Editorial Fidels lectors, assedegats de cultura i savoir faire popular: tornen les tronades primaverals i amb elles les mascletaes i els castells. Ja és primavera: no Falla, torna a passar: com cada mes de març, d’ençà que tenim ús de raó (fa quatre (4) anys), aportem un nou llibret de falla de les Falles Populars i Combatives (FAPOCO). Una nova MOIXAMA, no ens enganyem. Gràcies pels vostres esforços econòmics en aquests temps de crisi. El superàvit de l’Arreplegà d’enguany ens està permetent una opulenta vida a base de kalimotxos de vi de reserva, i també la possibilitat de dedicar-nos tot un any a l’elaboració plaentera i tranquil·la de la revista que teniu entre mans. En aquests temps de polarització exacerbada alhora que política, nós, Moixama, hem optat per un camí totalment plural, que ens ha permés encara treballar menys. Comprovareu que tenim nous col·laboradors de lletra i de dibuix, que ens han farcit alegrement i gratuïta les pàgines en blanc de la revista. A tots vosaltres, gràcies! Us devem un quintet. Despertà dels solars? Gentrificació? Què és això? Quan els FAPOCOs ens presentaren el tema, ràpidament cercàrem a la viquipèdia els conceptes bàsics que haurien de vertebrar aquesta nova Moixama, referent mundial de temes socials i polítics i gastrològics. Després de dos mesos d’estudi prenguérem consciència política i de classe, i ens enfrontàrem a la problemàtica de la gentrificació amb una ferma voluntat revolucionària i de canvi. Podíem continuar permetent la destrucció del Cabanyal per la febra constructiva? Havíem de restar indiferents veient com creixen els solars com a xampinyons imperialistes d’un hivernacle imperialista i capitalistament liberal? Restaríem hipertèrrits veient com assolen el que abans eren televisions públiques i modèliques? Permetríem estralisbats que cresquera lliurement la brossa en circuits on es cremaven alegrement rodes per a l’alegria acústica del veïnat? Ens quedaríem capcots observant com les feres corruptes fan terra cremada del que abans era un fèrtil paridís idíl·lic? No ens desplaçareu dels nostres barris, fillsdeputa! Almenys baixeu el bonometro! Trepitjareu la nostra llengua, però per favor trobeu una solució viable al gran problema del València C.F. Amunt, valèncians!
m o i x a m a @ g m a i l . c o m som: Conxín Barelles, David Carboneras, Felip Pi i Brut, Ignasi Gasulla, Jaume Bru, Loli Plane e, Pau Ginés, Seetharanam Narayanam, Vicent Caparrós, Xavi Mata i Zòltrix III. Han abocat els seus ar cles als nostres solars: @Lluiso, L.P., Lucrècia de Borja, @Marestrel, Mijo Miquel, Palleteres Emmascarades, Tio Ramires i Vanessa Albelda. Han fet grafits als solars de Moixama: Bàrbara, Escif, Paulapé i Xona Riots.
Problemàtica social dels barris fallers Les darreres dècades, la problemàtica urbana de la ciutat de València s’ha caracteritzat per la gentrificació, el mobbing immobiliari, la faràndula especulativa i el fist-fucking urbà. Així de clar ens ho comenta Jaume Bru de Ciutat Vella, un nom que, com bé sabeu, en anglés vol dir James Brown. Ja als anys 90 l’Associació de Prostitutes Il·lustrades (ASPROIL) va fer un complet informe sobre la destrucció del teixit comercial especialitzat en la disbauxa carnal al barri de Velluters. Informe que fou confirmat per l’Associació de Iònquits Kantians del Barri del Carme (ASIOKABACA). Des de la poltrona de l’ajuntament es va fer, com ve sent habitual, una salvatge campanya de silenci, amb espots publicitaris en ràdio i televisió. Des de MOIXAMA volem fer un repàs barri a barri, de manera puntual, i sense entrar en detalls, dels casos més flagrants i sagnosos de la deriva urbanística que sembla que s’ha convertit en una peculiaritat autòctona del Cap i Casal. Per fer açò hem comptat amb la inestimable, per bé que prescindible, col•laboració de la Federació de Casals Fallers Obrers Soviètics de l’Horta (FECAFAOSOHO), que va arreplegar tot l’impuls de l’associacionisme primitiu de la Transició. En l’actualitat compta amb tres (3) casals i quatre (4) fallers, la meitat dels quals van en cadira de rodes i tenen greus problemes per fer-se el monyo faller a causa del pàrkingson. A MALILLA, des de la construcció de la tanca per evitar l’entrada d’immigrants subsaharians, el barri ha estat partit en dues parts, conegudes com Malilla Nord i Malilla Sud. La construcció d’una gran tanca amb llumenetes al costat (com en la fira de Sevilla) per separar els dos barris, que va ser
venuda per l’ajuntament com paradigma de la lluita contra el tràfec d’opi provinent d’Orient, ha canviat els hàbits diaris de la població. És destacable el creixent turisme israelià i valencià sionista que visiten darrerament la zona. És destacable també la proliferació de sinagogues i el creixent nombre de
circumcisions entre els veïns malillencs. Al barri de BENIFERRI HILLS, la despietada especulació urbanística ha arraconat una petita comunitat idíl·lica de suïssos entre casinos, prostitució, congressos, més prostitució, a més de falsos vestigis arqueològics ibers ancestrals. Els beniferrihillians han creat una associació de protecció dels vestigis (Salvem-nos del suïssidi) que es reuneix mensualment a l’apartat de fotografia del Mediamarkt, més o manco on quedava abans la seua antiga seu. Al CABANYAL han substituït les cabanes
tradicionals de tota la vida per horribles edificis de modernisme popular, desplaçant als pescadors de pesca en bou, i obligant-los a cursar diplomatures d’informàtica, ADE i mòduls d’instal·ladors antenistes. L’annexió a València va produir en el seu temps la pèrdua de valors festers no tradicionals. S’hi va implantar amb tota la força les festes tradicionals de tota la vida, impermeables a qualsevol moda mínimament actual o estrangera. A CIUTAT VELLA, la falta d’espai ha conduït a l’habilitació de Zones Lliures d’Edificació (ZOLLIED), el que la gent illetrada anomena solars.
