Butlletí 2011 by Fundació Congrés Cultura Catalana

ButlletĂ 2011

sumari

Pòrtic

Memòria d’activitats 2010 (I) 30è aniversari

Memòria d’activitats 2010 (II) Altres esdeveniments

10 Textos:

Francesc Vallverdú Salvador Giner Fèlix Martí Malika Ahmed-Chertouk

Informació econòmica

Organismes de la FCCC

pĂ˛rtic

L’any 2010 ha estat marcat fermament per una significativa efemèride en la trajectòria de la nostra institució: em refereixo, és clar, al trentè aniversari de la posada en funcionament de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. En efecte, com que la sessió constitutiva del Patronat tingué lloc a les acaballes del 1979 (exactament el 19 de novembre), el ple desplegament de les seves activitats no es produí fins a l’any vinent, la qual cosa imprimeix a l’any 1980 el caràcter inicial que li solem atorgar. La commemoració del trentè aniversari de la FCCC ha impregnat totes les activitats d’aquests mesos, especialment a l’últim trimestre. El Comitè Executiu ha promogut una àmplia enquesta entre els col·laboradors més significats de la Fundació, comptant-hi els antics becaris i els guardonats per algun dels premis patrocinats per la FCCC. En total hem rebut una

vuitantena de respostes que han estat atentament analitzades pel nostre equip tècnic i d’aquesta anàlisi s’ha arribat a la conclusió que la línia d’actuació de la Fundació ha estat bàsicament satisfactòria i que continua essent oportuna i vàlida, malgrat els canvis operats en la nostra societat. Paral·lelament a aquesta iniciativa, el CE impulsà unes jornades de reflexió sobre la cultura catalana, analitzada des de fora dels Països Catalans, a càrrec de cinc prestigiosos professors vinculats a universitats estrangeres. Aquestes jornades, que se celebraren els dies 26 i 27 de novembre de 2010, tingueren un èxit remarcable, tant per l’interès de les contribucions i els debats, com pel bon acolliment del públic. Per aquest motiu, les ponències i les intervencions de la taula rodona han estat publicades en el llibre Cultura catalana: una mirada de l’exterior, amb el patrocini del Go-

pòrtic

vern de les Illes Balears (Barcelona: FCCC, 2011), fidel testimoniatge d’aquestes memorables jornades.

Si el fast commemoratiu ens ha menat a destacar-ne la importància, seria injust oblidar les altres activitats que recull la Memòria, algunes de les quals ara em proposo de comentar.

Cal esmentar, encara, dues altres aportacions materials a la commemoració del trentè aniversari de la Fundació. D’una banda, un discret i elegant Butlletí 30 anys, que va servir d’incentiu per a les jornades commemoratives. Aquest butlletí extraordinari recollia documents institucionals molt significatius (fragment de la històrica acta del Col·legi d’Advocats de 27-I-1975, l’acta fundacional del Patronat de 19-XI-1979 i el Manifest de la Cultura Catalana de 1977). També incloïa les fotografies i les semblances dels cinc presidents que fins avui ha tingut la FCCC. D’altra banda, cal subratllar l’interès del vídeo, produït i dirigit per Miquel Strubell i Prats. Aquest audiovisual es divideix en tres parts: en la primera, es recorda amb filmacions diverses el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977); en la segona, es presenta la Fundació des del seu naixement al 1979 fins ara, amb entrevistes a alguns dels seus protagonistes (Marc Taxonera, Montserrat Casals, Francesc Vallverdú, Miquel Strubell i Trueta...); i en la tercera es ressegueix la trajectòria de la Fundació a través de les seves activitats més importants. Aquest vídeo, d’uns quinze minuts de durada, fou projectat en dues ocasions al llarg de les jornades i tingué una calorosa rebuda per part del públic.

Seguint l’ordre cronològic, cal destacar en primer lloc el Premi Internacional Ramon Llull, que la Fundació atorga conjuntament amb l’Institut Ramon Llull. Enguany el guardó s’ha concedit a una personalitat que s’ha distingit en la defensa i la promoció de cultures sense Estat. El jurat ha premiat la professora Malika Ahmed-Chertouk Zaid, per la seva tasca en favor de la cultura amaziga i altres cultures i llengües minoritàries d’Àfrica i d’arreu del món. Per circumstàncies alienes als organitzadors el premi no es pogué lliurar fins al dia primer d’octubre. La cerimònia, molt emotiva, se celebrà, com ja comença a ser habitual, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, i fou encapçalada per Salvador Giner, el seu president. (A la secció “Textos” es recullen el parlament de Fèlix Martí, membre del jurat, que féu la glossa de la guardonada, i el discurs de gràcies de la professora AhmedChertouk.) El segon guardó important patrocinat per la FCCC és el Premi Ferran Soldevila, d’història, biografia i memòries. Enguany el premi ha recaigut en el llibre La impremta catalana a l’inici de la societat liberal

pòrtic

(1800-1833), del qual és autora Montserrat Comas, molt ben valorat pels membres del jurat.

I aquí he de concloure la meva presentació, perquè el fet d’haver de respectar estrictament la cronologia m’impedeix d’avançar en aquest butlletí —que per raons conjunturals no ha pogut aparèixer fins ara— els comentaris de les actuacions de 2011 amb resultats tan satisfactoris per a tots els qui integrem aquesta Fundació, com farem constar en el moment oportú.

La conferència de primavera de 2010, sobre “La mundialització i la cultura catalana”, fou impartida pel professor Salvador Giner i seguida amb molt d’interès, pel públic que omplia la sala del Col·legi d’Advocats. (A la secció “Textos” es reprodueix la rellevant contribució del professor Giner.)

Finalment, aquest butlletí recull també les activitats portades a terme amb altres entitats com ara l’admirable “Projecte Scriptorium”; el biennal Premi Pau Vila, en col·laboració amb l’ICE de la Universitat de Barcelona; el malaguanyat Observatori de la Llengua Catalana; el dinàmic Cercle XXI, entitat emparada per la FCCC; i altres activitats prou detallades en la Memòria. De tota manera, no voldria acabar sense fer una menció especial al Centre d’Études Catalanes de la Sorbona, benemèrita institució amb la qual continua col·laborant la Fundació.

Francesc Vallverdú President de la FCCC

Primavera-estiu 2011

pòrtic

memĂ˛ria dâ&#x20AC;&#x2122;activitats 2010

I · 30è aniversari

Commemoració i jornades del 30è aniversari Amb motiu del seu trentè aniversari, la Fundació va decidir celebrarho amb un acte públic al Museu d’Història de Catalunya. L’acte es va dividir amb dues parts: la primera, amb la presentació d’un estudi exhaustiu d’anàlisi sobre la feina feta durant aquests 30 anys per part de la Fundació, així com recomanacions i estratègia de futur, i una segona part amb unes jornades de reflexió, enfocades a la visió exterior que es té de la cultura catalana. L’estudi d’anàlisi que va dur a terme la direcció de la Fundació durant tot l’any 2009, tenia com a objectiu conèixer la opinió de 80 personalitats, totes elles vinculades d’alguna manera o altra a la Fundació, sigui perquè han format part dels seus òrgans de govern al llarg de la seva història, sigui perquè en un moment o altre han obtingut beques o ajuts de la Fundació, o bé perquè han aconseguit el seu reconeixement per haver estat guanyadores d’algun dels

premis que convoca la Fundació. En qualsevol cas, es pretenia aconseguir la seva opinió a partir d’unes preguntes, en forma de qüestionari, per tal d’obtenir informació i poder afrontar el futur de la Fundació amb èxit, tot sent estrictes amb els objectius fundacionals fixats. Per obtenir la informació que es desitjava d’aquestes persones, la Fundació els hi va fer arribar un qüestionari amb una sèrie de preguntes, amb la voluntat de conèixer quina era la visió que tenien de la Fundació avui dia, què els hi havia representat en la seva trajectòria personal i professional l’ajut o el premi que havien rebut de la Fundació, i quina era la seva impressió envers el futur de la Fundació Congrés de Cultura Catalana. El resultat del contingut de les respostes va ser presentat públicament pel nostre Director d’Activitats, el Senyor Miquel Strubell, a l’inici dels actes de celebració del trentè

memòria d’activitats 2010

aniversari. De forma resumida, ja que l’estudi era llarg, us volem fer saber que la Fundació n’ha sortit molt reforçada de l’estudi, ja que la gran majoria de respostes ratifiquen la feina que fa avui dia la Fundació, i mostren la seva opinió a la necessitat que la Fundació continuï duent a terme les seves activitats, tenint present que la tasca de reflexió que fa amb les seves actuacions no ha estat subtituïda per cap altre entitat ni institució. En aquest sentit, doncs, des de l’equip executiu de la Fundació estem molt contents d’estar presents en la incidència del dia a dia de la realitat cultural catalana dels seus territoris, i d’haver rebut la ratificació d’una majoria aclaparadora de les persones que hi donen o hi ha donat suport. Pel què fa a les jornades, el plat fort dels actes de commemoració del trentè aniversari, es va decidir, en motiu del trentè aniversari, de fer un salt internacional. Les jornades, sota el títol “Cultura catalana: una mirada des de l’exterior”, van despertar gran interès, gràcies a la presència de cinc ponents de primera línia. En primer lloc va intervenir la doctora Boyer. Denise Boyer, procedent de la Universitat Paris-Sorbonne, ens va parlar de l’ensenyament del català a Paris, segons l’experiència de la seva persona com a professora i directora durant molts anys del Centre d’Estudis Catalans de Paris, Universitat Paris-Sorbonne. Tot seguit va ser el

torn de l’hongarès Kálmán Faluba, procedent de la Universitat de Budapest, i que ens va parlar dels paral·lelismes i les discrepàncies històriques existents entre Hongria i Catalunya. Per finalitzar la jornada del primer dia, el professor Resina, de la Universitat de Stanford, ens va parlar de la visió que es té de Catalunya des del país de la futurologia, els EUA. El dissabte va encetar les jornades el professor Stegmann, procedent de la Universitat de Frankfurt, i ens va parlar del cas català, però contextualitzat a partir de la visibilitat que hi ha a Alemanya respecte les petites cultures. I ja per acabar amb les intervencions, Montserrat Guibernau, de la Universitat Queen Mary College, de Londres, ens va parlar de la visió que tenen de Catalunya els britànics. Finalment, la darrera hora de les jornades, va servir per extreure’n conclusions, i per escoltar les propostes que feien els ponents sota la pregunta i l’encàrrec que els hi va formular la Fundació: claus al s. XXI per donar a conèixer millor la nostra cultura a l’exterior. Aquesta part va ser molt interessant, ja que cada ponent va aportar quatre o cinc idees concretes i concises per ajudar a complir el què els demanàvem. També us volem fer saber que, i gràcies al suport de la Direcció de Política Lingüística del Govern de

memòria d’activitats 2010

les Illes Balears, se n’ha editat un llibre, amb els continguts de les cinc ponències, de les conclusions finals, així com dels parlaments institucionals. Està a disposició de qui ho vulgui a la seu de la Fundació. A destacar finalment el suport institucional que va rebre la Fundació pels actes del seu trentè aniversari: del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, de la Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, i del Govern d’Andorra. També volem destacar el suport que vam rebre de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona, així com

de l’Ajuntament de Cambrils i el de la Vila de Piera. Caixa Penedès va voler ser present a les jornades, patrocinant-ne el material de difusió imprès. Nota: Podeu veure el vídeo produït específicament pel trentè aniversari de la Fundació a la següent adreça: http://youtu.be/HFnbwcavXiM Podeu trobar el llibre en format digital a: www.fundccc.cat

