baralla de la vida i jo Què passa ací on sóc, que tinc regust a res?
no pas pel mal sinó pel metge... (i si fan bon programa en la tele faig un esforç
No es preocupe, senyora, que això ja sol passar. Ja ho veu, senyora, no val la pena preocupar-se de la gent
i em quede) Uns per por i altres per pena, farem del món
Si t’arriba el dematí, penses: ja ha passat un
una gangrena
Tot era meravella...
dia. Han passat dies i anys, i sempre és el mateix dia! Ja m’he cansat d’anar vivint dient el va com
...perquè vull, perquè estic fart de fàstics?
Llavors serà blava i tranquil·la la mar, verda i
va, el vaig i anem passant sense cap novetat, sense
espessa la vall, gran i dolça la muntanya. Les ciutats seran
temps, plens d’hora
Vam sentir un món nou, perquè no m’agrada aquest. I el vam veure millor...
rius plens de gent. Floriran flors i cants i alegries i es parlarà de vida. I saps, amor meu, escaleta de la meua fi...
El món se’m perd, seguim sent rellogats a
... joieta merdosa? Malalts de cos i ànima!
dins una gran cova. Jo no m’empasse la porga
T’estime tant que em quede a fer-te
d’aquells qui creuen que tot està tan clar
Penseu que sols diré fins que més no po-
companyia Puta!
No tinc més solució, ja ho saps,
dré: va com vull, com volem. Cante la vida plena des de la
l’engany. I m’ompliré tot d’ell, per anar vivint, per
vida buida...
anar aguantant, per anar estimant
Així per fi s’aproparan al Romaní dolces
...saps que tens la veritat perquè viure així
xicones. Beveu conyac i vi i caçalla!
és mentida
que s é m r a? Pe sense No cal dubtar que no és parlant sinó amb s a c a p a c lletra i imatges sense gaiato que tot anirà n à re m vida»... r o t i s m b l a canviant e s t e è Oïu-mos en alegria, Verge dels Desamparats! Qu Estime viure d’un colp ja
«Paraules
La vida així és un plaer, tot és bonic i
Ràpidament em boteu foc, sóc valencià!
sincer
Un pensament per aquells que fan possible l’esperança de viure. Serem la clau que els obre tots els
Llàstima que no m’agrade
No hi ha ni amos ni criats
panys
Ara som col·laboradors de tal empresa o empreseta. El fet és el mateix i els fotuts els
Volen convéncer el món que el seu regne és millor i així poder tenir més forces
Acabe ja, però em queden més coses dins.
mateixos
I una esperança que no em deixa mai: al capdavall morir-me content. Tan sols tinc por d’estar malalt,
El color negre que tant m’estime se’n vindrà amb mi (He dit adéu als Pets!)
tttu ets aquell aquell sóc jo jo sóc un altre un altre ets tu. Ja tenim l’1
voleu guerra? 1 baralla de la vida i jo 2 voleu guerra? 3 la samarreta 4 lliçó de sumes i verbs 7 a la vida 8 tot explota pel cap o per la pota 10 autocrítica i crítica 12 culminació Amb la col·laboració de:
Vicerectorat d’Estudiants
14 16 18 24 26 29 30 32
les meves vacances una de por què et sembla, Toti? visc el que veig crònica d’un temps serà un dia que durarà anys bon vent i barca nova als nous amos
© i ® MOIXAMA S.L. 2002 València. És una producció de Moixama S.L. per a Moixama S.A. Paraula de cerca en la xarxa: ‘moixama’. Agraïments: andreu, paco, xavi, david, ester, rosa, àlvar, àlex, gabi, jessica, vincenzo (sí, tu també!), pau, vicent, edu (l’administrador), teresa (un homenatge), feliu, ovidi, toti, tete, tita, santonja i tots vosaltres que la feu possible, guapos!
torna s n e o n re m , e p s e s en
va mo s n ’ e s l nse el e S . o c l’e
e un entr
tants
fos fóra o és mai no se sap un gat un gos o bé un plom fos. Tenim el 2
la samarreta Quan escrius un article sobre Ovidi, tens dues
parròquia nacionalista; l’any següent va dasaparéixer el
opcions: parlar de la seua poesia, de la seua coherència,
Festival de la Cançó. Ovidi s’estava quedant sense veu,
de la seua capacitat creadora acollonant; o pots cagar-te
però va ser un dels concerts més emocionants als quals jo
en els cabrons/es que li van donar l’esquena i ara l’omplen
he assistit mai: Ovidi va posar al públic dempeus mentre
d’homenatges «sincers» entre reunió i reunió als despatxos
cantava el «M’aclame a tu» del poema de V.A. Estellés
de les conselleries. Jo intentaré fer les dues coses en un
dedicat al terme de Xàtiva. Ovidi omplia amb la seua
mateix article (oferta que només podràs trobar a MOIXAMA).
presència i la seua personalitat qualsevol espai, vestit de
«L’arribada de l’Ovidi a un món de la Cançó dominat
negre per resaltar el moviment de les mans quan cantava/
a la vida
per fills de la burgesia més o menys crítics amb la seua
actuava/interpretava, mantenint l’atenció de l’auditori
de la s t i d s l alguns fica un cert trencament: el cantant alcoià es presenta a tu e i , u e v bons professors), o convertint places i amb una maleta mi la A : e r u i carrers en ambients irrespirables per a les autoritats locals t de v e f l e t que seien a les -de sobte incòmodes- cadires de primera plena d’amargor i de orin classe, i per universitaris, com és el cas de Raimon, signi-
(com de vegades fan
consciència de classe...». Així descriu Miquel Pujadó a
fila.
l’Ovidi en el seu «Diccionari de la Cançó», i així és com
Ara l’Ajuntament de Barcelona posa el nom d’Ovidi a
hauríem de tindre’l en compte i recordar-lo. Aquesta és
una sala del Mercat de les Flors. El nom d’una sala a un
també la clau per comprendre per què va ser bandejat i és
cantant que no trobava llocs per actuar, i que era
bandejat encara: algú que ens parla de coses tan
sistemàticament obviat, menystingut, esborrat. Prohibit a
particulars i concretes té el perill d’esdevenir universal.
Canal 9 i a TV3 i algunes ràdios, Ovidi només va existir/
Ovidi és -i permeteu-me l’expressió- el cantant total:
subsistir com a actor, és a dir, mutilat artísticament durant
dicció, acció, cançó. Des dels trobadors, no ha existit cap
una llarga temporada. Ja ho deia el seu amic Quico Pi de
cantant com ell en llengua catalana (ara dis-me de memòria
la Serra, «si els fills de puta volessin no veuríem mai el
els títols de cinc cançons d’Ovidi -La fera ferotge i
sol»! (el signe d’admiració és meu).
Homenatge a Teresa no compten- i canta-me’n una).
Si no heu escoltat encara res d’Ovidi -a més de dir-
Ovidi és d’aquell tipus de persones que apareixen
vos que aneu al metge abans no siga massa tard- poseu-
cada mil anys, com ara Víctor Jara, i als qui hem d’estar
vos un dia un disc seu, i us assegure que serà un dia que
profundament agraïts. Com deia el poeta cubà Carlos
durarà anys.
Aldana, «bienaventurados los que cantan para imantar
I als/les que l’heu volgut esborrar, que us xiulen les
nuestra brújula». Una brúixola que ens assenyala el camí
orelles, perquè aquestes paraules que ara us diré,
a través dels sentiments.
travessaran les cobertes de Moixama per fer tremolar les
Recorde l’última vegada que vaig escoltar l’Ovidi en
parets dels vostres despatxos: Aneu i rebenteu!!!
directe. Va ser a Xàtiva -quan el PSOE estava a punt de perdre les eleccions municipals i necessitava el vot de la
Feliu Ventura
ttres de res més no hi ha res ni una pua d’angelets res. Anem pel 3
lliçó de sumes i verbs El rap. Qué és el rap? Vaig a l’enciclopèdia i busque
Les dues expressions orals bàsiques serien la
‘rap’. I què m’apareix? La descripció del gènere de peixos
parlada i la cantada. Si establim una línia (més o menys
de l’ordre dels lofiformes, senyores i senyors. Però és que
recta a ser possible) entre el cant i la parla, vorem que
ningú serà capaç de dir-me què-és-el-rap? Pres d’un atac
ambdós compten amb característiques comunes com el
de desesperació, els ulls me peguen voltes, amunt, avall i
ritme i la melodia (al cant) o entonació (a la parla). Estes
als costats. El just per a percebre que en la pàgina lateral
dues característiques s’accentuen i guanyen en variabilitat
també està ressenyada la paraula ‘rapsòdia’. A vore què
quan anem cap al cant, i minven quan anem cap a la parla
passa... Diu “1. Tros d’un poema èpic que hom solia recitar
(majorment en benefici de l’enteniment del missatge). Com
d’un cop / composició poètica de caràcter èpic recitada o
a fenomen humà, les fronteres són difuses, és més, diríem
cantada en públic / 2. Peça musical i instrumental que
que sobre eixa línia ha passat un potent dit difuminador.
e m p r a
Bé, doncs el rap es trobaria al mig més o menys; potser
m ú s ic a . P o c a v e més n tu r a , a m ic , e n l’ a v e n tu r a d e s e r -n e elements populars cap a un costat o l’altre,
Doncs per ahí deuen anar els tirs. Perquè este article,
amb unes característiques o altres, segons el tipus de rap.
cavallers, el que pretén no és ni més ni menys que esbossar
Suposem que l’origen del rap, com quasi totes les
la relació inconscient, íntima i ancestral que hi ha entre el
coses, es troba a l’antiga Grècia. És més, podíem afirmar-
rap (que tots coneixem a través del hip hop) i la manera de
ho. I així ho farem, per la relació etimològica entre rap i
recitar de l’Ovidi, a més d’altres múltiples manifestacions.
rapsòdia. Serà doncs el rapsode grec, que recitava o
Com a tema espinós que és el tema en qüestió,
cantava poemes èpics, la primera figura històrica de la
de
qual tirarem mà.
començar per defi-
Esta tradició perviu a
nir-lo per allò que no
la cultura occidental
és.
vull,
de la qual beu el
estimada lectora,
nostre Ovidi. Ací i allà
que
atribuïsques
en moltes cultures
esta falta a una
trobem recitadors de
deficiència meua.
versos
haurem
No
propis
o
Homes molt més insignes que jo han hagut de recórrer a
aliens, apresos o recitats. La figura del recitador ja aplega
un recurs semblant per parlar de temes molt més propers
característiques que també tindran els mc’s del hip hop,
a tots, com són la vida, l’amor o la mort (i això que la
com la improvisació o les batalles de rimes entre rimadors
quotidianeïtat és astorant: qui no té una vida, un amor o
(bersolaris a Euskadi, payadores a Sudamèrica, txapilis al
una mort?, en canvi, el contacte amb el rap és més llunyà).
sud d’Oaxaca, etc). Però tampoc cal anar-se’n a una forma
batre bé el blat beure bé el vi coure bé el cuc moure bé el catre. Portem el 4
Jo parle, tu pe nses, ell rape ja
i en la qual preval la improvisació”.
i/o per tant de consumidors/es). A més a més, formalment
com a llenguatge amb una alteració melòdica i/o rítmica
aporta una novetat, que és que el recitat d’origen africà
podríem relacionar-
cavalca sobre el
lo també amb els
ritme de la base mu-
pregons.
sical.
