Tanquem aquesta edició un plujós dissabte 17 de setembre de 2005, al bonic barri de Beniferri Hills, que mentre escrivim aquestes línies, s’engoleix a poc a poc l’horta. Moixama som: En Vicent Caparrós, En David Carboneras, En Pau Ginés, En Xavier Mata i En Gabriel Sendra. Exdirector: N’Eduard Alacroix i Llopis. Col·laboradors i col·laboradores: N’Hèctor Arnau, En Salvador Cuenca, Na Pepa Cuevas, N’Andreu Ginés, N’Alberto Just, Na Pauline Renaud, En Ferran Santos i En Roc Valeriol·la. Agraïments: Weston Research Institute, En Richter, En Saffir/Simpson, En Fujita, En Douglas, En Juan Martínez, En Sal·lus, N’Anòmia, Llei d’Oms (oerò no a N’Oms), Ricky Martin Research Institute, N’Aranjam, En Fosi, família Quark “5”, En Gutenberg, Na Katrina, i a tots els lectors i lectores que han estat esperant la nova Moixama amb ànsia i paciència els darrers dos anys. Nyas, ací la teniu!
Visiteu-nos a www.moixama.com Envieu-nos imèls a moixama@ono.com
2 Índexs 3 Editorials 4 Lee Perry 7 Dr. Alekhine 8 Òscar Briz 13 Frida Kahlo 14 Test de figuror 15 sanguinel·li 18 Schliemann 21 Doro Freisler 22 Ramon de
índexs
Perellós 24 Dr. Weston
29 Julia 30 Cas Robinho 31 Baruk 32 Balustre 34 Jo vull ser un figura 35 Sai Phapha 36 Bricogosadia 37 Marià Martí
índex
mini de minifig. 6 Remiggio
13 Rock mediterrani 15 Kioscs grecs 17 Albània 23 Thelonius Monk 31 Ornitorrinc
35
Diògenes
37
Freak Brothers
3
s l a editorials i r o t i editorials d e
Una o dues idees clares hi ha sobre la taula. Per començar hem de citar l'Internacional Congrés de figures mundials. Moixama va tindre l'honor de participar al 5è Congrés celebrat el setembre de 2004 a l'entranyable llogaret riberenc anomenat Sueca. Va tornar a passar: la presentació formal de la plana major de Moixama com a figures acabà amb la seua expulsió de l'escenari prèvia desconnexió dels micros. La nostra inten-
Figura Forma visible d'un cos, és a dir, la figura entra pels ulls.
ció era presentar el primer documental d'investigació sobre els borrellons, o borretes, o borres, o
Representació artística del cos humà,
pelusses que roden pels racons de les nostres cases. Per desgràcia, la cinta no estava acabada de
o del d'un animal, si és que podem dife-
muntar. Teníem, però, un fabulós making of. Dissortadament l'organització no havia comptat amb
renciar una de l'altra.
un desplegament de mitjans audiovisuals de tal magnitud, i no es va poder mostrar tampoc el
Cadascuna de les cartes de joc que
making of. El crepuscle, sobtadament, es va abatre sobre els nostres rostres. El públic, encara que
són reis, cavalls o sotes. O juguem tots o
cansat, frisava per gaudir de l'èpica mítica de la història fílmica dels borrellons. No va poder ser.
estripem la baralla.
L'organització del festival va irrompre a l'escenari no precisament per atorgar-nos els merescuts
Persona considerada com una perso-
guardons, ans al contrari: ens convidaren d'una manera amable i alhora feixista a abandonar l'es-
nalitat. Persona/litat. Tota persona té
cenari i a tallar de soca-rel el nostre parlament que tenia encisada l'audiència. Per a més inri, a
litat?
l'hora de la votació la plana major de la revista no es trobava en condicions ni de recordar els seus
Expressió per imatges d'idees o con-
deures i drets democràtics, ni en general de percebre amb nitidesa la importància del moment.
ceptes. Expressió per paraules d'idees o
L'organització, a més, segons conten, promovia una campanya amb premeditació i alevosia, alho-
conceptes, de manera ininterrompuda,
ra que amb subterfugis, per evitar que el públic, fins llavors entregat a Moixama en cos i ànima,
àlias verborrea.
emetera el seu vot a favor dels moixamers. O no. Ningú no se'n recorda molt bé. Malgrat totes aquestes avinenteses, el record que ens ha quedat del festival és el d'una agradable conversa durant la paella (bravo, Tomàs pare!), el d'una magnífica aparició a última hora de l'entranyable duet musical Oliver Twist, i el d'un got de rom que mai no s'acabava de buidar. Si unim això al fet que ja molt abans del 5è congrés de Figures Mundials Moixama tenia en ment dedicar un especial al tema de les figures, podem absolutament estar segurs que aquest número es justifica per ell mateix.
,
Estem començant una nova època. La incertesa ens acompanya, però no ens desanima. Bush és emperador. Tot un ventall de possibilitats víriques poden infectar les nostres consciències. El president Camps, de Golf. Qui sap el que produiran les noves constel·lacions de la imaginació. Qui sap. Moixama torna, després de molt de temps. Agraïm els vostres imèls, regals i donatius. El suport que ens heu donat en tot moment i la bona acollida que tingué l'anterior número, Moixama Rosa (encara a la venda), ens empenyen a continuar malgrat les adversitats, que, com si un bou foren, ens amolla la realitat. Gràcies a totses. Us proposem un nou especial, un nou repte, una nova esperança. Volem dedicar aquest número a eixos personatges singulars de la nostra espècie anomenats FIGURES. Però què és un figura? Un excèntric? Una persona entranyable? Simpàtica? Xocant? Pintoresca? Rara? Peculiar? És un freaky un figura? No ho direm encara, perquè si no s'acabaria la revista en aquest punt. És per això que hem volgut desenvolupar aquest tema més enllà de la simple anècdota i/o/u borratzera de retsina. Llegiu, Figures!!!!!
,
Cadascuna de les posicions d'una dansa. Qui no dansa no alcança. Superfície o cos. Aparença externa i subjectivitat interna.
,
4
Lee Perry
s e t s i p re t a u q s e l e d a t s i m i u q l a l’ estatura, però d'idees precises, decidí fer-se
una veu dolça ni harmoniosa, ni potència. Però
també amb el títol de campió de ball. Eren els
volia cantar. I acabà cantant. People funny boy
anys cinquanta, i a l'illa s'escoltaven les ràdios
fou el seu primer èxit, en el qual feia una àcida
ianquis de Florida, i circulaven ja discos que
burla d'un dels seus excaps -d'ací li vindria el
portaven els soldats americans. Jazz de Big
seu sobrenom Upsetter, el tocacollons. La
bands, Blues, Rhythm&Blues, i el recentment
cançó, a més, comptava amb una novetat: un so
nascut Rock&Roll. Un pas més cap a la globalit-
de xiquet plorant. La introducció de sons no
zació, que ja havia començat en aquell moment
musicals, i el seu tractament sonor passarien a
en què les i els primers homínids decidiren eixir
ser marca de la casa, i converteixen Perry en
d'Àfrica.
l'avi del sampler. En anys successius, altres
Àfrica.
sons com brams de vaques, pluja, motos, etc...
Àfrica, el lloc últim d'on prové Lee Perry. En
passarien pels circuits de la taula de mescles de
aquell moment no sé si el que més tard anomenarien
Upsetter,
ja
havia
conegut
Perry.
el
Als primers temps d'artista autònom, Perry
ques inherents als éssers humans, perquè allà
rastafarisme, la religió panafricanista d'allibe-
només es gravaria a ell mateix, o bé instrumen-
on fixes la mirada -en qualsevol lloc del plane-
rament de la gent negra. El que sí havia cone-
tals inspirats en les pel·lícules de l'Oest, o
ta, i en qualsevol moment- pots trobar perso-
gut era la marihuana, que naix de manera natu-
d'arts marcials. Estem a finals dels seixanta.
nes susceptibles de ser anomenades "figures".
ral arreu de Jamaica. I fou sota els seus efectes,
L'Ska s'havia ral·lentitzat, donant pas al
És més, es pot comprovar la vasta extensió i
que un dia treballant en la construcció d'una
Rocksteady. Tot i això, els ritmes que Perry gra-
varietats que pot tindre el fenomen del figurisme.
carretera, es decidí el seu destí. Conta el mateix
vava sempre s'havien eixit dels patrons habi-
Això ens passa en trobar-nos amb En Lee
Perry, que tirant les pedres per a fer el camí,
tuals. Sempre havien sigut una mica més enre-
Perry, the Upsetter, Lee Scratch Perry. Tot un
estes començaren a revelar-li un missatge. En
vessats. Esta característica, explotaria, donant
personatge de la música popular jamaicana, i
caure les pedres parlaven a Perry. Ell les escol-
els seus fruits, quan entra en contacte amb els
donada la difusió que esta música ha tingut
tà perquè el missatge era important. I li deien,
Wailers. Els Wailers d'aleshores no eren el que
arreu del món, de la música popular de la prò-
en caure, King-Stone
(Rei Pedra-Kingston,
després serien, sinó que era un trio vocal for-
pia humanitat en sí mateixa. Potser sense Lee
capital de Jamaica). El senyal era clar, així que
mat per Bob Marley, Peter Tosh i Bunny Wailer.
Perry, fenòmens com el Reggae, el Hip hop, o la
féu les maletes i marxà cap a Kingston.
Un dels molts trios vocals de joves jamaicans
El figurisme deu ser una de les característi-
música electrònica, no serien iguals. La seua
Estem a la meitat dels anys seixanta. L'Ska
que s'esforçaven per eixir de la misèria del
influència és subtil però molt present, fruit
feia uns pocs anys que circulava, i havia gene-
ghetto per mitjà de la música. Però en este cas
d'una personalitat única.
rat ja una autosuficient indústria musical. El
hi havia alguna cosa més. I Lee Perry ho veié.
Conta la llegenda -qualsevol història que
panorama estava dominat per dos productors,
Els Wailers gravaren amb Perry i els seus
ens arribe de la llunyana illa del Carib està
Duke Reid i Coxonne Dodd, un home que sem-
instrumentistes, The Hippy Boys, durant uns
envoltada d'imprecís fum blanc- que, sent molt
pre anava armat. Perry treballà per als dos, i
dos anys. Se sol dir que durant aquelles ses-
jove, Lee Perry ja era campió de dòmino al seu
amb els dos acabà barallant-se. Les seues fei-
sions es forjaren moltes de les bases del que
poble. El dòmino és molt popular a Jamaica, i
nes anaven des de tècnic de so a compositor.
després seria el Reggae. El que és cert és que
havent-lo dominat, este homenet de xicoteta
Però Perry volia cantar. Aquell homenet no tenia
els resultats, hui en dia, encara, conserven una
5 allí passarien infinitat de vocalistes com Max
trobada per als rastes. Perry tenia un misticis-
Romeo, Leo Graham, Junior Byles, Junior
me propi, basat en el rastafarisme, però portat
Murvin, i toasters (els primigenis rapers jamai-
al seu terreny. Un misticisme tel·lúric i extrem.
cans) com U-Roy o Jah Lloyd que després seria
Conta la llegenda que penjava les cintes mag-
Jah Lion, sempre sobre les bases rítmiques de
netofòniques que havia gravat d'un arbre per-
The Upsetters, la nova banda de Perry. Podem
què els arribara l'aire d'Àfrica. O que les sote-
dir que als Black Ark, Perry arriba a la seua ple-
rrava perquè s'impregnaren de la força de la
nitud. Allí experimenta, i no deixa d'experi-
terra.
mentar. Si bé té una vessant estrambòtica que
El final dels Black Ark Studios arribà a les
el porta a experimentar amb sons no musicals,
acaballes dels setanta, de mà del propi Perry,
amb els ritmes, les remescles (la gran troballa
que en un arravatament prengué foc a la barra-
força bruta i provoquen una fascinació increï-
jamaicana!), les remescles de remescles, els
ca del jardí de sa casa, on estaven. Perry nota-
bles. Cançons com Soul Rebel, No Sympathy,
ecos i els jocs amb les pistes de la taula de
va que era el final d'una etapa. I així seria, per-
Caution, etc., transcorren sobre ritmes
mescles, també desenvoluparà una faceta més
què durant els vuitanta el Reggae anà abando-
acurada i subtil, en la qual els timbres dels
nant el misticisme rasta per fòrmules més
instruments són tractats amb cura,
purament lúdiques i temàtiques més explícites
aconseguint textures delicades
com el sexe o la violència, donant pas a l'estil
sincopats i foscos, baixos omnipresents, guitarres esmolades, línies d'orgue i harmonies vocals, embolcallades per una atmosfera densa, plena de fum
i
alhora
i suor. A estes altures l'Upsetter ja
Paradigmàtica
dominava l'art dels sons i dels
d'este classicisme
timbres, característica de tots
és Curly Locks.
els productors jamaicans. Però
com
totes
les
coses bones, esta també s'acabà. Pel que es veu, durant els dos anys de gravacions
els
Wailers no veieren ni un penic. Perry s'estirava massa a l'hora de pagar, i els Wailers marxaren, i amb ells la banda de Perry, els Hippy Boys (amb els germans Barrett a la secció rítmica), que per sempre més acompanyarien Bob Marley. Fins ara Perry sempre havia gravat en estu-
vibrants.
que
Durant eixa dècada emigrà al Regne Unit. Allí entraria en contacte amb un dels
L'estudi i les gravacions
conegut com a Dancehall.
s'hi
gurús
del
Reggae
britànic, u
feren estan envoltades per la llegenda. Perry, que portà la gravació d'estudi per camins que mai no havia travessat,
comptava
només amb una taula de mescles de quatre pistes! En aquell moment The Beatles, que també havien iniciat el seu viatge experimental, comptaven amb un estudi amb seixanta-quatre pistes. La diferència entre primer i tercer món. Però la necessitat és la mare de la creació.
dis aliens. L'any setanta-tres inaugurà el que
Els Black Ark Studios es convertiren, com
seria el seu estudi mític: Black Ark Studios. Per
molts altres estudis de Jamaica, en un centre de
Mentres balla pel mig de la pàgina, a l’esquerra-dalt podem vore En Lee conversar amistosament amb uns square guys (mossos d’esquadra anglesos) sobre el temps. Podem observar simultàniament, o si no després, com el nostre amic gaudeix de la collita de julivert al seu estudi Black Ark.
6
minifig. #1: un figura romà
Adrian Sherwood, i el seu segell ON-U Records, amb qui gravaria alguna cosa. Són uns anys, però, en els quals hi ha poques notícies de Lee. No seria fins els noranta, que, de
Si aneu a la Piazza Barberini
mà de l'altre gurú anglés del Reggae, Mad
de Roma, de segur que hi trobareu
Professor i el seu segell Ariwa, tornaria a tin-
En Remiggio fent les seues galin-
dre una carrera amb continuïtat. Li arriba el
daines i cabrioles, i animant els
reconeixement internacional, quasi sempre
busos de turistes com des de fa
amb Mad Professor. El conjunt de l'obra de
25 anys. A mig matí fa una parae-
Perry és valorada de nou per milers de joves
ta, un xicotet recés, per fer-se el
europeus i americans que el descobreixen.
seu granissat de llima. Home del
Les últimes notícies que tenim sobre Perry són que es casà amb una exprostituta de luxe
seu barri, ha fet de la bogeria la seua manera de viure.
suïssa, que temps enrere havia estat embolicada en un escàndol polític d'aquell país, on actualment viu la feliç parella. Lee Perry continua gravant i fent concerts amb una potent banda de la casa Ariwa, arreu del món. És increïble vore eixe homenet de seixanta-nou anys, salmodiant i cantant en el seu peculiar estil, sempre sota els efectes de les drogues, mantenint encara la força i el sentit que l'han caracteritzat durant més de quaranta anys de carrera. Esta és més o menys la història de Lee Perry, productor musical, compositor, cantant, campió de dòmino, místic, figura. Persona, en
,
definitiva
Verídic exemple de publicitat figura trobat en un fanal de la bonica, si bé bruta, per bé que dinàmica, alhora que moderna, localitat de l’Horta central, anomenada per tots i totes València. Lee Perry pensa en les seues coses quasi tots els dies.
Alekhine
7
un escaqu ejador de circumstà ncies El món dels escacs sembla ser un món on predominen els excèntrics i les personalitats difícils. Potser el titànic esforç mental que realitzen els seus jugadors afecta altres parts del cervell provocant comportaments curiosos que resulten en vides extravagants. O potser els jugadors d'escacs són com qualsevol altra part
d'escacs del món amb els ulls
de la població amb la seua proporcional part de
tapats.
freaks i figures. En tot cas, no és difícil trobar
Després de la guerra va tre-
biografies apassionants entre els professionals
ballar
dels escacs. Aquest és un gran exemple.
Departament
de
magistrat
al
d'Investigació
El Dr. Alexander Alexanderovich Alekhine
Criminal de Moscou. El 1919 va
va nàixer el 31 d'octubre de 1892 a Moscou. El
viatjar a Odessa i va ser empreso-
seu pare era un propietari ric, que pertanyia a
nat durant un breu període acusat
la noblesa i era membre de la Duma. Sa mare
de ser un espia. En tornar a
era hereva d'una gran fortuna de la indústria.
Moscou un any més tard, va
Als 11 anys va aprendre a jugar als escacs de
casar-se amb una baronessa russa de major
va fer ciutadà
la mà de sa mare i el seu germà. Als 12 ja juga-
edat que ell. Alekhine tenia en adopció una filla
francès,
va als escacs per correspondència (una moda-
il·legítima.
entrar
El 1925 es va a
La
litat de joc d'aquells temps sense internet), i se
La seua polifacètica vida el duria a treballar
Sorbona
sap que durant els seus estudis de Dret a
en un estudi de cinema, per encetar una vida
escriure
l'Escola Imperial de Dret de Moscou era un
d'actor. En aquell temps va guanyar el primer
tesi
jugador empedreït d'escacs.
campionat d'escacs de l'URSS. El 1921 va unir-
sistema peni-
El seu primer triomf en un gran torneig no
se al Partit Comunista i es va fer traductor per
tenciari xinès.
va arribar fins el 1914 a Sant Petersburg, on
a la Internacional Comunista i secretari del
Aquell mateix
empatà
Departament d'Educació Comunista.
any, va trencar el rècord mundial d'escacs amb
en
el
primer
lloc
amb
Aron
i
sobre
va una el
Niemzowitch. Aquell mateix any li va ser ator-
Poc després, en un nou canvi de rumb, va
els ulls tapats, jugant simultàniament 28 parti-
gat pel Tsar Nicolau II de Rússia el títol de Gran
deixar a la seua dona i la Unió Soviètica per
des amb els ulls tapats, de les quals va empa-
Mestre d'Escacs.
establir-se a París on es va casar amb una dele-
tar 3... i va guanyar 22!
Al torneig de Mannheim (Alemanya) en
gada suïssa, de nom Anneliese Ruegg. No ens
1914, sent Alekhine el primer en el ranking
detindrem
en conèixer Anneliese perquè als
mundial, va esclatar la 1a Guerra Mundial. Per
pocs mesos ja l'havia deixada i se n'havia anat
ser rus, va ser capturat i empresonat. Un mes
a Berlín.
El Doctor Alekhine es va casar per tercera vegada amb una altra dona molt major que ell, Nadezva Vasiliev, vídua d'un oficial rus. El gran adversari de N’Alekhine va ser
més tard va quedar lliure i durant la guerra va
Els següents anys va guanyar una sèrie de
Capablanca, amb qui va disputar una sèrie de
servir a la Creu Roja russa a Àustria. Per una
tres torneigs seguits i va popularitzar el movi-
torneigs, que culminaren en la proclamació
ferida de guerra, Alekhine hagué de ser hospi-
ment que avui es coneix com a defensa
d'Alekhine com a Campió Mundial d'Escacs
talitzat. Alekhine esdevingué el millor jugador
d'Alekhine.
després d'haver-se batut a Buenos Aires.
u
8
t
q
t s c s s c c t
Alekhine va evitar tornar-se a batre amb Capablanca. El seu currículum de gran jugador d'escacs va continuar ampliantse amb exhibicions on jugava amb 300 contrincants simultàniament, o les 32 partides simultànies d'escacs amb els ulls tapats a Chicago, amb 19 victòries i 9 empats. L'exèrcit mexicà el va nomenar coronell honorari i instructor d'escacs de l'exèrcit.
Una mare alcohòlica i afeccionada als narcòtics alhora que un pare jugador rus de ruleta, sembla que no varen ajudar molt a donar al jove N’Alekhin una educació equilibrada i afectiva. D’aquesta manera el costat fosc no va tardar a ferse present dins del jugador d’escacs. El 1934 es va casar per quarta vegada, aquesta vegada amb una jugadora d'escacs britànica, vídua i major que ell. Quan la 2a Guerra Mundial va esclatar, el Dr. Alekhine estava representant a França en una olimpíada d'escacs a Buenos Aires. Com a capità de l'equip francès, es va negar que el seu equip jugara amb l'equip alemany. Va tornar a França per allistar-se a l'exèrcit on realitzà tasques de traductor. França, com se sap, va caure i el Dr. Alekhine, va intentar fugir cap a Amèrica, sense èxit. Sembla que hagué de cooperar amb els nazis per protegir la seua dona i el seu patrimoni francès. Va escriure sis articles on criticava els jugadors d'escacs jueus i va participar en torneigs d'escacs nazis -la pregunta és: sempre guanyaven les blanques? El 1943, tot el seu temps el passava a la Península Ibèrica com a representant alemany dels torneigs d'escacs. En acabar la guerra, per la seua afiliació al nazisme, no va ser convidat a més torneigs d'escacs. El 1946, a punt d'acceptar una partida pel títol, el Dr. Alekhine va morir a l'habitació d'un hotel d'Estoril (Portugal). Alguns digueren que va ser un atac de cor, altres que s'asfixià amb un tros de carn. El cos no va ser soterrat fins a tres setmanes després, ja que ningú no va reclamar el seu cadàver. Finalment la federació portuguesa d'escacs es va fer càrrec del funeral. Menys d'una dotzena de persones es presentaren al funeral
,
c
c
c s t c t c s
Òscar
A la tercera la vençuda. Tal i com diuen, al tercer intent de quedar amb Òscar Briz, ho aconseguírem. Una vegada més Moixama acceptà un altre repte, una nova aventura ofrenada pel destí desafiant, i un bonic dissabte de juny ens desplaçàrem des de València a l'Alcúdia (La Ribera), per tal d'entrevistar el músic i cantant. Més de quinze anys a la música porta Òscar Briz. Formà part de grups com Banderas de Mayo, o The Withlams, el primer grup de Pop independent exitós a Austràlia. Amb el temps inicià la seua carrera solista en valencià. Després han vingut Pur desig, i Identitat aliena. Tres discos que ens han sorprès per la seua naturalitat i savoir-faire. Més informació a www.oscarbriz.com !!! Quedàrem, doncs, a la seua acadèmia d'anglès, per parlar d'açò i molt més. L'emoció ens embolcallà quan, no sabem com, va eixir al fil de la conversa que Òscar vivia en una casa de rodes. Una casa de rodes? Una roloutte* (pronunciat com *igloutte)? No, una cas feta de pneumàtics!!! Un sistema de construcció inventat per uns arquitectes americans, basat en la reutilització de pneumàtics (molt difícils de reciclar), i en l'autosuficiència. I allí anàrem. L'aventura estava servida. Moixama només havia de fer la resta.
Briz
9
s e d o r e r t n e c i s ú m un
Moixama: Quina música t'agrada escoltar? Òscar Briz: Escolte bastant música brasile-
Pegues una patada en qualsevol
poble d'allà i hi ha doscents Dovers...
ra i molt de Jazz. El Pop ja no m'interessa tant
Jo m'acoste al llenguatge que
perquè em vaig estar molts anys amb el Pop
m'interessava a mi, la música bra-
anglo. Trobe molt injust que hi haja músics
silera, que té molta harmonia o està
tècnicament boníssims pel món, i que per no
prop de Jazz. Comencí a treballar-
ser anglos no tinguen realment el suport o el
ho i continue aproximant-me a
prestigi que mereixen. Els anglos et vénen amb
altres músiques que representen
quatre guitarretes i quatre samarretes guapes i
un repte per a mi. Per exemple
triomfen. Realment són els qui crearen la
també m'agrada molt la sonoritat
indústria de la música. Escoltes Ràdio Tres (3),
de la guitarra flamenca.
i saben la vida de qualsevol pelacanyes de qualsevol poble d'EEUU, i en canvi ací hi ha un músic boníssim, Flamenco per exemple, i no té
MXM: Estàs explorant? OB: No, simplement
com a
espai. La programació que s'escolta és el 90%
oient, tampoc no és que m'hi fique
música en anglés, i la resta en castellà. És un
a fons. Potser en música brasilera
fenomen derivat d'anys de predomini cultural,
sí; traus les cançons més famoses,
com passa també al cine.
els estàndards; coneixes com fun-
MXM: Però tu tens molta influència de la cultura anglosaxona, no és cert? OB: Sí, clar que sí, és una contradicció que tinc. Jo m'he criat amb això, però ha arribat un punt en què, com a persona que pensa, tot açò em sobta.
ciona. T'ensenyes molt en eixe procés. Quan més coneixes les coses més t'agraden. Moltes vegades no t'agraden perquè no les coneixes.
MXM: Postisses? OB: No, no, panderos.
Percussió que s'ha
tret al Folk dels últims temps, amb una sono-
MXM: Tu t'identifiques amb “parlar d'allò universal des d'allò particular”? OB: Sí, crec que eixa és la via. De fet estic
ritat que a mi m'agrada.
basat en la música Pop anglosaxona, que té un
MXM: Està adquirint prou vigència el Folk d'ací... OB: Sí, em pareix bé. A mi harmònicament
format molt característic. Per exemple, si tu
no em toca, però a nivell percussiu trobe que hi
començar a qüestionar-me totes estes coses
sents bateria, ja estàs dient quin so fas, el Pop,
ha uns instruments interessants; també instru-
sobre la música. A més, he viscut a Austràlia, i
música popular anglosaxona, Beatles, etc... La
ments de corda. Això no vol dir que em passe a
sé perfectament que no pots anar allí a oferir-
bateria, per les seues característiques, és molt
fer Folk, sinó que simplement intentaria pren-
los el que ells ja saben fer -i molt millor del que
sorollosa i necessita electricitat al costat, a no
dre unes referències més d'ací i les aplicaria al
es puga fer mai ací-, perquè ací hi ha grups de
ser que siga bateria de Jazz. Això ho he inten-
que jo faig. Si aconseguisc fer-ho amb fortuna
Rock que ho fan bé, però allà està tot inventat.
tat canviar als discs, encara que no he pogut del
potser serà una barreja interessant. No és fàcil,
Ells no poden fer flamenc com es fa ací, perquè
tot, perquè de vegades un no fa el que vol fer.
de tota manera, incorporar percussió d'ací
no saben. A ells sí que els pot interessar algu-
Per exemple, usar percussió, en lloc de bateria,
-amb unes referències molt marcades- a can-
na cosa que siga pròpia i intransferible de cada
ja canvia la sonoritat, és una cosa totalment
çons de Bossa o del rotllo cubà. Cal no intentar
territori, però anar allí amb un Dover, i dir que
diferent, encara que siga Pop. En el futur volia
posar-se moltes fronteres, perquè ja n'hi ha
Dover conquereixen Amèrica... per favor!
incorporar percussió d'ací.
massa.
MXM: A partir del teu penúltim disc, el segon, tens bastants influències flamenques... OB: Quan vaig arribar [d'Austràlia] vaig
patint esta contradicció, perquè vinc d'un món
u
10 tinc prou clar.
MXM: Si te'n vas i deixes la casa lliure, avisa. (Tornem a riure). De tot el panorama musical valencià, tu ets l'unic que continua un poc amb allò del Rock mediterrani dels setantes, huitantes -Pep Laguarda, Remigi Palmero o Juli Bustamante-, un tipus de Rock molt d'autor. Ho tens escoltat? OB: Sí. Jo sempre m'he
ques; a ell no l'hagueres fet entrar mai a la parròquia. En altres èpoques ací també hi havia gent bona, però és que ara ha canviat tot molt. Em pareix que hi ha molta condescendència de cara a la música en valencià. És un poc aberrant que no et jutgen per la teua música, tant per una banda com per l'altra. Als que van a salvar la pàtria, en ser en valencià, bo. I als que van a desfer la pàtria, que són els castellans, la música en valencià no els interessa. Ni tan sols estan escoltant la música, per tant no t'estan jutjant com a músic. Així van les coses.
xicotet com este got. Estàs
MXM: Hi ha gent que és capaç d'escoltar música brasilera, en anglés, africana, i no és capaç d'escoltar-la en la seua pròpia llengua o en una veïna. OB: Hi ha eixe prejudici molt clar. I a més a
molt pressionat per dos bàn-
València és brutal. És el lloc on més hostilitat hi
dols. Per una banda, la indife-
ha.
identificat més amb Remigi. El problema de la música en valencià és que el món és tan
rència: es forma a la gent perquè hi haja indiferència respecte de la música en valencià.
volgut anar-me'n (ens riem tots).
MXM: I al final has tornat... OB: He tornat perquè em permet viure treballant molt poc i tenint molt de temps per a mi.
OB: No. L'altre dia algú em comentava que
quia, que només vol llengua i
es fa estrany a la gent quan l'escolta. Clar que
terra i perquè cantes en valen-
es fa estrany. És com quan veies el festival
cià has de fer catalanisme; si
d'Eurovisió i escoltaves a una cantant en rus o
canvies eixe llenguatge, ja no els agrada. No és
en moldavés... Es fa estrany perquè no ho hem
prou el fet de cantar en valencià, que ja és bas-
escoltat mai, i és que, on pots escoltar tu músi-
tant dur, sinó que damunt has d'estar contí-
ca en valencià amb naturalitat i en normalitat?
nuament predicant. I jo passe de predicar. Tinc
Amb totes les expectatives que ara hi ha de
les coses bastant clares i crec que molta gent
crear coses, jo, i molts, preferim estar dins
també les té, però no tinc per què fer d'això el
d’una normalitat, i que hi haja un programa de
sentit de la meua obra; a mi m'interessen mol-
TV de músiques, en castellà, en valencià, en
tes altres coses. Per això a mi se m'associa més
anglés, en el que siga -el que hi ha. No fer el
amb una gent que va per lliure, que reclama la
ghetto, i fer un programa exclusivament de
llibertat creativa, i la llibertat simplement. La
músiques en valencià. El més desitjable seria
MXM: Te'n tornaries a anar? OB: Sí.
figura de cantautor
MXM: A Austràlia, o a un altre lloc? OB: A mi m'agradaria viure en diferents
hi havia gent molt
llocs per conéixer-los, però un any, o dos, no anar com a turista i tornar. Ara bé, no per a estar fent-hi faenes i esclavitzant-te, això ho
MXM: Això, ací a l'Alcúdia, és més normal,
Per altra banda està la parrò-
La casa, en un moment àlgid de l’entrevista. MXM: Per què te n'anares a Austràlia? Va ser un deixar-te dur? OB: No, perquè volia anar-me'n, sempre he
no?
em dóna repel·lús. En altres èpoques canyera; Georges Brassens,
per
exemple, té unes lletres molt iròni-
En cap moment no va dubtar N’Òscar Britz a contestar les nostres preguntes, ans al contrari: amb increïble gallardia ens va servir unes clares ben fredes. Quin home!
11 Com podeu vore, cadascuna d’aquestes rodes les ha col·locades N’Òscar amb parsimònia monàstica i precisió inca.
no.
MXM: I en anglés de Wisconsin segur que OB: En anglés no entens res, però no se't fa
cosa de tots. Es fan accions, igual va Obrint Pas amb la seua parròquia i s'apoderen de l'acció. Al final acaba sent allò el que no era en realitat.
rar (més riures) perquè ho has escoltat tant tota
Es farà una associació legal i es rebran ajudes.
la vida. Però pel que fa a l'Associació de Músics
Però per a mi el pas més important és avançar
en Valencià, està bé perquè ha aconseguit cri-
cap a una normalitat.
dar l'atenció; estem en un moment interessant,
ca cultural que hi ha. D'alguna manera s'ha
MXM: Tu a Austràlia vas formar part d'un grup Pop que va tindre molt d'èxit. OB: Si, encara que no era el meu rotllo. Ells
aconseguit el que es volia. Ara el que em fa por
estan col·locats i continuen. A partir del LP que
és que la cosa es tanque en un ghetto. Al cap i
vaig fer amb ells, es col·locaren. És el grup
a la fi el que volem tots és donar a conèixer la
d'un que va canviant la formació. De la forma-
nostra música al major nombre de gent. Clar,
ció original, n'eren tres i dos se suïcidaren.
perquè des del teatre també protesten. Des de molts sectors s'està protestant contra la políti-
com la situació està com està, i està com ha estat sempre, hi ha gent que simplement no vol saber-ne
res.
El
valencià els representa un problema. No sé com acaba-
MXM: Canviem de tema. Abans has dit que u
el somni de Mad Max
rem. Esta setmana hi ha hagut moltes reunions amb tots els que la gent escoltara música en valencià, en
polítics,
castellà, i la jutjara com a música i com a mis-
movent molt de cara
i
s'està
satge: m'agrada o no m'agrada.
al catàleg que eixirà el dia 22 de Juliol al
MXM: Com veus l'Associació de Músics en Valencià? OB: Dins d’això hi ha gent que ho veu de
diari L'Avanç. Jo últimament he preferit no aparéixer tant.
diferent manera. Hi ha un sector més madur, si
Per exemple, Rafa
es pot dir, que vol assolir un millor tracte, sen-
Xambó
zillament una normalitat: que s'escolte música
organitzador,
d'ací, feta en la llengua d'ací, i que siga normal,
tota la vida en açò i a
que no siga un fet rar per als mateixos valen-
vegades es queixa
cianoparlants.
perquè alguns pas-
té
esperit duu
sen, quan açò és
El sistema Terravaixell (www.earthship.org) La casa de N'Òscar Briz es basa en un sistema d’habitatge sotenible que es coneix pel nom de Terravaixell (Earthship). L'arquitecte americà Michael Reynolds va desenvolupar aquest sistema partint del principi de l'autosuficiència i l'eficiència energètica. La gran idea d’En Michael, però, va ser reutilitzar els pneumàtics (actualment molt abundants i molt difícils de reciclar) per omplir-los de terra i fer-ne murs. Els murs de terra són un excel·lent aïllament tèrmic, i els pneumàtics asseguren l’estabilitat del mur i faciliten la seua construcció. Generalment, aquestes cases es fan semisoterrades amb una gran finestra al sud, amb diferent inclinació segons la latitud, per aprofitar l’escalfament del sol. La tècnica de construcció és molt senzilla i permet a qualsevol persona fer-se la casa per ella mateixa. Als Estats Units s'han construit múltiples comunitats amb aquest sistema, configurant poblats que recorden al futur post-apocalíptic de Mad Max. Ara, En Michael ven vídeos, samarretes i altre merchandising d’Earthship per aprofitar aquella gran idea d’omplir rodes de terra. Bravo, Michael!
q
w
e
r
viure ací et permet treballar relativament poc i tindre temps per a tu mateix. Ens pots explicar com t'ho has muntat? Quin és el teu secret? OB: És una cosa que vinc perseguint molts
t
y
.
u
12
o
a
s
l'opulència no va enlloc. La gent està esclavit-
pressió social: Canvia't el cotxe, amb eixe cotxe
zada en les seues huit, nou, deu, dotze hores al
on vas?, el telèfon... Tot això que et recorda la
dia, perseguint coses materials totalment estú-
gent, la família, sobretot els majors (Riem).
pides que no fan falta per a res, i estan donant
anys. Jo treballe molt, però en el que m'agrada.
el seu temps. I l'excusa és que no podem fer-hi
Al que no estic disposat és a donar la major
res, que la vida és així. I clar, si no ho intentes,
part del meu temps a una empresa, sobretot si
no ho sabràs. L'única manera de parar el capi-
és una cosa que no em toca. Potser si treballa-
talisme és reduint el consum, les necessitats.
ra per a una empresa per a parlar de gustos
i
MXM: Sí que és veritat que eixa pressió social és forta, que ser un fracassat o tindre èxit en la vida es mesura en eixos termes... OB: Jo em sent molt a prop dels perdedors, en el sentit que els entenc. La pressió que hi ha
casa és una de les coses per a assolir graus
MXM: És d'ací d'on sorgeix la idea de construir-vos la casa aquesta? OB: Si, és clar. Tens un conflicte, per algu-
d'autosuficiència. D'ací a quinze o vint anys,
nes raons no estàs a gust, i intentes donar-li
aguanta. Cadascú té les seues dependències. Hi
quan estiguen pegant-se hòsties per l'aigua,
eixida. Encara que no siga el paradís, almenys
ha qui té la fartera, menjar contínuament. Es fa
però per a beure, no per a regar, jo tindré aljub.
que et satisfaça. Així estic més a gust, tal com
difícil viure normalment, en el sentit de tindre
Cal assolir graus d'autosuficiència. Tot açò
estic vivint. Això de treballar poques hores és
el teu temps per a fer les teues coses, de ser
també va amb una mentalitat que t'ha de nài-
una qüestió de vore les necessitats reals que
creatiu. No s'estimula la creativitat. Fes-te una
xer; a mi la societat en què vivim em produeix
tens, i anar ajustant pressupostos. Tallar les
prestageria. Esta (assenyala la que té dins de
conflicte, perquè hi ha molt de balafiament. És
despeses.
casa) està feta dels palets que tiren les fàbri-
musicals, una cosa que t'agrade, que t'emocione, que et motive, doncs sí. Per exemple, la
una societat malalta. Vas a l'ecoparc i veus tirades coses totalment servibles. Esta societat de
sobre la gent em pareix brutal i insuportable. La gent aguanta, però a base de religions, futbol, drogues -drogues a manta. Aguanta com
ques (en eixe moment entra Lisa, la dona; són
MXM: I portant aquest mode de vida, trobes a faltar alguna cosa? OB: No, realment
fas una prestageria, t'eixirà millor o pitjor, però
no. Treballe poques
som consumidors i prou. És com el procés de
hores. Ens dediquem a
fer-te la casa. La casa no és ja que siga millor -
l'ensenyament
d'an-
que és millor-, sinó que l'important és el pro-
glés. És un negoci que
cés, que et canvia la vida. Tu això no ho saps
funciona, sense més.
abans de començar. Coneixes gent que ve a
Portem així sis o set
ajudar-te; després aniràs a la seua casa.
anys des que tornarem
Després ixes, et fumes un joint, et mires la casa
d'allà. Entre això i la
i dius Hòstia! Açò ho hem fet nosaltres! Resulta
música
molt enriquidor. La societat actual no té eixe
vivim.
