), con una geografía vinculada a las costas del šarq al-Andalus, de una cronología contextual de pleno siglo xi (Azuar Ruiz, 2005: 175, 183; 2014: 223-224; 2018a: 260-261; 2018b: 6), y por su presencia en las iglesias de Pisa (Berti, Rosselló Bordoy y Tongiorgi, 1986) es evidente que nos hallamos ante una producción destinada a su amplia comercialización por las costas del levante andalusí y los reinos cristianos de Italia. 1.2. La cerámica de los alfares de Dénia Las excavaciones en la calle Ramón Ortega de Dénia dejaron al descubierto un complejo alfarero de una superficie de unos 760 m2, en el que aparecieron una decena de hornos, en su mayoría del tipo de barras, y precisamente el horno UE 125/577 permitió documentar una serie de producciones cerámicas (Gisbert Santonja, 2000: 5) presentes en la ciudad de València.

a) Cerámicas en verde y manganeso sobre cubierta melada o amarilla En el contexto cerámico de este horno se identificó, entre otras, la producción de unos ataifores del tipo iii, de paredes curvas, borde recto y labio ligeramente regruesado, con pie anular y con decoración de motivos epigráficos o fitomorfos (Gisbert Santonja, 2000: 63-69, núms. 17-20) y de una cronología del segundo cuarto del siglo xi (Gisbert Santonja, 2000: 19). Similar a estos es el ataifor núm. 1475 (cat. 25 y fig. 2), documentado en las excavaciones de la plaza de la Almoina de València, con una decoración en su interior de 130

Figura 2: Detall de la safa amb núm. de catàleg 25

d’esta producció s’han trobat al Castellar d’Alcoi (Alacant) (Azuar Ruiz, 1989: 150, fig. 73); a Llorca (Múrcia), amb una franja pseudoepigràfica i datat entre els segles x-xi (Navarro Palazón, 1986: 43, núm. 82); en les excavacions del castell de Setefilla (Lora del Río, Còrdova), decorat amb un motiu vegetal i d’una cronologia contextual del segle xi (Kirchner, 1990: 63, fig. 4), i entre les produccions ceràmiques trobades en les excavacions de la ciutat de Sevilla (Valor Piechotta i Lafuente Ibáñez, 2018: 209, fig. 12). Caldria afegir a aquestes peces la safa trobada en les excavacions de Pechina (Almeria), que es pot datar de la segona meitat del segle x i principi del segle xi (Flores Escobosa i Muñoz Martín, 2009: fig. 25-29), considerada producció d’Almeria (Flores Escobosa, 2011: 11). En conclusió, i en vista de la unitat formal d’estes peces ceràmiques i de les temàtiques específiques, és fàcil pensar que, en contra de la nostra primera impressió (Azuar Ruiz, 2012: 65-66), es tracta d’una producció andalusina, de la primera meitat del segle xi, amb distints focus de producció que, en el cas de les ceràmiques descobertes a València, correspondrien a exemplars provinents de les terrisseries de Dénia i amb una distribució geogràfica clarament valenciana i mediterrània.

una franja epigráfica, delineada en manganeso y rellena en verde sobre fondo melado (Gisbert Santonja, 2000: 33). Otros ejemplares de esta producción se han hallado en el Castellar de Alcoi (Alicante) (Azuar Ruiz, 1989: 150, fig. 73); en Lorca (Murcia), con una franja pseudo-epigráfica y datado entre los siglos x-xi (Navarro Palazón, 1986: 43, núm. 82); en las excavaciones del castillo de Setefilla (Lora del Río, Córdoba), decorado con un motivo vegetal y de una cronología contextual del siglo xi (Kirchner, 1990: 63, fig. 4), y entre las producciones cerámicas halladas en las excavaciones de la ciudad de Sevilla (Valor Piechotta y Lafuente Ibáñez, 2018: 209, fig. 12). A todos ellos habría que añadir el ataifor aparecido en las excavaciones de Pechina (Almería), que se fecharía en la segunda mitad del siglo x y principios del siglo xi (Flores Escobosa y Muñoz Martín, 2009: figs. 25-29), considerado como producción almeriense (Flores Escobosa, 2011: 11). En conclusión, y a la vista de la unidad formal de estas cerámicas y de sus específicas temáticas, resulta fácil deducir que, en contra de nuestra primera impresión (Azuar Ruiz, 2012: 65-66), estamos ante una producción andalusí, de la primera mitad del siglo xi, con distintos focos de producción que, en el caso de las cerámicas halladas en València, corresponderían a ejemplares procedentes de los alfares de Dénia y de una geografía de distribución claramente valenciano-mediterránea.

131

b) Safes en verd i manganés Una altra de les produccions són les safes dels tipus 1-G i 1-M, que pràcticament responen al mateix tipus de casquet esfèric, peu anular, parets corbes i obertes, i vores lleugerament exvasades o regruixades (Gisbert Santonja, 2000: 22), però que se’n diferencia pels temes decoratius. Les primeres tenen motius zoomorfs de gaseles o llebres (Gisbert Santonja, 2000: 42-45, núm. 3-4) o geomètrics i epigràfics (Gisbert Santonja, 2000: 30-41), i el segon tipus es caracteritza per la presència de motius centrats esquemàtics simples: estreles, fulles o cercles (Gisbert Santonja, 2000: 46-53, núm. 5-9) que serien els més documentats a València i d’una cronologia similar.

2. Les produccions ceràmiques importades del Mediterrani islàmic En el transcurs de quasi mig segle d’intervencions arqueològiques a la ciutat de València, s’hi han trobat un important nombre de peces ceràmiques que responen a diverses produccions procedents de l’Extrem Orient, de l’Egipte fatimita i Ifrīqiya, i del Magrib dels berbers zirís. Documents materials indiscutibles de les relacions o els contactes i els intercanvis comercials o casuals de la taifa de València amb els ports del Mediterrani islàmic. 2.1. Produccions ceràmiques en verd i manganés de la Qal‘a Banū Ḥammād És d’esta ciutat, fundada l’any 1007-1008 pels Banū Ḥammād, berbers que van ser autoritzats pels zirís de Qayrawān, l’activitat economicocomercial de la qual va durar

b) Ataifores en verde y manganeso Otra de las producciones son los ataifores de los tipos 1-G y 1-M, que prácticamente responden al mismo tipo de casquete esférico, pie anular, paredes curvas y abiertas, y bordes ligeramente exvasados o regruesados (Gisbert Santonja, 2000: 22), pero que se diferencian por su temática decorativa. Los primeros presentan motivos zoomorfos de gacelas o liebres (Gisbert Santonja, 2000: 42-45, núms. 3-4) o geométricos y epigráficos (Gisbert Santonja, 2000: 30-41), y el segundo tipo se caracteriza por la presencia de motivos centrados esquemáticos simples: estrellas, hojas o círculos (Gisbert Santonja, 2000: 46-53, núms. 5-9), que serían los más documentados en València y de una cronología similar.

2. Las producciones cerámicas importadas del Mediterráneo islámico En el transcurso de casi medio siglo de intervenciones arqueológicas en la ciudad de València se han hallado un importante número de ejemplares de cerámicas que responden a diversas producciones procedentes del lejano Oriente, del Egipto fatimí e Ifrīqiya, y del Magreb de los bereberes ziríes. Documentos materiales indiscutibles de las relaciones o contactos e intercambios comerciales o casuales de la taifa de València con los puertos del Mediterráneo islámico. 2.1. Producciones cerámicas en verde y manganeso de la Qal‘a Banū Ḥammād De esta ciudad, fundada en el año 1007-1008 por los Banū Ḥammād, bereberes que fueron autorizados por los ziríes de Qayrawān, cuya actividad económico-comercial apenas 132

tot just vuitanta anys, entre 1010 i 1090 (Golvin, 1965; Amara, 2001; Aissani i Amara, 2015), que s’ha documentat a la ciutat de València i fins ara una nombrosa presència de safes de gran dimensió, de peu anular, parets corbes i vora lleugerament exvasada, amb una decoració de motius vegetals enclosos en cercles amb fons de línies paral·leles (Golvin, 1980; Azuar Ruiz, 2012: 68-70), estudiats i publicats per Josep V. Lerma (1987: 342-343, fig. 9) (fig. 3). La presència d’estes safes, integrades en una àmplia geografia costanera, es constata a Menorca, Mallorca, Eivissa, Dénia, Alacant, Cartagena i Almeria, i arriba a l’estret a Ceuta. És a dir, un ampli mercat per a esta producció ceràmica hammadita, que abasta el sud del Mediterrani occidental, des de les illes Balears fins a l’estret, on, amb tota seguretat, la taifa de Dénia i les Balears va tindre el paper de centre redistribuïdor per a la Península d’esta ceràmica importada, en un context cronològic de la segona meitat del segle xi, prorrogable fins a principi del segle xii, i coincidint amb els últims anys de vida de la Qal‘a Banū Ḥammād i de la taifa de les illes Balears (Azuar Ruiz, 2014: 226-227; 2018a: 264-266). 2.2 Ceràmiques en verd i manganés d’Ifrīqiya o d’imitació qayrawānī Ens referim a la producció d’una sèrie de safes de gran dimensió, molt similars a les anteriors, però que es diferencien d’aquelles per la unitat formal, ja que totes són de parets corbes, amb repeu anular en la base i vora exvasada de lleugera secció triangular. Decorativament es caracteritzen per la presència, en este cas, d’«escenes amb motius zoomorfs» (Azuar Ruiz, 2012: 70-74). Esta producció està documentada a la

duró unos ochenta años, entre 1010 y 1090 (Golvin, 1965; Amara, 2001; Aissani y Amara, 2015), se ha documentado en la ciudad de València y hasta el momento una numerosa presencia de ataifores de gran formato, de pie anular, paredes curvas y borde ligeramente exvasado, con una decoración de motivos vegetales encerrados en círculos con rellenos de líneas paralelas (Golvin, 1980; Azuar Ruiz, 2012: 68-70) que fueron estudiados y publicados por Josep V. Lerma (1987: 342-343, fig. 9) (fig. 3). Estos ataifores aparecen en una amplia geografía costera, pues se constata su presencia en Menorca, Mallorca, Ibiza, Dénia, Alicante, Cartagena y Almería, y llega al estrecho en el lugar de Ceuta. Es decir, un amplio mercado para esta producción cerámica hammadí, que abarca el sur del Mediterráneo occidental, desde las islas Baleares hasta el estrecho, en el que, con toda seguridad, la taifa de Dénia y las Baleares jugó el papel de centro redistribuidor para la Península de estas cerámicas importadas, en un contexto cronológico de la segunda mitad del siglo xi, prorrogable hasta principios del siglo xii, coincidiendo con los últimos años de vida de la Qal‘a Banū Ḥammād y de la taifa de las islas Baleares (Azuar Ruiz, 2014: 226-227; 2018a: 264-266).

2.2 Cerámicas en verde y manganeso de Ifrīqiya o de imitación qayrawānī

Nos referimos a la producción de una serie de ataifores de gran formato, muy similares a los anteriores, pero que se diferencian por su unidad formal, todos ellos son de paredes curvas, con repié anular en su base y borde exvasado de ligera sección triangular. Decorativamente se caracterizan por la presencia, en este caso, de «escenas con motivos zoomorfos» (Azuar Ruiz, 2012: 70-74). Esta producción está documentada en

133

ciutat de València, d’on procedixen diversos fragments, i en concret un, amb un motiu que pot vincular-se a la producció de peces ceràmiques amb escenes de zoomorfs (Lerma, 1987: 342, fig. 3-8), com l’exemplar núm. 2 de l’església de San Zeno d’Itàlia, en què les anàlisis metal·logràfiques van constatar la similitud morfològica de la pasta, de color clar, amb els exemplars de Mértola (Portugal) i el que van trobar a Dénia (Berti i Mannoni, 1997: 435). La presència d’esta producció està documentada a Mértola, Silves, València, Cartagena i Almeria (Azuar Ruiz, 2012: 70-74). Ara bé, les anàlisis de pasta efectuades a la peça trobada a Mértola anul·len qualsevol possibilitat que siga de la regió de Tunísia, i reforcen la hipòtesi d’una procedència de l’àrea de Màlaga o del sud de Portugal (Gómez Martínez, 2003: 654; 2014: 230). L’origen o hipòtesi de procedència d’algun obrador de l’Algarve es reforça amb l’aparició de l’extraordinari conjunt del raval de Sil-

la ciudad de València, de donde proceden varios fragmentos, y en concreto uno, con un motivo que puede vincularse a la producción de cerámicas con escenas de zoomorfos (Lerma, 1987: 342, figs. 3-8), como el ejemplar núm. 2 de la iglesia de San Zeno de Italia, cuyos análisis metalográficos constataron la similitud morfológica de su pasta, de color claro, con la de los ejemplares de Mértola (Portugal) y el aparecido en Dénia (Berti y Mannoni, 1997: 435). La presencia de esta producción está documentada en Mértola, Silves, València, Cartagena y Almería (Azuar Ruiz, 2012: 70-74). Ahora bien, los análisis de pasta efectuados a la pieza encontrada en Mértola anulan cualquier posibilidad de que la misma fuera de la región de Túnez, y refuerzan la hipótesis de una procedencia del área de Málaga o del sur de Portugal (Gómez Martínez, 2003: 654; 2014: 230). El origen o hipótesis de procedencia de algún taller del Algarbe viene reforzada por la aparición del extraordinario conjun-

134

ves (Gonçalves, 2010: 30), a imitació de la ceràmica de Qayrawān, o en altres obradors o centres terrissers d’al-Àndalus, com podria ser el de la mateixa Dénia (Azuar Ruiz, 2012: 73), així com la troballa de l’extraordinària safa de la nau (Gisbert Santonja, 1998; 2003), de clara influència nord-africana (Gisbert Santonja, 2018). L’aparició d’estos exemplars en zones costaneres confirma la continuïtat de la ruta transcultural entre al-Àndalus i la República de Pisa, a través de la taifa de Dénia-Mallorca, en un context de final del segle xi o primera meitat del segle xii, ja en època almoràvit (Azuar Ruiz, 2014; 2018a; 2018b). 2.3. La ceràmica daurada fatimita d’Egipte Va ser Josep V. Lerma qui per primera vegada identificà i donà a conéixer l’existència de cinc fragments de ceràmica daurada que procedien de l’excavació de la sitja iv del carrer de la Mar, peces que va identificar com de producció ceràmica fatimita procedent d’Egipte i d’una cronologia dels segles x-xi (Lerma, 1987: 339341, fig. 1, núm. 1-5) (fig. 4). Entre estes ceràmiques es va constatar la presència de tres exemplars amb decoració d’esgrafiat que Juan Zozaya (1993: 121, fig. 4a-c) va identificar més tard en el seu documentat estudi sobre la presència d’esta producció ceràmica a la Península i en què donava a conéixer, entre d’altres, el fragment de safa trobat a Almenara (Castelló), facilitat per A. Bazzana, amb decoració epigràfica en la vora i que va considerar del segle xi (Zozaya Stabel-Hansen, 1993: 121, fig. 3k).

Figura 3: Fragments de safes trobades a València. A l’esquerra, de la Qal‘a Banū Ḥammād, i a la dreta d’Ifrīqiya o d’imitació qayrawānī

to del arrabal de Silves (Gonçalves, 2010: 30), a imitación de la cerámica de Qayrawān, o en otros talleres o centros alfareros de al-Ándalus, como podría ser el de la misma Dénia (Azuar Ruiz, 2012: 73), tras el hallazgo del extraordinario ataifor de la nave (Gisbert Santonja, 1998; 2003), de clara influencia norteafricana (Gisbert Santonja, 2018). La aparición de estos ejemplares en zonas costeras confirma la continuidad de la ruta transcultural entre al-Ándalus y la República de Pisa, a través de la taifa de Dénia-Mallorca, en un contexto de fines del siglo xi o primera mitad del siglo xii, ya en época almorávide (Azuar Ruiz, 2014; 2018a; 2018b). 2.3. La cerámica dorada fatimí de Egipto Fue Josep V. Lerma quién por primera vez identificó y dio a conocer la existencia de cinco fragmentos de cerámica dorada procedentes de la excavación del silo iv de la calle del Mar, que identificó como producción cerámica fatimí procedente de Egipto y de una cronología de los siglos x-xi (Lerma, 1987: 339-341, fig. 1, núms. 1-5) (fig. 4). Entre estas cerámicas se constató la presencia de tres ejemplares con decoración de esgrafiado que fueron identificadas posteriormente por Juan Zozaya (1993: 121, figs. 4a-c) en su documentado estudio sobre la presencia de esta producción cerámica en la Península, y en el que daba a conocer, entre otros, el fragmento de ataifor aparecido en Almenara (Castellón), facilitado por A. Bazzana, con decoración epigráfica en el borde y al que consideró como del siglo xi (Zozaya Stabel-Hansen, 1993: 121, fig. 3k).

135

Fa poc, la investigadora A. Heidenreich realitzà un minuciós estudi, que plasmà en la seua tesi doctoral Islamische importkeramik des hohen Mittelalters auf der Iberischen Halbinsel (2007), el primer registre del qual es va veure ampliat més tard (Heidenreich, 2012) amb la incorporació, entre altres, de les troballes provinents de les excavacions a l’alcassaba d’Onda (Pérez Asensio i Estall i Poles, 2012). Heidenreich identificà dèneu grups, entre els quals, el grup viii estaria compost per 18 peces, quasi íntegrament concentrades a la ciutat de València i un exemplar a Medinaceli (Sòria), caracteritzat per bols de mitjana grandària, enquadrables en el grup formal dels platets de perfil en S. Es tracta de ceràmiques daurades amb esgrafiat, amb una decoració de motius antropomorfs, zoomorfs i de vaixells, d’una cronologia contextual arqueològica de final del segle xi i principi del xii, relacionades directament amb les produccions considerades com d’època del califa al-Mustanṣir (1035-1094) (Heidenreich, 2007: 257). Del mateix període serien les peces de ceràmica daurada trobades a l’alcassaba d’Onda, però no serien d’importació, sinó produccions locals d’alguna terrisseria de Saragossa o de la vall de l’Ebre a imitació de les fatimites (Heidenreich, 2012: 288-289).

Figura 4: Ceràmiques daurades procedents de l’excavació de la sitja iv del carrer de la Mar a València

Recientemente, la investigadora A. Heidenreich realizó un minucioso estudio, que plasmó en su tesis doctoral Islamische importkeramik des hohen Mittelalters auf der Iberischen Halbinsel (2007), cuyo primer registro se vio ampliado posteriormente (Heidenreich, 2012) con la incorporación, entre otros, de los hallazgos provenientes de las excavaciones en la alcazaba de Onda (Pérez Asensio y Estall i Poles, 2012). Heidenreich identificó diecinueve grupos, entre los cuales, el grupo viii estaría compuesto por 18 piezas, casi en su totalidad concentradas en la ciudad de València y un ejemplar en Medinaceli (Soria), caracterizado por cuencos de tamaño medio, encuadrables en el grupo formal de las jofainas de perfil en S. Se trata de cerámicas doradas con esgrafiado, con una decoración de motivos antropomorfos, zoomorfos y de barcos, de una cronología contextual arqueológica de fines del siglo xi y principios del xii, relacionadas directamente con las producciones consideradas como de época del califa al-Mustanṣir (10351094) (Heidenreich, 2007: 257). Del mismo período serían las cerámicas doradas halladas en la alcazaba de Onda, aunque no de importación, sino producciones locales de algún alfar de Zaragoza o del valle del Ebro a imitación de las fatimíes (Heidenreich, 2012: 288-289).

136

2.4. Importació de porcellanes xineses a través dels ports de l’Egipte fatimita És de València d’on procedix un interessant conjunt de cinc fragments de bol, dos dels quals són de porcellana blanca, de perfil en S o sinuós i segurament de base plana, lleugerament còncava, com l’exemplar d’Almeria, d’una cronologia contextual arqueològica del segle xi (Heidenreich, 2001: 331-332; 2007: 379, núm. Va 45-46, làm. 60). A més d’estes peces, cal ressaltar el caràcter excepcional de dos fragments de ceràmica celadont, un dels quals es va trobar a les excavacions de la plaça de Cisneros (Lerma, 2000: 35, núm. 75) (fig. 5), amb decoració esgrafiada sota coberta de tipus vegetal i parets amb decoració excisa, del tipus Yueh d’una cronologia d’origen dels segles ix-x, i del segle xi contextual (Heidenreich, 2007: 379, núm. Va 47-48, làm. 60). Caldria sumar a estes peces un fragment de porcellana blava, que procedix també de València i de cronologia baixmedieval (Heidenreich, 2007: 380, núm. Va 49).

Figura 5: Celadont procedent de l’excavació de la plaça de Cisneros a València

2.4. Importación de porcelanas chinas a través de los puertos del Egipto fatimí De València procede un interesante conjunto de cinco fragmentos de cuenco, dos de ellos de porcelana blanca, de perfil en S o sinuoso y seguramente de base plana, ligeramente cóncava, como el ejemplar de Almería, de una cronología contextual arqueológica del siglo xi (Heidenreich, 2001: 331-332; 2007: 379, núms. Va 45-46, lám. 60). Junto a estas piezas, es de resaltar el carácter excepcional de dos fragmentos de cerámica celadón, uno de ellos encontrado en las excavaciones de la plaza Cisneros (Lerma, 2000: 35, núm. 75) (fig. 5), con decoración esgrafiada bajo cubierta de tipo vegetal y paredes con decoración excisa, del tipo Yueh de una cronología de origen de los siglos ix-x, y del siglo xi contextual (Heidenreich, 2007: 379, núms. Va 47-48, lám. 60). A estos habría que sumar un fragmento de porcelana azul, procedente también de València y de cronología bajo-medieval (Heidenreich, 2007: 380, núm. Va 49).

137

Del castell de Cullera, al sud de València, provenen dos fragments de vora de bol de porcellana blanca, possiblement de la dinastia T’ang-Zeit (segle x) i d’una cronologia contextual del segle xi (Heidenreich, 2007: 328-329, núm. Cu 8-9). En resum, estaríem parlant de la presència d’exemplars de producció ceràmica del tipus Yueh, com els de València, d’una cronologia d’origen dels segles ix-x i, per tant, de la dinastia T’ang, als quals s’afegiria el gruix de porcellanes en blanc, trobades a València i Cullera, considerades com de la dinastia T’ang (Heidenreich, 2007: 256) o Song, a partir de l’any 960 (Zozaya Stabel-Hansen, 1993). En conjunt, tots han aparegut en contextos arqueològics de ple segle xi i la majoria clarament vinculats a l’àmbit mediterrani de les taifes de València i Almeria (Heidenreich, 2007: 256).

3. Les safes i platets d’època taifal a València La revisió de les formes obertes, com les safes o els platets, destinades a la presentació d’aliments, ja siguen sòlids, o líquids en els platets més menuts, trobats en el transcurs de les excavacions efectuades en diversos indrets de la ciutat de València, ens aporta una sèrie de dades de gran interés pel que fa als aspectes formals o decoratius i, sobretot, contribuïxen a la construcció i al debat de la història de la taifa de València descrita en les fonts àrabs i llatines. En primer lloc, s’aprecia, de forma general, que el tipus bàsic de les safes procedents dels obradors locals o del mateix complex terrisser de Dénia, que proveïxen la ciutat de València i d’una cronologia de la primera meitat del segle xi, respon a una

Del castillo de Cullera, al sur de València, provienen dos fragmentos de borde de cuenco de porcelana blanca, posiblemente de la dinastía T’ang-Zeit (siglo x) y de una cronología contextual del siglo xi (Heidenreich, 2007: 328-329, núms. Cu 8-9). En resumen, estaríamos hablando de la presencia de ejemplares de producción cerámica del tipo Yueh, como los de València, de una cronología de origen de los siglos ix-x, y por tanto, de la dinastía T’ang, a los que se añadiría el grueso de porcelanas en blanco, encontradas en València y Cullera, consideradas como de la dinastía T’ang (Heidenreich, 2007: 256) o Song, a partir del 960 (Zozaya Stabel-Hansen, 1993). En conjunto, todos ellos han aparecido en contextos arqueológicos de pleno siglo xi y en su mayoría claramente vinculados al ámbito mediterráneo de las taifas de València y Almería (Heidenreich, 2007: 256).

3. Los ataifores y jofainas de época taifa en València La revisión de las formas abiertas, como serían los ataifores o las jofainas, destinadas a la presentación de alimentos, ya sean sólidos, o líquidos en las jofainas de menor tamaño, encontrados en el transcurso de las excavaciones llevadas a cabo en diversos lugares de la ciudad de València, nos aporta una serie de datos de gran interés en cuanto se refiere a sus aspectos formales o decorativos y, sobre todo, contribuyen a la construcción y al debate de la historia de la taifa de València descrita en las fuentes árabes y latinas. En primer lugar, se aprecia, de forma general, como el tipo básico de los ataifores procedentes de los talleres locales o del mismo complejo alfarero de Dénia, que abastecían a la ciudad de València y de una cronología de la primera mitad del siglo xi, res-

138

lleugera evolució de la safa califal, amb la presència dels peus anulars i mantenint les parets corbes i les vores lleugerament regruixades, com es pot apreciar en les produccions locals de safes esmaltades en verd i manganés sobre blanc o en verd i manganés sobre fons melat. Per contra, les safes d’importació, ja siguen procedents de les terrisseries de Mallorca o de la Qal‘a Banū Ḥammād, presenten com a novetat les parets trencades i la vora recta, pròpies del tipus ii de la classificació de G. Rosselló i, com ell deia, de precedents nord-africans i orientals, d’una cronologia de ple segle xi (Roselló Bordoy, 1978: 143), que s’introduiran progressivament a la Península en els repertoris del segle xi i desapareixeran bruscament coincidint amb el final de les taifes. A la fi del segle xi i les dècades inicials del segle xii, almenys fins a la conquesta de l’illa de Mallorca portada a terme per catalans, pisans i provençals en 1114-1115 (Rosselló Bordoy, 1968: 57 i seg.; Guichard, 2001: 82-84), assistim a la penetració de les grans safes de peu anular, parets obertes, corbes i altes, amb vores exvasades de secció triangular, de clara influència nord-africana, que seran la base formal de les safes del tipus iii de la classificació de G. Rosselló (1983). Quant a la tècnica decorativa de les safes, és evident que la producció dominant és la del verd i manganés sobre coberta blanca, de clara tradició califal, encara que de ple segle xi, present en les produccions dels obradors de Dénia, de Mallorca o de la mateixa Qal‘a Banū Ḥammād. No obstant això, es comprova un canvi evident en la temàtica decorativa, amb l’aparició de temes zoomorfs o aviformes, de clara remembrança califal, en ponde a una ligera evolución del ataifor califal, con la presencia de los pies anulares y manteniendo las paredes curvas y los bordes ligeramente regruesados, como se aprecia en las producciones locales de ataifores esmaltados en verde y manganeso sobre blanco o en verde y manganeso sobre fondo melado. Por el contrario, los ataifores de importación, ya sean procedentes de los alfares de Mallorca o de la Qal‘a Banū Ḥammād, presentan como novedad las paredes quebradas y el borde recto, propias del tipo ii de la clasificación de G. Rosselló y, como él decía, de precedentes norteafricanos y orientales, de una cronología de pleno siglo xi (Rosselló Bordoy, 1978: 143), que se introducirán progresivamente en la Península en los repertorios del siglo xi y desaparecerán bruscamente coincidiendo con el final de las taifas. A finales del siglo xi y las décadas iniciales del siglo xii, por lo menos hasta la conquista de la isla de Mallorca llevada a cabo por catalanes, pisanos y provenzales en el 1114-1115 (Rosselló Bordoy, 1968: 57 y ss.; Guichard, 2001: 82-84), asistimos a la penetración de los grandes ataifores de pie anular, paredes abiertas, curvas y altas, con bordes exvasados de sección triangular, de clara influencia norteafricana, que serán la base formal de los ataifores del tipo iii de la clasificación de G. Rosselló (1983). En cuanto a la técnica decorativa de los ataifores, es evidente que la producción dominante es la del verde y manganeso sobre cubierta blanca, de clara tradición califal, aunque de pleno siglo xi, presente en las producciones de los talleres de Dénia, de Mallorca o de la misma Qal‘a Banū Ḥammād. Sin embargo, se comprueba un cambio evidente en la temática decorativa, con la aparición de temas zoomorfos o avimorfos, de clara remem139

la producció de Dénia, en què també trobem sèries amb motius esquemàtics que seran desplaçats per la generalització dels temes fitomorfs o de composicions geomotricovegetals, com s’aprecia en les safes de la producció mallorquina o en la dels hammadites, d’un àmbit cronològic de la segona meitat del segle xi, en la qual s’emmarca l’excepcional producció de la sèrie de safes amb presència de naus, com les de Dénia-Mallorca (Rosselló Bordoy, 1993; Azuar Ruiz, 2014: 214-215; 2018a: 255; 2018b: 11). Cal ressenyar que a final del segle xi, segons es constata en l’estratigrafia arqueològica, apareixeran les composicions complexes o escenes de zoomorfs i aviformes en les produccions en verd i manganés andalusines, a imitació de la ceràmica considerada com de Qayrawān o de Tunísia (Azuar Ruiz, 2012; Gisbert Santonja, 2018), així com de nou el tema de la nau, com podem observar en l’extraordinària safa descoberta en les excavacions de Dénia (Gisbert Santonja, 1998). Una altra tècnica decorativa és el verd i manganés sobre coberta melada, present en la producció de la terrisseria de Dénia. Encara que d’inspiració raqqādí, del segle ix, el context d’aparició en els jaciments andalusins és molt posterior, de la primera meitat del segle xi (Azuar Ruiz, 2012: 74-75), i en formes similars a la safa de tipus i (Rosselló Bordoy, 1978), amb motius vegetals a imitació de les produccions coetànies en verd i manganés. Finalment, cal fer esment de l’aparició excepcional a la ciutat de València de ceràmiques daurades amb esgrafiat, clarament fatimites i procedents d’Egipte i d’un context arqueològic de final del segle xi. Certament, la presència considerable d’estes

branza califal, en la producción de Dénia, en donde también hallamos series con motivos esquemáticos que serán desplazados por la generalización de los temas fitomorfos o de composiciones geométrico-vegetales, como se aprecia en los ataifores de la producción mallorquina o en la de los hammadís, en un ámbito cronológico de la segunda mitad del siglo xi, en la que se enmarca la excepcional producción de la serie de ataifores con presencia de naves, como los de Dénia-Mallorca (Rosselló Bordoy, 1993; Azuar Ruiz, 2014: 214-215; 2018a: 255; 2018b: 11). Hay que reseñar como a finales del siglo xi, según se constata en la estratigrafía arqueológica, aparecen las composiciones complejas o escenas de zoomorfos y aviformes en las producciones en verde y manganeso andalusíes de imitación de las cerámicas consideradas como de Qayrawān o de Túnez (Azuar Ruiz, 2012; Gisbert Santonja, 2018), así como de nuevo el tema de la nave, como podemos observar en el extraordinario ataifor encontrado en las excavaciones de Dénia (Gisbert Santonja, 1998). Otra técnica decorativa es el verde y manganeso sobre cubierta melada, presente en la producción del alfar de Dénia. Aunque de inspiración raqqādí, del siglo ix, su contexto de aparición en los yacimientos andalusíes es muy posterior, de la primera mitad del siglo xi (Azuar Ruiz, 2012: 74-75), y en formas similares a las del ataifor tipo i (Rosselló Bordoy, 1978), con motivos vegetales a imitación de las producciones en verde y manganeso coetáneas. Por último, tenemos que mencionar la aparición excepcional en la ciudad de València de cerámicas doradas con esgrafiado, claramente fatimíes y procedentes de Egipto y de un contexto arqueológico de fines del siglo xi. Ciertamente la importante presencia

140

peces, i quasi de forma exclusiva a la ciutat de València, sorprén perquè no tenim cap notícia documental que la taifa de València tinguera relacions amb els fatimites d’Egipte, com sí que passava amb les taifes de Dénia i Almeria. Així mateix, per les fonts només tenim constància que València exportava quermes tintori i safrà (Vallvé, 1982; 1986), però no sembla documentalment un centre exportador de productes o vinculat a les rutes del mercat mediterrani. No obstant això, l’aparició d’estes peces ceràmiques és una prova irrefutable d’estos desconeguts contactes amb el món fatimita, ja siga de forma directa o a través dels ports zirís de la Qal‘a Banū Ḥammād o a través del port de Palerm de l’illa de Sicília. En este sentit, podríem entendre l’aparició de numerari fatimita d’or, ja siguen dinars o, sobretot, rubā‘as o quarts de dinar, en els tresors del carrer de Santa Elena de València, amb més de set-centes monedes fatimites (Canto García et al., 2005; Ruiz Zapatero, 2017: 252) (fig. 6) i del carrer Jabonerías a Múrcia, amb un quart de miler de monedes d’or, en els quals es comprova l’ascens d’estes monedes a partir del califa alẒāhir (1022-1035), i sobretot sota el govern d’al-Mustanṣir (1036-1094). L’encunyació d’estes monedes sembla respondre, per la quantitat, a un període comprés entre el segon i el tercer quart del segle xi, amb una cronologia de les ocultacions en els primers anys de l’últim terç del segle (Doménech Belda, 2016: 223-224) i procedents la major part de la seca de Ṣiqiliyya (Palerm, Sicília), sota el govern del califa al-Mustanṣir, que decau o desapareix després de la conquesta definitiva de Sicília l’any 1071 a càrrec dels normands (Doménech Belda, 2016: 218-219).

de estas cerámicas, y casi de forma exclusiva en la ciudad de València, sorprende cuando no tenemos noticia documental alguna de que la taifa de València tuviera relaciones con los fatimíes de Egipto, como así sucede con las taifas de Dénia o de Almería. A la vez, por las fuentes solo tenemos constancia de que València exportaba quermes tintóreo y azafrán (Vallvé, 1982; 1986), pero no parece documentalmente un centro exportador de productos o vinculado a las rutas del mercado mediterráneo. Sin embargo, la aparición de estas cerámicas es una prueba irrefutable de estos desconocidos contactos con el mundo fatimí, ya sea de forma directa o a través de los puertos ziríes de la Qal‘a Banū Ḥammād o a través del puerto de Palermo de la isla de Sicilia. En este contexto, podríamos entender la aparición de numerario fatimí de oro, ya sean dinares o, sobre todo, rubā‘as o cuartos de dinar, en los tesoros de la calle Santa Elena de València, con más de setecientas monedas fatimíes (Canto García et al., 2005; Ruiz Zapatero, 2017: 252) (fig. 6) y de la calle Jabonerías en Murcia, con un cuarto de millar de monedas de oro, en los que se comprueba el ascenso de estas monedas a partir del califa al-Ẓāhir (1022-1035), y sobre todo bajo el gobierno de al-Mustanṣir (1036-1094). Las acuñaciones de estas monedas parecen responder, por su cantidad, a un período comprendido entre el segundo y el tercer cuarto del siglo xi, con una cronología de las ocultaciones en los primeros años del último tercio del siglo (Doménech Belda, 2016: 223-224) y procedentes en su mayor parte de la ceca de Ṣiqiliyya (Palermo, Sicilia) y bajo el gobierno del califa al-Mustanṣir, que decae o desaparece tras la conquista definitiva de Sicilia en el 1071 a cargo de los normandos (Doménech Belda, 2016: 218-219). 141

L’arribada d’estes produccions fatimites, considerades arqueològicament com de final del segle xi, potser siguen coetànies dels atresoraments o ocultacions d’estos tresors fatimites en el tercer quart del segle xi, coincidint amb els últims anys d’estabilitat de la taifa amirita, sota ‘Abd al-Azīz al-Mansūr i el seu fill, i abans dels anys convulsos de l’annexió a la taifa del sobirà al-Ma’mūn de Toledo i, al nostre parer, abans de la conquesta de la ciutat de València pel Cid.

La llegada de estas producciones fatimíes, consideradas arqueológicamente como de fines del siglo xi, quizás sean coetáneas de las tesaurizaciones u ocultaciones de estos tesoros fatimíes en el tercer cuarto del siglo xi, coincidiendo con los últimos años de la estabilidad de la taifa amirí, bajo ‘Abd al-Azīz al-Mansūr y su hijo, y antes de los años convulsos de su anexión a la taifa del soberano al-Ma’mūn de Toledo y, en nuestra opinión, con anterioridad a la conquista del Cid de la ciudad de València.

Figura 6: Tresor del carrer de Santa Elena de València

142

BIBLIOGRAFIA Aissani, Djamil; Amara, Allaoua (2015). «Qal‘a des Bani Ḥammād: première capitale du royaume berbère des Hammadides (xie siècle)». Encyclopédie berbère [París; Lovaina], núm. 37-39, p. 6642-6658. Amara, Allaoua (2001). «La Qal‘a des Banī Ḥammād: l’histoire d’un déclin». Archéologie islamique [París], núm. 11, p. 91-110. Azuar Ruiz, Rafael (1989). Denia islámica: Arqueología y poblamiento. Alacant: Diputación Provincial de Alicante. Instituto de Cultura «Juan Gil-Albert».

— (2005). «Una necesaria revisión de las cerámicas andalusíes halladas en Italia». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 12, núm. 1, p. 175-199. — (2012). «Cerámicas en “verde y manganeso”, consideradas norteafricanas, en al-Andalus (ss. x-xi dc)». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 19, p. 59-90. — (2014). «La Taifa de Denia y el mercado mediterráneo del siglo xi». A: Zozaya Stabel-Hansen, Juan; Kurtz Schaefer, Guillermo S. [ed.]. BATALIÚS III. Estudios sobre el reino aftasí: Remembranza de un Ciclo de Conferencias tenido en Badajoz. Badajoz: Gobierno de Extremadura. Consejería de Educación y Cultura: Ayuntamiento de Badajoz, p. 219-234. — (2018a). «Arqueología de la taifa talasocrática de Denia y el Mediterráneo». A: Sarr, Bilal [ed.]. Ṭawā’if. Historia y Arqueología de los reinos de taifas (siglo xi). Granada: Alhulia, p. 243-272. (Alborao; 2) — (2018b). «Arqueología de las relaciones entre las taifas de al-Andalus y las repúblicas italianas en el siglo xi». eHumanista [Santa Bárbara], núm. 38, p. 1-23. Berti, Graziella; García Porras, Alberto (2006). «A propósito de “Una necesaria revisión de las cerámicas andalusíes halladas en Italia”». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 13, núm. 1, p. 155-195. Berti, Graziella; Mannoni, Tiziano (1997). «Céramiques de l’Andalousie décorées en “verde y manganeso” parmi les “bacini” de Pise de la fin du xe siècle». A: Démians d’Archimbaud, Gabrielle [dir.]. La Céramique Médiévale en Méditerranée: Actes du VIe Congrès de l’AIECM2: Aix-en-Provence (13-18 novembre 1995). Ais de Provença: Narration, p. 435-437. Berti, Graziella; Rosselló Bordoy, Guillermo; Tongiorgi, Ezio (1986). «Alcuni bacini ceramici di Pisa e la corrispondente produzioni di Maiorca nel secolo xi». Archeologia Medievale [Florència], núm. 13, p. 97-116. [Publicat el mateix any en la col·lecció Trabajos del Museo de Mallorca; 43] Berti, Graziella; Tongiorgi, Liana (1981). I bacini ceramici medievali delle chiese di Pisa. Roma: L’Erma di Bretschneider. (Quaderni di cultura materiale; 3)

143

Canto García, Alberto; Casas Hervás, Inés; Ibrahim, Tawfiq; Martín Escudero, Fátima (2005). «El tesoro de época islámica de la calle Santa Elena (Valencia)». A: Ribera i Lacomba, Albert; Ripollés Alegre, Pere Pau [ed.]. Tesoros monetarios de Valencia y su entorno. València: Ajuntament de València, p. 177-196. Coll Conesa, Jaume (2006). «La ceràmica islàmica dels segles xiii-xiv: Les restes d’una cultura». A: I Jornades de Recerca Històrica de Menorca. La Manūrqa de Sa‘īd Ibn Ḥakam, un país islàmic a Occident. [Ciutadella]: Cercle Artístic, p. 115-149. (Publicacions des Born; 15-16) Doménech Belda, Carolina (1992). «Les encunyacions monetàries a la taifa amirita de València». A: La producción y circulación de moneda en Sharq al-Andalus durante las primeras taifas (404-478 / 1013-1085): Actas del VI Encuentro de Estudios Numismáticos. Barcelona: Asociación Numismática Española; Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, p. 43-64. (Gaceta Numismática; 105-106; Rubartayr / Reverter; 0) — (2003). Dinares, dirhames y feluses. Circulación monetaria islámica en el País Valenciano. Alacant: Universidad de Alicante. — (2016). «Fatimíes y taifas: la moneda de oro fatimí en al-Andalus». Al-Qantara: Revista de estudios árabes [Madrid], vol. 37, fasc. 2, p. 199-232. Flores Escobosa, Isabel (2011). «La fabricación de cerámica islámica en Almería: la loza dorada». Tudmīr: Revista del Museo de Santa Clara [Múrcia], núm. 2, p. 9-28. Flores Escobosa, Isabel; Muñoz Martín, Mª del Mar (2009). «Almería y su producción cerámica verde y manganeso». A: Zozaya Stabel-Hansen, Juan; Retuerce Velasco, Manuel; Hervás Herrera, Miguel Ángel; Juan García, Antonio de [ed.]. Actas del VIII Congreso Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo: Ciudad Real-Almagro, del 27 de febrero al 3 de marzo de 2006. Ciudad Real: Asociación Española de Arqueología Medieval, vol. 2, p. 1063-1069. Gisbert Santonja, Josep A. (1998). «53. Safa amb nau». A: Miquel, Marina; Sala, Margarida [coord.]. L’islam i Catalunya: Catàleg. [S. l.]: Institut Català de la Mediterrània: Museu d’Història de Catalunya: Lunwerg, p. 68-69. — (2000). Cerámica califal de Dénia. Alacant: Universitat d’Alacant. — (2003). «La producción cerámica en Daniya —Dénia— en el siglo xi». A: Abraços, Helder; Diogo, João Manuel [coord.]. Actas das 3.as Jornadas de Cerâmica Medieval e Pós-Medieval: Métodos e resultados para o seu estudo: Tondela, 28 a 31 de outubro de 1997. Porto: Câmara Municipal de Tondela, p. 61-77. — (2018). «Cerámicas del siglo xi, presentes en la Qal‘a de los Banū Ḥammād (Argelia) y procedentes del entorno de Cairauán, Sabra y Cartago (Túnez), en Denia y en al-Andalus. Grupos 1 y 2». A: Sarr, Bilal [ed.]. Ṭawā’if. Historia y Arqueología de los reinos de taifas (siglo xi). Granada: Alhulia, p. 273-320. (Alborao; 2)

144

Golvin, Lucien (1965). Recherches archéologiques à la Qal‘a des Banū Ḥammād. París: G.-P Maisonneuve et Larose. — (1980). «Les céramiques émaillées de période hammādide Qal‘a des Banū Hammād (Algérie)». A: Démians d’Archimbaud, Mlle Gabrielle; Picon, M. Maurice [coord.]. Actes du Colloque International Nº 584: La céramique médiévale en Méditerranée occidentale xe-xve siècles: Valbonne, 11-14 septembre 1978. París: Centre National de la Recherche Scientifique, p. 203-217. Gómez Martínez, Susana (2003). «Producciones cerámicas en la Mértola Islámica». A: Bakirtzis, Ch[aralambos] [ed.]. VIIe Congrès International sur la Céramique Médiévale en Méditerranée: Thessaloniki, 11-16 Octobre 1999: Actes. Atenes: Caisse des Recettes Archéologiques, p. 653-658. — (2014). Cerámica islámica de Mértola. Mértola: Campo Arqueológico de Mértola. Gonçalves, Maria José (2010). «Objetos de troca no mediterrâneo antigo: Cerâmica “verde e manganês” de um arrabalde islâmico de Silves». Arqueologia Medieval [Porto], núm. 11, p. 25-41. Guichard, Pierre (1969). «Le peuplement de la région de Valence aux deux premiers siècles de la domination musulmane». Mélanges de la Casa de Velázquez [S. l.], núm. 5, p. 103-158. També disponible en línea a: <http://www.persee.fr/doc/ casa_0076-230x_1969_num_5_1_994> — (1976). Al-Andalus. Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente. Traducció de Nico Anochea. Barcelona: Barral. — (1987). «Crecimiento urbano y sociedad rural en Valencia a principios de la época de los reinos de taifas (siglo xi después de J.C.). Traducción y comentario de un texto de Ibn Ḥayyān». A: Estudios sobre historia medieval. Traducció del francés per Eduard J. Verger. València: Alfons el Magnànim, p. 153-174. — (2001). Al-Andalus frente a la conquista cristiana: Los musulmanes de Valencia (siglos xi-xiii). Madrid: Biblioteca Nueva; València: Universitat de València. Heidenreich, Anja (2001). «Cerámica islámica de importación en la península Ibérica». Anales de Arqueología Cordobesa [Còrdova], núm. 12, p. 323-352. — (2007). Islamische Importkeramik des hohen Mittelalters auf der Iberischen Halbinsel. Magúncia: Verlag Philipp von Zabern. — (2012). «La loza dorada temprana en el ámbito Mediterráneo y la implementación de la nueva técnica en la Península Ibérica - una aproximación». A: Remai: I Congreso Internacional de la Red Europea de Museos de Arte Islámico: Actas. Granada: Patronato de la Alhambra y Generalife; [París]: Musée du Louvre; [Londres]: Victoria and Albert Museum, p. 271-297. També disponible en línea a: <http:// www.alhambra-patronato.es/fileadmin/proceedings-conference-2012.pdf> Huici Miranda, Ambrosio (1969-1970). Historia musulmana de Valencia y su región. València: Ayuntamiento de Valencia. 3 vol.

145

Kirchner, Helena (1990). Étude des céramiques islamiques de Shadhfīlah (Setefilla, Lora del Río, Séville). Lió: Université Lyon 2. Ecole des Hautes Etudes en Sciences Sociales. Centre Interuniversitaire d’Histoire et d’Archéologie Médiévales. Lerma, Josep Vicent (1987). «Relaciones mediterráneas de la Valencia islámica: las cerámicas importadas». A: Rosselló-Bordoy, G[uillermo] [ed.]. Les Illes Orientals d’Al-Andalus i les seves relacions amb sharq al-Andalus, Magrib i Europa cristiana (ss. viii-xiii). V Jornades d’Estudis Històrics Locals. Palma de Mallorca: Institut d’Estudis Baleàrics, p. 339-358. — (2000). «Las cerámicas importadas». A: Pascual Pacheco, Josefa; Soriano Sánchez, Rafaela [coord.]. L’arqueologia fa ciutat: les excavacions de la Plaça de Cisneros. València: Ajuntament de València, p. 35-36. López Martínez de Marigorta, Eneko (2015). «Acuñaciones monetarias de al-Andalus en la primera mitad del siglo v/xi: fin de un modelo, consolidación de las emisiones regionales». Al-Qantara: Revista de estudios árabes [Madrid], vol. 36, fasc. 1, p. 69-106. Navarro Palazón, Julio (1986). La cerámica islámica en Murcia: Volumen i: Catálogo. Múrcia: Ayuntamiento de Murcia. Centro Municipal de Arqueología. Pérez Asensio, Manuel; Estall i Poles, Vicent (2012). «Primera aproximación a la cerámica dorada islámica hallada en la excavación arqueológica de la Alcazaba de Onda». A: Remai: I Congreso Internacional de la Red Europea de Museos de Arte Islámico: Actas. Granada: Patronato de la Alhambra y Generalife; [París]: Musée du Louvre; [Londres]: Victoria and Albert Museum, p. 189-218. També disponible en línea a: <http://www.alhambra-patronato.es/fileadmin/proceedings-conference-2012.pdf> [Consulta: març 2016]. Rosselló Bordoy, Guillem (1968). L’Islam a les Illes Balears. Palma de Mallorca: Daedalus. — (1978). Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca. Palma de Mallorca: Diputación Provincial de Baleares. Instituto de Estudios Baleáricos. — (1983). «El ataifor tipo iii y sus problemas cronológicos». A: Homenaje al Prof. Martín Almagro Basch. Madrid: Ministerio de Cultura, vol. 4, p. 117-122. — (1993). «La decoración de los ataifores hallados en Pisa». A: Berti, Graziella; Pastor Quijada, Javier; Rosselló Bordoy, Guillermo. Naves andalusíes en cerámicas mallorquinas. Palma de Mallorca: Dirección General de Cultura, p. 43-67. (Trabajos del Museo de Mallorca; 51) — (1995). «85. Grand plat creux, ataifor, type ii». A: Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle. [Marsella]: Musées de Marseille; [París]: Réunion des Musées Nationaux, p. 110-111. Ruiz Zapatero, Gonzalo [dir.] (2017). El Poder del Pasado: 150 años de arqueología en España. [S. l.]: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte: Acción Cultural Española: Editorial Palacios y Museos.

146

Vallvé, Joaquín (1982). «La agricultura en al-Andalus». Al-Qantara: Revista de estudios árabes [Madrid], vol. 3, fasc. 1-2, p. 261-298. — (1986). La división territorial de la España musulmana. Madrid: Instituto de Filología. Departamento de Estudios Árabes. Valor Piechotta, Magdalena; Lafuente Ibáñez, Pilar (2018). «La Sevilla ‘abbādí». A: Sarr, Bilal [ed.]. Ṭawā’if. Historia y Arqueología de los reinos de taifas (siglo xi). Granada: Alhulia, p. 177-220. (Alborao; 2) Viguera Molins, M.ª Jesús (1994). Historia de España de Menéndez Pidal. VIII-1. Los Reinos de Taifas, Al-Andalus en el siglo xi. Madrid: Espasa Calpe. Zozaya Stabel-Hansen, Juan (1993). «Importaciones casuales en al-Andalus: las vías de comercio». A: Azuar, Rafael; Martí Oltra, Javier [coord.]. IV Congreso de Arqueología Medieval Española: Sociedades en transición: Actas: Alicante, 4-9 de octubre 1993 = IV Congrés d’Arqueologia Medieval Espanyola: Societats en transició: Actes: Alacant, 4-9 d’octubre 1993. [S. l.]: Asociación Española de Arqueolgía Medieval; Alacant: Diputación Provincial, vol. i, p. 119-138.