Imatge de les jornades de novembre

memòria d’activitats 2010

II · Altres esdeveniments

Premis

Premi Internacional Ramon Llull 10

El Premi Internacional Ramon Llull és una iniciativa nascuda al si de la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb la col·laboració científica de l’Institut d’Estudis Catalans, l’any 1984. L’objecte del Premi Internacional Ramon Llull és retre homenatge a la tasca de personalitats i entitats de la catalanística i expressar-los un suport púbic. El Premi Internacional Ramon Llull, en les seves primeres edicions cobria quatre possibilitats. Actualment el Premi Internacional Ramon Llull, es convoca de manera conjunta amb l’ Institut Ramon Llull. L’objecte del Premi ha canviat en les seves bases d’ençà de la primera edició. El premi té per objecte reconèixer: El conjunt d’una obra individual d’una persona estrangera, escrita

en qualsevol llengua, i que hagi significat un notable coneixement de la realitat històrica i cultural catalana, o una institució estrangera que s’hagi dedicat a la promoció de la llengua i la cultura catalanes al seu país. L’aportació teòrica o pràctica d’una persona de qualsevol país que hagi significat una important contribució al coneixement, reconeixement, promoció o defensa d’una o més cultures i nacions sense estat. La dotació econòmica del Premi és de 10.000 euros i el guardó es concedeix alternant anualment la motivació del premi. El jurat del Premi Internacional Ramon Llull, està integrat per les següents persones: A proposta de l’ Institut Ramon Llull: Isidor Marí, Joan Francesc Mira, Joaquim Molas i Sebastià Serrano.

memòria d’activitats 2010

Malika Ahmed-Chertouk Zaid (la quarta començant per l’esquerra) amb part de la comunitat amaziga de Catalunya

A proposta de la Fundació Congrés de Cultura Catalana: Marc Taxonera, Miquel Strubell, Montserrat Guibernau i Fèlix Martí. Els màxims representants de les dues entitats, alternen anualment la presidència de torn del Jurat. Els guardonats en les edicions del Premi des dels seus inicis, han estat: I (1986) Anglo-Catalan Society II (1987) Pierre Vilar III (1988) Robert Ignatius Burns IV (1989) Joseph Gulsoy V (1990) Per Denez

VI (1991) Bob de Nijs VII (1992) Deutsch-Katalanische Gesellschaft VIII (1993) Kálman Faluba IX (1994) Vytautas Landsbergis X (1995) Arthur Terry XI (1997) North American Catalan Society XII (1999) Marie Claire Zimmermann XIII (2001) Jocelyn N. Hillgarth XIV (2004) Giuseppe Tavani

memòria d’activitats 2010

XV (2005) Paul Preston

Premi Ferran Soldevila de Biografia, Memòries i Estudis Històrics

XVI (2006) Tilbert Dídac Stegmann XVII (2007) Alan Yates XVIII (2008) Michael van Wal XIX (2009) Denise Boyer

El mes d’abril de 2010 el jurat anuncià que el Premi Internacional Ramon Lull havia recaigut en la senyora Malika Ahmed-Chertouk Zaid, en reconeixença per la seva actuació en defensa i foment de la llengua amaziga i dels drets del poble amazic, així com de la seva tasca a favor de les cultures minoritàries a l’Àfrica i arreu. El lliurament del guardó es dugué a terme al l’Institut d’Estudis Catalans el divendres 1 d’octubre de 2010. En un acte presidit pel president de l’IEC, senyor Salvador Giner; i amb el director de l’ Institut Ramon Llull, senyor Josep Bargalló, i el president de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, senyor Francesc Vallverdú. La glossa d’enguany, fou a càrrec del senyor Fèlix Martí, membre honorífic d’UNESCOCAT , A l’apartat “Textos”, reproduïm els parlaments del senyor Martí i de la guardonada.

Va ser l’any 1984 que la Fundació Congrés de Cultura Catalana convocà per primera vegada el Premi Ferran Soldevila. Enguany, el premi, que busca estimular els estudis històrics en els seus vessants polític, social, econòmic i biogràfic, en el marc dels Països Catalans, arriba ja a la seva vint-i-setena edició. El premi de 2010 fou convocat durant el mes d’abril, amb el suport i la col·laboració de la revista L’Avenç, el Museu d’Història de Catalunya i el Servei de Publicacions de la Universitat de València. El jurat el componien reputats historiadors com bé són els senyors Joan B. Culla, Agustí Alcoberro, Sebastià Serra, Antoni Furió, Josep Fontana, Josep Maria Salrach i Joan Francesc Mira. El Premi està dotat de 6.000 euros i inclou la publicació de l’obra guanyadora per part de Publicacions de la Universitat de València. El total d’obres presentades que optaven al Premi va ser de quatre. Finalment, el Jurat, en reunió celebrada el desembre decidí unànimement d’atorgar el XXVIIè Premi Ferran Soldevila a l’obra: “La impremta ca-

memòria d’activitats 2010

Montserrat Comas, en rebre el guardó

talana i els seus protagonistes a l’inici de la societat liberal (1800- 1833)” , de Montserrat Comas. Llicenciada en hispàniques per la Universitat Autònoma de Barcelona, diplomada en Biblioteconomia i Documentació per la Universitat de Barcelona, i doctorada en Història Comparada política i social. Actualment, és directora de la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. En els darrers cinc anys ha estat la coordinadora del Seminari Patrimoni Literari i Territori.

“La Biblioteca Museu Balaguer. Un projecte nacional català”, “Víctor Balaguer i la identitat col·lectiva”, “Biblioteques en temps de guerra, el front cultural a la rereguarda. El Penedès (1936-1939)”, entre d’altres. El lliurament del Premi es dugué a terme, com ja ve essent habitual, en el marc de la 60a Nit de Santa Llúcia – Festa de les Lletres Catalanes, organitzada per Òmnium Cultural. Enguany, la cerimònia es dugué a terme a l’Àtrium de Viladecans.

Les seves principals publicacions son: “Lectura i biblioteques populars a Catalunya: 1796-1914”, “Bibliotecàries” dins Catalanes del segle XX,

memòria d’activitats 2010

La conferència de primavera de la Fundació Congrés de Cultura Catalana

Com ja és habitual, cada any, la Fundació Congrés de Cultura Catalana organitza una conferència al voltant d’una temàtica d’actualitat. Així, doncs, el passat 25 de maig de 2010, la conferència se centrà en: “La mundialització i la cultura catalana”, aquesta fou a càrrec del president de

l’Institut d’Estudis Catalans, Sr. Salvador Giner. A l’apartat “Textos” ha estat reproduïda la transcripció d’aquesta conferència.

Invitació a la conferència de primavera

memòria d’activitats 2010

Activitats paral·leles amb altres entitats

Projecte Scriptorium El projecte Scriptorium va néixer de la necessitat de publicar i traduir al català llibres de text universitaris d’abast universal sobre matèries científiques i tècniques. A partir de la publicació del tercer llibre de la col·lecció, la Introducció a la Microbiologia de J.L. Ingraham i C. A. Ingraham, el 1999, la Fundació Alsina i Bofill i el Vicerectorat de Política Lingüística de la Universitat de Barcelona, juntament amb Publicacions de la Universitat de Barcelona endegaren diferents accions per continuar la col·lecció. Els seus esforços durant els anys 2000 i 2001 no van tenir resultats pràctics a causa de l’alt cost de les traduccions i publicacions propostes i de la manca del finançament adequat. Finalment, a principis de 2002, i entre d’altres iniciatives sorgides, tres entitats catalanes sense ànim de lucre: Fundació Joaquim Torrens i Ibern, la Fundació Alsina i Bofill

i la Fundació Congrés de Cultura Catalana, es posaren en contacte amb l’ Institut d’Estudis Catalans per tal de donar un nou impuls al projecte Scriptorium i continuar amb la traducció al català i posterior publicació d’obres d’alt interès per a les diferents branques científiques i tècniques dels estudis superiors del nostre país. El passat 2010 foren els dos volums de Física per a la ciència i la tecnologia, dels autors, Paul Allen Tipler i Gene Mosca, les que foren traduïdes a la llengua catalana. La traducció de l’obra ha estat coordinada per David Jou Mirabent i Josep Enric Llebot Rabagliati.

memòria d’activitats 2010

Premi Pau Vila de recerca al medi geogràfic dels Països Catalans

El Premi Pau Vila és convocat conjuntament amb l’ Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat de Barcelona i té com a objecte aquelles obres, guies, manuals i treballs de recerca no publicats que es proposin contribuir al coneixement del medi geogràfic i natural d’una escola o d’un territori, dins dels Països Catalans. Dins del concepte de medi geogràfic i natural s’entén tot allò inclòs en la geologia i la geografia, sense oblidar els aspectes relacionats amb el respecte a la natura i la sostenibilitat. El premi està dotat en 3.000 euros, i el jurat està format per Sara Blasi, Martí Boada, Miquel Siguan, Jaume Terradas, Teresa Tilló, Joan Vilà i Miquel Strubell. El passat 2010 es publicà l’obra guanyadora de la XVIIIena convocatòria del premi a Albert Satasusagna i Riu, per la seva obra Per què no riu el riu? Estudi ecològic del riu Ter al seu pas per Manlleu.

Observatori de la Llengua Catalana

L’Observatori de la Llengua Catalana, és una entitat que rep el suport directiu i econòmic de la Fundació i té com a propòsit la creació d’un organisme independent, que tingui un ampli consens en la societat catalana i amb la major solvència i rigor acadèmic possible, per tal de fer un seguiment i una avaluació de la llengua catalana, tant pel que fa al seu ús social com pel que fa al marc legal en què es desenvolupa. En aquests moments no es veu clara la continuïtat de l’entitat.

Cercle XXI El Cercle XXI és una iniciativa nascuda al sí de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, que actualment funciona de forma autònoma, tot i que rep suport econòmic de la Fundació. Cercle XXI té com a objecte l’agrupació de lingüistes i gent propera a aquesta sensibilitat, per treballar per la defensa de la llengua catalana a la xarxa. Les seves principals activitats són: • Publicar el butlletí del Cercle XXI www.cercle21.cat/butlleti. Tots els números poden ser consultats des del web. Fins ara els temes tractats han estat: Butlletí 0: Espai comunicatiu català (11.11.2002)

memòria d’activitats 2010

Butlletí 1: Immigració i llengua catalana (23.04.2003)

més de diversos articles de Josep M. Aymà, Bernat Joan, Jordina Boix, Josep M. Borrull i Ferran Suay.

Butlletí 2: El futur del català es juga en l’ús oral (27.05.2004)

L’acte va comptar amb la participació de Bernat Joan, Miquel Strubell i Marta Torres, membres del Cercle XXI.

Butlletí 3: La negació de la repressió contra la llengua catalana (08.03.2005) Butlletí 4: El català a la universitat. Anàlisi i propostes per a la normalització social de la llengua catalana a la universitat (01.02.2006) Butlletí 5: Rèplica en 10 punts a l’espanyolisme lingüístic (28.12.2007) Butlletí 6: La nova immigració i la llengua catalana (30.09.2008) Butlletí 7: L’ús interpersonal del català (27.12.2009) Butlletí 8: Les famílies multilingües en l’entorn català (20.12.2010) El 10 febrer de 2010 s’organitzà a la seu d’Òmnium la Presentació del Butlletí núm. 7 del Cercle XXI: “L’ús interpersonal del català”. Aquest nou número del Cercle XXI se centra en un tema sovint desatès: la llengua oral en les relacions interpersonals. El butlletí inclou una entrevista a Joan-Pere Le Bihan a

El 20 de desembre de 2010 vam publicar el Butlletí 8: “Les famílies multilingües en l’entorn català”, amb el suport de Linguamón i la Càtedra del Multilingüisme de la UOC. Enguany també hem migrat els continguts del web del Cercle XXI i del Butlletí a una nova eina de gestió de continguts després d’estar allotjats els darrers anys a la ONG iWith.org a la qual volem agrair el seu suport en tot moment. • Celebrar sopars amb persones significades, que convidem a parlar lliurement, de manera informal, sobre la seva visió de la situació de la nostra llengua i, més en general, sobre l’estat de la nostra nació. Enguany hem sopat amb Joan Solà, filòleg, (malauradament ja desaparegut), i Jaume Cabré, escriptor. En ocasions anteriors hem sopat amb l’antic director de TV3, Joan Oliver; Miquel Calçada, director de Ràdio Flaix; Vicent Sanchis, director de l’Avui; Eduard Voltas, editor i antic Secretari de Cultura; Lluís Cabrera, promotor dels Altres Andalusos; el periodista especialitzat en temes polítics, Francesc-Marc

memòria d’activitats 2010

Álvaro; Sebastià Alzamora i Joan F. Mira, escriptors; Vicent Partal, periodista digital, Miquel Pueyo, quan era secretari de Política Lingüística; Alfons López Tena, promotor del Cercle d’Estudis Sobiranistes i vocal del Consell General del Poder Judicial; Mònica Terribas, directora de TVC; Oriol Amorós, quan era secretari d’Immigració. • Puntualment, fem accions a través d’Internet adreçades a la mobilització del públic sensible al tema lingüístic. Així, hem difós diverses iniciatives a favor de la llengua i la cultura catalanes que s’han dut

a terme a Internet. Utilitzem dues llistes de correu: una per coordinar les activitats i l’altra per a difondre iniciatives d’interès. • Cada 3 setmanes ens reunim a la seu d’Òmnium de Barcelona per fer el seguiment de les activitats en preparació, i per debatre noves propostes d’acció El Cercle XXI en dades: Som una setantena de membres. El Butlletí virtual té 1915 subscriptors. El web del Cercle XXI ha rebut un total de 10249 visites reals el 2009, més del doble que el 2008.