Cal,
però, aguantar molt la
Òscar Briz es pregunta com és possible que els inques, tot i la seua famosa i alhora proverbial precisió inca, no hagueren descobert la roda.
quasi les tres i estan preparant ja el dinar). Si et no és anar a comprar-la i au. En últim terme
lloc
,
d
d
f
b
s
13 Frida Kahlo
g
h
j
k
l
ñ
c
m
v
Quan vaig descobrir l'obra de Frida Kahlo, em va semblar que una mà suau i ferma em sacsejava per dir-me No et quedes així, esperant que la vida et faça feliç, fes i crea la teua
vida, mou-te!, mostra't i para d'estar callada. Frida es riu de la mort i de la mala sort, sap jugar amb la tristesa i amb el seu cos destrossat, enfrontar-se als grans del seu segle: André Breton, Picasso, Trotsky… i Rivera, per cert. Patí molt i sense pausa, però va saber burlar-se del seu propi sofriment i de la violència que l'envoltava. Del mal que li toca, ella fa art, les llàgrimes que traga cauen després sobre les seues teles. L'amor que porta en el seu ventre buit, és el seu fill diverses vegades perdut. Un nadó pintat com formant part del seu cos, de la seua sang. A vegades cau en la desesperança i diu Bevia per ofegar les meues penes, però les maleï-
des aprengueren a nedar. Podia haver fet figura de màrtir en un Mèxic extremadament catòlic, però va preferir lluitar per una revolució comunista. Podia haver sigut el colom fràgil del Diego Rivera, però en la seua cara tan fina, un ocell obre les ales damunt dels seus ulls negres que miren més enllà. Els colors dels seus vestits i châles, els llavis rojos aspiren un cigarret, la llum del sol mexicà ve a brillar als anells que duu en cada dit. Li falta un peu, però asseguda en una cadira de rodes, vola... Seductora, manipuladora, magnètica, es burla de tot. Ella és la cinta que envolta una
bomba -com digué Andre Malraux
El que, durant aquells anys de la transició tardana, es conegué com a
Rock Mediterrani,
com molts altres casos, no fou un moviment
d’ahir de
,
Pep Laguarda i Tapineria. Si visqué-
rem amb una mínima normalitat cultural, estos tres discos hui en dia, sense dubte, serien els
homogeni. Potser hauríem de parlar d’una sen-
clàssics del Rock valencià. Refents en els quals
sibilitat diferent (la mediterrània?) a l’hora de
les noves generacions de músics valencians i
tractar el Rock-Pop, i una pràctica de la lliber-
valencianes es podrien emmirallar. La realitat,
tat creativa, que amalgamaven el conjunt dels
però, és, com tots i totes sabem, diferent. Això
discos i autors.
no lleva que estos tres discos encara conserven
El que es consideren els tres pilars d’este
moviment són Humitat relativa de Remigi Palmero, Cambrers de Juli Bustamante i Brossa
molt del seu sentit primigeni i de la seua vigència. No pergueu l’oportunitat de gaudir-los!
minifig. #2: figures del Rock
14 q
w
r
e qw
l
k
Ets tu un@ figur@?
t
p
y
l
n
h
b
g
c
d
x
s
Amic lector, amiga lectora, no t’has preguntat mai si respons a la categoria de figura? Potser penses que tu ets un ésser respectable i respectat per la societat, però, ah, il·lús! Recorda les nits en què contaves acudits i ningú no reia, o quan has tingut una bona idea i a tothom li semblava una porqueria. No has patit mai eixa desagradable sensació d’entrar dins un lloc on totes les mirades van dirigides a tu? No has jugat mai al sambori a les lloses del carrer tu sol? No has tingut mai la sensació que ningú no t’entén, que només tu comprens una realitat que podria canviar-ho tot? Tu també ets un gran fan dels Goonies i ningú no t’entén? Plores amb Falcon Crest? T’agrada Crucirraya en la intimitat? Dus les braguetes de flors quan necessites un colp de sort? Eh? No et preocupes, Moixama ha creat un infal·lible mètode Weston per a conèixer si ets o no ets figura, i en cas de ser-ho (com el 90% dels humans) quin grau de figuror tens.
1. A l’hora de demanar el menjar en un restaurant:
5. Com tens el salvapantalles del teu ordinador?
a) Demanes el menú i no fas preguntes.
a) A quadres.
8. Quan has quedat amb amics i no arriben, què fas?
b) Demanes el menú però canvies dos plats i les
b) El de uíndous del paisatge de teletubbies
a) Mires les obres com un jubilat.
postres.
amb núvols.
b) Xarres amb l’estàtua de Catul.
c) Vas al bany, comproves que ningú no hi ha
c) Està personalitzat amb una foto del teu gos
c) T’intentes imaginar què farien Òbit One Ca
vossat i demanes coses que no són de tempo-
Fluffly.
N’Òbit i el general Custer.
6. El teu color preferit és: a) Roig.
9. Si avui et lleves amb la imperiosa necessitat d’anar a Ítaca, què fas?
a) Vas al mecànic i no ixes de casa.
b) Blau.
a) Et fiques el disc de Lluís Llach en la dutxa
b) Agafes uns patins, un walkman i ets el rei del
c) Gris.
(posant-li eixe tonet de Bisbal que només tu
barri.
d) Depén.
saps fer).
rada.
2. Quan se t’espatlla el cotxe:
c) Dos xiclets i repares el carburador.
7. Quan vas de festa:
3. Només alçar-te:
b) Busques vols barats al gúguel i acabes comprant un viatge a Sevilla en un alberg del barri
a) A la tercera ja ets el rei.
de Tirana i Ollé.
a) Cagues.
b) No beus i ho fas per compromís.
c) No creus en les utopies i et poses a comptar
b) Et desdejunes i te’n vas a treballar.
c) Fa tres anys que no vas de festa.
el temps que falta per a les vacances.
c) Et desdejunes i te’n tornes al llit.
d) Depén.
d) Depén.
10. El teu equip puja a primera...
4. El dia del teu aniversari:
a) Te n’assabentes tres dies més tard i ja no
a) Reserves un bitllet d’avió i te’n vas a les
queda calimotxo.
Bahames.
b) Jo sóc del Madrid. Pa que ho sàpies.
b) No ho dius a ningú. (Però esperes que tots
c) No tens equip de futbol favorit. A tu només
se’n recorden).
t’agrada la pilota valenciana.
c) Ho celebres i després et deprimeixes per la
d) Visca el Betis manque pierda.
teua avançada edat.
Resultats
. Extrets del llibre Anàlisi matemàtica del comportament humà en societat, menys la realitat material del cosmos, dividida per la suma dels egos individuals, del Dr. Weston i el seu deixeble Easton Dixit. El valor de les lletres es correspon al número de respostes (amb un màxim de 2 dècimes) sempre amb una bona dosi de sinceritat. Si estàs al cas de a2+b2=1 (sent a=al nombre de respostes ‘a’, i b= al nombre de respostes ‘c’), vol dir que et trobes en un cercle espai-temporal. Ves amb compte, tens un grau de figuror relativa b+ (Alt-mitjà)!!! Si b/c + 2d – 3a < 3,8 la cosa va bé. Respira, tens un grau de figuror relativa d’alfa/b++ (Alt- però amb certes caigudes a gamma– (baixa)) però amb matisos!! No et relaxes. Si (c x c x c) / d + b/2 > 345550000 x 10e-10. Has arribat a un coneixement pràcticament d’Euromestre Cent en quant a figuror, però no saps aplicar-ho, et falta el do de la concupiscència. Quan tots els resultats donen 0 i t’adones de la grandesa que 0=0, en aquest moment, i només en aquest precís moment, se’t presentarà davant dels teus ulls la imatge de la Gran Figura Transcendental. Molts dels seus súbdits ja l’hem vist. Gran figura, t’adorem! Flotes al cinqué estadi Branhayandha, alfa/alfa +, ... Ja ho entendràs!
,
z
x
q
r
l
m
15
Sanguinel·li
a r e b i R a L e d g n a s la minifig. #3: una figura urbana
Kioscs grecs, oberts nit i dia, sempre plens de tot, amb nevera i ràdio, esperant-te en qualsevol racó de la ciutat sempre que vulgues, amb el kiosquer embotit allà al fons de tots els seus productes, que si pot parlar-te amb gestos, no ho farà amb paraules. Tot un microcosmos en forma de prisma amb ales al voltant...
En la nostra incessant busca de figures locals-comarcals-provinsials-mundials, hem arribat fins els paratges més angostos de la Ribera Alta per conéixer una de les figures més transcendentals, i alhora ignorades, de la història valensiana: la taronja Sanguinel·li*. Aquesta taronja, autèntica enfant terrible de les nostres taronges, fa temps que lluita per la seua supervivència entre transgènics, transvasaments, AVEs i camps de golf. Han passat els seus dies de glòria, el seu territori ha quedat reduït a alguns camps encara inexplorats i per cartografiar de la Ribera profunda, però continua allí, existint, i recordantnos a tots que, no fa massa temps, la vida era molt diferent. Trobàrem En Sanguinel·li en un dels seus darrers reductes, en un paratge conegut com Fontanelles*, allà on comencen les muntanyes de Corbera. Rodejada d'Orovals*, Navelines* i Navelanelates*, resistint-se a la invasió d'eixes taronges transgèniques, inasequible al desaliento, ens va rebre en el seu hortet… MOIXAMA: Bon dia, senyor… senyora… SANGUINEL·LI: Senyor, xiquet, senyor… MXM: Bon dia, senyor Sanguinel·li. Som de Moixama, Val...
una revista lúdicofestiva de
S: Què voleu? No vindreu a furtar?!
(Notem certa hostilitat en la seua veu. Normal, si ho pensem, ja que després de tants anys perseguida, la taronja Sanguinel·li ha creat un mecanisme d'autodefensa davant dels estranys).
M:
Nooo, senyor Sanguinel·li, amb tots
els respectes, venim per fer-li una xicoteta entrevista, xerrar una mica amb vosté perquè ens conte un poc la seua vida…
S: Aaaaai, xiquet !!! (ara to escèptic… no
l'encertem, no). La meua vida? Si jo et contara…! Ja fa temps que vaig rodant per la nostra terreta… Tot començà en Almenara, allà per l'any 29, l'any del crack de les Ortaniques* i les Orovals* ; ma mare era una Sanguina doblefina i mon pare era un Sang-uango, el típic Satsuma*, acabat d'arribar del Japó. Ja saps el que sol passar… que si que guapa
eres, que si em casaré amb tu, que si anem a la pensió Loli… Ma mare es quedà prenyada de mi, i ell va desaparéixer…
(Arribats a aquest punt, i per estalviar als lectors dues hores de lectura al voltant de la vida íntima i familiar dels Sanguinel·li, continuarem la transcripció de l'entrevista quan Sanguinel·li començà a parlar d'aspectes més interessants de la seua vida actual).
MXM: Es considera vosté una espècie en extinció? Per què creu que l'han perseguida
u
4 6 0 x a 4
a 9 e u 9 7 4 C 6
s e 4
16
tant? Per què ha sigut una taronja marginal?
S: Hooome, està clar, no? Sóc la taronja "de
veu el futur? Es diu que vosté no té cap valor comercial…
sang". L'única taronja roja que queda. Mai no
S: El futur? Aaaai… malament, fill meu. Em
he sigut una taronja còmoda per al sistema,
volia reciclar com a pilota de golf, però em van
sempre l'he combatut. He estat en tots els
dir que el meu color era massa… en fi, que res
saraos dels últims 50 anys: la vaga de taronges
de res. Ja veus, a la meua edat, ara vaig a vore
del 57, la rebel·lió de les Nàvels al 74, en la
si em col·loque en Griconsa, que diuen que els
transició, en la lluita per l'Estatut… Quins
fan falta taronges per exportar a la Xina…
temps!!! Aaaaaai (sospir). Se n'han anat els millors…
MXM:
Efectivament, vosté és coneguda
MXM: Griconsa? Voldrà dir Agriconsa*! S: Això mateix, Griconsa, Griconsa, que
està davant d'arròs SOS*…
com la taronja roja. Ens podria dir quines
MXM: Ja per acabar , voldria dir alguna cosa
implicacions té eixe nom? Es considera marxi-
als mil.lers de lectors que llegiran aquesta
sta? Trotskista*?
entrevista?
S:
Roja, i ben roja!!! Jo sempre he sigut
marxista… marxista-leninista*, clar. Res de posicions progres
SANGUINEL·LI: No. MOIXAMA: …
ni modernors d'eixes…
Coses serioses!
MXM: Modernors? Què vol dir? No ha tingut
cap evolució ideològica?
S: Jo sempre he sigut roja, i així moriré…
Glossari AGRICONSA.
Empresa agropecuària
d'Algemesí que es dedica al comerç de productes derivats de la taronja (sucs, mandarina en almívar, etc.).
ARRÒS SOS. Las 2, las 2, nos vamos
a comeeeer… Con SOS, con SOS, todo me sale bieeeen…
FINALE.
Llaurador 1: Xè, què cuentas?
Definitivament, pel que fa a la taronja Sanguinel·li,
el millor
que es pot fer és deixar-la viure…
Llaurador 2: Las malas hierbas me
traen de cabesa… Llaurador 1: Xè, dale con Finale!!!
FONTANELLES.
Paratge natural, en
Sóc de la "vella escola". Està clar que ara mateix
el camí de pujada al Cavall Bernat, per la
no està de moda dir que ets marxista clàssic…
ruta de Corbera. Un dels darrers refugis
No ho diu ni el Carrillo! Però jo no m'acabe de
de la Sanguinel·li*.
GRAMOXONE.
creure tota eixa gent, d'actituds progres
Producte
químic
que van d'alternatius, vegans, budi-
emprat al camp, famós en les terres
stes… A l'esquerra hi ha molt de
valencianes perquè intoxicà greument a
vivalavirgen que es passen la vida
un grup de joves de Cullera (la Ribera
parlant, sense fer res de res, i
Baixa), tant, que acabaren formant un
que…
grup d'ska. L'única herba que resisteix
MXM:
Home, no és vosté
l'acció del Gramoxone és la Malajunça.
MARXISME-LENISME.
una mica extrem en els seus judicis, perq…?
S: Ni extrem, ni hòsties!!! MXM: D'acord, d'acord, però
Religió apare-
guda al segle XIX, de caràcter politeista. Déus principals: Marx el tronant, senyor que conste
dels déus; Engels, déu missatger; Rosa
que jo conec a un vegetarià, que a més és d'es-
Luxemburg, deessa de l'amor; Adam
querres, eh? Canviant una mica el terç, ens
Smith, senyor dels inferns; Federico
podria parlar de les seues experiències vitals? Ha provat les drogues?
S: Home, algun porret de Roundup*, o de
Finale*, sí que me n'he fet, de jovenet… Però ja no; si de cas, algun carajillo de Gramoxone*, que em va bé pa'l minaor*. Carajillo és droga?
MXM: Home, no ho sabem… El sol-i-som-
bra* segur que sí. I parlant de tot un poc: com
N’Aranquito encara recorda amb joia, i nogenmenys amb un somriure sorneguer quan jugava a futbol contra l’equip d’En Sanguinel·li al Raval d’Algemesí. No conta, però, que molts partits acabaven en caos, macedònies i esguitades de zumosol.
Jiménez Losantos, el barquer que travessa la llacuna Estígia amb les ànimes dels condemnats.
MINAOR.
Insectet més temut al País
Valencià que Godzilla al Japó.
NÀVELS.
De flors grans, aïllades o
en xanglots. Amb anteres de color blanc
4 7 9 e
8 u e
crema o groc pàl·lid. A l'ovari, cilíndric, es produeix
una
degeneració
del
ROUNDUP.