La consecució d’aquests s’ha fet d’una manera totalment incontrolada. Afortunadament les ZOLLIEDs no necessiten cap tipus de manteniment, i proporcionen una nova fauna i flora totalment salvatge. Contràriament al que s’ha intentat fer creure, les ZOLLIEDs afavoreixen la salubritat, ja que permeten la circulació d’aire per espais que feia temps que estaven tancats. Les ZOLLIEDs són climàticament més properes a l’estat natural, i poden ser creadores d’espais humits tan demandats al nostre sec clima. Moltes ciutats com Beirut s’han interessat molt en aquest sistema. S’ha pogut observar darrerament que algunes ZOLLIEDs poden evolucionar a hort urbà. Açò ha originat l’aparició d’una nova figura autòctona: el gorretallaurador Ximo P., un dels pioners d’aquest nou ofici agroautomobilista, ens comenta que els seus clients estan molt contents perquè aparquen pel matí i en plegar del treball s’emporten una caixeta de verdures suposadament ecològiques a casa. El barri-poble de RUSSAFA té un problema social tan greu que des de les càtedres de sociologia ja ha estat batejat com gafapastificació.
Les causes encara estan en vies d’estudi per la medicina més avançada, sense resultats concloents per ara. Des de fa una dècada s’observa un creixent coolisme en el barri amb la proliferació de puticlubs de luxe, botigues d’objectes prescindibles però preciosos, hamburgueseries-llibreria, benzineresllibreria, sabateries-llibreria, i fins i tot llibreriesllibreria. És curiós que un estudi recent demostra que el nivell de lectura de Russafa és inferior a la mitjana nacional. Tot i així és freqüent la visió espaordidora d’un russafí gafapastós amb un llibre sota el braç. El problema ha arribat a cotes tan greus, que fins i tot Al Qaeda s’ha instal•lat al barri amb l’objectiu d’acabar amb aquesta lacra imperialista. La lluita ha estat infructuosa. Curiosament s’ha produït una espècie d’hibridació entre gafapastes i alqaedins, i mentre aquells han començat a portar barbes acuradament yihadistes, aquests han començat a imprimir textos de Bukowsky a les seues xilaves i a revisitar el cine de Wim Wenders i un poc de cine iranià.
NOVETAT EDITORIAL! Premi Bunyol d`Or ab Fulles de Llorer 2014 de Novel.la Fallera. Darrere dels interrogants de la Nit del Foc s’amaga un colpidor secret de casal. Quan Lee Pèrrit Dalmau decideix revelarJo empalmí amb la lo a la fallera major, el pes de la faixa despertà!! Ra-tad’una època, la negació de les tradicions ta-ta-ta!! més bàsiques i la perpetuació d’un monyo en forma d’ensaïmada esdevenen terriblement presents. Aquest secret connecta amb la València fallera de mitjans del segle XV i amb les inquietuds d’uns joves críptics compromesos amb la transacció modèlica de les falles de València a les falles de Sicília. A través d’una trama intrigant, aquesta novel•la guardonada amb el Premi Bunyol d’Or ab Fulles de Llorer de Novel·la Fallera llança una mirada crítica a una setmana fallera decisiva en les cirrosis coronàries del jovent en lluita.
Fes el teu propi solar Tens casa i no tens solar? Però què estàs fent? Estàs toti o què? La gent més in té un bon solar... Observa al teu voltant, com la bonica ciutat on vius cada vegada ostenta més solars! Des de Moixama et proposem uns mètodes senzills i accessibles per crear el teu solar sense intermediaris i afegir-te al selecte grup de propietaris de solars!! Mètode ú (1) o Coventrització: Demana al teu cosí que et deixe per unes hores el seu B52 que té al jardí de casa. Abans, però, t’hauràs d’haver tret el carnet de pilot de bombarders (J8). Ix de casa de bon matí, saluda amablement la veïna del 4rt, i vés-te’n d’una correguda a Corea del Nord a comprar un poc de material pirotècnic. Si no t’hi veus amb cor, pots anar a Caballer. Carrega-ho tot a l’avió i discretament enlaira’t des de l’aeroport de Manises. Normalment amb uns mistos tindràs prou per encendre la metxa quan estigues a 40000 peus d’alçada. Fes anar la bomba sobre l’espai urbà, habitat o no, que desitges convertir en solar. I ja està fet! Mètode dos (2) o Buffeting: Tria eixa finca que no suportes de cap manera, i vés pixant cada nit, amb discreció, alternativament sobre els seus pilars, durant 2500 anys. En cas que no disposes de tant de temps, pots demanar ajut als fallers de la falla Campoamor-Puertorico i Beniferri-Mediamarkt, i Pilar-Le Corbusier, que es ventilaran la faena en només una setmana fallera, expulsant els seus sobrants etílics. L’àcid úric farà la seua faena amb eficàcia germànica. Mètode tres (3) o Formigueta: Puja a eixe edifici que cada vegada que el mires sents un dolor d’estómac insuportable i regurgites un poc de fel, i vés llevant, taulell a taulell, llosa a llosa, rajola a rajola, finestra a finestra, fins que no quede el
més mínim rastre de l’edifici ni dels seus habitants. Necessitaràs una picoleta i una motxilleta. Recorda de dur-ho tot a l’ecopark. Mètode quatre (4) o Tous’r’us: Fes-te president d’escala, compres el pis de l’última planta, inundes ta casa amb quatre pams d’aigua; l’aigua es filtrarà cap als pisos de baix produint desperfectes en cadascun d’ells. Prohibeix tota intervenció a l’edifici emparant-te en la teua autoritat com a president d’escala i bloqueja qualsevol intent de reparació; repeteix l’operació fins que la finca s’ensorre, amb precaució de no estar tu dins quan això passe. Mètode cinc (5) o Mobbing Urbanístic: Compra un pis i ofereix-lo a una família problemàtica que faça la vida impossible a la resta d’habitants de l’edifici. Vés comprant a baix preu les cases dels veïns que no aguanten més al pis i se’n van. Si els veïns es resisteixen a vendre, introdueix més famílies problemàtiques. Demana-li a la teua amiga l’alcaldessa que denegue qualsevol permís de reparació o rehabilitació de les cases. Quan et faces amb tot l’edifici, tira a les famílies problemàtiques sense cap mena de problema de consciència, de la mateixa manera que les vas portar allí, i enderroca l’edifici. Ja tens un bonic solar a baix preu on poder construir unes cases per a gent de bé, gent gentry.
Aprofitant les falles del 1963, es crearen múltiples solars al centre de València tot aplicant el famós Mètode sis (6) o Barbàrie Despertà Fallera, que consisteix a amollar una colla de fallers (després d’una nit de barra lliure, discomòbil i sense xocolatà) amb 30 tones de trons de bac. La festa està servida!