Visitants, per any, al web de Cercle XXI Any

Total visitants

Visitants per dia

Visites

2008

4.525

13,5

44.193

2009

10.249

28,1

95.882

2010

8.961

24,6

87.100

memòria d’activitats 2010

Campanyes a les quals ens hem adherit

Nosaltres decidim. Som una nació La Fundació Congrés de Cultura Catalana donà suport a la multitudinària manifestació que Òmnium Cultural convocà el dia 10 de juliol sota el lema, “Nosaltres decidim. Som una nació”.

memòria d’activitats 2010

Signatura del conveni amb l’Ens de Comunicació Associativa

El 17 de febrer del 2010, la Fundació Congrés de Cultura Catalana i l’Ens de Comunicació Associativa signaren un conveni de col·laboració entre les dues entitats. El conveni, que obre les portes a un marc de propostes d’intercanvi entre dues entitats fou signat pel president de l’Ens, Sr. Antoni Carné i Parramon i el president de la nostra entitat, Sr. Francesc Vallverdú. Aquest acord de col·laboració compromet les dues entitats a fer difusió de les diferents activitats i informacions entre ambdues entitats, fer visible aquest traspàs d’informació en els diferents espais de comunicació, i mantenir un contacte establert per a fer el seguiment del present acord. L’Ens de Comunicació Associativa (ENS) és una confederació sense ànim de lucre fundada l’any 2005 per la Federació de Cors de Clavé, Federació d’Ateneus de Catalunya,

Federació de Grups Amateurs de Teatre de Catalunya i el Moviment Coral Català, i a la qual s’hi ha anat afegint la Federació Catalana de Societats Musicals, Federació Sardanista de Catalunya, Fundació La Roda, Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya, Agrupament d’Esbarts Dansaires, Gran Orient de Catalunya, Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, Adifolk, Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, Federació Catalana de Pessebristes, Moviment Laic i Progressista, Fundació Paco Candel, Coordinadora de Pastorets de Catalunya, Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i Secretariat de Corals Infantils de Catalunya. Aquesta iniciativa va sorgir del procés endegat entre els anys 2003 i 2005 anomenat Debats al Territori una

memòria d’activitats 2010

Els senyors Carné i Vallverdú moments abans de la signatura

de les conclusions del qual va ser la de crear un espai de comunicació del moviment associatiu cultural català (MACC), conscients de la necessitat de normalitzar i activar aquestes relacions, de crear espais comuns de relació i de col·laboració. Les entitats i el MACC som, per la majoria de mitjans de comunicació, els grans desconeguts, mal-

grat aglutinar milers i milers d’entitats repartides arreu del País. En aquest sentit, l’ENS es fa seves les propostes i conclusions dels Debats al Territori, per la qual cosa les va presentar en compareixença a la Comissió de Política Cultural del Parlament de Catalunya l’11 d’abril del 2007.

memòria d’activitats 2010

Promoció exterior de la cultura catalana

Centre d’Études Catalanes de París 22

El 8 de novembre de 1977 s’inaugurava al carrer de la Sainte Croix de la Bretonnerie, al barri de Le Marais, a París, el Centre d’Estudis Catalans, amb el patrocini del President de la Universitat París IV-Sorbonne i de la iniciativa conjunta de professors i investigadors, així com de diverses entiats catalanes, com ara Òmnium Cultural. Es tracta d’un antic edifici del segle XVII, que pertany al patrimoni de la ciutat de París i fou restaurat gràcies al patrocini català. La seva façana està adornada amb un baix relleu que representa Sant Jordi, patró de Catalunya; obra del gran escultor català, Apel·les Fenosa. El centre nasqué amb una triple vocació: universitària, cultural i científica. Actualment, el centre

acull una biblioteca amb més de 14.000 volums referents als Països Catalans així com un important fons de premsa en català i també nombrosos llibres procedents del Fons Cambó de París. La mateixa biblioteca, disposa d’un servei de préstec a domicili. El Centre és nucli d’activitats més que destacables, tan pel que fa a la seva constància com pel seu contingut, d’alt interès. Així doncs, i gairebé de forma setmanal, el Centre organitza activitats relacionades amb la llengua i la cultura catalanes. Per altra banda, el centre imparteix classes de català a diferents nivells. Aquestes, son només algunes de les activitats que el Centre ha realitzat al llarg de l’any 2010: Febrer · Jornada d’estudis: Parémiologie et identité catalane / Paremiologia i identitat catalana.

memòria d’activitats 2010

Participants:

Dimecres 14 d’abril – 20h

Maria Conca (Universitat de València)

· Concert de Raimon al Gran Amfiteatre del Centre Universitari de Malesherbes (Université Paris-Sorbonne). Concert organitzat per la Delegació del Govern de Catalunya a França i el Centre d’Études Catalanes de la Université Paris-Sorbonne

Josep Guia (Universitat de València) Xus Ugarte Ballester (Universitat de Vic) José Enrique Gargallo Gil (Universitat de Barcelona)

· Seminari d’estudis catalans (SEC) - CRIMIC (EA 2561)

Maria Dasca (Universitat de Barcelona)

Maig

Mònica Güell (Université Paris-Sorbonne)

· Jornada d’estudis: L’année 1960 en poésie / L’any 1960 en poesia.

Aymeric Rollet (Université Paris-Sorbonne)

Participants:

Març · Seminari d’estudis catalans (SEC) - CRIMIC (EA 2561) · Taula rodona en homenatge a Jaume Vicens Vives Participants: Jean Vilar (Université de Marne la Vallée) Pere Gabriel (Universitat Autònoma de Barcelona) Borja de Riquer (Universitat Autònoma de Barcelona) Josep Maria Muñoz (Director de L’Avenç)

Estrella Massip (Université de Provence) Víctor Martínez Gil (Univesitat Autònoma de Barcelona) Denise Boyer (SEC – Professora emèrita de la Université Paris-Sorbonne) Marie-Claire Zimmermann (Professora emèrita de la Université Paris-Sorbonne) Marc Audí (SEC – Casa de Velázquez) Mònica Güell (SEC – Université Paris-Sorbonne) Octubre · Conferència de Carme Riera: Qui sóc i per què escric?

memòria d’activitats 2010

Desembre

Conferències

· IX Jornades Andorranes, organitzades per l’Ambaixada del Principat d’Andorra.

· Josefina Planas, professora de la Universitat de Lleida. El Breviari del rei Martí d’Aragó: un còdex de luxe per al panteó reial de Poblet

Conferència: Art Camp: un projet andorran de diversité culturelle. Amb la presència de l’Excm. Sr. Julià Vila Coma, Ambaixador del Principat d’Andorra. Exposició del 7 desembre al 14 de gener de 2011.

· Gennaro Toscano, director de recerca i de relacions científiques de l’Institut National du Patrimoine. Le bréviaire de Martin Ier d’Aragon (BNF, ms Rohschild 2529) dans la bibliothèque d’Alphonse le Magnanime.

memòria d’activitats 2010

textos I. Francesc Vallverdú Presentació de Salvador Giner II. Salvador Giner “Catalunya: les arrels històriques d’una societat oberta” III. Fèlix Martí Presentació de Malika Ahmed-Chertouk, Premi Internacional Ramon Llull 2010 IV. Malika Ahmed-Chertouk Discurs d’acceptació

I. Presentació de Salvador Giner

La FCCC promou, des de fa alguns anys, una tribuna anual per debatre sobre els reptes presents de la cultura catalana. Han passat per aquesta tribuna el filòsof i assagista Josep M. Terricabras, l’antropòleg i escriptor Joan Francesc Mira, l’economista i polític Ramon Tremosa i la periodista Mònica Terribas, directora de TVC, tots ells figures rellevants de la cultura catalana del moment.

Abans de fer la presentació de l’acte d’avui, permeteu-me unes paraules prèvies.

Fa trenta anys que es va crear la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb el propòsit explícit de donar continuïtat als ideals i als principis d’aquella extraordinària acció col·lectiva, de caràcter intel·lectual i ciutadà, irrepetible, que fou el Congrés de Cultura Catalana (1975-1977). L’any passat vaig saludar l’oportunitat de celebrar la conferència anual de la nostra Fundació en aquest magnífic pati de les columnes del Col·legi d’Advocats de Barcelona, perquè aquesta corporació fou la primera i més significativa plataforma d’aquell Congrés: de nou, em complau reiterar la nostra satisfacció i el nostre reconeixement a l’ICAB per aquesta generosa hospitalitat.

textos

Enguany, ocupa aquesta tribuna Salvador Giner, president de l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra acadèmia nacional i, per dir-ho amb una fórmula mediàtica, es tracta d’un “català universal” en l’àmbit dels estudis socials. (Un petit parèntesi. Potser entre els assistents hi ha gent que sap que a Salvador Giner m’uneix una llarga i entranyable amistat. És cert, fa més de cinquanta-vuit anys que ens coneixem i sobretot durant la meva etapa com a cap de redacció

(1985), recull d’assaigs també traduïts a l’anglès, al castellà i a l’italià, La societat catalana (Premi del Col·legi d’Economistes 2000), etc. Ha col·laborat a Serra d’Or, i escriu sovint articles en diversos rotatius catalans. Fou un dels fundadors de l’Associació Catalana de Sociologia, filial de l’IEC, i des de 2005 és president de la màxima institució acadèmica catalana.

d’Edicions 62 he pogut seguir de prop l’historial de les seves publicacions i activitats. Però la meva reconeixença no és cap excés degut a l’amistat, sinó el meu íntim convenciment.) Llicenciat i doctor en sociologia per la Universitat de Chicago, llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona i doctor en dret (sociologia) per la Universitat Autònoma de Barcelona, Salvador Giner ha realitzat estudis de postgrau a la Universitat de Colònia (Alemanya) i ha estat professor en diverses universitats europees i americanes (Cambridge, Lancaster, Londres, Roma, Pavia, París, Chicago, Mèxic...). És catedràtic emèrit de la Universitat de Barcelona.

A continuació el professor Giner ens parlarà de “La mundialització i la cultura catalana”. Té la paraula. (El text que oferim a continuació no correspon literalment al discurs que el professor Giner va pronunciar a l’acte del Col·legi d’Advocats, sinó que es tracta d’una versió reelaborada i d’ extensió més reduïda. Els referents espontanis que s’han perdut, queden compensats sobrerament per la concisió i la claredat de l’exposició escrita.)

Ha publicat en català el manual Sociologia, reeditat diverses vegades i traduït a nombrosos idiomes (l’edició castellana ha tingut una difusió molt alta). Ha publicat també La societat de masses (1961), L’estructura social de la llibertat (1971), Comunió, domini, innovació

Francesc Vallverdú

textos

President de la FCCC

II. Catalunya: Les arrels històriques d’una societat oberta

aquests factors si vol escatir i entendre a fons el país.

La Catalunya d’avui és el resultat de la conjunció de diversos processos històrics que, plegats, fan la seva especificitat. Són, entre d’altres, els següents: un passat remot fortament feudal; una revolució burgesa autòctona, tant la mercantil com l’industrial; una quasi permanent subordinació del país, a través dels temps, a unitats polítiques més àmplies; un alt grau de consciència ètnica i nacional; una llengua pròpia; una cultura molt característica. Aquests fenòmens han pres cos no tan sols en la llengua, la literatura i les arts, sinó també en les lleis del país, les institucions polítiques i la qualitat de la seva vida cívica, sense excloure una obertura pràcticament constant a les influències i a l’influx migratori de societats veïnes. Qualsevol anàlisi de l’estructura social moderna de Catalunya ha de tenir en compte ‑juntament amb la demografia, la política, l’economia i la cultura‑ la interacció de tots

L’avui prou distant fons et origo de l’estructura social de Catalunya, i fins i tot, de retruc, de la seva identitat nacional, és el feudalisme. Això és cert també per a un cert nombre de societats europees més grans, com són ara Anglaterra i França. Com en elles, el creixement i el declivi del món feudal, donà naixença a un cert nombre d’institucions polítiques i jurídiques, i a certes maneres de fer, que obriren el camí a l’ordre burgès modern. Aquesta transformació fou el que constituí la font de la seva història posterior. Des dels seus orígens a les muntanyes del Pirineu i als seus voltants, la societat catalana (i fins i tot la protocatalana) va pertànyer d’una manera natural a aquell nucli feudal de la societat europea que era destinat a transformar‑la molt més tard, com empès per una lògica interna, en un món burgès, capitatextos

lista, industrial, urbà i plenament modern. Certes parts de l’Europa de l’Est (com ara Rússia) i la major part de la Península Ibèrica (els mateixos veïns de Catalunya) només van conèixer una forma de feudalisme molt “imperfecta” i “deficient”, per dir-ho un xic matusserament. Foren semifeudals, si hom els compara a aquells territoris on s’arrelaren les institucions más característiques de l’ordre feudal: el vassallatge, l’esmicolament de l’autoritat, l’homenatge, les institucions senyorials però també els drets de cadascú i els pactes com a lligam fonamental de l’ordre social. Els països de feudalisme deficient foren, a més, i més endavant, països amb un desenvolupament capitalista difícil i retardat. Avui, les dues úniques zones del món que han tingut un passat plenament feudal, perllongat i de gran abast, l’Europa occidental i el Japó, han estat també entre les primeres a consolidar una forma de capitalisme industrial altament desenvolupat. Si considerem històricament els Estats Units dels primers temps com una prolongació a l’altra banda del mar d’una d’aquestes societats post‑feudals, Anglaterra, sembla que hi ha raons per sustentar la hipòtesi que com més alt és el grau de feudalisme que ha assolit una societat en el passat, més probable serà que en el seu si sorgeixi finalment el capitalisme, l’ordre burgès, la indústria i la democràcia parlamentària.

Sigui com sigui, el fet decisiu és que, des dels seus orígens més remots (circa 800 dC), Catalunya no fou ni perifèrica al feudalisme ni marginal a la cultura, valors, actituds i institucions que van caracteritzar l’Europa occidental durant els seus segles de formació. Fou sens dubte terra de marca dins el món carolingi, però això no la féu mai marginal al que s’esdevenia al món dominat pels francs: ni en política, ni en lleis, ni en civilització, ni pel capteniment dels seus habitants. Ni llavors ni més tard el caràcter marcadament europeu de la vida catalana ‑que ha sorprès i encara sorprèn fins els menys perspicaços dels seus observadors estrangers‑ es pot atribuir només al veïnatge de França, com hom sent tan sovint. El fenomen té arrels encara més pregones que no pas aquesta. Catalunya no tan sols es va desenvolupar dins una societat feudal, sinó que, de comú acord entre els historiadors, aviat esdevingué una de les més feudalitzades de l’Europa medieval. La seva posició geopolítica, la grandària del seu territori i el volum reduït de la seva població feren que la seva situació dins tot el procès històric fos força paradoxal des del primer moment. Mentre que cap al nord la societat catalana dels primers temps va trobar grans continuïtats en els mons occità i provençal i francès ‑que, en molts sentits encara són vives avui‑ aquestes eren molt més textos

febles al flanc aragonès i pràcticament inexistents a l’hostil front del sud, aleshores en mans dels sarraïns. Amb el temps sorgí una llarga frontera amb Castella al llarg del regne de València, poblat a les fèrtils planes (i al Maestrat) sobretot per catalans i també al llarg dels confins de la confederació aragonesa, de la qual Catalunya havia esdevingut centre i poder hegemònic vers el final de l’Edat mitjana. La societat catalana es va trobar encarada, així, a una unitat política força diferent amb una visió del món i una organització interna lligades a un sistema social molt menys feudalitzat alhora que força més militaritzat i més militant. Va ser precisament aquest poder central espanyol, Castella, el que s´havia de convertir en estat predominant dins de la península i, després, en metròpoli imperial europea i ultramarina.

1714, l’any 1717, hi havia només el doble de focs: 127.000, la qual cosa representa una població al voltant del mig milió de persones (508.000?). L’”absència” de València i les Illes (i en el darrer fogatge, del Rosselló i la Cerdanya) agreujà la petitesa de l’entitat política catalana si la comparem amb el regne unitari de Castella i Lleó, que incloia sense fissures, Estremadura, Andalusia, Múrcia, Galícia i altres dominis, en un vastíssim territori. (b) La pactista Confederació Aragonesa, de la qual Catalunya fou pal de paller compensà en bona mesura aquestes mancances, però -sense contradicció!- també les fomentà. Així les expansions territorials catalanes sense solució ètnicocultural de continuitat (conquesta de València i les Illes) hagueren de crear noves entitats polítiques confederades, dins la Corona, en contrast amb Castella, per tal de satisfer els aragonesos i no fer trontollar l’ordre confederal, garantia d’independència per a tothom davant altres regnes veïns o potències rivals, com ho fou Gènova al segle XIV. Les diverses entitats polítiques autonòmiques d’arrel catalana consolidades per la Constitució espanyola de 1978 reflecteixen prou fidelment aquelles llunyanes decisions polítiques, preses en ple món feudal.

Dos factors crucials determinaren per molt de temps el destí marginal i subordinat de Catalunya dins l’univers polític hispànic: el volum comparativament petit de la seva població i la fragmentació política del territori pròpiament català. Ambdós elements, redefinits considerablement, encara són avui, al segle XXI, característiques estructurals del païs. (a) En ple segle XVI, l’any 1553, a Catalunya hi havia un total de 63.327 focs, o llars. Segons aquest fogatge el país tindria llavors uns 270.000 habitants. Després de la desfeta de

L’èxit de Castella en la unió de tots els altres regnes ibèrics ‑incloent durant un temps Portugal‑ sota una sola corona –dividida, però, en regtextos

nes distints- tingué repercussions de gran abast per l’evolució ulterior de la societat catalana. Aquestes inclouen certes formes d’estancament i aturada del que haguera estat una altra mena de desenvolupament. A elles em referiré més endavant. Els trets específicament medievals de Castella ‑una societat guerrera, relativament més unida que d’altres regnes, amb una frontera mòbil vers el sud, una més limitada autonomia per a la noblesa, una classe de cavallers villanos i d’altres característiques prou conegudes‑ li van permetre de desenvolupar al capdavall un dels primers estats moderns pre‑industrials d’Europa, dotat d’una forma de govern despòtica i fortament centralista. Això, però, amaga un nombre de mancances: quan va arribar el temps d’una modernització més profunda (delsegle XVI al XVIII) l’estat hispànic era massa maldestre, ineficient i era massa llastat amb cossos parasitaris i càrrecs oficials per dur‑la a terme. A més, els processos d’homogenïtzació ideològica (és a dir religiosa) que caracteritzaren l’Espanya sota hegemonia castellana havien estat intensíssims i violents (expulsió de jueus i, posteriorment, de moriscos) i abastaren també Catalunya, València i Mallorca. Aquest esdeveniment empobrí molt les varietats internes dels pobles afectats, i suposà pèrdues poblacionals i econòmiques fortes (cas dels moriscos) i una ve-

ritable catàstrofe cultural en termes de recursos humans, amb la pèrdua dels jueus. La diversitat que a altres indrets d’Europa dugué, després de les guerres de religió, a la tolerància i la democràcia es féu absent de tots els regnes hispànics. El pluralisme polític i ideològic, així com la tolerància, nasqueren a Europa al damunt d’un substrat de varietats socials i culturals que ací no hi era. Les ‘depuracions’ històriques contra heretges, hebreus i moriscos, així com l’arrelament de la Inquisició a totes les Espanyes no facilitaren enlloc -i tampoc a casa nostra- que, arribat el moment, florís plenament la mentalitat moderna. Les reformes modernitzadores del segle XIX foren implantades arreu d’Europa des de cada centre polític d’acord amb certs criteris d’homogeneïtzació burocràtica que sovint procedien de la concepció jacobina de l’estat, lligada hipotèticament a nocions de racionalitat i universalisme. De fet aquestes reformes anaven lligades també a criteris d’hegemonia nacional sobre la perifèria de cada estat europeu. Va ser així com les noves nacions‑estat dugueren a terme la destrucció de la diversitat ètnica i cultural d’un conjunt de nacions i regions subordinades més petites, tot en nom de la suposadament progressista i racional desfeudalització. Espanya va prendre part en aquest procés general d’homogeneïtzació, primer sota els Borbons amb la implantatextos

ció forçosa de les lleis i les institucions de Castella a tot el territori, i, més tard, després de 1812, amb la creació d’un estat semimodern centralitzat. Això, tanmateix, es va fer d’una manera tan matussera ‑especialment durant el període 1812‑1931‑ que l’erosió de la personalitat cultural de zones minoritàries molt diferenciades ‑és a dir, el País Basc, Catalunya i Galícia‑ fou molt menys pronunciada que la que tingué lloc en altres parts semblants de l’Europa occidental com a conseqüència de l’acció política dels estats.

feta, per tant, molt més vulnerable a les influències externes. Una altra, que seria absurd ignorar, és la forta atracció del prestigiós, poderós i avançat estat francès, així com els efectes de la notòria habilitat anivelladora i administrativa d’aquest exercida sobre els catalans del nord com ha estat exercida sobre qualsevol altra perifèria francesa, tret potser, amb matisos, de Còrsega. Si Catalunya, al sud de la serralada pirinenca, hagués estat dominada per un estat molt més modern i eficient que el d’Espanya abans de 1939 ‑quan els esdeveniments van prendre un tombant molt més amenaçador pel poble català‑ l’erosió de la seva personalitat cultural, i no cal dir, de les seves institucions, hauria estat molt més intensa del que va ser. Tot i que Catalunya va assolir una vegada, en el passat llunyà, un grau d’independència política molt superior al de moltes altres nacions sense estat d’avui, i fins i tot va arribar a contruir un imperi ultramarí de dimensions considerables, li va mancar de convertir‑se en el país amo del seu propi destí, en la mesura en que cap país ho pot arribar a ser.

L’obstinada resistència dels catalans a l’assimilació cultural i polìtica, juntament amb les revoltes, rebel·lions i guerres d’independència (1640 i 1714) no poden explicar, totes soles, la permanència de la identitat social i cultural de la nació en el grau en què s’ha mantingut fins avui. Certament la part de Catalunya que va ser cedida per Espanya a França l’any 1659 (després del Tractat dels Pirineus) ha sofert l’impacte de l’educació, la llengua i les institucions franceses amb un abast molt superior al sofert per la resta del país. Una raó que explica això és que el Rosselló i les altres comarques catalanes sota administració francesa formen una zona reduida, demogràficament feble, els vincles de la qual amb els principals centres de la vida cultural i econòmica catalana han estat tallats i l’han

Les comparacions, favorables a Catalunya, amb la veïna Provença de seguida vénen a la ment, però també amb països petits com Bretanya i Gal.les que han conservat un grau notable de diferenciació cultural i lingüística. Tanmateix, quan a finals dels anys setanta del textos

segle XX als gal·lesos i als catalans se’ls va donar l’oportunitat de votar en un referèndum nacional per tal de decidir a favor o en contra d’un cert grau d’autogovern, els primers dubtaven, i una majoria hi va estar en contra, mentre que els segons, pràcticament sense excepció, donaven suport a la idea d’autonomia en les seves diverses formes, que oscil.laven des dels matisos suaus d’aquesta fins a la independència declarada. L’argument segons el qual aquestes dues diferents respostes tenen més a veure amb la natura respectiva dels estats britànic i espanyol, més que no pas amb el caràcter de les mateixes nacions minoritàries, és un argument de pes, però no contradiu el que he dit. Més aviat sembla que ho reforci.

dels catalans ‑nobles, clergues, pagesos i habitants de les ciutats‑ era basada en drets i obligacions mutus de protecció, subordinació, vassallatge, servitud i, en molts casos, igualtat, segons les lleis que hom anava confegint o imposant. La salvaguarda de certes llibertats (en el sentit d’esferes d’acció que no havien de ser envaïdes; per exemple per part dels senyors en el cas dels vassalls) va afectar, d’una manera o altra, la majoria de la població. Així els pagesos, vers l’any 1000 ja havien aconseguit alliberar-se de l’esclavatge: eran vassalls lliures dels senyors acceptats per llei o pacte feudal. El feudalisme, però, és també un ordre que divideix i enfronta: aquells mateixos pagesos veieren aviat com les revoltes senyorials els duien a una nova servitud. Així, Ramon Berenguer I, en cedir la potestat dels castells als seus senyors, deixà desprotegida la pagesia. Això dugué el poble a una segona servitud (o esclavatge) de la gleva, a la violació dels bons usos i usatges (l’imperi dels anomenats mals usos) i a la remença personal dels que havien estat homes lliures. Un llarg procés de deteriorament duria a aixecaments i guerres contra el senyors durant la resta de l’Edat Mitjana.

Abans que tingués lloc la seva subordinació política definitiva a la corona castellana, Catalunya es va desenvolupar com a societat feudal. Aquesta subordinació no va suposar pas l’anorreament de les estructures culturals, jurídiques i de govern intern del Principat fins a la seva desfeta a la guerra amb França i Espanya el 1714. Com en totes les societats feudals basades en les relacions de vassallatge, una xarxa de lligams contractuals cohesionava, i alhora dividia, la societat catalana. La cohesionava perquè era el feu , o lligam feudal, el que predominava en totes les relacions socials. Ja en un estadi molt primerenc de la nostra història, la cultura política

Com han observat els historiadors, els primers catalans ja estaven obsessionats amb aliances, litigis, contractes, reclamacions, contrareclamacions i apelacions a les Corts textos

i a les altes autoritats. No és gens estrany, doncs, que, juntament amb Anglaterra, Catalunya fos una de les primeres societats europees a atorgar‑se una constitució feudal escrita. Àdhuc la Carta Magna anglesa va ser precedida de gairebé un segle pels Usatges catalans de 1150, el veritable títol dels quals (els usos, costums i pràctiques establerts) revela el fet que les lleis que proclamava el document havien existit ja durant molt de temps. Entre aquestes lleis la més notable fou la del reconeixement explícit de la igualtat legal entre els habitants de les ciutats i la noblesa. Els habitants de les ciutats (de fet, cap no era serf ) són descrits com a “ciutadans honrats”, ciutadans honestos o, més exactament, homes d’honor.

humans: proto‑burgesa primer i, després, obertament burgesa. Com aquella, també, els Usatges es podien fer servir, i foren fets servir, per a la salvaguarda dels privilegis dels pocs damunt els molts i pel manteniment de la servitud i la submissió. Eren doncs, una constitució força ambivalent. L’important, però, al capdavall, van ser les potencialitats que el codi català amagava per al futur desenvolupament de tendències històriques envers una societat més lliure i digna. Aquest capteniment traspúa també en les lleis marítimes i comercials aplegades al Llibre del Consolat de Mar, un codi català de dret mercantil que fou aplicat a tota la Mediterrània. Les seves arrels històriques provenen dels costums del port barceloní, que foren regulats regulats per un tribunal des de mitjans dels segle XIII. Les lleis comercials internacionals del Consulat de Mar foren emulades, traduides o senzillament manllevades per diversos països navillers, i no solament a l’Europa meridional. Ensems amb els acords de Pau i Treva (1027, a Toluges, Rosselló, sota l’Abat Oliba), i els Usatges, les Lleis del Consulat de Mar formen part de les tres aportacions cabdals que ha fet Catalunya a l’imperi del dret i de la llei dins la civilització europea.

Els Usatges foren un codi essencialment pactista. A més a més eren un codi que esperava que tothom regit per les seves lleis arribés a acords i respectés els drets d’altri (sovint, és clar, els drets implicaven les desigualtats i dominacions característiques de l’economia i de la política feudals) més que no pas refiar‑se de l’arbitri d’una tercera part superior. No reflectien un dret encara individualista, puix que sovint preveia que llinatges, comunitats, institucions eclesiàstiques, estaments i regnes o principats sencers signessin pactes i aliances amb l’altra part. Tanmateix, i com la Carta Magna, els Usatges obriren via per a una interpretació ulterior ben poc feudal dels afers

La visió pactista de l’ordre social, tan netament encarnada als vells Usatges, va continuar apareixent constantment als documents públics textos

i privats catalans durant els segles que els seguiren. El pactisme, com ha estat anomenat aquest comportament, és la noció que les regles i les lleis les fan les parts assumint compromisos de bon grat, i també que la vida social justa és el resultat de la negociació entre la gent, i no de la violència i la imposició unilateral. Aquests principis esdevingueren part explícita de la vida política i legal de l’administració catalana, des dels consells de les seves ciutats ‑el de Barcelona el primer i capdavanter-fins al llogaret més remot. (Això no impedeix, diguem-ho un cop més, que fóssin violats per uns o altres: els usos i usatges podien així esdevenir mals usos i provocar conflictes civils gravíssims. Parlem més aviat d’una ideologia i d’una cultura política, no neguem pas les desviacions reals.) L’actitud pactista també va arribar a arrelar a la política exterior catalana, i en la concepció que tenien els dirigents de com s’havien de dur els afers entre el Principat com a tot i el rei, fos aquest el sobirà de la confederació aragonesa o, més endavant, el d’Espanya. El model que s’havia establert en altre temps entre els sobirans nominals francs i els primers comtats catalans de la Marca Hispànica va ser, així, convenientment maningut a través dels temps. Per damunt de tot, fou així com el contractualisme (d’indubtable orígen medieval) esdevingué un component essencial

de l’estil de vida català i de la vida institucionalitzada de la gent. Durant molts segles el capteniment pactista anà lligat sovint al concepte patrimonial de la propietat. No era encara, com havia de succeir en temps moderns, una actitud relacionada amb les qualitats morals d’allò que hom entendria com a ciutadà. Els pactes eren més diàfans quan es reflectien en béns i serveis de treball, o de bescanvis acordats de protecció i obediència. Eren més clars quan eren encarnats en el mas o la masia, tant si l’amo era un plebeu com si era un noble. El mas, la tradicional unitat de la vida econòmica i familiar de la Catalunya rural, estava basat en lleis i tradicions patriarcals i es va convertir en l’espina dorsal del món pre‑industrial català. Ni l’arribada de la societat industrial i, molt abans, la puixança de la burgesia mercantil barcelonina, ni l’existència arreu del país de viles i ciutats desvinculades del mas foren suficients per a foragitar-lo, amb la seva cultura específica, la mentalitat pairal, de l’imaginari polític català. Així, durant molt de temps, als segles XIX i XX, el pairalisme formà part d’una part essencial del catalanisme. Amb conseqüències polítiques força negatives pel que fa a l’exclusió de mons socials (obrers, sobretot) que se sentien molt allunyats d’aquesta visió ideològica mantinguda per un sector significa-

textos

tiu del naixent nacionalisme català del Vuitcents.

les forces socials catalanes, fins els nostres dies, és fàcilment constatable. Per tant, semblaria que ha de ser profitós considerar el contractualisme com un tret cultural entre d’altres, com una manera d’entendre la desigualtat social i la lluita ciutadana en temps recents a Catalunya, així com les estratègies, frustracions i adaptacions de les seves èlites econòmiques, culturals i polítiques en les seves relacions amb els poders centrals de l’estat i, avui, també amb la Unió Europea.

És remarcable, en tot cas, la capacitat de supervivència del contractualisme a través dels segles, en totes les seves expressions: la patrimonial, la jurídica (mitjançant el dret civil català, un dret que fins i tot la dictadura franquista al segle XX no va gosar desmantellar completament), la individualista, la política ideològica. Tot això, és clar, planteja problemes. Un d’ells és el perill d’idealització, al qual fins i tot certs historiadors prou rigorosos no han estat completament immunes. Així, el pairalisme com a doctrina ‑l’afirmació d’un passat virtuós i ingenu imaginari, en una societat de masos feliços, amb assenyats pagesos i masovers, i savis senyors‑ és una distorsió ruralista i bucòlica que va jugar un important paper ideològic i polític en la formulació primera del catalanisme modern. Un altre perill és l’exageració del pes del pactisme en la vida catalana, passada i present, com si fos alguna mena de propietat perenne i invariable, essencial a un imaginat caràcter nacional dels catalans. Hom ha parlat tant del pactisme que ha esdevingut un qüestió enutjosa. No vull afegir‑hi res aquí a aquesta allau d’especulacions: només m’interessa constatar el que és obvi, és a dir que hi ha una posició contractualista recognoscible en certes institucions catalanes clau i que l’actitud sovint contractualista o negociadora de

Tot això no implica de cap manera que el pactisme al qual els catalans ha estat dit que són tan propensos posseeixi una qualitat màgica que faci del país un lloc idíl·lic per a viure-hi. En primer lloc el pactisme no és pas més pronunciat a casa nostra que la mena de contractualisme i bona disposició per a la negociació realista i la formació de coalicions que es troben en altres societats profundament burgeses, per exemple, els Països Baixos. I d’altra banda, sempre que les circumstàncies s’han tornat massa crítiques, senzillament ha fet fallida. I no solament als temps moderns. Així, precisament en el moment de la consolidació política i jurídica del pactisme, durant el segle XV, la guerra oberta de classes i la guerra civil van tenallar la capital catalana i van accelerar el seu declivi com a potència marítima i empori comercial. Els intransigents representants de la Busca (el partit dels artesans, textos

treballadors i botiguers) i els de la Biga (el partit dels patricis i els mercaders) eren, nogensmenys, els hereus directes d’aquells homes que temps enrere havien convertit Barcelona en un dels grans centres europeus de govern civilitzat urbà, tot fomentant les formes avançades democràtiques de parlamentarisme medieval i del primer Renaixement, les lleis internacionals marítimes i comercials, i retallant els poders de la monarquia absoluta.

pactista. Això significava, però, congelar les institucions tal com eren. Així, el respecte per la pagesia (la classe dels treballadors del camp independents), significava el manteniment i reforçament de lleis no‑individualistes a pagès: llinatge, parentiu i patrimoni havien de romandre com a criteris de lleialtat primer i ans que res. L’hereu era el responsable de la família sencera i dels seus criats (masovers, mossos i altres) i estava lligat a ells. Alguns efectes secundaris d’això van promoure l’individualisme i la mobilitat social, com ara el flux de germans joves emprenedors (fadristerns i cabalers) que van emigrar a Barcelona cercant fortuna amb diners que els havia donat el seu germà gran, l’hereu. Aquest flux no era essencialment diferent d’aquell altre que va nodrir la vida econòmica londinenca en el mateix període pre‑industrial, a Anglaterra. Tanmateix, en conjunt, a Catalunya les actituds polítiques i econòmiques predominants es van fer molt més familiaristes que no pas veritablement individualistes, fins hi tot durant el període decisiu de la seva primera industrialització.

La transició des del primitiu contractualisme medieval fins al contractualisme més individualista característic de les societats liberals avançades, tanmateix, va ser més incomplet a Catalunya que no pas en altres llocs. Quan va arribar el moment d’aquesta transició, les condicions polítiques i econòmiques de l’Europa mediterrània en general i de Catalunya en particular no eren gaire favorables. La subordinació a la corona castellana des del final dels temps medievals posaren els catalans a la defensiva: per damunt de tot volien conservar les seves llibertats i les seves institucions i, per tal d’aconseguir‑ho, havien de mostrar als seus governants Habsburg i als seus ministres que ells mateixos respectaven escrupulosament les seves pròpies lleis i la seva constitució política reconegudes pel monarca i que per tant no serien ells qui trencarien el lligam, el pacte, que els vinculava al seu sobirà. Un cop més, tot molt

La naturalesa parcialment “deturada” de l’evolució de la societat catalana cap a l’individualisme avançat ‑l’individualisme possesiu, competitiu, del capitalisme ple‑ es pot remuntar, doncs, a l’origen a la subordinació del país a la monarquia espanyola. Així, a més de textos

l’abisme en les concepcions polítiques i en les actituds que separava el poder central hegemònic, Castella, del Principat perifèric, van existir clares barreres al seu desenvolupament econòmic. Durant molt de temps les classes mercantils catalanes van ser excloses parcialment de l’acumulació primitiva de capital, com a resultat de la prohibició imposada a aquests súbdits de comerciar des dels seus ports amb les colònies espanyoles ultramarines fins a finals del segle XVIII. Econòmicament, aquesta mesura sens dubte va perjudicar a la llarga totes les Espanyes, incloent i no pas en darrer terme el voluminós imperi castellà del transport per mar. Així i tot, hi havia altres factors, que no tenien res a veure amb el novell estat espanyol i que eren potser igualment greus: per damunt de tot, el col.lapse mercantil al Mediterrani occidental que va succeir a l’expansió otomana. Aquesta transició parcialment “deturada” de la societat catalana del feudalisme al capitalisme no es va aturar amb l’ossificació de les que havien estat florents estructures burgeses, sinó que també, més greument, provocà el retard (fins a la Primera Guerra Mundial, a pagès) de les forces de la modernitat liberal, laica i urbana. Això explica en gran part la força del tradicionalisme polític rural, el carlisme, a Catalunya i a les altres terres catalanes: València i les Illes Balears. El carlisme tenia suport a

moltes zones rurals, perquè reivindicava una defensa populista dels drets tradicionals (furs) d’aquestes comarques, però era essencialement un moviment antiliberal, legitimista i ultramontà, alhora que era, a la seva manera ‘catalanista’. La seva promesa de defensar les particularitats ètniques i drets ancestrals (furs) el feren reeixir en altres parts d’Espanya amb greuges similars als de Catalunya, sobretot al Païs Basc i Navarra. A la llum d’aqueixes constatacions, la qüestió de la “modernitat” de la cultura catalana i la bona disposició amb què alguns catalans han abraçat causes progressistes i moviments d’avantguarda de tota mena (sovint sense mimetisme de fora, totalment originals, com confirma el testimoni de la història catalana de l’art, del pensament i de les lletres) no és gens trivial. Però no és aquest el lloc per desembullar en detall la barreja única de valors -antics i moderns- encarnats en la cultura de Catalunya dels segles XIX i XX. Les contradiccions dels valors polítics i econòmics catalans a través dels temps s’han combinat amb l’important fet que el país és molt petit i que també ho és la seva població. Des de temps immemorials sempre que calia fer front a competidors o enemics ‑armant exèrcits, recaptant impostos, guanyant escons a les Corts espanyoles textos

‑els catalans han hagut de recórrer a la diplomàcia, a l’astúcia, a la paciència, a la capacitat maniobradora i a l’apaivagament. A voltes fins i tot la supervivència col. lectiva dins d’un cos polític català reconegut ‑tant li fa com sigui de circumscrit‑ ha depès de l’exercici d’aquestes habilitats. Pensem en la creació de la Mancomunitat, amb les seves limitadas facultats, i l’admirable feina feta per ella, sense escarafalls (1914-1925). Cal tenir present aquest factor recurrent en la història del país si volem entendre la interacció de les classes, els grups organitzats d’interès (sindicats, patronal, Església, col.legis professionals) i de les forces polítiques d’avui, ja que afecta profundament les seves aliances, els seus compromisos i les seves prudents confrontacions a la catalana.

el govern el tanqués als competidors de fora. Aquesta va ser, és clar, l’opció que va assumir finalment la majoria de la burgesia industrial i financera catalana. El proteccionisme generà alguns avantatges per al desenvolupament independent del capitalisme i la indústria del païs, però també fomentà l’apatia derivada de l’eliminació de la concurrència internacional. Un ver abisme separa certs països, oberts a les innovacions i arrelats en les tradicions democràtiques, encara que petits i políticament subordinats, d’aquells altres que, dotats amb les mateixes qualitats, han tingut un estat que poden dir que és el seu. Suïssa, els Països Baixos i Dinamarca pertanyen a aquesta darrera categoria, però Bohèmia i Catalunya són a la primera. (Si bé Txèquia, emancipada primer de l’imperi austríac i desprès del soviètic, és avui, un estat independent.) Els txecs -un altre poble pactista- i els catalans tenen molt en comú en el seu passat, als extrems oposats dins el continent europeu. El poble d’aquestes petites nacions “avançades”, però sense estat, ha de trobar la seva identitat col.lectiva recorrent a les institucions de les seves societats civils, per tal com les institucions estatals i públiques els són alienes i sovint hostils. Aquesta recerca d’una força i d’una identitat comunes produeix també la participació conscient del poble en nombrosos actes simbòlics

Des del seu petit angle a la península Ibèrica, Catalunya ha hagut d’enfrontar‑se a un estat unificat i (per ella) poderós, el qual, a diferència del Piemont o la Llombardia a Itàlia, no podia mai somiar de dominar en termes polítics, o de dotar-lo d’una guia política estable. (Alguns catalans, de Prim a Cambó, d’una manera breu i provisional, ho van arribar a creure possible i ho intentaren amb un èxit relatiu.) En comptes d’això, Catalunya podia sempre provar de transformar la resta d’Espanya en un mercat capitalista captiu per als productes de la seva indústria, aconseguint que textos

d’afirmació etno‑cultural. Pel que fa a això, Catalunya deu ser un dels poquíssims països industrials on el progrés de la tecnologia i del capitalisme no ha significat la relegació d’un vast nombre de festes tradicionals, danses i jocs rituals a remotes àrees rurals, o a petits grups isolats de les classes populars. Alguns d’aquests rituals, com la sardana (transformada en dansa nacional pel romanticisme polític), on rics i pobres, joves i vells, homes i dones, participen en un únic cercle continu, encara no han abandonat les atrafegades places i vies públiques de Barcelona, Perpinyà o Tarragona fins avui. Altres, com les competicions entre torres humanes, els castells, en altre temps confinades en certes zones, experimenten, a finals del segle XX, una expansió forta territorial a partir de les seves comarques d’origen, al voltant de Penedès i l’Alt Camp. Sens dubte es beneficien de l’atenció que els dediquen els mitjans de comunicació, sobretot la televisió. El cas del folklore català, però, roman prou simptomàtic en condicions de modernitat avançada, com han observat alguns antropòlegs.

quan la dictadura feixista practicà el genocidi cultural a patir de 1939, no es pot passar per alt. I encara menys la seva òbvia relació amb la proliferació d’associacions voluntàries per tot Catalunya, ja que moltes d’elles estan especialment dedicades a conrear aquestes tradicions, rituals, jocs, danses i festes. Tanmateix, el nombre extremament alt d’associacions voluntàries que es troba al país, resulta, una vegada més, de la textura notablement moderna de la societat catalana, i no de la permanència de germanies i fraternitats mediterrànies tradicionals, com les que hom troba a certes regions d’Itàlia o Espanya. Així, mentre que alguns clubs i festes ‑colles sardanistes, esbarts, colles de castellers‑ es poden relacionar amb aquestes fraternitats que són típiques de l’antropologia social i cultural de moltes societats mediterrànies, altres són molt més característiques de l’ordre industrial urbà. Catalunya posseeix un nombre excepcional d’associacions voluntàries dedicades a les més variades activitats pacífiques: cors, clubs de muntanyisme, clubs de balandrisme, petites biblioteques públiques (fundades per iniciativa privada), cooperatives de tota mena, societats colombòfiles, filatèliques o teatrals, bandes de música, grups d’acció cívica locals i clubs d’amateurs de la geografia i de l’astronomia. Paral. lelament la burgesia catalana ha creat le seves pròpies institucions exclusives, que van des del gran

La persitència d’aquests signes col.lectius d’identitat pot semblar secundària per a qualsevol anàlisi de l’estructura social d’un país. La seva íntima relació, però, amb formes populars i actives d’afirmació política en els llargs períodes de subjugació cultural, i especialment textos

teatre d’òpera de Barcelona, el Liceu ‑obert l’any 1844 i durant molt de temps, in ple segle XX, l’únic d’Europa que no ha era finançat ni per fons públics ni per l’estat- fins als aeroclubs de Sabadell i Reus. A més a més, l’intens “associacionisme privat” dels catalans es remunta en una línia contínua als antics gremis i centres de comerç municipals. (Així les grans llotges gòtiques de Perpinyà, Barcelona, València i Mallorca figuren entre els edificicis més notables i bells de l’arquitectura catalana. La moderna borsa de Barcelona encara es troba a l’antiga llotja gòtica. En efecte, com a l’Itàlia del nord i als Països Baixos, l’arquitectura municipal, lligada o bé al comerç i a la banca o bé al govern patrici o “democràtic” ‑com en són testimoni la Generalitat, el Consell de Cent i altres edificis públics‑ és una part essencial del paisatge humà català.) D’una manera no desvinculada d’aquestes característiques associatives de la vida catalana, hi ha certes actituds ‑un gran amor per la natura i el camp‑ que resulten en una proliferació de botànics i ornitòlegs afeccionats, historiadors locals i antiquaris. Tot això no ho trobaria gens estrany un europeu del nord, on aquesta mena d’actituds i d’institucions són absolutament normals, i, n’estic segur, deu fer que Catalunya sembli menys interessant i molt menys exòtica que cap altra de les penínsules mediterrànies, tret

de l’Itàlia del nord. Resulta, però, una font d’admiració i d’un orgull una mica ingenu pels catalans mateixos, tan intensament conscients d’ells mateixos en gairebé tot el que fan. La gent corrent de Catalunya tendeixen a reconèixer‑se ells amteixos com a comunitat en aquesta complexa xarxa d’hàbits, costums, legislació civil tova i inclinacions culturals. Mai no han atribuït a la seva llengua el monopoli de la identitat. La seva proverbial afecció pel treball dur, les despeses controlades i les inversions profitoses, tenen també, és clar, un paper destacat en la seva auto‑imatge. Considerades en conjunt, les seves virtuts col.lectives no són mai ni gaire heroiques ni gaire dramàtiques. No són, comptat i debatut, sinó virtuts humils o, si voleu, secundàries. I tanmateix són les virtuts que han fet de les societats occidentals el que són avui. De fet la identificació oberta dels catalans amb aquests trets reconeguts de caràcter nacional és almenys tan forta com la seva intensa adhesió lingüística. Al marge dels pronunciaments dels polítics i del que diu la llei, l’opinió més estesa és que ningú que no parli l’idioma no pot realment ser anomenat català. Una condició que no regeix pas sempre en altres nacions minoritàries d’Europa. Es un tret que ha estat probablemet possible mercès a l’ extraordinària capacitat dels catalans per a assitextos

milar a la seva llengua un nombre considerable d’immigrants que no el parlava . (Extraordinària per a un idioma mancat durant molt de temps d’escoles, o semiprohibit, o volgudament folkloritzat.)

ara la Mare de Déu de Montserrat, ja a les darreries del segle XX, per a mirar de constituir una Conferència Episcopal catalana o un Concili estrictament català. La visió que emergeix d’aquesta ullada preliminar i força general és el d’una societat amb un desenvolupament històric que l’ha duta, en un grau considerable, cap a una forma de capitalisme classista i reformista que és prou homologable al d’altres bandes. I el mateix pot dir-se dels costums polítics i de la cultura pública dels catalans, plenament democràtics. (Al segle XX, els components verament feixistes, stalinistes, o d’altres ideologies totalitàries han estat molt minsos.) Considerat d’una manera aïllada respecte als enfrontaments i conflictes de la industrialització, les dislocacions capitalistes, i les explotacions i tensions entre l’estat i amplis sectors del poble català, un quadre així seria força enganyador.

Plegats, llengua i “caràcter nacional” conscient componen el que és anomenat invariablement el “fet diferencial” de Catalunya. Això sembla que encara és més vàlid pel moment present, quan la massiva immigració procedent del sud i la industrialització a altres llocs d’Espanya han difuminat aparentment moltes diferències. En el passat, certs observadors tradicionalistes i romàntics s’inclinaven per afegir altres trets al suposat particularisme de la societat catalana. Eren trets principalment religiosos, però en això anaven errats. La religió, com la música o l’arquitectura, és certament diferent a Catalunya. A diferència de Polònia o Irlanda, però, la religiositat catalana no es diferencia de la dels països veïns amb els quals s’han desenvolupat tensions a través de la història. Així doncs, la religió catòlica no ha esdevingut mai un focus col.lectiu primordial de la identificació comunitària catalana, malgrat el cèlebre esforç dels que creien antany que “Catalunya serà cristiana o no serà”. Tanmateix, el catolicisme català s’ha fet servir ocasionalment per satisfer demandes populars ‑el dret a tenir bisbes del país ‑ per fer pinya al voltant de símbols nacionals, com

Sembla convenient, això no obstant, recapitular el que s’ha dit, tot recordant que els tradicionals i encara vius patrons de la vida catalana assenyalats anteriorment són també, en gran part, els que atribuïm sovint a una societat oberta. Una societat oberta es pot definir com una societat en la qual existeixen una considerable varietat d’opcions i d’oportunitats a la vida per molts dels seus membres, els quals poden expressar les seves opinions textos

lliurement i no tenen un govern intolerant que controli totalment la seva conducta. Les societats obertes tenen com a punts cardinals el reconeixement exprés de la responsabilitat individual, de la intimitat i de la citadania com a valors col. lectius per a la direcció dels afers humans i per al regiment de la cosa pública. No hi ha cap col.lectivitat coneguda que encarni perfectament les virtuts d’una tal societat, encara que algunes s’hi acosten més que

les altres. Malgrat un gran nombre de condicionaments externs i de limitacions internes, cal incloure Catalunya, sens dubte, entre els països que han aconseguit amb un relatiu èxit d’acostar‑se a aquest ideal llunyà. Salvador Giner

President de l’Institut d’Estudis Catalans

textos

III. Presentació de Malika Ahmed-Chertouk

d’Algèria i col·labora en publicacions especialitzades com la Revista de Finances Públiques i Territoris de la Universitat d’Estrasburg. Els seus coneixements econòmics li han permès estudiar un tema molt apreciat però poc conegut pels experts en sociolingüística: la llengua i la cultura com a recursos pel desenvolupament econòmic territorial. Les seves aportacions en relació a aquest tema l’han convertit en una personalitat de referència internacional.

Malikaa Chertouk té una personalitat multidimensional. En primer lloc podem destacar els seus mèrits en el camp acadèmic. Diplomada a l’Escola Nacional d’Administració d’Alger, a l’Escola d’Estudis Superiors en Ciències Socials de París i a l’Institut Nacional de Llengües i Civilitzacions Orientals de París. És professora a la Universitat Mouloud Mammeri de Tizi Ouzou des de fa 32 anys. Tot i que és coneguda com a sociolingüista, la seva especialització com a professora universitària està centrada en l’economia i les finances públiques. Els temes preferents de la seva investigació són la gestió sostenible dels territoris i el desenvolupament local i solidari. Podem fer notar, per tant, la seva dedicació a qüestions que han esdevingut de la màxima actualitat com la sostenibilitat, l’economia de les entitats subestatals i l’avaluació de la solidaritat. La professora Chertouk és membre de l’equip directiu de l’Associació Nacional de les Finances Públiques

En segon lloc hem de mencionar el seu activisme sociopolític. La professora Chertouk no solament ha contribuït a la defensa dels drets de la comunitat amaziga sinó que hi ha exercit un lideratge indiscutible. Va esdevenir un dels actors principals del Moviment Amazig que va ser l’origen de la Primavera Berber de l’any 1980. La Primavera va expressar la determinació de la comunitat amaziga de lluitar contra la marginació i la repressió. Va ser

textos

l’inici d’un llarg procés que segueix viu a favor d’un ple reconeixement cultural i polític del poble amazig. Actualment la professora Chertouk contribueix significativament a la dinàmica del seu poble com a presidenta de la Federació Nacional d’Associacions Culturals Amazigues. Durant tots aquests anys de militància ha compartit amb el seu marit les seves lluites i esperances. Han viscut junts tant els moments de dolor com les successives modestes o grans victòries del seu itinerari. La professora Chertouk ha utilitzat amb intel·ligència i eficàcia la dimensió internacional de la seva personalitat a favor de la causa amaziga. Els seus contactes han facilitat la internacionalització del procés amazig. És una bona lliçó per als pobles que lluiten per futurs de justícia a tots els continents.

Mouloud Mammeri per a encoratjar obres escrites en amazig, de la revista Izen Amazigh escrita íntegrament en aquesta llengua, i accions per a introduir l’amazig a l’ensenyament i a administració. Entre els col·loquis científics que ha organitzat s’ha de destacar el dedicat a “Unitat i diversitat de l’amazig” celebrat a Gardaia l’any 1991. La professora Chertouk ha esdevingut una autoritat internacional en el camp de la socioligüística. És la delegada de Linguapax a l’Àfrica del Nord i ha participat en els seminaris panafricans organitzats per Linguapax a diversos països. Les seves intervencions són esperades i admirades per dues raons: la qualitat de la seva exposició i l’entusiasme que manifesta en la defensa de la diversitat lingüística africana i universal. Reconeixent tots aquests mèrits, el jurat del Premi Internacional Ramon Llull va acordar per unanimitat que la professora Malika Chertouk havia de ser honorada amb el premi que avui li concedeixen conjuntament la Fundació Congrés de Cultura Catalana i l’Institut Ramon Llull. Li agraïm el seu exemple excel·lent i li desitgem que els nostres honors l’ajudin en el seu camí a favor del poble amazig i de tots els pobles que esperen el ple reconeixement de la seva dignitat.

En tercer lloc hem de mencionar el seu treball en l’àmbit lingüístic. Ha contribuït notablement al desenvolupament de la llengua amaziga tant en l’aspecte científic com en el polític. És professora de lingüística amaziga als dos departaments de llengua i cultura amazigues d’Algèria a les universitats de Tizi Ouzou i Béjaia. Ha elaborat un Lèxic TamazigFrancès de ciències econòmiques i ha dedicat una atenció particular a la toponímia. Com a membre d’una comunitat lingüística amb poc reconeixement ha promogut iniciatives imaginatives a favor de la seva llengua com la creació del Premi

Fèlix Martí

textos

IV. Discurs d’acceptació de Malika Ahmed-Chertouk

C’est avec un immense plaisir que j’accepte l’honneur que vous me faites aujourd’hui en me décernant le Prix International Ramon Llull. Cette distinction d’une institution portée par des Hommes et des Femmes qui ont compris très tôt que les langues et les cultures sont des ferments essentiels sur lesquels repose toute nation, tout pays, tout groupe. Aussi, je remercie tous ceux qui m’ont choisie pour être honorée et distinguée de la sorte et tous ceux qui œuvrent à la promotion des langues et cultures oubliées et à l’émergence d’un nouvel ordre linguistique mondial.

Azul (Salut en Tamazight) Monsieur le Président de la Fondation du Congrès de Culture Catalane 46

Monsieur le Président de l’Institut d’Etudes Catalanes Monsieur le Directeur de l’Institut Ramon Llull Monsieur le Président honoraire de Linguapax et du Centre UNESCO de la Catalogne Monsieur le Secretaire du Jury du Prix International Ramon Llull Chères soeurs, Chers frères et amis alliés de culture et de destin, bonjour et merci de me donner l’opportunité d’être aujourd’hui parmi vous.

Je vous remercie de m’avoir permis, encore une fois, d’être ici parmi vous et de m’accueillir dans cette auguste et prestigieuse enceinte qu’est l’Institut d’Etudes Catalanes pour cette cérémonie.

Benvolgudes germanes i benvolguts germans, que compartim cultura i destí, Bon dia i moltes gràcies per donar-me l’oportunitat de trobar-me avui amb vosaltres.

Merci également de m’avoir permis à maintes reprises de m’exprimer à travers vos espaces et vos instextos

titutions sur la langue et la culture amazighes qui « sont les miennes », comme l’a si bien dit Mouloud MAMMERI, un grand scientifique et homme de lettres de chez nous, et « que je sens comme profondément tissées à moi-même ». Je fais tout ce que je peux pour que l’une et l’autre soient à la fois conservées, développées et connaissent toute la floraison possible, car, comme l’exprime tout aussi fortement Jean AMROUCHE, un autre écrivain de chez nous, «… je ne peux pleurer qu’en berbère ». Pleurer et rire, connaître la joie et la douleur avec authenticité, il ne pouvait le faire que dans sa langue maternelle, parce qu’il y a des harmoniques, il y a un tas de résonnances qu’il avait acquises en naissant dans cette langue, il les avait presque sucées, il les avait tétées dans toute sa première enfance et on ne peut être soi en évacuant la langue dans laquelle on a grandi, la culture dans laquelle on a été nourri.

la défense et la préservation de ma langue et de ma culture. J’avais enfin la conviction que je ne me suis pas trompée ; à un moment où nous étions diminués parce que nous avions de pareilles préoccupations à côté de nos préoccupations scientifiques et professionnelles. Je compris un peu plus que nous étions sur la bonne voie, celle de la paix, en prônant le combat pacifique, de la construction et de l’objectivité scientifique. C’est dans vos espaces et vos institutions que j’ai trouvé cette manière de voir profondément l’importance des langues, leurs menus détails. Comme je la ressentais au fond de moi-même, toute jeune déjà, alors que je commençais à transcrire ma langue dans ses caractères énigmatiques millénaires que sont les tifinaghs, interdits d’usage à l’époque. En quelque sorte, nous étions sans le savoir sur le chemin de Ramon Llull, le fondateur de la littérature catalane et le pionnier de l’usage de la langue catalane à des fins philosophiques, consacrant ainsi son accession au rang de langue de pensée et de littérature. Il en était ainsi de notre grand précurseur, feu Mouloud MAMMERI, qui s’est attelé à rédiger pour la première fois, le premier manuel de grammaire amazighe en tamazight et le premier lexique moderne de l’amazighe. Il consacra ainsi la voie de l’écriture et de la littérature en

C’est parmi vous, les défenseurs de la langue et culture catalanes, que j’ai trouvé également cette même proximité et cette même profondeur de ce sentiment qui nous rattache à ces précieux êtres merveilleux que sont nos langues et nos cultures. C’est dans vos espaces que furent confortés l’éveil et le profond intérêt que j’ai eu très jeune pour textos

tamazight! N’y a-t-il pas une communauté de destin et d’Histoire ?

C’est à cet espace privilégié qu’appartient ma langue et ma culture, le Tamazight, ce milieu naturel de contacts entre des peuples prestigieux, ce vaste espace d’unité et de diversité. Certes ma langue, comme la vôtre, est un héritage ancestral, mais elle est aussi héritage de tous les hommes ; car comme l’écrivit Térence, un écrivain africain amazighe d’expression latine qui a vécu voilà plus de 2000 ans, « nous sommes hommes et rien de ce qui est humain ne nous est étranger »

C’est ici aussi que j’ai pu découvrir une communauté de préoccupations et un intérêt pour les objets linguistiques aussi minimes soient-ils ! La découverte de la langue et culture catalanes et de ses promoteurs a été un catalyseur pour affermir davantage mes efforts, pour formaliser mes travaux sur la question linguistique et culturelle berbère et la synthétiser autour des aspects aussi divers que la linguistique, la lexicologie mais également les sciences économiques et sociales. A la suite de Paul Valéry, il est admis que « nous autres civilisations, savons maintenant que nous sommes mortelles ! » ; dès lors, il nous sembla important de conjuguer les aspects matériels aux aspects immatériels et de considérer la langue et la culture comme des actifs territoriaux, des actifs spécifiques susceptibles d’être traduits en biens économiques.

La Méditerranée est aussi la terre et la patrie de St Augustin, d’Apulée, d’Ibn Khaldoun et de Mouloud Mammeri. C’est ce dernier, symbole du combat pacifique pour la langue et la culture amazighes qui a écrit cette phrase prémonitoire aux plus forts moments de la répression visà-vis de ces référents identitaires : « C’est dans le sens de sa libération que mon peuple (et à travers lui les autres) ira. L’ignorance, les préjugés, l’inculture peuvent un instant entraver ce libre mouvement, mais il est sûr que le jour inévitablement viendra où l’on distinguera la vérité de ses faux semblants. Tout le reste est littérature ». Ou encore pour reprendre une réplique de Ramon Llull « la patience commence avec les larmes et à la fin, sourit » ! Nous avons connu les larmes pour que vive cette langue, et voilà enfin le sourire de l’enfant qui apprend sa langue maternelle à l’école !

