Monòleg per 2 en 30 mil.límetres

batecs del meu cor són cada vegada més precipitats. Els fàrmacs que m’han injectat no han fet el suficient efecte com per aconseguir que la veu desaparegui. Marxo vertiginosament de l’habitació buscant la sortida. “Corre més ràpid! Vas massa lent i segur que ens toparem amb la teva mare. Estem fent el correcte, no veus que controlen tot el que fas? Que no ens deixen viure? Ets una maleïda titella per a ells, el seu passatemps.” Corro amb totes les meves forces però encara segueixo atordit i em costa divisar el rètol que em guiï cap al carrer. Xoco amb una dona i li dono una empenta perquè surti del meu camí fent que caigui al terra. “Has estat genial en aquesta.” - Gustav, para! – la meva mare m’ha vist. Joder! M’aturo en sec. “Es pot saber que fots? Idiota.” - Pots deixar de controlar-me d’una puta vegada? No sóc la titella de ningú, em sents? I menys de tu, que no et suporta ni el pare perquè només saps que queixar-te i amargar-li la vida a tot aquell que t’envolta. Ves-te’n a buscar el puto got d’aigua... que només serveixes per fer el que et diuen. Si li punxen, no li treuen sang. La seva expressió facial està totalment paralitzada i els seus ulls vermellosos però brillants, ja que la molt idiota s’està contenint les ganes de plorar. - Per molt que ploris no arreglaràs res. - No ets tu qui parla. Tu mai diries coses com aquestes. Gustav, deixa que t’ajudi i...- No vull que acabi. - Que m’ajudis i què? Eh? Ajuda’t tu primer que falta et fa. Ets penosa. El palmell de la seva mà ha esclatat a la meva galta esquerra. - Suficient. Torna a l’habitació, no vull muntar cap escàndol. Em dono mitja volta i surto al carrer sense importar-me el que m’ha dit. La seva veu crida el meu nom però em faig el sord. Demano un encenedor a un home que s’està fumant un cigarret i me’l dona. Em giro per buscar la mirada de la meva mare, que es dirigeix a mi. Dono foc a l’aparell i l’aproximo a la meva pell, em crema però em fa sentir viu. - Com donis una passa més et juro que no em tornes a veure. Va parar en sec, contemplant-me. - Si us plau, vine amb mi. Et prometo que ho solucionarem tot. Junts. I va fer just el que no devia. - Ens veurem en una altra vida, mare. M’abalanço a la carretera just quan l’ambulància s’apropava a tota presa. “Estic orgullós de tu. Ara serem lliures. Lliures, Gustav.”

28 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /

Un somriure

Se li enfonsaven els ulls i allargaven els llavis aclucant un gest afable, tendre. Sí, la paraula més adequada per a definir aquell home era tendre. Seguia somrient quan em vaig acostar a ell, carregant en una mà la bossa de patates fregides preferides i, a l'altra, la quantitat aproximada per a pagar aquell capritx que intentava simular el sabor del pernil. Va seguir somrient quan em va tornar les monedes lluentes del canvi, que va deixar suaument sobre el meu palmell obert. El tacte dels seus dits era càlid, una mica aspre fins i tot, segurament pels llargs anys treballant que semblaven suportar. Tot i així, el seu somriure seguia impassible, dominant i alçat sobre les cansades arrugues que es formaven en la comissura dels seus llavis. Segurament, seguia somrient quan vaig abandonar la seva tenda de queviures i, segurament, seguiria somrient, si no fos perquè el cadàver que es trobava als meus peus fos aquell home de tendre somriure. Una ganyota esgarrada pel dolor es dibuixava en el rostre familiar, sense rastre de somriure, sense ulls enfonsats ni llavis allargats. Res. Els ulls oberts no semblaven reconèixer el meu rostre, romanien intactes i vidriosos. La llisor s'aferrava a la seva mirada, apressant un últim instant horrible i esgarrifós. Un assassinat. La suau olor a fruita exòtica em pentinava el nas cada vegada que es passejava per la meva taula. No era una olor desagradable, però sentir-la de manera intermitent, ara sí i ara també, em distreia de la feina. Una feina que més em valia tenir-la enllestida per a la reunió de l'endemà, sempre i quan volgués conservar el meu lloc patètic de contable en una empresa patètica que importava mocadors de paper a l'Alemanya. Vaig deixar anar un sospir llarg i profund. Que els alemanys no poguessin eixugar-se els mocs per culpa de que jo no acabés l'informe pel dia següent, me la portava ben fluixa. Vaig abaixar la pantalla de l'ordinador i vaig acostar-me a ella, rodejant-la per darrera amb els braços. Tenia la cintura petita coberta amb el barnús blau cel que li vaig regalar pel nostre aniversari. La vaig abraçar amb força, deixant que els seus cabells humits perfumats em fessin viatjar a una platja tropical, pessigant suament el seu coll amb un dolç petó. Ella es va apartar. Era un assassinat. La sang s'estenia lentament pel terra recorrent les línees brutes de la rajola vella, les pintava d'un vermell intens i vibrant, mentre que la sang que queia del pit era fosca, bruta, com si manés d'una font corrompuda i podrida per dintre. Em vaig apartar a un costat, no volia que la sang em taqués les sabates noves. M'havien costat dos mesos de sou i estalvi, el món dels mocadors de paper no em permetia comprar-me sabates noves cada setmana i més valia que les cuidés, passaria una bona temporada fins que me'n pogués comprar unes altres. Vaig negar amb el cap. No era un moment per pensar en allò. Davant d'aquelles sabates cares tenia un cadàver. Un cadàver que ja no somreia. Ho tinc tot, m'havia dit abans de sortit per la porta, comprovant que no em faltés res al maletí, que duia les claus de casa i del cotxe i que no em deixava la carmanyola amb el dinar. Amb el cor a punt de sortir-me del pit vaig tancar la porta amb un cop sec. Aquell matí m'havia fallat l'alarma del mòbil. Maleïts siguin els xinesos que ja no saben ni fer bé una copia barata. Estava segur que havia batut un nou rècord mundial vestint-me i preparant-me en menys de dos minuts. Amb prou feines vaig saludar-la quan va aparèixer per la porta de la cuina, amb els cabells enredats i els ulls enfeinats en un badall. Vaig llençar un petó a l'aire, flotant entre els primers rajos de sol del matí, immòbil, esperant a que algú el recollís. Em vaig acabar de ficar bé els mocassins de

/ XXXè Certamen Literari Mercè Blanch / 29