Llibre Sant Jordi 2021

SANT JORDI 2021 Recull de dibuixos, poemes, poesies visuals, narracions, poesies i narracions il·lustrades

Anna Velasco Segura 5 anys

Aquest any la celebració de Sant Jordi a l’escola ha tingut forma de repte. Un repte conjunt que vam proposar als nens i nens de la llar d’infants Els Pinetons, de parvulari i de primària de l’escola.

Si voleu descobrir i gaudir del vídeo amb què vam llençar el repte, ho podeu fer escanejant el següent codi QR.

Escola Montcau - La Mola

Roc Miquel Salazar Santillán 6 anys

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

En aquest poema hi ha una llicència poètica de l’autor per lligar l’article al amb el seu nom.

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

LA MASCARETA La mascareta ens tapa la boca.

La mascareta ens tapa el nas.

La mascareta té molts dibuixos, alguns divertits i d’altres avorrits.

La mascareta ens fa de protecció, encara que ens faci calor.

La mascareta l’ha de dur tothom, siguis de qualsevol país del món.

Jan Millán Pedreny 8 anys

Escola Montcau - La Mola

LA LECTURA La lectura és tan maca com una sabata.

Sempre que hi penso és com una llaminadura per mi.

La lectura té tantes lletres que fins i tot maregen.

La lectura sempre la miro amb molt amor.

Sempre que llegeixo em passen moltes coses.

La lectura fa pensar coses tant brillants com estranys.

Paula Hernández Franco 8 anys

Sant Jordi

ELS MEUS AMICS I AMIGUES L’Arnau està en pau i l’Adrien està amb ell.

L’Ariadna té molta gana i l’Arnau viu a un palau.

A l’Aleix no li agrada el peix i al Nil no li agrada el pernil.

Al Sergi li agrada llegir i el Carles prefereix dormir.

La Valentina pinta amb purpurina i la Martina és la meva amiga.

Arnau Puig Picher 8 anys

Escola Montcau - La Mola

L’ESCORPÍ Escorpí mal veí.

No t’apropis més a mi.

Curt d’espatlles, vell soldat que no saps fer l’espagat.

Escorpí mal veí, a qui toques fas dormir!

Ibon Schindler Castro 8 anys

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

Mireia Genescà Llonch 12 anys

Escola Montcau - La Mola

Eric Farell Benedicto 11 anys

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

EL MÓN Si el món fos més petit rodolaria damunt d’un dit, l’embolcallaríem amb un llaç, ens l’emportaríem sota el braç.

Potser així el protegiríem d’un futur aterridor, i tots el contemplaríem amb tristesa i amargor.

Plora, plora la natura, la terra s’escalfa i tremola, fuig, fuig debatuda, tot just fent una cabriola.

Persisteix enmig de l’univers, com un gra de sorra al desert, lluita amb el cor despert que jo et dedico el meu vers.

Pau Morales Sànchez 12 anys

Sant Jordi

EL TEMPS Les hores, els minuts, els segons.

Poden passar ràpid, poden passar lentament, del sentiment depèn.

Vivim tota la vida sabent que algun dia se'ns acabarà.

I seguirà per als altres fent tic, tac, tic, tac.

Per què els bons moments passen volant?

I per què els dolents sembla que no acabin mai?

Per què hi ha cops que sembla que es pari, i altres que se'ns escapi de les mans?

El temps hem d’aprofitar, vivint els dies com si fossin els últims.

Viu la vida al màxim, perquè el temps no és per sempre.

La primera estrofa ja és passat, i aquest vers és present.

El futur és imprevisible, però ja t’avanço que la firma llegiràs.

Sara Homs Soriano 13 anys

Escola Montcau - La Mola

UN DESIG, LA LLIBERTAT 3 anys, 5 mesos i 16 dies tancats a la garjola, sense veure la llum dels teus estimats, sense poder fer que se sentin valorats.

Han anat a la presó injustament, només per demanar que la gent es manifestés pacíficament.

Els hi han tret l’alegria, tancant-los allà cada dia, els hi han tret la il•lusió, sense cap mena de raó.

Es troben entre reixes, empresonats amb criminals de veritat, perduts com una agulla en un paller sense final.

La seves famílies aguanten, persistents i amb el cap amunt, continuant endavant amb esperança, un clar exemple en conjunt.

Des del Pla de Lledoners els saludem amb llumetes, i ells treuen el cap, orgullosos de nosaltres.

I llàgrimes em cauen mentre escric aquest poema, perquè després de tants anys seguim tenint el mateix problema.

Carla de Pablo Vernet 12 anys

Sant Jordi

ADÉU Dic adéu a la infantesa.

Sense preocupacions, plàcida vida.

Ment oberta i incrèdula.

Dic adéu a ser petita.

Dic adéu a coses noves.

Tot és rutina i és cansat.

Res no canvia a la meva vida.

Dic adéu a l’inesperat.

Dic adéu a la confiança.

No sé qui creure i qui no.

Tants enganys deixen marca.

Dic adéu a no tenir por.

Dic adéu a trobar amistats.

Tothom s’esmunyí i em deixa sola.

En aquest mar de persones.

Dic adéu a conèixer gent nova.

Dic adéu a la justícia.

Quan tornarà?

Ja fa temps que l’espero.

Dic adéu a la veritat.

Dic adéu a la vida sense estrès.

Ara tot el que faig ha de ser perfecte.

Qualsevol error em mata la confiança.

Dic adéu a sentir-me llesta.

Dic adéu a tantes coses, que no em reconec ni jo, I per què, això de créixer?

Es pot saber què té de bo?

Escola Montcau - La Mola

Dic hola a ser vista com a igual.

A tenir una veu que es va escoltant.

A ser respectada i entesa.

Dic hola a ser rellevant.

Dic hola a aprendre.

A equivocar-me però continuar.

A millorar-me a mi mateixa.

Dic hola a tornar a provar.

Dic hola a noves relacions, a noves sensacions, a explorar respecte i amor.

Dic hola a noves emocions.

I dic hola a una nova etapa, a una nova era.

A conèixer una altra part de mi.

Dic hola al futur que m’espera.

Sol Siscart Noguer 12 anys

Sant Jordi

HOMOFÒBIA Ell. Penso en ell, només ell.

Només ell, Penso en ell.

Ell. Si estimar és revolucionari...

Per què no lluites tu per mi?

Per què és rar?

Pot ser estrany.

-El què?

Pregunta.

Lluitar per alguna cosa que no és la teva lluita -No Respon.

Estic tancat dins d'un armari, reprimit per una societat.

Estic tancat dins d'un armari, amb tota una comunitat.

Arribo a casa.

Tanco la porta amb clau, dels meus sentiments.

Perquè els pares no se n’adonin, del que soc, que no soc per a ells.

Dins l’armari agafo forces, valor i emoció, m’és igual el que em diguin, ara ja no vull tenir més por.

No puc, ja no, seguir més amb això.

Obro l’armari, surten colors.

No! Ja no, mai més, torno a entrar.

Escola Montcau - La Mola

Martí Barranco Miguel 13 anys

2020 Quan va començar aquell any mai res va ser el que era.

Molts van pensar que al tocar el pany vindria baixa la marea.

Quan Austràlia va començar a cremar, una nova espècie d'abella es va descobrir.

Aquí la pandèmia just va arribar I tot plegat va fer que la gent en pau no pogués dormir.

Els sanitaris ens van salvar com nosaltres, que ens vam resguardar.

L'última trobada no vam valorar sense saber que seria l'última vegada que ens podríem trobar.

Ningú pensava que aquell any seria així Però després d'això encara queda tota una història per teixir.

Mariona Blasi Vargas 13 anys

Sant Jordi

DARRERE TEU...

Al cel hi ha estrelles, que no he pogut comptar i als teus ulls mirades, que no he pogut desxifrar.

Tan sols sé que m’omples d’emoció només de tenir-te al davant.

A l'estómac se’m forma una gran explosió, com si es buidés la motxilla que he estat portant.

Anna Ramon Blánquez 13 anys

Escola Montcau - La Mola

EL DESIG A la neu tenyida d’un preciós blanc, s’hi reflectia la lluna enlluernant.

Es veien estrelles dins del cel negre, com grans de sal enmig de pebre.

Els seus ulls eren com diamants, n’eren com la nit delicats, però també radiants.

Lluïa uns cabells com la nit d’obscurs, que n’expressaven els seus sentiments més purs.

Els seus llavis eren com les roses, punxants però fràgils i també roges.

Anava vestida d’un lluent blau, que a l’observar-lo, et transmitia pau.

Per saludar-la em vaig voler apropar, però seguidament fins a desaparèixer va minvar.

En veritat allò no podria ser real, si no fos un somni, seria un regal.

Jan Seijo Puebla 13 anys

Sant Jordi

EL PEIX IRISAT En una platja d’aigua turquesa, de sorra blanca com la neu, tot semblava aquell conte de princesa, tant de bo tot això fos meu.

Contemplant la preciosa albada, a la vora de l’aigua seient, em sentia com una solitària fada gaudint de l’ambient.

Em vaig endinsar al mar seguint un peix irisat, espantat estava, el vaig intentar calmar, però lluny va marxar, del meu costat.

Lorena Pizarro Biarnés 13 anys

Escola Montcau - La Mola

LA COVA En una cova estava, brutícia hi havia, poca visió tenia però això no em molestava.

Foc vaig intentar fer però força no tenia, l'únic que podia ser era una persona desprotegida.

Fred feia, calor faltava, amb l'únic que pensava era amb una bona abraçada.

Vaig seguir buscant la sortida, tot desesperat vaig anar perdent la vida.

Una llum s’acostava, era la meva única esperança i amb la força que em quedava vaig fer un crit d'enyorança.

Joan Grané Pérez 14 anys

Sant Jordi

UNA GUERRA ENTRE LLENÇOLS La història que comencem alguns potser no l’entendrem.

Aquesta batalla que veurem parla d'un conquistament.

Com un conte de fades tots disfrutarem d’una bonica història que tots viurem.

En un camp tan gran, dos bàndols es van presentar i allà tots els membres es van preparar entre el castell i els soldats es va avistar.

Un problema difícil de solucionar, ja que un riu havien de travessar, però amb passió i astúcia van raonar si era el moment de tots entrar.

Tots van haver d'esperar per començar a festejar.

Els dos bàndols afrontar una nit venia per no oblidar.

La nit van esperar per la guerra començar.

Tot l’armament preparat per trobar la felicitat.

El gran exèrcit va travessar aquell riu humit per poder entrar.

Crits de guerra, van esclatar en el moment de conquistar.

A la reina van trobar preparada per batallar.

Després d'hores es van rendir i el seus regnes van cedir.

Xavi Fontseca Francino Oscar Manteca Nussbaum Miquel Verge Ejarque Biel Soler Boada 13 i 14 anys

De cop tot va ser acabat però amb el màxim moment de felicitat.

Tot conflicte bèl•lic és penós però aquest és preciós.

Sota la lluna rient estava aquella reina somrient.

Aquell camp era molt ambiciós Però ara és tot silenciós.

Escola Montcau - La Mola

AMOR PROPI Es va mirar fixament.

Va centrar la mirada en els seus ulls marrons, i va comprendre que aquella persona reflectida davant seu era la que de veritat havia de cuidar, amb la que hauria d’estar la resta de la seva vida.

Va veure perfectes totes les seves imperfeccions.

Les inseguretats es van transformar en metes per superar.

Aquella nena que veia en el mirall era única, aquella nena valia or.

Tots els comentaris sortits de boques alienes es van convertir en petits sorolls sense importància.

Perquè només ella coneixia els seus defectes, i ningú tenia dret a opinar, ningú tenia dret a fer-la plorar.

Va adonar-se del més important: Agradar-se, conèixer-se.

Si ella no s’estima, qui l’estimarà?

Si ella no es coneix, qui la coneixerà?

Si no es valora a ella mateixa, tothom la infravalorarà.

Berta Sevillano Serra 15 anys

Sant Jordi

LA LLUM EN LA OBSCURITAT La foscor, la sensació d’estar sola en aquest món tan cruel, sentir-te buida, abandonada, sense ningú al teu costat.

Va ser llavors quan m’ho va dir, aquella espurna em va il•luminar el camí.

En aquell moment, em sentia impotent, estava atrapada al seu voltant, d’aquells braços que m’envoltaven.

Em vas dir allò que tant esperava, que tant desitjava i ara ressona dins de la ment.

Feia tant de temps que rumiava el que el teu cor, el teu cap pensaven, i ara es veu reflectit en la calidesa, la dolçor d’aquest moment que m’embriaga.

Penúries i guerres el meu cor va sentir, temia no fer realitat el que tant desitjava però, ara tant se val que aquest sentiment que accelera el meu cor, tan fàcilment no em deixi veure amb claredat, la por que vaig sentir una vegada.

Jana Aquilué Arbós 15 anys

Escola Montcau - La Mola

MIRAR-HO DIFERENT Com més creguis que no podràs com més creguis que tot es complica, com més sol et sentis has de seguir endavant.

Per més que creguis que tot s’ha acabat, per més que el que vegis sigui negre, per més por que tinguis hi haurà algú que et segueix ajudant.

Poc a poc t'aniràs demostrant que segueixes acompanyat que també estan allà per a tu que et segueixes estimant.

Veus veus veus veus

que que que que

no ets diferent, no ets l’únic, et segueixes recolzant, segueixes estimant.

I que això, únicament, et converteix en algú especial.

Carlota Chalé Garcia 14 anys

Sant Jordi

TU T’estic escrivint amb el mateix teclat que has tocat durant tot el dia, com sempre fas.

Segurament m’hauràs tancat una pestanya o obert un enllaç mentre jo m’enfadava però, encara em posava a riure al teu costat.

La gent sol odiar la rutina, la veuen com una repetició eterna però jo demano cada dia veure al meu davant, la teva esquena.

Desitjo perdre la por, de demostrar-te el meu amor, o almenys la sensació que al teu costat em batega el cor, i batego jo.

Vull veure els teus ulls castanys, quan rius i es tornen axinats, escoltar-te 365 dies tots els anys, i agafar-te de la mà quan la tinc al meu abast.

Potser estic experimentant el meu primer amor, aquell que t’omple l’ànima i d’il·lusió, en el que li dones el teu cor sense saber el sabor de la decepció.

Potser tot això és passatger, encara que t’estimi des de fa molt de temps, perquè sempre hi ha dubtes en els adolescents ja que no saps si el que sents es verdader.

Però quan la meva mirada tímida, es creua amb els teus ulls infinits sento una connexió única que em fa aflorar tots els sentits.

Vull saber-ho tot sobre tu, del sentit de la teva vida, de totes les teves ferides, de si t’has enamorat d’algú, desitjant que sigui jo.

Només demano tenir el valor, de llegir-te aquest poema quan tingui la sensació que m'estimes a mi i no a ella.

Escola Montcau - La Mola

Cèlia Milán Vea 14 anys

VOLDRIA Voldria dir-te tantes coses, però la por apareix quan la teva mirada es creua amb la meva i no em surten les paraules.

El teu orgull creix i m’allunya de tu fent-me sentir dèbil.

Voldria tornar a sentir la teva olor, encara la recordo.

Sentia papallones cada cop que l’olorava.

Voldria que ara no fossis aquell desconegut que em veu pel carrer i actua com si no ens coneguéssim.

Voldria tornar a ser aquell nom que escrius a la teva llibreta juntament amb el teu.

Voldria tornar a recuperar aquella felicitat que tenia quan estava amb tu.

Però he après que no es pot recuperar, ja que mai ha existit aquella “felicitat”.

Voldria deixar d’escriure el teu nom en el vidre entelat de la dutxa.

Voldria escoltar el teu nom i no sentir res.

Però tot es queda en això, un fotut “voldria”.

Carla Expósito Aroca 15 anys

Sant Jordi

MIRADES IV D’una mirada ara soc esclau, d’aquella tempesta de blaus, de com un remolí de colors em transporten en un mar de sabors.

Com dues escletxes de l lum, En la immensitat del cel.

Com uns astres voladors enmig d’un oceà d’estels.

Un segon es fa infinit, en aquells ulls m’he submergit, i el vaivé de les onades, el rumb ha dirigit.

Un blau obscur, un raig de llum, un color d’allò més pur.

Sílvia Botifoll Pinya 15 anys

Escola Montcau - La Mola

PETIT OCELL Alça el vol, petit ocell massa temps ja has esperat.

Desplega les teves ales que a partir d’esperança s’han creat.

Que els soldats mirin la terra que els seus enemics han cremat, que mirin aquell ocell d’esperança planant sobre els seus caps.

Es pensen que per fi ens han aixafat?

Alceu el ulls, alceu el braç no hi ha rendició en una lluita de voluntats.

Laia Millán Tiana

15 anys

Sant Jordi

TOT EL QUE NO VEIG no veig res però davant meu es planta el Prat més verd que he vist mai foscor, les parpelles s’abracen austeres el sol és tant a prop que el podria tocar, com si fos a l’espai negre, com un pou profund, negre és el que veig però quin mar més blau m’han robat la vista, un lladregueig però el contrast entre el verd i el blau als meus ulls complau m’envaeix una ceguera que desconeixia però la gespa és tan verda que fa mal el mar tan blau que asfixia negre abismal verd intens mar immens.

Mar Lozoya Solà 16 anys

Escola Montcau - La Mola

TRISTESA Ella, discreta i silenciosa vesteix de seda negra i copa.

T’agafa de la mà, t’enfonsa no avisa, ni tan sols l’escoltes.

Com flames perdudes s’apodera del que un dia somiaves.

El que més volies ja és indiferent.

Penses que allò ho canviarà però en el fons, quan estàs sol, saps que ja és massa tard.

Marta Escudé Ullar 16 anys

Sant Jordi

LA TARDOR Els arbres es tornen de vermell i groc.

Les fulles volen que semblen foc.

El vent les arrossega i les porta fins el port.

En sortir de casa, les trepitgem ben fort.

Els animals s’amaguen, l’hivern ja és a prop.

Les flors esfereïdes es tanquen de cop.

Clàudia Martorell Planas 16 anys

Escola Montcau - La Mola

LA PLUJA La pluja baixa del cel amb molta elegància, com una princesa amb vel o com una substància.

L'estranya olor que desprèn de moltíssima humitat la calor ja no reprèn i ho deixa tot mullat.

Un paraigua pots portar si xop no vols acabar; si l’obres dins de casa, mala sort acompassa.

El seu soroll relaxant i la seva gran funció de regar un camp gegant és una alliberació.

Elena Blasi Vargas 15 anys

Sant Jordi

L’ESTIU La primera nit d’estiu, un moment inspiratiu, amb el canvi d’estació arriba la diversió.

Moments de felicitat passant tardes al terrat.

Amb el mar a l’horitzó sona la millor cançó.

Durant la nit, amb la fresca, organitzem molta gresca amb la música sonant tots junts, cantant i ballant.

Poema grupal dels alumnes de 4t ESO A

Escola Montcau - La Mola

L’AMOR Amor com a estil de vida, amor com a manera de pensar, amor com a forma de sentir, de la vida ens fa gaudir.

Amor en companyia, amor en solitud, amor sol o acompanyat sempre ha de ser el nostre estat.

Amor en els nostres actes, amor en els nostres sentiments, amor sempre transmès cap a tota la nostra gent.

Essència en les nostres paraules, detall en les nostres accions, amor essencial en la nostra vida, per transmetre al món les nostres emocions.

Amor dins la vida, de l’odi m’allunyo jo, perquè la vida sense amor és vida sense il·lusió.

Guillem Domènech González 17 anys

Sant Jordi

UNA MANERA ESPECIAL DE VIURE Hem de tenir una habilitat més.

La meva visió és una mica especial.

Alguns llibres em parlen.

Jo els escolto.

Ens entenem.

Altres em dirigeixen, amb els seus punts, a histories que altres mai podran desxifrar.

Sembla un enigma de ciència-ficció.

Res més lluny de la nostra realitat Els meus guies em mostren el camí.

No pensis res més.

No hi ha res més.

No busco la teva compassió.

Només busco la meva solució.

Una manera de viure.

La meva.

La vida no és fàcil.

La teva tampoc.

Tothom té un temps.

I t’asseguro que el meu està ple d’objectius, objectius que un a un compliré Andrea García Vintró 18 anys

Escola Montcau - La Mola

TORNAREM Tornarem Tornarem Tornarem Tornarem

a a a a

riure. besar-nos. viure. abraçar-nos.

Sé que no ho poso fàcil, desenredat.

Saps que no soc la mateixa en intimitat.

Sé que t’estimo sense noses.

Saps que t’estimo per sobre de totes les coses.

Ets Ets Ets Ets

el meu complement. la persona que em fa feliç. aquell que sempre està atent. el que mai vull veure infeliç.

T’estimo T’estimo T’estimo T’estimo

quan somrius. quan plores. amb cicatrius. totes les hores.

Blanca López-Llauder Marcet 16 anys

Sant Jordi

OBJECTIUS A vegades, necessitem un objectiu, un objectiu per a tirar endavant.

Això et pot fer sentir viu, o et pot, poc a poc, anar desanimant.

