"Cultura Catalana: una mirada des de l'exterior" by Fundació Congrés Cultura Catalana

Cultura Catalana: Una mirada des de lâ&#x20AC;&#x2122;exterior 26 i 27 de novembre de 2010

Paraules inaugurals

“El català, s’ensenya a la Sorbona?” L’experiència d’una professora Denise Boyer

Passat i present de les minories hongareses de Romania i Eslovàquia Kálmán Faluba

Catalunya, vista des del país de la futurologia Joan Ramon Resina

La visibilitat de les petites cultures: el cas català Tilbert Dídac Stegmann

Catalunya: Una visió des de Londres Montserrat Guibernau

Taula rodona

La cultura catalana vista des de fora Miquel Strubell

Paraules inaugurals Francesc Vallverdú

President de la Fundació Congrés de Cultura Catalana

Sra. Margalida Tous, directora general de Política Lingüística, Conselleria d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears; Sra. Clara Vives, secretària d’Estat de Cultura del Govern d’Andorra; Membres del Patronat de la FCCC; Amics i col·laboradors de la Fundació: Senyores i senyors, En la meva condició de president de la FCCC, em complau d’adreçar-vos aquestes paraules inicials amb motiu del trentè aniversari d’aquesta corporació, sobre la qual us voldria parlar. En primer lloc, quan parlem de la Fundació, cal fer referència —ni que sigui a grans línies— a la raó de ser de la nostra entitat: el magne Congrés de Cultura Catalana, iniciat a primers de 1975 i acabat a la tardor de 1977. Foren aquests uns anys molt marcats políticament: l’estiu de 1975 es declarava la greu malaltia de Franco, que va morir al cap de quatre mesos; el 1976 fou l’any de la transició a la democràcia i, gràcies al nou clima, la llengua catalana recuperava espais públics que havia perdut l’any 39 (el primer diari i la primera ràdio íntegrament en català); i al juny de 1977 van tenir lloc les primeres eleccions democràtiques des de la Guerra Civil. Recordem que en aquella època, particularment des de 1973, les reivindicacions

públiques a favor de l’ensenyament de la llengua catalana havien pres embranzida, i paradoxalment es van reviscolar per l’actitud provocadora d’alguns regidors dels ajuntaments de Barcelona i Girona contraris a subvencionar les poques classes de català que patrocinaven aleshores. Fent-se ressò d’aquest estat d’opinió ciutadà, la Junta del Col·legi d’Advocats de Barcelona –de la qual era degà Miquel Casals Colldecarrera i secretari Josep M. Pi - Suñer— va acordar d’organitzar un congrés en defensa de la cultura catalana. Tot seguit es van adherir a aquesta iniciativa un bon nombre de col·legis professionals i al cap de pocs mesos les adhesions assolien xifres espectaculars: 1.500 entitats i 15.000 persones hi donaren ple suport. Aquestes dades ja són prou eloqüents de les característiques singulars d’aquell Congrés, una iniciativa excepcional, sorprenent, inimaginable en un país “normal”. Recordem que el concepte de cultura catalana s’entenia en el sentit més ampli, antropològic, tant en el contingut com en l’extensió, ja que abastava totes les terres de parla catalana. L’aproximació al marc sociocultural dels Països Catalans es va fer a través de 23 àmbits o àrees d’anàlisi i debat, en els quals participaren dotze mil congressistes. A més de les activitats pròpies d’un congrés —la discussió en ponències—, es promogueren simultàniament cinc grans

campanyes activistes: la campanya per la identificació del territori; la campanya per l’ús oficial del català, enllaçant amb la que des de la clandestinitat havia endegat l’Assemblea de Catalunya; la campanya per la salvaguarda del patrimoni natural; la campanya per les institucions, a favor de la recuperació de tots els ens públics abolits per la dictadura; i la campanya per la revitalització dels valors populars i del folklore.

Després de cloure el Congrés, que culminà amb l’aprovació de les 23 resolucions dels diversos àmbits i del Manifest de la Cultura Catalana, els seus promotors van iniciar els tràmits per crear una Fundació que –com proclamen literalment els seus Estatuts— s’havia de crear “per assegurar la continuïtat dels fins que van impulsar la celebració del Congrés de Cultura Catalana” (art. 1r.). Les persones que es van comprometre a tirar endavant aquest projecte es constituïren en el primer Patronat d’aquesta Fundació. Avui alguns d’aquells patrons ja no són malauradament entre nosaltres: és el cas de Pau Vila, mort el 1980, que deixà un generós llegat a la Fundació; Miquel Casals Colldecarrera, Josep Pi-Sunyer i Cuberta i Josep M. Puig Salellas, que a més d’impulsar amb entusiasme el projecte foren presidents de l’entitat; els escriptors Josep M. Llompart, president de l’Obra Cultural Balear, i Joan Fuster, president d’Acció Cultural del País Valencià, que representaven els seus respectius territoris en el Patronat; o el malaguanyat escriptor Jaume Fuster, mort prematurament el 1998, un dels més dinàmics organitzadors del Congrés de Cultura Catalana, que tingué una breu actuació com a patró. I entre les persones que, feliçment, ens acom-

panyen des dels inicis, cal fer constar l’interès i la dedicació de Marc Taxonera, l’actual vicepresident de la Fundació, de Josep Espar i Ticó, d’Agustí Bassols o de Gregori Mir, primer director d’activitats de l’entitat, retingut malauradament per una penosa malaltia al seu domicili, i de qui desitgem un feliç restabliment. Voldria destacar, igualment, l’eficaç i ja llarga dedicació a la governança de la nostra entitat de dues persones més: Miquel Strubell i Trueta, director d’activitats des de 1985, i Montserrat Casals i Genovès, secretària del Patronat des de 1990. Finalment, per no fer massa llarga aquesta llista voldria acabar amb un nom que pogués encarnar tots els col·laboradors de la Fundació i per això faré esment del professor Antoni M. Badia i Margarit, no sols com un dels més antics components del Consell Assessor, sinó també com a president del memorable II Congrés Internacional de la Llengua Catalana. La Fundació té unes característiques que la fan uns institució única: d’una banda neix com una “fundació popular” amb l’aportació econòmica de centenars de socis, seguint la pauta d’altres fundacions europees; i de l’altra, vol ser coherent amb el conjunt dels Països Catalans, és a dir, actua amb un plantejament d’unitat i a través d’institucions que articulin els diferents territoris. Els objectius fundacionals de la nostra entitat s’expliciten als Estatuts. El propòsit de la Fundació és “la promoció d’estudis i el suport d’iniciatives que serveixin per a potenciar la realitat cultural dels països de parla catalana” (art. 5è). L’activitat fundacional es vehicula en tres vies:

- Estimular la recerca en àrees prioritàries (economia, sociologia, ciència, humanitats). - Fomentar la col·laboració entre les diferents institucions que operen als Països Catalans. - Contribuir a la projecció exterior de la realitat catalana. Finalment, l’art. 6è indica com es portaran a terme les activitats assenyalades: - beques, borses d’estudi, subvencions, premis; - discussions d’especialistes en cada un dels àmbits del CCC; - publicació dels treballs promoguts per la Fundació; - altres activitats complementàries dels objectius expressats. Seria prolix de repassar la llista d’activitats de la Fundació al llarg d’aquests trenta anys. I més tenint en compte que és previst que, tot seguit, el director d’activitats, senyor Miquel Strubell, hi farà referència. En qualsevol cas –i per no allargar-me en la meva intervenció—, em limitaré a recordar algunes de les fites més significatives en la trajectòria de la FCCC. L’any 1985 va tenir lloc la I Conferència Econòmica de la Mediterrània NordOccidental, amb la qual cosa la Fundació confirmà que la seva preocupació per la societat dels Països Catalans no se centrava només en la cultura humanística. (Per cert, actualment la Fundació té en projecte la II Conferència, en continuïtat amb aquella iniciativa de fa vint-i-cinc anys.)

L’any 1986 s’organitzà el II Congrés Internacional de la Llengua Catalana, formalment entroncat amb el I Congrés celebrat el 1906, però no pas dedicat a tots els aspectes en què s’implica la llengua, com es va fer vuitanta anys enrere –aleshores es dedicà molta atenció a la normativa, actualment garantida per l’Institut d’Estudis Catalans—, sinó als aspectes sociolingüístics i jurídicopolítics de la llengua. Aquest II Congrés de fet es desplegà en set congressos sectorials que es van celebrar en diferents ciutats d’arreu del domini lingüístic. Al cap de deu anys, el 1996, la Fundació va voler fer un balanç de com s’havien rebut les conclusions i propostes del II Congrés. Val a dir que si des d’un punt de vista doctrinal i programàtic els avenços havien estat considerables, en part gràcies als resultats d’aquelles reunions, a nivell institucional s’havia avançat poc i irregularment. El 1997 la commemoració del vintè aniversari de la cloenda del Congrés de Cultura Catalana donà peu a un nou debat sobre els canvis socials, culturals i polítics esdevinguts des de 1977. En general, es pot dir que al costat d’avenços innegables, en alguns àmbits el balanç no era gaire positiu i en algun cas més aviat negatiu. Amb l’entrada del nou segle , la Fundació ha impulsat, almenys un cop a l’any, unes Jornades de reflexió per tal de renovar els debats sobre aspectes crucials de la cultura catalana i articular, si cal, noves propostes. Des de 2006 aquestes reunions han tingut un caràcter itinerant. I així arribem a 2010 en què el Patronat de la Fundació ha volgut donar un relleu

especial al trentè aniversari del nostre naixement corporatiu amb aquestes Jornades que tinc el goig d’inaugurar. Considerem que el transcurs de tres dècades representa un període prou llarg no sols per fer un balanç en profunditat de les múltiples activitats desplegades per la Fundació, sinó també per valorar-ne degudament els resultats i d’aquesta manera retenir els aspectes positius i corregir tot allò que calgui per enfrontar-nos adequadament als reptes del segle XXI. Només amb una reflexió franca i aprofundida, la Fundació podrà continuar la seva tasca en el futur per potenciar l’ampli ventall de la cultura catalana i la cooperació entre totes les terres de la nostra comunitat lingüística.

No voldria acabar les meves paraules sense una explícita reconeixença a les institucions que ens han fet costat per tirar endavant aquestes Jornades: la Generalitat de Catalunya, per mitjà del

Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació; el Govern de les Illes Balears, per mitjà de la Conselleria d’Educació i Cultura; l’Iltre. Col·legi d’Advocats de Barcelona; els ajuntaments de Cambrils i Piera; i la Caixa Penedès. I és de justícia deixar constància que sense el seu ajut aquestes Jornades no haurien estat possibles. També tinc el deure d’excusar l’assistència del conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, que ha renunciat a prendre la paraula pel fet que aquest acte té lloc en ple període electoral. Agraïm la presència de la senyora Margalida Tous, en representació del conseller d’Educació i Cultura del Govern de les Illes Balears, i de la senyora Clara Vives, secretària d’Estat de Cultura del Govern d’Andorra, que tot seguit us adreçaran unes paraules.

Paraules de Margalida Tous

Directora General de Política Lingüística del Govern Balear

En el 30è aniversari de la Fundació Congrés de Cultura Catalana Bon dia. Us don les gràcies per haver-me convidat a aquest acte tan especial i tan significatiu en el devenir de la nostra cultura i de la llengua que la vehicula, perquè la celebració del trentè aniversari de la Fundació Congrés de Cultura Catalana és un moment singular en la història cultural dels territoris de parla catalana. En preparar aquesta petita introducció, vaig consultar la Gran Enciclopèdia de Mallorca, en la qual el Congrés de Cultura Catalana s’hi recull de manera prou detallada. La iniciativa del Col·legi d’Advocats de Barcelona de 1975 coincidia amb un moviment popular de vindicació de l’ús públic i escolar de la llengua catalana. Han passat trenta-cinc anys des de llavors i, ahir mateix, el Plenari del Consell Social de la Llengua Catalana de les Illes Balears havia d’aprovar un manifest en defensa de l’ús normal i habitual del català per reclamar a totes les forces polítiques que assumeixin la llengua catalana com a una característica essencial de la personalitat del poble de les Illes Balears. Sempre hem mantingut que el tema lingüístic, a les Illes Balears, havia estat salvaguardat de disputes polítiques; això ha succeït fins

fa relativament poc, quan els desencontres i una certa crispació han estat esperonats per interessos d’algun partit polític. La tasca que varen desenvolupar les persones que participaren en el Congrés de Cultura Catalana, entre 1975 i 1977, i en el II Congrés Internacional de Cultura Catalana de 1986 va ser cabdal per mantenir les qüestions lingüístiques i el nom propi de la nostra llengua (quelcom que ha produït discrepàncies a les Illes Balears) lluny dels focus de conflicte. Avui celebram el trentè aniversari de la Fundació Congrés de Cultura Catalana amb la mirada posada en el futur i amb els peus en un present que, tot i les dificultats, és encoratjador. El català, segur que ens ho dirà algun dels conferenciants amb exemples que fins ara desconeixíem, és una llengua moderna i atractiva per a milers de persones arreu del món. És cert que vivim l’època de la globalització, però tot i que som conscients que hi haurà d’aquí pocs anys dues o tres llengües franques, la globalització i la comunicació permetran que el català es pugui fer més atractiu i es pugui apropar a milers de ciutadans que, cada dia, guaiten a la pantalla d’un ordinador a la recerca de passions i d’estímuls.

De fet, és tan passional i estimulant com el cartell que Miquel Barceló va crear per a la mostra Cadaverina que es va exhibir al Museu de Mallorca durant el Congrés de Cultura Catalana de 1976, un cartell que plasmava un revòlver que disparava tinta groga.

Esperam que aquestes dues jornades que s’inicien siguin això: passionals i estimulants, perquè heu de saber que des de les institucions de les Illes Balears estam molt interessats a saber com es percep, des de l’estranger, la nostra cultura i així traçar les directrius que s’han de seguir per no deixar de ser una cultura viva i oberta al món.

Paraules de Clara Vives

Secretària d’Estat de Cultura del Govern Andorrà

Distingides autoritats, Senyores, senyors, Amics i amigues, Agraeixo el convit que la Fundació Congrés de Cultura Catalana ha fet al Govern d’Andorra per ser present en aquest acte tan entranyable, per dos motius: perquè Andorra hi és representada i perquè la llengua catalana, que agermana milions d’europeus, ens motiva i ens preocupa.

Assisteixo en aquest acte, refermant la voluntat del Govern d’Andorra d’afavorir i incrementar la presència de la llengua nostra en múltiples activitats socials, pedagògiques, esportives i comunicatives, que repercuteixen i mostren la seva vitalitat més enllà dels àmbits on el català és més fort a Andorra, que són l’Administració i l’escola. La nostra llengua es mantindrà viva i forta en la mesura que sigui present i es mantingui ferma en les relacions socials, al carrer, en les propostes d’esbarjo de joves i grans, en les activitats empresarials, en les gestions financeres i en els patis de les escoles. L’ús i l’existència de la nostra llengua es mesura perquè la podem ensenyar, però sobretot perquè, a través d’ella, puguem instruir i instruir-nos en qualsevol matèria.

Massa llengües moren –i amb elles tot el llegat cultural i social que els era propi, cada dia, a la Terra, quan desapareix una llengua. Una societat demostra el seu nivell de convivència, la seva maduresa inequívoca, quan sap valorar i premiar la virtut cohesionant d’una llengua. Perquè és fonamental que una llengua es vegi incorporada a la societat. El grup de catalanoparlants a Andorra mostra la seva millor arma en la convivència, en la no exclusió i en la vitalitat d’una llengua que va endavant. Andorra, ara –com no ho havia fet mai abans amb tanta intensitat i amb tants recursos destinats–, està invertint en el respecte, l’estima i la promoció a la llengua catalana. Acabaré citant com a pròpia la frase que deixà escrita Alphonse de Lamartine: “Les utopies no són sovint altra cosa que veritats prematures”. Amb aquest mateix esperit utòpic animo els investigadors, els docents de casa i els lectors d’arreu del món, els creadors i els ciutadans anònims..., a perseverar en l’estudi de la llengua, en el seu ús i en la seva promoció, i a mantenir ben alts els nivell de consum de productes de caràcter literari, audiovisual i educatiu en català.