147

El plat de la nau de Dénia

Josep A. Gisbert Santonja En el segle xi, el Mediterrani era un mar políticament fragmentat on brillava el dinamisme del comerç que, al seu torn, unia les riberes d’este espai. Mujāhid al-‘Āmirī, l’any 1013-1014, fundava el Regne de Dénia. Un regne creat a la vora del pont d’embarcament d’un «port bo i antic», segons el geògraf al-Rāzī (segle x). Des del port i la drassana, de fundació califal, dissenyava una aventura i un projecte mediterrani de rellevància. Conquistava el 1015 les «illes orientals» d’al-Àndalus, les Balears i les Pitiüses, i les incorporava al govern del Regne de Dénia. Des de Mallorca, enviava la seua flota a Sardenya i conquistava efímerament l’illa, que havia sigut i era baluard de bizantins i de la cristiandat. Des de Dénia i Mallorca ordia un teixit de rutes comercials que solcaven el Mediterrani, entre les quals destacava la connexió Dénia-Alexandria. El seu fill i hereu, ‘Alī Ibn Mujāhid Iqbāl al-Dawla, segon emir de Dénia, desplegava un ampli espectre de relacions, com ara les que mantenia amb els qui tenien el poder a Egipte i al Magrib.

El plato de la nave de Dénia

Josep A. Gisbert Santonja En el siglo xi, el Mediterráneo era un mar políticamente fragmentado donde brillaba el dinamismo del comercio que, a su vez, unía sus riberas. Muŷāhid al-‘Āmirī, el año 1013-1014, fundaba el Reino de Dénia. Un reino creado junto al puente de embarque de un «puerto bueno y antiguo», siguiendo al geógrafo al-Rāzī (siglo x). Desde el puerto y la atarazana, de fundación califal, diseñaba una aventura y un proyecto mediterráneo de relevancia. Conquistaba en 1015 las «islas orientales» de al-Ándalus, les Balears y Pitiüses, y las incorporaba al gobierno del Reino de Dénia. Desde Mallorca, enviaba su flota a Cerdeña y conquistaba efímeramente la isla, que había sido y era baluarte de bizantinos y de la cristiandad. Desde Dénia y Mallorca urdía un tejido de singladuras comerciales que surcaban el Mediterráneo, entre las que destacaba la conexión Dénia-Alejandría. Su hijo y heredero, ‘Alī Ibn Muŷāhid Iqbāl al-Dawla, segundo emir de Dénia, desplegaba un amplio espectro de relaciones, entre ellas, con quienes ostentaban el poder en Egipto y en el Magreb.

148

Diverses troballes arqueològiques a Madīnat Dāniya donen fe d’esta relació comercial. S’ha constatat la presència de manufactures metàl·liques importades en el tresor o ocultació que va aparéixer sepultat en un punt de l’antiga medina. Objectes metàl·lics procedents de Palestina i de l’Egipte fatimita, com també d’altres d’origen més llunyà: l’Iraq o l’Afganistan. En les excavacions arqueològiques del raval descobrírem ceràmiques de taula i ornament que evidencien manufactures de gran qualitat: ceràmiques en verd i manganés, de tradició califal, amb el verd del profeta i el blanc del poder. Les terrisseries de Dénia palesen la transferència de tecnologia i l’habilitat dels terrissers de Còrdova. Els contextos arqueològics de mitjan segle xi a Dénia oferixen, per a la taula, ceràmiques en verd i manganés sobre fons blanc, ceràmiques en verd i manganés sobre fons melat, ceràmiques bicromes amb traços de manganés sobre blanc o de verd sobre blanc, i unes altres amb la tècnica de la corda seca total. Estes peces de producció local, bé procedents de les terrisseries de Dénia, bé d’altres punts d’al-Àndalus, com les de Mallorca, no apareixen soles ni aïllades. La singularitat és que les acompanyen, com en cap altre lloc d’al-Àndalus, ceràmiques procedents de Kairuan i Cartago (Tunísia), també existents en els registres de la Qal‘a dels Banū Ḥammād (Algèria). Mentre que el tresor de bronzes confirma arqueològicament la connexió amb l’Egipte, estes ceràmiques singularíssimes són les que fan llum sobre les relacions, en el segle xi, amb medines i ports del Magrib central.

Hallazgos arqueológicos en Madīnat Dāniya dan fe de esta relación comercial. Se constata la presencia de manufacturas metálicas importadas en el tesoro u ocultación que apareció sepultado en un punto de la antigua medina. Objetos metálicos procedentes de Palestina y del Egipto fatimí, junto a otros de origen más lejano: Iraq o Afganistán. En las excavaciones arqueológicas del arrabal descubrimos cerámicas de mesa y ornato que evidencian manufacturas de gran calidad: cerámicas en verde y manganeso, de tradición califal, con el verde del profeta y el blanco del poder. Los alfares de Dénia advierten la transferencia de tecnología y el buen hacer de los alfareros de Córdoba. Los contextos arqueológicos de mediados del siglo xi en Dénia ofrecen, para la mesa, cerámicas en verde y manganeso sobre fondo blanco, cerámicas en verde y manganeso sobre fondo melado, bicromías con trazos de manganeso sobre blanco o de verde sobre blanco, y otras con la técnica de la cuerda seca total. Estas cerámicas de producción local, bien procedentes de los alfares de Dénia, bien de otros puntos de al-Ándalus, como las de Mallorca, no aparecen solas ni aisladas. La singularidad es que las acompañan, como en ningún otro lugar de al-Ándalus, cerámicas procedentes de Cairuán o Cartago (Túnez), también existentes en los registros de la Qal‘a de los Banū Ḥammād (Argelia). Mientras que el tesoro de bronces confirma arqueológicamente la conexión con Egipto, estas cerámicas singularísimas son las que dan luz sobre las relaciones, en el siglo xi, con medinas y puertos del Magreb central.

149

La connexió amb Kairuan, Cartago i el seu entorn, i la presència a Itàlia d’estes ceràmiques la coneixem gràcies als estudis de Graziella Berti, entre d’altres, a la catalogació sistemàtica i als estudis de les ceràmiques magribines presents, com a elements decoratius, en els campanars, façanes i absis d’esglésies de la Toscana. Les dates de construcció i d’ampliació o remodelació dels temples oferixen dades per a etiquetar i ajustar la cronologia de les produccions. Entrant en matèria ceràmica, en l’àmbit cronològic del segle xi i, en particular, durant les dècades centrals, és més que notori el fet de la presència de grans safes de producció mallorquina en el campanile i les façanes de la chiesa di San Piero a Grado, entre d’altres, de Pisa i del front marítim de la Toscana i la convivència amb peces ceràmiques de producció siciliana amb aires de Tunísia i, especialment, amb peces de terrisseries tunisenques. Els investigadors de les ceràmiques a al-Àndalus i al Magrib hem teixit al llarg de més de quaranta anys el canemàs, ṭirāz, de la presència de ceràmiques magribines i, en particular, de l’entorn de Kairuan: com la Qal‘a dels Banū Ḥammād o Cartago, en els registres arqueològics de les nostres ciutats. A final del segle xix i principi del xx, com a resultat de les excavacions de la referida Qal‘a dels Banū Ḥammād, a Algèria, investigadors francesos oferixen els primers estudis en què es valoren les ceràmiques que s’hi van trobar. Més modernament disposem de les publicacions de Rachid Bourouiba. Dècades després veuen la llum peces existents als museus de Tunísia i Cartago. Diverses ceràmiques trobades a Ṣabra al-Manṣūriyya i a la mateixa Cartago completen La conexión con Cairuán y Cartago y su entorno, y la presencia en Italia de estas cerámicas la conocemos gracias a los trabajos de Graziella Berti, entre otros; al catálogo sistemático y estudios de las cerámicas magrebíes presentes, como elementos decorativos, en los campanile, fachadas y ábsides de iglesias de la Toscana. Las fechas de construcción y ampliación o remodelación de los templos ofrecen datos para etiquetar y ajustar la cronología de las producciones. Entrando en materia cerámica, en el ámbito cronológico del siglo xi y, en particular, durante las décadas centrales, es más que notorio el hecho de la presencia de grandes zafas o ataifores de producción mallorquina en los campanile y fachadas de la chiesa di San Piero a Grado, entre otras, de Pisa y del frente marítimo de la Toscana y su convivencia con piezas cerámicas de producción siciliana con aires de Túnez y, en especial, con piezas de alfares tunecinos. Los actores de la investigación sobre las cerámicas en al-Ándalus y el Magreb hemos tejido a lo largo de más de cuarenta años el paño, ṭirāz, de la presencia de cerámicas magrebíes y, en particular, del entorno de Cairuán: como la Qal‘a de los Banū Ḥammād o Cartago, en los registros arqueológicos de nuestras ciudades. A finales del siglo xix e inicios del xx, como resultado de las excavaciones de la Qal‘a de los Banū Ḥammād, en Argelia, investigadores franceses ofrecen los primeros estudios donde se valoran las cerámicas halladas. Más recientemente contamos con las publicaciones de Rachid Bourouiba. Décadas después ven la luz piezas existentes en los museos de Túnez o Cartago. Hallazgos en Ṣabra al-Manṣūriyya y en la propia Cartago completan un universo de 150

un univers de ceràmiques que, amb independència del lloc de la troballa, ens oferixen les claus de produccions ceràmiques tunisenques. L’obra de Graziella Berti i Liana Tongiorni, I bacini di Pisa, és el referent que acredita la presència de nombroses peces ceràmiques procedents de Tunísia a Itàlia; en ús com a ornament d’arquitectures d’esglésies de Pisa i del seu entorn. És el punt de partida de nous avisos de la presència i significat d’estes ceràmiques. Guillem Rosselló-Bordoy fou el primer a valorar algunes d’estes sèries ceràmiques trobades a Mallorca; sempre excepcionals i, sovint, úniques. En 1992, a Dénia, poc després de la troballa, publicàrem el plat de la nau; una peça excepcional, trobada en les excavacions del gran raval, el Fortí. Esta safa, tal com detallarem, rivalitzava amb el plat amb griu o animal fantàstic i ocell de l’església de San Zeno, a Pisa, amb el de l’«escena de caça» de Mértola (Portugal) o amb el plat del príncep sedent o entronitzat de Mallorca. Peces, llavors considerades com a producció específica, quant a tipologies i iconografies, de Kairuan i el seu entorn. El mapa de dispersió es va anar completant des de Mallorca fins a Silves i des dels ports i enclavaments com Dénia, València, Eivissa, Cartagena i Almeria. En estos àmbits es va acreditar el trànsit d’estes manufactures, que eren l’emblema d’unes connexions i d’unes rutes marítimes comercials que van jalonar els nostres ports i ciutats i van solcar el Mediterrani durant les dècades centrals del segle xi, ben documentades per les fonts.

cerámicas que, con independencia del lugar del hallazgo, nos ofrecen las claves de producciones cerámicas tunecinas. La obra de Graziella Berti y Liana Tongiorni I bacini di Pisa, es el referente que acredita la presencia de numerosas piezas cerámicas procedentes de Túnez en Italia; en uso como ornato de arquitecturas de iglesias de Pisa y su entorno. Este es el punto de partida de nuevas advertencias de la presencia y significado de estas cerámicas. Guillem Rosselló-Bordoy será el primero en valorar algunas de estas series cerámicas halladas en Mallorca; siempre excepcionales y, a menudo, únicas. En 1992, en Dénia, poco después del hallazgo, publicábamos el plato de la nave; una pieza excepcional, hallada en las excavaciones del gran arrabal, el Fortí. Este ataifor, tal como detallaremos, rivalizaba con el plato con grifo o animal fantástico y ave de la iglesia de San Zeno, en Pisa, con el de la «escena de caza» de Mértola (Portugal) o con el plato del príncipe sedente o entronizado de Mallorca. Piezas, entonces consideradas como producción específica, en cuanto a tipologías e iconografías, de Cairuán y su entorno. El mapa de dispersión se fue completando desde Mallorca a Silves y desde los puertos y enclaves como Dénia, València, Eivissa, Cartagena y Almería. En estos ámbitos se acreditaron el tránsito de estas manufacturas, que eran el emblema de unas conexiones y de unas singladuras marítimas comerciales que jalonaron nuestros puertos y ciudades y surcaron el Mediterráneo durante las décadas centrales del siglo xi, bien documentadas por las fuentes.

151

Tot restà, doncs, clar i net, fins que factors com les anàlisis d’argiles de les ceràmiques, de tècnica heterogènia i no sabem si discutibles, nous descobriments i l’art de l’artifici, van donar pàbul a dibuixar un món en què faltaven en molts casos importacions reals i quasi tot eren imitacions i aires de manufactures importades. Presumptes tallers locals ací i allà, segons la dinàmica no reglada d’eclosió de publicacions de noves troballes. Aires, sense matèria original de ceràmiques viatgeres de les quals eren clars reflexos. A principi dels noranta, el mapa de dispersió de la producció de la safa de la nau de Dénia formava un trapezi format pels punts de descobriment de peces bessones o quasi bessones quant a tipus i amb concomitàncies d’ornament. Els vèrtexs eren Dénia, Mallorca, Pisa i Mértola. La recerca arqueològica havia donat a conéixer safes amb trets tipològics similars: una orla amb gallons pràcticament clonada i, a l’interior, escenes amb iconografies molt diferents, però amb una unitat de tècnica i estil. Grans plats de parets rectes divergents, o bé lleugerament convexes, vora en ala curta i poc destacada de secció triangular, peu amb anell robust de secció quadrada, amb perforació per a subjectar-los i penjar-los, i en la paret exterior, cap a la meitat, estries amples. Safes concebudes, sens dubte —almenys així ho estimem—, per a penjar i ornar espais d’arquitectures, l’ús de les quals seria compatible o no amb la presentació d’aliments a taula. La seua funció com a bacini per a decoració d’arquitectures en la Toscana podria reforçar este ús proposat.

Estaba todo claro y prístino hasta que factores como los análisis de arcillas de las cerámicas, heterogéneos en cuanto a técnica y no sabemos si discutibles, nuevos descubrimientos y el arte del trampantojo, dieron pábulo a dibujar un mundo en que faltaban en muchos casos importaciones reales y casi todo eran imitaciones y aires de manufacturas importadas. Presuntos talleres locales aquí y allá, según la dinámica no reglada de eclosión de publicaciones de nuevos hallazgos. Aires sin materia original de cerámicas viajeras de las que fueran claros reflejos. A inicios de los noventa, el mapa de dispersión de la producción del ataifor de la nave de Dénia formaba un trapecio formado por los puntos de hallazgo de piezas mellizas o gemelas en cuanto a tipo y con concomitancias de ornato. Sus vértices eran Dénia, Mallorca, Pisa y Mértola. La investigación arqueológica había dado a conocer ataifores con rasgos tipológicos similares: una orla con ovas prácticamente clonada y, en su interior, escenas con iconografías muy distintas, pero con una unidad de técnica y estilo. Grandes platos de paredes rectas divergentes, o bien ligeramente convexas, borde en ala corta y poco destacada de sección triangular, pie con anillo robusto de sección cuadrada, con perforación para su sujeción y colgadura, y en la pared exterior, hacia la mitad, anchas estrías. Ataifores concebidos, sin duda —al menos así lo estimamos— para colgar y ornamentar espacios de arquitecturas, cuyo uso sería compatible o no con la presentación de alimentos en la mesa. Su función como bacini para ornato de arquitecturas en la Toscana podría reforzar este uso propuesto.

152

Plat de la nau descobert a Dénia

153

Les quatre peces estel·lars mostren a l’interior escenes centrals diferents que han sigut un unicum fins ara. La safa de Mértola presenta una associació d’animals que els autors de la publicació denominen «escena de caça». La safa o bacino núm. 2 de l’església de Sant Zeno de Pisa exhibix un animal fantàstic, amb trets anatòmics parcials de lleó, i un ocell. Una altra peça prové de Mallorca: la safa de l’Almudaina, que té com a motiu central un personatge sedent o príncep entronitzat. La safa de Dénia presenta com a motiu central una nau aparellada, amb buc i velam. L’orla que circumda l’interior de la vora, sobre l’ala poc destacada, constituïx l’element comú que unifica esta producció. Pel que fa a l’adscripció d’esta peça com de producció magribina, una sèrie de circumstàncies generen una densa i, al nostre parer, equívoca i gratuïta bibliografia que suggerix un canvi de procedència de les peces i proposa canviar la filiació de Kairuan per un taller ubicat a al-Àndalus, sense adscripció geogràfica precisa: qualsevol punt en un àmbit geològic que abasta la meitat del territori andalusí. És d’esta hipòtesi poc plausible d’on han derivat propostes erràtiques de terrisseries en una diàspora de localitzacions que es mouen a ritme del pes de noves troballes. Considerem que esta línia de recerca és absolutament erma i canviarà a mesura que la raó impere. En esta tessitura, en vista de la presència a Dénia de més de deu peces o fragments de vora amb l’orla i el tipus característic de la safa de la nau, en vista del panorama bibliogràfic, vam considerar, el 2003, a Tondela, amb una certa ironia: Why not? Per què no producció de Dénia?

Las cuatro piezas estelares muestran en su interior escenas centrales distintas que han sido un unicum hasta el momento. El ataifor de Mértola presenta una asociación de animales que los autores de su publicación denominan «escena de caza». El ataifor o bacino núm. 2 de la iglesia de San Zeno de Pisa exhibe un animal fantástico, con rasgos anatómicos parciales de león, y un ave. Otra pieza surge de Mallorca: el ataifor de la Almudaina, que tiene como motivo central un personaje sedente o príncipe entronizado. El ataifor de Dénia presenta como motivo central una nave aparejada, con casco y velamen. La orla que circunda el interior del borde, sobre el ala poco destacada constituye el elemento común que unifica esta producción. De su adscripción como producción magrebí, una serie de circunstancias generan una densa y, a nuestro modo de ver, equívoca y gratuita bibliografía, que sugiere un cambio de procedencia de las piezas y propone cambiar la filiación de Cairuán por un taller erradicado en al-Ándalus, sin adscripción geográfica precisa: cualquier punto en un ámbito geológico que abarca la mitad del territorio andalusí. De esta hipótesis poco plausible han derivado propuestas erráticas de alfares en una diáspora de localizaciones que se mueven a ritmo del peso de nuevos hallazgos. Consideramos que esta línea de investigación es absolutamente yerma y cambiará a medida que la razón impere. En esta tesitura, ante la presencia en Dénia de más de diez piezas o fragmentos de borde con la orla y tipo característico del ataifor de la nave, a la vista del devenir bibliográfico, nos hizo considerar, en 2003, en Tondela, con cierta ironía: Why not? ¿Por qué no producción de Dénia?

154

Pisa «verd i blanc» de Balansiya

Pisa «verd i blanc» de Balansiya Jeannette Rose-Albrecht Situada en una prolongació dels estudis històrics i arqueològics que han definit les característiques generals de la ceràmica «califal» de València, esta contribució es basa en l’anàlisi de les «particularitats plàstiques objectives» de la decoració en verd i manganés (v&m). És essencial, abans de la presentació del mètode i les conclusions, precisar en quin context científic s’emmarca este estudi, fent esment de les persones, els fets i les publicacions importants que han marcat i nodrit la recerca sobre la ceràmica d’al-Àndalus. Des dels anys seixanta, la renovació arqueològica a Espanya ha contribuït al desenvolupament de l’estudi de la cultura material. A València, les primeres col·laboracions entre arqueòlegs espanyols i investigadors francesos van dur a construir una fructífera investigació científica. En 1983, La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [i] Catálogo va presentar un inventari de la ceràmica d’època islàmica de València gràcies al quefer dels investigadors de la Universitat de Lió 2, del Laboratori Arqueològic de la Casa de

Loza «verde y blanco» de Balansiya Jeannette Rose-Albrecht

Excavació al carrer Saragossa, València, l’any 1983 En la pàgina anterior, troballa d’una safa en l’excavació de la plaça de l’Arbre, València, l’any 1999

Situada en una prolongación de los estudios históricos y arqueológicos que han definido las características generales de la cerámica «califal» de València, esta contribución se basa en el análisis de las «particularidades plásticas objetivas» de la decoración en verde y manganeso (v&m). Es esencial, antes de presentar el método y las conclusiones, precisar en qué contexto científico se enmarca este estudio, haciendo mención de las personas, hechos y publicaciones importantes que han marcado y nutrido la investigación sobre la cerámica de al-Ándalus. Desde los años sesenta, la renovación arqueológica en España ha contribuido al desarrollo del estudio de la cultura material. En València, las primeras colaboraciones entre arqueólogos españoles e investigadores franceses llevaron a construir una fructífera investigación científica. En 1983, La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [i] Catálogo presentó un inventario de la cerámica de época islámica de València gracias a la labor de los investigadores de la Universidad de Lyon 2, del Laboratorio Arqueo-

157

Velázquez a Madrid (A. Bazzana i P. Guichard) i del SIAM (J. V. Lerma) i la col·laboració d’altres estudiosos espanyols (J. Navarro i M. P. Soler). Entre les diverses classes de decoració catalogades, el conjunt verd i manganés sobre fons blanc (aproximadament 140 peces que daten majoritàriament del segle xi) ha obert un nou capítol en la història de la ceràmica esmaltada de València. Durant els anys setanta es van fer estudis importants sobre esta qüestió, principalment a Palma de Mallorca (Rosselló Bordoy, 1978), i n’hi ha alguns que apareixen en les Actes du Colloque International Nº 584: La céramique médiévale en Méditerranée occidentale xe-xve siècles celebrat a Valbonne (Zozaya, 1980: 311-315; Bazzana i Guichard, 1980: 321334). Els congressos següents, amb les sigles AIECM2 (aiecm3.com), han ampliat l’àmbit geogràfic de recerca i han continuat recopilant i difonent els estudis arqueològics de les dues ribes del Mediterrani. En el congrés de Toledo de 1981, la necessitat d’impulsar la tasca de laboratori per a determinar l’origen de les argiles i localitzar els indrets de producció es tracta en dos articles (Bazzana, Lemoine i Picon, 1986; Démians d'Archimbaud et al., 1986). En el congrés de Siena/Faenza es proposa una explotació científica eficaç i una tipologia de definició de formes i decoracions aplicada a l’estudi de les diverses regions (Retuerce i Zozaya, 1986: 69-129). En el congrés de Lisboa de 1987 es parla d’una certa «decoració valenciana» (Bazzana, 1991: 349-358). L’any 1990 es va publicar la ceràmica de Benetússer (Escribà, 1990), la de les excavacions de Pechina (Acién Almansa, Castillo Galdeano i Martínez Madrid, 1990: 147-168), la de Guardamar del Segura (Azuar Ruiz, 1990: 114-117) i la de la Iglesieta (Sénac, 1990: 135-142). En el tom ii de La cerámica islá-

lógico de la Casa de Velázquez en Madrid (A. Bazzana y P. Guichard) y del SIAM (J. V. Lerma) y las colaboraciones de otros estudiosos españoles (J. Navarro y M.ª P. Soler). Entre los diferentes tipos de decoraciones catalogadas, el conjunto verde y manganeso sobre fondo blanco (aproximadamente 140 piezas que datan mayoritariamente del siglo xi) ha abierto un nuevo capítulo en la historia de la cerámica esmaltada de València. Durante los años setenta se desarrollaron investigaciones importantes, principalmente en Palma de Mallorca (Rosselló Bordoy, 1978), y algunas de ellas aparecen en las Actes du Colloque International Nº 584: La céramique médiévale en Méditerranée occidentale xe-xve siècles celebrado en Valbonne (Zozaya, 1980: 311-315; Bazzana y Guichard, 1980: 321-334). Los congresos siguientes, bajo las siglas AIECM2 (aiecm3.com), han ampliado el ámbito geográfico de la investigación, y han continuado recopilando y difundiendo los estudios arqueológicos de las dos orillas del Mediterráneo. En el congreso de Toledo de 1981, la necesidad de desarrollar la investigación de laboratorio para determinar el origen de las arcillas y localizar los lugares de producción se aborda en dos artículos (Bazzana, Lemoine y Picon, 1986; Démians d'Archimbaud et al., 1986). En el congreso de Siena/Faenza se propone una explotación científica eficaz y una tipología de definición de formas y decoraciones aplicada a las investigaciones de las diferentes regiones (Retuerce y Zozaya, 1986: 69-129). En el congreso de Lisboa de 1987 se habla de una cierta «decoración valenciana» (Bazzana, 1991: 349-358). El año 1990 se publicó la cerámica de Benetússer (Escribà, 1990), la de las excavaciones de Pechina (Acién Almansa, Castillo Galdeano y Martínez Madrid, 1990: 147-168), la de Guardamar del Segura (Azuar Ruiz, 1990: 114-117) y la de La Iglesieta (Sénac, 1990: 135-142).

158

mica en la ciudad de Valencia, on hi ha «assajos» de tipologia i cronologia (Lerma et al., 1991: 161-162 i 165-167), un capítol tracta les característiques generals de la decoració en verd i manganés, l’origen, el model califal, la difusió, la cronologia i l’estètica valenciana, que tot i que no trenca amb la del califat, és «original en els detalls» (Guichard, 1991: 69-95). El descobriment d’una quantitat considerable de ceràmica en verd i manganés en territori andalusí ha consolidat la problemàtica de les produccions locals. Els estudis comparats sobre argila, tipologia i decoració, ja esmentats, es complementen amb els estudis que associen tipologia i terminologia (Rosselló Bordoy, 1991: 157-178). A França, la ceràmica islàmica medieval, sobretot oriental, s’estudiava a partir de col·leccions privades o de museus (Sèvres, Louvre). En les publicacions específiques dels anys huitanta, els capítols sobre ceràmica andalusina eren succints, però contenien algun esment sobre la importància de la ceràmica califal (Soustiel, 1985: 170-179; Bernus-Taylor, 1988: 107-108). No obstant això, l’exposició del Louvre de 1989 «Arabesques et jardins de paradis. Collections françaises d’art islamique» no va presentar cap mostra de ceràmica hispana. Va ser l’any 2000 quan una exposició organitzada a l’Institut del Món Àrab (IMA) es va dedicar a destacar el coneixement adquirit sobre la ceràmica andalusina «del segle viii a 1086» (Les Andalousies de Damas à Cordoue, 2000: 124-129). Sota l’impuls del CNRS i de les universitats, l’arqueologia es va imposar (M. Barrucand a París IV, G. Démians d’Archimbaud a Ais de Provença, A. Bazzana a Lió); a la Universitat de Lió 2 els estudis d’història de l’art, història i arqueologia islàmica dirigits per

En el tomo ii de La cerámica islámica en la ciudad de Valencia, donde hay «ensayos» de tipología y cronología (Lerma et al., 1991: 161-162 y 165-167), un capítulo aborda las características generales de la decoración en verde y manganeso, su origen, el modelo califal, su difusión, la cronología y la estética valenciana, que aunque no rompe con la del califato es «original en los detalles» (Guichard, 1991: 69-95). El descubrimiento de una cantidad considerable de cerámica en verde y manganeso en el territorio de al-Ándalus ha consolidado la problemática de las producciones locales. Los estudios comparados sobre las arcillas, la tipología y las decoraciones, ya citados, se complementan con las investigaciones que asocian la tipología y terminología (Rosselló Bordoy, 1991: 157-178). En Francia, la cerámica islámica medieval, sobre todo oriental, se estudiaba a partir de colecciones privadas o de museos (Sèvres, Louvre). En las publicaciones específicas de los años ochenta, los capítulos sobre la cerámica de al-Ándalus eran sucintos, pero contenían alguna mención sobre la importancia de la cerámica califal (Soustiel, 1985: 170-179; Bernus-Taylor, 1988: 107-108). Sin embargo, la exposición del Louvre de 1989 «Arabesques et jardins de paradis. Collections françaises d’art islamique» no presentó ninguna muestra de cerámica hispana. Fue en el año 2000 cuando una exposición organizada en el Instituto del Mundo Árabe (IMA) se dedicó a destacar el conocimiento adquirido sobre las cerámicas andalusíes «del siglo viii a 1086» (Les Andalousies de Damas à Cordoue, 2000: 124-129). Bajo el impulso del CNRS y de las universidades, la arqueología se impuso (M. Barrucand en París IV, G. Démians d’Archimbaud en Aix-en-Provence, A. Bazzana en Lyon); en la Universidad de Lyon 2 los estudios de historia del arte, historia y arqueo-

159

T. Bianquis i P. Guichard (1986-2005) van portar a la col·laboració del Museu de Belles Arts, on Ph. Durey va obrir la seua col·lecció als estudiants i va publicar dos números del Bulletin des Musées et Monuments Lyonnais dedicats a col·leccions d’art islàmic (Rose-Albrecht, 1991: 28-41). En l’àmbit internacional, el catàleg de l’exposició «Al-Andalus: Las artes islámicas en España» celebrada a Granada i a Nova York el 1992, va proposar recórrer la història de l’art entre els segles viii-xv des d’un punt de vista estètic i científic amb les aportacions dels estudis arqueològics recents (Rosselló Bordoy, 1992: 97-103) i de les ressenyes elaborades pels especialistes en la cultura material del šarq al-Andalus (Azuar, Soler, Rosselló). En 1994, l’exposició «Couleurs de Tunisie» va reunir la informació històrica, arqueològica i estètica que demostrava la importància d’Ifrīqiya per a la producció esmaltada policromada a Occident (Daoulatli i Rammah, 1994: 83-119). Les «convergències» amb al-Àndalus continuaren sent estudiades (Gragueb Chatti, 2006; Gayraud, 2011: 293-302; Azuar Ruiz, 2012: 59-90). El VI Congrés de l’AIECM2, a Ais de Provença, va tindre associada una exposició el catàleg de la qual permeté reunir vint anys de recerca (Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle, 1995). I fou ací on es dibuixà el concepte de taller (Thiriot, 1995: 19-40), amb textos essencials d’arqueòlegs espanyols sobre la problemàtica de les produccions locals. La tecnologia està àmpliament detallada en este catàleg (Picon, Thiriot i Vallauri, 1995: 41-50), i el capítol «De l’Orient des origines à l’apogée dans l’occident islamisé»

logía islámica dirigidos por T. Bianquis y P. Guichard (1986-2005) llevaron a la colaboración del Museo de Bellas Artes, donde Ph. Durey abrió su colección a los estudiantes y publicó dos números del Bulletin des Musées et Monuments Lyonnais dedicados a colecciones de arte islámico (Rose-Albrecht, 1991: 28-41). En el ámbito internacional, el catálogo de la exposición «Al-Andalus: Las artes islámicas en España» celebrada en Granada y Nueva York en 1992, propuso recorrer la historia del arte entre los siglos viii-xv desde un punto de vista estético y científico con las aportaciones de los trabajos arqueológicos recientes (Rosselló Bordoy, 1992: 97-103) y de las reseñas elaboradas por los especialistas en la cultura material del šarq al-Andalus (Azuar, Soler, Rosselló). En 1994, la exposición «Couleurs de Tunisie» reunió las informaciones históricas, arqueológicas y estéticas que demostraban la importancia de Ifrīqiya para la producción esmaltada policromada en Occidente (Daoulatli y Rammah, 1994: 83-119). Las «convergencias» con al-Ándalus seguirían siendo estudiadas (Gragueb Chatti, 2006; Gayraud, 2011: 293-302; Azuar Ruiz, 2012: 59-90). El VI Congreso de la AIECM2, en Aix-en-Provence, tuvo asociada una exposición cuyo catálogo permitió aunar veinte años de investigación (Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle, 1995). Y fue aquí donde se desarrolló el concepto de taller (Thiriot, 1995: 19-40) con textos esenciales de arqueólogos españoles sobre la problemática de las producciones locales. La tecnología está ampliamente detallada (Picon, Thiriot y Vallauri, 1995: 41-50), y el capítulo «De l’Orient des origines à l’apogée dans l’occident islamisé» reúne a va-

160

reunix diversos autors: Bernus-Taylor (1995: 58-67) per al verd i marró oriental; Rosselló Bordoy (1995: 104-109) per a la ceràmica califal decorada en verd i manganés, en particular les diverses interpretacions dels tres colors, l’origen i els vincles amb Kairuan; Daoulatli (1995: 69-93) per a l’estudi històric i estilístic de la producció en verd i manganés a Tunísia durant els segles ix-xii; Berti i Gelichi (1995: 129-133), al seu torn, van corroborar la importància del comerç en el Mediterrani amb l’estudi dels bacini policroms integrats en la decoració arquitectònica, les seues proves de laboratori també van confirmar l’ús de l’estany com a opacificant, i les seues datacions van contribuir a l’avanç de la recerca; finalment, Lerma i Soler (1995: 164-169) van esmentar la qüestió de la producció valenciana en el segle xi, il·lustrada per dues safes de les excavacions de Benetússer (Escribà, 1990: núm. C.4-C.17). Les actes d’este congrés van aprofundir en les «mutacions i transferències», en particular sobre la cerca dels orígens del vidriat policrom (Northedge, 1997: 213-223). Els investigadors espanyols, per la seua banda, van publicar llavors estudis essencials per al coneixement concret de la decoració: un inventari de la tipologia i de la decoració de la ceràmica descoberta a Madīnat al-Zahrā’ (Cano Piedra, 1996) i, en relació amb la Meseta, una obra síntesi de classificació de les tipologies amb una llista detallada de les decoracions i una anàlisi dels «sistemes d’acabat i decoració» (Retuerce Velasco, 1998: 64-65, 414). És en este context quan vaig començar en 1996 l’estudi de les peces decorades en verd i manganés del SIAM (Servici d’Investigació Arqueològica Municipal) per a una

rios autores: Bernus-Taylor (1995: 58-67) para el verde y marrón oriental; Rosselló Bordoy (1995: 104-109) para la cerámica califal decorada en verde y manganeso, particularmente las diversas interpretaciones de los tres colores, el origen y vínculos con Cairuán; Daoulatli (1995: 69-93) para el estudio histórico y estilístico de la producción en verde y manganeso en Túnez en los siglos ix-xii; Berti y Gelichi (1995: 129-133) a su vez corroboraron la importancia del comercio en el Mediterráneo con el estudio de los bacini policromos integrados en la decoración arquitectónica, sus pruebas de laboratorio también confirmaron el uso del estaño como opacificante y sus dataciones contribuyeron al avance de la investigación; finalmente, Lerma y Soler (1995: 164-169) hicieron mención de la cuestión de la producción valenciana en el siglo xi ilustrada por dos ataifores de las excavaciones de Benetússer (Escribà, 1990: núm. C.4-C.17). Las actas de este congreso profundizaron en las «mutaciones y transferencias», en particular sobre la búsqueda de los orígenes del vidriado policromo (Northedge, 1997: 213-223). Los investigadores españoles, por su parte, publicaron entonces trabajos esenciales para el conocimiento concreto de las decoraciones: un inventario de la tipología y de las decoraciones de la cerámica descubierta en Medina Azahara (Cano Piedra, 1996) y, en relación con la Meseta, una obra síntesis de clasificación de las tipologías con una lista detallada de las decoraciones y un análisis de los «sistemas de acabado y decoración» (Retuerce Velasco, 1998: 64-65, 414). Es en este contexto cuando comencé en 1996 el estudio de las piezas decoradas en verde y manganeso del SIAM (Servici d’Investigació Arqueològica Municipal) para una

161

tesi d’història de l’art dirigida per Pierre Guichard: Décors des céramiques vert et manganèse de type califal au Levante. L’estudi de la col·lecció de ceràmiques «hispàniques» del Museu de Belles Arts de Lió per a les memòries d’història de l’art i l’arqueologia a la Universitat Lió 2 va requerir una primera estada formativa a València (1990) i la publicació de Cerámica y cambio cultural. El Tránsito de la Valencia Islámica a la Cristiana (Coll Conesa, Martí Oltra i Pascual Pacheco, 1988) va ser una base pedagògica essencial. L’any 2002, la ceràmica valenciana va ocupar un lloc d’honor a Lió amb l’exposició «Le calife, le prince et le potier» (Rose-Albrecht, 2002). Com a comissària científica, coordinadora i autora del catàleg d’aquella exposició, vaig agrupar els treballs històrics (P. Guichard i T. Bianquis) i arqueològics (A. Bazzana, F. Amigues, M. Mesquida, G. Berti i M. Vendrell) amb els estudis estètics/semàntics (J. V. Lerma i J. Rose-Albrecht). L’estudi de la decoració en verd i manganés del SIAM s’ha distribuït al llarg d’uns quants anys. Un conjunt de peces ceràmiques, algunes obtingudes en excavacions recents (Lerma, 2000: 31-35), ha sigut objecte d’un estudi complet que inclou per a cada peça les dades arqueològiques aportades pel SIAM i una comparació amb els conjunts amb verd i manganés de Madīnat al-Zahrā’ i Madīnat Ilbīra (documentats en les publicacions i museus arqueològics de Còrdova, Granada, Màlaga, Almeria i Madrid), del šarq al-Andalus (Palma de Mallorca, Alcoi i Xàtiva) i posteriorment també amb les decoracions estudiades als museus arqueològics de Dénia, Albarrasí i Osca (Rose-Albrecht, 2005: 139-143). L’extensió d’estos estudis en el temps ha permés aprofundir en el coneixement concret de les peces de Dénia (Gisbert Santonja, 2000) i Albarrasí (Ortega Ortega,

tesis de historia del arte dirigida por Pierre Guichard: Décors des céramiques vert et manganèse de type califal au Levante. El estudio de la colección de cerámicas «hispánicas» del Museo de Bellas Artes de Lyon para las memorias de historia del arte y la arqueología en la Universidad Lyon 2 requirió una primera estancia formativa en València (1990), y la publicación de Cerámica y cambio cultural: El Tránsito de la Valencia Islámica a la Cristiana (Coll Conesa, Martí Oltra y Pascual Pacheco, 1988) constituyó una base pedagógica esencial. En 2002, la cerámica valenciana ocupó un lugar de honor en Lyon con la exposición «Le calife, le prince et le potier» (Rose-Albrecht, 2002). Como comisaria científica, coordinadora y autora del catálogo de dicha exposición, asocié en el mismo los trabajos históricos (P. Guichard y T. Bianquis) y arqueológicos (A. Bazzana, F. Amigues, M. Mesquida, G. Berti y M. Vendrell) con los estudios estéticos/semánticos (J. V. Lerma y J. Rose-Albrecht). El estudio de las decoraciones en verde y manganeso del SIAM se ha distribuido a lo largo de varios años. Un conjunto de cerámicas, algunas obtenidas en excavaciones recientes (Lerma, 2000: 31-35), ha sido objeto de un estudio completo que incluye para cada pieza los datos arqueológicos aportados por el SIAM y una comparación con los conjuntos con verde y manganeso de Medina Azahara y Medina Elvira (documentados en las publicaciones y museos arqueológicos de Córdoba, Granada, Málaga, Almería y Madrid), del šarq al-Andalus (Palma de Mallorca, Alcoi, Xàtiva) y posteriormente también con las decoraciones estudiadas en los museos arqueológicos de Dénia, Albarracín y Huesca (Rose-Albrecht, 2005: 139-143). La extensión de estos estudios en el tiempo ha permitido profundizar en el conocimiento concreto de las piezas de Dénia (Gisbert Santonja, 2000) y Albarracín (Ortega Ortega, 2007),

162

2007), però les llargues interrupcions han afectat l’eficàcia i la consecució d’un projecte que tenia per objectiu contribuir modestament a conclusions «fiables» (Azuar Ruiz, 2012: 77-78) dels arqueòlegs. No obstant això, en el context del Simposi Internacional d’Art Romànic de Soire (Alvèrnia) el 2009 sobre «Aliments celestials, aliments terrenals», vaig relacionar els missatges, implícits o explícits, de la iconografia de la vaixella «califal» amb una gastronomia palatina del šarq al-Andalus del segle xi (Rose-Albrecht, 2012: 157-168). Així mateix, el 2012, en un pòster del Congrés AIECM2 de Silves (Portugal) vaig presentar les qualitats plàstiques de la ceràmica decorada en verd i manganés amb el títol «Le vert et le blanc du Sharq al-Andalus, la part des potiers. Analyse des décors peints de tradition califale "vert et brun sur fond blanc". De l'archéologie aux relevés de motifs à l'aquarelle sur calque». Concretament i per tal de precisar la identitat estètica valenciana, l’estudi de la decoració pintada havia d’emprar dades de naturalesa diferent de les ja determinades pels nombrosos estudis que s’havien centrat en les fonts escrites, els orígens, les influències, el simbolisme dels motius o l’epigrafia (Retuerce i Zozaya, 1986; Rosselló Bordoy, 1992; Guichard, 1991). Fer-ne una descripció complementària sense lirisme ni judici de valor (i sense pretensions d’obtindre a través de la decoració les datacions precises o procedències que l’arqueologia no ha pogut determinar) requerix, com per a la pisa daurada de Lió (Rose-Albrecht, 1991), veure objectivament cada decoració com una superfície pintada amb la finalitat de determinar especificitats plàstiques objectives, com ara els efectes de contrastos o les proporcions pròpies de les obres,

pero las largas interrupciones han acabado afectando a la eficacia y a la consecución de un proyecto cuyo objetivo era contribuir modestamente a conclusiones «fiables» (Azuar Ruiz, 2012: 77-78) de los arqueólogos. Sin embargo, en el contexto del Simposio Internacional de Arte Románico de Issoire (Auvernia) en 2009 sobre el tema «Alimentos celestiales, alimentos terrenales», relacioné los mensajes, implícitos o explícitos, de la iconografía de la vajilla «califal» con una gastronomía palatina en el šarq al-Andalus del siglo xi (Rose-Albrecht, 2012: 157-168). Asimismo, en 2012, en un póster del Congreso AIECM2 de Silves (Portugal) presenté las cualidades plásticas de la cerámica decorada en verde y manganeso bajo el título «Le vert et le blanc du Sharq al-Andalus, la part des potiers. Analyse des décors peints de tradition califale "vert et brun sur fond blanc". De l'archéologie aux relevés de motifs à l'aquarelle sur calque». Concretamente y para precisar la identidad estética valenciana, el estudio de las decoraciones pintadas debía necesariamente utilizar informaciones de naturaleza distinta a las ya determinadas por los numerosos trabajos que se habían centrado en las fuentes escritas, los orígenes, las influencias, el simbolismo de los motivos o la epigrafía (Retuerce y Zozaya, 1986; Rosselló Bordoy, 1992; Guichard, 1991). Realizar una descripción complementaria sin lirismo ni juicio de valor (y sin pretensiones de obtener a través de la decoración las dataciones precisas o procedencias que la arqueología no ha podido determinar) requiere, como para las lozas doradas de Lyon (Rose-Albrecht, 1991), ver objetivamente cada decoración como una superficie pintada con el fin de determinar especificidades plásticas objetivas, como los efectos de contrastes o las proporciones propias de las obras, dependientes de colores y formas. Las reglas ópticas universales

163

que depenen de colors i formes. Les regles òptiques universals demostrades pels estudis pedagògics, ensenyats a la Bauhaus, s’apliquen també a la decoració ceràmica. En tots els casos, els mitjans plàstics emprats per a un projecte estètic específic han d’adaptar-se a les tècniques, també els gestos. Per exemple, en l’àmbit de la ceràmica califal, el domini del dibuix ràpid a mà alçada és necessari per al dibuix amb pinzell en verd i manganés, mentre que per a una decoració cloisonné en corda seca, que s’aplica després del dibuix de contorns, per juxtaposició de pinzellades de diferents colors, calen gestos més lents (sempre a mà alçada). Estes dues pràctiques orienten els estils i potser també la iconografia de decoració complexa, com constatem si comparem els cèlebres cavalls pintats en verd i manganés dels museus arqueològics de Granada i Còrdova (cat. 32) amb el de corda seca total de la safa de Fadrell (Castelló) (cat. 73). Els primers mostren «unitat d’estil», mentre que el segon mostra la juxtaposició de «dues tendències» (Armengol, Déléry i Guichard, 2013: 72-73). El context polític, econòmic i cultural favorable a la transformació de la València rural prèvia i, en particular, la contribució de nombrosos immigrants de cultura urbana durant el primer quart del segle xi, constituïxen la base històrica de referència. L’estimació del començament de la producció de la ceràmica califal en relació amb el desenvolupament urbà (època amirita) és una teoria confirmada per l’arqueologia (Lerma Alegría, 1986: 231-236). La ceràmica policroma hauria «format part dels objectes que calia adquirir per prestigi» (Rosselló Bordoy, 1995: 107), abans de convertir-se en vaixella de luxe al servici de l’elit i de la classe alta.

demostradas por los trabajos pedagógicos, enseñados en la Bauhaus, se aplican también a las decoraciones cerámicas. En todos los casos, los medios plásticos empleados para un proyecto estético específico deben adaptarse a las técnicas, incluidos los gestos. Por ejemplo, en el ámbito de la cerámica califal, el dominio del dibujo rápido a mano alzada es necesario para el dibujo a pincel del verde y manganeso, mientras que para una decoración cloisonné con cuerda seca, que tiene lugar después del dibujo de contornos, por yuxtaposición de pinceladas de diferentes colores, se requiere de gestos más lentos (siempre a mano alzada). Estas dos prácticas orientan los estilos y quizás también las iconografías de decoración compleja, como constatamos comparando los célebres caballos pintados en verde y manganeso de los museos arqueológicos de Granada y Córdoba (cat. 32) con el de cuerda seca total de la zafa de Fadrell (Castellón) (cat. 73). Los primeros muestran «unidad de estilo», mientras que el segundo muestra la yuxtaposición de «dos tendencias» (Armengol, Déléry y Guichard, 2013: 72-73). El contexto político, económico y cultural favorable a la transformación de la previa València rural, y en particular, la contribución de numerosos inmigrantes de cultura urbana durante el primer cuarto del siglo xi, constituyen la base histórica de referencia. La estimación del comienzo de la producción de las cerámicas califales en relación con el desarrollo urbano (época amirí) es un conocimiento confirmado por la arqueología (Lerma Alegría, 1986: 231-236). La cerámica policroma habría «formado parte de los objetos que se debían adquirir por prestigio» (Rosselló Bordoy, 1995: 107), antes de convertirse en vajilla de lujo al servicio de la élite y de la clase alta.

164

Investigar les especificitats decoratives de la ceràmica en verd i manganés descoberta a València requerix tornar a observar els models califals a fi de determinar-ne les referències originals. Vaixella de luxe (Rosselló Bordoy, 1992: 98) en el moment d’apogeu del califat, a mitjan segle x, la ceràmica de Madīnat al-Zahrā’ forma part dels elements que demostren la voluntat de la dinastia omeia de mostrar, fins i tot en les vaixelles, un poder califal fort, posseïdor d’innovacions tecnològiques desenvolupades sota el califat abbàssida de Bagdad i capaç de fer destacar el califat omeia de Còrdova per una producció ceràmica original, emmarcada en la tradició cultural oriental. Des del segle ix, la tècnica dels vidriats de colors es va difondre a Pechina (Acién Almansa i Martínez Madrid, 1989: 123-135), i ràpidament els terrissers de Còrdova i Màlaga van dominar l’alquímia dels vidriats policroms. Els primers exemplars en verd i manganés van aparéixer a final del segle ix i la producció va créixer significativament ja en època califal (Salinas, 2013: 72). En el moment de la instal·lació del califa i la cort a Madīnat al-Zahrā’ (936), la creació d’una ceràmica esmaltada policroma «oficial» estava tècnicament llesta. En la mateixa època, i reprenent la tradició aglàbida de Kairuan (Rammah, 1994a: 92-94), la ciutat palatina fatimita de Ṣabra al-Manṣūriyya (946/947) produí igualment la seua pròpia ceràmica de luxe (Rammah, 1994b: 97-98). L’elecció dels criteris estètics omeies va ser particularment notable: colors específics verd/marró/blanc que creen contrastos expressius (Itten, 1973: 36-152), composicions clares ordenades per la geometria i adaptades a les formes, motius relacionats amb el poder com l’epigrafia al-mulk, «el poder», animals àulics, formes geomètriques

Investigar las especificidades de las decoraciones de la cerámica en verde y manganeso descubiertas en València requiere volver a observar los modelos califales para determinar las referencias originales. Vajilla de lujo (Rosselló Bordoy, 1992: 98) en el momento de apogeo del califato, a mediados del siglo x, la cerámica de Medina Azahara forma parte de los elementos que demuestran la voluntad de la dinastía omeya de mostrar, incluso en su vajilla, un poder califal fuerte, poseedor de innovaciones tecnológicas desarrolladas bajo el califato abasí de Bagdad y capaz de hacer destacar al califato omeya de Córdoba por una producción cerámica original, enmarcada en la tradición cultural oriental. Desde el siglo ix, la técnica de los vedríos coloreados se difundió en Pechina (Acién Almansa y Martínez Madrid, 1989: 123-135), y rápidamente los alfareros de Córdoba y Málaga dominaron la alquimia de los vidriados policromos. Los primeros ejemplares en verde y manganeso aparecieron a finales del siglo ix y la producción creció significativamente ya en la época califal (Salinas, 2013: 72). En el momento de la instalación del califa y su corte en Medina Azahara (936) la creación de una cerámica esmaltada policroma «oficial» estaba técnicamente lista. En la misma época y retomando la tradición aglabí de Cairuán (Rammah, 1994a: 92-94) la ciudad palatina fatimí de Ṣabra al-Manṣūriyya (946/947) produciría igualmente su propia cerámica de lujo (Rammah, 1994b: 97-98). La elección de los criterios estéticos omeyas fue particularmente notable: colores específicos verde/marrón/blanco que crean contrastes expresivos (Itten, 1973: 36152), composiciones claras ordenadas por la geometría y adaptadas a las formas, motivos relacionados con el poder como la epigrafía al-mulk, «el poder», animales áulicos,

165

i motius vegetals, poques figures amb rostre, on domina el marró (Cano Piedra, 1996: 98-126) i reversos amb vidriat melat o blanc (Cano Piedra, 1996: 48) sense ornamentar. Així, la innovació del fons blanc d’estany (Sn) que va aparéixer en la ceràmica abbàssida «horitzó Samarra» un segle abans es va imposar en aquells moments a Madīnat al-Zahrā’. Els fons de les ceràmiques esmaltades policromes i dels llustres daurats de l’Iraq havien demostrat la qualitat plàstica de la «pàgina blanca», que va ser ràpidament adoptada pels terrissers d’Istabl ‘Antar en el segle ix (Gayraud, 2011: 300), de Raqqāda, juntament amb el vernís groc, i de la Ṣabra al-Manṣūriyya fatimita (Gragueb Chatti, 2006). Esta «modernitat» (Gutiérrez Lloret, 2011: 263) del blanc pogué consolidar l’elecció d’este color entre els alts funcionaris d’este palau cordovés per a la seua vaixella de luxe. Gabriel Martínez-Gros i Sophie Makariou (Les andalousies de Damas à Cordoue, 2000: 75) ja van demostrar la importància del model abbàssida: malgrat ser «rivals detestats», els califes de Bagdad continuaven sent el referent cultural dels omeies d’al-Àndalus. La importació de pisa daurada a Madīnat al-Zahrā’ mostra ben clarament la voluntat de posseir una vaixella àulica ostentosa, però el paper polític d’una ceràmica original i personalitzada, en el parament de servici de banquets i àpats del califa, degué semblar indispensable. A més a més, les nombroses plates signades (Cano Piedra, 1996: 124, fig. 64) revelen la importància de l’estatus social dels autors. El projecte depenia necessàriament dels coneixements tècnics de materials específics, comuns en la natura. El manganés i el coure tenen propietats complementàries:

formas geométricas y motivos vegetales, pocas figuras con rostro, donde domina el marrón (Cano Piedra, 1996: 98-126) y reversos con vidriado melado o blanco (Cano Piedra, 1996: 48) sin ornamentar. Así, la innovación del fondo blanco de estaño (Sn) que apareció en la cerámica abasí «horizonte Samarra» un siglo antes, se impuso en aquellos momentos en Medina Azahara. Los fondos de las cerámicas esmaltadas policromas y de los lustres dorados de Irak habían demostrado la calidad plástica de la «página blanca», que fue rápidamente adoptada por los alfareros de Istabl ‘Antar en el siglo ix (Gayraud, 2011: 300), de Raqqāda, junto con el barniz amarillo, y de la Ṣabra al-Manṣūriyya fatimí (Gragueb Chatti, 2006). Esta «modernidad» (Gutiérrez Lloret, 2011: 263) del blanco pudo consolidar la elección de dicho color por parte de los altos funcionarios de este palacio cordobés para su vajilla de lujo. Gabriel Martínez-Gros y Sophie Makariou (Les andalousies de Damas à Cordoue, 2000: 75) ya demostraron la importancia del modelo abasí: a pesar de ser «rivales detestados», los califas de Bagdad seguían siendo el referente cultural de los omeyas de al-Ándalus. Las importaciones de lozas doradas en Medina Azahara muestran bien a las claras la voluntad de poseer una vajilla áulica ostentosa, pero el papel político de una cerámica original y personalizada, en los menajes de servicio de banquetes y comidas del califa, debió parecer indispensable. Además, las numerosas fuentes firmadas (Cano Piedra, 1996: 124, fig. 64) revelan la importancia del estatus social de sus autores. El proyecto dependía necesariamente de los conocimientos técnicos de materiales específicos, comunes en la naturaleza. El manganeso y el cobre tienen propiedades

166

el manganés assegura la precisió del traç i el coure (Cu) es fon en l’esmalt. El més rar estany (Sn) opacificant dels esmalts exigix, en canvi, a diferència dels accessibles vernissos de plom, un subministrament eficaç i regular per a la generalització dels fons blancs (Thiriot, 1995: 44). La producció de ceràmica andalusina s’emmarca en el gust estètic califal de Samarra, però manté una idiosincràsia i autonomia estètica pròpies. L’adopció de dues característiques notablement constants —menys originals que eficaces— va determinar una estètica precisa. Una composició sòbria que no satura l’espai i, sobretot, una sistematització de la manera de pintar els motius: el contorn de tots els dissenys traçat en manganés i, després, pinzellades verdes i marrons, amb reserves o no, sobre fons blanc, sense importar el tema. D’esta manera, l’epigrafia al-mulk era llegible a simple vista. Este estil unificat degué simplificar la tasca dels pintors encarregats de la decoració; i la perdurabilitat durant el califat i en els obradors posteriors dels regnes de taifa demostra l’efectivitat del sistema. Sense aprofundir massa en esta qüestió, podem subratllar que els començaments de la producció de pisa amb la tècnica de la corda seca pogué ser el resultat d’una necessitat d’experimentació per a artesans creatius o cansats de la monotonia repetitiva de compradors d’atuells ceràmics que volien peces més «originals». Així és com Còrdova pogué destacar sobre el califat rival de Bagdad, perquè allà s’han revelat més varietat de pràctiques en la realització de la decoració de ceràmica de luxe. Tot i que sovint sembla que l’elaboració dels motius comença amb fins contorns

complementarias: el manganeso asegura la precisión del trazo y el cobre (Cu) se funde en el esmalte. El más raro estaño (Sn) opacificante de los esmaltes exige en cambio, a diferencia de los accesibles barnices de plomo, un suministro eficaz y regular para la generalización de los fondos blancos (Thiriot, 1995: 44). La producción de cerámica andalusí se enmarca en el gusto estético califal de Samarra, manteniendo no obstante una idiosincrasia y autonomía estética propia. La adopción de dos características notablemente constantes —menos originales que eficaces— determinó una estética precisa. Una composición sobria que no satura el espacio y, sobre todo, una sistematización de la manera de pintar los motivos: el contorno de todos los diseños trazado en manganeso y, después, pinceladas verdes y marrones, con reservas o no, sobre fondo blanco, sin importar el tema. De este modo, la epigrafía al-mulk era legible a simple vista. Este estilo unificado debió de simplificar el trabajo de los pintores encargados de las decoraciones, y su perdurabilidad durante el califato y los posteriores talleres de los reinos de taifas demuestra su efectividad. Sin profundizar demasiado en el tema, podemos subrayar que los comienzos de la producción de lozas con la técnica de la cuerda seca pudo ser el resultado de una necesidad de experimentación para artesanos creativos o cansados de la monotonía repetitiva y/o de compradores de utensilios cerámicos, que querían piezas más «originales». Así es como Córdoba pudo destacar sobre el califato rival de Bagdad, puesto que allí se ha revelado una mayor variedad de prácticas en la realización de las decoraciones de cerámicas de lujo. Si a menudo parece que la elaboración de los motivos comienza con finos

167

d’estructuració i acaba amb pinzellades de colors o motius de rebliment, això no és sempre sistemàtic. Els terrissers pintors de l’Orient musulmà semblen haver diversificat la seua paleta de colors i les maneres de pintar, de vegades fins i tot en una mateixa peça, sense importar el disseny. De fet, podem veure l’alternança de traços estrets i amples, dissenys en reserva o pintats i superfícies saturades o sòbries que destaquen sobre el fons (Le vert & le brun, 1995: 58). Així mateix, a Ifrīqiya, encara que la decoració aglàbida i després fatimita va adoptar els fons grocs o blancs, amb motius verds i marrons, no es van limitar a dos colors ni a una aplicació a pinzell tan sistemàtica. Això també s’observa en la decoració en general, en l’estudi comparatiu entre les principals urbs capitals contemporànies (Cressier i Vallejo Triano, 2015: 164). D’altra banda, cal reconéixer, juntament amb els nombrosos autors que han definit l’art islàmic, que els marcadors culturals que aparegueren i es difongueren a dār al-Islam, van arribar a l’Occident musulmà i imposaren una iconografia adaptable al nivell cultural de cada província. Les col·leccions arqueològiques dels grans museus internacionals són bona prova d’esta permanència de motius, que sempre es reprenen en variacions infinites. A primera vista, la decoració de la ceràmica en verd i magnanés de València és testimoniatge d’este tipus «califal». El conjunt valencià demostra la riquesa del model imitat. La «tradició» sembla la referència absoluta i hi predominen les habituals formes obertes, els colors, les composicions, els temes, el traçat de motius i els reversos melats.

contornos de estructuración y termina con pinceladas de colores o motivos de relleno, esto no es siempre sistemático. Los alfareros/pintores del Oriente musulmán parecen haber diversificado su paleta de colores y sus maneras de pintar, a veces incluso en una misma pieza, sin importar el diseño. De hecho, podemos ver la alternancia de trazos finos y anchos, diseños en reserva o pintados y superficies saturadas o sobrias, que destacan sobre el fondo (Le vert & le brun, 1995: 58). Igualmente, en Ifrīqiya, aunque la decoración aglabí y después fatimí adoptó los fondos amarillos o blancos, con motivos verdes y marrones, estos no se limitaron a dos colores ni a una aplicación a pincel tan sistemática. Esto se observa también en las decoraciones en general, en el estudio comparativo entre las principales urbes capitales contemporáneas (Cressier y Vallejo Triano, 2015: 164). Por otro lado, hay que reconocer, junto con los numerosos autores que han definido el arte islámico, que los marcadores culturales que aparecieron y se difundieron en dār al-Islam, alcanzaron el Occidente musulmán e impusieron una iconografía adaptable al nivel cultural de cada provincia. Las colecciones arqueológicas de los grandes museos internacionales son buena prueba de esta permanencia de motivos, que siempre se retoman en variaciones infinitas. A primera vista, las decoraciones de verde y manganeso de València son testimonio de este tipo «califal». El conjunto valenciano demuestra la riqueza del modelo imitado. La «tradición» parece la referencia absoluta y predominan las habituales formas abiertas, los colores, las composiciones, los temas, el trazado de motivos y los reversos melados.

168

Així doncs, com es poden determinar les particularitats de Balansiya? L’inventari dels motius de les vores dels plats i de les fonts mostra que la majoria normalment estan decorats amb fistons i ondes, de vegades discontínues, i realços generalment verds, mentre que la vora dels vasos cordovesos, amb realços que alternen entre verd i marró, varia entre fistons de semicercles, trenes, bandes geomotricoflorals o vegetals i l’epigrafia al-mulk (Cano Piedra, 1996: 125, fig. 65). L’inventari dels detalls, matisos i símbols particulars de cada «obra» són susceptibles d’aportar la informació necessària que definixen una «pràctica o iconografia locals». Així mateix, el fet de disposar de fotografies personals i dibuixos arqueològics del SIAM, la realització d’un dibuix fidel, a mida natural, pintat en aquarel·la sobre paper de calc, amb els colors reals marró i verd, més o menys diluïts, ha contribuït a la comprensió profunda dels motius documentats. L’anàlisi plàstica tendix a seguir el pinzell del pintor de ceràmica des del començament del traçat fins al motiu final. El contingut epigràfic s’ha revelat particularment pedagògic per a transcriure esta experiència. El desglossament en quatre etapes de les inscripcions al-mulk de les safes amb número d’inventari del SIAM 1026 i 1277, indica el desenvolupament de l’escriptura i revela, en el procés de comparació, dues maneres d’usar el blanc (fig. 1).

Entonces ¿cómo se pueden determinar las particularidades de Balansiya? El inventario de los motivos de los bordes de los platos y fuentes muestra que estos normalmente están ornamentados en su mayoría con festones y ondas, a veces discontinuas, y realces generalmente verdes, mientras que el borde de los vasos cordobeses, con realces que alternan entre verde y marrón, varía entre festones de semicírculos, trenzados, bandas geométrico-florales o vegetales, y la epigrafía al-mulk (Cano Piedra, 1996: 125, fig. 65). El inventario de los detalles, matices y símbolos particulares de cada «obra» son susceptibles de aportar las informaciones necesarias que definen una «práctica y/o iconografía locales». Además, disponer de fotografías personales y dibujos arqueológicos del SIAM, la realización de un dibujo fiel, a tamaño natural, pintado en acuarela sobre papel de calco, con los colores reales marrón y verde, más o menos diluidos, ha contribuido a la comprensión profunda de los motivos documentados. El análisis plástico tiende a seguir el pincel del pintor de cerámicas desde el comienzo del trazado hasta el motivo final. El tema epigráfico se ha revelado particularmente pedagógico para transcribir esta experiencia. El desglose en cuatro etapas de las epigrafías al-mulk de los ataifores con número de inventario del SIAM 1026 y 1277, indica el desarrollo de la escritura y revela, en su comparación, dos modos de usar el blanco (fig. 1).

169

170

Safa núm. 1026 1. L’esbós s’ha traçat (potser verticalment) amb punts de referència (punts i línies de manganés) per a contindre el disseny dels traços en vertical. 2 i 3. Dues línies rectes formen el marc horitzontal on es tracen les corbes i línies rectes que formen els contorns dels caràcters. Quatre petits cercles s’integren en el grafisme. 4. Les capes de verd ben aplicades a l’interior dels contorns precisen el sentit d’una paraula; i dos cercles es pinten de marró. Provinent d’un antic descobriment, esta safa de base plana, perfil hemisfèric, vidriat poc opac a l’interior, taques en verd clar i melat en el revers correspon a l’estètica califal d’inscripcions enquadrades en formes tancades de Madīnat al-Zahrā’ (Cano Piedra, 1996: 119, fig. 59) i de la safa núm. 25 del catàleg Al-Andalus: las artes islámicas en España (1992). Safa núm. 1277

Figura 1: Quatre etapes en el traçat de la fórmula al-mulk de les safes núm. 1026 i 1277 (llegiu de dalt a baix)

Figura 2: Dues etapes en el traçat de la fórmula baraka en la safa núm. 1279 (llegiu d’esquerra a dreta)

1. Sobre una línia horitzontal, els contorns de manganés de tres motius similars es repetixen: traços verticals (L i K?) s’alternen amb cercles (M?) coronats per un punt (signe diacrític?). 2. Un traç vertical (L?) s’afig a l’esquerra. 3. S’agrega un traç vertical a la dreta, una línia horitzontal emmarca la part superior dels caràcters i un fistó els tanca. 4. Els caràcters estan fets amb pinzellades en verd, i emergix un motiu blanc en reserva que en dificulta la lectura.

Ataifor núm. 1026 1. El esbozo ha sido trazado (quizás verticalmente) con puntos de referencia (puntos y líneas de manganeso) para contener el diseño de los trazos en vertical. 2 y 3. Dos líneas rectas forman el marco horizontal donde se trazan las curvas y líneas rectas que forman los contornos de los caracteres. Cuatro pequeños círculos se integran en el grafismo. 4. Las capas de verde bien aplicadas en el interior de los contornos precisan el sentido de una palabra, y dos círculos se pintan en marrón. Proveniente de un antiguo hallazgo, esta zafa de base plana, perfil hemisférico, vidriado poco opaco en el interior, manchas verde claro y melado en el reverso corresponde a la estética califal de epigrafías encuadradas en formas cerradas de Medina Azahara (Cano Piedra, 1996: 119, fig. 59) y del ataifor núm. 25 del catálogo Al-Andalus: las artes islámicas en España (1992). Ataifor núm. 1277 1. Sobre una línea horizontal, los contornos de manganeso de tres motivos similares se repiten: trazos verticales (¿L y K?) se alternan con círculos (¿M?) coronados por un punto (¿signo diacrítico?). 2. Un trazo vertical (¿L?) se añade a la izquierda. 3. Se agrega un trazo vertical a la derecha, una línea horizontal enmarca la parte superior de los caracteres y un festón los cierra. 4. Los caracteres están hechos con pinceladas en verde, y emerge un motivo blanco en reserva que dificulta la lectura.

171

Esta font (de les excavacions a la Presó de Sant Vicent) amb base anular, perfil curvilini i vidriat melat uniforme en el revers, correspon a l’estètica «pinzellades verdes i blanques enquadrades». Després de l’experiència pràctica, cada «superfície pintada» és descrita i després comparada amb el model califal. La categoria «tradició i comparacions» precisa la font i les similituds, i la de «símbols particulars» distingix els detalls originals. Les característiques de cada peça s’anoten en una taula de síntesi amb sis categories: Forma i número d’inventari Composició (tipus, sentit de lectura, inscrita o oberta) Temes (motius principals, motius de la vora) Mitjans plàstics (fons, dibuix, colors, superfícies pintades, reserves blanques) Efectes estètics (equilibri de les proporcions, contrastos expressius de forma, de clarobscur, de direcció) Tipus definits (califal, verd/blanc, marró/blanc) Limitada a 40 entrades a hores d’ara, no té finalitats estadístiques, però sí que contribuïx al «coneixement» de la vaixella ceràmica de Balansiya. La lectura confirma les constants califals enunciades abans, incloent-hi qualitats plàstiques com el domini de les proporcions i els contrastos i la unitat d’estil, a banda de l’originalitat o la factura, ja siga elegant o maldestra. Els signes particulars més repetitius en canvi són: absència normalment de pinzellades i de tocs de manganés; capes de verd i reserves blanques proporcionades;

Esta fuente (de las excavaciones en la Cárcel de San Vicente) con base anular, perfil curvilíneo y vidriado melado uniforme en el reverso, corresponde a la estética «pinceladas verdes y blancas encuadradas». Tras la experiencia práctica, cada «superficie pintada» es descrita y después comparada con el modelo califal. La categoría «tradición y comparaciones» precisa la fuente y las similitudes, y la de «símbolos particulares» distingue los detalles originales. Las especificidades de cada pieza se aúnan en una tabla de síntesis con seis categorías: Forma y número de inventario Composición (tipo, sentido de lectura, inscrita o abierta) Temas (motivos principales, motivos del borde) Medios plásticos (fondo, dibujo, colores, superficies pintadas, reservas blancas) Efectos estéticos (equilibrio de las proporciones, contrastes expresivos de forma, de claroscuro, de dirección) Tipos definidos (califal, verde/blanco, marrón/blanco) Limitada a 40 entradas a día de hoy, no pretende dar lugar a estadísticas, pero sí que contribuye al «conocimiento» de la vajilla cerámica de Balansiya. Su lectura confirma las constantes califales enunciadas anteriormente, incluidas cualidades plásticas como el dominio de las proporciones y los contrastes y la unidad de estilo, al margen de la originalidad o la factura, ya sea esta elegante o torpe. Los signos particulares más repetitivos en cambio son: ausencia normalmente de pinceladas y de toques de manganeso; capas de verde y reservas blancas proporciona-

172

inscripcions centrals emmarcades; ús de baraka i diverses fórmules personalitzades (Barceló, 1990: 53-57); decoració en traços verds sense manganés; decoració sòbria en verd/blanc. Hi apareix també l’ús del fons melat en lloc de blanc i la decoració traçada en manganés sobre fons blanc. Totes estes dades servixen igualment per a la comparació amb els exemplars en verd i manganés d’Albarrasí (Ortega Ortega, 2007: 218-267), Dénia (Gisbert Santonja, 2000: 38-75), Alcoi, Xàtiva i Mallorca. S’hi adjunta, a continuació, una selecció de decoracions que il·lustren les variacions presentada per temes.

L’epigrafia (fig. 3) Veiem que l’estètica al-mulk de les peces amb número d’inventari del SIAM 1026 y 1277 és diferent: la primera, cúfica amb caràcters verds, afavorix la lectura; la segona, cúfica estretida amb reserves blanques, la dificulta, i el mateix ocorre amb les «formes blanques» d’una altra safa decorada amb tres bandes radials que repetixen almulk compostes a partir d’un triangle central, que produïxen el mateix efecte (Lerma Alegría, 1986: 233). La safa amb número d’inventari 1475 (cat. 25), que prové de les excavacions de l’Almoina, es distingix pel fons melat. Al-mulk està inscrit al centre de la peça entre dues línies horitzontals emmarcades per dues línies paral·leles. El disseny de manganés

das; epigrafías centrales enmarcadas; uso de baraka y diversas fórmulas personalizadas (Barceló, 1990: 53-57); decoración en trazos verdes sin manganeso; decoración sobria en verde/blanco. Aparece también el empleo del fondo melado en lugar de blanco y la decoración trazada en manganeso sobre fondo blanco. Todos estos datos sirven igualmente para comparar con los ejemplares en verde y manganeso de Albarracín, (Ortega Ortega, 2007: 218-267), Dénia (Gisbert Santonja, 2000: 38-75), Alcoi, Xàtiva y Mallorca. Se adjunta a continuación una selección de decoraciones que ilustran las variaciones presentada por temas.

La epigrafía (fig. 3) Vemos que la estética al-mulk de las piezas con número de inventario del SIAM 1026 y 1277 es diferente: la primera cúfica con caracteres verdes favorece la lectura; la segunda, cúfica contraída con reservas blancas, la dificulta, y lo mismo ocurre con las «formas blancas» de otro ataifor decorado con tres bandas radiales que repiten al-mulk compuestas a partir de un triángulo central, que producen el mismo efecto (Lerma Alegría, 1986: 233). La zafa con número de inventario 1475 (cat. 25), proveniente de las excavaciones de la Almoina, se distingue por su fondo melado. Al-mulk está inscrito en el centro entre dos líneas horizontales enmarcadas por dos líneas paralelas. El diseño de manga-

173

«emmarcat amb pinzellades verdes i taques marrons» s’aproxima a una peça califal del Museu Arqueològic de Còrdova amb fons blanc. Potser este fons melat és una imitació del groc d’Ifrīqiya (Azuar Ruiz, 2012: 75). No seria una utilització banal del vidriat melat, tan comú en el revers de les safes? La safa amb número d’inventari 1279 es distingix per la composició i per l’epígraf baraka (benedicció) inscrit en un quadrat central que al seu torn està envoltat d’un ampli fris vegetal circular ornamentat amb una sèrie de palmetes nervades. A més, la vora està decorada per un fistó d’arquets. Destaca en esta peça l’equilibri de les proporcions, per la grandària dels motius i per l’alternança de verd i blanc, i l’elegància del fris, per la flexibilitat del dibuix i la creativitat dels traços blancs que «deformen» els caràcters verds. Del mateix tipus gràfic «baraka enquadrat» al centre del plat, es reprén el disseny amb manganés amb traços en verd i blanc en la safa núm. 1443 (cat. 28). Esta mena de decoració amb formes blanques, que té un paper plàstic juntament amb els caràcters verds, ¿podria ser distintiva d’un taller valencià? En canvi, una sola peça d’Albarrasí (Ortega Ortega, 2007: 234) sembla que s’hi acosta. L’epigrafia de la font amb núm. d’inventari 1882 (cat. 66) kul qur‘ata-hu (menja’t la seu millor part) (vegeu la contribució de C. Barceló), amb quadrat incomplet, traços fins de manganés i traços verds sobre fons blanc, presenta una lletra cúfica elegant amb caràcters sota la línia de base. La fórmula amb cal·ligrafia adaptada il·lustraria una nova pràctica local? D’igual manera, la llarga epigrafia de traç fi de manganés inscrita entre dues línies horitzontals de la safa 1430 (cat. 27) destaca per la fórmula

neso «enmarcado con pinceladas verdes y manchas marrones» se aproxima a una pieza califal del Museo Arqueológico de Córdoba con fondo blanco. ¿Este fondo melado es una imitación del amarillo de Ifrīqiya? (Azuar Ruiz, 2012: 75) ¿No sería una utilización banal del vidriado melado, tan común en el reverso de los ataifores? El ataifor con número de inventario 1279 se distingue por su composición y por el epígrafe baraka (bendición) inscrito en un cuadrado central que a su vez está rodeado de un amplio friso vegetal circular ornamentado con una serie de palmetas nervadas. Además, su borde está decorado por un festón de arquillos. Destaca en esta pieza el equilibrio de las proporciones, por el tamaño de los motivos y la alternancia de verde y blanco, y la elegancia del friso, por la flexibilidad del dibujo y la creatividad de los trazos blancos que «deforman» los caracteres verdes. Del mismo tipo gráfico «baraka encuadrado» en el centro del plato, se retoma el diseño a base de manganeso con trazos en verde y blanco en el ataifor núm. 1443 (cat. 28). ¿Este tipo de decoración con formas blancas que juega un papel plástico junto con los caracteres verdes podría se distintivo de un taller valenciano? En cambio, una única pieza de Albarracín (Ortega Ortega, 2007: 234) parece que se le acerca. La epigrafía de la fuente con núm. de inventario 1882 (cat. 66) kul qur‘ata-hu (come su mejor parte) (véase la contribución de C. Barceló), con cuadrado incompleto, trazos finos de manganeso y trazos verdes sobre fondo blanco, presenta una letra cúfica elegante con caracteres bajo la línea de base. ¿La fórmula con caligrafía adaptada ilustraría una nueva práctica local? De igual modo, la larga epigrafía de trazo fino de manganeso inscrita entre dos líneas horizontales del ataifor 1430 (cat. 27) destaca por la fórmula

174

Figura 3: Epigrafies diverses

175

original li-ḥalīqi-hi liḥā (per al seu afaitat, barbes) (vegeu la contribució de C. Barceló) en caràcters cúfics envoltats de grafismes estilitzats i precedits d’un floró, i els traços verds aplicats «ràpidament» sense reserva de blanc. En canvi, en un altre fragment de safa d’ala (Lerma Alegría, 1986: 235) es mostra un començament d’escriptura cúfica florida inscrita en la vora (el principi d’al-mulk ?) amb línies suaus i vegetals en manganés. Està envoltada per un fris d’acant estilitzat de la mateixa factura, distribuït de forma obliqua sobre la vora aplanada. Per tant, s’emmarca en la tradició califal (Cano Piedra, 1996: 62, fig. 2, MC/40 i 120, fig. 60, MC/5), com la peça publicada per Ortega (2007: 253). Per la seua part, la decoració de la safa núm. 1474 sorprén per una composició circular recoberta de «traços de verd i marró intens» sense reserva de blanc excepte en el fons del plat, dividit en tres registres: al centre, una àmplia banda cúfica (al-mulk?) entre dues parts ornamentades amb palmetes digitades. Esta classe de composició compacta sembla ser original i diferix de les dues peces «marró intens» d’Albarrasí (Ortega Ortega, 2007: 229-230). Finalment, el platet 1615 (cat. 63) destaca pel grafisme marró sobre blanc descentrat a la vora. Es tracta d’una epigrafia estilitzada en línia amb la tradició de la decoració abbàssida? O tal vegada un record de les diverses cursives de Madīnat alZahrā’? (Cano Piedra, 1996: 124, fig. 64). Es tracta d’un tipus ben representat a Dénia (Gisbert Santonja, 2000: 56).

original li-ḥalīqi-hi liḥā (para su afeitado, barbas) (véase la contribución de C. Barceló) en caracteres cúficos rodeados de grafismos estilizados y precedidos de un florón, y los trazos verdes aplicados «rápidamente» sin reserva de blanco. En cambio, en otro fragmento de ataifor de ala (Lerma Alegría, 1986: 235) se muestra un comienzo de epigrafía cúfica florida inscrita en el borde (¿el principio de al-mulk?) con líneas suaves y vegetales en manganeso. Está rodeada por un friso de acanto estilizado de la misma factura, distribuido de forma oblicua sobre el borde aplanado. De esta forma, se enmarca en la tradición califal (Cano Piedra, 1996: 62, fig. 2, MC/40 y 120, fig. 60, MC/5), como la pieza publicada por Ortega (2007: 253). Por su parte, la decoración del ataifor núm. 1474 impacta por una composición circular recubierta de «trazos de verde y marrón intenso» sin reserva de blanco, salvo en el fondo del plato, dividido en tres registros: en el centro, una amplia banda cúfica (¿al-mulk?) entre dos partes ornamentadas con palmetas digitadas. Este tipo de composición compacta parece ser original y difiere de las dos piezas «marrón intenso» de Albarracín (Ortega Ortega, 2007: 229-230). Finalmente, la jofaina 1615 (cat. 63) destaca por su grafismo marrón sobre blanco descentrado en el borde. ¿Es esta una epigrafía estilizada en línea con la tradición de la decoración abasí? ¿O tal vez un recuerdo de las distintivas cursivas de Medina Azahara? (Cano Piedra, 1996: 124, fig. 64). Se trata de un tipo bien representado en Dénia (Gisbert Santonja, 2000: 56).

176

Els motius zoomorfs (fig. 4) Coneixem la importància dels animals àulics per dues ceràmiques conservades en museus valencians: el «lleó» amb número d’inventari 1020 que actualment s’exhibix al Museu d’Història de València (MhV) (Guichard, 1991) i la «gasela» del Museu Nacional de Ceràmica «González Martí» (cat. 30). A més, també han sigut útils els nombrosos fragments descoberts en les excavacions de la ciutat de València. En els de l’Almoina es descobrí una peça excepcional, la safa 1416 (cat. 29), amb un paó de perfil fent la roda que ocupa tota la superfície de la peça. Les cames de 3/4 amb les articulacions anulars, el tòrax bombat compost per una palmeta digitada, el coll fi i corbat i el cap amb ull penetrant, formen un cos recte i vertical, mentre que el ram vegetal sostingut amb el bec envolta el cos fent un cercle. Encara que el vidriat s’hi ha esborrat un poc, s’hi distingixen els ocels en reserva sobre el plomatge verd del costat. S’hi reconeix el disseny tradicional «califal amb pinzellades marrons i verdes» dels paons del Museu Arqueològic Nacional (núm. 63030) i del Museu Arqueològic de Còrdova (Cano Piedra, 1996: 131, làm. v) i el «fistó continu de la vora amb tocs verds i marrons». Sembla que el gust pel motiu del paó va suscitar-ne còpies estilitzades en què persistia l’ús d’estos motius específics per a compondre la morfologia de l’ocell, tal com evidencien alguns fragments valencians.

Los motivos zoomorfos (fig. 4) Sabemos bien de la importancia de los animales áulicos por dos cerámicas de los museos de València: el «león» con número de inventario 1020 que actualmente se exhibe en el Museu d’Història de València (MhV) (Guichard, 1991) y la «gacela» del Museo Nacional de Cerámica «González Martí» (cat. 30). Además, también han sido de ayuda los numerosos fragmentos encontrados en las excavaciones de la ciudad de València. Los de la Almoina han revelado una pieza excepcional, el ataifor 1416 (cat. 29) con un pavón o pavo real de perfil, desplegando la cola, que ocupa toda la superficie de la pieza. Las patas de 3/4 con sus articulaciones anulares, el tórax abombado compuesto por una palmeta digitada, el cuello fino y curvado y la cabeza con un ojo penetrante, forman un cuerpo recto y vertical, mientras que el ramo vegetal sostenido con el pico rodea al cuerpo haciendo un círculo. Aunque el vidriado se ha borrado un poco, se distinguen los ocelos en reserva sobre el plumaje verde del costado. Se reconoce el diseño tradicional «califal con pinceladas marrones y verdes» de los pavos reales del Museo Arqueológico Nacional (núm. 63030) y del Museo Arqueológico de Córdoba (Cano Piedra, 1996: 131, lám. v) y el «festón continuo del borde con toques verdes y marrones». Parece que el gusto por el motivo del pavo real suscitó copias estilizadas, en las que persistía la utilización de estos motivos específicos para componer la morfología del ave, tal como evidencian algunos fragmentos valencianos.

177

178

La nova gasela de l’alqueria excavada sota el parc de Ruaya destaca sobre el fons d’una font o safa. Les proporcions del cos i les cames posteriors suggerixen un moviment accentuat pel cap tirat cap arrere, i la lectura de l’anatomia és facilitada pel contrast entre el cos verd amb ocels blancs en reserva i les línies encreuades de manganés. Estes últimes es van usar a Dénia (Gisbert Santonja, 2000: 38-53) i a Mallorca, la qual cosa suscita la qüestió de possibles vincles entre estos centres productors. El dibuix de la figura asseguda a la manera oriental en la base d’una safa (Lerma Alegría, 1986: 228) (cat. 70) empra també línies simples o encreuades (habituals a Ifrīqiya) com a complement de les pinzellades verdes. Per contra, cap d’estos dos fragments no té superfícies pintades amb pinzell de negre. Els cossos amb ocels són habituals a Madīnat al-Zahrā’ (Cano Piedra, 1996: 117, fig. 57) i estan presents a Dénia, Albarrasí, Mallorca i Mértola (Gómez Martínez, 2014: 229).

Els motius en trena o cordó de l’eternitat (fig. 5) El fons de cadascuna de les fonts 1027 i 1278 presenta un «cordó de l’eternitat» vegetal amb reserves blanques inscrit sobre fons verd. Fines trenes laterals esguitades de pinzellades verdes enquadren el motiu central. Els dos dissenys corresponen a variacions de les califals «fulles enfilades». En les excavacions valencianes del SIAM s’han catalogat nombroses peces d’esta classe. En la superfície del tinter amb núm. d’inventari 1283 es reprén, així mateix, el motiu de les «fulles entrecreuades» de les

La nueva gacela de la alquería excavada bajo el parque de Ruaya destaca sobre el fondo de una fuente o ataifor. Las proporciones del cuerpo y las patas posteriores sugieren un movimiento acentuado por la cabeza echada hacia atrás, y la lectura de la anatomía se ve facilitada por el contraste entre el cuerpo verde con ocelos blancos en reserva y las líneas cruzadas de manganeso. Estas últimas se utilizaron en Dénia (Gisbert Santonja, 2000: 38-53) y Mallorca, lo que plantea la cuestión de posibles vínculos entre estos centros productores. El dibujo de la figura sentada a la manera oriental en la base de un ataifor (Lerma Alegría, 1986: 228) (cat. 70) emplea también líneas simples o cruzadas (habituales en Ifrīqiya) como complemento a las pinceladas verdes. Por el contrario, ninguno de estos dos fragmentos registra superficies pintadas a pincel de negro. Los cuerpos con ocelos son habituales en Medina Azahara (Cano Piedra, 1996: 117, fig. 57) y están presentes en Dénia, Albarracín, Mallorca y Mértola (Gómez Martínez, 2014: 229).

Los motivos en trenza o cordón de la eternidad (fig. 5) Figura 4: Animals àulics

El fondo de cada una de las fuentes 1027 y 1278 presenta un «cordón de la eternidad» vegetal con reservas blancas inscrito sobre fondo verde. Finas trenzas laterales salpicadas de pinceladas verdes encuadran el motivo central. Los dos diseños corresponden a variaciones de las califales «hojas enfiladas». Se han catalogado numerosas piezas de este tipo en las excavaciones valencianas del SIAM. El tintero con núm. de inventario 1283 retoma asimismo en su superficie el motivo de las «hojas entrecruzadas» de las formas

179

formes tancades califals (Cano Piedra, 1996: 110, fig. 50), però sense pinzellades de manganés. Les trenes decoren diverses safes de composicions complexes. Una de les safes del Museu Nacional de Ceràmica «González Martí» (Soler Ferrer, 2004: 154) està ornamentada amb un triangle central del qual partixen sis bandes radials decorades amb una alternança de trenes i ondes en reserva sobre marc verd. L’altre plat (núm. 1454) presenta una decoració composta de tres bandes i tres ondes que partixen d’un triangle central, i un altre, trobat al carrer de Sagunt, 127, i conservat actualment al Museu d’Història de València, té tres bandes, una de les quals està trenada i dues tenen palmetes. Estes decoracions sense pinzellades en marró també apareixen a Xàtiva, Alcoi, Mallorca i Albarrasí (Ortega Ortega, 2007: 222-223). La decoració de la safa 1824 (cat. 65), amb un delineat marró pàl·lid, forma un disc cobert dividit en tres registres: una doble trena en reserva, entre dues porcions de cercle ornamentades amb palmetes estilitzades. És un tipus original per la importància del fons verd amb reserves blanques. Com passa amb les epigrafies, el tractament d’estes trenes sembla representatiu de la tradició «transformada» per l’absència de pinzellades de manganés, que és reemplaçat pel joc de reserves blanques sobre fons verds. Així mateix, la peça que procedix de l’antic palau de Parcent (Bazzana, 1983: cat. 238, fig. 29), de decoració complexa, té una composició geometricofloral desplegada a partir d’un rombe central. Quatre amplis cercles tangents de doble contorn, ornamentats amb trifolis, s’alternen amb quatre carcanyols decorats amb

cerradas califales (Cano Piedra, 1996: 110, fig. 50), pero sin pinceladas de manganeso. Las trenzas decoran diversos ataifores de composiciones complejas. Uno de los ataifores del Museo Nacional de Cerámica «González Martí» (Soler Ferrer, 2004: 154) está ornamentado con un triángulo central del cual parten seis bandas radiales decoradas con una alternancia de trenzas y ondas en reserva sobre marco verde. El otro plato (núm. 1454) presenta una decoración compuesta por tres bandas y tres ondas que parten de un triángulo central, y un tercero, conservado en el Museo de Historia de València, encontrado en la calle Sagunto, 127, tiene tres bandas, de las cuales una está trenzada y dos tienen palmetas. Estas decoraciones sin pinceladas en marrón están presentes también en Xàtiva, Alcoi, Mallorca y Albarracín (Ortega Ortega, 2007: 222-223). La decoración de la zafa 1824 (cat. 65), con un delineado marrón pálido, forma un disco cubierto dividido en tres registros: una doble trenza en reserva, entre dos porciones de círculo ornamentadas con palmetas estilizadas. Es un tipo original por la importancia del fondo verde con reservas blancas. Como con las epigrafías, el tratamiento de estas trenzas parece representativo de la tradición «transformada» por la ausencia de pinceladas de manganeso, que es reemplazado por el juego de reservas blancas sobre fondos verdes. De igual modo, la pieza procedente del antiguo palacio de Parcent (Bazzana, 1983: cat. 238, fig. 29), de decoración compleja, posee una composición geométrico-floral, desplegada a partir de un rombo central. Cuatro amplios círculos tangentes de doble contorno, ornamentados con trifolios, se alternan con cuatro enjutas decoradas con

180

Figura 5: Motiu de la «trena de fulles enfilades» en el centre de les safes núm. 1027 i 1278, i motiu de les «fulles entrecreuades» en el tinter núm. 1283

181

parelles de palmetes simètriques esteses i, així, l’ús de cercles tangents en reserva blancs construïts a partir d’un quadrat central ressalta l’efecte d’expansió horitzontal «en fulles de lotus» (Cano Piedra, 1996: 107, fig. 47). Per acabar, la decoració de la panxa de l’aiguamans núm. 1045 també està composta d’àmplies «rodes tangents» en reserva blanca sobre verd. Es tracta d’una al·lusió al lotus o és un simple joc de formes i contrastos? Este tipus apareix a Albarrasí (Ortega Ortega, 2007: 140) i Xàtiva.

Decoracions amb figures geomètriques (fig. 6) La safa núm. 1042, individualitzada per les «aspes de molí», correspon sorprenentment a la decoració d’estuc roig i ocre pintada com a revestiment mural interior a Madīnat Ilbīra (Bermúdez López, 1995: núm. 50). Este disseny, en comparació amb el motiu de quadres, habitual en la pisa en verd i magananés de Madīnat al-Zahrā’ (Cano Piedra, 1996: 99-100, fig. 39-40), necessita més aplicació per al dibuix de la trama i, sobretot, per a pintar els triangles alternant el sentit de les pinzellades verdes en cada quadrat, perquè les superfícies blanques en reserva apareguen sense errors. Hi ha altres exemplars d’este estil? La composició de la safa núm. 1429 està formada per motius també geomètrics: del triangle central naixen tres bandes rectilínies i en la prolongació dels angles tres formes triangulars apareixen en la superfície. A més, les bandes no recobertes per pin-

parejas de palmetas simétricas extendidas y, de este modo, la utilización de círculos tangentes en reserva blancos construidos a partir de un cuadrado central, resalta el efecto de expansión horizontal «en hojas de loto» (Cano Piedra, 1996: 107, fig. 47). Por último, la decoración de la panza del aguamanil núm. 1045 está también compuesta de amplias «ruedas tangentes» en reserva blanca sobre verde. ¿Se trata de una alusión al loto o de un puro juego de formas y contrastes? Este tipo está presente en Albarracín (Ortega Ortega, 2007: 140) y Xàtiva.

Decoraciones con figuras geométricas (fig. 6) El ataifor núm. 1042, individualizado por sus «aspas de molino», corresponde sorprendentemente con la decoración de estuco rojo y ocre pintada como revestimiento mural interior en Medina Ilbira (Bermúdez López, 1995: núm. 50). Este diseño, en comparación con el motivo de cuadros, habitual en la loza en verde y manganeso de Medina Azahara (Cano Piedra, 1996: 99-100, figs. 39-40), precisa de una mayor aplicación para dibujar la trama y, sobre todo, para pintar los triángulos alternando el sentido de las pinceladas verdes en cada cuadrado, para que las superficies blancas en reserva aparezcan sin errores. ¿Existirán otros ejemplares? La composición del ataifor núm. 1429 está formada por motivos también geométricos: del triángulo central surgen tres bandas rectilíneas y en el prolongamiento de los ángulos tres formas triangulares aparecen en la superficie. Además, las bandas no

182

Figura 6: Composicions amb motius geomètrics en la safa núm. 1042 i geometricovegetal en la safa publicada a Bazzana, 1983: 97, fig. 29

183

zellades verdes estan animades per simples ratlles de manganés. El triangle també apareix a Albarrasí (Ortega Ortega, 2007: 222-225). La decoració de la safa carenada núm. 1862 (cat. 68) està composta per una banda diametral de fons verd, formada per rombes alineats sobre l’extrem i inscrits en un cercle, caracteritzats per un «traçat d’estany intens». El centre està marcat per un petit cercle blanc en reserva i la banda està flanquejada per línies ondulants de color marró i verd. Grups de característiques línies verticals delineen la vora. El fort contrast d’esta peça amb la resta de la col·lecció, ¿és intencional o revela un taller diferent?

La decoració sense traçat de línies de manganés L’ornamentació de la safa 1280 (cat. 60) està composta d’un medalló central reticulat, sobre el fons intern, i de línies rectes i corbes, alternades prop de la vora, traçades a pinzell en «verd sobre fons blanc». Les nombroses decoracions sòbries «de verd sobre fons blanc» com ara «decoració de punts» o en pinzellades llargues, des de la vora fins al centre, que dibuixen els alcorànics «rius del Paradís» (núm. 1453) (cat. 61) semblen formar sèries: ¿podrien formar part d’una producció original, potser representativa de les elits que no cercaven imitar el model califal? Esta producció és igualment representativa de la vaixella de la taifa d’Albarrasí (Ortega Ortega, 2007: 254-257).

recubiertas por pinceladas verdes están animadas por simples rayas de manganeso. El triángulo también está presente en Albarracín (Ortega Ortega, 2007: 222-225). La decoración del ataifor carenado núm. 1862 (cat. 68) está compuesta por una banda diametral de fondo verde, formada por rombos alineados sobre el extremo e inscritos en un círculo, caracterizados por un «trazado de estaño intenso». Su centro está marcado por un pequeño círculo blanco en reserva y la banda está flanqueada por líneas ondulantes marrones y verdes. Grupos de características líneas verticales delinean el borde. ¿El fuerte contraste de esta pieza con el resto de la colección es intencional o revela un taller distinto?

Las decoraciones sin trazado de líneas de manganeso La ornamentación de la zafa 1280 (cat. 60) está compuesta de un medallón central reticulado, sobre el fondo interno, y de líneas rectas y curvas, alternándose junto al borde, trazadas a pincel en «verde sobre el fondo blanco». Las numerosas decoraciones sobrias «de verde sobre fondo blanco» como «decoración de puntos» o en pinceladas largas, desde el borde hasta el centro, dibujando los coránicos «ríos del Paraíso» (núm. 1453) (cat. 61) parecen formar series: ¿podrían formar parte de una producción original, quizás representativa de las élites que no buscaban imitar el modelo califal? Esta producción es igualmente representativa de la vajilla de la taifa de Albarracín (Ortega Ortega, 2007: 254-257).

184

Conclusió Una breu conclusió podria resumir-se en la constatació següent: la sistematització de la forma de pintar els motius va perdurar en els regnes de taifa, al mateix temps que es va buscar la renovació «jugant» amb la presència/absència de pinzellades de manganés. El conjunt estudiat, arbitrari per naturalesa, permet sobretot fer preguntes. ¿Es podria pensar que l’adopció d’una «variant» com «sense pinzellades negres, amb reserves blanques en quadres verds», que podríem denominar «verd i blanc de Balansiya», és el resultat d’una decisió clara en un moment determinat o d’una evolució? Sense datacions precises, a causa de l’absència de context estratigràfic abans de les excavacions dels últims 35 anys, seria il·lusori intentar determinar seqüències temporals a partir de «signes particulars» estètics o d’unes decoracions interpretades més fidels a la tradició califal oficial (¿es tracta d’originals cordovesos, còpies fidels, contemporànies o tardanes?). Respecte a la nombrosa decoració amb bicromia «pinzellades o punts verds sobre blanc», cal tornar a preguntar-se si es tracta d’una producció ceràmica destinada a una població nombrosa o més aviat d’una elecció estètica o política diferenciadora. ¿Este aparent augment de «simplicitat» va provocar un cert desinterés per l’ús del manganés i potser una nova moda? Les convergències entre produccions en verd i magnanés de diversos tallers del šarq al-Andalus donen fe de la magnitud del fenomen; i les manufactures en verd i manganés de la Meseta (Retuerce Velasco, 1998), del ġarb al-Andalus (Gómez Martínez, 2014) i els tallers del nord d’Àfrica, confirmen

Conclusión Una breve conclusión podría resumirse en la siguiente constatación: la sistematización de la forma de pintar los motivos perduró en los reinos de taifas, al mismo tiempo que se buscó la renovación «jugando» con la presencia/ausencia de pinceladas de manganeso. El conjunto estudiado, arbitrario por naturaleza, permite sobre todo plantear preguntas. ¿Se podría pensar que la adopción de una «variante» como «sin pinceladas negras, con reservas blancas en cuadros verdes», que podríamos denominar «verde y blanco de Balansiya», es el resultado de unas elecciones precisas, en un momento determinado o de una evolución? Sin dataciones precisas, debido a la ausencia de contexto estratigráfico, antes de las excavaciones de los últimos 35 años, sería ilusorio intentar determinar secuencias temporales en función de «signos particulares» estéticos o de unas decoraciones interpretadas como más fieles a la tradición califal oficial (¿se trata de originales cordobeses, copias fieles, contemporáneas o tardías?). Respecto a las numerosas decoraciones con bicromía «pinceladas o puntos verdes sobre blanco», cabe volver a preguntarse si se trata de una producción cerámica destinada a una población numerosa o más bien de una elección estética o política diferenciadora. ¿Esta aparente mayor «simplicidad» provocó un cierto desinterés por el uso del manganeso y quizá una nueva moda? Las convergencias entre producciones en verde y manganeso de diversos talleres del šarq al-Andalus dan fe de la magnitud del fenómeno, y las manufacturas en verde y manganeso de la Meseta (Retuerce Velasco, 1998), del ġarb al-Andalus (Gómez Martínez, 2014) y los talleres del norte de África, confirman una especie de 185

una espècie de «moda general», duradora i adaptable al gust de les elits governants. La decoració rep influències temporals segons els vincles comercials dels territoris, i en alguns casos adquirix un biaix o «caràcter local». La dispersió del poder polític després de la fitna va implicar necessàriament una multiplicació d’intercanvis i de compradors, i estos últims sembla que continuaren sent aficionats a una vaixella de luxe funcional, menys marcada per la rigidesa del cànon califal. Quin és el paper dels terrissers ceramistes en les variacions de la decoració? Diversos paràmetres es tenen en consideració en els obradors: l’eventual exigència dels encàrrecs; la qualitat de l’execució, el paper de la còpia repetida i del dibuix ràpid, de memòria, que conserven o deformen els models, la necessitat de simplificar, l’adaptació a les superfícies dels atuells més o menys corbades i profundes; el subministrament de material; els desplaçaments dels artesans i de la ceràmica mateixa… Podria dir-se que la renovació generacional en els tallers no sembla ser un criteri determinant per a la creació de «noves» decoracions, atés que la fidelitat a la tradició normalment va durar dècades. La data de l’abandó de la decoració en verd i manganés és una qüestió per a debat científic i situada ara, segons les regions, cap a al començament de la transició entre les èpoques almoràvit i almohade (Azuar Ruiz, 2012; Gómez Martínez, 2014). ¿Podem pensar que el procés es va estendre en el temps a causa d’un cert desinterés col·lectiu, inconscient o no, més que per un rebuig de la cultura andalusina? Els tallers van diversificar llavors les produccions i els bicroms sobre vidriat blanc o melat, atribuïts a l’època de les dinasties berbers, es van imposar probablement de formes diverses segons les diferents realitats territorials.

«moda general», duradera y adaptable al gusto de las élites gobernantes. Las decoraciones sufren influencias temporales en función de los vínculos comerciales de los territorios, y en algunos casos acaban adquiriendo un sesgo o «carácter local». La dispersión del poder político tras la fitna implicó necesariamente una multiplicación de intercambios y de compradores, y estos últimos parecen haber seguido siendo aficionados a una vajilla de lujo funcional, menos marcada por la rigidez del canon califal. ¿Cuál es el papel de los alfareros ceramistas en las variaciones de las decoraciones? Diversos parámetros se tienen en consideración en los obradores: la eventual exigencia de los encargos; la calidad de la ejecución, el papel de la copia repetida y del dibujo rápido, de memoria, que conservan y/o deforman los modelos, la necesidad de simplificar, la adaptación a las superficies de las vasijas más o menos curvadas y profundas; el suministro de materiales; los desplazamientos de los propios alfareros y de la cerámica misma… Podría decirse que la renovación generacional en los talleres no parece ser un criterio determinante para la creación de «nuevas» decoraciones, dado que la fidelidad a la tradición normalmente duró décadas. La fecha del abandono de las decoraciones en verde y manganeso es una cuestión para debate científico y situada ahora, según las regiones, hacia comienzos de la transición entre las épocas almorávide y almohade (Azuar Ruiz, 2012; Gómez Martínez, 2014). ¿Podemos pensar que el proceso se extendió en el tiempo debido a un cierto desinterés colectivo, inconsciente o no, más que a un rechazo de la cultura andalusí? Los talleres diversificaron entonces sus producciones y los bicromos sobre vidriado blanco o melado, atribuidos a la época de las dinastías bereberes, se impusieron probablemente de formas diversas según las distintas realidades territoriales.

186

La importància de la recerca arqueològica és hui indiscutible. Depenent a vegades de la sort, dels mitjans econòmics i de la voluntat de persones i institucions, és reconeguda, sens dubte, com una font indispensable per a la història, atés que el natural transcurs del temps comporta lògicament l’avantatge d’augmentar el cúmul dels treballs acadèmics tendents al progrés de la recerca. La informació estètica vehiculada per la decoració ceràmica és essencialment complexa, perquè per la seua pròpia naturalesa diferix dels altres elements científics quantificables. No obstant això, les anàlisis plàstiques objectives, com l’assajada ací, permeten garantir una neutralitat d’interpretació que aparta les terminologies inadequades i podrien contribuir de manera eficaç a completar la informació tècnica necessària per a ampliar el coneixement actual sobre la ceràmica medieval de les dues vores del Mediterrani.

La importancia de las indagaciones arqueológicas es hoy indiscutible. Dependientes en ocasiones de la suerte, de los medios económicos y de la voluntad de personas e instituciones, son reconocidas sin duda como una fuente indispensable para la historia, dado que el natural decurso del tiempo conlleva lógicamente la ventaja de aumentar el cúmulo de los trabajos académicos tendentes al progreso de las investigaciones. La información estética vehiculada por las decoraciones cerámicas es esencialmente compleja, ya que, por su propia naturaleza, difiere de los otros elementos científicos cuantificables. No obstante, los análisis plásticos objetivos, como el ensayado aquí, permiten garantizar una neutralidad de interpretación que aparta las terminologías inadecuadas y su realización podría contribuir eficazmente a completar las informaciones técnicas necesarias para ampliar los conocimientos actuales sobre las cerámicas medievales de ambas orillas del Mediterráneo.

187

BIBLIOGRAFIA Acién Almansa, Manuel; Castillo Galdeano, Francisco; Martínez Madrid, Rafael (1990). «Excavación de un barrio artesanal de Baŷŷana (Pechina, Almería)». Archéologie islamique [París], núm. 1, p. 147-168.

Acién Almansa, Manuel; Martínez Madrid, Rafael (1989). «Cerámica islámica arcaica del sureste de al-Andalus». Boletín de Arqueología Medieval [Madrid], núm. 3, p. 123-135. Armengol, Pau; Déléry, Claire; Guichard, Pierre (2013). El ataifor de Sant Jaume de Fadrell. Castelló: Diputació de Castelló. Azuar Ruiz, Rafael (1990). «Una rábita hispanomusulmana del siglo x (Guardamar del Segura, Alicante. España)». Archéologie islamique [París], núm. 1, p. 109-122. — (2012). «Cerámicas en “verde y manganeso”, consideradas norteafricanas, en al-Andalus (ss. x-xi dc)». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 19, p. 59-90. Barceló, Carmen (1990). «La decoración caligráfica de la cerámica de Benetússer». A: Escribà, Felisa. La cerámica califal de Benetússer. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos, p. 51-57. — (1991). «La epigrafía ornamental». A: Lerma, J[osep] V[icent]; Guichard, P[ierre]; Bazzana, A[ndré]; Soler, M.ª P[az]; Navarro, J[ulio]; Barceló, C[armen]. La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [ii] Estudios. València: Ajuntament de València, p. 137-141. Bazzana, André (1983). La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [i] Catálogo. València: Ayuntamiento de Valencia. — (1991). «La céramique verde e morado califale à Valence: problèmes morphologiques et stylistiques». A: A Cerâmica medieval no Mediterrâneo Ocidental: Lisboa 16-22 novembro 1987. Mértola: Campo Arqueológico de Mértola, p. 349-358. Bazzana, André; Guichard, Pierre (1980). «Céramiques communes médiévales de la région valencienne». A: Démians d’Archimbaud, Mlle Gabrielle; Picon, M. Maurice [coord.]. Actes du Colloque International Nº 584: La céramique médiévale en Méditerranée occidentale xe-xve siècles: Valbonne, 11-14 septembre 1978. París: Centre National de la Recherche Scientifique, p. 321-334. Bazzana, André; Lemoine, Charlotte; Picon, Maurice (1986). «Le problème de l’origine et de la diffusion des céramiques dites califales: recherche préliminaire». A: Zozaya, Juan [coord.]. Segundo Coloquio Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo Occidental: Toledo 1981. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Subdirección General de Arqueología y Etnología, p. 33-38. Bermúdez López, Jesús [coord.] (1995). Arte islámico en Granada: Propuesta para un Museo de la Alhambra. Granada: Patronato de la Alhambra y Generalife, Editorial Comares.

188

Bernus-Taylor, Marthe (1988). L’art en terres d’islam: Les premiers siècles. París: Desclée de Brouwer. (École du Louvre, Les grandes étapes de l’art) — (1995). «La céramique de l’Orient musulman des premiers siècles de l’Islam». A: Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle. [Marsella]: Musées de Marseille; [París]: Réunion des Musées Nationaux, p. 59-63. Berti, Graziella; Gelichi, Sauro (1995). «Mille chemins ouverts en Italie». A: Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle. [Marsella]: Musées de Marseille; [París]: Réunion des Musées Nationaux, p. 129-151. Cano Piedra, Carlos (1996). La cerámica verde-manganeso de Madīnat al-Zahrā. [S. l.]: Sierra Nevada 95: El legado andalusí. Coll Conesa, Jaime; Martí Oltra, Javier; Pascual Pacheco, Josefa (1988). Cerámica y cambio cultural: El Tránsito de la Valencia Islámica a la Cristiana. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Cressier, Patrice; Vallejo Triano, Antonio (2015). «Madīnat al Zahrā’ et Ṣabra al Manṣūriyya: Deux versions d’un même scénario». Journal of Islamic Archaeology [Sheffield], vol. 2.2, p. 139-169. Daoulatli, Abdelaziz (1995). «La production vert et brun en Tunisie du ixe au xiie siècle: Étude historique et stylistique». A: Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle. [Marsella]: Musées de Marseille; [París]: Réunion des Musées Nationaux, p. 69-77.

Daoulatli, Abdelaziz; Rammah, Mourad (1994). «La céramique ifriqiyienne du viiie au xvie siècle». A: Couleurs de Tunisie: 25 siècles de céramique: Institut du Monde Arabe, Paris 13 décembre 1994 - 26 mars 1995: Musée des Augustins, Toulouse, 24 avril - 31 juillet 1995. París: Institut du Monde Arabe, p. 83-181. Démians d’Archimbaud, G[abrielle]; Lemoine, Ch[arlotte]; Picon, M[aurice]; Vallauri, L[ucy] (1986). «Recherches de laboratoire sur les ateliers espagnols». A: Zozaya, Juan [coord.]. Segundo Coloquio Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo Occidental: Toledo 1981. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Subdirección General de Arqueología y Etnología, p. 43-45. Escribà, Felisa (1990). La cerámica califal de Benetússer. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Gayraud, Roland-Pierre (2011). «D’est en ouest, la céramique islamique». A: Cressier, Patrice; Fentress, Elizabeth [ed.]. La céramique maghrébine du haut Moyen Âge (viiie-xe siècle): État des recherches, problèmes et perspectives. Roma: École française de Rome, p. 293-302. (Collection de l’École française de Rome; 446) Gisbert Santonja, Josep A. (2000). Cerámica califal de Dénia. Alacant: Universitat d’Alacant. Gómez Martínez, Susana (2014). Cerámica islámica de Mértola. Mértola: Campo Arqueológico de Mértola.

189

Gragueb Chatti, Soundes (2006). Recherches sur la céramique islamique de deux cités princières en Tunisie: Raqqāda et Ṣabra al-Manṣūriyya. 4 vol. [Tesi doctoral] Guichard, Pierre (1991). «La cerámica con decoración “verde y manganeso”». A: Lerma, J[osep] V[icent]; Guichard, P[ierre]; Bazzana, A[ndré]; Soler, M.ª P[az]; Navarro, J[ulio]; Barceló, C[armen]. La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [ii] Estudios. València: Ajuntament de València, p. 69-95. Gutiérrez Lloret, Sonia (2011). «Al-Andalus y el Magreb: la cerámica altomedieval en las dos orillas del mundo mediterráneo occidental». A: Cressier, Patrice; Fentress, Elizabeth [ed.]. La céramique maghrébine du haut Moyen Âge (viiie-xe siècle): État des recherches, problèmes et perspectives. Roma: École française de Rome, p. 253-266. (Collection de l’École française de Rome; 446) Itten, Johannes (1973). Art de la couleur. París: Dessain et Tolra. (1995). Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle. [Marsella]: Musées de Marseille; [París]: Réunion des Musées Nationaux. Lerma Alegría, José Vicente (1986). «Cerámica y artes industriales». A: Aguilera Cerni, Vicente [dir. i coord.]. Historia del Arte Valenciano. Vol. i: De la Prehistoria al Islamismo. València: Consorci d’Editors Valencians, p. 225-245. — (2000). «El sharq al-Andalus: Diez siglos atrás». A: El Cid: Mito y realidad. València: Museu de Prehistòria i de les Cultures de València, p. 31-36. Lerma, J[osep] V[icent]; Guichard, P[ierre]; Bazzana, A[ndré]; Soler, M.ª P[az]; Navarro, J[ulio]; Barceló, C[armen] (1991). La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [ii] Estudios. València: Ajuntament de València. Lerma, Josep Vicent; Soler, María Paz (1995). «Les grandes officines d’Espagne». A: Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle. [Marsella]: Musées de Marseille; [París]: Réunion des Musées Nationaux, p. 165-169. (2000). Les Andalousies de Damas à Cordoue: Exposition présentée à l’Institut du Monde Arabe du 28 novembre 2000 au 15 avril 2001. [S. l.]: Hazan: Institut du Monde Arabe: El legado andalusí. Martínez-Gros, Gabriel; Makariou, Sophie (2000). «Art et politique en al-Andalus: xe-xie siècles». A: Les Andalousies de Damas à Cordoue: Exposition présentée à l’Institut du Monde Arabe du 28 novembre 2000 au 15 avril 2001. [S. l.]: Hazan: Institut du Monde Arabe: El legado andalusí, p. 72-79. Northedge, Alastair (1997). «Les origines de la ceramique a glacure polychrome dans le monde islamique». A: Démians d’Archimbaud, Gabrielle [dir.]. Actes du VIE Congrès de l’AIECM2: La Céramique Médiévale en Méditerranée: Aix-en-Provence 13-18 novembre 1995. Ais de Provença: Narration, p. 213-223. Ortega Ortega, Julián M. (2007). Anatomía del esplendor: Fondos de la sala de Historia Medieval Museo de Albarracín. [S. l.]: Fundación Santa María de Albarracín.

190

Picon, Maurice; Thiriot, Jacques; Vallauri, Lucy (1995). «Techniques, évolutions et mutations». A: Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle. [Marsella]: Musées de Marseille; [París]: Réunion des Musées Nationaux, p. 41-50. Rammah, Mourad (1994a). «La céramique de Raqqada: ixe-xe siècle». A: Couleurs de Tunisie: 25 siècles de céramique: Institut du Monde Arabe, Paris 13 décembre 1994 - 26 mars 1995: Musée des Augustins, Toulouse, 24 avril - 31 juillet 1995. París: Institut du Monde Arabe, p. 92-94. — (1994b). «La céramique des xe et xie siècles». A: Couleurs de Tunisie: 25 siècles de céramique: Institut du Monde Arabe, Paris 13 décembre 1994 - 26 mars 1995: Musée des Augustins, Toulouse, 24 avril - 31 juillet 1995. París: Institut du Monde Arabe, p. 97-98. Retuerce Velasco, Manuel (1998). La cerámica andalusí de la Meseta. Madrid: cran. 2 vol. (cran estudios) Retuerce, Manuel; Zozaya, Juan (1986). «Variantes geográficas de la cerámica omeya andalusí: los temas decorativos». A: La ceramica medievale nel Mediterraneo occidentale: Siena 8-12 ottobre 1984, Faenza 13 ottobre 1984. Florència: All’Insegna del Giglio, p. 69-128. Rose-Albrecht, Jeannette (1991). «Faïences “hispano-mauresques” du xve siècle, au musée des Beaux-Arts de Lyon». Bulletin des Musées et Monuments Lyonnais [Lió], núm. 3-4, p. 28-42. — [coord.] (2002). Le calife, le prince et le potier: Les faïences à reflets métalliques: Lyon, musée des Beaux-Arts, 2 mars - 22 mai 2002. París: Musée des Beaux-Arts de Lyon: Réunion des Musées Nationaux. — (2005). «Les potiers d’al-Andalus ont-ils eu connaissance des grès chinois dès l’époque médiévale?». TAOCI: Revue annuelle de la Société française d’Étude de la Céramique orientale [S. l.], núm. 4: Chine-Méditerranée: Routes et échanges de la céramique avant le xvie siècle, p. 139-143. — (2012). «Vaisselle émaillée polychrome en al-Andalus aux xe-xie siècles: décors représentatifs de la tradition califale». Revue d’Auvergne: Eaux et nourritures à l’époque romane; Actes colloque international d’art roman: Les nourritures à l’époque romane, Issoire 2009 [Soire], núm. 604, p. 157-168. Rosselló Bordoy, Guillermo (1978). Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca. Palma de Mallorca: Diputación Provincial de Baleares. Instituto de Estudios Baleáricos. — (1991). El nombre de las cosas en al-Andalus: Una propuesta de terminología cerámica. Palma de Mallorca: Museo de Mallorca: Societat Arqueològica Lul·liana. (Monografies d’Art i d’Arqueologia; 1) — (1992). «La cerámica en al-Andalus». A: Dodds, Jerrilynn D. [cur.]. Al-Andalus: las artes islámicas en España: Exposición, Granada, la Alhambra, 18 marzo-7 junio 1992; Nueva York, The Metropolitan Museum of Art, 1 julio-27 septiembre 1992. Nueva York: The Metropolitan Museum of Art; Madrid: El Viso, p. 97-103.

191

— (1995). «La céramique verte et brune en al-Andalus du xe au xiiie siècle». A: Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle. [Marsella]: Musées de Marseille; [París]: Réunion des Musées Nationaux, p. 105-109. Salinas, Elena (2013). «Cerámica vidriada de época emiral en Córdoba». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 20, p. 67-96. Sénac, Philippe (1990). «Une fortification musulmane au nord de l’Ebre: le site de La Iglesieta». Archéologie Islamique [París], núm. 1, p. 123-146. Soler Ferrer, M. Paz (2004). «Formación de las colecciones y relación del museo con el público». A: Coll Conesa, Jaume [coord.]. Museo Nacional de Cerámica en el Palacio de Dos Aguas: 50 años (1954-2004). [S. l.]: Ministerio de Cultura, p. 154-195. Soustiel, Jean (1985). La céramique islamique. Friburg (Suïssa): Office du livre. Thiriot, Jacques (1995). «Les ateliers». A: Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle. [Marsella]: Musées de Marseille; [París]: Réunion des Musées Nationaux, p. 19-40. Zozaya, J[uan] (1980). «Essai de chronologie pour certains types de céramique califale andalouse». A: Démians d’Archimbaud, Mlle Gabrielle; Picon, M. Maurice [coord.]. Actes du Colloque International Nº 584: La céramique médiévale en Méditerranée occidentale xe-xve siècles: Valbonne, 11-14 septembre 1978. París: Centre National de la Recherche Scientifique, p. 311-315.

192

Ceràmica de l’etapa nord-africana a València

M. Isabel García Villanueva Josefa Pascual Pacheco L’interés pels estudis de la ceràmica andalusina a la ciutat de València comença com a tal durant la dècada dels vuitanta del segle passat, especialment amb la publicació que l’Ajuntament de València va fer del primer tom de La cerámica islámica en la ciudad de Valencia en 1983, obra acompanyada d’una petita exposició en què es presentava per primera vegada al públic valencià una selecció de peces ceràmiques situades cronològicament entre el segle x i la conquesta cristiana de 1238. Aquell catàleg incloïa l’inventari d’un grup de ceràmiques que formaven part dels fons del Museu Històric Municipal, arreplegades per José Llorca, antic director del SIAM, i procedents d’obres d’edificació en diversos solars, principalment al centre històric de València.

Cerámica de la etapa norteafricana en València

M.ª Isabel García Villanueva Josefa Pascual Pacheco

Vista general de l’excavació de la terrisseria del carrer Sagunt, València, l’any 1994 En la pàgina anterior, rebliment d’un forn carregat de ceràmiques a l’excavació del carrer de Sagunt, València, l’any 1994

El interés por los estudios de la cerámica andalusí en la ciudad de València tiene sus inicios como tal en los años 80 del siglo pasado, especialmente con la publicación, por parte del Ayuntamiento de València, del primer tomo de La cerámica islámica en la ciudad de Valencia en 1983 que fue acompañado por una pequeña exposición en la que se presentaba por primera vez al público valenciano una selección de materiales que abarcaban una cronología comprendida desde el siglo x hasta la conquista cristiana de 1238. Este catálogo recogía el inventario de un grupo de cerámicas que formaban parte de los fondos del Museo Histórico Municipal, recogidas por José Llorca, antiguo director del SIAM, y procedentes de las obras de edificación en diversos solares, principalmente en el centro histórico de València.

195

Posteriorment, l’any 1991 es publicà un segon volum dedicat a l’estudi formal i decoratiu d’estes ceràmiques redactat per diversos investigadors francesos de la Universitat de Lió, André Bazzana i Pierre Guichard i el seu equip, en col·laboració amb estudiosos espanyols com Josep Vicent Lerma, Julio Navarro, M. Paz Soler i Carmen Barceló. En estos treballs es proposava una primera classificació en sis grups ceràmics en què es barrejaven aspectes formals amb tècniques decoratives, en un intent de sistematitzar les diverses produccions que es coneixien en aquells moments, seguint els passos de l’investigador Guillermo Rosselló Bordoy en el seu cèlebre Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca, de l’any 1978. Passats 35 anys d’aquells primers estudis, hi ha hagut moltes novetats i treballs sobre ceràmica andalusina inclosos en llibres i articles, tal com s’indica la contribució de Josep Vicent Lerma en esta mateixa publicació, raó per la qual no incidirem en este aspecte, sinó que ens centrarem a presentar un repertori ceràmic de les conegudes com a produccions d’època almoràvit-almohade, que cobrixen substancialment des del segle xii fins als anys trenta de la centúria següent. Els materials que presentem provenen majoritàriament de les terrisseries que es van trobar en les excavacions del carrer de Sagunt, 127, de València, producció que ja es va donar a conéixer parcialment en el VIII Congreso Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo celebrat a Ciudad Real (Pascual et al., 2009: 355-372), a les quals s’afegixen altres peces recuperades en diverses excavacions de la ciutat.

Posteriormente, en el año 1991 le seguiría un segundo volumen dedicado al estudio formal y decorativo de estas cerámicas realizado por varios investigadores franceses de la Universidad de Lyon, André Bazzana y Pierre Guichard y su equipo, en colaboración con estudiosos españoles como Josep Vicent Lerma, Julio Navarro, M.ª Paz Soler y Carmen Barceló. En estos trabajos se planteaba una primera clasificación en seis grupos cerámicos en los que se mezclaban aspectos formales con técnicas decorativas, en un intento de sistematizar las diversas producciones que se conocían en aquellos momentos, siguiendo los pasos del investigador Guillermo Rosselló Bordoy en su célebre Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca, del año 1978. Pasados 35 años de estos primeros estudios, muchas han sido las novedades y los trabajos sobre cerámica andalusí recogidos en libros y artículos, tal como se apunta en la contribución de Josep Vicent Lerma en esta misma publicación, por lo que no vamos a incidir en este aspecto, y nos centraremos en presentar un repertorio cerámico de las conocidas como producciones de época almorávide-almohade, que abarcan sustancialmente desde el siglo xii hasta los años treinta de la centuria siguiente. Los materiales que presentamos provienen mayoritariamente de los alfares localizados en las excavaciones de la calle Sagunto, 127, de València, cuya producción ya se dio a conocer parcialmente en el VIII Congreso Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo celebrado en Ciudad Real (Pascual et al., 2009: 355-372) a los que se añaden otras piezas que han sido recuperadas en diversas excavaciones de la ciudad.

196

Es tracta, doncs, de donar una visió general de la producció ceràmica d’este període cronològic però, a diferència de les peces presentades en 1983, les d’ara provenen de contextos estratigràfics contrastats i ben documentats arqueològicament.

Les terrisseries del carrer de Sagunt La terrisseria descoberta en 1994, en la confluència dels carrers de Sagunt i de Maximilià Thous, va ser una mina per al coneixement dels tallers valencians d’època andalusina i la seua producció ceràmica (García i Ruiz, 1997: 30; Ruiz Val i García Villanueva, 1995: 18; Azuar Ruiz, 1998: 59-60; Pascual et al., 2009), tot i que abans ja es tenien indicis d’activitat terrissera en l’entorn, a causa del descobriment de barres d’enfornar i cavallets de terrisser publicat ja en 1983 (Bazzana, 1983: 83-84, fig. 50; Lerma et. al., 1991: 24). Esta zona quedava al nord de l’urbs andalusina de Balansiya, extramurs i en la vora esquerra del riu, on s’estenia el raval d’al-Kudya, en l’actual barri de Morvedre i pròxima al raval de la Saïdia. Segons les dades arqueològiques, el raval estava ocupat i en activitat ja en el segle xi fins que, a la fi de la centúria, degué ser arrasat coincidint molt probablement amb el setge del Cid a la ciutat, perquè s’han localitzat nivells de destrucció en diverses intervencions arqueològiques efectuades en esta zona des dels anys noranta del segle xx.

Se trata así, de dar una visión general de las producciones cerámicas de este período cronológico pero, a diferencia de las piezas presentadas en 1983, las de ahora provienen de contextos estratigráficos contrastados y bien documentados arqueológicamente.

Los alfares de la calle Sagunto El alfar descubierto en 1994, en la confluencia de las calles Sagunto y Maximiliano Thous, supuso una primicia para el conocimiento de los talleres valencianos de época andalusí y su producción cerámica (García y Ruíz, 1997: 30; Ruiz Val y García Villanueva, 1995: 18; Azuar Ruiz, 1998: 59-60; Pascual et al., 2009), si bien anteriormente se tenían ya indicios de actividad alfarera en el entorno, dados los hallazgos de barras de ahornar y atifles publicados ya en 1983 (Bazzana, 1983: 83-84, fig. 50; Lerma et. al., 1991: 24). Esta zona quedaba al norte de la urbe andalusí de Balansiya, a extramuros y en la margen izquierda del río, donde se extendía el arrabal de al-Kudya, en el actual barrio de Morvedre y próxima al arrabal de la Zaidía. Según los datos arqueológicos, el arrabal se hallaba ocupado y en actividad ya en el siglo xi hasta que, a finales de la centuria, se vería arrasado coincidiendo muy probablemente con el asedio del Cid a la ciudad, ya que se han localizado niveles de destrucción en diversas intervenciones arqueológicas efectuadas en esta zona desde los años noventa del siglo xx.

197

L’activitat terrissera en esta àrea comença almenys en el segle xi, tal com semblen indicar les troballes fetes al nord del raval. En el carrer de la Pobla del Duc es va localitzar un forn de barres d’una cambra (Máñez Rodero i Gallego Úbeda, 2002: 14-16). Entre els carrers de Sagunt, en Projecte i de la Constitució es van excavar dos forns amb una tipologia que remet als que es van descobrir a Dénia, associats a un possible emplaçament d’un torn, i també s’hi van trobar cavallets de terrisser i peces de ceràmica amb defectes de cocció (Blay García i Molina Gómez, 2008). Al carrer de Sagunt va aparéixer un nou forn ceràmic de tiratge vertical amb graella i columna central (Coll Conesa i García Porras, 2010: 21) juntament amb barres d’enfornar emprades en una construcció hidràulica de final del segle xi-xii (Berrocal Ruiz i Algarra Pardo, 2007: 19). Ja ben entrat el segle xii, degué implantar-se en esta zona una terrisseria que es mantingué en funcionament, probablement, fins a la conquesta feudal. Es pogué excavar en una intervenció efectuada l’any 1994 a l’altura del carrer de Sagunt cantonada amb el de Maximilià Thous. La ubicació de les terrisseries en esta àrea pensem que no fou casual, sinó que obeí a un patró comú a esta mena d’instal·lacions artesanals a al-Àndalus, atés que la localització depenia del muḥtasib, funcionari que supervisava el comerç i els diversos artesanats i oficis en compliment de la ḥisba (Maíllo Salgado, 1996: 164). A més, per motius de salubritat, es van allunyar del centre urbà i se situaren a l’altra banda del riu que vorejava la ciutat. També, es van instal·lar pròxims a la medina i a la porta

La actividad alfarera en esta área tiene sus inicios al menos en el siglo xi, tal y como parecen indicar los hallazgos efectuados al norte del arrabal. En la calle Pobla del Duc se localizó un horno de barras monocameral (Máñez Rodero y Gallego Úbeda, 2002: 14-16). Entre los viales Sagunto, en Proyecto y Constitución se excavaron dos hornos cuya tipología remite a los descubiertos en Dénia, asociados a un posible emplazamiento de un torno, y se hallaron también atifles y cerámicas con defectos de cocción (Blay García y Molina Gómez, 2008). En la calle Sagunto apareció un nuevo horno cerámico de tiro vertical con parrilla y columna central (Coll Conesa y García Porras, 2010: 21) junto con barras de ahornar empleadas en una construcción hidráulica de fines del siglo xi-xii (Berrocal Ruiz y Algarra Pardo, 2007: 19). Ya bien entrado el siglo xii, se implantaría en esta zona un alfar que se mantendría en funcionamiento, probablemente, hasta la conquista feudal. Pudo ser excavado en una intervención efectuada en 1994 a la altura de la calle Sagunto esquina con Maximiliano Thous. La ubicación de los alfares en esta área no sería casual, sino que obedecería a un patrón común a este tipo de instalaciones artesanales en al-Ándalus, dado que su localización dependería del muḥtasib, funcionario que supervisaba el comercio y a los diversos artesanados y oficios en el cumplimiento de la ḥisba (Maíllo Salgado, 1996: 164). Por una parte, atendiendo a la salubridad de los centros urbanos, se alejaron de este, y se situaron al otro lado del río que bordeaba la ciudad. Por otra, se instalaron próximos a la medina y a la

198

d’al-Qanṭara, a la vora d’una de les principals vies d’accés des del nord, i immediats a un encreuament de camins important, la qual cosa facilitaria l’eixida i la difusió de les manufactures cap a un mercat en creixent demanda de productes adaptats als nous gustos. Es van situar també en una zona pròxima a cursos d’aigua, prop del riu i solcada de séquies, que podria proporcionar-los les matèries primeres necessàries com ara aigua i argila, a més de combustible per als forns. El taller excavat limitava al nord amb una àrea cementerial que va estar en ús entre els segles xi i xiii, potser vinculada a l’existència d’este nucli artesanal (Herreros Hernández, 1999: 18), i que s’estenia cap a l’est (Algarra Pardo i Viñes Pérez, 2004: 21-22). Cal assenyalar que el binomi terrisseria-necròpoli es repetix, amb diversos models, en altres punts com Dénia (Ruiz Sever i Simonel, 2004), Llorca (Ponce García, 2002), Múrcia (Navarro Palazón, 1986a: 12) i Almeria (Martínez García, Mellado Sáez i Muñoz Martín, 1995: 100). Si bé a hores d’ara no es coneixen altres àrees productives d’esta terrisseria, sí que és freqüent en les intervencions arqueològiques de l’entorn del carrer de Sagunt el descobriment de testers amb restes de forns i atifells d’enfornar, com ara barres, peces en forma de S i cavallets de terrisser, tant al sud (Matamoros de Villa i Rosselló Mesquida, 1994: 11) com a l’est de la terrisseria (Algarra Pardo i Viñes Pérez, 2004: 12; Martínez García, 2016: 9).

puerta de al-Qanṭara, junto a una de las principales vías de acceso desde el norte, e inmediatos a un cruce de viales importante, lo que facilitaría la salida y difusión de sus manufacturas hacia un mercado en creciente demanda de productos adaptados a los nuevos gustos. Se ubicaron también en una zona próxima a cursos de agua, cercana al río y surcada de acequias, que podría abastecerlos de las materias primas necesarias como el agua y la arcilla, además de combustible para los hornos. El taller excavado limitaría al norte con un área cementerial que estuvo en uso entre los siglos xi y xiii, quizás vinculada a la existencia de dicho núcleo artesanal (Herreros Hernández, 1999: 18), y que se extendía hacia el este (Algarra Pardo y Viñes Pérez, 2004: 21-22). Cabe señalar que el binomio alfar-necrópolis se repite, con diferentes modelos, en otros puntos como Dénia (Ruiz Server y Simonel, 2004), Lorca (Ponce García, 2002), Murcia (Navarro Palazón, 1986a: 12) o Almería (Martínez García, Mellado Sáez y Muñoz Martín, 1995: 100). Si bien hasta la fecha no se conocen otras áreas productivas de este alfar, sí que son frecuentes en las intervenciones arqueológicas del entorno de la calle Sagunto los hallazgos de testares con restos de hornos y útiles de ahornar, como barras, piezas en forma de S y atifles, tanto al sur (Matamoros de Villa y Rosselló Mesquida, 1994: 11) como al este de la alfarería (Algarra Pardo y Viñes Pérez, 2004: 12; Martínez García, 2016: 9).

199

En la intervenció arqueològica del carrer de Sagunt es van excavar set forns per a cocció de ceràmica que conservaven únicament part de les cambres de combustió o de cocció, i que devien formar part d’un taller en el qual se succeïen els espais destinats a la preparació de l’argila, modelatge i tornejament, assecatge i aplicació d’acabats, àrees productives que no es van localitzar en la zona excavada. Es tractava de forns de graella i doble cambra de concepció clàssica i dimensions mitjanes, similars als excavats a Dénia (Gisbert Santonja, Burguera Sanmateu i Bolufer Marques, 1992), encara que els de València tenien, en alguns casos, cambra baixa de cocció o sagén. La importància d’esta classe de forn es deu al fet que són novedosos en època andalusina a València, i podien ser precedent del model que es desenvoluparà més tard a Paterna amb una concepció més elaborada i més gran (Amigues i Mesquida García, 1987; 1990; Mesquida García, 2001) i que perdurarà en la terrisseria tradicional de la zona fins a època recent (Mesquida García, 1992). Els forns de sagén més ben conservats tenien unes dimensions de 1,70-2,20 m de llarg, 1-1,14 m d’ample i 1,05 m d’alçària màxima. S’accedia a la cambra de combustió per una boca estreta on se situava un buit rectangular a manera d’escaló, i en les parets es conservaven les arrancades dels arcs de sustentació de la superestructura. La cambra baixa de cocció o sagén tenia una planta en tres quarts de cercle, s’elevava uns 40 cm sobre el fons de la cambra de combustió i conservava tant les arrancades dels arcs que sostenien la graella com les concavitats de les toveres que comunicaven esta cambra amb la superior. En el procés d’ús dels forns era habitual que passaren per diverses reparacions derivades d’enfonsaments parcials, canvis en l’orientació o de tasques de manteniment, com també ampliacions, reduccions i elevacions del sagén.

En la intervención arqueológica de la calle Sagunto se excavaron siete hornos para cocción de cerámica que conservaban únicamente parte de las cámaras de combustión y/o de cocción, y que formarían parte de un taller en el que se sucederían los espacios destinados a la preparación de las arcillas, moldeado y torneado, secado y aplicación de acabados, áreas productivas que no se localizaron en la zona excavada. Se trataba de hornos de parrilla y doble cámara de concepción clásica y dimensiones medias, similares a los excavados en Dénia (Gisbert Santonja, Burguera Sanmateu y Bolufer Marques, 1992), aunque los de València presentaban, en algunos casos, cámara baja de cocción o sagén. La importancia de este tipo de horno radica en lo novedoso de su existencia en época andalusí en València, pudiendo ser precedente del modelo que se desarrollará más tarde en Paterna con una concepción más elaborada y mayores dimensiones (Amigues y Mesquida García, 1987; 1990; Mesquida García, 2001) y que perdurará en la alfarería tradicional de la zona hasta época reciente (Mesquida García, 1992). Los hornos de sagén mejor conservados tenían unas dimensiones de 1,70-2,20 m de longitud, 1-1,14 m. de anchura y 1,05 m de altura máxima. A la cámara de combustión se accedía por una estrecha boca donde se situaba una oquedad rectangular a modo de peldaño de apoyo y, en sus paredes se conservaban los arranques de los arcos de sustentación de la superestructura. La cámara baja de cocción o sagén presentaba planta en tres cuartos de círculo, se elevaba unos 40 cm sobre el fondo de la cámara de combustión y conservaba tanto los arranques de los arcos que sostendrían la parrilla como las concavidades de las toberas que comunicarían esta cámara con la superior. En el proceso de uso de los hornos era habitual que sufrieran diferentes reparaciones derivadas de derrumbes parciales, cambios en su orientación o de su mantenimiento, así como ampliaciones, reducciones y elevaciones del sagén.

200

Figura 1: Vista de la cambra de cocció d’un forn terrisser

201

La producció ceràmica de la terrisseria del carrer de Sagunt La producció ceràmica presentada prové del rebliment de fosses i forns on s’acumulaven les ceràmiques juntament amb l’utillatge terrisser, restes de forns, carbó, cendra i deixalles de cocció, evidències dels problemes tècnics que els terrissers van trobar en esta manufactura, com ara la deformació de peces (fig. 2), reducció de pastes, mala fusió de vernissos, atuells que van quedar enganxats, etc. Entre l’utillatge d’enfornar, hi ha barres, cavallets de terrisser i peces en forma de S que en molts casos conservaven restes de vidriat verd o turquesa adherit. També hi havia elements plans que potser s’usaren com a separadors o com a allisadors.

La producción cerámica del alfar de la calle Sagunto La producción cerámica que se presenta proviene de la colmatación de fosas y hornos en los que se acumulaban las cerámicas junto al utillaje alfarero, restos de hornos, carbones, cenizas y desechos de cocción, evidencias de los problemas técnicos que los alfareros encontraron en esta manufactura, tales como la deformación de piezas (fig. 2), reducción de pastas, mala fusión de los barnices, recipientes que quedaron pegados, etc. Entre el utillaje de ahornar, se contaban barras, atifles y piezas en forma de S, que en muchos casos conservaban restos de vedrío verde o turquesa adherido. También existían elementos planos que bien pudieron haberse usado también como separadores o bien como alisadores.

202

La producció ceràmica obtinguda d’esta terrisseria mostra diversitat tipològica i funcional, unida a mestratge tècnic, i el repertori s’ajusta als gustos i models difosos des de mitjan segle xii al šarq al-Andalus i que estan ben representats en els nivells arqueològics d’este període a València. Els terrissers d’este taller van produir recipients relacionats amb quasi totes les necessitats de la vida quotidiana de la població de l’urbs i l’entorn. En els seus forns es van coure vaixelles de taula i servici, ceràmiques d’ús culinari, d’il·luminació, d’emmagatzematge i transport d’aigua i aliments, peces d’ús múltiple, de tipus arquitectònic i, fins i tot, lúdic (fig. 3). Per al modelatge de les formes es van usar dos tipus de pasta, l’una calcària de tons clars per a la vaixella de taula i servici, i l’altra ferruginosa de color rogenc o ataronjat per a atuells ceràmics culinaris o d’ús múltiple. Una de les característiques més significatives de la producció d’este taller va ser l’addició a esta segona pasta de jacints de Compostel·la, cosa que, unida als baixos percentatges de calç, la feia molt apropiada per a resistir els xocs tèrmics i, en conseqüència, per a l’ús culinari i altres tasques vinculades al foc. És per això que la trobem associada a olles, cassoles i fornells, encara que també es va usar en algunes gerres. Tot i que el gruix de la producció s’elaborava amb torn, es va constatar l’ús de motles per a la confecció de trespeus, i també altres tècniques com el modelatge i l’ús de plaques o rotllos per a la fabricació de grans peces o per a la col·locació d’apèndixs o anses (Pascual et al., 2009: 358).

Figura 2: Peces amb defecte de cuita

La producción cerámica salida de esta alfar muestra diversidad tipológica y funcional, unida a maestría técnica, y su repertorio se ajusta a los gustos y modelos difundidos desde mediados del siglo xii en el šarq al-Andalus y que están bien representados en los niveles arqueológicos de este periodo en València. Los alfareros de este taller produjeron recipientes relacionados con casi todas las necesidades de la vida cotidiana de la población de la urbe y su entorno. En sus hornos se cocieron vajillas de mesa y servicio, cerámicas de uso culinario, iluminación, almacenaje y transporte de agua y alimentos, piezas de uso múltiple, de tipo arquitectónico e, incluso, lúdico (fig. 3). Para el modelado de las formas se utilizaron dos tipos de pasta, una calcárea de tonos claros para las vajillas de mesa y servicio, y otra ferruginosa de color rojizo o anaranjado para cerámicas culinarias o de uso múltiple. Una de las características más significativas de la producción de este taller fue la adición a esta segunda pasta de jacintos de Compostela lo que, unido a sus bajos porcentajes de cal, la hacía muy apropiada para resistir los choques térmicos y, en consecuencia, para el uso culinario y otras tareas vinculadas al fuego. Por ello la encontramos asociada a ollas, cazuelas y anafes, aunque también se utilizó en algunas tinajas. Si bien el grueso de la producción se elaboraba a torno, se constató el empleo de moldes para la confección de trípodes, y también otras técnicas como el modelado y el uso de placas o rollos para la fabricación de grandes piezas o para la colocación de apéndices o asas (Pascual et al., 2009: 358).

203

Els revestiments de les ceràmiques diferixen segons la categoria de la manufactura. La vaixella de taula i servici s’impermeabilitzava habitualment amb vidriats opacs acolorits en blanc, verd o turquesa, encara que també amb cobertes de tonalitat melada o marró. En la ceràmica d’ús culinari s’empraven ocasionalment vernissos de plom a l’interior. Quant a la decoració, es van usar tècniques diverses com la corda seca parcial, la pintura amb òxid de ferro o manganés, la incisió i l’estampillat en la vaixella de taula. També hi ha decoració amb motle, aplicada, impresa, incisa o pentinada i pintada, associada a tipus d’ús culinari, d’emmagatzematge i transport o d’ús múltiple.

Los revestimientos de las cerámicas difieren según la categoría de la manufactura. La vajilla de mesa y servicio se impermeabilizaba habitualmente con vidriados opacos coloreados en blanco, verde o turquesa, aunque también con cubiertas de tonalidad melada o marrón. En la cerámica de uso culinario se empleaban ocasionalmente barnices de plomo al interior. En cuanto a las decoraciones, se utilizaron técnicas diversas como la cuerda seca parcial, la pintura con óxido de hierro o manganeso, la incisión y el estampillado en la vajilla de mesa. También hay decoraciones a molde, aplicadas, impresas, incisas o peinadas y pintadas, asociadas a tipos de uso culinario, de almacenaje y transporte o de uso múltiple.

204

La vaixella de taula i servici En la producció del taller del carrer de Sagunt, esta categoria presenta una varietat de tipus formals que s’agrupen en safes, platets, fioles, gerretes, gerrets, gerros, tasses i tapadores. Hi destaquen les formes obertes davant de les tancades, perquè les safes i els platets són les sèries més representades dins de la producció general de la terrisseria, a més de les gerretes, destinades al servici i consum de líquids. Les safes (fig. 4) tenen variants formals i de capacitat. Els exemplars més grans fan 368 mm de diàmetre i 121 mm d’alt; mentre que les més menudes fan 180 mm de diàmetre i 56 mm d’alt. Llevat d’excepcions, s’impermeabilitzen totalment amb cobertes vítries i opaques que donen un cert ornament a les peces, alhora que faciliten el procés de neteja. Tenen bases anulars, i hi ha perfils tant carenats com hemisfèrics, tots dos amb vores de secció triangular o simplement arrodonides. Les safes carenades (fig. 4.1 i 4.3) generalment tenen vidriats verds, blancs i turqueses, i també hi ha exemplars de safes amb coberta melada decorades amb traços de manganés, si bé cal assenyalar l’existència a València d’algunes peces que, tot i presentar una coberta melada per l’interior, mantenen l’exterior bescuitat. Quan l’interior de la peça s’envernissa en verd, solen tindre dos o tres cercles concèntrics incisos i, a vegades, un cercle de motius estampillats; i el revers es recobrix amb un vidriat plumbífer transparent i, només ocasionalment, amb el mateix vidriat de l’anvers.

La vajilla de mesa y servicio

Figura 3: Algunes ceràmiques produïdes a la terrisseria

En la producción del taller de la calle Sagunto, esta categoría presenta una variedad de tipos formales que se agrupan en ataifores, jofainas, redomas, jarritas, jarritos, jarros, tazas y tapaderas. Destacan las formas abiertas frente a las cerradas, puesto que los ataifores y jofainas son las series más representadas dentro de la producción general del alfar, además de las jarritas destinadas al servicio y consumo de líquidos. Los ataifores (fig. 4) presentan variantes formales y de capacidad. Los ejemplares de mayor tamaño llegan a los 368 mm de diámetro y 121 mm de altura, mientras que los de menores proporciones miden 180 mm de diámetro y 56 mm de altura. Salvo raras excepciones, se impermeabilizan totalmente con cubiertas vítreas y opacas que dan cierto ornato a las piezas y, a su vez, facilitan su limpieza. Presentan bases anulares, distinguiéndose tanto perfiles carenados como hemisféricos, ambos con bordes de sección triangular o simplemente redondeados. Los ataifores carenados (figs. 4.1 y 4.3) generalmente presentan vidriados verdes, blancos y turquesas, pero también hay ejemplos de piezas con cubierta melada decoradas con trazos de manganeso, si bien cabe señalar la existencia en València de algunas piezas que, aunque presentan una cubierta de tono melado al interior, mantienen el exterior bizcochado. Cuando el interior de la pieza se barniza en verde, suelen presentar dos o tres círculos concéntricos incisos y, en menor medida, un círculo de motivos estampillados, y el reverso se recubre con un vidriado plumbífero transparente y, solo ocasionalmente, con el mismo vedrío del anverso.

205

Les safes hemisfèriques de vora engrossida (fig. 4.2) solen tindre l’interior vidriat en blanc i el revers en turquesa en molts casos, encara que algunes peces s’han acabat amb vidriat de plom a l’interior de tonalitat melada, mentre que s’ha deixat el revers sense tractar. Les safes hemisfèriques de vora arrodonida s’impermeabilitzen completament amb vidriat de color turquesa (fig. 4.4). A les produccions locals que vestien les taules de l’època, s’hi afegiren altres foranes més sumptuoses com és el cas d’una safa recuperada en les excavacions de la Presó de Sant Vicent de València, en un context de final del segle xii i inici del xiii. La peça està ricament decorada en reflex metàl·lic amb un motiu central radial de temàtica vegetal amb palmetes esgrafiades seguit d’una sanefa d’escriptura àrab emmarcada per sengles bandes d’espirals. Té clars paral·lels en els tallers murcians del segle xii (Navarro Palazón, 1986b: 222) (cat. 118). Un altre bon exemple de la riquesa de les taules de l’època és una safa de gran qualitat, de base anular, paret hemisfèrica i vora en ala curta, l’interior de la qual està completament decorat mitjançant la tècnica de la corda seca total. En la decoració es van emprar els colors verd, blanc i melat, i al centre de la peça es representa un ocell de perfil que mira a la dreta. El cos està decorat amb una àmplia banda en la qual es reitera el mateix motiu. Esta peça es va recuperar del rebliment d’un pou excavat en la plaça de l’Almoina efectuat en el segle xiii (cat. 117). Els platets (fig. 4), com les safes, estan molt ben representats en la producció de la terrisseria. Són peces de poca capacitat amb diàmetres de vora entre 95 i 85 mm i

Los ataifores hemisféricos de borde engrosado (fig. 4.2) suelen presentar el interior vidriado en blanco y el reverso en turquesa en muchos casos, aunque existen ejemplos que se han acabado con vedrío de plomo al interior de tonalidad melada, dejando el reverso sin tratar. Los ataifores hemisféricos de borde redondeado se impermeabilizan completamente con vedrío de color turquesa (fig. 4.4). A las producciones locales que vestirían las mesas de la época, se añadirían otras foráneas más suntuosas como es el caso de un ataifor recuperado en las excavaciones de la Cárcel de San Vicente de València, en un contexto de fines del siglo xii e inicios del xiii. La pieza está ricamente decorada en reflejo metálico con un motivo central radial de temática vegetal con palmetas esgrafiadas seguido de una cenefa de escritura árabe enmarcada por sendas bandas de espirales. Tiene claros paralelos en los talleres murcianos del siglo xii (Navarro Palazón, 1986b: 222) (cat. 118). Otro buen ejemplo de la riqueza de las mesas de la época es un ataifor de gran calidad, de base anular, pared hemisférica y borde en ala corta, cuyo interior se halla completamente decorado mediante la técnica de la cuerda seca total. En la decoración se emplearon los colores verde, blanco y miel, y en el centro de la pieza se representa un ave de perfil mirando a la derecha. El cuerpo está decorado con una amplia banda en la que se reitera el mismo motivo. Esta pieza se recuperó en la colmatación de un pozo excavado en la plaza de la Almoina efectuada en el siglo xiii (cat. 117). Las jofainas (fig. 4), como los ataifores, se hallan muy bien representadas en la producción del alfar. Son piezas de pequeña capacidad con diámetros de borde entre 95

206

Figura 4: Safes, platets, fiola i tapadores

207

entre 40 i 50 mm d’alçària. Entre les manufactures del carrer de Sagunt es distingixen dos models de platet, tots dos de vora aprimada. L’un és de perfil hemisfèric amb una inflexió a penes marcada a l’exterior (fig. 4.5), mentre que l’altre té un perfil lleugerament exvasat i carena baixa (fig. 4.6). S’impermeabilitzen completament amb coberta vítria turquesa o blanca i no tenen decoració. Una altra peça característica de les vaixelles és la gerreta (fig. 5), destinada al servici i consum de líquids que no sol impermeabilitzar-se per a afavorir la transsudació i mantindre així la frescor a l’interior. Solen anar decorades, ja siga amb pintura d’òxid de ferro o manganés o amb corda seca parcial. Ambdues tècniques estan molt ben representades en la producció de la terrisseria del carrer de Sagunt. Les dimensions varien segons el tipus, amb intervals generals d’alçària entre 140 i 170 mm i diàmetres de boca que varien de 70 a 126 mm, encara que hi ha un exemple de gerreta a València de format lleugerament més reduït, de 102 mm de vora i 136 mm d’alt, amb la particularitat que la decoració combina la corda seca parcial amb la pintura a l’òxid de manganés en el muscle (López i García i Martínez i García, 1994: 360) (cat. 93). Les gerretes produïdes a la terrisseria del carrer de Sagunt presenten una diversitat formal i de capacitat que es resumix en quatre grups principals. Les més representades són les de peu discoïdal, cos globular, muscle marcat destacat i coll cilíndric, sempre proveïdes de dues anses (fig. 5.1). El segon grup es diferencia de l’anterior per la base plana, coll motlurat i absència de l’aleta en el muscle (fig. 5.2). Les peces dels dos grups es decoren pintant-se amb òxid de manganés o de ferro, i els motius més usuals en la

y 85 mm y entre 40 y 50 mm de altura. Entre las manufacturas de la calle Sagunto se distinguen dos modelos de jofaina, ambos de borde adelgazado. Uno es de perfil hemisférico con una inflexión apenas marcada al exterior (fig. 4.5), y otro de perfil ligeramente exvasado y carena baja (fig. 4.6). Se impermeabilizan completamente con cubierta vítrea turquesa o blanca y no presentan decoración. Otra pieza característica de las vajillas es la jarrita (fig. 5), destinada al servicio y consumo de líquidos que no suele impermeabilizarse para favorecer la trasudación y mantener su frescura. Suelen estar decoradas, ya sea con pintura de óxidos de hierro o manganeso o con cuerda seca parcial. Ambas técnicas se hallan muy bien representadas en la producción del alfar de la calle Sagunto. Sus dimensiones varían según el tipo, con rangos generales de altura entre 140 y 170 mm y diámetros de boca que varían de 70 a 126 mm, aunque existe un ejemplo de jarrita en València de formato ligeramente más reducido, de 102 mm de borde y 136 mm de alto, con la particularidad de que su decoración combina la cuerda seca parcial con la pintura al óxido de manganeso en el hombro (López i García y Martínez i García, 1994: 360) (cat. 93). Las jarritas producidas en el alfar de la calle Sagunto presentan una diversidad formal y de capacidad que se resume en cuatro grupos principales. Las más representadas son las de pie discoidal, cuerpo globular, hombro marcado destacado y cuello cilíndrico, siempre provistas de dos asas (fig. 5.1). El segundo grupo se diferencia de la anterior por su base plana, cuello moldurado y ausencia de la aleta en el hombro (fig. 5.2). Las piezas de ambos grupos se decoran pintándose con óxido de manganeso o de

208

Figura 5: Gerretes, gerrets, gerro, got i tassa

209

panxa són els grups de traços digitals verticals separats per punts o traços gruixuts i, en el coll, els traços digitals horitzontals. De vegades es destaca la vora pintant-la amb un filet o banda horitzontal. Un tercer grup el formen les peces de base anular, cos globular, coll lleugerament bombat i dues (fig. 5.4) o quatre anses verticals (fig. 5.5). Es decoren mitjançant la tècnica de la corda seca parcial, i s’empra òxid de manganés i esmalt verd per a formar bandes horitzontals que decoren la gerreta des de la meitat de la panxa fins a la vora, organitzades en registres horitzontals que s’omplin amb motius geomètrics reticulats, triangulars, romboïdals o en escacs, cadenes o sogues, motius ametllats, aspes i cometes. El tret principal que individualitza l’últim grup és el coll que, en este cas, és troncocònic i més estilitzat que en els models anteriors; es tracta d’un tipus minoritari en el repertori de la terrisseria (fig. 5.6). L’ornamentació, que ompli el coll i la panxa, presenta les mateixes característiques del grup anterior. Cal destacar una peça decorada amb motius epigràfics pintats amb òxid de manganés que procedix del Tossalet de Sant Esteve (cat. 89). En els testers de la terrisseria no es van trobar ceràmiques amb decoració esgrafiada, encara que l’ús d’esta classe de ceràmica en les taules del primer terç del segle xiii estava àmpliament difós. Entre les gerretes amb esta decoració trobades a València destaquen dues peces singulars de gran qualitat i acurada decoració epigràfica, com és el cas de les gerretes recuperades en una excavació efectuada al carrer de la Mar, 23.

hierro, y los motivos más usuales en la panza son los grupos de trazos digitales verticales separados por puntos o trazos gruesos y, en el cuello, los trazos digitales horizontales. En ocasiones, se destaca el borde pintándolo con un filete o banda horizontal. Un tercer grupo lo forman las piezas de base anular, cuerpo globular, cuello ligeramente abombado y dos (fig. 5.4) o cuatro asas verticales (fig. 5.5). Se decoran mediante la técnica de la cuerda seca parcial, empleándose óxido de manganeso y esmalte verde para conformar bandas horizontales que decoran la jarrita desde la mitad de la panza hasta el borde, organizadas en registros horizontales que se rellenan con motivos geométricos como retículas de motivos triangulares, tramas romboidales, ajedrezados, cadenas o sogas, motivos almendrados, aspas y vírgulas. El rasgo principal que individualiza al último grupo es el cuello que, en este caso, es troncocónico y más estilizado que en los modelos anteriores; se trata de un tipo minoritario en el repertorio del alfar (fig. 5.6). La ornamentación, que llena el cuello y la panza, presenta las mismas características del grupo anterior. Cabe destacar una pieza decorada con motivos epigráficos pintados con óxido de manganeso que procede del Tossalet de Sant Esteve (cat. 89). En los testares del alfar no se hallaron cerámicas con decoración esgrafiada, aunque su uso en las mesas del primer tercio del siglo xiii estaba ampliamente difundido. Entre las jarritas con esta decoración halladas en València destacan dos piezas singulares de gran calidad y cuidada decoración epigráfica, como es el caso de las jarritas recuperadas en una excavación efectuada en la calle del Mar, 23.

