PRIMÀRIES SOCIALISTES

Hauria estat potser lògic, tenint present els antecedents i el moment polític, reelegir Miquel Iceta primer secretari sense oposició.

Estava previst celebrar Congrés del PSC el mes de novembre de 2016 i enmig d’aquest convuls procés en el socialisme espanyol, que sortosament no afecta la cohesió interna del PSC, es convoquen primàries per elegir el primer secretari del PSC. Hauria estat potser lògic, tenint present els antecedents i el moment polític, reelegir Miquel Iceta primer secretari sense oposició, però davant de la sorpresa de molts, entre ells la meva, Núria Parlon anuncia també la seva candidatura sembla que recolzada pels mateixos que la van recolzar en l’episodi fallit anterior. Les primàries les guanya Miquel Iceta, que obté 4.925 vots (54,53%) davant de Núria Parlon, que obté 4.106 vots (45,47%). No hi ha res a dir davant de processos d’elecció democràtiques com són les primàries, però hi ha moments en què potser podríem estalviar-les pel risc de confrontació interna que tenen. D’aquestes primàries que van servir, és cert, per dinamitzar el partit, només recordo un episodi amb un cert disgust. La Festa de la Rosa és el gran moment de retrobament anual dels socialistes de Catalunya i sempre havia quedat al marge de la confrontació

interna. En els moments més difícils de la història del nostre partit sempre havia estat un terreny neutral. En aquesta ocasió una de les candidatures va intentar aprofitar-la per fer propaganda de la seva opció. Jo em vaig emprenyar bastant i fins i tot al veure baixar d’algun autocar tots els companys portant samarretes amb el nom d’un dels candidats, vaig tenir un enfrontament una mica pujat de to, ho reconec, amb alguns dels responsables d’aquesta situació, que eren i ho són encara molt bons amics. Haig de dir, també, que l’altra candidatura també va portar material de la seva campanya per repartir, encara que ho va fer de manera menys ostentosa. Aquestes primàries, com en general totes, van tenir una gran intensitat i una gran participació i un cop acabades tothom va tancar files darrera del primer secretari elegit, fent pinya sense fissures. Aquesta és una de les raons que han fet gran i resilient el nostre partit.

Posteriorment, el 13è Congrés del PSC, celebrat del 4 al 6 de novembre d’aquest 2016, aprova per aclamació l’elecció de Miquel Iceta com a primer secretari del partit, aprova per unanimitat la gestió de la Comissió Executiva sortint, i elegeix amb el 88% dels vots una nova Comissió Executiva del partit encapçalada per Miquel Iceta. En aquesta Comissió Executiva hi figuren, entre d’altres, com a president Àngel Ros, com a adjunta a la Primera Secretaria Núria Marín, com a responsable de l’àrea d’Organització Salvador Illa, de l’àrea de Política Municipal Jaume Collboni, de Política Institucional Eva Granados, i de Polítiques d’Igualtat, Lluïsa Moret. Incloent els secretaris i els secretaris nacionals és una executiva àmplia que representa perfectament el conjunt del partit. La prova és l’ampli recolzament que obté per part dels delegats al Congrés.

Poc temps després del Congrés, el 9 d’abril de 2017, als 47 anys, mor sobtadament Carme Chacón. Va significar un mo-

ment de gran trasbals i dolor per al conjunt del partit, i per tant per a mi, que la coneixia i l’estimava d’antic, així com als seus pares, Balta i Esther Piqueras. La Carme, durant els anys que ha estat entre nosaltres, ha deixat constància de la seva intel·ligència i capacitat polítiques, així com de la seva qualitat personal. La trobem i la trobarem molt a faltar en el futur.

Jo ja no figuro en la nova Comissió Executiva. Havia parlat amb Miquel Iceta a l’arribar als 70 anys i li vaig plantejar que, ja que pràcticament havia format part de totes les Comissions Executives del partit, era ja el moment de deixar-la, mantenint no obstant la meva dedicació a les relacions amb el món associatiu de la cultura popular i de la nova ciutadania, i a tal efecte vam concretar un suport logístic mínim, traduït en una taula, un ordinador i un company que m’ajudés a gestionar l’agenda, mantenint el que fins llavors havia estat el meu col·laborador directe, l’Enric Llorens, que per cert és autor, entre d’altres, d’un interessant llibre, “Con ases en la manga” sobre màgia i comunicació política i també és un dels impulsors del Club Cortum. Vam coincidir plenament que la responsabilitat política de la tasca que fins aquest Congrés havia desenvolupat havia de correspondre a la companya Maribel García, amb la que ja portava molt temps col·laborant, i que des del passat Congrés ja era la responsable d’associacionisme cultural.

Em queda fer menció, i és de justícia fer-ho, a tots els companys i companyes que han col·laborat estretament amb mi al llarg dels anys, les meves secretàries i secretaris personals, encara que eren molt més que això, eren col·laboradors imprescindibles de la meva tasca, que havien d’aguantar a vegades les meves intemperàncies, però malgrat tot crec que amb tots vaig desenvolupar relacions profundes d’amistat: Conxita Morte, Manoli Navarro, Ana Celorio, Victoria Martínez Fraile,

Juani Pérez, Loli Morón, Núria Asensio, Lourdes Pablo, Toni Suárez, Dani Becerra i Enric Llorens, així com Laura Vecino, Mercedes López, Pili Lara, Anna Alós, Esther Montes, Tomás Morales i Maite Rubinat, encara que no van col·laborar directament amb mi -ho van fer amb altres dirigents del partit-. I també als conductors que m’han portat per les carreters de Catalunya molt sovint a altes hores de la nit: en Josep Giralt, en Paco Sicilia, en Francisco, en Pau Domínguez i en Delfí, tràgicament mort en accident.