Moixama Rosa by Pau Ginés

bum-b um de la pĂ gina 2 i mitja: um-bum Paco R oig en rrealita ealita arista! Moixama tr oba les par tides de naix ement en un Roig ealitatt es diu Ev Evarista! troba partides naixement contenidor de Mer cadona... Mercadona...

editorial

1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234

Nous temps,

Amics i amigues, ja estem ací, com tots els anys que publiquem. Devem una disculpa, però, a tots els lectors pel retard en la nostra (i vostra) publicació. “ESTÀVEM SOLS, NO PODÍEM AMB TOT”. Açò resumiria la nostra situació durant estos penosos mesos. Arran de l’última publicació i el seu sucssés mediàtic i social vàrem ser engolits per una espiral de fama i popularitat, i en resum: SUCCÉSS. Tot semblava un camp de roselles opiàcies (cascall), festa ací festa allà. En Pep es va dislocar la monyica de signar autògrafs. En Manel es va fracturar la pelvis atenent a les admiradores sol·lícites. John es deia Calap abans que la fama se li pujara al cap. Les desavinences al si de la revista no tar-

Noves cares

daren en aflorar. Trencaments de relacions d’anys, liftings a dojo (ens fem grans), ja sabeu... era tremend i bàrbar alhora! Tot açò finalitzà de l’ única manera possible: sang, plors, mocs i llàgrimes. EL DETONANT: algú va convidar Iol·la De Rocal (al costat d’Algemesí) i el pianista de Parada a una de les orgies Moixama. La bellesa passada de rosca (frankensteiniana, com la definiria el Dr. Weston) de la convidada, va provocar arcades entre trots i totes les presents. Així que només cabia un profund replantejament, una anàlisi de base, una reestructuració organigràmica. Tota la redacció fou convocada misteriosament a una reuniófesta a la mansió Plaiboi de Beniferri Hills, titllada com la festa canvi d’etapa, amb el patrocini de Dodot. El procés requeria expulsions i la recerca d’un lideratge clar. Com Jose Mª Ansar estava ocupat, vam haver de recórrer a l’es-

Veiem una recreació gràfica de la reunió de Moixama, realitzada pel nostre il·lustrador professional.

Sumari Nous temps, noves cares. p. 3 i mitja. Editorial. La re-

seu secrets. Per En Frederic Boix i Lloch. Budista-matrimonialista. p. 25 i mitja. El Gran Ascensor 2. L’aventura contínua continua. p. 26 i mitja. Les últimes es-

vista al descobert! Per N’Ignasi Careta. Director de la revista. Miquel Gil. p. 4 i mitja Ens descobreix els draps bruts de la música tradicional. Per Na Lola Ololes. Sexòloga-antropòloga. En Bernabé Tendre i Gimeno narra amb fervor una soiree poètica d’autors contemporanis en una de les falles més selectes de València. p. 10

trenes del

i alhora atemporal es donen cita a Moixama de la mà de N’Olga Roig i Rus. Metge. La teua salut es troba en perill; aprén a no cremar-te. p. 27 i

mitja. Per a tots els militants i combatents del culte a la salut. Na Nadette Fucart i Gloutte. Psicopedagogamatrimonialista.

Anem-nos-en de viatge amb N’Efigeni Fotis i Amenzu a la terra dels Condottieri. p. 11 i mitja. El nostre grafopsicòleg ens sub-

mitja p. 15 i mitja. El Gran Ascensor 1. El concurs més esperat per fi a les teues mans. p. 16 i mitja. Món singular. p. 18 i mitja. Modes de conducta. Estigues a l’última en l’aspecte social. Moixama’s style desenfonya les darreres mo-

cinema internacio-

nal

i mitja.

mergeix dins una rica societat enmig del típic conflicte rural-industrial. Adelita tots els teus companys i sigues l’enveja de la sogra amb l’exclusiva recepta de la perfecta no paella, per En Ramonet Serrano i Vicens. Jurista. p. 14 i

cala Weston de proporcionalitat. Després d’una preselecció ens vam tancar a l’habitació 23 de l’Hostal Gland (la famosa habitació 23 on morí de sobredosi la gosseta de Sid Vicius, i on Marco Bis Conti s’operà de la dolència de prepuci). Allí, seguint un rigorós ordre alfabètic, i sense oblidar el rígid codi de conducta de Moixama, es procedí a mesurar el tamany dels membres (virils masculins), i dels clítoris (virils femenins), per a després parametrar-los segons l’escala de proporcionalitat peneclitoridiana Weston. El guanyador/a absolut/a va obtindre la direcció de la revista, i es repartiren els càrrecs segons el rànking establert. Si bé amb cert retard, us proposem una revista plena de propostes per a vosaltres, lectors i lectores, lectores i lectors.

p. 28 i mitja. Consultori sentimental per la Comtessa de des de conducta social. Per En Marc Sanç i Alguer. Ventríloc-teòleg.

p. 20 i mitja. Lectures infantils. p. 21 i mitja. Breus. p. 22 i mitja. La Partida (cap. 143). L’equip del Pigall ho tindrà difícil per arribar als Campionats de Japó. Arribaran?

“Leroy del New Field”. p. 24 i mitja. Mite i cona de la lluita

Serravella i la Duquessa de Medina de Riusec. Els lectors troben consell per eixir de la seua disbauxa negativa. Equilibra el teu Karma amb elles! p. 28 bis i mitja bis. Test: ets

tu Cristina Plazas? p. 30 i mitja. . La nit i el dia. Banyera-bidé o banyera? Segles de discussió filosòfica entre empiristes exacerbats i teòrics escarransits resolts en una pàgina. p. 31 i mitja. Passatemps. p. 32 i mitja. Coses i casos

antiglobalitzadora, Leroy ens descluca els

rumor de la pàgina 3 i mitja: Camps es ffa a el rímmel, i té canes al pèl púbic (i se’l de pila). La seua esteticent té por de par lar depila). parlar

folklore i societat

23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678

Entrevista al cantaor valencià

Miquel Gil

Va ser un 17 de febrer, acabat d’estrenar el 2003, que vam entrevistar el Miquel Gil. L’ha víem a bor da ’havíem abor borda datt després d ’un concer tet al Ca R ev olta, concertet Re amb la v alentia car acterística valentia característica que donen litr es i litr es d ’alcohol; litres litres d’alcohol; responsa ble a par t, que esponsab le,, per altr altra part, no ens en rrecor ecor dem ni de la da ta ecordem data exacta, ni de la rresta esta dels músics músics.. I allí v am estar amb ell, al vam pe gats a la ffama ama i el bac ksta ge, a back stag ape peg lets glamour com ho estan els xic xiclets als ascensor s. V am eixir d ’allí ascensors Vam d’allí amb un somriur e a la boca, el seu somriure númer o de telèf on al nostr e número telèfon nostre mòbil, i la pr omesa que el promesa cridaríem per a la setmana se güent. següent. Va ser una sorpresa grata que coneguera el garito on el vam

“em queda parir, pujar en globus, i

fer la figuereta dalt del Micalet”

. Miquel Gil seu plàcidament mentres respon generosament a les nostres preguntes.

citar, dos o tres setmanes després. És el lloc on es reuneix la plana major de la revista. Més sorpresa que coneguera també el Pep, un dels camates. Allò anava agafant un aire de familiaritat, que s’anava confirmant mentre la gravadora cremava cinta i piles. I és que la sensació final que ens quedà, no és la d’haver conegut un dels fundadors i mantenidors d’Al Tall, pilar mestre de la música tradicional valenciana; tampoc la d’haver entrevistat la figura que enceta el model de cantaor solista dins la nostra música d’arrel, sinó la d’haver-se trobat amb un paio senzill que ha anat fent. I el que ha fet ho ha fet amb curiositat, amor, creences, o el que siga. Per si sols parlen discos com Tocs i vares, Quan el mal ve d’Almansa..., Xarq’al’Andalus, o el segon en solitari, que ha

rumr umeig de la pàgina 4 i mitja: umrumeig Pla no té mamelles aig passar molt mal a l’escola. Els xiquets són cr uels”. mamelles.. “Ho v vaig cruels”.

presentat ara, Orgànic. Nosaltres amb el que ens quedem és amb eixe bon regust que deixa la bona gent. Moixama: Com ha estat l’acollida d’Orgànic? Miquel Gil: Doncs el que ha sigut és una sorpresa. Fonamentalment la paraula que descriuria el rotllo és sorpresa. Ens vàrem tirar tres anys perquè algú s’ho creguera, i bo, començaren les coses a partir del 2001. Notaves que anava canviant. I bo, una volta que s’ha editat i ha eixit al carrer i tal, el resultat tant de crítica com de públic ha sigut una sorpresa. Ha sigut, o està sent especialment bo. MX: Tant ací, al País Valencià, com fora?, perquè ací, de vegades, hi ha la síndrome que si no has tocat fora ací no et valoren. MG: Home, ací no toquem. Anem a vore, una cosa és la ciutat de València, que és una ciutat que no existix, que és virtual, que és una aglomeració de vuit-centes mil persones, o un milió, però que no és la capital de res, ni és la capital de ningú, ni ho ha sabut ser mai, ni li importa, ni, possiblement, li interessa. Clar que això duu un poc a una falta de referència a nivell de País. Per sort estan les comarques que li salven la cara al desgavell este. He hagut de presentar el disc, diguem que fent nosaltres d’empresa. Les voltes que hem vingut, hem hagut de vindre en formacions més o menys reduïdes, perquè no hem tingut un espai on estar uns quants dies, però la veritat és que on més tenim la base de treball és al Principat. Açò és el que hi ha. Possiblement enguany, el 2003, treballarem molt fora de l’àmbit dels Països Catalans. Esperem treballar un poquet més al País Valencià, que sembla que sí, que es van trobant coses. MX: A què es deu que utilitzes poemes d’altres al disc? MG: Que sóc més gos que un pont, eixa és la primera. I en segon lloc, per jugar sobre segur. La veritat: en Orgànic el que m’apetia era treballar el tema musical. D’alguna manera revisitar palos tradicionals. La poesia contemporània catalana, i especialment la valenciana, té molts bons poetes. La poesia és un tema molt minoritari, però una cosa és això, i l’altra el nivell literari, que francament, és molt alt. Aleshores això era jugar sobre segur. Més que res perquè tenia ganes de dedicar-me, un poc, estrictament a la part de composició. Vaig fer una lletra per a un tema, que va ser

Miquel Gil fa molt de temps. El Paul McCartney valencià?

L’artista confessa al costat d’un extintor: la seguretat de la meua família està per damunt de tot. Ell és així.

l’únic. Primer tenia la música i després li vaig afegir la lletra, que és Primavera. Tota la resta sí que està fet primer llegint, i sobre el que et deia del poema. De fet hi ha coses que estan gravades directament al portaestudis, vull dir que, acabava de llegir el poema, i tenia la musicalitat més o menys clara. I ara escolte eixes primeres versions, de ni tan sols maquetes, de portaestudis, el que solen dir el monstre, el treball brut, i no ha variat tant d’eixe treball elaborat

“sóc més gos que un pont” i la cançó feta. Vàrem anar amb molta fluïdesa. Una cosa que no havia fet mai, mai no havia composat a partir de lletres. Bo, em queda parir, pujar en globus, fer la figuereta dalt del Micalet, i posar-li música als poemes, i eixa ja està. La resta poc a poc, calma, que ja arribarà. MX: Com entres en contacte amb la música tradicional? MG: De rebot, per Vicent Torrent. Jo estudiava en un institut de Silla, estava al Centre Excursionista, i ens en vàrem anar becats pel que aleshores seria el Secretariat d’ensenyament de la llengua, el que és un poc el germen d’Acció Cultural. En aquell institut es donen, en pla pilot, els primers cursos en català. I la qüestió és que jo me’n vaig a la Universitat Catalana d’Estiu

Pene Ma yor encar a dorm malament somiant en Liz ondo May encara Lizondo ondo.. a 5 i mitj a “P erò ja no em desper te empalma t”, ens ha dec at el “Però desperte empalmat”, declar lara lar n i g à de la p d’Ontiny ent. ’Ontinyent. brama

rum-r um de la pàgina 6 i mitja: um-rum Jose p Guia “De men ut m’af aita va el ca p per semb lar -li a Lenin”. Josep menut m’afaita aitav cap semblar lar-li Enhor abona, Jose p, al ffinal inal ho has aconse guit! Enhora Josep aconseguit!

composant a partir de... I allò per a mi és una escola. L’única cosa que faig és dedicar-me a tragar i aprendre. I bo, arriba un moment que tens un bagatge. MX: Per a una persona com tu que es forma en la tradició anglosaxona del rock, com s’aconsegueixen les fonts de música tradicional valenciana?

d’anar, i això ha d’anar aixina”. I efectivament. Eren altres moments. Mira, dolçaines pràcticament no se’n trobaven. Anaves a buscar una dolçaina i tenies vertadera dificultat per trobar palletes. Estaven pràcticament deixant de gastar-se. MX: Abans de la Fonoteca com estava el tema de trobar coses gravades? MG: Ací no hi havia res. No com en altres llocs, que durant l’època que històricament correspon al terme “folklore”, ss. XIX-XX, es fa treball de recuperació. Mor la societat rural i comencem a fer les actes de defunció, i això consistix a

Recorde una bronca amb Manolo Miralles, que no volia posar la dolçaina en la cançó de La llum.

