Butlletí 2010 by Fundació Congrés Cultura Catalana

ButlletĂ 2010

Pòrtic

Nota necrològica: Mavi Dolz

Memòria d’activitats 2009

sumari

Textos

Antoni M. Margarit Denise Boyer Mònica Terribas

Informació econòmica

Composició dels organismes de la FCCC

pòrtic

El curs passat vàrem inaugurar un nou format en el butlletí de la Fundació que el fa més pràctic i atractiu. En el número present hi hem introduït encara unes petites millores en aquesta mateixa línia, però la novetat més destacada és que hem eliminat el butlletí especial dedicat a la Conferència de Primavera, perquè ha estat incorporada en aquest número regular sobre la Memòria d’Activitats, la qual cosa vol dir que enguany només apareixerà un butlletí. Aquest número no s’inicia, tanmateix, amb la Memòria d’Activitats, sinó amb una nota luctuosa sobre la inesperada mort de la nostra col·laboradora Mavi Dolz que en el nostre Patronat representà durant molts anys Acció Cultural del País Valencià i que en l’actualitat era una persona clau en la gestió de l’Institut Ramon Llull. Precisament aquesta dolorosa

circumstància incidí en el retard en la concessió del Premi Internacional Ramon Llull, que no es pogué fer públic fins a l’octubre. Del sentiment que tots els companys de Mavi Dolz hem experimentat per aquesta pèrdua tan sensible per a la cultura catalana n’hem volgut deixar constància encapçalant el desplegament d’aquest butlletí amb la seva nota necrològica. Els nostres lectors trobaran com sempre en la Memòria d’Activitats de 2009 tots els esdeveniments promoguts per la Fundació Congrés de Cultura Catalana durant aquest període. Ens referirem en primer lloc al Premi Internacional Ramon Llull, que enguany ha recaigut, amb tot mereixement, en una il·lustre col·laboradora de la Fundació: la professora Denise Boyer, fins ara directora del Centre d’Estudis Catalans de París. En aquest cas, doncs, la satisfacció de la FCCC ha

pòrtic

estat doble. El discurs de presentació de la guardonada anà a càrrec del professor Antoni M. Badia i Margarit, membre de l’Institut d’Estudis Catalans, i també gran amic de la Fundació. El discurs del Dr Badia fou un brillant al·legat en què destacà els mèrits professionals i acadèmics de la Dra Boyer, que, segons ell, l’han convertida en “una primera figura en el camp de les lletres catalanes”, no sols per la seva monumental i penetrant tesi doctoral sobre la poesia de Salvador Espriu, sinó per la varietat de temes literaris catalans que han ocupat la seva atenció. El discurs de gràcies de Denise Boyer fou un testimoniatge intel·lectual i humà extraordinari: segons les seves paraules, “tot el que he pogut fer i el que confio poder fer més endavant per la llengua i la cultura catalanes sempre serà poc en comparació amb el que dec a un país que amb el temps he arribat a considerar com a meu, que m’ha aportat tanta riquesa intel·lectual i humana que no puc imaginar una vida ni professional ni personal que no hi hagués estat lligada, cada vegada més estretament”.

a la Sala de Columnes del Col·legi d’Advocats. En efecte, sense cap intenció de desmerèixer els locals dels cursos anteriors, sens dubte ben idonis, la circumstància d’haver-se pronunciat la conferència de 2009 als locals de l’ICAB ha resultat molt satisfactòria per a la FCCC, ja que ha estat com “recuperar” una col·laboració que fou decisiva per a la posada en marxa del Congrés de Cultura Catalana (1975-1977), del qual la nostra Fundació és marmessora i hereva. La conferència de Mònica Terribas sobre “Els mitjans de comunicació als territoris de parla catalana” fou seguida amb molta atenció per tots els assistents no sols per l’interès del tema i la força dels seus arguments, sinó també perquè gràcies a ella s’aclariren nombroses qüestions presentades nebulosament o amb parcialitat en algunes informacions periodístiques. Per tot plegat, el text de Terribas —que el lector trobarà en la part central d’aquest butlletí— manté la seva vigència, malgrat el pas recent cap a la TDT. Al mes de novembre, la FCCC va promoure dos actes d’una especial significació. D’una banda, a Perpinyà tingué lloc un seminari sobre “El paper de l’ensenyament del català en l’ús social de la llengua”, en el qual participaren representants del món de l’ensenyament d’arreu del domini lingüístic: Catalunya, País Valencià, Illes Balears,

També fou molt celebrada la Conferència de Primavera, encarregada a Mònica Terribas, directora de Televisió de Catalunya, no sols per l’interès del tema i la seva brillant exposició, sinó també per un motiu més circumstancial: el fet que la conferència es donà pòrtic

Catalunya del Nord i Andorra. D’altra banda, a Figueres —capital de la cultura catalana de l’any 2009— s’organitzà una jornada a porta tancada, coincidint amb el 25è aniversari de la I Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord-Occidental, que la FCCC havia impulsat en el seu moment. Durant aquesta jornada els experts convocats van deliberar sobre l’oportunitat de celebrar una nova conferència internacional de les mateixes o semblants característiques.

–i que en l’aspecte econòmic condicionen del tot els propòsits i les actuacions de la FCCC— siguin al més aviat possible superats, perquè la nostra entitat pugui desenvolupar plenament les seves funcions i encaminar-se als seus objectius en les millors condicions, tasca necessària avui més que mai per al bé del país i de la cultura catalana. Francesc Vallverdú President de la FCCC

Resten altres activitats que mereixerien un comentari —el premi Ferran Soldevila, el projecte Scriptorium, l’Observatori de la Llengua Catalana, el Cercle XXI, la promoció exterior de la cultura catalana...—, però el fet que la descripció que en fa la Memòria ja és prou explicita m’estalvia d’entrar-hi en detall.

Abril 2010

No voldria acabar aquest “Pòrtic” sense referir-me a un projecte que començarà a prendre cos a l’any 2010 amb motiu del 30è aniversari de la primera reunió del Patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Des d’aquí demanem als socis i als col·laboradors de la Fundació la seva activa participació en les accions previstes per a aquesta efemèride. Tant de bo que aquests moments crítics que amb tantes dificultats estem travessant

pòrtic

Nota necrològica:

Mavi Dolz

La professora i activista valenciana Mavi Dolz va morir inesperadament el dia 1 de maig de 2009 a Barcelona. Vinculada a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona des del 1986, era cap de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull, amb la responsabilitat de portar l’ensenyament del català a tot el món. Dolz havia representat moltes voltes a Acció Cultural del País Valencià i sempre havia estimulat els intercanvis entre València i Barcelona. Va ser una de les instigadores de la formació de l’Institut Interuniversitari Joan Lluís Vives, acompanyant l’aleshores rector de la UAB, Carles Solà, i va promoure l’Espai País Valencià, que aplega els valencians que viuen al Principat. Nascuda a València l’any 1961, Mavi Dolz era llicenciada en Filologia Hispànica (Secció: filologia catalana) per la Universitat de València i doctora en filologia catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona l’any 1991 amb la tesi “Premsa i llengua. Ciutat de València 1836-1936”. Dolz era

també membre del Grup de Periodistes Ramon Barnils, havia estat delegada del rector per a estudiants de la UAB i vicerectora d’afers culturals de multilingüisme de la UOC. Com a investigadora, havia format part de dos equips de recerca del grup Llengua i Media de la UAB, que analitzaven la qualitat lingüística dels espais i gèneres televisió de Televisió de Catalunya. El 2001 va fundar, amb el professor Xavier Giró, el grup de recerca Observatori sobre la Cobertura dels Conflictes, vinculat al Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB. Va publicar nombrosos articles i ponències a revistes científiques i a publicacions vàries sobre l’anàlisi del discurs als mitjans de comunicació. La Fundació Congrés de Cultura Catalana, de la qual Mavi Dolz fa alguns anys, havia format part del Patronat, representant Acció Cultural del País Valencià, vol deixar constància d’aquesta pèrdua tan sensible per a la cultura catalana i per als Països Catalans. Més que mai el seu record ens obliga a ser fidels als seus ideals compartits per tots nosaltres.

memòria d’activitats 2009

Premis

Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics Va ser l’any 1984 que la Fundació Congrés de Cultura Catalana convocà per primera vegada el Premi Ferran Soldevila. Enguany, el premi, que busca estimular els estudis històrics en els seus vessants polític, social, econòmic i biogràfic en el context dels Països Catalans, arriba ja a la seva vint-i-setena edició. El premi d’enguany va ser convocat durant el mes d’abril, amb el suport i la col·laboració de la revista l’Avenç, el Museu d’Història de Catalunya i el Servei de Publicacions de la Universitat de València. El jurat el componien distingits historiadors com bé són els senyors Joan B. Culla, Agustí Alcoberro,

Sebastià Serra, Antoni Furió, Josep Fontana, Josep Maria Salrach i Joan Francesc Mira. El Premi està dotat amb 6.000 euros i implica la publicació de l’obra guanyadora per part de Publicacions de la Universitat de València. Enguany, el total d’obres presentades que optaven al Premi va ser de deu. Finalment, el Jurat, decidí unànimement d’atorgar el XXVIè Premi Ferran Soldevila a l’obra: “Els peus que calciguen la terra. Els llauradors del País Valencià a l’Edat Mitjana” de la qual és autor, Pau Viciano. Pau Viciano, nascut a Castelló de la Plana l’any 1963, és doctor en Història per la Universitat de València, especialista en el món rural medieval i autor d’obres de recerca com Catarroja: una senyoria de l’Horta de València en l’època tardomedieval (1989, Premi Benvingut Oliver), Els cofres del rei. Rendes i

memòria d’activitats 2009

Pau Viciano, guanyador del Premi Ferran Soldevila 2009

gestors de la batllia de Castelló (13661500) (2000), Senyors, camperols i mercaders. El món rural valencià al segle XV (2007), Regir la cosa pública. Prohoms i poder local a la vila de Castelló (segles XIV-XV) (2008) i Barres i corones. La bandera de la ciutat de València (segles XIV-XV) (2008). Així mateix, s’ha interessat per la dimensió ideològica de la historiografia i pels usos polítics de la història en llibres com La temptació de la memòria (1995, Premi Joan Fuster d’Assaig), Des de temps immemorial (2003, Premi Llorer d’Assaig) i El regne perdut. Quatre historiadors a la recerca de la identitat valenciana (2005). És membre del consell de redacció de les revistes de pensament L’Espill i El Contemporani, i de la revista

d’investigació Afers. Fulls de Recerca i Pensament. El lliurament del Premi es dugué a terme, com ja ve essent habitual, en el marc de la 59a Nit de Santa Llúcia – Festa de les Lletres Catalanes, organitzada per Òmnium Cultural. Enguany, la cerimònia es dugué a terme al Centre Cultural de Caixa Terrassa de la ciutat de Terrassa, la nit de l’onze de desembre de 2009. Publicació de l’obra guanyadora del 2008 “La instauració del franquisme al País Valencià”, d’Andreu Ginés, obra guanyadora de la vint-i-sisena convocatòria del Premi Ferran Soldevila, s’ha publicat a través del Servei de Publicacions de la Universitat de València.

memòria d’activitats 2009

Premi Internacional Ramon Llull El Premi Internacional Ramon Llull, és una iniciativa nascuda al sí de la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb la col·laboració científica de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1984. Amb la voluntat de fer més ressò i d’aportar nous suports al reconeixement de l’aportació dels catalanòfils i entitats, el Premi Internacional Ramon Llull, en les seves primeres bases, homenatjà:

1. El coneixement d’una obra individual, escrita en qualsevol

llengua i que hagi significat un notable coneixement de la reallitat històrica i/o cultural catalana.

en les seves bases d’ençà de la primera edició. El premi té per objecte reconèixer:

2. Una institució estrangera que s’hagi dedicat a la promoció de la cultura catalana en el seu país

a) El conjunt d’una obra individual d’una persona estrangera, escrita en qualsevol llengua, i que hagi significat un notable coneixement de la realitat històrica i cultural catalana, o una institució estrangera que s’hagi dedicat a la promoció de la llengua i la cultura catalanes al seu país.