0 s c a
Agent químic emprat en
sac
les feines del camp, per lluitar contra her-
embrionari, donant lloc a fruits parteno-
bes, plagues, etc… bé, una de les dues
càrpics (sense llavors). Tenen un segon
coses.
verticil carpelar que, en desenvolupar-se,
SANGUINEL·LI. L'arbre és de grandà-
origina un nou fruit inclòs en el principal,
ria xicoteta a mitjà, atxaparrat, amb
que pot aparéixer en la corfa a la regió
fullatge poc dens. Les branques manquen
estilar, amb una forma que recorda a un
d'espines. Les fulles són de color verd, no
melic (navel).
molt fosc i amb escassa brillantor. Els
OROVAL.
17 0
L'arbre és vigorós. El seu
pecíols tenen les ales poc desenvolupa-
hàbit de creixement és erecte, semblant a
des. Els fruits són generalment el·lipsoï-
la clementina Marisol. La fusta es trenca
dals, de pell fina i brillant de color taron-
amb facilitat i quasi sempre a la zona
ja amb zones sectorials de color roig molt
d'inserció amb la branca. Les fulles de
intens. Variable d'un any a un altre, en
Albània, aquest estigmatitzat paï-
color verd fosc, són típiques de clementi-
funció de la temperatura (a més fred més
set, el país amb més búnkers del món,
na. El fruit és de bona grandària, de polpa
color). És relativament freqüent que el
capaços d’acollir tota la població del
tendra, amb un elevat contingut en suc
fruit presente ratlles longitudinals o
país en cas de l’imminent atac que
lleugerament acidule igual que la clemen-
zones sectorials de contrast, és a dir,
anunciava Hodja durant quaranta anys.
roges sobre fons groc o viceversa.
Un país on foren prohibits els advocats.
Aconseguida la maduresa natural, el suc
Un país que es va anar aïllant del món i
És un tangor,
és de color roig (compostos antociànics).
va arribar a estar contra tot el món.
híbrid entre
S'originà per mutació espontània de la
L’únic país balcànic on la religió no és
taronger
taronja Doble Fina detectada al 1929 en
senya d’identitat nacional (el lema
Almenara (La Plana).
nacional és La religió dels albanesos és
tina Marisol.
ORTANIQUE. i
mandarino. Comença
a
SATSUMA OWARI. L'arbre és vigorós,
la consciència nacional albanesa), per-
molt
amb un desenvolupament de mitjà a gran,
què hi conviuen albanesos musulmans,
prompte. Té una
hàbit de creixement descendent i forma
ortodoxos i catòlics. El primer país amb
gran densitat de fulles,
aplatada. Les branques no tenen espines.
una constitució declaradament atea. Un
de color verd fosc i forma acullerada,
Les fulles de color verd fosc són típiques
dels últims raconets dels balcans que es
semblant a les del mandarino Fortune. Les
del grup. El fullatge és poc dens. Les flors
va independitzar de l’Imperi Otomà,
branques grosses no tenen espines. Les
són grans amb les anteres de color blanc
quedant-se gran part de la població fora
flors són molt nombroses, xicotetes i amb
i absència de grans de pol·len. Els fruits
frontera. Un país ara per ara desfet, grà-
nombrosos grans de pol·len. Els fruits en
són de bon grandària, amb elevat contin-
cies a Hodja i gràcies al recent capitalis-
els seus primers estadis són molt estriats,
gut en suc d'escassa qualitat pels seus
me salvatge.
(a solcs) marcant els gallons. És una varie-
baixos continguts en sucres i àcids totals.
tat molt productiva. La corfa és de color
La recol·lecció és precoç.
produir
taronja molt atractiu, molt adherida a la
SOL-I-SOMBRA. Cassalla amb cognac
polpa, fins al punt que el pelat es realitza
(normalment Terry "la figa al llom").
amb dificultat. Es manté a l'arbre durant
Quinaaa poooooor!!!!!
molt de temps en bones condicions
TROTSKISME. Heretgia del marxisme-
comercials, atapeïda i sense tacar-se. No
leninisme* que va aportar més d'un
té llavors, però pot tindre-les si es cultiva
ministre al govern del Partit Popular
pròxima a varietats compatibles. La recol·lecció és tardana.
,
minifig. #4: un país figura
18 Heinrich Schliemann
r
t
y p
w
q
e m o h t e f el mite Heinrich Schliemann
productor –i tant!–, ell director. Des de Moixama us oferim algunes pinzellades de l’estressant currículum de Schliemann, el qui passa per ser descobridor de Troia, de Micenes, però no només.
va nàixer el 1822 al nord
d’Alemanya,
nové fill d’un pastor
El somni de Troia
protestant, i va morir el 1890 a Nàpols, d’una
Contava ell mateix en una de les seues
infecció d’oït, milionari i arqueòleg. Tot el que
autobiografies que quan tenia huit anys, son
s’esdevé entre les dues dates de la biografia és
pare li va regalar per Nadal un llibre d’Història
un seguit frenètic de fets, reals i realístics i
Il.lustrada del Món; a l’episodi on parlava de la
mítics; i és que Schliemann posseeix una de les
llegenda
possibles característiques de la figuror: fer lle-
aparegut qualsevol rastre de la ciutat, i que no
genda de la vida pròpia. Es va escriure tres
podia saber-se ni tan sols si havia existit.
autobiografies successivament, perfeccionant i
Llavors li hauria dit a son pare que algun dia ell
reinventant la seua pròpia història en cada
la descobriria. El que és cert és que des de ben
nova edició; això a banda, ens en resten milers
menut va sentir fascinació pels poemes homè-
La precària situació financera familiar el va
de cartes –entre elles una carteta de 67 pàgines
rics –més per la Ilíada que per l’Odissea– i per
empényer a treballar des de ben jovenet.
a la seua germana– i també un munt de diaris
l’arqueologia en general. Conta que ell i una
Primer en una botiga de comestibles; ací hau-
on conta amb pèls i senyals les seues proeses i
amiga, de xiquets, feien excavacions al voltant
ria pres un primer contacte amb el grec antic,
els seus descobriments. Se sabia protagonista
de l’església del poble, buscant-hi tresors.
ja que segons conta va entrar un dia a la boti-
de Troia s’afirmava que havia des-
L’home de negocis
d’una gran història, i se la va muntar ell sol
ga un moliner tot bufat
amb una empenta admirable, ell guionista, ell
sencers d’Homer en original, i en va quedar
recitant fragments
encisat. Més tard va voler-se embarcar cap a Veneçuela com a aprenent de grumet, però el vaixell va patir un naufragi davant de les costes holandeses. El gir decisiu va vindre, però, Ich
hab
em eine Kart off
eln
verg
esse
Des que va començar la seua vida d’empresari, va entendre molt bé que aprendre llengües el podia ajudar n !!
molt als seus negocis. Eixa utilitat i una natural afecció per l’estudi de llengües, el van dur a desenvolupar tot un mètode d’aprenentatge autodidacte. Aquest Mètode Schliemann (naturalment el va publicar i va proposar-lo a algunes universitats com a alternativa al mètode vigent), consistia bàsicament a llegir molt en veu alta; comprendre la llengua en ella mateixa sense fer-ne traduccions; emprar tots els dies una hora per escriure una redacció o reflexió sobre temes que l’interessaren, i sota la tutel·la d’un professor per millorar-les; aprendre’s textos de memòria i repassar-los en veu alta les hores següents; al dia següent repassar tot el que s’ha aprés el dia anterior. Ell practicava sistemàticament la memòria i aprofitava qualsevol ocasió i moment del dia per memoritzar. Es conta d’una vegada que estava hospedat en una pensió, i els veïns se li van queixar perquè no podien dormir, ja que no parava de donar voltes per l’habitació repassant en veu alta allò aprés durant el dia. Conservem diaris seus escrits en anglés, àrab, castellà, francés, grec, italià, rus, i alguna llengua més. Per exemple, quan estava aprenent anglés, segons que diu, era capaç d’aprendre’s de memòria l’Ivanhoe, i en Anglaterra anava a missa per aprendre anglés, tot repetint-se en veu baixa allò que el retor anava dient. Segons ell, va aprendre les següents llengües: anglés, àrab, castellà, danés, eslové, francés, grec antic i modern,
Schliemann i l’aprenentatge de llengües
hebreu, indostaní, italià, llatí, persa, polonés, portugués, rus, sànscrit, suec, turc i un poc de xinés. Sempre segons el seu propi testimoni, amb el mètode perfeccionat arribava a dominar una llengua en sis setmanes.
s d
m
n
p p à
f
g
v b
h j
k l
ñ
z x
c
19
muller per encàrrec La seua segona muller la va obtenir literalment per encàrrec. Acabava de divorciar-se amb bastants problemes de Jekaterina –va adquirir temporalment la nacionalitat americana per poder-se divorciar–, i això, sumat a la dèria que tenia ja llavors per Grècia, el van dur a demanar-li al seu professor de grec modern a Sant Petersburg, que li buscara una dona grega, de faccions gregues clàssiques, culta i bona coneixedora d’Homer. La guanyadora del càsting va ser Sofia Engastromenos, trenta anys més jove que ell, amb qui es va casar el 1869. La pobra va tindre un viatge de noces estressant: el marit ensenyant-li llengües sense parar, cap a Sicília, i cap a Nàpols, i cap a Roma, i cap a Florència, i cap a Venècia, i cap a Múnic i cap a Paris... De fet, una mescla de malaltia física i una primera crisi matrimonial no li permeteren acabar el viatge a ella, que se’n va tornar a Atenes; ell va continuar-lo sol. Amb la seua muller homèrica, com li agradava dir, va tindre dos fills, Andròmaca i Agamèmnon. Si bé va ser una relació prou tortuosa, Sofia sempre va recolzar i ajudar el seu marit en excavacions i altres deliris homèrics.
quan va entrar a
Schliemann, ara multimilionari, degué pen-
no va tardar a entrar en conflicte amb les auto-
una
sar que ja era hora de realitzar els seus somnis
ritats otomanes. Va fer per traure clandestina-
empresa d’importa-
d’infantesa. I és que això sempre ho va tenir
ment del país part dels tresors. Actualment, per
ció i exportació a
clar, i no deixa de ser admirable: ell sempre
aquest motiu, les troballes de Schliemann es
gran escala. Com a
havia volgut fer-se milionari, però fins al punt
troben disperses per Turquia, Grècia, Alemanya
representant
que els diners li permeteren plenament i sense
i Anglaterra. Si bé Schliemann hi va fer troballes
l’empresa se’n va anar el 1846 a Sant
obstacles dedicar-se a l’arqueologia. Ho havia
importants i va fer el primer estudi un poc
Petersburg com a comerciant d’anyil; aviat va
aconseguit, i ho va fer.
metodològic –estratigràfic– del jaciment, no va
treballar
a
de
estendre la importació i exportació a molts altres productes. Hi va tenir residència fixa durant vora vint anys, i va adquirir la nacionalitat russa.
poder ocultar la seua decepció pel poc que
El somiador milionari arriba a l’Hèl·lade
havia trobat i pel tamany reduït de la seua suposada Troia. Decebut, se’n va anar a fer més excavacions. Va descobrir Micenes, Tirint, va
Sense deixar-se els negocis a
El 1858 va fer una primera visita a
excavar a Citera, les Termòpiles, Marató i molts
Rússia, el 1850 va pegar un bot de
Grècia que el va engrescar moltíssim. El
altres llocs. Allà on anava, excavava, amb per-
dos anys a EEUU i hi va fer una fortuna immen-
bot definitiu va ser, però, el 1868. Coincidint
mís o sense permís. Al marge d’altres valora-
sa amb la compra-venda d’or en pols, a
amb els tràmits de divorci amb la seua dona
cions, Schliemann passa per ser el descobridor
Sacramento, i en accions del ferrocarril. Cansat
russa i la seua passió per Grècia, se’n va anar
de la civilització micènica a nivell arqueològic, i
de l’aventura americana, se’n va tornar a Sant
primer de tot a Ítaca, i després va vindre la seua
el primer que va fer un estudi un poc rigorós
Petersburg, on es va casar amb una russa,
primera visita a Hissarlik (Turquia), el puig amb
de les excavacions. Tot això, però, sense deixar
Jekaterina. El matrimoni es va allargar més de
les runes de la mítica Troia. En aquella època
de ser un buscatresors fantasiós i expoliador.
quinze anys i no fou mai feliç. La fortuna cre-
pocs acceptaven que aquest turó fóra l’empla-
matística, però, augmentava desproporciona-
çament originari de Troia. Schliemann n’estava
dament, i amb la Guerra de Crimea (1853-56) i
segur, i aviat va obtindre la col·laboració d’un
el bloqueig marítim que es va imposar a Rússia,
arqueòleg anglés de nom Frank Calvert. No va
Schliemann es va establir definitivament a
Schliemann es va fer d’or, ja que controlava ell
tardar a trobar or i
Atenes l’any 1871; la capital grega seria la seua
sol gran part de les importacions que arribaven
joies –el tresor de
residència fixa fins el final de sa vida. No va
pel port neutral de Königsberg.
Príam, naturalment. I
tardar a emprendre la construcció de dues
Ilíou mélathron i el mausoleu Schliemann
u
q
w
r
t
y
p
s
d
20 obres arquitectòniques: la seua casa homèrica i
vida més figura que mai: l’haurem de recordar
el seu mausoleu.
com l’heroi immortal Schliemann, poderós com
La seua casa homèrica, actualment museu
Agamèmnon, obstinat i àgil com Aquil.les, fort
de numismàtica, la va batejar com Ilíou mélath-
i amb empenta com Àiax, hàbil com Ulisses per
ron, «el palau de Troia –de Príam». Hi regnava
trobar sempre camins de [re]eixida.
g
h
k
l
com un rei homèric; els missatges li eren comunicats en grec antic; va rebatejar els seus servents amb noms de la mitologia i història
Els viatges de Schliemann
Òptica Schliemann
gregues. La casa té les parets decorades segons
Aquest home fantasiós, enèrgic, convoiable
Per negocis o per plaer es va recórrer
pintures de Pompeia i Herculà; els sostres i el
i entusiasmable, tenia una manera d’afrontar
mig món: tota Europa, Nordamèrica i
terra de marbre estan decorats amb motius de
les excavacions arqueològiques que és alhora
Centramèrica, Tunísia (Cartago), Egipte,
les seues troballes a Troia i Micenes; les parets
el seu punt fort i dèbil. Es va aproximar a l’ar-
Turquia, Orient Pròxim, Índia, Xina, Japó.
i les llindes de les portes tenen cites de poetes
queologia com una ciència que forma hipòtesis
Naturalment allà on trobava runes no
grecs; els corredors estaven plens de peces
i després les comprova, tal i com es fa en altres
perdia ocasió per excavar. Quan va morir
reals de les seues excavacions... La casa es va
ciències; té el mèrit, per tant, d’haver aplicat un
a Nàpols un 26 de desembre, havia estat
convertir en un centre de la societat atenesa.
cert mètode científic a l’arqueologia. Ara,
visitant Pompeia el dia anterior.
Quan tenien visita, els seus fills eixien a rebre
també és cert que interpretava sistemàticament
els convidats parlant-los en grec antic.
les seues troballes de manera que satisferen les
les dues torres dels costats, immediatament les
Schliemann fou soterrat a Atenes al mau-
seues hipòtesis; si feia falta, es manipulaven
va batejar com les Portes Escees -per on Hèctor
soleu que ell mateix havia dissenyat. A l’entra-
alguns elements, canviant-los o silenciant-los.
va eixir a la plana troiana cap al seu últim com-
Les seues ulleres homèriques el van dur a fer
bat.
HRWI SCLIMANNWI. És a dir, «[Mausoleu dedicat] a da es pot llegir la següent inscripció:
l’heroi Schliemann». El figura s’acomiada de la
troballes espectaculars, però també a inventarse fantasies sensacionals. Heus ací alguns exemples on Schliemann se’ns
La connexió Schliemann-Darth Vader ha estat tema d’àrdua polèmica entre els freakies de sèrie B
Home amb inquietuds o cul de mal asiento?
mostra més que mai com un figu-
Amb aquesta qüestió un pèl agosarada
ra entranyable. (1) A Micenes,
enceta En Manel Rosend, catedràtic de la
d’entre moltes altres coses va
Pompeu Fabra, una llarga reflexió al seu llibre
descobrir
esplèndida
Es pot aplicar l’Escala Weston a Schliemann?
màscara d’or d’un home barbut:
Noves propostes. No ens pot sorprendre que
immediatament va afirmar i es va
fins i tot tan conspicus professors s’ocupen del
creure que, sens dubte, era la
tema; en efecte, si resseguim tota la biografia
màscara
Ara
de Schliemann des que va començar la seua
sabem que, de fet, és anterior a
vida d’home de negocis –als 20 anys!– fins que
l’època d’Agamèmnon, però con-
va morir –als 68 anys–, per bé que va tindre
tinua
com
com a residències fixes Sant Petersburg i des-
Schliemann va dir. (2) Quan va
prés Atenes, trobem que entre viatges de
anar a excavar a Ítaca –natural-
negocis, de plaer i arqueològics, no va parar
ment a buscar el palau d’Ulisses i
mai quiet en un mateix lloc més de sis mesos.
