Vells records i noves històries

Nou moscada amb guarnició

Diuen que sempre vaig darrere de quelcom que cau. És una rara habilitat que tinc, i sembla que ve de lluny. Sempre ha estat així, i sembla que és una “virtut” permanent. Tant fa, senzillament les coses cauen i ja està!

Recordo aquella vegada que em van portar al psicòleg per tal de trobar una solució i aquest va dir que no era un problema greu i que marxaria a mesura que m’anés fent gran. Però va canviar ràpid d’opinió quan va veure que el meu mòbil primer, i després un llapis que vaig agafar per dibuixar, van caure de les meves mans.

La cosa va empitjorar quan el meu cosí petit em va caure al riu des del pont del poble. Aquell dia vaig començar a ser famosa. No patiu, que el nen va acabar bé, aixó si, després d’una llarga estada a l’hospital.

De vegades, les meves cabòries tenen conseqüències. Com aquella vegada que vam pujar a un vaixell de luxe per fer un creuer pel Carib, i just abans de donar els bitllets al revisor, em van caure a l’aigua des de la passarel•la. Quin disgust per als meus pares! Pobrets, van estar estalviant durant cinc anys!

No us penseu pas que és sempre així. El meu pare diu que no és que estigui sempre als núvols, sinó que sóc poc pràctica, que sempre tinc quelcom a les mans i no em sé organitzar. Sí que és veritat que als matins m’atabalo i sempre vaig tard a l’escola, surto amb l’abric a la mà, la cartera a la mà, la bufanda a la mà... Tot a la mà! En canvi, la meva mare diu que no és així, que la veritable raó per la qual cauen les coses és perquè sóc filla del meu pare, que ja canviarà.

La meva millor amiga diu que sóc un trasto, que a la que passa una mosca em distrec, que quan m’intriga quelcom, la meva ment desconnecta i les meves mans deixen caure el que tinc de manera automàtica... Ah! Potser ho diu amb rancúnia, perquè un dia que va venir a dormir a casa em va caure la planxa engegada a sobre del seu peu. Em va perdonar dos mesos després, quan li van treure el guix!

El meu tutor de l’escola pensa que amb uns exercicis de concentració que m’acaba de donar solucionaré el problema. Diu que és quelcom que portarà uns quants mesos, però que com que sóc una nena treballadora, si m’aplico, ho aconseguiré, que no hi ha cap problema sense solució, i que de vegades, l’actitud és el que veritablement importa... jo no ho tinc tan clar. Per cert! On he deixat els exercicis?

L’any passat, vàrem anar de colònies amb l’escola, i una nit, acabant d’endreçar el meu armari em va caure un pot de xinxetes, però no em vaig adonar. Aquella nit em va costar molt dormir per culpa dels meus companys, no paraven de cridar... Quin poc respecte!

16 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /

Per si no n’hi hagués prou amb la meva afició per la gravetat, la que atreu els objectes al centre de la terra i la que pateixen de vegades els que s’acosten a mi, haig de reconèixer que també sóc una mica despistada. Potser això últim no és tant greu, però quan els dos problemes que tinc actuen alhora... puc arribar a ser molt perillosa!

Fa uns mesos, vaig ser seleccionada juntament amb dues companyes per representar la nostra escola a un concurs de cuina per a nens a la televisió. Només entrar al plató, em vaig donar un cop de cap amb una càmera de les grosses! Probablement va ser a causa dels nervis que tenia, era la meva primera vegada a la “tele” i era molta la meva responsabilitat i les ganes de fer-ho molt bé!

El primer que vàrem fer un cop començada la gravació del concurs, va ser una presentació individual. Estava tan nerviosa, que el primer que vaig dir va ser “Bulia Aljiol”, després, “Aljia buliol”, i per fi, a la tercera, em va sortir bé, Júlia Albiol. Però de seguida em va caure el micròfon! El presentador va riure i després em va tranquil•litzar una mica.

El concurs consistia a realitzar un plat exquisit i original en un temps màxim de seixanta minuts. Les meves amigues i jo vàrem pensar en un deliciós plat de mandonguilles amb sípia i un lleuger toc de nou moscada. És un plat fàcil de preparar, però requereix molta concentració i detall, especialment, al’hora d'aromatitzar amb les espècies. Primer, tot anava molt bé. Vàrem començar fent i enfarinant les boles de carn, mandonguilles, mentre una companya fregia la sípia amb un toc d’all i julivert. Quina olor que feia tot plegat! Fins i tot, els altres concursants ens miraven amb enveja. Després va arribar l’hora d’ afegir-hi la nou moscada, i ho vaig voler fer jo, tot veient la cara de preocupació de les meves companyes. Jo anava posant nou moscada i no entenia per què ellescridaven tant, però ràpidament em vaig adonar, el pot estava trencat i tota la nou moscada va caure sobre les mandonguilles. Quin desastre!Quan per fi, van acabar de renyar-me, davant de totes les càmares, em van preguntar:

- I ara que fèm?

No teníem temps suficient per començar un altre plat, així que, davant de la inseguretat de les meves companyes jo vaig agafar el lideratge. Vaig proposar canviar el nom del nostre plat i anomenar-lo “nou moscada amb guarnició a la creme brulé”. Com que tenia un gust tan fort, hi vàrem ficar pebre, blat, tomàquet, nata i un raig de “Tio Pepe”, per intentar rebaixar-lo. Just abans d’acabar el temps, el vàrem tastar, i sorprenent-ment, ens vàrem dir: “No està del tot malament!”.

Vàrem guanyar el concurs per originalitat! El jurat va dir que mai havien tastat res tan deliciós! Vaig continuar sent famosa a l’escola per les meves cabòries, però també per haver guanyat un concurs a la televisió, gràcies a la meva “originalitat”!

Fa uns dies, va venir a casa un tal Ferran Adrià. Estava molt interessat en comprar la meva recepta guanyadora: “nou moscada amb guarnició a la creme brulé” Els meus pares no van veure cap inconvenient, i gràcies això, vàrem guanyar uns bons diners. El vàrem convidar a sopar per celebrar els nostres negocis i vaig decidir fer jo mateixa un plat de sopa mentre ells parlaven tranquil•lament al saló. Tot anava bé fins que em va caure tot el pot del menjar del meu gat “Patxi” a l’olla. Quin desastre! Desastre? No home no! Anem a improvisar! Vaig ficar préssecs, ceba, tot el pot de sucre, que també em va caure, un os de pernil i una mica d'orenga, per rebaixar. Era simplement exquisit! Vaig portar la sopa a taula i el que va passar... millor no explicar-ho!

Ningú és perfecte!

/ XXXè Certamen Literari Mercè Blanch / 17