El somni

-Mare?- vaig dir tremolant. Just en aquell moment una porta lluminosa es va obrir davant dels meus ulls. -Vine amb mi, Alexander Vaig prendre la decisió de travessar la porta i just quan la passava, la temperatura va pujar molt, feia escalfor, i tots els meus problemes anaven desapareixent: el concert, el meu pare, l’internat... la por. Però com notava que desapareixien els meus problemes també vaig notar que desapareixia alguna altra cosa, jo. Ara intentava no pensar en res que no fossin notes, acords, tecles... i la meva mare.

32 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /

El retorn

CAPÍTOL I

Sabadell. Una nit qualsevol de la primavera de 1996. Miquel agafà el pinzell amb les seves mans delicades i els seus dits de pianista. Dubtà uns instants observant detingudament la barreja de colors de la seva paleta. Combinà tons grisos i, abans de començar a perfilar la silueta en el llenç blanc, la mirà detingudament. Era la Torre de l’Aigua. La seva presència solitària imposava per la seva alçada. Mirà el brillant cel pigallat d’estels. És fixà en la gran lluna plena que brillava com mai i observà com s’amagava en els núvols de cotó fluix però, no obstant, sense parar de resplendir. Començà a pintar amb inseguretat, com feia cada nit i, mentre acabava la primera traçada, li relliscà una llàgrima al peu de la torre. El vell home de cabells blancs i rinxolats, recollits amb una cua imperfecta, segué una estona a descansar. Notava que la seva vida se li escapava pel pas del temps, la seva pell era pàl•lida com la pròpia mort i la seva cara estava plena d’arrugues que amagaven els seus petits ulls malalts. Se li escapà una nova llàgrima que recorregué el seu nas aguilenc. Deixà caure la seva paleta i s’esquitxà de negre el seu xandall, ja ple de taques de pintura. De sobte, aparegué a dalt de l’edifici una figura robusta, amb molt pèl i bastant alta. Observà detingudament l’ancià, li clavà la mirada com un ganivet i, acte seguit, baixà saltant d’una de les columnes amb una agilitat inhumana. El Miquel s’espantà, sobretot perquè no distingia el rostre de qui l’estava observant, només notava els seus brillants ulls vermells. De sobte, va desaparèixer del seu camp de visió. Pensà que havia estat fruit de la seva imaginació. Va sentir un soroll. Es girà i somrigué. Era el Hassan. • Hola Hassan. Què fas despert tan tard? • No podia dormir… Avui fa ja dos anys de l’accident dels meus pares El Hassan havia arribat del Marroc feia un temps fugint de la pobresa del seu país i de seguida va establir una relació especial amb el Miquel ja que li acompanyava moltes nits mentre pintava la Torre de l’Aigua en nits de lluna plena. El Hassan vivia amb el seu avi que era l’únic familiar que li quedava. • Ei… Hassan… Tranquil… - li va fer una abraçada mentre ell plorava encara més. • Els trobo a faltar… Tot per culpa d’un estúpid cotxe... • Jo també els trobo a faltar Hassan, jo també… - l’estrenyé més fort encara - Hauries d’anar amb el teu avi. Saps que ell t’estima molt, veritat? • S… Sí… • Doncs consola’l… Avui has d’estar a prop d’ell… • Gràcies de nou Miquel - cridà en Hassan, mentre corria cap a casa.

El Miquel es va tornar a quedar sol. Pensà uns instants en la desgràcia del pobre Hassan i després recordà el que havia vist abans. Li havia semblat una figura interessant i misteriosa i va decidir pintar-la. Un moment abans de plasmar-la al llenç, es va detenir. De veritat devia dibuixar-la?

/ XXXè Certamen Literari Mercè Blanch / 33