Marina

Exposició “Segle XXI: una època fosca”

Any 2245, Museu d’Arqueologia de Catalunya Al vestíbul del museu, la família Garcia deixava les seves pertinences dins d’una taquilla amb Sistema d’Apertura de Bona Voluntat. Per obrir-la, se la saludava dient-li <<Bon dia, Eugènia>>. Si la intel•ligència artificial adherida al pany –l’Eugènia– detectava bones intencions en la vibració de la veu, deduïa que no pertanyia a un lladre, i s’obria. Era infal•lible. -Mama Ofèlia! –va dir l’Ausiàs, un nen de set anys, mirant la dona que tenia al costat-. Què hi veurem aquí? -No ho sé, fill! –va respondre-li l’Ofèlia-. La mama Peronella ens ha dit que era una sorpresa. L’Ausiàs es va col•locar bé la faldilla i es va girar per mirar la seva altra mare. Però la Dafne, la seva tercera mare, el va interrompre. -No ho vulguis saber abans d’hora, reietó! Quan entrem, ja ho descobriràs. -Però mama Dafne... -Exacte! –va exclamar la Peronella-. Fes cas a les teves mares. De sobte, va aparèixer l’holograma d’un home vestit amb una americana. -Benvingudes! –va exclamar-. Sóc en Marc, un historiador especialitzat en el segle XXI. Avui us faré de guia! -Ostres! –va fer l’Ausiàs-. Va vestit com els antics! I es diu Marc, com els vostres re-re-rebesavis! El guia els va fer entrar. Van passar per les sales de la Prehistòria, l’Antiguitat, l’Edat Mitjana, l’Edat Moderna i l’Edat Postmoderna (compresa entre els anys 1789 i 1999). Finalment van arribar a l’exposició estrella. S’anomenava: Segle XXI: una època fosca. Es van aturar just a l’entrada. -El segle XXI –va començar el guia-, qualificat pels historiadors com l’edat mitjana de la modernitat, fou un període convuls. Les guerres van devastar països sencers. Grans epidèmies, com l’Ebola, van provocar milions de morts. El poc reciclatge que es practicava i les tones de deixalla que s’abocaven als oceans van crear illes de bosses de plàstic de la mida d’Austràlia. La contaminació va originar el canvi climàtic. Aquest va causar ciclons, huracans, violentes tempestes i l’extinció de milers d’espècies. L’augment de les temperatures va desfer els pols i el mar va pujar fins a submergir moltes ciutats costaneres, entre elles Barcelona. De fet, aquest museu s’alça deu metres més amunt de l’antic museu arqueològic, que va quedar negat. Quan, ja al segle XXII, es va aconseguir reduir la contaminació, restaurar per complet la capa d’ozó i tornar a formar els pols, el nivell del mar va descendir i es van recuperar les ciutats. Però no senceres. Sabeu que fa dos-cents anys no es podia anar en barca fins a la Sagrada Família? I la platja de Barcelona no estava a la Pedrera, sinó dos quilòmetres més avall! L’Ausiàs i les seves mares van fer una ganyota de sorpresa. -I per aquest motiu, avui dia es poden fer excursions subaquàtiques pel barri gòtic, l’antiga catedral, les Rambles i el Maremàgnum –va afegir el guia. -Que estrany! Jo pensava que tot això sempre havia estat sota l’aigua... –va dir la Dafne. -El segle XXI fou una època de retrocés. Per desgràcia, alguns dels problemes que hi havia, com la superpoblació, encara els patim. Anem a veure què conservem d’aquests humans gairebé primitius! El guia els va conduir cap a dins. Es van aturar davant d’una vitrina que contenia uns objectes prims i rectangulars de la mida de la mà. Tenien una petita pantalla de vidre. Al costat hi havia

/ XXXè Certamen Literari Mercè Blanch / 41

uns aparells més grans, plegables, amb un teclat i una pantalla. Estaven rovellats i amb les pantalles esquerdades. -Aquests artefactes s’anomenaven telèfons mòbils i ordinadors portàtils. Se’n conserven molt pocs: sis exemplars aquí i vuit al Museu Britànic. Són els predecessors dels Ironbody d’avui dia. La gent els duia sempre a sobre. Amb ells, fotografiaven tot el que veien i feien. Després, ho enviaven a centenars de contactes per tal de provocar-los enveja. Patien el que actualment coneixem com Trastorn Obsessiu Competitiu. Volien demostrar que la seva vida era més divertida que la dels altres, quan en realitat estaven sempre avorrits i res no els satisfeia. Xatejaven amb tothom a la vegada i a tota hora, ignorant els qui tenien físicament davant. La típica conversa seguia aquesta estructura: Ola q tal? B i tu? B. Q mexpliques? Re i tu? Re. També hi havia converses que consistien simplement en: Ksvdgasdfv? Hglswgeuryo! La majoria de missatges eren inútils, no tenien sentit o bé es caracteritzaven per la gran quantitat de faltes d’ortografia. Els humans d’aquella època tenien un nivell intel•lectual molt baix. –La família Garcia va riure i va exclamar: <<Que estúpids!>>-. A part d’això, als mòbils i als ordinadors es podien descarregar llibres, música, pel•lícules i una gran varietat de jocs. -Només? Que poc! –va comentar l’Ausiàs-. I devien pesar moltíssim! -Exacte! I quan no funcionaven, la salvatge i violenta gent vint-i-unenca s’enfadava i els llençava al terra. Als que conservem els va passar això. Els arqueòlegs els van trobar enterrats juntament amb un cotxe. -Un cotxe? Mai no n’he sentit a parlar. Què era? -La civilització del XXI no havia desenvolupat encara la teletransportació. Els humans es desplaçaven per terra amb allò. –L’holograma va assenyalar un gran pòdium, a sobre del qual hi havia una estructura de metall rovellada amb quatre rodes. Un petit cartell deia: Audi A34-. Per moure’s per aire i mar utilitzaven avions i vaixells... Contaminaven moltíssim! -Els avions apareixen a la novel•la La Senyora de les Anelles, de gènere vint-i-unenc –va dir la Peronella–. Els humans els utilitzen en la batalla final contra els monstres de plàstic i les fades de diòxid de carboni! La visita va continuar. Van passar per una vitrina titulada Els materials de la societat del segle XXI. -El material predominant del XXI era el plàstic. Contaminava molt i Nacions Unides el va prohibir l’any 2156. També tallaven arbres per fer-ne fusta... –La família Garcia va cridar horroritzada–. Milers de quilòmetres quadrats de bosc van desaparèixer. Eren molt estúpids: sabien fabricar fusta sintètica i no ho feien! -Que cruels! Pobre planeta! –va gemegar l’Ofèlia. En una altra vitrina van veure restes de llaunes de coca-cola i de bastonets de les orelles. Van passar per una saleta on hi havia reconstruït un pis típic d’una família tradicional vint-i-unenca. -L’estructura familiar més comuna del XXI constava de pare, mare i fills. Les variacions d’aquesta estructura estaven mal vistes. Les parelles de dos pares o dues mares s’acceptaven, però certs llocs i certs sectors les consideraven aberrants. El que no arribaven a entendre era que hi haguessin tres pares, tres mares o més, o una combinació dels dos. Com si la diversitat i la gran quantitat de membres que estimen i eduquen els infants no els afavorissin! De fet, el matrimoni entre més de dues persones no va ser legal a tot el món fins el 2116... La societat del XXI era extremadament conservadora i hipòcrita. Es ventava de ser la més oberta i permissiva de la història, però condemnava el sexe en públic o el fet d’anar despullat pel carrer, unes coses que ara tots fem. S’anomenava democràtica, però només aconseguia votar uns polítics que, un cop al poder, feien el que volien sense consultar el poble. Us imagineu avui dia els nostres governants legislant sense sotmetre els projectes de llei a referèndum? –La família Garcia va esclatar a riure-. I igual que la gent dels segles anteriors, diferenciaven els homes de de les dones, com si no

42 / XXXè Certamen Literari Mercè Blanch /