Penèlope– va desenterrar vint
«¿Era tot aquest moviment motivat per la
vasos
cendres.
inquietud de fer, descobrir, resoldre, o hi havia
Conclusió: «és prou possible que
també alguna cosa que el rosegava per dins,
continguen les cendres d’Ulisses i
que el feia estar en perpètua fugida d’ell
Penèlope, o dels seus descen-
mateix? Probablement una barreja de les dues
dents». (3) Quan a Troia va trobar
coses», conclou Rosend
aquella
d’Agamèmnon.
anomenant-se
plens
de
les restes d’una porta de muralla i
,
z
z
21
x
b
c
m
n
Doro Freisler la lectora de la pell
Poc se sap de Doro Freisler. Quatre coses sobre la seua biografia, que ben bé ens podrí-
En aquella època Orient tornava a estar de moda. L’Occident s’empapava de nou de les coloraines i formes melismàtiques vingudes d’aquells països llunyans. La indústria farma-
Nascuda el sis (6) d’abril del 1847, al si d’una
cèutica buscava nous i vells remeis, productes
família de la xicoteta burgesia vienesa que es
inèdits amb efectes sorprenents. Una planta
dedicava a la impressió, edició i venda de lli-
desconeguda provinent de les muntanyes de
bres, Doro tingué una educació selecta a l’es-
l’actual Agfanistan, la Medea Aforensis, anà a
cola catòlica de la Viena d’aquells temps. Res a
parar als laboratoris de Michael. Pel que sem-
destacar d’aquella etapa formativa, apart de la
bla, a l’època se li atorgava a l’estranya planta
gran afició a la lectura. Però aquesta és una
uns fortíssims efectes afrodisíacs. Efectes que,
dèria que li vingué directament pel seu oncle,
s’ha de dir, en l’actualitat estan totalment des-
germà de sa mare, un estrafolari bohemi de l’è-
cartats per la ciència.
poca. Serà este peculiar personatge qui, pel que
Siga el que siga, l’arribada del vegetal
sembla, marcaria, en certa manera, el caràcter
màgic, coincidí amb el primer estiueig del
de Doro.
matrimoni a les muntanyes. Durant aquelles
La despreocupació adolescent es voria aviat
vacances el matrimoni va viure un redescobri-
enfosquida per un sobtat matrimoni pactat
ment mutu. Una explosió sexual envaí els
entre son pare i Michael R. Schönnhart, un
corredors, les cambres i els jardins del palauet.
acabdalat i alhora vell empresari de la indústria
Potser fou realment la Medea, potser la pura
farmacèutica.
autosuggestió, potser les mirades enceses de la
em ventilar en una ressenya enciclopèdica de
Els primers mesos pareix que no foren
jove, o els aires del camp -és curiós que un dels
dues línies. Tot i això, les implicacions d’este
fàcils. Els dos estranys compartien la casa quan
llibres preferits de Doro sempre havia sigut
personatge històric són molt més complexes
Michael arribava a la tarda, però la major part
Somni d’una nit de Sant Joan, de William
del que podria semblar.
del dia Doro romania sola. Pel que sembla, en
Shakespeare.
La història d’aquesta austríaca, per desgrà-
poc temps, aquesta gran lectora devorà tota la
Al temps vingueren les primeres bessones.
cia, comença com qualsevol altra història d’una
biblioteca del seu marit. Com era habitual de
La parella, ara feliç, trobà certa harmonia i res-
dona burgesa del segle XIX. Famoses són les
l’època, tenien habitacions separades, i pel que
pecte. En este ambient arribaren, els dos anys
heroïnes de la literatura d’aleshores, per la
es veu passaren uns quants
seua impossibilitat d’assolir la felicitat.
mesos fins que hi hagué contac-
La vida de Dorothea se sustentava en qua-
Madame Bovary i Hedda Gabller,
te carnal. El vell no se sentia
tre pilars: la lectura, les seues criatures, el seu
semblarien ser els models que hau-
segur i la jove no tenia expe-
marit, i una renovada afició per l’escriptura.
ria seguit la mà misteriosa que va
riència. La relació entre els dos,
Els primers poemes que se’n conserven són
escriure la vida de
però, començà a ser afable a
d’abans del matrimoni. Però l’activitat literària
partir d’un moment, i pareix
de Doro Freisler es comença a comptar a partir
ser que nasqué certa complici-
dels seus diaris. Els començà a escriure des del
tat entre els dos.
primer embaràs. Descriu els seus canvis fisio-
D o r o t h e a Freisler.
consecutius, el tercer fill i la quarta filla.
lògics amb quantitat de detalls. S’ha de tindre en compte que era una adolescent bastant desinformada, com era habitual a l’època. Açò, però, no és una trava, sinó que fa que les paraules de Doro estiguen carregades d’una innocència clara i lluminosa, però que explique, alhora, d’una manera sistemàtica, qualsevol detall mínim. Extensos són els passatges dedicats a la pell. La pell i el seu u
Ramon
q w e r t y u i o p a
22 1
Els fets són els següents: A finals del segle XV, el Vaticà, en comú acord amb el rei d'Anglaterra, deci-
Els paisans de Na Dorothea Freisler per una banda es preguntaven com és possible que els inques, tot i la seua famosa i alhora proverbial precisió inca, no hagueren descobert la roda, i per l’altra no diferenciaren entre la navelina i la sanguinel·li.
dí cegar la cova que, situada a la Saint's Island, del Lough Derg -Llac Roig-
del
comtat irlandés de Donegal donava accés al Purgatori. La mentalitat cavalleresca medieval, que havia impulsat molts personatges europeus a visitar aquell lloc, havia desaparegut ja, per donar pas a la mentalitat humanista, símbol dels nous temps. Més o menys un segle abans, el 1398, Ramon de Perellós, primer Vescomte de Perellós, havia realitzat este viatge. Conta la llegenda que Sant Patrici, allà pel segle V, molt abans de ser el Sant Patró d'Irlanda, per a convertir al cristianisme als descreguts i salvatges irlandesos, dejunà i
color, la seua lluminositat, elasticitat, els seus
tema de controvèrsia conservadora (una dona
pregà fins que Déu obrí aquella via cap al
porus, la pell del seu marit, la de les bessones,
parlant de carícies!), segurament perquè el fet
Purgatori. Així pogué Sant Patrici demos-
etc. El seu estil literari, contrastant amb la visió
de pertànyer a una bona família de la ciutat li
trar a aquelles tribus de bàrbars que tot el
càndida, és ferm i líric, madur com corresponia
hauria donat a Doro marge davant l’escàndol, o
que predicava era veritat. La llegenda fou
a una gran lectora. També parlarà, i potser això
bé senzillament perquè el llibret va passar
coneguda i difosa pel món medieval a tra-
és el més insòlit, de la seua vida sexual. La
directament al fons dels estants de les llibreries,
vés del Tractatus de Purgatorio Sancti
complicitat amb el seu marit pareix ser plena.
convertit en una xicoteta delícia per a bibliòfils.
Patricii que cap al 1189 va escriure el
Els jocs dels dos amants s’estenen pels racons i
De fet és per Freud, un lector obsessiu, que
monjo cistercenc Hug de Saltrey. El text es
plecs de les seues pells. Doro, tal i com descriu
l’adquirí de manera quasi casual l’any 1892,
basava en una llegenda benedictina d'a-
en diversos passatges, està enamorada de l’epi-
que sabem de l’obra i la vida de Doro. De no ser
rrels celtes, i recollia les informacions que
dermis del seu marit. La gaudeix, com gaudeix
pels elogiosos comentaris que en féu, segura-
un altre monjo, Gilbert de Louth, havia
de les carícies amb què ell la festeja.
ment no en tindríem cap notícia. Com deia
escrit sobre la visita que un cavaller,
Tota l’experiència dels diaris, tres anys, set
Freud: “El més sorprenent no és el tema , quasi
anomenat Owein, hi havia rea-
mesos i vuit dies, desembocaran en la gran
inèdit a la literatura occidental, sinó, i potser en
litzat entre el 1135 i 1145.
xicoteta obra de Doro: Grundrib des Kitzelns -
això rau la seua grandesa, en la falta absoluta
El text fou difós i tra-
Ein Beitrag zur Forschung des lachenhervorru-
de neurosis”.
duït
profusament
fenden Juckreizverhaltens im Lichte der neues-
A les quaranta-quatre pàgines Doro enu-
ten Erkenntnisse zu dessen Gestalt (“Fonaments
mera vint-i-quatre tipus de carícies, fins arribar
medieval, del
de les cosconelles - Una contribució a l’estudi
a les cosconelles. En aquest punt es deté i es
llatí al
de la conducta cosconellera en concomitància
delecta: les cosconelles dels infants, dels vells i
amb el riure, a la llum dels últims coneixements
dels joves. Parla del riure, dels seus beneficis,
pel que fa a la seua conformació”).
de la seua relació amb la felicitat. Tot un home-
Este xicotet opuscle de quaranta-quatre
natge al joc de la vida.
pàgines, publicat a la imprempta de son pare
Com sempre passa, qui vulga gaudir d’a-
l’any 1868, tingué una curta tirada de cent cin-
questa meravella de la literatura íntima, haurà
quanta exemplars, que circularen per les llibre-
de fer-ho en llengües estrangeres. Està editat
ries de l’època. L’obra degué passar bastant
en alemany original i en una traducció al fran-
desapercebuda, tot i la susceptibilitat de ser
cés
,
per
l'Europa
f g h j k d s l ñ ´ ` + ç z x c v b -
de Perellós
un turista de l’altre món francés, italià, castellà i el 1320 al català,
23
cies, però l'ombra acusatòria del fet que el rei no gaudia de la glòria del cel, sinó que estava al Purgatori, romangué sobre els acusats. Bernat Metge, home de lletres, també acusat, ho resol-
pel jurista de Tàrrega Ramon Ros. El que també
gué escrivint Lo somni, obra cabdal de la litera-
és cert, és que onze anys abans d'entrar al
tura humanista catalana. El rei visita Bernat
Purgatori, el qui més tard seria Joan I d'Aragó, i
Metge en somnis, li comunica que es troba al
que aleshores era l'infant Joan, li demanà a
Purgatori, i li demana que preguen per ell, per a
Perellós, que estava a les seues ordres, que li
passar al cel. Al dia següent Bernat Metge es
aconseguira el text.
desperta i escriu el llibre.
minifig. #5: una figura thelònica
Ramon de Perellós es crià en la cort parisen-
El cavaller Perellós era, com hem dit, un
ca de Carles V. Més tard, a la mort del rei fran-
home d'acció. També escriu un llibre, seguint,
cés, tornaria a les ordres de qui era el seu senyor
això si, els paràmetres de la literatura medieval.
natural, Pere III el Cerimoniós, d'Aragó. Durant
Però el seu no és, a l'ús, un llibre de ficció, sinó
els anys següents realitza tasques diplomàtiques
un llibre de viatge. I és que com hem dit Ramon
al servei del rei d'Aragó, l'infant Joan, com també
de Perellós féu un viatge real al Purgatori de Sant
al servei del rei de Xipre o de Benet XIII, el famós
Patrici. Els documents i salconduits han restat.
Papa Lluna. Podem dir, doncs, que era un home
Podem comprovar que anà amb permís del Papa
d'acció, un cavaller medieval, un diplomàtic cos-
d'Avinyó Benet XII, i que passà per la seua antiga
mopolita al servei dels més poderosos. Tot açò
cort, la de París, que visità el rei d'Anglaterra, i el
són certeses comprovables històricament. Com
d'Irlanda, i que estigué al monestir que guardava
també és comprovable que la segona part del
la porta de Sant Patrici. Que entrà a la cova que
Thelonius Monk. Amb ‘m’ de monjo.
Viatge a Purgatori de Perellós, la de l'entrada al
portava al Purgatori, i que n'ixí al matí següent.
És cert que alguna cosa tenia d’aïlla-
Purgatori, és una copia del text d'Hug de Saltrey.
També que contava amb un seguici de quasi
ment, d’autisme. Vore’l en alguna filma-
Açò, però, no és ni molt menys insòlit a l'època
quaranta persones. Tots intentaren convéncer-lo
ció impressiona: tocant el piano amb
medieval, en què era normal que s'afussellaren
que no anara, que els perills eren molts. Si entra-
eixes botifarres com a dits, amb una
textos sancers, sense citar-ne les fonts, i signant
va al Purgatori sense la convicció i les forces
rotunditat quasi romànica. O passejant
amb el nom de qui havia copiat.
espirituals suficients, podia perdre's en cos i
mentre els seus companys feien els seus
ànima.
solos, per sendes que pareixia trobar
Fou la mort sobtada de Joan I la que desen-
per l’escenari.
cadenà els fets. L'acusació que el rei havia
Però el fet és que Ramon de Perellós anà al
mort sense confessió planejà sobre un
Purgatori de Sant Patrici situat a la Saint's Island,
Amb ‘m’ de misteri. Alguna cosa de
grup de nobles i funcionaris. Darrere,
del Lough Derg -Llac Roig- del comtat irlandés
troballa casual tenen els seus acords. En
de Donegal.
els silencis, eixa casualitat de vegades es
òbviament, hi havia conspiracions
transforma en purs salts mortals al buit.
i trifulques de caire polític. El
Vistes les circumstàncies de Perellós -cava-
procés jurídic, pareix ser
ller medieval, amb una taca al seu honor-, era
Fou, a més, un prolífic compositor i
resolgué
l'única eixida que tenia? Què pensava realment
moltes de les seues cançons són ara
que
es
majors
Ramon de Perellós? Què pensaven els altres -
estàndards clàssics del Jazz.
c o n s e -
reis, papes, seguici, els monjos del monestir? Era
Va morir sol i boig.
qüèn-
creença sincera, impostura o bogeria pura? Pot
sense
tanta gent alhora mantindre i creure, o fer que creguen, una història com esta? És la mentida contagiosa? O és la bogeria la que és contagiosa? És més, realment, quines són les fronteres entre la realitat, la creença, la mentida i la bogeria?
,
q
w
r
24
p
Weston
t y y
l
k
proppassat novembre ens va deixar una s Elil·lustre o a c l e a i alhora eminent figura del pensar t n o c t n i v ment mundial: En Bartholomew Weston, professor i v
emèrit de la Universitat de Wisconsin (Mineasota). No hem volgut passar per alt l’ocasió de retre-li un sentit homenatge des de les nostres pàgines. Sempre ha constituït un referent intel·lectual i un guia espiritual per a la revista Moixama, i la seua pèrdua no podrà, de ben segur, ser reparada. Plorem sense descans el seu òbit, però alhora riem contents per haver creuat els nostres destins amb tal insigne persona. Lloarem per sempre la seua ingent obra i ens encomanarem a la seua bonhomia en cada acte que realitzem. Aquest publi-reportatge us endinsarà al món privat i públic, tan fèrtil i fecund, d’aquest portent d’homenot. Doctor Weston, va per vostè.
Weston, en un moment de recés intel·lectual entre conferència i ponència.
sos premis. Weston acabà aquella aventura
havia amamantat el seu germà fins els set anys.
sense un cèntim a la butxaca, i després de
Son pare mai no es va recuperar de la mort
queixar-se’n a N’O’Connor, es quedà sense
de la seua cara muller, i va substituir la pèrdua
treball. Foren anys grisos per al jove Weston.
amb whisky il·legal de la llei seca. A més, va
Enmig d’aquella desorientació, només la vella
esdevenir un home molt agre i religiós, i va
brúixola de butxaca de son pare li mostrava el
imposar una fèrria disciplina als seus fills. Per
nord.
acaben amb la vida de quatre dels seus ger-
Vartan Vestian naix el 1926 a Watertown fill
senyor O’Connor qui s’embutxaca els quantio-
mort, va arribar a confessar a un periodista que
acabar-ho d’amanir, la crisi del 29 i la pigota
Biografia (Boston),
relació molt intensa, i Marian, al seu llit de
d’Erevan
Vestian
i
mans. La infantesa de Vartan estarà marcada
Ursula
per un ambient d’incertesa, desesperança i
Mamikonion, emigrants armenis fugits del seu
caos. Vartan es veu abocat al cruel món laboral
país arran de la repressió turca del 1919. Fou el
de l’Amèrica del New Deal. Aviat destaca com a
menor de nou fills. Son pare, fill de bona famí-
repartidor de llet per les seues grans aptituds
lia armènia, no tarda a fer-se el seu racó de
matemàtiques. El seu cap, Gregor O’Connor, no
popularitat com a dentista de la comunitat
tardà en adonar-se de la seua facilitat per als
armènia del suburbi de Watertown. Sa mare,
càlculs; Vartan seria el comptable més jove de
matrona per necessitat, va morir quan Vartan
l’O’Connor Milk Corp., a la tendra edat de 13
tenia dos mesos d’edat. En endavant fou la
anys. El seu cap, meravellat pel jove, l’envia a
seua germana, Marian, disset anys major que
diversos concursos radiofònics, com Brutal
ell, qui es va fer càrrec de la seua educació.
sagacity, el conegut Count & Spell o I’m a
Entre els dos germans va existir sempre una
genius. Malgrat ser molt bon comptable, és el
I am American!, diuen que solia exclamar a sovint Weston, inclús quan no venia al cas. I és que sembla ser que Weston mai no va voler parlar molt dels seus orígens armenis. Quan Armènia es va independitzar no ho va voler celebrar. Un bon exemple d’aquest comportament seu l’il·lustra l’episodi del seu allistament a l’exèrcit. Es va presentar a l’oficina vestit amb els colors americans, i mastegant xiclet. La secretària li va preguntar nom i cognoms, i ell, tímidament va dir Vartan Vestian. Ella, que no havia sentit bé, li va dir Do you mean Barth Weston? -Yes, of course, fou la resposta del jove Weston, que va sentir llavors un gran alleujament i una gran alegria interior per poder-se fondre per sempre més en la massa onomàstica americana. I ho va aconseguir, perquè ara se’l coneix internacionalment com a Weston.
h
25 x
h g d s z
c b n m
la il·luminació “...I arribà la guerra, la gran Segona Guerra.
Una aurèola d’home triomfador el va acompanyar al seu pas per l’exèrcit, com es veu a la foto.
Va ser llavors, em pense jo, que van adquirir forma definitiva les meues dèries mesuradores i ordenadores. Front al caos, front al desempallegament de la fina corfeta de civilització i l’aflorament de l’animal en tots els combatents -foren del bàndol que foren-, front a la destrucció tan senzilla amb un senzill botó, vaig sentir ben pregonament dins de mi que, o bé cedia jo també al remolí de violència o bé havia de reconstruir-me des de zero aplicant l’eix cartesià a tots els aspectes de ma vida. Ho recorde
L’any 1944 troba per fi una finestra oberta
només va suspendre un examen a causa d’un
perfectament. Ens trobàvem a la campanya del
per enlairar-se i veure món. S’allista a la mari-
xicotet flirteig amb la cartera que li duia els
Pacífic. Havíem establert un campament en una
na per anar a combatre al front del Pacífic nord.
apunts i exàmens. Més tard es va casar amb
illa que no recorde com es deia. Em tocava a mi
Encara que no ho diu clarament a la seua auto-
ella, Na Leonor Burthamthom, que totes les
la guàrdia. Allà, sota un cocoter a ple migdia,
biografia, es passà els anys de guerra a la rere-
setmanes li duia les cartes i el seu amor. Fou el
se’m va mostrar clarament el meu camí. Potser
guarda, com a encarregat d’un
primer matrimoni d’una llarga llista de fracas-
fóra la terrible mescla de sensacions que em
magatzem. Compaginava
les
sos anunciats. Les seues dones mai no arriba-
produïa el record de la matança de japonesos
maniobres militars amb la
ren a assolir la perfecció que ell els demanava.
del dia anterior i la bella vista de la platja. Vaig
física i la poesia exacta. És
Weston no va assolir mai el compromís conju-
veure la línia lleugerament corvada de la mar a
famosa aquella nit en què,
gal que elles desitjaven.
l’horitzó, el dibuix geomètric que descrivien les
sota els efectes de l’opi, des-
Entra al món universitari com a becari, a
fulles dels cocoters sobre el cel, la calculada
inhibit de la seua natural timi-
Houston. Fa la seua tesi sobre la relació inequí-
ordenació del campament base, la forma perfec-
desa, exposa les seues primi-
voca entre problemes i caos. Amb aquest tre-
ta de la llanda de sardines. Ho vaig sentir així,
gènies teories del caos en la
ball enuncia la seua primera teoria del que ell
ben concret, matemàtica viva i palpable sobre la
presentació d’una pel·lícula
anomena la comparatibilitat dels cossos còs-
realitat. Després recorde només una sobtada
de John Wayne, al cineclub del
mics i la relació amb la termodinàmica estable
ràfega de vent i dos colps terribles al cap. Dos
portavions Lullaby Maine.
anontròpica d’aquests.
