Interferències

L’empatia, tan humana

Un noi de pell bruna i amb uns cabells llargs, completament destarotats i negres com el carbó, va obrir els ulls i va veure un extens sostre metàl•lic que tapava la llum exterior del que semblava que era una nau industrial. Totalment desorientat i perdut, va decidir incorporar-se i seure de cames encreuades. Quan es disposava a fer-ho, va notar que allà on suposadament hi tenia la cama dreta no hi havia res. Passada una estona, d’una manera molt maldestra, es va aixecar aguantant tot el seu pes amb la cama que li quedava. Un cop dempeus, va posar-se a contemplar, embadalit, la sala on es trobava. Era enorme. Va passar la mirada per tota la sala, des del sostre d’un ensopit to gris que coronava la sala fins al blanc i lluent terra, passant per unes parets llises i monòtones, del mateix color que el terra. No recordava per quin motiu li faltava una extremitat ni sabia què l’havia portat a trobar-se dormint al bell mig d’una construcció del tot desconeguda per a ell, on no semblava que hi hagués res ni ningú, però que, tanmateix, estava tan neta i tan ben conservada. Va estar-se una estona més admirant aquells murs en què no hi havia res. Ni cap textura ni cap color no trencaven la seva monotonia absoluta. De cop, però, es va adonar que sí que hi havia una cosa diferent de la resta. El color blanc de les parets l’interrompia una secció rectangular transparent, de vidre, que era a la part alta de la paret. S’hi va fixar i va veure que, al darrere, un home l’assenyalava mentre feia petar els dits a prop de la cara d’un altre home. —Ei, xato, guaita l’habitació tres. Sembla que un dels cucs s’ha despertat. —Maleït coi d’escòria! Fa dues hores que som aquí i encara no havia fet res cap d’ells, i ara que començo un solitari va i aquest es lleva. Avui sabrà el que és bo. —Calma’t, Pol, i vés engegant els focus. L’última vegada que et vas posar així de nerviós vam haver de canviar de cuc, i no em faria gràcia haver de tornar a canviar. De cop, una llum extremament potent que sortia del sostre va pampalluguejar durant uns segons, fent-li semblar intermitentment al noi que les retines li cremaven, fins que va romandre encesa definitivament. Va tardar una estona a acostumar-s’hi. Aleshores, va adreçar la seva mirada cap als homes que havia vist allà dalt, i es va posar a fer gestos amples i a cridar que el traguessin d’allà, però no li feien cas. —De veritat, no aprenen res. Fa quinze dies que és aquí i sempre fa el mateix. —Prou que ho saps, que per a ells cada dia és com el primer. A veure, avui és el dia quinze de l’experiment.

—Per tant, toquen descàrregues del nivell quatre, no? —Sí, exactament. D’aquí a deu minuts ja estarà del tot despert i hauràs d’iniciar les descàrregues. Avui ho hem de fer bé, que després vindrà el ministre de ciència. —Però aquí no hi entrarà, no? —A mi m’han dit que anirà a algunes de les sales i després parlarà en roda de premsa. Podria tocar-li venir aquí, no ens ho han dit això. —Mira, m’és igual, jo començo ara mateix. —No, espera! El noi es va adonar que una part del sostre s’obria i n’emergia una espècie de con d’un gris lleu-

/ XXXè Certamen Literari Mercè Blanch / 71

gerament més fosc que el del mateix sostre. Mentre descendia, se sentien a la vegada un so rovellat i continu, que el noi va deduir que eren els engranatges o el que fos que feia que aquell objecte estrany es mogués, i una sèrie de sorolls ràpids, elèctrics, com de petits esclats. Quan va deixar de baixar, el so rovellat va desaparèixer, però els espetecs van anar augmentant. Tot d’una, un rajolí elèctric, del qual en sortia un molest brunzit eixordador, va sorgir de la punta del con i va anar a parar a terra. Tan bon punt el fi llamp va impactar amb el terra, el noi va començar a sentir com un mal molt agut li entrava pels peus i es repartia per tot el cos en qüestió de mil•lèsimes de segon. Va caure a terra, cosa que li va intensificar el dolor, ja que a través del terra es repartia l’electricitat per la sala. Es va intentar posar dempeus, però els músculs no li responien i li era impossible aixecar-se, fet pel qual es va haver de quedar ajagut. Tres minuts més tard, que per a ell van ser una eternitat, el con va deixar d’emetre electricitat i el seu dolor va cessar. —Eh, no ho apaguis! —Què et penses que fas, Pol? Que el mataràs! —Marc, tenim vuit cucs més, no passa res perquè en perdem un. —Ets boig o què? Si vols, fes-ho demà, però avui no, que ve el refotut ministre! A veure, caldrà mitja hora, més o menys, perquè es recuperi del tot. El ministre ve, en principi, d’aquí a una hora i mitja. —Per tant, podrem donar-li vint minuts més d’electricitat. El brunzit havia deixat de sentir-se, el raig s’havia deixat de veure i el dolor s’havia deixat de notar, però el noi seguia a terra, pla, com una catifa. A poc a poc, va aconseguir anar-se movent cada cop més, a mesura que la musculatura del

cos s’activava. Va desplaçar-se de quatre grapes fins a una paret, on es va recolzar per aixecar-se. Quan ja podia estar-se dret tot sol, va tornar a sentir aquell brunzit demoníac, i va mirar fixament el con, d’on va sortir un llampec força més gruixut que l’anterior. En veure’l, es va posar a cridar tan fort com va poder, però ni ell mateix va sentir els seus propis crits, ja que només percebia el brogit estentori, que omplia tota l’extensa habitació. En l’instant en què el llamp va tocar a terra, el noi va notar com se li descol•locaven les vèrtebres i se li esquinçaven els teixits corporals. Quan ho va veure, dins de la cabina insonoritzada, el Marc es va llençar a sobre del panell de controls del Pol, amb l’objectiu d’aturar el raig. El Pol, però, a diferència de l’anterior ocasió, es va posar entre el Marc i els botons per evitar que ho fes. —Pol, para! Hem dit nivell quatre! El Marc va intentar apartar-lo, però el Pol, aprofitant la seva corpulència, va empènyer el Marc i el va fer caure a terra. Llavors, va etzibar-li una puntada de peu al cap que el va deixar estabornit.

—Des d’aquesta cabina es controlen els experiments de resistència al dolor... La gerenta del centre d’investigació va obrir la porta i, ràpidament, la va tornar a tancar. Allò no ho podia veure el ministre. Un dels dos científics era a terra, planxat, i amb un bassal de sang a prop de la cara. L’altre estava mirant, com hipnotitzat, una de les habitacions, la intensíssima llum de la qual se li plasmava a la cara. —Perdoni’m, però ara no es pot visitar aquesta cabina perquè s’hi estan fent... —Tant me fa, hi vull entrar —la va tallar el ministre. La gerenta va mirar la colla de guardaespatlles i assistents del ministre cercant algun tipus d’ajuda que, òbviament, no li van poder proporcionar. El ministre va entrar a la sala decidit, va veure la situació i va somriure. —Jo ja ho sabia, que aquest era un boig, però des de dalt se’m va dir que l’havia d’acceptar —es va queixar la gerenta, des de fora. —Sí, té raó. Vaig ser jo qui va ordenar que l’admetés. Josep, vine! —Va cridar, sense deixar cap

72 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /