L’Eco de Ribes
E
l cas de “La Manada” ha tornat a les portades dels diaris i a les tertúlies televisives després que es conegués la notícia de l’alliberament dels seus integrants. El 2018 ha estat un any de notícies i esdeveniments esfereïdors pel que fa a aquells relacionats amb la violència de gènere, però també ha estat un any de resposta implacable per part de la societat civil. Moviments com el #MeToo a Hollywood o el #Cuéntalo a Twitter, impulsat per la periodista i escriptora Cristina Fallarás, han visibilitzat més que mai que la violència sexual contra les dones és un fet, i no pas aïllat. És molt freqüent. Terriblement habitual. Les confessions de milers i milers de dones a les xarxes i als mitjans sobre les seves violacions i assetjaments per part de desconeguts, amics, familiars, companys de feina o superiors ens han fet remoure per dins, especialment, aquells casos en que la víctima era molt jove, quan parlem de nenes indefenses de molt curta edat, per exemple. Però és que no cal anar a Pamplona per desemmascarar
Les confessions de milers de dones a les xarxes i als mitjans ens han fet remoure per dins un violador o un assetjador, el monstre pot ser a prop de casa, pot ser al nostre poble, un veí, un familiar. Qualsevol que ni sospitem pot ser aquell que destrossa la vida d’una menor o un menor. Recordem que el passat mes de maig els mitjans de la comarca es van fer ressò de la violació d’una menor a Ribes que també va comptar amb una sentència controvertida. El violador era l’oncle de la víctima i aquesta, abans de patir la violació, segons la sentència publicada pel digital ‘El Món’, havia estat patint abusos des de molt abans per part del seu oncle. L’acusat feia
20 de juliol de 2018 lecodesitges.cat
secrets de Ribes LÍDIA GÁZQUEZ
Monstres quotidians
Hi ha altres monstres més enllà dels agressors: el silenci.
temps i temps que “valent-se de l’ascendència” sobre la seva neboda, “havia estat fent tocaments a les parts íntimes” de la menor “sense que ella hagués dit res a ningú per por de trencar l’harmonia familiar, cosa que el processat sabia i utilitzava per obtenir satisfacció sexual a costa de la menor”. Per tant, s’afegeix al patiment de la víctima, el silenci i el sentiment de culpa davant d’uns fets que esdevenen en l’entorn familiar. A més a més, comptem amb les dades per corroborar que ens trobem davant d’una lacra social que requereix accions immedia-
tes. “Segons dades de la Fundació Vicky Bernadet, el 23% de les dones (i el 17% dels homes) han patit abusos sexuals quan eren menors. Segons els Mossos d’Esquadra, a Catalunya es denuncia una agressió sexual cada 13 hores i un abús sexual (es diferencia de l’agressió en què no s’utilitza la força) cada 11 hores. El 96% de les denunciants són dones (la majoria entre els 13 i els 37 anys) i el 100% dels agressors són homes”, podem llegir a les pàgines de Feminisme de Butxaca de Bel Olid. Per la seva part, la doctora en Psicologia Maribel Martínez revela en el seu llibre
Cal una acció immediata. Cal empoderarlos, donar veu i eines per acabar amb aquests monstres quotidians.
Abusos sexuales en niños y adolescentes que aquests abusos en la infantesa poden arribar a afectar fins a un 20% de la població, per tant, que 1 de cada 5 menors els pateix, encara que només es coneix un 2% dels casos. Hem d’afegir que els delictes d’abús sexual a menors prescriuen de entre 5 a 15 anys després de la majoria d’edat de la víctima. Ens preguntem, aleshores, quants casos queden en el silenci i en la foscor del passat? Quantes persones s’atreveixen a denunciar o són prou fortes o valentes o, simplement, ja adultes i conscients per posar-ho en coneixement de les autoritats? Quantes ho fan però ja sense un efecte penal per la prescripció del delicte? I aquests abusadors i violadors continuen impunement abusant i violant noves víctimes? Però hi ha altres monstres més enllà de l’agressor: el silenci de les persones que coneixen la realitat del casos i no denuncien, per la qual cosa esdevenen còmplices. I la por i la vergonya de les víctimes, totalment indefenses, sense eines per lluitar, sense, sovint, entendre què coi està passant perquè són massa petites per entendre-ho o ni tan sols verbalitzar-ho. I és que, moltes vegades, els agressors són persones a qui estimen. Les víctimes entren en la contradicció d’haver de defensar-se de persones amb qui haurien de poder confiar o confien. I és una situació terriblement angoixant. Cal una acció immediata de les nostres administracions per prevenir aquestes situacions, per lluitar-hi. Associacions com la Fundació Vicky Bernadet treballa per acabar amb aquesta lacra, per defensar els drets de nens i nenes i perquè els crims de pederastia no prescriguin. Però, cal, sobretot, un despertar de la nostra consciència i donar un espai d’expressió als nostres infants i adolescents. Cal empoderar-los, donar-los veu i eines per acabar d’una vegada per sempre amb aquests monstres quotidians.