Amb aquesta teoria
cocos, en efecte, em deixaren inconscient
En tornar de la guerra,
estableix fermament -segons ell-, que és pos-
durant el temps que em quedava de guàrdia.
se’n va a casa de la germana i
sible establir una relació de proporcionalitat
Vaig vindre a despertar-me just quan venia el
s’hi tanca durant quatre (4)
entre totes les coses numerables i innumera-
soldat Terry a fer-me el relleu. Everything ok?,
bles, és a dir, tot.
em va preguntar. Jo, tapant-me a tota pressa els
anys, aconseguint realitzar per correspondència cinc (5) carreres: Fisíca, Filosofia, Filologia
Gràcies a aquest treball aconsegueix que
dos bonys del cap amb la gorra, li vaig contestar
Sànscrita, Economia domèstica i Ciències
l’admeten al departament de Bioquímica
Yes, everything in order. Sí! Tot en ordre! Només
Exactes. Les seus aptituds eren tan grans que
Aplicada, a la universitat de LLUFA (Denver). u
sé que ja llavors se’m va presentar tot al meu voltant com un meravellós món mesurable. Ja no hi havia marxa enrere. La mesura i la proporció s’havien instal·lat definitivament a la meua ànima.”
I’ve lived. I leave (2000), autobiografia.
moixama publ iq QUAN
26
Allí, durant cinc anys, realitzarà les seues
el PCIS
primeres tasques acadèmiques pròpiament dites, però una ferotge baralla amb En Pete Bull O’Cow, el conserge més poderós del
És impressionant fins a
College, arran d’unes fotocòpies mal fetes,
quin punt Weston arriba a ser
desembocarà en la seua dimissió -segons
un home del seu temps. Tot i l’aparent
extravagància
ell-, la seua expulsió -segons el rector.
-en
En aquells moments ja era membre
quant a temes, i metodologia en
destacat de la famosa comunitat neopita-
algun cas, a mesura que es
gòrica The New Triangle Broterhood. Arran
coneix el gruix de la seua obra
de la seua expulsió de la universitat i de la
un no pot deixar de meravellar-
seua consegüent desorientació vital, deci-
se de l’estreta relació entre
deix apuntar-se a l’excursió organitzada
Weston i la seua època. Un dels
per la comunitat a l’illa de Samos, lloc de
exemples que més crida l’aten-
naixença del seu cap espiritual. Un malau-
ció és el projecte de la PCIS (Personal
Conmensurator
Integrated System). A partir de la Segona Guerra
La famosa reconstrucció del PCIS en la qual es basà el govern txec per fer el canvi a l’euro.
Mundial s’encetà la recta final en el desenvolupament del que serien els ordinadors. Arreu del món s’estableixen empreses que comencen a comerciar amb maquines de càlcul. Els governs, tant de l’Eix com dels Aliats, inverteixen en tecnologia nova, que els ajudarà en la guerra. Serà en la guerra quan Weston sentirà parlar de les primeres màquines de missatges codificats (com la famosa Enigma dels nazis), o de les computadores de càlcul binari que ja feien servir els Serveis d’Intel·ligència de l’exèrcit americà. Aliment per a una ment en eterna ebullició com la de Weston. Però no fou fins l’any 54 que Weston s’iniciarà tímidament en l’estudi del càlcul i la intel·ligència artificial. El projecte d’una espècie de màquina computadora és l’únic que ens en resta. La PCSI tenia una funció bàsica, però no per això menys important. Calculava les proporcionalitats entre les coses i els objectes. Sabem que Weston, un cop tingué els plànols enllestits, en començà un prototip al seu garatge, que mai no acabà. No deixà de ser un projecte casolà, un dels molts de què se’n té constància. La idea bàsica –la guspireta que catalitzà
rat naufragi del creuer prop de les costes d’Egipte, s’emportarà la vida de tots els membres de la confraria, excepte la de
tot aquell desori d’idees genials- se li ocorre-
Weston. Durant nou dies va ser dut al grat
gué el dia en què la seua tercera esposa, Na
dels vents ruïnosos pel mar que habiten els
Dorothy Wells, estava cuinant un dels seus
peixos, ferotgement sotraguejat per l’ona-
deliciosos pastissos de prunes. Quina desgrà-
da, però al desè ja per fi es mostraren els
cia! -es lamentava ella, que li havia deixat el
camps d’uns terra ferma, tan a la vora que
motlle habitual de fer el pastís a la seua amiga
es veien els focs i la gent encenent-los.
Martha, i que només disposava d’un recipient
Itaca!, va exclamar, al temps que s’engolia
una mica més gran. Però com calcular-ne les
dues glopades d’aigua salada. Havia salvat
proporcions, ara alterades? Tot un món de
la vida. Va ser benèvolament acollit pels llo-
xicotets reptes encadenats se li presentà a
garencs, i tot i que no sabia grec hi pogué
Weston
Per què les ames de casa del món
sobreviure durant dos anys. Un dia descobrí
havien de conviure amb aquesta mena de pro-
una veritat colpidora: no es trobava a Ítaca,
blemes? Per què no inventar una màquina que solucionara aquest tipus de contratemps? Immediatament es disposà a fer els càlculs pertinents per trobar els índexs de proporcionalitat entre els metres cúbics del recipient, les clares d’ou, els grams de farina, i les cullerades de llevat, alhora que repassà els vells apunts de mecànica. La màquina no s’acabà mai, però recentment s’ha sabut que un dels fills de Weston, secretament havia venut els apunts i les taules de càlculs al govern txec, que, amb la seua recent entrada a la Unió Europea, s’estava preparant per al canvi a l’euro
o r t e l p s s e t c o e f i e s , 4 27 o que el nú mer Confessions d’una veïna Hilary MacFerrin, veïna de Weston a Wisconsin, ens ha confessat per conversa telefònica algunes peculiaritats personals del seu genial veí: “Era un home encantador, però prou ple de manies. Encara recorde la seua roba estesa en un perfecte ordre. Els mitjons sempre al mig de tot, i cap als costats, en ordre creixent, la resta de roba. Treia a passejar al gos en línia recta, i quan havia de girar, només feia angles rectes. El seu gos, Descartes, que no entenia molt de passejos ordenats, maldava per trencar les línies rectes a la busca de les gossetes del barri. Però no podia, perquè Weston el subjectava i li deia carinyosament Straight
ahead, Desky, straight ahead! Només quan una gossa coincidia en la línia de passeig permetia Weston la delejada còpula del seu gos, cosa que li va ocasionar més d’un problemeta amb la veïna d’enfront. Algunes gosses del barri van arribar a saber-se els recorreguts de Descartes i buscaven a sovint de trobar-se’l fent agosarades línies secants que els aportaven més d’un moment de passió. Llavors Weston esbossava un somriure, satisfet per la faena ben feta. Encara recorde, també, quan quedàvem a sopar en estiu a la terrassa de sa casa. Resulta que la terrassa estava en pendent, cosa que sempre li va resultar insuportable a Westy. Doncs bé, havia enginyat tot un sistema de falques a les taules i cadires que aconseguien salvar el pendent; va dibuixar al terra exactament on havia d’anar cada cadira i cada pota de la taula. Encara el veïnat recorda aque-
Als famosos sopars a sa casa, Weston (a la dreta) s’enorgullia d’explicar la seua Llei de Proporcionalitat Pene-clitoridiana. lla vetlada d’estiu, que va acabar en caos i fugida, quan Mickey, el meu fill, enjogassat, va canviar de lloc les cadires mentre Weston era a la cuina preparant café. En tornar a la terrassa, es va aturar de colp al llindar de la porta, com si s’haguera paralitzat, es va quedar mirant-nos fixament, i el seu somriure plàcid es va transformar en còlera exacerbada i cara desencaixada. Ací es va acabar la festa, i encara recorde amb amargor la imatge de Westy agafant per l’orella el meu fill Mickey i alçant-lo un pam de terra mentre li deia a crits: Are you crazy? En fi, torne a dir, tenia les seues cosetes, però era una persona afable i entranyable... “ .
sinó en una illa anomenada Tabarca. Dos
una càtedra al seu nom. I ací comença la lle-
vingut a buscar-lo per retornar-lo amable-
genda.
ment al seu país -segons ell-, per expulsar-lo del país -segons els arxius de la CIA.
El legendari Weston va morir el propassat 27 de Novembre del 2005, acompanyat per
A la seua tornada als EEUU acosegueix publicar diversos articles a revistes de renom
El multimilionari Jimmy Barrows, fundador de la Universitat de Wisconsin (a sobre) fou enlluernat per l’excels currículum de Weston, que posteriorment va resultar ser massa esbiaixat.
(Mineassota). Weston accepta sense dilació
guàrdies civils, per encàrrec de la CIA, havien
deu de les seues disset exmullers que encara es parlaven amb ell.
científic. La seua Escala de Proporcionalitat
La seua tomba s’ha convertit en un nou
Pene-clitoridiana fa furor a l’Amèrica de finals
lloc de pelegrinació per als wisconsinencs.
dels cinquanta. Adquireix gran notorietat als
L’epitafi, transmés pel seu amic George
mitjans, empenta definitiva per ser respectat
Farrow, que segons ens ha contat li’l va dir
als ambients universitaris. Les universitats de
Weston una nit de taverna i disbauxa, consti-
tot el país se’l rifaven. Però serà
tueix un autèntic resum de la seua trajectòria
Jimmy
Barrows, el famós multimilionari excèntric
científica i vital:
d’Arkansas, qui li farà l’oferta de la seua vida. L’arkansenc s’havia proposat la fundació d’una universitat privada d’elit a Wisconsin
TAMBÉ EL CAOS RESPON A UN ORDRE u
WESTON
SE
LI
N’ANAVA
LA
OLLA
MOGOLLÓ
28
E
Guerra d’idees
tament amb els departaments de Neurologia i Romàniques,
l’equip
Càtedra Weston a la Universitat de Wisconsin
d’Hoquei
Herba,
(Mineassota) són descoratjadores. El buit que
l’Associació Vegetariana
ha deixat l’il·lustre professor ha fet esclatar
de Dones Lesbianes, i la
una guerra, larvada fins ara, entre dues fac-
germandat
cions oposades i, pel que sembla, irreconcilia-
atacaren la seu del Club
bles.
d’Escacs, on s’havien fet
Les últimes notícies que hem tingut de la
Alfa-Èpsilon
Tot sembla haver petat el dia després del
forts els indeterministes
funeral, en una conversa a la cantina de la
amb el personal bibliote-
Universitat entre dos becaris del departament.
cari,
els
membres
departament
del
d’Història
Americana, i les Majorettes. El resultat final fou de cinc morts, trenta-set ferits greus, vuit lleus, tres edificis cremats, vint-i-dos cotxes en sinistre total i desperfectes del mobiliari urbà per valor de 200.000 dòlars. La cosa haguera pogut arribar a majors de
Els aldarulls han interromput les classes de cuina mexicana i emergència nuclear.
no ser pel rescat dels indeterministes in extre-
mis, per part de l’equip de
Cadascun era seguidor d’una de les dues
futbol americà i el perso-
corrents majoritàries del Westonianisme,
nal de neteja de la Facultat
la
determinista i la no determinista, representa-
d’Informàtica.
des respectivament per En Walter J. Easton i
La cosa no pareix
per En Jonas P. Wicklow Northon, cosí del
millorar de moment, ans
famós fabricant d’antivirus. La conversa, en un
al contrari. Se senten veus
primer moment, versava sobre si era possible
que
d’aplicar la coneguda Tercera Llei de Weston
Universitat Lliure de Cayo
de la Termoestètica, al número de quarks d’un
Hueso
àtom de quarz. La semblança fonètica entre els
Weston solia fer seminaris
dos mots i el fet que un dels dos becaris era
a l’estiu, es prepara una
gangós, pareixen haver estat el motiu principal
batalla campal per a abans
pel qual la discussió arribara a les mans.
de Nadal. I no es descarta
La baralla final, amb catorze (14) ferits i la cantina destrossada, ha obviat els pactes de
a
que
la
la
Si el Doctor Weston
velles aliances. A hores d’ara sabem que la nit
esbalaït en veure el seu
de l’1 de desembre, els deterministes, conjun-
llegat
intestins
de
les seues Lleis de Proporcionalitat Turística. A partir de la seua estada a l’illa de Tabarca, Weston va proposar un model descriptiu dels entorns turístics de fàcil comprensió per al públic en general. Segons aquest model descriptiu, que pren el País Valencià com a estàndard internacional, és fàcil fer-se una idea de qualsevol racó del món sense haver-lo vist prèviament. La descripció de la Torre de Pisa segons aquest mètode és ‘2Micalet2’, i el Llac Lemans esdevé ‘5Albufera3’. El número del prefix és refereix a la mida, i la potència es refereix a la qualitat. El biògraf oficial de Weston, En Jack Perry-Bowles, escriu que quan En Weston va descobrir que no es trobava a Ítaca, sinó a Tabarca (País Valencià), lluny d’enfadar-se, va argumentar que ell ja ho sabia, i que mai no havia dit ‘estic a Ítaca’ sinó ‘estic a “1/20 Ítaca–2“. Perry-Bowles argumenta que les Lleis de Proporcionalitat Turística les va enunciar posteriorment a la seua deportació i per tant, com tantes altres vegades, En Weston deformava la història. En tot cas, Tabarca va ser el detonant d’aquestes lleis que per alguna estranya raó encara no han estat adoptades per la Lonli Plànet, malgrat que la ONU aconsella la seua implantació mundial per regularitzar el mercat turístic internacional.
s’estenga
alçara el cap es quedaria
als
seixanta va revolucionar el món del viatger proporcionant
arreu del país.
la
entreteixits
nes ha estat molt útil per a la vida moderna. Weston als anys
on
Universitat. Els contrincants han invocat les
poder
a situacions quotidia-
1/20 d’Ítaca-2
llunyana
(Florida),
cosa
L’aplicació de les lleis de proporcionalitat
R
A
,
Weston pensava sobre l’amort? Va morir dos dies més tard.
A N
L
29
T
Julia
Estes línies les escric perquè vull, no?
(estranya com són les cases del Raval) a base de
Aleshores és de lògica que parle del que em
xicotets tocs Kitsch. I és que, també, s'havia fet
vinga en gana. Doncs parlaré de la meua amiga
seu el Kitsch. Un dia un veí embogí i armat amb
Julia. La meua meravellosa amiga Julia.
una katana atacà la porta de Julia. Només s'ha-
La Julia va ser companya meua de classe
gueren de lamentar els desperfectes de la fusta.
durant cinc anys a Barcelona. També ho foren la
L'ambient del carrer s'havia enrarit bastant. I
Rosa, l'Eva, la Taisma, la Mercé, la Neus, la
l'instint de la Julia li recomanà de tancar una
Carmen, el Bruno i Röel el flamenc. Òbviament
etapa. Com quan marxà de Nova York. Etapes
un matriarcat. Bé, doncs aprendrem coses de
que es tanquen. Senyals clares, per a qui sap
les dones.
llegir-les.
Què té la Julia que la converteix en figura?
Ara la Julia viu amb el seu xicot, Segismund
És eixa calma alacantina? Eixe caliu? Generositat
(com el de Calderón, o el de Wagner) a les mun-
extrema? I tot això ben regat d'intel·ligència.
tanyes de la província de Barcelona, prop de
Intel·ligència de la de veritat, de la que al final
Montserrat. De fet quan van a fer de ventre,
dóna els seus fruits. Eixa que et diu, si no arri-
diuen Me'n vaig a la moreneta. I és que la casa
be avui, ja arribaré demà. Després de l'ú va el
encara no està acabada i no té WC. Així que
dos.
caguen fora, en un lloc des del qual es veu la
A més de ser una xica molt guapa. Qualsevol cosa que es vestira li quedava bé. Ho
muntanya màgica. Bons moments de reconciliació amb les forces tel·lúriques, diria jo.
reconeixien les companyes de classe amb sana
Julia i Segismund han tingut un xiquet, el
enveja (perquè diguen que les dones no poden
Pepito. Jo encara no l'he vist. L'última vegada
ser amigues). Amb eixe graciós estil entre popi
que la vaig vore a ella tenia un bombo brillant i
i hippi, amb multitud de peces velles passades
impressionant. El melic, ja cap a fora, pareixia
de moda, i tornades a ficar de moda. O aquelles
voler botar com boten els botons de les cami-
espardenyes negres d'agüela, eixes que són
ses. Este hivern, amb la criatura, ja se sap, han
tovetes. "És que són molt còmodes". Clar que sí.
hagut de viure a la casa de la mare, situada a
Però a mi el que més m'agrada és el seu
uns centenars de metres de la del Segis. Eixe és
nas. Gran i corbat (no vos imagineu una cosa
un altre tema. La família. La biològica, la políti-
molt exagerada...). Ho tinc comprovat, que les
ca o l'escollida. Julia està rodejada d'impressio-
dones amb nas gran desborden intel·ligència.
nants famílies, la d'Alacant, la de Segis, nosal-
Un fet quasi cièntífic, diria jo. Mireu Cleòpatra fa
tres (els de la classe de Barcelona). Però la més
uns segles, si més no.
curiosa és la formada pels amics, el mateix
També està, estava, la casa que tenia a Arc del Teatre. Estranya, com són les cases del Raval de Barcelona. Recorde que erem veïns, i jo baixava per la recentment inaugurada Rambla del Raval, i anava a visitar-la. Un oasi, en el desert que a voltes era la cruel Barcelona. D'aquella casa recorde, i no sóc l'únic, la cortina de palmeres. I és que s'havia fet seua la casa
Segis, Paloma, la germana de Julia, Jacobo, Padín, i més que corren per ahí. Que bé, Julia, poder parlar d'algú com tu. Que bé...