Podria haver estat una utopia defensar la nostra llengua comuna, però no és així: és una realitat que va endavant. Però hem de treballar de valent per aconseguir que el català estigui més reconegut internacionalment en relació

a les veritables necessitats del país que represento i també de la comunitat de catalanoparlants que viu i treballa a Europa. Moltes gràcies.

La cultura catalana: una mirada des de l’exterior

En aquesta avinentesa, les Jornades que cada any celebra la Fundació tenen una característica singular, no sols perquè s’han dissenyat com el “plat fort” dels actes commemoratius, sinó perquè tenen un format i un contingut especials. En efecte, en general en els nostres debats tendim a reflexionar “cap endins” i a vegades imaginem que els nostres problemes són únics. Per això, en aquesta ocasió pretenem de reflexionar sobre la cultura catalana des d’una perspectiva externa. A aquest efecte, hem demanat a cinc especialistes altament qualificats –dos ciutadans catalans i tres estrangers, tots ells residents fora de Catalunya—, perquè ens expliquin com veuen des del seu observatori habitual les formes culturals dels Països Catalans, les seves mancances i els seus reptes.

Perquè aquest debat fos al màxim de profitós, hem dividit les Jornades en dos blocs: en el primer, entre avui i demà al matí, cada ponent farà la seva exposició amb els seus coneixements i la seva experiència; en el segon bloc, demà al migdia, tindrà lloc una taula rodona en la qual es podran contrastar els diagnòstics i les propostes que hagin aflorat, a fi de tenir una visió més clara del problema i, així, poder promoure millor cultura catalana al món Francesc Vallverdú President de la Fundació Congrés de Cultura Catalana

Cultura Catalana: una mirada des de l’exterior

“El català, s’ensenya a la Sorbona?” L’experiència d’una professora Denise Boyer

Universitat de la Sorbona

Començaré per donar les gràcies a la Fundació Congrés de Cultura Catalana per la seva invitació. És un gran honor contribuir a aquest acte de reflexió sobre la situació actual de la cultura catalana i les seves perspectives de futur, mirant d’explicar com es veu la cultura catalana des de França i com s’hi podria millorar el seu coneixement i reconeixement, que com explicaré no és el mateix. També és una gran responsabilitat, ja que evidentment la situació és complexa i no puc pretendre dominar la qüestió. Una greu limitació, en particular, és que no estic gens qualificada per a parlar de Catalunya-Nord on la situació, per força, és radicalment diferent. Però també és cert que en 40 anys que el tema m’interessa directament, com a professora i investigadora, ocasionalment com a traductora o com a participant en algun acte cultural, m’han preguntat una pila de vegades sobre la meva feina, he sentit o llegit una pila de comentaris sobre Catalunya i la seva cultura… I d’aquestes d’experiències, bones o dolentes, puc mirar de treure’n la quinta essència. Per tal de comprendre la percepció de la cultura catalana a França, hem de partir d’un tret fonamental de la mentalitat francesa que és el jacobinisme, la idea fortament arrelada de la coincidència entre nació i estat, de manera que s’hi tendeix a considerar: 1) que

dins d’un mateix estat la “regió” d’origen dels individus, i en el cas que ens ocupa dels artistes i escriptors, representa una particularitat molt secundària; i 2) que tant a França com a tot arreu, fora de la llengua d’estat només hi pot haver idiomes de segona categoria, condemnats a breu termini per l’evolució del món modern (i no parlem, per tant, de literatura ni de cultura). Com a mostra d’aquesta visió general aplicada a Catalunya, citaré una de les poques ocasions que com a professora vaig haver de parlar del fet català a un públic d’estudiants “captius”. Era a Orléans, amb els alumnes que preparaven les oposicions a institut de primer nivell, el CAPES, un any que figurava al temari la història dels nacionalismes a Espanya des de la Restauració fins a la Constitució de 1978. Aprofitant que un col·lega i amic català venia a París, el vaig convidar a fer-los una conferència d’abast general sobre Catalunya, que per principi va fer en francès, cosa que els va deixar molt parats. No li van dir res, però la setmana següent em van preguntar alguns: “Com és que no ens ha parlat espanyol aquest senyor, si és espanyol?”. És cert que era a començament de curs, i em fa l’efecte que al final sí havien entès alguna cosa. Però aquella reacció és molt significativa: un de Barcelona és espanyol de la mateixa manera que un d’Orléans és francès.

Una conseqüència d’aquesta confusió entre nació i estat és una ignorància massissa del fet català en tots els seus aspectes. I no hi canvia res el fet que l’estat francès inclogui cinc comarques catalanes al seu territori: en efecte, el nom de referència d’aquestes terres és el del departament, Pyrénées Orientales, o sigui de la divisió administrativa creada per la Primera República, precisament a fi d’esborrar el record de les antigues “províncies” amb una denominació purament geogràfica –que per cert, ha quallat molt: hi ha una mena de “patriotisme de département”, i és corrent sentir a dir, com el quinto que cita Julien Gracq (Carnet du grand chemin, 1992): “Je suis du Gers”, en lloc de la regió històrica, que en aquest cas seria la Gascunya. Sense exagerar gaire, la visibilitat de Catalunya com a col·lectivitat dotada de personalitat pròpia (això sí, no pas com a “nació”) només comença –i encara, només per a una minoria– amb el restabliment de la Generalitat, que a França ha tingut dos efectes contraposats: d’una banda, una atenuació del punt d’ironia entre burleta i irritada que acostumen suscitar les reivindicacions identitàries de les régions perifèriques, generalment considerades com a pura extravagància “passéiste”; i de l’altra, un cert recel fruit de l’impacte del discurs espanyolista a França. Dos exemples recents: en un programa de ràdio dedicat a la qüestió belga, on comenten l’obligació de parlar flamenc en territori flamenc, diu un dels participants: “No és pitjor que a Catalunya, on és prohibit parlar espanyol”; i en un article que celebra la prohibició dels toros a Catalunya “malgrat el tuf nacionalista que ha acompanyat la iniciativa popular, i

després el vot del parlament provincial”, l’autor encara afegeix:”Aquest regionalisme estret pel qual, no cal dir-ho, no sento cap simpatia, en el cas present ha fet una obra útil.” (Corridas - Élie Barnavi - Marianne, 14-20 août 2010). I això que en una entrevista anterior explica que va néixer a Bucarest, en un medi jueu, i lamenta que “als francesos, jueus inclosos, els costa comprendre que el judaisme es concebia històricament com una nacionalitat, amb la seva religió, les seves llengües, la seva cultura particular.” (“Interview d’Elie Barnavi, ambassadeur d’Israël en France » - Le Point, 27 avril 2001) Però aquesta experiència seva no se li acut extrapolar-la a Catalunya, ni tan sols fent la distinció elemental entre nacionalisme i regionalisme. En aquest context, doncs, el fet català es veu generalment –quan es veu– com la construcció purament artificial d’una pretesa nacionalitat, que si originàriament va ser ideada per uns amables somniadors, posteriorment ha estat recuperada amb l’objectiu de disfressar l’egoisme econòmic i la prepotència d’una “regió” més rica que les altres (com em deia fa poc un matrimoni de metges: “la nostra jove és asturiana i no pot veure els catalans, diu que volen dominar a tothom a Espanya.”) Aquesta postura global ha començat d’evolucionar una mica amb la difusió dels treballs dels historiadors de les nacionalitats, com ara el d’Anne-Marie Thiesse, que a La création des identités nationales (2001) demostra que a Europa totes les identitats nacionals són fruit d’una construcció iniciada només fa poc més de dos segles i politicament interessada (sigui a legitimar i consoli-

dar un estat ja existent, sigui a crear-ne un altre). Però el procés serà lent i llarg. I si passem ara a la qüestió purament cultural, hem de constatar que a més a més, fins i tot la minoria informada de l’actual autonomia de Catalunya ignora que s’arrela en una història més que mil·lenària. El resultat és que els elements de la cultura catalana coneguts a França no es contextualitzen (qui veu a la catedral de Barcelona el sepulcre de Ramon Berenguer I el Vell, per exemple, no té idea del que significa ser comte de Barcelona al segle XI); i per tant, no són plenament reconeguts com a tals. La cosa és especialment sensible, naturalment, tractant-se de les formes de cultura que no fan servir la llengua. És cert que si es parla d’art català a un francès mitjanament culte citarà com a mínim Gaudí, Dalí, Miró, Tàpies, les pintures romàniques, potser fins i tot Bofill o Barceló… però això és perquè ha estat a Barcelona, “ciutat d’art”, hi ha vist els edificis modernistes, hi ha visitat el MNAC, la Fundació Miró, la Fundació Tàpies… i per altra banda sap que Barcelona és la “capitale catalane”, com diu la premsa francesa sense concedir-hi gaire més importància, en general, que quan parla de “Lille capitale du Nord” o “Grenoble capitale des Alpes”. Un primer problema, doncs, és que la catalanitat (o la barcelonitat, real o suposada) d’aquests artistes s’acostuma de considerar, a tot estirar, com un petit toc d’originalitat dins de la seva identitat espanyola. La prova és que es parla comunament d’”Antonio Gaudí”, “Juan Miró”, “Antonio Tàpies”, igual que de “Pablo Casals” o “Victoria de los Ángeles”, com a artistes espanyols.

I com ha de ser d’una altra manera, si la majoria dels mitjans de comunicació fan el mateix, i fins i tot els diccionaris i enciclopédies? El Robert 2 (“Dictionnaire de culture générale”), en un article d’unes 50 ratlles dedicat a “Gaudí y Cornet (Antonio). Architecte, urbaniste, sculpteur et peintre espagnol”, només fa una referència a Catalunya (“Lié aux milieux intellectuels et artistiques qui participaient à la ‘renaissance catalane’, il partagea leur admiration pour le gothique et leur attachement aux traditions populaires”); no en fa cap a l’article dedicat a “Juan Miró” (Peintre, dessinateur, sculpteur et céramiste espagnol”). I de “Casals (Pablo) [Kazals]. Violoncelliste et chef d’orchestre espagnol”, hi llegim: “Il s’exila d’Espagne après la victoire du général Franco et se fixa en France, à Prades (Pyrénées-Orientales) […]”. També sovintegen les faltes d’ortografia i confusions entre els dos idiomes: una galeria d’art que posa a la venda obres d’”Antoni Tapies” precisa que “toutes les estampes sont signées par Anton Tapiès”; a la pàgina web de la ciutat de Boulogne Billancourt s’anuncia que “depuis le printemps dernier, la rue de la France-Mutualiste a été baptisée rue Pau-Casals, en hommage au célèbre violoncelliste espagnol […] Pau Casals i Défilo (1876-1973), appelé Pablo Casals […].” Etc. Tot i això, tractantse de professionals és més ignorància que mala voluntat: és cert que en una conversa corrent, qui fa observar que Gaudí es deia Antoni i no pas Antonio, o que Pau Casals, l’any 71, es va definir orgullosament com a català al seu discurs a la ONU, encara corre el perill de sentir-se a dir que ja són ganes de filar prim, o fins i tot de ser considerat

com un pedant que fa ostentació de la seva cultura, i/o un exaltat sospitós d’abraçar la causa “separatista” de més enllà dels Pirineus. Però pel que fa als mitjans de comunicació i publicacions especialitzades en art, que en darrera instància són els que “fan” bona part de la cultura de cadascú, s’observen progressos innegables en el reconeixement d’una cultura original i en l’ús correcte de l’onomàstica i la toponímia: Barceló i Savall, per exemple, són coneguts com a “Miquel” i “Jordi”; i quan una guia turística d’Espanya parla d’”Antoni Gaudí”… però d”Isidro Nonell” o del “Congost de Collegats”… però del “Collado de Bòixols”, només són errors aïllats. Anem pel bon camí, doncs. Aquest progrés s’explica, certament, per algunes iniciatives individuals, com poden ser alguns contactes amb editorials (tot és trobar la porta adequada), i sobretot pels actes culturals cada dia més nombrosos organitzats o coorganitzats a França per diverses entitats catalanes, com ara la Delegació de l’Institut Ramon Llull. De la mateixa manera, pel que fa al segon problema que deia, de la identificació gairebé total entre Barcelona i Catalunya, cal saludar la tasca de la seu parisenca de Turisme de Catalunya, que s’esforça a promoure un turisme cultural variat i d’alta qualitat: qui mira la seva pàgina web hi troba una informació sobre Barcelona, és clar, però també sobre les rutes del naixement de Catalunya, el Centre del Romànic de la Vall de Boí, la Catalunya jueva, els grans monestirs, el patrimoni industrial, etc. Per tant, qui s’interessa pel judaisme o l’arquitectura industrial, posem per cas, es pot organitzar amb tota facilitat un viatge temàtic persona-

litzat que el portarà a descobrir diverses ciutats i comarques, i finalment a conèixer Catalunya en la seva diversitat en lloc de confondre-la amb la seva capital. Un altre element altament positiu en aquest sentit, si passem ara a les formes de cultura que fan servir la llengua, és l’intérès que suscita la cançó. Raimon, Lluís Llach, Marina Rossell, Maria del Mar Bonet tenen un públic fidel, que va més enllà dels catalanoparlants, i han contribuït a crear un capital de simpatia i una curiositat per Catalunya (o més bé, vistos els seus respectius origens, pels Països catalans en general) que han portat alguns entusiastes a aprendre català, i de fil en agulla a adquirir una cultura catalana no gens desdenyable. Cosa que convida a l’optimisme, oi més que el relleu sembla assegurat amb les actuacions de cantautors joves com ara Roger Mas o Pau Alabajos, que comencen de ser coneguts entre la seva generació. En canvi, pel que fa a la literatura, la situació no és tan satisfactòria: si preguntem al francès culte quins autors catalans ha llegits (o de quins autors ha sentit parlar, si més no) el més probable és que tindrem el desengany de sentirlo citar en primer lloc (i sovint, únicament) Manuel Vázquez Montalbán i Eduardo Mendoza, que han aconseguit importants tiratges i són generalment presentats pels crítics que presumeixen d’entesos com a escriptors catalans (altra vegada és el que en podríem dir “l’efecte Barcelona”: costa molt explicar a un francès que la literatura catalana no és la que es publica a Barcelona, sinó la que s’escriu en català). I no és ben bé per falta de traduccions: ja ha passat a la història, per sort, l’època que

els editors francesos ignoraven, amb poques excepcions, aquesta “littérature régionale”, a tal punt que una consellera literària d’una editorial de París, a qui havien passat alguna novel·la de Maria Aurèlia Capmany, em va preguntar un dia: “Però aquesta senyora, podria escriure en espanyol? Aleshores, per què escriu en català, és per a significarse?” Eren els anys que Terenci Moix, lamentava que uns artistes catalans coneguts a tot arreu com ara Miró, Tàpies, Montserrat Caballé i Núria Espert, “en sortir a l’exterior, han de lluir pel seu propi esclat, sense comptar al darrera amb una expansió autèntica de la cultura escrita” (“Sortir al món”, Serra d’Or, desembre de 1972), i Joan Fuster, comentant la inauguració del Centre d’estudis catalans de París, observava que “la ‘cultura catalana’, sin su lengua, es cotizada en todas partes. Con su lengua, todo es borroso…” (“Presencia catalana en Europa”, La Vanguardia, 30-XI-1977). Si hi ha bastantes traduccions, doncs, de novel·les, de poesia, de teatre… si qui vol llegir literatura catalana en té una bona mostra en francès a la seva disposició, sense parlar de les representacions teatrals i lectures poètiques (especialment l’any passat, que la poesia catalana era la convidada d’honor al Marché de la poésie), com és que hi ha poques persones capaces de citar noms d’escriptors catalans, ni que sigui Mercè Rodoreda o Joan Sales, per parlar només de dos novel·listes de primera fila? Una primera explicació, evidentment, és que encara que de vegades aconsegueixen bones crítiques a diaris o revistes prestigiosos, aquestes traduccions no triguen a ofegar-se en l’allau

de publicacions que arriben diàriament a les llibreries franceses. Cosa que porta a plantejar una pregunta: què val més, sabent que els pressupostos no són extensibles, traduir més obres per a demostrar la riquesa de la literatura catalana, o traduir-ne menys per a poder assegurar-los una millor promoció i difusió en un mercat editorial que no és gaire propici? Aquí intervé una qüestió de política de traduccions i de difusió de les traduccions que potser haurien de debatre els que tenen autoritat per a fer-ho. Un segon element innegablement desfavorable que considero com un desagradable deure assenyalar aquí és la mala qualitat d’algunes traduccions, que no és un fenomen propi de les traduccions del català, certament, però el mal em sembla més estès i més profund que en el cas de les altres que puc jutjar, les que es fan del castellà. Hi veig una altra conseqüència de la poca consideració per les llengües sense estat: a França, sembla que qualsevol amb un coneixement bàsic del castellà, i de vegades ni això, se senti autoritzat a traduir del català. El resultat són uns contrasentits que de vegades fan escruixir, com ara (preciso que cada exemple d’aquest florilegi mínim és d’un traductor diferent): -Vols dir? Vols dir? > Tu veux dire? Tu veux dire? -¿No salvaré l’abisme […]? > Ne sauverai-je pas l’abîme […]? -Si res em passava […]. > S’il ne m’arrivait rien […]. -Digues que no passa el temps en va […]. > Dis-moi que le temps qui va ne passe pas […].

-Ell: No has quedat contenta? Ella: Per què feu aquesta pregunta? Ell: Qui més te la fa? Ella: Els homes. En darrer terme, sempre patint.” > Lui: Tu n’es pas satisfaite? Elle: Pourquoi tu me demandes ça? Lui: Qui d’autre t’a comblé [respecto l’ortografia] autant? Elle: Les hommes. Ils souffrent toujours à la fin.” Etc. Aquest fenomen al meu entendre perjudica la difusió de la literatura catalana més del que un s’imaginaria a primera vista, perquè de dues coses una: o el lector s’adona de la mala qualitat de la traducció (i tots sabem que no és necessari conèixer la llengua original per a adonar-se’n de vegades), i tendeix més o menys conscientment a deduirne que és una llengua de segona; o bé no se n’adona, i tendeix a interpretar com a feblesa de l’obra el que només és incompetència del traductor. Amb l’agreujant que aquest acostuma passar per un expert i el poden convidar a parlar no només de l’obra que ha traduïda sinó de la literatura catalana o fins i tot de Catalunya en general: “No hi ha cap problema català, Catalunya és la pàtria petita i Espanya és la pàtria gran”, explicava amb tota seguretat l’autor de “Tu veux dire?”, off the record, en un programa de ràdio sobre “literatura catalana”, on per cert presentaven una novel·la en català i dues en castellà. Em sembla indispensable, doncs, imposar un nivell d’exigència en aquest camp, vist el caràcter contraproduent de publicar traduccions de mala qualitat que després ocuparan el terreny durant decennis, reforçant el menyspreu fruit del jacobinisme cultural que com he dit constitueix el problema de fons.

Si la meva conclusió serà esperançada, però, és que ja som molts a contribuir d’una manera o l’altra a fer conèixer i reconèixer la cultura catalana a França: des d’aquí, en particular, l’Institut Ramon Lllull, que precisament té per a missió difondre la cultura i la llengua catalanes a l’exterior, i la mateixa Fundació Congrés de Cultura Catalana, que entre les seves línies d’actuació té “ajuts a entitats per a la projecció exterior de la cultura catalana”, i per alguna cosa ha volgut celebrar aquest aniversari amb la participació de cinc acadèmics estrangers. A França mateix, puc testimoniar que la visibilitat de Catalunya i de la seva cultura ha millorat molt aquests darrers quaranta anys. Les fites essencials d’aquesta evolució, al meu entendre, són: la introducció, als primers 70, d’una prova opcional de català (al costat del llatí i del portuguès) a les oposicions a institut de nivell supérior, l’agrégation, tot un mite a França; la creació del Centre d’études catalanes de la Sorbona (1977), que fa participar la cultura catalana del prestigi de la universitat; la institució, als anys 90, de dues càtedres d’universitat, la de la Sorbona i la de Montpeller; i per fi, als anys 2000, l’obertura d’una Delegació de l’Institut Ramon Llull i d’una Delegació del Govern a París. Aquí intervé positivament un altre tret de la mentalitat francesa més comuna: el respecte que infon qualsevol “govern”, ni que sigui “regional”, i el que continua infonent la universitat, i més la Sorbona, i més tractant-se d’una càtedra. La prova és que quan em refereixo al Centre i la càtedra de la Sorbona, després d’una primera reacció d’estranyesa acostumen venir un seguit de preguntes: “El català, s’ensenya a la Sorbona? Que és molt

diferent de l’espanyol? Té diccionaris i gramàtiques? Que hi ha una literatura, en català?” Etc. I de les meves respostes bé n’ha de quedar alguna cosa, sobretot quan em pregunten (i no falta mai) si jo mateixa sóc catalana: la meva resposta negativa obliga a pensar que algun interès deu tenir el català si alguns hispanistes (perquè m’afanyo a precisar que no sóc l’única) l’han estudiat sense tenir-ne cap obligació. A això cal afegir que tenim uns aliats de pes que són els nostres alumnes i ex-alumnes, i això a tot França, ja que ara moltes Facultats de Lletres proposen un ensenyament de català. Tractant-se d’un ensenyament opcional, representa una tria lliure i suposa per tant una motivació forta, que no sempre ve d’algun origen familiar o d’algun vincle sentimental: hi ha que per dir-ho d’alguna manera s’ha enamorat de Catalunya només descobrir l’existència d’una cultura original que no és pas un subproducte o una varietat de l’espanyola. Aquests ex-alumnes, que sovint són professors de castellà,

contribueixen qui més qui menys a fer conèixer l’existència d’una llengua, una història, una cultura originals, cosa que era excepcional en els professors d’institut de fa quaranta anys. I això és un gran què. La meva conclusió, com deia, serà esperançada: precisament perquè fa més de quaranta anys que el tema m’interessa directament, i per tant puc comparar la situació actual, per exemple, amb la que vaig evocar a Alzira, l’any 86, en el marc del 2n Congrés internacional de la llengua catalana, puc apreciar el camí que s’ha recorregut. Més fa qui vol que qui pot, diuen. I aquí hi ha a la vegada la voluntat, la voluntat fèrria de molts, i uns mitjans no gens desdenyables per a realitzar-la, tant a dins com a fora. Per alguna cosa, a Europa, les nacions sense estat parlen amb admiració i enveja de l’excepció catalana (pensem que la sola menció de la cultura bretona acostuma a fer riure!). Una vegada més, “entre tots ho farem tots”. I per molts anys!

Passat i present de les minories hongareses de Romania i Eslovàquia Kálmán Faluba Hongria

En primer lloc, he d’agrair a la Fundació Congrés de Cultura Catalana l’honor d’haver volgut invitar-me a participar en els actes amb els quals celebra el seu 30è aniversari. Honor ben poc merescut en termes professionals –sóc plenament conscient de la meva petitesa dintre del savi conjunt dels invitats–, però justificat potser tot considerant les intenses relacions que hem mantingut els catalanòfils/catalanistes d’Hongria amb la Fundació, pràcticament des del moment de la seva creació. Permeteu-me doncs que abans d’entar en el tema que em fou assignat pels amfitrions, ressenyi alguns aspectes d’aquesta duradora i fructífera relació entre la Fundació Congrés de Cultura Catalana i els hongaresos que ens dediquem a temes catalans. Abans que res, vull retre homenatge al català que en el llunyà any 1971 em va acollir a la seva casa barcelonina –casa que des d’aleshores és també meva i dels meus– i qui amb la seva íntegra i abnegada catalanitat em fou i m’és exemple. Es tracta de l’enginyer industrial Ignasi Ponti Grau, membre del primer Patronat de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, càrrec que va ocupar fins a la seva mort, esdevinguda el 1993. Va ser ell qui em va suggerir de demanar l’ajut de la Fundació en el desplegament de la catalanística hongaresa, i estic convençut que la seva

presència al Patronat va pesar en el fet que les nostres sol·licituds fossin tan ben rebudes. La contribució de la Fundació a les nostres activitats es concretava (sense limitar-s’hi) sobretot en ajuts de viatge atorgats a docents i estudiants universitaris hongaresos, com ho podeu comprovar pels balanços anuals que veníem publicant amb regularitat al Butlletí. Trobo la primera referència als nostres contactes justament al número 1 del Butlletí, corresponent a 1980, en l’apartat ”Projecció exterior de la cultura catalana”. S’hi llegeix: ”Universitat de Budapest. Adquisició de l’obra «Gran Enciclopèdia Catalana» per als estudiants d’aquella universitat”. Durant el primer decenni, als anys 80, època encara ”socialista” a Hongria, temps en què teníem força limitades les possibilitats de sortida cap a l’estranger i quan Espanya ens obligava a entrar-hi amb un visat prèviament sol·licitat, que s’atorgava si justificaves que tenies ingressos assegurats durant la teva estada, la nostra relació amb la Fundació representava un privilegi, perquè ens donava una envejable llibertat de moviment. No voldria avorrir-vos amb l’enumeració exhaustiva dels fruits dels viatges realitzats pels hongaresos ajudats per la Fundació, però no puc estarme de mencionar-ne alguns botons de mostra, com són ara el diccionari

català-hongarès, de 1990, i l’hongarèscatalà, de 1996, la traducció d’obres literàries del català a l’hongarès i al revés, i no en darrer lloc, la consolidació dels estudis de català a la Facultat de Lletres de la Universitat de Budapest (ELTE), encetats el 1971 i conreats actualment per mitja dotzena de docents, sense comptar-hi els fundadors, ja jubilats, com és el meu cas. Val la pena de destacar també que entre 1989 i 2001 van ser 52 els estudiants hongaresos que, becats per la Fundació Congrés de Cultura Catalana van participar en cursos d’estiu de català. (El 2002 es crea l’Institut Ramon Llull, i des d’aleshores els nostres estudiants viatgen becats per aquesta nova institució, que els atorga borses que són – val a dir-ho– menys generoses i menys nomboses que les de la FCCC.) En començar el meu parlament, he dit que els organitzadors d’aquest acte m’han assignat el tema a tractar, una asserció que potser caldrà matisar. El que volia dir és que el títol (i per tant, el contingut) d’aquesta conferència no coincideixen amb el títol (i el contingut) que havia proposat jo inicialment, fet que justifica la meva sensació de petitesa professional: sóc lingüista, i he de parlar d’història. He rumiat llargament com resoldre aquesta contradicció, com oferir-vos un producte mínimament digne, que pugui ser a més d’alguna utilitat –si més no, indirecta– per a la Catalunya i els catalans d’ara i del futur. La solució que he trobat és fixar-me en la formació i l’evolució de les minories hongareses dels països veïns d’Hongria, en primer lloc les d’Eslovàquia i Romania. Aquesta tria es relaciona d’alguna manera amb les meves arrels familiars,

ja que sóc fill de pares nascuts, el 1911, en una Hongria que aleshores formava part del imperi dual austrohongarès, en aquella zona septentrional del país que després de la I Guerra Mundial passaria a un nou Estat que es deia Txecoslovàquia, zona que ara pertany a Eslovàquia. Se suposa que el regne hongarès medieval –que omplia, si fa no fa, tota la conca dels Carpats– no va ser mai ètnicament homogeni. Se sol citar a propòsit el nostre primer rei, Sant Esteve, qui en instruir el seu fill insisteix –i això a l’inici del segon mil·lenni– en la força que dóna a un país tenir habitants de diverses llengües. El pes de la població de llengua no hongaresa augmenta amb l’aparició de l’amenaça turca, a partir de la fi del segle XIV, quan arriben a Hongria fugitius de les zones directament amenaçades o ja ocupades dels Balcans. La dominació turca dels segles XVI i XVII afecta la part central del país, i contribueix al seu despoblament. Expulsats els turcs, el buit demogràfic s’omple en bona part amb gent de la perifèria (eslovacs, eslaus del Sud), i alhora s’intensifica la immigració dels romanesos a Transsilvània, regió oriental de la conca dels Carpats. Per altra banda, la Corona dels Habsburg, regnant a Hongria a partir de 1526, impulsa la colonització alemanya. Es creen zones de població mixta, de diversa extensió i composició, fins i tot al cor mateix del país, que en certs casos perduren. Conec per experiència pròpia un grapat de municipis al Nord-oest de Budapest, entre els quals l’únic que era de població exlusivament magiar es va proposar entre les dues Guerres canviar de nom i dir-se ”illa hongaresa”. Els més vells

d’un altre municipi, veí d’aquesta ”illa hongaresa”, em conten que abans de la II Guerra Mundial al poble hi havia tres tavernes, una visitada pels alemanys rics, l’altra pels alemanys pobres, i la tercera pels eslovacs, aquests pobres per definició. En aquest poble, doncs, situat a uns trenta quilòmetres de la capital d’Hongria, fins fa pocs decennis no hi vivien hongaresos, situació que va canviar després de la guerra, amb la marxa obligada de bona part dels alemanys, acusats en bloc de col·laboracionisme, i l’establiment d’hongaresos d’Eslovàquia i de camperols sense terra, procedents de les regions pobres de la Gran Plana hongaresa. De tota manera, no van ser aquestes zones mixtes de l’interior, formades al segle XVII i XVIII, les que amenaçarien més endavant la integritat de la primitiva Hongria: el perill vindria de les perifèries amb poca (o nul·la) presència hongaresa. Els diversos pobles d’Hongria, inlcoent-hi l’hongarès, experimenten un desvetllament lingüístico-nacional a la fi del segle XVIII. Aquest desvetllament es deu en part a la política lingüística del rei Josep II, qui el 1785 imposa com a llengua de l’administració l’alemany, en substitució del tradicional llatí. Pocs anys després el rei moribund revoca aquesta disposició tan desafortunada, però la idea d’abandonar el llatí subsisteix, només que ara és l’hongarès que li disputa la funció administrativa. El 1844 l’hongarès es declara llengua oficial, i això provoca malestar entre els altres pobles del país. La desafecció creixent entre els hongaresos i els parlants d’altres llengües es manifesta clarament durant la revolució i guerra d’independència de 1848-49: la més

gran part dels romanesos, eslovacs i eslaus del sud (croats i serbis) s’identifica més amb Viena que no pas amb el govern revolucionari d’Hongria, i contribueix, de vegades activament i tot, a la derrota magiar. Els greuges augmenten amb el compromís de 1867, que crea l’imperi dual austrohongarès, però que no preveu ampliar el compromís a les minories d’Hongria. (Croàcia, que des del segle XII viu en unió personal amb Hongria, és una excepció: amb ella sí que s’arriba a un acord ja a l’any 1868, acord sovint qüestionat per la part croata.) I tot i que els anys que corren entre 1867 i la I Guerra Mundial són de prosperitat per a Hongria (és quan Budapest es converteix en una gran metròpolis que s’atreveix a rivalitzar amb Viena), el problema nacional s’aguditza, i el desmembrament de l’Hongria històrica esdevé un perill real. Els pensadors del moment ho veien clar, i pronosticaven l’arribada dels Estats nacionals, delimitats amb fronteres ètniques. L’optimisme del vostre Rovira i Virgili, ja en plena guerra, és emocionant. Diu en el seu ”Nacionalisme i federalisme”, publicat el 1917: „Mai cap guerra no haurà estat tan sagnant i tan devastadora com la gran guerra de les nacions. En canvi, mai cap guerra no haurà estat tampoc tan rica en fruits de llibertat humana. Per damunt de les runes i les tombes, un més pur esperit regnarà al món.” Avui sabem que Rovira i Virgili, com molts altres pensadors i polítics de bona fe, va pecar d’ingenu, perquè la I Guerra Mundial no és que no vagi resoldre els problemes nacionals de l’Europa central i oriental, sinó que en certs casos els va agreujar i tot.

La derrota de les potències centrals provoca el trencament de l’Imperi austrohongarès, i provoca alhora la desaparició d’aquella gran Hongria les fronteres de la qual coincidien amb les crestes dels Carpats. Les noves fronteres van ser fixades pel tractat de pau firmat al petit palau de Trianon, a Versalles, el 4 de juny de 1920. Amb la pau de Trianon Hongria perd tres quarts del seu territori i el 58% dels seus habitants, entre els quals els hongaresos (són 3 milions 300 mil). Aquesta quantitat tan considerable d’hongaresos que de cop i volta esdevenen ciutadans d’altres Estats –alguns nous de trinca, com Txecoslovàquia, d’altres considerablement eixamplats, com Romania– no sempre s’explica pel caràcter ètnicament mixt de certes zones, en les quals traçar límits entre les nacions hauria estat impossible. No, perquè com va escriure Rovira i Virgili el 1916, cito, “l’interès econòmic –un ferrocarril, un port, una conca minera– o l’interès estratègic –un riu, un turó, una cadena de muntanyes, un congost– poden aconsellar el traçat d’una línia de frontera política que es separi, poc o molt, de la línia de la frontera ètnica”. L’aplicació generosa d’aquesta reserva al principi de les nacionalitats féu que les noves fronteres s’endinsessin, de vegades considerablement, dintre del domini lingüístic hongarès, i que quedessin excloses d’Hongria franges compactament hongareses. Amb la desaparició de l’Hongria històrica no es va resoldre doncs el problema de les nacionalitats, només que des d’aleshores les minories no són eslovaques, romaneses, sèrbies o croates, sinó hongareses. Motius econòmics i estratègics van fer que la frontera entre Txecoslovàquia i Hon-

gria coincidís amb el Danubi, o que la nova frontera oriental cedís a Romania línies ferroviàries de vital importància. A propòsit d’aquestes flagrants desviacions de l’ideal de les fronteres ètniques diu el mateix Rovira i Virgili, a l’edició castellana de la seva Història dels moviments nacionalistes, apareguda després de la I Guerra Mundial, que “el poble hongarès expia avui les seves velles injustícies i els seus greus errors”. L’Hongria d’entreguerres no accepta aquesta nova situació, i concentra tota la seva política, interior i exterior, en la revisió de les fronteres. La gran Hongria del passat esdevé un mite, resumit per la consigna “csonka Magyarország nem ország, nagy Magyarország mennyország”, o sigui, “l’Hongria mutilada no és país, la gran Hongria és paradís”. La revisió, parcial, val a dir-ho, es va produir sota l’empara de l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, en dues etapes: al novembre del 1938 torna a pertànyer a Hongria una faixa meridional d’Eslovàquia, amb 900.000 habitants, el 84% dels quals són hongaresos, i a la tardor del 1940 es recupera el Nord de Transsilvània, amb 2,1 milions d’habitants, dels qual una mica més de la meitat són hongaresos. A la primavera de 1941 Hongria ocupa militarment les zones hongareses de Iugoslàvia. Però la II Guerra Mundial acaba amb una nova derrota d’Hongria, aliada massa fidel d’Alemanya, i com a conseqüència es restableixen les fronteres traçades a Versalles. Pitjor encara: Eslovàquia rep un trosset de terra, amb tres municipis, a la riba dreta de Danubi, en front de Bratislava, ampliació gràcies a la qual la capital eslovaca deixa de ser una ciutat de frontera.

Avui, al cap de 90 anys d’haver-se firmat el tractat de pau de Trianon, es conserven importants minories hongareses, disperses unes, compactes altres, en quatre dels països veïns d’Hongria: Romania, Eslovàquia, Sèrbia i Ucraïna, mentre que a Croàcia, Eslovènia i Àustria la seva presència és gairebé insignificant. Com he dit a l’inici, em concentro en els països en els quals el nombre d’hongaresos és el més elevat: Romania, on n’hi ha gairebé un milió i mig, i Eslovàquia, amb més de mig milió. La distribució geogràfica d’aquestes minories és diferent als dos països: els hongaresos d’Eslovàquia es concentren a la franja fronterera, mentre que a Romania el bloc que millor conserva la seva identitat lingüística es troba a les zones més orientals de Transsilvània, a centenars de quilòmetres de la frontera. Sigui en un cas, sigui en l’altre, i malgrat la innegable disminució del pes demogràfic relatiu dels hongaresos dintre del conjunt de la població dels Estats (actualment, 9,7% a Eslovàquia, i 6,6% a Romania) hi ha encara zones extenses de majoria hongaresa que podrien justificar la creació de regions autònomes. Ara per ara ambdós Estats en qüestió es resisteixen a la idea de l’autonomia territorial de base ètnicolingüística. La reticència a la idea de l’autonomia hongaresa sembla més explicable en el cas d’Eslovàquia, ja que l’existència d’unitats autònomes hongareses tocant la frontera estatal podria qüestionar la raó de ser de la mateixa frontera. A Romania el problema es presenta d’una altra manera, perquè una eventual regió autònoma hongaresa, força distant de la frontera, difícilment podria plantejar-se la seva fusió amb Hongria.

Després d’aquest resum històric forçosament esquemàtic, fixem-nos ara en el present de la llengua hongaresa a Eslovàquia i a Romania. Abordem el tema sota tres aspectes: dos d’externs –l’ús en l’administració i l’ús en l’ensenyament– i un d’intern, preguntant-nos quins efectes ha produït en la llengua la segregació d’una part dels parlants del gros de la nació. Pel que fa l’ús administratiu, el principi de base en tots dos països és la unicitat de la llengua d’Estat, de coneixement obligatori per a tothom. Aquest principi fa que les minories han de ser necessàriament bilingües, mentre que el bilingüisme dels membres de la nació majoritària és excepcional. Des del punt de vista de l’Estat els eventuals drets de la llengua minoritària són una generosa concessió, i no tenen res a veure amb la igualtat o la cooficialitat. A Eslovàquia la llei estableix que a nivell municipal les minories que atenyen el 20% de la població local tenen dret a l’ús administratiu de la seva llengua, però el mateix dret ja no existeix a nivells més alts, al comarcal i al provincial. Noto de passada que una reforma recent de la divisió administrativa d’Eslovàquia va crear províncies que fusionen zones de clara majoria hongaresa amb d’altres completament eslovaques, mesura amb la qual es va aconseguir que només dues de les vuit unitats tinguessin més del 20% d’hongaresos. El cas de Romania és semblant pel que fa al límit inferior del 20%, però el dret a l’ús administratiu de l’hongarès, de part de i en relació amb el ciutadà, és aplicable també a nivell provincial.

Pel que fa a l’ús real d’una altra llengua que la de l’Estat en la tramitació d’afers administratius, són interessants els resultats d’una enquesta realitzada a Romania, resultats segurament extrapolables a Eslovàquia. L’enquestador va preguntar a totes les administracions romaneses obligades a atendre el ciutadà també en hongarès fins a quin grau compleixen aquesta obligació, sigui oralment, sigui per escrit. El fet que l’ús escrit quedi molt per sota de l’ús oral (no n’arriba ni a la meitat) és senyal evident d’anomalia: prova que els hongaresos (i els funcionaris) se senten insegurs en el maneig escrit de la llengua. Una altra pregunta de la mateixa enquesta indagava el grau d’acceptació de la tramitació administrativa en llengües minoritàries: la respostes positives de la mostra estatal representen només el 27,1%, o sigui, la gran majoria dels romanesos preferiria l’estricte monolingüisme en romanès. Tornant encara a Eslovàquia, es nota que una part dels eslovacs residents en zones de majoria hongaresa tenen por de quedar assimilats, recel del qual certs partits nacionalistes eslovacs en treuen profit. El mateix recel de vegades traspua en la legislació, per exemple en la llei sobre la llengua de l’Estat, recentment modificada. Un exemple. La dita llei prescriu que les administracions locals han de difondre les informacions destinades als veïns –per ràdio, per altaveu o per altres mitjans– en la llengua de l’Estat. I afegeix que es pot utilitzar també una altra llengua, però només després de l’eslovac. Una disposició l’aplicació de la qual sembla gairebé absurda als dos centenars de municipis d’Eslovàquia als quals els hongaresos

representen més del 80% del veïnat. Hauran de fer els pregons en eslovac i després en hongarès? Personalment vaig constatar l’existència d’aquesta sensació d’amenaça, quan un cosí meu, hongarès mig eslovaquitzat, amb dona eslovaca i filla petita, va ser destinat al Sud d’Eslovaquia: al cap de poc temps, la dona el va obligar a demanar el seu trasllat cap al Nord, no fos cas que la nena aprengués l’hongarès. Pel que fa a la presència de l’hongarès a l’ensenyament, el sistema educatiu dels dos països ofereix la possibilitat d’estudiar en la llengua pròpia al nivell elemental i al secundari, nivells als quals es nota –més a Eslovàquia que no pas a Romania– que no totes les famílies hongareses aprofiten l’oportunitat. L’oferta és molt més limitada en la formació professional i al nivell universitari, tot i que aquest darrer ha experimentat últimament canvis molt positius, deguts, entre d’altres coses, a les campanyes exitoses dels partits hongaresos dels dos països. Cal notar que la tradició de l’ensenyament superior és diversa a les dues regions que estudiem: la universitat de Kolozsvár (en romanès, Cluj), capital de Transsilvània, es va fundar el 1872, i va ser la segona d’Hongria, mentre que la de Pozsony (la Bratislava actual) es crea només dos anys abans d’esclatar la gran guerra. Quan aquestes ciutats van passar a Romania i, respectivament, a Txecoslovàquia, les seves universitats es van traslladar a Hongria. Amb la revisió de fronteres de 1938 i 1940 la universitat va tornar a Kolozsvár, però no pas al Nord recuperat, la capital del qual continuava en mans eslovaques. En conclusió: la vida universitària hon-

garesa té una llarga tradició a Romania, i és una novetat a Eslovàquia, on la primera universitat declaradament hongaresa es funda el 2004. (Deixem ara de banda l’efímera universitat de Pozsony/ Bratislava, perquè aquesta, com acabem de dir, després de la I Guerra Mundial es traslladà definitivament a Pécs, al Sud de l’Hongria actual.) Malgrat les possibilitats ofertes pels respectius sistemes educatius, trobem que entre els hongaresos el percentatge dels graduats a nivell secundari i superior és considerablement més baix que entre la població majoritària. A Eslovàquia, per exemple, no continua els seus estudis després de l’educació obligatòria el 21,1% dels eslovacs i el 30,5% dels hongaresos; té títol universitari el 7,9% dels eslovacs, i només el 4,5% dels hongaresos. O sigui, la societat minoritària té una mitjana cultural més baixa, disposa de menys intel·lectuals i d’una elit de menys gruix que la majoritària. El desmembrament del seu domini lingüístic, esdevingut ara fa noranta anys, va posar en marxa una relativa diversificació, una evolució geogràficament divergent de la llengua hongaresa. L’evolució divergent afecta poc l’estàndard literari (puc llegir prosa o poesia hongaresa de Transsilvània sense experimentar ni un mínim d’estranyesa), però és ben palpable a la premsa diària, i sobretot als registres col·loquials de la llengua parlada: hi ha un nombre considerable de termes referents a l’administració, a les institucions, a la política, a productes, etc. que procedeixen de la llengua majoritària. L’actitud tradicional dels dipositaris de la norma era rebutjar sistemàticament aquests elements, titllant-los d’espuris,

però als últims dos decennis s’està realitzant un canvi d’opinió, favorable als manlleus ja arrelats, o favorable si més no a la seva catalogació, és a dir, la seva inclusió en els diccionaris. Representa un trencament en aquest sentit la nova edició, de 2003, del Diccionari manual de la llengua hongaresa (A magyar nyelv értelmező kisszótára) de l’Acadèmia de Ciències d’Hongria, que recull gairebé 400 mots usats només als països veïns. Un comentarista d’Eslovàquia justifica així la inclusió del lèxic no normatiu: “Els hongaresos de fora d’Hongria creuen, justificadament, que quan usen la seva variant de la llengua parlen hongarès. Si reneguéssim d’aquesta variant, els exclouríem, també a ells, de la comunitat hongaresa.” O sigui, el diccionari de la llengua ha de ser un mirall en el qual es puguin reconèixer tots els seus parlants, siguin d’on siguin. És aquest el mateix parer que assumeix la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans en relació amb els dialectalismes: els admet generosament sense etiquetar-los com a tals. Un hom es podria preguntar com s’explica la relativa lentitud de l’assimilació dels hongaresos a les llengües majoritàries (i marcadament privilegiades) del seu entorn. Una primera explicació és, sens dubte, l’existència d’Hongria, és a dir, el fet que l’hongarès té al darrere un Estat que funciona plenament en aquesta llengua. Podem afegir a aquest primer factor, de cabdal importància, la cada vegada més lliure comunicació entre les comunitats parlants (actualment tant Hongria com Eslovàquia i Romania formen part de la Unió Europea), i molt especialment el paper dels

mitjans. L’Hongria postcomunista, hi governi qui hi governi, considera que tots els parlants de l’hongarès, tot i ser ciutadans de diversos Estats, formen una única nació, i assumeix com una obligació moral contribuir a la conservació de la llengua nacional. Compleix aquesta obligació, entre d’altres coses, oferint als hongaresos de fora un canal de televisió, i contribuint a la creació i al funcionament de centres d’educació superior que utilitzin com a llengua vehicular de l’ensenyament l’hongarès.

Una altra raó, potser científicament qüestionable, que explicaria la lentitud de l’assimilació lingüística, podria ser la gran diferència entre l’estructura de l’hongarès, llengua no indoeuropea, i la dels pobles majoritaris, tots indoeuropeus. El mateix argument explicaria també la supervivència, gairebé miraculosa, del basc. De tota manera, la dificultat d`’aprenentatge d’una llengua és un concepte subjectiu, i no crec pas que els hongaresos siguem especialment negats per a aprendre idiomes. Segurament hi ha factors psicològics en joc –positius o negatius, prefereixo no opinar– que influeixen en el comportament lingüístic dels hongaresos (o una part dels hongaresos) dels països veïns. Personalment conec ciutadans romanesos, tant gent senzilla com docents universitaris, el romanès dels quals deixa a desitjar... He parlat fa poc d’una hipotètica dificultat d’aprenentatge de certes llengües, o la poca aptitud dels parlants de certs idiomes per a aprendre’n d’altres. A propòsit d’això, voldria fer-vos conèixer l’opinió d’un savi francès sobre la llengua hongaresa. Es tracta del gran lingüista Antoine Meillet (1866-1936)

qui, emportat per l’ideologia de les potències victorioses de l’Entesa, va publicar el 1918 un llibre amb el títol de Les langues dans l’Europe nouvelle. Cito amb una certa extensió perquè es pugui detectar l’animositat de certs intel·lectuals europeus envers tot allò que fos hongarès: <Per altra banda, l’hongarès no és pas una vella llengua de civilització. Porta dintre del seu vocabulari restes d’influències exteriors de tota mena; està ple de manlleus presos als turcs, a l’eslau, a l’alemany, al llatí, mentre que ell mateix no ha exercit en les llengües veïnes gairebé cap influència duradora. La seva literatura no té gens de prestigi. No pertany a la mateixa família que la majoria de les llengües parlades a Europa, i sobretot les parlades en aquesta regió d’Europa; té una estructura complicada, i el seu aprenentatge resulta difícil a tothom. Fora d’Hongria és universalment desconegut. Una vegada sortit de dintre les fronteres d’Hongria, un hongarès qui no sàpiga una altra llengua comuna és incapaç de fer-se entendre, i quasi incapaç de trobar un intèrpret. Una publicació científica en magiar està destinada a restar ignorada; cal que sigui traduïda o resumida en una llengua estrangera. “Així les nacionalitats no magiars d’Hongria consideraven un acte de tirania la decisió dels hongaresos d’imposar-los llur llengua com a llengua d’Estat. Efectivament, totes aquestes nacionalitats tenien una llengua els títols de noblesa de la qual valien tant o més que els de l’hongarès. L’eslovac no és altra cosa que un dialecte del grup txec, i el txec té un passat, i al segle XIX ha creat una llengua de civilització.

Els romanesos tenen una llengua literària ben desenvolupada, i el romanès, pertanyent al grup neollatí, ostenta el mateix rang que les grans llengües de l’Europa occidental. Els croats disposen d’una de les llengües literàries més atractives d’Europa, i formen part, com els eslovacs, del gup eslau, la unitat del qual representa una força malgrat la divisió actual de les llengües d’aquesta família. “El dia que la constitució oligàrquica d’Hongria hagi cedit al moviment democràtic que s’està apoderant del món, la llengua hongaresa serà colgada per la ruïna de la casta aristocràtica que la imposava. Perquè l’única força política que defensa l’hongarès és la d’aquesta casta. L’hongarès no és portador d’una civilització original.” Com veieu, el vaticini del savi francès, que, curiosament, va tornar a editar

el seu llibre al desè aniversari de la victòria de les potències centrals, no s’ha complert. Sincerament, crec que podem d’alegrar-nos-en, i no solament nosaltres, els hongaresos. Quines ensenyances podem treure els catalans i els simpatitzants forans de la causa catalana d’aquesta trista història? Se m’acuden les següents, segurament gens originals:

• • •

per a la supervivència d’una llengua és bo tenir al darrere un Estat, existeix una lleialtat lingüística, o sigui, fidelitat dels parlants a la seva llengua, i volent reparar injustícies històriques es poden cometre noves injustícies.

Gràcies per haver-me escoltat.

Catalunya, vista des del país de la futurologia Joan Ramon Resina Stanford University

Com es veu Catalunya des dels Estats Units? En tota pregunta, fins i tot les més abstractes, l’interrogant significa en funció de qui la formula i també de qui respon. Un interrogant no és simplement una marca diacrítica o una entonació particular de la frase. També obre un camp semàntic i prepara el terreny a una precipitació de sentit. Feta des de Barcelona, la pregunta “com veuen Catalunya els americans?” té un to i unes expectatives diferents de les que tindria si la pregunta la formulessin a Madrid (en el supòsit que la formulessin). La mateixa pregunta tindria un sentit encara més allunyat i fins i tot un punt d’estrafolària feta a la Cinquena Avinguda, al Congrés dels Estats Units, al Golden Gate Park de San Francisco, o a qualsevol de les universitats d’aquell país. Segons on la formuléssim, les respostes oscil·larien força entre els extrems del desconcert i del reconeixement. A més, en cas de fer-la allà en lloc de fer-nos-la aquí, la pregunta tindria un punt d’ansietat, demostraria un cert temor existencial, com si de la resposta en depengués l’autoestima. Em recorda una pregunta similar feta a peu de carrer per una cadena de televisió alemanya a principi dels anys 90, al moment de la reunificació, en que es preguntava als nord-americans a boca de canó com veien Alemanya. A la mateixa època, una altra cadena va fer un sondeig similar al propi país, pregun-

tant a la gent si es sentia orgullosa de ser alemanya. També això delatava un problema d’autoestima. De les respostes en depenia, en un i altre cas, la velocitat i el ritme de la renacionalització de la República federal i les estratègies de promoció de la seva imatge. Tornem a la pregunta “com veuen Catalunya els nord-americans”, però ara situant-la en el temps. Fa quinze anys, en una emissió de Marketplace, un programa informatiu de la National Public Radio, el presentador va deixar anar sense preàmbul ni explicació que a Espanya els bascos i els catalans avançaven cap a la independència amb la pistola a la mà. Mai no havia sentit res semblant, i menys en un programa de tanta audiència. Importa aclarir que no es tractava d’un espai de tertulians sinó d’un programa seriós sobre finances, que mai no s’hauria permès una lleugeresa similar en les dades macroeconòmiques o la informació política que afecta els mercats. No costa gaire imaginar què hauria respost el públic si l‘endemà algú els hagués preguntat com veien Catalunya. Però en la mateixa volubilitat del presentador hi ha la clau de la pregunta en aquell moment i lloc determinats. Aquella emissió de Marketplace es féu, si no ho recordo malament, entre la tardor de 1996 i la primavera de 1997. A Espanya governava José María Aznar.

El focus de l’atenció política internacional havia estat fins feia poc la guerra de Bòsnia i ja s’ensumava la continuació a Kosova. Els dels Balcans foren conflictes eminentment metaforitzables, amb un gran impacte mediàtic, que el govern socialista de Felipe González ja havia aprofitat per intentar balcanitzar Euskadi i Catalunya, segons una lògica explicada aleshores per l’intel·lectual eslové Slavoj Zizek, afirmant que el fantasma dels Balcans recorria Europa. L’imaginari europeu havia convertit els Balcans en una imatge abjecta, que desplaçava segons la necessitat del moment: “els Balcans sempre són en un altre lloc, una mica més cap al sudest” (3), deia Zizek, o cap al nord-est, podríem afegir nosaltres, si es mirava des de Madrid (The Fragile Absolute). Vostès recordaran les al·lusions, a la premsa espanyola de l’època, a una suposada voluntat de neteja ètnica que formaria part de l’ideari català. Jo mateix vaig sentir un professional de la informació a Catalunya, per cert proserbi, assegurar que patia per la seva integritat física. Convé recordar que això passava durant el mandat socialista, quan Felipe González assegurava impertèrrit que cada dia es sentia menys nacionalista, alhora que confessava que perdia els estreps quan algun súbdit de l’Estat no es considerava espanyol. Però la imatge exterior de Catalunya, ja afeblida per periodistes afins al PSOE, com el corresponsal del FAZ Walter Haubrich, prengué un aspecte més tèrbol amb l’arribada al poder del Partit Popular. Aleshores jo encara no ho sabia, però el comentari voluble del locutor de Marketplace obeïa a una estratègia de

criminalització dels nacionalismes basc i català originada a Madrid, estratègia que esdevindria obsessiva durant el govern d’Aznar i que s’ha mantingut fins avui mateix. És d’aquella època—finals dels anys 90—que data l’inici d’un corrent d’articles esbiaixats que la premsa internacional publica amb una freqüència sospitosa. Així, el canvi de to en les notícies internacionals sobre Catalunya coincidia amb l’increment d’agressivitat del nacionalisme espanyol, en una pinça mediàtica que suggereix que la tasca desinformativa, vessada amb una reiteració digna del Dr. Goebbels, havia esdevingut raó d’Estat. Quin era, quin és l’objectiu d’aquesta campanya difamatòria? Molt senzill, neutralitzar les reivindicacions catalanes i legitimar la involució autonòmica, accelerada a mesura que la premsa estrangera es feia ressò d’una visió política, social i econòmica descaradament recentralitzadora. En aquest corrent d’opinió manipulada hi ha tanmateix un aspecte positiu: el fet de cridar l’atenció sobre l’especificitat catalana. A les acaballes del franquisme, Catalunya no existia en la consciència dels nord-americans. Ni tan sols apareixia en la perspectiva acadèmica. Amb raríssimes i limitadíssimes excepcions, la cultura catalana estava exclosa dels departaments d’espanyol, uns guetos aleshores dominats per la tradició que allà en diuen peninsular i que en realitat és castellana. Fora d’aquests guetos, Espanya no era res, o quasi. La majoria no haurien sabut trobar-la al mapa, alguns, no pocs, l’haurien situada al sud de Rio Grande. Jo he conegut espanyols que maldaven per no ser identificats amb els hispanos, una confusió força general als anys se-

tanta i fins i tot als vuitanta. Aleshores era freqüent identificar Espanya amb la música mariachi, les dictadures militars i les menges picants. Per aquella època, algú, en l’àmbit universitari, em digué que quan pensava en els espanyols els imaginava en arnés de conqueridor, amb casc emplomat inclòs. Dels Estats Units estant, Catalunya senzillament no es veia, i Barcelona era un port on fondejaven els cuirassats i portaavions de la sisena flota, i un nom esmentat en una cançó de Bob Dylan sobre unes botes de cuiro espanyol. En tot l’any que va de l’agost de 1973 al juny de 1974, les úniques notícies sobre Espanya aparegudes a la premsa de la ciutat de mida i cultura mitjana on jo vivia foren l’atemptat contra Carrero Blanco i l’execució de Puig Antich, apart d’algun article breu sobre Franco que aleshores ja responia a la consciència de l’acabament d’aquell règim estrafolari. En un cert sentit, doncs, Catalunya ha anat emergint i retallant-se en l’imaginari nord-americà. Avui hi és més present que fa 40 anys. Molta més gent coneix Barcelona, una ciutat ignorada per Eisenhower i Nixon en les seves visites oficials a Franco, però coneguda i apreciada per Bill Clinton i Barak Obama. És innegable que el reconeixement actual deu molt a la projecció de Barcelona durant la dècada posterior als Jocs Olímpics, igual com, en un altre ordre de coses, deu molt a la globalització de l’afició blaugrana. Però en realitat la ciutat i el club, com espectacles globals, es perceben independentment del país. Conec seguidors del Barça que no tenen cap idea de Catalunya, i conec persones que han visitat Barcelona, que fins i tot hi han viscut

sense fer-se cap representació del país, ni en l’ordre històric, ni en el polític, ni tan sols en el geogràfic. Persones, d’altra banda, a les que sovint no se’ls escapa la crisi del model de ciutat: crisi de catalanitat (la desaparició del paisatge acústic de la llengua), crisi urbana (la degradació turística i l’augment de la criminalitat o simplement de la irregularitat), crisi econòmica (l’augment de l’atur i la lumperització de la imatge urbana). Per la majoria dels visitants, Barcelona és una ciutat espanyola, i això vol dir que l’arbre no deixa veure el bosc, que la capital amaga el país. Barcelona o Catalunya? Mar o muntanya? Aquest és un fals dilema, que, manipulat de manera partidista, ha empobrit les dues realitats, que en realitat són una de sola. Com que el dilema és fals, és susceptible de solucions, de les quals podem parlar més tard. De moment, però, intentaré respondre a la pregunta general de les jornades en la capacitat en què se m’ha fet, o sigui, com a professor de literatura i d’estudis culturals. I això vol dir resituar-la en les coordenades de l’àmbit acadèmic i, concretament, de les humanitats, i amb un plus de precisió (i per tant de limitació), a les dels estudis anomenats hispànics, que han estat sempre, per a bé i per a mal, l’àmbit de penetració d’alguna mena de representació de Catalunya en el currículum de les universitats nord-americanes. En aquestes institucions, qualsevol atenció a la realitat catalana que s’imparteixi als estudiants és accidental. Es deu sempre a la feina o a la dèria d’algun professor contractat com a hispanista que malda per introduir, com si es tractés de contraban, continguts catalans a les assignatures de cultura

espanyola. Aquesta estratègia es troba amb diversos graus de tolerància. En general, però, catalanitzar l’hispanisme és una tasca inversemblant i, ara com ara, no ha transcendit d’aquests intents accidentals. Si el professor marxa o es jubila, la cultura catalana marxa amb ell. Ningú no la considera imprescindible. Fa uns mesos una publicació nordamericana em va demanar un text sobre l’estat dels estudis catalans als Estats Units. A l’article que vaig enviar hi deia que, pel que fa a aquest país, els estudis catalans no existeixen. Certament hi ha tradició d’ensenyar el català en algunes universitats, el nombre de les quals ha anat creixent gràcies a la política de l’Institut Ramon Llull. En algunes, no gaires, s’hi ensenyen aspectes de la literatura catalana gairebé sempre des d’una perspectiva hispanocèntrica. O sigui que al capdavall l’hispanisme vehicula i en certa manera legitima uns continguts catalans recontextualitzats. Per mesurar la consideració objectiva de la cultura catalana a les universitats dels Estats Units n’hi ha prou amb el fet de no haver-hi ni una sola càtedra d’estudis catalans. Les que porten aquest nom, com les que existeixen al Graduate Center de la City University of New York, a la Universitat de Chicago o a la mateixa Universitat de Stanford, són places de professors visitants que es mantenen per conveni amb l’Institut Ramon Llull, i que duraran el que durin els convenis. Ja es pot entendre que tot això és d’una enorme precarietat. Però també és cert que fins i tot aquesta marginalitat és millor que la situació d’altres cultures, que acadèmicament no existeixen. A Stanford,

sense anar més lluny, la majoria de les cultures europees no s’hi ensenyen ni poc ni molt. La portuguesa, per exemple, hi té menys projecció que la catalana. L’holandesa, polonesa, danesa, txeca, etc., ni tan sols apareixen al currículum. En aquest sentit, l’hispanisme, que representa una resistència de vegades insuperable, també ha estat una oportunitat, com la resistència de l’aire que permet enlairar-se els avions. Tot i així, no ens enganyéssim pas: Espanya no és una autopista per la cultura catalana. A la universitat americana Espanya hi és com un apèndix lingüístic de l’Amèrica Llatina. Això fa de Catalunya l’apèndix d’un apèndix. Jo podria explicar un cabàs d’anècdotes de col·legues que han combatut la introducció de la cultura catalana als programes d’estudi. He estat testimoni de la discriminació d’opositors en funció de la seva procedència o de l’interès per la cultura catalana observable als seus currículums. Manta vegada he comprovat la confusió maliciosa de l’interès per aquesta cultura amb el nacionalisme, quan en realitat el nacionalisme de les cultures minoritàries és la conclusió lògica de la marginació fundada en prejudicis insalvables. Així és que, en les condicions covades per l’hispanisme, la situació del català és la d’un peix que es mossega la cua. Si se l’impulsa amb coratge, arriba un punt que els obstacles esdevenen raons polítiques. I viceversa, des del punt de vista dels hispanistes, sols un nacionalista defensaria la igualtat formal de la cultura catalana amb l’espanyola. Tanmateix, les coses han canviant des dels inicis de la meva carrera als anys 80. Avui hi ha un estol de joves que do-

minen la llengua catalana i n’impulsen la literatura en tesis doctorals pioneres, en la recerca, i a les classes. El concepte d’Estudis Ibèrics, que he explicat i promogut sistemàticament en conferències, publicacions, i en la docència, qüestiona el model excloent de l’hispanisme sense convertir el desafiament en un duel entre cultures. A l’avantatge de ser un paradigma inclusiu, els Estudis Ibèrics afegeixen un plus de realisme i de complexitat, en la mesura que els estudiants s’informen de l’existència d’unes cultures històriques que compliquen, i per això superen en interès, la vella idea d’una tradició espanyola uniforme, que mai va assolir valor competitiu en l’àmbit de la modernitat cultural i literària. 34

Ara, què passa en una situació de crisi com l’actual, en què les humanitats s’encongeixen vertiginosament? Quin espai poden tenir els estudis catalans quan s’aprimen fins a quasi extingir-se disciplines que solien tenir un volum important? Es troben en risc de desaparèixer les especialitats de llengua i literatura russa o la italiana, mentre d’altres, no fa gaire dominants, com la francesa, han de recórrer al post colonialisme, com ja havia fet l’espanyol en adonar-se que el seu futur acadèmic passava per l’Amèrica Llatina. Les noves realitats geopolítiques i la nova composició demogràfica dels Estats Units pressionen particularment les cultures europees. No fa gaire, el rector de la State University of New York a Albany va decidir eliminar els programes de francès, italià, rus, i clàssiques, a més del de teatre. No és la primera vegada que una universitat elimina un àrea de coneixement, però la conver-

sió de les literatures europees en boc expiatori de la crisi va produir l’alarma a tots els campus del país. Entre altres raons perquè els gestos destralers s’encomanen, i els administradors de les universitats, com els executius de les multinacionals, solen ser premiats per brutalitats que l’argot administratiu anomena “decisions valentes” (tough decisions). Davant la barbàrie als humanistes els queda el consol de lamentarse des de cotes culturals superiors i a vegades el gest inefectiu de la polèmica. Stanley Fish, professor d’humanitats i de dret a la Universitat Internacional de Miami, va reaccionar publicant un article a les pàgines d’opinió del New York Times titulat “La crisi de les Humanitats arriba oficialment” (11 d’octubre, 2010). En aquest article, Fish lamentava la introducció de criteris empresarials a les universitats. Part de la culpa, deia, la tenen els professors que en un rampell de progressisme van denunciar els departaments tradicionals com relíquies que sobrevivien gràcies a l’obligatorietat de les seves assignatures. Per exemple, els departaments suprimits a Albany mantenien la quota de matrícula per l’obligatorietat, ara desapareguda a moltes universitats, d’estudiar una llengua estrangera o una introducció als estudis literaris. Fish considera pragmàticament que és millor apostar per la coacció que permetre el desmantellament d’una disciplina. A misses dites, però, considera que l’única cosa que es pot fer per salvar les humanitats és que els rectors les defensin davant els governs estatals, els consells universitaris, i les associacions d’exalumnes, o sigui, davant les persones que pretenen reorientar l’educació superior sense tenir cap coneixement

seriós de les àrees sobre les quals pretenen legislar. Els mateixos rectors, segons Fish, haurien de rebutjar rotundament la pretensió que les humanitats hagin de justificar-se pel seu rendiment econòmic. Suposem per un moment que els arguments de Fish són escoltats, i que els rectors defensen coratjosament les humanitats com a fonament de l’educació superior. I suposem encara que aquest discurs aconsegueix aturar l’enderrocament de disciplines centenàries, de tal manera que els departaments de francès i italià, d’alemany, de rus i de clàssiques perllonguen la seva existència independentment de l’alarmant descens de matrícula. En tals circumstàncies, el futur d’aquestes disciplines és sotmetre’s a una forta pressió per adaptar-se a la nova realitat universitària. A la pràctica, això vol dir llançar llastra i reduir-se cada cop més a uns continguts intercanviables amb altres disciplines, o sigui perdre especificitat i preparar la seva dissolució en una lenta agonia de vagues reminiscències culturals. Davant un horitzó tan indefinit, quin futur poden tenir els estudis catalans i, de retruc, el coneixement de la realitat catalana als Estats Units? L’aposta per incorporar-la a uns Estudis Ibèrics topa amb dos esculls. El primer, la relació entre l’estudi de l’espanyol i el pragmatisme mercantil denunciat per Fish, que fa dels departaments d’hispàniques (encara) una excepció en les decisions culturalment destructives de les administracions. El segon, el tarannà de molts hispanistes, que entenen l’ensenyament d’una llengua i una cultura com una competició

darwinista en la qual inevitablement el peix gros ha de menjar-se el petit, i l’ideal implícit (i de vegades explícit) és la desertització cultural en un monolingüisme triomfant. A la cultura catalana en l’escena global se li podrien aplicar les reflexions de Gaziel respecte de les possibilitats de Catalunya d’obtenir en l’ordre polític la visibilitat que ara ens ocupa en l’ordre cultural. Gaziel considerava que la millor definició de Catalunya era ser una ànima en pena. Per això el seu mite més representatiu seria el Comte Arnau. Vagant en els llimbs nacionals, el país fa segles que malda per reposar d’un procés històric mai enllestit i de difícil enllestir. Gaziel contraposà Catalunya amb Portugal, un altre país de cos petit, però amb una forta consciència col·lectiva, que no vacil·là davant del seu destí. — Fins aquí el diagnòstic. Ara voldria dedicar la resta de la meva intervenció a especular com es veurà Catalunya en el futur. Serà com la llum d’un astre apagat, que ens arriba en virtut de la distància? Per exemple, el català s’ensenyarà en tant que llengua morta, com pretenia Miguel de Unamuno? De l’esclat cultural de l’Edat mitjana o del segle XX, se’n recordarà algú quan Catalunya s’hagi extingit com a cultura nacional? O es reaccionarà i es crearan, a Catalunya mateix, les condicions necessàries per unificar les voluntats i impulsar el procés d’emancipació que Portugal acomplí a temps? En el panorama actual res ens permet fer-nos il·lusions, i menys que res el bagatge polític del país. Què queda doncs? Com sempre, queda la realitat, i la realitat la imposa l’hora del món. Avui ja no

és possible desfer els errors del passat, ni conjuminar les voluntats que s’han escindit a cada crisi històrica, deixant el país indefens davant la depredació d’un enemic que, en aquest aspecte, sempre ha sabut unificar-se.

Però si no es pot decantar el passat, com s’esdevé al poema de Maragall (“La cançó ha mort, la cançó ha mort”), sí que és possible esmenar-lo en el present, posant-nos a l’hora del món. És massa tard per crear l’Estat nacional que Catalunya hauria pogut esdevenir quan es posaven les bases de les nacions europees, o encara al segle XVII quan Portugal aprofità la lluita per l’hegemonia europea per recuperar la llibertat, mentre Catalunya, fugisserament independitzada, tornava a caure en el pou hispànic. En fracassar com a nació, Catalunya no protagonitzà cap aventura colonial ni preparà, com altres nacions, un futur post colonial al seu idioma. Catalunya ha fet tard i ha de resignar-se al petitíssim pes que li pertoca dins la comunitat internacional, així com a cada element químic li correspon una valència determinada. La metàfora no és arbitrària. En química la valència mesura la quantitat d’enllaços formats pels àtoms d’un element. És obvi que un país petit i encadenat a un Estat que malda per reduir-lo a la mínima expressió no podrà desenvolupar tots els enllaços de què seria capaç en una situació de lliure combinatòria. Però en la mesura que no estigui totalment neutralitzada, Catalunya encara pot activar la seva valència i situar-se al lloc que li correspon a la taula dels elements. Per aconseguir-ho, però, cal primer que deixi d’anar a tres quarts de

quinze i posi el seu rellotge a l’hora del món. I quina hora toquen al món? A les darreries del segle XX, els futuròlegs nord-americans Alvin i Heidi Toffler, en un llibre titulat La tercera onada van advertir que s’havia encetat una tercera fase del procés civilitzador. La primera havia estat la civilització agricultora caracteritzada per societats lligades a la terra; la segona, la que començava amb la revolució industrial, quan la màquina a vapor es posà al servei de la producció i sorgiren, en el pla ideològic, la doctrina del progrés, els drets individuals, el contracte social, la secularització i la idea que els líders polítics s’havien d’elegir per voluntat popular. La producció industrial en massa, l’anomenat fordisme, implicava tot un sistema de socialització: l’educació universal a través de l’escola pública, el consum de masses, mitjans de comunicació de masses i una reestructuració de la família, que en trencava la forma tradicional basada en el parentiu i la convivència de diverses generacions a la mateixa llar. La revolució industrial reduïa aquesta institució mil·lenària a la cèl·lula mínima necessària per a la reproducció. A aquesta segona onada pertanyen també les insurreccions i lluites civils provocades per l’aparició d’utopies socials, així com la distinció política entre dretes i esquerres. Aquesta distinció, típicament de segona onada, va perdre valor referencial amb el descabdellament de la guerra freda, resultat de la transició dels països més avançats a la tercera onada. Observem de passada que, mentre que els grans conflictes del segle XIX i la primera meitat del XX entre les elits de la primera i de la segona onada, acabaren

amb la victòria dels segons, a Espanya les elits industrials i modernitzadores basca i catalana s’estavellaren contra una civilització agrària de tipus encara feudal. Per això, Espanya (i Catalunya amb ella) quedaren excloses de l’hegemonia econòmica, militar i científica de l’Aliança Atlàntica que sorgí del xoc entre els dos models de civilització. Avui estem immersos en la tercera onada civilitzadora i en un món més complicat, en el qual pugnen la civilització de l’arada, la de la cadena de muntatge, i la de l’ordinador. Cada un d’aquests estris pressuposa tot un sistema de relacions que inclou la tecnologia i la cultura, l’organització familiar, la religió, les formes de la política, la moral sexual, i els paradigmes de coneixement. El terme “globalització”, tan grapejat, no vol dir cap altra cosa que la forma política corresponent al món intercomunicat i simultaneijat de la tercera onada. En aquesta tercera fase civilitzadora l’Estat nació perd pes, com el perderen els antics règims amb l’arribada de la civilització industrial. Compte, però! Perdre pes no vol dir desaparèixer, sinó relativitzar-se. Els països de la tercera onada ni han desmantellat les estructures de l’Estat nacional ni han prescindit completament de la indústria, de la mateixa manera que la modernitat no prescindí de l’agricultura. Senzillament adapten aquestes estructures a criteris globals, de la mateixa manera que abans industrialitzaren el camp. Què vol dir això, aplicat a Catalunya? En primer lloc vol dir que Catalunya, en la tercera onada, ja no té espai per esdevenir un estat nacional com hauria pogut ser-ho si al segle XVI les corones hispàniques no haguessin caigut en mans dels

Àustries. Ni tampoc podrà completar la construcció de la societat de masses que encetà a principis del segle XX a cavall de la industrialització, però que fou interceptada per les dictadures espanyoles que emplenaren la major part d’aquell segle. Quan als anys 80 del segle passat Catalunya intentà de nou crear una societat de masses sota el concepte de normalització, ja era massa tard. No sols perquè el terreny ja estava ocupat pels mitjans espanyols, sinó, sobretot, perquè Espanya estava a punt d’entrar a la tercera onada, la de la civilització digital, que comportava l’explosió de l’oferta en micromercats de producció desmassificada i oposava el multiculturalisme a la cultura nacional. Però tot i que Catalunya no ha pogut participar plenament dels projectes que han consolidat les identitats nacionals modernes, encara pot jugar un paper rellevant en la tercera onada, el protagonisme de la qual ja no està en la força bruta (centralització del poder, indústria pesant, exèrcits nacionals, mobilitzacions en massa) sinó en la intel·ligència i l’agilitat. En aquesta etapa és decisiva la voluntat política d’esmerçar en el coneixement el màxim de recursos possibles, aplanant les traves burocràtiques a la seva reproducció i circulació. Sols així tindria Catalunya alguna possibilitat de sumar-se a l’elit dels països capdavanters en innovació i comercialització tecnològica, amb tots els afegits culturals que suposa un desenvolupament d’aquestes característiques. Posar el rellotge a l’hora del món vol dir posar-lo a l’hora del procés civilitzador. Catalunya ha comptat internacionalment quan ha sincronitzat la seva

vida amb el moviment històric general. Entre els segles IX i XIV, els comtes catalans posaren les bases d’una cultura de primera onada amb la conquesta d’un territori que, malauradament, el temps, els enemics i la incapacitat política han escapçat greument. Però en l’espai mediterrani que era el centre del món occidental, Catalunya fou aleshores un poder internacional i el bressol d’una cultura influent. Entre els segles XVIII i XX, es tornà a posar al ritme mundial capitalitzant sobre una economia de primera onada per pujar al tren de la segona. Alterant pregonament les seves estructures tradicionals, encetà una modernització que passava per nacionalitzar el seu espai de comunicació, abocant-la fatalment a constituir-se en un nou Estat. Això l’Espanya castellana s’ho ensumava amb segur olfacte polític, i tallà de soca-rel el procés d’emancipació catalana fins a tres vegades entre 1874 i 1936. Actualment, la revolució digital permet superar les limitacions d’un Estat que s’aferra a la civilització de la segona onada amb romanalles de la primera. Si en lloc de reproduir mimèticament les estructures de l’Estat espanyol, una requincalla d’una civilització obsoleta, Catalunya aprofités les vies d’interpenetració obertes per la civilització de la tercera onada, podria influir-hi pragmàticament, la qual cosa implicaria participar de les seves línies de força. Participar d’aquestes línies vol dir, entre altres coses, aprofitar la desaparició de les fronteres en els terrenys econòmic, tecnològic i cultural per situar-se en els centres de creació i desenvolupament, que ja no són centres en el sentit polític sino punts d’alta

densitat comunicacional a la xarxa epistèmica. Justament perquè la política va a remolc d’aquestes noves realitats, la irrupció de Catalunya al món com a potència empresarial, cultural i investigadora podria acabar donantli consistència política. Tanmateix, com en el dilema de l’ou i la gallina, podem preguntar-nos si una Catalunya sistemàticament espoliada i artificialment limitada podrà incorporar-se a la globalitat d’una manera no merament aparent, com aparent fou, fins a cert punt, la seva incorporació a la modernitat sota els auspicis de l’Estat espanyol. La primera condició perquè Catalunya esdevingui un referent mundial és abandonar el paradigma desenvolupista en què s’ha instal·lat les darreres dècades, un paradigma regressiu i insostenible basat en el turisme i la construcció, alimentats tots dos per la importació massiva de ma d’obra infraqualificada. Però per trencar amb aquest model econòmic de transició de la primera a la segona onada, model que condemna el país a la marginalitat i la decadència, Catalunya necessita administrar tots i cada un dels aspectes de la seva organització pública, tant la material (comunicacions, transports, infraestructures) com la moral (educació, lleis, judicatura). Fer-se amb el control de la vida pública no suposa revertir a l’estadi de la competició nacionalista ni a la imitació tardana de les estructures tancades dels vells estats nacionals. N’hi ha prou amb insistir en la dinàmica de la tercera onada que, en buidar la sobirania dels estats, fa emergir nous actors a l’esfera de les relacions ja no tan internacionals com transnacionals. Es tractaria d’aprofitar la disminució de

l’Estat en tant que agent de sobirania per iniciar relacions exteriors al marge de la seva tutela i legitimar el dret al reconeixement i eventualment a la representació d’una comunitat històrica com la catalana en organismes globals. Per aquest camí Catalunya podria no sols visibilitzar-se sinó també fer-se valorar com Estat en potència i potser fins i tot com a Estat de dret a la nova taula internacional dels elements, tot i que aquests ja no tinguin la mateixa valència que tingueren durant la modernitat. Quan l’Eugeni d’Ors va arrenglerar-se al Movimiento Nacional al començament de la Guerra Civil espanyola, es va dir que aquesta incorporació valia més que una batalla guanyada. De manera semblant, la incorporació de personalitats catalanes a la cultura global fa més pel país que les pugnes polítiques que aquests dies tenallen l’atenció dels mitjans catalans, però deixen indiferent el món. Avui hi ha investigadors, empresaris, artistes i intel·lectuals catalans a molts nuclis de producció de coneixement i d’innovació empresarial. Hi són en una proporció que supera àmpliament la de la població catalana respecte de la mundial. També en termes europeus es tracta d’una proporció respectable. Malgrat aquest afany de superació, costa de visualitzar la col·lectivitat de la qual provenen aquestes persones. La dificultat està, no tant en el desconeixement de Catalunya com en la fragilitat de la seva identitat. La catalana és una identitat fràgil, primerament perquè no disposa de trets diferencials ni de referents culturals forts. Un francès, un mexicà, un irlandès, un italià, un alemany o un

japonès disposa d’un ventall de referents automàticament atribuïbles, des de l’alta cultura fins a la cultura popular. Fins i tot quan els referents són erronis, com en l’associació dels espanyols amb aspectes més globals de la hispanitat, aquests encara gaudeixen d’una ontologia social, existeixen com a grup. Els catalans, però, no són identificables, i el recurs d’identificar-se topogràficament a través de Barcelona és una confessió de com n’és de prima i fantasmal la identitat catalana. En gran part, aquesta manca de referents és una variant de l’espoli a què ens sotmet Espanya, un espoli que no s’acaba en l’apropiació dels impostos, sinó que abraça el llegat artístic material i espiritual. La música catalana, per posar un exemple, s’emet sempre com a espanyola, des dels mestres Sor i Granados a la tradicional nadala El 25 de desembre, que compta entre les més populars de tots els països. D’aquest espoli dels bens espirituals n’és responsable l’Estat, però també tots aquells catalans, que, acomplexats pel desdibuixament de la seva identitat, contribueixen a afeblir-la negant-la o dissimulant-la. Són molts els que es submergeixen en una mena d’internacionalisme desarrelat o adopten directament la identitat resultant de l’espoli. Aquestes persones, que es troben en totes les professions i ambients, són l’equivalent global de l’intel·lectual desclassat de l’època de la lluita de classes. És molt difícil combatre l’acomplexament subjectiu mentre existeixi l’acomplexament col·lectiu. El problema que té Catalunya per visibilitzar-se en el món comença a casa. Què és Catalunya? Una regió natural?

Una unitat administrativa de l‘Estat espanyol? Una cultura moribunda amb ínfules, com les aristocràcies decadents? Una societat colonitzada i culturalment desballestada? Un exemple punyent de l’anarquia que caracteritza el trànsit entre diferents formes de civilització? Totes aquestes coses a l’hora? En certa manera, l’acció ja és una resposta. Del que es faci i de com es faci es desprèn un concepte de país. Promoure allò que els gestors del patrimoni anomenen “marca Catalunya” pressuposa una inversió de les prioritats. En primer lloc dóna per fet que els països es venen com mercaderies als prestatges d’un supermercat global. I en segon lloc, pressuposa l’existència dels països en un espai metafísic, del qual sols caldria treure’ls per exposar-los mitjançant una operació de marketing planejada des de les instàncies polítiques. Aquest model d’acció, avui imperant, es basa en la fal.làcia segons la que el problema es redueix a la representació d’una realitat preexistent. Aquesta idea està atrapada encara en el sistema epistemològic de la segona onada, en una idea de progrés basada en l’acostament gradual a uns objectius predeterminats. En un sentit més pragmàtic i més proper a la fluïdesa de la tercera onada, el progrés consistiria en la capacitat de resoldre els problemes a mesura que es vagin presentant, i a mida que ens allunyem de les situacions que ens han limitat i detingut en el passat. Visibilitzar Catalunya és sinònim de construir-la, de consolidar-la, de donar-li una forma i una silueta reconeixible, de manera que en esdevenir indentificable faci possible identificar-s’hi.

Al meu entendre, els esforços per promoure el país no haurien de partir de la suposició d’un objecte acabat que sols cal publicitar, sinó de considerar francament Catalunya com un problema a investigar. Amb això no vull dir que Catalunya sigui un problema per al món o que hagi d’aspirar a aquest protagonisme equívoc. Vull dir que pot participar dels debats globals a base de descompondre’s ella mateixa en tota mena de problemes que, compartits o no amb altres països, es puguin abordar posant en joc les capacitats i sinergies disponibles. Estic convençut que visibilitzar Catalunya no és tant un afer de pedagogia com d’inspiració. Massa sovint els catalans hem sortit a explicar Catalunya i el que hem fet ha sigut cantar-ne les excel·lències. Es una manera infalible d’aparèixer com granotes que inflen el pap. L’alternativa intel·ligent consisteix no en proclamar les gràcies, reals o imaginàries, sinó en abordar els problemes propis des d’una perspectiva global, i viceversa, aportar solucions pròpies a problemes compartits. Solucions catalanes a problemes d’altri? No seria la primera vegada. I encara més: sols des d’una franca i positiva cooperació per resoldre els problemes amb què s’enfronten les societats avançades, participant-hi de ple i no a remolc dels esdeveniments, podrà Catalunya estimular la cooperació en la qual haurà de sostenir-se com a societat viable i visible en la tercera onada. Sols així podrà superar el tràngol d’una modernitat amputada en la qual seria inútil i suïcida perseverar.

La visibilitat de les petites cultures: el cas català Tilbert Dídac Stegmann

Goethe-Universität Frankfurt am Main

Benvolguts amics! Tothom proclama que vivim en un món que s’està globalitzant. Semblaria, doncs, que les nacions i cultures ens estem acostant, que ens anem coneixent millor; que menys minuts (i menys diners) costa per volar a un altre país, és a dir menys minuts de distància, significa més coneixement. Malauradament aquesta és una visió simplista, errada. En el món global no regeix la distància, sinó la presència mediàtica. Vivim en un món capitalista en el sentit que, qui capitalitza la marca mediàtica més publicitada, s’infiltra en la nostra atenció. No són doncs els quilòmetres o les milles que decideixen, sinó els pocs centímetres que ens separen del periòdic, de la pantalleta de l’ordinador o de la pantalla del televisor. I no caiguem en la innocència de pensar que tot només depèn de la potència financera publicitària – això ja és ben decisiu – perquè al darrere també hi ha la pura potència política - i militar -, com és el cas dels Estats Units. L’estructuració dels intercanvis culturals entre els pobles i les nacions del món és altament asimètrica; i tenim la impressió que els rics en visibilitat mundial contínuament guanyen i els pobres contínuament perden. Contrarestar aquesta tendència és la meta d’algunes cultures més petites

amb especial dinàmica de projecció exterior, com ara la catalana. La dinàmica catalana s’explica, sembla, per la situació d’atzucac en què la població espanyola majoritària ha posat a la població catalana minoritària. Sense comptar els 5 milions de gallecs i bascos, els 29 milions d’espanyols ofeguen la llibertat dels 13 milions que viuen a terres de llengua catalana i fonamenten aquest ofec en la Constitució espanyola oferta als catalans el 1978 com a única alternativa a la dictadura franquista o a propostes armades del tipus Tejero i companyia. Si comparem la necessitat de dinàmica exterior catalana amb, posem per cas, la dels noruecs, constatem fàcilment que els noruecs ja no necessiten urgentment la projecció exterior per desfogar-se de la dominació sueca o danesa. Ara viuen tranquils. Abans d’entrar, però, en l’anàlisi del perfil característic de la projecció catalana exterior, comparem el mercat global cultural amb el mercat global mercantil i reflexionem sobre les dues metes diferents que tenen. Quin és el sentit del comerç mundial lliure de mercaderies i productes? Idealment: que l’objecte de més bona qualitat i de més bon preu arribi a cada habitant del planeta. Malauradament aquesta idea, que podria semblar humanitària, queda

desvirtuada per molts motius; per exemple per la producció d’objectes en principi inútils que només a través de la publicitat són insinuats com a útils als compradors, o per la oferta agressiva i excessiva d’objectes que en principi són útils, però dels quals no necessitaríem tants. A més cada nació juga amb avantatges diferents – i ben asimètrics – pel que fa a produir qualitat i preu baix, que depèn de la quantitat, és a dir massivitat de la producció. I encara més asimètric és el poder adquisitiu.

Tot això té contrastos i paral.lelismes amb els intercanvis culturals: com funciona i com hauria de funcionar el coneixement entre cultures? I quina és la situació en què es troba Catalunya dins d’aquesta xarxa d’interrelacions? Preguntem-nos primer a nosaltres mateixos quina és l’extensió dels nostres coneixements culturals literaris, per exemple. Hem llegit literatura catalana, espanyola i llatinoamericana (bastants encara tenen llegida més literatura espanyola que catalana), després francesa, ja molt menys, i potser italiana; de portuguesa? Gran interrogació. Alguns catalans han llegit els meus compatriotes alemanys. Jo, naturalment, he llegit els alemanys més que cap altra literatura. Bé, i m’estic oblidant, com si fos aposta, de la literatura anglesa i americana que potser haurem de situar quantitativament davant de la francesa, encara que pel que fa a traduccions totes les literatures mencionades estan perfectament al nostre abast.

I què direm de les altres literatures: haurem llegit algun gran novel·lista rus, algun dramaturg escandinau, alguna tragèdia grega, l’Odissea i alguns pocs autors llatins (potser només a l’escola). El panorama és ben reduït: què és d’autors neerlandesos, hongaresos, lituans, islandesos, o turcs, xinesos, japonesos etc. etc.? M’adono que m’estic oblidant que la meitat dels europeus no tenen ni un llibre literari a casa i no llegeixen, segons semblen dir les estadístiques. Redueixo, doncs, la meva pregunta a: Què hem sentit dir de la cultura literària dels altres pobles del món? És a dir pregunto per la pura visibilitat que aquestes cultures tenen en el nostre angle atencional. Haurem d’admetre que fins i tot des d’aquesta perspectiva, molt més modesta, els nostres coneixements multiculturals són ben poca cosa. El punt neuràlgic de la qüestió - molt negatiu - , és que de la literatura i cultura de la qual no hem sentit parlar, tendim a pensar automàticament que no existeix, que no n’hi ha (sinó ja l’hauriem sentit parlar). Posem per cas que no hem sentit parlar de la literatura estoniana o afganistana: clar, pensem que hi ha un desert. Ja haurem fet un gran pas endavant, si d’una vegada ens hem autoconscienciat que cada nació deu tenir algun gran autor o grans autors i que és només la nostra pròpia limitació que ens ho fa ignorar. Admeto que jo mateix he tardat en convèncerme que el més petit poble pot tenir la sort de tenir Weltliteratur en el sentit de Goethe.

La visió capitalista i publicitària segons la qual hi ha nacions importants i nacions no importants ja pot rebre un fort correctiu si ens hem convencut que cada poble té els seus forts. Els catalans mateixos són un exemple de la qualitat d’una literatura mig amagada a altres nacions – per cert significativament menys amagada d’ençà del 2007 on era la Convidada d’Honor de la Buchmesse, la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt. No ens hem cansat de mencionar Ramon Llull, Tirant lo Blanc, Ausiàs March, Àngel Guimerà i, saltant-ne molts, Foix, Brossa, Espriu, Rodoreda etc. I no ens hem de cansar de mencionar-los i recomanar-los; que amb això proporcionarem hores intenses de lectura als conciutadans de tot el món. Estic parlant de la asimetria de la visibilitat de les cultures del món i he estat parlant d’un gènere de difícil visibilitat, que necessita la traducció per ser visible dins l’horitzó de les altres nacions. I és evident que també els gèneres són molt asimètrics en la seva perceptibilitat. Passem, per exemple, a la música. És audible per tothom, sense traducció. Sí, però necessita tradició “educacional”, per dir-ho d’alguna manera: o ets dels que gaudeixen d’una simfonia de Beethoven i/o ets dels que gaudeixen del pop de Lady Gaga (si no tingués fills i dona, no en sabria res). Pel que fa a la música clàssica els alemanys tenim una increïble asimetria a favor nostre. És que és difícil que una altra nació es pugui comparar a la línia Bach, Händel, Mozart, Beethoven, Schubert, Schumann, Wagner, Brahms, Mahler, Schönberg, i els moderns Henze, Stoc-

khausen etc. Però, per sort, la música de tots aquests compositors la compartim amb tots els ciutadans del món, així com agraïm a Pau Casals que ens hagi descobert les solosuites de Bach per a violoncel. En música els catalans són ben visibles a través dels seus cantants i a través de Casals, o per instrumentalistes actuals, com ara Jordi Savall. I, com sabem, no falten els compositors catalans internacionalment coneguts. Però el gènere on més visibles han arribat a fer-se els catalans és, naturalment, l’art, l’arquitectura i el disseny. Quan l’any 1986 li vaig parlar a Antoni Tàpies de la meva antologia de la poesia catalana del segle XX, on he reunit 23 poetes amb 74 poesies en edició bilingüe, i li exposava la idea de l’editor Reclam de Leipzig d’afegirhi una aportació pictòrica seva, li va semblar evident el meu argument que el seu renom a Alemanya podia ajudar a uns poetes, el nom dels quals era desconegut, perquè poguessin sortir a la “visibilitat”. Tàpies em va convidar al seu taller-estudi i m’hi havia distribuit un munt d’obres al peu de les parets dient-me: “Til, pots escollir.” El fet que després 3 editorials diferents publiquessin i republiquessin el llibre era també gràcies a la visible presència de Tàpies. Catalunya, amb el fet Gaudí, el fet Dalí i el fet Miró i Tàpies, té molta sort. Una sort, que poques altres nacions de només 13 milions d’habitants tenen. I no parlem de les moltes desenes de cultures i nacions més petites que la catalana. Afegim-hi la notorietat internacional dels catalans en el camp esportiu, actualment liderat pel prestigi del Barça,

que, a més, sortosament és vist com a genuïnament català i contraposat al real i espanyol Madrid, així com recentment les corrides de toros espanyoles han servit publicitar el fet diferencial del No als toros per part catalana, que a més situa als catalans en la banda més civilitzada de la humanitat, qualificant els circenses romans i espanyols com a cosa de la fosca prehistòria. Però sabem que només duren una època els grans tennistes, o ciclistes, o pilots de fórmula 1 (per cert que el nou campió, Sebastian Vettel, és de Heppenheim, el poble del costat de casa meva); els esportistes llueixen com una supernova durant un temps i després s’apaguen. La cultura artística, musical i literària perdura més que l’esport. Però és també més minoritària. 44

El prestigi artístic català internacional es massifica en l’atractiu turístic. Gaudí n’és l’exemple punta. I la Sagrada Família ha arribat a atreure fins i tot al meu compatriota Benet XVI. Gaudí i les obres d’art i d’arquitectura de les que gaudeix Catalunya són el vessant més cultural del turisme; el que predomina són els atractius paisagístics que converteixen des de fa molt de temps als Països Catalans en meta turística internacional número 1, al menys en el cas alemany, fent la competència a Itàlia. I encara que sigui justament el turisme que hagi deixat malmeses bastantes de les belleses paisatgístiques mediterrànies catalanes, la situació meteorològica estival no deixa d’atreure alemanys i altres europeus, essent aquí Mallorca, i Eivissa, l’exemple punta, com també la Costa Brava i les costes valencianes.

Saltem ara a un espai especialment modern i de tecnologia: la creativitat i originalitat i la presència dels catalans a l’internet impressiona internacionalment. Una persona com Vicent Partal pot parlar-ne durant hores. Tothom coneix el .cat i, per cert, si voleu una informació detallada de tota la infrastructura catalana existent a Alemanya, només heu d’anar a www.kat.cat, la pàgina web de catalanística de la universitat de Frankfurt. L’última fita de la dinàmica catalana a internet és el “Lipdub per a la independència” que el 24 d’octubre d’enguany va reunir 5771 participants a Vic en un video musical d’uns 7 minuts. És el rècord mundial en Lipdubs, declarat Official World Record per la World Records Academy. El lipdub és un nou gènere, creat el 2006, per portar un missatge col∙lectiu muntat sobre una cançó en off que s’ha de filmar d’una estirada sense cap interrupció, amb els moviments dels llavis sincronitzats amb el text de la cançó. L’impressionant és que pel fet de ser record mundial el video Youtube que reprodueix l’acte de Vic ha generat 670.000 clicks i visions en pocs dies i al moment d’ara deu haver ultrapassat el milió. És a dir un milió de cibernautes de tot el món han vist el crit per la independència dels joves catalans en l’actuació de Vic. Si considerem tot això, hem de constatar: Déu n’hi do de la diversificadíssima i massiva atractivitat i visibilitat del Països Catalans per als altres europeus i fins i tot per població asiàtica i americana. S’ha de dir que el Països Catalans tenen un gran avantatge de visibilitat que la majoria de països li han d’envejar.

Però tenen també un immens desavantatge que el més petit país independent no té: el nom de marca estatal, “Espanya”, tapa una forta part de la visibilitat de la identitat catalana, tapa el nom de “Catalunya”. El cava que milions d’alemanys beuen – sembla que estem en segon lloc de consumidors internacionals de cava – és per ells “spanischer Sekt” i no “katalanischer”. De centenars de milers de cartes enviades a Barcelona des d’Alemanya gairebé totes porten la indicació “Spanien” i només una ínfima part porta “Katalonien” (són les enviades per nosaltres des de Frankfurt). Per cert que el correu alemany no té cap problema, si només s’hi posa “Katalonien”; tota la nostra correspondència sempre arriba. I també el turista alemany quan torna de terres catalanes, diu que torna de “Spanien”. També la manca de coneixements històrics és un desavantatge per a Catalunya i per a tants altres països. Qui sap que Lituània fou un gran reialme que al segle XIV s’estenia del mar bàltic fins al mar negre? I qui sap que la corona catalano-aragonesa, sovint amagada sota el nom “Aragonien”, abastava tota la Mediterrània fins a Atenes i Neopàtria que semblava com un nou Imperi Romà en vies de formació i amb el català com a llengua internacional en lloc del llatí. No debades els comerciants alemanys necessitaven aquell preciós diccionari català-alemany i alemanycatalà que l’any 1502 l’impressor alemany Rosenbach publicava a Perpinyà i que he reeditat l’any 1991 en edició facsímil.

