El Món de la realitat, l'existencia de terciaris

Obres els ulls

Obres els ulls, no massa, els tens adolorits. No veus bé amb l’ull esquerra, per sort sembla que el dret encara veu nítidament. T’aixeques del llit, cansada, i t’arrosegues fins el lavabo. Poc a poc et vas desvestint, lentament, sense pressa. Et baixes els pantalons i et desfàs de la blusa, quedes nua davant del mirall. No reconeixes la persona que reflecteix l’objecte, la pell pàlida que t’havia caracteritzat sempre es veu maquillada de colors més foscos. La cuixa dreta ha estat la més mal parada, un extens blau la recobreix. Et fa mal, molt mal. Et fa quasi tant mal com l’esquinç del turmell esquerra. Els braços estan prou bé penses, plens de petits hematomes poc dolorosos. Les costelles dretes són el que et fa més mal. Podries tenir alguna trencada penses, et costa respirar i tant sols reseguir-les amb el dit el mal s’agreuja. La cara t’ha canviat, n’estas segura. Tens l’ull esquerra inflat, de color blau, t’arrepenteixes del que vas dir. El llavi superior està ple de talls, no pots somriure. De fet fa temps que no somrius, no t’he n’havies adonat. Un cop t’has repassat de dalt a baix un parell de cops al mirall entres a la ducha. El contacte de l’aigua amb el teu cos t’adoloreix al principi i t’alleugereix més tard. T’ensabones amb calma, és l’únic moment de pau que tindràs en tot el dia, l’únic moment per tu, per reflexionar. Fa temps que no veus la teva família, no cal parlar ni dels teus amics. Vas trencar amb el passat per crear un futur. Tanques l’aigua i t’emboliques amb la tovallola. Tornes a l’habitació i dubtes quina roba posar-te, ja fa temps que no et vesteixes per a tu mateixa. Esculls un vestit vaporos decorat amb flors liles, s’apropa l’estiu i ja comença a fer calor. Escoltes un soroll. La porta. Ja ha tornat. Baixes les escales amb calma, prepares el teu millor somriure i t’apropes alegrement. Li preguntes com ha anat a l’oficina, avui ha tardat menys del normal. Et respon de mala manera. Pobre, ha tingut un dia dur a la feina penses. Intentaràs no fer-lo enfadar, no s’ho mereix. Ho intentes però no ho aconsegueixes. S’enfada quan et mira de fit a fit i veu el vestit que llueixes. T’insulta repetidament, t'humilia, i comença tot. Rectifiques, no comença: acaba. L’últim insult va acompanyat d’un cop de puny. Un altre. Seguit de molts més. Caus a terra, no ho aguantes. En aquest moment et poses a pensar en quin moment va comemçar tot. Quan es va convertir l’amor en violència. No pots distinguir un inici, ja fa molt d’això. Una patada. T’arrepenteixes de no haver seguit els consells de la teva mare, ni els del teu millor amic. “M’estima” penses, m’estima i per això em tracta així. És la seva manera de mostrar efecte. Un altre patada. Ja no notes les cames. El teu cos no aguantarà molt més. T’arrepenteixes de tot, tant de bo poguessis tornar enrere. Un fortíssim cop al cap et deixa inconscient. Les flors liles es tenyeixen de vermell. Ja no penses. Ja no obres els ulls.

62 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /

Pas a Pas

Soc a una sala d’espera, pensant per què soc aquí. En una habitació de quatre parets blanques on hi ha quatre sofàs marrons. En un hi seu l’Emma, en un altre hi seu en Thomas; el de l’esquerra, la Charlotte i a l’últim, jo. Tot va començar la setmana passada, quan vaig rebre una carta misteriosa d’una associació sense nom. La carta deia: Hola, sabem que tens pors per afrontar. Pel que hem vist tu sola no pots, així que nosaltres t’ajudarem. El cost d’aquest projecte és de 200 dòlars, però si aconsegueixes afrontar-les t’hi recompensarem per ell. T’enviem aquesta carta per citar-te el diumenge dia 5 d’abril d’aquest mateix any a les següents coordenades: l =35º 26,5’ N, L =06º 55,6’W . (A la segona planta de l’edifici). T’esperem allà.

Aquesta era la carta que ara mateix tinc entre les mans. He pujat a la segona planta on m’he trobat amb un taulell blanc. No hi havia cap persona, només una veu que sortia d’un ordinador i que deia: -Dirigeixi’s cap a la porta blanca, allà començarà tot. I m’hi vaig dirigir. Quan vaig obrir la porta em vaig trobar amb els que serien els meus companys en aquesta mena de joc. Ja fa deu minuts que estem esperant que passi alguna cosa. Al cap d'una estona, s’obre una porta i tots entrem, ens trobem dins d’una altre habitació on hi ha diferents forats a les parets, i una taula amb una capsa amb dos forats al costat. Hi ha un cartell que diu: “ Si vols sortir d’aquesta habitació mira a l’interior ”. Tots hem llegit el cartell i ara mirem fixament la caixa. Hem estat parlant sobre què fer i la idea més votada ha estat mirar què hi ha dins la caixa. Jo la miro i no s’hi veu res, només foscor. Poso les mans dins d’aquells forats i començo a notar un pessigolleig. Les trec ràpidament i sembla que una porta s’hagi obert una mica. Tots anem posant les mans i arriba el torn d’en Thomas. Li hem dit que són uns bitxos i que són inofensius, però no vol posar-hi les mans. De cop i volta comencen a sortir diferents insectes dels forats de les parets, i en Thomas comença a cridar i a plorar, ja que té fòbia als insectes. Segons mes tard, els insectes se’ns comencen a posar per la roba i a molestar, li diem a en Thomas que ha de posar les mans allà dins, i ell ens diu que no, que té molta por als insectes. Al cap d’una mala estona, en Thomas s’anima a posar les mans a la capsa, és una fracció de segon, però el suficient perquè la porta s’obri del tot. En Thomas content per haver superat una mica més les seves pors surt corrent d’aquella habitació seguit de tots nosaltres. A la següent habitació ens trobem en una mena d’escenari amb un teló vermell. De cop i volta el teló s’obre i tots ens quedem de pedra, uns focus ens il•luminen, estem davant d’un públic molt

/ XXXè Certamen Literari Mercè Blanch / 63