,
a às, sa tn a n a às, st st a n a às, sn a atàs. sa à e r u Son pare no té ns v u e a . q m o pl e d iar barn sn e gls e tadse e vn
30
de com Robinho
Cas Robinho
la Casa
és un mico negre que
Blanca infiltra espies en les llars deixe de menjar carn mentre miren el televisor.
matança molt important ocorreguda a Bòsnia o
Un poquet més tard, Robinho ens va
a Herzegovina (quins noms!). Es va calar la seua
recomanar que no encenguérem
careta de plorar, i davant d’uns forats en terra
foc a la muntanya i
amb molts fèretres blancs, tots el van veure fer
bamba pel menjador de ma casa. Va
botiges junt a presidents molt seriosos de tot
arribar amb les bombolles de l’estiu, menudet, renegrit, i des de la seua arribada tot el món
parla d’ell, tot el món vol veure’l i fer-se fotos amb ell, i la vida sencera gira al voltant de la
seua persona, del seu somriure profilàctic, i
al minut següent ja
es va posar molt trist perquè uns
alts mandataris celebraven l’aniversari d’una
arreu del món i a un holandés amb un casc
del mó n
celest que anava bufat des de
dels seus caríssims i elàstics turmells. Açò li
dedicar-li concerts i sensats articles al periòdic.
ballar la samba amb la filla d’un ministre d’un
Resulta, crec que va dir Robinho en un moment
país africà o cagant-se en el sofà amb les
de debilitat, que tots els morts dels fèretres
dents ben atapeïdes. Qualsevol cosa que oco-
blancs eren moros també i els havien assassinat
rre és qüestió de Robinho, qualsevol moviment
per aquesta mateixa raó, és a dir, per la seua
macroeconòmic, qualsevol llunyana i inexpli-
raça (o la seua religió, no ho sé: no és el
cable guerra, qualsevol bateig o casament, tot
mateix?), i que els moros del metro de Londres
fet i acte té com a ineludible referència a
es venjaven per açò, perquè la germanor enca-
aquest bon mico ja milionari.
ra és molt sentida entre els mahometans, no
Per culpa de Robinho (o per culpa dels que
com ací, que com et descuides no et diuen ni
l’alaben, no ho sé), uns homes molt bon veïns
bon dia. Robinho tampoc no va voler fer decla-
de Londres van agarrar un dia, es van carregar
racions (a banda de la confessió íntima ja
amb motxilles i cinturons i van tractar de con-
esmentada, que m’ho va a dir a mi personal-
vertir uns vagons del metro en una torrada de
ment off the record –com diuen els periodistes),
xulles, d’entrepans de tonyina i esguitades de
encara que les seues llàgrimes van donar la
coca-cola. Ho van fer per acabar amb la
volta al món, i tot el món va aplaudir la seua
pobresa del món (o açò va dir un cantant de
integritat i els seus profunds sentiments demo-
Rock un poc passat de moda) i, en general, açò
cràtics. Qui sap si per aquesta raó o per unes
va ser una orgia d’ossos i carn, sang amb ceba,
altres (tal volta igual d’inexplicables), el Real
televisió en directe, dignes sentiments humans
Madrid va contractar Robinho per a fer una gira
i flema britànica (grace under fire –diuen els
per Àsia, on tot el món menja arròs caldós, i els
sabuts). Es veu que va morir molta gent per
xiquets et fan quatre samarretes abans que
indigestió, però encara no se sap quants.
pugues dir hola.
Robinho no va dir res o no li van preguntar, i
—Hola –em dirà Robinho quan torne d’Àsia,
tampoc no va semblar afectar-li molt: ell va
ja vestidet de blanc, com en una comunió amb
seguir signant autògrafs a adolescents de
papes i coca-cola.
grans pits, fent anuncis de papes i gelats, i
molt pacífica, i el que volien és que la gent
de
moriren ací, que per això estava Africa, per a
des a una cadira a les cinc (5) de la matinada,
moros del Paquistan (que lluny!), d’una religió
minuts
volien una Europa unida i millor, millor que no
així que no és estrany veure’l pegant-li pata-
mòbils i les seues motxilles, van resultar ser
sionants
és normal que es mora la gent, però que si
vol hora del dia, quan a ell més li convinga,
aquesta dels vagons del metro, amb els seus
1995. Tots van resar molt, van fer impressilenci i van declarar que
dona llibertat per a fer el que li rote a qualse-
lluint una samarreta groga molt lletja. La gent
per En Roc Valerio l·la
—Hola –li contestaven milions d’infidels del
Benvinguts a un nou peu de foto, on podem gaudir de paraules ben escrites sota una foto de bellesa incomparable, que ens mostra un Robinho en plenitud.
món, desitjosos de la seua imatge. Mentrestant, encara era juliol a Bagdad, on mai no han vist com es mor un vagó del metro. Quina poca sort!
,
baruk 31 em presente. sóc el baruk. el meu nom és el del
meu amo sí que s'angoixava per això i per molt
pirineus a fer coses de valencians. tenia com un
secretari del profeta jeremies. el qui prenia
més. perquè jo sóc l'últim que entén el valen-
sentiment contrariat que el corcava per dins.
notes de les seues profecies, i el qui les féu
cià. però ell era l'últim que el parlava. i clar, no
tot i que sóc un gos, entenc els sentiments dels
arribar a la posteritat. quina ironia. quan el meu
tenia ningú amb qui parlar-lo. bé, el parlava
humans, quan estan contents i quan no. aquel-
amo em ficà eixe nom, ni s'imaginava la
amb mi. però això no el consolava, per molta
la vegada hi hi hagué pallissa. la vaig pagar jo,
trascendència que adquiriria amb el temps. i és
atenció que jo li fera. de vegades es ficava molt
la història dels pirineus. una altra vegada també
que jo sóc l'últim ésser que entén el valencià. el
trist, i recordava sa mare, qui li parlava en
s'enfadà molt. fou quan vingueren els de
valencià, per qui no ho sàpia, és una llengua
valencià. de vegades la maleïa per haver-lo
wisconsin. tot i que intentaren parlar amb ell en
que abans es parlava habitualment per estes
maleït a ell amb este coneixement únic al món.
un valencià certament estrany, ell els amenaçà
terres. els seus habitants la deixaren de banda
de vegades es maleïa a sí mateix per no haver-
amb l'escopeta de quan anàvem a caçar, insul-
per altres de més prestigi com l'anglés, l'àrab o
lo ensenyat als seus fills. de totes maneres els
tant-los, això si, en anglés i àrab, que són dues
el baix alemany. a poc a poc, sense que ningú
seus fills vivien molt lluny, i apenes si sabia res
llengües que no acabe d'entendre, però que
pareguera adonar-se’n, el valencià es reduí a
d'ells. de vegades s'emborratxava i la pagava
identifique bé. aquella vegada no hi hagué pal-
l'àmbit familiar, després només per a criatures
jo. quina culpa podia tindre jo, un pobre gos
lissa. el meu amo estava molt vell ja. s'apagà
de bolquers, i finalment només es parlava als
que l'única cosa que puc fer és menjar i olorar
amb molta rapidesa, sense ganes de lluitar,
gossos. perquè jo sóc això, un gos. una mescla
culs?! no li'n guarde ressentiment. les pallisses
certament fastiguejat de tot. apenes si em bai-
indeterminada de races. això a mi m'és igual.
no eren usuals, i als gossos ens costa de guar-
xava al carrer. ni arreplegava les incontinències
vull dir que als gossos això de les races ens
dar rancúnia a ningú. sobretot si és qui t'omple
que jo no podia contindre. quan arribaren per
dóna igual. tu veus un cul i l'únic que saps és
el plat de menjar tots els dies, i et pentina. de
emportar-se el seu cadàver jo vaig poder esca-
que vols olorar-lo. així de senzill. també m'és
vegades no l'entenia. entenia les seues para-
par. he viscut un temps lliure. he gaudit. he
igual que a wisconsin hi haja una càtedra on es
ules, però no el que volia dir. una vegada em
menjat dels poals de fem, he olorat molts culs i
conserven molts documents en eixa llengua, i
parlà d'un lloc anomenat pirineus on es parlava
n'he montat algun. ara em trobe ací recordant
que se n'hagen pogut desxifrar més d'un miler
la mateixa llengua, que no era la mateixa però
el passat. sense enyor, ni rancúnia ni passió. i
de documents, o fer un meticulós mapa fonètic
es pareixia, perquè ho era i no ho era, perquè
és que jo també estic vell. m'arriba la mort.
del que era i ja no és. o que siga l'últim ésser
tenia un altre nom. no vaig entendre molt bé la
m'ho diu l'instint. l'instint és això que em fa
que ha aprés el valencià de manera natural. tot
cosa. ni per què mai volgué anar a pirineus a
olorar culs i menjar. és que sóc un gos
això ho sé perquè m'ho deia el meu amo. però
parlar valencià amb la gent d'allí. a mi m'agra-
a mi m'és igual. jo menge i olore culs. és l'únic
da de trobar-me amb altres gossos i fer coses
que sé fer. és l'únic que puc fer. sóc un gos! el
de gossos. no entenia per què ell no anava a
Té bec i no diu ni xiu-xiu. Pon ous però té pèl. És mamífer i alhora palmíped. De trenta (30) a cinquanta (50) centímetres de llargària, cua inclosa. De jove té molars que amb l’edat adulta perd. Viu en aigües dolces d’Austràlia. No té mugrons, i pot matar un gos amb la mortifera ungla verinosa que té al taló. Els collons els té al costat dels ronyons i no té orelles! Estem parlant de l’ornitorrinc, com es veu a la foto.
minifig. #6: un animal figura
,
ICA ES EL MAL VIS FÓN CA EL E L MAL tE
VIS CA
balustre Per definició, el balustre és una columneta curta i motllurada. Podem vore balustres en escales i balconades, en edificis nous i vells.
E L CA PITA L
32
la columneta de la
discòrdia
fici es considerava d'igual valor que
qualsevol altre edifici de l'antiguitat.
Sembla poca cosa, però el balustre ha perdu-
Bramant va ser un home de molta
rat durant segles en l'arquitectura i encara avui
influència, molt proper al poder, que va
podem dir que és un element ben viu. Què fa
obtenir grans encàrrecs per part del Papa
que una columneta tan menuda i insignificant
Juli II, com per exemple la nova basílica de
siga un personatge tan gran en l'arquitectura?
Sant Pere de Roma, que va començar a
No se sap amb veracitat qui va ser l’intro-
projectar i que després va passar a mans
ductor del balustre. Hi ha qui diu que els pri-
de Raphael, i va ser finalitzada pel gran
mers balustres es troben als antics palaus
Miquel Àngel. Bramant va tenir molts dei-
assiris, però només sabem amb certesa que el
xebles, i aquests aprofundiren en el seu
balustre comença a ser part del llenguatge
concepte de l'arquitectura que ara es
arquitectònic al renaixement, al segle XV, quan
coneix com manierisme. Potser Bramant va
es va recuperar el llenguatge arquitectònic de
donar ordres expresses als seus deixebles
la Roma i Grècia Clàssiques. En aquesta època
sobre l'ús del balustre o
es tornaren a posar de moda les columnes
potser no: ningú no ho
d'ordres jònics, dòrics i corintis i podem pen-
sap amb certesa, ja
sar quan ja estava assentada la nova moda
que
no
queda
arquitectònica a l’alt Renaixement, es va tor-
constància escri-
nar a experimentar amb aquesta, i el balustre
ta. Hi ha, però, un
va aparèixer com una miniaturització d'un
misteriós
relleu d’un parell
ordre columnari. La paraula balustre, prové del llatí balaus-
de balustres al fris
tium 'flor de magraner' (fig. 2), i sembla que
de
açò s'explica per la semblança dels balustres
Montorio,
Sant
Pietro
que
in
sembla
voler dignificar-los i anun-
del Renaixement amb la flor de magraner. La primera aparició del balustre que hem detectat en la història, és al Templet de St.
ciar-los (fig. 5). En tot cas, el mal estava fet*.
Pietro in Montorio (fig. 3), un petit temple de
Als segles posteriors, el
planta circular que es troba a l’interior d'un
balustre va esdevenir un ele-
pati a Roma. L'arquitecte d'aquest temple va
ment imprescindible a qualse-
ser Bramant (fig. 1), un gran coneixedor de
vol obra major de l'arquitectu-
l'arquitectura clàssica que es considera un dels
ra. La seua gràcil panxeta
millors
representants
de
l'estil
de
l'alt
que adés recordava a una
Renaixement. Al seu treball, Bramant va can-
flor de magraner va
viar l'espai arquitectònic convencional intro-
esdevenir
duint característiques il·lusionistes més prò-
exagerada. El balustre
pies de la pintura i dels decorats teatrals. El
es va mutar i reinven-
temple és un exemple d'açò, ja que, donades
tar amb tot tipus de
les reduïdes dimensions del pati, Bramant
materials;
hagué d'introduir elements que no pertanyien
marbre verd fins a la
al repertori clàssic per donar un sentit de pro-
pedra calcària més
flàccida
des
i
del
porció al temple. Aquest temple va assolir una
porosa
gran importància al Renaixement donat que
des de la fusta de
per primera vegada en molt de temps un edi-
roure a l'ambre trans-
i
rogenca,
Pròxima aparició de l’obra inèdita de Mmanolet Kantó!!!
33 lúcid. Es varen situar al sostre, a les escales, sota pal·li, a les tanques dels jardins i fins i tot de peu de cendrer. Hauria intuït Bramant totes aquestes possibilitats? Cap al segle XVII, el llenguatge arquitectònic provinent del Renaixement va perdre l'oremus, i els excessos decoratius van esdevenir regla als edificis nobles de l'època. La geometria i la proporció varen perdre pes front a una nova teatralitat i il·lusionisme: estem al Barroc, i el balustre està en la seua salsa. Fins l'entrada del ferro en la construcció, al segle XIX, el balustre continua sent l'element imprescindible per formalitzar baranes. En aquest moment, comença una lenta decadència d'aquesta figura arquitectònica.
La societat s'inspira en l'estètica
funcional de les màquines per mirar al futur i el balustre és considerat un element del passat, una ornamentació supèrflua. Actualment, balustre és paraula tabú a les escoles d'arquitectura, les seues corbes amanerades i la seua pobra funcionalitat li confereixen a aquesta icona de l'arquitectura popular unes innegables connotacions Kitsch. La majoria
d'arquitectes (però no tots) moriria abans
d’admetre d’haver inclòs aquest element en un edifici seu... I malgrat tot, continua sent una peça arquitectònica repetida sense descans. Els qui avui comercialitzen balustrades prefabricades asseguren que l'ús d'aquest element revaloritza els edificis instantàniament. Com és possible? És ben cert que el balustre forma part de l'inconscient estètic popular. No podem dir que haja estat mai un element popular tradicional per aquestes terres, però ara mateix, qualsevol xalet, vil·la o caseta que es pree inclou aquest element a les façanes, per mostrar el bon gust estètic i per fer vore que hi ha riquea al veïnat. Els balustres que abans es veien a palaus, esglésies i altres llocs de poder ara els podem tindre a casa pel preu d'una escaiola prefabricada. És un element oposat a avantguardes i modernitat, i potser per això està tan absolutament vigent a l'arquitectura popular. O potser, senzillament, l'arquitectura moderna no ha sabut transmetre un llenguatge amb el qual la gent s'identifique. Podem pensar que algun dia el balustre podrà ser substituït per un altre element? Segurament algun dia la gent tunege les seues cases amb plaques solars daurades; qui sap!
,
ÍNDEX
Revo lució al mó n edi torial El 3r !! G i r Cop El pro ernicà per p !!! rèmit S a La Pe nt Jo ra Lli rdi!!! mone ra!!!
I. Genealogia de la Burrera II. Anàlisi estructural de la Burrera III. Deconstrucció de la Burrera IV. Burrera dialèctica o de parlar per no callar V. Sociologia de la Burrera vs Burrera quotidiana VI. Metafísica de la Burrera EPÍLEG. Jo sóc jo i la meua Burrera
34
. . . a r u g i f un r e s l l u v Pare, jo
I II III IV VI VII VIII IX X XI XII XIII
Quan era xicotet la meua família no apre-
ningú va decidir de dir-ho al mestre i vaig
ciava la meua personalitat. Tercer fill d'una
haver de patir una altra amenaça d'ex-
família de quatre germans. El meu pare a dures
pulsió. Vaig començar a fumar el primer,
penes recordava el meu nom, quan no m'inten-
vaig agafar la meua primera merda a
tava tirar de casa pensant-se que jo era un
classe de Química, vaig furtar els resul-
estrany -açò solia passar quan anava begut. No
tats dels exàmens de setembre i els vaig
vaig tenir gaire sort tampoc a l'escola. El
vendre a la porta de l'institut, vaig punxar
Sagrado Corazón de Peter era una escola de
les rodes del cotxe de tots els mestres, vaig
barri on la màxima possibilitat de figurar era
potar a la sala de professors el dia de la
llançar-se per la finestra del conserge i caure al
festa de fi de curs, vaig... Em vaig
pati de cap a l'hora del pati, i açò únicament
fer famós. En acabar, però,
succeí tres vegades; una d'elles el meu germà
em
estigué tres mesos al llit cuidant-se les ferides
sol,
gut e b ava n a uan q r ssa a p lia o s açò vaig
(quin figura!). A l'institut, però, el tema canvià.
la
Fart de no ser ningú vaig exhibir tot el meu potencial. La figura del meu segon germà desaparegué, ja que el meu pare, que sí que l'apreciava molt, va decidir que es faria
quedar
els diners els
i
cotxes.