Parlem
Açò
és
dels pregons de
totalment normal si
pregoner,
però
tenim en compte el
també
dels
caràcter purament
o
rítmic de la música
de
africana, front al
venedors venedores
mercat, dels ambulants, de les llotges de peix, dels
caràcter harmònic-
captaires, etc. L’objectiu del pregó és cridar l’atenció sobre
melòdic de la música europea. Aquest fet tan important, el
del ritme al recitat, curiosament el podem datar. Com no, a alguna cosa (un c o n s e q ü e n ts i e s p e r a r l’ e c o . To r n e m a c a s a jaJamaica... , i fe m producte a la venda per exemple). Els pregons, lluny de ser casuals,
A partir dels
solen ser formes establertes que s’han trasmés oralment i
anys seixanta circulaven per l’illa les soundsystems,
que segurament tenen els seus mapes històrics i
discomòbils que començaren punxant blues, jazz, R&B i
geogràfics; no caldrà dir que com a cultura oral
rock, fins que la indústria jamaicana creà l’ska, rocksteady
infravalorada és un patrimoni que desapareix.
i després el reggae i el dancehall. El DJ animava amb
Estes característiques, casualment (casualment?),
eslògans o percussions bucals. Gent com Lord Tanamo o
les trobem a les formes de rap d’origen africà, el hip hop i
King Stitch arribaren a gravar temes, però no serà fins que
el raggamufin’ (rap de Jamaica), que són també les formes
U Roy grava l’any setanta Wake the town; l’estil de U Roy va
de rap modern. La figura de l’mc (al hip hop) i del Deejay
sobre el ritme, a més d’estar plagat de jipíos i bots de to. El
(al ragga) el que fa és cridar i mantindre l’atenció i l’interés
tema arrassa a l’illa i comencen a aparéixer toasters (el
del públic (ja siga per la lletra o senzillament per ballar).
nom dels rapers jamaicans als anys setanta) com a bolets.
Els Deejays, atesa la forta competitivitat, es procuren d’estils
Fins i tot ja als setanta podem trobar dos estils diferenciats
personals i alhora d’eslògans que els són exclusius i
dins el toasting: el jive, representat per U Roy (que va sobre
identificatius.
la bateria) i el chanting, representat per Big Youth (que va
Quan m’he referit al rap d’origen africà, rap modern,
sobre el baix). Durant els vuitanta segueix l’increment de
ho he fet perquè és a partir d’éste que el rap comença a
rapers (ara ja Deejays) que arribaran a superar als cantants
assolir la categoria de gènere equiparable al cant normal
convencionals en nombre. L’estil s’endurirà amb l’aparició del
(per quantitat de producció industrial, que vol dir de consum,
reggae digital a partir del 85, donant l’actual raggamufin’, estil
tttinc el que no tens el que sí pluja de maig d’abril en tinc. Ara és un 5
2+2=4
artística popular per a trobar rastres del rap. Si el considerem
fem, fem i callem!!
que abusa, si vol, de forçar les veus, desafinar i més coses que
bateria Clyde Stubblefield) és el més samplejat de la història del
podríem considerar barbaritats (si ho veiérem escaient).
hip hop, el seu estil personal de cantar, desgarrat i expressionista,
El hip hop, el rap dels EEUU, apareix als carrers del Bronx
ple de jipíos, de salts i eslògans soltats enmig de la cançó, seran
la segona meitat dels setanta. Són emigrants jamiacans els qui
un referent per al hip hop, tal com ja ho havia sigut per la toasting
importen la fòrmula del rapsode que canta sobre una base
jamaicà.
punxada en vinil. Al Bronx, però, s’afegirà un nou plat que permetrà
Una altra característica comuna a moltes formes de
el mesclat i configurarà la soundsystem del hip hop com a
rapsòdia és certa teatralitat. Potser possible que un rapsode
instrument per dret propi. Endemés s’especialitza el rapsode i el
s’acompanye d’elements aliens a la música, com gestos o
punxa (mc-dj), cosa que també passarà a Jamaica (Deejay-
objectes. És conegut pels jamaicanòfils que als anys seixanta hi
Selector). L’estil vocal, però, no ve directament de la tradició
havia un DJ que apareixia muntat en un ase per punxar. Qui
jamaicana. Ésta, l’únic que fa és donar forma a tota una sèrie de
gargoteja este text va tindre el privilegi de veure l’any passat al
coses que ja bullien a l’ambient musical dels EEUU. A la seua
gran Big Youth en directe. Big Youth és un toaster dels setanta
pròpia tradició, els afroamericans ja tenien precedents de
amb un increible estil mig cantat, que dominà sobre els altres
I ca . s e s o c que imitava instruments. Més tard, al funk psiquedèlic es troben t o nou i u v à r a casos com els del dècada. enseny s n e a l l ,e Quan el vaig vore, l’home, que ja estava maduret, duia m e m ò r i a Parliament’s Chocolate City, rastes amb fils de colors, que no parava de moure, i durant tot el rapsòdia. Per exemple, l’scat del jazz creat per ella, Fitzgerald,
toasters de la segona meitat de la
que combinaven missatges rapejats amb base funk. O The last
concert ens obsequià amb un seguit de carasses i postures
poets, grup que als setanta gravà un disc homònim en què
estranyes, i (creieu-me) l’efecte sobre el públic fou quasi de
sobre bases de jazz o percussives feien llargs recitats. The last
catarsi. Tinc escoltat de mon pare, que va veure diverses vegades
poets potser donaren eixe component africà a la tradició beatnick
l’Ovidi, que sempre s’acompanyava de gestos precisos amb les
de recitar sobre música (de la qual per exemple ve també Tom
mans, això aportava una altra dimensió als concerts. Podríem
En
citar també els romanços de cecs, que feien ús de l’auca o
James Brown
d’alguna altra mena de posta en escena, per tal d’atreure l’atenció
trobarem
del públic.
Waits).
també una de
Doncs això, melodia i ritme alterats (sense arribar al cant),
les fonts del
expressionisme, missatge, reclam i certa teatralitat són
hip hop. A part
característiques que atribuiríem al rap o rapsòdia, que vindria a
que el ritme
ser el mateix.
de
funky
Doctor Calentor
drummer (amb
el
pis que no hi és casa que manca muntanya cau cap paradís. I doncs el 6
a la vida Hi ha una plana, plena de tarongers. Dos pobles
habitant de la plana amb goig ens fa l’explicació de la
com illes emergeixen de la mar verda, i un caminet
topografia viària: mira, eixa d’allà, duu a..., la de la dreta
tímidament la fen per unir els dos pobles. Les persones i
a..., la que passa per baix a... Les carreteres fan vertiginoses
els animals van i vénen pel camí. Saben que en un sentit
giragonses, unes més belles que altres, però totes de gran
arriben a un poble i en l’oposat a l’altre; tal volta no saben
utilitat per tirar endavant. Un fum de senyals etiqueten tots
que el camí continua més enllà dels pobles, o potser sí,
els camins per indicar-nos sense que ningú ens ho expli-
igual té. El caminet, de terra, estret, com esporuguit per
que, quina és la seua destinació.
tant de verd, els meravella. Hi ha en ell com un repte a la natura, perquè té el poder de menar-los a llocs. Només cal que el seguisquen, perquè el caminet sap dur-los a llocs.
Hi ha una plana, plena d’asfalt. Relleu negrenc esguitat per algun poble i per algun
embla, s t e è u oses. Q r caos sense sentit! , r e s t o taronger de plàstic que commemora uen. I, p g i l l o n e u tot el que ha quedat sota l’asfalt com per un misteri. La rtes q Oh miracle, és una màquina de dur a llocs enmig d’un
Hi ha una plana, plena de tarongers, solcada per
situació està dominada: qualsevol reminiscència d’una
dos camins que es creuen i la divideixen en quatre parts.
terra sense direcció ha quedat soterrada. L’asfalt exhala
Es creuen així que tenen més maneres d’anar a llocs, i
“pura fragància de direcció”. Les persones ingressen,
això s’aconsegueix només pel preu d’uns quants tarongers
regressen i progressen. El que importa és que gressen
silenciats sota l’asfalt-que-porta-a-llocs.
cap algun lloc molt determinat.
Hi ha una plana ja no tan plena de tarongers. Tres camins i una via de tren la magolen per tal que les persones puguen anar a llocs de diferents maneres, ara per l’esquerra, ara per la dreta, endavant, endarrere. Els
enganys i més enganys,
pobladors gaudeixen amb la quantitat d’opcions que tenen, perquè, clar, ells fan el que volen amb la seua vida, i si no els ve en gana anar per un camí, són lliures d’anar per un altre...
Hi ha una plana, amb tarongers i carreteres. L’esgarren sis camins, una via, i una autopista, que ve a ser la reina en anar a-, perquè més que mai es pot anar aamb l’agradable sensació de no haver passat per-. Un tot contra tota vida!
ttverd verd de verdum duresa feble palla dins l’ull el món se’m perd. Toquem el 7
tot explota pel cap o per la pota Ja deia Rousseau que les aglomeracions de gent són
desigual de la població en la terra. Es produeixen grans
antinatura i que era açò, i no l’atzar i la natura, el que provocava
concentracions de gent en pols ‘estratègics’. Aquests pols de
catàstrofes majors. En aquells temps, encara es trovaben parts
població de vegades són purament arbitraris (mirant-ho des d’una
verges i per descobrir. Així, l’afirmació de Rousseau no advertia
òptica planetària). Igual que els diners fan més diners, la gent
del perill d’una alta taxa de la natalitat, sinó del creixent perill que
crida a més gent. Així el problema de l’excés de densitat humana
representaven les zones densament poblades. A finals del segle
no deixa de ser un problema artificial, ja que espai en sobra,
passat però, la densitat de població esdevingué un problema
malgrat que visquem la majoria de nosaltres amuntonats en urbs.
potencial, que començava a palpar-se en diverses parts del món.
