SANT JORDI 2020 Recull de poemes, poesies visuals, narracions i narracions il¡lustrades
Berta Torredemer BallbĂŠ 3 anys
JĂşlia Torras Tarazaga 5 anys
Escola Montcau - La Mola
GenĂs Dalmau Carpio Elena Ramos Solana 6 i 5 anys
Sant Jordi
ELS MEUS RODOLINS La Marta és alta. L’ase té una casa. La rata està dins d’una sabata. La Paca dibuixa una casa. Ho havia àvia a la muntanya. La nina és una joguina. La Martina té una via de joguina. Martina Gallardo Masa 6 anys
Text transcrit per la mestra
Escola Montcau - La Mola
EL CARGOL El cargol mou el picarol. El sol dóna vida al gira-sol. El bou menja una col tot sol. La gallina pon un nou cada dia. Adrià Garcia Comas 7 anys
Text transcrit per la mestra
Sant Jordi
ElS ANIMALS Tinc una vaca que es diu Taca. Avui he vist un esquirol que és el Pol. La Sandra és la meva amiga salamandra. He trobat una papallona que era molt bufona. El tauró es menja un eriçó rodó. L’elefant té la trompa molt gran, és el Joan. Carlota Casanovas Torres 7 anys
Text transcrit per la mestra
Escola Montcau - La Mola
LA FLOR Flor, floreta floreta brillant. Ets tant petita, que surts volant. Tens els pètals de colors i quan t’oloro sento moltes olors. La flor des del camp em mira i em diu tu també fas molt bona olor. Laia Perales Marty 6 anys
Text transcrit per la mestra
Sant Jordi
PER FI DILLUNS!!! El dilluns és el millor dia del món. Ens despertem d’un saltiró i no és molt petitó. Arribem tots a l’escola amb els deures dins la carpeta. Contents i contentes de veure els amics i les amigues. Ara toca biblioteca on hem de canviar la història. Després, a les tres de la tarda farem diary o plàstica . On dibuixarem un mussol, al que li agrada jugar al futbol i marcar molts gols. Elisenda Prunés Clusellas 7 anys
Text transcrit per la mestra
Escola Montcau - La Mola
EL MEU ANIVERSARI Avui és el meu aniversari i aniré a un escenari. Em cantaran una cançó i ben content estaré. Els meus avis vindran i molt feliç en faran. Hem anat a Can Solà i ben bo ha estat el menjar. Els meus avis m’han regalat paquets de cromos per a jugar. Marc Coma Gual 8 anys Text transcrit per la mestra
Sant Jordi
EL METGE Estic a l’hospital i m’he fet molt mal. Ha vingut la família, i m’ha dit que estic com la Patrícia. M’han portat un regal, i estic molt marejat. M’han vingut a recollir, ara que bé ja estic! A casa descansaré, i també llegiré. Elena Blanes Pérez 7 anys
Text transcrit per la mestra
Escola Montcau - La Mola
ELS MEUS SENTIMENTS Quan arriba el sol, estic com un mussol. Quan estic cansat estic molt esverat. Quan estic dormint, escolto un grill. Quan estic enfadat, em menjo un gelat. I quan estic trist, em menjo un pastĂs. Martina Cioffi HernĂĄndez 7 anys
Text transcrit per la mestra
Sant Jordi
LA CONTAMINACIÓ Hi ha persones que estan contaminant i també n’hi ha que estan ajudant. La natura també ajuda, ho estem arreglant amb tants ajudants. De vegades, quan el plàstic està molt brut, fa fàstic. Els contaminadors es fan els encantadors. El conill, igualment que visqui en el bosc, també està en perill. A la contaminació, li hem de parar atenció. Anna Ruiz Dinarès 8 anys
Escola Montcau - La Mola
ELS GELATS M’agrada el gelat. Si és àcid veuràs. La menta és molt valenta. El gelat no és salat. El gelat de maduixa li agrada a la bruixa. El gelat de vainilla s’assembla a la natilla. El gelat de xocolata li fiques una mica de nata i... El meu gelat preferit és el de vainilla perquè sempre brilla. Claudia García Gómez 8 anys
Sant Jordi
LA NATACIÓ Avui toca natació que per tothom és diversió, però a la Fina li fa por la piscina. A la piscina hi ha un tobogan, per poder pujar has d’anar nedant. En el vestidor hi ha un flotador, de color or! La piscina està plena com una balena que es diu Elena. Valentina Ventayol Pérez 8 anys
Escola Montcau - La Mola
LA TEMPESTA El color gris del núvol és llis com la tela. i quan bé la tempesta toca l’orquestra. Sona un tro, aiii quina por! Si mires per la finestra és com quan estàs a una festa. Quan ve la pluja surt la bruixa. Veig un llampec i es torna tot sec! Quan per fi surt el sol ve el meu amic Pol. Martina Lalueza Soldevila 8 anys
Sant Jordi
LA POESIA La Joana Raspall m’ha inspirat i els seus poemes m’han encantat. Ara la poesia m’agrada, abans m’avorria. Ella era una gran poetessa, li agradava escriure. A mi m’agrada pintar, dibuixar i jugar. M’agrada inventar poemes però ara no em venen al cap, potser el pròxim divendres s’il·lumina el meu cap. I a l’última estrofa ja he arribat perquè potser l’he pifiat. Jan Barrionuevo Quinteros 9 anys
Escola Montcau - La Mola
LA MEVA GERMANA La meva germana es diu Ana. És molt riallera, intel·ligent i tafanera. El seu menjar preferit és la sopa, i al plat mai deixa ni una gota. El seu animal preferit és el gat perquè a casa en tenim dos: un de color negre i un de color blanc. A la meva germana li agrada patinar i tocar el piano però el que més li agrada, és pintar. Laia Domínguez Segura 9 anys
Sant Jordi
LA MEVA GATA Jo tinc una gata a casa, és de color negre i blanc. És suau bonica i dormilega, i li agrada la mantega. Sembla molt agradable, però si la fas enfadar et pot esgarrapar, tot i que sigui amable. Es diu Dina i és molt fina, li agrada jugar amb les ratetes, i esmolar-se les ungletes. Ella té un germà que és molt peculiar, perquè té els ulls de colors un de blau i un de marró. Els dos gats són una mica estranys Però si els mires de prop són molt iguals. Sempre porten un collar Que fica el seu nom penjant. Ana Domínguez Segura 10 anys
Escola Montcau - La Mola
El MÓN El món està en perill, I això ha de canviar. Solucionem-ho ràpid, abans que sigui massa tard. Un petit canvi, i les coses canviaran. Si ho fem entre tots, el món tornarà a ser com abans. Fora guerres, fora contaminació, fora problemes i el món serà millor. Intentem canviar el nostre món encara que ens costi molt. No tirar plàstics al mar, reciclar al mar, tenir cotxes elèctrics i el món ens ho agrairà. Bàrbara Avellaneda Gibert 10 anys
Sant Jordi
EL CORONAVIRUS Els xinesos han agafat un nou virus, que es diu coronavirus. Va començar a Wuhan i aquí està arribant, però no ens rendirem pas. No és perillós però et deixa fos. Et pots encomanar, però si ets fort i saludable et pots recuperar. Si has d'anar a menjar, renta’t les mans o posa’t desinfectant que és molt important. Si vas pel carrer, estigues ben atent. És molt important que el nou coronavirus no estigui al teu voltant. Marc Vendrell Codina 10 anys
Escola Montcau - La Mola
LA NIT A la nit, em quedo arraulit al fons del llit, vigilant que no vingui cap esperit. A la nit tinc somnis de còmics i de pelis d’Astèrix. A la nit abans d’anar al llit, em tapo amb la manta del meu germà petit. A la nit el meu pare em diu bona nit i la meva mare em fa un petó infinit. Mireia Genescà Llonch 11 anys
Sant Jordi
MONTCAU - LA MOLA Si em pregunteu a quin col·legi vaig, vaig al Montcau – La Mola, un resum us en faig. Té una biblioteca molt gran, milers de llibres hi ha! Pinetons, parvulari i secundària, no ens oblidem de primària! El Montcau - La Mola és un col·legi com cal, un col·legi sensacional, un col·legi especial! Classes, pati i menjador, el meu col·legi és el millor. El Montcau – La Mola comunica bon rotllo, si no en comuniqués, seria un simple col·legi, res més. Directors i professors, al menjador i al pati, el que hi ha són monitors. Quan vaig venir per primer dia, aquest col·legi ja em divertia. Això és un col·legi de veritat, el Montcau – La Mola em té encantat. Els alumnes aprenen bastant, fem jocs de tant en tant. El Montcau – La Mola, una escola que mola. Biel Abad Córdoba 10 anys
Escola Montcau - La Mola
L’ESQUIADA L’esquiada és una passada, on hi ha una gentada. La pista està gelada, i em preparo per a la patinada. A vegades em creuo amb la gent, però jo em fixo amb el vent. Mentre baixo per el pendent, esquiant distrec la ment. Al final de l’esquiada, fem la botifarrada. Anem cap a casa, i comença la descansada. I anem a dormir per descansar, fins a l’esquiada de l’endemà. Pol Vendrell Codina 10 anys
Sant Jordi
PER QUÈ? Per què? Doncs no ho sé. Per caminar potser? No, no ho crec. Per guanyar diners? Quina bogeria! No crec que aquest sigui el sentit de la vida. Per què? Doncs no ho sé, Però segur que algun dia ho sabré. Vaig proposar vàries idees: l’amor, la família, els amics... Tot junt, tenia molt sentit. Per què? Doncs no ho sé. M’ho diràs tu potser? Sara Homs Soriano 12 anys
Escola Montcau - La Mola
ON ETS? On ets? T’estic buscant, però no et trobo. He mirat al meu voltant, però no hi ets. Només t’he trobat en els meus records. On ets? T’estic buscant, però no et trobo. He mirat fotografies del passat i t’he enyorat. On ets? T’estic buscant però no et trobo. No et veig... Però mantinc l’esperança de poder tornar-te a veure. On ets? T’estic buscant però no et trobo. Ara hi penso... No t’he trobat Però sempre t’he estimat. Berta Herrero Tortajada 11 anys
Sant Jordi
EL NOM Ens dona identitat, ens dona personalitat. És el nom que ens dona qualitat. Molts noms hi ha, el meu, per a mi, és especial. El meu nom, per a mi, és el preferit. Una D per començar i una O per acabar. El meu nom, feliços, em van posar. El meu nom no és comú; per això, em fa sentir especial. Els meus pares me’l van posar i tot el món es va alegrar. Darío Vázquez González 11 anys
Escola Montcau - La Mola
JO Explosió de sentiments, dolça força positiva, no sempre de bon humor, normalment molt emotiva. Dos pulmons i un cor, no sóc res especial, però el que em defineix és què em fa riure i què em fa mal. Busco refugi en els altres, sola no em puc protegir. si podeu, ajudeu-me ! us seguiré a l’infinit. Tingueu pietat, que jo sóc humana, i com a bona persona a vegades, la ràbia em mana. Jo sóc diferent, el món em va fer així i n’estic orgullosa per ser jo mateixa i seguir sent aquí. Sol Siscart Noguer 11 anys
Sant Jordi
LA CONQUESTA DE L’INVISIBLE Tot va començar a l’Orient, una gran por ha provocat, ve d’un animal no gaire conscient, l’invisible globalment s’ha escampat. El món s’atura, però lentament segueix girant, el món, a poc a poc, està reaccionant. Per responsabilitat, una nova vida portem i coses noves valorem. L’invisible ha fet actuar infermeres, metges i científics hi posen gran esforç, els visibles temem grans horrors, però tranquils, aquest cop separats som més forts. Separats, però hem de col·laborar. Els més dèbils hem d’ajudar, amb solidaritat podrem salvar tota la comunitat. Cada cop més infectats, cada cop més casos detectats. A casa em quedaré i així també ajudaré que tot vagi bé. Biel Soler Boada 12 anys
Escola Montcau - La Mola
SANT JORDI Que bonica aquesta festa, plena de llibres i flors. Una llegenda ben bonica que segur coneix tothom. M’agrada molt aquesta festa perquè és festa i tradició. Les dones regalen llibres i els homes regalen flors. Tots els carrers es vesteixen de senyeres i colors. La gent passeja contenta cercant un detall per al seu amor. És una festa bonica on tot és alegria i color. Sant Jordi celebra la vida, l’amistat, l’amor... Marina Romero Requena 12 anys
Sant Jordi
LA LLUNA Surt després de cada dia. La teva escalfor és com l’or, que a mi sempre em provoca una gran alegria en el cor. Aquelles nits d’estiu, que es feien eternes a la platja de Tamariu, i aquelles boniques trenes. Sempre que et miro m’omplo d’amor, de seguida moro quan no et veig amb tota la grandor. Jo per la nit ja no tinc por, perquè tu estàs amb mi allà, sempre m’omples d’escalfor, la teva grandor s’adormirà. Anna Ramon Blánquez 12 anys
Escola Montcau - La Mola
LA PRIMAVERA Aquest matí d’amagat la primavera ha arribat, al meu jardí aniré i flors colliré. Els ocells alcen el vol i torna a sortir el cargol. La neu s’ha acabat perquè la primavera ha tornat. Ara cada dia es fa més llarg perquè s’apropa Sant Joan, el dia semblarà que no acabarà. Amb l'últim vers acabo aquest roser, ple de flors i amb la signatura de l’autor. Oriol Morales Sánchez 12 anys
Sant Jordi
LA SALUT La salut és vital per viure, és bona, és agradable, i gràcies a ella podem riure. Tan sols quan ens manca l’enyorem, la desitgem, la valorem, i una part de la vida se’ns tanca. Quan tenim una salut precària no la podem comprar, ni amb diners, ni amb una pregària. La salut és com l’aire que respirem, sense ella no podem gaudir de la vida que tant estimem. Marta Fontseca Margarit 12 anys
Escola Montcau - La Mola
LA NIT Moments de silenci i de foscor, de somnis i descans, misteriosa. On cada estrella del cel vesteix la negror. La lluna, companya de viatge, apareix i desapareix de manera enigmà tica, convertint la nit en un món ple d'esperança. Passejant pels carrers solitaris, amb els aires suaus de les nits, tot recollint els pensaments m'obro pas en la penombra. Mariona Permanyer Rigola 12 anys
Sant Jordi
MÓN TRIST Mireu al cel, diu un del nens. Hi ha un colom ben petitet, però no és blanc com esperem. És d’un to fosc, molt negrós com la nostra esperança, que ja s’ha fos. Una casa és el que busquem, però el govern no diu pactem! Monstre el mar que ja s’ha endut, més d’una ànima que hem perdut. Jana Aquilué Arbós 13 anys
Escola Montcau - La Mola
ESTIMADA ALTAFULLA El mar d'un blau que enamora, em troba vora la sorra passejo fins a les roques on trenquen les onades. Els pescadors sortint a la vesprada, amb esparralls i donzelles dins la ferrada. Tornen cap a casa a la nit mentre els observo des del Castell de Tamarit. Les boniques casetes del passeig espien el reflex del sol Fins que aquest marxa a reposar, per tornar demà. Júlia Mañá Sala 13 anys
Sant Jordi
L’ENVEJA Ella t’atrapa si no la saps controlar ella se t’emportarà. Una veu irresistible se t’emportarà més enllà i cauràs en un pou del que ningú et rescatarà. No veuràs res ,estará borrós i el teu odi anirà creixent poc a poc i poc a poc ja no sabràs què fer. Si t’aconsegueix dominar, ella vencerà i ja no quedarà res en el teu cor de l’amor que tenies per ell. Però si ho mires d’una altra manera, si veus que de merits tu també en tens ella disminuirà i la batalla tu hauras guanyat. Alexandra Segura Alabern 13 anys
Escola Montcau - La Mola
Els animals del meu jardí Al jardí de casa hi ha molts animals alguns de més petits i altres de més grans, tots són molt bonics a la seva manera ara us explico cada un com era. La formiga valenta i generosa sempre estava treballant delerosa agafava i guardava tot el menjar, i així a l’hivern poder-lo aprofitar. L’aranya silenciosa i fina va teixint una gran teranyina, per intentar atrapar algun mosquit que més tard es menjarà amb delit. El cargol lentament es passeja després de la pluja quan no clareja, i les fulles verdes del meu jardí les veig menjades l'endemà al matí. Al jardí també hi ha el cuc i l’escarabat i ha vegades s'hi passa algun gat. El meu petit jardí m’agrada molt, perquè cada animal hi viu com vol. Meritxell Vinyes Serra 13 anys
Sant Jordi
ELLES El seu cabell castany i ondulat amb la pell igual de morena que l’estiu, amb el seu caràcter tan estimat que t’omple d’alegria cada cop que somriu. La seva cabellera pel-roja i la seva cara plena de pigues, amb el seu riure tan especial que sempre t’alegra els dies. Les seves pestanyes tan llargues i ella tan carinyosa amb tothom. Una gran persona que sempre t’ajuda, una persona que val mil mons. El seu cabell llarg i llis i la seva personalitat tan sincera, amb un cor gegantí que t’omple tota sencera. Ella alta i riallera amb mil somnis per complir. Una persona molt especial que et treu un somriure amb tot el que pot dir. Són elles les que sempre estan allà, les que estan per riure i plorar. Tots els moments són per recordar i que sé que ninguna d’elles em fallarà. Berta Sevillano Serra 13 anys
Escola Montcau - La Mola
I - Dolor Un dilluns de matinada, em vaig parar a pensar. Per arribar a la conclusió, que el moment era perfecte, per tornar a començar. No hi tornaria a pensar, en aquells ulls marró clar, que tan mal em van causar. Però no era tan fàcil, ja que no hi podia parar de pensar en com va ser tan hàbil, al deixar-me d’estimar. Se’m feia molt estrany mirar-lo, pensava en el que va passar, en el que va dir i en el que li diria per parlar. M’esquivava la mirada, i això em feia mal perquè em sentia embruixada per la seva mirada natural.