210

Una d’estes peces té quatre anses, decoració pintada i esgrafiada tant al coll com als medallons dibuixats en la panxa que reproduïxen la paraula al-‘izza (la glòria) (Lerma et al., 1991: 127) (cat. 90). La segona té més interés pel valor epigràfic, perquè reproduïx tres textos complets traçats en lletres nasjí (Lerma et al., 1991: 131). En esta exposició es mostra una altra peça que prové de tallers murcians del segle xiii i trobada en el casc urbà de Llorca (cat. 119), amb una profusa ornamentació vegetal (Navarro Palazón, 1986b: 93). Els terrissers murcians van produir, en la primera meitat del segle xiii, peces esgrafiades que destaquen tant per la qualitat de la factura com per la delicadesa de la decoració; i n’és un bon exemple la gerreta del nucli urbà de Múrcia, recuperada al pou de San Nicolás (cat. 120), decorada amb cal·ligrafia cursiva en reserva sobre fons d’espirals i motiu rectangular en la panxa (Navarro Palazón, 1986b: 191). Finalment, i inclòs en el grup de les gerretes per les característiques formals, es produïx a la terrisseria del carrer de Sagunt un model bescuitat de petites dimensions, perfil piriforme, base plana i dues anses verticals. Les dimensions són de 50 mm de diàmetre de vora i 70 mm d’alçària (fig. 5.3). Al servici de líquids caldria afegir-hi una gerra incompleta de perfil inusual trobada en el centre històric de València, datada del segle xii (cat. 91). És de cos globular i coll troncocònic, llarg i estret, coronat en vora arrodonida, amb dues anses que unixen el muscle i la part baixa del coll. Tant el coll com la panxa es decoren en corda seca parcial amb vidriat verd que formen registres horitzontals amb cordons, grups de punts i

Una de ellas está provista de cuatro asas, decoración pintada y esgrafiada tanto en el cuello como en los medallones dibujados en la panza, que reproducen la palabra al-‘izza (la gloria) (Lerma et al., 1991: 127) (cat. 90). La segunda presenta mayor interés por su valor epigráfico, ya que reproduce tres textos completos trazados en letras nasjíes (Lerma et al., 1991: 131). En esta exposición se incluye otra pieza salida de talleres murcianos del siglo xiii y hallada en el casco urbano de Lorca (cat. 119) con una profusa ornamentación vegetal (Navarro Palazón, 1986b: 93). Los alfares murcianos produjeron, en la primera mitad del siglo xiii, piezas esgrafiadas que destacan tanto por la calidad de su factura como por la delicadeza de sus decoraciones; y es un buen ejemplo de ello la jarrita del casco urbano de Murcia, recuperada en el pozo de San Nicolás (cat. 120), decorada con epigrafía cursiva en reserva sobre fondo de espirales y motivo rectangular en la panza (Navarro Palazón, 1986b: 191). Finalmente, e incluido en el grupo de las jarritas dadas sus características formales, se produce en el alfar de la calle Sagunto un modelo bizcochado de pequeñas dimensiones, perfil piriforme, base plana y dos asas verticales. Sus dimensiones son de 50 mm de diámetro de borde y 70 mm de altura (fig. 5.3). Al servicio de líquidos habría que añadir una jarra incompleta de perfil inusual hallada en el centro histórico de València, fechada en el siglo xii (cat. 91). Es de cuerpo globular y cuello troncocónico, largo y estrecho, rematado en borde redondeado, con dos asas que unen el hombro y la parte baja del cuello. Tanto este como la panza se decoran en cuerda seca parcial con vedrío verde, formando registros horizontales con cordones, grupos de

211

ovals en la panxa, mentre que el coll es decora amb sengles motius centrals i una banda de triangles contraposats sota la vora. Els terrissers de València van modelar també peces destinades a contindre i servir aigua o altres líquids, almenys tres models de tipologia i grandària ben diferenciats, sempre amb una ansa vertical. El de més capacitat és un gerro, les dimensions generals del qual són 230 mm d’alçària i 140 mm de boca, de base discoïdal, cos globular acanalat i coll troncocònic, amb acusada carena que marca l’inici de la vora, amb bec vessador de pessic (fig. 5.7). Està impermeabilitzat amb vidriat de tonalitat verdosa. Els gerrets de grandària mitjana, vidriats en verd, estan representats per un tipus de base anular, cos hemisfèric amb muscle marcat i coll cilíndric coronat per una vora arrodonida (fig. 5.9); fan 130 mm d’alçària i 100 de diàmetre de boca. En la terrisseria es van trobar peces d’esta mena deformades a causa d’una cocció defectuosa (fig. 2). Finalment, hi ha una peça de petites dimensions que formalment s’adscriu a esta categoria, però que no té revestiment vidriat, sinó que es decora amb pinzellades verticals d’òxid de ferro. És de base plana, perfil piriforme i vora exvasada arrodonida, de 78 mm d’alt i 52 mm de diàmetre de boca (fig. 5.8 i cat. 88). A València hi ha un altre model de gerret, amb paral·lels a Dénia (Gisbert Santonja, Burguera Sanmateu i Bolufer Marques, 1992: 103, 148), de base anular, cos piriforme coronat per una motlura que el separa del coll i vora exvasada (cat. 92). Es va decorar en corda seca parcial amb bandes anulars que recorrien els dos terços superiors del cos i el coll, i s’omplí amb motius geomètrics com ara cintes encadenades o cercles i traços verticals combinats.

puntos y óvalos en la panza, mientras que el cuello se decora con sendos motivos centrales y una banda de triángulos contrapuestos bajo el borde. Los alfareros de València modelaron también piezas destinadas a la contención y servicio del agua u otros líquidos, al menos tres modelos de tipología y tamaño bien diferenciados, siempre con un asa vertical. El de mayor capacidad es un jarro, cuyas dimensiones generales son 230 mm de altura y 140 mm de boca, de base discoidal, cuerpo globular acanalado y cuello troncocónico, con acusada carena que marca el arranque del borde, con pico vertedor de pellizco (fig. 5.7). Se halla impermeabilizado con vidriado de tonalidad verdosa. Los jarritos de tamaño medio, vidriados en verde, se hallan representados por un tipo de base anular, cuerpo hemisférico con hombro marcado y cuello cilíndrico rematado por un borde redondeado (fig. 5.9). Su altura es de 130 mm y su diámetro de boca de 100 mm. En el alfar, se hallaron piezas de este tipo deformadas a causa de una cocción defectuosa (fig. 2). Finalmente, existe una pieza de pequeñas dimensiones que formalmente se adscribe a esta categoría, pero que no presenta revestimiento vítreo, sino que se decora con pinceladas verticales de óxido de hierro. Es de base plana, perfil piriforme y borde exvasado redondeado, de 78 mm de alto y 52 mm de diámetro de boca (fig. 5.8 y cat. 88). En València existe otro modelo de jarrito, con paralelos en Dénia (Gisbert Santonja, Burguera Sanmateu y Bolufer Marques, 1992: 103, 148), de base anular, cuerpo piriforme coronado por una moldura que lo separa del cuello y borde exvasado (cat. 92). Se decoró en cuerda seca parcial con bandas anulares que recorrían los dos tercios superiores del cuerpo y el cuello, y se rellenó con motivos geométricos como cintas encadenadas o círculos y trazos verticales combinados.

212

Les fioles (fig. 4), ben representades en esta terrisseria, seguixen el patró usual, molt generalitzat a València, amb una alçària mitjana d’uns 210 mm, amb un característic perfil de base discoïdal, cos piriforme acanalat, coll diferenciat, vora arrodonida amb bec vessador i ansa vertical (fig. 4.10). Habitualment s’impermeabilitzen completament amb cobertes vítries espesses, de color verd fosc. Probablement destinat al consum individual de líquids, hi ha un tipus de got o tassa de 120 mm d’alt i 100 mm de boca amb una ansa vertical (fig. 5.11). És de base anular, carena baixa i cos cilíndric amb vora lleugerament reentrant, i s’impermeabilitza totalment amb vidriat de color turquesa. En les excavacions de l’Almoina de València es va identificar, en context almohade, un tipus de got troncocònic petit que no tenia revestiment (fig. 5.10 i cat. 96). Per a preservar l’aigua i els aliments s’usaven tapadores de ceràmica (fig. 4) que també es modelaren i es cogueren a la terrisseria del carrer de Sagunt, vidriades tant en color verd com turquesa. Segons la grandària, podem distingir dos models de tapadora. La més menuda era de tendència cònica, vora vertical amb pestanya horitzontal per a encaixar i ansa anular (fig. 4.8 i cat. 97). La més gran, també de vora vertical amb pestanya i ansa anular, tenia perfil hemisfèric amb unes estries característiques a la zona superior (fig. 4.9). Un tercer tipus de tapadora produït en la terrisseria és el de cassoleta. Este model no té revestiment i segurament s’usava tant per a cobrir formes tancades de taula com de cuina o emmagatzematge. Té base plana, cos troncocònic, vora en ala i ansa central de botó (fig. 4.7).

Las redomas (fig. 4), bien representadas en este alfar, siguen el patrón usual, muy generalizado en València, cuya altura media ronda los 210 mm, con un característico perfil de base discoidal, cuerpo piriforme acanalado, gollete diferenciado, borde redondeado con pico vertedor y asa vertical (fig. 4.10). Habitualmente, se impermeabilizan enteramente con cubiertas vítreas, espesas y cubrientes, de color verde oscuro. Probablemente destinado al consumo individual de líquidos, existe un tipo de vaso o taza de 120 mm de alto y 100 mm de boca con un asa vertical (fig. 5.11). Es de base anular, carena baja y cuerpo cilíndrico con borde ligeramente reentrante, y se impermeabiliza totalmente con vedrío color turquesa. En las excavaciones de la Almoina de València se identificó, en contexto almohade, un tipo de vaso troncocónico de pequeño tamaño que no presentaba revestimiento (fig. 5.10 y cat. 96). Para preservar el agua y los alimentos se usaban tapaderas cerámicas (fig. 4) que también se modelaron y cocieron en la alfarería de la calle Sagunto, vidriadas tanto en color verde como turquesa. Se distinguían dos modelos por su tamaño diferenciado. El menor era de tendencia cónica, borde vertical con pestaña horizontal para encajar y asidero anular (fig. 4.8 y cat. 97). El mayor, también de borde vertical con pestaña y asidero anular, poseía perfil hemisférico con unas características acanaladuras en la zona superior (fig. 4.9). Un tercer tipo de tapadera producido en el alfar es el de cazoleta. Este modelo no presenta revestimiento y se usaría tanto para cubrir formas cerradas de mesa como de cocina o almacenaje. Tiene base plana, cuerpo troncocónico, borde en ala y asidero central de botón (fig. 4.7).

213

Ceràmica de cuina Una de les sèries més representades en el repertori del taller del carrer de Sagunt són les olles (fig. 6-7). El tipus més característic té base convexa, cos globular, coll cilíndric més o menys desenvolupat amb estries, i vora que pot ser arrodonida, bisellada o engrossida (Pascual et al., 2009: 363-364). Les pastes són sempre oxidants i la majoria de peces estan simplement bescuitades, encara que també n’hi ha amb vidriat interior verd que vessa a l’exterior en regalims. Els diàmetres de vora oscil·len entre 113 i 210 mm, i sempre tenen dues anses verticals de secció acintada o oval, de mig coll a la part alta del cos. Alguns exemplars tenen línies de bandes incises com a decoració, principalment al coll (fig. 6.1, 6.2, 6.3, 6.4 i 6.6). Una forma d’olla que no apareix en el repertori d’estes terrisseries, però sí que és molt abundant en altres excavacions de la ciutat, com l’Almoina, és la marmita de base plana, cos globular aplatat que dona pas, mitjançant una pronunciada escotadura, a una vora arrodonida voltada a l’exterior (fig. 6.5 i cat. 80). Sempre té dues anses curtes i molt desenvolupades de secció ovalada. Tots els exemplars trobats fins ara tenen vidriat interior verd i exterior bescuitat. La grandària varia bastant d’unes peces a les altres, però en general són més abundants les de petites proporcions, potser destinades a un ús individual.

Figura 6: Olles

Cerámica de cocina Una de las series más representadas en el repertorio del taller de la calle Sagunto son las ollas (figs. 6-7). El tipo más característico presenta base convexa, cuerpo globular, cuello cilíndrico más o menos desarrollado con acanaladuras, y borde que puede ser redondeado, biselado o engrosado (Pascual et al., 2009: 363364). Las pastas son siempre oxidantes y la mayoría de piezas están simplemente bizcochadas, aunque también las hay con vidriado interior verde que desborda al exterior en goterones. Los diámetros de borde oscilan entre los 113 y los 210 mm, y siempre presentan dos asas verticales de sección acintada u oval, desde mitad del cuello a la parte alta del cuerpo. Algunos ejemplares presentan líneas de bandas incisas como decoración, principalmente en el cuello (figs. 6.1, 6.2, 6.3, 6.4 y 6.6). Una forma de olla que no aparece repertoriada en estos alfares, pero si es muy abundante en otras excavaciones de la ciudad, como la Almoina, es la marmita de base plana, cuerpo globular achatado que da paso, mediante una pronunciada escotadura, a un borde redondeado vuelto al exterior (fig. 6.5 y cat. 80). Siempre tiene dos asas cortas y muy desarrolladas de sección ovalada. Todos los ejemplares encontrados hasta el momento presentan vidriado interior verde y exterior bizcochado. El tamaño varía bastante de unas piezas a otras, pero en general son más abundantes las de pequeñas proporciones, quizás destinadas al uso individual.

214

Figura 7: Olles formant part de la paret d’un forn

215

Al principi estes formes es van classificar com a orces perquè es considerava que l’escotadura que presenta en el coll servia per a subjectar una coberta de tela o d’un altre material lligada amb un cordell. No obstant això, la presència de marques de foc exteriors a la base i les parets sembla indicar que les peces anaven directament al foc i, per tant, no s’usaven per a emmagatzemar productes sinó per a la cocció d’aliments i preparació de guisats. Actualment al Marroc la tangia és un plat que es cuina en recipients ceràmics individuals directament sobre les brases, encara que tradicionalment es portava a coure als forns dels banys. Les cassoles (fig. 8), amb gran varietat de tipus i de les quals han arribat a identificar-se’n nou, formen un dels grups més nombrosos de les produccions de la terrisseria (Pascual et al., 2009: 364-366). Les bases solen ser planes o convexes, les parets en corba amb escotadura interna per a encaixar-hi una tapadora (fig. 8.1 i cat. 81) o bé de parets rectilínies, amb un aleró molt marcat en la unió amb la base (fig. 8.2). Les dimensions varien, amb diàmetres de boca que van dels 290 mm per a les més grans als 170 mm per a les més menudes. Cal destacar sempre la presència de dues anses verticals de subjecció que poden nàixer de la vora o davall de la vora i que arriben fins a l’inici de la base, encara que hi ha alguns exemplars tardans de cassola amb quatre anses repartides uniformement pel cos (fig. 8.3). Les superfícies interiors poden estar vidriades en colors verd, melades o simplement bescuitades. La majoria de les cassoles en esta producció són de forma circular, llevat d’un exemplar de forma ovalada, vidriat a l’interior (fig. 8.5) que té dues anses verticals

En un primer momento fueron clasificadas estas formas como orzas porque se consideraba que la escotadura que presenta en el cuello servía para sujetar una cubierta de tela u otro material ligada con un cordel. No obstante, la presencia de marcas de fuego exteriores en base y paredes parece apuntar que las piezas iban directamente al fuego, y por tanto, no se utilizarían para almacenar productos sino para la cocción de alimentos y preparación de guisos. Actualmente en Marruecos la tangía es un plato que se cocina en recipientes cerámicos individuales directamente sobre las brasas, aunque tradicionalmente se llevaba a cocer a los hornos de los baños. Las cazuelas (fig. 8), forman uno de los grupos más numerosos de las producciones del alfar, y con una gran variedad de tipos, se han podido identificar hasta nueve diferentes (Pascual et al., 2009: 364-366). Las bases suelen ser planas o convexas, las paredes en curva con escotadura interna para encajar una tapadera (fig. 8.1 y cat. 81) o bien de paredes rectilíneas, con un alerón muy marcado en la unión con la base (fig. 8.2). Las dimensiones varían de unas formas a otras, con diámetros de boca que van desde los 290 mm para las más grandes a los 170 mm para las más reducidas. Es de destacar siempre la presencia de dos asas verticales de sujeción que pueden arrancar del borde o por debajo del mismo y llegan hasta el inicio de la base, aunque existen algunos ejemplares tardíos con cuatro asas repartidas uniformemente por el cuerpo (fig. 8.3). Las superficies interiores pueden estar vidriadas en colores verde, melado o simplemente bizcochadas. La mayoría de las cazuelas en esta producción son de forma circular, a excepción de un ejemplar de forma ovalada, vidriado al interior (fig. 8.5), que presenta dos asas ver-

216

Figura 8: Cassoles

217

i dos mamellons al costat de la vora. Es tracta d’una peça molt minoritària dins del conjunt de les cassoles i només apareix representada en la terrisseria, per la qual cosa possiblement es tracta d’un tipus que no va arribar a comercialitzar-se. Els fogons portàtils per a cuinar (fig. 9) són peces abundants en el repertori formal andalusí en les excavacions de València. A l’obrador del carrer de Sagunt hi ha representades dues formes de fogons, l’un més menut (fig. 9.2) que l’altre, entre els quals destaca una peça completa que s’inclou en esta exposició (fig. 9.1 i cat. 83). Tots tenen dos cossos ben diferenciats, l’inferior o cendrera, de perfil troncocònic o recte, amb obertures de forma triangular o quadrada per a la ventilació del foc, i el superior o cambra de combustió, de forma troncocònica invertida. En la unió de les dues parts hi ha una mena de graella ceràmica on es col·loquen les brases per a calfar les olles o cassoles que se situen sobre la boca del fogó i, així, permeten la cocció dels aliments. La peça més gran esmentada (fig. 9.1 i cat. 83) té a l’exterior tres bandes decorades mitjançant cordons aplicats; les dues superiors en sentit vertical, i la més baixa forma una línia ondulada. L’ornamentació es completa amb grups de petites línies incises que es combinen amb els cordons. A l’interior té incisions entrecreuades en forma d’aspa, possiblement per a la cocció de coques enganxades a les parets. Segurament en estos casos es cobria la càmera de combustió, especialment si es combinava amb tapadores de grans dimensions en forma de campana, que

ticales y dos mamelones junto al borde. Se trata de una pieza muy minoritaria dentro del conjunto de las cazuelas y solo aparece representada en el alfar, por lo que posiblemente se trate de un tipo que no llegó a comercializarse. Los fogones portátiles para cocinar (fig. 9) son piezas abundantes en el repertorio formal andalusí en las excavaciones de València. En el taller de la calle Sagunto tenemos representadas dos formas, una de pequeño tamaño (fig. 9.2), y otra de dimensiones mayores, entre las que destaca una pieza completa que se incluye en esta exposición (fig. 9.1 y cat. 83). Ambos tipos presentan dos cuerpos bien diferenciados, el inferior o cenicero, de perfil troncocónico o recto, con aberturas de forma triangular o cuadrada para la ventilación del fuego, y el superior o cámara de combustión, de forma troncocónica invertida. En la unión de las dos partes hay una parrilla cerámica donde se colocan las brasas para calentar las ollas o cazuelas que se sitúan sobre la boca del anafe, y así permitir la cocción de los alimentos. La pieza de mayores dimensiones antes mencionada (fig. 9.1 y cat. 83) presenta por el exterior tres bandas decoradas mediante cordones aplicados, las dos superiores en sentido vertical y, la más baja forma una línea ondulada. La ornamentación se completa con grupos de pequeñas líneas incisas, que se combinan con los cordones. Por el interior presenta incisiones entrecruzadas en forma de aspa, posiblemente para la cocción de tortas de pan pegadas a las paredes. Seguramente en estos casos se cubría la cámara de combustión, especialmente si se combinaba con tapaderas de gran tamaño en forma de campana, que se enca-

218

Figura 9: Contenidors de foc

219

s’encaixarien en la vora del fogó i, així, es creava l’ambient òptim per a la cocció. Un exemplar d’esta classe de tapadora es va recuperar en la terrisseria del carrer de Sagunt, amb un perfil hemisfèric invertit i llavi pla. Tenia tres petites perforacions en la part alta, possiblement per a l’eixida del vapor, i l’arrancada d’una ansa acintada. Està bescuitada i té unes dimensions de 330 mm de diàmetre i 130 mm d’alçària. S’han trobat peces similars en les produccions de Múrcia (Navarro Palazón, 1986b: 111). Allò que denominem brasers (fig. 9) són peces amb una funció no ben definida. Es pot tractar de recipients emprats com a cremadors de perfums o més aviat per a mantindre calent el menjar abans de servir-lo, perquè generalment presenten marques de foc a l’interior. En este cas, cal pensar que es posaven brases a l’interior i sobre la vora es col·locaven les olles o cassoles que contenien els aliments. Es distingixen dues formes de braser molt diferents entre si. La primera és de base plana, amb tres peus cònics a manera de trípode i cos corbat, acabat en una vora engrossida a l’exterior de secció triangular. Sol tindre com a decoració traços pintats en òxid de ferro o manganés (fig. 9.3 i cat. 85). El segon tipus té la base plana amb tres petits suports cònics també, parets externes rectilínies obertes, amb una decoració feta amb motle facetada, i la vora acabada en una petita ala. Les parets per l’interior són llises. Estes peces es caracteritzen per tindre la base decorada per l’exterior amb un motiu d’estrela de David que pot ser incís o fet també a motle (Azuar et al., 1995: 141) (fig. 9.4 i cat. 86).

jarían en el borde del fogón, y se creaba así el ambiente óptimo para la cocción. Un ejemplar de este tipo de tapadera se recuperó en el alfar de la calle Sagunto, con un perfil hemisférico invertido y labio plano. Presenta tres pequeñas perforaciones en la parte alta, posiblemente para la salida del vapor, y el arranque de un asa acintada. Está bizcochada y tiene unas dimensiones de 330 mm de diámetro y 130 mm de altura. Se localizan piezas similares en las producciones de Murcia (Navarro Palazón, 1986b: 111). Lo que denominamos como braseros (fig. 9) son piezas cuya funcionalidad no está bien definida. Puede tratarse de recipientes utilizados como quema-perfumes o más bien para mantener caliente la comida antes de servirla, ya que generalmente presentan marcas de fuego al interior. En este caso, cabe pensar que se ponían brasas en su interior y sobre el borde se colocaban las ollas o cazuelas que contenían los alimentos. Se distinguen dos formas muy diferentes entre sí. La primera es de base plana, con tres pies cónicos a modo de trípode y cuerpo curvo, acabado en un borde engrosado al exterior de sección triangular. Suele tener como decoración trazos pintados en óxido de hierro o manganeso (fig. 9.3 y cat. 85). El segundo tipo tiene la base plana con tres pequeños apoyos cónicos también, paredes externas rectilíneas abiertas, con una decoración hecha a molde facetada, y el borde acabado en una pequeña ala. Las paredes por el interior son lisas. Estas piezas se caracterizan por tener la base decorada por el exterior con un motivo de estrella de David que puede estar inciso o hecho también a molde (Azuar et al., 1995: 141) (fig. 9.4 y cat. 86).

220

Figura 10: Fragment d’alfàbia profusament decorat

Ceràmica de contenció Les alfàbies són recipients de grans dimensions destinades a l’emmagatzematge de productes sòlids o líquids. És difícil trobar peces senceres en les excavacions perquè són molt voluminoses i es fracturen fàcilment. Solen tindre base plana i estreta, cos globular ovoide i coll cilíndric desenvolupat acabat en una vora engrossida de secció quadrada. En la terrisseria del carrer de Sagunt s’han trobat colls d’alfàbies amb bandes de decoració impresa epigràfica amb la fórmula al-mulk a l’altura del coll, i sanefa de cercles a la vora (fig. 10).

Cerámica de contención Las tinajas son recipientes de grandes dimensiones destinados al almacenamiento de productos tanto sólidos como líquidos. Es difícil encontrar piezas enteras en las excavaciones porque son muy voluminosas y se fracturan fácilmente. Suelen tener base plana y estrecha, cuerpo globular ovoide y cuello cilíndrico desarrollado acabado en un borde engrosado de sección cuadrada. En el alfar de la calle Sagunto se han encontrado cuellos de tinaja con bandas de decoración impresa epigráfica con la fórmula al-mulk a la altura del cuello, y cenefa de círculos en el borde (fig. 10).

221

Una peça de caràcter excepcional és l’alfàbia trobada en les excavacions de l’Almoina (cat. 104), que té una rica decoració aplicada en la part alta del cos i coll, en la qual es combinen faixes epigràfiques amb el motiu de l’arbre de la vida, i a més. el coll està cobert de medallons que contenen motius de gaseles estilitzades, la qual cosa li dona una gran riquesa ornamental. Es tractaria d’una peça d’importació, possiblement de tallers murcians, on s’han trobat nombrosos exemplars amb les mateixes característiques (Navarro Palazón, 1986b: 38, 68-78, 214-218, 221, 288, 298-299, 310, 325-326). Generalment estes gerres es destinaven a contindre aigua fresca i, col·locades sobre reposadors o peanyes també ceràmics, decoraven patis i salons. El cànter (fig. 11.2) és el recipient habitualment emprat per al transport i l’emmagatzematge d’aigua a les cases. Té base plana, cos més o menys globular, coll troncocònic amb estries en la meitat superior i vora diferenciada voltada a l’exterior. És característica la decoració de traços i línies ondades pintades amb manganés o amb òxid de ferro. Esta forma no es va generalitzar fins al període almohade i va ser assimilada quasi sense canvis en el repertori feudal. Com a suport de les grans gerres decorades es feien servir reposadors, que arreplegaven l’aigua que traspuava d’aquelles i l’abocaven, mitjançant un bec —sovint amb forma de cap d’animal—, a un recipient més xicotet situat davall, generalment una gerreta.

Una pieza de carácter excepcional es la tinaja encontrada en las excavaciones de la Almoina (cat. 104), que presenta una rica decoración aplicada en la parte alta del cuerpo y cuello, en la que se combinan franjas epigráficas con el motivo del árbol de la vida, además, el cuello está cubierto con medallones que contienen motivos de gacelas estilizadas, lo que le da una gran riqueza ornamental. Se trataría de una pieza de importación, posiblemente de talleres murcianos. donde se han encontrados numerosos ejemplares con las mismas características (Navarro Palazón, 1986b: 38, 68-78, 214218, 221, 288, 298-299, 310, 325-326). Generalmente estas tinajas se destinaban a contener agua fresca, y colocadas sobre reposaderos también cerámicos, decoraban patios y salones. El cántaro (fig. 11.2) es el recipiente utilizado habitualmente para el acarreo y acopio del agua en las casas. Tiene la base plana, cuerpo más o menos globular, cuello troncocónico con acanaladuras en la mitad superior y borde diferenciado vuelto al exterior. Es característica la decoración de trazos y líneas onduladas pintadas con manganeso o con óxido de hierro. Esta forma no se generalizó hasta el período almohade y fue asimilada casi sin cambios en el repertorio feudal. Como soporte de las grandes jarras decoradas se hacía uso de reposaderos, que recogían el agua que trasudaban y la vertían, mediante un pico —generalmente con forma de cabeza de animal—, en un recipiente más pequeño situado debajo, generalmente una jarrita.

222

La peça de l’exposició prové de l’excavació que es va fer a la plaça del Marqués de Busianos, núm. 5, i té forma de cilindre decorat amb petits arcs lobulats perforats, combinats amb franges verticals geomètriques incises. Com a bec vessador té el cabet d’un animal, possiblement un lleó, que es combina amb una sanefa epigràfica a la vora (cat. 103). Trobem paral·lels formals en peces de la zona murciana (Navarro Palazón, 1986b: 20), encara que ací hi ha més repertori formal i decoratiu, i algunes són considerades com a maquetes arquitectòniques (Navarro Palazón i Jiménez Castillo, 1995: 287-302). Els bacins o piques són formes presents en contextos domèstics, però en escassa proporció en comparació d’altres sèries ceràmiques. Tradicionalment s’han denominat bacins, però sembla més indicat relacionar-les amb les ablucions que precedixen l’oració (Déléry, 2004: 174-176). Esta autora considera que són peces de luxe, lligades especialment al comerç marítim, i de presència habitual en els territoris dominats pels almoràvits i almohades. La forma més característica té base plana, cos cilíndric alt i vora en ala. Sol estar vidriada a l’interior en color melat o verd, i l’exterior profusament decorat en corda seca total, on es combinen motius epigràfics amb altres motius vegetals o geomètrics. La pica que es presenta en l’exposició procedix de la plaça de Sant Miquel de Cocentaina, té una banda central amb la fórmula al-mulk (el poder, la sobirania) i una sanefa superior amb el text ‘afiya šāmila (salut completa) (Azuar Ruiz, 1989: 116, 119-120, fig. 53; Jover Peris, Martí Soler i Faus Terol, 2015: 330) (cat. 121).

La pieza de la exposición proviene de la excavación realizada en la plaza del Marqués de Busianos, núm. 5, y tiene forma de cilindro decorado con pequeños arcos lobulados perforados, combinados con franjas verticales geométricas incisas. Como pico vertedor tiene una pequeña cabeza de animal, posiblemente un león, que se combina con una cenefa epigráfica en el borde (cat. 103). Encontramos paralelos formales en piezas de la zona murciana (Navarro Palazón, 1986b: 20), aunque aquí existe un mayor repertorio formal y decorativo, y algunas de ellas son consideradas como maquetas arquitectónicas (Navarro Palazón y Jiménez Castillo, 1995: 287-302). Los bacines o pilas son formas presentes en contextos domésticos, pero en escasa proporción si las comparamos con otras series cerámicas. Tradicionalmente se las ha denominado como bacín, pero parece más indicado relacionarlas con las abluciones que preceden a la oración (Déléry, 2004: 174-176). Esta autora considera que son piezas de lujo, ligadas especialmente al comercio marítimo, y de presencia habitual en los territorios dominados por los almorávides y almohades. La forma más característica presenta base plana, cuerpo cilíndrico alto y borde en ala. Suele estar vidriada al interior en color melado o verde, y el exterior profusamente decorado en cuerda seca total, donde se combinan motivos epigráficos con otros vegetales o geométricos. La pila que se presenta en la exposición procede de la plaza de San Miguel de Cocentaina, tiene una banda central con la fórmula al-mulk (el poder, la soberanía) y una cenefa superior con el texto ‘afiya šāmila (salud completa) (Azuar Ruiz, 1989: 116, 119120, fig. 53; Jover Peris, Martí Soler y Faus Terol, 2015: 330) (cat. 121).

223

Il·luminació Entre les manufactures del carrer de Sagunt també hi havia peces d’il·luminació, com cresols de cassoleta, de bec i de peu alt. El primer tipus, sempre envernissat en verd o melat a l’interior, presenta bec de pessic per a la metxa i una anseta oposada (fig. 11.7 i cat. 102). Els de bec, caracteritzats per una cassoleta estreta i un bec allargat (fig. 11.5), sovint tenen pinzellades paral·leles d’òxids a manera de decoració, com en el cas dels que es va trobar al carrer de la Mar (cat. 98 i 99). Els de peu alt, característics del període almohade, es vidriaven en verd, turquesa i marró (fig. 11.8 i cat. 101). El perfil, sempre ansat, presenta tres parts diferenciades: peanya de base plana, fust central buit de forma troncocònica, amb motlura a mitja altura, i cassoleta amb bec de pessic. Cal destacar un model singular de cresol aparegut en les excavacions de l’Almoina de València en context almohade (fig. 11.6 i cat. 100). Es tracta d’una peça de bec doble que remet a models metàl·lics i la superfície del qual es va revestir amb vernís de color turquesa. La base és una peanya discoïdal perforada, amb cassoleta cilíndrica coronada per un calat geomètric i una ansa oposada als becs (Lerma, 2015a: 88-89). Peces d’ús múltiple En esta terrisseria es van produir també ceràmiques vinculades a tasques domèstiques diverses, com la preparació d’aliments, la neteja de la roba i, fins i tot, la higiene personal. S’hi constaten dos tipus de recipients, els populars llibrells de perfil troncocònic, base plana i vora engrossida a l’exterior (fig. 11.3), i uns altres de característiques

Iluminación Entre las manufacturas de la calle Sagunto se contaban también piezas de iluminación, como candiles de cazoleta, de piquera y de pie alto. El primer tipo, siempre barnizado en verde o melado al interior, presenta pico de pellizco para la mecha y una pequeña asa opuesta (fig. 11.7 y cat. 102). Los de piquera, caracterizados por una cazoleta estrecha y una larga piquera (fig. 11.5), presentan frecuentemente pinceladas paralelas de óxidos a modo de decoración, caso de los hallados en la calle del Mar (cat. 98 y 99). Los de pie alto, característicos del periodo almohade, se vidriaban en verde, turquesa y marrón (fig. 11.8 y cat 101). Su perfil, siempre ansado, presenta tres partes diferenciadas: peana de base plana, fuste central hueco de forma troncocónica, con moldura a media altura, y cazoleta con pico de pellizco. Cabe destacar un modelo singular aparecido en las excavaciones de la Almoina de València en contexto almohade (fig. 11.6 y cat. 100). Se trata de una pieza de piquera doble que remite a modelos metálicos y cuya superficie se revistió con barniz de color turquesa. La base es una peana discoidal perforada, con cazoleta cilíndrica coronada por un calado geométrico y un asa opuesta a las piqueras (Lerma, 2015a: 88-89). Piezas de uso múltiple En el alfar se produjeron también cerámicas vinculadas a tareas domésticas diversas, como la preparación de alimentos, la limpieza de la ropa o, incluso, la higiene personal. Se constatan dos tipos, los populares alcadafes de perfil troncocónico, base plana y borde engrosado al exterior (fig. 11.3), y otros de similares características, pero

224

Figura 11: Bacins, cànter, caduf i cresols

225

semblants, però més alts i fondos (fig. 11.1). Este segon tipus, de vegades s’impermeabilitzava per l’interior amb una coberta vítria en verd fosc, o bé, igual que el primer, es decorava amb bandes incises amb pinta rectes o ondulades, o amb combinacions de totes dues. Caduf En els obradors del carrer de Sagunt es van modelar també cadufs de sénia de perfil fusiforme amb escotadura central, vora exvasada engrossida a l’exterior i base apuntada (fig. 11.4). Si bé els catúfols no sempre tenen perforació basal, l’exemplar exposat, que procedix del carrer de Soguers de València (cat. 105), té quatre perforacions pròximes a la base per a permetre tant l’eixida de l’aire quan la sénia els endinsa en l’aigua, com el complet buidatge quan s’atura (Gutiérrez Lloret, 1996: 9). Alambí La tècnica de la destil·lació mitjançant alambins es coneixia a València almenys des d’època califal, tal com demostra el singular conjunt trobat en l’excavació de la Presó de Sant Vicent, en uns banys pròxims a la mesquita aljama (Armengol Machí i Lerma Alegría, 2012). La destil·lació s’usava amb finalitats farmacèutiques o per a obtenció d’olis essencials i perfums. Al sud de la terrisseria, al mateix carrer de Sagunt, es va recuperar un condensador ceràmic revestit amb coberta plumbífera de base anular, cos globular, coll cilíndric i

de mayor altura y profundidad (fig. 11.1). Este segundo, a veces se impermeabilizaba por el interior con una cubierta vítrea coloreada en verde oscuro, o bien, al igual que el primer tipo, se decoraba con bandas incisas a peine rectas u onduladas, o con combinaciones de ambas. Arcaduz En los obradores de la calle Sagunto se moldearon también arcaduces de noria de perfil fusiforme con escotadura central, borde exvasado engrosado al exterior y base apuntada (fig. 11.4). Si bien los cangilones no siempre presentan perforación basal, el ejemplar expuesto, procedente de la calle Sogueros de València (cat. 105), posee cuatro perforaciones próximas a la base para permitir tanto la salida del aire cuando la noria los adentra en el agua, como su completo vaciado cuando esta se detiene (Gutiérrez Lloret, 1996: 9). Alambique La técnica de la destilación mediante alambiques era ya conocida en València desde al menos época califal, tal y como demuestra el singular conjunto hallado en la excavación de la Cárcel de San Vicente, en unos baños próximos a la mezquita aljama (Armengol Machí y Lerma Alegría, 2012). La destilación se usaba con fines farmacéuticos o para obtención de aceites esenciales o perfumes. Al sur del alfar, en la misma calle Sagunto, se recuperó un condensador cerámico revestido con cubierta plumbífera de base anular, cuerpo globular, cuello cilíndrico

226

vora arrodonida (cat. 106). Es tracta de la part superior de les dues peces que componien l’alambí, que era on es condensava el destil·lat volàtil en forma de gotes que a continuació lliscaven per la paret fins a eixir a l’exterior pel bec tubular de què disposa la peça i així, finalment, ser arreplegat i envasat. Recipients i figures zoomorfes Les representacions zoomorfes tenen caràcter divers quant a la funcionalitat en el món andalusí. Hi ha, principalment, representacions d’equins, modelades per a servir de joguets, xiulets o elements ornamentals de peces de la vaixella com seria el cas dels aiguamans. Al centre de València, en el transcurs d’una excavació arqueològica efectuada entre els carrers dels Gascons i de l’Ambaixador Vich, es va trobar una peça, senzillament bescuitada, datada entre els segles xii i xiii. Es tracta de la representació d’un dromedari que carrega sobre el llom dos contenidors i que es decora amb pinzellades d’òxid de ferro. Fa 195 mm de llarg i 105 mm d’alt (Lerma, 2015b: 90-91) (cat. 108). Podria contindre líquid que, introduït als recipients, eixiria per la boca de l’animal a manera d’aiguamans. A Mallorca i a Xàtiva s’han trobat figures similars. També de Xàtiva procedix una enginyosa figura de felí trobada en 1993 en una intervenció arqueològica efectuada al camí de la Bola (cat. 122). Està parcialment pintada en tonalitat rogenca amb òxid de ferro i combina el tornejat del cos amb el modelatge de les potes i el cap, així com l’aplicació en la zona dels ulls.

y borde redondeado (cat. 106). Se trata de la parte superior de las dos piezas que compondrían el alambique, donde se condensaría el destilado volátil en forma de gotas que a continuación se deslizaban por la pared hasta salir al exterior por el pico tubular que dispone la pieza y así, finalmente, ser recogido y envasado. Recipientes y figuras zoomorfos Las representaciones zoomorfas poseen carácter diverso en cuanto a su funcionalidad en el mundo andalusí. Se dan principalmente representaciones de equinos, modeladas para servir de juguetes, silbatos o elementos ornamentales de piezas de la vajilla como sería el caso de los aguamaniles. En el centro de València fue hallada, en el curso de una excavación arqueológica efectuada entre las calles Gascons y Embajador Vich, una pieza, sencillamente bizcochada, datada entre los siglos xii y xiii. Se trata de la representación de un dromedario que carga sobre el lomo sendos contenedores y que se decora con pinceladas de óxido de hierro. Su longitud es de 195 mm y la altura de 105 mm (Lerma, 2015b: 90-91) (cat. 108). Podría contener líquido que, introducido por los vasos, se vertería por la boca del animal a modo de aguamanil. En Mallorca y en Xàtiva se han hallado figuras similares. También de Xàtiva procede una ingeniosa figura de felino encontrada en 1993 en una intervención arqueológica efectuada en el Camino de la Bola (cat. 122). Está parcialmente pintada en tonalidad rojiza con óxido de hierro y combina el torneado del cuerpo con el modelado de las patas y cabeza, así como la aplicación en la zona de los ojos.

227

Figuretes antropomorfes En este apartat s’inclouen diverses figuretes ceràmiques bastant tosques que presenten trets femenins, amb els pits marcats definits mitjançant aplicacions de fang. Apareixen en posició sedent, amb un braç plegat sobre la cintura i l’altre alçat. El rostre sol tindre els ulls i el nas marcats i porten un tocat o diadema en forma de mitja lluna, davall del qual es mostren els cabells. Com a decoració, tenen traços pintats en òxid de ferro en diverses parts del cos (cat. 109). Tal com assenyala la investigadora Susana Gómez Martínez (2015: 15-16), a partir del segle xii comencen a aparéixer en l’art andalusí les denominades «figures exemptes», ja siga com a figura única o formant part d’un objecte més complex, el referent més espectacular de les quals és el conegut vas de Tavira (Torres, 2004). S’han trobat figures antropomorfes en altres ciutats d’al-Àndalus com Almeria, Jaén i Còrdova. En esta última es van trobar quatre figures humanes aïllades, una de les quals representa un músic assegut que toca un tambor (Salinas Pleguezuelo, 2012: 396-402). Estos objectes tradicionalment s’han interpretat com a joguets, tot i que no tots els investigadors es posen d’acord en este punt. El que sí que sembla clar és el caràcter popular d’estes peces, allunyades dels programes oficials que representen motius amb més rellevància religiosa.

Figuritas antropomorfas Se engloban en este apartado diversas figuritas cerámicas bastante toscas, que presentan rasgos femeninos, con los pechos marcados definidos mediante aplicaciones de barro. Aparecen en posición sedente, con un brazo plegado sobre la cintura y el otro levantado. El rostro suele tener los ojos y la nariz marcados y llevan un tocado o diadema en forma de media luna, debajo del cual asoma el pelo. Como decoración tienen trazos pintados en óxido de hierro en diferentes partes del cuerpo (cat. 109). Tal como señala la investigadora Susana Gómez Martínez (2015: 15-16), a partir del siglo xii comienzan a aparecer en el arte andalusí las denominadas «figuras de bulto», ya sea como figura única o formando parte de un objeto más complejo, cuyo referente más espectacular es el conocido vaso de Tavira (Torres, 2004). Figuras antropomorfas han sido halladas en otras ciudades de al-Ándalus como Almería, Jaén o Córdoba. En esta última se encontraron cuatro figuras humanas aisladas, una de ellas representa un músico sentado tocando un tambor (Salinas Pleguezuelo, 2012: 396-402). Tradicionalmente se han interpretado estos objetos como juguetes, aunque no todos los investigadores se ponen de acuerdo en este punto. Lo que sí parece claro es el carácter popular de estas piezas, alejadas de los programas oficiales que representan motivos con una mayor relevancia religiosa.

228

BIBLIOGRAFIA Algarra Pardo, Víctor; Viñes Pérez, Asunción (2004). Informe preliminar unificado de los resultados de las intervenciones arqueológicas del solar de la calle Sagunto, 164-170, y Padre Urbano, 2, de Valencia y de la servidumbre de paso colindante entre los números 162 A y B de la calle Sagunto. [Arxiu SIAM] Amigues, François; Mesquida García, Mercedes (1987). Un horno medieval de cerámica. Un four médiéval de potier: «El testar del Molí» de Paterna (Valencia). Madrid: Casa de Velázquez. (Série Etudes et Documents; iv) — (1990). «Tradición alfarera en Paterna: Pasado y presente». A: Fours de potiers et «testares» médiévaux en Méditerranée Occidental: Méthodes et résultats: Colloque organisé par la Casa de Velázquez, Madrid, 8-10 janvier 1987. Madrid: Casa de Velázquez, p. 143-155. (Série Archéologie; xiii) Armengol Machí, Pau; Lerma Alegría, Josep Vicent (2012). «Un conjunto de instrumentos cerámicos para la destilación de época califal procedente de Valencia». A: Gelichi, Sauro [cur.]. Atti del IX Congresso Internazionale sulla Ceramica Medievale nel Mediterraneo: Venezia, Scuola Grande dei Carmini, Auditorium Santa Margherita, 23-27 novembre 2009. Florència: All’Insegna del Giglio, p. 372-374. Azuar Ruiz, Rafael (1989). Denia islámica: Arqueología y poblamiento. Alacant: Diputación Provincial de Alicante. Instituto de Cultura «Juan Gil-Albert». — (1998). «Alfares y Testares del Sharq al-Andalus (siglos xii-xiii). Producción, tipología y distribución». A: Padilla Lapuente, José I.; Vila Carabasa, Josep M. [coord.]. Ceràmica medieval i postmedieval: Circuits productius i seqüències culturals. Barcelona: Universitat de Barcelona, p. 57-71. (Monografies d’Arqueologia Medieval i Postmedieval; 4) Azuar, R[afael]; Borrego, M[argarita]; Martí, J[avier]; Navarro, C[oncepción]; Pascual, J[osefa]; Saranova, R[osa]; Burguera, V[icent]; Gisbert, J[osep] A. (1995). «Cerámica tardo-andalusí del País Valenciano (Primera mitad del siglo xiii)». A: Actes du 5ème colloque sur la céramique médiévale en Méditerranée occidentale: Rabat 11-17 Novembre 1991. Rabat: Institut National des Sciences de l’Archéologie et du Patrimoine, p. 140-161. Bazzana, André (1983). La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [i] Catálogo. València: Ayuntamiento de Valencia. Berrocal Ruiz, Paloma; Algarra Pardo, Víctor (2007). Memoria científica de la intervención arqueológica en el solar de la avda. Constitución, 154, 156, 158 y la calle Sagunto, 195 y 197. [Arxiu SIAM] Blay García, Francisco; Molina Gómez, Francisca (2008). Informe preliminar ref. 2008/1175-V. C/ Sagunto, 175, 181 y 183, c/ en Proyecto, Av. Constitución, 140146. Valencia. [Arxiu SIAM]

229

Coll Conesa, Jaume; García Porras, Alberto (2010). «Tipologia, cronologia e produzione dei forni per cerámica in Al-Andalus». A: Atti XLII Convegno Internazionale della Ceramica: «Fornaci. Tecnologie e Produzione della Ceramica in Età Medievale e Moderna»: Savona, 29-30 maggio 2009. Albisola: Centro Ligure per la Storia della Ceramica, p. 25-44. Déléry, Claire (2004). «Un reflejo de la Lorca islámica a través del estudio de la cerámica de cuerda seca encontrada en su entorno». Alberca: Revista de la Asociación de Amigos del Museo de Lorca [Lorca], núm. 2, p. 167-176. García, M.ª Isabel; Ruiz, Enrique (1997). «C/ Sagunt 127-133 (València)». A: Llorens Forcada, M. del Mar; Ripollés Alegre, Pere Pau; Doménech Belda, Carolina. Monedes d’ahir, tresors de hui = Monedas de ayer, tesoros de hoy. València: Diputació de València, p. 43. (Col·lecció Perfils del Passat; 2) Gisbert Santonja, Josep A.; Burguera Sanmateu, Vicent; Bolufer Marques, Joaquim (1992). La cerámica de Daniya —Dénia—: Alfares y ajuares domésticos de los siglos xii-xiii. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Gómez Martínez, Susana (2015). «Imágenes del cuerpo en el día a día de al-Andalus». DigitARr: Revista Digital de Arqueología, Arquitectura e Artes [S. l.], núm. 2, p. 10-22. Gutiérrez Lloret, Sonia (1996). «El aprovechamiento agrícola de las zonas húmedas: la introducción del arcaduz en el sureste de Al-Andalus (siglos viii y ix)». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 6, p. 7-19. Herreros Hernández, Agustina (1999). Excavación realizada en la calle Sagunto, nº 165 y 167 de Valencia. Informe. [Arxiu SIAM] Jover Peris, Iván; Martí Soler, Amparo; Faus Terol, Eduard (2015). «Bacín». A: Cocentaina. Arqueología y museo: Museos Municipales en el MARQ. [Alacant]: MARQ, Diputación de Alicante; Cocentaina: Ajuntament de Cocentaina: Centre d’Estudis Contestans: Fundación Cajamurcia, p. 330. Lerma, Josep Vicent (2015a). «Candil doble piquera 1/714». A: Obra de terra: Cerámica histórica en las Colecciones Municipales: Marzo-Octubre 2015 Museo de la Ciudad. València: Ajuntament de València, p. 88-89. — (2015b). «Juguete o aguamanil 1/491». A: Obra de terra: Cerámica histórica en las Colecciones Municipales: Marzo-Octubre 2015 Museo de la Ciudad. València: Ajuntament de València, p. 90-91. Lerma, J[osep] V[icent]; Guichard, P[ierre]; Bazzana, A[ndré]; Soler, M.ª P[az]; Navarro, J[ulio]; Barceló, C[armen] (1991). La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [ii] Estudios. València: Ajuntament de València. López i García, Isabel; Martínez i García, Remei (1994). «iii: Època medieval islàmica». A: López i García, Isabel; Marín i Jordà, Carme; Martínez i García, Remei; Matamoros i de Villa, Consol. Troballes arqueològiques al Palau de les Corts. València: Corts Valencianes, p. 277-388.

230

Maíllo Salgado, Felipe (1996). Vocabulario de historia árabe e islámica. Madrid: Akal. Máñez Rodero, Javier; Gallego Úbeda, Aquilino (2002). Informe del seguimiento arqueológico de la Red de Colectores del barrio de Sant Antoni (Valencia). [Arxiu SIAM] Martínez García, Julián; Mellado Sáez, Carmen; Muñoz Martín, M.ª del Mar (1995). «Las necrópolis hispanomusulmanas de Almería». A: Acién Almansa, Manuel; Torres Palomo, M.ª Paz [ed.]. Estudios sobre cementerios islámicos andalusíes. Màlaga: Universidad de Málaga, p. 83-115. Martínez García, Remedios (2016). Intervención arqueológica en la calle de San Bruno, 19, Valencia. Memoria final. [Arxiu SIAM] Matamoros de Villa, Consuelo; Rosselló Mesquida, Miquel (1994). Informe de la intervención arqueológica realizada en la calle Pastor Fuster, nº 1, de Valencia. [Arxiu SIAM] Mesquida García, Mercedes (1992). «La cocción de cerámica en un horno medieval». A: Tecnología de la cocción cerámica desde la antigüedad a nuestros días: Ponencias del Seminario celebrado en el Museo de Alfarería en Agost (Alicante) del 4 al 6 de octubre de 1990. [Agost]: Asociación de Ceramología, p. 121-140. — (2001). Las ollerías de Paterna: Tecnología y producción. Vol. i: Siglos xii y xiii. Paterna: Ayuntamiento de Paterna. Navarro Palazón, Julio (1986a). «El cementerio islámico de San Nicolás de Murcia. Memoria preliminar». A: Actas del I Congreso de Arqueología Medieval Española. Saragossa: Diputación General de Aragón. Departamento de Cultura y Educación, vol. iv, p. 7-37. — (1986b). La cerámica islámica en Murcia: Volumen i: Catálogo. Múrcia: Ayuntamiento de Murcia. Centro Municipal de Arqueología. Navarro Palazón, Julio; Jiménez Castillo, Pedro (1995). «La producción cerámica medieval de Murcia». A: Gerrard, Christopher M.; Gutiérrez, Alejandra; Vince, Alan G. [ed.]. Spanish Medieval Ceramics in Spain and the British Isles = Cerámica medieval española en España y en las Islas Británicas. Oxford: Tempus Reparatum, p. 185-214. (BAR International Series; 610) Pascual, Josefa; Armengol, Pau; García, Isabel; Roca, Lourdes; Ruiz, Enrique (2009). «La producción cerámica almohade en la ciudad de Valencia. El alfar de la calle Sagunto». A: Zozaya Stabel-Hansen, Juan; Retuerce Velasco, Manuel; Hervás Herrera, Miguel Ángel; Juan García, Antonio de [ed.]. Actas del VIII Congreso Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo: Ciudad Real-Almagro, del 27 de febrero al 3 de marzo de 2006. Ciudad Real: Asociación Española de Arqueología Medieval, vol. 1, p. 355-371. Ponce García, Juana (2002). «Los cementerios islámicos de Lorca. Aproximación al ritual funerario». Alberca: Revista de la Asociación de Amigos del Museo de Lorca [Lorca], núm. 1, p. 115-147. Rosselló Bordoy, Guillermo (1978). Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca. Palma de Mallorca: Diputación Provincial de Baleares. Instituto de Estudios Baleáricos.

231

Ruiz Server, Silvia; Simonel, Bernard (2004). «Maqbarat-al-fajjarim: el cementeri dels terrissers». Aguaits: Revista d’investigació i assaig [Dénia], núm., 21, p. 79-93. Ruiz Val, Enrique; García Villanueva, Isabel (1995). «Valence: les ateliers de potiers d’époque islamique du 127, rue Sagunto». A: Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle. [Marsella]: Musées de Marseille; [París]: Réunion des Musées Nationaux, p. 30. Salinas Pleguezuelo, M.ª Elena (2012). La cerámica islámica de Madinat Qurtuba de 1031 a 1236: Cronotipología y centros de producción. Còrdova: Universidad de Córdoba. [Tesi doctoral] També disponible en línea a: <http://helvia.uco.es/xmlui/ handle/10396/7830> [Consulta: octubre 2018]. Torres, Cláudio (2004). O Vaso de Tavira: Uma proposta de interpretação. Mértola: Campo Arqueológico de Mértola.

232

Epigrafia àrab en ceràmica

Carmen Barceló Torres Els especialistes en art medieval opinen, en general, que els musulmans usaren amb profusió motius epigràfics o pseudoepigràfics a les seues decoracions. Respecte a la ceràmica, sens dubte, hi hauran contribuït les exposicions on s’exhibeixen, vegada rere vegada, les escasses peces conegudes amb aquest tipus ornamental tan atractiu. És cert que l’Islam medieval va recórrer a l’adorn cal·ligràfic sobre l’argila, però menys del que sembla i, si es fera una estadística a la producció decorada, el percentatge de peces amb algun escrit no arribarà al 10 %. La ciutat de València fou part integrant d’un gran territori que l’islam conquistà al llarg dels segles vii i viii; adoptà la llengua forana (àrab) i s’incorporà a la nova religió. Un canvi tan important obrí les seues portes a un món de coneixements, presos de l’Antiguitat Clàssica, la saviesa indopersa, i la gran cultura que es desenvolupà als principals centres d’Orient, sota Omeies i Abbàssides.

Epigrafía árabe en cerámica Carmen Barceló Torres

Epigrafia al-yumn en una gerreta decoberta al Tossalet de Sant Esteve a València En la pàgina anterior, gerreta poètica descoberta al carrer de la Mar a València

Los especialistas en arte medieval opinan, en general, que los musulmanes usaron con profusión motivos epigráficos o pseudoepigráficos en sus decoraciones. Respecto a la cerámica, sin duda, habrán contribuido a ello las exposiciones en las que se exhiben, una y otra vez, las escasas piezas conocidas con este tipo ornamental tan atractivo. Es cierto que el Islam medieval recurrió al adorno caligráfico sobre la arcilla, pero menos de lo que parece y, si se hiciera una estadística en la producción decorada, el porcentaje de las que llevan algún escrito no llegaría al 10 %. La ciudad de València fue parte integrante de un vasto territorio que el islam conquistó a lo largo de los siglos vii y viii; adoptó la lengua foránea (árabe) y se incorporó a la nueva religión. Un cambio tan importante abrió sus puertas a un mundo de conocimientos, tomados de la Antigüedad Clásica, la sabiduría indo-persa, y la gran cultura que se desarrolló en los principales centros de Oriente, bajo Omeyas y Abasíes.

235

Des dels inicis de l’islam, la pintura és un dels recursos més usats pels terrissers sobre qualsevol element de la vaixella de taula. L’encunyació i la talla en el fang, abans de la seua cocció o assecament, són tècniques usades en l’adorn d’obres de grosses parets (grans gerres, alfàbies, reposadors d’alfàbies…), i fins i tot l’ornamentació en argila, aplicada sobreposada a l’objecte, participen del modelat. Al llarg dels segles aquestes tècniques de terrisseria es practicaren a al-Àndalus, amb altres decoratives com ara el «vidriat», el «verd-manganés», la «corda seca» (total o parcial), l’«esgrafiat» i el «reflex metàl·lic» — conegut també per «pisa daurada»— la producció del qual es considera de luxe. L’escriptura àrab és alfabètica: cada so té una lletra que el representa. No té majúscules i segueix el curs horitzontal de dreta a esquerra, en sentit invers al llatí. El «cúfic», nascut a Kufa i recognoscible pels seus trets rígids, fou l’únic estil cal·ligràfic dels primers segles de l’islam, encara que aquesta modalitat no va tindre un disseny únic: al llarg de l’edat mitjana hi hagué innovacions, de manera que s’hi afegiren acabaments vegetals, formes arquitectòniques o cares humanes, raó per la qual l’estil cúfic és adjectivat pels estudiosos com arcaic, simple, florit, foliat, antropomorf o parlant, trenat, etcètera. Caracteritza l’estil cúfic l’omissió de les vocals, els punts que distingeixen lletres d’igual disseny (obligatoris en altres cal·ligrafies) i qualsevol altre signe auxiliar. Només consta de 17 traços i dos nexes, davant l’escriptura comuna, formada per 28 lletres i altres símbols més. Quan es pinta escriptura cúfica i es vol simular que està en relleu, se la dota de doble perfil; si el pinzell la dibuixa sense perfil, tot i que conserva la seua

Desde los inicios del islam, la pintura es uno de los recursos más usados por los alfareros sobre cualquier elemento de la vajilla de mesa. La estampación con cuño y la talla en el barro, antes de su cochura o secado, son técnicas empleadas para adornar obras de gruesas paredes (grandes jarras, tinajas, reposaderos de tinajas…), e incluso la ornamentación en arcilla, aplicada superpuesta al objeto, participan del modelado. A través de los siglos estas técnicas alfareras se practicaron en al-Ándalus, junto a otras decorativas como el «vidriado», el «verde-manganeso», la «cuerda seca» (total o parcial), el «esgrafiado» y el «reflejo metálico» —también conocido por «loza dorada»— cuya producción se considera de lujo. La escritura árabe es alfabética: cada sonido tiene una letra que lo representa. Carece de mayúsculas y sigue el curso horizontal de derecha a izquierda, en sentido inverso al latín. El «cúfico», nacido en Kufa y reconocible por sus rasgos rígidos, fue el único estilo caligráfico de los primeros siglos del islam, aunque esta modalidad se innovó a lo largo de la edad media, añadiendo remates vegetales, tramas arquitectónicas o caras humanas, razón por la que el cúfico es adjetivado por los estudiosos como arcaico, simple, florido, foliado, antropomorfo o parlante, trenzado, etcétera. Caracteriza el estilo cúfico la omisión de las vocales, los puntos que distinguen letras de igual diseño (obligatorios en otras caligrafías) y cualquier otro signo auxiliar. Solo consta de 17 trazos y dos nexos, frente a la escritura común, formada por 28 letras más otros símbolos. Cuando se pinta escritura cúfica y se quiere simular que está en relieve, se la dota de doble perfil; si el pincel la dibuja sin él, aunque conserve su

236

tipologia, pren aspecte de lletra cursiva. Cal·lígrafs experts ometeren, per exemple, la part dels signes àrabs que es dibuixen sota la línia d’escriptura; el resultat produeix perplexitat al lector poc avesat, que no sabrà «veure» el que en falta a les lletres. L’escriptura cursiva —per a ús diari i sense cap fi artístic— es popularitzà als territoris de l’Islam a partir del segle xi, però la fixació des seus diferents i variats estils cal·ligràfics amb fins decoratius no suposà la pèrdua del cúfic, que va seguir convivint-hi. Com a adorn, la lletra cursiva s’imposà a al-Àndalus, sense punts diacrítics, a la primera meitat del segle xii, amb mostres en l’epigrafia monumental ja des dels primers anys d’eixa centúria.

L’estil cal·ligràfic Cal una sistematització del motiu cal·ligràfic àrab en la ceràmica medieval de l’Islam que aplegue els textos, les seues cronologies i els estils d’escriptura. Ni tan sols n’hi ha de l’andalusí, el volum del qual és menor. Per tant, un autor que aborda el tema de forma tangencial pot desenvolupar la seua hipòtesi sense crítica; la seua opinió es converteix en bibliografia única i circula com a dictamen magistral. El tema no és fàcil: als inicis del segle xx (Flury, 1924; Pézard, 1920: I, 179-190; Osma, 1906) els estudiosos de l’epigrafia àrab tractaven de desxifrar els signes cal·ligràfics sobre ceràmica de dubtosa procedència i sense cronologia segura; i encara continuen aquests intents, que requereixen un gran esforç perquè es treballa sobre peces molt fragmentades (Bayani-Wolpert, 1980; Barceló, 1990; 1991; 2007).

tipología, toma aspecto de letra cursiva. Calígrafos expertos omitieron, por ejemplo, la parte de los signos árabes que se trazan bajo la línea de escritura; el diseño produce perplejidad al lector poco avezado, que no sabe «ver» lo que falta de las letras. La escritura cursiva —para uso diario y sin fin artístico— se popularizó en los territorios del Islam a partir del siglo xi, pero la fijación de sus diferentes y variados estilos caligráficos con fines decorativos no supuso la pérdida del cúfico, que siguió conviviendo con ellos. Como adorno, la letra cursiva se impuso en al-Ándalus, sin puntos diacríticos, en la primera mitad del siglo xii, con ejemplos en la epigrafía monumental ya desde los primeros años de esa centuria.

El estilo caligráfico Hace falta una sistematización del motivo caligráfico árabe en la cerámica medieval del Islam que recoja los textos, sus cronologías y los estilos de escritura. Ni siquiera existe del andalusí, cuyo volumen es menor. Por lo tanto, un autor que aborde el tema de manera tangencial puede desarrollar su hipótesis sin hallar crítica; su opinión se convierte en bibliografía única y circula como dictamen magistral. El tema no es fácil: a principios del siglo xx (Flury, 1924; Pézard, 1920: I, 179-190; Osma, 1906) los estudiosos de la epigrafía árabe trataban de descifrar los signos caligráficos sobre cerámica de dudosa procedencia y sin cronología segura; y aún continúan esos intentos, que exigen un gran esfuerzo porque se trabaja sobre muestras muy fragmentadas (Bayani-Wolpert, 1980; Barceló, 1990; 1991; 2007).

237

Davant l’absència de signes que atorguen valor unívoc a cada lletra, hi ha qui s’atreveix a inventar motius cal·ligràfics, a partir d’una ratlla o un cercle que vagament recorden lletres cúfiques (quasi sempre alif, lām, kāf o mīm), que bategen com a «cufoide», «pseudoepigràfic», «arabesc», «text talismànic» o «cúfic lineal condensat». Que hi haja en la bibliografia diferents lectures del rètol d’una única peça no depén tant de la formació dels qui intenten interpretar-lo com de la seua fantasia i de la barra que tinga. Són variades les raons per les quals els rètols no han estat llegits o se’ls donen sentits que no tenen trellat: la més comuna és que el coneixement de l’àrab, la història i/o els fonaments bàsics de l’islam de molts historiadors de l’art i arqueòlegs sia insuficient, com delaten enunciats presents en treballs sobre aquest tema del tipus «decoració epigràfica musulmana». L’adjectiu «musulmà» fa referència a la religió i al·ludeix només a persones, no a coses; seria preferible «decorat amb escriptura àrab». Queda un gran nombre de motius per llegir, en nombroses ocasions perquè el fragment amb restes de lletres és massa menut, però és més habitual que el dibuix no admeta lectura; potser és imitació d’una altra cosa o simplement és un adorn sense missatge, encara que hi ha qui els considera rètols àrabs el disseny deforme dels quals imputa a un artesà analfabet. És el cas del motiu d’un cercle, triangle o espiral entre línies paral·leles, rectes o inclinades (fig. 1). Es repeteix des de temps remots en ceràmiques d’Occident i d’Orient, disposat dins d’una sanefa decorativa. Malgrat ser un simple ornament, s’ha interpretat al-mā’ (aigua), abreviatures —que són inexistents en àrab— d’al-mulk, al-‘āfiya o inclús de li-ṣāḥibi-hi (per al seu amo) que proposà Flury

Ante la ausencia de signos que otorguen valor unívoco a cada letra, hay quien se atreve a inventar, a partir de una raya o un círculo que vagamente recuerdan letras cúficas (casi siempre alif, lām, kāf o mīm), motivos caligráficos que bautizan como «cufoide», «pseudoepigráfico», «arabesco», «texto talismánico» o «cúfico lineal condensado». Que existan en la bibliografía diferentes lecturas del letrero de una única pieza no depende tanto de la formación de quienes lo intentan interpretar como de su fantasía y descaro. Son varias las razones por las que los letreros no son leídos o se les dan sentidos disparatados: la más común es que sea insuficiente el conocimiento del árabe, la historia y/o los fundamentos básicos del islam de muchos historiadores del arte y arqueólogos, como delatan enunciados presentes en trabajos sobre este tema del tipo «decoración epigráfica musulmana». El adjetivo «musulmán» se refiere a la religión y alude solo a personas, no a cosas; sería preferible «decorado con escritura árabe». Queda por leer un gran número de motivos, en numerosas ocasiones porque el pedazo con restos de letras es demasiado pequeño, pero es más habitual que el dibujo no admita lectura; tal vez porque es imitación de otra cosa o simplemente un adorno sin mensaje, aunque hay quien los considera letreros árabes cuyo deforme diseño imputa a un artesano analfabeto. Es el caso de un círculo, triángulo o espiral entre líneas paralelas, rectas o inclinadas (fig. 1). Se repite desde tiempos remotos en cerámicas de Occidente y Oriente, dispuesto como si fuera una cenefa decorativa. Aunque sea un simple adorno, se ha interpretado al-mā’ (agua), abreviaturas —que son inexistentes en árabe— de al-mulk, al-‘āfiya, o incluso de li-ṣāḥibi-hi (para su dueño)

238

Figura 1: Adorn on es veuen lletres àrabs: pintat (1, 2, 3, 6, 8), corda seca total (4), estampat (5) i pisa de Paterna-Manises (7)

239

(1924). N’hi ha prou en veure el disseny per a entendre que és un adorn. Per raons difícils d’avaluar, hi ha motius sense significat; tal vegada perquè l’artesà, que els «copia» d’un altre objecte, n’omet una ratlla o es distrau, per l’automatisme de repetir un dibuix aprés, però la major part de vegades és error de l’investigador, que considera lletra un ornament. S’ignora el motiu que va dur a triar determinats textos. Potser a l’inici poguera influir-hi la ceràmica bizantina o sassànida, com es proposa pel que fa a l’adorn vegetal hōm, anomenat també «arbre de la vida». Alguns consideren que es degué a possibles causes polítiques i socials (Acién Almansa, 2001; Barceló, 1993) o els concedeixen valor simbòlic, màgic o protector (Cano Piedra, 1996: 35). En altres casos s’indica que aquests mots que adornen la ceràmica són insubstancials, perquè s’usen de manera repetitiva o perquè freturen de sentit religiós. En general, aquestes teories es basen en el fet de considerar només els pocs termes més repetits. De fet, durant segles es repeteixen moltes veus àrabs el significat de bon auguri de les quals és coincident: ‘āfiya, baraka, gibṭa, iqbāl, ‘izz i el seu sinònim ‘izza, mulk, sa‘āda, salāma, šukr, tawfīq, yumn; algunes porten un adjectiu que indica la durada: dā’im, kāfiya, kāmila, muttaṣila, qā’im, šāfiya, šāmila. Però és desconeguda la causa que epígrafs sobre altres matèries, com ara surūr (alegria), ta’yīd (favor), šaraf (noblesa), etc., no s’usen en l’obra d’argila.

que propuso Flury (1924). Basta ver el diseño para entender que es un adorno. Por razones difíciles de valorar, hay motivos sin significado; tal vez porque el artesano, que lo «copia» de otro objeto, omite una raya o se distrae, por el automatismo de repetir un dibujo aprendido, pero la mayor parte de las veces es error del investigador, que considera letra un adorno. Se ignora el motivo que llevó a elegir determinados textos. Quizá al principio pudiera influir la cerámica bizantina o sasánida, como se propone en lo tocante al adorno vegetal hōm, llamado también «árbol de la vida». Algunos consideran que se debió a posibles causas político-sociales (Acién Almansa, 2001; Barceló, 1993) o les conceden valor simbólico, mágico o protector (Cano Piedra, 1996: 35). En otros casos se indica que esas palabras que adornan la cerámica son insustanciales, porque se usan de forma repetitiva o porque carecen de sentido religioso. En general, esas teorías se basan en considerar solo los pocos términos más repetidos. En efecto, durante siglos se usan muchas voces árabes cuyo significado de buen augurio coincide: ‘āfiya, baraka, gibṭa, iqbāl, ‘izz y su sinónimo ‘izza, mulk, sa‘āda, salāma, šukr, tawfīq, yumn; algunas llevan un adjetivo que indica duración: dā’im, kāfiya, kāmila, muttaṣila, qā’im, šāfiya, šāmila. Pero se desconoce la causa de que epígrafes sobre otras materias, como surūr (alegría), ta’yīd (favor), šaraf (nobleza), etc., no se empleen en la arcilla.

240

El motiu en la ceràmica El menestral col·loca el tema cal·ligràfic sobre l’objecte, segons gustos i modes, adaptat a la composició pensada per ell. Traça la lletra en una línia imaginària —que normalment és recta— on situa la base de les lletres; és la línia que «sosté» els signes. El text va de dreta a esquerra tant si el posa a la vora d’una forma oberta com si el col·loca a l’interior, paral·lel a la boca; o el posa centrat, sobre el peu del producte o en la secant d’un cercle. En la forma tancada tria una línia —de vegades doble— al seu coll, muscles o panxa. En les formes obertes, de vegades, una subtil línia de punts o de rombes de color tanca el lema per damunt. El rètol pot anar-hi dins d’una cartel·la, entre dues línies paral·leles, centrat en relació amb la boca, radial respecte al fons o tancat en un cercle (fig. 2). Si l’adorn és una paraula sola, l’artesà tendeix a situar-la al centre del bol. De tant en tant repeteix el motiu, que ocupa, a manera de cinta, tota la circumferència; o el creua sobre dues bandes; o el copia repetit dins una partició hipotètica del cercle. Traça l’adorn de tal manera que hom puga llegir-hi des de fora de l’objecte; o hi posa l’àrea de lectura a una zona concreta; o el repeteix, sense que li importe que en arribar a la vora hi reste incomplet el mot. Cada peça així decorada és única, ja que, encara que l’artesà fera una sèrie, els productes mai serien idèntics uns als altres. Si pinta sobre un fons clar, necessita ressaltar-hi el motiu en tons obscurs; i al revés, si el fons és brunenc, roig o negre, hi destaca les lletres amb un perfil blanc o tons clars. Algunes ceràmiques mostren la cal·ligrafia pintada sota el vernís; altres utilitzen

El motivo en la cerámica El artesano coloca el tema caligráfico sobre el objeto, según gustos y modas, adaptado a la composición pensada por él. Traza el escrito sobre una línea imaginaria —que suele ser recta— donde sitúa la base de las letras; es la que «sostiene» los signos. El texto va de derecha a izquierda tanto si lo pone en el borde de una forma abierta como si lo coloca en su interior, paralelo a la boca; o lo pone centrado, sobre el pie del producto o en la secante de un círculo. En la forma cerrada elige una línea —a veces doble— en su cuello, hombros o panza. En formas abiertas, a veces una sutil línea de puntos o rombos de color cierra el lema por encima. El letrero puede ir dentro de una cartela, entre dos líneas paralelas, centrado en relación a la boca, radial respecto al fondo o encerrado en un círculo (fig. 2). Si el adorno es una palabra sola, el artesano tiende a situarla en el centro del bol. A veces repite el motivo, que ocupa, a modo de cinta, toda la circunferencia; o lo cruza sobre dos bandas; o lo copia repetido en una partición hipotética del círculo. Traza el adorno de modo que se pueda leer desde fuera del objeto; o pone el área de lectura en una zona concreta; o lo repite, sin importarle que al llegar al borde quede incompleta la palabra. Cada pieza así adornada es única, ya que, aunque el artesano hiciera una serie, los productos nunca saldrían idénticos unos a otros. Si pinta sobre un fondo claro, necesita resaltar el motivo en tonos oscuros; y al revés, si el fondo es parduzco, rojo o negro, destaca las letras con perfil blanco o tonos claros. Algunas muestran la caligrafía pintada bajo el barniz; otras utilizan dos o más

241

242

Figura 2: Motiu àrab i tècnica: 1. Pintat, negre i vernís (šurb ‘asal hanī’an) 2. Verd-manganés (baraka) 3. Corda seca (al-mulk) 4. Esgrafiat (al-mann) 5. Estampat (al-mulk) 6. Incís (li-yusta‘mal) 7. Reflex metàl·lic (al-yumn)

Figura 3: Estil cursiu àrab: A i E. al-salāma B. al-yumn C. al-mann D. al-yumn wa-l-iqbāl Estil cufic «parlant»: F. al-‘izza

dues o més tonalitats, com les anomenades «verd-manganés» o «corda seca», les lletres de les quals se solen reomplir de color d’oliva o blavenc, i el seu perfil, marró obscur o negre; però el combinat de colors pot barrejar tres o més gammes (marró, verd, negre, ocre, blau, roig). La tècnica de l’esgrafiat descobreix el to clar de l’argila al dibuixar el motiu sobre el manganés. Abans de pintar d’obscur una zona, el text s’hi pot deixar en reserva, clar (fig. 3.F). Encara que l’estampillat o impressió amb un motle és una tècnica usada en totes les èpoques, a partir de les invasions africanes dels segles xii-xiii, els escrits s’apliquen, de manera bastant profusa i abundant, sobre grans formes (brocals de pou, alfàbies per a aigua, oli o gra, etc.); comunament apareix en sanefes paral·leles horitzontals per tot el cos o només a la meitat superior i part del coll.

tonalidades, como las llamadas «verde-manganeso» o «cuerda seca», cuyas letras se suelen rellenar de color aceitunado o azulado, y su perfil, marrón oscuro o negro; pero el combinado de colores puede mezclar tres o más gamas (marrón, verde, negro, ocre, azul, rojo). La técnica esgrafiada descubre el tono claro de la arcilla al diseñar el motivo sobre el manganeso. Antes de pintar de oscuro una zona, el texto se puede dejar en reserva, claro (fig. 3.F). Aunque el estampillado o impresión con un molde es una técnica usada en todos los tiempos, a partir de las invasiones africanas de los siglos xii-xiii, las escrituras se aplican, de forma bastante profusa y abundante, sobre grandes formas (brocales de pozo, tinajas para agua, aceite o granos, etc.); comúnmente aparece en bandas paralelas horizontales por todo el cuerpo o solo en la mitad superior y parte del cuello.

243

És impossible tractar amb detall el tema dels grafits que acompanyen alguns objectes ceràmics sense intenció decorativa. Se solien gravar com a marca de propietat en instruments de terrisser fins als segles xv-xvi: rodells, com ara els de Paterna i Manises que conserva el Museu Nacional de Ceràmica, i els encunys d’estampació (Torremocha Silva, 2015: 362-364). Però hi ha també mostres d’aquest tipus de text sobre alfàbies i grans gerres, a més de teules i rajoles. S’han trobat rètols àrabs incisos sobre l’objecte acabat, datats en l’emirat (Gutiérrez Lloret, 2006). Un cas excepcional d’epigrafia incisa és el text que figura en una botzina trobada al carrer dels Juristes de València (fig. 4). Diu: «Perquè s’use» ([li-]yusta‘mal) amb trets cursius que el datarien a l’etapa almohade (cat. 107). L’escrit suggereix que pogué haver estat lliurada a una mesquita com a donació pietosa.

Es imposible tratar con detalle el tema de los grafitos sin intención decorativa sobre objetos cerámicos. Se solían grabar como marca de propiedad en instrumentos de alfarero hasta los siglos xv-xvi: rodells, como los de Paterna y Manises que conserva el Museo Nacional de Cerámica, y cuños de estampación (Torremocha Silva, 2015: 362364). Pero también hay ejemplos de ellos sobre tinajas y grandes jarras, así como tejas y ladrillos. Se han hallado letreros árabes incisos sobre el objeto acabado, datados en el emirato (Gutiérrez Lloret, 2006). Un caso excepcional de epigrafía incisa es el texto que figura en una bocina hallada en el carrer dels Juristes de València (fig. 4). Dice: «Para que se use» ([li-]yusta‘mal) con rasgos cursivos que la datarían en la etapa almohade (cat. 107). El escrito sugiere que pudo haber sido entregada a alguna mezquita como donación piadosa.

244

Cronologia dels models Quina és la raó d’escriure res en un objecte de la vida quotidiana? Segurament que el llegira qui l’usa. No són motius vegetals, geomètrics o amb una càrrega simbòlica, són rètols que exigeixen de l’amo un grau elevat d’alfabetització. A les ciutats d’al-Àndalus i altres països i territoris de l’Islam, homes de lleis, menestrals, comerciants, militars i funcionaris a sou coneixien l’escriptura i la lectura en àrab. És molt probable que la producció amb rètols en ceràmica, marfil, fusta, pedra, metall i tèxtil fora destinada a aquelles persones cultes que formaven part d’una refinada civilització urbana. L’analfabetisme, problema social de la població camperola, amb el temps donà pas a l’aprenentatge de la llengua a l’escola alcorànica i pot afirmar-se que la lectura era ja un bé generalitzat en època dels almohades. Els governants musulmans gaudiren al palau de tots els elements de la vida d’acord amb el seu rang. Segons pareix, cada nou cap imposava els models d’escriptura, de manera que es difonien i servien per a donar-li glòria. Les cròniques àrabs recullen les ordres donades als servidors més fidels a fi que ensinistraren esclaus fins que arribaren a ser els millors artesans en l’execució de teixits, roba, armes, objectes d’ivori i tots els aparells o productes que foren necessaris, en els quals, en general, figurava en un epígraf el nom i rang de l’ordenant. Els domèstics del palau encarregats del taller artesà (dār al-ṣinā‘a) exercitaven també el terrisser (al-faḫḫār) per tal que coneguera la tecnologia més avançada del seu temps i la seua producció aconseguira la màxima qualitat.

Cronología de los modelos Figura 4: Botzina amb epigrafia incisa [li-]yusta‘mal (perquè s’use)

¿Cuál es la razón de escribir algo en un objeto de la vida cotidiana? Seguramente que lo lea quien lo usa. No son motivos vegetales, geométricos o con una carga simbólica, son letreros que exigen al dueño un grado elevado de alfabetización. En las ciudades al-Ándalus y en otros países y territorios del Islam, hombres de leyes, artesanos, comerciantes, militares y funcionarios a sueldo conocían la escritura y la lectura en árabe. Es muy probable que la producción con letreros en cerámica, marfil, madera, piedra, metal y textil estuviera destinada a esas personas cultas integrantes de una refinada civilización urbana. El analfabetismo, lacra social de la población campesina, dejó paso con el tiempo al aprendizaje de la lengua en la escuela coránica y puede afirmarse que la lectura era ya un bien generalizado en época de los almohades. Los gobernantes musulmanes gozaron en palacio de todos los elementos de la vida acordes a su rango. Al parecer, cada nuevo jefe imponía los modelos de escritura, de modo que se difundían y servían para darle gloria. Las crónicas árabes recogen las órdenes dadas a los servidores más fieles para que adiestraran esclavos hasta que fueran los mejores artesanos en la ejecución de tejidos, ropas, armas, eboraria y cuantos aparatos o productos fueran necesarios, en los que generalmente figuraba el nombre y rango del ordenante en un epígrafe. Los domésticos de palacio encargados del taller artesano (dār al-ṣinā‘a) ejercitaban también al alfarero (al-fajjār) para que conociera la tecnología más avanzada y su producción alcanzara la máxima calidad.

245

Qualsevol governant destinava part dels productes dels seus tallers a gratificar els seus aliats i a retribuir els serveis del seus lleials servents. Els cronistes dels califes omeies d’al-Àndalus, com al-Rāzī i Ibn Ḥayyān, al·ludeixen l’incomparable vaixella (āniya badī‘a) que es disposava a les estances on s’acomodaven els visitants arribats a la capital com a convidats. Cal suposar que se l’endurien de retorn al seu lloc de residència habitual, i difonien així aquests productes. Resulta interessant ressaltar que la vaixella cordovesa recull més de mig centenar de noms propis, pintats dins les safes califals (Cano Piedra, 1996: fig. 64), que es podrien posar en relació amb el personal adscrit a l’obrador de l’emir. El luxe del servei de taula d’or de les corts sassànida i bizantina se suplí a l’islam amb la pisa de reflex metàl·lic. El famós Algatzell (m. 1100) recomana als musulmans que les seues vaixelles (awānī) sien de ceràmica (al-ḫazaf) millor que de bronze o llautó. A Còrdova, ciutat on vivia el califa omeia, els productes de pisa daurada s’importaven d’Egipte, Síria i Iraq, però l’arribada de terrissers d’aquests orígens, instal·lats a la capital, pogué ajudar al desenvolupament d’aquesta artesania en el segle x. Motius (baraka, tawakkal tukfā) que ornen aquelles terrisses s’usaren en la més modesta manufactura omeia en verd-manganés, en la qual triomfà al-mulk (Cano Piedra, 1996; El esplendor de los Omeyas cordobeses, 2001: 32, sols tukfā). Són molt pocs els objectes ceràmics de vaixella feta per a un sobirà musulmà en què figuren el seu nom, precedit de bons desitjos, i el de l’encarregat de l’obrador palatí, formulari que testimonia l’epigrafia monumental. Hi ha fragments de pisa daurada, però,

Cualquier gobernante destinaba parte de los productos de sus talleres a gratificar a sus aliados y a retribuir los servicios de sus leales sirvientes. Los cronistas de los califas omeyas de al-Ándalus, como al-Rāzī e Ibn Ḥayyān, aluden a la incomparable vajilla (āniya badī‘a) que se disponía en los aposentos donde se acomodaba a los visitantes llegados a la capital como invitados. Cabe suponer que la llevarían de retorno a su lugar de residencia habitual, y difundían así estos productos. Resulta interesante resaltar que la vajilla cordobesa recoge más de medio centenar de nombres propios, pintados en los ataifores califales (Cano Piedra, 1996: fig. 64), que se podrían poner en relación con el personal adscrito al taller del emir. El lujo del servicio de mesa de oro de las cortes sasánida y bizantina se suplió en el islam con la loza de reflejo metálico. El famoso Algazel (m. 1100) recomienda a los musulmanes que sus vajillas (awānī) sean de cerámica (al-jazaf) antes que de bronce o latón. En Córdoba, ciudad donde vivía el califa omeya, los productos de loza dorada se importaron de Egipto, Siria e Iraq, pero la llegada de alfareros de esas procedencias, instalados en la capital, pudo ayudar al desarrollo de esta artesanía en el siglo x. Motivos (baraka, tawakkal tukfā) que adornan aquellos barros se usaron en la más modesta manufactura omeya en verde-manganeso, en la que triunfó al-mulk (Cano Piedra, 1996; El esplendor de los Omeyas cordobeses, 2001: 32, solo tukfā). Son muy pocos los ejemplos cerámicos de vajilla hecha para un soberano musulmán en los que figuren su nombre, precedido de buenos deseos, y el del encargado del taller palatino, formulario que atestigua la epigrafía monumental. Pero hay frag-

246

de mitjan segle xi, dedicada a dos reis abbadites, amb els noms dels seus servents, trobats a Coïmbra, Còrdova, Silves i Sevilla que semblen ser obra d’un obrador de palau (Heidenreich i Barceló, 2017). València és poc citada a les cròniques dels primers 250 anys del període àrab i islàmic peninsular. Només en formar-se els reialmes autònoms anomenats «taifa», en el segle xi, comença a tindre cert protagonisme a l’esdevenir general de l’islam andalusí. Es pot afirmar que aquelles corts, seguint la forma de procedir dels omeies, aglàbides, hammudites, fatimites i abbàssides, ajudaren a produir ceràmiques luxoses a tot al-Àndalus. Per a Acién (2001) aquest patronatge formava part de la representació del poder, perquè disposaven dels menestrals dels califes omeies capaços de reproduir al palau aquelles peces sofisticades. Així es va difondre el patrocini de la dinastia hūdí de Saragossa per la vall de l’Ebre i, sobretot, dels ‘Abbād de Sevilla a l’occident peninsular. A la costa est, les famílies de servents omeies, Almansor a València i Mujāhid a Dénia, introduïren els seus propis eslògans, i triaren per a les seus manufactures l’estil cúfic foliaci. Si en les primeres dècades del segle xi el repertori de motius segueix el model omeia (al-mulk, baraka), en les posteriors —segons la dinastia— s’hi imposa la diversitat. A València va sorgir la moda d’incloure-hi formes imperatives, entre les quals destaca en la cal·ligrafia la formulació «menja!» (kul) en safes verd i manganés. L’avanç cristià —cada vegada més al sud— no trobà cap resposta militar dels musulmans i els seus dirigents es van veure obligats a demanar socors de la dinastia dels almo-

mentos de loza dorada, de mediados del siglo xi, dedicada a dos reyes abadíes, con los nombres de sus sirvientes, hallados en Coimbra, Córdoba, Silves y Sevilla, que parecen ser obra del taller de palacio (Heidenreich y Barceló, 2017). En los primeros 250 años del período árabe e islámico peninsular València es poco citada en las crónicas. Tan solo al formarse los reinos autónomos llamados «taifas», en el siglo xi, comienza a tener cierto protagonismo en el devenir general del islam andalusí. Se puede afirmar que aquellas cortes, siguiendo el proceder de los omeyas, aglabíes, hamudíes, fatimíes y abasíes, ayudaron a producir cerámicas lujosas en al-Ándalus. Para Acién (2001) ese patronazgo formaba parte de la representación del poder, ya que disponían de los artesanos de los califas omeyas capaces de reproducir estas sofisticadas piezas en palacio. Se divulgó así el patrocinio en el valle del Ebro de la dinastía hūdí de Zaragoza, y sobre todo, de los ‘Abbād de Sevilla en el oeste peninsular. En la costa este, las familias de sirvientes omeyas, Almanzor en València y Muŷāhid en Dénia, introdujeron sus propios lemas, y eligieron el cúfico foliado en sus manufacturas. Si en los primeros decenios del siglo xi el repertorio de motivos sigue la pauta omeya (al-mulk, baraka), en los posteriores —según la dinastía— se impone la variedad. València adopta la moda de incluir formas imperativas, entre las que destaca en la caligrafía la formulación «¡come!» (kul) en ataifores verde y manganeso. El avance cristiano —cada vez más al sur— no halló respuesta militar de los musulmanes y sus dirigentes se vieron obligados a pedir socorro a la dinastía almorávide. Este

247

ràvits. Aquest grup del nord d’Àfrica, amb noves idees sobre el govern islàmic, dominà al-Àndalus (1091-1146). En la producció de ceràmica d’aquest període, el cúfic alterna amb el cursiu i transmet idees positives amb paraules i locucions (al-yumn, al-tawfīq, al-naṣr, al-gibṭa, al-sa‘āda, al-yumn wa-l-iqbāl). Són també veus, llegides i datades pel mestre Ocaña (1945), que es registren a la primera meitat del segle xii en sòcols de marbre que decoren les cases a les alcassabes de Màlaga i Granada, a més a més de l’alcàsser de València. El principi de la fi d’aquest govern africà fou l’any 1145, quan per propaganda en contra des del Magrib, la pressió de les incursions castellanolleonesa i catalanoaragonesa i per la distància cada vegada major entre els seus interessos i la política dels almohades, la població va esclatar en una sèrie de revoltes contra l’Imperi. Després de mig segle almoràvit, un altre grup religiós reformista entrarà a la Península des del nord d’Àfrica per a resoldre els continus conflictes de frontera amb els cristians i difondre les noves teories teològiques unitaristes per les quals s’anomenaren a sí mateixos almohades. Perdudes feia temps les grans capitals del nord (Toledo, Coïmbra, Lisboa, Saragossa, Lleida, Balaguer, Tortosa…) aquest imperi va intentar fer-se l’amo del que quedava de l’antiga al-Àndalus (1146-1269). Tanmateix, durant vint-i-cinc anys, València, Múrcia i una gran part de l’est d’Andalusia van romandre al marge en reconéixer com a cap Aben Mardanīš, un antic general de l’exèrcit almoràvit que es va fer fort en el poder davant els almohades. Sota la seua dictadura i abans de rendir-se el 1176, València conegué un període d’esplendor que la duria després a ocupar un lloc privilegiat en l’art de l’escriptura per si mateixa, de manera que va disposar dels més grans cal·lígrafs

grupo norteafricano, con nuevas ideas sobre el gobierno islámico, dominó al-Ándalus (1091-1146). En la producción alfarera de este período el motivo cúfico alterna con el cursivo y transmite ideas positivas con palabras y locuciones (al-yumn, al-tawfīq, al-naṣr, al-gibṭa, al-sa‘āda, al-yumn wa-l-iqbāl). Son voces, leídas y datadas por el maestro Ocaña (1945), grabadas también en la primera mitad del siglo xii en zócalos de mármol que decoran viviendas en las alcazabas de Málaga y Granada, además del alcázar de València. El principio del fin de este gobierno africano fue el año 1145, cuando por la propaganda en contra desde el Magreb, la presión de las incursiones castellana-leonesa y catalana-aragonesa y la cada vez mayor distancia entre sus intereses y la política de los almohades, la población estalló en una serie de rebeliones contra el Imperio. Tras medio siglo almorávide, el nuevo grupo religioso reformista entrará a la Península desde el norte de África para resolver los continuos conflictos de frontera con los cristianos y difundir las nuevas teorías teológicas unitaristas por las que se autonombraron almohades. Perdidas hacía tiempo las grandes capitales del norte (Toledo, Coimbra, Lisboa, Zaragoza, Lleida, Balaguer, Tortosa…) este imperio intentó hacerse dueño de lo que quedaba del viejo al-Ándalus (1146-1269). Sin embargo, durante veinticinco años, València, Murcia y una gran parte del este de Andalucía quedaron al margen por reconocer como jefe a Aben Mardanīš, un antiguo general del ejército almorávide que permaneció en el poder haciendo frente a los almohades. Bajo su dictadura y antes de rendirse en 1176, València conoció un período de esplendor que le llevaría después a ocupar un lugar privilegiado en el arte de la escritura en sí misma, de manera que

248

àrabs del seu moment en terres de la Mediterrània occidental. Un ressò dels seus alifats es pot veure en els motius que reprodueix la ceràmica feta abans de la conquesta del rei Jaume I i el seu fill Pere en el segle xiii. En les ceràmiques d’aquest període els adorns continguts en cartel·les, amb escriptura d’estil cúfic i del cursiu tipus ṯulṯ, són expressions pròpies o les de sempre, però combinades amb adjectius: al-‘izz i al-‘izza li-l·lāh, salāma, al-‘izz al-qā’im wa-l-yumn aldā’im, baraka kāmila, al-mulk i al-mulk li-l·lāh. Hi ha algun exemple d’un text llarg de sentit poètic, fet excepcional per no tenir cap paral·lel, com el que es pot veure al Museu d’Història de València (fig. 5).

Figura 5: Gerreta amb decoració esgrafiada amb un text poètic

contó con los más grandes calígrafos árabes del momento en tierras del Mediterráneo occidental. Un eco de sus alifatos puede contemplarse en los motivos que reproduce la cerámica anterior a la conquista del rey Jaume I y de su hijo Pere en el siglo xiii. En las cerámicas de este período los adornos contenidos en cartelas, con escritura de estilo cúfico y cursivo de tipo ṯulṯ, son expresiones propias o las de siempre, pero combinadas con adjetivos: al-‘izz y al-‘izza li-llāh, salāma, al-‘izz al-qā’im wa-l-yumn aldā’im, baraka kāmila, al-mulk y al-mulk li-llāh. Hay algún ejemplo de un largo texto de contenido poético, hecho excepcional por no tener paralelo, que puede contemplarse en el Museu d’Història de València (fig. 5).

249

Durant la baixa edat mitjana l’artesania del fang manté la col·lecció dels seus textos en la producció llavors dirigida a una població camperola alfabetitzada. En el regne nassarita de Granada s’utilitzaren rajoles vidriades amb el text al-‘āfiya i al-yumn wa-liqbāl per a indicar la ubicació de tombes. Aquestes de vegades adoptaven formes més sofisticades anomenades «esteles d’orelles» (Barceló, 2016). En el regnes cristians amb important població musulmana, com ara Aragó, Catalunya i València, rajoles pintades d’almangra sobre blanc, anomenades en valencià «socarrats», amb cites de l’Alcorà i la Tradició (ḥadīṯ), decoraren alguns edificis (Labarta i Barceló, 1986).

Paraules de bons desitjos Qualsevol que siga la cultura, el terrisser crea motius amb paraules per a decorar la ceràmica; pot utilitzar modismes, expressions pietoses, veus soltes, noms propis i fins i tot una lletra, un anagrama o un text en una altra llengua. En general, les veus àrabs més comunes que es troben en la producció andalusina com a tema decoratiu apareixen amb article (en àrab {al-}). Diversos rètols presents en la ceràmica duen bons vots per a qui en fa ús; apareixen a al-Àndalus per imitació de la pisa de luxe dels tallers palatins orientals, especialment abbàssides. N’hi ha substantius, alguna invocació imperativa, dites religioses basades en l’Alcorà i la Tradició, recomanacions tretes del refranyer i textos de caràcter poètic. Sense voler exhaurir el tema, recull ara les veus més comunes.

Durante la Baja Edad Media la artesanía del barro mantuvo el muestrario de sus textos en la producción destinada entonces a una población campesina alfabetizada. En el reino nazarí de Granada se usaron ladrillos vidriados con el texto al-‘āfiya y alyumn wa-l-iqbāl para señalar la ubicación de tumbas. Estas adoptaban a veces una forma más sofisticada llamada «estela de orejas» (Barceló, 2016). En los reinos cristianos con importante población musulmana, como Aragón, Cataluña y València, ladrillos pintados con almagra sobre blanco, llamados en valenciano «socarrats», con citas del Corán y la Tradición (ḥadīṯ), adornaron algunos edificios (Labarta y Barceló, 1986).

Palabras de buenos deseos Sea cual fuere la cultura, el alfarero crea con las palabras motivos para adornar la arcilla; puede usar locuciones, expresiones piadosas, voces sueltas, nombres propios e incluso una letra, un anagrama o un texto en otra lengua. Las voces árabes más usadas como tema decorativo en la producción andalusí se hallan en general con artículo (en árabe {al-}). Varios letreros en la cerámica son buenos votos destinados a quien hace uso de ella; aparecen en al-Ándalus por imitación de la loza de lujo de los talleres áulicos orientales, sobre todo abasíes. Hay sustantivos, alguna invocación imperativa, dichos religiosos basados en el Corán y la Tradición, recomendaciones sacadas del refranero y textos de carácter poético. Sin afán exhaustivo, recojo a continuación las voces más frecuentes.

250

Figura 6: Detall del mot baraka en una safa de la Presó de Sant Vicent

al-mulk [li-l·lāh] «el domini [és de Déu]» És una ben coneguda doxologia repetida a l’Alcorà. Va ser utilitzada des d’èpoques molt primerenques en productes artesanals, quasi sempre sense esmentar Déu, només al-mulk. És freqüent en la decoració cal·ligràfica d’objectes produïts en totes les èpoques. Durant el segle x és utilitzat a al-Àndalus en ceràmiques de cos globular i formes obertes en verd-manganés, principalment a Còrdova (El esplendor de los Omeyas cordobeses, 2001: 169-170; Cano Piedra, 1996: fig. 59-63), però es troba a totes les províncies del califat, com ara València, on es va utilitzar la veu en altres objectes fins al segle xiii. N’és un exemple un reposador d’alfàbies almohade, trobat a la plaça del Marqués de Busianos, amb la veu estampada repetida en la part superior i exterior de la vora (fig. 2.5 i cat. 103). baraka «gràcia divina» L’Alcorà només usa el mot en plural. En el cas de la vaixella, la veu du a la memòria la benedicció dels aliments abans de menjar o beure, encàrrec que la Tradició atribueix a Mahoma; és natural, per tant, que s’incloga en objectes destinats a aquest fi. És ben coneguda una safa califal verd-manganés del conjunt arqueològic de Madīnat al-Zahrā’ (Còrdova) que la mostra sense article i en estil cúfic foliaci (Ocaña Jiménez, 1970: làm. 18).

al-mulk [li-llāh] «el dominio [es de Dios]» Es una conocida doxología repetida en el Corán. Se usó desde fechas muy tempranas en productos artesanos, casi siempre sin citar a Dios, solo al-mulk. Es habitual en decoración caligráfica de objetos producidos en todas las épocas. En al-Ándalus está en formas abiertas y de cuerpo globular en verde-manganeso del siglo x, sobre todo en Córdoba (El esplendor de los Omeyas cordobeses, 2001: 169-170; Cano Piedra, 1996: figs. 59-63), pero se encuentra en todas las provincias califales, incluida València, donde la voz se usó en otros objetos hasta el siglo xiii. Un ejemplo es un reposadero de tinajas almohade, hallado en la plaza del Marqués de Busianos, con la voz estampada repetida en la parte superior y exterior del borde (fig. 2.5 y cat. 103). baraka «gracia divina» El Corán solo usa esta palabra en plural. En el caso de la vajilla, la voz trae a la memoria la bendición de los alimentos antes de comer o beber, encargo que la Tradición atribuye a Mahoma; es natural, por tanto, que se incluya en objetos destinados a ese fin. Es muy conocido un plato califal verde-manganeso del conjunto arqueológico de Madīnat al-Zahrā’ (Córdoba) que la muestra sin artículo y en cúfico foliado (Ocaña Jiménez, 1970: lám. 18).

251

Es veu en safes, datades en el segle xi, d’Albarrasí (Ortega Ortega, 2007: 233235, 249, núm. 159-160, 162, 180-181) i de Benetússer (Barceló, 1990: 56, fig. 3-4), on la veu —segons sembla— porta article. És igual en dos recipients trets del subsol a la Presó de Sant Vicent (fig. 2.2, fig. 6 i cat. 28), i en un bol de València, datat en el segle xi, decorat amb corda seca, es repeteix sense article dins quatre cercles (Bazzana, 1983: 123, fig. 39, núm. 340). yumn «fortuna» La veu no és a l’Alcorà, però la Tradició al·ludeix al fet que per «la muntura, la dona i la casa» descobreix l’Home la fortuna o l’infortuni. En el segle x s’inclou en la fórmula introductòria de les inscripcions fatimites en pedra, ceràmiques, teixits i fusta, i el seu ús arriba fins a 1171-1250, ja en època ayyūbí (Philon, 1980: 174, fig. 496, 512, 514). A mitjan segle xi es dibuixa amb l’article sobre ceràmiques del nord d’Àfrica de la Qal‘a dels Ḥammād (Algèria), Sigilmasa (el Marroc) i en algun exemplar de Cartago (Tunísia) dels segles xi-xiii (Le vert & le brun, 1995: fig. 52, 70, 111). Els bacini trobats a Itàlia, a més d’algun altre a França, es consideren d’aquest origen. Durant els segles xii-xiii és utilitzada entre els seljúcides de l’Àsia central (Soustiel i Allan, 1995: 106, fig. 25). La paraula es troba a al-Àndalus —amb l’article i sense— a partir dels almoràvits, des de finals del segle xi fins al xiii, en tots els tipus d’objectes amb cal·ligrafia cúfica d’estil similar, sense relleu en gairebé tots els casos. Es veu en verd-manganés en una

Se ve en ataifores, datados en el siglo xi, de Albarracín (Ortega Ortega, 2007: 233-235, 249, núms. 159-160, 162, 180-181) y de Benetússer (Barceló, 1990: 56, figs. 3-4), donde la voz —al parecer— lleva artículo. Es igual en dos cuencos sacados del subsuelo de la Presó de Sant Vicent (fig. 2.2, fig. 6 y cat. 28) y en un bol de València, datado en el siglo xi, decorado en cuerda seca, se repite sin artículo dentro de cuatro círculos (Bazzana, 1983: 123, fig. 39, núm. 340). yumn «fortuna» La voz no se halla en el Corán, pero la Tradición alude a que en «la montura, la mujer y la vivienda» descubre el Hombre la fortuna o el infortunio. En el siglo x se incluye en la fórmula introductoria de las inscripciones fatimíes sobre piedra, cerámicas, tejidos y maderas, y su uso llega hasta 1171-1250, ya en período ayyubí (Philon, 1980: 174, figs. 496, 512, 514). Desde mediados del siglo xi se dibuja con artículo en cerámicas norteafricanas de la Qal‘a de los Ḥammād (Argelia), de Sijilmasa (Marruecos) y en algún ejemplar de Cartago (Túnez) de los siglos xi-xiii (Le vert & le brun, 1995: figs. 52, 70, 111). Los bacini hallados en Italia, además de algún otro en Francia, se consideran de esta procedencia. Durante los siglos xii-xiii se emplea por los selyuquíes del Asia Central (Soustiel y Allan, 1995: 106, fig. 25). En al-Ándalus la palabra se encuentra —con y sin artículo— a partir de los almorávides, desde final del siglo xi hasta el xiii, sobre toda clase de objetos con un estilo cúfico similar, sin relieve en casi todos los casos. Se ve en verde-manganeso sobre un

252

Figura 7: A l’esquerra, gerreta trobada a Tortosa, i a la dreta gerreta trobada a València, ambdues amb la fórmula al-yumn

safa de Mértola datada en el segle xi (Gómez Martínez, 2007: 113, fig. 6) i en negre sobre vernís blanc a l’exterior d’una safa de la Suda de Tortosa, datada en el segle x (Turtuxa, a l’extrem d’al-Àndalus, 2009: 34). Es pinta en gerretes d’argila blanca de Múrcia i del castell d’Albarrasí (Ortega Ortega, 2007: núm. 128-129, 224). Destaca, per la seua semblança, el disseny de tres gerretes, una trobada a Tortosa (Turtuxa, a l’extrem d’al-Àndalus, 2009: 40) i dues a València en el Tossal de Sant Esteve (Lerma, Miralles i Soler, 1986: fig. 2) (fig. 7 i cat. 89). Amb lletres cúfiques es llegeix sobre la vaixella de reflex metàl·lic del segle xii (Barceló, 2007: § 1.2 i 313 fig.), com un plat (fig. 2.7 i cat. 118) aparegut a la Presó de Sant Vicent.

ataifor de Mértola datado en el siglo xi (Gómez Martínez, 2007: 113, fig. 6) y en negro sobre barniz blanco en la parte exterior de una zafa de la Suda de Tortosa, fechada en el x (Turtuxa, a l’extrem d’al-Àndalus, 2009: 34). Está pintada en jarritas de arcilla blanca de Murcia y del castillo de Albarracín (Ortega Ortega, 2007: núms. 128-129, 224). Destaca, por su similitud, el diseño de tres jarritas, hallada una en Tortosa (Turtuxa, a l’extrem d’al-Àndalus, 2009: 40) y dos en València, en el Tossal de Sant Esteve (Lerma, Miralles y Soler, 1986: fig. 2) (fig. 7 y cat. 89). Con letras cúficas se lee en la vajilla de reflejo metálico del siglo xii (Barceló, 2007: § 1.2, 313 fig.), como un bol (fig. 2.7 y cat. 118) aparecido en la Presó de Sant Vicent.