Ximo P. Gorreta: agricultura i pneumàtica La dra. Doodledoo-Brecht, docta en temàtica urbana i genètica, ha presentat recentment el seu llibre biogràfic Ximo P. Gorreta: agricultura i pneumàtica (Ed. Bulling, 2014), en el qual ens introdueix al fabulós i apassionant món d’aquest gorreta famós del barri de Velluters. Ximo P. Gorreta fou el pioner en combinar el treball d’aparcar cotxes i plantar hortalisses sense moure’s del barri, fent de la seua vida una oda al paradigma de l’autosuficiència urbano-agrícola. Us deixem amb alguns extractes d’aquesta magnífica obra editorial, confessions personals d’un autèntic poeta del pneumàtic i del cavalló. “Als tretze anys, després de ser sodomitzat durant deu anys pel meu padrastre, molt bon conversador, per cert, i estimat pel veïnat, em vaig refugiar sota un bonic òpel càdet abandonat en un dels múltiples solars de Ciutat Vella. Els punkies d’aquella època realitzaven accions caritatives que em van permetre sobreviure els primers anys, gràcies als culets de kalimotxo energètic que desinteressadament llançaven per damunt de la tàpia”. “El meu primer amor fou l’agricultura. La sensualitat dels naps que tant em recordaven la meua infantesa, m’impel·lí a fer les primeres provatures amb hortalisses. Les llavors les arreplegava espigolant als abocadors dels voltants del Mercat Central”. “El problema principal és impedir que els cotxes aparquen als cavallons acabats de llaurar. Jo ho faig tot ecològic. Recicle els olis usats dels cotxes com fertilitzants”. “Alguns clients em confien les claus dels seus cotxes, i algunes nits, en el silenci, enganxe l’aladre al cotxe i llaure així. M’ompli el cor un ànim èpic i tel·lúric i em sent de l’estirp més tradicional valenciana. Blasco i Banyes, si m’haguera conegut, n’haguera fet un llibre”. “No hi ha cosa més bonica que una fallera aponada entre dos cotxes amollant la pixarrada en lluna creixent quan floreixen les carabasseres”.
“M’encanta la vida en la natura: fa cinc anys que no isc del solar”. “Sóc un poc dislèxic, la veritat, i això m’ha dut problemes de vegades, però els meus clients sempre m’han sabut comprendre. Una vegada vaig regar l’hort amb l’aigua del netejaparabrises, i una nit em vaig despertar plantant xampinyons en el maleter d’un Golf. Sí, també sóc noctàmbul”. “No deixe entrar a aparcar ni Jàguars ni Pandes: em farien malbé tota la collita”. “Quan em mora, m’agradaria que practicàreu amb mi el reciclatge separatiu: la meua sang com benzina, i la resta a la compostera”.
El solar més antic d’Europa Un estudi de l’Instituto Valenciano de Arqueología Juan Froilán de Todos los Santos (IVAJFTS1) ha arribat a la conclusió que el solar més antic d’Europa2 es troba al barri de La Saïdia de València. Els arqueòlegs de l’IVAJFTS han arribat a aquestes conclusions després d’un ampli estudi arqueològic realitzat durant més de 25 anys3. Una inscripció, trobada en un solar contigu, que diu NVLLA DEINDE AD PALLADIS SPAS4 ha permès concloure que a l’època romana el solar es trobava reservat per a la construcció d’un espai termal exclusiu per a les elits de la ciutat, però
els experts creuen que la crisi de l’imperi i les posteriors invasions bàrbares el van fer inviable i no s’arribà a construir. De l’època visigoda no tenim cap notícia. En el període d’ocupació musulmana els arqueòlegs constaten absència de restes i especulen amb la possibilitat que el solar formés part de la reserva particular del Cadí5 de la ciutat, on este meditava sense fer res els mesos del ramadà. A l’època medieval el solar consta al Llibre del repartiment com a donació feta pel rei Jaume I al Comte N’Enric de Roca Dura i Puigpelat6. Sabem, però, que el Comte va preferir quedarse al seu castell dels voltants de Palamós i féu donació del solar a l’orde mendicant dels caputxins de Locarno Altotrentino a canvi de l’absolució dels seus innombrables7 pecats. L’orde mendicant mai arribà a saber exactament on es trobava València i el solar restà abandonat. D’època moderna consta un document on el batlle de la ciutat vol promoure en eixe solar la construcció d’adossats per als moriscos de la ciutat. L’expulsió dels moriscos i un incert escàndol8 de corrupció del batlle feren que el projecte quedés abandonat i el solar buit. Ja en època contemporània els investigadors de l’IVAJFTS no han pogut trobar res que indique que el solar tinguera
cap tipus de ocupació. Un article aparegut el 3 de març de 1863 al Mercantil Palenciano parla d’un projecte ideat per l’escriptor Pere Blasco Máñez de construir en eixa zona un Parc Temàtic Proletari9... El projecte fou abandonat per manca de finançament i per la proclamació de la Primera República. Ja al segle XX l’ajuntament de l’època de Primo de Ribera el declara patrimoni solarístic de la ciutat per
tractar-se d’un solar de tota la vida. Amb l’arribada de la democràcia es va abandonar la protecció, però el solar no patí el boom urbanístic10 de darreries del segle per estar en procés d’estudi per l’IVAJFTS. “No hem trobat res, ni un miserable trosset de ceràmica”, ha declarat a este llibret l’arqueòleg Joan Josep Francès i Garrigues.
1. Actualment l’IVAJFTS ha estat desmantellat pel govern de la Generalitat Valenciana i la majoria dels seus investigadors es troben a la Universitat d’Hamburg, on recentment han publicat un estudi anomenat “El solar més antic de l’Europa central es troba en un suburbi d’Hamburg”. 2. El solar més antic del món es troba a Irak, on la família Spencer the Time ha estat excavant el mateix solar durant més de 125 anys. Richard Spencer the Time, quarta generació d’arqueòlegs de la mateixa família, ha declarat: “Finally I think we can almost assure you that there is nothing”. Els estudis conclouen que com a mínim des de l’època paleolítica en eixe solar no hi ha hagut cap ocupació humana. 3. Vint-i-cinc anys, tres mesos i quatre dies per a ser exactes. 4. Aprén llatí amb mil paraules (Col·lecció Paraules al Vent de l’Editorial el Bullit, Benimàmet 2006). 5. Més o menys com si fóra la Rita Barberà de l’època però sense vestits rojos i amb més barba. 6. Per a un estudi més precís de la biografia del comte N’Enric de Roca Dura i Puigpelat llegiu els 20 volums que va escriure sobre la seua vida Pere Riutort i Puigpelat. O mireu la viquipèdia. 7. A la viquipèdia surten 302 assassinats, 156 violacions i 3 pecats mortals (per haver menjat carn en dies de Quaresma). 8. Cròniques del carrer diuen que el batlle cobrava diners negres en sobres i rebia regals de bosses de pell de cocodril per tal de concedir favors a certs constructors i concedir permisos per evitar l’acció de la Inquisició. 9. El parc, segons narra el diari, constaria de fàbriques obertes 24 hores on podrien treballar sense interrupció tota la família, i tot només pel preu de l’entrada. 10. El constructor Juan Bautista Soler va voler construir en ell el nou estadi del Marxalenes Club de Futbol. El projecte, obra de l’arqueòleg Santiago el Calatrava, fou inexplicablement aturat amb la caiguda de Lehman Brothers tot i que l’arqueòleg va cobrar el projecte.
Sabies què...? El solar més gran del món, segons va poder comprovar en Ricky Brotons, està en un desert de la Península Aràbiga de 4500 Km2, voltat de fanals i papereres. Camells i iònquits hi campen lliurement fent maldats. Per altra banda, el solar més xicotet del món pertany al filòleg Alfons Narius, natural de Carrícola. El té guardat en un didal i és una herència de la seua àvia. “Volia ferm’hi una caseta però el banc no dóna crèdit”. Sabies que només queden tres habitants originaris del Carme? L’ajuntament vol posar-los un xip per assegurar-ne la preservació. Malauradament són família entre ells, de manera que la reproducció és inviable pels problemes de borbonificació que açò comportaria. La seua extinció és imminent. A Melilla viuen 40 famílies desplaçades del barri de Malilla i a Mumbai hi ha 23 famílies de Llombai. Com ens explica Robert Grau i Penya-de-la Col-Romesca (la fractal bonica), famós aristòcrata-collidor, “la proximitat fonètica provoca que moltes vegades hi haja migracions realment absurdes”. Fredi Folch i Ful, conegut fill d’Albaida, va agafar un taxi des de Benissoda, on havia anat al dentista a matar-se quatre nervis de queixal (i mirar el canalet a la doctora). Per culpa dels cotonets i l’anestèsia, que li provocaven una estranya pronúncia, el taxista el va dur a Adelaida (Austràlia) i no a Albaida. Allí ha fundat una nova família de la que ja està cansat. Espera una nova visita al dentista per , agafar un taxi i tornar a Albaida. Quines coses!
malefici
desfer el
Durant les paelles de les Fapoco 2013, es van consumir 40 palets, 400 Kg d’arrós, 3 cadires de 3 potes (9 potes en total), 34.005.000 billions de neurones caigueren en combat, 30 caixetes de mistos, es van deixar 27 obridors d’ampolles i només se’n van tornar onze, una mistera va passar per 25 butxaques distintes, es van vomitar 80 litres de vòmit dels quals un 40% eren crostonets, un 20% bilis i 40% indeterminat, es feren 450 amistats noves que duraren moltes d’elles més de 10 minuts, es va dir 234 vegades “mone a per un cafenet i tornem de seguida” (60 dels que ho digueren es van perdre de camí), unes 300 persones van pensar que érem el súmmum i que les Fapoco són l’hòstia, 500 vianants van mirar al solar sense entendre res, 23 fotos es penjaren a instagram, es varen fer més de 23 grams a l’instant, i 30 de colorant de paella. Entre 3 i 2 persones no varen rebre cap impacte de cap projectil llançat des del bàlconyi pels amorosos esoc. S’acaba de publicar un llibre titolat Les Fapoco i la Reialesa. El seu autor, Nèstor Terrón de Azúcar, durant les 532 pàgines que dura l’estudi analitza l’estreta relació entre les Falles Popular i Coronades (sic) i els solars amb noms reials o aristocràtics (Princesa, Corona). De fet s’ha documentat que el Racó de la Corbella es va voler anomenar el Racó de l’Arxiduc així com Ca Revolta s’anava a anomenar Ca l’Antic Règim. El llibre és de l’editorial Bullit i conté increïbles fotos d’arxiu del palau de Versalles, una entrevista a la duquessa d’Alba quan fou fallera i un bonic pròleg de Bilbaïno Cases. Una lectura imprescindible per viure les falles com cal!
REVISTA BOSTEZO,
el tercer ull Continuem enfilant
www.revistabostezo.com
Juan Artimanya: “Sóc eclèctic, unisc les meues dos aficions: alçar cases i alçar falles” Juan Artimanya, conegut constructor de la ciutat de València i renovador del Pouet de Campanar, és propietari d’un dels pocs Ferrari Enzo que hi ha al planeta i també de la Falla Cou Campanar. Actualment passa per problemes amb la justícia, qui l’acusa d’alçament de béns. FaPoCo: Juan, d’on et ve l’afició fallera? T’alces J.A.: Tu saps que per lo únic que jo, Juan un matí i dius: “vull una falla!”? Artimaña, estic en la vikipèdia és perquè me comprí Juan Artimanya: Jo de xicotet és que el Ferrari Enzo... només n’hi havien 299 i jo me m’obsessioní en els Barrachina, mon pare volia comprí el 300! Peim! I quan me cansí del Ferrari, apuntar-me a Convento i no me deixaren entrar m’entrà l’antojo de comprar-me un equip de futbol, perquè me pegava en el fill al cole, i se me quedà però com jo m’aburrisc en el deport, me’l comprí un xicotet trauma... Cada vegà que escoltava un de futbol sala que dura menos i el camp es xicotet: masclet, veia un Barrachina... peim, peim!... Girava el Artimaña Valencia. Estic fet tot un VOX populi. carrer i me pareixia vore-lo, anava al forn i el forner FaPoCo: I què estàs pensant comprar pareixia el menut dels Barrachina... En total, que se pròximament? Parla’ns dels teus projectes actuals... me va fer bola. J.A.: He passat un fi de semana en Murcia, que FaPoCo: Com va ser que triares Campanar? m’han acompanyat els de la comissió i també la J.A.: Saps què passa, que jo vaig alçar allí unes meua dona i el gos, comprant de tot per a adornarcasetes i com estaven a fer la mà, no n’hi havia me el quartet de categoria: una llitera d’Ikea, cristo que les comprara... Ieee, i això que posí unes xorraetes per a decorar-me la cel·la... Mecaguen, piscines de campeonato! I vaig dir, per què no faig con lo que hemos sido3. M’he portat al meu personal allà una falla d’aspecial i, com sóc eclèctic, unisc les shopper, a Pedro Santaeulalia, per assessorar-me meues dos aficions, alçar cases i alçar falles...? Lo en el disseny... Total, jo me pense que eixa denúncia que passa que n’hi havien unos, me l’han fet els del Pouet, que són pagats per Barrachina i pels uns rencorosos. catalans, que se dien Salvem el FaPoCo: I si acabes entrant Pouet i que venien a tot’hora en la presó què faràs amb el teu a per mi... que si me carregava somni faller? l’horta, que si tirava el J.A.: Actualment, he patrimoni... xe, tonteries, la contratat un informàtic que banca guanya!1 treballava pa’ls contenidors de FaPoCo: Per què optes Boluda, que m’està desarrollant per un model de falla tan alta un joc interactiu per a la tàblet. i tan cara? Li diuen Sim Falla: se trata de J.A.: Jo realment el que ser un president de falla virtual volia era fer un edifici més alt i tratar de que el teu monument que les torres de Calatrava i guanye en especial... Com el com l’ajuntament s’heu va donar als Soler, vaig dir: PCFutbol, però en falla. Clar, açò si no me deixen “Ja està, ho faig en la falla que m’he comprat!”. I fer una falla d’especial allí dins, que és lo que jo tira-li metros... I si Convento ne posa 25, jo 30... en realment vull, se me va ocórrer vent el coro de la diners torrons! Ara, Calatrava a este pas acabarà càrcel, ja saps... Revaloritzaria tots els terrenos de la pitjor que jo... hahahaha! contornà! FaPoCo: Quina relació guardes amb Irene Villa? FaPoCo: Vols afegir alguna cosa més, Juan? J.A.: Guapa, fallera, templà... cada vegada que J.A.: Menuda menina4 primer premi 2014... i me’n recorde d’ella, mira, és que m’esborrone! Fa ja Barrachina a fer la ma! 11 anys i sis mesos que fou la nostra fallera major FaPoCo: Gràcies , Juan, hem aprés molt de tu, i pareix que fóra despús-ahir... No n’hi ha hagut un plaer. fallera en tota València tan valenta com Irene, “se 1. Nom de la falla gran de Nou Campanar l’any 2003. sentia com una més”2. 2. Extret de la web de Nou Campanar. FaPoCo: Però tu eres conegut en la ciutat per 3. Nom de la Falla gran de Nou Campanar l’any 2012. altres temes, conta’ns... 4. Nom de la Falla gran de Nou Campanar el 2014.
El Motí dels Bells-úters L’avi Siset ens parlava... Aquell va ser un hivern especialment fred. La crisi ho impregnava tot. Els carrers del barri, entre solar i solar, eren recorreguts per vianants capcots. Als inestables balcons, no era estrany vore algun veí darrere dels vidres, enrotllat amb una manta, esperant l’escalforeta d’un dubtós raig de sol. El cotxe de la policia rodava lentament sobre les llambordes, agranant gent cap a les voreres. Les prostitutes estaven arraconades. Primer, el tancament dels locals que les abocava a fer el carrer. Després, l’ordenança municipal que les expulsava de la via pública. Seguiren atacs verbals, assetjament policial... Natalie i Jennifer ja havien emigrat; Prince i Reme optaren per fitxar per Levantina de desahogos, una de les empreses que monopolitzava el mercat de la carn i que les havia enviat a Benidorm per cobrir les necessitats de l’Imserso. Així no podien continuar! La rebel·lió estava servida. Diuen que la cosa va nàixer en un pis del carrer del Triador on, superant diferències nacionals i culturals, s’hi havien aplegat xiques subsaharianes, magrebines, llatines, de l’est d’Europa, i també transexuals de la terreta. Al voltant d’un arròs amb pollastre a la nigeriana, ben regat amb litres de Goga-Gola®, aquelles dones espessien l’ambient fumant i raonant sense parar. L’objectiu era elaborar un pla d’autoajuda i intervenció veïnal que dinamitzara aquell barri que anava solsint-se a la carrera. El moment triat per actuar seria el 8 de març, aniversari d’aquella ordenança que les definia com un obstacle en la via pública. Arribat el dia, el treball organitzatiu al solar del carrer de Viana va ser frenètic, bullint amb la participació de les xiques del gremi, taxistes de baixa, i ex-obrers de la construcció semivoluntaris. A poqueta nit, s’encengueren les torxes i del solar començaren a brollar prostitutes de tots els colors, emmascarades i guarnides amb les seues millors gales. Les seguia molt a prop una colla de dolçainers jubilats que es preparaven xuplant la canyeta de l’instrument (ieehhh, cadascú la seual!). El seguici anava tancat per un atronador Seat 1500, taxi ascendit (a la vellea) a cadafal rodant. Damunt del capot, coronant l’escena, s’obria al públic la
Gran Vulva tocada amb el seu mantell de vellut roig, símbol de La maedéu del Parrús, protectora tradicional de les fembres pecadrius. La cercavila recorregué els carrers del barri, recollint adeptes i mirades dubtoses. La Gran Vulva anava alçant passions entre la feligresia més enfervorida. Alguns reaccionaven posantse les mans a les butxaques del pantaló. Els vells dolçainers entonaven melodies clàssiques, acompanyades pels colps dels tacons d’agulla contra l’asfalt: Ramonet, si vas a l’hort, porta figues, porta figues... El seguici emmascarat entrà solemnement en la plaça del Pilar al ritme de La Murga del treballador (cant legendari tradicional). El que allà passà és motiu de controvèrsia. Alguns diuen que, al voltant d’un bidó en flames que escalfava l’ambient, les xiques iniciaren una neodança transcultural (vudú twist) que embruixava els curiosos... Altres exposen la teoria que les xiques engegaren els seus mòbils a tota canya amb els seus reguetons preferits, cosa que desenfrenà els assistents, que no pogueren parar de refregar la cebeta sota el somriure contingut de la verge del Pilar. Dissimuladament, veïnat emmascarat de tots els sexes s’anava sumant a la festa. Es diu que hi havia integrants insignes de la municipalitat i de les forces vives del barri, més vives que mai. Hi ha qui afirma que els més agosarats traspassaren les portes del temple i que, a l’interior, s’escoltaven versos de difícil interpretació, com ara, “Hòstia tu!, no hi ha a València dos confessionaris com este!”. L’avi Siset ens contava, que és per tot açò que ara es fa esta foguera commemorativa d’El Motí dels Bells-úters, i que, al cap i a la fi, els humans necessitem ben poc: carn, foc i un poc de musiqueta. Les palleteres emmascarades
La llarga ombra de la Carlota Central A la ciutat de València no hi havia una carlota més gran. Des que ens la varen ensenyar a principis dels 90, recuperant la idea de soterrament de vies ja plantejada en el Plan Sur del 58, s’han inventat pel camí tantes altres, ha donat temps a muntar xurros, porres i bunyols de tota mena vora el riu, per no parlar de la nou travessada del Cabanyal. S’ha fet un enorme pastís de carabassa en el mateix centre històric però de carlotes, no hi ha com la del Parc Central. L’efecte que la promesa de tubèrcul va tindre a Russafa va ser considerable i ha determinat la seua evolució cap a un món de Yuppi cada volta més cridaner. Aquest barri tan popular, omplit de falles i fallers, de tallers mecànics i merceries, va entrar a finals dels 90 en la fase prèvia de tota especulació, la d’habitatges vellets que es lloguen a baix preu als que poden pagar poc, migrants i artistes, quina mala combinació! I es va sembrar la inseguretat i es van deixar que les cases mig tancades s’ompliren de tràfic i traficants quan ja sabem quant duren de normal les okupes en esta ciutat. Serà que a algú li convenia, dic jo. Fins i tot es va deixar que la misèria anés fent buits per a poder transformar-los en lofts de luxe de cara al nou parc. Perquè anàvem a tindre parc, anàvem a gaudir d’un meravellós espai verd al centre mateix del Cap i Casal. Ja ens somniàvem tots corrent per les voreres del parc com ho fan els rics al Central Park a Nova York. No volíem ser menys i les mans volaven soles a les butxaques, repicant d’alegria. Doncs, com sempre, després de negociacions polítiques d’anada i tornada, de complicitats i rivalitats entre gent del mateix partit i de l’altre -que només ens deixen tenir dos en aquest país. A les nostres planificacions urbanes regna l’apanyo cutre amb rebombori inicial: un concurs internacional guanyat per arquitectes de noms impronunciables (aquesta volta ens vàrem evitar l’arreuista Calatrava) i promeses d’infraestructures necessàries que mai no es fan. Com estem ja acostumats a coses com ponts provisionals que duren 50 anys, les estacions provisionals d’alta velocitat que es quedaran per a sempre no ens vénen de nou. Per què fer el que cal fer quan es pot fer un Palau de les Arts? Per què començar pel disseny de base i l’aprofitament d’oportunitats que de veres ens posarien en el
mapa de les ciutats amb cervell que tenen una superfície verda integrada, si es pot especular meravellosament amb habitatges de luxe al mateix centre central? Però clar, no comptaven amb la crisi, havien vist a curt termini, perquè anar més enllà és fer-ho massa llarg. Açò ens va complicar les coses, açò i les respostes dels ciutadans cabuts que ens obstinàvem en tindre la superfície verda que havien promés en compte de centres comercials i edificis verticals d’ombra controlada. Com no han plogut diners a força de cases, que no estan les coses com per a invertir, s’ha decidit sacrificar el barri per a crear una imatge moderna que es puga vendre millor. València cosmopolita i il·lustrada… quina pena que no sigui veritat! Si aprofitàrem les meravelloses condicions d’aquesta ciutat, la seua geografia, el seu clima, l’existència de dos campus universitaris plens fins la bandera de gent que vol estudiar, experimentar, ampliar horitzons... Si no es tancaren les biblioteques el cap de setmana ni es penalitzés l’ús de la bicicleta, si de veres els espais verds foren espais de convivència i els solars foren una oportunitat per a recuperar l’horta que hem perdut en la perifèria i anar cap a la tendència d’avantguarda europea de l’agricultura urbana (tant en qüestió de pràctiques com de recerca)… Si la ciutat es pensara per ser viscuda i no saquejada, tindríem altres preocupacions. Però ens agrada sembrar torres buides i grans deutes que no assumirem, en compte de petites intervencions locals que no destrueixen, que no sacrifiquen, que tampoc ens fan rics de colp… si ho sabem tot, no cal repetir-ho. Tornant a la transformació de Russafa, jo ho confesse, sóc un poc hipster encara que no tinga una idea molt clara del que vol dir això. Forme part de la generació gentrificadora que se’n va vindre al barri perquè li agradava la sensació de barri i la dansa contemporània. Ho confesse, m’agraden els cafés amb llibres i les galeries que exposen a gent que m’interessa. Preferisc les tendes de mobles vintage a l’Ikea i les tendes de roba de segona mà al Zara. M’agrada la diversitat sexual, les activitats per a xiquets i la utilització de l’espai públic. M’agrada el teatre en micro-càpsules, m’agraden les tapes solidàries i els festivals multiculturals… Aleshores,
què és el que no m’agrada de tanta cosa com passa al meu barri? Tinc la resposta molt clara, el que em penedeixo és que totes aquestes activitats estiguen vinculades a l’exclusió, a l’especulació i al consumisme, als milers de bars i restaurants i a les marques que fan de mecenes de tota aquesta profusió d’esdeveniments que ja no són, o almenys no tant, trama de riquesa territorial sinó submissió al consumisme de certa categoria. Em repugna que per a omplir de baretos ni tan sols mig moderns s’hagen d’expulsar primer les tendes de tota la vida, i després als xinesos amb els seus magatzems. I si anem un poc més avant, en primer lloc a la gent que vivia o encara viu en les seues cases perquè no tenen diners per a tanta activitat ni poden dormir com qualsevol altre, a les seues hores. Però el pitjor és que aquí no tenim ni per a mantindre eixa modernor, de seguida arrasem amb acomiadaments de solter i ja la tenim: un altre Joan Llorenç sense trellat després de tants altres barris fumigats per la festa festera palafrenera d’aquesta terra sense trellat, això ens queda. Mijo Miquel, veïna de Russafa
Exèrcits de turistes armats amb xancles i parasols avancen en massa pels carrers del Cabanyal a la platja.
NO ÉSCRI SI , ÉSCAPI TALI SME!
LA GENTRIFICACIÓ Xe! Que mal que està el món! Ai! M’he caigut per un forat!
Oh incaut terrestre! Has anat a parar a les clavegueres, on regnem els Homescocodril, des que els de la teua espècie ens hi condemnaren!
No mereixes habitar entre nosaltres, per això ara et reballe per este forat fosc! A gosâes vida!
Veges tu!
Oh incaut terrestre! Has anat a parar al subsòl, on regnem els Homes-talp, des que els de la teua espècie i els Homes-cocodril ens hi condemnaren!
No mereixes habitar entre nosaltres, per això ara et reballe per este forat fosc!
Lleee! Aspai!
! arda Agu
Oh incaut terrestre! Has anat a parar als rius subterranis de València on regnem els Tritons des que ...
collinses ...
No mereixes habitar entre nosaltres ...
Queda molt, perlê?
Pos no te queda, ni res...
Meeagh!