C’est également dans vos espaces que j’ai pu ressentir davantage ces liens séculaires voire millénaires entre les deux rives de la Méditerrannée. La Méditerranée, ce bassin identitaire, ce lac de sédimentation et d’échanges de la diversité linguistique et culturelle, ce centre diffuseur de langues et de cultures au point de se fondre mutuellement sans jamais se phagocyter. Le creuset naturel de l’écologie linguistique et culturelle en quelque sorte ! textos

Enfin, nous n’omettrons pas de citer Gabriel Camps, ce catalan, natif d’Algérie, anthropologue et père de l’Encyclopédie berbère qui a consacré l’essentiel de ses travaux, pour ne pas dire sa vie, à réunir les éléments constitutifs de l’essence civilisationnelle amazighe. Il a très tôt compris qu’il était temps que l’on reconnaisse à cette langue et à cette culture ce qu’elles ont apporté à la Méditerrannée.

A mes défunts parents qui nous ont très tôt conscientisés à l’amour de notre langue et de notre terre, A tous ceux qui ont payé de leurs vies pour que vive notre langue, A toutes les associations culturelles et individualités éprises de ce combat. Merci pour votre aimable attention. Discurs de Malika Ahmed-Chertouk en català

Le Prix International Ramon Llull est l’expression même de cette proximité des peuples des deux rives. Cette distinction est pour moi un immense symbole de reconnaissance pour cette langue et cette culture souvent réduites à néant, oubliées des livres des civilisations, et pourtant, sans elle, peut être, il n’y aurait point de prestigieuses civilisations.

Azul (salutació en Tamazight) Senyor President de la Fundació Congrés de Cultura Catalana Senyor President de l’ Institut d’Estudis Catalans Honorable Senyor Director de l’Institut Ramon Llull

Pour terminer, je dédie ce prix à ma famille.

Senyor President honorífic de Linguapax i del Centre UNESCO de Catalunya

D’abord, à mon mari Idir, qui a payé un lourd tribut (emprisonnement et difficultés de toute sorte) pour ce combat qu’il a porté très tôt au nom d’une institution et qui m’a secondée dans tout ce que j’entreprenais,

Senyor Secretari del Jurat del Premi Internacional Ramon Llull Benvolgudes germanes i benvolguts germans, que compartim cultura i destí, bon dia i moltes gràcies per donar-me l’oportunitat de trobarme avui amb vosaltres.

Ensuite, à mes enfants Menad et Aghilès qui ont perdu des moments de jeux parce qu’ils accompagnaient leurs parents dans ce combat continuel,

És amb un immens plaer que accepto l’honor que em fan avui atorgant-me el Premi Internacio-

textos

nal Ramon Llull. Aquesta distinció d’unes instituciones portades per homes i dones que han comprès molt aviat que les llengües i les cultures són ferments essencials sobre els quals descansa tota nació, tot país, tot grup. També, agraeixo tots aquells que m’han escollit per ser honorada i ser distingida d’aquesta manera i tots els que treballen per la promoció de les llengües i cultures oblidades i per l’emergència d’un nou ordre lingüístic mundial.

perquè hi ha harmònics, hi ha un munt de ressons que havia après en néixer en aquesta llengua, els havia xuclats gairebé, els havia mamats al llarg de la seva infantesa i un no pot ser un mateix si abandona la llengua en la qual s’ha crescut, la cultura en la qual un ha estat criat. És entre vostès, els defensors de la llengua i cultura catalanes, que he trobat igualment aquesta mateixa proximitat i aquesta mateixa profunditat d’aquest sentiment qui ens lliga a aquests preciosos éssers meravellosos que són les nostres llengües i les nostres cultures.

Els agraeixo haver-me permès, una vegada més, ser aquí entre vostès i acollir-me en aquest august i prestigiós recinte que és l’Institut d’Estudis Catalans per a aquesta cerimònia.

s en els seus espais que van ser É reafirmats el despertar i el profund interès que he tingut des de molt jove per a la defensa i la preservació de la meva llengua i de la meva cultura. En fi, tinc la convicció que no m’he equivocat; en un moment on érem disminuïts perquè teníem semblants preocupacions al costat de les nostres preocupacions científiques i professionals. Vaig comprendre una mica més que érem sobre la bona via, la de la pau, predicant el combat pacífic, el de la construcció i de l’objectivitat científica.

ràcies igualment d’haver-me G permès moltes vegades expressarme, a través dels seus espais i les seves institucions, sobre la llengua i la cultura amazigues que «són les meves», com ha dit tan bé Mouloud MAMMERI, un gran científic i home de lletres de casa nostra, i «que sento com profundament teixides a mi mateix». Faig tot el que puc perquè una i altra siguin alhora conservades, desenvolupades i coneguin tot el floriment possible, ja que, com expressa amb tanta força Jean AMROUCHE, un altre escriptor de casa nostra, «... jo només puc plorar en berber». Plorar i riure, conèixer l’alegria i el dolor amb autenticitat, només ho podia fer en la seva llengua materna,

És en els seus espais i les seves institucions que he trobat aquesta manera de veure profundament la importància de les llengües, els seus menuts detalls. Com la sentia en el fons de mi mateixa, encara ben joveneta, mentre començava a transtextos

criure la meva llengua en els seus caràcters enigmàtics mil·lenaris que són els tifinaghs, d’ús prohibit en aquells moments. D’alguna manera, érem sense saber-ho sobre el camí de Ramon Llull, el fundador de la literatura catalana i el pioner de l’ús de la llengua catalana per a finalitats filosòfiques, consagrant així la seva accessió al rang de llengua de pensament i de literatura. Ho era doncs del nostre gran precursor, Mouloud MAMMERI, qui es dedicà a redactar per primera vegada, el primer manual de gramàtica amaziga en Tamazight i el primer lèxic modern de l’amazic. Va consagrar així la via de l’escriptura i de la literatura en Tamazight! No hi ha una comunitat de destí i d’història?

immaterials i de considerar la llengua i la cultura com actius territorials, actius específics susceptibles de ser traduïts en béns econòmics. És igualment en els seus espais que he pogut sentir més aquestes relacions seculars fins i tot mil·lenàries entre les dues ribes de la Mediterrània. El Mediterrani, aquesta conca identitària, aquest llac de sedimentació i d’intercanvis de la diversitat lingüística i cultural, aquest centre difusor de llengües i de cultures sempre a punt de fondre’s mútuament però sense fagocitar-se mai. El gresol natural de l’ecologia lingüística i cultural d’alguna manera! És en aquest espai privilegiat que pertanyen la meva llengua i la meva cultura, el Tamazight, aquest mitjà natural de contactes entre pobles prestigiosos, aquest vast espai d’unitat i de diversitat. Certament la meva llengua, com a la seva, és un heretatge ancestral, però és també heretatge de tots els homes ; ja que com va escriure Terenci, un escriptor africà amazic d’expressió llatina que va viure fa més de 2000 anys, «som homes i res del que és humà no ens és aliè».

És aquí també que he pogut descobrir una comunitat de preocupacions i un interès pels objectes lingüístics per mínims que siguin! El descobriment de la llengua i cultura catalanes i dels seus promotors ha estat un catalitzador per consolidar més els meus esforços, per formalitzar els meus treballs sobre la qüestió lingüística i cultural berber i sintetitzar-la al voltant dels aspectes tan diversos com la lingüística i la lexicologia, però també les ciències econòmiques i socials. De resultes de Paul Valéry, és admès que «nosaltres, les altres civilitzacions, sabem ara que som mortals!»; des de llavors, ens va semblar important conjugar els aspectes materials amb els aspectes

El Mediterrani és també la terra i la pàtria de St. Augustí, d’Apuleius, d’Ibn Khaldoun i de Mouloud Mammeri. És aquest últim, símbol del combat pacífic per a la llengua i la cultura amazigues, qui va escriure aquesta frase premonitòria en els textos

moments més durs de la repressió enfront d’aquests referents identitaris: «És en el sentit del seu alliberament que anirà el meu poble (i a través seu els altres). La ignorància, els prejudicis, la incultura poden per un instant travar aquest lliure moviment, però és segur que el dia inevitablement vindrà on es distingirà la veritat dels seus falsos semblants. Tota la resta és literatura». O encara per reprendre una dita de Ramon Llull: «la paciència comença amb les llàgrimes i al final, somriu»! Hem conegut les llàgrimes perquè visqui aquesta llengua, i heus aquí finalment el somriure del nen que s’assabenta de la seva llengua materna a l’escola! 52

les civilitzacions, i tanmateix, sense ella, potser no hi hauria prestigioses civilitzacions. Per acabar, dedico aquest premi a la meva família. Per començar, al meu marit Idir, que ha pagat un pesat tribut (empresonament i dificultats de tota mena) per a aquest combat que ha portat molt aviat en nom d’una institució i que m’ha secundat en tot el que jo he intentat, A continuació, als meus fills Menad i Aghilès, que han perdut moments de jocs perquè acompanyaven els seus pares en aquest combat constant, Als meus difunts pares que ens van conscienciar de ben petits a l’amor de la nostra llengua i de la nostra terra,

Finalment, no deixarem de citar Gabriel Camps, aquell català, natiu d’Algèria, antropòleg i pare de l’Enciclopèdia berber que a consagrat l’essència dels seus treballs, per no dir la seva vida, a reunir els elements constitutius de l’essència de la civilització amaziga. Molt aviat va comprendre que havia arribat l’hora de reconèixer aquesta llengua i aquesta cultura el que han aportat a la Mediterrània.

A tots aquells que han pagat amb les seves vides perquè visqui la nostra llengua, A totes les associacions culturals i persones capficades en aquest combat. Gràcies per a la seva amable atenció.

El premi Internacional Ramon Llull és la mateixa expressió d’aquesta proximitat dels pobles de les dues ribes. Aquesta distinció és per a mi un immens símbol de reconeixement per a aquesta llengua i aquesta cultura sovint reduïdes a no-res, oblidades dels llibres de

Malika Ahmed-Chertouk Zaid

textos

informaci贸 econ貌mica

Despeses Premis 23%

Despesa d’estructura

45% 18%

Altres activitats

5% Ajudes 8% Serveis

a entitats

diversos

Ingressos 8% Aportacions

privades

Subvencions

42%

30% 19%

Rendiment financer

informació textos econòmica

Quotes de socis i col·laboradors

organismes de la FCCC

President

Xavier Llach i Moreno

Francesc Vallverdú i Canes

Joan Martí i Castells

Secretària

Joan Francesc Mira i Castera

Montserrat Casals i Genover

Daniel Mundet i Cerdan

Patrons vitalicis

Marta Rovira i Martínez

Marc Taxonera i Comas

Abel del Ruste i Riera

Agustí Bassols i Parés

Miquel Strubell i Trueta

Miquel Bes i Calzadilla

Marta Torres i Vilatarsana

Josep Espar i Ticó Gregori Mir i Mayol

Comitè Executiu de la Fundació

Patrons nats

President

Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona Acció Cultural del País Valencià Obra Cultural Balear Patrons electius a títol personal Joan Amorós i Pla Joan Albaigés i Riera Jaume Bassa i Pasqual Enric Casals i Genover Josep Cruanyes i Tor Ricard Guerrero i Moreno Montserrat Guibernau i Berdun

Francesc Vallverdú i Canes Vicepresident Marc Taxonera i Comas Secretària Montserrat Casals i Genover Director d’Activitats Miquel Strubell i Trueta Director de Finances i Administració Joan Albert Casanovas i Berdaguer Vocal Josep Cruanyes i Tor patronat

Jornades previstes. Tardor 2011. Mirant endavant. Als cent anys de la Secció Filològica i als 25 del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana a càrrec del Sr. Isidor Marí, escriptor i sociolingüista, president de la Secció Filològica de l’IEC Barcelona, 26 d’octubre de 2011

Fundació Congrés de Cultura Catalana C/ Rocafort, 242 bis, 3r pis · 08029 Barcelona · tel. 934 106 866 www.fundccc.cat