“No, és que a mi no m’agrada este instrument, és que no-sé-què”. Figura’t! Ara ho contes i et sona a xinés

de Prada amb el Centre Excursionista, amb l’Institut i tal... i allà jo en la gespa estava tocant la guitarra. Jo era dels de Pi de la Serra. Em sabia totes i cadascuna de les de Pi de la Serra, de les de Sisa, Tapiman... Jo anava del rotllo rocker, escoltava els Credence i m’havia format en eixe tipus d’històries. Conec Vicent Torrent allà en la gespa, jo estava tot el dia tocant la guitarra, „Bo, quan arribem a València, a vore si muntem un grup...”, i un poc muntàrem Al Tall. En aquell moment tenia 15 anys, i d’una manera molt natural i tranquil·la vas introduint-te al món de la música tradicional, el que aleshores es deia folk song. Vicent Torrent venia de l’anterior fornada, de l’equip de València Folk, que era el seu grup originari. I Vicent té una idea senzilla i brutal, que és que agafa tota la música tradicional, que era un meló que no l’havia encetat ningú. I ell l’enceta sistemàticament, i sobretot adapta les lletres a un moment. Estem parlant de Franco morint-se, la pretransició. I aquella idea sobre la música tradicional... ara fem un poc les lletres, i anem

Envia al 2000 FESTAFOLLAPOLIFONIA i rebràs la melodia dels pelegrins de les Useres per al teu mòbil. Recorda: només mòbils polifònics!!!

MG: Existien els Quaderns d’Alfons el Magnànim, per exemple. Era una de les fonts que utilitzàvem. Un llibre que hi havia, „La música en la provincia de Alicante”, o una cosa així, de Salvador Seguí. Amb el temps ens férem amics de Matilde Salvador, i bo, anaven venint-nos coses, tampoc vam fer treball de camp, allò d’anar i recollir. El que passa és que estava TOT, absolutament TOT per utilitzar. Te n’anaves a gastar unes danses de Morella i no les havia gastades ningú... Agafaves el Corpus de València i feies Quan el mal ve d’Almansa..., i no l’havia gastat ningú. És que el que volgueres, la seguirilla, el copeo, la malaguenya, el fandango. El que volgueres, i no s’havia gastat. I si s’havia gastat, en tot cas era al context dels „coros y danzas”. Encara apostar per la música d’arrel tradicional, era igual que el que passà amb la copla, que va haver de vindre (Carlos) Cano per a llevar-li l’etiqueta de franquista. Que açò també tenia una etiqueta de franquista..., que açò feia una olor a ranci que apestava. I el que era intel·ligent era Vicent Torrent, que era el que se n’assabentava. Vull dir, jo era un crio que anava xanant, anava mirant, i ell tenia molt clar el que volia. Recorde una bronca amb Manolo Miralles. Perquè Manolo no volia posar la dolçaina a la cançó de La llum. Figura’t! Ara ho contes i et sona a xinés, però és que és el que hi havia en aquell moment. Recorde la discussió: „No, és que a mi no m’agrada este instrument, és que no-sé-què”. Vicent ho tenia ben clar: „este instrument ha

notícia de la pàgina 7 i mitja: at Gozalboalla Liter a Major de la F aller olia imposar la seua concubina com a F ALLES’96!! Rita v ESCÀNDOL F Litera Falla allera Faller volia FALLES’96!! olia imposar la seua. tes en l’assumpte: ell v e car endr a pr alència v volia cartes endre prendr va València Poeta Liern. Es comenta que el bisbe de V

Apareixerà en una altra manera un altre estil. El que passa és que es perd la funcionalitat primària. Una cançó de batre ja no servix per a batre. Perquè entre altres coses no bat ningú, estan les màquines. I les comunitats europees no et deixen fer blat, val? D’entrada potser fins damunt d’un escenari. És una qüestió de reprendre mitjançant uns valors estètics i culturals, una altra funcionalitat, més pròxima al que avui entenem per música pop. Que és oci, cultura. Té unes funcionalitats totalment diferents. I ahí és on toca rependre les funcionalitats. Si agafes un bolero l’has de fer útil avui en dia, i pot servir per a ballar o escoltar. MX: Ara continues en Al Tall? MG: Jo no continue en Al Tall. Al 86 em deixí el grup a nivell efectiu per una sèrie de raons personals i estètiques. El que passa és que són els meus amics, i una altra cosa és que em diguen de col·laborar en açò o allò. A mi m’agrada anar a l’assaig, el vi, el soparet, el rotllo, però sempre des de la perspectiva que no estic en el grup. Però vamos, que si cal tocar demà, es toca. Si estiguera dins, potser estaria putejat o a disgust, i jo en esta situació estic molt a gust. Quan els meus amics em diuen „vine a cantar”, jo vaig a cantar. Igual que en Orgànic hi ha lletres i músiques de Vicent. En l’anterior disc, Buscando tu olor, Manolo posà bouzoukis i guitarres. Tranquil·lament. MX: Tu has encetat la figura de cantaor-cantautor a la música tradicional valenciana, que ja està en altres músiques, com el flamenc, per exemple. Com ha sigut entés? MG: És el que a mi em costava de vendre Orgànic a companyies discogràfiques. Si tu agafes a Sabina o a Cano, hi ha un mogolló per ahí de turcs, grecs, xipriotes, italians, que estan fent música de repertori tradicional, i composant-ne de nova amb arrels, i no tenen cap problema. Ací semblava que o tiraves de gaita o tiraves de triquiticha o tiraves de zamfoña, o no es podia entendre. Em deien: „anem a

recollir les restes d’eixa societat rural. Ací no es codifica això. Hi ha coses soltes, aïllades, treball voluntariós de persones, però no un treball sencer. La fonoteca subsana eixa mancança, a l’època final-final-final, perquè es fa molt tardanament, perquè ja el transistor trenca la cadena tradicional. De música tradicional a música de consum. I canvien funcionalitats. Tu ja no cantes vetlatoris quan se t’ha mort ningú, ni cantes res de bodes quan et cases, ni cantes batre quan treballes. Totes eixes funcionalitats van desapareixent i les assolix el transistor, i aquí apareixen artistes professionals i la música tradicional ja no és de consum. Apareix un gènere que és la copla i altres, i el que venia dels EUA de les Big Bangs i Gland Miller, i després ve Elvis i la dissociació absoluta, que a Grècia i Turquia no s’han produït. Allí la música bacalao es fa en poliritmes i en sacs, i ací no s’ha produït. Toca remuntar eixa cadena.

..O el flamenc està més prop de mi!! la p àgina 8 i múrmuri de mitja

Mentres Miquel mira l’horitzó infinit del mar, recorda als seus vells amics del pioner grup AL TALL. No pot reprimir una llagrimeta i un somriure plàcid. Qui pot oblidar aquelles memorables nits de ple total a la Plaça de Bous de la ciutat doblement lleial?

vore. Si s’entén cantautor per gent que composa i canta les seues cançons, ¿com vas de cantautor, i no vas de francés ni de trova cubana?,¿com em véns tu ací d’arrels? Si és música d’arrels és música instrumental”. I ací sí que està variant la cosa, un poc, a eixe nivell. El panorama que dóna el País Valencià per a un cantaor és brutal. Tens una riquesa de palos, de dificultats tècniques, de dir: “échale güebos”. T’enfrontes amb un batre, o t’enfrontes amb algun rotllo d’estil, o palos aixina... granaïnes, palos en què fa falta tècnica. Hòstia! Això es troba al nostre repertori! Jo d’alguna manera sí que jugue amb les actituds, vull dir, em pose davant d’això amb molt de morro, tirant-li morro a la vida. Jo no sóc Apa, jo no sóc un cantaor d’estil, jo sóc un cantaor de „mediopel·lo”. Però bo, sé cantar això, i si em tires una cançó de Tom Waits et faig una versió. Duc el meu rotllo. No fa falta ser un supercantaor d’una cosa. Ahí és on, d’alguna manera, sí que m’interessa l’actitud que han pres enfront les cançons en el món del flamenc, en quant a força, en quant a duende. I açò ho hem tingut ací. De fet una cosa que té el flamenc són los cantos de Levante, i ací coincidim. No tenim tarantos, però granaïnes sí, són d’una altra manera, les nostres són abolerades. El rotllo dels murcians de les troves, en tot això hi ha una... Jo no crec en els compartiments estancs. No m’interessa per a res el rotllo „és que la jota d’ací és d’ací i no és d’allà”. Em pareix que la música és comunicació, i el tema de les nacionalitats es defén d’una altra manera. Per damunt està la internacionalitat. Per a mi un andalús cantant flamenc és el meu germà, ADOLESCÈNCIA PER TORB AD A!! Lladró començà a ffer er ffigur igur etes per estimar la PERT ORBAD ADA!! iguretes seua se xualita t. Una de les curioses anècdotes que decor en el ma gníf ic llibr e sexualita xualitat. decoren magníf gnífic llibre “Lladró del meu cor”, una biog ia picant d ’una de les per sonalita ts que ha por ta biogrraf afia d’una personalita sonalitats porta tatt la valenciania ar a hor a! arrreu del món. Gràcies Gràcies,, editorial Bullint, ja er era hora!

Comences a vore gent per ahí, que dius “Ja cantem”. [Espera un segon, i corregeix]

“Tornem a cantar”

potser un señorito andalús no. M’entens el que et vull dir? I la música ha sigut sempre col·laboració i intercanvi. Ací tens una

situació molt xula, que és que som la terminal sud. Ens arriba tota la música que ve de via provençal, modal, els romanços i tot això, tota la cadena europea, i ens arriba tot el rotllo andalusí; ens arriba a nosaltres, a Múrcia, a les Illes, a Sicília. Tiraries una línia i és la zona que diuen de l’estàndard mediterrani, on confluïxen les dues direccions. Igual et pots cantar un romanç, que et pots cantar un batre, i que et diguen: „hòstia, estàs més prop del flamenc, que del...” O el flamenc està més prop de mi! O

músiques mediterrànies de „2a generació” (és a dir, amb influència americana), com el raï o la rumba, posades ací? MG: Posat ací? No ho sé. Supose que comencen a instal·lar-se com a músiques normals. Està tota la tradició algeriana. El raï fa 10 o 15 anys et feia riure, a nivell de tecnologia i gravació. Unes caixetes de ritmes que eren de riure. I ara agafes a Rahim Tacha, i és producció “starsystemtotalcien”. Tot això, com el rembetiko, la rumba o el flamenc està prou sòlid. Bo, tan sòlid com estan el tango o el fado. Però jo no crec que siga moda. Ja portem vora 30 anys d’allò de les músiques del món. Des que comença a parlar-se de músiques del món menys, però des que arriben personatges com Peter Gabriel, Dissidenten, Brian Eno, Paul Simon... Açò de la música del món té les seues misèries i els seus perills. Com és que hi ha més interés per uns gitanos del Radjastan, que em pareix molt bé, que per un grup d’ací? Caure en el neoexotisme, això és el perill. I la misèria? Quan més xicotet és el poble més fàcil és entrar en eixos circuits, que el que busquen és eixe punt exòtic i rar de „globalisasion bienentendida”, de respecte a les cultures, de no-sé-què... Quan eixe país es va fent gran, és europeu, etc., com és el nostre cas, caguem per mig cul. Ni som suficientment grans per viure del nostre país, ni suficientment xicotets per anar d’exòtics. Aleshores ací és on tenim el rotllo. Però crec que estan començant a passar coses. Hi ha grups per aquí que estan a un nivell, i estem parlant de textures molt variades. L’Ham de foc, per exemple, té la textura d’un grup acústic, els Pomada per exemple, un grup... (En este moment s’acaba la cara A del K7, però estem tan ficats en la conversa que se’ns passa. Com que la memòria ens falla només recordem que ens va parlar de les seues col·laboracions amb Pomada, o de com entrar avui en dia en la música tradicional valenciana, una frase que se’ns quedà gravada en foc: “aquí cal entrar a destrossar”, o siga, que és un camp on encara hi ha moltes possibilitats. Clar, que el que no queda enregistrat...) Envia al 7897

FESTAFOLLAMIQUI i rebràs el logo exclusiu de Miquel Gil. Només mòbils polifònics i alhora rabiosament actuals.

una cançó de carreter de Sicília, perquè té rotllos nostres de les Useres. I és qüestió de jugar amb eixes històries. MX: Com està el tema de la transmissió de la música tradicional valenciana? Hi ha escoles? MG: Sí, el tema de La Xafigà. El tema és que Apa està donant classes des de fa uns anys, i és una de les poques possibilitats que hi ha. I a més tens la sort de compartir rotllo amb un crack. Eixe paio és Rivaldo. Estaria molt alt en el rànquing històric. I a més s’enfronta a les coses amb un caràcter molt obert. Està donant classes a molta gent. I en esta guerra ara hi ha molta gent. Hi ha una montonà de gent estudiant cant d’estil. D’ací a tres o quatre anys el treball d’Apa començarà a notar-se. Comences a vore gent per ahí, que dius “Ja cantem”. [Espera un segon, i corregeix] “Tornem a cantar”. MX: Escolta, com veus el tema d’estes

zum-zum de la pàgina 9 i mitja: e gà este pobr Fa dues setmanes que la comissària de Marxalenes ar pobre plegà arrreple -lo ( ja no li queden gar agen ja a ar es que v ega als seus par ar-lo pleg arrreple va pares pre xiquet. Es pr mudes netes dins la motxilleta).

poesia contemporània

Guardons de la falla Literat

Gozalbo-Poeta Liern

De dreta a esquerra, Mairen Beneita, Lauren Films, que no ha disfrutat d’un liftin exitós, Nicolaua Cogollos Van der Linden, una amiga de quan las esclavas de María i una senyora buscada per la màfia polonesa. Finalment els premis (guardons) de poesia contemporània en llemosí Vuñol De Or (ab fullies de llorer) de la falla Literat Gozalbo-Poeta Liern, han tornat com cada primavera. Vam comptar amb l’assistència de Viscaí Casses i Júlia Arrobers per obsequiar-nos amb la seua presència. Júlia estava meravellosa amb un conjunt de tanga apelfat amb estampat de Ligre, molt discreta i alhora atrevida, molt clàssica i alhora rabiosament moderna. Bravo, Júlia! Mai ens cansem de mirar, de mirar. Viscaí, lo teu no té nom! Gorrí, canvia d’americana, i fes el favor de depilar-te els pèls de les orelles! La nit va passar entre canapeus i estel·lades bicolors, somriures bel·ligerants i castanyes trufades. I enmig de tot açò, la poesia d’au-

tors contemporanis i alhora extremadament clàssics. El cercles més íntims, tutejant-se d’eixa manera tan coqueta i templà que caracteritza les soirees* (*no pronunciat com roulotte, sangloutte ni igloutte) falleres i parlant-se de tu a tu, comentaven les últimes tendències de la poesia. Sembla que tornen les metàfores barroques, i es fica molt d’èmfasi en els conceptes d’arrel marxista-materialista. Passen de moda Baudelaire*, Byron i Santa Teresa. De Londres ens arriba una tendència orientalitzant que recupera aquells aires misteriosos, i alhora entranyables, de la poesia sànscrita anterior al s.III (època Gurípica), però que pareix que no acaba de calar entre les nostres joves plomes. Una trista nota de la vetllada fou el record dels poetes oblidats. Es llegiren poesies d’Antoni Gozalbo i Liern, al termini dels

quals tot el món esclatà en aplaudiments, es demanà un bis i es tragué en braços del “ruedu” els rapsodes. Sembla que fou en eixe moment de confusió que algú li va tocar el cul a Júlia Arrobers. Ella diu que no se’n va adonar, però Vicent té el tanga apelfat penjat damunt del llit. El moment culminant de la nit fou l’estriptís dels editors, ja sabem que a aquesta gent no se li pot deixar beure! Acte seguit, allò que tots esperàvem: Júlia, sense tanga, ens va anunciar el nom dels guanyadors/guanyadores. Els pronòstics, com any rere any, s’acomplien. Lituània una altra vegada va quedar amb “siro points”. Els guardons menors (amb premi d’orxata i fartons per un any patrocinats per Polo (Volkswagen)), van recaure en personatges menors. Un d’ells va declarar que era diabètic i que “per a mi, orxata dietètica”. La guanyadora d’enguany, i reina de poesia 2003, fou Nicolaua Cogollos Van der Linden, amb la poesia “ric, ruc, ara estimat, no puc. Fica’m bloody mary, cuc!” del llibre L’amor és pa amb tranxete, un fragment del qual reproduïm per tu:

El riu fa el rec i jo em ric Ric ruc, ara estimat, no puc Bloody mary. Raaas! Els crítics es van afanyar a criticar. Van trobar subtils similituds inversemblants amb autors underground com Vicentín Simó de la Peralada i la seua Odita a la jorobadita, d’aquell primer misticisme idealista que envoltava la primera falange de l’Horta. Nosaltres no hi estem d’acord: es tracta més bé d’una relectura de les primeres avantguardes austro-hongareses (la secession lingüistik de principis de segle), amb tints de nihilisme i l’última època de Lola Frolres (Maduixes o allò que no és manilla*)(*acudit d. nota de a.). Bé, és igual. La vetllada va acabar amb una partida de raspall afterhours en el trinquet Pelayo.

Totes les mirades dirigides a la poesia contemporània . Rodri, Eva, Tonyi i Rut la filla del Llaoret.

br ama de la pàgina 10 i mitja: brama

Sánc he z Dr agó és m ultior gàsmic geix Zipi i Za pe en el WC Sánche hez Dra multior ultiorgàsmic gàsmic,, i lle lleg Zape WC..

viatges

Vicenza:

123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789

un paradís per descobrir i gaudir

Un paratge on natura i història esdevénen una gran paràbola de bellesa infinita

Ha estat un any llarg de treball, esforç i sacrificis, i tu i la teua família us mereixeu finalment un moment de felicitat encara que siga a costa d’haver treballat com a esclaus un any sencer. La sogra, si pots, la deixes a casa, a càrrec de Rudy, que als foxterriers no els agrada viatjar. Des de Moixama, volem fer-vos partíceps d’una meravellosa oportunitat per conéixer Vicenza, una vila joiosa dins un paratge principesc que ens transporta directament a aquells temps de glòria renaixentista i classicisme exacerbat i vanitós. Ignora totes les propostes estúpides de les altres revistes que només ofereixen viatges meravellosos sense cap garantia. Viu i riu! -aquest és el lema de Vicenza.

La reserva natural de Scarolla ens embadaleix amb paisatges fastuosos i alhora bocabadants.

Els vicenzians i vicenzianes, D’entrada són de caràcter reservat i un poc agre, però a la fi acaben sent criatures entranyables, quan veuen que ja te’n vas i has deixat tots els teus diners al poble. Recorda que els espècimens més preats i protegits de vicenzians es troben a la Reserva Natural de Scarolla.

Famosos Leonardo (da Vici) va passar per Vicenza i va dir la seua celebèrrima frase. Els Borja anomenaren aquesta ciutat “città non grata ma non troppo”. Encara es recorda la famosa discussió entre Alexandre VI i el forner del poble sobre si havien dir “pizza” o “cocca”. L’escena va ser immortalitzada per Mantegna en un famós quadre que es troba a la sala capitular de l’ajuntament (anomenat Il Duomo de la Discuccione). Goethe, durant el seu viatge a Itàlia, va passar per Vicenza i enmig de la plaça major va exclamar allò de “Ich habe meine Kartoffeln vergessen”. En record d’aquest fet, aquesta frase encapçala el portal del Goethe Institut de Vicenza. Mussolini va encarregar als forners

de la vila la creació d’una pizza que portara el seu nom. Actualment aquesta pizza ha estat rebatejada Pizza dalla Libertà.

Festivitats El 4 de març de cada mes la Piazza dil Mio Cuore és escenari d’una ancestral celebració anomenada Fetta della Revannatta, en la qual s’inicia a la vida adulta a quatre joves virginals escolli-

des d’entre les més boniques de la vila, pel tonto del poble. El ritual, que té uns clars origens dionisíacs, consisteix bàsicament a estampar contra un monolit romà de l’època dels Severs, les verges amb les cames obertes. A continuació els retors de cada cofraria distribueixen Hòsties en forma de minipizzes, de diversos sabors segons el grau de trauma.És una oportunitat única que la família no es pot perdre!

El poble vicenzí canta i balla amb alegria forassenyada les seues danses ancestrals.

rumor de la pàgina 11 i mitja: L’in ventor de Mor tadel·lo er ’inv Mortadel·lo era alemany.. Apr Aprof ofitem l’avinentesa esclarir a alemany of item l’a vinentesa per esc larir un malentés s: Emília R aga Gar rig a no s’ho v a passar tan malament. encetatt a la Moixama 100 any anys: Ra Garrig riga va enceta

naixement. (3 de març). Informació i reserves: truqueu al 0031 906 85429845533 o envieu un SMS al 6969 i escriu FESTAFOLLANXOVA, i entraràs en el sorteig de condons sabor orenga per tot un any, o cinc cursos de capoeira vicenziana

El cèlebre castell de Vicenza assetjat al segle XVII pels cartaginesos durant les Efamoses guerres púniques. Actualment és seu del Departament de Fimosi i Ortopèdia de l’Institut de Dermoestètica de la Pompeu Fabra.