Per molt difícils que aquests siguin, mai els abandonarem, perquè quan tots realitat es facin amb alegria els celebrarem.

S’ha de tenir esperança, no donar-se per vençut, ja que tot el que ara cansa demà serà virtut.

Molt esforç ens ajudarà a arribar on sempre hem somiat.

Així podrem estar on tant ens ha costat.

Júlia Solanes Soriano 16 anys

Escola Montcau - La Mola

TÍRVIA Enyoro els prats verds i el so de la Noguera, les vaques pasturant i les esquelles repicant.

Ensumar el perfum del pa fornejat o l’olor de la llosa humida.

Fer un tomb i observar que al 1938 una enemiga s'ho va endur tot i ara encara perdura la seva presència a les façanes de les cases ensopides pel viscut.

Els horts ja llueixen alguns colors, i els cistells de carbassons s’omplen, de fons escatainen les gallines i, en aixecar el cap, un voltor empaita la presa.

El Salòria que la vall vigila des de l’albada fins a l’ocàs, observa l’anar i venir de la gent de lo Pallars.

Mar Clapés Pérez 16 anys

Sant Jordi

EFECTE PAPALLONA "L'aleteig d'una papallona pot provocar un huracà en qualsevol altra part del món" El teu aleteig va sorgir aquella primera nit i, a poc a poc, la brisa suau va acabar sent un huracà del qual no podia ni volia sortir.

No, no és l'efecte papallona, és l'efecte de l'amor.

Perquè, al cap i a la fi, l'amor és això, un huracà atrapat dins una crisàlide.

Escola Montcau - La Mola

Martina Turpin Alonso 17 anys

(SENSE TÍTOL) M’està esperant on sempre, poc a poc m’apropo a ell em desfaig d’aquesta vesprada, tancant els ulls suaument.

En ésser a prop seu les mans avancen lleugerament, inspiro i començo a fer anar els dits que es desplacen amb agilitat.

El començo a acariciar, i m’excito mentre vaig pujant.

El seu tacte, la seva fredor, el seu so em captiven.

L’ànima segueix el ritme mentre les meves mans ballen, lliscant entre el blanc i el negre i em donen aquesta melodia.

El so finalment mor en acabar d’alçar el peu, donant lloc al trist silenci.

Obro els ulls, satisfet, mentre assenteixes somrient.

Miquel Vinyes Serra 17 anys

Sant Jordi

SILENCI Sembla que sigui ahir quan estaves al meu costat fent-me companyia, enmig d’un silenci, bell i poètic, un silenci que només es crea quan ens mirem als ulls i no aquest silenci, ombrívol i melancòlic.

Pel teu camí, s’ha creuat el de la mort i aquesta, egoista i desgraciada, ha volgut emportar-te amb ella, a un lloc desconegut, al més enllà, a un lloc on hi haurà silenci etern.

Has hagut d’anar-te’n, així, tan de sobte, sense cap avís, deixant enrere la vida, de una forma cruel i insensible i juntament amb aquesta vida, el que queda de mi, envoltada d’una grisa tristesa.

El temps passa des que te n’has anat, tan lentament, tan assossegadament, com si el temps hagués decidit aturar-se.

I, de forma irònica, deixant-me per sempre en aquest silenci melancòlic, llunyà, d’aquell que només es creava quan ens miràvem.

Cocó Zhong 17 anys

Escola Montcau - La Mola

LES VIVÈNCIES Històries, etapes, anècdotes, instants... Les vivències.

Sembla que totes elles siguin petites pel·lícules, que sempre reprodueixes en tancar els ulls.

Des del moment que neixes, et veus encuriosit pel món.

Comences a recopilar tot el que vius en forma de records.

Records de vivències que revius quan trobes l’interruptor.

Potser és aquella suavitat de la lleu brisa de primavera, o la dolçor d’aquelles galetes de la mare...

O és la melodia d’aquell piano en la distància, o potser, el perfum de la terra després de la pluja.

I és allà, aliè a tot el que t’envolta, que fas un salt, ancorat en un mar de records, arraulit entre somnis.

Records acollidors, moments d’entusiasme, matins serens, tardes joioses, instants melosos i d’amor...

Com un diumenge assolellat sota l’ombra d’un arbre.

Sense cap avís, el cel queda enverinat per la foscor.

Els núvols fan esclatar trons, la mar comença a agitar-se i l’aigua usurpa, intrusiva, el teu navili de somnis.

Etapes de tristor, matins de desesperança, tardes de melancolia, on el temps sembla no avançar.

Enlluernat per la llum d’un diumenge, tornes al present.

La mar torna a calmar-se i l’àncora de la teva nau s’ha desprès.

Navega, navega cap a l’horitzó per crear noves vivències.

Vivències de les quals aprendre i recordar, d’aquelles que més hem de valorar.

Albert Rodríguez López 17 anys

Sant Jordi

AMOR vs DESAMOR M’agrada el so de la teva veu, veure a través dels teus ulls blaus i transparents noto un nus a la boca, vertigen, mareig no puc dormir, només recordar.

El dia passa ràpid, si soc amb tu, els projectes de futur engrescadors, robant minuts i minuts de joventut, que mai no podré recuperar.

Aquella veu és una mentida, aquella veu és un malson, torno a notar un nus però diferent, sóc a una gàbia i no puc respirar.

Com puc escapar d’això?

Ara ets algú estrany i distant, i ni el temps estancat dins la meva ment, podrà refer-me d’aquest amor.

Joan Esplugas Serafini 17 anys

Escola Montcau - La Mola

Amèlia Filgueira Carranza 12 anys

Sant Jordi

Maria Fernández Martínez 14 anys

Escola Montcau - La Mola

Cristina Manteca Nussbaum 15 anys

Sant Jordi

Aleix Puertas Invers 16 anys

Escola Montcau - La Mola

Diego Raboel 4 anys

Sant Jordi

Aina García Pannon 4 anys

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

Escola Montcau - La Mola

EL LLOP I ELS TRES PORQUETS Vet aquí que una vegada hi havia tres porquets passejant per un camí estrany. Van veure un llop i el llop els hi va dir: - Us deixo 20 minuts per fugir de mi.

Els tres porquets van córrer a fer-se una casa de fulla, una de fusta i una altra de maons. El llop va destrossar les tres cases i els porquets van fugir. Van perdre el llop.

Estaven tan cansats que van parar a descansar. Per sort, van trobar una benzinera i es van comprar aigua perquè tenien set.

El llop, després de topar-se amb els tres porquets, es va trobar amb la Caputxeta vermella. Tenia gana de tant córrer i li va dir a la Caputxeta: - Mira, vols un consell? Vés per aquest camí. Arribaràs més aviat.

La Caputxeta li va fer cas.

El llop ja no volia per res a la Caputxeta, volia anar al supermercat on la mare de la Caputxeta havia comprat el menjar per l’àvia.

El llop va entrar al supermercat, però el van fer fora perquè era un llop.

La Caputxeta ho va veure. El llop estava trist i tenia molta gana. La Caputxeta el va voler ajudar, li va donar una part del menjar del cistell i van acordar que quan tinguessin un problema ho parlarien i així, si podien, s’ajudarien.

Mario Garcia Vintró 8 anys

Sant Jordi

EL NEN QUE PARLAVA AMB ELS ELEFANTS Una vegada hi havia a Tarragona un nen que es deia Jan. En Jan era diferent dels altres nens perquè podia parlar amb els elefants!! Però en Jan no ho sabia.

Un dia la mestra d’en Jan va dir: - Nens i nenes, demà anirem d'excussió al zoo!

Els nens i nenes de la classe van saltar d’alegria, menys en Jan, que no li agradaven els animals.

L’endemà van anar cap al zoo. Primer, van veure els lleons. Després, van veure les serps i per últim els elefants.

En aquell moment, un elefant petit es va apropar al Jan i li va dir: -Hola nen!

El Jan es va espantar moltíssim! L’elefant va continuar parlant amb en Jan i al final el Jan es va tranquil•litzar.

L’elefant petit era una mica entremaliat i es va escapar de la gàbia i del zoo. En Jan va córrer per tota la ciutat buscant l’elefant, però no el va trobar. Esgotat va tronar cap a casa.

Quan va obrir la porta de la seva habitació es va trobar l’elefant! Els pares d’en Jan van trucar al zoo per informar de la troballa. El director del zoo va estar molt agraït i li va dir al Jan que podia anar les vegades que vulgui al zoo per veure al petit elefant.

Elisenda Prunés Clusellas 8 anys

Escola Montcau - La Mola

EL DIA DEL VIRUS Una vegada hi havia una nena i els seus amics. Van anar a l’escola i de sobte, quan van acabar i anaven cap a casa, es van trobar tota la gent amb mascareta! No sabien per què tothom anava amb mascareta pel carrer.

Així que van decidir investigar per intentar descobrir-ho. Quan la protagonista va arribar a casa, els seus pares estaven molt concentrats veient la televisió. Es va apropar a la pantalla i va veure una notícia molt estranya. Informava a tothom que els havien confinat! Encara sort que només era per un dia. El cert, però és que, en aquell moment no sabia el que li esperava.... Només havien passat dues hores sense poder sortir de casa i ja no sabia què fer. Els seus pares tampoc sabien què fer. Tots estaven ben avorrits.

Per sort, a la nena se li va acudir una idea: fer un treball manual! Van intentar dibuixar com era el famós virus, però justament quan estaven acabant, van trucar al timbre. Va arribar una infermera que els hi va fer una cosa que es deia PCR. Els hi van posar un pal pel nas a tots i els van dir que s’havien d’esperar unes hores per tenir els resultats.

Aquella mateixa nit els hi van confirmar que havien donat negatiu. Quina sort!

Van seguir confinats dies i dies. Fent manualitats i altres activitats que se’ls acudien.

Per fi va arribar un dia en el qual, quan es van despertar, es pensaven que encara estaven confinats però no! Ja podien sortir! El primer que van fer els pares va ser portar a la nena a l’escola. Quina il•lusió retrobar-se amb les seves amigues i els seus amics!

A partir d’aquell moment tots van ser feliços per sempre més.

Carla Trujillo Ramón 8 anys

Sant Jordi

L’ANIMAL NOU! Vet aquí que una vegada hi havia un nen que vivia a un bosc acompanyat amb molts elefants, però no era a la Terra; era a un altre planeta. Un planeta anomenat Saturn.

Aquell nen es deia Jan i li agradava molt jugar amb els elefants. Aquells animals tenien noms ben normals, un es deia Max, l’altre Ferran... El Jan sabia parlar amb ells i s’entenien molt bé fins que un dia, es va cansar dels elefants.

El Jan va construir un coet per poder marxar cap al planeta Terra, però, abans d’anarse’n, va agafar un bebè d’elefant. Va abandonar Saturn en direcció a la Terra. Quan va arribar al planeta dels humans, els va dir: he descobert un animal nou! La gent se’l mirava amb cara estranya. Resulta que no l’entenien perquè només parlava l’idioma dels elefants. Cansat que ningú l’entengués, el Jan passejava per la platja menjant un entrepà i va xutar sorra amb la mala sort que va caure sobre una fulla del seu entrepà.

Sense fixar-s’hi, va mossegar i va menjar sorra per error. De sobte, es va adonar que parlava normal. La sorra barrejada amb aquella fulla feien un efecte màgic que treia l’idioma dels elefants.

El Jan va anar corrent al poble i els va repetir: he descobert un animal nou! A partir d’aquell moment, es va fer famós gràcies a la gran descoberta i va ser feliç per sempre més.

Ferran Manchón Romeu 8 anys

Escola Montcau - La Mola

LA GELATERIA DESTROSSADA El 2003, en Manel i la Clara venien gelats en una gelateria. En Manel era ros i tenia els ulls verds, era una mica grassonet. La Clara era morena, tenia els ulls blaus i era una mica primeta. Tots dos tenien samarreta blanca, gorres liles i uns texans blaus. La Clara tenia dinou anys i en Manel tenia vint-i-un anys.

Cada dia a les 8:15 h. anaven a la gelateria.

Un dia, quan anaven cap a la gelateria tan tranquil•lament, van veure un noi entrant a la gelateria, llavors la Clara i en Manel van anar corrent fins allà. Van començar a dir-se coses una mica lletges.

-Home senyor, què fa?

-Doncs estic, estic...

-A veure, a veure primer de tot, com es diu?

-D'acord, em dic Sergi.

-Què està fent a la nostra gelateria?

-Doncs és que em venia de gust un gelat...

-Per què no s'espera a les 8:15 h. que només falten 5 minuts?

El noi va parar de robar el gelat.

-A veure de quin sabor el vols?

-El vull de llimona!

Bé, la Clara li va començar a fer i li va donar.

L'endemà... Eren les 8:00 h. i estaven anant cap a la gelateria. Quan van arribar, van veure que la gelateria estava tota trencada: els vidres trencats, a fora que hi ha un marbre també trencat...

Però per darrere tenien una porta, van entrar i tots els gelats esquitxats, els vidres que tapen els gelats també trencats, bé, en general, tot destrossat...

Van trucar a la policia i van anar a buscar el culpable i van descobrir que havia estat en Sergi un altre cop!

La Clara va trucar a un fuster i van arreglar la gelateria! Tots feliços amb la nova gelateria!

Aina Pons Añaños 10 anys

Sant Jordi

UNA BROMA Hi havia una vegada un nen que provenia d'una família rica. Es deia Nil i era molt tafaner, li agradava mirar la TV, li agradaven molt els dolços i no suportava llegir, però era molt simpàtic.

Per una altra banda, hi havia la Maria, la seva germana gran. Ella era el contrari del seu germà petit, no li agradaven els dolços i li “xiflava” llegir.

Un dia, ells van decidir fer una broma a la mare i la broma era la següent: la nena va agafar un mirall i va passar-lo pels seus ulls mentre que el nen aguantava una llanterna i la va posar al davant la Maria, o sigui, al mirall, perquè la mare es mirés al mirall i li anés la llum. A la mare no li va fer cap gràcia i els va castigar.

Mentre estaven castigats, un raig làser es va apoderar dels nens. I no van tenir temps d'avisar a la mare. No sabien on estaven, però hi havia un alienígena gegant. Al principi pensaven que era bo i parlaven amb ell, però en realitat l'alienígena era dolent i els havia portat allà per convertir-los en ratolins.

Els nens estaven espantats i no sabien què fer. Sonà un soroll familiar que ells coneixen molt bé. Era el telèfon del pare que sonava, però en comptes que el tingués el pare, el mòbil, i agafar-lo, el tenia l'alienígena i el va apagar de cop. Era com si coneguessin aquell lloc!

Però on estaven? De sobte se'n van oblidar de l'alienígena i explicaven que eren molt petits en comparació d'aquest. L'alienígena parlava com el pare i llavors la Maria, que havia llegit molts llibres de detectius que... l'alienígena era el pare recollint aquestes dades: 1. El mòbil del pare.

2. Que era del mateixa mida que el pare.

I ara la pregunta era, per què el pare els havia fet aquella broma?

Però no oblidis que els nens encara estaven amb l'àlien: pare.

- Papa ets tu?

- Sí, sóc jo.

- Per què has fet això?

- Perquè la vostra mare ha dit que us esteu portant malament i us volia fer una esbroncada. Per cert, estem a l'habitació de jocs, l'hem decorat per Fer-vos una broma.

- Perdó, pare.

-No, demaneu-li perdó a la mare.

- Perdó, mare.

Adriana Manchon Romeu 9 anys

Escola Montcau - La Mola

L’ESCOLA ROCATIU Una vegada, l’any 1942, va passar que d’un llibre van sortir uns quants personatges.

Van sortir: un pirata que es deia Botó, tenia barba vermella, ulls marrons, samarreta negra amb una calavera i uns pantalons de color lila. També va sortir un cavaller que li deien Cavaller Negre, ja que no se'l veia i portava una armadura negra. Va sortir una nena que es deia Marta tenia els ulls blaus i el cabell vermell. També va sortir la mare de la Marta que com ella tenia els ulls blaus, però no tenia el cabell vermell sinó que el tenia marró. Van sortir un nen i unes nenes que formaven un grup. Els nens eren: la Marta, la Rosa, que tenia el cabell ros, els ulls marrons i era prima, en Marc, que era un noi força intel•ligent i anava amb cadira de rodes, tenia els ulls verds i el cabell marró.

Els nens tenien un drac que es deia Focus i tenia el cos ple d’escates.

Quan van sortir del llibre era hivern a la ciutat de Pan-pincant, així que van haver de construir-se una casa perquè al carrer feia molt fred i no tenien dels diners dels que utilitzaven a Pan-pincant.

Un dia el pirata Botó, el Cavaller Negre i la mare de la Marta, la Lídia, els van dir: -Anireu a una escola de la ciutat, ja fa dues setmanes que estem així i no podeu deixar els vostres estudis.

-Però a quina escola anirem? - va preguntar la Marta - I sobretot on deixarem en Focus?

No crec que aquí hi hagi escoles per a dracs.

Els adults es van quedar una estona pensant, no havien pensat on deixarien al Focus quan ells anessin a treballar i era un perill deixar-lo sol. Finalment en Botó va dir: -Anireu a l’escola Rocatiu. Jo no crec que trobi treball de pirata i no tinc traça per a res més, així que jo em quedaré amb en Focus.

L’endemà, els nens es van llevar molt d'hora per anar a l’escola, van anar a despertar a la Lidia, al Cavaller Negre i al Botó.

-Però que feu llevats? Si són les 7:48 - va dir la Lídia.

-És que no recordes? Que hem d’anar a l’escola!- van dir els nens.

-Ai sí! Aquí teniu els vostres uniformes de l’escola.

Els nens van començar a dir coses: -Aquests són els nostres uniformes? Que lletjos!

-Hem de portar uniforme? I a sobre aquests?

-Són horribles.

Al final la Lídia va dir: -Nens mireu la part positiva. Podeu anar a l’escola, sigui com sigui l’uniforme, l’escola és la mateixa. I ara, a despertar a aquests homes.

-Va! Desperteu Botó i Cavaller Negre. Desperteu! - van dir els nens.

-Ja anem! Ja anem! - va dir en Botó.

-Espereu un moment.- va afegir el Cavaller Negre.

Quan van arribar a l’escola es van trobar amb un munt de nens i nenes que no coneixien.

- Bon dia! - va dir una professora que portava un vestit taronja amb un cinturó negre.

- Els que tingueu entre 6 i 7 anys veniu amb mi.

Uns 26 nens van anar amb aquella professora que semblava que es deia Martina. Després va venir una altra professora que va dir:

Sant Jordi

- Bon dia! Vindreu amb mi els que tingueu entre 8 i 9 anys.

La Marta, la Rosa i en Marc van entrar amb un grup de nens amb l'última professora.

Quan van entrar a la classe la mestra va dir: - Hola, em dic Judit i m’agradaria que us presentéssiu tots. Qui vol presentar-se primer?

La Judit portava uns pantalons blau marí i una samarreta negra.

- Jo em vull presentar primer - va dir un nen que tenia el cabell negre i els ulls marrons.

- Em dic Martí, tinc nou anys, visc a Pan-pincant i tinc dues germanes més grans, una d’onze anys i una altra de catorze anys.

- Molt bé Martí, molt bona presentació. - va dir la Judit.

Un cop es van haver presentat tots, van sortir diferents noms: Sofia, Tina, Rita, Pol, Pau, Paula, Queralt, Marina, Carla i Irene. Apart de: Marc, Rosa, Marta i Martí.

A l’hora del pati tots es van conèixer millor. I fins i tot van idear un pla per fer entremaliadures a l’escola: - Qui vota per fer un pla d’entremaliadures a l’escola? - dir en Pol. Tots van aixecar la mà.

- Doncs ideem un pla. - va dir en Pol. - Quin pla? - va preguntar en Roger.

- Això és el que hem de pensar Roger. - va dir en Pol. - Doncs a pensar que no hem pensat cap pla. - va dir la Paula.

Després de molta estona en Marc va dir: - Podem fer servir la meva cadira de rodes per fer alguna cosa.

- Bona idea! - va dir la Rosa.

- Tinc una bona idea! - va dir la Queralt.

- Doncs digueu. - va dir la Carla.

- Hem d’agafar la cadira de rodes d’en Marc i…

Un cop la Queralt va haver acabat d’explicar el pla va sonar el timbre. La seva següent classe era matemàtiques.

- Posarem en marxa el nostre pla ara, amb la professora Camila.- va dir la Queralt mentre anaven pel passadís.

Quan van arribar a la classe van posar en marxa el seu pla.

El pla era molt senzill: Ajudarien en Marc a seure en una cadira de la classe que fos normal, aguantarien la cadira de rodes i la llençarien contra la Camila. Llavors escapaven de l’escola i anaven a fer més entremaliadures per la ciutat. Era molt divertit!

Van començar a fer-ho i va sortir genial. Millor que genial, perfecte! Fins i tot va passar una cosa no prevista. La professora Camila va anar escales avall portada per la cadira de rodes!

- Visca! - van cridar els nens i les nenes.

Després van escapar de l’escola i van anar directes cap al centre de la ciutat i van atacar una tenda de llaminadures.

- Si us plau, deixeu d’atacar la meva tenda! - va suplicar el de la tenda de llaminadures.

- Li deixarem dos o tres xiclets, tres o quatre llaminadures, cinc piruletes i tres caramels. - va contestar la Marta.

- Però no podeu fer això! - va protestar el de la tenda.

- Doncs hauràs de dir el teu nom quatre vegades, donar tres voltes i menjar-te una piruleta.

- D’acord comencem: Tart, Tart, Tart i Tart. Ara dono tres voltes…

Però abans que acabés li havien tirat pintura a la cara.

Escola Montcau - La Mola

Els nens un cop van haver fet la seva última entremaliadura van agafar bosses i bosses de llaminadures i van sortir.

Ja eren les 4:55 h, quedaven cinc minuts per plegar.

Però això, ells ja s’ho esperaven així, que ja s’ho havien pensat i tenien un pla genial.

Quan van tornar a casa, els pares dels nens inclosos: la Lidia, en Botó i el Cavaller Negre van preguntar: - Què heu estat fent aquesta estona i com és que porteu tantes llaminadures?

Els nens van explicar la història completa als seus pares.

Alguns es van enfadar una mica, però al final tots van acabar fent comentaris positius.

Naia Azañedo García 9 anys

Sant Jordi

UNA HISTÒRIA D’HISTÒRIES Una nit de tempesta, a la biblioteca de Matadepera va revifar. L’endemà una colla d’amics, la Laura, la Montse, en Joan i en Pere, que eren “tremendots” i anaven a la classe de sisè B, estaven castigats i les seves mares els van fer anar a estudiar a la biblioteca fins a les set de la tarda. La colla d’amics va fer cas a les seves mares i van anar cap a la biblioteca enfadats. La Laura i la Montse van començar a cridar, i en Joan i en Pere van jugar a tirar llibres. Els personatges dels llibres es van començar a enfadar i van sortir dels llibres. Els amics van mirar als personatges i quasi es desmaien. Tot va quedar en silenci. De cop, se’n van a parlar i pel mig va passar un rei, era el rei dels llibres que va treure una espasa i va dir: -Com us atreviu a molestar-nos?

Els nens no sabien que dir i la Montse va contestar: -Qui sou?

-Som els personatges dels llibres i jo sóc el rei. I vosaltres, qui sou?

-Nosaltres som la Laura, en Pere, en Joan i jo que em dic Montse. Però, com podeu sortir dels llibres? - va dir la nena.

-Va ser ahir a la nit que va caure un llamp aquí a la biblioteca i de cop estàvem vius! I és horrible, perquè quan una persona vol llegir un llibre, s’espanta perquè sortim nosaltres. Si ningú llegeix els nostres llibres, acabem desapareixent.

Els nens els hi van dir que els volien ajudar, no volien que desapareguessin!!! El Pere va preguntar: -Què podem fer per ajudar-vos?

-Doncs ara que penso, si caigués un altre llamp al mateix lloc…. Potser podríem tornar!

- va dir el rei.

-Però és impossible - va dir la Caputxeta Vermella - els llamps mai tornen a caure al mateix lloc.

-No és impossible, l’únic que hem de fer és posar molts parallamps al lloc on va caure ahir el llamp i hem de procurar que tingui la mateixa energia - va cridar algú des del fons.

-D’acord! A treballar! - va dir el rei.

La Laura, la Montse, en Pere i en Joan van repartir els treballs: la Caputxeta Vermella i en Robin Hood a comprar disfresses que són els més normals. El rei, els tres porquets, el Patufet, Hansel i Gretel i la bruixa del seu conte van anar a l’abocador a buscar material. Nosaltres mirarem com s’ha de construir el parallamps.

De camí a la botiga de disfresses la Caputxeta li va dir a en Robin: -Saps com ens podríem dir?, però ell va respondre que no i ella li va dir: -Ens podríem dir “Equip Caputxa”!, en Robin va contestar que li agradava molt, però que no es podien distreure de la missió.

Escola Montcau - La Mola

Mentrestant l’equip de l’abocador va reunir bastants materials, però els faltava una peça molt important que és la que faria que un llamp de la mateixa força anés cap al parallamps.

En Joan sabia que aquesta peça costava molts diners, però també sabia que es feia servir per als rentaplats, ja que el seu pare era el propietari de PlatsRenta i allà fabricaven els aparells. Va dir als seus companys que tornava de seguida i procurant que la seva mare no el veiés, se’n va anar al garatge. Quan va entrar les peces estaven allà. En va agafar una i va arrancar a córrer, ja que va sentir que la seva mare baixava al garatge.

Quan va arribar els parallamps ja estaven construïts i va posar la peça que portava a la mà. Van esperar que es fes de nit. Havien dit que aquella nit plouria. Quan va arribar la nit tots se’n van acomiadar i el rei els hi va donar les gràcies. Va caure el llamp! Tots els personatges dels llibres i contes van desaparèixer, havien tornat als seus llibres. Tots van tornar a casa. Quan en Joan entrava per la porta de casa seva, la mare li va dir: -Joan! Vine a rentar els plats, si us plau.

Valentina Ventayol Peréz 10 anys

Sant Jordi

COALES FUGINT DEL FOC Els coales viuen a Austràlia, tenen unes orelles grans i són grisos i només mengen unes fulles especials que únicament estan a Austràlia i Indonèsia.

A Austràlia, hi vivia una petita família de coales: la mare, el pare, el fill gran que es diu Tom, el fill mitjà que es diu Max i el fill petit que havia nascut feia dos mesos, en Kim. Aquesta família de coales vivia tranquil•lament en una costa d’Austràlia on hi havia moltes palmeres. Ells veien turistes, vaixells que marxaven del port i d’altres que tornaven, i així cada dia.

Però un dia el Kim i el Tom li van preguntar al seu pare: - Pare, podem anar a buscar cocos al bosc tots junts si us plau?- va dir emocionat el Tom. - Sí, sí! Pare si us plau!!- va afegir el Kim - D’acord, però no molt lluny de casa, va correu i aviseu la mare i en Max.- va contestar el pare.

Van sortir a buscar cocos a la vora de la costa fins que el Kim va notar alguna cosa.

- No noteu olor de cremat? - va dir en Kim que tenia molt bon olfacte - És com si hi hagués foc.

- És veritat- diu la mare- Anem a veure què passa.

La família va seguir el rastre fins que van veure que Austràlia s’estava incendiant.

Els coales van córrer en direcció contrària al foc per fugir, però cada cop el foc era més gran fins que va arribar a la platja i a les ciutats.

Els coales es van dirigir cap a casa seva i no van tenir quasi temps per poder-ho recollir tot, i cadascú va sortir amb una bossa petita i van anar a l’aeroport. Es van colar en un avió per fugir.

- Correu! Veniu cap aquí!- va cridar el pare en direcció on es guardaven les maletes dels passatgers.

Amb prou feines, la mare, el pare, en Tom, el Max i el Kim van arribar a la part de darrere de l’avió, cansats de córrer, però bé. Encara l’avió no s’havia enlairat i en Max va preguntar: - Cap a on anirà aquest avió?- Va dir en Max adolorit perquè li acabava de caure una maleta a sobre.

- No ho sé- va contestar el Tom rient per sota el nas perquè li havia caigut al Max una maleta.

Abans que els treballadors acabessin de posar les últimes maletes dels passatgers, el pare va poder llegir: AVIÓ 4.3 DIRECCIÓ A INDONÈSIA. El pare va recordar que abans d’entrar a l’avió havia vist que estaven a l’avió 4.3.

- Ja sé on anem- diu el pare- Anem a Indonèsia.

Els coales van fer uns ulls com unes taronges, fins i tot el Tom i el Max que s’estaven barallant.

- Bé- diu la mare- Allà segur que no és molt diferent d’aquí, no?

Escola Montcau - La Mola

- Crec que no- Va fer el Max mentre no li treia els ulls de sobre el Tom; el Max sempre havia sigut el més llest de la família.

Per fi l’avió es va enlairar, i els coales se’n van encastar a la paret per l’enlairament.

L’avió estava ple fins a dalt, tothom volia fugir del foc.

Quan ja semblava que l’avió anava més relaxat, els coales es van aixecar del terra perquè havien caigut amb l’enlairament.

- Quin mareig- va dir la mare- però com a mínim ja ha passat.

Però s’equivocava. Dos minuts després hi va haver turbulències increïbles i la mare va caure, i una treballadora que acabava de començar va sentir alguna cosa estranya; és clar, eren els coales. La noia es deia Marta i es va dirigir cap a la porta de les maletes encuriosida pel soroll estrany. Com totes les persones normals va fer un: “Hola?”

Els coales es van amagar a les maletes, però la noia els va veure i els hi va fer pena. La família va intentar parlar,però com que eren coales la noia va fer cara de no entendre res, i els hi va portar un full i un llapis. Els coales van començar a dibuixar Indonèsia, o sigui: una rodona amb pals que representava que eren palmeres, però la noia va fer un esforç i es va adonar que era Indonèsia.

La Marta va fer un “Sí” amb el cap i els amagà en una tauleta amb unes estovalles a sobre i va passejar pel passadís de l’avió preguntant a la gent si volien res per menjar o beure. Per fi el trajecte acabà i els coales van sortir corrents de l’avió cap a la platja.

Laia Domínguez Segura 10 anys

Sant Jordi

UNA GRUTA, DOTZE APÒSTOLS I UN MISTERI El tres de gener de 2021, en Bernat i en Joan, que eren millors amics, van decidir fer una excursió al convent de Santa Agnès. Es van llevar a les sis del matí i van esmorzar al pàrquing de can Robert. Quan van acabar d'esmorzar, a les 6:53, van començar a caminar. Però no volien fer una excursió normal. Volien investigar.

Dies abans, havien descobert, en una excursió normal i corrent amb els seus pares, una gruta dins de la capella de l'església del petit convent. Santa Agnès és un petit convent situat al vessant nord de la Mola i va estar habitat per monges entre els segles XIV I XIX. Aquell dia tenien planejat entrar fins al fons del túnel. En Bernat havia calculat que la gruta feia dos-cents metres i anava a parar al centre de la Mola, just a sota del monestir de Sant Llorenç del Munt. A les 7:24 van arribar al convent. Quan van entrar, van veure el túnel, que estava camuflat entre les roques. Van clavar les cordes a la pedra i van entrar a la gruta. Era tot molt fosc, però, per sort, portaven llanternes. Amb una càmera d'alta resolució, van anar gravant la ruta.

Trenta minuts després, amb la por a les venes, van arribar a una sala. Estava decorada amb pintures on apareixien escenes de la Bíblia que, com va deduir en Joan, estaven fetes per arquitectes llombards. A part del camí de Santa Agnès, hi havia tres camins més.

La sala era rodona i els quatre camins hi entraven en forma de creu. L'espai intermedi entre les entrades dels camins estava dividit en tres, mitjançant un petit mur. Per tant, hi havia quatre grups de tres espais. El curiós era que a cada espai hi havia una estàtua. I com que 4x3=12, les estàtues eren els dotze apòstols! Al centre, hi havia Jesucrist! A més, el terra estava ple de lingots d'or. Les Monges havien amagat l'or dins la cova. Ara, però, calia trobar una manera de sortir, ja que estaven al centre de la muntanya de la Mola!

De cop, es van tancar els quatre túnels i una veu va dir: - Heu penetrat a una cova secreta! Morireu!

Escola Montcau - La Mola

En Bernat, però, tenia mòbil. Per tant, va intentar trucar. Però, és clar, al centre de la Mola no hi ha cobertura. En Bernat sempre tenia a la butxaca un tornavís i molta ferralla, de manera que va fer una màquina per comunicar-se amb l'exterior. La policia va arribar a la gruta, gràcies a les indicacions del Bernat per telèfon (si és que a l'invent del Bernat se li podia dir telèfon), i al cap de tres hores i trenta-set minuts van entrar per la cova. A poc a poc, van anar pujant per la gruta fins que van arribar al convent.

Allà els esperava una multitud. Setmanes després, van tornar a la gruta i van anar transportant, a poc a poc, tot el tresor que havien trobat dins la gruta cap a la superfície. Van fundar a Matadepera un museu, el MCSLDM (Museu Comarcal Sant Llorenç Del Munt) on ensenyaven i explicaven tot el que havien trobat i com ho havien trobat.

Cada any venia més gent a visitar el museu. Fins i tot es va haver de construir un aeroport a Matadepera perquè es creaven cues quilomètriques des de l'aeroport del Prat fins a Matadepera, a causa de la quantitat de turistes que volien visitar el museu. En Bernat i en Joan es van fer famosos, ja que havien descobert el segon tresor més gran de la història (el primer era el de Tutankamon) amb tan sols onze anys. Matadepera va ser el centre de la cultura mundial i la Mola va ser declarada patrimoni mundial per la UNESCO. Convent de Santa Agnès Roger Garcia Comas 10 anys

Sant Jordi

LA CASA DEL DIMONI Una nit plujosa, amb les fulles al terra que cruixien quan caminaves pel carrer, una nena, que sempre anava molt acolorida, va veure un bassal i va començar a saltar com si hi hagués un llit elàstic a sota, esquitxant tot el que podia... aquesta nena es deia Maria.

Al costat de la casa de la Maria, vivia la nena més creativa que he conegut en la meva vida, era la Laia, tenia un gran somriure. Sempre anava amb unes botes de color taronja fluorescent perquè així, segons la seva mare, si es perdia, tindria una llum.

Just al davant de casa de la Maria i de la Laia, hi havia la casa de l'Ona. D'ella no puc dir el mateix de què he dit sobre la Laia i la Maria, perquè ella era diferent. Portava sempre roba fosca, no li agradaven gens els colors, tot i que les formes geomètriques li tornaven boja. A l'Ona el que li agradava molt era fer amistats noves.

Les tres eren amigues inseparables des de ben petites, juntes vivien moltes aventures.

Un dia, quan les tres nenes estaven a l’ Institut, van sentir rumors sobre una casa, coneguda com la casa del dimoni. L'Ona al sentir-ho es va sorprendre i, amb veu poc aguda, va dir: - És la casa del final del nostre carrer! La que està al costat de casa de la Maria! - Tens raó, van exclamar a la vegada la Maria i la Laia.

Després d’un moment la Maria, amb veu molt baixa, va tenir una gran idea, i els va dir: - I si aquesta nit hi anem i esbrinem que hi ha dins? I si hi ha un dimoni de veritat?

Què us sembla?

La Laia va dir que no era massa bona idea, podien acabar anant a la presó per entrar en una casa a la nit. S'imaginava el titular al diari: "nenes de catorze anys entren en una casa abandonada i van a la presó".

L'Ona, però, va dir el contrari, que si descobrien que a dins la casa hi havia un dimoni de veritat es farien d'or! - Però quines bestieses dieu! Què els dimonis no existeixen!, va dir la Laia.

Unes hores després, debatent si entrar o no a la casa, les tres nenes van decidir anarho. – D'acord, quedem a casa meva a les dues de la matinada. Porteu les motxilles plenes de llapis, paper i agulles per cosir, així serà la nostra excusa per si ens enxampen.

Va dir la Maria.

Unes hores després, a les dues de la matinada, es van trobar totes a casa de la Maria i des d'allà van caminar fins al final del carrer on era la suposada casa del dimoni.

Van entrar per una finestra oberta, però tenien un problema. La Laia tenia por! I si la Laia tenia por... totes tenien por! Així que la van començar a animar perquè no se'ls hi enganxes la por.

Un cop a dins, l'Ona va piratejar el sistema de l'alarma que quan van abandonar la casa no ho van treure. Van investigar una miqueta i es van reunir totes al mateix punt del menjador. Allà van dir que havien de buscar en llocs secrets per trobar algun passadís secret. En uns minuts la Maria va tocar-ho tot: parets, portes, quadres... fins que la llar de foc es va obrir! Hi havia un tobogan! La Maria de seguida va cridar a l'Ona i a la Laia, elles en sentir-la van anar-hi corrents.

Era una gran oportunitat per descobrir el gran misteri del segle! De seguida es van tirar les tres juntes i... PUM! - On estem?, va dir la Laia. – És un somni!, va dir la Maria. Estic morta!, va dir l'Ona. Les tres nenes es van aixecar del terra i es van trobar en un poblat que es deia INFERN. Un nen de color vermell va dir: - esteu en un món de dimoniets!

L'Ona, en sentir que estava en un món de dimoniets, els va preguntar si eren bons. El

Escola Montcau - La Mola

dimoniet automàticament quan va sentir la pregunta de l'Ona va ensenyar les dents com una mala cosa, així doncs la pregunta de l'Ona es va respondre per si mateixa. Els dimoniets, definitivament, eren dolents.

Aleshores la Laia va tenir una idea. – I si ens disfressem i vivim aquí durant tres dies?

– Mmmmm, va fer la Maria. – OK!, va exclamar l'Ona. Així doncs, si us voleu quedar en el món de dimoniets, haurem de ser dimoniets com ells. – Mireu! A la motxilla hi porto pintura vermella! Ens podem pintar. Va dir la Laia.

Quan les tres nenes ja eren dimoniets van anar a buscar un refugi per aquells tres dies.

Seria l'aventura del segle!

El primer dia es van aixecar dels seus llits, és a dir, cassoles grandioses amb coixins i una manteta. Van anar a esmorzar... però més que un esmorzar era un esmorzar vermell perquè hi havia tomàquets, quetxup amb picant... sabíeu que als dimoniets els hi agrada el picant?

Després d'esmorzar van anar a jugar a futbol, però més aviat era punxar la pilota si la rebies. I sabeu quantes pilotes es van punxar? Vint pilotes de futbol!

A l'hora de dinar tot era carn de color vermell i en acabar van anar a fer la migdiada al sofà, bé, més que un sofà eren unes quantes caixes de tomàquet reciclades amb coixins i una manta per si feia fred a l'estiu perquè tot i ser dimonis i tenir foc que calenta, aquest s'apaga quan arriba l'estiu i és quan poden banyar-se a la piscina.

Per sopar tenien costelletes de xai i estaven més bones que la carn del dinar. En acabar ja era l'hora d'anar a dormir, així que la Laia, l'Ona i la Maria van haver de fer un pla per poder sortir del món dels dimoniets.

El pla era el següent: sortirien per on havien entrat, es desmaquillarien i després anirien cap a casa seva tot dient que l'Ona estava dormint a casa la Maria, la Maria a casa la Laia i la Laia a casa l'Ona. També van decidir que quan arribessin a casa desactivarien els telèfons mòbils perquè no poguessin contactar les mares entre elles.

Passat aquell dia es començaven a avorrir, així que van voler marxar del món dels dimoniets. Però... la sortida on estava? Per més que buscaven i buscaven no la trobaven.

Tenien por de preguntar-ho als dimoniets perquè quan veiessin que volien escapar del seu meravellós poblat se les voldrien menjar!

Van decidir escapar amb totes les seves coses com poguessin, però ja era massa tard.

El gran dimoni, el rei dels dimoniets, les va enxampar. Les va agafar i les va portar al calabós.

La Laia va tenir una gran idea, ho havia vist en una pel•lícula. Rascant la paret farien un forat per poder sortir d'allà. Van tenir moltíssima sort perquè el calabós estava just a la frontera del món dels dimoniets amb el món real. O sigui que si rascaven molt amb les agulles o els llapis que portaven a les motxilles podrien sortir d'aquest gran malson i tornar a l’ Institut.

Així doncs, les tres nenes van començar a rascar la paret fins que... PUM! La paret va caure i les tres nenes van poder sortir i anar cap a casa.

- Som una llegenda! Van dir les tres nenes.

- Però no us passi pel cap dir a ningú de l’ Institut tot això que hem vist i viscut. Els dimoniets ens podrien venir a buscar! Va dir la Maria.

- Ha, ha, ha! Van riure totes a la vegada.

Berta Coma Gual 10 anys

Sant Jordi

A LA RECERCA DE LA FLAUTA MÀGICA Fa uns tres mil anys abans de Crist, en un poblet anomenat Sparaduf situat al mig d'una illa de Suècia vivien follets i ogres. Els follets eren baixets, de cara rodona i orelles grosses. Sempre anaven vestits de color verd i marró, per poder-se camuflar en mig del bosc. A ells els agradava molt la natura i cuidar el bosc. En canvi als ogres eren totalment diferents que els follets, eren alts i vivien en coves pudents, odiaven la natura i cuidar a les plantes i volien sempre fer mal als follets.

Un dia va néixer un nen follet destinat a desterrar els ogres d'aquella illa amb una flauta màgica que havia sigut del primer rei follet. Aquest nen era el Theo. El temps anava passant i el nen s'anava fent gran. Quan va fer divuit anys, la seva mare li va regalar una clau que li havia donat el pare del Theo, que ja havia mort. La mare no sabia per què servia aquesta clau, però li va explicar que el seu pare li havia demanat que quan el Theo fes divuit anys li donés, que ell descobriria perquè servia.

Mentre la mare estava fent el pastís d'aniversari, els ogres van atacar per sorpresa el poblat dels follets amb la intenció de portar els presoners i convertir-los en els seus esclaus. Aprofitant l'embolic que s'estava muntant, el Theo i el seu amic Peter es van poder escapar, emportant-se tres coses: la clau que li havia donat la seva mare, un penjoll que sempre portava el seu pare al coll i un mapa d'una muntanya de l'illa que des de petit havia vist penjat al menjador de casa seva.

Van sortir corrents com bojos del poblat atacat pels ogres i caminat de nit i dormint de dia van allunyar-se'n, amb la por que els ogres els trobessin. Una nit mentre caminaven en mig d'un bosc espès van escoltar unes veus misterioses. En un primer moment es pensaven que eren els ogres que els havien trobat, però el Theo i el Peter van veure que els que parlaven eren uns arbres molt savis.

Aquests arbres eren pins vells i molt alts. Eren tan alts que semblava que toquessin el cel. Quan va sortir el sol van buscar un lloc on refugiar-se i poden dormir tranquils sense que els ogres els poguessin trobar. Quan va arribar la nit, els arbres els hi van explicar per què servia cada una de les tres coses que va agafar el Theo de casa seva quan van haver de sortir corrents per por dels ogres.

El mapa era de la muntanya on es trobava la tomba del primer rei dels follets. Per la seva part, la clau obria aquesta tomba on es trobava la flauta màgica i el penjoll tenia un lloc secret on hi havia un paper que portava escrit les notes de música que si es tocaven en la flauta màgica, sonava una melodia especial que servia per desterrar per sempre els dolents ogres.

Amb aquests coneixements el Theo i el Peter van començar el viatge que els portaria fins a la muntanya en trobava la tomba del primer rei dels follets. Gràcies al mapa, al cap de cinc dies ven veure des de lluny la muntanya i van es van posar contents perquè es pensaven que la seva aventura estava a punt d'acabar.

Estaven molt equivocats, ells no sabien que es trobarien amb trampes, posades pels ogres perquè no poguessin arribar fins a la tomba que buscaven. La primera que es van trobar era un riu on hi havia cocodrils, el Theo no sabia que fer, però el Peter va tenir una idea genial, però perillosa. Aquesta idea consistia a passar corrents per sobre dels caps dels cocodrils. El Theo va confiar amb ell i així ho van fer.

Escola Montcau - La Mola

La segona trampa que van trobar era una fosa on a terra estaven clavades uns pals punxeguts. El Peter anava corrent i sort que el Teo se'n va adonar a temps i el va agafar de la roba i va impedir que caigués dintre de la fosa. Van veure uns troncs d'arbre tallats i els van posar per sobre la fosa i així van poder passar.

Van continuar corrents pensant-se que ja no hi hauria cap més trampa, però quan van arribar a baix de la muntanya ja era fosc i van veure una cova on es van quedar a passar la nit. L'endemà al matí el Theo es va despertar en sentir un xiscle del Peter. Li havia mossegat una serp verinosa. Ràpidament el Theo li va xuclar la mossegada i va poder treure el verí, però no es va adonar que li queia el penjoll.

Passat l'ensurt va continuar pujant per la muntanya fins que van trobar la tomba del primer rei dels follets. Els dos amics van fer servir la clau per obrir la tomba i va agafar la flauta màgica. Llavors el Theo va buscar el penjoll i es va adonar que no el tenia i van haver de tornar a buscar-lo. Van tenir la sort de trobar-lo i van tornar a pujar fins a la tomba.

Davant de la tomba van poder obrir el penjoll i van trobar-se amb un paper on estaven escrites les notes de la melodia que es necessitava per poder fer fora de l'illa als malvats ogres. Van baixar de la muntanya contents perquè ja tenien la flauta màgica, però el Theo es va adonar que ell i el Peter no sabien tocar la flauta.

Per sort van recordar que els arbres savis els hi havien dit que només calia bufar, que ella sola tocaria les notes. Així ho va fer el Theo. En sentir aquella música, els ogres es van tornar com boixos, es van tirar tots l'aigua i com no sabien nedar es van ofegar tots.

Tots els follets van ser alliberats i per celebrar-ho van fer un gran banquet amb tota mena de menjars i en acabar es van posar tots a ballar. Des de les hores el Theo i el Peter van ser considerats uns herois.

Jan Serra Sant 9 anys

Sant Jordi

LES 4 ESTACIONS Hi havia una vegada, fa molt i molt de temps, molt abans que existissin els dinosaures, hi havia una estació, dita estiu, que va començar a fer que la Terra estigués més calenta. I una estació, dita hivern, va deixar de fer que la Terra estigués freda. Com ja sabeu, també estan la tardor i la primavera, però com estaven als principis de la creació de la Terra, encara no existien. El pare i la mare de l’hivern sempre (des de petit) li havien dit que mai s’acostés a l’estiu, però l’hivern estava desitjant conèixer l’estiu. Uns anys després, quan l’hivern era una mica més gran, va decidir que ja era prou gran per a poder anar a veure a l’estiu. Així que una nit es va escapar de casa seva per veure on estava l’estiu i poder conèixer-lo. Quan va sortir va pensar quin seria el lloc més proper i calent d’on estava. I...sí, ja sabia quin era! Era el volcà XXDJKG, així doncs, va anar-hi i, efectivament, allà el va trobar!

Llavors, li va dir: -Hola! Sóc l’hivern i sóc l’ésser que fa que a la Terra vingui el fred.

- Ah! Sí, sí que sé qui ets! Hola!, encantat de coneixe’t, per cert sóc l’estiu. Es van quedar parlant i parlant, però l’hivern no se n’adonava que s’estava desfent, ja que es trobava tot just al costat d’un volcà.

Llavors l’estiu li va dir: - Hivern t’estàs desfent!

- Ostres! És veritat! -va exclamar.

- Hem d’anar a un lloc més fred! -va dir l’estiu - Ja... però l’únic lloc fred és casa meva -va dir l’hivern.

Llavors van marxar a casa de l’hivern i, quan van arribar, l’hivern va entrar un moment, però el pare de l’hivern el va voler aturar perquè no marxés. Finalment l’hivern es va escapolir del pare i va sortir de casa i s’ensopegà amb l’estiu. Això no podia passar perquè, suposadament, si es tocaven, l’hivern es cremaria i l’estiu es congelaria! Però no va passar res d’això tan lleig, sinó que va ocórrer una sorpresa meravellosa: Primer, d’ells dos van sortir flors i fulles seques i després dues estacions, una amb flors i l’altre amb fulles seques! I, bé, suposo que sabeu que són la primavera i la tardor, no?

Buf...per fi apareixen! I bé, ja tenim, ara sí: LES 4 ESTACIONS! Aleix Ortiz Garcia 11 anys

Escola Montcau - La Mola

LOLA Hola! Em dic Lola, tinc tretze anys i visc a l’Àfrica. Encara que Àfrica sembli un lloc espectacular, viure-hi no ho és gens. Resulta que jo vaig néixer a Níger, un país molt pobre. Com que a Níger hi havia molta guerra, la meva mare em va portar a viure amb el meu tiet, a Mali, ja que ella no em podia cuidar. El meu tiet era molt antipàtic, i feia com si jo no existís. Vaig anar creixent al costat del meu tiet, i encara que no ens portéssim gaire bé, dia rere dia m’anava donant consells.

Quan ja vaig fer nou anys, em va ensenyar a cultivar l’hort, però amb la calor que feia, no vaig aprendre gaire perquè diguem que jo no treballava molt. Va passar un any i ja havia après a cultivar tota mena d’aliments. Com que jo no estava molt contenta de viure en un terra ple de pedres i sota un sol cremant, vaig decidir començar una nova vida. Vaig anar caminant per la zona on jo vivia preguntant a tothom si volien tenir una casa, i com que tothom deia que si, em vaig posar les piles. Va ser aquell dia, el dia 26 de juliol quan va començar el meu projecte.

Com que jo no era gaire bona en posar noms, vaig decidir que el meu projecte es diria Lola, com el meu nom. Van passar dies, setmanes, mesos i fins i tot dos anys. Quan vam veure que ja la majoria del país tenia cases, vam parar el projecte per un temps.

Vaig sentir-me orgullosa d’haver fet tot allò, i fins i tot el meu tiet em va felicitar.

Al cap d’un any, va venir molta gent de Níger a viure a Mali, i vam seguir avançant amb el projecte.

Un dia, va venir una noia a casa meva. La seva cara em resultava familiar, i de seguida vaig saber que era la meva mare.

La meva mare i el meu tiet em van ajudar molt amb el meu projecte, i d’aquesta manera a molta gent li va canviar la vida.

Avui en dia, seguim treballant dia i nit, i cada cop hi ha menys gent sense casa a Mali.

Laia Valmanya Crespiera 11 anys

Sant Jordi

LA NOIA PRODIGIOSA Aquell matí de primavera a Nova York, la Mindy passejava per Central Parc. Era el seu lloc preferit perquè sempre que s'enfadava amb els seus pares es refugiava allà. La Mindy tenia 13 anys, i vivia a Manhatan amb els seus pares. Els seus pares sempre treballaven i quan estaven a casa sempre discutien amb la Mindy.

Un dia mentre ella passejava pel parc va veure unes taules de pedra on hi havia asseguts una noia i un noi. Estaven jugant a un joc de taula que es deia ''Escacs”. La Mindy va sentir molta curiositat per saber de què tractava aquell joc. Quan ho va preguntar al noi i la noia ells ni li van contestar i van seguir jugant. La Mindy va veure que el noi i la noia tenien un rellotge que els hi media el temps per jugar, i cada cop que movien una peça havien de prémer un botó que estava a la part superior. La Mindy quan va tornar a casa va buscar per internet com es jugava i en tota una tarda ja sabia com moure cada peça del joc. Fins i tot els noms de les peces: els peons, les torres, els cavalls, els alfils, la reina i el rei. També va memoritzar les normes del joc. L'endemà quan va anar al parc va veure que hi havia dos senyors grans en una taula jugant a escacs. La Mindy va preguntar si podia jugar i els senyors van cedir amablement. Quan ja portaven una estona a la partida, un dels senyors contra el que jugava va dir que ella tenia molt talent pels escacs i la Mindy es va posar molt contenta. Quan va acabar la partida el senyor contra el que va jugar va rondinar una mica però va acceptar la derrota. La Mindy va posar-se molt contenta i ho va explicar als pares. Els pares també van estar molt contents amb la seva filla.

Quan la Mindy va anar evolucionant en el seu joc va començar a participar en tornejos al parc i sempre quedava primera. Llavors a mesura que s'anava fent gran participava en els tornejos més importants i famosos: un torneig de tota la ciutat, un torneig de tota la regió, un torneig de l'estat i un torneig dels Estats Units. Però en el torneig del país va quedar segona després d'un nen de la seva edat i del seu nivell. Després de tot això es va desanimar molt, però els seus pares la van animar i li van ensenyar que no sempre es guanya. La Mindy ho va entendre molt bé i va seguir entrenant-se. Un dia pel parc es va trobar una noia de vint-i-dos anys que tenia molta experiència en Escacs i la Mindy li va preguntar si ella podia ser la seva entrenadora i la noia va acceptar encantada. Cada tarda quedaven al parc per practicar Escacs.

Un dia que la Mindy estava a casa va rebre una carta del millor jugador del continent dient-li que havia analitzat les seves partides i que tenia fusta de campiona. La Mindy va motivar-se molt i es va inscriure de nou en el torneig del seu país.

Quan la Mindy va arribar a la partida final del torneig estava molt nerviosa i estava perdent, però quan per fi es va poder concentrar va acabar amb el seu rival i va guanyar el torneig.

La Mindy es va posar molt contenta de guanyar el torneig i ho va celebrar amb els seus pares i la seva entrenadora.

Albert Guitart Morlius 11 anys

Escola Montcau - La Mola

LA VIDA D’UN FAMÓS Hi havia una vegada un noi que es deia Henry. Ell sempre tenia una pregunta rondant-li pel cap. Com devia ser la vida d’un famós, divertida, avorrida, ell sempre tenia aquest dubte i el seu somni era arribar a saber com vivien els famosos la seva fama. Un dia, al col•legi, abans de l’estiu, li van donar de deures escriure tot el que farien per fer el seu somni real, si no podien haurien d’escriure en una llibreta els processos que havien fet i si el complien ho haurien d’explicar a tota la classe, quin era i com l’havien aconseguit.

Així que en Henry va pensar i va decidir fer-lo realitat i se’n va anar a Andorra a veure el youtuber espanyol amb més subscriptors d’Espanya. Quan li va preguntar al youtuber sobre la seva vida de famós, va dir que era molt maca, però que tenia un problema, que no podia anar pel carrer tranquil, però que li agradava perquè tenia diners, amics i família. Això li va semblar interessant, es van acomiadar i va marxar a Pottsgove on hi ha el jugador més bo del món en Fornite. Ell va dir el contrari del millor d’Espanya, va dir que anar pel carrer i que et reconeguin primer costa acostumar-se, però que després és maco perquè et reconeixen i et sens important, ell diu que els diners no importen i que el que importa és tindre família i amics que et recolzin amb tot. A l’Henry això el va sorprendre perquè era pràcticament el contrari del que havia preguntat abans. Després se'n va anar a Barcelona on viu uns dels millors jugadors de futbol de la història, ell li va dir que la fama és bona, però que preferiria tenir el que té ara sense ser famós perquè les entrevistes i els fans l’aclaparen i no el deixen passar temps amb la família. Ell es va quedar molt parat, no esperava per res del món que li diguessin això un famós no vol ser famós. Ho va anotar en una llibreta que anotava les coses que deien i les seves firmes. Després va anar a Turin a veure un gran jugador de futbol. Quan el va entrevistar va dir que ser famós és fabulós, t’inviten a moltes festes, però hi ha un problema i és que si algú es vol fer amic teu, no saps si és pels diners o no. En Henry va quedar al•lucinat perquè un li deia que era súper per una raó i un per una altra. Després se'n va anar a veure la tik-toker amb més seguidors del món, ella al sentir la pregunta d'en Henry va quedar-se en blanc i no sabia que respondre i la va definir en una frase meravellosa, ella pensava que si feies el que t’agrada t’ho passaves bé i el que li agradava a ella era la fama per això no li trobava cap pega a ser famós. En Henry després de sentir això ja en va tindre prou i se’n va tornar a casa per explicar-los als seus companys el que havia fet i les persones que havia conegut.

Sergi Navarro Torres 12 anys

Sant Jordi

BUSCANT LA LLIBERTAT Pugem a un avió. L'hostessa em pregunta quin és el meu seient. Li dic i ens hi acompanya. Ens asseiem i mirem l’explicació que fan les hostesses de seguretat. Desplego el mapa i localitzo ràpidament Egipte. Tot em recorda la meva història, que ara us l’explicaré.

Em dic Aisha, que significa “vida”. Vaig néixer a casa meva, però el meu pare no hi era, només les seves dones i la meva mare. A casa érem nou: jo, la meva mare Fàtima, el meu pare Ali, les seves dones Yuna, Ghira i Mounia, el meu germà Mohamed i les meves germanes Malak i Bahiti. El meu pare dirigia una fàbrica de refinament de sucre, ja que a la meva ciutat, Girga, són molt comunes. A Girga hi viuen 150.000 habitants. Jo creia que era el lloc més bonic del món, comptant que només havia vist alguna ciutat veïna.

Quan tenia tretze anys el meu pare em va fer anar al seu despatx. No sabia que el que em passaria dins d’aquella sala em canviaria la vida. Em va fer entrar i quedar-me dreta mentre ell s’asseia. Em va dir que ja era gran i m’havia de casar. Jo no hi estava molt d’acord, però vaig pensar que estaria bé tenir un home que m’estimés al meu costat.

Que ingènua que era! Em va fer sortir. Aquella nit, mentre preparàvem les postres per al pare i per al Mohamed, li vaig dir a la Bahiti, que tenia un any menys que jo, el que havia passat aquella tarda, però ella no sabia si estar contenta o trista. Va venir la Malak a ajudar-nos a servir les postres. La mare i la Yuna estaven recollint els plats de taula.

El dia següent, el pare va anar a treballar i el Mohamed va marxar a l’escola. La Ghira, que fins que s’havia casat havia pogut anar a l’escola, cada matí, quan el pare marxava, ens ensenyava diferents coses, com anglès i àrab a les meves germanes i a mi. Després ens dedicàvem a cosir roba i rentar-la. A l’hora de dinar, van arribar el pare i el Mohamed quan ja teníem el dinar preparat. El pare em va dir que aquella tarda coneixeria el meu futur marit, el Mustafa.

A la tarda, vaig preparar un te negre amb menta i unes pastes de festucs i mel. Cap a les cinc van trucar al timbre. La mare va anar a obrir i el va fer passar al menjador. Vaig sentir que se saludaven i el pare el feia seure. Quan ja ho tenia tot enllestit, vaig sortir de la cuina esperant veure un senyor d’uns vint anys, màxim trenta, però en cap cas d’uns cinquanta anys. Vaig quedar petrificada, tant que quasi em cau el te a sobre. Va passar la tarda molt lentament, els segons se’m feien hores i les hores anys. Va marxar a la nit dient que les seves dones li havien preparat el sopar. Això ja va ser el final, jo no volia casar-me amb un home de cinquanta anys i amb més d’una dona. Vaig anar al llit i no vaig poder dormir, havia de pensar en un pla per marxar.

Els dilluns era el dia que la meva mare i jo anàvem a comprar. Anàvem a un mercat a la riba del Nil. Sempre hi havia molta gent, però aquell dia va ser diferent. La mare em va encarregar anar a comprar unes espècies que no recordo uns carrers més avall.

Abans de marxar, li vaig fer l’abraçada més gran que li he fet mai a ningú i li vaig dir que l’estimava molt. A ella, segurament, li va estranyar el meu comportament, però em va abraçar igualment. Ella no sabia que seria la nostra última abraçada durant molt

Escola Montcau - La Mola

de temps. Ens vam separar i jo vaig anar directe al port, on hi havia les barques. Quasi tots els mercaders venien en barca. De sobte, un senyor europeu va xocar amb mi i vaig veure que era un mercader. Li vaig preguntar si tenia una barca i em va contestar que sí. Vaig explicar-li el meu propòsit, escapar, i ell em va dir que m’ajudaria. Em va acompanyar fins a la seva barca i vaig pujar-hi. No era ni molt gran ni molt petita. Vaig seure a la dreta del banc i vaig deixar la meva bossa amb menjar a l'esquerra. Li vaig explicar al senyor, que es deia Marc, per què fugia, i ell em va entendre. Em va explicar que venia d’Espanya i que es dirigia cap a Alexandria.

No sé quanta estona vam trigar a arribar-hi, però a mi se’m va fer molt curt. L’únic que recordo és que vam arribar el dia del meu aniversari. El Marc em va fer bufar unes espelmes imaginàries i em va cantar el “Per molts anys” en el seu idioma, el català. Ens vam acomiadar. Vaig anar directe cap al port, i allà vaig pujar a un vaixell de càrrega anomenat Grace. Em vaig amagar entre uns contenidors i em vaig posar el més còmode possible.

Van passar dies, crec que uns deu. Quan vam arribar al port de Gibraltar vaig sentir que unes persones pujaven i revisaven el vaixell. Em vaig posar com una boleta, arronsant les cames i posant el cap entremig, perquè pensava que així no em veurien, però igualment em van trobar. Els senyors, que eren policies, em van agafar i em van portar fins al seu cotxe, van obrir la porta del darrere i m’hi van fer entrar. Jo vaig estar tota l'estona mirant cap a fora, perquè tot era molt diferent: hi havia molts cotxes i arbres, edificis, la gent tenia el color de pell claret... Em van fer sortir quan vam arribar a un edifici molt gran. Em van fer asseure davant d’una dona que tenia un ordinador i vaig haver d’explicar-li el que m’havia passat. Ella anava fent que sí amb el cap mentre teclejava a l’ordinador. També li vaig dir que si em feien tornar, el Mohamed em podria arribar a matar. Això últim no ho sabia del cert, però el Marc em va dir que ho podria dir. La dona va trucar a algú, van entrar els policies i em van fer sortir. Em van fer tornar a dins del cotxe i em van portar al CIE, el Centre d’Internament d’Estrangers. Allà vaig conèixer la Claire, una dona que ajudava la gent.

Un any més tard es va acabar el judici. El jutge em va deixar quedar a Gibraltar. Quan em van donar la notícia em vaig alegrar tant que em vaig posar a plorar. Uns dies després, la Claire em va acompanyar a les oficines de l’ONG Exil, un dels altres llocs on ella treballava. Allà, la Brittany, la directora, em va buscar una casa amb altres dones. Vaig estar uns tres anys aprenent a fer feines, com ara netejar cases i cuidar nens. Cada dia la Brittany venia a visitar-nos. Als divuit anys vaig aconseguir una feina que consistia en acompanyar i anar a recollir uns nens anomenats George, Charlotte i Diana a l’escola, portar-los a casa seva i netejar-la.

Ara ja tinc quaranta-tres anys i soc una de les encarregades de l’ONG que em va ajudar, l’Exil. Estic casada amb un senyor que es diu Harry, que té un any més que jo. Tinc dos fills, que es diuen Lily i James. Acabem d’aterrar al Caire. Ens allotjarem a l’hotel Triumph Luxury Hotel i demà agafarem un autobús fins a Girga per poder tornar a veure un altre cop la meva família.

Eugènia Prunés Clusellas 12 anys

Sant Jordi

EL SEU PERFUM Vaig notar com em queien gotes per les galtes. Notava uns braços que m’envoltaven i m’estrenyien amb força. Em sentia dèbil i dolgut. Em van agafar i em van portar lluny.

Molt lluny del lloc on havia passat tota la meva vida. Molt lluny de tot el que m’havia fet sentir feliç durant molt de temps. Va ser el moment de començar de nou veient-ho tot fosc.

Vaig sentir un soroll. Era l’alarma del despertador. Vaig vestir-me, vaig agafar la maleta i el bastó i vaig sortir al carrer. Una olor forta de benzina em va penetrar pels narius acompanyada d’una agradable flaire de pa torrat. El so estrident dels clàxons m’arribava de tot arreu i sentia les corredisses dels qui fan tard a la feina. Em vaig dirigir cap a l’estació del metro. Mentre baixava les escales sentia les passes de la gent, algunes de ràpides i d’altres de calmades. Vaig picar el tiquet i vaig entrar al metro. Vaig anar a seure al vagó de sempre. M’havia d’esperar fins a la meva parada, que es trobava a quaranta-cinc minuts de trajecte. Quan ja portava uns deu minuts esperant, els ulls se’m van anar tancant fins que em vaig adormir.

Em va despertar una olor captivadora. Era una olor de perfum femení, amb un toc de cirera, poma i llimona. Just en el moment en què vaig sentir el soroll de les portes tancant-se, vaig saber que aquella noia acabava d’arribar. Va saludar amb un alegre «hola» a algú que no coneixia. Tenia una veu dolcíssima. Vaig estar tota l’estona gaudint d’aquella olor tan bona. Al cap d’una estona vam arribar a la propera parada i el metro es va aturar. Aquella bona olor va començar a desaparèixer. La noia havia marxat. Potser l’endemà tornaria a venir.

Va sonar l’alarma. Vaig agafar les coses i vaig tornar a sortir al carrer. La mateixa olor de benzina del dia abans em va penetrar pels narius, acompanyada de la mateixa flaire de pa torrat. Vaig anar caminant cap a la parada del metro. Se sentien molts sorolls, el del cant dels ocells, els lladrucs dels gossos i el de les converses de la gent parlant animadament. En un tres i no res ja era a la parada de metro.

Aquell dia hi havia molta gent al metro, així que vaig haver de quedar-me dret agafat a les barres. Vaig estar pensant en la noia que havia vingut el matí abans amb aquell deliciós perfum. Volia tornar a sentir-la. El soroll de les portes va sonar de cop i aquella aroma meravellosa va tornar a aparèixer. La noia havia entrat. Percebia com l’olor s’acostava cada cop més a mi, fins que vaig notar que la noia era dreta a la barra on era jo. Vaig pujar la meva mà fins a arribar a tocar la seva. Vaig notar-li la pell suau, fina i calenta. Em vaig imaginar una noia morena i amb els ulls blaus que es lleva cada matí i es posa el seu perfum preferit. Els lladrucs d’un gos van ser el que em van fer despertar de la meva fantasia. Una veu enllaunada que sortia pels altaveus va anunciar que ja havíem arribat a la parada on ella havia baixat el dia abans. Les mans es van deixar de tocar. Ella i la seva olor van desaparèixer novament. La resta del trajecte va ser molt avorrit. A més, el gos d’abans no parava de bordar i no li podria dir al seu amo que el fes callar perquè no el veia, ni a ell ni a ningú.

Escola Montcau - La Mola

Va sonar l’alarma. Era divendres i estava molt cansat, així que vaig decidir dormir uns minuts més. L’alarma va sonar una altra vegada. M’havia adormit. Vaig vestir-me molt ràpid i vaig sortir al carrer. A aquella hora l’olor de benzina era més intensa que mai i la flaire de pa quasi bé no es notava. Vaig caminar molt ràpid fins a arribar a la parada de metro. Vaig asseure’m al lloc de sempre. Estava esgotat. Els ulls se'm van començar a tancar. M'adormia.

Em va tornar a despertar aquella aroma tan bona de l’altre dia. La noia havia entrat.

L’olor s’intensificava a mesura que ella avançava cap a mi. S’havia assegut al meu davant. Em vaig posar tan nerviós que el bastó em va caure. Per què he de ser tan maldestre? El bastó em va tornar a la mà. Algú me l’havia recollit, així que vaig donar les gràcies; «De res», havia respost la noia del perfum. Estava emocionat, no volia que la nostra conversa desaparegués, així que vaig dir, «Millor que em presenti. Em dic Artur, i tu?», «Encantada, jo em dic Laia». La seva veu era molt dolça. La podria escoltar mil vegades en un dia.

«Una pregunta», vaig dir, «Quin perfum fas servir? És que cada vegada que vens el sento i em meravello», vaig respondre tímidament. Una rialleta amistosa va sortir de la boca de la Laia. «Faig servir el perfum que em fa la meva àvia cada Nadal», va dir ella. «Doncs m’encanta».

Havíem arribat a la següent parada, la de la Laia, però, sorprenentment, ella no es va moure del seient. «No baixes?», vaig preguntar.«No, avui he de baixar a la propera parada». Se’m va escampar un somriure quan vaig saber que es quedaria amb mi.

Havíem arribat a la nostra parada. Vaig agafar el bastó. «Vols que t’acompanyi?», va dir la Laia. Les portes del metro es van obrir i vam sortir de la parada.

Rosa Calveras Comellas 12 anys

Sant Jordi

LA MÚSICA D’UNS ULLS OBLIDATS De petit jo pensava que quan fos gran seria l’etapa més apassionant de la meva vida.

En aquell moment era molt innocent, fins i tot el meus pares sempre se'n reien de mi quan jo responia «De gran seré un heroi del país, seré militar».

A la meva mare no li agradava gens la meva idea. «Joan, què faré quan no estiguis aquí? Qui pararà la taula?», deia sempre entre rialles. Ningú es podia imaginar el que ens esperava.

En aquella època el més esgarrifós era que et vinguessin a buscar i t’obliguessin a anar a lluitar al front, no tenies cap més opció, o hi anaves o t’enviaven a la presó.

Jo vaig acceptar-ho. Al començament va ser dur, però a mesura que passaven els dies era cada cop més difícil, cada dia era el mateix, despertar-se quan sortia el sol, gairebé no menjar en tot el dia i estar tota l’estona pendents dels enemics. Els primers dies ho veia tot molt fosc. Cada dia, quan anava a dormir, sempre em penedia del lloc on m’havia ficat. Tothom feia molt mala cara, tenien ulleres, estaven espantats, tristos i enyorats de la família.

Per a mi, tot estava perdut fins que vaig conèixer el Martí. Ell mostrava una cara molt feliç, tenia els ulls brillants com el somriure d’un nen petit i una expressió de les més innocents. A ell semblava que no li afectessin les rutines i cada dia ens enteníem més.

Al cap de dos mesos de conèixer-nos, vaig descobrir més coses sobre ell, per exemple, que era bibliotecari i que abans de dormir sempre llegia un capítol del llibre Los que vivimos, una novel·la contra el comunisme, una història de la vida a la Rússia prerevolucionària. I ell em va donar el llibre Cartas sobre la mesa, una novel·la d’intriga i misteri.

Com més temps passàvem junts més coses m’explicava, fins que un dia em va parlar de la seva dona. Ella es deia Isabel i era preciosa. Tenia uns ulls blaus com el mar i uns cabells enrinxolats com les onades del mar Mediterrani. Era escriptora, i això va ser la seva condemna. Havia escrit un llibre revolucionari i per aquest motiu un dia, a les set de la tarda, van venir dos soldats alts com un pi i amb una cara inexpressiva i se la van emportar. Des que vaig sentir aquella història vaig valorar molt més les coses.

I va arribar, va arribar l’hora d'anar al camp. Nosaltres vam ser els primers. Tothom tenia les cares pàl•lides i tremolaven perquè sabien que allà moririen, fins i tot el Martí.

Al cap d’una hora de batalla, els republicans ja tenien més de cent baixes i els insurgents només en tenien vint. Nosaltres dos vam sobreviure fins que va arribar la meva hora. Tenia la boca de l’arma apuntant-me directament al meu cap, em vaig quedar immòbil, les pulsacions m'anaven a mil per hora i em costava respirar. De cop i volta el meu amic va venir amb una velocitat fascinant i em va salvar. Vaig obrir els ulls. Era viu. Li vaig donar les gràcies i li vaig dir que marxéssim d’allà, però vaig veure que no responia. Em vaig girar i me’l vaig trobar estirat al terra, amb un forat enmig del crani, no vaig poder ni plorar, m’havia quedat paralitzat. Des que això va ocórrer vaig lluitar sempre per ell.

Quan la guerra va acabar, vaig començar una vida nova amb una família encantadora, una dona bellíssima i uns fills llestíssims.

Escola Montcau - La Mola

Al cap de molt temps em vaig anar trobant pitjor, no recordava mai quin dia era, fins que vaig oblidar el meu propi nom i els de la meva família. Després d’unes proves mèdiques, els doctors em van diagnosticar l’Alzheimer, una malaltia en què la pèrdua de memòria es va accentuant amb el temps fins que acabes oblidant-ho tot. Per desgràcia, no tenia cura i em van portar a una residència.

A aquí ens fan moltes proves i jocs, per exemple, ens posen noms a les samarretes i ens passem cinc minuts mirant els noms de l’altra gent i, quan s’acaba el temps, treuen els noms i els hem d’endevinar. De moment no ens en sortim gaire bé. Ens estimem molt entre nosaltres.

Una tarda ens van posar música de la nostra època. Del tocadiscos sonava “Poco a Poco” o “Chapultepec”, d’Esmeralda, fins que va arribar aquella cançó, “La Adelita”. En aquell instant vaig recordar diversos moments amb el Martí: quan corríem, fèiem flexions, les nostres converses i confessions, i el moment just en què va morir travessat per una bala d’una Astra 400 model 1921 de calibre de 9mm, una bala que havia de ser per a mi.

Aquella música em feia ressuscitar la meva memòria i notava les olors de la guerra i els sons del Mediterrani. El primer que vaig fer després de patir aquell episodi va ser apuntar-m'ho tot a una llibreta i, així, cada vegada que volia recordar aquella època em posava “La Adelita”.

Anton Strating Perelló 13 anys

Sant Jordi

SOLITUD - Senyor, vagi amb compte que quasi m’envesteix!

Sempre he sigut un home solitari, que mai parla amb ningú, i que deixa les seves penes més grans dins del seu cor, al que li queda poc temps. Visc sol i no tinc amics pel fet que no soc gaire sociable i no caic gaire bé a les persones. Però sí que va haver-hi una època a la meva vida en la qual vaig ser feliç, la infància. Recordo que sempre estava rient i tenia més amics que ningú. A mesura que em vaig anar fent gran, vaig anar perdent la sociabilitat. Quan vaig conèixer la meva dona em vaig tancar molt en la nostra relació i només estava amb ella, no aprofitava mai les oportunitats per relacionar-me amb gent diferent.

No estava bé. La meva dona s’enfadava cada dia més amb mi, els meus amics cada cop estaven més molestos amb mi perquè els tractava malament, o més que malament, els tractava amb certa indiferència. I de la família només em quedava el meu germà petit, i cada vegada que intentava acostar-m’hi me n’allunyava una mica més. Alguna cosa estàvem fent malament.

-Vull el divorci.

Aquelles tres paraules em van enfonsar en la misèria, gairebé em van fer caure en una depressió. No se’n va penedir i, finalment, tal com va dir, ens vam divorciar. Una simple frase em va marcar la vida, em va canviar per complet. Sí que és veritat que abans del divorci no tenia massa relacions socials, però després la solitud va ser brutal. La meva conversa més llarga del dia era per saludar a algú o demanar el preu d’un producte. A mesura que va anar passant el temps vaig començar a acostumar-me a la solitud, però sempre vaig lamentar haver sigut una persona tan seca i freda.

Ja fa un any o dos que intento ser més sociable, però no entra dins de la meva forma de ser obrir-me a la gent, i encara que ho intenti, no me’n surto. Sento que em falta omplir la vida, sentir-me més feliç. Simplement el que m’agradaria seria tenir algú amb qui passar el que em queda de temps i poder tenir companyia. Necessito un psicòleg. És el primer cop que penso en això, però crec que em podria anar bé.

Mentre estava esperant a la sala d’espera, una nena se’m va acostar quan va veure que jo estava sol com ella. Em va preguntar com em deia i jo, per educació, vaig fer el mateix. Es deia Laura. Crec que el psicòleg ens va veure, de manera que, perquè cap dels dos estigués tan sol, ens va proposar que la següent sessió la féssim junts. Jo no n’estava gaire convençut, però… què hi podia perdre?

El psicòleg m’ho va preguntar tot, però no li vaig contestar res, només paraules buides.

De nou, dos desconeguts parlant de bajanades. Òbviament, abans de fer una sessió amb una persona a la que ni coneixia, vaig conèixer els seus pares perquè no tinguessin por que la seva filla estigués amb mi. Em van caure bé i crec que jo a ells també, ja que van acceptar l’oferta que ens va fer el psicòleg.

La primera sessió amb ella no va ser gaire activa. Ningú tenia res a dir. El silenci va du-

Escola Montcau - La Mola

rar uns quinze minuts ben bons però, per primer cop, el silenci no em va obligar a parlar ni a dir coses que no em venien de gust dir. Aquell silenci va ser extraordinari, va ser el primer silenci des de feia molt de temps que no em va incomodar. Potser la Laura va sentir el mateix que jo, o potser simplement va sentir curiositat, però en algun moment em va fer la pregunta més sincera i a la vegada més simple que feia temps que no em feien, «Què hi fem tu i jo aquí?». Em va robar el cor. Franquesa. Espontaneïtat. Frescor.

De sobte, ganes de conèixer aquella nena, ganes de ser el seu amic.

La Laura em va explicar la seva trista història, la seva solitud a l’escola. I jo, per primera vegada, vaig ser capaç d’explicar com em sentia, sense filtres, sense por a ser jutjat. Cap dels dos tenia la solució al problema de l’altre, però era bonic poder-ho compartir amb algú que semblés entendre’t. La Laura i jo compartíem el mateix problema, el sentiment de solitud, la manca d’autoestima, perquè la solitud et fa creure que no t’estimen perquè no mereixes ser estimat. I com d’equivocada estava la Laura quan pensava això! És clar que mereixia ser estimada. I em vaig proposar ajudar-la, costés el que costés. No podia fer que els seus companys i companyes de classe deixessin de riure’s d’ella, ni molt menys que la fessin sentir part del grup, però sí que tenia una cosa molt valuosa per oferir-li: la meva sincera amistat. I així li vaig explicar, de cara, sense embuts, com a tots dos ens agradaven les coses.

La Laura va escoltar el meu oferiment sense fer preguntes, i intueixo que amb un alt grau d’incredulitat respecte a les meves capacitats per ajudar-la, de manera que, amb la seva forma sincera d’encarar les coses, em va respondre que moltes gràcies, però que jo no la podia ajudar.

Després de donar-hi voltes durant els dies següents, vaig arribar a la conclusió que l’única manera que tenia que la Laura acceptés la meva amistat era dir-li que la seva amistat em salvaria a mi. I així va ser com la Laura i jo ens vam salvar mútuament.

Júlia Sàmper Riba 12 anys

Sant Jordi

L’AVIÓ -Capità parlant, hi ha una mica de turbulència. La passarem d’aquí uns minuts. Si us plau, no surtin dels seus seients. Gràcies.

Gairebé no el sento. Estic treballant amb l’ordinador, amb Radiohead ressonant-me als timpans. La setmana que ve haig de lliurar el meu TDR i porto tres línies. Quin fracàs.

Si no l’acabo, a qui diré que trobaré feina. Això de ser adolescent és més estressant! La pressió social, els estudis, que si tens parella. No em poden deixar viure en pau? I, a més, hem de pagar per estudiar, en definitiva, pagar per estrès. Estic a punt de plorar, però el Bruno és al meu costat i no vull que em vegi així. Vull anar al lavabo. Em trec els auriculars i em descordo el cinturó.

-Ei -el Bruno m’agafa el braç- no has sentit el capità? Hi ha turbulències.

Quan ho ha dit això? És igual, millor que m’assegui. Just quan torno a seure, l’avió tremola i torna a estabilitzar-se.

No sé què fer ara mateix. Obro l’ordinador amb esperança d’escapar del meu voltant.

Torno a mirar el meu full trist i blanc com el meu cervell ara mateix. Segur que tothom ja ha acabat el seu treball i jo estic aquí fent l’idiota. Per què tothom és millor que jo?

Vull dir: jo també intento ser bona persona i treure bones notes. Quin fàstic que faig.

He estat tot l’any amb deures, redaccions, conferències mil-i-una llibretes només perquè el meu futur depengui d’un petit document. Intento escriure alguna cosa però no trobo res. He llegit en algun lloc que el millor que pots fer per pensar és desconnectar una estona. Minimitzo la pestanya i en veig una anomenada “Records”. L’obro. Penso que veure els meus amics em farà sentir millor. Sento que la cosa s’ha calmat una mica.

Torno a obrir una mica l’ordinador. Pensar en el Bruno m’ha fet venir records. Entro a la carpeta anomenada “memòries”. Estic a punt de prémer les fotos del nostre temps junt, però paro en sec. Veig la carpeta. “Diari d’episodis depressius”. No, això un altre cop.

Sento com una força que m’empeny a reviure aquells moments. Plorar al terra de la cuina. Els talls. La baixa energia. Els dimonis interns que cada dia em recordaven totes les raons per les quals no tenia valor. Perquè no pertanyia a aquest món. Noto com la meva cara perd tot el sentit. El meu cervell és com una pel·lícula plena de fotografies passant ràpidament pel meus ulls. Baixo la cara, relaxo tot el cos, però per dins sento una tensió que em clava mil agulles per tot el cos. Puc notar tota la meva voluntat sent arrossegada i tirada per tot el terra. Els meus ulls cansats mirant cap a l’horitzó, sense ser conscients del seu propi moviment. Sento un xiuxiueig que diu el meu nom. Àlex. Àlex.

-Àlex! Estàs bé?

Torno a ser conscient del meu cos. Com si acabés de caure de l’aire. El Bruno em mira amb cara preocupada.

- Sí, estic bé. Avui he dormit poc.

-Capità parlant, poden anar als lavabos però amb prudència. Fora.

Finalment. M’aixeco ràpidament i marxo directe cap a la petita cabina que conté el la-

Escola Montcau - La Mola

vabo. Tanco bé la porta i m’assec a sobre la tassa. Encara no em sento el cos del tot, però noto les llàgrimes mullant-me les galtes. No sé per què ploro. Podria ser per estrès. Podria ser per angoixa. Podria ser per l’insomni. No ho sé, però no ho puc parar.

Tampoc no vull preocupar el Bruno. Es preocupa molt per mi i l’adoro per això. Sempre sap fer-me somriure i em va trobar el meu punt més baix. Si no hagués sigut per ell potser no seria aquí ara mateix. No li puc agrair més, però no vull que em vegi plorant.

Es preocuparà i llavors ell també es posarà trist i no podrem gaudir de les nostres vacances. No el vull fer sentir malament. La seva família no estava molt contenta quan va decidir marxar amb mi. Jo no tenia res i ell vivia amb una família molt protectora. Ho va sacrificar tot per mi i no es mereix que estigui miserable. De cop un fort sacseig em fa caure. Surto a fora, trobo que he estat aquí a dins massa estona. Primer em rento les mans. I em miro al mirall. Tinc la cara molla i els ulls caiguts. El meu acne ha decidit visitar-me. I torno a tenir la cintura gegant. Hauré de tornar a fer dieta. Quina mandra!

Però, penso, vols tornar a portar un biquini a l’estiu i poder sortir fora, no? Sé que no ho hauria de fer, però veig a altres persones amb el seu cos perfecte i no puc evitar pensar, i si el meu fos com aquell? Gran part del meu cervell recorda que fer una dieta limitada no m’anirà bé, que encara em sentiré pitjor, que el meu cos no canviarà gens pel metabolisme. Però una petita part em diu que ho faci o no canviaré mai. Decideixo escoltar la petita part. Passo una mica d’aigua i sabó per les meves mans i torno al meu seient.

-Sí que has tardat- el Bruno em mira sabent que em passa alguna cosa, però sap que no estic en condicions per parlar-ne ara mateix-. El Capità ha dit que ens quedéssim als seients, que tornàvem a estar en turbulències. Tens sort d’haver sortit del lavabo sense que ningú et veiés.

- Ostres, no me n’he assabentat. Espero que ningú m’hagi vist.

- Millor seu i corda’t el cinturó, que aquestes turbulències no em fan tan bona espina.

Li faig cas i m’assec. M’estic començant a preocupar per les turbulències, però no vull provocar una paranoia. Ara per ara només vull relaxar-me. I llavors la veig. Una nena petita, d’uns dos anys. Té uns cabells fins i fràgils, com els que trobaries en una ovella acabada d’esquilar. Està adormida a la faldilla de qui assumeixo que és la seva mare.

Dubto que s’hagi assabentat de res del que passa. La seva cara plàcida em dona esperança. Només veig pau en aquell rostre. L’experiència de ser un nen petit i preocupar-se només pels amics i el menjar. De tornar a casa després d’aprendre els nombres, menjar els macarrons de la mare i adormir-se davant de la televisió. De viure en la teva petita bombolla on tot és colors i diversió. Em transmet calma. Respiro. Busco al final del meu cervell alguna raó per ser feliç. Però només sento veus llistant tots els meus defectes.

Li dono la mà al Bruno. Sempre em sento millor amb ell. Tots els nervis, inseguretats i angoixes marxen per un moment. Un gran terrabastall.

-Capità parlant, ens acostem a una tempesta i acabem de perdre un motor. No és un simulacre, repeteixo, no és un simulacre! Seguin i esperin instruccions dels ajudants de cabina.

Què? No pot està passant. No... vull dir... com? Em baixen les defenses i em costa respirar. Veig a mil persones reaccionant de la mateixa manera. Hi ha un home a primera

Sant Jordi

fila intentant agafar la seva bossa mentre una ajudant de cabina l’intenta parar. Una dona embarassada al costat d’una àvia està a punt de plorar. I la nena petita amb la mare s’acaba de despertar. Tothom està en xoc i el pànic està creixent a poc a poc. El Bruno em mira amb la cara més preocupada que ha fet mai. Li acaricio les mans intentant donar-li un fals sentit de seguretat. Un ajudant de cabina se’ns acosta i ens explica com posar-nos el salvavides. El senyor que té el Bruno al costat ho troba una mica complicat, i per ell hem d’estar allà uns cinc minuts. Es va queixant dels seus diners i sobre la societat a un home que encara que volgués no li podria solucionar el problema.

Al final exploto: -Senyor tots estem en moments difícils i hem hagut de pagar per aquest vol! Si no li agrada, no és ni el meu problema ni el d’aquest noi. Podria fer el favor de callar i cordar-se el maleït salvavides?

Noto com tothom ha callat i tots els ulls em miren a mi. Tothom deu pensar que estic perdent el cap, però ara això és el que menys em preocupa de tot. Li demano al noi que ens ha ajudat que, si us plau, marxi i que tot ja està controlat. L’home que s’havia queixat ha callat fa estona i mira a fora la finestra. El Bruno té un petit somriure a la cara, noto que la meva petita revelació l’ha animat una mica. Però m’oblido ràpidament de tot això i em concentro en la situació ara mateix: estem a punt d’estavellar-nos.

Tothom ja porta el seu salvavides i esperem instruccions del capità. No diu res. No ens pot deixar així! Les nostres vides estan en risc! Que digui alguna cosa! Però ningú no esmenta ni una paraula. El meu cap és ara un embolic de preocupacions i problemes sense solució. Miro el Bruno i faig l’única cosa que em sembla apropiada pel moment.

-Bruno- li agafo les dos mans- vull que sàpigues que m’importes molt. M’has salvat la vida, m’has alegrat la vida i m’has donat vida. Ets la millor cosa que m’ha passat mai. Potser no som perfectes, potser tenim problemes, però som humans. Els podem resoldre. Encara que tothom ens miri, que ningú no cregui en nosaltres, jo creuré en nosaltres. I sé que tu també. I això és l’única cosa que necessito. La teva companyia sobrepassa el menjar i l’aigua, la terra i les estrelles i l’univers i l’infinit. I si aquest avió s’estavellés i la nostra vida parés d’existir, estaria en pau sabent que estàs al meu costat. T’estimo, Bruno.

-Jo— Sentim que l’avió comença a caure sense remei. Tothom crida i fa rebombori. Jo i el Bruno estem asseguts amb la mans agafades. No ha pogut acabar el que volia dir, però ja m’ho dirà quan tot es calmi, no? De reüll veig a la nena petita plorant sense consol a la faldilla de la seva mare. Una sola llàgrima em rellisca per les galtes. M’intento relaxar.

Tanco els ulls, respiro profundament i em concentro en la carícia de la mà del Bruno sobre la meva.

Encara que ens precipitem a molts quilòmetres per hora, somric lleument. Soc feliç.

Silenci.

Sol Siscart Noguer 12 anys

Escola Montcau - La Mola

NOVES AIGÜES Aquells temps eren els millors. Jo tenia uns 21 anys si no recordo malament, i eren aquells temps, en què la vida era gaudir sense parar. Estem parlant de l’any 1658, l’època dels grans pirates, que dominaven el mar. De fet, jo era un d’aquells pirates. Bé, això ho deia jo, perquè els del meu vaixell em deien “el nou”. Però això no ve al cas. La meva primera sortida com a pirata, va ser per a fer un transport d’aliments. Aquesta va ser la pitjor, i no pel fet de gairebé morir, sinó pel fet de l’avorriment que vaig sentir. La segona vegada va ser la millor, i pel que us ho estic explicant tot. Recordo perfectament el dia que vam sortir, el 19 de novembre del 1659, amb esperances de dominar l’Índic perquè era l’únic oceà, que era unes noves aigües. No anàvem pas per transportar, sinó per anar a lluitar contra els diferents vaixells pirates, que tenien el mateix objectiu que nosaltres, dominar. Vam sortir ràpidament per a arribar els primers, per acostumar-nos al nou territori.

El primer dia va ser el pitjor. Vam començar a preparar el vaixell: uns quants pirates preparaven la bandera, les cordes, i sobretot la vela. Altres ordenaven l’equipament i els aliments. A proa hi havia el capità, en Senyor Smith. Al soterrani, juntament amb altres pirates i jo, preparàvem els canons, perquè ens esperava la mísera guerra. A babord i estribord estaven alguns pirates amb els telescopis, observant les noves aigües. I també hi havia dos pirates a la cofa. Aleshores tot el dia va ser així, ordenant, ordenant i avançant. Això sí, el vaixell no frenava i cada cop ens endinsàvem més al nostre destí.

El segon dia podríem dir que va ser bastant més emocionant. Tothom estava eufòric perquè ens quedaven un parell d’hores per arribar. Al llevar-me, el primer que vaig fer, va ser capbussar-me dins l’aigua, i, ben fresc, vaig anar a ajudar amb la vela. I sí, com ho sentiu, finalment, vam arribar-hi. Com era d’esperar, érem els primers i per a celebrar-ho ens vam tirar tots a l’aigua com a gest de “suposada” victòria.

El tercer dia, em deixa sense paraules. Us ho explico, lectors. Però que sapigueu que ho escric amb llàgrimes als ulls. Doncs sí, va ocórrer una tragèdia. Quan vam sortir, sabia perfectament que per les lluites algú acabaria ferit, i fins i tot, mort. Però en vam perdre un, sense ni tan sols començar a lluitar. Tot va començar per un joc. Consistia en el que més aguantava, sense poder sortir d’aquelles gèlides aigües. Els que van jugar van ser: en Harry, l’encarregat de l’equipament i canons, i el Senyor Smith, el capità. Ells dos tenien una bona relació i van decidir començar a jugar. Mentrestant, els altres pirates i jo els miràvem des de dalt del vaixell, i en l’ambient se sentien una mica de riures, però en part també una mica de preocupació tenint en compte que aquelles aigües com a mínim estaven a -8 graus. Els dos van aguantar perfectament i van decidir fer un altre joc. L’altre joc consistia en tirar-se des de la cofa del vaixell. El primer en tirar-se va ser el capità, Senyor Smith. Va saltar des de la cofa fins l’aigua, i no va acabar com hauria d’haver acabat. Tot va passar a càmera lenta, va saltar ben confiat i quan va caure a l’aigua i es va enfonsar no va tornar a pujar. Tots ben preocupats vam saltar a l’aigua, i allà vam confirmar que havia mort, perquè a sota hi havia una gran pedra.

El quart, el cinquè, el sisè i el setè dia van ser plors, llàgrimes, preocupació, descontrol.

Sant Jordi

Estàvem tots molt tristos i preocupats perquè sense el capità no hi havia ordre, i sense ordre, no hi ha victòria. El setè dia va començar l’emoció de veritat. Vam veure arribar tres vaixells de diferents parts del món. Per l’aspecte físic vam creure que eren uns belgues, portuguesos i francesos.

El vuitè dia va ser la primera lluita. Nosaltres vam lluitar amb els portuguesos, i els belgues amb els francesos. Amb detall us explico la meva primera lluita. Els portuguesos s’anaven aproximant cap a nosaltres, discretament per darrere. Per sort, un dels nostres pirates, justament el Harry, ho va veure i va ordenar que tothom es posés amb les espases, i alguns preparats per lluir els canons. Els canons dels dos vaixells van anar disparant, però fallaven. Així que sense remei, amb paciència i amb por, vam ajuntar els vaixells i va començar la guerra a puny o amb espases. Jo anava amb espasa i esquivava com podia les espases dels enemics. Recordo que en vaig guanyar a un parell.

Però no els matàvem, sinó que els tiràvem a l’aigua i els confiscàvem el vaixell. Així contra els portuguesos vam guanyar i ens vam dividir en dos vaixells. Jo anava amb en Harry i altres deu pirates. Vam decidir nombrar el nostre vaixell com a “Set i el Mars”.

De l’altra baralla va guanyar els francesos, així que només quedaven dos vaixells. Però nosaltres teníem un pla, consistia en atacar mentre dormien, perquè per la nit ningú atacava. Així que vam decidir que seria la millor opció, els atraparíem desprevinguts i atacaríem sense por. A la una del matí aproximadament vam anar movent els nostres dos vaixells, el Set i el Mars.

A poc a poc vam arribar al seu vaixell. Va començar la nostra tàctica. Anàvem agafant els francesos dormits i els tiràvem a l’aigua. Així vam fer-ho amb tots, amb molta precaució que no se’n despertés cap. Vam acabar amb tots. I ara sí que ja podíem dir que havíem dominat l’Índic. Ens vam dividir en tres vaixells i satisfets vam tornar cap a casa. Crec que vam fer bona feina, malgrat la pèrdua del capità. Així que aquí acaba la meva gran història.

Ah, no, em falta una cosa. Quan vam arribar vaig anar a casa meva i pels carrers, no us ho creureu, em vaig trobar el capità. Sí, sí, jo pensava que havia mort però estava molt equivocat. Ell em va explicar que va caure i, malauradament, es va fer una gran ferida al peu esquerrem, però amb els dies va aconseguir agafar el vaixell dels belgues, que era l’únic que ningú havia agafat.

Gisela Vilà Contreras 13 anys

Escola Montcau - La Mola

LLIBRE DE VIATGES: AVENTURES D’EXCURSIÓ Era un dia molt ennuvolat i plujós, típic del temps a Suïssa, el lloc on estàvem allotjats des de la setmana passada amb els meus tiets divertits i el meu cosí gran. Vèiem un paisatge ben emblanquinat de neu, com si un polsim de farina hagués caigut per tota la ciutat. Com que havíem anat a veure la nostra família d’allà, vam decidir fer una excursió tots plegats pels immensos i frondosos boscos de les altes muntanyes nevades.

Per arribar-hi, vam agafar un autobús. Era groc i força nou, i el conductor era un senyor gran molt simpàtic que ens va fer passar el viatge més ràpid.

Com que hi havia bastantes corbes i l'autobús ocupava una gran part de la carretera, feia un soroll especial, com una sirena d’ambulància perquè els cotxes sabessin que ell estava passant i no xoquessin per sorpresa.

Un cop vam arribar a dalt, es va posar a nevar amb molta força i vam començar a caminar tant de pressa com vam poder. Notaves una sensació de tranquil·litat, una pau inexplicable. Perquè veies animals pasturant, senties el soroll de l’esquella de les vaques, les cascades caient amb molta intensitat, furioses xocant contre les roques…

Pel camí, ens vam trobar un prat nevat immens, i al mig una cabana vella i típica dels pobles de muntanya. Estava oberta, així que vam entrar per descobrir l’interior, feia un fred que glaçava!

El més estrany i sorprenent de l’excursió, va ser quan estàvem sortint del prat. En una tanca van aparèixer per sorpresa uns ases i toros que feien cara d’enfadats. Ens hi vam acostar, i els ases grisos junt amb el seu fillet petit, van venir a veure'ns tot amables.

Però en canvi, els toros no feien pas gaire bona cara i s’apartaven de nosaltres mostrant una actitud desafiant.

Sortint ja del camí i arribant al final de l’excursió, una complicació ens va sobtar i espantar. Com que estava tot ben mullat i relliscava força el terra, vam passar prudentment però…

Al meu tiet li van lliscar les sabates i va anar a parar a terra. A nosaltres, se'ns escapava el riure per sota el nas, però vam dissimular molt bé. Tot enfadat, tenia els pantalons bruts i ben mullats, s’havia donat un bon cop al maluc. Estava tot adolorit, i no feia gaire bona cara. Va tenir feina a aixecar-se, però ens va dir que ja quedava poc per acabar l’excursió i que seguíssim caminant.

En arribar el final del camí, un restaurant ens il·luminava la vista i tots plegats, morts de gana vam acabar l'excursió fent un festival de menjar impressionant. Hi havia pasta a la carbonara i bolonyesa, pizzes, amanides, dolços suïssos, refrescos, entrepans…

Va ser una experiència familiar inoblidable i divertida, que sempre recordaré de bon gust i feliç. Entre els ensurts, els riures, les sensacions inexplicables i la millor companyia, ha estat el millor viatge de la meva vida sense cap dubte.

Ivet Vancells Linares 13 anys

Sant Jordi

LLIBRE DE VIATGES Avui us explicaré una de les meves històries o aventures: Anem cap a l'any 2016, l'estiu més calorós que he passat en tota la meva vida que de moment porto en aquest planeta. Era un viatge familiar a Etiòpia, un país que està al centre d'Àfrica - cap al nordest és un país molt boscós però també és bastant desèrtic cap a les fronteres amb Somalia i altres països. Vam sortir amb la meva germana Ester, els meus pares, i el nostre guia que ens esperava allà a Etiòpia. Va ser un viatge molt llarg: vam tardar 14 hores i 45 minuts, aproximadament, en arribar al nostre destí..

Vaig viure un dels millors moments de la meva vida amb aquell viatge. Vaig anar a Mekele, ciutat que està a 650 km de la capital; Addis Abbaba. A la ciutat de Mekele vaig conèixer a dos nens que es deien Salomon i Lenni. Eren molt bons nanos, eran negres amb trets d'allà i tenien els seus propis costums.

Però vaig viure un dels meus pitjors moments, també, que va ser un dia que va haver un atemptat allà per la lluita entre dues tribus: Oromos i Tigrinyas. Enmig del viatge, vam haver de tirar enrere perquè van tallar carreteres pel problema entre aquestes dues tribus.

Vaig visitar Lalibela, que són unes esglésies ortodoxes que estaven excavades a la roca i eren subterrànies. Vam passar per Axum, que era la capital de l'antic regne de Saba.

Vàrem visitar, també, el llac Tana, on comença el Riu Nil que passa per Sudan i per Egipte Tot va ser molt magic després de quasi 13 anys sense veure el meu continent. A mi m’agradaria que hi anessin alguns alumnes de la meva escola perquè així veurien que la vida no sempre et dona el que tu desitges, perquè hi ha gent que es mort de gana o no té res per a viure, no com nosaltres aquí a Europa.

Això vol dir que hem de deixar de queixar-nos pels nostres problemes que tenim, o sigui; si no tinc el mòbil nou que acaba de sortir, no passa res, hi ha gent que no ha tingut mai un mòbil allà i vaig veure que segueixen sent igual de feliços. Perquè, com tenen menys coses, van més al carrer i juguen tots junts, només amb el poc que arriben a tenir.

Tot això va ser una bona part del meu viatge a Etiòpia que mai oblidaré.

Eugeni Jimenez Tejada 15 anys

Escola Montcau - La Mola

LA PEL·LÍCULA DE LA NOSTRA VIDA Crec que en aquesta vida, els que vivim en ella som escollits per a poder tenir una de les millors experiències que l'univers ens concedeix, i consisteix en viure aquest període que ens pertoca a cada un dels col•laboradors d’aquesta pel·lícula.

Aquells matins que et despertes pensant que tens més ganes de viure que mai, aquells moments són els que et donen empenta per a rodar una pel·lícula més divertida, animada... A vegades quan et penses que en aquesta vida tu no hi encaixes o estàs enfonsada, és un bon moment per a mirar cap a dalt del cel i veure com el sol brilla per tu, o que de vegades el cel plora per tu. Així que només es necessita veure la vida d'una altra manera, veure-la com si cada segon que passa és un segon més per al diàleg de la teva pel•lícula. Veure-la com si no hi hagués un demà, veure- la com que l'univers t'ha escollit perquè et toca a tu viure la teva pel•lícula còmica, amorosa, trista, dramàtica, divertida o, potser, fins i tot, quan algunes coses ens fan pensar que a la nostra vida també hi tenim ciència ficció. Perquè hi ha moltes vegades que no sabem perquè ens passen algunes coses, i l'única cosa que està passant és que t'estàs coneixent una mica més cada dia.

Moltes vegades també em fa pensar que algunes coses, o bé persones que a la teva vida veus que no t'encaixen, és perquè no són personatges necessaris en la teva història i, per tant, t'has d'allunyar d'elles. Ben lluny, si cal.

A vegades no ens acceptem a nosaltres mateixos perquè, bàsicament, ens comparem amb els altres, i ens pensem que som diferents. Però no podem pensar això perquè el teu cos i la teva persona és la que t'acompanyarà sempre. Vagis a on vagis, el teu cos i la teva ànima hi seran.

Mar Anglada Gónzalez 13 anys

Sant Jordi

ELS COCOS DE COSTA RICA, SÓN MOLT DURS! Ens situem a l'any 2019 a l'agost, al més gran dels paradisos, Costa Rica! Aquell era el viatge que tant esperàvem des de feia mesos. Portàvem temps planejant-lo amb ànsies, ja que ens n'havien parlat molt i molt bé. No ens imaginàvem pas que al cap d'una setmana estaríem a una de les platges més maques, més espectaculars, més al·lucinants i naturals del món. Però sí, allà érem.

Era el quart dia de viatge i amb el nostre cotxe de lloguer, un Hyundai Tucson gris, vam anar a una platja. Jo estava una mica decepcionada, ja que amb totes les coses que es poden fer a Costa Rica, em van dir que aniríem a una simple platja. Vaig canviar de cara quan vaig baixar del cotxe, vam caminar entre la selva i hi vam arribar.

Era espectacular, era brutal!

-De veritat m'heu dit que anàvem a una platja? M'haguéssiu hagut de dir que anàvem al paradís! -Vaig dir.

Era una costa amb aigua cristal•lina i turquesa que permetia veure tot el que hi havia dins l'aigua sense dificultats: peixos, pops, estrelles de mar... Hi havia algunes zones d'ombra ja que els eucaliptus i les palmeres ho permetien. Eren arbres frondosos, abundants de fulles i branques, aquest era el gran motiu pel qual hi havia tants animals penjats per lianes o agafats als troncs.

Feia una mica de vent, el just per no poder estar caient-te una gota de suor pel front.

Aquest també feia que el mar provoqués soroll en topar amb la sorra de la platja deixant un estat de tranquil•litat impressionant.

Ja ens podeu imaginar a mi i a la meva família - vaja, la meva germana, els meus pares i jo - estirats sobre una sorra fina i clara que cobria tota la platja, encara que no era gaire llarga ni ample.

Ja portàvem molt bona part de matí allà i la calor anava pujant a mesura que el sol també ho anava fent. Havia arribat el moment de banyar-nos, així que ens vam aixecar de la tovallola com unes boges i ens hi vam tirar sense pensament. L'aigua estava boníssima! No era massa freda ni massa calenta, era la temperatura ideal per un dia de calor a Costa Rica. Dins l'aigua hi havia alguns cocos oberts per la meitat que la veritat sorprenien una mica, tot i que lògica tenia, ja que just sobre nostre hi havia una palmera.

Anava passant l'estona i el vent anava arribant a mesura que la marea pujava. Una

Escola Montcau - La Mola

hora després, el vent ja era fort i els nostres pares ens van dir que ja era hora de sortir de l'aigua i tornar cap a l'hotel. Jo m'ho estava passant molt bé i en comptes de ser obedient com la meva germana, vaig ser tossuda i em vaig voler quedar dins l'aigua.

El karma havia arribat! Em va caure un coco al cap i de tan fort i violent que hi va anar, el vaig inclús partir per la meitat amb el crani!!! Mentre jo em moria de vergonya i de mal, els meus pares i la meva germana reien com mai ho havien fet, i no paraven.

Aquell riure era tan enganxós que jo també m'hi vaig apuntar i no només perquè havia sigut graciós, sinó per dissimular.

Vaig sortir de l'aigua i ja per aprofitar-lo, em vaig menjar el coco que ja havia tallat just per la meitat. Si he de ser sincera, estava deliciós! Crec que a poca gent li ha caigut un coco al cap i menys de viatge a Costa Rica, així que inclús podria arribar a dir que sóc afortunada!

Nona Soler Garcia-Cascón 13 anys

Sant Jordi

CONTES DE MITJANIT Recordo aquella ombra a les fosques, una figura alta i escanyolida, sempre vaig pensar que es veia com la mare o potser la tieta. Des de petita ella seia al costat del llit, a la mitjanit, i quan tenia malsons, acaronava el meu cap amb delicadesa, em deia que no plorés més que no era veritat. Llavors cantava aquella cançó que ja no sóc capaç de recordar però que sempre em feia tancar els ulls fins quedar adormida. Mai vaig veure la seva cara, no crec que mai m'hi hagués fixat. No sabia qui era, potser la mare o creia que potser seria la tieta que venia cada nit des de Barcelona només per veure'm.

Moltes vegades no tenia son, em llevava a mitjanit i em tapava sota els llençols amb un llibre i la llanterna a llegir contes. Notava una mà a l'esquena i treia el cap del meu amagatall, era ella, tancava la llanterna i ella agafava el llibre i el llegia fins que, una altra vegada, jo quedava adormida. Crec que no hi havia moment on jo fos més feliç, tancant els ulls, viatjant a un altre món que podia controlar perquè fos perfecte per mi.

Recordo aquell en especial, jo era una guerrera que lluitava contra la gent dolenta i domava dracs, era divertit d’alguna forma. Aquella nit la vaig veure, em va dir: - Hola Anna, quin somni tant increïble.

Jo dubtava de qui era aquella senyora, es veia gran, una mica arrugada però alta i escanyolida. Vaig dubtar uns segons però li vaig preguntar qui era, va somriure i respondre: - No m'estranya que no em recordis... eres tan petitona, cada dia ets més alta i més gran, seràs una noia magnifica. Soc la Teresa.

Jo no tenia àvia, almenys per part de la mama i la tieta, només tenia la iaia der part del papa i els seus germans i germanes.

De petita la veia sempre, a l'ombra, a vegades saltaven els ploms a casa, jo tenia por però després notava uns braços que m'envoltaven i deien que no passaria res. També a ella, a l’àvia la veia als meus somnis i vivíem aventures juntes Quan em vaig anar fent gran la vaig anar veient cada vegada menys, fins el punt on ja no la vaig tornar a veure.

Van passar molts anys, jo ja treballava i vaig tenir un fill, no li agradava massa dormir i plorava. Una nit a casa la mare, vaig recordar la cançó i em vaig posar a cantar. El Marc es va dormir, la mare des del marc de la porta va preguntar: - Quina cançó tan bonica, on l’has après?

- La cantaves tu, mama, a vegades a mitjanit quan tenia malsons.- vaig respondre.

La mare es veia pàl·lida.

- Què passa? Et trobes bé?

- Maria, bonic… jo no vaig venir a cantar-te mai aquesta cançó….

Sentia la pell de gallina, un sentiment d'angoixa i no podia empassar la saliva. Vaig fer memòria i després d’uns segons li vaig preguntar.

- Saps qui és la Teresa?

La mare es veia més blanca, més nerviosa, tartamudejant va respondre.

- La teva àvia.

Nora Permanyer Brugués 14 anys

Escola Montcau - La Mola

DESTÍ OBLIDAT Tot era diferent, des que ella havia marxat, les coses no eren iguals per ningú. La seva mare deia que simplement ella estava vivint amb els seus tiets, fora d’aquell poble. Un poble de mala mort que només hi havia desgràcies, assassinats sense resoldre, desaparicions que no s'investiguen. A la gent no semblava importar-li. Tothom seguia amb la seva vida fosca i apagada, vivint, si d'allò se'n pot dir viure, el dia a dia sense cap mena d’alegria.

L’únic que semblava afectat era ell, des que havia marxat ja no era el mateix. Havia canviat, no cap a pitjor, senzillament era diferent. No es creia que la noia valenta que havia conegut, que l’havia fet sortir del forat negre on estava, hagués marxat, sense avisar-lo, sense acomiadar-se. No s’ho creia, no ho assimilava. Li feia mal, volia descobrir què havia passat i a la vegada no. Però ho havia de fer, li devia. Ella el va salvar de la foscor on es trobava.

No sabia per on començar, a la resta del poble tant li feia si s’havia mort o si li havien fet alguna cosa, els era completament igual. Això a ell l’omplia de ràbia.

Va decidir repassar l’últim moment que va estar amb ella, volia recordar alguna cosa, necessitava fer-ho. Va pensar i l'última vegada que havien estat junts va ser com totes les altres, tornaven de l’escola caminant i ella s’acomiadava d’ell amb aquell somriure que tant trobava a faltar. Sense ser del tot conscient de què feia, va sortir de casa i es va dirigir cap a casa de l’Ashley. Mentre caminava va recordar tots els moments que havien passat, tant de bons com dolents, sense evitar-ho van relliscar-li per la galta algunes llàgrimes. Va arribar, ja hi era. La casa on la seva amiga mai l’havia deixat entrar, ves a saber per què. La tenia davant. Es va quedar mirant-la uns minuts, sense moure's, sense dir res. Després va avançar i sense tenir el control del seu cos va picar el timbre. Per la seva sorpresa no va ser la mare de l’Ashley qui va obrir, sinó una noia nova que mai havia vist. Portava uns cabells negres a l’altura de l’espatlla i tenia uns ulls d’un color marró, tirant cap a verdós. No era una noia excepcionalment bonica, però a l’Ethan el va atrapar. La noia va repetir-li quatre vegades que qui era i què volia, ja que ell s’havia quedat embovat mirant-la. Ell va respondre que s’havia equivocat i va marxar ràpidament. De tornada a casa no va pensar en l’Ashley sinó amb la noia de la casa, cosa que el va fer sentir-se malament durant uns instants.

L’endemà va ser un dia corrent, com tots els altres. Es va llevar, va anar a la dutxa i

Sant Jordi

va marxar afanyant-se cap a l’escola. El que no s’esperava era trobar-se amb ella. No s’esperava trobar-se amb la noia que havia somiat aquella mateixa nit. Ella va apropar-se a preguntar-li qui era. S’havia quedat intrigada des de la tarda anterior. L’Ethan es va presentar i va demanar-li a la noia que fes el mateix. Li va dir que es deia Sara i que ahir era el seu primer dia al poble. Com que cap dels dos tenia amics a l’institut van passar el dia junts i així durant cada dia. Van estar mesos junts, cada dia. Ell va recordar com es van conèixer i, sincerament, no s’esperava que ella fos així. Pensava que ella seria més emocionant. A l’Ethan va recordar-li una mica la seva amistat amb l’Ashley però en el fons sabia que no era igual. Amb ella era tot divertit, era la que el feia riure. No pot comparar aquella amistat avorrida que tenia amb la Sara que amb la que havia tingut amb l’Ashley. Alguna vegada pensava on podria ser i si estaria bé, tot i així, ja no pensava que li hagués passat res, pensava que l’havia abandonat. No s’havia oblidat d’ella, sinó havia après a viure sense la seva companyia.

Un dia igual d’avorrit que tots els altres va sonar el mòbil de l’Ethan, havia rebut un missatge, cosa estranya ja que mai l’escrivien. Al mirar-lo es va quedar paralitzat. Es sentia marejat. Què havia fet?

El missatge deia: Has estat tu. Per la teva culpa ella va morir. L’Ashley es va tallar les venes perquè al treure’t del forat negre on estaves hi va entrar ella. És tot culpa teva. Assassí.

Berta Torredeflot Edo 14 anys

Escola Montcau - La Mola

EL MILLOR ESTIU Notícia d’última hora: avui, 3 de febrer del 2002, ens informen que hi ha hagut un accident a la carretera a causa d’un autobús de l’escola Miramar. Els experts ens confirmen que tot el personal que es trobava dins l’autobús no ha pogut sobreviure excepte un noi de 14 anys. Desgraciadament, però, al cap de 5 hores aquest ha estat trobat ofegat enmig del mar.

17 de març del 2021: Era fosc, notava les meves parpelles impedint-me veure la claror, fins que puc amb elles i començo a entreobrir els meus ulls però, segueix havent-hi foscor i obscuritat exceptuant el final del camí, on veig un punt lluminós. Poc a poc tot torna a ser més nítid, no sabia exactament on em robava, era com la meva casa però, allò, ara mateix, no era la cosa més important ja que vaig recordar que era estiu i això significava vacances. Així que sense pensar-ho dues vegades vaig trucar al meu millor amic per dir-li de quedar algun dia per la platja o anar a prendre algun cafè, però desgraciadament, per alguna raó desconeguda, no va contestar. Em vaig quedar bastant decebut ja que em feia especial il•lusió veure’l, però no li vaig donar gaires voltes ja que, segurament, era amb els seus pares de viatge. De sobte, vaig escoltar el meu mòbil sonar, el vaig agafar, però era un número ocult. Qui va contestar, va resultar ser un amic de la infància, en Miquel, i feia molts anys que no ens veiem, més o menys uns deu anys. Vam estar parlant durant una bona estona, posant-nos al dia a dia. Es veu que durant aquest mes s’havia dedicat a reunir companys de l'antiga escola per veure’ns. La veritat és que durant aquests deu anys no he estat en contacte amb ningú de l'escola, suposo que estarà bé tornar a veure'ls tots ara en l’actualitat. Finalment, va arribar el dia i la veritat és que ens va fer moltíssima il·lusió veure'ns entre tots... Així que vam tornar a quedar contínuament fins que ens vam fer millors amics, érem inseparables. La veritat és que va ser un dels millors estius de la meva vida, cada dia hi havia rialles, festes i alguna que altra vegada alcohol, era com si estigués en un somni. No tenia cap mena de preocupació, va ser definitivament el millor estiu de la meva vida.

Un dia com qualsevol altre, el Miquel em va trucar i va dir que aquesta tarda queda-

Sant Jordi

ríem a casa d’una noia anomenada Alícia ja que tenia piscina i un jacuzzi per celebrar el seu aniversari, em va semblar una fantàstica idea ja que feia moltíssims anys que no nedava ni anava a cap piscina, així que vaig anar cap a casa per anar a buscar un banyador, però no vaig trobar-ne cap i com que era un diumenge i totes les botigues havien tancat la única solució que em va semblar força útil era anar a casa de la meva mare on en tenia alguns de guardats de quan era més jove. Tenia bastant respecte presentar-me allà davant ja que feia molt de temps que no ens veiem, la veritat és que no me'n recordo gaire del motiu pel qual ens vam deixar de parlar. Vaig picar el timbre i allà hi havia la meva mare, una senyora esvelta i amb cara de fer pocs amics. Vam estar prenent un cafè mentre parlàvem i, finalment, li vaig demanar el banyador. Se’m va quedar mirant amb una cara sorpresa com si no tingués sentit el que estava dient i li vaig preguntar quin era el problema. Va contestar-me dient que tenia hidrofòbia, com si fos una cosa molt evident. No sabia què dir-li ja que òbviament no era cert, així que vaig seguir escoltant la seva teoria, vaig agafar el meu banyador i vaig dirigir-me cap a casa de l’Alícia. De camí em notava inquiet, era possible que tingués raó? Sense donar-li més voltes vaig arribar i aparcar davant de ca l’Alícia. Allà hi havia el meu amic Miquel i, un cop que ens vam saludar, vam anar directes al jardí on estava la piscina, ens vam treure la samarreta i en Miquel es va tirar de cap directament. Em va dir que entrés i quan ja m’anava a tirar em va venir la veu de la meva mare dient-me que no ho fes. Així, tota l’estona fins que no vaig poder més, encara que sembli que no, tenia unes ganes de fer-ho ja que volia demostrar a la meva mare que no tenia raó, però era com si al mateix temps m’ho estigués impedint jo mateix. Finalment no vaig poder i l’última cosa que recordo d’aquella festa era obrir els ulls a l’hospital i veure com tots els meus amics m’estaven mirant. Entre totes aquelles mirades també hi havia la de la meva mare. Així doncs, vaig demanar estar a soles un moment amb la meva mare i li vaig preguntar directament com sabia que era hidrofòbic si mai ho havia descobert. Ella va sospirar i em va respondre: - Perquè vas morir ofegat i ara ets al cel.

Laura Ocaña Benedit 14 anys

Escola Montcau - La Mola

SILENCI Silenci. Camino de pressa. M'aturo.

Torno a iniciar el meu camí. Avui tenia pensat anar travessant el parc, però finalment he agafat el carreró que donava directament al passeig.

Quan hi he arribat no he vist ningú. Una finestra oberta trenca la calma i escolto una conversa llunyana. Res. Res més.

Avanço. Un banc de fusta i metall. Algú havia escrit alguna dedicatòria i algú altre havia fet un graffiti. Sota, uns fulls. Em criden l'atenció.

M'apropo i veig que són manuscrits. Una lletra elegant i bonica. El meu primer pensament va ser deixar-los allà. Vaig mirar al meu voltant i allà hi era jo. Només jo. Solitud.

Decideixo agafar-los i els guardo a la meva motxilla. Si el vent fes una revolada es dispersarien. ...

Després de quaranta dies podem tornar a treballar. No havia obert la motxilla des del dia que ens van confinar. Havia oblidat completament aquells escrits. Curiositat.

Començo a llegir-los i m'endinso en una bella història. És la història de la Margaret. Ella.

Ella havia escrit amb una excel·lent cal·ligrafia, la seva vida. Una vida plena.

Una infància solitària. Els seus pares havien decidit que el millor per la seva educació era que anés a un internat anglès on aprendria l'idioma i costums materns.

Una joventut viatgera. Conèixer Europa i l'amor de la seva vida. Amb ell va compartir cada any de la seva existència.

La guerra i l'exili van despertar la seva vertadera vocació. Era infermera.

No vaig llegir més. Sabia on podria trobar-la i retornar-li aquell plec tan íntim.

Camino de pressa. M'aturo. Silenci.

Torno a iniciar el meu camí. Avui tenia pensat anar travessant el parc, però finalment he agafat el carreró que donava directament al passeig.

Quan hi he arribat no he vist ningú. Una finestra oberta trenca la calma escolto una conversa llunyana. La Margaret.

La Margaret té una edat avançada i no ha superat el maleït virus.

Miguel Pozuelo Núñez 14 anys

Sant Jordi

SOROLLS DE GUERRA A 49 KM al sud de Saragossa, Belchite, un poble d’uns 1.600 habitants comença a ser envaït per la foscor. Aquest poble no és una localitat qualsevol. Si mirem uns anys enrere, va ser l’escenari de la mort de més de cinc mil persones a la guerra civil del 1937.

Des de llavors, va ser considerat com un poble maleït per molts investigadors paranormals.

Era un dissabte 13 de Març i l’oficina de turisme del poble estava realitzant la visita nocturna a les runes del poble del dissabte. En general, la visita estava transcorrent amb total normalitat. El grup de visitants, estava format per unes quinze persones. Cap a les deu de la nit, un parell de joves, en Martín i la Sofía, es van separar del grup per anar a llençar l’embolcall dels seus entrepans que havien sopat. Quan tornaven cap al lloc on havien deixat el grup, ja no hi havia ningú, tots havien marxat. No es van preocupar ja que hi havia un camí marcat amb llums i les van començar a seguir però per molt que avancessin, no veien enlloc la resta del grup. De sobte, van començar a sentir una mena de soroll una mica preocupant, com una mena de crits de dolor seguits per un tret. Es van mirar i es van amagar darrere uns arbustos. Van estar allà amagats durant un mitja hora, en Martín es va adormir però la Sofía, no va poder evitar estar mirant l’edifici enderrocat tota l’estona. Allà cap a dos quarts de quatre de la matinada, es va tornar a sentir el mateix soroll però amb més esquinçament. Tot d’una, unes ombres amb forma de persona es van començar a veure reflectides sobre les parets de l’edifici.

Van veure aparèixer militars de l’època de la guerra civil espanyola equipats amb fusells carregats. Van fer una formació en línia recta a uns metres de l’amagatall dels dos joves i van començar a disparar a l’aire. Per molt que semblessin persones amb vida, eren els esperits dels guerrers morts durant la batalla de l’any 1937. En aquell precís instant, la parella tenia els pèls de punta. Justament quan semblava que els soldats es retiraven, un home que semblava el general, els va veure darrere d’aquell arbust. Va anar cap allà. Es va detenir, els va inspeccionar i va començar a fer un càntic en llatí, una mena de ritual. Màgicament, els cossos dels dos joves s’elevaren del terra i els posseeiren. Uns dies més tard, es va trobar el cos sense vida dels dos joves desapareguts al mateix lloc on s’havien estat amagant. Aquesta història no està basada en fets reals però aquestes runes, aquests morts de la guerra civil son reals. Es diu que en aquest poble s’escolten psicofonies de laments, trets, bombardejos, etc… Fa uns anys, es van realitzar unes gravacions a les que s’hi podia escoltar perfectament els bombardejos, trets i fins i tot el brunzit dels motors d’un avió de guerra utilitzat per bombardejar el poble. Durant aquestes visites nocturnes, els guies han dit als visitants que deixessin els telèfons mòbils gravant per si de cas. A partir d’aquell moment, totes aquestes persones que han visitat l’indret i han sentit els sorolls, estan començant a creure en el que no es pot veure.

Lucas Valcarce Rubichon 14 anys

Escola Montcau - La Mola

TRES DESITJOS: “Em dic Adam, soc un adolescent de 15 anys, ja no sé què fer, noto que tot m'està canviant i sento que no valoro res, però al mateix temps, no se què fer per solucionar-ho, ja que cada dia em barallo amb els meus pares pel mateix tema.”

Això va dir l’Adam molt sincerat i desesperat sense saber què fer al geni de la làmpada de la fira del seu poble. Mentrestant, el geni li havia preguntat com es sentia i amb què el podia ajudar.

El geni de la làmpada li va oferir tres desitjos, però va dir que només en podria triar un, que seria el que es faria realitat: ”Tornar a veure a la teva àvia”, “poder teletransportar-te “ o “entrar a la vida d’una altra persona”. Després d’una estona pensant-ho, l’Adam va escollir el desig d’ “entrar a la vida d’una altra persona”, però el que ell no sabia era que qualsevol desig que tries tindria un efecte perjudicari durant un temps, però que el faria veure la realitat i l’ajudaria.

L’Adam va tornar a casa sense creure’s allò tan estrany que li havia passat, amb el que un estrany li havia fet decidir un desig que no serviria per a res.

L'endemà, un diumenge de núvols i fred, l’Adam es va despertar amb una sensació estranya. Seguidament es va aixecar i, de cop, va obrir els ulls com unes taronges, sense saber de qui era aquella habitació i què feia allà… Es va aixecar del llit i va mirar per aquelles grans finestres i, de cop i volta, es va veure envoltat per un gran jardí verd.

L’Adam no entenia res fins que es va veure reflectit a la finestra on va veure, una adolescent amb uns cabells llargs i ulls marrons. Va caure al terra de l’ensurt, i el primer que va fer, va ser pessigar-se per veure si allò era un somni, però no, no ho era. Així que es va estirar al llit i va començar a plorar tot espantat. De sobte, va recordar com el dia abans quan es va trobar al geni de la làmpada, a l’hora de decidir aquell estúpid desig, va pensar en la persona que voldria ser i, se’n va adonar que s’havia fet realitat, havia pensat amb aquella noia que tothom de l’institut creia que tenia una vida perfecta , ja que ara estava atrapat al seu cos. L’Adam no sabia què fer quan, de sobte, van trucar a la porta. Ell es va eixugar les llàgrimes i va mirar de seguida qui entrava, era la Maria la mare de la Clàudia, la noia de la qual sempre li havia tingut enveja. La mare el va començar a cridar en veure’l estirat al llit sense fer res i el va fer vestir-se i anar a treballar hores i hores al camp. L’Adam es trobava ja vestit anant a treballar tot sorprès, sense entendre res, i veient la manera en què la mare l’havia tractat no era gens correcte.

L’Adam ja portava tres dies atrapat en aquell cos sense saber què fer però no tenia suficient temps per poder pensar i centrar-se pel fet que aquella mare li estava fent la vida impossible i ho passava molt malament. En aquell moment, va veure que la vida d’aquella noia que semblava tant perfecta, no ho era, la volia ajudar, però no sabia com.

Durant aquella nit va somiar amb el geni de la làmpada, que li deia que el millor que podia fer era afrontar les coses amb aquella dona i després retrobar-se amb ell que l’ajudaria amb el que necessités. De bon matí, després de despertar-se, va seguir els seus consells i va intentar fer-ho possible.

Així és com el geni el va ajudar a arreglar el seu problema que tant l’aterrava i va poder tornar al seu cos.

MORALITAT: No els tinguis enveja a aquells que no coneixes i valora més el que tens.

Janina Genescà Llonch 14 anys

Sant Jordi

LA PORTA Finalment, vaig obrir la porta.