En realitat, la por i la mistificació de la superpoblació, és un
La humanitat en conjunt experimentava un creixement fortíssim i
desig de progrés. La superpoblació és l’excés, la recerca dels
es feia evident una manca de serveis arreu del món al mateix
extrems, la tendència al límit perquè els límits representen una
essència de l’experiència humana contemporània. I aquests punts a p ro fi ta r, c a m í d e c a sa , i se u re ’n s e n u n b a r, u n p temps que s’observava com les desigualtats s’accentuaven cada vegada més. Arran d’açò
d’insostenibilitat humana són un paradigma
va començar una psicosi que va afectar el món científic, polític,
de progrés, punts temporals que alerten de la necessitat d’evolució
intel·lectual i inclús artístic. Poc a poc, la societat va prendre
immediata.
consciència del fet planetari i la paraula ‘superpoblació’ va
En l’actualitat, les persones cerquem els extrems allà on
començar a sentir-se. Era el temps del condó, el control de la
anem. Si anem al camp, la visita d’un bosc sec mediterrani d’arbres
natalitat i les pel·lícules futuro-fatalistes.
nans d’un verdgrogrenc ens deixa inevitablement una lleugera
Aquest corrent de pensament encara és present al món
sensació de decepció: ens caldria una jungla densa de verd llustrós
occidental, malgrat que el problema de la superpoblació ha passat
on els arbres desaparegueren fins als núvols per tal de dir-nos
a un segon plànol que potser no mereix.
que hem tingut una experiència plena. Un desert no és un desert
El problema de la superpoblació a nivell mundial no existeix.
si no té dunes sinuoses sota un cel blau, un sol bullint i una
En tot cas existeixen problemes creats a partir del repartiment
cantimplora buida al costat sense fonts d’aigua a menys de dos-
endevina qui ve a sopar esta nit...
buit de finestra lloc d’animals foc que s’atia canteret buit. Hem fet un 8
cents kilòmetres. Aquesta mena d’interpretació de l’ideal platònic (aquesta assignació inconscient d’un ideal a cada paraula) sota el filtre del neocapitalisme també pot aplicar-se a la ciutat. Així, una ciutat, no ho serà plenament fins que no hi haja gratacels colossals, extensions urbanitzades infinites, col·lapses continus, i una mar de gent per tot arreu. En definitiva: un món superpoblat. Pel.lícules com ‘Blade Runer’, ‘El cinqué element’, ‘Brasil’ i un llarg etcètera, ens mostren futurs superpoblats, futurs de ciutats colossals amb edificacions irracionals. Aquestes prediccions del futur, tinguen o no tinguen crítica, contenen un fort element estètic. Mostren tots una clara fascinació per aquest món superpoblat
p è l si m p à ti c , fe r- n os dos que possibilita una estètica que ara està fora del nostre abast. La superpoblació s’evidencia quasi com un desig estètic (malgrat que puga semblar una repugnant fascinació o una fascinació per allò repugnant). La superpoblació és l’estètica de la monumentalització, la recerca d’unes imatges a l’escala dels déus i de l’univers, la transcendència de la humanitat a nivell de l’univers i del futur. El món actual, del creixement, del consum, del mercat, de la Casa Blanca i la bandera americana, és un món sense límits racionals. Cada vegada perdem un poc més la noció de l’equilibri i cerquem una evolució en la quantitat, en l’excés. Amb l’arrogància d’una civilització en el seu cim, la societat no dóna espai per a l’anàlisi i la racionalitat. Estem abocats a la consecució de plaers superflus segons el codi que ens dicta el sistema. No hi ha perill d’un món superpoblat si cerquem un equilibri ara entre nosaltes, l’espai i els recursos. Hi ha, en tot cas, perill d’un món superpoblat pel fosc desig de l’evolució i l’aspiració de creixement infinit. I no vull ser alarmista, però un món superpoblat, com deia Rousseau, tendeix a les catàstrofes.
ttou de bestiarou de bestiar de pàmpols pocs tot és a pèl potser et cou. Porta ja el 9
autocrítica i Ovidi Montllor, mite o no mite? Realment són
directa, sincera, de vegades senzilla, i d'altres realment
necessaris els mites en una època en què sembla que les
treballada, lluitadora i rebel, amb caràcter i sabor a terra -
anomenades ideologies estan en crisi endèmica? Més bé
com un bon vi. I per extensió, açò ho apliquem al propi
sembla un terme relegat als pobles antics, que units davant
cantant, cosa que faríem amb qualsevol altre músic o artis-
del foc s'anaven passant saber oral els uns als altres.
ta: l'equiparació de les característiques de l'obra amb el caràcter de l'artista. Però, redéu!, si és que coincideix amb
Que l'Ovidi era una persona normal, assequible i
el que sempre s'ha dit de l'Ovidi.
senzilla és una cosa que sempre sentim dir als qui el van conéixer. Quina necessitat real hi ha, doncs, del mite d'Ovidi Montllor? El mite de l'Ovidi és un d'eixos meravellosos
Així doncs, i com a final, podem dir que tenim un bon mite -una idea fraccionada però ajustada- de l'Ovidi.
secrets a veus. És molt difícil trobar coses escrites sobre ell (ja ho hem comprovat en fer este especial). Així doncs, la informació sobre ell, que en té qualsevol persona
e r n o s a lt re s p r ta n a c i , a lm a la c w h is k y s , i fu m a r
interessada, és minsa i retallada, fraccionada i dispersa.
Ens trobem, doncs, davant d'una impossibilitat d'assolir un coneixement real per a aquells que no el van conéixer en persona, per impossibilitat geogràfica o temporal (quan l'Ovidi va morir, jo encara tenia més grans que coneixement -clar, que tampoc no ens arriscarem a dir que en tinga molt ara).
A més a més, una persona que treballa com a figura pública, ha d'acceptar, que implícit al seu treball, està el fet de ser interpretat de les més diverses formes. És un risc que té una obra artística quan és exposada al públic, que siga interpretada de milions de maneres distintes, cosa que crec que és alhora un dels factors més enriquidors d'una obra.
Tots aquells que hem escoltat l'Ovidi únicament en disc, ens hem fet una idea de la seua música, una música
peu atrapat cadena llarga taques d’hivern cadira i seu arriba el 10
Temps difícils
i crítica Quan s’aborda un homenatge a un personatge proper, s’ha d’anar en compte de no caure en la glossa o
capacitat i utilitat pedagògica innegable, però també
l’elogi fàcil. En el cas de l’Ovidi, a més, seria faltar-li el
envejable i dominable. La religió, segurament, fou la
respecte. L’Ovidi no és un heroi mític, no se’l pot santificar
primera en aprofitar-se’n, i se n’aprofita encara, però han
perquè de sant no té res (encara està de vacances). Els
estat aprofitats i són utilitzats encara per tot tipus
mites no són humans, i si alguna cosa tenia l’Ovidi era
d’organitzacions, col.lectius i/o societats humanes.
ésser molt humà (massa, diria ell). Els sants patien les
La tradició cristiana euromediterrània, siga dita
seues misèries en silenci, i servien d’exemple per a altres
catòlica, és, sens dubte, una de les més idòlatres del món,
amb les mateixes misèries; l’Ovidi, però, cridà fart les seues
per no dir la més. Totes les ciutats tenen els seus sants,
misèries, i mai no li desitjà a ningú descarregar fustes al
cada regió en venera un de diferent, cada poble té el seu
moll. No ens enganyem, Ovidi molt bon actor no era, com
sant o patró, i també tots els dies de l’any, cada festivitat,
a compositor o cantant, a mi m’agrada molt, però
totes les catedrals, totes les esglésies,
g u it a r r a , i la a è u q l e r a c li -l i e x p c o n v e n t s , s c o m s i re s . F e r missions, ordres, ... La llista seria llarga i quasi infinita. A inqüestionable no és.
Haver d’emigrar del teu poble i haver
d’anar a treballar a una gran ciutat de qualsevol cosa, no
l’actualitat, el Papa de Roma continua consagrant,
és, sens dubte, un model a seguir. Ovidi no es mereix que
beatificant o certificant a una velocitat extraordinària per a
el pugem a l’altar o que li donem poders que ell no
un home de la seua edat.
tenia. Ell simplement preferiria que el convidàrem
Actualment, aquesta forta tradició catòlica adoptada,
a una copeta i petàrem una xarradeta sobre algun
potser, de la tradició grecoromana (uns gran idòlatres mítics
tema més interessant.
al seu torn), deixa pas a una nova forma d’idolatria. Són els
Quan hom pren com a exemple o com a
sants laics, els anomenarem mites, en record dels seus
model qualsevol cosa, ja siguen persones, idees,
homòlegs grecs. Són homes destacats, destacats en el
fets, animals, moviments culturals, revolucions
que siga, però que destaquen. S’escriuen llibres sobre ells,
polítiques, etc., corre el perill de trobar-se amb
es fan documentals, estudis científics i, fins i tot, estàtues
la realitat, perquè els models no són perfectes.
(els més afortunats surten a les monedes o segells).
Únicament els models basats en la metafísica
N’existeixen milers, cadascú en té un de propi, cada
poden ser perfectes (siguen aquests la
ideologia, professió, religió, poble, ciutat o país. Cada
matemàtica i la religió). La desaparició del
persona pot triar-ne els seus propis. Amb el temps, aquests
model, però, permet mitificar-lo i convertir-lo
homes destacats adquireixen forma sobrehumana o inclús
en exemple per a altres temps. És fàcilment
extraterrestre. Deixen el plànol humà en convertir-se en
comprensible que aquests mites formen part de
immortals, i deixen el plànol terrestre en posar en dubte la
l’educació humana des dels temps de la tribu de l’ós
física terrestre. Finalment el Papa accedeix a concedir-los
cavernari. L’efecte moralitzant dels mites els dóna una
el cel i ja tenim a Lady Di al panteó de l’Olimp.
ttbronze fa clinc clinc calla i cull cull vola i vés vés a fer bronze. Des d’ara l’11
culminació Que som a l’era de la velocitat, ningú no ho pot ne-
Però no ens enganyem, el transport de senyals a
gar. Vivim a l’època que més endavant anomenarem
una velocitat infinita és molt diferent al transport de matèria.
glòbal.com (em done la llicència de ser jo el primer en
Els teletransportadors, encara estan molt lluny, com els
utilitzar aquest nou terme i us permet a tots vosaltres
mateixos Einstein i Weston van apuntar en les conferències
emprar-lo i difondre’l. de res). També havia pensat
sobre la teoria de la Relativitat a Wisconsin (Mineasota). El
transglòbal.com i e-glòbal, tots ells mots radicalment
transport de la matèria a velocitats properes a les de la
arrelats en la nostra realitat i que són definitoris d’una nova
llum xoca directament amb problemàtiques científiques
mena de pensament i de consciència. ‘Global’ ve del llatí,
en les quals no entraré, per tant deixem-ho per ara com a
com globalització, jo l’he agafat sobretot perquè està molt
un impossible. (Potser ho analitzarem en la propera
de moda això d’acurtar paraules i pronunciar-les en anglés.