II - Felicitat Un dilluns de matinada, em vaig parar a pensar. Per arribà a la conclusió, que el moment era perfecte, per tornar a començar. Va ser ell qui em va donar, aquest xut d’energia que tant em va agradar. No sé si va ser el somriure, la mirada… o simplement com disfrutava, però em va encantar. Són d’aquells petits detalls que fan que t‘hi fixis perquè quantes vegades l’havia vist, i mai me n’havia adonat de com era la verdadera felicitat. Gràcies germà... Carla Expósito Aroca 13 anys
Sant Jordi
LA LLUITA DE TOTS Si et penses que em deixaré portar, estàs bastant equivocat. No és només la nostra lluita, és la meva, la teva i la d’ella. Si lluites amb mi, sabràs quin és el meu camí i fins on vull arribar, perquè deixin de maltractar. Setanta dones a l’any moren per assetjament sexual i tu? Tu estàs mirant. No és només una mort, sinó més d’una dona que mor per un assetjament sexual molt fort. Ho podem frenar, si no ho deixem estar. Lluitarem fins arribar a la llibertat d’igualtat. Queralt López Llàcer 13 anys
Escola Montcau - La Mola
MUR Si parles; has de callar. Si calles; Per què calles? Si rius; No riguis. Si no rius… Estàs trista? Tinc ganes de parlar; tinc ganes de riure, tinc ganes de cantar, Tinc ganes de ser lliure. Però hi ha un mur. Un mur invisible. No es pot passar; és impossible. Estem lligats a una estaca. Una estaca petita. Que es podria trencar amb els ulls tancats, i no ho fem per la por. Per la por del que ens dirien. Carla Planas Costa 14 anys
Sant Jordi
POEMA Els ulls brillant, com una estrella fugaç. El cor que batega, i s’omple d’alegria. Els fins cabells, moguts per la brisa. Els dies, que lentament van passant. La llàgrima, que s’escapa dels ulls. Les teves paraules, que es claven al meu cap. El teu silenci, que diu molt més. Carla Robles Pareja 14 anys
Escola Montcau - La Mola
Podria quedar-me aquí Podria quedar-me aquí? Aquí, podria quedar-me Podria quedar-me, aquí Quedar-me aquí, podria? Quedar-me aquí?, podria Aquí? Podria quedar-me Quedar-me aquí podria Quedar-me? Aquí podria Aquí podria quedar-me, si és amb tu, sí. Tres paraules, 10 possibles significats, els petits detalls, són el que marquen la diferència Queralt Ausió Toro 14 anys
Sant Jordi
8/10/2004 Quan em passa una cosa bona, sé que m'estàs cuidant, m'estàs cuidant i protegint perquè ningú mai em faci mal. El mal de veritat és quan penso que et podria haver conegut però´, no va ser així. Per culpa d’aquella malaltia tan odiada, no et vaig poder conèixer. Forta, valenta i treballadora, són adjectius que mencionen la mare i la tieta quan pregunto per tu. A casa, el teu nom és una paraula màgica, el que pronunciem quan les coses van molt bé. Quan donen una bona notícia, miro el cel i tot pronunciant “gràcies” dins la meva ment, veig els teus ulls brillants color blau cel. Sé que estàs orgullosa de mi, per les coses que he pogut arribar a aconseguir. No només ho has d’estar de mi, sinó dels teus fills, que sempre que poden estan per mi. El que més m’agrada de mi és la meva mirada, la mare em diu que quan em mira, et veu a tu. M’agrada que em diguin que m’assemblo a tu físicament i espero que de caràcter també ho puguin dir, perquè seguint el teu camí, ho puc arribar a aconseguir. Martina Alonso Cruells 14 anys
Escola Montcau - La Mola
VOSALTRES Ploro amb, per i, gràcies a vosaltres. M'ajudeu a deixar-me anar, a ser com soc, a ser qui soc. Somric amb, per i, gràcies a vosaltres. M'ajudeu a deixar passar, a ser com soc, a ser qui soc. Crec amb, per i, gràcies a vosaltres. M'ajudeu a veure el bé en tot el que és dolent, a ser com soc, a ser qui soc. Soc feliç amb, per i, gràcies a vosaltres. Perquè m'ho feu ser i sentir, m'ajudeu a ser com soc, a ser qui soc. Soc amb, per i, gràcies a vosaltres. Perquè sense vosaltres no soc, em feu ser com soc, em feu ser qui soc. Marta Girbau Tió 14 anys
Sant Jordi
LA VACA Tothom li fa fotografies de camí a la Cerdanya Oh! Que maca que és la vaca que pastura per la Cerdanya. Tacada de petroli. El seu picarol canta avisant al pastor, que lentament avança Oh! Que maca que és la vaca Pare què hi ha per dinar? Pregunta el nen a l’arribar Hi ha estofat de vedella Oh! Que bo pare El nen se n’ha oblidat, de com n’era la vaca! Fa temps va haver-hi la vaca cega i, També, una vaca suïssa. Ara ens trobem, la vaca de la hipocresia. Mar Lozoya Solà 14 anys
Escola Montcau - La Mola
TOT EL QUE SENTO Els teus ulls blaus, tendres i cristal·lins; la teva pell, amb tes pigues brodades; els teus cabells, ondulats com onades; la teva veu, sonant com mil violins. Quan soc amb tu el dia se’m fa breu. Ets fascinant, ets tan encisadora... El teu humor a mi molt m’enamora. Fins al final, jo sempre seré teu. Envellir junts i tenir fills i nets. Viurem plegats per veure’ns cada dia. No em faltis mai, tu em dones alegria; què faré jo si algun dia no hi ets? Pol Macià Sobré 15 anys
Sant Jordi
L’AMISTAT Quan l’amistat és sincera supera tota barrera, no l’afecta la distància, el temps o la discrepància. És un llaç que si és ben fort no el pot trencar ni la mort és un tresor valuós, molt únic i fabulós. L’amic et dona perdó, alegria i comprensió. Xavi Matarrodona Gallart 15 anys
Escola Montcau - La Mola
MADRID Quan em prometies que em cuidaries, en aquells carrers de Madrid, et creia sense pensar, que tu estaries mentint. Em vaig deixar caure, al vuit del teu amor, on mai em podries complaure, amb les mentides que no eren més que crits de por. Por a mostrar-te, de despullar els teus sentiments, per no ser jutjat, per ser com ets. I a vegades el temps no ho cura, a vegades és Madrid. Madrid, els bars i els carrers, t’allunyen de mi. Carla Alavedra Arumí 15 anys
Sant Jordi
QUAN T’ESCRIC POESIA Quan t’escric poesia em despullo els sentiments, quan t’escric et sento com si tu fossis jo, i jo fos tu. Quan t’escric tanco els ulls i només penso en llegir-te tot allò que en un moment vaig voler dir-te, tot allò que em provoca voler fer-te un petó, un petó senzill, tranquil, un petó als llavis, que de nou em porten a voler escriure’t. A escriure’t la nostra història, la nostra història en un paper. Plena d’entrebancs i bons moments plena de sentiments amagats, que poc a poc s’han deixat conèixer que poc a poc augmenten, que ens foraden per poder sortir, això em provoca voler escriure’t, s’han tret la roba, que s’hi han deixat conèixer, aquells em fan escriure, aquells em fan escriure’t. Jana López Llàcer 15 anys
Escola Montcau - La Mola
SET D’AIGUA SALADA Llanço el meu cos al mar, per així sentir ràfegues de vent contra la meva ànima de cos buit. Infinit oceà, llum de la meva vida, foc de les meves entranyes, pau absoluta en les nits salades de profunda serenitat. Qui fos mar… per omplir-me d’impavidesa. Sigues tu el meu mar, allibera'm de la terra i enfonsa'm en la teva aigua salada. Mariela Sánchez Martínez 15 anys
Sant Jordi
DOLÇA FILLA DEL MERCANT Dolça filla del mercant, la teva fosca mirada m’ha fletxat, els teus cabells daurats semblen un encant i les teves maduixes per llavis m’estan cridant. Deessa dels meus somnis, imatge que em persegueix sense permís, Afrodita t’enveja perquè al teu costat ella sembla la mortal i tu la bella divinitat. Voluptuoses corbes celestials, mestres en l’art de deixar-me aclaparada, són accentuades per una vítria tela que et fa de vestit i embogeixen el cor d’aquesta noia enamorada. Marta Rabella Calletano 15 anys
Escola Montcau - La Mola
FRONTERES No trobo consol, la tèrbola mar sense respostes. No trobo el límit per la repressió, patiment constant, dol continuat. Dins la meva foscor sento la llum. Llibertat, per mi sols una paraula. Soc presoner d’aquestes fronteres, una estrella sense punxes, jo i tan sols jo el meu únic company. Un llarg camí com una pluja sense fi, la tempesta no em deixa obrir els ulls, enyor de la llum i presoner dels meus records. Quin es el límit de la meva resistència? Només el mon ho sap. Clàudia Vicens Segura 16 anys
Sant Jordi
CAMINO Camino envoltat per la foscor de la nit, acompanyat de la llum de la lluna. Perdut i desemparat, segueixo endavant perseguint la meva à nima, que s'escapa del meu cos. El fred em persegueix, no em deixa pensar, però jo intento aguantar fins arribar al final. Escalant les muntanyes surt el Sol i m'abraça, m'allibera del fred i em traspassa calorosament. Miquel Vinyes Serra 16 anys
Escola Montcau - La Mola
ELOGI DE LA JOIA DEL MON Un centenari llac de safirs, envoltat de serralades cobertes d’herbes com maragdes. Un paisatge il·luminat sota una llum d’ambre arcaic, que s’oculta rere la penombra de la nit, emetent una claror platejada. L’enyorament em domina només de pensar en les criatures que feien vida per les teves vessants. Com els avets que poblaven ta cresta, impassibles com diamants al temps. O com els isards d’ull de tigre, que donen vida als teus boscos i sendes. Desitjaria tenir-te com un amulet i admirar a cada moment la teva bellesa; però sé que, com tot ésser viu, mereixes ser lliure. Lliure com el vent salvatge que udola a través de les teves roques. Lliure com l’aigua de tes rius que perd sa ferotgia quan deixa els teus dominis. Albert Manel Rodríguez López 16 anys
Sant Jordi
MORT Vas morir ahir i avui vaig de dol i quasi ni sento dolor. El que sento és una sensació estranya, gairebé desconeguda, pero no tinc la capacitat d’expressar-ho, com si fos alexitímic. És molt diferent a la d’ahir quan el dolor em punxava les costelles impedint-me respirar, ofegant-me entre crits interns en un silenci dens i desesperat. He estat de vetlla tota la nit. Recordant les teves mans mentre m’acariciaves, els teus ulls mentre em miraves i la teva boca quan em somreies. Se m’encongeix el pit en pensar en la teva mort. Ja no et podré tocar ni abraçar, ni molt menys sentir-te al meu costat però això només passa quan mors, quan mors en els records i arribes a l’oblit. Cocó Zhong 16 anys
Escola Montcau - La Mola
L’OCELL ALLIBERAT Et sento a prop, a punt d'arribar. Em dones senyals, actues sense por, no t'amagues. S'apropa la teva llibertat, el teu camĂ. Eres un ocell encongit; bec cap avall, ales fortes vora el teu cos. Voles valent, sense frens, i independent. Descendeixes en un nou tu, descendeixes en el teu vell tu amagat. Marta Ubach Blanco 16 anys
Sant Jordi
LA LLIBERTAT D’ESTIMAR Estima molt, però estima bé. Estima lliure, però sense que t’ofegui Estima cada dia, però estima’t a tu primer Estima sense por, però permet equivocar-te Estima sense raons, però dona-li sentit Estima com mai has estimat, però fes-ho a cada instant. Estima amb el cor, però sigues capaç d’afrontar les conseqüències. Estima sense gènere, però expressa-ho amb orgull. Estima per fer sentir l’altra persona lliure. Mimi Tarrés Plantada 17 anys
Escola Montcau - La Mola
EL TRASPÀS Com si el cel fos teu. Aquí naufragant en solitari, domines la foscor i tossudament et fas conèixer. Immensa i radiant provoques l’ambient gelat, tensió i esglai. La més poderosa. Sempre arribes, mai no li has faltat a ningú. Ens iguales, no respectes jerarquies. Digues-los que no canviïn el to de veu quan t’anomenen, que no ets aquí per fer mal, sinó per fer-nos estimar. Ets benvinguda i em resisteixo magníficament a odiar-te. No m’importa, perquè em fas viure. Berta Mata Mariné 17 anys
Sant Jordi
LLIBERTAT Avui no vull ser un ocell en una gàbia, avui no vull estar tancat en una peixera, vull sortir, respirar el món i veure tot el que m’espera. La llibertat a la que aspiro vull trobar, poder decidir, poder jutjar i poder pensar. Per la ràbia continguda que he guardat, pel voler i no poder que sempre m’ha acompanyat, vull treure’m les cadenes sense trobar la clau. Per les idees mortes, per les decisions oblidades, pels pensaments cremats, pel sentiment de justícia que busco i que no trobo. I per això et desitjo estimada llibertat. Jaume Anglada Martinez 18 anys
Escola Montcau - La Mola
COM UN BANC DE PEIXOS Com un banc de peixos, perduts enmig de l’oceà, nedem per corrents d’influències cap a les nostres pròpies xarxes. Jo, sol enmig d’una massa, segueixo essent un jo que es guia per la multitud, per por a la solitud. Només sabent que no sabem res, tots, essent un u, amb els ulls embenats, anem allà on ella ens du. Cap a un lloc incert o cap a enlloc Amb un destí que tots i alhora ningú escull, sabent que un no s’escolta si no es fa escoltar, sentim que en aquestes dunes d’aigua nedem amb set de conèixer veritat. Clàudia Navas Álvarez 17 anys
Sant Jordi
Cloe Mateo Villaronga 14 anys
Escola Montcau - La Mola
Carla Garriga Casanovas 15 anys
Sant Jordi
Berta Margarit Moragas 15 anys
Escola Montcau - La Mola
Mariona MolinĂŠ Soler 15 anys
Sant Jordi
Ariadna DĂaz Navarrete 15 anys
Escola Montcau - La Mola
JĂşlia Casals Riba 15 anys
Sant Jordi
Judit Garcia Puig 15 anys
Escola Montcau - La Mola
Pau FĂguls Valldeperas 4 anys
Sant Jordi
Bianca Oro Burlacu 5 anys
Escola Montcau - La Mola
EL CONTE DE LA MACEDONIA ENCANTADA Hi havia una vegada fa molt i molt de temps, en un regne molt llunyà i en una muntanya molt alta, hi vivia un mag molt poderós. Un dia va fer una macedònia, sense voler es va equivocar i va decidir guarda-la ja que qui menges la macedònia dormiria molt de temps. Però no va durar gaire temps, ja que va passar per allà un drac malvat i li va prendre la macedònia. En el drac se li va caure i va anar a parar en un supermercat.Una senyora que es deia Sarah la va comprar i li va donar en el seu fill. El seu fill se la va menjar i es va quedar dormit. El mag la va trobar i li va donar la solució, algú li havia de fer un petó. Li van fer un petó i es va despertar. Júlia Santos Duarte 6 anys Text transcrit per la mestra
Sant Jordi
ELS CAVALLETS DE MAR Hi havia una vegada en el fons marà un cavallet de mar que tenia dos germans i es deien Lop, Lip i la Laia. Volien veure una medusa i un narval. Junts van anar a buscar-los. Van buscar entre les roques i les algues, fins que li van preguntar al pare, a la mare, en els avis i els tiets si n’havien vist alguna. La tieta en els va veure els dos junts a la cova del pop. Hi van anar i es van fer amics.
Escola Montcau - La Mola
Sarah Torres Alvarez 7 anys
Text transcrit per la mestra
EL NEN I EL CONTE Hi havia una vegada un nen que va agafar un llibre per llegir. Quan va obrir el llibre , el nen es va posar a dins. Es va trobar uns nens , animals i d’altres. Els nens li van dir: -Hola! Vols passar les nostres aventures? Després es van fer amics. Van anar al bosc i van trobar animals. Un animal se’l volia menjar, va veure una casa i es va refugiar. Dins aquella casa hi havia un conte. El va obrir i va tornar a casa. Roc Cuéllar Puig 7 anys.
Text transcrit per la mestra
Sant Jordi
LA NEU Una dia una nena anava a Andorra a esquiar. No hi havia molta neu. Es va perdre però els seus amics la van anar a buscar. La van trobar en una cova, després van esquiar tranquils i junts. La mare estava molt preocupada i va dir a la seva filla ,que mai més anés a la neu sola, sempre hi aniríem juntes. Berta Capella Aurell 6 anys.
Text transcrit per la mestra
Escola Montcau - La Mola
EL TAURÓ La setmana passada uns nens estaven en un hotel. Aquest hotel estava al costat de la platja. Un dia tots els nens es van posar el banyador, es van preparar totes les coses que necessitaven i van anar corrents fins a la platja. Quan van arribar, van entrar dins de l’aigua i van veure una medusa. Es van espantar i no podien sortir de l’aigua. La seva mare va sortir de la platja i va anar a demanar ajuda. Va veure a un nedador i li va dir que l’ajudés a treure els seus fills de l’aigua. La medusa cada vegada s’acostava més als nens. Va venir un tauró i va fer fora a la medusa. Després els va dir que pugessin a sobre seu. La seva mare va tornar amb el nedador i va veure que el tauró els havia salvat. Des de llavors van deixar de pescar els taurons que hi havia per aquelles platges. Els taurons van poder nedar sempre lliures. Arnau Puig Picher 7 anys
Text transcrit per la mestra
Sant Jordi
UNA AVENTURA Hola em dic Martina i ara us explicaré una aventura que em va passar ahir al matí. Vaig anar a un teatre a veure una obra que em va agradar molt. Quan va acabar, esperava a la meva mare asseguda a la cadira i estava molt avorrida. Em vaig aixecar de la cadira i vaig anar cap a on estaven tots els artistes. De cop vaig sentir un soroll. Era algú que plorava. Vaig buscar qui podia ser però no el trobava. Llavors, la mare em va cridar i vaig veure que a l’escenari hi havia una nena que plorava. De seguida la meva mare i jo vam anar a ajudar-la. La nena s’havia entrebancat amb uns fils i va caure. La vam ajudar a aixecar-se. Ella ens va donar les gràcies. Ens va dir que es deia Clàudia i que ens convidava a anar a berenar amb els seus amics del teatre. Vaig sortir molt contenta de poder conèixer a tots els artistes. Paula Hernandez Franco 7 anys
Text transcrit per la mestra
Escola Montcau - La Mola
L’EXPERIMENT DEL XEF MONJICA Fa molts i molts d’anys hi havia un cuiner que es deia Monjica. En Monjica era un xef i treballava a un restaurant que es deia “El restaurant de les estrelles”. Cada dia cuinava el mateix, fins que un dia va dir que intentaria fer un menjar nou. Va agafar llet, ous, mantega i la paella. Ho va barrejar tot, va posar la crema a la paella i va fregir-les, i li van sortir cremes de tot tipus: salades i dolces. Les va provar i va pensar que es dirien creps. Ho va donar a la gent perquè ho provés i es va fer un home ric. Ibon Schindler Castro 7 anys
Text transcrit per la mestra
Sant Jordi
LA PIRATA DOLENTA Un dia fa moltíssims dies, hi havia un vaixell molt gran. Hi havia pirates alts, petits, grassos... Tota mena de pirates! La pirata més petita era la capitana. Era tan dolenta que volia tots els tresors del món! Llavors de seguida van trobar una illa en el mig del mar. Van baixar del vaixell i en un moment ja estaven al mig de l’illa. Estaven buscant el tresor però res. De cop, un pirata va desaparèixer, i un altre, i un altre, fins que es va quedar sola la capitana. Tenia un mapa d’aquesta illa però no servia. Va trobar unes petjades i les va seguir fins trobar una creu vermella. I va trobar el tresor!! Però es va adonar que era molt dolenta i que estava sola. Es va emportar el tresor al vaixell i allà estaven els demés, esperant a la capitana perquè encara tenien molta por. Paula Muñoz Martínez 7 anys
Text transcrit per la mestra
Escola Montcau - La Mola
ON ESTÀ EL REGAL DE L’ENJELONCA Hi havia una vegada un elefant que es deia Martinet, que tenia un pare, una mare i una germana. El pare es deia Tim, la mare es deia Enjoela i la germana Enjelonca. El Martinet era més gran que la seva germana Enjelonca. El Martinet estava molt content perquè l’endemà seria l’aniversari de la seva germana Enjelonca, i el Martinet feia segles i segles que s’estava preparant el regal de la seva germana i va dir: -Estimo molt a la meva germana, tot i que és una mica tossuda i antipàtica. També tenia un pastís. Però, una nit abans del seu aniversari, el regal d'en Martinet va desaparèixer. Al matí, quan es va despertar en Martinet, es va donar compte de què li havien robat el regal. Va estar hores i hores i hores buscant el regal però no hi havia manera. Fins que va arribar l’hora de la festa i, en veure tota la gent convidada que li portava un regal a la seva germana Enjelonca, es va descontrolar i va començar a respirar molt fort, va començar a suar. Bé, un drama! A l’hora de donar els regals per sort ell era l’últim. I quan va tocar-li a ell, uns micos disparats van anar cap a ell, i resulta que aquells micos trapelles havien agafat els dos regals a la nit perquè ells no tenien cap regal. I com que en Martinet era molt bo, van donar el regal tots junts. Anna Soler Garcia-Cascón 9 anys Text transcrit per la mestra
Sant Jordi
EN PETIT MARC Fa molts anys, hi havia un dinosaure que es deia Marc i que vivia al Cratàfic. Era molt petit i jugava amb tots els dinosaures menys amb el Ferran, que era un T-Rex que es reia d’ell perquè era molt petit. Però no va fer res perquè ell era molt bo. Tenia molta por d’ell perquè el Marc era molt petit. Però en Marc, en pocs anys, es va fer molt gran i en Ferran es va enfadar perquè en Marc era més gran que ell i per això en Ferran li va dir que com era que s’havia fet tan gran. Li va contestar que havia menjat molta herba i fruita. Al cap d’uns dies, en Ferran estava menjant el que li havia dit en Marc i en Ferran es va posar molt trist perquè s’estava fent petit i en Marc li va dir que no es preocupés, que l’ajudaria a créixer. I en Marc li va donar tot el que havia de menjar perquè creixés i cada setmana creixia una mica més i així molts dies. I així en Marc es va ser molt bon amic d’en Ferran i llavors en Ferran, gràcies a en Marc, va ser el dinosaure més gran de tots i es va tornar molt bo i tots van ser molt amics perquè en Ferran es va tornar bo i defensava als altres que es feien els xulos i en Marc es va posar molt content i van ser tots feliços. Pol Ortega Lao 8 anys
Text transcrit per la mestra
Escola Montcau - La Mola
EL DINOSAURE I EL COTXE Una vegada hi havia un cotxe al mecànic, però.... aquell cotxe tenia ulls! També tenia les llantes daurades i era de color groc. Li encantava fer carreres, anava a totes les carreres del món! Aquest cotxe es deia Llampec. Un dia en Llampec es va trobar un dinosaure que es deia Tip-Tap i que sempre picava els troncs i molestava molt! Però el Llampec es va fer molt amic d'ell. Un dia van anar a comprar al mercat, van comprar: pomes, raïm, vedella, conill, rap, llegums, cebes, enciam, carxofes, espàrrecs i pastanagues. Però tenien un problema, que no tenien casa. Així que van decidir muntar una, però en comptes de casa van trobar una cova. Per fer el llit van agafar una pedra. Al cotxe tenien dos matalassos, els van posar a sobre i van agafar fulles gegants. Quan es va fer de nit, va començar a ploure i l’aigua va entrar a la cova. En Llampec i el Tip-Tap es van despertar, van agafar els matalassos i se'n van anar. El Llampec va trobar una pila de Pals, els van agafar tots i van construir una cabana. Després van agafar sorra molla i van posar els matalassos a terra. Van fer servir fang per fer el lavabo, la cuina, el menjador... Un dia va aparèixer un animaló i els hi va dir: - Què em deixeu viure amb vosaltres? Els van contestar que ho sentien molt però que no hi cabia. L’animaló es va enfadar molt i el TipTap li va oferir dormir amb ell. Li va posar fulles perquè estigués tou i un coixí. Llavors va arribar el Llampec de la compra i van preparar el sopar i després... a dormir! Ona Vendrell Codina 8 anys
Text transcrit per la mestra
Sant Jordi
L'ESCAPADA D'EN MARC Una vegada hi havia un desert molt gran on vivia molta gent. Allà vivien dues nenes i un nen. Es deien Lola, Judit i Marc. La Lola era la gran i es portava molt més bé que els altres dos. La Judit, que era la mitjana, era molt entremaliada, i el Marc, que era el petit era com la Judit, però encara més entremaliat. Un dia el Marc es va escapar de casa seva, que era una cova molt petita. Ahhhh! Que m'oblido de dos personatges: els pares! Els pares estaven, al mig del desert, desesperats buscant al Marc, però no apareixia per enlloc i van decidir anar a la policia, però quan van arribar la policia estava tancada. Els pares es van posar molt tristos i no calia, perquè el Marc havia estat tota l'estona a casa del seu millor amic Jordi. Quan hi havia passat moltes hores, els pares d'en Jordi van trucar als pares del Marc. En rebre la trucada els pares estaven tan feliços que de seguida el van anar a buscar a casa del Jordi. Valèria Duch i Caresia 8 anys
Escola Montcau - La Mola
LA CASA ENCANTADA Aquesta història va passar en un petit poble del Pirineu. Allà hi vivien uns amics que cada tarda, al sortir de l’escola, es trobaven per jugar junts. Al poble, dalt d’un turó, hi havia una casa que hi havia rumors de que estava encantada. Una tarda, els amics van decidir anar-hi. Anaven carregats de llanternes i amb els seus mòbils apunt per fer fotografies. Es van apropar a la porta d’entrada. Sense pensar-s’ho dues vegades, van entrar fins al rebedor, ja que la porta estava oberta. Un cop dins, van decidir explorar-la. Era una casa molt gran, plena d’habitacions fetes malbé. Quan van arribar a la planta de dalt, van entrar a una habitació buida. Un dels amics va notar una mica de vent que li molestava a la cara. Es van espantar i van sortir corrents cap a fora. Al donar-se la volta, un dels amics va veure un grup de ratpenats. Els hi va fer una fotografia per recordar el dia d’avui. La sorpresa va ser quan en aquella fotografia es veia la silueta d’una persona. Biel Canales Palau 9 anys
Sant Jordi
LA CASA ENCANTADA Fa 500 anys, al bosc de la foscor, hi havia una casa encantada. De nit se sentien crits pel bosc, fins que un dia va passar alguna cosa. Hi va haver un assassinat. Molta gent va veure uns llops fantasmals corrent pel carrer fins a la casa encantada. L’endemà a la nit es va fer una expedició a la casa. Quan les persones van entrar, van sortir volant molts ratpenats. La gent es va espantar, però va seguir caminant. Van obrir la porta d’una habitació i van veure... La persona assassinada! El seu cadàver estava allà! - No està morta. - va dir una veu. I va continuar dient: - Heu de saber que és una broma! Només us volíem distreure! Aleshores la gent ho va veure. Era l’alcalde! - Però senyor alcalde... - va dir un voluntari. - Això és una broma de mal gust!- va dir un altre voluntari. - D’acord, d’acord.- va dir l’alcalde.- Però estava ben pensat, oi? - Sí!- va dir tothom. -Però, què eren aquells llops fantasmals? - va preguntar un voluntari. - Són robots! – va dir l’alcalde. FI. Roger Garcia Comas 9 anys
Escola Montcau - La Mola
LA MARTA I EL FANTASMA Hi havia una vegada, una nena que es deia Marta i vivia amb els seus pares. Ella era filla única, però tenia un amic molt especial, un fantasma, però era simpàtic i inofensiu. Era incapaç de fer mal a algú. La Marta se l’estimava molt, com si fos el seu germà. Ells tenien un lloc especial, que era on es van conèixer. Era un roure molt vell que feia anys que estava allà. Un dia la Marta estava dibuixant amb el seu fantasma i va escoltar unes veus. Va mirar per la finestra i va veure dos obrers que estaven parlant. Es va adonar que tenien un plànol on, a dalt, hi ficava que s’hi havia de fer un aparcament. La Marta va pensar que allò era horrible, perquè això volia dir que si tenien que fer un aparcament haurien de talar tots els arbres de la zona, incloent el roure! Va avisar el fantasma i van sortir ‘pitant’ cap a fora. La Marta va preguntar als obrers si podien arribar a un acord per no tallar el roure. Els obrers van dir que ho sentien molt però haurien de tallar tots els arbres. La Marta es va adonar de que no els faria entrar en raó. Aleshores va començar a idear un pla amb el fantasma perquè no tallessin l’arbre, o sigui el vell roure. La Marta va tenir una idea, va pensar que si hi havia espècies en perill d’extinció en aquella zona, on vivien en arbres, no els podrien talar, però no creia que hi haguessin en allà, o sigui, que va seguir pensant altres idees. Va pensar moltes coses i llavors, es va adonar de que no hi havia res a fer, però el fantasma li va dir que no es rendís, que rumiés més idees. Al final, la Marta va tenir una idea, va anar corrents davant dels obrers i els va dir que podien talar els arbres si ho necessitaven, però que no tallessin el roure perquè, per sort, el roure estava a un cantó, i també els va dir que conservessin l’herba. Els obrers van acceptar, i el roure es va salvar, llavors la Marta i el fantasma van poder jugar en el seu roure tranquils per sempre més. Berta Permanyer Rigola 10 anys
Sant Jordi
LA CASA DELS EXPERIMENTS Hi havia una vegada una casa antiga, que hi havia pertangut a un home estrany. Un dia, aquella casa havia quedat en ruïnes misteriosament. Al cap d’uns anys, van anar tres amics a investigar-la. Van intentar obrir la porta però no van poder. Al final, van tenir que entrar per una finestra mig trencada. A dins, tot era fosc i la llum de la tarda projectava formes terrorífiques. Al final d’un corredor ple de mobles vells i units, van trobar una escala de cargol que pujava cap el punt més alt de la casa. Van pujar i a mida que pujaven veien diferents plantes fosques de la casa, però una els va cridar l’atenció. Era una sala circular i fosca. Al final de la sala hi havia una taula amb tot de coses a sobre. També els va cridar l’atenció un bagul que hi havia a un cantó de la sala. Era vell i atrotinat, però quan l’estaven a punt d’obrir va sonar la campana. El so venia de dalt, van pujar l’escala fins la torre de la casa. Allà dalt, hi havia un home que estava fent un experiment. Els tres amics li van preguntar què hi feia, se’ls va mirar i els hi va dir que estava fent un experiment que havia fet anys endarrere, ja que havia destruït la casa. També els va dir que serviria per venjar-se de tot el què li havia passat. Quan van sentir això, els nens van saber que no seria bo. Així que van anar a buscar un antídot a la sala circular, van obrir el bagul i hi van trobar tot d’experiments, i un que hi deia: antídot per l’experiment 4.21. De cop es van adonar que hi havia el mateix número en el pot de l’experiment. Així que, van agafar l’antídot, el van tirar, i l’experiment ja no funcionava. El pot va caure a sobre la recepta que es va fondre i ningú no la va poder tornar a fer. Oriol Genescà Imbers 10 anys
Escola Montcau - La Mola
L’ARBRE QUE TENIA SENTIMENTS Hola, em dic Maria, fa una setmana em va passar una cosa que em costa de creure. Us explicaré la història: jo tinc una caseta blanca, decorada amb flors i el meu veí és un arbre que porta aquí segles, un roure. Però aquest roure no és com tots el altres arbres, és únic, el van plantar els avantpassats de la meva família! El dimarts passat l’arbre semblava trist i em vaig estranyar bastant. Vaig mirar per la finestra i vaig veure una grua i senyors amb estris per tallar-lo! Vaig sortir corrents de casa. No m’ho podia creure! Volien tallar l’arbre de la meva família! Em van explicar que dimecres tallarien l’arbre per construir una casa nova. Aquella nit vaig anar a seure al costat del roure i li vaig explicar el què passaria, sense l’esperança de que ell m’escoltés. Però de cop i volta vaig veure una goteta d’aigua al terra, una llàgrima!!!!!! Jo estava al·lucinant, l’arbre tenia sentiments! No m’ho podia creure. Em va dir: Ajuda’m! i jo li vaig respondre: És clar. Vaig pensar un pla: m’encadenaré a l’arbre i no deixaré que el tallin. Cada arbre que tallem estem destruint la naturalesa. I així ho vaig fer. Quan els treballadors em van veure van quedar molt parats. Jo cridava: Cada arbre que talleu estem destruint la natura i no quedaran arbres al món! Els veïns ho van escoltar i es van encadenar amb mi. Finalment l’arbre segueix viu gràcies al poble que em va ajudar i a mi. Mariona Brugueras Contreras 10 anys
Sant Jordi
EL BRUIXOT DELS VENTS Hola! Sóc la Mariona i us explicaré una història que em va passar a mi i a dos amigues més. Al juliol vam anar de colònies a Bilbao, la casa de colònies tenia dos camps de futbol, un frontó i un parc, entre altres coses. La primera nit les meves dues amigues: la Júlia, la Lucia i jo estàvem parlant a sota d’una palmera que estava darrera del frontó. Eren ja les deu de la nit i de sobte un vent molt fort va començar a bufar. Primer no vam notar res estrany però després vam començar a veure una ombra que anava molt ràpid d’un costat a l’altre, vam començar a sentir algú que reia molt fort i enraonava molt. En aquest moment ens vàrem espantar molt i la Júlia, la més valenta de les tres, va dir: Eiiii tu qui ets? On estàs? Ningú va respondre, es van sentir més rialles i la Júlia va tornar a preguntar: Eiii tu qui ets? On estàs? Aleshores una veu molt ronca va dir: No us explicaré qui sóc ni on estic només ho descobrireu si em seguiu. La Júlia, la Lucia i jo vam seguir aquella ombra blanca, teníem curiositat! La vam seguir i al final vàrem trobar una porta marró en mig de les fulles. Aquesta vegada la Lucia va entrar primer, llavors vaig entrar jo i finalment la Júlia. Era un passadís molt llarg i molt fosc, aleshores vàrem començar a córrer. Vàrem arribar a una porta, i la Lucia la va obrir i en aquell moment ens vàrem quedar enmig d’una biblioteca gegant, amb molts llibres i amb una taula. Em vaig fixar en que a la taula hi havia una nota, en aquella nota estava escrit això: Hola sóc el bruixot dels vents, molts us preguntareu on estic. Això ho descobrireu vosaltres, aquí us deixo la primera pista: us he dit que sóc un bruixot, busqueu en un llibre de la meva especialitat. En aquell moment a la Júlia li va venir la resposta, un llibre de màgia! L’especialitat dels bruixots és la màgia! Aleshores les tres ens vàrem posar d’immediat a buscar un llibre amb una nota a dins en l’apartat de màgia. Uns minuts després la Lucia va trobar la següent pista en un llibre que deia això: Destrossa les cases de tres porcs? Busqueu aquest llibre. Jo, molt ràpida, vaig dir: Els tres porquets! Cinc minuts després la Júlia va trobar la següent pista. I així amb tres pistes més. Quan vàrem trobar la cinquena pista posava: És la darrera pista, molt bé! 2239 és l’únic que us puc dir, ara trobeu una porta amb un cadenat i obriu-la, em trobareu allà. Aleshores la Lucia va trobar la porta, jo vaig posar el codi, la Júlia va obrir la porta. A l’altre costat de la porta hi havia un bruixot amb una vareta i un barret. Ens vàrem presentar i vàrem estar una estona parlant. Quan vam marxar vàrem veure tots els nens entrar per la porteta que havíem entrat abans. Havíem fet el joc de nit nosaltres soles! Aquesta és la història que us volia explicar. Greta Cadafalch Suñé 10 anys
Escola Montcau - La Mola