Fines Series el bufen.
so
Eixa cuny
línies
lc i series la collita, o no, això depén de renglera perfecta, cavalló rec!lini, d’oficina podria fer de rodera fangosa de vehicle. D’eixe pudent i de nom ocult,
matoll
l’origen dels vents que d’un
colp de
cau
de rates i xeringues, podria brotar un dia impensat una carxofera bruta. D’eixe doll negre greixós d’algun cotxe seria capaç de sorgir el tros de mà al mànec del darrer llaurador que va treballar eixa terra. O és potser el cansament, el canvi de perspec!va, que farà de les cebes ampolles
precària
de la tanca travessable un mur cartells de futures obres. I tot s’haurà esdevingut per bufits, per anònims, sinó amb noms i d’oficina, en nom de certs Majúsculs. D’alqueria reu!litzada per el caminet blanc amb herba als asfaltar i brut. Un bufit, una claveguera, un hort i un
les coses, eixe canvi de de vidre, i del llaurador un gorreta, i infranquejable i amb enormes uns bufits no gens cognoms, i amb flaire S u b s t a n t i u s a casa abandonada xeringues, un bufit. Un bufit, marges i el camí grisenc sense fina línia uneix una sèquia i una solar.
No tots juguem al mateix joc, però ho fem alhora. Quan l’atzar o
FITA
l’economia o una decisió segellada et porta fins al límit, a fitar amb la , a topar-te amb el creixement, els límits potser es fan fins i borrosos, tot cobra un nou color. I és fàcil que l’hort no enyore ser solar, ni tan sols que el solar ombrívol vulga tornar a ser hort, però hi ha una mena de sèquia subterrània capaç de conver!r tot solar en l’hort que era fa quatre dies o fa quatre segles, per una simple lluita contra super$cie. d’arrels
Política urbanística i cocaïna Ja ho deien els clàssics: Homo homini lupus, és a dir, que l’home és un llop per a l’home. Com que hui en dia no queden quasi llops, per tal que la frase no perda vigència, els polítics valencians, tan amants de la cultura en general i de la dels diners en particular, han fet el possible per convertir les nostres terres en boscs feréstecs on el llop de l’especulació campa a plaer. Però qui és qui en la política urbanística valenciana? FRANCISCO CRAMPS, un beatet aficionat al psico-billy. En la intimitat s’abilla amb un tupé de pega que cobreix tota la seua calba. Va promoure una bonica política de grans esdeveniments. RITA BÀVARA, aficionada als Oktober-fest de tota la vida. Es vanta d’haver plantat més faroles que ningú i haver fet un pont amb flors. Quan va al psicòleg li parla de les obres de Blasco i Banyes (no de les literàries). ESCROTINO. Jugava de menut amb els xiquets, i de major també. Afeccionat al sado-maso episcopal, són famosos els seus silencis acompanyats d’un
somriure lleugerament avinagrat de joker. Posseïdor de camps d’escrots dignes del millor hort urbà, on convidava la flor i nata de la drogadicció per muntar-hi festivals. EDUARDO ZAPLATA. Mític revolucionari cartaginés que emulant els seus ídols Hasdrúbal i Hanníbal va fer el viatge de l’èxit cap a Roma. A mitjan camí, però, va parar a l’altura de València i es va desviar cap a Madrid, on diuen que encara es senten les seues rialles de felicitat bronzejada. RIC CROSTA, cap de turc més ben vestit de la història autòctona. La seua dicció acurada i sibil·lant ha estat model per a un dels nous personatges de la nova temporada de Joc de Trons de Bac. OLIVAS i RUS, dos nans de circ amb carreres divergents, coneguts com l’estranya parella. FABRA JUNIOR, un normatiu ninot de cartró, buit per dins, mal pintat i sense cap pes polític. El seu ventríloc mesetari el condueix la mar de bé. I la cocaïna? Que no pare de córrer... TRACATRAC!! (fa el tro de Bach*)
Mira-la! Està més bona que un bunyol de vent!
Primo, cuida de la meua cosina que ve a vore les Falles. Si t’agrada la mascletà, voràs la que muntem al meu piset
Hola, em diuen Barelles, Conxín Barelles. I tant va tremolar el piset que rebentaren les manisetes de la façana...
Ui, xa! Tu què m’has d’ensenyar, sanguango? Aixina de grossa, mari!
Manual del flirt faller Si a Falles no folles... és perquè fins ara no tenies el Manual de lligue faller. És fàcil lligar en Falles, si saps com, on i amb qui. Això dels pols oposats que s’atrauen, passa en molt comptades ocasions, en general ens agraden les persones més afins a nosaltres, amb gustos similars i aficions que es puguen compartir. Per això, si vols lligar amb algú que és més o menys com tu, ho tens fàcil, però si no ho és... has de detectar de quin tipus és i mimetitzar-te, crear una posa, un personatge que siga el que l’altra persona pot reclamar. Allò de “sigues tu mateix” està sobrevalorat. A València, en Falles podràs trobar-te amb tota classe de guiris: nòrdics, brasilers, murcians, madrilenys... els reconeixeràs de seguida perquè parlen raro i miren molt atents cap a qualsevol lloc com amb por de ser víctima d’un atemptat pirotècnic. També te’ls pots trobar molt bufats a deshores. Si vols lligar amb un guiri, res com fingir ser un expert en temes fallers. Explica-li que ha d’obrir un poc la boca quan comence la mascletà, perquè no li rebenten els tímpans. Si després d’això encara vol saber més coses de les Falles... és teu. Si saps alguna cosa realment de les Falles, li ho expliques. Si no, t’ho inventes. Fa el mateix efecte. Els guiris vénen a València buscant festa, alcohol i sexe. Sembla que tenim fama de tot això... no
M’antxissen les Falles!
Per què ho dius...?
entenc per què, tete, però si ho vol, li ho dónes. Emborratxa’l i te’l faràs més prompte. Si vols lligar amb un faller autòcton, l’estratègia és totalment contrària: has de fer de guiri. Digues que no tens ni idea de res i que t’explique de què va tot açò de les Falles. Els fallers tenen un ego i un sentiment desbordat que fa que necessiten transmetre’l i contagiar a qualsevol. Solen ser prou rotlleros. Fes com que escoltes, amb això ja n’hi ha prou. De tant en tant alça un poc les celles, digues algun... oooh... aaaah... qué interesante... És important que a un faller li parles en castellà. La majoria no saben altra llengua, i recorda que estàs fent-te passar per guiri!! Tot allò que ve de fora sempre és més interessant.
... per les mascletaes, l’ofrena, els bunyols, les discomòbils, les cardaes de la nit del fuck... no?
No, perquè puc fer aigües menors on m’ix de la figa!
Eeesoes, mari, tu sí que saps!
Per a lligar en Falles, el primer que has de fer és controlar l’agenda fallera: Mascletaes: Hi ha la falsa creença que la primera mascletà és el dia 1 de març. Error. La primera mascletà la fan l’últim diumenge de febrer, caiga com caiga, perquè és el dia de la Crida. I després ja no se’n fan més fins el dia 1 de març. Les mascletaes sempre són (les bones; a banda, cada falla fa la seua minimascletà, però en eixes no paga la pena lligar) a les 14h a la plaça de l’Ajuntament. És imprescindible anar a pegar-te refregons amb la gent. No oblides posar-te les ulleres de sol. La Plantà: A mi m’agrada que planten bé. I les falles també. Oficialment la plantà de les falles és el dia 15 de març, però uns dies abans ja hi ha ninots al carrer i gent muntant i fent feina. I quan dic gent vull dir tios bragats embotits en granotes de feina. Mite eròtic. Passeja’t, fes-te el guiri i pregunta... Oye, y esto cuando lo acaban de montar??... Qué pena que luego lo quemen, con lo bonito que es y el trabajo que cuesta... Castells: Totes les nits hi ha castells de focs d’artifici. Se suposa que el més bonic i llarg és el dia 18, la nit del foc, però la veritat és que són tots iguals. Ací de lligar poc, però si ja ho has fet... queda molt romàntic anar a vore-ho junts. Ofrena: Dies 17 i 18. Desfile sense parar de fallers i falleres amb ramells de flors que van a parar a la plaça de la Maedéu on està el Tormo descollonant-se de tots. Les falleres tenen totes cara de panou amb les ensaïmades posades a les orelles. Molt poques estan afavorides. En canvi ells... hi ha 3 tipus de vestits regionals i tots tres marquen cul. Impressionant. Vestit 1: Fallero. Pantaló llarg negre, faixa de color, camisa blanca i jaqueta negra. Típic dels més rancis i xulets. El típic tete fallero de gimnàs sempre portarà un d’aquestos. Vestit 2: Saragüell. Porten una espècie de falda-pantaló, camisa blanca, jupetí, mocador al cap i manta morellana al muscle. Els valencians més tradicionals. Els falleros hipsters. Vestit 3: Torrentí. Una mescla entre fallero-torero-rociero. Pantaló pirata ajustat, faixa, jaqueta i mocador al cap. Fuig d’aquestos. Estan tots tarats. Revetlles i concerts: Per la nit hi ha diverses revetlles repartides pel centre. Els concerts solen ser a l’Albereda. Pots lligar com a qualsevol pub però si no saps com entrar, sempre tens el recurs de les falles.
Si finalment lligues, és millor que aneu a sa casa, així te’n vas quan vols. Que si van a la teua, de vegades és un marró haver-los de fer fora. Però què passa si viuen massa lluny?? Doncs quasi que millor follar en un solar i xim-pum. I ara em diràs... clar, i com sé jo si viu lluny o no?? Jo t’ho diré: Fa olor a Xurreria que tomba: viu al centre. Porta xandall: és de l’Avinguda del Cid/Mislata o de Torrent. Ojo ahí!! Camisa a quadres, barba i pantalons ajustats: de Russafa. Va vestit tot de Quechua: de Benimaclet. La decisió és teua. Ciber-besets, Lucrècia de Borja i Bairén.
La fugida de Velluters Ara que Russafa ja és nostra, volem ampliarnos a una altra zona de València, hem estat mirant i ho tenim clar: colonitzarem Velluters! Algunes barbes pioneres ja s’hi estan instal·lant i ens conten meravelles sobre les possibilitats del barri. “De veres, Velluters, has de fugir d’ells, ves-te’n de València. Els moderns van a per tu”, m’ho ha dit un edifici del carrer Dénia amb caràcter d’urgència a través d’un missatge privat de claveguera. Ara mateix estan reunits per a dissenyar el seu pla d’atac, ens aniran informant. El primer serà triar el carrer, creiem que el gran repte seria fer-se amb el carrer Viana, allí continuen els proxenetes, les meretrius i els observadors lascius pensionistes. Sabeu que l’Ajuntament no ha fet res, així que nosaltres, com a alliberadors de la modernor, podem pegar-li la volta al carrer. Hem pensat invertir en la compra d’un edifici, i per a aconseguir finançament, farem un mercadet pop up de camises de quadres, unes sessions electrollatines i dues exposicions en instagram. En dos mesos desembarquem, en dos anys Velluters serà nostre. Després d’escoltar les últimes novetats, el carrer del Torn de l’Hospital patí un calfred terrorífic, adaptar-se no era lo seu, a ell no li naixia viure un canvi tan radical, i Balmes alçà la veu amb ràbia. Unes paraules ressonaren per Velluters: SÍ, FUGIM. Tot el barri començà a tremolar, els fonaments, les estructures de ferro, les parets grosses dels edificis més vells, les voreres, l’asfalt dels carrers, les
pedres de les places, els banquets, tot s’elevà a poc a poc, i començà la gran fugida. Les edificacions es posaren de peu, una darrere l’altra, i en una processó perfectament organitzada, es disposaren a abandonar València amb tot el seu contingut, humà i inhumà. Estirats i orgullosos, agafaren Guillem de Castro, el carrer Xàtiva, giraren pel costat de l’estació del Nord i enfilaren cap a la pista de Silla. Els més moderns i rehabilitats anaven en primera posició, i l’última l’ocupaven les finques afectades d’aluminosi. Ningú no sap on està ara Velluters, però la llegenda conta que ha aconseguit fer realitat el somni de molts barris: convertir-se en un poble, no administrativament, no, sinó espiritualment. Diuen que allí les putes han fet una cooperativa i que cotitzen, que els pensionistes voyeurs organitzen exposicions de fotos sense filtres i que la gent del barri viu en harmonia. Comenten que les cases han sigut rehabilitades sense triplicar el cost dels habitatges, que les festes són lliures i divertidíssimes i que l’oferta cultural i d’oci és tan diversa com els seus habitants. També diu que el barri reinverteix en el seu futur sense oblidar el seu passat, i que de vegades es penedeixen d’haver abandonat València, però que en eixos moments veuen passar algun texà ajustadíssim i la barba poblada d’algun dels moderns que arribaren a viure al barri i ho tenen clar: tornaran el dia que ningú els obligue a aparentar ser el que no són.
Foc a la barraca Els nostres dominadors són una gent molt cofoia de la perla i de la laca, tant del gust dels decorats. Processó de vanitats que fa falsos els records i ens assola cada barri per fer-se el joc dels solars. Nosaltres fem cara a cara la ciutat habitual de plaça i braços units, i rialla arromangada. I ara és temps de fer fogueres de primavera a València, ja no volem el fum negre del seu fotut poliespan. Emprem la fusta corcada de llotges i uniformats per flamejar els telons dels espais que han usurpat. Aprofitant les FAPOCO conrear complicitats, sembrar els barris ben vius i obrir els carrers alegres...
el o Ramires
A i x í
s e r à
l a
f a l l a
p o p u l a r
i
c o m b a t i v a
2 0 1 4