Moixama.) En tot cas el límit que cerquem és la
És a dir, que s’ha de dir glàbal-dot-cam ràpidament. Això
immediatesa del transport, i tot esforç que ens aprope a
de ‘.com’ prové de ‘company’ o col·lega de curro (que no
aquesta premissa és un avanç per a la societat i una
acaba de ser del tot amic), vaja, en referència a la de penya
verificació del fet que ens trobem a l’era
to r n e m s é r p s e D t. fe n a ts p e r ta n g r s o m r iu re c o n te n
que coneixes per internet
però que no arribes mai a
‘glòbal.com’. L’Ave és conseqüència directa d’aquest anhel
conéixer perquè no pots prendre’t unes birretes o un café
d’immediatesa que té la societat; el trajecte Madrid-
cara a cara. En resum, que estem en uns temps moguts on
València serà més ràpid que anar del Cabanyal a l’Estació
allò que interessa és la velocitat i el contacte immediat
del Nord. És un trasllat pràcticament instantani que cobreix
(derivació lògica de la velocitat).
una distància inabastable per a la racionalitat. Aquesta és
És fàcil d’endevinar quins mitjans ens estan permetent aquesta immediatesa que caracteritza l’era glòbal.com. En primer lloc tenim internet, que ens permet d’arribar a tot el món (jo he vist fins i tot pàgines de les Galàpagos i de la Patacona). Ens facilita el consum, la comunicació, l’oci, l’avorriment, la desesperació i la més absoluta modernitat. Tot açò sense haver de baixar a una cabina sideral de sèrie-B ni sofrir perills de radiacions, ni cues de gent, ni buròcrates antipàtics. Realment és el súmmum del ‘glòbal.com’.
t ovidi culminan
colze amb colze totxo i ciment poc a poquet les nou esmorze. Venen les 12
matèria de ciència-ficció, un somni irracional, és la
es diu, que el sector turístic també pensa en el potencial
constatació del fet que la nostra societat avança i pren la
econòmic que tindria un volcà en la zona i mostra un clar
capdavantera en matèria de transport. Ara sí que estem a
interés pel projecte. Algun científic, insolidari segurament
l’era glòbal.com.
amb el progrés de la societat, profetitza que no eixirà
Seguint les mateixes premises que han fet de l’Ave una necessitat irrenunciable per al nostre país, la societat agrícola ja pressiona al govern per tal d’aconseguir
rentable un projecte d’aquesta magnitud. Mentres, s’estudien possibles ajudes de la comunitat europea... que estem en l’era glòbal.com!!!
finançament per a l’intercomunicador gravitacional València-Hemisferi Sud (ICG). És una proposta que va sorgir a partir d’un projecte de Fàbius Vendrell, professor de robòtica i biomecànica del Campus de Penyeta Roja a
n y a r à v u it e s n e s n e a ll E , m m e m ò r ia m a c a s a ja , i fe aprofitant Castelló. Es tracta d’un conducte axial, que
les forces gravitacionals, serviria per comunicar Europa al continent australià. Es calcula un augment espectacular en l’exportació de taronja, ja que es posibilitaria l’arribada de fruita a tot el continent asiàtic i australià en temps rècord, a més de la possibilitat d’esdevenir un centre logístic de tota Europa. Segons hem pogut esbrinar per l’estudi de viabilitat del conducte transversal Picanya-Nova Zelanda, el temps de viatge pot ser inferior a un dia, arribant a velocitats de vora mil quilòmetres l’hora.
És cert que el projecte s’ha criticat. Uns per por i altres per pena, faran del món una gangrena! Realment, hi ha una certa preocupació per part dels ecologistes que denuncien una possible dessecació de tota la conca del Millars i el perill de salinització de la plana de Castelló. També el col·lectiu Enric Llombau per la protecció dels bifidus actius i inactius (ELLPBAI), de la Plana Baixa, al·ludeix als riscos de produir una falla geològica o un nou volcà per tal d’oposar-se al nou eix (ICG). En canvi,
passa això i més, i encara passa poc
ttesbotze terra cel mar i lluna,estel, petxina i el sol netetge. En vols més? 13
les meves vacances Darrerament he tingut uns dies de vacances, això
vacances va, generalment, en relació al sou que ú cobra.
vol dir que, després de deu mesos i quinze dies de treball
Quan més cobra ú més vacances té, per la possibilitat de
saltejat pel descans dominical i per les festes en honra als
gastar més en les vacances, s’entén. Jo, per la meva banda,
nostres sants, per fi no tinc res a fer. El meu treball no és un
tinc els tradicionals trenta dies de la classe treballadora
treball cansat, no he de carregar o descarregar, treballar al
espanyola, com a cap de despatx, tinc el dret d’escollir-les
tall o treballar a deshores, com altres vegades he fet. Jo
el primer i (sí senyor) paga extraordinària de vacances.
sóc administrador, administre els comptes corrents d’una
Com veureu, no és que em puga queixar gaire, però al
important empresa del sector de
meu treball m’ha costat arribar. Fa uns anys vaig haver
o nou d’agafar-les fora de temporada, sense paga extraordinària l’alimentació, c o ses. I i, com a conseqüència d’això, sense possibilitat d’anarVaig estar carte me’n fora de la ciutat. D’aquí uns dos anys estudiant un curset a s que n o a n y s , distància, mentre realitzava altres feines, el meu poc temps lligue n . I, pot quan em tornen lliure el vaig dedicar a estudiar i, per fi, dos anys després se d’acabar el maleït curset, em van agafar. Ja duc set anys
a ascendir, tindré (aguanta’t els
en aquesta maleïda empresa, que es diu prompte, ara
pantalons!) mes i mig, quaranta-cinc dies de vacances i el
mateix tinc al meu càrrec una secretària i dos ajudants i
consegüent augment de sou. Pel moment, però, hauré de
tinc esperances d’ascens (el tercer) d’aquí a un o dos anys.
conformar-me amb els meus trenta dies i el meu sou.
El sou llavors arribarà per a pagar els deutes del banc i
Enguany vaig decidir anar a la platja, al contrari que
potser, per fi, podré estalviar i comprar-me el cotxe o reformar la cuina i el bany... Les vacances són, sens dubte, l’única raó per la qual no ho he engegat tot a la merda i, segurament, una de les poques raons que alleugereixen els finals de mes. No sé quan va ser imposada aquesta bonica tradició, però sembla l’única forma possible de fer-nos empassar la resta de l’any de no festius. És la safanòria de finals de temporada, el premi a les inacabables hores de treball de la resta de l’any, el moment de gaudir del teu temps i de no preocuparte dels teus problemes (just quan tens temps per fer-ho). Actualment pots triar-les de temporada (estival, s’entén) o fora de temps, pots fer-les d’un sol colp o triar-les partides. Pots, per exemple, agafar quinze dies al febrer i després els quinze dies restants al setembre. La durada d’aquestes
m’enfonse, sure, plore, ric, cante, tinc reuma, tos, dic que m’enfonse. Deia: 14
r, ro s
de diverses atraccions firals; la meua xicona i jo anàrem als dos. Durant els vint-i-dos dies que vam passar en aquell aparta-hotel no ens va fer falta eixir del poble, tot i que vam aprofitar per fer una escapada a una ciutat veïna per veure els seus edificis més antics i conèixer el seu restaurant més famós i segurament el més car, pel que vam poder comprovar. Però en general, no vam eixir dels carrers que envoltaven el nostre edifici d’apartaments i el que el distanciava de la platja. En aquest petit espai teníem tot allò que desitjàvem, fins i tot la discoteca més popular de tot el poble, que els caps de setmana ens impedia dormir i convidava a baixar-hi per no deixar dormir als altres veïns. altres anys que vaig optar per la muntanya, o altres que vaig decidir-me pel safari cultural per les ciutats
Demà acaben les vacances o, el que és el mateix, comence a treballar de nou.
uè et semb coneguda la, si sortin zona del t del nostre litoral, una d’eixes que estan bar s impà plenes d’apartaments i hotels, discoteques i pubs, sol i europees. Vaig anar a una
platja, festa i ressaca, sol i platja, festa i ressaca, sol i platja...
tic, e ns
A l’estiu aquestes moles de ciment, que a l’hivern semblen zones de destrucció bacteriològica total (no hi ha ni Déu!), s’omplin de vida, renaixen de la seua apatia hivernal i semblen petits paradisos de l’oci amb tot el que hom pot necessitar, desitjar o potser, somniar. Jo vaig optar pel lloguer d’un petit aparta-hotel per mi i la meua xicona, 70.000 pts. per un mes, una ganga tenint en compte al preu que van actualment. El poble, perquè diuen que era un poble (tot i que jo el poble no el vaig veure enlloc), tenia de tot, hi havia supermercats, grans superfícies, cines (d’estiu, això si), passeig amb bars vora mar, restaurants de tot tipus, xiringuitos de platja, discoteques i pafs per l’oci nocturn i fins i tot dos petits parcs temàtics (petits en comparació amb els grans Parcs Mítics), un d’aigua i l’altre
traca trac!
ses.Q
ria manca un xec , c ó s pobre un xic
ttpince amb pinça pensar pinsera rutlla barrina trec suc. M’endinse. Alehop! 15
lle
un fetge, un jutge el foc, la flama corrent i forรงa la mort i el metge. Mmmm..... 16
una de por
xéssim i e d s n e bles, i m a r s e l cap a p a c e d encéssim
Estimadet/aamiguet/a: araqueacabesdellegirestaestupendapàginadecòmic,etproposemunespreguntes perquèpensesiexerciteseixamemorieta: a)¿Quixutaprimerlapilota,elnostreamicamborellesoelnostreamicambantena? b)Sielnostreamicamborellesxutalapilotamésfort,perquècreusqueéstanotécara dedolor? c)Sidiemquel’amicamborellesésunapaellavalenciana(querepresentalanostra cultura),ielnostreamicambantenaésunapaellaambmànec(querepresentaelcatalanisme voraç),¿creusvàlidelcòmiccomaanalogiadel’actualestatderelacionscatalano-valencianes dinselseumarcsòcio-econòmico-cultural? d)CopialaguiatelefònicadeValència,àreaurbana,apartirdel’emade«mandril»,i noparesfinsquet’adonesdel’estupidesadel’acte,aixícomdelainutilitatdetotalarestade lateuavida. DocctorCalentor
ttcasa’t i cria oftalmologia Pep, Ton, Quim, Maria conta, erra, passat. I en són 17
què et sembla, Toti? Moixama, fidel a la seua faceta entrevistadora, us n´ofereix una de nova. De Nelo Vilar a Albert Pla, de Tete a Toti.
concert de l´altre dia, com va sorgir la col.laboració entre Esther Formosa i tu?
Sí, en efecte, volíem parlar amb Toti Soler, i ho aconseguírem
TOTI: Fa ja quatre anys que l´Esther i jo estem treballant
de totes totes. Toti Soler, gran músic, i d´entre moltes altres
junts. Va començar com un homentage a Ovidi Montllor, i
coses, acompanyant i cocompositor d´Ovidi durant 26 anys...
després a poc a poc ho vam anar ampliant. Vam fer „M´aclame a tu“, que és una cançó d´Ovidi Montllor, però després hi ha
L´entrevista, però, no va ser de dit i fet. En realitat va ser tot un procés que tractarem de resumir. Podem dir que ha sigut
cançons que jo he anat recollint tota la meva vida, cançons sefardites, napolitanes...
una successió de contactes fins arribar al moll de la qüestió. El
M.: I escolta, quina és la teua formació guitarrística?
primer contacte amb Toti va ser després del concert de
T.: Bo, jo sóc de formació clàssica. Vaig comencar a
presentació de l´Integral d´Ovidi al c/ La Nau. Allà ens va dir que
Barcelona, després me´n vaig anar a Londres a estudiar guita-
tornaria dues setmanes més tard a la Beneficència a interpre-
rra clàssica també, però a la vegada tocava jazz; també em
tar també amb Esther Formosa el „M´aclame a tu“, i que llavors
vaig ficar al món del folk i country nordamericà. O sigui, vaig fer
seria un bon moment per parlar. Total, que dues setmanes
com la majoria de joves: tocar música americana. Després
després, camina que caminaràs, anàrem a la Beneficència, i
cap als 22 anys vaig descobrir el flamenco, que no tenia res a
després d´un bell concert, es va fer el segon contacte. En realitat
veure amb el flamenco
se pu n e s i s t i amans
tampoc va ser llavors l´entrevista, sinó que ens va dir que
adulterat, sense gossos m o c , u i r u gaire qualitat, que ens venia el franquisme. Quan vaig el se portar p estar a Andalusia per primera vegada vaig tenir l´oportunitat
se n´havia d´anar
pitant, però que „doncs
truqueu-me demà a la nit, xarrem tranquil.lament, tu, jo
d´aprendre la tècnica de la guitarra. Però de totes maneres per
estic allà apalancat, veient la tele o rascant-me la panxa, el que
al flamenco s´ha de néixer. Jo sento nois d´aquí amb tota la
sigui... Podem parlar i us explico el que vulgueu. Bo, nois,
bona fe tocant flamenco i penso, bé, bona sort, però per molt
nosaltres hem de sortir pitant, perquè no arribarem mai...“. Així
que s´esforcin no ho aconseguiran mai, aconseguiran que les
quedàrem. Abans, però, li havíem mostrat la „Moixama 100
notes sonin, però és el mateix que un japonés tocant flamen-
anys“, i casulament la va obrir per la pàgina de la República: „República de la Moixama posa aquí? He llegit bé o què? Ha, ha, ha (rialles), República moixamera, això m´agrada!!“. Total, que uns dies després, trucàrem cap a la nit al poble de Toti, allà per Girona. I eixe fou el tercer contacte. Estava sopant, no li venia molt bé. Ens digué que quantes preguntes, li diguérem que unes deu, i ràpid. Va accedir. Començàrem parlant del temps i de l´oratge, i ens va dir que no havia estés la roba perquè pensava que plouria. Doncs bé, ací teniu només un extracte de l´entrevista telefònica a Toti. Llegiu i jutgeu, si voleu... MOIXAMA: La primera pregunta seria, a propòsit del
suite de Bach xiulet de rock òpera grossa tou el bescuit. Tinc un 18
co. El flamenco no és només tocar les notes. És una manera
veure si el trobes.
de viure, de menjar, de parlar, tot va junt. Jo, bé, toco flamenco,
M.: En tenim un ací...
però sóc com un estranger, igual que ho faria un japonés o un
T.: A veure si el trobes (ni cas), perquè jo l´altre dia per casualitat me´l vaig trobar i dic, ostres, mira, quina sorpresa, no
americà... M.: Segons tu, per tocar blues s´hauria de ser negre
americà...
n´havia vist mai. Leo Ferré, un senyor que fa molts anys que va morir, i que per mi ha sigut el gran geni de la cançó francesa,
T.: Jo crec que el blues és una música dels negres
molt superior als altres. No solament era cantant, sinó també
americans. Me´n recordo fa molts anys que deien: „John Mayall,
poeta, director d´orquestra, arranjador, un home amb una
el rei del blues“, un anglés, amb barret, calvo ell, amb tots els
capacitat impressionant, i molt valent amb les lletres. Molt difícil
meus respectes, no? Però que em perdonin, el blues dels
inclús al seu propi país. Sempre és més fàcil ser conegut per
negres és una altra cosa. Això és el que jo crec. Després es
una cosa suau, light, que per una cosa així dura de
poden fer versions de blues; el món del jazz, per exemple, agafa el blues i en fa versions, però el jazz és
ens c i , m e n s confo n e i , s e perquè encara que és una cosa feta uc diferent,
ns al i f t o t b am Però jo omfortem pelar, com Leo Ferré.
l´adorava, i l´Ovidi també. Ara, com
deia, la cançó francesa aquí no es coneix, com no es coneix la cançó italiana, la portuguesa. No coneixem la música del món!
pels americans, també hi ha una forma de jazz europeu [Més
Les emissores de ràdio l´únic que ens ensenyen és el que les
informació sobre el jazz, vegeu tercer número de Moixama
discogràfiques els diuen que ens ensenyen. Els mitjans de
„Especial Jazz“].
comunicació són, lamentablement, el Departament de
M.: L´altre dia parlares de Leo Ferré i la gran influència
Promoció de les Discogràfiques, amb la qual cosa ens estan
que ha tingut sobre les cançons d´Ovidi. Per què la cançó
enganyant a tots. Perquè clar, les discogràfiques els deuen
francesa ha sigut tan fàcilment exportable ací?
pagar, deuen tenir les seues compensacions perquè les
T.: D´entrada la cançó francesa aquí no hi ha ningú que
emissores posin aquestes músiques. Quant més pagues més
la conegui, perquè Leo Ferré... busca un disc de Leo Ferré, a
et posen un disc o una música. Això és evident. Inclús m´han arribat a contar que hi ha emissores que es queden part dels drets d´autor per posar la seua música. O sigui, si vols que el teu disc sigui escoltat, els hi has de cedir part del drets d´autor. Això em sembla denigrant... Llavors resulta que els mitjans de comunicació no fan cap servei. L´únic que fan és un negoci. M.: Seria millor no eixir als mitjans de comunicació... T.: Clar, si no surts mai, que és el que em passa a mi, doncs això, no et coneix ningú, com a Leo Ferré. Però en canvi hi ha un fotimer d´apelegats i robaperes que estan sortint cada dia vint-i-quatre vegades... M.: I a Ovidi, penses que finalment a nivell de públic, per
dir-ho d´alguna manera, se li ha fet justícia? T.: Que va. La gent no sap qui és l´Ovidi. Ho sabeu vosaltres, ho sabem nosaltres, quatre gats que estem a sobre d´ell, que el recordem, el nomenem, però el públic normal no
ttbou que no vol hom que li plau llop llep i llepa tarda de bou. Josep: 19
moixama pirula! té ni la més remo-
ú del món, i no omple la sala, la gent parla durant el concert,
ta idea, com a
obren caramelets... Hi ha una incultura tan brutal en aquest
molt sabran que
país. I clar, estem governats per uns senyors als quals la cultura
havia fet alguna
els importa un pito, a menys que sigui en el seu propi benefici.
pel.lícula... Però
Però la cultura en majúscules, autèntica, no els interessa pas.
com a cantautor, h
o
m
M.: I com veus l´actual panorama musical europeu?
e
T.: Ni punt de comparació. Portem bastants anys
compromés
d´endarreriment. S´hauria de fer un esforç. Aquí no hi ha
amb la societat,
ensenyament de la música. Els nens no saben res de música.
amb el moment
Potser fan una classe de flauteta a la setmana, on aprenen una
que estava vivint,
nota per classe... Això no va enlloc. Després els concerts: es
un
facilita que vagin als concerts, que la gent conegui les grans
home
dona r e p N o paga per ? de res de res (entonació aguda). Perquè el govern de dretes gent que s o x pei una butaca deu o quinze que tenim ja es cuiden de fer el... Simplement silenci, m e n r o t s mil peles. Això és impedir que la gent pugui desinformació. Hi ha tants il.lustres en i , r a deconeguts... el m d t i Bé, i no és que jo em lim d´esquerres,
figures? Que va, tot al contrari. Quan ve una gran figura,
d´això res. Res
els preus són impossibles. Hi ha
consideri il.lustre, jo estic aprenent. Jo ja fa molt de temps que sé que no li dec res a ningú. No els dec res als mitjans de comunicació. M.: Toti, penses que estem en un punt d´inflexió? [Per
ampliar el tema del punt d´inflexió, vegeu el cinqué número de Moixama, „Sense Retintín“] T.: Jo suposo que cada dia passen moltes coses negatives i algunes de positives, el que passa és que clar, no ens enterem, als diaris només els interessa parlar de les negatives. El diari i el telediari només serveixen per amargarme la vida. Et donen una visió del món tan petita... Jo no sé si són ells que són petits o simplement que saben que el negoci està en el morbo. No anem endavant, anem endarrere. M.: I el panorama musical actual, com el veus? T.: El d´aquí concretament, lamentable. No hi ha cap interés per la música. Jo no sé, amb la guitarra mateixa, no sé com s´atreveixen a dir „la guitarra espanyola“. És el país que menys interés té per la guitarra. Te´n vas per Europa i la gent està boja per la guitarra. No et coneixen, vas a un país d´aquests i s´omple la sala i t´escolten amb respecte. Aquí ve el número
Toti i Ovidi, Ovidi i Toti, però qui era el tercer?
Trobe el carrer tot colpidor vinc veig i guanye porta’m el tint. Ah! Ja sóc el 20
mptes de fill diu foll en co mon pare em
interpreta molt bé sense equivocar-se ni una nota, però potser
accedir a la música. M.: L´educació als conservatoris penses que és dolenta...
resulta que als deu minuts d´escoltar-lo t´estàs adormint o estàs pensant en una altra cosa, perquè no et diu res... Què passa,
T.: Sí. Jo a la meua època, vaig estudiar a dos conservatoris diferents de Barcelona, i vaig haver de fugir i anar-
llavors? No estan ensenyant música en la seua totalitat, estan ensenyant només la part tècnica de la música. M.: Eixe tema de la totalitat no sona un poc
me´n a Londres a estudiar guitarra. Els anglesos no ho entenien.
uns r e s orientals que a r a i c Barcelona i sé que toquen molt bé. Ha millorat això, veuen el ser humà com un tot? enun r r e no sé si molt, però ha millorat. T.: Home, sí, precisament a l´Índia entenen la música ri: p a r t n A r a bé, això és el d´aquesta manera, ara, jo tampoc ho conec tant. Vaig estar co l a t to conservatori, però diguem la músiallà fa uns anys, tinc discos, he conegut músics indis, he tocat ecat ,a nivell x i e p popular... D´entrada a les escoles, l´ensenyament amb alguns d´ells, he tingut una petita experiència però suficient ar «Com és que vosté ve a estudiar guitarra espanyola aquí?“. La
a
certes
concepcions
cosa va molt malament. Ara jo tinc amics al conservatori de
musical seriós a les escoles, tenir responsabilitat amb la músi-
per veure que és una dimensió impressionant i desconeguda,
ca, adonar-se de la importància de la música, perquè potser
i que ens porten molt d´avantatge en aquest sentit, i en el sentit
resulta que la música és més important que les matemàtiques,
rítmic també. El més elaborat, sofisticat i subtil per mi en el món
per l´equilibri humà, pel pensament, pels sentiments, per la
del ritme és l´Índia. M.: Et queda alguna cosa per descobrir a nivell musi-
convivència, per moltes coses és important la música. Però aquí no es té en compte. Com diu el mestre Halfter, „ser músic
cal?
aquí és com ser torero a Suècia“. Podeu posar aquesta frase, tranquil.lament. Ser músic aquí és com el pito del sereno. I els
T.: De tot. Sempre van sortint coses noves...
conservatoris, jo el que veig és que ensenyen a fer „màquines
M.: Consideres que estàs en continu aprenentatge, no?
de tocar“, gent que toca
T.:
Clar.
amb una gran tècnica,
Sempre sempre
però no veig que ensenyin
sempre. Miro la
a sentir, que la música és
tele, escolto la
vida. Les notes són la part
ràdio, escolto les
més externa de la músi-
últimes corrents
ca, però a dintre s´ha de
de tot, del jazz, del
nodrir
pop,
de
vida,
de
clàssica,
sentiments, d´emocions,
contemporània,
d´il.lusions, d´amors i
oriental,
desamors, de la gana, de
americana,
la ràbia, de la impotència,
l´africana
de la injustícia. Tot això
s´està posant de
nodreix la música, no
moda. Hi ha co-
només les notes. Llavors
ses a aprendre a
s´interpreta que un gran
tot arreu.
músic és un senyor que
M.:
sudque
Ens
tu no eres ell jo no era jo no sé qui sóc és que ho saps tu? Fot 21
podries dir algunes coses que t´hagen sorprés últimament del
tots els respectes, doncs no m´interessa gaire. Ho celebro per
panorama musical?
ells perquè treballen més i el fan arribar a la gent. Però el
T.: Per exemple hi ha un músic molt interessant que he
flamenco pur no és comercial i en definitiva no és un espectacle,
descobert fa poc que es diu Arbold
Bark,
és una cosa íntima, una expressió, una cosa que no és per fer
em
un espectacle. Ara, les fusions que fan ara, bé, són gent que
sembla que és de Letònia
també mereixen guanyar-se la vida.
o
M.: I escolta, com a última pregunta, per acabar, perquè
Lituània
si no ens sembla que no soparàs mai, arran de totes aquestes celebracions per Ovidi, ens egradaria que ens contares breument com us vau conéixer. T.: Bo, va ser Enric Espert, el director d’«Encantat».
peixo
M.: Quin any?
palos
Llavors vaig partici-
T.: Això va ser pel 1968 o 1 9 6 9 . . Amb carte s qu
par, primer molt discretament, després
un segon disc al cap d´uns mesos, d´aquells petits de quatre cançons. I llavors ens vam fer immediatament amics, va començar a venir per casa meva. Ens deixàvem discos, xerràvem, érem molt diferents però en canvi ens agradava molt estar junts. Ell venia d´un món molt humil, de gent treballadora d´Alcoi, i havia passat moltes penes per poder tirar endavant i poder dedicar-se al teatre que és el que volia en principi; jo en canvi provenia de família burgesa pura i dura, tant per part del meu pare com de la meva mare. M.: Era una aportació mútua d´experiències, podríem o un país d´aquells. O també
dir... T.: Sí. I així al principi, fins que de cop i volta, cap a l´any 1974 vam decidir de començar a treballar junts.
m´agrada molt escoltar les cançons napolitanes
M.: Les cançons que trobem firmades per Ovidi Montllor,
com les féieu?
cantades per Roberto Murolo, que és una meravella. També m´agrada sentir de tant en tant música de l´Índia, un músic que es diu Panalagox. M´agrada
també
el
flamenc més ranci, perquè a mi el flamenc actual, amb
ers fors un any i jo que sé un samaruc atac de tos. Alah!
T.: Mira, l´Ovidi feia les cançons molt senzilles, no tenia coneixements musicals grans. Ell posava la lletra i la melodia bàsica i dos o tres acords amb la guitarra. Jo li l´agafava i li feia l´arranjament. Els arranjaments són meus. No és que la música sigui meva, però bé, un 50 %. El que eren els muntatges poètics, la música era totalment meva, l´Ovidi no intervenia per res en la part musical. Vaig tocar amb l´Ovidi, rient rient, 26 anys; però després es parla de l´Ovidi i jo no existeixo, i això no
22
e n
ho trobo bé, perquè la música la feia jo, el músic era jo; se m´ha menyspreat d´una manera indigna, se m´ha deixat de
M.: De vegades potser siga millor l´honestedat personal
a la venda al millor postor...
banda, se m´ha tractat amb una indiferència... Per això us dic,
T.: El gran gruix de la música comercial és un gran negoci,
que jo als mitjans de comunicació no els hi dec res, ni a les
no hi ha art per enlloc. Tot molt ben presentat per vendre el
revistes, ni a la ràdio, ni a la televisió, perquè no m´han ajudat
producte, no és més que això. És un producte comercial, no és
per res. Jo la veritat és que estic molt orgullós d´haver arribat
art.
fins on he arribat sense la seva ajuda i sense l´ajuda de les
M.: I en un concert, on trobes més plaer, en tocar en sí o
discogràfiques ni els productors. Tot solet [Toti Soler?], i això
en la resposta del públic? Com és l´experiència de tocar en
em sembla que té molt més mèrit. Però ja m´he acostumat, i
públic?
ara li començo a veure els avantatges, perquè no tinc compromisos amb ningú, faig el que em dóna realment la gana... M.: Nosaltres disfrutàrem molt més el concert de la
Beneficiència que l´altre del C/ La Nau, que era molt de discurset,
T.: Jo toco i em quedo molt satisfet si sé que he tocat bé, encara que la gent no reaccioni. De vegades en canvi toco regular i la gent es torna boja de contenta. Jo sóc el meu jutge. Jo ja sé quan ho faig bé, ho tinc molt clar...
exaltació pòstuma com d´un heroi, i això tampoc... T.: Bo, és que l´altre era la presentació del disc. I està
* * *
molt bé, jo trobo que el Paco Bodí té molt de mèrit, jo des
no lli gràcies, vull felicitar-lo L´última pregunta que ens férem en penjar va ser: g u e n . d´aquí li vull donar lesperquè ha sigut tenaç i m´estàs dient que per causa de l´entrevista de Moixama, se li I sen s e ro ha gelat el sopar a Toti Soler? ses. D „contra viento y maGràcies, Toti. e pei x no rea“ que diuen, ha aconseguit publicar ho he això. Que a alguns els agradarà més que als altres, bé, però m p ro vat, escolta, està molt bé que hagi sortit aquest integral de l´Ovidi, ja era hora, perquè si no l´Ovidi ni existeix. I a més hi ha discos que eren inèdits, el de Segarra i el d´Apel.les Fenosa. I alguns altres estaven feia temps exhaurits. M.: I tu has tret fa no molt un disc sobre poemes de Martí
i Pol titolat „Per molts anys i bon profit“... T.: Sí, i ha guanyat un premi, Disc Català de l´Any, i molt agrait... Com a mínim, bé, doncs surts un poc als mitjans de comunicació... M.: O siga que eixir als mitjans de comunicació estarà
bé en la seua mesura... T.: Si, bé, si sortís cada dia igual em considerarien més, tindria més feina, igual em cridarien per fer música de teatre. Però de moment això, faig els discos i tinc la sort que d´actuacions no vaig malament. Ara bé, quan tens segons quins personatges al govern, millor que no et facin cas, perquè segons amb qui no vull que m´hi vegin.
ttres de res més no he perdut pes ni un poc d’estrés. Per fi el 23
fotre bĂŠ el blat beu-te tu el vi coure bĂŠ el cuc fora el teatre a les 24
ttdis-me que sà el no ja el tinc pluja d’agost das uarai think: ups, 25
crònica d’un temps Amb el pas del temps, els esdeveniments del maig del
de la perifèria del capitalisme.
68 a París s’han convertit en tot un mite de la història occiden-
Així doncs, el maig del 68 va suposar un parèntesi
tal recent. Les imatges dels carrers del Barri Llatí alçats en
inesperat en la línia de desvertebració i desmobilització dels
barricades, els estudiants reunits en assemblea a la Sorbona,
moviments socials, -que culminà amb la caiguda del mur de
els “flics” carregant amb els seus uniformes foscos de les
Berlín-, ja que malgrat la pervivència dels nombrosos
fotos en blanc i negre... Tot plegat forma part de la nostra
conflictes socials que provocaven vagues de treballadors i
experiència viscuda o apresa, en definitiva, compartida.
manifestacions de tot tipus amb una certa regularitat, cap
El maig del 68, però, també fou un fenomen de gran repercussió simultània i, com no, immediatament posterior,
d’aquestes superà mai uns límits de moderació en l’acció i la reivindicació.
on estudiants, classes obreres i intel·lectuals i artistes
s e m p re observaren
d’arreu del món (com l’Ovidi)
fent d’h omes...
amb interès l’esdevenir del moviment
Segons Sergi Vilar, un periodista català que pogué viure els fets en primera persona, allò més destacable del maig del 68 fou, precisament, que “per primer cop en la història, es
Seríem
parisenc. Els motius d’aquest interès cal cercar-los tant en la
ficà en marxa una lluita revolucionària
(...) en un peix de passa, poqu desenvolupament
mateixa dinàmica del moviment global, com en els seus
país de
aspectes concrets, sectorials, on, d’entre altres, hem de des-
econòmic i industrial avançat (...) clau del sistema capita-
tacar el paper dels estudiants, que foren els indiscutibles
lista”.
protagonistes principals d’aquest fenomen.