ELS LLADRES DE SOMNIS Hi havia una vegada quatre lladres de somnis. Un d’ells era en Marc, que tenia 12 anys. Després l’Arnau, que en tenia 10, l’Adrià que en tenia 8 i, per últim, el més petit, en David, que tenia 6 anys. Una nit els quatre germans no podien dormir així que van pensar explicar-se històries de por. Finalment, tots quatre tenien son així que se’n van anar a dormir. Aquella nit, els quatre germans van somiar el mateix. Aquell somni els va fer despertar però no estaven a casa seva, sinó en un jardí ple de flors. No sabien on estaven. En Marc, va veure un cartell que posava: Benvinguts al país dels somnis. Tots quatre van quedar-se al·lucinats. Primer van pensar que només era un somni però en David va pensar a pessigar-se i així, saber si estaven en un somni. Els quatre es van pessigar però cap d’ells es va despertar. Començaven a estar una mica espantats. Llavors van veure un cartell que deia: per sortir del país dels somnis heu de robar somnis a altres persones. En David va pensar que haurien d’anar a buscar altres persones d’aquell món i preguntar com podrien robar un somni. Van caminar mitja hora fins trobar-se un elefant amb potes de lleó i orelles de gat. En Marc li va preguntar: Com es pot robar un somni? L’elefant amb potes de lleó i orelles de gat, va contestar: Ja esteu en un somni, jo sóc part del somni. En el món real una nena m’està somiant. Igual que vosaltres, un nen us està somiant. Però qui? – Va preguntar l’Arnau. Això li heu de preguntar a la tortuga ràpida. – Va contestar l’elefant. I on està? – Van preguntar els quatre germans. Al bosc amagat. Heu d’anar a l’oest. Així doncs, els quatre germans van anar al bosc amagat. Després de 10 minuts, van trobar una muntanya que semblava la closca d’un cargol. De sobte, el terra va començar a tremolar i la closca del cargol es va aixecar. Sota d’aquella closca va aparèixer el cos d’una tortuga. La tortuga va començar a córrer amunt i avall, semblava en Flash. Els nens, bocabadats de com corria, van preguntar: Hola, ets la tortuga ràpida? Si. – Va contestar en Flash, que així és com es deia la tortuga. Com pots saber quin nen t’està somiant? – Va preguntar en Marc. Molt fàcil. Heu de mirar per aquesta bola màgica d’aquí i llavors el veureu. Els nens van mirar la bola i van veure un nen dormint profundament. L’Arnau va preguntar: Com es pot robar el somni? En Flash els va contestar que han de despertar el nen i el somni quedarà a les seves mans. Però com es desperta el nen? – Va dir l’Adrià. Amb aquesta bola màgica entreu a la seva ment, l’espanteu i el nen es despertarà. Els nens van entrar a la bola, van despertar al nen, li van robar el somni i el van llançar a l’aire. De sobte, els nens estaven a la seva habitació. Els quatre germans van prometre que no explicarien més històries de por. Paula Garcia Molina 10 anys
Sant Jordi
El MISTERI DEL LLIBRE SECRET Hi havia una vegada, a l’any 2083, una nena que es deia Anna i li encantava cuinar. Tenia un llibre de cuina que li havia regalat la seva àvia, pel seu aniversari, i el volia provar. Va triar una recepta que era una hamburguesa vegetal amb un títol molt estrany, es deia “Callabocas” però ella no li va fer cas i va començar a cuinar. Quan va acabar de cuinar, li va fer una mossegada però el seu gust era molt estrany. Al cap d’una hora, l’Anna volia demanar a la seva mare si podia quedar amb les seves amigues però quan va voler parlar no li sortien les paraules. Va tornar a parlar i seguien sense sortir-li! Després d’una estona, ja va poder tornar a parlar però allò que havia passat havia sigut molt estrany, semblava màgia. Va cuinar una altra recepta que es deia “Viatge al passat”. Al cap d’una hora, l’Anna es va donar un cop amb la paret i va començar a viatjar al passat. Quan va arribar al passat, es va veure a ella quan era petita i a la seva àvia, que ja havia mort. Quan va tornar a casa, va descobrir que aquell llibre era de màgia i el va desar en un lloc on ningú el pogués agafar mai. Sílvia Saumell López 11 anys
Escola Montcau - La Mola
ELS NÚVOLS S’AJUNTEN Un núvol. Dos núvols. Una tortuga, no entenc perquè sempre veig tortugues... La mare em crida, no li faig cas. Ara veig un home. Molts homes. El cel es torna gris i els núvols s’ajunten. La Mikaila diu que entri a casa, ara fa més fred que mai, però a casa fa calor. No, no fa calor. És l’àvia que m’abraça. És tan dolça, fa olor de les llaminadures del carrer de l’escola. Cada dilluns hi anava amb l’Ayalisse, fins que la van tancar. També van tancar l’escola, diuen que per falta de diners, però poca gent s’ho va creure. Ara no ens deixen estudiar, hem de treballar, com les persones grans. De dilluns a divendres agafem un autocar cap a la ciutat, a les fàbriques. Per a no pensar-hi, dibuixo. L’Ayalisse diu que són molt bons i que, algun dia, quan tot això acabi, anirem a una galeria d’art, a veure si els agradaven. La Mikaila també ho diu, que són bons, però jo no me les crec. Només dibuixo quan estic sol, sota la pluja, al pati de casa... No dibuixo animals, ni les flors maques dels jardins de la gent rica de la ciutat. Simplement dibuixo gent; homes, al tren acomiadant-se de les seves parelles, nens a l’estació d’autocars compartint l’esmorzar, etc. Cada dia que passa, quan m’aixeco al matí i miro al meu voltant, no veig el mateix que abans. No veig nens corrent i jugant als carrers, no veig la missa dels diumenges plena, no veig un somriure a la cara de la gent, ni a la de la mare ni a la Mikaila. Sobretot d'ençà que el pare va marxar. Ell fou un membre molt important del nostre poble i un dels més apreciats pels veïns. De vegades em paro a pensar, i si tot fos diferent? I si l’àvia no estigués malalta, i si l’Ayalisse em veiés com jo la veig, i si tot aquest malson acabés. A vegades, deixo anar massa la imaginació i, penso en aquestes coses. Avui ha sigut un dia molt diferent. Un dia molt gris, més del que normalment són. En arribar a la fàbrica, han agafat a algunes noies i se les han emportat. Entre elles, la Mikaila. Se les han emportat a la xemeneia gran. Hi ha rumors de què hi ha mort gent allà dins, més concretament, nens. Agafen noies per la seva elasticitat, en moments com aquests, estic content de ser noi però, a la vegada, espantat pel que li pugui passar a la Mikaila. Ara és de nit i fa fred. Vivim en una casa de classe obrera tirant a pobre, habitacions petites i el material de la paret no és molt sòlid. No puc dormir. Faig fricció amb els meus peus, per agafar calor. Els llençols estan humits, ha començat a ploure abans que la mare pogués estendre la roba. Res. No aconsegueixo dormir. Dibuixaré doncs. Celles preocupades, ulls verds plorosos mirant cap al cel, mans entrellaçades, llavis prims... Ja està. Ha sortit més bé del que m’esperava, ja que no hi ha molta llum que entri per la finestra que no tinc. Prefereixo no pensar en el que no tinc, no vull. Soroll. Un plat cau a terra seguit d’un crit. És l’àvia. Busca el lavabo. Li passa sovint això d’oblidar-se d’on és cada cosa. Vaig a ajudar-la. Fill meu! Què fas despert a aquestes hores?! Eh, eh. He sentit un soroll i pensava que necessitaves ajuda. Rei meu, et trobes bé? No ho sé. Crec que he tingut un malson – al meu voltant tot està bé, i... El pare està al sofà, amb la mare i la Mikaila. Pot ser que hagi sigut tot un malson?-. Ximena Meler 11 anys
Sant Jordi
UN COP DE SORT Temps enrere hi havia un noi que es deia Thom que vivia en un poble molt petit i pobre d’Àfrica. Tenia un germà gran que es deia Simon. No tenien pares perquè havien mort en una guerra. Els dos havien de treballar per poder sobreviure, el Thom tenia divuit anys i el Simon vint. Tots dos es dedicaven a classificar la brossa: separaven el plàstic, el vidre… Després d’haver-ho classificat tot, havien de caminar quilòmetres per deixar la brossa en una deixalleria. No guanyaven molts diners, però eren els suficients per sobreviure. Un dia, mentre el Thom classificava llaunes, va veure una cartera. Ell sabia que no hi hauria res perquè, qui tiraria una cartera plena de diners a la paperera? Per curiositat la va obrir i no s’ho podia creure. Hi havia un bitllet de 5.000 leones! El Thom, sorprès, li va dir al Simon i ell es va quedar igual d’impressionat que el seu germà. Què farien amb tots aquells diners? Tota la vida s’havien gastat els diners que tenien en aigua i menjar i ara de cop tenien moltíssims diners! Els dos van anar a casa i van pensar què podien fer. Després de moltes idees van decidir que el millor era viatjar lluny i començar una nova vida, i així ho van fer. Sense dir res a ningú van agafar un avió fins als Estats Units. No van dir res a ningú, perquè realment, aquells diners no eren seus. Eren del propietari de la deixalleria, ja que les normes eren que, si en algun moment es trobava alguna cosa amb valor a la deixalleria, s’havia de donar al propietari. Al cap de molt temps de viatge van arribar als Estats Units i el primer que van fer va ser comprar roba. No tenien gana perquè s’havien atipat a l’avió. Després de comprar la roba van pensar que no tenien cap lloc per viure. Ja era tard i com que no tenien temps de buscar algun lloc per dormir, van passar la primera nit en un carrer fosc i fred. L’endemà en despertar-se van anar a un motel i es van instal·lar, tot i que no tenien gaire cosa per ordenar. Després de descansar una bona estona, al Thom se li va ocórrer que havien de buscar feina. Al Simon el van contractar de pressa com a carter i al Thom li va costar més trobar feina, però al final va trobar feina d’escombriaire. El Thom no estava gaire satisfet amb la seva feina perquè acabava de sortir de les escombraries, i ara, i tornava a ser-hi, però necessitava feina i ja la tenia. Els dos sabien que necessitaven un pla per poder viure millor. El Thom li va preguntar al Simon: -Tu no portes cartes a un senyor molt ric de dos carrers més amunt? -Doncs… Sí…-va respondre el Simon. El Thom va tenir una idea i va dir: -I si inventem alguna cosa i que el senyor ric ens ho patenti? -D’acord, però, què? -Doncs… Plàstic biodegradable!- va dir el Thom emocionat. -Sí! L'endemà el Simon va anar a portar la carta diària al senyor.
Escola Montcau - La Mola
El Simon i el senyor van estar una estona parlant i al senyor li va encantar la idea del Simon. Va decidir patentar el seu invent. El Simon li va explicar el que havia passat al Thom i els dos es van posar molt contents. Des d’aquell dia, els hi va canviar la vida. Van guanyar molts diners amb l’invent i ara donen diners a diferents pobles de tot el món per ajudar a la gent pobra. Amb poc temps, les seves vides havien canviat gràcies a la seva empenta i emprenedoria. Tot i que van començar amb la trobada d’uns diners que no eren seus, van acabar fent molt bones obres i repartint els diners que guanyaven a la gent més necessitada del món. Laura Cuní Domenech 12 anys
Sant Jordi
LA BOTIGA DELS DESTITJOS El poble de Swampe estava al nord d’Amèrica. Era petit, però tenien el que necessitaven. En aquell poblet hi havia una botiga de roba, però no una qualsevol, era màgica. O això és el que deien. La propietària de la botiga es deia Mirania. Ella tenia vint-i-vuit anys. Era morena, cabell curt, ulls blaus i grans, boca i nas petits i alta. Era afectuosa, amigable i sempre t’ajudava. Estava casada amb en John, que tenia vint-i-set anys. Ell estava calb, tenia els ulls marrons i petits, la boca i el nas grans i era alt. Ell era metge i també ajudava a tothom. Els seus fills es deien Abigail, de set anys, i Tom, de 8. Els dos eren quasi iguals que els seus pares. En Tom i l’Abigail es barallaven com gat i gos. A ells dos els encantava re buscar coses la botiga de la seva mare, la botiga dels desitjos. Un dia, l’alcaldessa Martha es casava i els dos nens necessitaven un vestit elegant. I per això, van haver-hi anat a la botiga de la seva mare. Quan van arribar, la Mirania va començar a buscar roba. I va deixar als nens jugar a fet i amagar per la botiga. En un moment, l’Abigail es va amagar en un armari que deia “Prohibit passar”. -No em trobaràs, Tom!-va dir l’Abigail, burlant-se.-Ah! -Abigail!-Va dir en Tom.-On estàs?! I en Tom també va entrar a l'armari i els dos van caure per un forat que estava tapat per roba. Van estar caient uns 30 segons fins que van arribar a un armari gegant ple de roba. Primer, els dos es van espantar. Després van començar a córrer per l’armari. Estaven molt emocionats. Dues hores després, els dos germans, ja s’havien emprovat mig armari. Estaven molt cansats i van fer un llit amb uns vestits molt grans i tous. Els dos nens es van estirar i en Tom va dir: -Abigail, tenim un problema. Saps com sortir d’aquí? -No.-va dir l’Abigail.-I tu, Tom? -Tampoc. En aquell moment, l’Abigail es va posar a plorar: -I ara que fem, Tom?-va somicar ella.-Com tornarem a casa nostra? -No et preocupis, trobarem la manera.-va dir en Tom. Després va fer que l’Abigail es posés sobre seu i li va dir: -No et preocupis, germaneta, trobarem una solució. I es van adormir. L'endemà, els dos es van despertar a casa i tenien als seus pares al costat, vestits per anar de casament. Com havia pogut ser? -Ara us ho explicarem.-va dir en John, el seu pare. -Quan vaig trobar uns vestits adequats, us vaig buscar per tota la botiga i no us vaig trobar.-va dir la Mirania.-Llavors vaig trucar a la policia. -La policia us va buscar durant tota la tarda.-va dir en John.- I la vostra mare va tenir una idea. -Vaig programar el robot de l’armari per buscar-vos.-va dir la Mirania. -I us va trobar i us va portar aquí.-va dir, finalment el John. -Ah...-va dir l’Abigail.-així és com ha passat. -Doncs, és hora de vestir-nos.-va dir en Tom.-Hem d’anar al casament de l’alcaldessa. I així ho van fer. Eugènia Prunés Clusellas 11 anys
Escola Montcau - La Mola
LES PERSONES CANVIEN La Xènia i el seu germà Marc, són dos nens de l’Iran molt trapelles. Avui la Xènia i en Marc tenien festa a l’escola i s’han quedat a casa, la seva mare i el seu pare estan cultivant al camp, i s’han quedat sols a casa. En Marc ha tingut una idea, i li ha dit a la Xènia: -Podem anar a pescar?- i la Xènia li va dir: -Sí. Però hem d’anar de pressa, perquè els pares no volen que anem a pescar. D’acord? -Sí! A continuació, el Marc va anar a preparar la barca. Mentrestant, la Xènia va anar a agafar provisions. Al cap d’una estona en Marc i la Xènia ja estaven a punt i van anar a pescar. Van pescar: lluç, perques, crancs... Cap a la tarda ja estaven tornant cap a casa quan, de sobte, van veure uns homes armats que entraven a casa seva. En Marc es va espantar i va dir: -Mira Xènia! Han vingut uns homes a declarar-nos la guerra! He d’anar a salvar-los!però la Xènia no pensava el mateix: -No podem Marc! Si hi anem ens agafaran, hem de fugir i demanar ajuda! Així és com la Xènia i el seu germà van començar un llarg viatge mar endins, amb només dues bosses de patates, vint euros, una rajola de xocolata i tres ampolles d’aigua. Van viatjar durant tres dies i mig fins que van arribar esgotats a Oman. Allà van comprar provisions, i van descansar una estona. Quan es van despertar: -Marc! Corre, ara és el millor moment del dia per demanar ajuda, perquè ara tothom surt de casa.- i el Marc mig endormiscat li va dir: -D’acord! Anem-hi! Ara els dos germans es dirigien cap a les persones per demanar-li a la gent que els ajudés. A Oman la gent no es preocupa pels altres o sigui que el Marc i la Xènia van anar a Aràbia Saudita a veure si allà tenien sort, però a mig camí... -Xènia estic molt cansat, podem parar? -No Marc, que ja no penses en els pares? -Clar que sí, però si parem, podem guanyar diners si venem roba que fem a mà, i després anirien amb molta més energia i agilitat. Llavors la Xènia va veure que tenia raó. Va passar mitja setmana. Aquell dia seria l’últim dia que estarien allà, perquè va venir una senyora molt amable que els va portar a Aràbia saudita i els va donar suport per aturar la guerra. Gràcies a aquella senyora tothom es va adonar del problema, i va decidir ajudar-los. Van anar exèrcits de militars i tota la gent a fer fora als terroristes. Va costar però amb uns quants dies van poder fer-los fora i ajudar la gent ferida. La Xènia i en Marc van tornar amb els seus pares, que no tenien cap ferida greu. A partir d’aquell dia no van tornar a marxar sense permís i, a més, la Xènia i el Marc van aprendre que si t’expliquen un problema per petit que sigui els has d’ajudar. Però com que a la Xènia no li va agradar l’experiència, de gran va crear una ONG, pels nens i nenes que hagin perdut els pares i mares durant la guerra. Aquesta història ens explica que tothom pot canviar. Keyla Parra Martínez 12 anys
Sant Jordi
EL CONSUM RESPONSABLE? Seran 200€ - va dir la botiguera amb pressa-. En aquell moment vaig pensar: -Doncs no està gens malament. Havíem comprat uns pantalons de marca “Gucci”. El centre comercial estava a petar de gent, tot i que era un dilluns al matí. Representa que la gent hauria d’estar amb presses per agafar el metro, el bus o corrent per arribar a temps a la feina. Però no, estaven en el món del consum. No n’havien tingut prou amb el cap de setmana. Després vam anar a fer uns quants encàrrecs més pel centre comercial. Vam comprar roba i encara més roba. Un cop a casa, vam tenir una gran feinada per treure totes les bosses del cotxe, amunt i avall, corrent cap al cotxe per agafar bosses i ràpid cap a casa perquè les bosses pesaven molt. Al cap d’unes hores teníem tots els armaris ben plens: sabates, pantalons, mitjons, samarretes... Estàvem molt contents perquè teníem molta roba i sobretot de marca. Ara, pels nens, la roba de marca sembla ser que és la clau de l’èxit. Aquella mateixa nit va ploure molt: feia llamps i trons i jo no podia dormir. Em vaig començar a posar pensatiu... Vaig agafar un llibre antic de la tauleta de nit i em vaig posar ha llegir. Va passar una estona i vaig començar a notar un fred que passava pels peus, perquè em sortien del capçal del llit. Obro l’armari, que fa un petit grinyol -amb el silenci de la nit encara se sent més- i agafo una manta nova, també l’havíem comprat aquell mateix matí. Em poso el llit mirant la nova manta i de cop amb ve un pensament en totes les coses que havíem comprat. Ens acabàvem de gastar més de 500€ en roba i ens havíem quedat igual. L’endemà el matí li vaig preguntar al meu pare: - No creus que ens hem gastat massa diners amb les compres d’ahir? El meu pare tot clar i concís em va contestar: -Fill meu si tenim diners per poder gastar, per què no els hauríem de gastar...? - Per ell semblava tot molt normal però per mi ja no ho era. És més, ja em tenia preocupat els diners que gastaven els meus pares i també que jo em comencés a aficionar al món de les compres. Per això uns dies després vaig agafar el mòbil de la meva mare i vaig entrar a l’aplicació del banc. Hi havia una pila de compres, totes eren de roba: les del mes passat, les d’ahir, una gran despesa de diners. No em vaig voler preocupar més, ho vaig deixar anar. En el moment pensava que els meus pares ja devien ser conscients dels diners que gastaven. Passaven dies i dies i jo encara estava ancorat en aquell tema: -Segur que els meus pares devien ser conscients del que compraven? - Em vaig preguntar. Els meus pares són grans i bastant llestos però potser no controlen tots els diners que tenen... Dies després vaig tornar a insistir...