Vaig trobar feina de
meua
venedor d'enciclopèdies i vaig fer diners. Em
fama no la conei-
vaig comprar un cotxe i el vaig tunejar. Només
xia ningú, tot el meu tre-
en els altaveus vaig invertir cinc enciclopèdies
ball no valia per a res. Vaig treba-
Larousse, set diccionaris enciclopèdics i dos
llar al xiringuito on havia estat el meu
Grandes Éxitos de la Literatura Extremeña. Amb
germà, vaig posar en pràctica l'estratègia de les
el temps vaig començar a ser reconegut un altre
merdes de gat i vaig ser despatxat a l'acte. El
cop, sobretot quan vaig descobrir la Farlopa i
càrrec de part de l'econo-
pare, que va perdre un amic, se'n recordà de mi
vaig començar a convidar a tots els meus nous
mia de la família i el col·locà al xiringuito d'un
i decidí que era un bon moment per a fer la mili.
amics. Em vaig fer fama a tres bars de
amic seu del bar. Jo vaig haver de fer-me càrrec
A la mili uns grans figures van posar en pràcti-
Campanar on anava diàriament. Vaig fer la ruta
de "l'honor" de la família. Vaig idear tota una
ca en mi l'estratègia de les merdes de gat, sols
del bakalao de dilluns a dijous, vaig arribar a
sèrie de sistemes per poder cridar l'atenció i ser
que ells utilitzaven merdes de cavall i et feien
estar un mes sense dormir, vaig rebentar tres
per fi conegut. El més directe i efectiu era el
dormir damunt. Quan vaig haver acabat la mili
cotxes i dos motos, vaig estar tres dies empre-
d'entrar al vestuari de xiques despullat, però
vaig haver de buscar una feina que em perme-
sonat per agressió a l'autoritat... Vaig tornar a
només el vaig poder realitzar dos cops sota
tés destacar i per suposat Figurar. Vaig com-
ser un Figura. Els diners, però, se m'acabaren
amenaça d'expulsió. Un altre era el de posar
prendre que el que més et fa destacar fora de
esgotant i vaig perdre la feina de venedor. Vaig
merdes de gat al seient de la mestra; em dona-
l'institut són
va respecte davant dels meus companys de classe, però vaig haver de deixar-ho quan un
decidir presentar-me a Gran Hermano i m'han seleccionat. És el somni de la meua vida, perquè el que jo vull ser és un
,
Figura
la
adiade s o g o bric
35
minifig. #7: una figura cínica Diògenes el gos (400-323 a.C.), nas-
tat
Sai Phapha
un braç amoixamat del Kumbh Mela
cut a Sinope, pròspera colònia grega de la costa meridional del Mar Negre. Quan una vegada li van donar un colp de puny pel carrer, va exclamar Per Heracles! Com se
m’ha passat per alt d’eixir a passejar sense casc? Una vegada que es masturbava enmig de l’àgora, va comentar Tant de bo
també per llevar-se la gana fóra suficient amb fregar-se la panxa! En un convit començaren a tirar-li ossets, com a un gos; ell se’ls va acostar i els va pixar damunt, com un gos. A un que li va dir Els sinope-
sos et van condemnar a l’exili! – I jo a ells a quedar-se a la ciutat! Entrava al teatre quan els altres eixien; en ser-li preguntat per què, va dir Això és el que tracte de fer
durant tota ma vida. Solia fer-ho tot en públic, tant les coses de Demèter com les d’Afrodita. Es burlava de la noblesa de naixement i de la fama i tots els títols honorífics. Circulen dues versions de la seua mort. L’una diu que es va menjar un polp viu i es va morir del còlic que li va agafar; l’altra diu que va morir ofegat en contindre la respiració voluntàriament. Alguns diuen que, abans de morir, va encarregar que el deixaren sense soterrar per tal que qualsevol animal poguera alimentar-se d’ell...
Nasik, una ciutat absorbent del nord del
vida respon a la pretensió de viure sense por a
Maharashtra (Índia), fou fundada a la vora del
la mort, que és una racionalització de les anti-
riu Godavari, un dels més sagrats del subconti-
gues fes en la vida eterna. La immortalització
nent. Per aquest fet geogràfic, Nasik apareix
està lligada a Nasik des que caigué al riu
innombrables vegades a l’èpic Ramayana. Nasik
Godavari una de les quatre gotes del nèctar de
prové del mot nasika, que significa ‘nas’ en
la immortalitat, vessada pel superdéu trinitari
sànscrit, ja que el germà del déu Rama l’hi tallà
Vishnu del pitxer –kumbh en sànscrit– amb què
el nas a la germana del dimoni Ravana.
el transportava pels cels de l’Índia, en un vol
Sai Baba, santó famós per la seua meleneta afro, va nàixer molt propet d’ací. Aquest Sai
supersònic, perseguit per un estol de dimonis condemnats a la no immortalitat.
Baba, tanmateix, és un amateur al costat del
El nostre figura mundial Sai Phapha és la
figura mundial Sai Phapha, que acudeix a totes
reencarnació mig viva mig morta del braç amoi-
i cadascuna de les festes que se celebren cada
xamat del sant romanovalencià Vicent Màrtir. El
dotze anys a la vora del Godavari a Nasik.
braç conservat com a relíquia al deambulatori
Aquestes festes porten el nom de Kumbh Mela i
de la nostra catedral és igualet que el braç del
acullen a desenes de milions de pelegrins hin-
cos de Sai Phapha, ja que aquest, en un dels
duistes. La megacongregació de pelegrins té
exercicis envers la immortalització, decidí no
una olor especial atorgada per la profusió d’uns
baixar mai el braç. Consegüentment, després
santons que van sempre en pilotes. Aquests
de vint i tants anys de pràctica amb el braç en
santons mostren, amb els seus cossos nus
alt, s’hi ha quedat sense flux sanguini ni mobi-
esquelètics amb galtes enfonsades, la superació
litat. La pinta moixamesca d’aquest braç és
de les necessitats vitals. Aquesta superació de
insuperable; nogensmenys, aquest Sai Phapha
les preocupacions fisiològiques és un pas per a
ha superat la por a la mort del cos: imagineu
assolir una forma de vida sobrehumana, “o
quin egòtic descans!
inhumana”: pot corregir algú. Aquesta forma de
,
e
tat ia
mariana
no
tefinal
bricogosadia
Kristian Bielhoff en cinc minuts
somriures de la foto, compten les males llen-
Arribant com arriben els bons articles, els
camisa de quadres fins al penúltim botó (plan-
d’impacte de veritat, a última hora, quasi amb
ta jove d’El Corte Inglés), els seus pantalons
el paper a les premses i la tinta calenta, em dis-
curtets i les ferramentes al cinyell, començava
pose a “flexionar” i reflexionar al respecte
el programa (amb el forat fet, això sí) dins d´un
d’una gran figura televisiva: Kristian Bielhoff.
cau de 7x4x1.5 metres, i amb eixe somriure de
Així es diu eixe homenet amb nom de futbolis-
tirolés, confiat en la tranquil·litat que dóna el
ta austríac, però basc de naixement i d’espen-
diferit -que si no va bé la cosa, doncs passem
ta, capaç de fer-te creure que construir un
el programa número set (7) i a vore qui se’n
terrari es facilíssim i convèncer-te que els
recorda. I res, que només eixir del cau i amb la
temps entre capa i capa de pintura no arriben a
pasterà
la combustió d’un cigarret; aquell que fou
Apuntalem amb unes fustetes, martell i quatre
capaç ell a soletes i en només mitja horeta de
claus i a ficar la piscineta (que quede ben esti-
deixar sense vacances a tot qui s’animara a
radeta), set grapetes (de les de grapadora de
prestar-li més atenció de la recomanable, a
tota la vida) a cada costat i un forat per al des-
provocar més separacions que el canal satèl·lit
guàs fet amb un cutter. Nou minuts. Que ens
d´algeps
feta,
escaleta
d´obra.
digital i a enfangar fins a les orelles a més
trobem cansats? Doncs un briconsell.
xiquets, xiquetes i flotadors d’ànec que tres o
Una veueta en off ens explica com
quatre Katrines totes juntes... I com?
fer forats sense tacar res, simple-
Bé, doncs, situem ja el per què de tot plegat.
ment col·locant un sobret baix. La qüestió és que, amb açò dels imèls,
Diumenge 31 de Juliol de 2005 7.30 p.m. Residència
d’E.P.M i LL.P.B.
Torrefiel
allò de tindre sobres a casa s´està perdent... Servirà un (1) cd??? A aquestes altures de la falla, Kris ja ha acabat la piscina i ha ficat llumenetes dins i tot (imagineu la que podia
Deixeu, vegem Bricomania, a vore quina coseta fabriquen avui! Primera imatge: el Kris al volant d’una
haver liat d’emetre’s el programa en països, com diria... més traçuts). Està instal·lant la depuradora, tub-tub-colze-tub-des-
excavadora de tres pisos. Pense per a mi
guàs,
mateix: Ja està! A aquest tio no li han donat lo
depuradora. Tres minuts, aigüe-
seu i avui que és l´últim programa, va i ho
ta neta.
trenca tot. Erroooor!!!
tub-colze-tub-maquineta
I és ací on entra
I quina coseta estarien fent Kris, els seus
l´altre basc, el tio aquest
amiguets i l’excavadora aleshores??? Doncs allò
de les plantes que es
normal per a un diumenge: una piscineta. La
xama millor vida que el
vespra del dia 1 d´Agost animava a tots els
calb de la Fòrmula 1.
seus incauts i estivals bricovidents a fer-se amb
Íñigo (així es com li
tot l’avío per a la piscina com paella de marisc.
diuen al templat), en
Tan fàcil. I no una basseta, ni una d´eixes amb
minut i mig escàs tras-
potetes de plàstic extensibles del toi. No, no:
planta una falguera, adverteix
una de veritat, que no diré que fóra preolímpi-
que necessita molta aigua,
ca per por a exagerar, però de les que si caus i
s´espolsa les manetes i s´aco-
no saps, t´afones, sí que l’era.
miada de tots nosaltres fins al
I és que així és com és Kris. Amb la seua
36
possi
pròxim programa -malgrat els
gües que no hi ha filin entre la parella pel tema del repartiment de la feina. Kristian, sense perdre temps perquè entra el telenotícies nit, ja ha estés brossa al voltant de la piscina... I per últim poseu unes llosetes per la vorera per tal de no esvarar-se i que faça bonic... I si heu arribat a aquest punt, açò és que no cal ni explicar-ho!!! 5 minuts. Mireu, m´imagine a mi mateix, com a inepte bricològicament parlant que sóc, en una tal feinada, i és que em tremolen fins i tot les
,
ungles!
ible
ni
37
Marià Martí
ite m n u ’ d a c i t è n ge
A l'illa que ens ha
donat la mundialment coneguda
minifig. #8: els fabulosos i peluts germans figura
icona del Che, hi ha un personatge encara més mític i respectat. Tot i que poc conegut fora de les seus fronteres -si més no a la nostra banda de l'Atlàntic-, José Martí, poeta i lluitador, és l'heroi cubà per excel·lència, amb qui conclou la nissaga de libertadores del segle XVIII inicia-
Freewheelin’ Franklin, Fat Freddy i
da per Simón Bolívar.
Phineas Phreek són tres peculiars ger-
José Martí va morir el 1895, tot just
mans que varen nàixer a l’Amèrica
començada la guerra de la independència que
hippy dels 60. Llur pare, En Gilbert
alliberaria Cuba del jou espanyol el 1898.
Shelton, fou un dels gurús del còmic
Prèviament, però, havia esdevingut un referent
underground. Gràcies a ell tingueren
de l'independentisme cubà gràcies a les seues
aventures meravelloses alhora que
cròniques periodístiques, treballs polítics i
inversemblants: des del cultiu de fongs
poesies, i a la intensa activitat subversiva que
al·lucinògens a la banyera fins la volta
culminà amb la fundació a l'exili del Partit
al món físicament i psicotròpica, des de
Revolucionari Cubà i el desembarcament que
la creació d’una secta fins al rodatge
encetaria la guerra d'independència.
d’una pel·lícula amb els diners del trà-
Hui en dia, José Martí és present a Cuba en
fic de cocaïna. Res no sembla aturar a
incomptables carrers i places, amb monuments
tres germans sense vincles de sem-
i plaques commemoratives; però, sobretot, és
blança o consanguineïtat, que encara
present a l'imaginari col·lectiu
gràcies a la
deria, (probablement al Pouet de Campanar, on
avui ens sorprenen.
seua trajectòria personal i a la vigència dels
tenia la seua alqueria), i ell s'havia endurit
seus escrits polítics, encara carregats de reali-
carregant feixos de cànem sota el sol de
tats, i els seus senzills poemes, utilíssims per a
l'Horta. Cap a la dècada dels quaranta, fou cri-
l'insistent romanticisme dels cubans.
dat a quintes i al quarter militar aplicà els seus
Als Països Catalans, la figura d'aquest pro-
coneixements artesans per fer-se un lloc a la
hom ens és quasi desconeguda malgrat que,
sastreria. D'altres coneixements, sembla ser
com el seu cognom indica, té arrels a casa nos-
que no en tenia, ja que ni ell ni cap dels seus
tra. I és que José Martí, com tants altres
nou germans havien passat per l'escola, tot i
cubans, era de pare català.
que algunes biografies li atribueixen una
De valencians il·lustres en tenim pocs -i menys encara que ho hagen sigut per una
cal·ligrafia excepcionalment bona per a un home de la seua condició.
causa justa- i José Martí no es pot considerar,
Quan la seua companyia fou enviada a
malauradament, un d'ells. Però conéixer les
Cuba, ell ja era caporal, i, amb el trasllat, auto-
seues arrels valencianes, és a dir, la història del
màticament fou ascendit a sergent, d'acord
seu pare, ens pot ajudar a conéixer-lo un poc
amb el concepte de "perillositat d'Amèrica".
més i, com sempre es diu en aquestes ocasions, a conèixer-nos un poc millor...
Aquesta perillositat no impedia que els joves militars ocupants acudiren als balls i convits de les classes benestants, on les jovenetes
Marià dels Sants Martí i Navarro era un
criolles -o encara de naixement metropolità-
valencià robusto y no menguado de talla, con
cercaven un eixerit pare que donarà pedigrí i
facciones algo duras. El seu pare tenia una cor-
benestar material als seus fills. Així, Marià no u
h
m a l a k i a
38
e i n a i
i, poc temps des-
que patia el seu fill -primer empresonat i des-
prés, fou cessat en
prés exiliat- i a la persecució i marginació que
el
Però
patí tota la família a mesura que José Martí
haver servit a Sa
càrrec.
adquiria notorietat. De fet, a l'última etapa de
Majestat no era en
la seua vida la misèria només és pogué esqui-
va,
a
var gràcies a la confecció de roba per encàrrec,
València poc rendi-
vivint entre un exili voluntari a Mèxic i
ment
L'Havana.
i
si
bé
en
podia
treure, a Cuba se'l
Poc abans de morir, Marià visità José a
recompensà amb la
Nova York, ara ja convertit en un cèlebre cons-
capitania de partit
pirador contra l'Imperi Espanyol. ¿Qué, crees tú
a l'Hanàbana, una
que yo emprendi tu educación con otra idea
de
que la de que fueras hombre libre?, li comentà
Matanzas dedicada
el pare. El fill, sorprès, ho considerà un gracio-
al canyamel. Ara ja,
so olvido del pasado. El 1887, Marià morí a
en avançada edat,
L'Havana. No sabem, però, si ho féu com a
ocupà un càrrec on
valencià, espanyol o cubà. Ell, segurament,
l'autoritat física se
tampoc no ho sabé.
comarca
Benvinguts a un nou peu de foto, on podem gaudir de la vella casa de l’Havana vella, on visqueren Marià i família. Pròximament hotel Melià.
u g e i a ,
substituí
per
burocràtica.
la I
només la formació tardà en conèixer Leonor Pérez, nascuda a Canàries i de poc més de vint anys, amb qui es casà als pocs mesos i amb qui, el 1853, tingué el primer fill, José Julián Martí i Pérez. Les altres virtuts de Marià (lealtad, energía,
facha y una prontitud algo brutal para el enojo) foren ben valorades en un exèrcit en constant alerta pels motins i subversions pre-independentistes. Així, Marià fou nomenat sots-tinent graduat d'infanteria, però prompte es cansà de la vida castrense i, malgrat l'ascens, decidí demanar la baixa a l'exèrcit. Poc després, tota la família emprengué un viatge a València, potser per retornar a les arrels perdudes i presentar la seua esposa o potser per provar nova vida en un clima menys hostil. Però el cert és que al poc de temps, la família Martí Pérez estava de nou a Cuba. A L'Havana reprengué l'ofici de zelador que havia aconseguit gràcies als mèrits militars, però prompte deixa palesa la seua limita-
da capacidad y poca aptitud: l'ofici, que l'obligava a relacionar-se amb gent benestant, no s'adequava als seus modals i costums d'artesà
Pensé en el pobre artillero que está en la tumba, callado;
del jove José -que ja sabia escriure-, li perme-
pensé en mi padre, el soldado;
té exercir-la.
pensé en mi padre, el obrero
La relació amb el seu fill fou sempre difícil: inicialment s'oposà a la seua formació en entendre que el coneixement d'un ofici era més útil que el de les lletres. La seua esposa, per contra, possiblement més culta que ell, insistí en l'escolarització i l'educació superior, que finalment només pogueren costejar gràcies a l'apadrinament de José Martí per un intel·lectual cubà. Potser aquesta mena de reticències foren les que, en desenvolupar José Martí els seus sentiments antiespanyols, provocaren una reacció hostil de Marià que, sens dubte, veié perillar el seu limitat benestar. Tot i així, la prompta adscripció cubana del seu fill no li pertorbava ideològicament, ja que Marià era prou indiferent a la política: mai no mostrava interès per l'esdevenir de la colònia més enllà de les repercussions personals que podia comportar. Amb el temps, aquesta indiferència s'anà convertint en complicitat. Una complicitat que creixia paral·lelament a la repressió
,
s
39 i ja est à! o u
k a n e i
k a i
Les Autoritats Sanitàries recomanen una lectura pausada i reflexiva de Moixama, en posició aponada, en eixos olorosos indrets comuns, de maniseta recoberts i porcellana de seient, per a una satisfactòria expulsió de llast interior.