Aquesta lluita revolucionària fou encetada pels
Per entendre’l, però, ens hem de remuntar, almenys,
estudiants, que arreu d’occident havien adquirit un gran
fins després de la segona Guerra Mundial i els seus efectes
protagonisme polític gràcies a l’augment de la població
col·laterals, que suposaren el trencament amb una primera
estudiantil. A l’Estat Francès, existia
meitat de segle XX de gran conflictivitat
una àmplia xarxa de col·lectius i
i
organitzacions; existia, sobretot, un
reivindicació,
arraconaren,
progressivament, als moviments obrers i reivindicatius a un segon plànol.
creixent rebuig al govern de De la serra ovidi de
Gaulle, i, especialment, a la seua política educativa, sintetitzada, a
L’amenaça revolucionària que
efectes de crítica, en la Llei Fouchet
molts havien considerat a flor de pell
que preveia una profunda reforma de
el 1945 es començà a diluir amb la
tot el sistema educatiu amb l’objectiu
posada en marxa del Pla Marshall i el
de reduir despeses estatals. Aquest
creixement econòmic de postguerra.
malestar es palesava en l’existència
Els partits obrers apostaven pel joc
de
democràtic
estudiantils d’esquerra; al maig del
mentre
els
Estats
nombroses
organitzacions
absorbien cada cop més funcions socials, deixant als sindicats
68 trobem implicats, a banda dels sindicats clàssics i
tasques exclusivament negociadores, però, perdent aquests
consolidats com ara la Unió Nacional d’Estudiants de França
gran part de la seua capacitat de cohesió i integració de les
(UNEF) i el Sindicat Nacional d’Ensenyament Superior
masses obreres: l’anomenada Guerra Freda havia traslladat
(SNESUP), tota una sèrie de sigles que oscil·laven des de la
la tensió lluny del vell continent i havia aconseguit que, fins el
Lliga Comunista, IV Internacional (LCI), la Federació
maig del 68, semblés que la revolució fóra un fenomen exclusiu
d’Estudiants Revolucionaris (FER), ambdós trotskistes,
mare-kin-pis casa no hi ha torre(s) que cau(en) cap paradís. Per tant 26
passant pel Partit Socialista Unificat (PSU), el Moviment Co-
Alain Geismar, “un element de repressió (...) quan no pot
munista Marxista-Lenininsta (MCML), de caire maoista, fins
complir aquest paper, la substitueixen les forces policials”.
el Moviment del 22 de Març, amb inclinacions anarquistes.
Per altra banda, també podem observar una certa
Moltes d’aquestes organitzacions s’articulaven a través de
voluntat revolucionària, com queda de manifest en els seus
l’UNEF o l’SNESUP, les quals, malgrat els vincles amb el
discursos i, sobretot, en els seus actes. Voluntat revolucionària
comunisme tradicional havien esdevingut espais de
que variava entre aquells que consideraven suficient
confrontació entre corrents i sigles.
l’enderrocament de De Gaulle i aquells elements
Malgrat aquesta aparent politització del món estudian-
“esquerrosos” que volien anar més enllà. Així, trobem
til, cal remarcar que la revolta del maig de 68 no es produí ni
propostes com la del Moviment de suport a les lluites del
en funció ni a partir d’una única causa; no tenia una
poble, que difongué un projecte de programa on manifestà
reivindicació concreta, ni exclusiva en els fonaments de la
què “l’ensenyament ha de combinar el treball intel·lectual i el
seua existència. Ans al contrari, aquell element que encetà
treball productiu: els estudiants aniran, uns quants mesos per any, a treballar a les fàbriques, les canteres i al camp, amb
les mobilitzacions massives fou la solidaritat. Les crides a la solidaritat, així com la reclamació de llibertat i amnistia després d’accions repressives per part de
l’objectiu de canviar i aprendre de la vida al costat de les masses d’obrers i pagesos.
ues con de Les universitats seran amplament obertes als y e s ! Oles forces d’ordre durant el transcurs treballadors (...). Les places universitàries seran de lliure accés peix mú l e s sic. Ser per al poble. L’ensenyament superior i e m ! No es diverses protestes, i, la denúncia t a r i e mc!o m p r e n d r à pública d’aquestes accions violentes, foren les consignes més Li repetides al llarg de totes les jornades. Aquestes
més d’un 50% de fills d’obrers
reivindicacions foren també l’element que més incità a l’acció
i de pagesos. (...) Tots els professors i assistents dedicaran
i l’adhesió al moviment estudiantil. Com ho expressà Alain
una part determinada del seu temps a ajudar als treballadors
Geismar, president del SNESUP, “de cara a la repressió, la
i en particular, a ajudar a l’alfabetització dels treballadors
solidaritat no es divideix”.
immigrants. L’ensenyament serà alleugerit de les matèries
Altrament, existiren tot un ampli ventall de reivindicacions
inútils...”.
per millorar el sistema educatiu i la societat en general. Al
Altres organitzacions, possiblement més sensates, com
marge de la seua major o menor radicalitat, allò que podem
la formada pels estudiants sudamericans al Pavelló Argentí
concloure és que, per una banda, aquella universitat que
Ché Guevara, eviten entrar en tant de detallisme, per conside-
criticaven no era massa diferent de la que hui en dia coneixem:
rar que “l’experiència ha demostrat categòricament que
massificació, manca de mitjans, manca de democràcia, lliçons
abans que una revolució haja destruït tot el sistema, la
magistrals, selectivitat, etc. La Universitat era concebuda com
Universitat no canviarà radicalment”.
a una eina de control i de reproducció social, era, segons
Aquest sector més radical cridarà a l’agermanament
dos al límit...
ttgris de París visca Matisse falla «el Pilar» fotrem un pet. Ostres 27
del moviment obrer i el moviment estudiantil, reconeixent la
només altres col·lectius humans es podrien haver endinsat.
confluència dels seus interessos. Així mateix, reclamaran una
Tot i així, no s’ha de menystenir el paper d’aquests estudiants.
acció vertaderament revolucionària que consideraven
Segurament, molts creien que realment estava en les seues
equivalia a un enfrontament directe i violent contra l’Estat.
mans canviar la societat, i així ho demostraren amb el seu
Aquesta voluntat revolucionària, però, no es materialitzà en una revolució capaç de fer trontollar i caure els fonaments
compromís de lluita que en molts casos es traduí en milers de detencions i, més encara, de ferits per l’enfrontament.
del sistema. Els motius foren diversos. Podem considerar,
Cal tenir en compte, a més, que els estudiants del maig
per exemple, que el moviment universitari, al cap i a la fi, era
del 68 obtingueren uns nivells de teorització i de discussió
d’extracció burgesa, i que el seu impuls revolucionari no
ideològica que poques vegades s’han tornat a repetir, i que si
derivava tant d’una necessitat material sinó d’un procés
en aquell moment foren objecte de crítica i ridiculització per
reflexiu. Els estudiants tenien, doncs, moltes coses a perdre.
la divisió i inoperància que podien provocar, considerant l’estat
El seu lideratge de les revoltes només podia ser temporal i
del moviment estudiantil de hui en dia, tot plegat ens pot
circumstancial, però no definitiu. No cal oblidar, tampoc, que
resultar admirable.
el moviment global mancava d’una reivindicació rupturista
Més enllà d’aquestes reflexions, el fet és que el maig
des d’un inici. Açò acabà provocant una forta divisió al si del
del 68 no conclogué ni amb una bany de sang ni amb una
moviment, que fou especialment significativa en el cas de les
massificació als centres penitenciaris. És a dir, no calgué una
relacions entre estudiants i obrers, on els interessos partidistes
repressió excessiva per acabar amb aquest moviment
impediren una unió en objectius i actuacions.
amplament considerat revolucionari. Aquesta “repressió
Els grans sindicats pactistes i els partits reformistes
dolça“ no l’hem d’explicar per la benevolència de l’Estat, sinó,
renunciaren a qualsevol iniciativa revolucionària i apostaren
segurament, perquè aquest no hi va veure la necessitat. El
per la negociació i el sistema electoral. Cal destacar el paper
poder establert no s’hi veié amenaçat en un sentit
del Partit Comunista Francès (PCF) que fou incapaç de lide-
vertaderament revolucionari, -si per revolucionari hem
rar el procés com, en teoria (i de teòrics no en faltaven al
d’entendre la superació per la força de
d’un s é les condicions socials Partit), li pertocava. No només no va saber ficar-se al capdavant a m existents, r a j de la revolta, sinó que intentà dinamitar-la en veure com no la e fest i no perquè ho digués podia controlar. Així, fomentà la divisió mitjançant la ú t p e N Marx, sinó perquè la Història no ho ha crítica del moviment estudiantil, i fins re i l a r desmentit!-. És més, segurament aquesta és la clau per i tot, acceptà les nta a c entendre l’herència mediàtica del maig del 68. mesures íem r d o Així, la seua Història ens diu que no totes les revolucions repressives que el govern de p De Gaulle imposà per sufocar la iniciativa
són dolentes. N’hi ha d’algunes, les
revolucionària, (prohibició de partits i organitzacions, entre
que fracassen des dels seus inicis, que
altres coses).
també poden ser recordades amb
Tanmateix, podem observar com l’excessiu recel par-
enyorança, com la joventut. I com la
tidista no fou exclusiu del PCF sinó que el trobem en la majoria
joventut, només aquelles revolucions
d’organitzacions, estudiantils o no, que consideraren els
que deixen pas, tranquil·lament, a la
esdeveniments de maig com a una oportunitat immillorable
moderació, a la maduresa i a
per difondre el seu missatge i captar adeptes.
l’acomodament són dignes de record.