253

En època almohade es repeteix, ara en l’estil cursiu, sobre gerres i gerretes esgrafiades (fig. 3.B, D), en les quals es troba com a part de la locució al-yumn wa-l-iqbāl (Navarro Palazón, 1986: làm. ivb, fig. 9g), fórmula que s’aplica amb grafia similar sobre alfàbies i grans contenidors d’aigua (Bazzana, 1983: fig. 32; Barceló, 1991: 141). Una d’Elda (Poveda Navarro, 1986) és igual a una altra trobada a l’Almoina de València (fig. 3.D, fig. 8 i cat. 104). Estampada en estil cúfic sobre alfàbies i pintada en reflex metàl·lic, subsisteix fins al segle xv. al-iqbāl «prosperitat» Es troba a tot tipus d’objectes, i també sobre elements arquitectònics des d’època almohade i sempre en combinació amb al-yumn (fig. 3.D, fig. 8 i cat. 104). Se segueix fent-ne ús en la baixa edat mitjana en la decoració de construccions mudèjars, rajoles funeràries i gerres nassarites de gran capacitat, sempre en caràcters d’estil cursiu tipus ṯulṯ.

En época almohade se repite en estilo cursivo sobre jarras y jarritas esgrafiadas (fig. 3.B, D), en las que puede formar parte de la locución al-yumn wa-l-iqbāl (Navarro Palazón, 1986: lám. ivb, fig. 9g), fórmula que con grafía similar se aplica a tinajas y grandes contenedores de agua (Bazzana, 1983: fig. 32; Barceló, 1991: 141). Una de Elda (Poveda Navarro, 1986) es igual a otra hallada en la Almoina de València (fig. 3.D, fig. 8 y cat. 104). Estampada en estilo cúfico sobre tinajas y pintada en reflejo metálico, subsiste hasta el siglo xv. al-iqbāl «prosperidad» Se ve en todo tipo de objetos, y también sobre elementos arquitectónicos, desde época almohade y siempre en combinación con al-yumn (fig. 3.D, fig. 8 y cat. 104). Se sigue usando en la Baja Edad Media en la decoración de construcciones mudéjares, ladrillos funerarios y jarrones nazaríes de gran capacidad, siempre en caracteres de estilo cursivo tipo ṯulṯ.

254

al-‘izza [li-l·lāh] o al-‘izz «la glòria [és de Déu]» La utilitza l’Alcorà. En la ceràmica sorgeix en l’etapa almohade —de vegades sense li-l·lāh— en estil cursiu tipus ṯulṯ, especialment amb la tècnica de l’esgrafiat. L’estil cúfic utilitzat en diversos objectes imita l’escriptura «parlant» (fig. 3.F), tan present als bronzes perses dels segles xii-xiii, que es distingeix per l’acabament de les lletres altes en forma de cap humà (Bazzana, 1983: 143, fig. 47, núm. 1506, 1785, 1787, 1788; Navarro Palazón, 1986: fig. 9a). La paraula al-‘izza es pot llegir perfilada en negre en diversos fragments de peces valencianes, com la gerreta del carrer de la Mar (cat. 90). Hi ha molts paral·lelismes en la ceràmica esgrafiada de Mallorca, Dénia i Múrcia, d’on prové la gerreta que s’exposa ací, descoberta al carrer San Nicolás (cat. 120). mann Al·lāh i al-mann [li-l·lāh] «la gràcia és de Déu» S’usa a l’Alcorà i sorgeix amb els almohades. No s’hauria de confondre amb alyumn, encara que comparta traces iguals. Es veu al fons d’un bol aparegut en el carrer de Sagunt de València (fig. 3.C). salāma «benestar» Des de la segona meitat del segle xii apareix en diverses caixetes d’ivori. És molt habitual en l’orient peninsular (Almeria, Múrcia, Alacant, València, Castelló) en ceràmica almohade de reflex daurat, verd-manganés i esgrafiada (Pérez Asensio i Jiménez

al-‘izza [li-llāh] o al-‘izz «la gloria [es de Dios]» Figura 8: Detall d’alfàbia descoberta a València amb la locució al-yumn wa-l-iqbāl

Se emplea en el Corán. En la cerámica surge en la etapa almohade —a veces sin li-llāh— en estilo cursivo tipo ṯulṯ, sobre todo con la técnica del esgrafiado. El estilo cúfico usado en varios objetos imita la escritura «parlante» (fig. 3.F), tan utilizada en bronces persas de los siglos xii-xiii, que se distingue por el remate de las astas de las letras altas en forma de cabeza humana (Bazzana, 1983: 143, fig. 47, núms. 1506, 1785, 1787, 1788; Navarro Palazón, 1986: fig. 9a). La palabra al-‘izza puede leerse perfilada en negro en varios fragmentos valencianos, como la jarrita del carrer de la Mar (cat. 90). Hay muchos paralelos en la cerámica esgrafiada de Mallorca, Dénia y Murcia, de donde procede la jarrita que se expone aquí, hallada en la calle San Nicolás (cat. 120). mann Allāh y al-mann [li-llāh] «la gracia es de Dios» Se usa en el Corán y surge con los almohades. No debería confundirse con al-yumn, aunque comparta trazos iguales. En València se ve en el fondo de un bol aparecido en el carrer de Sagunt (fig. 3.C). salāma «bienestar» Desde la segunda mitad del siglo xii aparece en varias cajitas de marfil. Es muy usual del oriente peninsular (Almería, Murcia, Alacant, València, Castelló) en cerámica almohade de reflejo metálico, verde-manganeso y esgrafiada (Pérez Asensio y Jiménez Casti-

255

Castillo, 2018: làm. 11b; Navarro Palazón, 1986: làm. ii,C) i en el melat-morat de l’Algarve portugués (Gómez Martínez, 2007: 116, fig. 15). Es pinta en algun exemplar esgrafiat trobat a València (Barceló, 1991: 141; Bazzana, 1983: 143, fig. 47, núm. 1510, 1524); encara que incompleta, es distingeix a reserva sobre una gerreta descoberta a l’Almoina (fig. 3.A i fig. 9); en altres es veu pintada en negre i en caràcters cursius (fig. 3.E) (Bazzana, 1983: 145, fig. 48, núm. 823). gibṭa «benaurança» Està documentada des d’antic a l’Orient i Occident. És habitual en objectes egipcis de factura fatimita, ja que es va utilitzar en teixits, fusta, ceràmiques, vidres, etc. Apareix per primera vegada a al-Àndalus a mitjan segle x en els objectes d’ivori i inscripcions lapidàries omeies oficials, i és molt habitual en els productes d’almoràvits i almohades (Barceló, 2007: § 1.3). ‘āfiya «salut» S’ha documentat en objectes de metall des del segle xii. És una altra paraula que abunda en la ceràmica tardana de finals dels segles xiv-xv. Fora de la Península, sembla que està en alguns productes siris de Tell-Minnis datats en el segle xii (Barceló, 2007).

llo, 2018: lám. 11b; Navarro Palazón, 1986: lám. ii,C) y en melado-morado del Algarve portugués (Gómez Martínez, 2007: 116, fig. 15). Se ve en algún ejemplar esgrafiado hallado en València (Barceló, 1991: 141; Bazzana, 1983: 143, fig. 47, núms. 1510, 1524); aunque incompleta, se distingue en reserva sobre una jarrita hallada en la Almoina (fig. 3.A y fig. 9); en otras se ve pintada en negro y en caracteres cursivos (fig. 3.E) (Bazzana, 1983: 145, fig. 48, núm. 823). gibṭa «dicha» Se documenta desde antiguo en Oriente y Occidente. Es habitual en objetos egipcios de factura fatimí, pues se usó en telas, maderas, cerámicas, vidrios, etc. En al-Ándalus aparece por primera vez a mediados del siglo x en la eboraria e inscripciones lapidarias oficiales omeyas, siendo muy usual en productos almorávides y almohades (Barceló, 2007: § 1.3). ‘āfiya «salud» Se ve a partir del siglo xii en objetos de metal. Es otra palabra de abundante presencia en cerámicas tardías de los siglos xiv-xv. Fuera de la Península, parece existir en algunos productos sirios de Tell-Minnis datados en el siglo xii (Barceló, 2007).

256

sa‘āda «felicitat» Pertany a l’escenari almoràvit (1091-1146) i al govern d’Aben Mardanīš (11461176) com ho testimonien les inscripcions valencianes en pedra d’aquell període. Es veu en ceràmiques verd-manganés de la darrera etapa de la taifa abbadita de Jerez de la Frontera (González Rodríguez, Aguilar Moya i Barrionuevo Contreras, 2015: 118119) i en productes d’Almenara i d’Onda que se situen entre finals del segle xi i el primer terç del segle xii (Pérez Asensio i Jiménez Castillo, 2018: 186, 202, nota 129). Es dibuixa formant una seqüència contínua, dins una sanefa, amb altres veus del mateix significat: al-naṣr, al-yumn, al-gibṭa, al-‘izza, al-tawfīq. šukr «gratitud» i tawfīq «sort» Són veus usades a l’Alcorà. Es documenten en estil cúfic durant el període almohade, especialment en gerres i alfàbies de grans dimensions, aplicades a l’objecte mitjançant la tècnica de l’estampada. La segona s’observa ja en època almoràvit pintada sobre safes, algunes de reflex metàl·lic. kul «menja» Aquesta forma inicial imperativa «menja», amb grafies coincidents amb les veus almulk i tawakkal (amb les quals no caldria confondre-les), sembla que va emergir durant el segle xi sota els auspicis dels regnes taifes. La invitació a menjar va acompanyada d’altres veus que en completen el sentit, tot i que la fragmentació de les peces no per-

sa‘āda «felicidad»

Figura 9: Gerreta esgrafiada amb l’epigrafia al-salāma

Pertenece a la etapa almorávide (1091-1146) y de Aben Mardanīš (11461176) como atestiguan inscripciones valencianas de ese período. Se ve en cerámica verde-manganeso de la última etapa de la taifa ‘abadí de Jerez de la Frontera (González Rodríguez, Aguilar Moya y Barrionuevo Contreras, 2015: 118-119) y en productos de Almenara y Onda que se datan entre fines del siglo xi y el primer tercio del xii (Pérez Asensio y Jiménez Castillo, 2018: 186, 202, nota 129). Se dibuja formando una secuencia continua, en cenefa, con otras voces del mismo significado: al-naṣr, al-yumn, al-gibṭa, al-‘izza, al-tawfīq. šukr «gratitud» y tawfīq «suerte» Son voces usadas en el Corán. Aparecen en estilo cúfico durante el período almohade, sobre todo en jarras y tinajas de grandes dimensiones, aplicadas al objeto mediante la técnica del estampillado. La segunda se observa ya en época almorávide pintada sobre ataifores, algunos de reflejo metálico. kul «come» Esta forma inicial imperativa «come», con grafías coincidentes con las palabras almulk y tawakkal (con las que no debería confundirse), parece surgir durante el siglo xi bajo el auspicio de los reinos taifas. La invitación a comer va acompañada de otras voces que completan el sentido, pero la fragmentación de los tiestos no permite precisar

257

met ser més precís en el desxiframent dels missatges. A València apareix dibuixada, sobre el fons d’una safa decorada en verd-manganés i en lletres cúfiques, kul qur‘ata-hu «Menja’t la seua millor part!»; la peça es va descobrir al carrer de Pepita (fig. 10 i cat. 66). Hi ha algun altre fragment que conté una ordre semblant: kul naqlata-hu «Menja’t el seu aperitiu!», que s’observa en una safa de Benetússer (Barceló, 1990: 55, fig. 2, sense lectura); i kul hanī’an «Menja amb bon profit!» es veu en un altre de l’alcassaba de Màlaga (Puertas Tricas, 1985: 38, núm. 8, làm. iii, A.8, no llegida). Resta un incomplet i dubtós kul ‘išā’an «Pren de sopar!», sobre una petita peça de safa valenciana (Barceló, 1991: 140, núm. 227), amb paral·lel kul ‘iš[ā’an] en un altra, més incompleta encara, que es trobà a Silla en 1979-1983.

Figura 10: Safa amb l’epigrafia kul qur‘ata-hu (menja’t la seua millor part!)

los mensajes. En València, sobre un ataifor decorado en verde-manganeso hallado en el carrer de Pepita, se trazó en letras cúficas kul qur‘ata-hu «¡Come su mejor parte!» (fig. 10 y cat. 66). Hay algún otro que contiene una orden similar: kul naqlata-hu «¡Come su aperitivo!» como se ve en un ataifor de Benetússer (Barceló, 1990: 55, fig. 2, sin leer); y kul hanī’an «¡Come con buen provecho!» en uno de la alcazaba de Málaga (Puertas Tricas, 1985: 38, núm. 8, lám. iii, A.8, sin leer). Queda un resto dudoso de kul ‘išā’an «¡Toma de cena!», en un fragmentito de ataifor valenciano (Barceló, 1991: 140, núm. 227) con paralelo kul ‘iš[ā’an] en otro, más incompleto aún, hallado en Silla en 1979-1983.

258

La Tradició recomana desitjar-li un hanī’an «bon profit» a qui beu o menja. El mot està documentat aviat en ceràmica oriental i occidental. En ceràmica valenciana es descobreix en un flascó escrit en lletres cúfiques sense relleu. Es trobà en un registre taifa dels carrers dels Cabillers-Saragossa i el seu epígraf diu šurb ‘asal hanī’an «Beguda de mel, ¡bon profit!» (fig. 11 i cat. 56). Cal recordar que l’aiguamel era beguda de Mahoma segons la Tradició. sāqiya kāfi[ya] «beguda sadollant» Es veu sobre la panxa d’una gerreta esgrafiada trobada en la plaça de la Reina (Bazzana, 1983: 143, fig. 47, núm. 1524); en el coll, repetit, hi ha el mot salāma, tots dos en cúfic. N’hi ha d’altres paral·lels en ceràmiques murcianes (Navarro Palazón, 1986: làm. i, llegida kāmila, šāmila, làm. iib, sense lectura, es veu sāqiya i per sota kāfiya).

Figura 11: Meler amb l’epigrafia šurb ‘asal hanī’an (beguda de mel, ¡bon profit!)

La Tradición recoge que se desee hanī’an «buen provecho» a quien bebe o come. La palabra se documenta pronto en la cerámica oriental y occidental. En València se descubre sobre un frasco en letras cúficas sin relieve. Salió en un registro taifa del carrer dels Cabillers-Saragossa y su epígrafe dice šurb ‘asal hanī’an «Bebida de miel ¡buen provecho!» (fig. 11 y cat. 56). Conviene recordar que el aguamiel era bebida de Mahoma según la Tradición. sāqiya kāfi[ya] «bebida saciante» Se ve sobre la panza de una jarrita esgrafiada hallada en la plaça de la Reina (Bazzana, 1983: 143, fig. 47, núm. 1524); en el cuello, repetida, lleva la voz salāma, ambos letreros en cúfico. Hay otros paralelos en cerámicas murcianas (Navarro Palazón, 1986: lám. i, lee kāmila, šāmila, lám. iib, sin leer, se ve sāqiya y debajo kāfiya).

259

Proverbis i poesies A banda del contingut breu i rònec de paraules de bon auguri, la decoració permet descobrir-ne una excepcional ornamentació en objectes en els quals es va dibuixar un poema, s’hi va introduir un proverbi o s’hi va enviar una carta. És una conducta social amb multitud de testimonis en antologies poètiques àrabs, com el Llibre del brocat del bagdadí al-Waššā’ (m. ca. 936) que dedica un apartat a versos sobre «flascons (qinnīna), copes (ka’s), gots (qadaḥ), gerres (raṭl), bols (jām)» i un altre als utilitzats en «porcellana xinesa i daurada (madhūn al-ṣīnī wa-l-muḏahhab)» (Garulo, 1990: 305-312). tawakkal tukfā, sol anar seguida de la locució wa-sal tu‘ṭā «Confia, en tindràs prou! Demana, et serà donat!» Forma part de la Tradició o dites atribuïdes a Mahoma. Figura en ceràmiques des dels inicis de l’islam. S’utilitza entre el segles ix-x en obradors perses i iraquians, apareix en un gerro de la fatimita Ṣabra al-Manṣūriyya (Le vert & le brun, 1995: fig. 37) i en pisa daurada iraquiana del segle x trobada en el conjunt de Madīnat al-Zahrā’. L’imperatiu wakkil «Confia!» decora el centre d’un bol de les excavacions de Raqqāda (Le vert & le brun, 1995: fig. 36). Es va utilitzar la versió sencera en encunys sobre alfàbies dels segles xii, xiii i, fins i tot, del xiv a Almeria i Màlaga.

Proverbios y poesías Además del contenido breve y escueto de palabras de buen augurio, la decoración descubre una ornamentación excepcional en la que se dibujó un poema, se introdujo un refrán o se envió una carta. Es una conducta social con miles de testimonios en antologías poéticas árabes, como el Libro del brocado del bagdadí al-Waššā’ (m. ca. 936) que dedica un apartado a versos sobre «frascos (qinnīna), copas (ka’s), vasos (qada ḥ), jarras (ra ṭl), crateras ( ŷām)» y otro a los usados sobre «porcelana china y dorada (madhūn al-ṣīnī wa-l-muḏahhab)» (Garulo, 1990: 305312). tawakkal tukfā, suele seguirle la locución wa-sal tu‘ṭā «¡Confía, te bastará! ¡Pide, se te dará!» Forma parte de la Tradición o dichos atribuidos a Mahoma. Figura en cerámica de los inicios del islam. Se usa entre los siglos ix-x en talleres persas e iraquíes, aparece en un jarro de la fatimí Ṣabra al-Manṣūriyya (Le vert & le brun, 1995: fig. 37) y en loza dorada iraquí del siglo x hallada en el conjunto de Madīnat al-Zahrā’. El imperativo wakkil «confía» decora el centro de un bol de las excavaciones de Raqqāda (Le vert & le brun, 1995: fig. 36). La versión completa se usó en estampillas de tinajas de los siglos xii, xiii e, incluso, del xiv, en Almería y Málaga.

260

Dibuixada en color blanc groguenc, és habitual a al-Àndalus en gerros sense vidriar de fang roig, datats en el segle x i trobats a Còrdova (Gómez Moreno, 1951: fig. 376g). El text és complet sobre una safa decorada en verd-manganés del raval oriental de la capital del califat (Barea Pareja, 2010: núm. 54, llegit tawakul) i en altres dos fragments del mateix tipus: en un de València diu tawakkal tuk[fā] (Bazzana, 1983: 109, fig. 34, núm. 518; Barceló, 1991: 140, llegit tawakkul); i en un altre d’Albarrasí, datat en els segles x-xi, conserva només tawakkal (Ortega Ortega, 2007: 232, llegit al-mulk). Aquest gust literari, assenyalat per l’autor oriental esmentat adés, pot ser detectat a al-Àndalus en certs objectes ceràmics. Per tractar-se de fragments, la reconstrucció total del text resulta difícil, però el seu contingut poètic és evident. Són tasses de vernís melat, amb l’únic ornament extern de la cal·ligrafia en manganés; les dues descobertes a Còrdova i Atarfe (Granada) es daten en els segles x-xi, i l’altra, trobada a Silves (Portugal), es considera almohade. A aquell temps pertany una gerreta amb decoració esgrafiada trobada al carrer de la Mar. Té tres bandes amb un text breu que parla de l’objecte en primera persona. En la boca diu: «Glorifica (Déu) per […]! Rebutja el més allunyat!»; a la part mitjana: «És una cosa excel·lent i els meus resultats són a l’abast de la vista. La meua boca té un gust agradable, està lliure de defectes, és sublim»; i a la part inferior: «En mi, per Déu! hi ha un art que té bellesa en mi. Posa-hi Déu, és bo perquè Ell és excel·lent» (Lerma i Barceló, 1985: 176-177) (fig. 5).

En al-Ándalus es habitual, trazada en color blanco-amarillento, en jarros sin vedrío de barro rojo, datados en el siglo x y hallados en Córdoba (Gómez Moreno, 1951: fig. 376g). Se ve completo en un ataifor decorado en verde-manganeso del arrabal oriental de la capital califal (Barea Pareja, 2010: núm. 54, leído tawakul) y en otros dos fragmentos del mismo tipo; en uno de València dice tawakkal tuk[fā] (Bazzana, 1983: 109, fig. 34, núm. 518; Barceló, 1991: 140, lee tawakkul); otro de Albarracín, datado en los siglos x-xi, solo conserva tawakkal (Ortega Ortega, 2007: 232, leído al-mulk). Ese gusto literario señalado por el autor oriental antes citado, se puede detectar en ciertos objetos cerámicos de al-Ándalus. Por tratarse de fragmentos, resulta difícil la reconstrucción total del texto, pero su contenido poético es evidente. Son tazas de barniz melado, con el único adorno externo de la caligrafía en manganeso; las de Córdoba y Atarfe (Granada) se datan en los siglos x-xi, la otra de Silves (Portugal), se considera almohade. A esa época tardía pertenece una jarrita con decoración esgrafiada hallada en el carrer de la Mar. Tiene tres bandas con un corto texto que habla del objeto en primera persona. En la boca dice: «¡Glorifica (a Dios) por […]! ¡Rechaza lo más alejado!; en la banda media: «Es algo excelente y mis resultados están al alcance de la vista. Mi boca tiene un gusto agradable, está exenta de defectos, es sublime»; y en la inferior: «En mí, ¡por Dios! hay un arte que en mí tiene hermosura. Pon Dios; es bueno porque Él es excelente» (Lerma y Barceló, 1985: 176-177) (fig. 5).

261

Tal vegada pertany a algun refrany l’escrit «Per al seu afaitat, barbes» (li-ḥalīqi-hi liḥā) que mostra una safa decorada en verd-manganés, que es va trobar en la Presó de Sant Vicent (fig. 12 i cat. 27). El motiu, de lectura ambigua, no té cap paral·lel fora de València. Una tassa amb filtre, amb decoració de corda seca parcial i manganés (esgrafiada i pintada), és un altre exemple del gust literari del qual tan poques mostres ceràmiques ens han arribat (fig. 13). A l’exterior les fractures en la part superior de la boca no permeten descodificar el text, però al cos, la sanefa inferior repeteix en estil cursiu al-yumn (Bazzana, 1983: 147, fig. 49, núm. 367, làm. 18). A l’interior, malgrat el trencament, es veu a prop de la boca el mateix mot, pintat de negre i repetit tres vegades. Procedeix de València, però s’ignora el lloc exacte. La cosa més extraordinària és que, per sota d’aquest darrer rètol, en direcció contrària i en estil cursiu amb punts diacrítics i vocals, du escrit «La indigència enfonsa la casa de la glòria i l’honor» (al-fuqr yahdam bayta al-‘izz wa-l-šara[f...]), una dita popular

Figura 12: Safa amb l’epigrafia li-ḥalīqi-hi liḥā (per al seu afaitat, barbes)

Quizá pertenezca a algún refrán el «Para su afeitado, barbas» (li-ḥalīqi-hi liḥā), que muestra un ataifor decorado en verde-manganeso hallado en la Presó de Sant Vicent (fig. 12 y cat. 27). El motivo, de lectura ambigua, no tiene paralelos fuera de València. Una taza con filtro, con decoración en cuerda seca parcial y en manganeso (esgrafiada y pintada), es otro ejemplo del gusto literario del que tan escasas muestras han llegado sobre objetos cerámicos (fig. 13). En la parte externa las fracturas en la zona superior de la boca impiden descifrar el letrero, pero en el cuerpo, la cenefa inferior repite al-yumn en estilo cursivo (Bazzana, 1983: 147, fig. 49, núm. 367, lám. 18). En el interior, a pesar de la rotura, se ve junto a la boca esa misma palabra, pintada de negro y repetida tres veces. Procede de València, pero se ignora el lugar exacto. Lo extraordinario es que, por debajo de este último letrero, en dirección contraria y en estilo cursivo con puntos diacríticos y vocales, lleva escrito «La indigencia arruina la casa de la gloria y el honor» (al-fuqr yahdam bayta al-‘izz wa-l-šara[f...]), un dicho

262

que ancora les seues arrels en el famós poeta oriental Abū Nuwās (m. ca. 813), per a qui la ignorància (wa-l-jahl yahdam bayt al-‘izz wa-l-karam) és la causa de l’enfonsament d’unes cases que la saviesa ha construït sense pilars. Encara, prop d’un dels punts on reposava el filtre, la tassa du dibuixades tres lletres aïllades (j, b, ’), una dessús l’altra; sense sentit i que tal vegada s’empraren pel seu valor numèric: 3, 2, 1.

A tall de conclusió L’epigrafia dels fragments de ceràmica medieval ha de ser considerada una indicació de la ràpida alfabetització de la societat musulmana i, al mateix temps, un testimoni de les modes i novetats en el camp de la cal·ligrafia ornamental i la popularitat de certs gustos literaris. La major profusió d’escriptura es produeix a al-Àndalus durant el període dels grans imperis africans, una etapa en què —amb els qui van fugir davant l’avanç cristià— va créixer la població urbana i va arribar a la seua màxima bonança econòmica i cultural.

Figura 13: Tassa amb filtre amb epigrafia àrab. En el cos, en corda seca, al-yumn; pintats dins la boca interior, al-yumn i un proverbi

popular que ancla sus raíces en el famoso poeta oriental Abū Nuwās (m. c. 813), para quien la ignorancia (wa-l-ŷahl yahdam bayt al-‘izz wa-l-karam) es la causante de la ruina de unas casas que la sabiduría ha construido sin pilares. Todavía, cerca de uno de los puntos donde descansaba el filtro, hay dibujadas tres letras aisladas (ŷ, b, ‘), una encima de otra; carecen de sentido y quizá se usaran por su valor numérico: 3, 2, 1.

A modo de conclusión La epigrafía de los fragmentos de cerámica medieval se debe considerar un indicio de la rápida alfabetización de la sociedad musulmana y, a la vez, un testimonio de las modas y novedades en el terreno de la ornamentación caligráfica y de la popularidad de ciertos gustos literarios. La mayor profusión de escritos ocurre en al-Ándalus durante el período de los grandes imperios africanos, una etapa en la que —con los huidos ante el avance cristiano— creció la población urbana y alcanzó su máximo auge económico y cultural.

263

BIBLIOGRAFIA Acién Almansa, Manuel (2001). «Del estado califal a los estados taifas. La cultura material». A: Actas V Congreso de Arqueología Medieval Española: Valladolid, 22 a 27 de Marzo de 1999. [Valladolid]: Junta de Castilla y León. Consejería de Educación y Cultura, vol. ii, p. 493-513. Barceló, Carmen (1990). «La decoració cal·ligràfica en la ceràmica de Benetússer = La decoración caligráfica de la cerámica de Benetússer». A: La cerámica califal de Benetússer. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos, p. 21-27 i 51-57. — (1991). «viii: La epigrafía ornamental». A: La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [ii] Estudios. València: Ajuntament de València, p. 137-141. — (2007). «Las cerámicas con epígrafes árabes». A: Heidenreich, Anja. Islamische Importkeramik des hohen Mittelalters auf der Iberischen Halbinsel. Magúncia: Verlag Philipp von Zabern, p. 293-312. — (2016). «Epigrafía funeraria nazarí: el epitafio de al-Yanaštī (835/1436)». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 23, p. 41-55. Barceló, Miquel (1993). «Al-Mulk, el verde y el blanco. La vajilla califal omeya de Madīnat al-Zahrā’». A: Malpica Cuello, Antonio [ed.]. La cerámica altomedieval en el sur de al-Andalus. Granada: Universidad de Granada, p. 291-299. Barea Pareja, Virginia (2010). «Un sector de arrabal oriental en la Córdoba califal. Propuesta de tipología cerámica». Antiqvitas [Priego de Córdoba], núm. 22, p. 159-182. Bayani-Wolpert, Manijeh (1980). «Inscriptions on Early Islamic ceramics 9th to late 12th centuries». A: Philon, Helen. Early Islamic Ceramics: Ninth to Late Twelfth Centuries. [Londres]: Islamic Art Publications, p. 293-302. Bazzana, André (1983). La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [i] Catálogo. València: Ayuntamiento de Valencia. Cano Piedra, Carlos (1996). La cerámica verde-manganeso de Madīnat al-Zahrā. [S. l.]: Sierra Nevada 95: El legado andalusí. (2001). El esplendor de los Omeyas cordobeses: La civilización musulmana de Europa Occidental: Exposición en Madīnat al-Zahrā’ 3 de mayo a 30 de septiembre de 2001: Catálogo de piezas. Granada: Fundación El Legado Andalusí. Flury, S[amuel] (1924). «Une formule épigraphique de la céramique archaïque de l’Islam». Syria: Revue d’Art Oriental et d’Archéologie [París], núm. 5, fasc. 1, p. 53-66. Garulo, Teresa (1990). El libro del brocado. Traducció, estudi i índexs. Madrid: Alfaguara. Gómez-Moreno, Manuel (1951). El arte árabe español hasta los almohades. Arte mozárabe. Madrid: Plus Ultra. (Ars Hispaniae: Historia Universal del Arte Hispánico; 3)

264

Gómez Martínez, Susana (2007). «A cerâmica islâmica no Gharb al-Ândalus». A: A produção de cerâmica em Portugal: histórias com futuro: Actas do Colóquio 2006. Barcelos: Museu de Olaria, p. 93-116. González Rodríguez, Rosalía; Aguilar Moya, Laureano; Barrionuevo Contreras, Francisco J. (2015). Los colores del poder: La cerámica en «verde y manganeso» de Jerez de la Frontera (Cádiz). [S. l.]: Presea. Gutiérrez Lloret, Sonia (2006). «Cerámica y escritura: dos ejemplos de arabización temprana. Graffiti sobre cerámica del Tolmo de Minateda (Hellín, Albacete)». A: Al-Ândalus: Espaço de mudança: Balanço de 25 anos de história e arqueologia medievais: Seminário Internacional Mértola 16, 17 e 18 de Maio de 2005: Homenagem a Juan Zozaya Stabel-Hansen. Mértola: Campo Arqueológico de Mértola, p. 52-60. Heidenreich, Anja; Barceló, Carmen (2017). «El inicio de la loza dorada autóctona en la Península Ibérica. Una aproximación desde sus epigrafías». A: Calvo Capilla, Susana [ed.]. Las artes en al-Andalus y Egipto: Contextos e intercambios. Madrid: La Ergástula, p. 85-110. Labarta, Ana; Barceló, Carmen (1986). «Socarrats valencianos con escritura árabe. Inventario provisional». Al-Qanṭara: Revista de estudios árabes [Madrid], núm. 7, p. 441-469. (1995). Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle. [Marsella]: Musées de Marseille; [París]: Réunion des Musées Nationaux. Lerma, Josep Vicent; Barceló, Carmen (1985). «Arqueología urbana en Valencia: Una jarrita con texto poético». Sharq al-Andalus: Estudios Árabes [Alacant], núm. 2, p. 175-181. Lerma, J[osep] V[icent]; Miralles, I[smael]; Soler, M. P[az] (1986). «Cerámicas musulmanas de “El Tossalet de Sant Esteve”, Valencia». A: Zozaya, Juan [coord.]. Segundo Coloquio Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo Occidental: Toledo 1981. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Subdirección General de Arqueología y Etnología, p. 155-163. Navarro Palazón, Julio (1986). «Hacia una sistematización de la cerámica esgrafiada». A: Zozaya, Juan [coord.]. Segundo Coloquio Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo Occidental: Toledo 1981. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Subdirección General de Arqueología y Etnología, p. 165-178. Ocaña Jiménez, Manuel (1945). «Zócalos hispanomusulmanes del siglo xii». Al-Andalus: Revista de las Escuelas de Estudios Árabes de Madrid y Granada [Madrid; Granada], núm. 10, fasc. 1, p. 164-169. — (1970). El cúfico hispano y su evolución. Madrid: Instituto Hispano-Árabe de Cultura. (Cuadernos de Historia, Economía y Derecho hispano-musulmán; 1) Ortega Ortega, Julián M. (2007). Anatomía del esplendor: Fondos de la sala de Historia Medieval Museo de Albarracín. [S. l.]: Fundación Santa María de Albarracín.

265

Osma, G[uillermo] J[oaquín] de (1906). «Los letreros ornamentales en la cerámica morisca española del siglo xv». Cultura Española [Madrid], núm. 5, fasc. 2, p. 473-483. Pérez Asensio, Manuel; Jiménez Castillo, Pedro (2018). «El ajuar cerámico almorávide en Šarq al‐Andalus». A: Al-Murābiṭūn (los almorávides): un Imperio islámico occidental. Estudios en memoria del Profesor Henri Terrasse. Granada: Patronato de la Alhambra y Generalife, p. 161-221. Pézard, Maurice (1920). La Céramique archaïque de l’Islam et ses origines. París: E. Leroux. 2 vol. Philon, Helen (1980). Early Islamic Ceramics: Ninth to Late Twelfth Centuries. [Londres]: Islamic Art Publications. Poveda Navarro, A[ntonio] M[anuel] (1986). «Villa et castiello de Ella (Elda, Alicante) en el siglo xiii». Anales de la Universidad de Alicante: Historia Medieval [Alacant], núm. 4-5, p. 67-94. Puertas Tricas, Rafael (1985). «Cerámica islámica en verde y morado de la alcazaba de Málaga». Cuadernos de la Alhambra [Granada], núm. 21, p. 31-65. Soustiel, Laure; Allan, James W. (1995). «The problem of Saljuq monochrome wares». A: Allan, James W. [ed.]. Islamic Art in the Ashmolean Museum. 2a part. Oxford: Oxford University Press. Faculty of Oriental Studies, p. 85-116. (Oxford Studies in Islamic Art; 10) Torremocha Silva, Antonio (2015). «La cerámica musulmana estampillada de los siglos xiii y xiv hallada en Algeciras». Estudios sobre Patrimonio, Cultura y Ciencias Medievales [S. l.], núm. 17, p. 349-402. (2009). Turtuxa, a l’extrem d’al-Àndalus. Tortosa: Ajuntament de Tortosa.

266

CatĂ leg

Ă&#x2C6;poca emiral

Olla «valenciana», modelada a torneta i sense anses, bescuitada Olla «valenciana», modelada a torneta y sin asas, bizcochada

Olla «valenciana», modelada a torneta i amb dues anses de cinta, bescuitada Olla «valenciana», modelada a torneta y con dos asas de cinta, bizcochada 270

144 mm

120 mm

210 mm

2a ½ s. ix C/ del Comte de Trénor, 12 • SIAM, València. Inv. 1/455

127 mm

107 mm

190 mm

S. ix-x Palau de les Corts Valencianes • SIAM, València. Inv. 1/358

Pascual, Ribera, Rosselló i Marot, 1997: 187, 199, fig. 10.1; Rosselló Mesquida, 1999: 59, 61, 81, fig. 6

03 03

3COV000/2798/1368 3COV000/2798/1368

0 0

Olleta amb bec vessador de pessic, tornejada i bescuitada Ollita con pico vertedor de pellizco, torneada y bizcochada

Fiola elaborada a torn ràpid, bescuitada Redoma elaborada a torno rápido, bizcochada

102 mm

75 mm

140 mm

S. ix-x

5 cm 5 cm

López i Garcia i Martínez i Garcia, 1994: 298, 304, làm. 131.1, fig. 74

Palau de les Corts Valencianes • SIAM, València. Inv. 1/368

46 mm

60 mm

142 mm

Rosselló Mesquida, 1999: 65, 84, fig. 9

Fin. s. ix - Inic. x C/ del Comte de Trénor, 12 • SIAM, València. Inv. 1/452

271

Cresol de bec curt, bescuitat Candil de piquera corta, bizcochado

47 mm

62 mm

72 mm

2a ½ s. ix

Pascual, Ribera, Rosselló i Marot, 1997: 187, 199, fig. 10; Rosselló Mesquida, 1999: 61, 81, fig. 6

C/ del Comte de Trénor, 12 • SIAM, València. Inv. 1/448

Safa de base plana, bescuitada Ataifor de base plana, bizcochado

215 mm

103 mm

48 mm

S. ix-x Palau de les Corts Valencianes • SIAM, València. Inv. 1/648

272

López i Garcia i Martínez i Garcia, 1994: 299-300, 309, làm. 139.3, fig. 76

Ã&#x2C6;poca califal

273

7 7

Olla «valenciana», modelada a torneta i amb dues anses de cinta, bescuitada Olla «valenciana», modelada a torneta y con dos asas de cinta, bizcochada

Cassola oval, modelada a mà i amb dos mamellons, bescuitada, amb la vora fumada Cazuela oval, modelada a mano y con dos mamelones, bizcochada, con el borde ahumado 274

126 mm S. x

95 mm

1SABCIS/1487-1/1181 1SABCIS/1487-1/1181

5 cm

184 mm

10ALM000/50265-1/1700

Pl. de Cisneros, 6 - C/ Sabaters, 9 • SIAM, València. Inv. 1/181 32

293 mm

267 mm

86 mm

S. x L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/700

CE028521

5 cm

Cassola oval, modelada a mà i amb dos mamellons, bescuitada Cazuela oval, modelada a mano y con dos mamelones, bizcochada

10.

316 mm

89 mm

Fin. s. x - Inic. xi Presó de Sant Vicent • SIAM, València. Inv. 1/440

Gerra elaborada a torn ràpid, bescuitada Jarra elaborada a torno rápido, bizcochada

294 mm

5 cm

59 mm

96 mm

280 mm

S. x Pl. de Cisneros, 6 - C/ Sabaters, 9 • SIAM, València. Inv. 1/188 275

11.

Gerra elaborada a torn ràpid, bescuitada Jarra elaborada a torno rápido, bizcochada

50 mm

94 mm

253 mm 32

S. x

CE028521

Presó de Sant Vicent • SIAM, València. Inv. 1/289

12.

Gerret modelat a torn ràpid, amb restes de vidriat, semblant als de Bajjāna (Pechina) Jarrito modelado a torno rápido, con restos de vidriado, similar a los de Baŷŷāna (Pechina) 276

118 mm

75 mm

148 mm

2a ½ s. x Banys de l’Almirall • SIAM, València. Inv. 1/014

5 cm

Blasco, Camps, Chulià, Escrivà, Ribera i Rivas, 1991: 182; Pascual, Ribera, Rosselló i Marot, 1997: 188, 201, fig. 12.5

1CARALM/1029/1412

13.

Gerret elaborat a torn ràpid, amb una ansa fins a la vora i una incisió a l’inici del coll, bescuitat Jarrito elaborado a torno rápido, con un asa hasta el borde y una incisión al inicio del cuello, bizcochado

92 mm

74 mm

131 mm

S. x Presó de Sant Vicent • SIAM, València. Inv. 1/412

14 14

14.

Gerreta elaborada a torn ràpid, amb dues anses fins a la vora i amb una incisió a l’inici i al final del coll, bescuitada Jarrita elaborada a torno rápido, con dos asas hasta el borde y con una incisión al inicio y al final del cuello, bizcochada

5 cm

101 mm

79 mm

1BAL000/1274/1051 1BAL000/1274/1051

5 cm

134 mm

S. x Banys de l’Almirall • SIAM, València. Inv. 1/051

277

15.

Gerreta elaborada a torn ràpid, de coll desenvolupat divergent i dues anses fins a la vora, bescuitada Jarrita elaborada a torno rápido, de cuello desarrollado divergente y dos asas hasta el borde bizcochada

16.

Gerreta elaborada a torn ràpid, amb dues anses desenvolupades que sobrepassen la vora, bescuitada Jarrita elaborada a torno rápido, con dos asas desarrolladas que sobrepasan el borde, bizcochada 278

103 mm

79 mm

130 mm

S. x Pl. de Cisneros, 6 - C/ Sabaters, 9 • SIAM, València. Inv. 1/525

67 mm

50 mm

91 mm

S. x Banys de l’Almirall • SIAM, València. Inv. 1/109

17.

Gerreta elaborada a torn ràpid, amb dues anses fins a la vora, decorada amb la tècnica de la corda seca parcial Jarrita elaborada a torno rápido, con dos asas hasta el borde, decorada con la técnica de la cuerda seca parcial

18.

88 mm

114 mm

Fin. s. x - Inic. xi Presó de Sant Vicent • SIAM, València. Inv. 1/915

Fiola de boca trilobulada, bescuitada Redoma de boca trilobulada bizcochada

52 mm

60 mm

89 mm

220 mm

S. x Pl. de Cisneros, 6 - C/ Sabaters, 9 • SIAM, València. Inv. 1/523 279

19 19

1BAL00/1274-/1056 1BAL00/1274-/1056

0 0

19.

Fiola menuda de boca trilobulada, bescuitada Pequeña redoma de boca trilobulada, bizcochada

44 mm

66 mm

5 cm 5 cm

Blasco, Camps, Chulià, Escrivà, Ribera i Rivas, 1991: 191

162 mm

S. x Banys de l’Almirall • SIAM, València. Inv. 1/056 32

CE028521

1ALM000/5857-1/1869

20.

5 cm

Ampolla amb vidriat irregular monocrom verd Botella con vidriado irregular monocromo verde

280

46 mm

115 mm

293 mm

S. x L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/869

5 cm

21.

Tapadora amb botó central, bescuitada Tapadera con botón central, bizcochada

126 mm

48 mm

30 mm

Fin. s. x - Inic. xi Presó de Sant Vicent • SIAM, València. Inv. 1/588

22 22

22.

Cresol de bec allargat, bescuitat Candil de piquera alargada, bizcochado

38 mm

58 mm

1PETRES/1192/1214 1PETRES/1192/1214

5 cm

75 mm

S. x C/ del Baró de Petrés - C/ de l’Almirall - Pl. de Nàpols i Sicília • SIAM, València. Inv. 1/214 281

23.

Safa amb vidriat bicrom marró sobre melat, amb decoració radial Ataifor con vidriado bicromo marrón sobre melado, con decoración radial

24.

Safa amb vidriat bicrom verd sobre blanc, amb decoració radial de parelles de traços Ataifor con vidriado bicromo verde sobre blanco, con decoración radial de parejas de trazos 282

219 mm

80 mm

57 mm

Fin. s. x - Inic. xi Presó de Sant Vicent • SIAM, València. Inv. 1/592

216 mm

84 mm

60 mm

Fin. s. x - Inic. xi Presó de Sant Vicent • SIAM, València. Inv. 1/913

25.

Safa amb vidriat policrom verd i negre sobre groc, amb decoració pseudoepigràfica Ataifor con vidriado policromo verde y negro sobre amarillo, con decoración pseudoepigráfica

207 mm

9026mm 26

58 mm

Safa amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, amb decoració de possible influència nord-africana Ataifor con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, con decoración de posible influencia norteafricana

1CARALM/1062-1079-2/1429 1CARALM/1062-1079-2/1429

S. x - xi L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/475

0 0

26.

Gisbert Santonja, 2000: 33; Azuar Ruiz, 2012: 65, 83, fig.1.4

262 mm

106 mm

5 cm cm 5

68 mm

Fin. s. x - Inic. xi Presó de Sant Vicent • SIAM, València. Inv. 1/429

283

27.

Safa amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, decorada amb una banda central epigràfica Ataifor con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, decorado con una banda central epigráfica

28.

Safa amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, decorada amb una cartel·la epigràfica central Ataifor con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, decorado con una cartela epigráfica central 284

256 mm

104 mm

5 cm

66 mm

Fin. s. x - Inic. xi Presó de Sant Vicent • SIAM, València. Inv. 1/430

206 mm

90 mm

53 mm

Fin. s. x - Inic. xi Presó de Sant Vicent • MhV, València. Inv. 1/443

verde verde manganeso manganeso

0 0

29.

Safa amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, decorada amb un paó o au del paradís Ataifor con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, decorado con un pavón o ave del paraíso

270 mm

117 mm

5 cm 5 cm

70 mm

S. x-xi L’Almoina • Centre Arqueològic de l’Almoina, València. Inv. 1/416 30

30.

5 cm

Safa de base plana, amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, decorada amb una gasela

S. x

Ataifor de base plana, con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, decorado con una gacela

València • Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias «González Martí», València. Inv. CE1/02858

244 mm

180 mm

55 mm

López Elum, 1991: 157; Martínez Caviró, 1991: 42-43, fig. 19; Soler Ferrer, 1992: 236; Soler Ferrer, 2004: 168-169

285

CE028521

31.

Safa de base plana, amb vidriat policrom verd i manganés sobre blanc, decorada amb un paó Ataifor de base plana, con vidriado policromo verde y manganeso sobre blanco, decorado con un pavo real

285 mm

140 mm

65 mm

S. x Còrdova (probablement Madīnat alZahrā’) • MACo, Còrdova. Reg. CE028521

5 cm

Gómez Moreno, 1951: 312, 317, fig. 378; Llubiá, 1967: 43, 54, fig. 28; Pavón Maldonado, 1972: 220-221, fig. 21; Guichard, 1991: 82, fig. 10.1 5 cm

DJ033354/45

32.

Safa amb repeu, amb vidriat policrom verd i manganés sobre blanc, decorada amb un cavall abillat envoltat per una garlanda de palmetes Ataifor con repié, con vidriado policromo verde y manganeso sobre blanco, decorado con un caballo enjaezado rodeado por una guirnalda de palmetas 286

230 mm

89 mm

60 mm

2a ½ s. x Av. de Rabanales, Còrdova • MACo, Còrdova. Reg. DJ033354/45

5 cm

Barea Pareja, 2010: 175, 180, làm. 18, 34

33 33

CE024216 CE024216

0 0

33.

Orça amb dues ansetes, amb vidriat policrom verd i manganés sobre blanc, decorada amb sanefes vegetals Orza con dos asitas, con vidriado policromo verde y manganeso sobre blanco, decorada con cenefas vegetales

250 mm

105 mm

207 mm

S. x Còrdova • MACo, Còrdova. Reg. CE024216

5 cm 5 cm

Llubiá, 1967: 44, 52, fig. 31; La mezquita de Córdoba…, 1985: 47, 55, fig. 41; Martínez Caviró, 1991: 36, fig. 9; Rosselló Bordoy, 1992: 234; Pérez Higuera, 1994: 22; García Alfonso, Martínez Enamorado i Morgado Rodríguez, 1995: 153; Valdés Fernández, 2000: 261-263

287

Ă&#x2C6;poca taifa

34.

Olla modelada a torneta i amb dues anses de cinta, bescuitada, del tipus «closca d’ou» Olla modelada a torneta y con dos asas de cinta, bizcochada, del tipo «cáscara de huevo»

35.

127 mm

2SABCIS/1762-1/1530

103 mm

5 cm

195 mm

S. xi Pl. de Cisneros, 6 - C/ Sabaters, 9 • SIAM, València. Inv. 1/530 35

1MIS004/1585-/1681

5 cm

Olla modelada a mà i amb dues anses de cinta, bescuitada, amb la superfície externa molt raspada

S. xi

Olla modelada a mano, bizcochada, con la superficie externa muy raspada

C/ de la Mare de Déu de la Misericòrdia, 4 • SIAM, València. Inv. 1/681

290

126 mm

112 mm

180 mm

36.

Olla de reduïdes dimensions, modelada a torneta i amb dues anses de cinta, bescuitada Olla de reducidas dimensiones, modelada a torneta y con dos asas de cinta, bizcochada

93 mm

70 mm

130 mm

S. xi C/ de les Avellanes • SIAM, València. Inv. 1/169

37 37

1ALM000/1293-23/1005 1ALM000/1293-23/1005

0 0

37.

Olla modelada a torn i amb dues anses de cinta, bescuitada Olla modelada a torno y con dos asas de cinta, bizcochada

107 mm

95 mm

5 cm 5 cm

146 mm

S. xi L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/005

291

38.

Cassola oval amb dues anses, bescuitada, amb decoració interna en òxid de ferro Cazuela oval con dos asas, bizcochada, con decoración interna en óxido de hierro

394 mm

330 mm

92 mm

S. xi C/ del Mar, 23-25 • SIAM, València. Inv. 1/741

6ALM000/6649/1441

39.

Gerret elaborat a torn ràpid, amb una ansa fins a la vora, bescuitat i amb evidències externes de brunyit Jarrito elaborado a torno rápido, con un asa hasta el borde, bizcochado y con evidencias externas de bruñido 292

96 mm

81 mm

181 mm

S. xi L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/441

5 cm

40 40

1MAR019/1038/1096 1MAR019/1038/1096

0 0

40.

Gerreta elaborada a torn ràpid, amb dues anses fins a la vora, amb incisions a l’inici i al final del coll, bescuitada Jarrita elaborada a torno rápido, con dos asas hasta el borde, con incisiones al inicio y al final del cuello, bizcochada

41.

Gerreta menuda, elaborada a torn ràpid i amb dues anses fins al coll, bescuitada Jarrita pequeña, elaborada a torno rápido y con dos asas hasta el cuello, bizcochada

91 mm

75 mm

5 cm 5 cm

128 mm

S. xi C/ del Mar, 19 • SIAM, València. Inv. 1/096

66 mm

42 mm

1SABCIS/1474/1187

5 cm

79 mm

S. xi Pl. de Cisneros, 6 - C/ Sabaters, 9 • SIAM, València. Inv. 1/187

293

42 42

1SOG001/1667-3/1802 1SOG001/1667-3/1802

0 0

42.

Gerreta elaborada a torn ràpid i amb dues anses fins al coll, d’engalba roja Jarrita elaborada a torno rápido y con dos asas hasta el cuello, de engobe rojo

86 mm

63 mm

113 mm

S. xi C/ dels Soguers, 1 - Ripalda, 7 • SIAM, València. Inv. 1/802

1BAL000/3234-11/1111

43.

Gerreta decorada amb la tècnica de la corda seca parcial, amb una banda de palmetes en el coll i mitjos gallons en el cos Jarrita decorada con la técnica de la cuerda seca parcial, con una banda de palmetas en el cuello y medias ovas en el cuerpo 294

5 5 cm cm

91 mm

48 mm

5 cm

126 mm

S. xi Banys de l’Almirall • SIAM, València. Inv. 1/111

1VELLUT/S-R/1793

44.

Gerreta menuda decorada amb la tècnica de la corda seca total, amb un cordó horitzontal amb colors alternants Jarrita pequeña decorada con la técnica de la cuerda seca total, con un cordón horizontal con colores alternantes

45.

Gerreta decorada amb la tècnica de la corda seca parcial, amb motius arrodonits i hexagonals Jarrita decorada con la técnica de la cuerda seca parcial, con motivos redondeados y hexagonales

54 mm

39 mm

5 cm

67 mm

S. xi Pl. de Viriat • SIAM, València. Inv. 1/793

67 mm

451ARB001/1972/1910

67 mm

5 cm

172 mm

S. xi Pl. de l’Arbre • SIAM, València. Inv. 1/910

295

46.

Gerret amb bec tubular decorat amb la tècnica de la corda seca parcial, amb pseudoepigrafia Jarrito con pico tubular decorado con la técnica de la cuerda seca parcial, con pseudoepigrafía

78 mm

1CARM214/2122-2/1799

56 mm

5 cm

Lerma, 2015f: 86-87

100 mm

S. xi C/ Carrasquer, 2-14 • SIAM, València. Inv. 1/799

13 13

47.

Gerret amb bec tubular d’engalba roja Jarrito con pico tubular de engobe rojo

86 mm

60 mm

1CARALM/1029/1412 1CARALM/1029/1412

5 cm

95 mm

S. xi Pl. de Cisneros, 6 - C/ Sabaters, 9 • SIAM, València. Inv. 1/191

296

48.

Pebeter amb la vora ondulada, d’engalba roja Pebetero con el borde ondulado, de engobe rojo

49.

Gerro amb vidriat monocrom, de tènue tonalitat turquesa Jarro con vidriado monocromo, de tenue tonalidad turquesa

134 mm

66 mm

76 mm

S. xi L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/201

78 mm

88 mm

265 mm

Lerma, 2015g: 78-79

S. xi Pl. de Viriat • SIAM, València. Inv. 1/795

297

2SAG102/1542-1/1899

50.

Fiola amb vidriat bicrom verd sobre blanc, amb decoració de gruixuts traços corbs Redoma con vidriado bicromo verde sobre blanco, con decoración de gruesos trazos curvos

51.

Fiola amb vidriat policrom verd i marró sobre blanc Redoma con vidriado policromo verde y marrón sobre blanco

298

56 mm

65 mm

235 mm

2SAG102/1542-1/1899

5 cm

Lerma, 2015i: 82-83 0

S. xi C/ de Sagunt, 102 • SIAM, València. Inv. 1/889

55 mm

2SAG102/1472-1/1894

74 mm

5 cm

211 mm

S. xi C/ de Sagunt, 102 • SIAM, València. Inv. 1/894

5 cm

52.

Fiola amb vidriat bicrom marró sobre melat Redoma con vidriado bicromo marrón sobre melado

32 mm

1SRITA7/1065/1895

65 mm

5 cm

210 mm

S. xi C/ de Santa Rita, 7 • SIAM, València. Inv. 1/895

53 53

2SAG102/1479-6/1898 2SAG102/1479-6/1898

0 0

53.

Cresol de bec allargat, bescuitat Candil de piquera alargada, bizcochado

50 mm

5 cm 5 cm

71 mm

S. xi C/ de Sagunt, 102 • SIAM, València. Inv. 1/898

299

54.

Cresol de bec allargat, bescuitat Candil de piquera alargada, bizcochado

45 mm

2SAG102/1684-2/1899

55 mm

5 cm

77 mm

S. xi C/ de Sagunt, 102 • SIAM, València. Inv. 1/899

4ITACAL/1231/1884

55.

Ta´arija tornejada i bescuitada Ta´arija torneada y bizcochada

86 mm

60 mm

5 cm

133 mm

S. xi C/ Itàlica - C/ del Pòpul - C/ de les Carabasses • SIAM, València. Inv. 1/884

300

56 56

1CASBAR/1191/1049 1CASBAR/1191/1049

0 0

56.

Recipient fusiforme vidriat blanc amb epigrafia en negre Recipiente fusiforme vidriado blanco con epigrafía en negro

57.

Bol decorat amb la tècnica de la corda seca total, amb la figura d’un lleó i una orla de motius circulars Bol decorado con la técnica de la cuerda seca total, con la figura de un león y una orla de motivos circulares

33 mm

25 mm

5 cm 5 cm

Gisbert Santonja, 2000: 34; Heidenreich, 2007: 176

183 mm

S. xi Pl. de la Reina • SIAM, València. Inv. 1/049

201 mm

1CISNAQ/4433-/1868

70 mm

5 cm

70 mm

S. xi

Jiménez Salvador, Ruiz Val i Burriel Alberich, 2007: 154; Tuil Leonetti i Déléry, 2014: 393

Palau de Cerveró • SIAM, València. Inv. 1/868

301

58.

Platet amb vidriat monocrom melat, amb taques verdes Jofaina con vidriado monocromo melado, con manchas verdes

59.

Safa amb vidriat bicrom marró sobre melat, amb decoració d’un floró central Ataifor con vidriado bicromo marrón sobre melado, con decoración de un florón central 302

209 mm

1426

98 mm

5 cm

52 mm

S. xi C/ Pastor Fuster - C/ de la Pobla del Duc • SIAM, València. Inv. 1/426

240 mm

95 mm

82 mm

S. xi C/ Pepita, 27 • SIAM, València. Inv. 1/871

0 0

60.

Safa amb vidriat bicrom verd sobre blanc, decorada amb un anell central reticulat i traços paral·lels i palmetes a la vora Ataifor con vidriado bicromo verde sobre blanco, decorado con un anillo central reticulado y trazos paralelos y palmetas en el borde

267 mm S. xi

115 mm

85 mm

Safa amb vidriat bicrom verd sobre blanc, decorada amb quatre traços en creu Ataifor con vidriado bicromo verde sobre blanco, decorado con cuatro trazos en cruz

Lerma, 2015a: 76-77

61 61

6ALM000/6636-12/1453 6ALM000/6636-12/1453

L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/280

0 0

61.

5 cm 5 cm

224 mm

91 mm

5 cm 5 cm

66 mm

S. xi L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/453

303

62.

Platet amb vidriat bicrom verd sobre blanc, decorat amb tres pinzellades disposades radialment Jofaina con vidriado bicromo verde sobre blanco, decorado con tres pinceladas dispuestas radialmente

63.

Platet amb vidriat monocrom blanc, decorat amb una epigrafia en negre, il·legible, sobre el llavi Jofaina con vidriado monocromo blanco, decorada con una epigrafía en negro, ilegible, sobre el labio 304

118 mm

52 mm

5 cm

33 mm

S. xi Banys de l’Almirall • SIAM, València. Inv. 1/128

121 mm

52 mm

40 mm

S. xi L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/615

Gisbert Santonja, 2000: 34; Heidenreich, 2007: 176

verde manganeso

64.

Safa amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, amb decoració radial Ataifor con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, con decoración radial

268 mm

117 mm

5 cm

77 mm

S. xi L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/418

65 65

1AROLA8/3216-62/1824 1AROLA8/3216-62/1824

0 0

65.

Safa amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, decorada amb un medalló central Ataifor con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, decorado con un medallón central

277 mm

111 mm

90 mm

5 cm 5 cm

Lerma, 2015b: 74-75

S. xi C/ Arolas, 2-4 • SIAM, València. Inv. 1/824

305

0 0

66.

Safa amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, amb decoració epigràfica Ataifor con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, con decoración epigráfica

306 mm

136 mm

109 mm

5 5 cm cm

Lerma, 2015d: 70-71

S. xi C/ Pepita, 27 • SIAM, València. Inv. 1/882 4ITACAL/1282/1904 4ITACAL/1282/1904

67 67

0 0

67.

Platet amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, amb decoració vegetal Jofaina con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, con decoración vegetal 306

138 mm

50 mm

43 mm

S. xi C/ Itàlica - C/ del Pòpul - C/ de les Carabasses • SIAM, València. Inv. 1/904

5 cm 5 cm

68 68

C.CAR/1290-5/1862 C.CAR/1290-5/1862

68.

Safa amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, de possible procedència mallorquina Ataifor con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, de posible procedencia mallorquina

69.

Safa amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, amb decoració vegetal radial Ataifor con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, con decoración vegetal radial

297 mm

143 mm

5 cm

98 mm

Lerma, 2015c: 72-73

S. xi Convent del Carme • SIAM, València. Inv. 1/862

300 mm

101 mm

S. xi

5 cm

93 mm

Rosselló Bordoy, 1978: 110-111, 160, fig. 56; Rosselló Bordoy, 1993a: 52, 55, fig. 19; Rosselló Bordoy, 1995: 110-111

Museu de Mallorca. Inv. 2161

307

70.

71.

5 cm

Safa amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, amb decoració antropomorfa

S. xi

Ataifor con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, con decoración antropomorfa

Plaça de l’Església, Benetússer • Museo Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias «González Martí», València. Inv. DO6/01409

Safa amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, amb decoració d’una nau, de procedència qayrawānī Ataifor con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, con decoración de una nave, de procedencia qayrawānī 308

284 mm

425 mm

116 mm

Escribà, 1987: 313, 330-331, làm. 5; Escribà, 1990: 31, 32, 62, 73; Soler, 2001: 174

98 mm

DE.C.90-9-640-001

136 mm

5 cm

126 mm

S. xi El Fortí - Col·lector (90-9), Dénia • Museu Arqueològic de Dénia. Inv. DE.C.90-9-640001

Gisbert Santonja, Burguera Sanmateu i Bolufer Marques, 1992: 119; Rosselló Bordoy, 1993b: 38-40, fig. 10; Giralt i Garcia, 1998: 26; Gisbert Santonja, 1998: 68-69; Azuar Ruiz, 2005: 184, 199, fig. 9.3; Gisbert Santonja, 2007: 219, làm. 1; Heidenreich, 2007: 395, 455, fig. 11, làm. 3

72.

Safa amb vidriat policrom verd i negre sobre blanc, amb decoració d’un paó Ataifor con vidriado policromo verde y negro sobre blanco, con decoración de un pavo real

290 mm

126 mm

32 mm

S. xi Antic Portal de la Magdalena, Lleida • Ajuntament de Lleida (Museu de Lleida). Núm. M-85-C-1668-77

Julià, Lázaro, Lorencio, Loriente, Oliver, Plens i Puig, 1992: 228; Loriente Pérez, 1988: 63; Loriente Pérez, 1990: 86, 121, làm. 9; Giralt i Garcia, 1998: 274; Yzquierdo, 1998: 49

FADRELL/193 FADRELL/193

74 74

0 0

73.

Safa decorada amb la tècnica de la corda seca total, amb la representació d’un cavall cavalcat per una au Ataifor decorado con la técnica de la cuerda seca total, con la representación de un caballo cabalgado por un ave

317 mm

117 mm

95 mm

S. xi Entorn de l’ermita de Sant Jaume de Fadrell, Castelló • Museu de Belles Arts de Castelló. Inv. 1060

5 cm 5 cm

Collado Villalba i Nieto Soriano, 2008: 413, 415, 432, f. 27, 28; Armengol, Déléry i Guichard, 2013; Armengol Machí, 2014: 302-303

309

Ă&#x2C6;poca dels imperis nord-africans

74.

Olla, modelada a torneta i amb dues anses de cinta, bescuitada Olla, modelada a torneta y con dos asas de cinta, bizcochada

75.

Olla menuda, modelada a torneta i amb dues anses de cinta, bescuitada Olla pequeña, modelada a torneta y con dos asas de cinta, bizcochada

312

113 mm

97 mm

183 mm

S. xii-xiii C/ de Sagunt, 127 • SIAM, València. Inv. 1/744

97 mm

78 mm

142 mm

S. xii-xiii C/ de Sagunt, 127 • SIAM, València. Inv. 1/903

76.

Olla amb dues anses de cinta, bescuitada, amb defecte de cocció Olla con dos asas de cinta, bizcochada, con defecto de cocción

77.

Olla de cos aplatat, modelada a torn ràpid i amb dues anses de cinta, bescuitada Olla de cuerpo achatado, modelada a torno rápido y con dos asas de cinta, bizcochada

135 mm

113 mm

220 mm

S. xii-xiii C/ de Sagunt, 127 • SIAM, València. Inv. 1/911

100 mm

1ALM000/1291-51/1080

85 mm

5 cm

161 mm

S. xii-xiii

Coll Conesa, Martí Oltra i Pascual Pacheco, 1988: 23, 64, fig. 9

L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/080

313

78.

Olla de coll motllurat, modelada a torn ràpid i amb dues anses de cinta, bescuitada Olla de cuello moldurado, moldeada a torno rápido y con dos asas de cinta, bizcochada

105 mm

1ALM000/1291-15/1247

60 mm

5 cm

170 mm

S. xii-xiii L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/247

80 80

79.

Orça amb escotadura sota la boca, amb vidriat melat a l’interior Orza con escotadura por debajo de la boca, con vidriado melado al interior

314

107 mm

102 mm

1SABCIS/1021-17/1183 1SABCIS/1021-17/1183

5 cm

137 mm

S. xii-xiii Pl. de Cisneros, 6 - C/ Sabaters, 9 • SIAM, València. Inv. 1/183

80.

Orça amb escotadura sota la boca, amb vidriat melat a l’interior Orza con escotadura por debajo de la boca, con vidriado melado al interior

76 mm

1ALM000/1291-39/1240

60 mm

5 cm

85 mm

S. xii-xiii L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/240

1ALM000/1291-4/1070

81.

Cassola amb vora bífida per a encaixar una tapadora, amb vidriat melat a l’interior Cazuela con borde bífido para encajar una tapadera, con vidriado melado al interior

189 mm

110 mm

70 mm

S. xii-xiii

5 cm

Coll Conesa, Martí Oltra i Pascual Pacheco, 1988: 24, 66, fig. 13

L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/070

315

82.

Cassola redona de quatre anses verticals, amb vidriat verd a l’interior Cazuela redonda de cuatro asas verticales, con vidriado verde al interior

83.

Tannūr (forn de pa) amb cordons digitats i incisions decoratives, bescuitat Tannūr (horno de pan) con cordones digitados e incisiones decorativas, bizcochado 316

205 mm

192 mm

5 cm

77 mm

S. xii-xiii C/ Pintor Fillol, 9 • SIAM, València. Inv. 1/909

347 mm

191 mm

268 mm

S. xii-xiii C/ de Sagunt, 127 • SIAM, València. Inv. 1/914

Pascual, Armengol, García, Roca i Ruiz, 2009: 367-368, fig. 6d

84.

Fogó portàtil amb una graella interna, bescuitat Fogón portátil con una rejilla interna, bizcochado

223 mm

153 mm

164 mm

S. xii-xiii Pla d’Actuació Integral del Mercat • SIAM, València. Inv. 1/853

86 86

1VELL/5046/1792 1VELL/5046/1792

0 0

85.

Braser trípode hemisfèric de dimensions menudes, bescuitat Brasero trípode hemisférico de pequeñas dimensiones, bizcochado

200 mm

115 mm

5 cm 5 cm

80 mm

S. xii-xiii Velluters • SIAM, València. Inv. 1/792

317

86.

Braser trípode elaborat a motlle, amb una estrella en la base, bescuitat Brasero trípode elaborado a molde, con una estrella en la base, bizcochado

280 mm

200 mm

1ALM000/1454-34/1243

5 cm

99 mm

S. xii-xiii L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/243

87.

Gerreta elaborada a torn ràpid, de base discoidal i muscle marcat, amb dues anses fins al coll, bescuitada i pintada amb òxid de ferro Jarrita elaborada a torno rápido, de base discoidal y hombro marcado, con dos asas hasta el cuello, bizcochada y pintada con óxido de hierro 318

116 mm

91 mm

170 mm

S. xii-xiii C/ del Mar, 23-25 • SIAM, València. Inv. 1/088

5 cm

Coll Conesa, Martí Oltra i Pascual Pacheco, 1988: 28, 74, fig. 29

88.

Gerret elaborat a torn ràpid, bescuitat i pintat amb òxid de ferro Jarrito elaborado a torno rápido, bizcochado y pintado con óxido de hierro

52 mm

45 mm

78 mm

Pascual, Armengol, García, Roca i Ruiz, 2009: 362-363, fig. 3h

S. xii-xiii C/ de Sagunt, 127 • SIAM, València. Inv. 1/855

FONS ANTICS/1048

89.

Gerreta elaborada a torn ràpid, amb dues anses fins al coll, bescuitada i pintada amb òxid de manganés, amb decoració epigràfica Jarrita elaborada a torno rápido, con dos asas hasta el cuello, bizcochada y pintada con óxido de manganeso, con decoración epigráfica

90 mm

46 mm

152 mm

5 cm

Lerma, Miralles i Soler, 1986: 155, 157-158, fig. 2.1

S. xii-xiii Tossalet de Sant Esteve • SIAM, València. Inv. 1/048

319

90.

Gerreta elaborada a torn ràpid, amb quatre anses fins al coll, bescuitada i pintada amb òxid de manganés i esgrafiada, amb decoració epigràfica Jarrita elaborada a torno rápido, con cuatro asas hasta al cuello, bizcochada y pintada con óxido de manganeso y esgrafiada, con decoración epigráfica

91.

Gerra elaborada a torn ràpid, amb dues anses fins al coll, decorada amb la tècnica de la corda seca parcial Jarra elaborada a torno rápido, con dos asas hasta al cuello, decorada con la técnica de la cuerda seca parcial 320

94 mm

57 mm

145 mm

Navarro Palazón, 1991a: 127, 129, 186, fig. 28, làm. VI.1-2

S. xii-xiii C/ del Mar, 23-25 • SIAM, València. Inv. 1/034

76 mm

2CRESAL/2132/1554

5 cm

cons. 250 mm

S. xii-xiii Pl. dels Crespins - C/ del Salvador • SIAM, València. Inv. 1/554

92.

Gerro elaborat a torn ràpid, decorat amb la tècnica de la corda seca parcial Jarro elaborado a torno rápido, decorado con la técnica de la cuerda seca parcial

93.

Gerreta elaborada a torn ràpid, decorada amb la tècnica de la corda seca parcial Jarrita elaborada a torno rápido, decorada con la técnica de la cuerda seca parcial

82 mm

69 mm

165 mm

S. xii-xiii L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/297

102 mm

2COV000/2508-22/1370

5 cm

cons. 136 mm

S. xii-xiii

López i Garcia i Martínez i Garcia, 1994: 360, 362, 374, fig. 102, làm. 172.2

Palau de Les Corts Valencianes • SIAM, València. Inv. 1/370

321

1ADR016/1085/1676

0 0

94.

Fiola amb vidriat monocrom verd Redoma con vidriado monocromo verde

35 mm

50 mm

5 cm 5 cm

138 mm

S. xii-xiii C/ Adreçadors, 16 • SIAM, València. Inv. 1/676 96 96

2COV000/2508/1374 2COV000/2508/1374

0 0

95.

Cànter elaborat a torn ràpid, bescuitat i pintat amb òxid de ferro Cántaro elaborado a torno rápido, bizcochado y pintado con óxido de hierro

322

102 mm

125 mm

292 mm

S. xii-xiii Palau de les Corts Valencianes • SIAM, València. Inv. 1/374

5 cm 5 cm

López i Garcia i Martínez i Garcia, 1994: 360, 364, 379, fig. 101, làm. 179.1

96.

Got elaborat a torn ràpid, bescuitat Vaso elaborado a torno rápido, bizcochado

95 mm

50 mm

77 mm

S. xii-xiii L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/600

97.

Tapadora per a encaixar amb vidriat monocrom verd Tapadera para encajar con vidriado monocromo verde

90 mm

72 mm

23 mm

Pascual, Armengol, García, Roca i Ruiz, 2009: 369-370, fig. 7d

S. xii-xiii C/ de Sagunt, 127 • SIAM, València. Inv. 1/912

323

1MAR023/1036

98.

Cresol de bec allargat, bescuitat i pintat amb òxid de ferro Candil de piquera alargada, bizcochado y pintado con óxido de hierro

30 mm

40 mm

5 cm

63 mm

S. xii-xiii C/ del Mar, 23-25 • SIAM, València. Inv. 1/036

100 100

2MAR000/1983POZOIV/20/1900 2MAR000/1983POZOIV/20/1900

0 0

99.

Cresol de bec allargat, bescuitat i pintat amb òxid de manganés Candil de piquera alargada, bizcochado y pintado con óxido de manganeso

324

36 mm

34 mm

5 cm 5 cm

58 mm

S. xii-xiii C/ del Mar, 23-25 • SIAM, València. Inv. 1/900

100.

Cresol de doble bec i filtre calat, amb vidriat monocrom turquesa Candil de doble piquera y filtro calado, con vidriado monocromo turquesa

101.

Cresol de peu alt amb vidriat monocrom melat Candil de pie alto con vidriado monocromo melado

66 mm

39 mm

69 mm

Lerma, 2015e: 88-89

S. xii-xiii L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/714

86 mm

68 mm

97 mm

S. xii-xiii

Coll Conesa, Martí Oltra i Pascual Pacheco, 1988: 35, 79, fig. 37

L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/071

325

103

1MIS004/1572/1679

105

2BUS005/1020/1830

105

2BUS005/1020/1830

102.

Cresol de cassoleta oberta i bec de pessic, amb vidriat monocrom melat en la superfície interna Candil de cazoleta abierta y pico de pellizco, con vidriado monocromo melado en la superficie interna

90 mm

50 mm

26 mm

S. xii-xiii C/ de la Mare de Déu de la Misericòrdia, 4 • SIAM, València. Inv. 1/679

103.

Reposador d’alfàbia cilíndric, de parets calades en forma d’arquets lobulats i bec vessador zoomorf Reposadero de tinaja cilíndrico, de paredes caladas en forma de arquillos lobulados y pico vertedor zoomorfo 326

5 cm

298 mm

327 mm

222 mm

S. xii-xiii Pl. del Marqués de Busianos, 5 • SIAM, València. Inv. 1/830

5 cm

104.

104

1ALM000/1042-/1072

104

1ALM000/1042-/1072

Alfàbia bescuitada profusament ornamentada amb relleus aplicats a la barbotina i impresa, amb decoracions zoomorfes, arquitectòniques, vegetals i epigràfiques

292 mm

5 cm

cons. 627 mm

S. xii-xiii

Coll Conesa, Martí Oltra i Pascual Pacheco, 1988: 33-34, 59, fig. 1

L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/072

Tinaja bizcochada profusamente ornamentada con relieves aplicados a la barbotina e impresa, con decoraciones zoomorfas, arquitectónicas, vegetales y epigráficas 327

105.

Caduf de base apuntada, bescuitat Arcaduz de base apuntada, bizcochado

100 mm

106

3SOGUER/1609-1/1797

106

3SOGUER/1609-1/1797

5 cm

200 mm

S. xii-xiii C/ dels Soguers, 1 - C/ de Ripalda, 7 • SIAM, València. Inv. 1/797

106.

Capitell d’alambí amb repeu anular de suport, amb vidriat monocrom melat a l’interior i a l’exterior Capitel de alambique con repié anular de soporte, con vidriado monocromo melado al interior i al exterior 328

128 mm

66 mm

107

1SAG91/1174/1839

107

1SAG91/1174/1839

141 mm

S. xii-xiii C/ de Sagunt, 91 • SIAM, València. Inv. 1/839

5 cm

1JURIS9/1139/1806

108

6081/9311/9SIRUJ1

801

5 cm

mc 5

107.

Botzina modelada i bescuitada, amb un grafit incís Bocina modelada y bizcochada, con un grafito inciso

Long. 185 mm S. xii-xiii 109

1GASVIC/1053/1491

C/ dels Juristes, 9 • SIAM, València. Inv. 1/806 109

108.

Aiguamans en forma de camell amb vasos, bescuitat i pintat amb òxid de ferro Aguamanil en forma de camello con vasijas, bizcochado y pintado con óxido de hierro

Long. cons. 90 mm

1GASVIC/1053/1491

5 cm

105 mm

Lerma, 2015h: 90-91

S. xii-xiii C/ dels Gascons, 4 • SIAM, València. Inv. 1/491

329

110

1907

109.

Figureta femenina, modelada exempta, bescuitada i decorada amb línies rogenques sobre el cos Figurilla femenina, modelada en bulto redondo, bizcochada y decorada con líneas rojizas sobre el cuerpo

110.

Safa carenada amb vidriat monocrom verd i estampilles reticulades en la superfície interna Ataifor carenado con vidriado monocromo verde i estampillas reticuladas en la superficie interna 330

5 cm

cons. 105 mm S. xii-xiii C/ del Comte de Montornés - C/ del Governador Vell • SIAM, València. Inv. 1/907

281 mm

111

1FUSDUC/1084/1476

111

1FUSDUC/1084/1476

100 mm

5 cm

103 mm

S. xii-xiii C/ Pastor Fuster - C/ de la Pobla del Duc • SIAM, València. Inv. 1/476

111.

Safa carenada amb vidriat monocrom turquesa en la superfície interna Ataifor carenado con vidriado monocromo turquesa en la superficie interna

112.

Safa carenada amb vidriat monocrom blanc en la superfície interna Ataifor carenado con vidriado monocromo blanco en la superficie interna

265 mm

112

1MAR023/Cata B. Este /1050

112

1MAR023/Cata B. Este /1050

72 mm

5 cm

87 mm

S. xii-xiii C/ del Mar, 23-25 • SIAM, València. Inv. 1/050

187 mm

62 mm

66 mm

S. xii-xiii L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/205

331

113.

Safa hemisfèrica amb ala plana, amb vidriat monocrom blanc en les superfícies interna i externa Ataifor hemisférico con ala plana, con vidriado monocromo blanco en las superficies interna y externa

114.

Platet de perfil en S, amb vidriat monocrom blanc en les superfícies interna i externa Jofaina de perfil en S, con vidriado monocromo blanco en las superficies interna y externa 332

200 mm

69 mm

60 mm

S. xii-xiii L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/322

95 mm

38 mm

37 mm

S. xii-xiii L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/296

115.

Safa carenada amb vidriat monocrom plumbífer melat en la superfície interna Ataifor carenado con vidriado monocromo plumbífero melado en la superficie interna

116.

Safa amb vidriat bicrom marró sobre melat, amb decoració de tres grans traços corbs Ataifor con vidriado bicromo marrón sobre melado, con decoración de tres grandes trazos curvos

270 mm

92 mm

84 mm

S. xii-xiii L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/750

259 mm

117

s/núm. U.E./1223

117

s/núm. U.E./1223

90 mm

5 cm

84 mm

Bazzana, 1992: 64, fig. 18-1364; 71, núm. 138

S. xii-xiii Tossalet de Sant Esteve • SIAM, València. Inv. 1/223

333

blanco verde blanco melado verde manganeso melado manganeso

117.

Safa decorada amb la tècnica de la corda seca total, amb la representació d’una au Ataifor decorado con la técnica de la cuerda seca total, con la representación de un ave

118.

Safa de reflex daurat decorada amb una palmeta amb esgrafiats i una banda epigràfica Ataifor de reflejo dorado decorado con una palmeta con esgrafiados y una banda epigráfica 334

280 mm

111 mm

5 cm

87 mm

S. xii-xiii L’Almoina • SIAM, València. Inv. 1/285

243 mm

119

1CARALM/s. núm./1355

119

1CARALM/s. núm./1355

77 mm

5 cm

72 mm

S. xii-xiii Preso de Sant Vicent • SIAM, València. Inv. 1/355

Heidenreich, 2007: 440, 466, fig. 56, làm. 14

119.

120

MSCL/CE070065

120

MSCL/CE070065

5 cm

Gerreta elaborada a torn ràpid, amb dues anses fins al coll, decorada amb la tècnica de l’esgrafiat

1a ½ s. xiii

Jarrita elaborada a torno rápido, con dos asas hasta al cuello, decorada con la técnica del esgrafiado

Pl. Cardenal Belluga, Llorca • Museo Arqueológico de Murcia. Inv. MSCL/CE070065121

90 mm

50 mm

153 mm

Navarro Palazón 1986a: 168, fig. 2; Navarro Palazón, 1986b: 41, 43, fig. 14; Navarro Palazón, 1986c: 93, fig. 195; Martínez Caviró, 1991: 61, fig. 36; Navarro Palazón, 1991b: 53-54, 187, fig. 23-24, 206; Navarro Palazón, 1992: 351; Pérez Higuera, 1994: 26

121

120.

5 cm

Gerreta elaborada a torn ràpid, amb dues anses fins al coll, decorada amb la tècnica de l’esgrafiat, amb epigrafia

2a ¼ s. xiii

Jarrita elaborada a torno rápido, con dos asas hasta al cuello, decorada con la técnica del esgrafiado, con epigrafía

C/ San Nicolás, 25-27, Múrcia • Museo Arqueológico de Murcia. Inv. MSCL/CE070092

87 mm

66 mm

178 mm

Navarro Palazón, 1986c: 191, fig. 412; Navarro Palazón, 1987: 22, 24, 33, 54, fig. 3, 30; Navarro Palazón, 1991b: 55, 188, fig. 25a, 209; Gómez Rodenas, 2014: 348; Navarro Palazón i Jiménez Castillo, 1995: 203, fig. 17.9

335

122 122

121.

Pica decorada amb la tècnica de la corda seca parcial amb motius epigràfics Pila decorada con la técnica de la cuerda seca parcial con motivos epigráficos

122.

Figura zoomorfa, bescuitada amb decoració pintada en roig Figura zoomorfa, bizcochada con decoración pintada en rojo

336

235 mm

5 cm

cons. 235 mm

1a ½ s. xiii Pl. Sant Miquel, Cocentaina • Museu Arqueològic i Etnològic del Comtat.

135 mm

95 mm

140 mm

1a ½ s. xiii Camí de la Bola, Xàtiva • Museu de Belles Arts de Xàtiva

Azuar Ruiz, 1989: 116, 119-120, fig. 53; Jover Peris, Martí Soler i Faus Terol, 2015: 330

BIBLIOGRAFIA Armengol Machí, Pau (2014). «172. Plat». A: Lintz, Yannick; Déléry, Claire; Tuil Leonetti, Bulle [dir.]. Le Maroc médiéval: Un empire de l’Afrique à l’Espagne. París: Hazan: Musée du Louvre, p. 302-303. Armengol, Pau; Déléry, Claire; Guichard, Pierre (2013). La safa de Sant Jaume de Fadrell. Castelló: Diputació de Castelló. Azuar Ruiz, Rafael (1989). Denia islámica: Arqueología y poblamiento. Alacant: Diputación Provincial de Alicante. Instituto de Cultura «Juan Gil-Albert». — (2005). «Una necesaria revisión de las cerámicas andalusíes halladas en Italia». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 12, núm. 1, p. 175-199. — (2012). «Cerámicas en “verde y manganeso”, consideradas norteafricanas, en alAndalus (s. x-xi dc)». Arqueología y Territorio Medieval [Jaén], vol. 19, p. 59-90. Barea Pareja, Virginia (2010). «Un sector de arrabal oriental en la Córdoba califal. Propuesta de tipología cerámica». Antiqvitas [Priego de Córdoba], núm. 22, p. 159-182. Bazzana, André (1992). La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [i] Catálogo. 2a ed. València: Ajuntament de València. Blasco, Julio; Camps, Concepción; Chulià, Rosa; Escrivà, Vicent; Ribera, Albert; Rivas, Luis (1991). «La Intervención Arqueológica». A: Palau de l’Almirall. València: Generalitat Valenciana. Conselleria d’Economia i Hisenda, p. 173-193. Coll Conesa, Jaime; Martí Oltra, Javier; Pascual Pacheco, Josefa (1988). Cerámica y cambio cultural: El Tránsito de la Valencia Islámica a la Cristiana. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Collado Villalba, Octavio; Nieto Soriano, Emilio (2008). «Memoria de la excavación arqueológica realizada en el yacimiento “Sant Jaume de Fadrell” dentro del proyecto de construcción de la nueva carretera de acceso al puerto de Castellón». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura [Castelló de la Plana], núm. lxxxiv, fasc. 3-4, p. 399-435. Escribà, Felisa (1987). «La cerámica musulmana de Benetússer». A: RossellóBordoy, G[uillermo] [ed.]. Les Illes Orientals d’Al-Andalus i les seves relacions amb sharq al-Andalus, Magrib i Europa cristiana (ss. viii-xiii). V Jornades d’Estudis Històrics Locals. Palma de Mallorca: Institut d’Estudis Baleàrics, p. 311-337. — (1990). La cerámica califal de Benetússer. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. García Alfonso, Eduardo; Martínez Enamorado, Virgilio; Morgado Rodríguez, Antonio (1995). Museos Arqueológicos de Andalucía (I). Málaga: Librería Ágora. Giralt, Josep; Garcia, Joan Eusebi [ed.] (1998). L’islam i Catalunya. [S. l.]: Institut Català de la Mediterrània: Museu d’Història de Catalunya: Lunwerg.

337

Gisbert Santonja, Josep A. (1998). «53. Safa amb nau». A: Miquel, Marina; Sala, Margarida [coord.]. L’islam i Catalunya: Catàleg. [S. l.]: Institut Català de la Mediterrània: Museu d’Història de Catalunya: Lunwerg, p. 68-69. — (2000). Cerámica califal de Dénia. Alacant: Universitat d’Alacant. — (2007). «Dāniya, reflejo del Mediterráneo: Una mirada a su urbanismo y arqueología desde el mar (siglo xi)». A: Suárez Márquez, Ángela [coord.]. Almería: Puerta del Mediterráneo (ss. x-xii). [S. l.]: Junta de Andalucía. Consejería de Cultura, p. 203-230. (Monografías del Conjunto Monumental de la Alcazaba; 1) Gisbert Santonja, Josep A.; Burguera Sanmateu, Vicent; Bolufer Marques, Joaquim (1992). La cerámica de Daniya —Dénia—: Alfares y ajuares domésticos de los siglos xiixiii. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Gómez-Moreno, Manuel (1951). El arte árabe español hasta los almohades. Arte mozárabe. Madrid: Plus Ultra. (Ars Hispaniae: Historia Universal del Arte Hispánico; 3) Gómez Rodenas, María Ángeles (2014). «202. Cuvette à ablutions et petites jarres». A: Lintz, Yannick; Déléry, Claire; Tuil Leonetti, Bulle [dir.]. Le Maroc médiéval: Un empire de l’Afrique à l’Espagne. París: Hazan: Musée du Louvre, p. 348. Guichard, Pierre (1991). «La cerámica con decoración “verde y manganeso”». A: Lerma, J[osep] V[icent]; Guichard, P[ierre]; Bazzana, A[ndré]; Soler, M.ª P[az]; Navarro, J[ulio]; Barceló, C[armen] La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [ii] Estudios. València: Ajuntament de València, p. 69-95. Heidenreich, Anja (2007). Islamische Importkeramik des hohen Mittelalters auf der Iberischen Halbinsel. Magúncia: Verlag Philipp von Zabern. Jiménez Salvador, José Luis; Ruiz Val, Enrique; Burriel Alberich, Josep Maria (2007). «La intervenció arqueològica en el Palau de Cerveró». A: Piqueras Sánchez, Norberto [cur.]. Palau de Cerveró: Institut d’Història de la Ciència i Documentació López Piñero. València: Universitat de València, p. 101-222. Jover Peris, Iván; Martí Soler, Amparo; Faus Terol, Eduard (2015). «Bacín». A: Cocentaina. Arqueología y museo: Museos Municipales en el MARQ. [Alacant]: MARQ, Diputación de Alicante; Cocentaina: Ajuntament de Cocentaina: Centre d’Estudis Contestans: Fundación Cajamurcia, p. 330. Julià, Manel; Lázaro, Purificación; Lorencio, Clara; Loriente, Ana; Oliver, Anna; Plens, Mercè; Puig, Ferran (1992). L’antic Portal de Magdalena. Lleida: La Paeria Ajuntament de Lleida. (Monografies d’Arqueologia Urbana; 4) (1986). La Mezquita de Córdoba: Siglos viii al xvi. Còrdova: [s. n.]. Lerma, Josep Vicent (2015a). «Ataifor 1/280». A: Obra de terra: Cerámica histórica en las Colecciones Municipales: Marzo-Octubre 2015 Museo de la Ciudad. València: Ajuntament de València, p. 76-77. — (2015b). «Ataifor 1/824». A: Obra de terra: Cerámica histórica en las Colecciones Municipales: Marzo-Octubre 2015 Museo de la Ciudad. València: Ajuntament de València, p. 74-75.

338

— (2015c). «Ataifor 1/862». A: Obra de terra: Cerámica histórica en las Colecciones Municipales: Marzo-Octubre 2015 Museo de la Ciudad. València: Ajuntament de València, p. 72-73. — (2015d). «Ataifor 1/882». A: Obra de terra: Cerámica histórica en las Colecciones Municipales: Marzo-Octubre 2015 Museo de la Ciudad. València: Ajuntament de València, p. 70-71. — (2015e). «Candil doble piquera 1/714». A: Obra de terra: Cerámica histórica en las Colecciones Municipales: Marzo-Octubre 2015 Museo de la Ciudad. València: Ajuntament de València, p. 88-89. — (2015f). «Jarrito 1/799». A: Obra de terra: Cerámica histórica en las Colecciones Municipales: Marzo-Octubre 2015 Museo de la Ciudad. València: Ajuntament de València, p. 86-87. — (2015g). «Jarro 1/795». A: Obra de terra: Cerámica histórica en las Colecciones Municipales: Marzo-Octubre 2015 Museo de la Ciudad. València: Ajuntament de València, p. 78-79. — (2015h). «Juguete o aguamanil 1/491». A: Obra de terra: Cerámica histórica en las Colecciones Municipales: Marzo-Octubre 2015 Museo de la Ciudad. València: Ajuntament de València, p. 90-91. — (2015i). «Redoma 1/889». A: Obra de terra: Cerámica histórica en las Colecciones Municipales: Marzo-Octubre 2015 Museo de la Ciudad. València: Ajuntament de València, p. 82-83. Lerma, J[osep] V[icent]; Miralles, I[smael]; Soler, M. P[az] (1986). «Cerámicas musulmanas de “El Tossalet de Sant Esteve”, Valencia». A: Zozaya, Juan [coord.]. Segundo Coloquio Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo Occidental: Toledo 1981. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Subdirección General de Arqueología y Etnología, p. 155-163. Llubiá, Luis M. (1967). Cerámica medieval española. Barcelona: Labor. López Elum, Pedro (1991). «El Sharq al-Andalus». A: Abdarrahman III y su época. Còrdova: Caja Provincial de Ahorros de Córdoba, p. 157-164. López i García, Isabel; Martínez i García, Remei (1994). «iii: Època medieval islàmica». A: López i García, Isabel; Marín i Jordà, Carme; Martínez i García, Remei; Matamoros i de Villa, Consol. Troballes arqueològiques al Palau de les Corts. València: Corts Valencianes, p. 277-388. Loriente Pérez, Ana (1988). «Ficha nº 25». A: Esco, Carlos; Giralt, Josep; Sénac, Philippe. Arqueología islámica en la Marca Superior de al-Andalus. Huesca: Diputación de Huesca, p. 63. — (1990). L’horitzó andalusí de l’antic Portal de Magdalena. Lleida: Ajuntament de Lleida. Martínez Caviró, Balbina (1991). Cerámica hispanomusulmana: andalusí y mudéjar. Madrid: El Viso. Navarro Palazón, Julio (1986a). «Hacia una sistematización de la cerámica esgrafiada». A: Zozaya, Juan [coord.]. Segundo Coloquio Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo Occidental: Toledo 1981. Madrid: Ministerio de Cultura. Dirección General de Bellas Artes y Archivos. Subdirección General de Arqueología y Etnología, p. 165-178.

339

— (1986b). La cerámica esgrafiada andalusí de Murcia = La céramique hispano-arabe a décor esgrafie de Murcie. Madrid: Casa de Velázquez. (Série Etudes et Documents; ii) — (1986c). La cerámica islámica en Murcia: Volumen i: Catálogo. Múrcia: Ayuntamiento de Murcia. Centro Municipal de Arqueología. — (1987). «Formas arquitectónicas en el mobiliario cerámico andalusí». Cuadernos de la Alhambra [Granada], núm. 23, p. 21-65. — (1991a). «vii: La cerámica con decoración esgrafiada». A: La cerámica islámica en la ciudad de Valencia: [ii] Estudios. València: Ajuntament de València, p. 115-135. — (1991b). Una casa islámica en Murcia: estudio de su ajuar (siglo xiii). Múrcia: Centro de Estudios Árabes y Arqueológicos «Ibn Arabi». — (1992). «107. Jarrita». A: Dodds, Jerrilynn D. [ed.]. Al-Andalus: Las artes islámicas en España: Exposición, Granada, la Alhambra, 18 marzo-7 junio 1992; Nueva York, The Metropolitan Museum of Art, 1 julio-27 septiembre 1992. Madrid: El Viso; Nova York: The Metropolitan Museum of Art, p. 351. Navarro Palazón, Julio; Jiménez Castillo, Pedro (1995). «La producción cerámica medieval de Murcia». A: Gerrard, Christopher M.; Gutiérrez, Alejandra; Vince, Alan G. [ed.]. Spanish Medieval Ceramics in Spain and the British Isles = Cerámica medieval espanyola en España y en las Islas Británicas. Oxford: Tempus Reparatum, p. 185-214. (BAR International Series; 610) Pascual, Josefa; Armengol, Pau; García, Isabel; Roca, Lourdes; Ruiz, Enrique (2009). «La producción cerámica almohade en la ciudad de Valencia. El alfar de la calle Sagunto». A: Zozaya Stabel-Hansen, Juan; Retuerce Velasco, Manuel; Hervás Herrera, Miguel Ángel; Juan García, Antonio de [ed.]. Actas del VIII Congreso Internacional de Cerámica Medieval en el Mediterráneo: Ciudad Real-Almagro, del 27 de febrero al 3 de marzo de 2006. Ciudad Real: Asociación Española de Arqueología Medieval, vol. 1, p. 355-371. Pascual, Josepa; Ribera, Albert V.; Rosselló, Miquel; Marot, Teresa (1997). «València i el seu territori: Contexts ceràmics de la fi de la romanitat a la fi del califat (270-1031)». A: Contextos ceràmics d’època romana tardana i de l’alta edat mitjana (segles iv-x): Actes Taula Rodona: Badalona 6, 7 i 8 de novembre de 1996. Barcelona: Universitat de Barcelona. Àrea d’Arqueologia, p. 179-202. (Arqueo Mediterrània; 2) Pavón Maldonado, Basilio (1972). «La loza doméstica de Madīnat al-Zahrā’». AlAndalus: Revista de las Escuelas de Estudios Árabes de Madrid y Granada [Madrid; Granada], vol. 37, fasc. 1, p. 191-227. Pérez Higuera, Teresa (1994). Objetos e imágenes de Al-Andalus. Madrid: Agencia Española de Cooperación Internacional: Lunwerg. Rosselló Bordoy, Guillermo (1978). Ensayo de sistematización de la cerámica árabe en Mallorca. Palma de Mallorca: Diputación Provincial de Baleares. Instituto de Estudios Baleáricos.

340

— (1992). «27. Orza con asitas dorsales». A: Dodds, Jerrilynn D. [ed.]. Al-Andalus: Las artes islámicas en España: Exposición, Granada, la Alhambra, 18 marzo-7 junio 1992; Nueva York, The Metropolitan Museum of Art, 1 julio-27 septiembre 1992. Madrid: El Viso; Nova York: The Metropolitan Museum of Art, p. 234. — (1993a). «La decoración de los ataifores hallados en Pisa». A: Berti, Graziella; Pastor Quijada, Javier; Rosselló Bordoy, G[uillermo]. Naves andalusíes en cerámicas mallorquinas. Palma de Mallorca: Conselleria de Cultura, Educació i Esports Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Direcció General de Cultura, p. 43-67. (Trabajos del Museo de Mallorca; 51) — (1993b). «Terminología naval según las fuentes históricas y lexicográficas». A: Berti, Graziella; Pastor Quijada, Javier; Rosselló Bordoy, G[uillermo]. Naves andalusíes en cerámicas mallorquinas. Palma de Mallorca: Conselleria de Cultura, Educació i Esports Comunitat Autònoma de les Illes Balears. Direcció General de Cultura, p. 29-41. (Trabajos del Museo de Mallorca; 51) — (1995). «85. Grand plat creux, ataifor, type ii». A: Le vert & le brun: de Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle. [Marsella]: Musées de Marseille; [París]: Réunion des Musées Nationaux, p. 110-111. Rosselló Mesquida, Miquel (1999). «Evolució i transformació de l’espai urbà des de l’època emiral fins l’època taifa: Les excavacions del c/. Comte Trènor, 12 (València)». A: Actes del I Congrés d’Estudis de l’Horta Nord: Meliana (16-18 de maig de 1997). València: Centre d’Estudis de l’Horta Nord, p. 57-87. Soler Ferrer, M.ª Paz (1992). «29. Zafa con gacela». A: Dodds, Jerrilynn D. [ed.]. AlAndalus: Las artes islámicas en España: Exposición, Granada, la Alhambra, 18 marzo-7 junio 1992; Nueva York, The Metropolitan Museum of Art, 1 julio-27 septiembre 1992. Madrid: El Viso; Nova York: The Metropolitan Museum of Art, p. 236. — (2001). «Zafa con figura de bebedor». A: El esplendor de los Omeyas cordobeses: La civilización musulmana de Europa Occidental: Exposición en Madinat al-Zahrā’ 3 de mayo a 30 de septiembre de 2001: Catálogo de piezas. Granada: Fundación El Legado Andalusí, p. 174. — (2004). «Formación de las colecciones y relación del museo con el público». A: Coll Conesa, Jaume [coord.]. Museo Nacional de Cerámica en el Palacio de Dos Aguas: 50 años (1954-2004). [S. l.]: Ministerio de Cultura, p. 154-195. Tuil Leonetti, Bulle; Déléry, Claire (2014). «238. Plat». A: Lintz, Yannick; Déléry, Claire; Tuil Leonetti, Bulle [dir.]. Le Maroc médiéval: Un empire de l’Afrique à l’Espagne. París: Hazan: Musée du Louvre, p. 393. Valdés Fernández, Fernando (2000). «Orza con asas laterales». A: Dos Milenios en la Historia de España: Año 1000. Año 2000. Madrid: Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, p. 261-263. Yzquierdo, Pablo (1998). «25. Safa amb paó». A: Miquel, Marina; Sala, Margarida [coord.]. L’islam i Catalunya: Catàleg. [S. l.]: Institut Català de la Mediterrània: Museu d’Història de Catalunya: Lunwerg, p. 49.

341

CRÈDITS FOTOGRÀFICS © Arxiu SIAM: p. 11, p. 27-28, p. 41-42, p. 67, p. 121-122, p. 155-156, p. 175 (fig. 3a, 3i), p. 178 (fig. 4a, 4c), p. 193-194, p. 201 (fig. 1), p. 204 (fig. 3), p. 214 (fig. 7), p. 242 (fig. 2.4, 2.5), p. 285 (cat. 29) © Museo Arqueológico de Córdoba: p. 120, p. 286 (cat. 31-32), p. 287 (cat. 33) © Museo Arqueológico de Murcia: p. 335 (cat. 119-120) © Museo Nacional de Cerámica «González Martí»: p. 178 (fig. 4b), p. 285 (cat. 30), p. 308 (cat. 70) © Museu Arqueològic de Dénia: p. 153, p. 308 (cat. 71) © Museu Arqueològic i Etnològic del Comtat: p. 336 (cat. 121) © Museu de Belles Arts de Xàtiva: p. 336 (cat. 122) © Museu de Lleida: p. 309 (cat. 72) © Museu de Mallorca: p. 307 (cat. 69) © Museu de Tortosa: p. 253 (fig. 7a) © Pau Armengol Machí: p. 4, p. 68, p. 70 (fig. 1), p. 73 (fig. 4), p. 76 (fig. 5), p. 95 (fig. 17), p. 97 (fig. 18), p. 98 (fig. 20), p. 101 (fig. 21), p. 103 (fig. 22-23), p. 105 (fig. 24-25), p. 107 (fig. 26-27), p. 109 (fig. 28), p. 175 (fig. 3b, 3d, 3e), p. 178 (fig. 4e), p. 202 (fig. 2b), p. 242 (fig. 2.2, 2.3, 2.6), p. 244 (fig. 4), p. 251 (fig. 6), p. 256 (fig. 9), p. 309 (cat. 73) © Sofia Armengol Machí: p. 14 © Carmen Barceló Torres: p. 239 (fig. 1), p. 243 (fig. 3) © Graziella Berti: p. 129 (fig. 1b) © Sonia Gutiérrez Lloret: p. 49 (fig. 2) © Gustavo Huerta de Rojas i Alicia Martínez Gil: coberta, p. 18, p. 50 (fig. 3), p. 60 (fig. 8b), p. 131 (fig. 2), p. 134 (fig. 3), p. 175 (fig. 3c, 3f, 3g, 3j), p. 233-234, p. 242 (fig. 2.1, 2.7), p. 249 (fig. 5), p. 253 (fig. 7b), p. 254 (fig. 8), p. 258 (fig. 10), p. 259 (fig. 11), p. 262 (fig. 12), p. 269-284 (cat. 1-28), p. 289-307 (cat. 34-68), p. 311334 (cat. 74-118) © Manuel Labrandero Mota: p. 12 © Josep Vicent Lerma Alegría: p. 136 (fig. 4), p. 137 (fig. 5), p. 178 (fig. 4d), p. 263 (fig. 13) © Javier Martí Oltra: p. 35 (fig. 1), p. 37 (fig. 2) © Josefa Pascual Pacheco: p. 202 (fig. 2a) © Jeannette Rose-Albrecht: p. 170 (fig. 1-2), p. 175 (fig. 3h), p. 178 (fig. 4f, 4g, 4h), p. 181 (fig. 5), p. 183, (fig. 6) © Guillermo Rosselló Bordoy: p. 129 (fig. 1a) © Vicente Salvatierra Cuenca: p. 60 (fig. 8a)

342

El comissari de l’exposició, Josep Vicent Lerma Alegría, és arqueòleg i membre del Servici d’Investigació Arqueològica Municipal (SIAM) des de 1981. Al llarg de la seua dilatada carrera ha publicat nombrosos treballs sobre arqueologia urbana i ceramologia en llibres, articles i congressos nacionals i internacionals, d’entre els quals destaca l’edició del volum d’estudis de La cerámica

islámica en la ciudad de Valencia (1991), Loza góticomudéjar en la ciudad de Valencia (1992) o la participació en la important obra col·lectiva Le vert & le brun: de

Kairouan à Avignon, céramiques du xe au xve siècle (1995). Així mateix ha col·laborat com a assessor de les exposicions «L’Art Islàmic», promoguda per la Conselleria de Cultura-UNESCO (1985-1986) i «L’Obra Daurada. Els colors de l’or en la ceràmica valenciana», organitzada pel Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana (1996).

La coordinadora del projecte, Pau Armengol Machí, exercix d’arqueòloga des de l’any 1997. Durant les dues dècades transcorregudes fins a l’actualitat, ha desenvolupat la seua professió principalment a la ciutat de València i a la seua província, on ha alternat les excavacions amb els inventaris ceràmics. Els resultats d’estos darrers treballs, centrats sobretot en època andalusina i entre els quals destaquen els estudis sobre el conjunt de la Presó de Sant Vicent (2008) o la producció ceràmica d’època almohade a la ciutat de València (2009), així com la publicació de la safa de Fadrell (2013), s’han presentat en diferents congressos d’àmbit internacional.