Escola Montcau - La Mola
-Papa, papa tu ets conscient dels diners que gastem en coses que no necessitem? -Si, fill meu, ja saps el que et vaig dir ahir: podem gastar diners. -D’acord. - vaig dir. Però no em va convèncer... Jo, un nen de 14 anys no podré convèncer els meus pares que no comprin res, però potser el pare també té raó: si tenen diners poden comprar? Estava fet un embolic. Aquella mateixa tarda, observant la petita biblioteca de casa, vaig trobar un llibre anomenat “Aristòtil poètica”. El vaig començar a llegir tot i que no entenia gairebé res. Si no m’equivoco, era d’una persona que ho qüestionava tot. De sobte se’m va acudir un pensament: els meus pares potser tenen diners, però es troben amb la necessitat de comprar alguna cosa perquè tenen algun problema? Vaig anar corrent fins al pedrís del poble, a on segur que es trobava el meu pare, cada diumenge estava assegut al famós pedrís del poble. Quan el vaig trobar li vaig dir: -Per molt que tinguis diners no tens la necessitat de comprar. Saps que el 80% de les coses que tenim no les utilitzem? Va contestar: -I què, no puc comprar? – em va cridar, enfadat. Mai havia vist el meu pare així, estava molt enfadat. Aquell tema va quedar aparcat, però jo seguia creient que tenia la raó. No pot ser aquest gran consum amb coses que ens donen la felicitat només per un moment. Quanta roba tenim abandonada a l’armari! Ara que m’he fet gran em segueixo preguntant: “Per què ens trobem amb la necessitat de tenir més?” I tinc molt clar que: “La felicitat, no es basa en comprar o desitjar, sinó en valorar el que tens”. Biel Soler Boada 13 anys
Sant Jordi
UN REGAL EXCEPCIONAL Hi havia una vegada una nena que es deia Anna, tenia quatre anys, era moreneta i baixeta. El seu somni de tota la vida, era tenir una hípica amb molts cavalls i viure allà. Sempre els ho explicava i demanava als seus pares, però la resposta se la sabia de memòria: que era impossible, que no fos somiatruites i que pensés en altres coses. Com que veia una realitat tan llunyana i que no podria complir-se, anava quasi cada dia a la hípica. Allà muntava, passava molt temps amb els cavalls i gaudia molt d’aquestes estones. Passaven els anys, l’Anna anava creixent i estudiant amb molt d’interès la biologia, d’entre d’altres assignatures i sentia curiositat pels animals i la natura. Quan va arribar a la universitat, de cop, li va sorgir una oportunitat que mai s’hagués pensat… Un regal excepcional i inoblidable: L’antiga mestressa de la hípica a la que anava, s’havia jubilat i estava buscant una nova propietària per a reemplaçar-la i reformar totes les instal·lacions. Quan se'n va assabentar va córrer a dir-li que ella estaria encantada i que ho cuidaria tot molt bé. Era el seu repte. Com que l'Anna era una persona de confiança i molt responsable, la mestressa va acceptar-ho i va estar molt contenta de la proposta. Havia estat un regal preciós i el seu somni s’havia complert. Tot el que havia somiat de petita s’havia fet realitat! De seguida, va omplir i signar ben emocionada tots els papers que necessitava, i va començar l’aventura de la seva vida: tenir una hípica, cavalls, animals domèstics… S'hi va instal·lar i va començar per visitar els cavalls, conèixer què menjaven i on vivien. Va contractar dos empleats per tenir ajuda i treballar plegats. Va buscar clients, proveïdors i nous establiments per l’espai. En dos dies tot ja estava en marxa. La hípica ja s’estrenava i a tothom li semblava un espai espectacular per a gaudir la natura. Va ser un bon començament i un grup de companys fins i tot van sortir a fer una excursió pel bosc. Però, tot no podia ser perfecte. Un dia, mentre estaven muntant amb unes alumnes, una monitora es va donar compte que faltava un cavall molt apreciat… Quin esglai! Era el seu, la Duna, i no hi era… Va parar inmadiatament la classe, i tothom es va posar a buscar-la. Per les quadres, per les pistes, uns per a prop del bosc, d’altres pel pàrquing, però no hi era, no la trobaven per enlloc. L'Anna estava molt preocupada, ja no sabia què fer, així que va decidir anar-la a buscar per les afores dels boscos amb el cotxe. Seguia buscant i buscant, les hores passaven i no la veia, fins que de cop, va sentir uns crits com si fos un plor i de seguida va anar cap allà. Quan ja hi era es va trobar una gran sorpresa… La Duna estava embarassada i estava apunt de tenir un poltre!!! Havia marxat allà, per tenir un part tranquil i sense ningú que la molestés. Sort que tenia un kit mèdic al cotxe! El va agafar i va fer el que podia i més per ajudar-la. I… ja havia nascut el primer poltre de la hípica. L’anomenarien Kinder, ja que havia estat tota una sorpresa per a elles. De mica en mica, formarien ja una família tots plegats. Va anar cuidant-lo i ajudant-lo a créixer. Amb el temps s’anava fent més bonic i el van començar a domesticar, i es va convertir en el cavall més dòcil pels nens petits. Gràcies a aquesta oportunitat, li havia canviat la vida i havia après a dirigir una hípica, espavilar-se, i sobretot, a aprendre gràcies a la natura i de les bones persones del seu voltant. No sempre han de ser impossible els nostres somnis. Ivet Vancells 13 anys
Escola Montcau - La Mola
DIARI DE LA PITJOR EXPERIÈNCIA DE LA MEVA VIDA Sempre m’ha encantat anar al cole però últimament no hi he pogut anar. Estic a l’hospital, m’hi van portar ahir i encara que els meus pares pensin que no ho sé, sí que ho sé. Tinc càncer. Ho vaig sentir mentre parlaven els metges i els meus pares. Sincerament, no sé ben bé què vol dir això, només sé que a la gent li fa molta por aquesta paraula. Cada vegada que algú ho pronuncia es posen “malalts”, posen unes cares… Per cert, no m’he presentat, em dic Júlia, tinc 13 anys, vaig a l’escola El Camp, tinc molts amics, però en tinc alguns que són més especial: la Gina, la Judit, la Carla, etc. També nois, és clar: el Martí, l’Alex i el Roc, però n’hi ha un que encara ho és més, el Jan. És el meu millor amic, encara que des de fa un temps em sento estranya quan el veig. Bé, no m’enrotllo, això del càncer no m'agrada, és estrany. Ja fa una setmana que estic aquí i al final s'han decidit a explicar-me el que ja sé. El que menys m'agrada és que si algú passa per aquí o em ve a visitar em mira amb cara de pena, no sé que els passa, em miren com si no fos jo. M’han vingut a visitar els meus amics, tots menys el Jan, el vull veure. Avui ha estat espectacular. Al final ha vingut el Jan! Ha estat estrany perquè estava molt vergonyós, però hem començat a parlar i ha sigut com sempre. M’ha encantat que vingués, m’ha animat moltíssim i ha estat dels únics que no m’ha mirat amb cara de pena. Ha sigut especial i he sentit que em mirava molt. Aquesta nit he estat pensant per què m’alegrava tant que vingués i que em mirés i he arribat a la conclusió que m’agrada, i no poc sinó moltíssim. I no me n’havia adonat. Avui ha estat horrorós, ja m’havien explicat que em podia caure el cabell, però no tant d’hora. Me despertat i en tenia el coixí ple. M’he espantat molt i he començat a plorar. Em pensava que ningú em voldria veure i no he volgut que ningú entrés a la meva habitació. La meva mare ha trucat als meus amics i al final he sortit i la veritat és que m’ha ajudat molt que hagin vingut. Ja porto un mes i sembla estar millorant. Avui el Jan em ve a veure. Segons ell m’ha de dir una cosa. Ahir, com ja he dit, el Jan va venir a veure’m i ens vam fer un petó! Va ser bonic i no m’ho esperava gens. El problema és que no sé què som ara. Aquesta és la meva cinquena setmana i diuen que ja me'n podré anar a casa demà. Diuen que ho he superat molt bé i que he sigut molt molt bona. Ja ho he superat! I he superat el meu primer dia a casa! Així que només em queda la següent revisió, però la cosa és que no ho escriuré perquè ja no em cal. Adéu! Anna Ramon 13 anys
Sant Jordi
HU Un dia en Hu, un noi xinès, es va mudar a Barcelona. Quan va arribar a la seva universitat, tothom el mirava d’una manera estranya perquè feia uns dies es va dir que hi havia un nou virus que havia vingut de la Xina: el coronavirus. Els altres nois l´empenyien i el tractaven malament, li feien bullying. En Hu no va dir res mai i sempre va anar aguantant el bullying dels companys de classe. Quan va acabar la carrera de metge, va anar a treballar a la clínica. Dies després, es va dir que hi havia una nova malaltia i justament ell va aprendre com es curava i es va fer famós. Un dia, al seu hospital, va arribar un pacient amb aquesta malaltia nova. A la sala d’espera tothom el mirava diferent i ell es sentia molt malament. Quan li van dir que podia passar, es va trobar amb el Hu i el va reconèixer: era el nen a qui li feia bullying. Ell es va sentir avergonyit. El Hu el va curar però estava enfadat. L’home que li havia fet bullying de petit, es va disculpar i li va dir que ell no era conscient del que feia. El Hu el va perdonar però li va dir que reflexionés sobre el que li va fer. Pepo Garcia Cazador 13 anys
Escola Montcau - La Mola
LA CASA ENCANTADA Quan era petit, els meus pares, jo i uns amics seus de tota la vida que tenien un nen (es deia Hugo) el qual era dos anys més petit que jo, vam anar a passar uns dies a una casa situada a dalt de la muntanya. Hi havia moltes habitacions, banys, cuina, safareig - era on ens amagàvem el meu amic i jo per menjar xocolata - i una gran piscina. El dia que vam arribar ens van posar a recórrer totes les habitacions i mirar tot el que hi havia en aquella gran casa, fins que van arribar a la part més alta. Allà hi havia una porta que estava tancada amb clau i no la vam poder obrir. Els dies passaven molt divertits ja que anàvem a passejar, ens banyàvem) a la piscina i jugàvem a molts jocs amb els nostres pares. Però el meu amic Hugo i jo no podíem deixar de pensar en aquella porta que no podíem obrir perquè volíem saber què hi havia allà dintre que fos tan important per estar tancada. Una nit molt fosca i freda, l’Hugo i jo estàvem al safareig amagats, com sempre fèiem per menjar xocolata, i vam veure una ombra que no havíem vist mai. No tenia rostre. Ens vam mirar l’un a l’altre, vam començar a córrer cap al menjador on estaven els nostres pares. Evidentment, no ens van creure i van pensar que era una broma nostra. L’Hugo i jo no volíem anar a dormir perquè volíem saber què era el que havíem vist. Volíem investigar, ens agradava el risc encara que estàvem molt espantats. Aquella nit vam quedar a la meva habitació després que tots estiguessin adormits i vam anar directes a l’habitació de la porta tancada. Estava tot a les fosques, per això vam agafar una llanterna. Abans d’arribar, vam veure que aquella ombra entrava a l’habitació tancada, així que vam buscar alguna cosa per a poder obrir aquella porta. A un calaix de la cuina vam trobar una clau una mica estranya, era diferent de les altres claus que hi havia a les altres habitacions. La vam agafar i ens vam dirigir cap a la porta a obrir-la. Estàvem molt nerviosos i ens tremolaven les mans. Vam aconseguir posar la clau al pany, li vam donar la volta i... De sobte, es va obrir aquella porta i va aparèixer una dona gran que anava vestida de negre. Ens va donar un ensurt de mort i vam caure tots dos al terra. La dona ens va ajudar a aixecar-nos i ens vam donar compte de qui era. L’ombra que vam veure Hugo i jo era la dona que cuidava la casa. Aquella nit anava amb una espelma a la mà perquè era molt tard i no volia molestar-nos obrint i tancant els llums, ja que feien molt soroll perquè era una casa molt vella i els llums en feien molt. L’Hugo i jo ens vam mirar i vam riure molt després de saber que aquella ombra era producte de la nostra imaginació. Havíem pensat que era un fantasma. Juan Capel Navarro 13 anys
Sant Jordi
JOCS FLORALS Hi havia una vegada una nena molt petita que era adoptada d’un orfenat d’Irlanda. La nena era tan bonica com el reflex de les muntanyes de la seva terra. La família que la va adoptar tenia una altre nena d’Anglaterra. Les dues germanes es portaven molt bé. Sempre jugaven a fet i amagat, feien carreres i feien malifetes juntes, en efecte ho feien tot juntes. Les nenes van anar creixent i cada cop els pares les anaven renyant més i més per tot, per exemple: quan els deien de jugar, als pares els deien que els deixessin en pau, que estaven molt ocupats. Una vegada les nenes jugant van trencar un gerro molt bonic que era d’un viatge que van fer el pares i a partir de aquí va explotar tot. Els pares van castigar les nenes i no els van donar de menjar. A mitja nit les nenes van començar a plorar perquè se sentia els pares discutint. Al final van decidir que el millor era deixar-ho córrer. Però les discussions no paraven, cada nit les nenes havien de sentir els pares discutir. No podien dormir mai i, com a conseqüència, la seva bellesa es va començar a esvair. Un dia els pares van decidir emportar-se-les al parc. Les nenes pensaven que ja tornaven a ser una família normal però els pares estaven una mica distants. Quan el cotxe va parar, no estaven al parc però van obeir i van baixar del cotxe. Poc després, els pares els van dir que anessin a mirar què posava al cartell que estava al final del carrer. Les nenes no sabien on eren però elles, totes ingènues, van anar a mirar el cartell i el van llegir: posava “entrada C-17”. Quan es van girar per tornar cap al cotxe, van veure com els pares arrancaven... Les nenes es van quedar paralitzades per un instant, però ràpidament, van començar a córrer darrere el cotxe cridant “Us oblideu de nosaltres!” però el cotxe no parava. Van quedar descol·locades: no entenien què acabava de passar! Tornarien, els pares? On estaven? Les havien deixat expressament? Passaven les hores i els pares no tornaven. “On estaran?”, es preguntaven… De cop les nenes van començar a plorar. Tan sols tenim 10 anys! A Espanya es calcula que el 2019 van haver-hi mes de 138.000 gats i gossos abandonats. Els animals no son un joc! Laura Benítez Vallès 13 anys
Escola Montcau - La Mola
EL CEDRE Aquesta és la història d’un arbre. Més concretament, la d’un cedre, un cedre que va viure fa molt temps a prop nostre. Com bé ja sabreu, els arbres viuen centenars o fins i tot milers d’anys i per això diem que viuen a través del temps. El cedre, feia més de 300 anys que era viu i havia viscut el dia del naixement d’una persona darrere una altra, fins el dia de la seva mort. El cedre, sempre havia mirat pel costat bondadós de les persones i mai havia tingut miraments pel seu costat maliciós. Era molt apreciat per les persones ja que permetia als nens enfilar-se a les seves branques o deixava a les persones agafar les seves pinyes i branques seques per encendre la llar de foc o per cuinar el menjar. El temps transcorria i el cedre observava com les persones maduraven, creixien, prenien les seves pròpies decisions, marxaven i n’apareixien de noves. Veia com la societat anava evolucionant i com la ment de les persones creixia i raonava cada cop més i més. Quan se’n va adonar, va veure que ja era massa tard, massa tard per veure que les persones tenien un costat maliciós, a vegades tan cruel, que van fer, que aquest bondadós cedre, desapareixes d’aquest món tan bonic. Jana Aquilué Arbós 14 anys
Sant Jordi
L'ÚLTIM VIATGE La mort em queda a prop i sóc conscient. No totes les nenes de 17 anys tenen càncer de pulmó. Sí càncer de pulmó, m’ho van detectar als 14 anys, una mica tard, m’ha arruïnat tota la adolescència. Començar a anar de festes, el teu primer viatge de final de curs, el teu primer nòvio... Tot això és el que no he pogut fer i el que segurament no faré mai. Sempre estava amb la meva mare, i no és que fos molt divertit. No la culpo, però els meus dies preferits eren els dilluns i els divendres, perquè les meves amigues, la Biri, la Carina i la Olivia, em venen a visitar després de l'institut, i em porten regals que la gent deixa a la meva antiga taquilla. Avui és dilluns i com sempre espero les nenes a la cafeteria de l’ hospital, asseguda a la meva cadira de rodes, a una taula quadrada al costat de la finestra. Avui arriben una mica tard, suposo que deuen estar d'exàmens. Quan les veig venir, la Biri com sempre, ve corrents com una boja i cridant el meu nom cap a mi, se'm tira a sobre i quasi ens caiem les dues al terra, el que em provoca que rigui. Per darrere ve l’Olivia posant els ulls en blanc perquè diu que la Biri està molt pava, i això em fa riure més, i em saluda amb una abraçada. Llavors ve la Carina, carregadíssima de bosses, rams de flors de tots colors, i un parell de pancartes i ho deixa tot sobre la taula i em fa una de les seves abraçades tan llargues i carinyoses, que se'm dibuixa un somriure a la cara. S’asseuen totes i es queden callades, i es fa incòmode, quan em dono compte que segurament la mare els deu haver explicat que el doctor diu que d'aquí poc no hi seré, cosa que m’enfada perquè li vaig dir a la mare que, sobretot, no li expliqués a les meves amigues. -Suposo que la meva mare us ho haurà explicat, no?- els dic. Totes assenten que sí amb el cap, i automàticament se m’arrufen les celles. -Lily, no t’enfadis amb la teva mare, ho ha fet amb tota la bona intenció.- diu la Carina amb cara de preocupació. De sobte arriba el cambrer per anotar el que volem, i només l’Olivia demana un cafè, i quan el cambrer marxa, decideixo calmar la situació. -I què m’heu portat?? – pregunto referint-me al regals, i totes somriuen alleugerades de deixar el tema. Estem tota la tarda rient i parlant de les nostres coses fins que ens ve el cambrer i ens diu que la cafeteria ja tanca, i ens donem compte que només quedem nosaltres a la cafeteria. La Biri mira l’hora al seu mòbil rosa, i són les deu de la nit. Ens acomiadem totes amb una abraçada molt forta, i amb aigua als ulls, qui sap, poder és l'últim cop que les veig. Em poso un pijama de màniga llarga color blau pastel, i abans de posar-me al llit, escric un missatge als meus pares, i ara sí que sí, em poso al llit sota els llençols blancs. Miro per la finestra; es veu tot Barcelona de nit, amb llums, i sense adonar-me’n, gotes recorren per les meves galtes, i m’adormo esperant que demà em llevi. Sento veus de fons, els ulls em pesen i poc a poc els vaig obrint, porto un vestit de color blanc, amb uns mitjons del mateix color, no recordo haver-me'n anat a dormir així vestida. M'aixeco i em miro al mirall que sempre ha estat a la porta de la meva habitació de l’ hospital i tinc el cabell llarg i castany com abans que em caigués per culpa de la quimio. Em passo els dits per ells, no entenc res. Una dona entra amb uns llençols blancs, nets i acabats de plegar, porta un vestit blanc semblant al meu, ella em veu aixecada davant del mirall i em somriu dolçament. -Hola Lily, per fi ens coneixem - em diu.
Escola Montcau - La Mola
Jo confusa, me la miro estranyada, deuria estar somiant. -Sí… Perdona saps on soc? I tu qui ets?- li pregunto. Ella em fa un altre dels seus somriures dolços i em contesta: - Jo soc el teu àngel de la guarda, estàs al cel. Era l’encarregada de cuidar-te mentre estaves a la terra i ara que estàs aquí, t’he d'ensenyar com funciona tot aquí dalt, on pots trobar els teus familiars… I jo sense voler la interrompo, no m’ho puc creure. - Això vol dir que he mort ? Ella em mira amb una cara trista i sense dir res fa que sí amb el cap i llavors diu amb una veu animada: - Segueix-me, t’ho ensenyaré tot. Jo, sense preguntar, perquè encara no em crec que això sigui real, camino una mica ràpid per poder seguir el seu ritme i la segueixo. Al sortir de l'habitació veig a molta gent vestida de blanc, com jo. Era l’hospital de sempre l'únic que allà tot era blanc. Al sortir, un cotxe blanc ens espera, hi pugem, m'assento al seient de darrere i faig el gest d’agafar el cinturó per cordar me’l i mi fixo que no n’hi ha. L’àngel riu: -Ja t'acostumaràs a aquestes petites coses. - em diu. A mesura que avancem per la carretera, veig una gran ciutat amb cases grans i petites, edificis alts i baixets, però tots blancs. Al final, el cotxe para davant d’una oficina i a l’entrar un noi, em somriu, l'àngel s’acosta arrossegant el vestit, i comencen a parlar fins que finalment ella firma uns fulls grapats i ell li dóna unes claus. -Ja està! - em diu emocionada. Sortim. El noi, amablement, s’acomiada i nosaltres li diem adéu. Pugem al cotxe i, un altre cop, automàticament, faig el gest de cordar-me, i aquest cop ric jo mateixa. Després de cinc minuts de trajecte, ens parem davant d’un edifici. Li pregunto a l'àngel intrigada què fem aquí i em respon tota l’estona que ja veurem. Entrem a un ascensor blanc amb els botons d’or que van des del número u fins el vint-i-set, i ella clica el vint, i ràpidament, les portes es separen i hi ha una porta gegant amb el pom d’or, com el timbre i l’alfombreta. La dona em dona les claus blanques i mira la porta, així que intueixo que l’he d'obrir. És el que faig i quan obro les portes, veig un saló enorme amb cuina i tot, hi ha una finestra enorme, em poso les mans a la boca, no m’ho crec. -I tot això és per mi?! - pregunto emocionada. -Sí! Depèn de com t’has portat els teus anys a la terra, se’t recompensa. També, aquí no es menja, els àngels no tenim gana ni dolor, i per últim, no has de pagar per res. Aquí els diners no existeixen, tot això se’t concedirà sempre que siguis bona. Si fas alguna cosa dolenta seràs enviada a l’infern. Començaràs treballant demà: la teva feina és cuidar a una nena que es diu Carina, viu a la mateixa zona que tu i pot ser que la coneguis. I, si vols visitar familiars aquí a dalt, has d’anar a l’oficina que hem anat abans i te'ls localitzaran i avisaran que estàs aquí. - diu i després marxa com si res per la porta. Al final m’hi he acostumat, i veure créixer a la gent que estimo allà baix des d’aquí, em fa feliç. Lola Casas Carreras 14 anys
Sant Jordi
EL MISTERI DEL PONT La nit cau al petit municipi català de Camprodó. Eren dos quarts de nou de la nit i els petits comerços començaven a tancar. Aquest poble té un tant particular ja que el riu Ter divideix el poble en dos, de manera que l’única forma de passar d’un costat a l’altre, és mitjançant un pont. L’Anna, una noia de vint-i-quatre anys que treballa al forn del poblet, ha tingut una tarda bastant particular. Aquella tarda, s’ha trobat que dos dels seus clients, li han demanat matrimoni, una senyora d’uns vuitanta anys ha aparegut per la botigueta demanant que li fes uns ous ferrats. En fi, coses que no tenen ni cap ni peus. L’Anna, no s’ha independitzat i encara viu a casa dels seus pares llavors cada dia ha de tornar a peu a casa seva. Normalment té el torn de matí, però una de les seves companyes que treballava a les tardes, tenia un compromís i li va demanar si podien fer un canvi. Bé, després d’aquest petit ‘flaixback’ tornem a les nou trenta. L’Anna, va tancar la paradeta i es va encaminar cap a casa seva. Li va enviar un missatge a la seva mare per informar-la que ja era de camí i que escalfés la sopa que tenien previst sopar. L’Anna, va començar a notar una escalfor, i notava una pressió molt forta al cap i va ser pujar al pont que de sobte, va desaparèixer sota la llum d’un fanal i es va sentir un crit esgarrifós…. Després d’aquest crit, una per una, les llums de les cases del poblet es van anar encenent i tothom va treure el cap per veure què passava. De cop més i més gent va anar sortint al carrer i es van aglomerar tots a l’entrada del pont envoltant un objecte. La Maria Teresa, mare de l’Anna, va sortir al carrer per assabentar-se'n. Hi havia tal aglomeració que semblava allò una llauna de sardines. Va intentar fer una mica de força i es va esmunyir. I allà hi era, el bolso de l’Anna.... Al cap d’una estona, quan ja havien marxat tots els veïns, l'única persona que quedava al pont era la mare de l’Anna. Va verificar que no hi quedés ningú tafanejant i va obrir la bossa. Va remenar-la fins que va trobar al fons un paper plegat amb un segell que tenia forma de flama de foc. Immediatament, va desplegar-lo amb cura. Estava bastant plegat, però al cap d’uns segons es va trobar amb un missatge molt breu compost per tres paraules: -Pont. Nit. Infern. Lucas Valcarce Rubichon 14 anys
Escola Montcau - La Mola
OCULT He decidit canviar la vida de tots. Es creien intocables. Aquí estic jo. Els he agafat per sorpresa. He estat temps d’una banda a l’altra pensant com fer-ho. Vaig canviar el meu aspecte. Així els seria més difícil reconèixer-me. He estat un temps quiet. Ells no es movien i jo em mantenia amagat. De sobte, vaig trobar com sortir d’allà. Aquell noi amb traje i maleta viatjava aquella mateixa nit i podria ser el meu còmplice. El viatge va durar unes hores. Finalment vam aterrar. Em va portar a casa seva i, a la nit, a un bon restaurant i a prendre una copa amb un munt d’amics. Vaig conèixer gent nova. Va ser fantàstic! Vaig seguir el meu camí. Infiltrat, continuava sent invisible. Això em permetia conèixer més a fons els seus punts dèbils i d’aquí a uns dies seria el meu moment. La venjança, per tantes vegades en les que m’havia sentit aniquilat abans de fer-me més fort. ... Avui ha passat una cosa molt estranya. Alguna cosa està passant. Des del meu amagatall sento el silenci. Sento els ocells i l’aigua de les fonts. Si no puc sortir d’aquí m’aniré debilitant. Perdré la vida. ... Decideixo sortir i no hi ha ningú. On són? ... Desapareixo. Miguel Pozuelo Núñez 14 anys
Sant Jordi
La trucada de l’Anna em va despertar. Sort d’aquella trucada perquè sinó hagués fet tard a l’excursió, bé, com sempre. Al arribar a l’escola vaig veure com la meva millor amiga estava esperant a que arribes a la porta d’entrada. Sort què en tinc d’ella. Últimament crec que estic experimentant sentiment per ella, crec que l’estimo més que a una amiga, bé, ja m’enteneu no? No m’atreveixo a dir-li res perquè ella no sent el mateix per mi i no vull que la nostra relació s’espatlli per una simple confessió. Si de cas, ja li diré més endavant tot hi que no ho crec. Jo estava absorbida en el meu món quan vaig sentir que l’Anna em cridava: Marta! Estic aquí! Corre vine que l’autobús marxarà i ens deixarà aquí a l’escola. Jo li vaig fer cas i em vaig apropar a ella i saludant-la com sempre fèiem, xocant de mans i després fent un xoc de malucs. Jo sincerament creia que aquesta excursió era una tonteria per noies de 16 anys però vaig acceptar d’anar-hi quan l’Anna m’ho va demanar, que més podia fer? Ens anàvem d’excursió a la platja tota la classe, no anàvem a fer cap activitat anem a banyar-nos i a passant-s’ho bé i això m’agradava. Al arribar a la platja vaig poder observar que era un lloc molt bonic, hi havia flors, gent passejant, l’aigua era cristal·lina... Si us dic la veritat pensava que seria molt pitjor. Quan vaig sortir dels meus pensament vaig veure que l’Anna s’estava traient el vestit blanc que portava, s’havia posat el seu bikini de color blau marí on deixava a la vista el seu bonic cos moré i anava en direcció al mar. Jo vaig anar al meu ritme, em vaig treure la samarreta i els shorts. Al contrari que l’Anna jo m’havia posat un banyador de cos sencer negre, no em volia posar bikini ja que tinc moltes inseguretats amb el meu cos. L’Anna em cridava perquè anés al mar amb ella, jo no m’ho vaig pensar i vaig córrer cap on estava. Ens ho vam passar d’allò més bé, vam nadar, ens vam esquitxar, vam bussejar... Quan ja teníem els dits arrugat per culpa de l’aigua vam decidir sortir i prendre el sol una estona. A ella no li feia falta, estava moreníssima jo, en canvi, ho necessitava per sobre de tot, estava pàl·lida. Pel que es veu, em vaig adormir i només vaig aconseguir despertar-me quan l’Anna va cridar com una boja quan un noi, en Miquel, l’havia agafat com un sac de patates i se l’havia emportar al mar. No se quanta estona vaig dormir però si se que em vaig cremar tota l’esquena, el que em faltava, m’havia oblidat de posar-me crema! Vaig anar en busca de l’Anna i li vaig proposar d’anar a prendre un gelat i així aprofitar perquè no estigués amb aquell nen, de veritat m’estava posant gelosa? Ella em va dir que sí i les dues juntes vam sortir de la platja amb l’objectiu de trobar una bona gelateria. Vam trobar una gelateria que ens feia bona pinta i les dos sense dir-nos res vam entrar. Ella es va demanar de maduixa i jo de xocolata, com sempre fèiem. Les dues vam dir-nos a la vegada si volíem anar a fer una volta i després ens vam posar a riure, per això l’estimo, perquè sempre aconsegueix treure’m un somriure. Vaig pensar que aquest era el moment de dir-li, vaig reunir el suficient valor i li vaig dir Anna t’haig de dir una cosa i ella emocionada em va dir que ella també volia explicar-me una cosa. Jo vaig dir-li que ho digués ella primer. Estava nerviosa de veritat. Em diria que ella també esta enamorada de mi? Jo ja m’estava fent totes les pel·lícules quan de sobte em diu: crec que m’agrada en Miquel. No m’ho podia creure. No podia ser veritat. Sentia com si m’anés a parar el cor. Tenia unes ganes enormes de plorar. Com li podia agradar aquell noi ? No té res d’especial. L’Anna em va preguntar que què li havia de dir i jo intentant mentir el millor possible li vaig respondre que creia que el Miquel també li agradava. Crec que vaig mentir prou bé perquè em va respondre amb un somriure d’orella a orella. En aquell moment només volia anar a casa. Ja estàvem a punt de marxar quan l’Anna em va dir que havia escoltat música, jo primer vaig pensar que estava boja però desprès ens vam anar apropant més i vaig començar a sentir-la. Estaven fent una
Escola Montcau - La Mola
festa? No ho sabia i tampoc ho volia esbrinar però l’Anna, tossuda com sempre, va insistir a que anéssim a veure que passava. Jo, com una ingènua, li vaig dir que d’acord però que tornéssim ràpid. Vam anar seguint la música i vam arribar a una cala preciosa, molt més maca que la platja d’on veníem. Com havíem dit, estaven fent una festa. Mai havia anat a cap festa a la platja i he d’admetre que em va encantar. Estava tot ple d’universitaris que bevien alcohol com si s’acabés el món. Jo sabia que encara que la meva millor amiga tingues més experiència en festes, ja que ella és més popular i la conviden a més llocs, també estava flipant. Mentre les dues ens quedàvem bocabadades mirant el panorama se’ns va apropar una noia que només vestia amb un biquini diminut. La noia era molt amable i ens va deixar passar. Només posar un peu en aquella platja ja hi havia almenys 3 nens al darrera de l’Anna, la veritat és que no m’extranyava perquè és així, arrasa per allà on passa. Jo no podia parar de pensar en el que m’havia dit abans, li agradava un noi. A mi només em considerava una millor amiga. Deuria estar molt malament i se’m notava perquè se’m va acostar un noi i em va allargar el seu braç donant-me una cervesa. Jo mai a la meva vida me’n havia begut una però avui sentia que ho necessitava. Sense pensar-m’ho vaig agafar-la i li vaig fer un bon glop. Em va pujar molt i massa ràpid. Que potser una cervesa et feia estar tan borratxo? No li vaig donar importància i em vaig posar a ballar i a cantar com una boja. Al cap d’una estona em vaig retrobar amb l’Anna i vam ballar i riure com mai. Ella també estava borratxa. Tot anava bé. Jo no recordava el que em portava turmentant tota la tarda. Quan de sobte vaig sentir que uns braços corpulents m’agafen fort i em tapaven la boca amb la mà. Em vaig fixar amb l’Anna. Li estaven fent exactament el mateix. Merda. Ens havien drogat. El noi que em va semblar tan simpàtic en un principi m’havia posat alguna pastilla a la cervesa que m’havia donat. Com havia pogut ser tan innocent i acceptar una beguda d’algú que ni coneixia? Ara ens estaven segrestant. A mi i a la meva millor amiga. Podria anar pitjor el dia? Ens van tapar la cara amb una bossa i ningú dels que estaven a la festa es van adonar de res, semblava ser que estaven massa borratxos per donar-se compte que dos homes estaven segrestant a dues noies!!! Tot això era massa per mi. Estava realment flipant. Em vaig fer un pessic fluix al braç perquè vaig arribar a pensar que era un somni. Clarament no ho era. L’Anna semblava tant espantada com jo. Ens van agafar bruscament i ens van posar dins d’una furgoneta. Per sort no ens van separar. Vaig pensar que ara era el moment de dir-li. Potser no la tornaria a veure. Potser ens matarien. Sabia que ara era el moment i sense pensar-m’ho ho vaig dir: Anna, m’agrades. La primera reacció de l’Anna va ser dirigir-me una mirada com si acabes de dir la bajanada més gran de la història però de sobte va canviar la cara. Em va fer una mirada de pena. Li feia pena? Abans que pogués dir alguna cosa vaig saltar i li vaig dir que no li deia per fer-li pena ni res per l’estil, li deia perquè ho necessitava dir. No podia morir sense dir-li. Ella no va respondre. Ens vam quedar callades durant tota l’estona. Jo no podia parar de pensar en el que li acabava de dir. A l’Anna semblava que li era realment igual. Feia cara d’enfadada. Estava enfadada amb mi? Ella em va mirar i em va preguntar per que li havia demanat d’anar a fer un gelat. Em va dir que tot era culpa meva. Que si no li hagués preguntat ara no estaríem aquí. Em va fer mal que em digues tot això. I més després de dir-li tot el que sentia per ella. Es va dirigir a mi per última vegada i em va dir la veritat fa mal oi que si? No vaig entendre a que es referia. Berta Torredeflot 14 anys
Sant Jordi
TOT POT CANVIAR Tot va començar un dilluns pel matí. Em vaig llevar com de costum, vaig esmorzar, em vaig rentar la cara les dents i em vaig vestir. Aquell matí la nostra classe aniria d’excursió a un museu de Barcelona. Vam agafar l'autobús i vam anar directament a l’autopista. Vam estar una estona per la carretera quan de cop una força estranya va fer que no poguessin continuar el nostre viatge. Des de dins vam notar com si alguna cosa ens hagués fet parar i el conductor hagués hagut de frenar molt ràpidament. Vam trucar a emergències ja que estàvem parant el trànsit, estàvem al mig de l’autopista, però ningú ens contestava. Tot plegat era molt estrany, el que ens estava passant. No podíem avançar però sí que podíem tornar a l’escola. Així que vam tornar però abans d’arribar no podíem creure el que estàvem veient. Tot havia canviat. La nostra ciutat era completament diferent, torres altes envoltaven la ciutat, ascensors transparents per fora dels edificis, trens sense vies que anaven per la ciutat, unes carreteres flotants… Què li havia passat a la nostra ciutat? No era la mateixa, era com si haguéssim fet un viatge al futur i haguéssim avançat molts anys! Tots estàvem al·lucinats i paralitzats ja que no ens podíem creure el que estava passant. Vam arribar a l’escola i també havia canviat ara era completament diferent. Vam entrar a dins i estava ple de pantalles i teles , els suros eren digitals, les taules eren pantalles, res de llapis, res de llibres, res de res. Els primers dies estàvem molt contents ja que tot era digital i no havíem d’escriure res a mà. I fins i tot no hi havia professors, eren persones virtuals. Era el que sempre havíem volgut! Un món on tot funcionava amb “likes” i “dislikes” un món on ja tot funciona amb mòbils i electrònica, un món on ja no existeixen llibres de paper. Un dia vaig anar a dinar a un restaurant, les cartes eren petites pantalles, i tu demanaves el que volies a través d’elles. No hi havia cambrers, tot era electrònic. Tots els meus companys de classe es van adaptar fàcilment, però jo no, intentava adaptar-me, però com més ho intentava més em costava. Trobava a faltar llegir un llibre de paper, trobava a faltar la simpatia dels meus professors, trobava a faltar la meva antiga vida. Semblava que ningú es preguntés què havia passat ni per què tot havia canviat tant, semblava que jo era l’única. Em vaig posar a pensar, tot el que havia passat ens havia canviat la vida però ens la havia canviat a bé o a malament? La tecnologia ens havia canviat la vida, a bé, però també havia substituït a les persones i cada vegada els era més difícil relacionar-se entre elles. La gent no volia tenir descendència pel futur que els esperava. Dia a dia, després de pensar i pensar, vaig adonar-me que aquest no era el món que jo volia. Norma Arnau Carnicé 14 anys
Escola Montcau - La Mola
EL CAVALLER ERRANT Després de varis dies en els quals no havia deixat de ploure en cap moment, el cavaller va arribar a la vila. A l’entrar a la taverna, l’atracció principal dels ciutadans, els murmuris de la gent es van aturar sobtadament, deixant pas a un silenci sepulcral. No era pas que els ciutadans desconfiessin dels cavallers errants, no, era que aquest cavaller errant en particular tenia un aspecte penós. La sevaarmadura el cobria de cap a peus, de manera que no se li veia ni la cara ni cap tros de pell. Era impossible distingir de quin color havia estat abans, ja que ara estava rovellada i coberta de fang. No portava cap llança, espasa o escut i el seu elm no tenia decoració alguna, ni banyes ni plomes, res. A jutjar per l’aspecte de les seves botes, tampoc no semblava que hagués arribat muntant un cavall. Aparentment ignorant les mirades indiscretes de la gent, va caminar fins a la barra i en un tamboret al davant d’aquesta es va assentar. No deia res. L’amo de la taverna va interpretar el seu comportament com si el cavaller esperés no haver de dir res per a ser atès, però alhora com que el visitant no s’havia tret l’elm va dubtar. Finalment, mogut per la por de que el seu client en potència s’irrités i se n’anés, li va servir una gerra. El cavaller no es va treure l’elm. Tampoc no li va donar les gràcies o simplement va començar a beure. Va girar lleugerament el cap i se’l va quedar mirant (o al menys ho semblava, ja que, al tenir el cavaller tot el cap cobert, era impossible estar-ne segur), com si esperés que li digués alguna cosa. Al veure que, al igual que no bevia, segurament tampoc pagaria, li va retirar la gerra. Un dels clients, el qual anava clarament ebri, es va aixecar. Va apropar-se al cavaller i, cridant com aquells que no estan en ple ús de les seves facultats, li va dir: -Qui carai t’has cregut que ets?!- Resultava obvi que només buscava algú amb qui barallar-se i que la inexistent resposta del cavaller l’havia fet enfadar. Això no va fer més que ajudar-lo a continuar.- Vens a la nostra terra ara que el clima és cruel, embrutes de fang el lloc on ofeguem les penes i ni tant sols ens ajudes? Si fossis un cavaller de debò almenys t’hauries dignat a ajudar-nos!- Seguia sense obtenir cap reacció i no volia que es digués que havia estat ell qui havia començat la baralla. - Ja que ets aquí podries caçar a l’ós que ronda pels boscos propers i que ja s’ha cobrat dues víctimes! O és que tu...? Abans de que acabés la frase un altre dels clients, igualment ebri però sense ganes de presenciar una baralla, es va aixecar i va dir: -Que no veus que va desarmat? Com se suposa que el caçarà, l’ós? Amb els punys? El taverner, també molest amb la conducta del cavaller, va treure un ganivet per a tallar la carn, el va posar sobre la barra i va intervenir: -Doncs que faci servir això. Si és realment un cavaller en tindrà prou.- Es va dirigir al cavaller.- Au va, mata a l’ós i porta’ns el cap. Abans de que el que no volia baralles protestés, el cavaller va agafar el ganivet i va sortir per la porta. Durant els següents dos dies van abundar els comentaris sobre el comportament del cavaller, sobre si no era un lladre disfressat, sobre si era un boig o simplement un home cansat de viure i molts d’altres per l’estil. Va ser per això una sorpresa quan al matí del tercer dia el cavaller va tornar a la vila portant en braços la testa de la bèstia. Li va portar el cap al taverner i aquest, atònit i aterrit per haver-se’n burlat, li va donar una bossa amb una quantitat generosa de monedes. El cavaller va obrir la porta i es va topar amb el borratxo del primer dia, el qual li va dir: -Escolta, he sentit el que has fet amb l’ós i crec que em podries ajudar. Mira, m’havia d’arribar un carregament fa quatre dies però hi ha un grup de bandits més cap al nord
Sant Jordi
i n’estic segur de que ha estat cosa seva. Sento el que et vaig dir però si m’ajudes et prometo que et recompensaré. Altre cop el cavaller va marxar i va tornar després de tres dies, carregant una carreta que duia varies caixes a sobre. L’home, l’ofici del qual resultà ser el de ferrer, es va oferir a arreglar l’armadura del cavaller però, al no dir res aquest i al no voler-se treure aquella armadura, es va veure obligat a fer-ho mentre el cavaller la duia posada. L’armadura, una vegada restaurada i polida, lliure d’òxid i de brutícia, era d’un viu color platejat i presentava unes formes, encara que simples, elegants. Aquell mateix dia, una veïna li va demanar que atrapés a la seva mula, la qual s’havia escapat i així ho va fer. Al dia següent, un altre li va demanar que l’ajudés a arreglar la seva teulada, la qual tenia goteres degut a les recents pluges. Altra vegada el cavaller va obeir. Al cap de poc, tots els ciutadans li demanaven al cavaller que els ajudés en tot, des d’escombrar un terra fins a vigilar una botiga. El més estrany era que el cavaller sempre acatava les ordres que li donaven, encara que no hi tragués res. Semblava que fer les tasques que li donaven el fes sentir complet El cavaller ja portava a la vila més d’un any i, encara que no tenia casa pròpia, no hi havia ciutadà que no el considerés un veí. Com que el cavaller no parlava i no sabien per tant el seu nom i, encara que, com ja he dit, visqués en un lloc fix i en honor al que havien pensat d’ell la primera vegada que el van veure, la gent li deia simplement “el cavaller errant” . Un dia, a un nen, se li va ficar entre cella i cella la idea de desemmascarar al cavaller. Encara que la resta dels ciutadans es limitava a ignorar les conductes peculiars del cavaller, al nen se li feia estrany que algú que no menjava, bevia o dormia, que obeïa a qualsevol que li demanés res i que mai es tragués l’armadura existís realment. Així doncs, convençut de que el cavaller es trauria l’elm en quant ell li ho demanés, el va anar a buscar. En aquell moment, era arreglant una tanca. Va acostar-se i li va dir: -Cavaller errant.- Aquest es va girar.- Treu-te l’elm. – Per primera vegada, el nen va veure com el cavaller ignorava una ordre. Va pensar que potser no l’havia sentit bé i ho va repetir. Altre cop va ser ignorat. Decidit a veure com era realment el cavaller, els va explicar a tots els veïns que si li demanaven al cavaller errant que es tragués l’armadura, aquest s’hi negava, segur de que la curiositat dels altres acabaria equiparant la seva. El nen no s’equivocava pas, ja que en molt poc temps així va ser. Al principi era només un tema de conversa interessant, en unes setmanes, però, l’assumpte de qui o què era el cavaller errant torbava a la gran majoria dels ciutadans. Un dia tots els veïns es van posar d’acord. Quan el cavaller era en meitat del carrer, un es va apropar a ell i li va lligar una corda a la mà. Ell no es va resistir. Va venir-ne un altre i va fer el mateix amb l’altre mà, obtenint la mateixa reacció. Va venir un tercer i li va lligar les cames. Tot seguit i de sobte, tots tres van tibar de les seves respectives cordes i el van fer caure a terra. No va ser fins que un altre va acostar les seves mans cap al seu elm que el cavaller es va començar a resistir. Al final, van ser necessàries quatre cordes més per a immobilitzar-lo. Aquest cop, va ser el ferrer el que va acostar les mans al seu elm. Va haver de fer força, ja que una capa interna d’òxid segellava la visera, però va ser capaç d’aixecar-la. Va ser llavors que tots els presents van entendre, entristits, que la raó per la qual al cavaller errant li feia sentir-se complet entretenir-se amb tasques innecessàries, era que, com tants que n’hi ha hagut i tants que n’hi haurà, rere aquella armadura tant bonica, era buit.
Escola Montcau - La Mola
Martí Rifer Garrido 15 anys
NOMÉS UN ‘T’ESTIMO’ Ho recordo, des dels meus cinc anys, quan bufava les espelmes de l’aniversari i, els meus pares em deien que demanés un desig, sempre era el mateix. Cada nit, abans d’anar a dormir, desitjava que algun dia es fes realitat. Cada vegada que a l’escola em preguntaven quin era el meu somni, responia el mateix. No hi havia dia que no hi pensés, que no hi somiés i que no desitgés conèixer-lo. Des que tenia cinc anys, a part de l’escola, la meva única preocupació era ell, sempre havia esperat aquell moment, en què el veiés i m’enamorés de les seves velles mans, els seus ulls, la seva veu… però, tot això era a la meva imaginació. Sempre m’havia plantejat com seria el moment en què conegués al meu avi, cosa havia escoltat dels avis a l’escola o als llibres que em llegia. Tot i que encara no em veia capaç d’explicar perquè no coneixia el meu avi, no em creia que en aquell moment, després de vint anys, estigués vivint aquell moment, perquè sí. Es faria realitat. Vaig sortir de casa ansiosa de saber on vivia, com seria la seva casa, la seva piscina, la terrassa… Quan vam arribar a la casa , vam tocar el timbre i ningú va respondre, vam insistir bastant i, al cap d’uns minuts, un home alt i prim va obrir la porta. Portava audiòfons a les orelles i vaig entendre el perquè de l’espera. En aquell moment ja no estava tant ansiosa, estava més nerviosa i cohibida. L’home es veia content de rebre’ns però una mica nerviós. Vam entrar dins la casa i em va sorprendre, pensava que tindria una casa molt millor. Era molt petita, no tenia piscina ni terrassa, estava molt bruta i molt desordenada. La meva mare i ell van parlar de moltes coses, van recordar moments i van riure molt. Jo vaig estar callada tota l’estona, tot i que a vegades, el meu avi deia alguna cosa que em treia un petit somriure. Vam estar-hi unes dues hores i vam marxar. A l’acomiadar-nos em va fer vergonya ferli un petó i no li vaig donar. A l’arribar a casa, vaig anar a la meva habitació i em vaig estirar al llit. Em vaig posar a pensar en el que acabava de passar i, inconscientment, em vaig posar a plorar. No podia estar bé amb mi mateixa sabent que el meu somni, el que havia desitjat tota la vida, s’acabava de fer realitat i jo estava trista o decebuda. Per què? Em feia molta ràbia haver-me capficat tant en la seva casa i no haver sigut conscient de que estava vivint el meu somni. Vaig obrir el meu diari per escriure com em sentia i vaig veure aquestes frases escrites: ‘Algun dia el coneixeré, ho sé, i aquest serà el millor dia de la meva vida’. ‘Tinc moltes ganes de conèixer-lo.. ‘La mama m’ha dit que clar que es farà realitat i m’ha alegrat el dia!’. Llegint aquestes frases em sentia molt decebuda amb mi mateixa, en quin moment era més important com tenia la casa que com era ell? No m’havia centrat en cap moment en com eren les seves velles mans, com eren els seus ulls, com era la seva veu… Suposo que em vaig centrar tant en el que es fixaven els demés que no vaig poder fer el que realment hagués volgut, els meus companys sempre parlaven de la piscina dels seus avis, la casa enorme que tenien... però a mi, això, no m’importava, jo volia enamorar-me de la seva veu i acabava de perdre la meva oportunitat.
Sant Jordi
Els dies van anar passant i molts d’ells recordava el que havia passat i me’n penedia de no haver parlat amb ell o de no haver-li fet un petó. Un dia, fa uns dos mesos, la meva mare va arribar de la feina a casa una mica estranya i vaig preguntar-li per què estava d’aquella manera. La resposta em va fer plorar instantàniament: l’avi estava a l’hospital per problemes al cor. En aquell moment, només em passaven imatges pel cap de coses que hauria pogut fer el dia que el vaig veure, però que no vaig ser capaç de fer. Em va costar molt dormi aquella nit. El dia següent vam poder anar a l’hospital, estava molt nerviosa però amb les idees molt clares. A punt d’arribar a l’habitació on es trobava l’avi, sense poder evitar posar-me a plorar, vaig pensar en tot el que m’havia penedit i vaig sentir que era el moment d’arreglar-ho. Vaig entrar a l’habitació amb la meva mare. Vaig agafar-li la mà, em va mirar, se li va escapar un somriure i me la va prémer afectuosament. Vaig demanar a la meva mare si ens podia deixar sols un moment, va sortir de l’habitació, estava molt nerviosa i, només, vaig fer-li un petó a la mà. No recordo de què vam parlar, però vam conversar de moltes coses i vam riure molt. De l’únic que me’n recordo d’una manera molt clara és el ‘t’estimo’ amb el que vam acabar la conversa. Em sentia orgullosa d’haver-li pogut dir el que sentia. La meva mare va entrar a l’habitació i vam haver de marxar, abans de sortir vaig fer-li un petó a la galta i ell me’l va tornar. La meva mare també es va acomiadar d’ell i vam marxar. Això, va ser fa unes dues setmanes i, des d’aquell di,a he anat a veure’l cada tarda. Avui, però, he rebut la pitjor notícia que m’han donat a la vida, ha mort. He plorat moltíssim però, pensant-ho bé, sé que va marxar feliç. No penseu que no estic trista, però he après la millor lliçó de vida gràcies a ell i la seva història. No puc deixar de fer el que senti i vulgui per acontentar els demés. T’estimo avi. Carlota Ferrer Parladé 15 anys
Escola Montcau - La Mola
ELL Ell i jo sempre havíem estat junts, ell m’havia acompanyat tota la meva infantesa, m’havia fet companyia quan els pares no eren a casa, m’ajudava a fer les sumes quan no em sortien i, sobretot, sempre jugava amb mi. Sovint jugàvem a fet i amagar, jo sempre el trobava el primer perquè ell em deixava guanyar perquè no em posés trist, un cop quan em tocava a mi amagar-me ho vaig fer tan bé que no em va trobar fins al cap d’una hora i jo ja dormia profundament dins l’armari. Em va despertar i ens en vam anar tots dos a dormir a la meva habitació. També, m’agradava que m’expliqués contes de monstres i princeses, dracs i cavallers i que, tot seguit, representéssim el conte disfressats amb teles que li robava a la mare. Jo seia al sofà, estava mirant Les espies de veritat, la Sam, l’Alex i la Clover estaven a punt de trobar el dolent de l’episodi quan, de cop i volta, la mare i el pare se’m van asseure al costat, la mare a la dreta i el pare a l’esquerre. Jo no li vaig donar importància aquell cop, ja que ho feien sovint quan volien començar una guerra de pessigolles, però aquell cop va ser diferent. No feien ofegar-me del riure sinó que em van agafar les mans i em van dir la veritat. No li vaig donar importància ja que s’havia que els pares s’equivocaven. Portava amb l’Oriol des que vaig néixer i el que em deien era una bogeria, era de la meva imaginació, mentida, jo s’havia que no era veritat, sinó que qui jugava amb mi, qui m’ajudava a disfressar-me i a distreure’m quan estava avorrit. Van passar dos dies després de la confessió errònia dels meus pares, estava trist i confús, em vaig tancar a l’habitació i em vaig posar a pensar en tots el moments que havia viscut amb l’Oriol. Eren reals, n’estava segur però cada minut que passava ho estava menys, començava a dubtar sobre tota la meva vida, tots els anys que havia passat al seu costat i em vaig adonar que potser els pares tenien raó. Portava set anys de la meva vida pensant que era real i ara m’adonava que cap dels meus records eren del tot certs. Després de rumiar-m’ho bé vaig decidir enterrar-lo. Encara el podia veure, així que vaig decidir acomiadar-me d’ell de la millor manera possible. Ens en vam anar a dalt el turó del costat de casa i ens vam dir adéu per últim cop. Va ser el moment més trist de la meva vida, el moment on vaig deixar enrere el qui havia estat el meu millor amic i el meu germà. Quan parlaven els grans, jo ho sentia. Deien que, de vegades, els nens petits quan es troben a l’etapa de la innocència, s’imaginen amics quan es senten sols o no reben prou atenció, però jo em pensava que era diferent, no em veia com els altres nens de l’escola que jugaven a futbol a l’hora del pati i potser, per això, va aparèixer l’Oriol, per ajudar a conèixer-me a mi mateix. Fiona Mastroianni Molina 16 anys
Sant Jordi
UN DIA QUALSEVOL Estàvem tots guapíssims; les dones i noies lluíem els nostres vestits nous i portàvem uns pentinats increïbles. Els homes i els nens anaven tots amb esmòquing i la barba perfectament afaitada. Ningú volia desentonar en el sopar. A mi sincerament m’era bastant igual si el meu vestit i el meu color de pinta ungles anaven a joc o si la meva brotxa era la més brillant de totes, no m’importava això, jo només volia veure i poder estar amb la meva cosina tota la nit. Volia parlar amb ella, li havia d’explicar un munt de coses i ella a mi. Era el moment d’entrar per l’enorme portal de casa la iaia, on la resta de la família estava a dintre i mentre entraves jutjaven el teu vestit, pentinat o sabates, és igual, sempre hi havia alguna cosa per poder criticar. Era el meu torn, havia d’entrar; pitjor moment de la nit sense dubte. La meva tieta em mirava amb menyspreu, ella creia que la seva filla era tres cops millor que jo, així que tenia la mania de comparar-me sempre amb ella. Sempre comença sola però, al final, ma mare s’acaba unint i acabava sent una batalla d’harpies. Amb la meva cosina sempre hem rigut d’aquest ritual, ja hi estàvem acostumades. Era el torn de ma cosina, a l’entrar per la porta ens va deixar amb la boca oberta a tots, estava preciosa, fins i tot el meu pare que mai li han agradat aquestes coses va dir: ”ostres! Que bonica que està la Mar.” Jo vaig riure, divertida pel comentari. La Mar i jo ja ens havíem posat el dia, ella m’havia explicat unes coses que m’havien impactat, ja havia tingut la seva primera ressaca i el seu primer petó. A mi, això, encara em quedava lluny, però vaig intentar amagar la meva sorpresa, no volia que pensés que era una nena petita. Havíem estat tant de temps parlant que els petits ja feia hores que dormien i els grans ja portaven tots una copa de més. Anàvem rient de com ballava de malament la meva mare quan de sobte la Mar va dir: “Li prenem la copa a algun gran? “M’ho vull passar tan bé com ells”. A mi em va agafar la por, no volia que em veiés com una nena petita, però tampoc volia que els pares em renyessin. A més a més, notava que el meu pare m’estava mirant massa aquella nit, com si sospités alguna cosa. Estava gairebé convençuda que ens havia sentit, però ell va marxar, així que vaig acabar acceptant, ens vam posar a buscar la copa més plena. Curiosament, el meu pare va deixar la seva copa plena al nostre costat, ens va guinyar l’ull i va marxar. Em va sorprendre molt aquest fet, ja que ell sempre m’havia advertit del risc de l’alcohol, no sé com expressar-ho però per dintre vaig notar com una advertència, que no era bona idea beure de la copa. Li vaig dir a la meva cosina que si us plau no begués que no acabaria bé, però ella no em va fer cas, es va beure tota la copa d’un sol glop. Jo patia, jo patia molt. Ella cada cop estava més pàl·lida i més apagada, es va adormir, jo espantadíssima vaig anar a demanar ajuda als grans, cap d’ells em creia. Quan vaig tornar on hi havia la meva cosina, ella ja no hi era. Jo plorava, jo plorava molt. El meu pare tampoc hi era. Jo no volia pensar que era com les històries que sortien al diari, però no se m’ocorria cap altra idea. Vaig començar a cridar, amb totes les meves forces, cridava que tots eren testimonis, però ells com si sentissin ploure. Em va agafar un atac d’ansietat, però em va parar el fet de veure la meva cosina entrar recolzada a l’espatlla del pare, ella no s’aguantava, ell somreia. Ho vaig saber. Havia passat. Dues setmanes després em vaig independitzar. Carla Torredeflot Edo 16 anys
Escola Montcau - La Mola
U Set, tres, dos, cinc...cinc, dos, tres, set. M’he llevat com normalment ho faig: parpellejo set vegades i em frego les galtes tres cops mentre recito la primera estrofa de “Volcans”. Mentre esmorzava la mare no s’ha enfadat amb mi per l’acte d’agafar només els cereals vermells dels mil colors existents a la bossa. Normalment li molesta, i molt. Darrerament menciona constantment la idea de fer vida com a nen més normal, tracto d’esbrinar com és el fet per a ella... Com és ser normal? Set, tres, dos, cinc... cinc, dos, tres, set. Baixo del cotxe recolzant-me amb la cama dreta com sempre(em faig el típic petó a la mà i li envio a la mare des de les escales del col·legi) Llenço el petó a la mare i ella contesta somrient. Avui serà genial. Per fi arribo a l’escola, sembla haver-hi el nen de la mirada estranya a prop del lloc on m’assec, el primer per la dreta començant per la del final i m’enfado, però, en general, ric bastant entre classe i classe i acabo seient al primer començant per la banda oposada de la primera filera. Toca el timbre i recordo el pastís de l’àvia desat a la meva motxilla per l’hora del pati i, abans de compartir-lo amb la Maria, el tallo en porcions de 2cmX2cm. Set, tres, dos, cinc...cinc, dos, tres, set. A la Maria li encanta la rebosteria i sempre em demana les receptes de la meva àvia, li dic que ja les hi donaré, tot i que al final, me n’oblido sempre. Últimament estic content, estic complint tots els propòsits que tenia per la setmana i també estic fent l’exercici que el Toni, el millor psicòleg del poble, m’ha dit que fes. El Toni és molt simpàtic, ric molt alhora de parlar amb ell i sempre em dona dolços, exclusivament de color groc i ovalats de la marca Ricola, com a mi m’agraden. L’exercici que m’havia proposat era ben fàcil ja que es tractava d’anar escrivint totes les meves accions del dia. Ell pensa que així podré observar si milloro o no. Set, tres, dos, cinc...cinc, dos, tres, set Ja és hora de plegar, tothom s’aixeca del lloc on està i jo surto davant de la Marta i darrere del Joan, com sempre. Gairebé no ho aconsegueixo i m’he posat molt nerviós però, m’he afanyat, i tot ha sortit com esperava i en l’ordre de sempre. A l’acabar, m’he esperat a la sortida per descordar-me les sabates i tornar-me-les a cordar, per assegurar bé els cordons. He vist com la mare arribava i he travessat el pas de zebra només per les línies blanques fins arribar al cotxe. La mare m’ha comprat dos entrepans de xocolata i, de camí a visitar al Toni, me’ls he menjat de pressa, no m’ha donat ni temps ha tallar-los en forma de triangle isòsceles però tenia tanta gana que m’ha passat. “Que bé, Joan!”- he pensat. “Estàs millorant” Set, tres, dos, cinc...cinc, dos, tres, set Entrem a la consulta. Mentre espero el torn, començo a endreçar els llibres, del més gran al més petit, per odre alfabètic i per colors. Estic emocionat ja que el Toni segur que s’adonarà de la meva progressió. Li entrego el paper on he escrit tot el reportatge del dia i se’l rellegeix tres cops. Mentrestant ho fa, miro el rellotge i són les sis clavades. Recito tres cops la segona estrofa de “Volcans”.
Sant Jordi
De sobte, sento com ell em mira fixament i s’aixeca per parlar amb la mare. De sobte ella em fa el gest com dient “marxem”. No entenc res, agafo la redacció sense que el Toni se n’adoni i la rellegeixo. Pocs instants després sé l’error que he comès. Com pot ser? Set, tres, dos, cinc...cinc, dos, tres, set! Set, tres, dos, cinc...cinc, dos, tres, set! Set, tres, dos, cinc...cinc, dos, tres, set! “Estàs preparat Joan” “va, digues-li-ho.” Si no fos perquè me n’acabo d’adonar de la fòbia que tinc a la lletra, a la vocal prohibida, podria observar a la redacció la manca de la lletra. La lletra... U. Martina Turpin Alonso 16 anys
Escola Montcau - La Mola
FILOSOFIA D’ÚLTIMA HORA Caic, caic i sembla no haver-hi fi. També pot ser que hi influeixi el fet de caure des de una trentena planta o la secreció d'adrenalina i l'efecte de ralentització de les meves percepcions. Allò que instants enrere havia estat una persona ara no era més que una taca negra que empetitia a mesura que veia passar les diferents plantes. Que curiós, per més que sàpiga que el terra s’acosta, tampoc sento cap por, fins hi tot, estant d’esquena sé que el terra s'acosta i no hi ha res que sembli tenir interès a impedir-ho, però, d’alguna forma, no sento temor. Aquell sentiment que ha mantingut a la raça humana viva i que, a la vegada, ha impedit el progrés i ara no soc capaç de sentir-lo, potser encara no he assimilat que en uns segons tancaria el xiringuito, potser la curiositat pel que ve després de transformar-me en un puding de persona al bell mig de ela vorera és més fort que la por. Tampoc és que tingui cap altre opció. Per què estic tenint aquest monòleg? No hauria de pensar en, no sé, la meva vida o el que deixo enrere ? De fet, tampoc tinc tant en què pensar. Que curiós, potser és un somni? No, estic segur de que no ho és, encara em fa mal el cap, qui ho hagués dit, sí que el dec tenir dur. El vidre semblava d’allò més dur. Que rar, segueixo caient. Juraria que, tenint en compte la meva massa i la gravetat a la que estic sotmès fa un parell de minuts que hagués hagut d'aparèixer a totes les xarxes socials del món. Genial, ara tinc deliris de grandesa en els meus últims instants. Segur que això deu ser un somni o una simulació. De de normal ningú es capaç de processar tanta informació prou ràpid com per mantenir una conversa amb si mateix. Potser tot ha estat una simulació. I què m’importa? Jo l’he viscuda bé. Viure, bé. Segur que ho he fet tot? Juraria que em deixo alguna cosa, apart de aixafar-me, és clar. Sí, és menjar un kebab que contingui moltes carns. Que estúpid! Encara que, al cap i a la fi, és un somni com qualsevol altre: el veí del tercer recordo que volia viure de predicar les seves estupideses sobre la existència. Tant hi fa, segur que viurà més que jo amb el seu estúpid somni, de fet és molt probable que s'atreveixi a tirar-lo endavant: quin il·lús! Segur que després apareixerà a la porta de la escala plorant com un beneit esperant que algun pobre pallús se li posi al davant per explicar-li la seva terrible tragèdia i el molt meravellosa que semblava la seva idea de la vida. Quanta estupidesa pot acumular una persona? Segur que deu ser mesurable. D’acord, això ja comença a ser estúpid. Com pot ser que…? Pol Rosselló Fonollosa 17 anys
Sant Jordi
COSTUMS I quin sentit té ser esclau dels matins i veure la vida sense color. No reconèixer el mirall o olorar fracàs a cada oportunitat que se’ns presenta. El món està ple de gent que va i ve sense acabar d’anar i tornar, que busca la compassió i la reconeix com a forma de viure. Això comporta l’estimada negativitat que consumeix i esfuma l’essència de la persona que, poc a poc, cau en el precipici del victimisme. Encara m’és difícil trobar el sentit a respirar sense sentir, per obligació, per costum. A aspirar a arribar puntuals a un lloc que no ens fa feliç, a un cafè aiguós i a un somriure tímid que no s’acaba d’atrevir, per por, com sempre. Ens hem acostumat a no explicar el conte com és, a vendre històries de princeses i dubtar de la caputxeta. A estimar qui no mereix un minut, perquè no totes les persones són or, com el temps. Menyspreem la sensibilitat i l’art mentre fomentem la ignorància des de l’Estat. Irònicament, ens fa desgraciats tenir-ho tot per acabar no valorant més que els papers. Oblidem el que amaga un físic i un nom, una nacionalitat o una creença. Vivim enganyats, obsessionats amb la recerca del tresor que no tenim clar ni si val la pena ni si tan sols és existent. Potser per una vida més autèntica calen més petons sincers i buscar el significat a paraules que creiem conèixer. A vegades tot seria més senzill, si trobéssim el nostre propi ordre en el caos, el nostre vertader motiu per existir i, de tant en tant, caiguéssim al buit per admirar el que està ple. Només cal tornar a obrir els ulls, després d’haver dormit tota una eternitat, per adonar-se que potser amb una mica d’esforç i un somriure, tot és possible. Clàudia Moncunill Ruiz de Azúa 17 anys
Escola Montcau - La Mola
DETALLS Són les set del matí, sona el despertador i m’aixeco amb una eufòria i unes ganes que no són normals en mi. Avui començo el meu nou llibre, que tinc moltes ganes de publicar. Soc escriptor i em dic Jordi. Soc un noi bastant despistat i desordenat però a la vegada un noi que es fixa molt en els detalls, és bastant obvi que m’hi fixo ja que soc escriptor i això és el que en teoria fan els escriptors, oi? No em canvio ni em dutxo, em poso directe davant l’ordinador net i polit sense una espurna de pols, molt difícil de creure ja que el meu pis no s’ha netejat des de fa molt, i començo a pensar en l’obra mestre que farà engegar la meva carrera com a escriptor. Van passant els minuts i veig com el color blanc del Word m’està ofuscant la ment que en aquells moments no se li ocorria res de res. De cop i volta em començo a distreure en l’habitació on estava i penso que estaria bé redecorar-la i canviar d’estil amb una cosa més moderna i sofisticada. Perquè el meu pis era el típic pis petit amb quatre habitacions essencials, el bany, la cuina, el menjador amb un sofà petit com si no tingués invitats, que no els tenia, i el dormitori que era on estava ara mateix i on passava la majoria del dia. Van passar les hores i sense adonar-me ja eren les deu i no havia escrit ni una paraula. En aquell moment vaig sentir com la panxa em ressonava i vaig pensar que era hora d’esmorzar, ja que no havia menjat res des d’ahir a la nit. Em vaig aixecar de la cadira que ja tenia enganxada al cul i em vaig disposar a preparar-me un bol de cereals amb llet, quan algú va trucar a la porta. Era la veïna, a la qual li devia el lloguer de l’últim mes i em va dir que o li pagava els diners o ja em podia buscar la vida, i quan va dir la paraula buscar, se’m va il·luminar la ment i em vaig adonar que no podia escriure un llibre sense sortir de casa i per això vaig ignorar la veïna i vaig sortir corrents a observar el món. Fora, en el carrer, en plena Rambla de Barcelona em vaig adonar que, mirés on mirés, hi havia una història per explicar: com aquells nens que s’imaginaven que eren cavallers que havien de salvar una princesa i havien de lluitar contra un drac, o aquella parella d’enamorats que no se separaven ni tant sols quan un fanal els impedia continuar junts, o aquell pare desbordat pels seus quatre fills incapaços d’estar quiets ni un moment. També vaig observar tots els petits detalls tan tímids i a la vegada tant expressius, com aquella gota de gelat que anava regalimant per la mà del nen a causa de l’implacable sol abrusador o una fulla caient sense que ningú la vagi a salvar, ni tan sols intentar-ho. Va ser en aquells moments tan significatius per a un escriptor que em va venir la inspiració i vaig córrer tan ràpid com vaig poder fins al meu piset. Ja assegut a la meva cadira, les paraules van començar a fluir d’una manera que ni jo mateix tenia consciència del que escrivia. Vaig començar a veure els personatges de la novel·la per l’habitació com si fossin de veritat i estigués passant la història allà mateix, tots els efectes plàstics, visuals, auditius, o sigui, tot el que percebien els personatges ho sentia jo, fins hi tot vaig plorar i morir de riure per a ells. Així vaig passar quatre hores i quan vaig posar l’últim punt a la novel·la en la que m’havia esforçat més, em vaig adonar que aquest llibre parlava d’una persona amb la que em sentia identificada i em vaig preguntar: I si la nostra vida és un llibre on un escriptor ens dona forma i consciència i jo soc la imaginació d’un ésser superior? Però després d’estar quatre hores davant de l’ordinador em vaig estirar al llit i no vaig pensar més en la probabilitat d’una vida imaginària. Oriol Nart Torrens 17 anys
Sant Jordi
REFLEXIONS D’UN EXPERT EN LA PROCRSTINACIÓ Hi ha feina per fer però de cop i volta se m'ocorren mil coses a fer abans que estudiar i fer els deures. Entre aquestes tasques -que no he tingut la suficient força de voluntat de fer-les fins al moment- estan: ordenar l'habitació, passar missatges que feia dies que "ja ho faré en un altre moment" i si s'acosta l'hora d'algun àpat, fer-lo, perquè un no es pot saltar l'hora de menjar, evidentment. Un cop ja està tot fet i m'he distret durant una estona, torno a la mateixa situació en què el meu interior sap que hauria de ser productiu, però prefereixo desviar la ment preguntant-me sobre el perquè de la vida i si tot el que estàs fent en realitat té algun motiu vàlid al darrere. Estudiar i aprovar les matèries, de què em servirà? Entesos, però a part de la vida acadèmica i dels plaers que un es pot donar, què hi ha més? Quin és el sentit de la vida? Així em plantejo els mateixos dubtes que porten acompanyant a la humanitat des dels seus inicis fins a arribar a la conclusió que no hi ha un motiu inicial a partir del qual es pugui començar a explicar el perquè de l'existència. La curiositat i la recerca de respostes a preguntes existencials sembla que es porti en l'ADN però només es manifesta, en el meu cas, quan no queda cap excusa per autoenganyar-me i no haver de fer la feina en aquell moment. Pot ser que l'existència de tot el que coneixem no estigui motivada per res? Com a animals racionals no entenem que quelcom existeixi sense cap utilitat, però a més a més, ens fa por tot allò que no entenem i per això no acceptem la possible teoria que no hi hagi ningú responsable al darrere de tot. És per això que ens refugiem en la quotidianitat i durant la major part del temps que som conscients vivim sense reflexionar gaire sobre les grans preguntes de l'existència. Per disminuir aquesta por i poder donar respostes a aquells que es començaven a preguntar més enllà del món físic que coneixien algú va decidir en el seu moment que la manera més senzilla és dir a la gent que existeix un individu creador responsable de tot el que es coneix i aquest pot controlar el destí. Les religions i les creences han donat respostes durant tota la història de la humanitat i ha substituït la curiositat infinita de la qual estem dotats els humans per la fe. Segurament sense elles no hauríem arribat on som ara mateix, però tampoc no ho hauríem fet si uns quants no haguessin intentat anar més enllà de la fe. A vegades envejo als animals irracionals. Refugiats en l'instint animal, no poden preguntar-se qüestions tan complexes que no tenen resposta segura. Ha de ser més fàcil viure sense plantejar-te el perquè dels fenòmens, simplement acceptant-los. Després de la quotidianitat, la repetició i l'automatització, el que ens deu salvar de la bogeria és l'instint animal que portem dins, que tenim en menor quantitat que els animals irracionals i que ens guarda d'aquestes preocupacions. Sense la protecció de la innocència i la resposta de "perquè sí" tots -excepte els que tenen una religió i per tant tenen feens tornaríem bojos per la falta de respostes per les nostres infinites preguntes. Totes aquestes preguntes sense resposta semblen l'excusa perfecta per no haver de fer tot allò que suposa un esforç i que no ve gens de gust de fer, però al final surto d'aquesta olla mental que m'acabo de fer i faig la feina. Faig la feina no perquè hagi trobat resposta a les preguntes, sinó perquè hi ha una data límit que segurament és demà i, si no ho entrego, tindré un zero. Pau Satorre Arrasa 17 anys
Escola Montcau - La Mola
Laia Millan Tiana 15 anys
Sant Jordi
Laia Millan Tiana 15 anys
Escola Montcau - La Mola
Sant Jordi
Adrian Sanz Hadzikadunic Jan EscaĂąo Jimenez 6 i 5 anys