En qualsevol cas, hem de considerar que el moviment
La lliçó és prou clara, però, per més
estudiantil fou tot el revolucionari que pogué ser; més enllà,
dubtes sempre podem consultar a algun que altre eurodiputat o ministre d’exteriors...
buit d’infinit ‘avant la lettre’ que collons dic vuit d’infinit*. El 28 * Ringkomposition d’arrel homèrica** **consulteu el farmacèutic*** *** doctor oliver
a s
em pre
serà un dia que durarà anys Sembla ser que es substanciabilitza el sentit de la
seleccionar informació vàlida. Si tenim informació vàlida,
vida al sentit de repte. Caldria entreveure diferents aspectes.
podrem configurar bons criteris, criteris consistents. Ets bo/
L’objectivització del concepte de repte es matisa en
na, pots fer-ho, pots configurar criteris sòlids. Discrimina.
l’estereotipada prova a superar, clarament il·lustrada en
Abarca informació més consistent. Avança. Pots albirar,
l’al·legoria mítica del guerrer que s’ha d’enfrontar al drac,
intuir; albirar més agudament. Intuir. Fes-ho! Avança! Ets
al monstre, a la por.
llum. Amor. Pots entreveure, discernir, entre el ser real i el
El repte fixa la senda del guerrer, del guerrer interior
personatge tan il·lusori que es representa.
que pren decisió i n’és conscient, amb el que decideix
L’amor tan sols és amor, puresa; l’afecte és
d’enfrontar-se a la prova de la seua vàlua. I a la prova que
mediatitzador per a l’obtenció del suport de l’atenció.
indicarà el nivell en què es troba.
L’afecte és del personatge; l’amor és del ser real. Pots perdonar. Ets amor i tornes a l’amor, tornes a
El temps contemporani ens atorga un tipus de guerrer característic, propi dels dracs contemporanis. L’armadura transmuta en confiança, en valor; l’arma ens la dóna el
casa.
rés p s e D
El repte
tot
gú. ja el tens n i n a fixat. Podria el personatge jugar Estàs segur/a, protegit/da, r- h o i d e s n a imposar-se reptes. Però és interessant que el ser quan eres r, s e a t u siga conscient del fet que interpreta un personatge; és conscient, ansm r t i interessant que el ser siga conscient del repte ja fixat. no dual, escoltant, escoltant-te, a, s i re n Tan sols hi ha un repte, però moltes màscares. tenint consciència de tu mateix. Si vacil·les, no ets cor, l’amor.
conscient, però tu ets conscient i tens la il·lusió davant. Saps que el drac és a prop. Tan sols es tracta de
Sol, t’enfrontes al drac, malgrat la seua subtilitat, malgrat la infinitud de màscares.
reconéixer-lo. Potser que siga molt
El guerrer demostra la seua vàlua. Ja prou
subtil. Però és, i tu ets un/a guerrer/a
de demores amb el repte de la vida! Qui ets? Qui
amb l’arma del cor, l’espasa pura
realment ets? Sols pots escoltar-te, atendre’t,
transmesa d’amor.
ésser sabedor/a que estàs ahí al teu costat,
eocupa el meu cul
esperant-te.
L’amor és pur, incondicional. I
Ets el teu millor amic/ga. Pots escoltar-te. I
tu ets un/a bon/a guerrer/
el drac espera que el/la guerrer/a s’endinse i
a.
entenga, i abarque la comprensió.
Per tal de discernir, cal configurar criteris
Sols amor. El més pur.
consistents per discrimi-
El/la guerrer/a conscient.
nar. Per a la constitució
Om
de bons criteris cal atendre i
Tat Savithur Varenyam
Bhur Bhuva Suvah Bhargo Devasya Dheemahi Dhiyo Yonah Prachodayat Shanti Shanti Shantii Gayatri Mantra
ttcolló de bou* la traca prou! al canal nou bufa`m un ou. Au 29 bi brou de bou
bon vent i barca nova La rosa dels vents ha estat sempre una flor de gran importància per a llauradors i mariners, per a bé i per a mal. Ho podem veure reflectit en abundants dites i refranys, on la saviesa popular ha sabut expressar les virtuts i defectes de cada vent. Els noms dels vents són en realitat maneres de designar punts cardinals. Referits a un vent, denominen l’origen del bufit
clar i ponent obscur, temporal segur; Sol roig, llevant prop; Cel de cotó, llevant bufador. PONENT. Vent de l’Oest, literalment el vent que bufa des d’on es pon el sol, o des de “(sol) ponent”. És un mal vent: Any de ponent, any dolent; De ponent, ni aigua ni vent; El ponent la mou i el llevant la plou.
del vent, i d’ací en alguns casos s’han quedat com a noms de vent només. La doble significació s’ha conservat encara al vent de migjorn, perquè quan diem que bufa de migjorn, simplement estem dient que bufa des del sud (migjorn=sud). En realitat és el mateix cas per a llevant i ponent i la resta de vents, com veurem tot seguit en pegar una ullada a les etimologies dels noms dels
Dels quatre vents principals eren engendrats quatre vents altres, ço és a saber: exaloch, mestre e grech, e llebeig: XALOC. Vent del Sud-est. Xaloc és paraula germana de l’italià sirocco (d’on deriva el castellà siroco, “vent càlid i sec del Sud-est, procedent d’Àfrica, que bufa a la Mediterrània”). L’origen de la paraula és incert, probablement de l’àrab šuruq “eixida del
vents. TRAMUNTANA. Vent del Nord, literalment “d’enllà de les muntanyes”, potser en origen les muntanyes del Pirineu. En època medieval, en navegar també es deia “vent de Provença” al vent del nord. Se’l veu com un vent dolent: Tramuntana, ni
sol”, que des del romànic tornaria després, convertit en nom de vent, a l’àrab šaluk. Del significat originari deriva el fet que en època medieval de vegades signifique vent de l’Est, i de vegades vent del Sud-est, que és de fet des d’on bufa a les
sa a sp
l’e o Algunes dites sobre el i j portador de molta pluja: Quan plou de tramuntana, plou de gana. ó Xaloc: Xaloc, ni molt ni poc; MIGJORN. Vent del Sud. Tot i tindre el mateix significat ast b Xaloc, molta mar i peix ben el que “migdia”, el català distingeix generalment entre “migdia” s e com a determinació de temps i “migjorn” per al punt cardinal e i xtampoc. poc; Xaloc, ni en la mar ni al camp d i el vent. El fet que “migjorn” signifique sud, ,tu a MESTRE o MESTRAL Vent del Nord-oest. La paraula s s’explica probablement pel fet que a a c “mestre” ha pres l’ofici d’adjectiu, amb un matís com “cabdal, a l’hemisferi nord on p a especialment important”. Probablement deriva d’ací que en les habitem, a o , c l’hora del migdia son llengües romàniques mediterrànies rebera el nom de mestre - x a lar, les dotze solars, el sol sempre o el vent del Nord-oest, segurament perquè és el vent dominant x a n ens queda al sud (en realitat sempre ens queanguila ni pardal; La tramuntana, ni bona ni sana. O com a vent
da un poc al sud). És un vent de molta pluja: Migjorn d’hivern, pluja d’infern;
Migjorn brut i tramuntana neta, prest tindrem aigüeta; Vent de migjorn, pluja enjorn. LLEVANT. Vent de l’Est, literalment el vent que bufa des d’on es lleva (s’alça) el sol, o des de “(sol) llevant”. Heus ací algunes dites sobre el vent de llevant: Llevant
nostres costes.
de l’antiga Gàl.lia Narbonesa i un dels més forts en el domini català. És un vent fred molt associat a la Tramuntana: Mestral i
tramuntana en hivern, trauen els dimonis de l’infern; El mestral entra per la porta i ix pel fumeral; Déu mos guarde de tot mal i bufà del mestral! GREC o GREGAL. Vent del Nord-est. Literalment signi-
menta-vincenza perla eivissenca penca penta pentium penta(gon) 30
I a
fica “vent provinent de Grècia”, denominació que degué nàixer a
A la costa de Catalunya i de bona part del País Valencià,
Sicília o extrem sud d’Itàlia, únic país romànic on podia bufar un
en què el llebeig ve de terra, molt sovint és vent suau; però passat
vent Nord-est provinent de Grècia. D’ell diuen alguns: El gregal i
el Cap de la Nau, això canvia bruscament: són costes
el xaloc porten vent i porten foc; En el gregal, ni peix ni pardal;
molt obertes cap aquell punt cardinal, i
er p ls l Vent de gregal, aigua a la canal. per això es comprén que en a av c LLEBEIG. Vent del Sud-oest. Probablement pres del poden venir s do mossàrab lebéè, i aquest del baix grec libièi, que prové del grec v e n t a d e s i , s libykós, és a dir, provinent de Líbia. Si és cert que la paraula prové impetuoses, d’on la dita d’Altea: so a i del grec, és possible que fóra presa també del sud Llebeig? Mariner, mal et veig. En canvi, una s i e d’Itàlia o Sicília, zones de parla grega on altra dita sens dubte provinent del nord del Cap de la Nau, b r m a el vent Sud-oest podia bufar diu: Llebeig, m’alegre quan el veig. , s e des de Líbia. GARBÍ. Vent del Sud-oest aproximadament. La paraula cop i prové de l’àrab garbi “occidental, vent Oest”, derivat de garb “lloc s o r remot, occident”. És d’ús molt estés a tot el domini lingüístic, però d’o a diferència de l’ús dels huit cardinals, aquest no assenyala una nem direcció fixa en la rosa dels vents, segons els llocs, sinó que només marca una direcció al llarg de la costa, que mirant des de mar, és la de l’esquerra. No és exacte que siga la mateixa cosa que Llebeig, per més que hi coincidisca en la major part de Catalunya. Va variant segons la direcció de la costa: en gran part de la valenciana i la rossellonesa és quasi el mateix que el Migjorn, i en canvi per a la costa de Gandia al Cap de la Nau i d’Argelers al Cap de Creus, el concepte allà és un vent quasi llevantí. Sembla ser un vent enganyívol: Vent de garbí, bufà allà i
pega ací; El garbí no el veus i ja el tens ací. També un vent de pluja: Quan bufa el garbí, l’aigua està ací.
I ara que ja sabem alguna cosa del bufit dels vents, trobeu l’enigma del famós poema: Veles e vents han mos desigs complir
/ fahent camins dubtosos en la mar: mestre i ponent contra d’ells veig armar, / xaloc, llevant los deuen subvenir / ab llurs amics lo grec e lo migjorn / fent humils precs al vent tramuntanal / qu’en son bufar los siga parcial / e que tots cinc complesquen mon retorn...
ttrés és la pua d’angelets que no volen maulets què n’opines tu? Vés 31
als nous amos 9 discs pròximament a la venda!!
cór
re r
si e l jo c n o é s b o.
empait esteit atroç que m’ha cuit, Mirambós i Bonrepell, 32
Què et sembla, Toti?