Joan Masdefiol Garriga | 2n de batxillerat | Sant Nicolau 1r premi | A 2021
L’empatia, tan humana Un noi de pell bruna i amb uns cabells llargs, completament destarotats i negres com el carbó, va obrir els ulls i va veure un extens sostre metàl•lic que tapava la llum exterior del que semblava que era una nau industrial. Totalment desorientat i perdut, va decidir incorporar-se i seure de cames encreuades. Quan es disposava a fer-ho, va notar que allà on suposadament hi tenia la cama dreta no hi havia res. Passada una estona, d’una manera molt maldestra, es va aixecar aguantant tot el seu pes amb la cama que li quedava. Un cop dempeus, va posar-se a contemplar, embadalit, la sala on es trobava. Era enorme. Va passar la mirada per tota la sala, des del sostre d’un ensopit to gris que coronava la sala fins al blanc i lluent terra, passant per unes parets llises i monòtones, del mateix color que el terra. No recordava per quin motiu li faltava una extremitat ni sabia què l’havia portat a trobar-se dormint al bell mig d’una construcció del tot desconeguda per a ell, on no semblava que hi hagués res ni ningú, però que, tanmateix, estava tan neta i tan ben conservada. Va estar-se una estona més admirant aquells murs en què no hi havia res. Ni cap textura ni cap color no trencaven la seva monotonia absoluta. De cop, però, es va adonar que sí que hi havia una cosa diferent de la resta. El color blanc de les parets l’interrompia una secció rectangular transparent, de vidre, que era a la part alta de la paret. S’hi va fixar i va veure que, al darrere, un home l’assenyalava mentre feia petar els dits a prop de la cara d’un altre home. —Ei, xato, guaita l’habitació tres. Sembla que un dels cucs s’ha despertat. —Maleït coi d’escòria! Fa dues hores que som aquí i encara no havia fet res cap d’ells, i ara que començo un solitari va i aquest es lleva. Avui sabrà el que és bo. —Calma’t, Pol, i vés engegant els focus. L’última vegada que et vas posar així de nerviós vam haver de canviar de cuc, i no em faria gràcia haver de tornar a canviar. De cop, una llum extremament potent que sortia del sostre va pampalluguejar durant uns segons, fent-li semblar intermitentment al noi que les retines li cremaven, fins que va romandre encesa definitivament. Va tardar una estona a acostumar-s’hi. Aleshores, va adreçar la seva mirada cap als homes que havia vist allà dalt, i es va posar a fer gestos amples i a cridar que el traguessin d’allà, però no li feien cas. —De veritat, no aprenen res. Fa quinze dies que és aquí i sempre fa el mateix. —Prou que ho saps, que per a ells cada dia és com el primer. A veure, avui és el dia quinze de l’experiment. —Per tant, toquen descàrregues del nivell quatre, no? —Sí, exactament. D’aquí a deu minuts ja estarà del tot despert i hauràs d’iniciar les descàrregues. Avui ho hem de fer bé, que després vindrà el ministre de ciència. —Però aquí no hi entrarà, no? —A mi m’han dit que anirà a algunes de les sales i després parlarà en roda de premsa. Podria tocar-li venir aquí, no ens ho han dit això. —Mira, m’és igual, jo començo ara mateix. —No, espera! El noi es va adonar que una part del sostre s’obria i n’emergia una espècie de con d’un gris lleu-
/ XXXè Certamen Literari Mercè Blanch / 71