3. La dedicació constant a traduir obres catalanes a qualsevol llengua 4. L’aportació teòrica d’una persona de qualsevol país del món que hagi significat una important contribució al coneixement i la defensa de les cultures o ètnies sense estat propi. Actualment el Premi Internacional Ramon Llull, es convoca de manera conjunta amb l’Institut Ramon Llull. L’objecte del Premi ha canviat

b) L’aportació teòrica o pràctica d’una persona de qualsevol país que hagi significat una important contribució al coneixement, reconeixement, promoció o defensa d’una o més cultures i nacions sense estat. La dotació econòmica del Premi és de 10.000 euros i el guardó es concedeix alternant anualment l’objecte del premi. El jurat del Premi Internacional Ramon Llull, està integrat per les següents persones: A proposta de l’institut Ramon Llull: Isidor Marí, Joan Francesc Mira, Joaquim Molas i Sebastià Serrano

Denise Boyer recollint el guardó

memòria d’activitats 2009

Els guardonats en les edicions del Premi des dels seus inicis han estat: I (1986) Anglo-Catalan Society; II (1987) Pierre Vilar; III (1988) Robert Ignatius Burns; IV (1989) Joseph Gulsoy; V (1990) Per Denez; VI (1991) Bob de Nijs; VII (1992) Deutsch-Katalanische Gesellschaft; VIII (1993) Kálman Faluba; IX (1994) Vytautas Landsbergis; X (1995) Arthur Terry; XI (1997) North American Catalan Society; XII (1999) Marie Claire Zimmermann;

A proposta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana: Montserrat Guibernau, Fèlix Martí, Miquel Strubell, Marc Taxonera

XIII (2001) Jocelyn N. Hillgarth;

Els presidents de les dues entitats, alternen anualment la presidència de torn del Jurat.

XV (2005) Paul Preston;

XIV (2004) Giuseppe Tavani;

memòria d’activitats 2009

XVI (2006) Tilbert Dídac Stegmann. XVII (2007) Alan Yates. XVIII (2008) Michael van Wal XIX (2009) Denise Boyer Enguany, el Premi Internacional Ramon Llull, es va demorar en el seu lliurament davant la sobtada i malaurada defunció d’una de les ànimes del Premi, la senyora Mavi Dolz, aquí ja ens hem referit en una nota necrològica

El 17 de juliol, els membres del Jurat es reuniren per tal de deliberar al redós de la figura que enguany seria guardonada amb el Premi Internacional Ramon Llull. El mateix dia 17, es coneixia la notícia que la senyora Denise Boyer s’enduia el guardó per la seva trajectòria acadèmica ales universitats d’Orleans i de París IV-Sorbonne, les seves traduccions i estudis i la seva dedicació com a Directora del Centre d’Études Catalanes de París. Denise Boyer, havia sigut catedràtica de literatura contemporània de la Universitat d’Orleans. Amb una llarga trajectòria, Denise Boyer, ha treballat intensament l’obra de Salvador Espriu, que, per altra banda, fou el tema central de la seva tesi doctoral “L’oeuvre en vers de Salvador Espriu. Essai de systématique”

El lliurament del guardó es dugué a terme al Palau de la Generalitat el dijous dia 22 d’octubre de 2009. En un acte presidit pel Vicepresident de la Generalitat de Catalunya, Josep-Lluís Carod Rovira; i amb el director de l’Institut Ramon Llull, senyor Josep Bargalló, i el president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, senyor Francesc Vallverdú. La glossa d’enguany, fou a càrrec del profesor Antoni M. Badia i Margarit. La presentació del Doctor Badia i el discurs de la professora Boyer són reproduits a l’apartat “textos”(pàgines 29 a 40)

La conferència de primavera de la Fundació Congrés de Cultura Catalana Com ja ve essent habitual, cada any, la Fundació Congrés de Cultura Catalana organitza una conferència al voltant d’una temàtica establerta en l’ordre del dia dels debats d’actualitat. Així doncs, el passat 2009, la conferència es realitzà sota el títol: “Els mitjans de comunicació als territoris de parla catalana”, aquesta fou a càrrec de la Directora de Televisió de Catalunya,

Mònica Terribas durant la seva intervenció

la senyora Mònica Terribas. La conferència es desenvolupà a l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, fou seguida amb gran interès pel públic que omplia la sala. L’acta es conclogué amb un debat ben animat. A l’apartat “Textos” ha estat reproduïda la transcripció d’aquesta conferència (pàgines 41 a 48).

Les jornades de tardor de la Fundació

La Jornada de Tardor a Perpinyà 14

El passat 20 de novembre, la Fundació Congrés de Cultura Catalana, amb el suport i la col·laboració de l’Institut

Franco Català Transfronterer, la Universitat de Perpinyà i la Casa dels Països Catalans, organitzà una jornada de debat al redós de l’ensenyament de la llengua catalana.

Alguns dels assistents a la jornada de Figueres

D’aquesta manera, reunírem experts tals com: • Pere Mayans, Cap del Servei d’Ús i Immersió de la Llengua de la Generalitat de Catalunya • Rita Peix, formadora de català d’adults de la Universitat de Perpinyà • Alà Baylac, Professor de la Universitat de Perpinyà • Maria Isabel Cerdó, d’Obra Cultural Balear • Míriam Almarcha París, Mestra de Conferència de la Universitat de Perpinyà • Jaume Fullana i Gerard Fullana, en representació de l’Escola Valenciana • Joan Becat, professor de la Universitat de Perpinyà

XI Jornades de tardor a Figueres “La 2a Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord-Occidental a debat” Coincidint amb el vint-i-cinquè aniversari de la 1a Conferència Econòmica, impulsada per la Fundació, i aprofitant la nova dinàmica que s’està gestant al voltant de l’eix mediterrani occidental, la Fundació va voler plantejar en una sessió a Figueres, coincidint amb el fet que aquesta ciutat presidia la capitalitat de la cultura catalana de l’any 2009, sobre l’oportunitat o no de celebrar i impulsar un segon Congrés al voltant d’aquesta àrea i d’aquesta temàtica.

Imatge gràf ica de la jornada de Perpinyà

memòria d’activitats 2009

Imatge de la jornada de Figueres

La jornada es va celebrar a porta tancada, com sol ser habitual en aquest acte concret que organitza la Fundació, i va ser participada per una dotzena d’especialistes, que representaven als diferents àmbits que es podrien veure implicats en el cas que s’arribés a celebrar aquest segon congrés de cara al 2011. Concretament hi havia representants acadèmics, d’institucions europees privades, d’institucions econòmiques de l’eix mediterrani, d’instituts de recerca europeus, d’institucions culturals representants dels Països Catalans, així com de gremis d’empresaris catalans. La jornada es va dividir en dues sessions, la primera, que coincidia amb la primera part del dia, va

servir per posar damunt de la taula idees i reflexions al voltant d’un document guia que prèviament s’havia treballat per poder avançar d’una forma més ràpida i eficient al voltant de la temàtica. La segona part, durant la tarda, va ser la part del dia que es va dedicar a posar en comú les idees i extreure’n, en la mesura del possible, conclusions al respecte.

Quant als objectius, si bé es va deixar obert per la seva complexitat, sí que es va arribar a un cert acord de procurar posar en comú (cooperació) la gran quantitat d’entitats i institucions disperses que impulsen activitats vinculades a l’arc mediterrani. Per tant, sembla que el congrés hauria d’anar encaminat a articular aquestes xarxes que hi ha repartides pel territori, de manera que la seva cooperació i posada en comú serveixi per donar un impuls clar a la zona en qüestió. Un exemple clar d’on emmirallar-se seria la Baltic Sea Regions; la BSR és una plataforma model de cooperació i desenvolupament dels territoris que comparteixen el mar Bàltic.

La iniciativa ha rebut suport de la Comissió Europea. Les jornades es dividirien en tres grans àmbits, l’acadèmic, el socio-econòmic i l’institucional, i es desenvoluparia al llarg de dos dies i mig, molt probablement a la ciutat de Barcelona. Pel que fa al pressupost, la idea és que, a partir de la finalització d’aquesta primera part, s’aniria a visitar la Generalitat de Catalunya i la Comissió Europea, que són en definitiva, les institucions que clarament podrien estar interessades en l’organització d’aquest esdeveniment. Quant al calendari, tot sembla indicar que es celebraria cap a la meitat de l’any 2011.

Pel que fa al desenvolupament i acords que es van prendre durant la jornada, tot seguit us en fem una valoració: Sobre l’oportunitat de celebrar-ne una segona edició, l’acord va ser unànime, i es va considerar que era d’alt interès i oportú convocar-ne una segona tongada.

memòria d’activitats 2009

Actes paral·lels amb altres entitats

Projecte Scriptorium

El projecte Scriptorium va néixer de la necessitat de publicar i traduir al català llibres de textos universitaris sobre matèries científiques i tècniques. A partir de la publicació del tercer llibre de la col·lecció, la Introducció a la Microbiologia de J.L. Ingraham i C. A. Ingraham, el 1999, la Fundació Alsina i Bofill i el Vicerectorat de Política Lingüística de la Universitat de Barcelona, juntament amb Publicacions de la Universitat de Barcelona endegaren diferents accions per continuar la col·lecció. Els seus esforços durant els anys 2000 i 2001 no van tenir resultats pràctics a causa de l’alt cost de les traduccions i publicacions propostes i de la manca del finançament adequat. Finalment, a principis de 2002, i entre d’altres iniciatives sorgides, tres entitats catalanes sense ànim de lucre: Fundació Joaquim Torrens

i Ibern, la Fundació Alsina i Bofill i la Fundació Congrés de Cultura Catalana, es posaren en contacte amb l’Institut d’Estudis Catalans per tal de donar un nou impuls al projecte Scriptorium i continuar amb la traducció al català i posterior publicació d’obres d’alt interès per a les diferents branques científiques i tècniques dels estudis superiors del nostre país. Estadística per a científics és la cinquena obra que s’ha editat del projecte Scriptorium, i segona de l’any 2008. Els curadors de la traducció de l’obra al català han estat Manuel Martí-Recober, Doctor Enginyer Industrial, Catedràtic d’Estadística i Investigació de la UPC , i de Joaquim Casal, Doctor Enginyer Industrial, Catedràtic d’Enginyeria Química de la UPC i membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC.

memòria d’activitats 2009

Els traductors han estat Àlex Riba i vuit professors del Departament d’Estadística i Investigació de la UPC.

Premi Pau Vila de recerca al medi geogràfic dels Països Catalans El Premi Pau Vila és convocat conjuntament amb l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona i té com a objecte aquelles obres, guies, manuals i treballs de recerca no publicats que es proposin contribuir al coneixement del medi geogràfic i natural d’una escola o d’un territori, dins dels Països Catalans. Dins del concepte de medi geogràfic i natural s’entén tot allò inclòs en la geologia i la geografia, sense oblidar els aspectes relacionats amb el respecte a la natura i la sostenibilitat. El premi està dotat en 3.000 euros, i el jurat està format per Sara Blasi, Martí Boada, Miquel Siguan, Jaume Terradas, Teresa Tilló, Joan Vilà i Miquel Strubell. L’obra guanyadora pot ser publicada, en format paper o electrònic per les dues entitats coorganitzadores, l’Institut de Ciències de l’Educació i la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

Observatori de la Llengua Catalana L’Observatori de la Llengua Catalana, entitat que rep el suport directiu i econòmic de la Fundació, té com a propòsit la creació d’un organisme independent, que tingui un ampli consens en la societat catalana i amb la major solvència i rigor acadèmic possible, per tal de fer un seguiment i una avaluació de la llengua catalana, tant pel que fa al seu ús social com pel que fa al marc legal en què es desenvolupa. Objectius de l’observatori: • Disposar d’una veu autoritzada que amb criteris de rigor acadèmic pugui assumir el paper de referent tècnic pel que fa a la defensa de la llengua catalana, en el marc de la legislació nacional, estatal i internacional, per tal d’orientar i donar arguments jurídics a les institucions i entitats que treballen a favor de la llengua catalana. • Avaluar la situació i l’evolució de l’ús social de la llengua catalana en tots els seus àmbits. • Elaborar i difondre un informe anual sobre la situació de la llengua catalana, tant pel que fa al seu ús social com pel que fa a l’acompliment de la legislació vigent (nacional, estatal, internacional). Aquest informe inclouria, si fos

memòria d’activitats 2009

el cas, propostes de reforma i millora de la legislació vigent. • Fer un seguiment de l’aplicació de la Carta europea de llengües regionals o minoritàries, i presentar els corresponents informes davant el Comitè d’experts i el Consell d’Europa.

• Fer un seguiment de les accions de denúncia o la presentació d’informes, queixes o propostes davant de les instàncies pertinents, fetes per administracions o entitats catalanes respecte a l’acompliment de les diverses legislacions, nacionals o internacionals, que fan referència a la llengua, així com l’adequació de les normatives i actuacions governamentals als tractats i convenis internacionals. • Assessorar, a nivell d’informe, els organismes públics i institucions que ho sol·licitin. • Coordinar-se amb altres organismes de característiques semblants, especialment de l’estat espanyol pel que fa a la Carta europea de llengües regionals o minoritàries. Memòria d’activitats 2009 Amb el Dossier número 12 “Dictamen sobre la constitucionalitat de l’estatut d’autonomia de Catalunya del 2006 en temes lingüístics”, es donà el tret de sortida a les activitats que l’Observatori de la Llengua Catalana efectuaria al llarg de l’any 2009. La presentació del dossier

es va dur a terme el 21 d’abril amb una conferència a càrrec de la doctora Mar Aguilera, professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona i autora del dossier. Posteriorment, s’edità el segon Informe sobre la situació de la llengua catalana 2005-2007, coordinat per la doctora Eva Pons, professora de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona i per Natxo Sorolla, sociolingüista i membre de la Xarxa Cruscat de l’IEC. La presentació d’aquest tingué lloc a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el dia 11 de juny de 2009. En el marc de l’Informe sobre la situació de la llengua catalana, es signà un protocol amb l’Institut d’Estudis Catalans i la Xarxa Cruscat per a la realització d’un tercer Informe corresponent al període 2008-2009 i es valorà la possibilitat que l’informe passi a tenir una freqüència anual. Les ja habituals jornades que anualment convoca l’Observatori enguany es van dur a terme a Barcelona, el 27 de novembre a la seu del Ciemen sota el títol: ”Hi ha límits a la política lingüística?”. La jornada s’estructurà en dues parts; una primera amb la intervenció de quatre ponents que, amb forma de conferència van tractar sobre;

memòria d’activitats 2009

• “la política lingüística a Catalunya” per Jordi Argelaguet, professor de Ciència Política • “Política lingüística, límits i responsabilitats” per Elvira Riera, filòloga • “Intervenció versus llibertat per Antoni Miliàn”, Catedràtic de Dret Administratiu • “Els límits estan en les raons” per Joan Vergés, professor de Filosofia de la UdG •“Observacions des de la doble minorització” a càrrec de Guillem Calaforra, professor de Filologia de la Universitat de València En la segona part es formulà una tertúlia oberta per dos ponents, Josep Anton Fernández, coordinador de la Plataforma per la Llengua, i Rafael Torner, membre del Cercle XXI. Per altra banda, l’Observatori, durant el 2009, també ha reiniciat l’edició del Catalan Language News, un butlletí electrònic en anglès sobre la realitat de la llengua catalana per a intentar ser un contrapunt de les informacions i opinions que referits al català apareixen molt sovint en els mitjans de comunicació espanyols i estrangers. Cada butlletí és treballat per una entitat i posteriorment traduït a l’anglès.

L’observatori participà també en el Cicle de Conferències de Llengua i Societat organitzat per Òmnium Cultural del Baix Camp i la UOC, amb la intervenció de Miquel Strubell, professor de sociolingüística de la UOC, on pronuncià la conferència ”Llengua i Identitat”.

Cercle XXI El Cercle XXI és una iniciativa nascuda al sí de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, que actualment funciona de forma autònoma, tot i que rep el suport econòmic de la Fundació. Cercle XXI té com a objecte l’agrupació de lingüistes i gent propera a aquesta sensibilitat, per treballar per la defensa de la llengua catalana a la xarxa. Les seves principals activitats són: • Publicar el butlletí del Cercle XXI www.cercle21.cat/butlleti. Tots els números poden ser consultats des del web. Fins ara els temes tractats han estat: Butlletí 0: Espai comunicatiu català (11.11.2002) Butlletí 1: Immigració i llengua catalana (23.04.2003) Butlletí 2: El futur del català es juga en l’ús oral (27.05.2004)

memòria d’activitats 2009

Butlletí 3: La negació de la repressió contra la llengua catalana (08.03.2005) Butlletí 4: El català a la universitat. Anàlisi i propostes per a la normalització social de la llengua catalana a la universitat (01.02.2006) Butlletí 5: Rèplica en 10 punts a l’espanyolisme lingüístic (28.12.2007) Butlletí 6: La nova immigració i la llengua catalana (30.09.2008) 22

Butlletí 7: L’ús interpersonal del català (27.12.2009) El 25 de febrer de 2009 s’organitzà a la seu d’Òmnium la Presentació del Butlletí núm. 6 del Cercle XXI: “La nova immigració i la llengua catalana”. Aquest nou monogràfic del Cercle XXI se centra en un tema d’actualitat, la nova immigració i la llengua, que de vegades sembla tabú per als catalans. El butlletí incorpora des de la visió d’un clàssic com Paco Candel –a càrrec de Rafel Torner- fins a la perspectiva més contemporània i sense embuts, de la mà de Patrícia Gabancho, a més d’altres aportacions de gran interès. Van intervenir-hi Patrícia Gabancho, periodista i autora d’un dels articles, Rafel Torner

i Marta Torres, lingüistes i membres del Cercle XXI. • Celebrar sopars amb persones significades, que convidem a parlar lliurement, de manera informal, sobre la seva visió de la situació de la nostra llengua i, més en general, sobre l’estat de la nostra nació. Enguany ens han visitat Mònica Terribas, directora de TVC; Oriol Amorós, secretari d’Immigració. En ocasions anteriors hem sopat amb l’aleshores director de TV3, Joan Oliver; Miquel Calçada, director de Ràdio Flaix; Vicent Sanchis, director de l’Avui; Eduard Voltas, editor i actual Secretari de Cultura; Lluís Cabrera, promotor dels Altres Andalusos; el periodista especialitzat en temes polítics, Francesc-Marc Álvaro; Sebastià Alzamora i Joan F. Mira, escriptors; Vicent Partal, periodista digital, Miquel Pueyo, secretari de Política Lingüística; Mònica Terribas, directora de TV de Catalunya, i Alfons López Tena, promotor del Cercle d’Estudis Sobiranistes i vocal del Consell General del Poder Judicial.

les activitats i l’altra per a difondre iniciatives d’interès. • Cada 3 setmanes ens reunim a la seu d’Òmnium de Barcelona per fer el seguiment de les activitats en preparació, i per debatre noves propostes d’acció

El Cercle XXI en dades: Som una setantena de membres. El Butlletí virtual té 1878. El web del Cercle XXI ha rebut un total de 10.249 visites reals el 2009, més del doble que l’any passat.

Visitants, per any, al web de Cercle XXI Any

Total visitants

Visitants per dia

Visites

2008

4.525

13,5

44.193

2009

10.249

28,1

95.882

• Puntualment, fem accions a través d’Internet adreçades a la mobilització del públic sensible al tema lingüístic. Així, hem difós diverses iniciatives a favor de la llengua i la cultura catalanes que s’han dut a terme a Internet. Utilitzem dues llistes de correu: una per coordinar

memòria d’activitats 2009

La promoció exterior de la cultura catalana

Anglo Catalan Society LV Congrés de l’Anglo-Catalan Society 24

The University of Edinburgh, Escòcia, 13-15 novembre 2009 El LV Congrés de l’Anglo-Catalan Society va celebrar-se entre els dies 13 i 15 del passat mes de novembre a la University of Edinburgh i va tenir com a seu l’edifici de St. Leonard´s Hall, un meravellós exemple d’arquitectura baronial escocesa del segle XIV, que va prestar un marc incomparable al desenvolupament dels actes del congrés. El LV congrés va inaugurar-se divendres 13 de novembre a dos quarts de tres amb unes paraules de benvinguda per part de l’amfitrió i organitzador del congrés, Josep Saval. A dos quarts de quatre va començar la primera sessió amb la participació de Kathryn Crameri (University of Sydney) que va pre-

sentar el seu treball “Independence without Nationalism: Esquerra Republicana de Catalunya and 2014”. A continuació, Jordi CornellaDetrell (Bangor University) ens va parlar de l’exili i canvi que va experimentar la societat catalana dels anys 60 i de les visions complementàries que hi aporta l’estudi de les obres Mister Evasió de Blai Bonet i Señas de identidad de Juan Goytisolo. Aquesta primera sessió la va tancar Jordi Làrios (Queen Mary, University of London) qui va oferir-nos una molt interessant ponència sobre el paper de la modernitat com a decadència i la temptació del feixisme en les obres de Josep Pla i Llorenç Villalonga. Després d’aquesta primera sessió i d’un breu descans, es va presentar la Joan Gili Lecture d’aquest congrés, que enguany va anar a càrrec del distingit catalanista britànic professor Geoffrey Ribbans, qui ens va oferir una magnífica sessió

memòria d’activitats 2009

plenària al voltant de la imatge de Joan Maragall com a “bourgeois extraordinaire”. Aquesta primera jornada del congrés va concloure amb una presentación de l’obra de teatre Trueta de la dramaturga catalana Àngels Aymar, qui juntament amb Montserrat Roser i Puig (University of Kent), va parlar del procés de creació d’aquesta obra de teatre basada en la vida de Josep Trueta i Raspall, l’universal metge i cirurgià català. Montserrat Roser i Puig, per la seva banda, ens va parlar de les dificultats que implica la traducció de Trueta a l’anglès, que ella mateixa ha preparat per a la versió teatral en anglès d’aquesta obra. Les ponents van il.lustrar la seva xerrada amb una encertada selecció d’escenes d’aquesta obra que té previst representar-se també a algunes universitats angleses l’any vinent. La segona jornada del congrés, dissabte 14 de novembre, va començar amb una sessió dedicada a la imatge de Barcelona i de l’espai urbà des de tres perspectives ben diferents: Josep-Anton Fernàndez (Universitat Oberta de Catalunya, Barcelona) va parlar de la visió simbòlica de Barcelona en Barcelona: Un mapa, del director català Ventura Pons. Tot seguit, Robert A. Davidson (University of Toronto) va desenvolupar aquest tema amb el seu treball “Barcelona is Different”, mentre que Anna Vives (University of Leicester) va tractar el vessant poètic d’aquesta imatge en la poesia

de Joan Salvat-Papasseit, Carles Salvador i Carles Sindreu. A dos quarts de dotze, l’Anglo-Catalan Society va celebrar el seu Annual General Meeting i, a continuació, es va servir un àpat. Després de l’àpat, es van reprendre les ponències amb la intervenció d’Eva Bru (University of Birmingham qui analitzà el paper del cos com a conflicte discursiu a Mirall trencat (1974) de Mercè Rodoreda. En segon lloc, Montserrat Lunati (Cardiff University) va oferir una penetrant ponència sobre el dol i la creativitat a l’obra d’Imma Monsó Un home de paraula (2006). En darrer lloc, Stewart King (Monash University, Australia) va completar aquesta sessió amb una acurada anàlisi de les obres de Teresa Solana Un crim imperfecte i Drecera al paradís. A les quatre de la tarda va tenir lloc una cordial trobada entre el Centre Català d’Escòcia (CCE) i l’AngloCatalan Society. Josep Saval, president del CCE i dues membres del comitè directiu, ens van parlar del paper que un centre com aquest té a Edimburg. El CCE, que ja és present a Edimburg des de fa 11 anys, ofereix un ampli recull d’activitats culturals i socials que van des de la celebració del dia de Sant Jordi fins a l’organitzacio de diversos tallers educatius amb jornades gastronòmiques catalanes i cursos de ball de sardanes, entre d’altres activitats. Per continuar la jornada, a dos quarts de sis de la tarda, dos autobusos van

memòria d’activitats 2009

portar a tots els assistents al congrés a visitar el Parlament escocès. Quan hi vam arribar, ens van rebre Kenneth Gibson, membre del Parlament escocès i representant del Scottish Nationalist Party i Xavier Solana, Cap de Relacions Exteriors de la Generalitat de Catalunya a Londres. Tots dos ens van fer una magnífica visita guiada per l’interior de l’edifici dissenyat per l’arquitecte català Enric Miralles i que es va inaugurar el 2004. Al llarg d’aquesta visita, els assistents al congrés vam tenir moltes oportunitats d’intercanviar impressions amb els representants escocesos sobre la situació política a Catalunya i a Escòcia. En acabar aquesta visita, vam concloure aquesta segona i intensa jornada amb el sopar anual del congrés. Diumenge 15 de novembre, última jornada del congrés, va encetar-se amb un treball de Colleen Culleton (University of Buffalo), qui va aportar una innovadora perspectiva a la sessió amb el seu treball “Visca la terra! and Long Live the River: The Symbolic Value of Water in Contemporary Catalunya”. A continuació, Sergi Mainer (University of Edinburgh) va oferir-nos una interessant xerrada al voltant de la trasplantació geográfica de Bretanya basada en les obres de Guillem de Torroella, Faula (c.1370-75) i Roman de Fergus (c.1200-50) de Guillaume le Clers. La sessió va acabar amb una ponencia de Claudi Blaguer (Universitat de Perpinyà) sobre les relacions occitanocatala-

nes a la Catalunya del Nord d’ença el segle XX. Com cada any, el congrés es va clausurar amb el tradicional RIMAT (Readings in Memory of Arthur Terry), que enguany va anar a càrrec de Jordi Làrios i Christopher Whyte, poeta i traductor escocès, qui, juntament amb Jordi Làrios, ens va llegir una meravellosa selecció de les seves traduccions de poemes de Gabriel Ferrater, Francesc Parcerissas i Maria-Mercè Marçal a l’anglès i al gaèlic. Abans de concloure aquest informe, val a dir que des d’aquest LV congrés es van desplegar no tan sols una sèrie d’excel.lents contribucions dels ponents que hi van participar, sinó també tot un seguit d’activitats que van deixar constància de la incidència que té l’estudi de temes catalans a terres anglòfones. Així mateix, la participació d’assistents al congrés va superar la d’edicions anteriors, amb un destacat nombre de lectors de català i d’estudiants de català de la University of Edinburg i d’altres universitats britàniques. L’èxit d’aquest congrés no ha sigut de cap manera una fita casual, sinó que podem afirmar que és resultat del treball i entusiasme de tots els participants que cada any ens trobem als congressos de l’AngloCatalan Society i de la desinteresada col.laboració d’entitats com la Fundació Congrés Cultura Catalana, col.laboració per la qual us estem molt agraïts.

memòria d’activitats 2009

Centre d’Études Catalanes de París El 8 de novembre de 1977 s’inaugurava al carrer de la Sainte Croix de la Bretonnerie de Le Marais a París, el Centre d’Estudis Catalans, amb el patrocini del President de la Universitat París IV-Sorbonne i de la iniciativa conjunta de professors i investigadors, així com de diverses entiats catalanes, com ara Òmnium Cultural. L’edifici és un antic hotel del segle XVII, que pertany al patrimoni de la ciutat de París i fou restaurat gràcies al patrocini català. La seva façana està adornada amb un baix relleu que representa Sant Jordi, patró de Catalunya; obra del gran escultor català, Apel·les Fenosa. El centre nasqué amb una triple vocació: universitària, cultural i científica. Actualment, el centre acull una biblioteca amb més de 14.000 volums referents als Països Catalans així com un important fons de premsa en català i també nombrosos llibres del Fons Cambó de París. La mateixa biblioteca, disposa d’un servei de préstec a domicili. El Centre és nucli d’activitats més que destacables, tan pel que fa a la seva constància com pel seu contingut, d’alt interès. Així doncs, i gairebé de forma setmanal, el Centre organitza

activitats relacionades amb la llengua i la cultura catalanes. Per altra banda, el Centre imparteix classes de català a diferents nivells. Tot seguit, trobaran una mostra Aquestes, son només algunes de les activitats que el Centre ha realitzat al llarg de l’any 2009: • Presentació de l’Espai desert de Perer Gimferrer i lectura de poemes pel mateix autor • Lectura dramàtica de fragments de l’obra en català de Neus Vila i Adrian Claret, en col·laboració amb l’Institut Ramon Llull • Taula rodona: “La literatura Catalana en els seus accents” • Conferències de Ramon Dachs, Josep Miquel Ramis i Llaneras, Pere Gabriel i Sirvent • Exposició sobre l’art conceptual català • VIIIa edició de les Jornades Andorranes organitzades per l’Ambaixada del Principat d’Andorra • Exposisió de l’Art Conceptual Contemporani Andorrà, amb la presència de S.e. Julià Vila Coma, ambaixador del Principat d’Andorra.

memòria d’activitats 2009

I. Presentació de Denise Boyer

textos I. Presentació de Denise Boyer XIXè Premi Internacional Ramon Llull, a càrrec d’Antoni M. Badia i Margarit II. Discurs de gràcies per l’obtenció d’aquest premi a càrrec de Denise Boyer III. Transcripció de la conferència “Els mitjans de comunicació als territoris de parla catalana” a càrrec de Mònica Terribas

encara recordem 1) que, segles fa, el nom de Ramon Llull (avui present entre nosaltres) ja hi ressonava en boca catalana del famós pensador i teòleg, i 2) que, just passat fa poc més d’un segle, difonia (així mateix a casa nostra) una vida artística que també es reflectí pròdigament en terres de llengua catalana, a l’hora de fer-se-la seva. I bé, sembla que ja tenim un escenari històric i enginyós que serà un bon marc per a l’acte que s’està fent present en aquesta sala. Un acte que anirà a càrrec d’un sol personatge. (Els altres només en serem joiosos puntals.) Avui he vingut a parlar de la professora Denise Boyer, de la Universitat de París IV- Sorbona, a la qual, a partir d’ara mateix, em referiré sense el determinatiu que precedeix el seu nom. Per què? Perquè es tracta d’un adjectiu que, malgrat retratar universitàriament la nostra invitada, si l’haguéssim d’acompanyar amb tots els altres epítets que li escauen, jo em faria

“Senyors que presidiu, senyores i senyors que escolteu: espero i desitjo que acceptareu que les meves primeres paraules en aquest acte siguin una confessió que us faig amb tota sinceritat: poques vegades m’he trobat amb una situació tan afable, tan atractiva i tan plàcida com la present, en els seus tres ingredients: 1) la simpatia que sento per l’Institut Ramon Llull i per la Fundació Congrés de Cultura Catalana, que m’han cridat a intervenir-hi i que els en retorno gràcies efusives; 2) el tema de la nostra cultura catalana, que estimem més a mesura que ha de compartir tants triomfs com tristeses i que, malgrat tot, ha dreçat la meva vida personal i professional, i 3) l’aparent comiat, que (com veurem), no serà comiat, sinó la feliç prossecució de la volenterositat de qui avui ens revelarà les brillants mostres de vida que li inspira la vella Lutècia, a mitjan curs del Sena. D’aquest riu, potent, pacient i munificient, Textos

pesat amuntegant mots que més m’estimo que els qui m’escolteu els aneu desxifrant a mesura que descriuré el personatge. I així tots m’ajudareu en la meva tasca: junts inventariarem la major part de qualitats que han fet que l’Institut i la Fundació al·ludits l’hagin escollit per al Premi Internacional Ramon Llull d’enguany. I penseu, encara, que només parlaré de la seva obra catalana, la que ens afecta més directament.

Qui és, doncs, i què ha fet, la nostra nova col·lega de les dites institucions? En aquest punt es posa en joc un angelet misteriós, l’ajut del qual he esmentat manta vegada com a decisiu en situacions clau de la nostra història. Denise Boyer, enduta per l’afició a les lletres, rep la seva formació a l’Institut d’Estudis Ibèrics de la Universitat París IV-Sorbona. És clar que a París té diverses possibilitats. Allí obté, el 1966, la “licence d’espagnol”, amb alguna assignatura de llatí i de portuguès, però cap de català, ja que aleshores no n’hi havia. D’altra banda, ella, nascuda a París i amb arrels familiars a la Bretanya, als 18 anys, tot just començada la carrera, ja havia fet un primer sojorn a Barcelona, que la sedueix i li marca una empremta que serà indeleble. Imagino que, aleshores, potser ni ella mateixa hauria endevinat quina seria la seva vida professional.

Seré breu en la relació de títols acadèmics obtinguts i de places docents aconseguides per Denise Boyer. A la llicència d’espanyol (1966), ja citada, seguiren el “Diplôme d’Études supérieures d’espagnol” (1967), l’”Agrégation d’espagnol” (1968) i el “Doctorat d’État” (1994). D’aquest darrer, molt diferent del doctorat de casa nostra (com ho mostra que fos obtingut prop de trenta anys després de la llicència), en tornaré a parlar. Quant a les places docents ocupades per ella, foren les següents: 1) a la Universitat de París IV-Sorbona: “Assistante” (1970), “Maître-assistant” (1981), “Maître de conférences” (1984); 2) a la Universitat d’Orléans: “Professeur” (1996), i 3) retornada a la Universitat de París IV-Sorbona: “Professeur de langue et culture catalanes” (2003-2009) i “Directrice (2003-2009) du Centre d’Études Catalanes”. Les dues darreres mencions assenyalen la jubilació de Na Denise. Arribat el moment present, reconec que jo he passat un cert temps dubtant entre si lamentar o alegrar-me d’aquesta jubilació. Tingueu paciència, fins a la fi de la meva dissertació. Escolteu-me atents i, si puc, un dia o altre ja us preguntaré què en penseu. Mentrestant, activa com li ho demanaven l’exercici del mester docent i la seva vocació a la recerca (tasques que, com sabeu, ja li corresponien per òbvies raons professionals), Denise Boyer es Textos

trobà involucrada en un procés que trasbalsaria en sentit positiu el funcionament de tot allò que es referia a la llengua i a la cultura catalanes a la dita Universitat de París-Sorbona. No cal dir que la trasbalsada no era ella sola, sinó tot el personal (docent, discent, administratiu i subaltern) de la casa. Per més que no puc desviar-me del tema que m’ha dut aquí, l’afer és prou important perquè hi dediqui uns minuts. Començo pel final: l’any 1977 fou creat un “Centre d’Études Catalanes”, destinat a la Universitat de París IV-Sorbona. El seu objectiu era de reunir-hi l’ensenyament de català, el qual, malgrat continuar pertanyent a la gran unitat d’“Etudes Ibériques et Latino-américaines” (castellà, català, portuguès i llatí) quedaria instal·lat en el nou edifici. He dit que començava pel final, per no fer-vos glatir davant la incertesa que jo mateix suggeria en al·ludir a un canvi. Ara, però, us en diré molt breument la iniciativa, la història i el desenllaç. Durant llargs anys, un grup d’il·lustres catalans, exiliats a París, sol·licitaren, i per fi obtingueren que l’Ajuntament de París cedís a la Universitat parisenca un hôtel (ço és un edifici noble, antic), amb la condició que hi fos instal·lat un cercle cultural i docent de català (per a organització, ensenyament, recerca, biblioteca, exposicions, etc.). S’hi afegiria que la innovació fos completada amb

la creació d’una càtedra de Català a la Sorbona, una càtedra formal i de la mateixa categoria de qualsevol plaça universitària. I tot sortí bé. Em permetreu que us digui que jo vaig ésser el primer a ocupar aquesta càtedra de la Sorbona, en els seus primers dos anys d’activitat (cursos 1974-1975 i 1975-1976). I si em veig obligat a dir-vos-ho ara és perquè, en els canvis d’impressions que solen tenir els professors (quan aprofiten les pauses entre classe i classe o en acabar la feina del dia, o en altres ocasions semblants), fou així que ens coneguérem Denise Boyer i jo (sense imaginar aleshores que aquella relació “de carrer” es convertiria, en el temps, en un veritable amistat que almenys culmina avui amb tanta solemnitat). I encara no he acabat. De totes maneres, els meus dos primers cursos d’estrena encara els vaig professar a l’Institut Hispanique (al Barri Llatí), perquè, com diuen els francesos, la “refecció” de l’edifici destinat al Centre Català durà molt de temps. Recordo que, mentre jo vaig romandre a París, sovint m’havia acostat a la nova casa en obres, tot passejant: la casa era plena d’arquitectes, de paletes i de manobres, mentre que els professors i els estudiants frisaven per establir-s’hi. A la inauguració del vell hôtel, ja restaurat per a fer d’universitat, jo vaig anar-hi exprés des de Barcelona, acabada la meva estada catalano-parisenca. Era el novembre de l’any 1977. Textos

A propòsit, ara voldria assajar d’escrutar el procés intern que ha menat Denise Boyer, en el decurs de bon nombre d’anys de treballs mentals i de concentració textual, a convertir-se en allò que avui tothom li reconeix: una primera figura en el camp de les lletres catalanes. I confesso que potser tots els qui estem reunits en aquesta sala (naturalment menys ella, que deurà somriure, si jo, després de tant pensar-hi, no ho encerto), dic que potser tots anem a la deriva en voler interpretar a les palpentes què cal entendre de tot allò que ella escriu. Assagem, doncs. Fa uns moments, us he dit que tornaria a parlar de la tesi doctoral (una “thèse d’État”) de Denise Boyer: tingueu-ne en compte tres circumstàncies. 1) El títol: L’oeuvre en vers de Salvador Espriu. Essai de systématique. Es tracta d’una recapitulació, d’un assaig sobre el tema, un essai que, com a tal, exigia temps i maduresa. 2) L’extensió: té 876 pàgines (quan encara no s’hi afegia, com avui, un bon plec de papers sobrers, només per cridar l’atenció del tribunal), i el control: el director era Maurice Molho, coneixedor de la matèria i exigent en judicar-la, i primer director que fou del “Centre d’Études Catalanes de l’Université de Paris-Sorbonne”. 3) El temps: ja ho he remarcat abans: entre la llicenciatura (1966) i el doctorat (1994) transcorregué una trentena d’anys, que cal imaginar plens de dubtes, consultes, correccions i

addicions, com a resultat de noves troballes de l’autora, de converses amb col·legues i de discussions amb el director de tesi. A tots aquests anys de l’elaboració de la tesi (de sabut tema espriuà), cal afegir-hi que Denise Boyer concep, escriu, analitza i publica, per damunt de tot, treballs sobre Salvador Espriu. Què n’hem de pensar, d’això? Que dins ella existeix una coincidència cronològica i temàtica (de dues dotzenes d’anys gairebé nets respecte al tema), entre allò que la fa expressar-se i madurar com a escriptora (aspecte teòric) i allò que la fa créixer i concretar com a estudiosa (aspecte pràctic). Podem parlar, doncs, d’una “Denise Boyer Espriuana”. El fet que en ella pesés de manera bastant exclusiva “allò espriuà” no havia de prejutjar res amb vista al seu futur personal. Al contrari. Si em permeteu un exemple tan llunyà d’on som com fàcil de comprendre, diré: “el millor conductor d’un cotxe d’una marca concreta és el que millor podrà conduir els cotxes de qualsevol altra marca”. L’excel·lent etapa espriuana de Na Denise fou, per a mi, la millor garantia que ella estava en camí de convertir-se, com deia fa un moment, en una primera figura en el camp de les lletres catalanes. I és això el que ha succeït. En efecte: sense oblidar-se, ni de bon tros, de Salvador Espriu (a qui retorna una vegada i altra i

Textos

sobre qui organitzarà col·loquis i jornades), Denise Boyer amplia el seu camp, que ja és ensems poètic i humà. M’he allargat molt fins ací i ara m’adono que no podré dir tot allò que em semblava que convenia que digués. Un exemple característic n’és Narcís Comadira, “une poésie qui dit des choses” (1989) i si dic que és característic és perquè implica 1) una sèrie de poesies, 2) una relació i una amistat entre ella i el poeta i 3) visites a dojo entre ambdós en els viatges d’ella a Barcelona i d’ell a París. Remarquem que tal doble fenomen, poètic i humà, es repeteix en la vida de Denise Boyer. Sí, es repeteix i s’enllaça amb un tret típicament peculiar seu (i idiosincràtic i tot): els viatges a les terres catalanes, sobretot a Catalunya i, no cal dir-ho, a Barcelona. Mentre molts col·legues seus arrufen el nas davant la conveniència d’acudir a actes fora del país on els demanen, ella fa festa davant l’oferta i no diu mai que no. De vegades les vingudes de la nostra amiga a Barcelona ja tenen un data fixa (sempre calculades de manera que no perdi ni una hora de classe). Respectaré el seu silenci i només faré públic un dia de l’any en què trobareu Na Denise a Barcelona, ullant a les parades de llibres: això passa cada any indefectiblement, per Sant Jordi. Encara que ja sigui amb el temps molt just, no voldria acabar la meva intervenció d’avui sense buidar

tot el sac. Accepteu si us plau, que n’extregui les darreres molles, que no oblidaré mai, com a coixí de tantes obres notables seves, que jo estimo com les més valuoses. Mentre Denise Boyer atenia les seves lliçons de cursos als estudiants i les seves exhalacions literàries que s’estenien en el món dels lletraferits, passaven els dies, els mesos i els anys. I s’esdevingué que un bon dia quedà vacant la direcció del “Centre d’Études Catalanes” de la Universitat de París – Sorbona. Amb aquest motiu, Denise Boyer en fou elegida Directora (2003). És clar que li’n quedaren afectades les seves activitats docents i literàries, però la veritat és que no hi quedaren tant com tots temíem i que la nostra col·lega emprengué una tasca de reorganització de la casa que feia molta falta i que li permeté de deixar, en sis anys (i no sense dificultats sovint greus), una situació molt satisfactòria i molt ajustada. No som pocs els qui hi descobrírem un nou aspecte de la Directora Boyer i, per la seva banda, ella treballà molt d’acord amb totes les institucions, les de França i les de Catalunya. També en aquest terreny, els qui ens movem prop d’ella n’hem après molt. Denise i jo hem arribat a l’extrem que, si jo dubto alguna vegada sobre el nombre d’un any, o el nom d’un carrer o d’una persona de casa nostra, la manera més còmoda d’esvair el dubte és de preguntar-liho a ella. S’acaben els dubtes.

Textos

Abans, en començar, ens ha quedat una pregunta sense resposta. Ho recordeu? És de plànyer o de ben rebre la jubilació? (S’entén en el sentit que la jubilació és ineludible.) Jo no prenc part en el joc (car ja fa un quart de segle que m’hi trobo i m’hi diverteixo). I Na Denise, què hi diu? Sembla dir-hi que, alliberada del llast de moltes noses, se li obriran les portes de la vida que no enganya.

II. Discurs de gràcies de Denise Boyer

Estimada Denise Boyer. Moltes gràcies per tot el que has fet i moltes gràcies per tot el que faràs.”

ha estat en el marc d’algunes entitats sense el suport de les quals res no m’hauria estat possible, de manera que em permetreu d’associar a aquest premi, a part de les persones que diré a continuació, no només la Sorbona sinó també les universitats, biblioteques, fundacions, instituts i centres d’estudi del país que com explicaré he freqüentats al llarg de tants anys.

Començaré per agrair-vos de tot cor el gran honor i la gran alegria que representa rebre el Premi Internacional Ramon Llull en la seva dinovena edició, i més pensant que la primera persona física guardonada va ser el francès Pierre Vilar; que l’atorguen precisament les dues entitats que més ajuden el Centre d’études catalanes de la Sorbona, l’Institut Ramon Llull i la Fundació Congrés de cultura catalana; i per fi, que el rebo en aquest Palau de la Generalitat que vaig descobrir com a Diputación fa quaranta-cinc anys, quan calia molta fe i optimisme per a imaginar que una nova Generalitat podria mai lliurar un premi Ramon Llull a les entitats i persones estrangeres que haguessin contribuït al reconeixement internacional de la realitat històrica i cultural catalana. Distinció aquesta, entre entitats i persones, que en el meu cas perd bona part de la seva justificació, ja que tot el que he fet

Antoni M. Badia i Margarit Barcelona, 22 d’octubre de 2009 34

Textos

Si aquest premi em sembla immerescut, és que igual que alguns en el pecat porten la penitència, sempre he trobat que jo en la feina ja portava la recompensa, ja que tot el que he pogut fer i el que confio poder fer més endavant per la llengua i la cultura catalanes sempre serà poc en comparació amb el que dec a un país que amb el temps he arribat a considerar com a meu, que m’ha aportat tanta riquesa intel·lectual i humana que no puc imaginar una vida ni

Textos

professional ni personal que no hi hagués estat lligada, cada vegada més estretament. Per això el que més aprecio d’aquest guardó, a part de la manifestació d’estima que representa, és l’ocasió de donar les gràcies públicament a Catalunya i retraçar l’itinerari que em porta a ser aquí avui entre vosaltres. Això darrer potser serà la primera vegada en la meva vida que ho faré realment de bon grat, ja que generalment ho faig per contestar una pregunta que sempre m’irrita una mica: com jo, francesa de socarrel, m’he pogut interessar per una llengua i una cultura entre cometes “regional”, i identificar-m’hi fins al punt d’afirmar la seva qualitat de nacionals? Pregunta que sobreentén, és clar, que el català és una llengua com d’estar per casa que a ningú no li passaria pel cap aprendre com a llengua estrangera. La contraprova és que poques vegades m’han preguntat per què m’havia interessat pel castellà, que sí que deu ser una llengua de debò. No us sorprendré gaire dient que l’educació feroçment jacobina de la primària i la secundària franceses no em predisposava gens a sentir cap interès per cap nació sense estat: el mateix concepte semblava una aberració. Desgraciadament, i em sap molt de greu dir-ho, tampoc no m’hi predisposava la carrera d’hispanista que vaig seguir després a la Sorbona dels anys seixanta, ja que l’ensenyament universitari

tendia a considerar, exactament com l’ensenyament oficial espanyol, que la unitat d’Espanya datava dels Reis Catòlics, tot i que calia admetre que hi subsistien alguns focus de “regionalisme” o “particularisme” com ara el català. Si al descobrir Barcelona el setembre del 64 ja sentia curiositat i inclinació per Catalunya, però, era per dos motius extraacadèmics: perquè sabia que era un focus de resistència al franquisme, i després perquè m’agradava l’única frase de català que sabia, que per una casualitat que em plau interpretar com a signe del destí, era “Nosaltres sols”, presentada en un compendi de cultura hispànica de l’any 1959 (i reeditat durant molts anys), com a “devise séparatiste catalane”. Aquest lema m’inspirava una simpatia probablement nascuda, per dir-ho en paraules d’Espriu, “a qui sap quines pregoneses de l’obscura sang”, concretament de la sang bretona de la banda materna: sempre havia sabut que a dins de l’Estat francès existien d’altres llengues i d’altres cultures, encara que sistemàticament arraconades per no dir aixafades per la Tercera República, molt més eficaç en aquest aspecte que la Restauració espanyola, en la mesura que havia aconseguit l’adhesió íntima de la majoria a les regions perifèriques. Per un altre signe del destí, els primers mots que vaig aprendre van ser pau i por, ja que l’any 1964, quan

Textos

vaig veure a la plaça de Catalunya els immensos cartells que celebraven, alguns els “25 años de paz”, d’altres els “25 anys de pau”, en la meva ingenuïtat i ignorància vaig pronunciar la paraula pau a la francesa, por, amb l’èxit que podeu imaginar.

(en la seva edició de 1963), i vist el meu interès per la poesia, de tres antologies: les dues de Joan Triadú: Antologia de la poesia catalana 1900-1950 (1951), Nova antologia de la poesia catalana 1900-1964 (De Maragall als nostres dies) (1965) i l’antologia Poesia Catalana del Segle XX de Castellet i Molas (1963), per citar només les lectures més importants. Entre aquelles descobertes tan desordenades com apassionades també va ser fonamental la de la nova cançó, i precisament a través d’ella d’alguns poetes, en particular de Salvador Espriu: primer l’”Assaig de càntic en el temple” (la seva “Vaca cega”, que deia ell) cantat per la Guillermina Motta, i després les “Cançons de la roda del temps” cantades per Raimon. En aquell aprenentatge el fet de viure a París no representava només inconvenients: encara conservo, entre els LP d’aquella època, el disc de la cantant Mara, editat a França i més que probablement introbable aquí, on cantava, a més d’algunes cançons populars com el “Cant dels ocells”, o el “Rossinyol”, “La Santa Espina” i algunes estrofes dels “Segadors”. I al Casal de Catalunya de París, aleshores dirigit per Ambrosi Carrion, i on la majoria dels socis eren refugiats de la guerra, vaig assistir a alguns actes culturals i polítics que m’han quedat gravats a la memòria, com ara una conferència d’en Bosch Gimpera,

D’aquella primera estada també data la meva primera lectura en català, que no recordo si era el Serra d’Or o un llibre sobre Montserrat, però sí que el vaig comprar durant la meva visita al monestir. Daten el descobriment entusiasta del romànic i el gòtic catalans, de la sardana (que aviat arribaria a ballar passablement), el desig de conèixer la llengua i la cultura en el seu sentit més ampli, i encara més el desig, una mica boig val a dir-ho, d’integrar-me aquí. No cal dir que a més de boig era un desig totalment desinteressat, ja que era molt lluny d’imaginar que arribaria a ensenyar català a la universitat francesa. Els quatre anys de carrera que em quedaven fins a les oposicions, així com els dos anys d’ensenyament secundari que van seguir, els vaig dedicar en part a aquest aprenentatge paral·lel, per no dir clandestí, de la llengua escrita, que no em va costar gaire, de la parlada, que em va costar Déu i ajuda, tot dedicant-me a l’estudi solitari de la Gramática catalana del Dr Badia, la de Gredos naturalment, de l’any 1962, de la Història de Catalunya de Ferran Soldevila Textos

o la vetllada de Cap d’Any del 1968 presidida pel president Tarradellas. Era una manera de seguir una mica uns esdeveniments i moviments dels quals m’hauria estat difícil informar-me a Catalunya mateix.

Aquella primera etapa de la meva biografia catalana es va tancar l’any 1970, quan vaig tornar a la Sorbona com a “assistante” (alguna cosa com professora lectora, pel que tinc entès), on precisament acabaven de crear un embrió d’ensenyament de llengua i literatura catalanes (prova que les coses havien canviat una mica des dels meus anys d’estudiant), i les classes que em van confiar em van imposar l’agradable obligació d’aprofundir i sistematizar els meus coneixements. També vaig tenir l’oportunitat de preparar una tesi sobre un tema català, l’obra poètica de Salvador Espriu. Una obra que és un dels grans motius d’agraïment a Catalunya, ja que m’hi sentia i m’hi sento una afinitat profunda, nascuda “a qui sap quines pregoneses” no pas “de l’obscura sang”, sino de “l’obscur psiquisme”; pregoneses que no vénen al cas, és clar, però els que tractem de literatura, tots sabem que si ens acostumen d’interessar i agradar una munió d’escriptors, són pocs els que ens parlen realment, i sempre rebem com una mena de miracle el descobriment d’una obra que ens fa dir, com l’enamorament segons Roland Barthes: “c’est ça”, “és això”. A part que més prosaicament, aquesta forma d’enamorament facilita i amenitza

considerablement l’àrida feina de recerca, que és el que em va passar. La dedicació a l’ensenyament del català em va permetre de conèixer i tractar, primer el Dr Badia quan va fer durant el curs 1973-1974 una conferència mensual a l’Institut Hispanique sobre temes de filologia i lingüística catalana, i a continuació va ser nomenat “Professeur Associé” durant els cursos acadèmics 1974-1975 i 1975-1976; i després de la fundació del Centre, l’any 1977, al seu consell anual, el pare Marc Taxonera, en Joan Triadú, en Ramon Pla, per parlar només de les persones amb qui he continuat mantenint una relació fins avui dia. Era l’ocasió de sentir comentar els esdeveniments que succeïen a Catalunya durant aquells anys setanta, que m’inspiraven una barreja d’estupefacció i d’entusiasme (i també, val a dir-ho, una certa angúnia que tot se n’anés en orris d’un dia a l’altre), com ara la Fundació de l’Assemblea de Catalunya, la restauració de la Generalitat, el retorn del President Tarradellas, l’Estatut de Sau, l’Estatut d’Autonomia de Catalunya… Encara recordo amb orgull el que em va dir per aquells anys un amic i col·lega hispanista francès: “Ja em costa de comprendre el nacionalisme normal, però el que has fet tu, que és adoptar el nacionalisme d’altri, no me’n sé avenir.” Vaig mirar d’explicar-li, no sé si amb massa èxit, que és difícil identificar-se amb Textos

una cultura com la catalana sense aspirar al ple reconeixement de Catalunya com a nació, i en confiança us diré que aquest nacionalisme una mica particular no ha fet més que reforçar-se amb el pas dels anys.

departament d’Hispàniques poc sensible a la diversitat cultural de l’estat espanyol, on només durant dos anys vaig poder introduir, amb l’ajuda de la meva col·lega i amiga Mònica Güell, que ara m’ha succeït en la càtedra de la Sorbona, un modest ensenyament de català. Tanmateix, van ser anys especialment fecunds en contactes, en particular amb la participació al congrés de l’Association Française des Catalanistes sobre Els Països catalans i el Mediterrani, l’any 1999, i al col·loqui de l’AILLC a la Sorbona l’any 2000: un parèntesi o gairebé parèntesi de set anys pel que feia a l’ensenyament, però no pas per a la recerca en el domini català, ni per les estades a Barcelona.

Per altra banda, la preparació de la tesi suposava una freqüentació assídua de la biblioteca de Catalunya i de la Universitat, de l’hemeroteca de la casa de l’Ardiaca, i a partir del 1987 del Centre de Documentació i Estudi Salvador Espriu d’Arenys de Mar, dirigit per l’amiga Montserrat Caba, que em va ser de gran ajuda. No tot eren hores d’estudi, però, ni d’omplir fulls i fulls d’apunts (les fotocòpies encara no eren una pràctica corrent), i si cada estada representava un progrés en la recerca, també en representava un en un procés de catalanització al qual contribuïen, a part dels coneixements llibrescos, col·loquis i congressos (tinc un record entranyable del Segon Congrés de la Llengua, l’any 1986, i de la meva intervenció a Alzira), de passeigs per la ciutats, de concerts i teatres, cinemes, visites de museus, de trobades amistoses amb la família Badia-Cardús, Narcís Comadira i Dolors Oller, Carme Arnau, Carles Duarte…

Tot i això, va ser una gran satisfacció, encara que tenyida d’una certa preocupació davant l’amplitud de la tasca, tornar a la Sorbona, l’any 2003, per a ocupar-hi la càtedra de llengua i cultura catalanes i la direcció del Centre d’Estudis Catalans. Això volia dir, a més de l’ensenyament i la recerca, quantitat de responsabilitats administratives que ja sabia que no sempre serien fàcils d’assumir. Entre classes i seminaris, conferències i jornades d’estudi, exposicions i concerts, direccions i tribunals de tesi, reunions de treball, en particular a l’Institut Ramon Llull i l’Institut d’Estudis Catalans, sense comptar les traduccions dels amics

Arran la lectura de la tesi, el gener del 1994, va venir una primera càtedra, la d’Orléans, en un

Textos

Narcís Comadira, August Bover, Josep Maria Benet i Jornet, han estat sis anys especialment intensos, que si no han estat exempts de maldecaps i dificultats, m’han donat el gran privilegi de treballar en el que més em podia interessar i motivar, la difusió de la cultura catalana a la Sorbona i fora d’ella, en un ambient de confiança i estima mútua, amb responsables que ni aquí ni allí no m’han negat mai una ajuda ni un consell. Les estades gairebé mensuals a Barcelona han estat ocasions de reforçar els vincles personals que tenia amb el país i de fer-m’hi amics nous, com ara, per citar només els més pròxims, Joan Martí, Pere Gabriel i Margalida Tomàs, Jordi Castellanos, Josep Maria Benet i Jornet, Josep Moran i Montserrat Pagès.

realitzar, no ja un pensament de joventut, sinó aquell somni boig que deia abans, de ser-hi, de ser-ne, i a més, de poder servir-lo dins de les meves possibilitats. I com us pagaria mai la riquesa poc comuna que representa tenir dues llengües, dues cultures, dues ciutats, dues menes d’amics, i finalment, dues nacions? Per tot això, i a tots vosaltres, moltes, moltes gràcies.

III. Els mitjans de comunicació als territoris de parla catalana

Denise Boyer anomena Comunitats Autònomes amb els seus programes. Això es va fer en una situació d’al·legalitat. I ha estat l’escenari que durant tots aquells anys ens ha permès una comunió comunicativa amb la gent d’aquests territoris, també de la Catalunya Nord i de la franja de Ponent i, més tard, també mitjançant acords amb l’Alguer. Ara bé, cal ser conscients que ens movíem en un terreny inestable, no protegit jurídicament, que ha obert causes i problemes a les iniciatives que tant Acció Cultural del País Valencià com l’Obra Cultural Balear han tingut a bé posar en funcionament perquè això fos possible. Aquest risc, però, les institucions polítiques del nostre país no volen que es torni a donar. L’escenari de la Televisió Digital Terrestre ens obliga a replantejar-nos la relació tecnològica i les possibilitats d’emetre els canals a través de l’analògic en aquests territoris. L’espai disponible en els múltiplex és

Televisió de Catalunya és i ha estat sempre un servei públic amb vocació d’arribar a tots els països de parla catalana, per proveir tots aquells qui compartim una llengua i una cultura de la inversió que tots plegats fem en la nostra televisió, que avui ja és un servei multicanal que inclou TV3, 324, el canal cultural 33, el servei als nostres nens a través del K3 [des de l’octubre de 2010, Super3] i en un futur, d’altres oportunitats que s’obren en aquest escenari. I aquesta vocació no ha canviat, no s’ha alterat, no s’ha mogut dels objectius i l’ambició fundacional de casa nostra. Ara bé, el marc tecnològic, polític i legal sí que ha canviat i ha condicionat aquest objectiu.

Si em considero com deia pagada amb escreix del que he pogut fer pel país, és que el procés de catalanització iniciat fa més de quaranta anys se n´ha trobat considerablement accelerat, aprofundit i consolidat, a tal punt que no fa gaire, un dia que deia a un dels amics que acabo de citar (trobo més bonic deixar-lo en l’anonimat): “Ja saps com m’identifico amb les coses d’aquí”, em va contestar: “No és que t’hi identifiquis, és que hi ets.” Si és cert el que deia Alfred deVigny que no hi ha vida més plena que la que realitza a l’edat madura un pensament de joventut, què diré de mi, a qui aquest país ha permès de

Televisió de Catalunya, quan territoris de parla catalana com les Illes i el País Valencià no pensaven a tenir una televisió pròpia, va creuar les fronteres territorials del que la Constitució

Textos

limitat: tenim dos múltiplex públics on hem d’incloure els canals de servei públic i la reciprocitat amb els territoris de parla catalana.

Alhora, aquesta reciprocitat obliga a respectar el marc legal de l’adquisició de drets d’emissió de produccions en el marc de negoci d’uns anys ençà representa la FORTA, la Federació d’Organitzacions de RTV Autonòmiques. Això ens ha permès històricament que la nostra televisió pogués competir amb les televisions d’abast estatal en la compra de grans esdeveniments esportius d’alta competició i en les produccions nord-americanes de sèries i pel·lícules de referència. Aquestes relacions comercials possibles, a preus assequibles per al nostre pressupost, han fet possible que, amb l’aliança de les televisions públiques autonòmiques, es disposés de productes a un preu raonable d’acord amb els nostres pressupostos. Els acords històrics de TV3 amb les majors en solitari no eren sostenibles, i gràcies als acords conjunts s’ha pogut mantenir una oferta sòlida. Així doncs, la temporada 2009-2010, la FORTA, juntament amb TVE i amb un operador de televisió de pagament, ha pogut obtenir durant tres anys els drets d’emissió de la Lliga de Campions. Ara bé, aquest producte és compartit amb la resta d’emissors autonòmics, i TV3 està obligat a no lesionar els interessos

d’IB3, per exemple, en l’explotació d’aquest mateix producte al seu territori. Això ha provocat la signatura d’un conveni de reciprocitat que condiciona l’emissió de TV3 a les Illes. NO respon a la manca de voluntat de TV3 el fet de no adquirir els drets lingüístics a tot el territori de parla catalana, sinó al marc audiovisual actual que ha de permetre créixer una televisió a les illes amb les seves especificitats i el seu potencial. Ja no som a l’escenari dels anys 80; l’hem superat i el marc audiovisual és ara més complex i més competitiu. També per a ells. És per això que Televisió de Catalunya ha fet un esforç per a crear un canal propi, adequat a tots els territoris de parla catalana, que no lesioni els interessos d’aquestes televisions amb les que compartim riscos i aventures econòmiques. TV3CAT és el resultat de la creació d’una cadena coherent amb aquestes limitacions legals, pensada per fer arribar arreu tota la producció de la qual disposem drets, i que no compartim més enllà. Mai TV3 ha pogut emetre els partits de futbol o les grans pel·lícules a l’Amèrica Llatina, als Estats Units ni a la resta del món. Senzillament, no té els drets d’explotació més enllà del nostre territori. La situació amb què ho hem fet fins ara a les Illes, per exemple, era d’inseguretat jurídica. Mantenir aquesta situació posava en risc el creixement de la resta de televisions autonòmiques que tenim Textos

a la vora i que, en principi, haurien de tenir la vocació de treballar per la nostra llengua i la nostra cultura. TV3CAT conté tots els elements que considerem essencials del nostre servei públic, inclosos continguts de la nostra oferta del K3-33.

a adquirir els drets lingüístics per a tots els territoris de parla catalana! Però la relació amb la FORTA, que ha tingut i té molts avantatges per a nosaltres, ens obliga a respectar la capacitat de negoci i d’expressió de la resta de cadenes. TVC no ha perdut la seva voluntat de servir aquests territoris amb la nostra producció. Ben al contrari, s’ha hagut d’adaptar a la legalitat vigent per mantenir en el futur digital les seves emissions en aquests territoris. Altrament, no hauríem dedicat els darrers quatre mesos a constituir una graella automatitzada que permetés una oferta coherent i d’acord amb els acords de reciprocitat ja signats amb IB3.

Deia que l’espectre d’emissió no és il·limitat. No podrem emetre, després de l’apagada analògica, tots els canals de TDT que Televisió de Catalunya oferirà als espectadors d’aquí. Tenim prevista la creació d’un canal només dedicat als nostres nens i adolescents, el 33 estarà dedicat a la nostra indústria cinematogràfica, als documentals i a la cultura. Tenim un canal de notícies, i aspirem a poder oferir la programació esportiva minoritària al costat de la resta de competicions. Tot això ha de configurar una oferta de canal múltiple de servei públic que no podrà emetre’s tal com sona a les Illes, al País Valencià, a la Catalunya Nord i a la Franja, en digital, senzillament perquè els espais de canals dels seus múltiplex disponibles no ho permeten. Per això era essencial treballar per configurar un canal que comprengui tot allò que creiem que conté els elements essencials de Televisió de Catalunya en un sol canal. TV3CAT és un nou canal de TVC pensat per això. No tenia com a propòsit limitar la nostra oferta allà. Què més voldríem poder tenir la possibilitat legal i econòmica per

La realitat política dels Països Catalans no existeix. Existeix una realitat cultural, lingüística i de sentiment, però que no permet alterar el marc legal eternament com hem fet fins ara. La motivació que als anys 80 va dur TV3 a aquests territoris es manté. La capacitat de fer-ho, tecnològica i jurídicament, s’ha alterat i nosaltres ens hem vist forçats a adaptar-nos al nou escenari, complex i diferent en cadascun dels àmbits dels que estem parlant, condicionats a més a més per voluntats polítiques molt diferents i per regulacions estatals diverses, com és el cas de la Catalunya Nord on els canals digitals estan fortament centralitzats per l’Estat francès i la capacitat per poder emetre en aquells territoris està Textos

sotmesa a la inexistència d’un canal de TDT públic que ens obligarà a buscar un acord, amb el vistiplau del Conseil Supérieur de l’Audiovisuel francès, perquè contempli com a servei de diversitat lingüística les emissions de TV3CAT en aquells territoris, extrem que encara, en aquests moments és una incògnita per a tots.

Insisteixo, doncs, i perquè quedi clar a tothom, que TVC desitjaria poder emetre tots els seus canals a tots els territoris on es parla el català. Aquest desig xoca amb la realitat del negoci audiovisual, la gestió dels drets, la realitat econòmica de la nostra televisió i la disponibilitat de canals digitals per a poder-ho fer. L’apagada analògica arribarà l’abril del 2010 i hem d’estar preparats perquè aquests territoris rebin com a mínim TV3CAT, una graella de televisió de producció pròpia que contempli tot allò del què tenim drets audiovisuals per a poder emetre fora del territori de Catalunya, aquí i a la Xina. I això, contràriament al que es diu, inclou una gran part de la programació de TV3, perquè tenim la sort de tenir un primer canal amb un alt percentatge d’emissions, de produccions pròpies o associades. A títol il·lustratiu, la programació d’avui de TV3CAT ha començat com en el cas de TV3, amb Els Matins i després el TVist. Tot seguit, els TN’s, Cuines, El cor de la

ciutat i El Club. Fins aquí, tot igual. A partir d’aquí, durant només una hora i mitja, mentre a TV3 fem la sèrie Rex, a TV3CAT hem confegit una oferta basada en el K3 pensada en els més petits, amb el nou programa Tags –una de les apostes de la temporada- el contenidor Club Súper 3 –un dels bucs insígnia de Televisió de Catalunya, que ja al Principat es veu pel K3i l’informatiu infantil InfoK. Tot seguit, TV3CAT torna a emetre el senyal de TV3, amb Bocamoll, Espai Terra, el Telenotícies Vespre, l’exitós Polònia i la nostra aposta pels dijous al vespre, Infidels. Més tard, mentre a TV3 emetem una sèrie americana i una pel·lícula, a TV3CAT oferim programes del prime time del 33, com Temps d’aventura o l’informatiu cultural Ànima. En definitiva, els espectadors de TV3CAT poden estar perfectament informats amb Els Matins o els Telenotícies, els nens poden seguir divertint-se amb el Súper3, i tothom pot estar entretingut amb El Club, Polònia o Infidels i, a més, estar al corrent de les últimes novetats pel què fa a música, llibres i art. Aquesta és la programació a dia d’avui que ens permet emetre amb garanties arreu. No podem adaptar tots els canals a aquests condicionants, perquè ens obligaria a tenir uns canals mutilats per raó de drets (dibuixos animats, retransmissions esportives, pel·lícules, documen-

Textos

tals…) que estan subjectes a contractes. Un cas evident és el de la Lliga de Campions o la Fórmula 1, drets als quals han accedit IB3 i Canal 9. Ells han invertit en aquest producte; nosaltres també. Emetre-ho en simultani els resta capacitat de negoci, i ells a nosaltres, tot i que per la potència històrica de TV3, aquest perjudici no seria recíproc. TV3 té una implantació per tradició molt més potent en aquests territoris que a la inversa. És per això que es va arribar a l’acord de reciprocitat. No és —sens dubte— la solució òptima per aquells per qui TV3 i els seus serveis són la televisió que volen tenir, la que volen veure, i la insatisfacció de no poder rebre tota la nostra producció, aliena o no, crea evidentment un malestar que entenem. Però no hi ha raons de manca de voluntat, sinó condicionants que ens hi obliguen per llei i per capacitat tècnica. Qualsevol altra lectura respon a la voluntat de penjar a la nostra televisió una actitud de regressió que en absolut respon a la vocació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.

un espai de transgressió territorial de la nostra oferta per compensar la pèrdua dels canals de televisió. Però aquesta és una finestra que també acabarà regulant-se territorialment, perquè ja ara col·lideix amb els interessos comercials de les televisions quan exploten el mateix producte i es pot veure la nostra cursa arreu per Internet amb la capacitat comercial que això implica. Tenint en compte tot això, la situació dels canals de TVC als territoris de parla catalana és la següent: A la Franja de Ponent, TVC ja ha iniciat les gestions per mantenir les emissions actuals. En aquestes comarques, el senyal analògic de TVC arriba en algun cas des de Catalunya pel desbordament natural del senyal, i, en d’altres, gràcies als acords signats amb ajuntaments per instal·lar repetidors a les seves localitats. Segons els nostres responsables tecnològics, a la Franja no hauríem de tenir problemes per arribar a acords per emetre TV3, ja que s’ha estat parlant amb responsables de la televisió aragonesa i estan predisposats a mantenir les nostres emissions a la Franja. De moment, TVC ja ha fet el llistat dels reemissors que agafen el senyal de TVC i el reemeten perquè continuïn fent-ho amb la TDT.

Hi ha un punt que ens juga a favor encara. La incapacitat d’aplicar la territorialització a Internet: l’anomenat “geoblocking”. Tancar territorialment a la xarxa pel territori català. Mentre això no sigui possible, Internet serà, quan disposem de drets per a l’explotació d’aquests productes a la xarxa,

Com en el cas balear, en cas d’arribar a un acord formal entre els dos executius, i entre TV3 Textos

i la corporació pública aragonesa, el senyal de TVC que emetria el múltiplex de la televisió aragonesa seria el de TV3CAT. Això no treu, però, que a la Franja se seguís veient el senyal de tots els nostres canals que els arriba des de Catalunya.

A les Illes Balears, com saben, les emissions de TVC es realitzen en el marc del conveni signat entre la Generalitat de Catalunya i el Govern Balear el 22 de gener de 2009, i que dóna cobertura legal a les emissions de les dues televisions en els dos territoris. El conveni preveu, a més, que aquesta reciprocitat es pugui aplicar a un segon canal de Catalunya i a les Illes Balears. Això sí, com dèiem abans, els governs català i balear es comprometien en aquest conveni a respectar els drets d’emissió que adquireixin o hagin adquirit per les televisions respectives. Així, tant TVC com TVIB, intentaran, sempre que sigui possible i d’interès pels dos operadors, i en el cas que existeixi coincidència en els drets d’emissió, excloure en el senyal que s’emeti pels canals de l’altra comunitat, continguts de producció aliena o d’esports dels quals ambdues entitats en disposin drets i els continguts siguin en català. D’aquesta manera, es pretén evitar la duplicitat en l’emissió de continguts i prioritzar els drets de cada operador en el seu territori. Això explica, per tant,

l’inici de les emissions de TV3CAT a les Illes aquest dilluns dia 1 de juny. En el cas de la Catalunya Nord, com vèiem abans, ens trobem que l’Estat francès, a través de l’Agència Nacional de Freqüències (ANF), va desactivar el 19 de febrer un repetidor que permetia veure els quatre canals públics de Televisió de Catalunya en TDT a Perpinyà i altres municipis de la plana del Rosselló i del Baix Vallespir, a la Catalunya del Nord. El repetidor es va instal·lar el juliol del 2008 de forma irregular. Fins ara, les emissions analògiques seguien una dinàmica semblant a la de la Franja: s’emetia des del Principat i, alhora, alguns ajuntaments reemetien el senyal per ampliar la cobertura. Com que aquestes emissions han perviscut durant molts anys, cal pensar que el Conseil Supérieur de l’Audiovisuel no tindrà inconvenient perquè continuïn en el marc de la TDT. Així, el Govern català negocia amb l’Estat francès perquè les emissions en TDT de TVC es puguin veure a la Catalunya Nord, malgrat que sembla que la saturació de l’espectre radioelèctric a França és més elevat que el nostre. Com en l’anterior cas, si es produeix un acord formal entre administracions –al marge del que el desbordament natural del senyal pot fer arribar a la Catalunya Nord- el senyal tampoc no podria incloure aquells progra-

Textos

mes pels quals TVC no disposi de drets més enllà del nostre territori administratiu estricte pel qual disposem de la llicència d’emissió.

Cal fer notar que TVC emet Canal 9 i no el senyal internacional de TVVi. És una situació, almenys fins ara, de provisionalitat, ja que caldria veure què passa en el moment en què hi hagi un conveni entre administracions que possibiliti la reciprocitat.

I, per últim, ben conegut és el cas del País Valencià. Des de 2007, el Govern valencià ha demanat autoritzacions judicials per tancar els repetidors d’Acció Cultural que feien arribar el nostre senyal a les llars valencianes. Per aquesta via, la Generalitat Valenciana ha aconseguit tancar els repetidors de la Carrasqueta, Alginet i la Llosa de Ranes. Mentrestant, els dos governs –català i valencià- s’han mostrat oberts a arribar a un acord de reciprocitat, però demanen les freqüències necessàries al Ministeri que, alhora, diu que s’han de posar d’acord els dos governs prèviament. Com a mostra de bona voluntat, el Govern català va demanar a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals que situés Canal 9 entre les seves emissions i des de l’agost de 2008, Canal 9 s’emet en el segon múltiplex de TVC i arriba a prop del 60% de la població catalana.

Amb tot això, per exemple, TV3 no pot emetre la Fórmula 1 per les Illes Balears. D’una banda, perquè IB3 en té els drets d’emissió en català per aquest territori. En cas que no fos així, hauríem de veure si La Sexta –que disposa dels drets per tot l’estat, en algunes comunitats en exclusiva i en altres en règim compartit- podria disposar o no de l’exclusiva a les Balears. El cas de la Fórmula 1 és el de l’anomenada finestra lingüística, que també va servir per la final de la Copa del Rei de futbol. Amb un acord amb TVE, TVC va emetre el partit entre el FC Barcelona i l’Athlètic de Bilbao en català per a Catalunya. Però la finestra lingüística només et permet emetre esdeveniments en català per a Catalunya que una altra cadena estatal emet en castellà per tot l’estat.

Així mateix, el febrer de 2009, tant el Congrés com el Senat, han aprovat dues mocions diferents instant al Govern espanyol a garantir la reciprocitat de TV3 i Canal 9 abans que acabi l’any.

Es regeix al territori pel qual s’emet, ja que els drets es compren i es venen —així ho fixen les majors nord-americanes i també es fa en la compra-venda de drets esportius— en funció del territori pel qual es disposa d’una llicència per emetre.

Poc després, a les Corts Valencianes, el PP va rebutjar una moció perquè es garantissin les emissions de TV3 i el 33 al País Valencià. Textos

Per tant, es podria plantejar TVC comprar drets per tot el domini lingüístic a partir dels acords d’emissió que tingui més enllà del Principat? Una resposta gens fàcil atenent a la llicència de què disposa, però que caldria explorar atenent a les possibilitats de reciprocitat.

En la hipòtesi que els espectadors dels territoris de parla catalana només poguessin accedir a un determinat contingut —que té drets d’emissió— per TV3, la televisió pública catalana s’hauria de plantejar la compra dels drets per aquests territoris? Aquesta situació no s’ha donat fins ara i, encara que es donés, caldria veure la legalitat de la mesura, donat que la nostra llicència d’emissió és per a Catalunya i caldria comptar amb el vistiplau

de les cadenes amb què s’ha arribat a un acord de reciprocitat. Amb això, en definitiva, TVC manté l’ambició d’emetre per tots els territoris de parla catalana, però els condicionants polítics, jurídics i econòmics —que han anat canviant els últims 25 anys— no sempre faciliten aquesta missió amb la qual segueix compromesa la televisió pública de Catalunya. Si no fos així, no s’entendria la nostra voluntat d’arribar a acords de reciprocitat. Mònica Terribas Directora de Televisió de Catalunya

Textos

informació econòmica

Despeses

Despesa d’estructura

Variació d’ingressos i despeses respecte al 2008 Serveis diversos 36%

20%

Premis

22%

Ajudes a entitats

14%

Jornades i conferències 50

Ingressos

Pel que fa a les despeses, l’estructura per partides també s’ha mantingut en la mateixa línia, tot i que, enguany, al no haver-hi hagut el Premi Miquel Casals Colldecarrera,

Aquest resultat positiu (7.000 € aproximadament), serviran per poder fer front a l’any 2010, doncs està previst que el fons d’ingressos per la via de subvencions siguin pràcticament nuls. Aquest resultat positiu de l’any 2009 servirà per impulsar dos nous projectes que la Fundació vol tirar endavant durant l’any 2010 i 2011. L’un, la celebració dels 30 anys de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, i l’altre, la II Conferència Econòmica de la Mediterrània Nord Occidental, a celebrar cap a la primavera de 2011.

Ingressos financers

Aportacions privades 9%

Subvencions

El volum total d’ingressos de l’any s’ha mantingut pràcticament invariable. Si bé hi ha hagut una davallada de l’entrada de fons procedents de les aportacions públiques via subvencions, aquesta s’ha compensat per la notable millora del rendiment del fons financers de la Fundació.

s’ha pogut tancar amb un resultat positiu.

33%

22%

36%

informació econòmica

Quotes col·laboradors

informació econòmica

composició dels organismes de la FCCC

President Francesc Vallverdú i Canes Secretària Montserrat Casals i Genover Patrons vitalicis Marc Taxonera i Comas Agustí Bassols i Parés Miquel Bes i Calzadilla Josep Espar i Ticó Gregori Mir i Mayol Patrons nats Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona Acció Cultural del País Valencià Obra Cultural Balear Patrons electius a títol personal Joan Amorós i Pla Joan Albaigés i Riera Jaume Bassa i Pascual Enric Casals i Genover Josep Cruanyes i Tor Ricard Guerrero i Moreno Montserrat Guibernau i Berdun Xavier Llach i Moreno Joan Martí i Castell Joan Francesc Mira i Castera+Daniel Mundet i Cerdan Marta Rovira i Martínez Abel del Ruste i Riera Miquel Strubell i Trueta Marta Torres i Vilatarsana

Comitè Executiu de la Fundació

President Francesc Vallverdú i Canes Vicepresident Marc Taxonera i Comas Secretària Montserrat Casals i Genover Director d’Activitats Miquel Strubell i Trueta Director de Finances i Administració Joan Albert Casanovas i Berdaguer Vocal Josep Cruanyes i Tor

patronat

Jornades previstes. Primavera 2010. La mundialització i la cultura catalana a càrrec del Sr. Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans Barcelona, 25 de maig de 2010

Fundació Congrés de Cultura Catalana C/ Rocafort, 242 bis, 3r pis · 08029 Barcelona · tel. 934 106 866 www.fundccc.cat