batecs del meu cor són cada vegada més precipitats. Els fàrmacs que m’han injectat no han fet el suficient efecte com per aconseguir que la veu desaparegui. Marxo vertiginosament de l’habitació buscant la sortida. “Corre més ràpid! Vas massa lent i segur que ens toparem amb la teva mare. Estem fent el correcte, no veus que controlen tot el que fas? Que no ens deixen viure? Ets una maleïda titella per a ells, el seu passatemps.” Corro amb totes les meves forces però encara segueixo atordit i em costa divisar el rètol que em guiï cap al carrer. Xoco amb una dona i li dono una empenta perquè surti del meu camí fent que caigui al terra. “Has estat genial en aquesta.” - Gustav, para! – la meva mare m’ha vist. Joder! M’aturo en sec. “Es pot saber que fots? Idiota.” - Pots deixar de controlar-me d’una puta vegada? No sóc la titella de ningú, em sents? I menys de tu, que no et suporta ni el pare perquè només saps que queixar-te i amargar-li la vida a tot aquell que t’envolta. Ves-te’n a buscar el puto got d’aigua... que només serveixes per fer el que et diuen. Si li punxen, no li treuen sang. La seva expressió facial està totalment paralitzada i els seus ulls vermellosos però brillants, ja que la molt idiota s’està contenint les ganes de plorar. - Per molt que ploris no arreglaràs res. - No ets tu qui parla. Tu mai diries coses com aquestes. Gustav, deixa que t’ajudi i...- No vull que acabi. - Que m’ajudis i què? Eh? Ajuda’t tu primer que falta et fa. Ets penosa. El palmell de la seva mà ha esclatat a la meva galta esquerra. - Suficient. Torna a l’habitació, no vull muntar cap escàndol. Em dono mitja volta i surto al carrer sense importar-me el que m’ha dit. La seva veu crida el meu nom però em faig el sord. Demano un encenedor a un home que s’està fumant un cigarret i me’l dona. Em giro per buscar la mirada de la meva mare, que es dirigeix a mi. Dono foc a l’aparell i l’aproximo a la meva pell, em crema però em fa sentir viu. - Com donis una passa més et juro que no em tornes a veure. Va parar en sec, contemplant-me. - Si us plau, vine amb mi. Et prometo que ho solucionarem tot. Junts. I va fer just el que no devia. - Ens veurem en una altra vida, mare. M’abalanço a la carretera just quan l’ambulància s’apropava a tota presa. “Estic orgullós de tu. Ara serem lliures. Lliures, Gustav.”
28 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /
