Aigua

gran, hi ha molta gent. Davant nostre hi ha una mena d'altar amb un llibre que hi diu: “Entretingueu el públic”. Entre nosaltres xiuxiuegem què podem fer per entretenir el públic, al final quedem amb que explicarem un acudit cadascun. La Charlotte ja ha explicat un acudit i ara em toca a mi. Jo n’explico un que vaig llegir en un llibre. Tothom ja ha explicat l’ acudit. Li toca a l’Emma i no li surten les paraules, s’ha quedat en blanc. De cop i volta el públic comença a escridassar a l’Emma i ella ho esta passant molt malament, i de cop diu el primer que se li passa pel cap. Per fi es tanca el teló. A l'Emma li surt un somriure a la cara, ja que ha pogut parlar davant d’un públic molt gran. Entrem en una altra nova habitació, on hi ha una porta al fons, però per arribar-hi hem de travessar nedant, així que ens hi submergim i creuem nedant. Quan ja hem creuat veiem que la Charlotte encara és a l’altra banda, i ens diu que té por de l’aigua i que no vol creuar. Passa una estona i al final en Thomas decideix anar a ajudar a la Charlotte. Torna a creuar nedant i agafa a la Charlotte en braços i l’ajuda a travessar. Després de molts esquitxos i crits de desesperació, la Charlotte travessa la bassa amb ajuda d’en Thomas . Obrim la porta i ens trobem amb un forat sense final, molt profund, negre. Hi ha una teula de fusta de només dos pams, sembla ser una porta de sortida, a on som nosaltres hi ha quatre pedres, n’agafo una i la tiro pel forat negre per veure si és molt profund o no. La pedra tarda, més o menys, un minut en caure a terra. En Thomas comença a travessar la fusta i tots el segueixen amb molta cura, jo no. Els hi tinc molt pànic a les altures, molt, i em comencen a tremolar les cames. Sento molt vertigen, m’estic marejant, i per poc que no caic del mareig. Durant una estona els meus companys m’intenten animar a passar. Al final, m’animo a passar, però caic de genolls a la fusta de dos pams, entre tots m’encoratgen a aixecar-me, i al final m’aixeco i camino per la fusta fins a la porta. Quan he acabat de travessar em sento alleujada, per haver superat una mica més el meu vertigen. Obrim la següent porta i només hi ha una habitació blanca amb un panell de llum que hi diu: “Les vostres pors heu afrontat, heu avançat en el vostre recorregut, així que ja podeu marxar per la porta de sortida”. Tots, contents per haver afontat les nostres pors, sortim per la porta, que ens porta a fora de l’edifici. Tots ens preguntem quina ha estat la nostra recompensa, ja que ningú ens ha donat res. Llavor ho penso i arribo a la conclusió que la recompensa ha estat donar un pas més per a superar les nostres pors, i això no té preu.

3 mesos després... Ja han passat tres mesos des de la prova, la gran prova. Per celebrar-ho hem quedat per anar a un restaurant. Ja estic sortint de casa i agafant el tren. Quan he arribat ja hi són tots, així que decidim pujar al restaurant. Hi ha unes escales infinites i un ascensor, però m'adono que tots ja estan pujant per les escales i ningú ha dit de pujar amb l’ascensor. No serà potser que tots tenim altres pors a superar? No ho sé, però el que sí que sé és que aquesta vegada haurem d’afrontar nosaltres sols aquesta nova por que tots estem compartint.

64 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /