EL COL·LECTIU NOU GRESOL

...la integració i la convivència en la diversitat es produeix millor si a aquest procés l’acompanya una realitat associativa, ja que les persones s’integren millor si ho fan de manera col·lectiva, més que de manera individual.

Assumeixo la nova responsabilitat de Ciutadania amb moltes ganes. Entenc que es tracta de reproduir entre els col·lectius que representen els ciutadans que s’incorporen a Catalunya procedents de tot el món, les polítiques que havíem anat aplicant des de mitjans dels 80 a les entitats de cultura popular no tradicional, és a dir, a les entitats representatives de l’emigració procedent de la resta d’Espanya. Tinc el convenciment que la integració i la convivència en la diversitat es produeix millor si aquest procés l’acompanya una realitat associativa, ja que les persones s’integren millor si ho fan de manera col·lectiva, més que de manera individual. Tenint present que és una qüestió que afecta la política d’emigració del partit, em relaciono aviat de manera positiva amb la responsable de la secretaria d’Immigració, Consol Prados.

Constituïm el col·lectiu Nou Gresol, en similitud al col·lectiu Crisol, del que ja n’he parlat, i iniciem una política de presèn-

cia en les activitats de tot tipus de les entitats representatives de la nova ciutadania i, en la mesura del possible, procurem auxiliar-les en les seves necessitats materials, bé sigui assessorant en la demanda de subvencions -aquí els ajuntaments i la Diputació de Barcelona van jugar un paper clau-, i fins i tot ajudant-les a trobar i aconseguir locals. Aquesta política de suport la vàrem fer sempre sense buscar un objectiu polític immediat, convençuts que seria positiva per a nosaltres i sobretot per al país i això ens diferenciava de la política de CDC i del seu responsable en aquests temes, Àngel Colom, que es va embarcar en una política amb molts mitjans des de la Fundació Nous Catalans, que va naufragar temps després amb acusacions de possible corrupció.

El col·lectiu Nou Gresol segueix actuant avui, gràcies a l’activitat i dedicació de molts companys i companyes al llarg del temps. Maribel García, responsable de l’Executiva que em va substituir en el seu moment, té avui la responsabilitat de coordinar aquest col·lectiu, en el qual figuren o han figurat Ernesto Carrión, al que Jesús Husillos i jo mateix vàrem tenir la intel·ligència de fitxar quan encara militava a ICV; Erika Torregrossa, avui peça clau en l’equip de govern del Col·legi d’Advocats; Salvador Pastor, Teresa Llorens, Montserrat García, Jesús Husillos, Iolanda Pàmies, Enric Llorens, Jacqueline Bacca, Mohamed Chaib, Fuad el Assadi, Huadong, Abdul Razzak, Afzal Ahmed, Mohamed Ikbal, Divaika Kiemba, Kingsley, Kamal, Jahiro,.. i molts altres. Com es pot deduir dels cognoms, en el col·lectiu està ben representada la diversitat del nostre país i el seu grup de WhatsApp, Ciudadanía y Diversidad, és fidel testimoni del nivell d’activitat i de compenetració entre els membres del col·lectiu.

Capítol a part té la política d’emigració. La responsabilitat no

em corresponia directament, però era evident que estava molt relacionada amb la meva activitat. Vaig intentar sempre que la política del partit en matèria d’immigració tingués com a base els drets dels immigrants, procurant, això sí, sempre la seva legalitat, però que al mateix temps no caigués en una política de portes obertes, que s’ha demostrat desastrosa en molts països d’Europa. Haig de reconèixer que els nostres alcaldes i regidors han sigut els protagonistes d’una política reeixida en aquest camp, impedint la consolidació de partits xenòfobs, encara que en algun moment en el passat Plataforma per Catalunya i avui Vox han tret rendiment polític d’aquest tema. En Joan Ruiz en la teoria i la pràctica ha estat també una referència de les polítiques a aplicar en aquest terreny. Estic convençut que l’emigració ordenada i que es produeix a un ritme raonable és perfectament assimilable per una societat com la nostra. En canvi, el desordre i un ritme d’arribades excessivament elevat era i és en la meva opinió font segura de conflicte. En la reflexió sobre aquestes qüestions vaig tenir sempre l’ajuda i la compenetració de la Teresa Llorens i del seu company, l’Avel·lí Serrano, que va morir també jove l’any 2013, i que fins al final i malgrat la malaltia que va acabar amb la seva vida, va mantenir una curiositat i una capacitat intel·lectual envejables, que es poden retrobar en el seu recull de reflexions que, sota el títol de ‘Breus’, es van publicar després de la seva mort.