Vicenza i Mutxamel És conegut l’ancestral agermanament entre les dues poblacions. Qui pot oblidar el famós fet ocorregut el 1953, a la Trovatta de 1953, entre Mutxamel i Vicenza? Mentre els de Mutxamel van exportar la tradició dels “Mori e Christiannni”, els de Vicenza, al seu temps, convertiren la Trovatta, en Trovatta i Fuga, quan intentaren exportar la Fetta della Revannatta. En no trobar verges voluntàries a Mutxamel, hagueren de fer una incursió nocturna a

Agost. Així consta al cartell d’entrada de Vicenza: “Villa agermanatta co Mutxamelli, ma enemistata con Agosti” Reserva Natural de Scarolla Es troba a 17 kms direcció Milà, al fons de la vall Alla Dretta. Allà trobarem els vicenzians i vicenzines més entranyables, realitzant tasques tradicionals, com són la castració del bou, que en dialecte local es diu Prosciutto degli Cogloni (2 de març), també, com no, la

collita de la cirera (1 de març), tot i que des del 1756, per Decret Papal, ja no queden cirerers: ara planten pistatxos silvestres, dels quals trauen licor de cirera, crema hidratant before-and-after-sun de cirera, i un plat típic d’ingredients desconeguts anomenat Rudolfo Cirera. És admirable la fidelitat i l’apegament a les tradicions que té la gent de la reserva. Però recordeu, no us apropeu massa a ells: no són perillosos, però fan olor a tigre de Malàisia (concretament de Kuala Lumpur). Però no només és una reserva rica en espècimens animals. La natura allí, d’exuberància primigènia i alhora uberosa, ens depara moltes sorpreses. No us les desvetlarem totes, però algunes sí. No podem perdre’ns la visita al bosc centenari de Quercus Vicenziniensis, una espècie d’alzina que ha vingut alimentant des de temps immemorial a moltes generacions de vicenzians i vicenzianes i vicenzianets i vicenzianetes (i a Vincenzo també!), amb la seua exquisida Pizza Margarita. La tècnica de l’empelt aplicada a aquesta espècie ha donat fruits tan saborosos com pot ser la Pizza Quatre Estacions o la Na Politana, també anomenada Marinera. Tampoc no us podeu perdre de cap manera la visita al Fiume Pomodoro, que no té res d’especial, només que és de tomaca, ben espesseta en temps de sequera. Si teniu sort, podreu veure anxoves en samorra botant alegrement en la seua annual aventura de remuntament del riu per desovar al

Patrimoni No heu de deixar de visitar el Palau Chiericatu, molt antic i gran, i que al llarg de la història ha estat cremat trenta-quatre vegades, i ha estat utilitzat com a graner, estable, polvorí, burdell, polígon industrial, museu de cera, i, últimament, seu del “1r Cogrés Internacional de Miniatures de Grans Obres de l’Arquitectura”. Just al costat del Palau, hi ha el Museu del Tacó i el Taló, obert cada dos dijous de 10 a 14h. Just al costat d’aquest museu, hi ha el Museu d’Història de Vicenza, on podem trobar d’entre altres coses interessants els cossos dissecats dels alcaldes de la vila dels últims cent cinquanta anys. No s’hi pot fumar. Obert el 5 de març, dia internacional dels museus de Vicenza. Vicenza la notte (la nuit) Ací també tenen cassalla!!! Recomanacions Si voleu encara més informació, passeu pel consolat de Vicenza a València, al c/ Guillem de Castro 34, 8. Porteu-vos tuperware, paper de wàter, llandes de tonyina. El millor mes per visitar aquesta entranyable vila és setembre.

El cèlebre alcalde passeja el seu cèlebre gos Xispittini (Guspireta en italià)

v eu de la pàgina 12 i mitja: veu Kine polis: es v eié T amar a i Mista besant-se oduir en ter rib les escenes d ’angúnia entr e els Kinepolis: veié Tamar amara besant-se.. Es pr produir oduiren terrib ribles d’angúnia entre pr esents ecció dels cinemes no ha v olgut donar entr ades g presents esents.. La dir direcció volgut entrades grratuïtes per a Moixama!! JUSTíCIA!!

El v eí del primer ha tr oba athy”. veí troba obatt el seu primer amor “Es diu K Ka

dienda de la pàgina 13 i mitja

El benèfic clima mediterrani i els magnífics ponts medievals de Vicenza us ofereixen una ineludible oportunitat de fer un romàntic bibac familiar, com ja els antics romans feien. Què menjar-hi? El McDonalds de Vicenza (té aire condicionat i jardí d’infantesa) es troba a la Piazza Maggiore. Porteu Tuperware, perquè el

menú familiar és abundant. Els millors restaurants solen tindre el contenidor a la part de darrere. Heu de passar-hi entre les 21 hores i les 22’30, mai més tard, perquè si no us trobareu amb la desagradable sorpresa, que el camió del fem ja ha passat. I és que els serveis públics de Vicenza, funcionen la mar de bé. Ai, Europa, Europa!

Com es veu en aquest daguerrotip de principis del segle XIX, durant la dominació turca, per imposició del soldà otomà, hagué d’escriure’s Vicenza amb “n” i “ayuntamentto” amb “tt”

Com arribar-hi? La manera més ràpida és en avió des de Mutxamel; hi ha dos vols diaris Mutxamel-Vicenza via Koala Lumpur. Per carretera, no heu d’agafar la N340, sobretot si és diumenge de vesprada. Millor aneu a l’eixida de Massalfassar, precisament on es troba el bar Los Sabañones, i allí pregunteu-li a la Paqui, que està en cuina, la qual amb un somriure i una amabilitat típiques de Vicenza (hi va anar de lluna de mel, com segur vos contarà) us indicarà la direcció correcta. Aprofiteu per anar-hi el dijous, que tenen de menú uns Callos a la Madrileña, que ni a Carabantxell. On dormir-hi? Per adormir-te, primer has de passar per la fase alfa per arribar a la REM. El doctor Easton de la facultat de Cambridge (Adelaida) ha demostrat recentment en un estudi antic que aquelles persones que es boten la fase alfa poden arribar a reduir la duració de la seua vida en un 15%.

1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567890123

cuina

La perfecta no paëlla

Ens ha passat alguna vegada de tindre convidats i el recurs més fàcil ha sigut oferir-los paella. Perquè tots i totes sabem com fer-la correctament per tal d’enlluernar els nostres hostes i provocar l’admiració i el somriure dels nostres fills. Però sabem com no fer-la correctament? Realment és possible fer una paella sense dir que és la millor del món? És més: podem arribar a dir que la que fem no és l’autèntica? Açò, amics i amigues, és possible, i Moixama vos ho demostrarà amb tots els matissos i les bones maneres de la cuina actual. Esteu en mans del professor Weston, corresponsal de Moixama i del Wisconsin Taims en Californi (Mallorca), autor dels llibres Introducció a la cuina prematrimonial, Cuina prematrimonial 1 i 2 i Cuina prematrimonial avançada, editats amb moltes fotos per l’editorial Bollint.

Ferreteria-estanc Peris patrocina aquest espai.

Paella no autèntica certificada. 50-60 persones. preparació molt fàcil (nivell anàrquic)

PREPARACIÓ: Organitza un event lúdico-reivindicatiu amb gran nombre de jubilats. Passa primer per carrefur; recorda: la carn més ronyosa es troba a Superpus. Agafes l’oli d’oliva i t’embadurnes, és molt bon bronzejador. Frig amb mantega uns daus de beicon i afegeix un poc de nata. Fica un plat d’olives per a picar mentres cuines. Un xicotet foguer elèctric és el més adequat per a una paella de cinquanta. Agafa dos pollastres i aboca’lshi. És important deixar potes i cap (el menjar també entra per la vista!). Afegir al sofregit, per este ordre: xoriç, clòtxines, escopinyes (que en català són berberetxos), ce-

bes sense pelar i trossets de meló d’Alger sense pepites. Recorda que les creïlles s’han de bollir abans amb un raget de vinagre. Les pipes pelades afegeixen eixe toc exòtic que farà dir “mmmmmmmhhh....” als convidats. Has d’evitar un excessiu temps de sofregit perquè si no finalment el plat podria agafar el sabor dels ingredients. Ara podríem ficar l’arròs o el brou però en lloc d’això discutirem encarnissadament sobre la conveniència d’una cosa o altra. L’arròs cantonés integral dietètic i anaeròbic de l’Albufera. Discutirem també sobre què és més beneficiós, l’aigua dura o la blaneta; és quan ficarem el calgonit a les garrafes d’aigua. En este punt prendrem la decisió de començar a beure calimotxo (amb un bon rioja): convé que estigues completament borratxo/a abans que el plat estiga enllestit. Aleshores s’inicia el típic discurs “abans que els catalans mos furten la paella, l’astrossem”. Convida la teua cunyat/ada a tastar el brou o que en el seu defecte hi tire una escopinyà (ara sí). Últim consell: quan més tardes més bona estarà la paella. Ja ho diuen els castellans: “comida a las cinco, manjar de dioses”.

dir de la pàgina 14 i mitja: CXenoa es conf essa “SÓC B ULÍMICA, SEMPRE EM VEIG GROSSA confessa BULÍMICA, GROSSA””

l’esdeveniment mediàtic

El Gran Ascensor

tocar el cul quan estava a punt d'arribar al meu pis. Em va vindre a la memòria temps de juventut, per què és que, sap?, el meu Manolo fa deu anys que va faltar (...)"

Després d'un càsting de trenta mil persones, finalment se n'elegiren sis que reunien les qualitats pertinents per la gran aventura que Moixama els proposava. Una altra volta hem donat en el clau! Un concepte totalment nou dins el món de les revistes del cor. Havia nascut als laboratoris creatius de la nostra redacció, la fòrmula era clara i directa: sis concursants s'anaven a tancar dins d'un ascensor per conviure-hi durant 24 hores. Només un d'ells n’eixiria victoriós.

Setzena hora al pis tercer. Després del concurs de Hoola-hop per tal d'aconseguir berenar (entrepà de Nosilla), Mire perd i és expulsada. Pere no aguanta la seua absència i confessa que s'havien enrotllat d'incògnit. Abandona quinze minuts després l'ascensor confessant en directe el seu amor per Mire. No sap que la seua núvia està seguint el concurs des de l'estudi central situat al garatge. Hi ha hòsties.

123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456

La cosina disfressada de l’oca. Tots deien “està l’oca?”. L’acompanyant responia al nom de Pep. No desentonaren.

Ací tenim uns extractes del llibre publicat per l'editorial Bollit 24h a l'infern sense desodorant i sense grans temes climàtics (2a edició), que relata les vint-i-quatre hores potser més intenses de la humanitat. Personatges que hem fet mediàtics, i que ja són part de la cultura de masses, relaten en primera persona les seues vivències. Tercera hora al pis cinqué. Pili relata les primeres desavinences entre els sis concursants: "Al principi hi havia super-bon-rotllo, sobretot amb Xisco i amb Mire, persones que admire moltíssim. Però va arribar la primera crisi: a la tercera hora jo em vaig adonar que Paco s'havia apalancat al sofà, i clar: li ho vaig dir. I ell deia que no, i jo que sí,(...) I jo que sí. I al final discutírem. A més, m'havia comentat quatre vegades que feia bon dia... Ja no podia més. Gràcies a la seua aliança amb Pere i Puri, però, varen recaure totes les culpes sobre Xisco, que no havia dit res."

Vint-i-tresena hora. Segon Pis. Puri està totalment deixada de banda pel tàndem Paco-Pili. Ha passat tota sola les vomiteres del puja-baixa de l’ascensor degudes a les brometes dels xiquets del cinqué C. Estableix una afectuosa relació amb el convidat sorpresa: el conserge s’ha presentat per canviar la bombeta de l’ascensor...

sants: "Jo venia de la compra, portava un quart de magre i tres quilos de seitons (estaven d'oferta), i és que al meu nét li agraden molt en vinagre (...). No m'agradaren les condicions d'higiene: estava ple de fum. I jo, sap?, sóc asmàtica (...) li ho vaig dir a Puri, però no em va fer cas. Em va paréixer una xica un poc fresca, no crec que li convinga a cap dels xics. Aixó sí, per a frescos el que em va

Convivència, goig, desencís, reconciliació, llàgrimes, riures, sardanes, rosaris, aurores, useres, penedés, poesia contemporània. AMOR, furor, úter, pampallugues, panderoles, sobrassada. En fi,el gran ascensor va ser la vida concentrada en 2m3, 400 kilos de prohibició infantil i un adulteri...

Setena hora al pis quart. Ja s'ha expulsat el primer concursant, Xisco, Puri i Pili s'han fet molt amigues i Mire ha confessat al confessori que no les aguanta i està enamorada de Pere que té núvia fora de l'ascensor. Ella no sap que la núvia de Pere està seguint el concurs en directe, des de la planta baixa. La polèmica està servida... Desena hora al primer pis. La senyora Josepa del primer B, és la convidada de l'ascensor. Estableix contacte amb els concur-

notícia de la pàgina 15 i mitja: SEXPINETE VIU FELIÇMENT A XIPION A!!!! V en calamar s a l’eng ròs i af irma: “he tr oba XIPIONA!!!! Ven calamars l’engròs afirma: troba obatt l’amor”.

DERMOESTÈTICA SUBSAHARIANA A la tribu Buju el xiquet Mbantobm ha ficat de moda el maquillatge facial a l’estil Kandinsky. M.F.

QUINA FARTONA! Estrella Polo Beneyto s’acabà els 300 kg de fartons preparats per la 1ª Comunió de Víctor Bellver Sanchis, celebrada a Montesa el 15 de juny. Hagueren de conformar-se amb peladilles alcoianes. “Has vist lo que ha fet la fartona de la teua filla?”, declarà la seua tia amb un mig somriure a la boca. P.U.F.

BENITATXELL A LA TERCERA FASE Els veïns de Benitatxell conviuen harmònicament des de la nit de Sant Joan amb una divertida família venusiana que ha instal.lat la seua rouloutte (pronunciada com igloutte) a les nostres terres. L’alcalde Nico Tatxell (del P.P.S.U.) afirma que “són menys escandalosos que els alemanys”. “Kliju vot unik lerta”, ens comenten somrients els venusians. F.P. II

METAFISICANINA El gos Flufli ha revisitat els esperits dels seus ancestres en una amena sessió d’ouija. Ha confirmat definitivament que és un creuament d’Agfanés i Fuji Gold’. “Guau!!”, ha declarat el seu amo en saber-ho. P.I.

JOVENTUT, DIVÍ TRESOR! Sor Dera, del Convent de les Carmelites del Sant Prepuzzi, ha fet els 24 anys el proppassat divendres 3. Bravo, Sor Dera! Per molts anys!

murm uri de la pàgina 16 i mitja: urmuri Tempor ada ESTIU amb ràf egues de v ent g ela t: tornen els tangues a pelf ats emporada ràfe vent gela elat: apelf pelfa ts.. Els estampa ts T ig den la seua vigència univ er sal, però a tenció!: l’estampa e estampats Tig igrrre no per perden univer ersal, atenció!: l’estampatt Lig Ligrre v ve pe gant des de les pla tg es de Calif orni (Mallor ca, Deustc hland). peg platg tges Californi (Mallorca, Deustchland).

PAELLA D’OR Felicitats, Joan! Finalment has aconseguit fer una paella sense que se t’esclate l’arròs i amb menys d’un dit de socarrat. A la foto el veiem envoltat amigablement de tres senyors de la màfia polonesa, que malgrat tot vénen a saldar comptes per les anteriors 178 paelles. M.Pep.3.I

RÈWCORD GUINESS Com tots els anys per aquestes dates, al poble de Johnson (el Benicalap d’Ohio) celebren el Campionat de Catalans dins del Capeaut (no pronunciar com igloutte!!!). L’edició d’enguany ha superat totes les anteriors i s’ha aconseguit un rèwcord Guiness: 63 catalans amb folre i manilla! J.P.G.

MÓN SINGULAR

XE, QUINA PUDOR! Es queden tancats trenta dies seguits amb les seues nits, i es pensaven que no hi havia vàter! Acabaren surant entre els seus propis excrements i orins. L’excés de gas metà obligà a tots els veïns de Massabassa (el Vallès) a deixar de fumar durant 24 hores, per decret de Nova Planta de l’OMS. U.P.A.

FRA GA CONFESSA!!: “f inalment m’han oper at de ffimosi. imosi. Em ffeia eia mal des FRAG “finalment opera dels setz e any s” zum-zum de la pàgina 17 i mitja setze anys”

Moixama’s stylee o’ life

Modes de conducta I* La vida actual, moltes vegades ens porta a ser partíceps de molts rituals socials. I el nostre deure, com a persones inserides en la societat, és el de correspondre i respectar els usos i costums de la gent que és la nostra amfitriona. D’esta manera la nostra ascensió social, i la consideració que els altres puguen arribar a tindre de nosaltres pot incrementar-se fins a cotes d’autèntic i vertader èxit. Recepcions d’ambaixadors, presentacions de falleres majors, còctels al típic veler del típic armador grec, congressos FerreroRoxé, comunions d’infantes, o sopars de gala a l’escola del poble del teu cosí, solen ser compromisos indefugibles però per als quals de vegades no ens trobem preparats del tot, per manca d’una perspectiva experta, o senzillament per les presses d’última hora. És per això que Moixama, atenta a les necessitats dels lectors/es, vosaltres, comença una sèrie d’anàlisis sistemàtiques que abraçaran diverses situacions quotidianes en què qualsevol de nosaltres pot arribar a trobar-se. Vos donarem les claus del funcionament de tots els rituals, vos explicarem el paper que heu de fer per tal de no alçar sospites que vos assenyalen com a intrusos, i de meravellar els vostres amfitrions amb un comportament exemplar. Convidarem en cada número a un expert en el tema, i en este cas tenim el nostre vell amic de la Pompeu Fabra, en Manel Rosend. Segur que després de seguir les instruccions de Moixama aconseguireu l’èxit social que tant anheleu!!

Ja des de menuts és convenient que els nostres majors ens eduquen en valors universals, com la competitivitat, per tal d’afrontar correctament el món real. És el que hi ha!

Analisi ritual i espectacular de la lectura d’un projecte final de carrera (cas 22/n.b. 316 BOT-ij) per Manel Rosend, professor titular de la Pompeu Fabra. El cas que avui ens preocupa està basat en un cas real de lectura d’un projecte de final de carrera, dels estudis d’arquitectura superior tècnica. Les cintes magnetofòniques ens les ha fetes arribar l’il·lustre Professor Weston de la universitat de Wisconsin (Minessota), que aprofitem per saludar, perquè se-

gurament ara estarà llegint estes línies. Els fets ocorregueren el maig del 94 a la veïna Universitat Autònoma i Politècnica de Balones, i els citarem com a cas 22/n.b. 316 BOT-ij, respectant la nomenclatura del nostre il·lustre col·lega, l’il·lustre Professor Weston de la il·lustre Universitat de Wisconsin (Minessota)(Hola Ricky!). Abans que res, no convindria situar històricament l’acte social que descriuré, per tal de fer esclaridors d’una manera polièdrica algunes idees i conceptes que aniran apareixent. Les universitats naixen a l’Europa medi-

eval com a conseqüència d’un dels reiterats intents de recuperar i mantindre el màxim possible dels coneixements clàssics. Ens trobem en un moment en què la informació estava en llibres o manuscrits, la còpia dels quals era molt laboriosa, i a més el paper o els pergamins eren un material car. És un estadi de l’evolució humana en el qual l’oralitat té una gran importància, i les grans tecnologies de difusió de la informació encara no havien arribat. Associades a l’oralitat estaven la memòria i la retòrica, l’art de dir les coses de manera ordenada i captivadora. Donat que este art ja venia ensenyant-se i practicantse des d’antic, havia arribat a un alt grau de maduresa, amb la consegüent degenaració, motiu pel qual un bon rètòr podia arribar a ser aquell/a que engalanant el discurs aconseguira entabanar els oients. Dit d’una altra manera: parlar molt, no dir res i damunt convéncer. Però no ens desviem del tema. Els exàmens en aquelles universitats medievals, eren, doncs, orals. En ells, professor i alumne dialogaven i aclarien el grau de coneixements de l’examinat. Amb la industrialització, el paper arriba a tot arreu, i els exàmens passen a ser escrits. Però com a remanent d’aquell passat queda fossilitzat eixe ritual, per a un moment tan important com és l’últim treball: el projecte de final de carrera, la tesina, o com vulgueu dir-li. Als rituals d’iniciació (el cas que ens ocupa), és persegueix que l’iniciat arribe a la consecució d’un estat o uns coneixements nous, per mitjà d’un joc establert (Acceptem així els postulats que J. von Kung Funladen tan bé sintetitzà a “Keine

rum-r um de la pàgina 18 i mitja: um-rum

AnaBelen contenta a sa casa “L ’esquer “L’esquer ’esquerrra necessita un bon liftin”

Rauchen, Bitte”, Berlin 1924), en el qual els participants tenen els rols i les regles assumides. El cas de l’alumne és paradigmàtic, perquè sense ser conscient de la totalitat de les regles del joc, les coneix. I és que per a arribar a fer la tesina has d’haver estat uns quants anys a la facultat, i totes eixes regles implícites ja han calat per degoteig constant i inconscient en l’alumne/a. El cas que ara ens ocupa, el 22/n.b. 316 BOT-ij, podrem estructurar-lo de la següent manera: a. Passos previs. No són de vital importància, però crearan un estat determinat en l’estudiant i el prepara per al que ve: l’alumne/a arriba al lloc on creia que era, però és un altre. L’alumne/a s’assabenta que és el primer/a dels/les que ha d’exposar. L’alumne/a ha de buscar el projector, o qualsevol altre aparell, i ningú no sap on està. b. Inici. Arriben els professors i cadascú pren lloc. L’estructura espacial clàssica és la semicircular del teatre grecollatí, en la qual l’alumne és alhora emissor d’informació i vèrtex d’atenció de professors i coneguts que han anat a escoltar-lo, i que anomenarem genèricament “públic”. Avui en dia amb el desenvolupament de la societat visual, s’ha estés molt el recurs de les projeccions visuals, casos en els quals la funció vèrtex-emissor és compartida.

Éste serà el moment, ni abans ni després, en el qual els professors avisen l’alumne que disposa de 20 minuts per defensar el seu projecte. Serà aleshores quan realment podrem dir que la màgia del ritual ha començat... c. L’alumne exposa d. Els professors passen a fer un comentari sobre el que l’alumne ha pogut contar. Es farà una roda ordenada, que iniciarà i tancarà el professor-presentador. Tot el que no haja sigut capaç d’explicar en els 20 minuts, o no ho haja argumentat correctament (encara que estiga en alguna de les 6 còpies que ha anat repartint pels departaments dels professors implicats, encara que eixes 6 còpies hagen estat 6 dies i 6 nits als respectius departaments dels respectius professors), tot el que falte o estiga mal en el discurs de l’alumne, repetisc, podrà ser objecte de l’anàlisi per part els professors. Atenció, per favor, perquè ens trobem al moment climàtic del procés; és per això que li hem de dedicar una sèrie de subapartats. i. Introducció. Si és el professor-presentador qui inicia el ritual, farà un comentari general sobre el rendiment acadèmic de l’alumne. Serà gratificat el treball excessiu, l’academicisme, així com serà censurada la llibertat entesa com a llibertinatge. Després es passarà a presentar el següent comentarista. El professor a qui siga

Elracionalisme, i alhora l’empirisme més ortodox, ens ensenyen que les regles socials responen a lleis universals (quasi còsmiques segons opinions), i que tot aquell que gose apartar-se’n caurà irremeiablement en una espiral de drogues, sexe i rockanroll (o cant d’estil, segons opinions)

donada la paraula començarà de dues maneres, acceptant o criticant els comentaris anteriors, però sempre, repetisc, sempre es farà una ampliació del comentari anterior. En són exemples paradigmàtics els citats per Sergei Pemintovitx (Towerfields, pp206), les cintes 22/n.v. 792GAR-ci i 23/n.b. 215CAG-ar. Una altra manera clàssica és la de començar amb una cita. Al cas estudiat, la cinta 22/n.b. 316 BOT-ij, en trobem una mostra: ”Com deia Engels al seu llibre dels obrers anglesos... Bé, no sé si coneixereu Engels (adreçant-se a alumne i públic)... Sou massa joves (...)”. Esta reveladora mostra a més ens deixa entreveure la jerarquització que hi està entreteixida, i que engloba la totalitat dels assistents, professors, alumne i públic, éste últim format majorment per més alumnes que segurament també estan a punt de llicenciar-se. Una clara mostra que el ritual serveix per a la cohesió del grup, per a l’establiment de les lleis internes. Un magnífic cas de feed-back. Per corroborar esta idea citaré un últim cas d’introducció: “Bé, jo no sé molt d’arquitectura...”, o bé “Per començar, he de dir que estic bocabadat...”. ii. Exposició. El professor passarà a desgranar algun aspecte del treball. No és el moment ara de recalcar aspectes positius. Una bona analisi crítica ha d’extirpar tots els tumors malèfics. Que el professor parle d’alguna cosa que no tinga res a vore amb el seu departament (el que en un principi se suposaria que seria la seua funció dins el tribunal), no és rellevant. Anem descobrint a poc a poc les complexitats d’este estrany ritual... Una figura destacable, dins el tribunal, és la del padrí, el responsable que l’alumne presente. Per tal de no hi haja desequilibri de forces dins el tribunal, el padrí destacarà aspectes positius, i realment serà el qui decidirà si aprova o

zum-zumeig de la pàgina 19 i mitja: Busta torna a les ar e “Ho arrrels “Ha deixa deixatt de par parlar” afligida mare llibre lar” escriu la seua af ligida mar e en el seu últim llibr lica er sita copublica licatt per l’editorial Bullint i la Univ Univer ersita sitatt de Wisconsin (Mineasotta). sento molt”, copub

no (al cas 22/n.b. 316 BOT-ij alegrement sí). Això, però, no resta contundència a les altres intervencions, ans al contrari, ja que les intervencions de després del padrí solen ser les més virulentes. iii. Apoteosi. L’apoteosi, curiosament, no sempre va al final, i es pot inserir en qualsevol moment del discurs. De la cinta 22/n.b. 316 BOT-ij, extraiem el següent exemple inserit enmig del discurs: “Eixes habitacions...eixes habitacions són horribles!!”. De fet, Johan Jonson’s a “Another Theory” (Benicalap 1978) argumenta que hi ha algunes introduccions que ja es poden classificar com a apoteosi.

altres arquetips de la cultura occidental, com els de poli bo-poli roín, o pallasso llest-pallasso babau, crec que podria donar per a un estudi o dos més. -Dipositari del vertader saber. De les més importants. Cada professor representa una àrea del saber (departaments), i com a tal la defensarà com a superior de la dels seus col·legues; és per això que el tribunal també és el ring on s’assagen el que seran les batalles decisives per a les cosmologies (heroiques?, mitològiques?) de les facultats. Lògicament, totalment fora de la comprensió de l’alumne. -Font inesgotable de saber. Pareguda a l’anterior. -Etc.

Després de vore l’estructura formal, passem a vore el contingut que ompli de sentit el conjunt, és a dir, la repartició de rols. Només n’enumerarem uns quants, remetent el lector/a curiós/a al magnífic estudi “Common Pathologies in University Teachers”(ibid.) del nostre il·lustre col·lega, l’il·lustre professor Weston de la Universitat de Wisconsin (Minessota). És en este llibre on millor vorem tractat el tema. Jo només m’he dedicat a seleccionar-ne els exemples més vistosos i a engalarnar-los, amb este estil florit que em caracteritza: El professor com a : -Membre d’una de les castes més privilegiades d’entre la pròpia casta dels funcionaris. -Figura paterna. Ací trobem un curiós desdoblament entre pare bo(padrí)pare roín. La curiosa coincidència entre

L’alumne com a: principiant, rebel (l’edat és una malaltia que es cura amb els anys), ignorant del gran llegat de sabers del que la generació dels professors és dipositària, possible esperança de futur, possible amenaça al futur, intrús, etc.. El públic com a : simple públic. A tall de conclusió, destacar allò evident. Ens trobem davant el clàssic ritual d’iniciació-purificació, el clàssic calvari cristià, del qual l’iniciat ix totalment (o quasi) purificat i (més o menys) paga per les seues anteriors faltes. És una dada que només fa que confirmar-mos l’origen medieval del rite, impregnat d’eixe misticisme exacerbat, que el relacionaria amb celebracions com les de la Inquisició, o els balls bla bla bla bla bla...

A diari es produeixen escenes d’incomprensió.

Lectures infantils

Els papes també pixen O’Shea, Covadonga Ed. Bullets & Pace 630 pàg. (inclouen un llibre de psalms a l’interior i un CD de la Ciutat del Vaticà titolat “El Papa virtual t’ensenya el Vaticà i tots els seus raconets”)

Covadonga novament ens regala amb la seua magnífica destresa exultant periodística un incisiu interrogatori al Papa viatger. O’Shea no tremola davant del Papa a l’hora de preguntar-li tot allò que tots voldríem saber i mai no ens hem atrevit a preguntar-li. Quin és el secret del seu cutis? Amb quin detergent renta el papa la roba? Amb què fan la fumata blanca? Parla llatí en la intimitat? Com fa la marxa enrere (rewind) el Papa? Té el Papa mòbil? O’Xi ens mostrarà les respostes del Papa a aquests interrogants i a 143 més, amb tot detall i sense caure en sensibleries, nacionalismes o religiositats exacerbades.

br ama de la pàgina 20 i mitja: brama ter rib le rrumor! umor! ESCÀNDOL EN SALESIANES!! terrib rible

Breus Festa Moixama El 13 de Novembre del 2002, va tindre lloc a l’Ateneu Cultural el Panical (Alcoit), la 37a edició dels “Premis Internacionals a l’Excel·lència, la Virtut i la Decència Moixama”. En un clima selecte, distés, i en definitiva de concòrdia, anaren desfilant els premiats sota la mirada sorpresa d’un públic divers i amb una petita representació de les classes més desfavorides; hem de pensar també en eixa gentola, són tan agraïts! Els beneficis del buffet que s’oferí abans de la festa (els habituals caviar, salmó, ostres, cava, marron glasé, profiterols, etc.), es destinaren a comprar arròs i pasta del Dia per a un menjador popular del lumpen de la ciutat. Som així. A.V.L.

Aquesta pelaïlla va aparéixer a mitja festa, es ficà a menjar canapeus de butifarra d’Ontinyent i no en deixà cap. Ningú no la coneixia. La llegenda negra conta que té un Palau vora el riu Túria. Aneu aspai! C.D.S.

La nit acabà amb un èxtasi de dansa i cassalla en què frenèticament es ballà durant tres quarts d’hora la bella dansa dels Urals septentrionals Kalinka. “Patètic”, declarà l’únic membre de Moixama que no pot beure per prescripció mèdica. Tomàs Omeia i Vanyó, a la foto, primer reia i bevia; a la fi s’alçà i es féu l’amo de la pista amb els seus subtils moviments de pelvis. P.H.N. El grec Giorgos Batis va amenitzar la vetllada amb el seu baglamàs elèctric. L’acompanyà, al PT1, Jordi Ponsoda Papadopulos, artista local de mare grega. Després de tres hores de música commovedora de goig, però també de dolor, ens dedicà uns minuts molt amablement. Què penses dels últims corrents dodecafònics? ”Només conec el que he escoltat per Radio Olé”. Per a quan la teua nova gira? “Tinc mig aparaulada una gira per les comarques centrals. Només l’alcalde de Benilloba m’ha donat problemes, però eixa història ve de llarg...”. I.E.C.

Pomada canta i balla, patrocinadament per Gin Xoriguer.

El xiquet Víctor Bellver Sanchis, natural de Montesa, hi va combregar el passat dia 15 de juny a la bonica església tardobarroca de la vila, acompanyat dels seus amiguets i amiguetes. El convit se celebrà a Ca la Puça, on es gaudí dels clàssics rojos i la sopa dels “menudillos”. Amenitzaren la vetllada el grup folclíric OVD Twins & La Banda Municipal “La primitiva de dub”. E.G..B.

El dia 1 d'Agost se celebrarà, o s'haurà celebrat a Sabadell el primer aniversari d’una de les nostres revistes germanes, "El cor de la carxofa". La festa comptarà amb les actuacions estel·lars del cantaor Miquel Gil, i el grup d'avantguarda post-lle-llé Quimicefa. De terres valencianes també pujaran el duet musical de tall romàntic-folklòric OVD Twins, que s'estrenaran per terres catalanes. Molta sort! Que us ho passeu molt bé! Que visca la música! A.B.C.

veu de la pàgina 21 i mitja: Les dones de rre egidor s del PP de l’Ajuntament entr en il·le galment bosses de cacauets al P alau de la gidors entren il·leg Palau er ent del bar del P alau demana justícia. Elles es def ensen “Les de PSOE entr aven pipes!” ger erent Palau defensen entra música!! El g

Final del III Campionat Internacional de Xamel.lo del districte de la Saidia. S’enfronten l’equip de Paquero i l’Agretet i l’equip de le Club Pigall (Saöret i Genovés bis).

LA PARTIDA CAP.143 No vaig de mà però domine a tresos. Espere que Saöret puga recuperar la confiança en mi. No sé si m’haurà perdonat allò...(?) El Paquero trau a tresos. Aquesta partida és decisiva per a l’Agretet. Van 4-3 guanyant els del Pigall. Els dobles dominen. Perilla l’honor. Podria anar a ell, però no sé si el puc perdonar...(?)

¿Què ha passat? Les partides de xamel.lo són moltes vegades molt més del que pareixen... Quin terrible secret amaga l’equip de le club pigall?... Potser és allò de quan Genovés bis atropellà Fifí?(cap.123)

L‘obertura pegolina és una tècnica del mestre Valerià. Ja la tenim!

Paquero ! M’has sorprés amb la tècnica de l’obertura pegolina!

Paquero i l’Agretet han empatat amb els de Pigall. Quina emoció, es podria tallar amb ganivet! Queda l’última...

Sí! Sóc així!

micaguen! putes fitxes

zum-zumeig de la pàgina 22 i mitja: PEDRO R UIZ VULNERA EL S DRETS HUMANS!! L ’On u pr en car tes en l’assumpte RUIZ ELS L’On ’Onu pren cartes l’assumpte.. Cof uen passant coses així en ple se gle XXI” Cofffee Annant “És indignant que contin continuen seg

Repegolins! Crec que volen aplicar una secreta tàctica, només practicada a l’extrem meridional de la vall d’Ebo, pels mallorquins de la veïna vall de Gallinera. Per cert, hauré de perdonar a Genovés Bis.

El mestre Valerià sempre ens ensenya amb la seua tranquil·litat (entre valeriana i valeriana), que el joc és sempre més del que pareix. Ara aplicaré la tècnica secreta del gir copernicà. Podran amb ella?

Va tira, colló!!

L’Agretet aplica el gir copernicà; sabrà l’equip del club Pigall contrarrestar-ho?

Hi ha una compenetració especial entre els de Pigall. Com tire a zeros, hem perdut.

PIGALL!

DGRG!!!!

Tornem a ser un equip invencible!!

El zero doble ... domine.

Fent senyals de morse amb els peus, Geno demana perdó!

Peu de fotja! No sé si mai t’ho podré perdonar.

passe!

Ho sabia! Estan vençuts i derrotats!

Tot no està jugat, però, han de continuar i es trobaran les cares als Mundials del Japó. Però, qui és eixe misteriós individu que llig i els observa tota l’estona??

Bronca per tres mesos!

Continuarà... rum-r um de la pàgina 23 i mitja: um-rum Man u Chau de visita en P aris “mai no he tr oba guette* decent a Bar celona” Manu Paris troba obatt una ba baguette* Barcelona” (*pr on uncia oulotte pe poa t, sang loutte ecor dem els sans-couloutte fr ancesos (*pron onuncia unciatt com rroulotte oulotte,, xa xape pepoa poat, sangloutte loutte,, o culoutte**), (**R (**Recor ecordem francesos ancesos,, els “sense -calcetes”)

a ca’ls famosos

23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 23456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456

L’heroi del Camp Nou

Dins la nostra línia de mostrar les cases dels famosos i rics a les classes menys afavorides (oh tu lector/a!), intentàrem que Kluivert ens ensenyara sa casa, però a les dependències del Camp Nou trobàrem una denúncia que ens cridà molt l’atenció: el 16 de març de 2002, A.G.S. varó de vint-i-cinc anys, d’1’81m, de 72 kg., i un 8 a l’escala Weston*, s’emmanillà a la porteria del Camp Nou, el dia del derby Real Madrit-FC Barcelona, dia també de la multitudinària manifestació antiglobalització a la Ciutat Comtal. Amb un share d’un 37.6% (ni OT!), ens enlluernà amb la seua gràcia hipertèrrita i s’endugué per sempre més un trosset del nostre cor. Ja podem dir que ell és eixe gran personatge que ocupa un lloc destacat al nostre imaginari col·lectiu. Com a membre de la nostra Jet Set que és, la seua casa és d’interés per a tots nosaltres. Parapetats amb una càmera i un magnetòfol ens palplantàrem a la porta de la seua nova casa, al bonic barri popular de Poble Sec, a les faldes de la muntanya màgica de Montjuïc. Després ens féu passar. La pregunta que surava en l’ambient era: ¿es decantarà per una decoració radical-

mo ixam a

Leroy és un gran aficionat als xats. Allí debat idees de lluita i progrés per a la humanitat i per al seu barri.

vascongada amb mobiliari funcional de tocs kitsch dels seixanta (de procedència indiferent), o bé per una austera decoració marxista-nihilista-escandinava del dissenyador Igor kea? La pregunta directa, però, va ser: ¿Tens aigua freda? Aprofitem per vore la cuina, i sobretot la nevera. Com es diu per aquestes contrades: “Cadascú és part de la seva nevera”, així coneguérem al nostre A.G.S. que d’ara endavant anomenarem Leroy (de New field).

La decoració de la casa és un gran hobby de Leroy. Es declara un apassionat de la teoria de la Gestalt. Així combina colors i formes.

AQUELL 16 DE MARÇ A BARCELONA.... ....serà sempre recordat pel nostre Leroy (i també pel responsable de seguretat del Camp Nou) com un dia crucial de la seua vida. rum-r um de la pàgina 24 i mitja: um-rum “Enguany sóc ambaixador gradaria ser ca pità”. Dec larà E. Za plana ambaixador,, però algun dia m’a m’ag capità”. Declarà Zaplana en ser nomena e. nomenatt ministr ministre

Leroy, quina és la teua estança preferida de la casa, i per què? -Quan arribe a casa, només pense en arribar a la sala de bany. Allí el meu cos troba la pau i la meua ment vola tranquil·la. Ara bé, per llegir preferisc la cantonera de l’estudi, ja que a la tassa del W.C. se m’adormen les cames. Així i tot, el bany amb la seua sonoritat i ventilació exclusives continuen fent d’ell el somni dels veïns... (Riu) a vegades em fa sentir un poc burgés. Ho confesse... he comprat fundes per als rotllos de paper de vàter. Encara no hem trobat eixe pòster del Che. La ideologia també la manifestes a ta casa? -Sí, obviament jo sempre sóc el mateix, però és cert, a casa m’agrada un espai més intimista, i per tant més reflexiu. Preferisc una decoració menys combativa, i més carregada de filoso-

fia. He combinat una iconografia de personatges que m’han marcat tant pel seu caràcter ideològic com per la lluita social. Ens mostra els seus pòsters de novecento, Marx (i els germans), Espàrtacus, Joan Fuster, (el seu gos Flufi?), i també, com no, la bandera palestina. També ens trobem algun pòster de presos i la pregunta és inevitable. Quin record tens d’aquell tràngol, d’aquella experiència vital que tots vàrem seguir per la televisió? -No va ser gens fàcil, m’estime més no parlar-ne. Ara ja ha passat i estic content.

Leroy gaudeix d’una magnífica casa amb vistes al mar des del terrat. Ell prefereix la pau a la guerra.

Gran ascensor 2 Ja està enllestida la segona entrega del concurs que s’ha exportat a 23 països. La guanyadora de GA1, Puri, després d’una llarga gira per Âragon (la terra mitja), torna aquesta vegada com a presentadora de GA2. Molta sort, Puri! Frisem tots per vore la represa d’aquest concurs i alhora els fabulosos tops a què ens tens acostumats!

Pili es passeja per tots els concursos colombaires amb gran classe i despertant l’admiració de tots i totes.

bum-b um de la pàgina 25 i mitja: um-bum T!! MariaT er esa Campos NO és home!! Li v am poder fur tar el DNI. CONFIRMAT!! MariaTer eresa vam furtar CONFIRMA

cinema

Allibereu a Willy (-1)

Presentació a la sala multicines Nou Centre. València, una altra vegada, estava sota les mirades de tots els centres mondials: Paris, Tokyo, Utah, i Requesens. A la sala multicines del Nou Centre (New Centre) amb un cordó policial impressionant format per gorretes exòtics i hostesses de Mercadona, s’estrenà la pel·lícula “Allibereu a Willy (-1)”. Es tracta de l’última pel·lícula d’una trilogia composada per Allibereu a Willy, Allibereu a Willy 2. A l’estrena acudiren els actors Miko Hugues, Marco Fishman, Paco Martines Sòria Junior (també anomenat Paco Martines Segovia) i el director Rob Johnson. Li fem la brometa al director que el seu nom en valencià vol dir Benicalap (Beni és “son” en àrab, i John és Calap en ber-ber o èuscar). Malauradament o no el va entendre o no li va fer massa gràcia. Teníem una entrevista a fer però ens va estar evitant la resta de la nit. Inclús en la projecció i en l’interior del bany; no volia saber res de nosaltres! El cosí de Willy va estar present als canapeus en forma de seitó en vinagre. L’oca Willy va haver d’abandonar sobtadament la festa al·legant mal de cap, però l’olor a casalla el delatava.

La cosina disfressada de l’oca. Tots deien “està l’oca?”. L’acompanyant responia al nom de Pep. No desentonaren.

El film tracta els problemes d’una oca (l’oca) assassina, que degut als seus problemes amb l’alcohol no pot tornar a la mar. La seua dependència dels humans la tortura, i es veu abocada a una espiral d’autodestrucció de la qual només un xiquet (el gran Miko Hugues) podrà salvar-la. Podrà salvar-la? El nostre director i actor preferit (l’oca Willy) ens torna a sorprendre, en una obra autobiogràfica, d’una gran densitat narrativa i intensitat dramàtica. No podem esborrar de la ment uns grans diàlegs en els quals l’oca, totalment alcoholitzada, mostra al xiquet Miko la intesitat de la vida. Qualificació: Infantil. Un 3. No durarà ni una setmana en pantalla. Corre a vore-la!

cultura

123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345

Miss Revilla ‘98

Les participants del concurs Miss Xoriços Revilla es tornaren a juntar en una vetllada lúdico-lírico-reivindicativa. Bravo!

dienda de la pàgina 26 i mitja: Gaspar per a la Gener alita alenciana. No demanen rres es ec que sóc l’home adequa t” Generalita alitatt V Valenciana. es.. “Cr “Crec adequat”

salut

Com no cremar-se

5 5 5 5 5 5 5 5 5 5 5

Tu ets impetuós per natura, penses que el món es pot canviar en qüestió de mesos. Alerta: ni el món canvia tan ràpid, ni tu ets el nou messies estil Matrix. Sense entrar en cap debat ideològic, ni qüestionar els teus posicionaments politicosocials, recorda: que tu ets una fomigueta enmig del desert. Així que pensa en la teua salut (mental i física) i tingues en compte aquests consells indispensables per a no cremar-te. Les lluites polítiques són generalment llargues o interminables, així que racionalitzar el teu esforç en la lluita esdevé una premissa indispensable per no acabar canviant al bàndol contrari, fer-te un nihilista meninfot, o un cínic impresentable.

Consell del dia: Af aitar -se amb Salut. Afaitar aitar-se Quan t’afaita Salut, recorda, fes eixa boqueta de pinyó i pensa en les mandonguilles del migdia: “aquesta vegada li ficaré pinyons”. Tingues a punt una bosseta per als eventuals trossets de pell (i potser carn) que caiguen.

Na Bucodonosora, professora adjunta de la Pompeu Fabra, del Departament de Dermoestètica i Fimosi, des de fa anys aconsella seguir un senzill compendi de recomanacions per gaudir d’una excel·lent salut psiquicopolítica. Aquestes han sigut extretes a partir d’un estudi realitzat a la dècada del 30 pel doctor Pits Borsnam a Wisconsin (Mineasota) i que Moixama es complau a compartir amb tu i el teu grupet d’amics radicaloides. -Evita el treball, en aplicació de la llei del mínim esforç. És el millor mètode per no cremar-te. Ara, té efectes secundaris, ja que militar i no fer res et converteix en un ‘seitó’, i pots perdre molts punts entre els companys de lluita. Oblida’t de ser cap del teu grupuscle a no ser que tingues un morro impressionant. Si els teus companys segueixen aquest exemple, la teua associació-grup-sindicat-partit està mort o viu de rendes del passat. -Eixes nits d’encartellada no són bones sempre; tingues a punt excuses. EXCUSES EXCLUSIVES MOIXAMA: -Els meus pares no em deixen. -M’he deixat la ‘pizza’ al forn i encara no m’he depilat. -Haig de treure el palestí de la llavadora per que es sequi. -Quan hi haja repartiment de càrrecs digues que també estàs en una associació ecologista. -Els sopars/festes no cremen. Únicament estar darrere de la barra o arreplegar crema un poc: segons l’escala Borsnam de cremació les tasques d’organització representen 3 punts negatius els quals generalment es neutralitzen si açò t’ajuda a lligar o beure debades. -Si en la teua associació hi ha poca gent per repartir càrrecs, la resposta de la professora adjunta Na Bucodonosora és clara i contundent: “Canvia d’associació”. -Pagament de quotes. a) recorda el caràcter capitalista dels diners b)apel·la al voluntarisme c)recorda que ells tampoc no tenen diners -Si esperes la reposta de la gent (o del poble), molta paciència. -Dos de cada vuit metges recomanen molt de sofà.

Recorda: Envia un SMS al 2001 amb FESTAFOLLABOCINS (0,91 cèntims o 0,0091 euros) i rebràs una bosseta de plàstic en poliestiré Mercaxona marca reg.

Milita en cinc associacions i encara no se n’ha adonat ningú.

Ja pots aconseguir l’exclusiu logotip per a mòbils amb la foto de la Prof. adjunta de la Pompeu Fabra Na Bucodonosora. Envia al 2002 el codi FESTAFOLLABUCODONOSORA

La v eïna del sisé no se par a el plàstic veïna separ para plàstic.. “És indignant” dec lar a el pr esident d ’escala. declar lara president d’escala.

dir de la pàgina 27 i mitja:

el test

consultori sentimental

Aires de primavera

La Duquessa de Serravella i la Comtessa de Medina de Riusec fan l’habitual passeig dominical tal com duen fent des de febrer de 1925. Porten un capell de vellut amb folre i manilles de la casa Di ‘Or. Els complements i perles de tons suaus, es conjunten harmoniosament en una polifonia que respira lleugeresa i un aire certament juvenil. Bravo Versatxe!

Hola, lectors i lectores. Des de Serravella i Medina de Riusec, la Duquessa i jo (la Comtessa) ens deixem de passejos i festejos per respondre, una vegada més, a les vostres peticions, consultes, poesies, i tot allò que us semble adient per tal d’omplir el temps. Sense més preàmbuls, passem a la primera carta: Este estiu jo me’n vaig a la platja de Marbella. A vore si puc enrotllar-me amb una guapa de Sueca, jugar a “Tenis” per la nit i tocar-li-la a la que puga. Prendre el sol en la platja i pintar-la a la meua manera. Què tindrà Marbella?Ai!Què tindrà la costa? Redéu! Que tot el qui arriba ací es col·loca! Jo tinc un apartament (oh!) en la platja del Barnús i no em falta res; no pague ni la llum! De Marbella a Fuengirola me’n vaig de bon matí amb una de Sueca del braç, i a la nit al llit. Què tindrà Marbella?Ai!Què tindrà la costa? Redéu! Que tot el qui arriba ací es col·loca! Tinc de tot a ma casa, sobretot cassalla. Una copa i una copa... i l’estiu passa. Quan no em queda un duro m’enrotlle amb una xiqueta, anem a la

123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678 123456789012345678901234567890121234567890123456789012345678

És un quinze de febrer de 2003. Heu de llegir un manifest al final d’una multitudinària manifestació contra la guerra. Esteu quasi al cim de la vostra carrera professional. Teniu una carrera teatral important al darrere, un programa diari a la televisió, col·laboreu en diverses publicacions, algun rodatge i d’altres en projecte. Un moment decisiu, sens dubte, però realment sabríeu respondre com Cristina Plazas? Aprofiteu aquesta unica oportunitat, que nomes Moixama podia oferir-vos, per tal de saber si sou Cristina Plazas o no. Les solucions del test les trobareu a la pàgina 32 i mitja.

discoteca, ella m’ho paga tot, i després al llit. Què tindrà Marbella?Ai! Què tindrà la costa? Redéu! Que tot el qui arriba ací es col·loca! Duquessa: Marbella té de tot. Envia FESTAFOLLASUECA al 2009 i rebràs l’obra completa de Joan Fuster. Comtessa: La costa té de tot. Envia FESTAFOLLASUECA2 al 2010 i rebràs la col·lecció de “los Xixos”. M’intente masturbar però de seguida em vénen al cap imatges de Iol·la De Rocal, i les Annes (Palacios i Botella). I clar, clínicament parlem d’ impòtencia: no puc! Què faig? Duquessa: Què dius? Envia FESTAFOLLABOTELLA al 2011 i rebràs un joc de cristalleria sueca per beure cassalla. Comtessa: La costa té de tot. Envia FESTAFOLLAPALACIOS al 2012 i rebràs un equip complet de manicura. El meu marit m’enganya amb totes les que veu, però resulta que jo tinc la sida. Què faig? Duquessa: Xiqueta meua.