Podria donar mil raons per les quals no hauria de fer-ho i mil més per les quals era l’única solució, però honestament, encara que era un estat estrany per a mi, en aquell moment tenia el cap buit. Feia uns dies m’hauria semblat un suïcidi, feia unes setmanes ni se m’hauria acudit fer tal estupidesa i feia uns mesos, abans de que la plaga envaís els estrets carrers de Mhyarna, que fins aquell moment havien estat plens de les estàtues amb motius religiosos que tant m’havien inquietat les primeres setmanes després de mudar-me i, els propietaris de les quals s’havien desfet d’elles per un grapat de monedes ja que se n’havien adonat del que els hi arribaria, no m’hauria semblat un acte rellevant en la meva vida.

Al meu poble natal jo no havia estat mai gaire popular. Mentre que la majoria de nens de la meva edat anaven d’excursió al riu o simplement es passaven una pilota, jo passava el meu temps llegint els llibres del meu avi, el qual després d’un accident anant a cavall que li va trencar la cama, havia passat molts anys al llit i, per tant, havia acumulat una bona col•lecció. Va ser llegint aquelles històries que, a descontent dels meus pares, els quals sempre havien comptat amb mi per a continuar amb el negoci familiar, vaig decidir fer-me escriptor. Així doncs, una vegada vaig arribar a la majoria d’edat, em vaig mudar, tot i la forta presència religiosa que sovint provocava la censura de certes obres, a Mhyarna, on podria viure escrivint. Ja que els diners que m’havien deixat els meus pares, segurs que en poc temps abandonaria la fantasia pueril que als seus ulls era el meu somni, no eren prou per a mantenir les meves despeses per més d’una setmana, vaig cercar feina alhora que un lloc decent on viure. En pocs dies ja havia aconseguit feina en una petita i mal conservada biblioteca, els propietaris de la qual, al no trobar a ningú més, disposat a acceptar tal tediosa tasca, em van oferir un relativament bon sou a canvi de vigilar els llibres, registrar-ne les entrades i sortides i endreçar-los a on els pertoqués. Havia llogat una habitació que incloïa un llit, un cofre on guardar els meus béns personals i una taula on podia treballar a un preu raonable i a dos barris del meu lloc de feina i havia començat a escriure ja una novel•la. Tot anava vent en popa.

Havien passat ja tres anys des que m’havia mudat a Mhyarna quan la plaga va arribar.

Encara treballava a la biblioteca, m’havia mudat a una petita casa al mateix barri que aquesta, però. Havia publicat ja cinc llibres, els quals, tot i no haver-me fet guanyar prou com per deixar la meva feina, en un principi provisional, si que em permetien viure al meu nou habitatge, m’havien atorgat una discreta fama i m’havien permès conèixer a artistes de renom. Quan el dia va arribar, molts coneguts meus van marxar de la ciutat i em van recomanar fer el mateix. Vaig fer cas omís dels seus consells ja que, tot i que la relació amb els meus pares no era tant dolenta com per no escriure’ns amb certa regularitat, em recriminaven en gairebé cada carta haver marxat i sabia que, de tornar amb ells, no deixarien que ho tornés a fer. Després de menys d’una setmana, molts barris de la ciutat van ser tancats en quarantena com a causa als alts nombres d’infectats. El meu inclòs.

No va passar gaire fins que la quarantena, que consistia bàsicament en l’engabiament

Escola Montcau - La Mola

de tots els habitants i la prohibició d’entrades o sortides de gents o de béns, va començar a fer embogir a l’afamada població. Vaig haver de tapiar les finestres com vaig poder, deixant que passés prou aire com per a no asfixiar-me, i de bloquejar la porta per a evitar que ningú entrés. Si no m’hagués abastit de provisions al preocupar-me després de més d’una advertència seriosa de certs coneguts, tinc molt clar que jo també hauria acabat embogint. Cada nit, dos o tres individus picaven a la porta i, a vegades plorant, suplicaven que els deixés entrar. Les vegades que intentava raonar amb ells, els seus tons canviaven bruscament i passaven de les súpliques a les exigències enfurides i d’aquestes a crits animals acompanyats de violents cops a la porta, de manera que eventualment, vaig deixar d’intentar-hi raonar. Un dia, les provisions es van acabar.

Encara que les primeres setmanes després de tancar-me les havia passat escrivint per a mantenir-me discret, ara era incapaç d’escriure res. Ni tan sols sabia com era el món fora de la meva casa. Potser els que em demanaven entrar eren els únics supervivents de tot el barri, a part de mi. Potser tot el món exterior ja s’havia recuperat i simplement havien decidit abandonar-nos a mi i als altres supervivents a la nostra sort. Potser tot el món exterior estava igual d’assolat, i era per allò que ningú venia a rescatar-nos. A cada dia que passava més preguntes i més gana tenia, i més esperances de sobreviure perdia. Una nit, ningú em va demanar entrar. Ni la següent. Ni la següent. No estava segur de com ho havia d’interpretar. Un matí, tant silenciós com els altres, i sense qüestionar-m’ho ni un moment, vaig apartar els mobles que havien estat bloquejant la porta. Vaig girar la clau, vaig agafar el pom i em vaig quedar paralitzat preguntant-me què hi podia haver a l’altre costat, pensament que vaig apartar d’immediat. Finalment vaig obrir la porta.

Martí Rifer Garrido 15 anys

Sant Jordi

MOMENTS D’INDECISÓ Si en aquell moment d’indecisió algú m’hagués dit la següent cosa que passaria, ho hagués fet sense cap dubte. Però no era així, no tenia a ningú al meu costat que em recordés que el que estava a punt de fer, o més ben dit, no fer era una mala idea. Que jugar amb foc no era tant divertit com podria semblar. Que quan es tractava d’alguna cosa real, el millor era no fer-ho, perquè hi havia un alta possibilitat que la que sortís perdent fos jo, fent complir aquella vella dita que tothom es sabia però decidia no seguir: “Si jugues amb foc et cremaràs”. Però una altra vegada ningú era allà per recordar-me totes aquelles coses, que jo ja sabia, però que vaig decidir oblidar o ignorar en aquell moment tant important. El penediment em segueix a tots els llocs que sense intenció, em fan recordar, i les preguntes de què podria haver passat si ho hagués fet, o de si hagués gaudit més dels moments, o de si me n’hagués adonat compte abans del què realment passava i no m’hagués deixat enganyar per les mentides que pretenien no danyar-me, i que han acabat fent molt més mal de l’esperat, tornen un cop més al meu embolicat cap. Si en aquell moment d’indecisió algú m’ho hagués dit... Però ningú ho va fer, i l’única que haurà de viure amb la culpa eterna, seré jo. Probablement va actuar més la por que el seny. Probablement jo ja sabia el què anava a passar, però la petita possibilitat que jo jugant amb el destí pugués allargar aquell moment uns instants més va ser massa temptadora. Però com tothom ja sap, els tractes amb el diable sempre tenen algun truc. I cada cop que la tortura i culpa tornen al meu cap jo recordo les paraules de tothom que pretenen fer-me sentir millor. “És el millor que podria haver passat”, “No és la teva culpa”, “S’ha acabat el seu patiment”... I em fan enfadar encara més...

Què sabrien ells del que era el millor? Probablement, tota aquella gent de la que per anys m’havia allunyat, tenia la raó. Probablement els meus pensaments eren egoistes.

Jo ja sabia totes aquelles coses i potser la culpa no era meva i era seva per no insistir-hi més. Segurament el crim que em semblava haver comés, era només una tonteria per la resta del món. Però tot aquells pensaments que pretenien alleugerar la culpa, feien tot el contrari. Em sentia pitjor a l’intentar treure-li importància a la meva mala decisió.

Tothom parla de les etapes: negació, ira, negociació, depressió, acceptació. Mai saps a quina et trobes amb certesa fins que ha passat el temps. Sé que la negació l’he passat, recordo pensar que tot era una mentida per encobrir alguna cosa pitjor. La ira és molt dura perquè et fa allunyar-te de tothom. En aquesta etapa estic segura que comença la culpa. La negociació és un llarg període en el que intentes ordenar la teva vida de totes les maneres possibles, intentes tenir-ho tot sota control un altre cop, és l’etapa més estable, però és on comences a posar-te pressió. Per últim no estic segura d’haver passat la depressió. A vegades crec que per fi he arribat a l’acceptació i a vegades sento que no ho aconseguiré mai. Ni tant sols estic segura d’haver entrat a la quarta etapa. I si en aquell moment d’indecisió hagués decidit entrar i acomiadar-me, hagués fet més fàcil les etapes? És una cosa que mai sabré, una pregunta que viatjarà per l’eternitat a la meva ment, esperant ser resposta per algú que mai arribarà. I juntament amb ella, trobarem la pregunta que més em persegueix. I si de veritat va ser tot la meva culpa?

Tot anava bé fins que vam decidir anar a passar-nos- ho bé, per mi, perquè jo vaig insistir. Preguntes que mai m’atreviré a formular perquè prefereixo viure amb el dubte que saber la resposta i que sigui alguna cosa que em trencarà una miqueta més.

Carla Robles Pareja 15 anys

Escola Montcau - La Mola

LA MORT PROVOCA CANVIS El seu cos estava estès a terra i els seus ulls ja no projectaven res, ni dolor ni felicitat, només buit. La seva cara blanca sense expressió em produïa esfereïment, ja no era la persona que jo recordava, només era un cos.

Em vaig quedar observant-la una bona estona, immòbil sense saber què fer. Finalment vaig agafar-li la mà. La seva mà era freda i aquesta fredor es va propagar per tot el meu cos. Aleshores vaig pensar en tot el temps que havia passat plantejant el nostre futur.

Tot aquell temps perdut que ningú em retornaria.

Des de petit em van ensenyar a viure pensant en el futur. Quina ximpleria, i pensar que tots tindrem el mateix destí: la mort. És igual qui fossis, el que tinguessis o el que haguessis fet, tots obtindrem el mateix desenllaç. Per què malgastar temps pensant en el futur? Un futur que no saps ni si existirà, un futur que pot canviar amb qualsevol contratemps. Per què no centrar-nos en el present? De què tenim tanta por? Tots sabem quina és la nostra destinació.

La mort és una cosa trista i irreversible, però necessària, i depèn de nosaltres la manera en la qual l’afrontem. És inútil crear-se falsos escenaris sobre el que hagués pogut ser.

Superar la mort depèn de cadascú, és un procés difícil i llarg però és possible.

Vaig tornar a contemplar la seva cara i per un moment em semblà que estava somrient.

Mirar-la em produïa enyorança i una mica de tristesa. En aquell moment em van venir ganes de canviar-ho tot: el meu pensament, el meu estil de vida… Tot. Ja no volia ser la persona que havia estat prèviament, no volia malgastar el temps vivint ni en el futur ni en el passat, volia començar a viure el present.

Deixaria enrere totes les pors i tots els errors comesos per poder centrar-me en el present. Això no volia dir oblidar el passat, és més, aquest passat m’ajudaria a no cometre els mateixos errors. Tampoc oblidaria l’existència d’un futur, ja que és una cosa inevitable, simplement em centraria en el present.

Vaig quedar-me assegut una estona agafant-li la mà i finalment em vaig aixecar i vaig sortir de la sala deixant a dins el cos de qui havia estat l’amor de la meva vida.

Alba Rodríguez Muñoz 17 anys

Sant Jordi

(SENSE TÍTOL) En sortir de l'establiment, l'home ràpidament decidí fer una visita al bar de confiança.

Freqüentava aquelles parets en els moments en què més necessitava pensar, i estava prou convençut que aquell era un d'ells. Entrà al cap de pocs minuts per la porta davant la barra i ocupà un dels pocs seients que quedaven lliures a l'esquerra, a prop dels grans finestrals de vidre. A través d'ells podia observar amb comoditat la gran ciutat i la vida que es respirava pels seus carrers. Normalment, l'enorme quantitat de persones, cadascuna amb les seves pròpies experiències i records, atorgava a aquell paisatge un aire de fascinació envers la raça humana i les múltiples interaccions socials. Semblava obvi que aquestes modelaven les nostres figures, i en certa forma decidien el nostre destí i futur. Així doncs, des d'uns dies enrere portava qüestionant-se l'essència natural de l'ésser viu, aquella matèria que ens defineix i distingeix de simples cossos inerts.

Estava prou convençut que eren els records, relacions passades i interaccions presents les que constituïen les persones en l'àmbit més humà, i en conseqüència les que orientaven finalment l'individu que cadascú coneixia, ja fos de primera mà o de forma externa. Eren aquestes mateixes interaccions, les fortes relacions que esdevenien entre els mateixos individus, les que el tenien vestit de negre en aquell bar que ja associava a la reflexió i la soledat.

L'home venia del tanatori d'un vell amic, un company amb el qual compartí belles experiències durant molts anys. Recordava antigues bromes referents a la vellesa i la valentia davant la mort, converses que ara l'omplien de certa inestabilitat. Jugava a ritme constant amb el penjoll del conegut quan una jove cambrera arribà amb la demanda habitual. Ell li agraí amb un lleuger cop de cap i un somriure insípid.

L'ornament que ballava entre els seus dits era una creu de fusta tallada que penjava d'una prima corda negra. Era un accessori del qual el seu amic acostumava a presumir, la fortuna de formar part d'un bé major, d'una comunitat enorme que resava una veritat més gran que les seves pròpies vides. Assegut en aquella cadira enmig de cares difoses, es preguntava si amb la mort havia assolit finalment el paradís del qual ell tant gaudia enraonar.

L'home per la seva banda, mancat de motivació i d'una idea clara del futur, vagava per aquell món sense un objectiu definit. Era possible que aquella hagués sigut la raó de viure del difunt: servir a les seves creences i assolir el descans etern. Davant aquesta situació, però, quina era la seva pròpia raó de viure? Religió? Riquesa? Fama? Per altra banda, l'havia de buscar en comprendre la vida o ja l'hi venia associada per un ésser diví. Rebutjava les creences religioses com a veritats absolutes, però a la vegada es considerava en cert grau agnòstic. Era possible que la recerca d'una raó no fos més que un cruel joc que s'estén per tota la nostra existència, del qual la resposta està escrita des del naixement, però que nosaltres ignorem fins a l'arribada de la mort?

El soroll d'una campana l'alliberà del somni, reorientant la seva mirada en tres figures que travessaven l'entrada. A la taula del costat s'assegué una família: mare, pare i nen.

Escola Montcau - La Mola

Reprengué la seva beguda i deixà descansar la creu sobre les fustes pintades de la taula. Únicament esperava que, en certa manera, el seu amic hagués pogut acomplir el seu motiu d'existència abans de la mort, encara que fos en els últims instants, un comiat tendre d'aquest món. Ell podria haver-ho definit com la llibertat, el reassegurar d'una vida i l'alliberament de les cadenes.

Dirigí la mirada a l'exterior del local, entre la multitud i els nombrosos comerços. En aquells carrers podia observar una infinitat de diferències, respiraven diversitat. Recordà: en vida ell sempre havia sigut amable amb els seus, fidel a l'amistat i amant de la comunitat. Seguint o no les regles d'una ideologia inculcada, no era pas una bona guia, si aquesta facilitava la convivència entre iguals? Els manaments personals que ell havia seguit sempre l'havien conduït a buscar una vida de felicitat, rodejat d'aquelles persones que apreciava. Però, tot i aquests beneficis, era aquesta la raó de vida que li pertocava a ell?

L'home observà múltiples persones al carrer, totes diferents entre elles. Un munt de característiques diversificades entre innumerables éssers humans. Davant infinites possibilitats, la creença d'homogeneïtat en ideologies, pensaments i creences era un autoengany. Però cada possibilitat era un individu, amb els seus drets i obligacions. Per tant, no era la manera de viure del seu amic correcte davant un món com el descrit?

L'home s'acabà la seva beguda i es dirigí a saldar el seu deute: encara li quedava una eternitat per descobrir. Caldria molta reflexió abans de poder ser l'home del qual el difunt estaria orgullós. En sortir del local, redirigí la mirada a l'infant, rodejat dels seus parents. Aquest somrigué en resposta a una provocació del seu pare, però l'home ja no ho veié. Sortí al carrer i es camuflà entre la multitud, amb el llegat del seu amic encara dins el cap, intentant arribar a la seva pròpia forma de comunicació amb el món, i potser en el camí amb la seva raó de viure. Aquesta era una via que havia de recórrer en solitud, diferent per a cada possibilitat. La creu de fusta que dormia sobre la taula d'un bar perdut entre edificis n'era la prova.

Marc Rodríguez Portet 17 anys

Sant Jordi

RETROBAR-NOS Un pensament, una mirada, un lloc, una olor et fan parar el temps aturar allò que estàs fent i mirar dins, tan a dins que, a vegades, espanta pel poc costum que tenim d’aturar-ho tot i observar-nos les emocions que ens provoca. Tristesa pot ser, o enyorança, de pensar que allò que recordes no tornarà a passar, almenys no en el mateix espai temps en què va passar, i pensar per un instant que ho has perdut.

Tendim a recordar poc els sentiments que ens produeixen feblesa normalment per por que el sentiment de tristesa perduri i tendim a evitar-lo, a vegades també per no mostrar-nos abatuts i per no provocar en els altres el mateix sentiment que estem patint, tot i que a vegades sigui impossible.

Sé que l’únic que fa que no caigui en l’oblit és el record acompanyat de culpa, una tendència en aquells que busquen la perfecció de tots els seus actes; que busquen pensar en les mil maneres diferents d’haver fet les coses i culpabilitzar-se per aquella que va elegir.

Penso cada dia en tot el que m’ha faltat dir, les coses que m’han faltat per explicar, els moments que intento immobilitzar a la memòria per por que algun dia se m’oblidin i es perdin per sempre.

Sé que no vas poder sentir les meves últimes paraules, però confio en haver-te-les pogut fer arribar, tot i que mai ho sàpiga del cert. La fe és el que queda: tu m’ho vas ensenyar, confiar en allò que et diuen, tot i pensar que és per fer-te sentir millor.

La foscor em transporta a tants llocs com records tinc amb tu. A l’últim d’ells inacabat li dono tants finals com puc imaginar. Has marxat però has deixat amb nosaltres gran part de la teva essència. El teu record ens fa somriure i sentir que part de tu és aquí.

Ara, ja a casa, descanso abans que es pari de nou el temps, en tancar els ulls, dins un pensament, una mirada, un lloc, una olor que faci trobar-nos de nou i creuar el camí per recordar que ets amb mi.

Clàudia Vicens Segura 17 anys

Escola Montcau - La Mola

FELICITAT FINGIDA Un so estrident, però familiar em desvetlla. És l’alarma del mòbil. «És hora d’aixecar-se», penso. Sense cap mena de dubte, el primer que faig tot just despertar-me és fer un cop d’ull a les meves xarxes socials. S’haurà convertit en un fenomen viral l’últim vídeo que vaig penjar? Quants seguidors hauré guanyat durant la nit? Una infinitud de preguntes, de manera obsessiva, roden pel meu pensar.

Reviso les notificacions: Vint-i-vuit seguidors nous i cent disset “m’agrada”. Davant els resultats penso: «Puc fer-ho millor, necessito fer-ho millor». Me’n vaig al bany. L’aigua calenta regalimant sobre la meva esquena em calma, m’ajuda a alleugerir les tensions del meu cos. Seguidament em dirigeixo cap a la cuina, amb l’objectiu de preparar-me alguna cosa per a esmorzar. Pels meus seguidors esmorzo fruita i una infusió de poma i canyella, però la realitat amagada és una de diferent, ja que quan puc agafo algun dolç que es trobi per la cuina.

Torno al bany per rentar-me les dents, vestir-me i maquillar-me, bàsicament preparar-me per mostrar al món tecnològic la meva “millor” versió. Una versió ideal, però en el fons hipòcrita. Ja no sé quantes fotos faig, cents, dues-centes o potser tres-centes, però no em sembla que cap tingui la perfecció necessària. «Somriu més, com més feliç et vegis millor», penso. Un cop n’escullo una, l’edito per tapar imperfeccions, esperant que cada retoc faci que la fotografia tingui una repercussió major. Finalment la penjo i recarrego cada segon la pàgina per veure les interaccions instantàniament.

Així successivament passo el dia, buscant l’elogi, l’admiració o inclús l’enveja de milers d’usuaris, la majoria totalment desconeguts. Mostrant per les xarxes una realitat endolcida, ideal però en el fons una fal•làcia, amagant d’aquesta manera la veritat, la meva pura essència.

Sento un cop, els pares ja són a casa, la qual cosa m’indica que és tard. Faig una ullada al rellotge, l’agulla gran marca les onze. «Avui arriben d’hora», penso. La seva presència es fa notar, com sempre es senten crits llunyans. Tanco la porta per aïllar-me del rebombori exterior. Abans d’anar-me’n a dormir comparteixo a les xarxes socials qualsevol cosa per demostrar falsament al món el feliç que em sento. Seguidament em disposo a posar-me dins el llit. Mentre intento agafar el son, una llàgrima em regalima per la galta. Procuro autoconvèncer-me que el demà serà millor, imposar-me d’aquesta manera una felicitat fingida. S’apaga el llum.

Glòria Tarragona Ruiz 17 anys

Sant Jordi

Cloe Mateo Villaronga 15 anys

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

Victòria Abella Healy 16 anys

Escola Montcau - La Mola

Sant Jordi

Dídac Martínez Mahgoub 4 anys

Escola Montcau - La Mola