M: Com vas arribar fins on has arribat? A) Va haver un moment que vaig decidir que no volia ser actriu: jo sóc de Madrid, i quan tenia divuit anys vaig fugir d’allí per oblidar l’entorn d’actors que em rodejava. Per això estic a València. Vaig vindre a fer un curs amb Alfaro i després em vaig clavar a l’ajuntament de València de telefonista ideal al servei del 010. Així tindria temps per escriure, llegir. Jo pense que quan un sobretot en esta professió- no s’encabota, les coses són més fàcils. Encabotar-se en sentit mediàtic (voler ser famós) és un error. Em diuen que tinc una ‘estrella’ al cap i jo pense que és de veres. Aprendre a parlar valencià em va obrir moltes portes. Podia treballar amb les companyies que més m’agradaven.Vaig tindre sort,es van fixar en

Cristina posa contenta (amb un somriure plàcid i alhora entremaliat) amb un exemplar facsímil de la cotitzada “Moixama 100 anys”. La llum blanca creiem que o és un àlien o potser el reflex de la crema facial d’una persona aliena i alhora col·lateral.

M’han convidat a una festa de verges nimfòmanes (en pilotes). Vaig o és perillós? Comtessa: Torna a passar!

notícia de la pàgina 28 i mitja: La F alla Liter at Gozalbo-P oeta Liern dóna els pr emis V uñol De Or ador s Falla Litera Gozalbo-Poeta premis Vuñol Or.. Els guany guanyador adors anir an a Àr agon, la ter aniran Àra terrra mitja.

Ets tu Cristina

Plazas?

8901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890 8901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890 8901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890 8901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890 8901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890 8901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890 8901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890 8901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890

mi per eixir a una funció al Talia em van elegir per a un rodatge en Formentera. I així continue. Pense que les coses que faig sempre van a ser les últimes. B) No puc anticipar res de les meues memòries. C) Mai no s’arriba, sempre es fa camí. M: Ets presentadora, actriu, columnista, ets part activa de l’associació d’actors i actrius. Ets “cul de mal asiento”, la típica dona menudeta concentrada. Com t’ho fas? A) Ahir em deia una amiga: “quien mucho abarca poco aprieta”. Supose que tinc molta inquietud, sobretot professional, però a fi de comptes són els altres qui decideixen per mi, que jo tinga o no tinga faena. M’agradaria fer molt més del que faig. Els amics em diuen a sovint que no tinc temps per a ells, però jo dic que si tots participàrem i ens comprometérem amb alguna associació, potser tindríem temps de prendre un cafè. B) No, jo no sóc grossa! (riu) C) Amb el dit. M: Vindre a València t’ha fet canviar la teua manera de veure certes coses, per exemple el tema del valencià? A) Evidentment. Jo sempre dic que la gent que no sap aprofitar-se de la diferència, és poc intel·ligent. Aprendre valencià per a mi no va ser una obligació sinó més bé un desig que a més a més m’obria més portes. B) No. C) Ja sé fer la paella. M: No hagueres volgut ser a Madrid arran del protagonisme que han pres els actors amb la protesta contra el Prestige i la guerra? A) No, jo no tinc gran ambició. Jo vull viure, no me’n vaig a Madrid a fer cine amb totes les conseqüències. El govern ha sobredimensionat el tema dels Goya, però els actors han fet el que s’ha fet tota la vida: aprofitar-se de tindre una veu més forta per fer reivindicacions. No crec que siga una qüestió de donar protagonisme a ningú, és una acció desinteressada. B) Què passa amb el Prestige? C) El Pepe és un bon col.lega. M: Com enfrontes la manifestació de hui contra la guerra? A) Intente ser positiva, perquè jo aquest matí m’he alçat, i estava amb la meua germana parlant i després m’he posat a plorar per por, pensant: no sé si podrem ajudar amb la mani per aturar la guerra. Però si no confiem en això no sé què faig anant-hi. Aznar

Dos coneguts actors de fotonovel·la acompanyen Cristina Plazas al Highburn Park de Manil·la. Com es pot comprovar, plovisquejava però alhora la temperatura era de rigorós hivern venecià.

deia: “jo també tinc els meus sentiments i em sent molt sol!”. Jo li dic, fill de puta!!!, però si el 90 % de la població que representes està en contra de la guerra i no li fas cas... és com un pare castrador. B) Duc un conjunt ideal per fer jogging. C) Quina manifestació? M: Penses que la mobilització social d’aquests dies produir un canvi a la societat? A) Alguna coseta sí, en tinc l’esperança. Per exemple amb el Prestige el poble gallec, que sempre ha sigut molt votant del PP, haurà de canviar. Però la gent diu que açò passarà i es continuarà votant com abans. B) No. C) Què vol dir mobilització social? Estem parlant d’OT? M: Cristina, la raó de la força o la força de la raó? A) Jo sempre dic que cal aconseguir objectius amb la dialèctica i no amb la força. La manifestació de hui és contra la guerra, però més encara per la pau. B) La raó de la força. C) La força de la raó. M: Cafè o tallat? A) Cafè. B) Tallat. C) Eau.

M: Què penses d’OT? A) Quan va eixir m’enganxà, semblava una cosa interessant, i sens dubte, era novedosa. Finalment, per pèrdua d’interès ho vaig deixar. Crec que l’educació és fonamental per adquirir un bon esperit crític que t’ajude a valorar o criticar amb cert seny aquests macrofenòmens mediàtics. B) Els Ovidi Twins? M’encanten, són genials! C) Xenoa està un poc grossa, deu ser bulímica. M: Món feliç de Huxley o bé 1984 d’Orwell? A) Jo crec que anem cap a 1984 d’una manera brutal. Volen simplificarnos i ens fan confondre realitat i ficció d’una manera perversa. B) Món feliç. C) 2003, no? M: Quines pel·lícules t’han agradat últimament? A) Uf!, moltes, ‘Amén’, per exemple... Un tipus de pel·lícula que em toca el cap, no el cor. Jo sóc molt plorona (riu). B) Jo veig els documentals de la 2 . C) Jo només veig les pel.lícules que recomana Garci.

murm uri de la pàgina 29 i mitja: urmuri Fermín Muguruza continua imparable en la seua trajectòria musical .“Estic preparant un disc de duets amb Rocío Durcal. La ranxera en èuscar és ara la meua vida”.

la nit i el dia

A Favor de la banyera

(en contra de la banyera-bidé) Per En Net Flandes Grandiosa bassa personal Servixes no només pa netejar-te l’angonal Cleopatra ja t’usava i Bin Laden passava Mereixedora de la Reina de Saba (era on s’ensabonava) I Salomó sal·libava en vore lo bona que la Reina estava. Al seu si el seu cos sublimava i la banyera regalimava Estirant les cames m’ofegava, i sentia ma mare que cridava “Què fas, fava? Tant de temps amb la porta tancada” Però la banyera em donava tot allò que Pepita no m’explicava.

D’a metre, d’a dos metres, d’a quatre metres. Ja siga un rei, un batlle, un camperol o un obrer A tots fa mal la banyera bidé Al rei li rebenta el cul Al batlle li desfà l’esquena al camperol li fa un altre callo I l’obrer s’hipoteca per comprar-se una banyera 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567

En Contra de la banyera

1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567 1234567890123456789012345678901212345678901234567890123456789012123456789012345678901234567890121234567

Banyeres-bidé BENNET et conviden a una discussiócol·loqui en banyerabidé, amb vituperis i canapeus inclosos, entre els dos majors oradors-poetes, Lluch Morris i Saguirre i Net Flandes.

Envia FESTAFOLLABIDET al 2008 i gaudiràs d’un espectacle mundial, amb tocaments, circumcisions i alguna que altra agarrà.

(a favor de la banyera-bidé) Per En Lluch Morris i Saguirre

Modesta i humil T’amagues als banys petits Tu necessites de poc i dones a molts Allò que els seus diners no els permeten tenir MÓN CRUEL I DIVIDIT! El nord i el sud l’est i l’oest La Banyera i el bidé Tu esmicoles les convencions (les convencionals) tu obres rajos de llum entre el nuvolam El MÓN és més just, però espera la teua mà justiciera. (Banyera-bidé acaba amb totes les injustícies, destrossa consciències tranquil.les que s’ofeguen a les seues Banyeres convencionals, crea caos i destrucció per crear bellesa i justícia.) Ja està dit... Un xiquet es banya. Només té una banyera bidé. Però està content. TÉ XORRET (i la banyera no).

zum-zum de la pàgina 30 i mitja: Joselito es div or cia per quar ta v egada, i es casa d ’incògnit de Gr an Bar et, pel ritual MOON! divor orcia quarta ve d’incògnit Gran Barrruf ufet,

Passatemps 1 2 1 2

Mot encreuat: horitzontals. 2. Orifici per on excretem. verticals. 1.Preposició.

Solucions a la p. 32 i mitja

Diferències: Troba les diferències entre els dos models ideals de bellesa femenina.

bum-b um de la pàgina 31 i mitja: um-bum

Ex clusiv a!! una por ca amamanta tr es g ossets ORN A AP ASSAR!!! Exc lusiva!! porca tres gossets ossets.. T TORN ORNA PASSAR!!!

coses i casos

3456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 3456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 3456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 3456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 3456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 3456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456 3456789012345678901234567890121234567890123456789012345678901212345678901234567890123456

tancament Tanquem aquesta edició, a les 21:25 del 15 de Juliol de 2003. Suorosos però esperançats, ens acomiadem de tot cor i no sense dir-vos primer qui som. Director: Eduard Alacroix LLopis. Redactors (per ordre alfanumèric (sempre escala Weston): Vicent Caparrós, David Carboneras, Pau Ginés, Xavi Mata, Gabriel Sendra. Col·laboradors: Empar de Pablo, Lluís Pastor. Agraïments: Miquel Gil, Cristina Plazas, i Helena Casas, A.G.S. I no podem oblidar eixes vetllades a Alcoit, L’Anòmia, el Panical, i la penyeta (roja). I els pares i les mares. Els professors que sempre ens aporten coses noves. Tanga (tu sempre amb el beisbol!). Als Ovidi Twins (a per ells!).

SOLUCIONS. p. 31 i mitja. La solució del mot encreuat és ‘a’. La solució de “busca les diferències”, és una ment més o menys equilibrada. pp. 28-29 i mitja. Test. Si tens majoria A, estàs fet o feta una autèntica Cristina Plazas, enhorabona! B o C correspon a altres personatges que ja entrevistarem.

-Sí, xica, com et dic, ahir li vaig demanar al meu home que em comprara Tàmpacs i em va portar un paquet de Nòvel! -Aguarda!

Adéu, açò és tot! Esperarem desesperadament les vostres cartes a: moixxxama@yahoo.es

rumor de la pàgina 32 i mitja: Sar dà oper at d ’hemor or te no-sé-quants any s asse gut a la ma teixa Sardà opera d’hemor ’hemorrroides: “P “Por orte anys assegut mateixa cadir a, i algú m’ha fur ta t el coixinet” cadira, furta tat