Sempre es dóna el mateix: els estats actuals ofusquen els històrics. Això és negatiu per a qui reclama drets històrics. Per això ens veiem contínuament forçats a explicar la història catalana i a des-explicar la idea que amb el casament de Ferran i Isabel ja es fundava “Spanien”. Bé, a base de presència mediàtica i turística la cosa ha millorat: ara Barcelona és vista com a capital de Catalunya. I la polèmica del propietari d’Air Berlin, queixant-se d’haver estat interpel·lat a publicar els seus textos no sols en espanyol, sinó també en català, ha augmentat la visibilitat del català mallorquí. En general la llengua catalana rep tots els respectes a Alemanya, i a la romanística té el seu lloc indiscutit com una de les llengües romàniques i és ofert en 33 universitats d’Alemanya, Àustria i Suïssa germanòfona, encara que aquí només parlem del món reduït acadèmic i malgrat que el català, com totes les llengües de petites cultures, no pot pretendre de ser entre les importants que un nou estudiant de romàniques es proposa estudiar a primera vista. També la polèmica del 2007 de la Fira del llibre de Frankfurt, de si havien d’anar-hi només escriptors que escriuen en català, ha creat un renou immens que gairebé tapava els altres aspectes que podia presentar la cultura catalana. Però el costat positiu és que ha deixat clar que s’escriu literatura en català igual com s’escriu literatura en espanyol o en alemany. Ja ha quedat claríssim que el català és una llengua de cultura i de literatura. I la literatura catalana ha multiplicat molt fortament la seva pos-

sibilitat de sortir traduïda a l’atenció del lector alemany. Les editorials alemanyes ara tenen present la nova producció literària catalana quan planegen el seu programa editorial.

Va bé tenir present que el cas català no és un cas aïllat. Totes les cultures i nacions més petites depenen dels hàbits de convivència internacional que les nostres societats han desenvolupat, i del que es fomenta i ensenya a les escoles. Les poques grans nacions es fan visibles per la seva imposició mediàtica i política. Les mitjanes i petites depenen de les formes de vida en relació a l’altre, que cada país estigui desenvolupant: cultura de respecte, de solidaritat i de curiositat per les alternatives, des de la convicció que les alternatives són fantàstiques fonts i incentius per a la creativitat i el desenvolupament propi. Els éssers humans, en la nostra fonamental ambivalència, oscil∙lem entre la seguretat que ens ofereix la in-group, el nostre cercle protector familiar, local i nacional, i la curiositat per a la descoberta, o les ganes d’alliberar-se del cercle tancat de normes cohesives, però també coartants. Malauradament la història dels estats neix i es fonamenta encara avui en el fet de diferenciar-se dels altres; en la creació d’un “nosaltres” contra un “ells”. Els estats tradicionals encara actuen molt com si es tractés només de fer sobreviure la pròpia tribu. Els estats haurien d’estructurar-se més com a servei per al manteniment de la pau i de la convivència amb les altres nacions. L’estat espanyol, per exemple, no es comporta com a servei, sinó com a propietari de Catalunya, com

a latifundista, i així ho fonamenta la “Constitución”. No nego que la part primària i primitiva de l’ésser humà necessita una base de autoidentificació unicultural. Justament els catalans la necessitaran per crear un Estat propi. Necessiten marcar el seu territori. Per cert que la manera més bonica de fer-ho la tenen els ocells: marquen el seu territori cantant! Marcar vol dir que no pots tenir una doble identitat. Una doble identitat catalana i espanyola ja no és una identitat. Identitat espanyola no admet identitat catalana a la mateixa altura, sinó només com a subordinada; en condició de submissió. Hi ha massa catalans que això no ho tenen clar. Només una identitat inclusiva, igualitària, com la europea, pot conviure amb la catalana. Com veieu, estic accentuant l’autoidentificació catalana. Fer-ho és una empresa arriscada. En alemany en diem “Gratwanderung”, és a dir excursió sobre la cresta, amb precipicis pels dos costats. És el que passa de manera molt rudimentària als partits de futbol. Està bé que el Barça guanyi i que hi posem tot el nostre entusiasme, però el perill de la fòbia contra l’adversari està a l’altra banda de la carena. Sabem que uns “fonamentalistes” futbolístics poden crear alguna desgràcia – i ho han fet. Però els fonamentalistes religiosos, i pitjor de tots, un fonamentalista racista com Hitler, mostren el costat més negre de l’agrupament dels humans gregaris que es volen autoprotegir contra uns altres. Fa falta molta civilització, perquè els catalans se separin sense odis d’Espanya. Però farà falta moltíssima

civilització per part dels espanyols, perquè deixin anar als catalans, així com avui en dia és socialment acceptat i factible que un home deixi anar a la seva dona que ja no vol conviure amb ell en la mateixa casa. Alguna raó tindrà la dona que nolens volens el marit haurà d’acceptar. Prou raó té Catalunya de separar-se d’Espanya. I a Espanya no li quedarà més remei que acceptar-ho. L’antropòleg Arnold Gehlen ha postulat que la cultura és una estructura que substitueix les regles de comportament instintives que l’animal encara conserva. Els pobres éssers humans hem perdut la xarxa instintiva que proposa el comportament adequat en cada cas i en cada moment i dóna seguretat. Els humans ens hem hagut de crear uns elements culturals i ens hem hagut de civilitzar per eludir la inaguantable inseguretat contínua de no saber què fer davant les bifurcacions. Potser el cim positiu del que hem arribat a fer els humans és aprendre a posar-se en la situació de l’altre, del meu antagonista - per un moment només - i després tornar a la pròpia posició, però ja tenint present la visió de l’altre. És Immanuel Kant, el filòsof nascut a Königsberg (on també va néixer el meu pare) qui ho ha expressat en l’alemany complicat del segle XVIII, en el seu llibre de la Metafísica dels costums: “Handle so, dass die Maxime deines Willens als Grundlage einer allgemeinen Gesetzgebung dienen kann.” És el famós imperatiu categòric que dit molt senzillament vol dir: “actua sempre de la manera com voldries que els altres també actuéssin,” o dit altrament: “no

facis mai als altres, el que no voldries que ells et facin a tu.” La consigna sembla molt senzilla, però és molt estricta. Un espanyol que es figurés que el seu parlament fos majoritzat pel doble de diputats catalans comparat amb el nombre de diputats espanyols, i amb un Tribunal Constitucional que li prohibeix drets fonamentals, i amb una Constitució que li prohibeix la llibertat de ser independent etc. etc. quedaria escandalitzat. Però és el que ell considera normal que Catalunya hagi d’aguantar. Catalunya no és l’única nació que està aguantant aquestes asimetries morals. De manera que està bé que tornem a posar-nos el problema des d’una perspectiva més general, més global: Com fomentar el respecte mutu, el coneixement mutu entre les nacions, entre les cultures, la renúncia a les opressions, l’acceptació dels límits de la pròpia llibertat allà on topa amb la llibertat aliena? No em posaré ara a buscar solucions en la realitat econòmica global que veig dominada per una lluita dels productors per trobar mercats, amb un “survival of the fittest” darwinià, no gaire civilitzat. Però hi ha uns espais una mica protegits contra el homo homini lupus que deien Thomas Hobbes i Adam Smith al segle XVIII, ja abans de Darwin. Són la cultura i el sistema educatiu. Com a professor que ha dedicat la seva vida a civilitzar joves i adults (també fills propis, àrdua feina – i també a civilitzar-se a si mateix, feina encara més àrdua), però com a optimista i idealista, no ho nego, em sembla útil reflexionar sobre

elements en l’educació escolar i cultural que poden millorar la convivència entre les nacions i especialment entre les nacions massives i prepotents i les més petites. Ens cal una educació general a la percepció de l’altre, del grup diferent, una percepció positiva de l’estrany com a font de novetat i creativitat com ja he dit.

Pel que fa a l’espai europeu crec que cal institucionalitzar fortament els intercanvis de classes escolars, des de Gibraltar fins a l’Ural i des de Islàndia fins a Grècia. Cada jove europeu hauria de passar dues setmanes l’any en casa d’una família estrangera: i això no un cop durant la vida escolar, sinó cada any. Els agermanaments existents podrien servir de primeres vies de contacte. Tenim una llista de 32 ciutats alemanyes i catalanes agermanades a la web kat.cat que ja he mencionat. Base del coneixement d’altres cultures i nacions europees hauria de ser una educació plurilingüe, sense exigir en cada cas un coneixement aprofundit d’una llengua. En molts casos bastaran unes nocions bàsiques per establir una relació emocional amb el poble respectiu. En altres casos basta una competència principalment lectora i receptiva en l’altra llengua, especialment quan és de la mateixa família lingüística, tal com ho propaga el nostre mètode EuroCom, que des de les llengües romàniques s’ha aplicat ara a les germàniques i que en uns mesos estarà completat amb les llengües eslaves. Aprendre llengües és una magnífica manera d’obrir els horitzons dels alumnes i de fer un pas eficient cap a una altra nació i cultura.

A través de les llengües autòctones dels altres la xenofòbia s’envola i desapareix. Cal un plurilingüisme convivencial. Cal una educació en la que la autoafirmació i l’estima de la pròpia llengua i cultura vagin paral∙leles amb l’obertura pluricultural, començant ja dins del propi país. El concepte d’una “pura” població alemanya o catalana no té cap sentit. Tots tenim arrels de pertot arreu. El que sí té sentit és d’evitar una barreja globalitzada i despersonalitzada. Un altre cop això és una “Gratwanderung”, una excursió en el cim de la cresta. Però mentre es mantinguin vives les diverses solucions, sense pretendre conèixer la solució definitiva, els joves tractaran el contacte amb els conciutadans europeus, o mediterranis o africans etc, amb la flexibilitat necessària per evitar tants enfrontaments agressius. Tot això s’ha de desenvolupar en contra del monopolisme americà absorbent, tant cultural com lingüístic. I aquí em teniu novament a l’altre costat de la medalla, frenant una penetració cultural. I ho faig perquè la trobo fomentada per unes estructures asimètriques imposades, que no estan a favor de la diversitat i riquesa de llengües i cultures al món. És el cas anàleg al que em veig forçat quan advoco ... no per un antiespanyolisme, però sí per una separació d’Espanya. I la meta és que la convivència futura entre un Estat Català i un Estat Espanyol sigui més respectuosa, més justa i més lliure que l’actual. De moment la presència obligada constitucionalment de l’espanyol a Catalunya és un perill per al català i

una bufetada en la cara dels catalans. La Constitució espanyola conté massa bufetades per a Catalunya. I conté elements absolutament antidemocràtics: són els elements que encadenen la llibertat de decisió de Catalunya. Caldria que es declaressin nuls tots aquests paràgrafs per un Tribunal Europeu. Els nostres amables amfitrions, que ens han convocat avui, ens han suggerit que reflexionéssim sobre les “prioritats operatives” per millorar la imatge de Catalunya que es té de fora. En el debat final en parlarem. Però ja ara se’m fa urgent apuntar-ne uns elements. Un seria: fora ambigüitats! A la Fira de Frankfurt del 2007 s’hagués hagut de dir valentament des del principi: “Literatura catalana només s’escriu en català, qui escriu en espanyol fa literatura espanyola, que no és la convidada. Hem decidit presentar oficialment només escriptors catalans en català, perquè són els que ho necessiten. Els escriptors espanyols es presentaran, com cada any, a través de les seves editorials.” Fora ambigüitats també vol dir: no voler quedar bé amb tothom. Si vols aconseguir una cosa tan important com recuperar la teva identitat, no pots quedar bé amb tothom. De moment hem de quedar malament amb Espanya per sortir-ne. També el amfitrions ens preguntaven quins entrebancs més freqüents ens trobàvem en presentar la realitat catalana a casa nostra. Doncs a Alemanya la polèmica més habitual és que: d’un costat l’excel∙lència cultural catalana era fantàstica, lloable, admirable etc., però el dolent era el “separatisme”. Aquesta paraula sona a “terrorista” i a ETA. Els

alemanys tenim la paraula “Kleinstaaterei”, el multi-mini-estatisme o particularisme local, que lliguem a la pul∙lulació caòtica dels 39 estats sobirans alemanys, la majoria petits principats, que el 1814 conformaven la terra alemanya després del Congrés de Viena. Els alemanys ens mirem aquest mapa multicolor – ens ho ensenyen a l’escola – com una cosa tan desagradable com un munt d’escarabats multiformes i bigarrats. Mireu-vos un mapa del 1814 a Google. A Catalunya haurieu de retornar als temps del segle IX i X amb els diversos comtats (la Gran Enciclopèdia en compta 18) per tenir un mapa així. El gran somni dels romàntics alemanys – hi eren tots els nostres autors i intel∙lectuals més importants – era la unió alemanya, aconseguida el 1871, encara amb força predominança prussiana. La re-unió de les dues Alemanyes ha fortificat encara la voluntat d’unió. De manera que la separació d’un estat relativament petit com Catalunya té encara mala premsa. La majoria dels periodistes alemanys, no tots, em sembla que es consideren instituïts com a vetlladors de la integritat d’Espanya. Aquests corresponsals alemanys, tots ubicats a Madrid, els anomeno “Gralshüter”, guardians del Graal de la unitat espanyola. No sé com s’ho compaginen amb la seva obligació professional de cronistes objectius. El que cal és treballar intel∙ligentment aquest camp lèxic i semàntic i substituir les paraules com separatista, i nacionalista (també mal vist a Alemanya), tot de paraules en –ista, per paraules en –dor, alliberador (com benefactor), o paraules positives com llibertat, allibe-

ració, independència, pau, convivència, o, pels catalans: desembarassar-se, deslliurar-se, desfer-se; una qüestió de noms com diria Joan Fuster. En tot cas ja sabem per la història que els que intenten una separació són criminalitzats i els que al final tenen èxit amb la separació són aplaudits com a alliberadors (vegeu el cas de Suïssa amb Guillem Tell, i els Països Baixos amb Thyl Ulenspiegel etc.).

D’ençà del 1918 són 27 nous estats europeus que han tingut èxit independitzant-se. I és ben improbable que els catalans no arribin a tenir èxit també.

Catalunya: Una visió des de Londres Montserrat Guibernau

Doctora en teoria social i política per la Universitat de Cambridge

La Fundació Congrés de Cultura Catalana celebra els seu 30è aniversari i ens convida a presentar una visió de Catalunya des de l’estranger, en el meu cas des d’Anglaterra, país en el qual visc des que hi vaig venir a estudiar l’any 1989. Sempre és difícil oferir una visió des de l’estranger perquè un país es pot mirar des de diversos punts de vista. En aquest cas, la dificultat és encara més gran perquè, al meu parer i en termes generals, Catalunya ‘no es veu’ des d’Anglaterra. De fet, mentre una minoria té una idea més o menys acurada de Catalunya, només una elit reduïda coneix i mostra una interès genuí pel nostre país. Per aquest motiu vaig decidir escriure el mot ‘Catalunya’ a l’ordinador i cercar el seu significat a la xarxa. La meva intenció era imitar el que probablement faria un anglès sense coneixement previ del país i que en volgués obtenir una idea general de manera ràpida. El resultat fou prou curiós, car les deu primeres entrades corresponien a: - Wikipedia - Una guia turística del país - Una pàgina amb mapes i imatges de Catalunya

- Un videoclip de la Generalitat en què es mostren imatges magnífiques del paisatge i la natura a Catalunya - ‘News for Catalonia’ amb el vídeo clip del PSC ‘voting for pleasure’ utilitzat en la campanya electoral dels socialistes a les eleccions catalanes del 28 de novembre de 2010 (el videoclip mostra la cara d’orgasme que produeix a una noia el fet de dipositar la papereta a l’urna en el moment de votar) - Catalonia, un restaurant a North Sidney (Australia) - Enciclopédia Católica amb una entrada sobre la història de Catalunya - L’anunci de Publintur- Disseny i arts gràfiques (Pineda de Mar) - Catalonia com a entrada a la Encyclopedia Orbis Latini - Guía Turística de Catalunya Tot seguit vaig descobrir que es podien obtenir 692.000 entrades en introduir el terme ‘Sagrada Familia’, i que d’aquestes la que en tenia més era: ‘Sagrada Familia- Pope Benedict consecrates’ referida a la consagració del Temple d’Antoni Gaudí pel Papa Benet XVI el 7 de novembre de 2010. Entre els artistes del nostre país Joan Miró obté 63.600 entrades, Antoni Gaudí n’aconsegueix 94.000 entra-

des i Salvador Dalí un impressionant 7.500.000 d’entrades.

La recerca a internet ens atorga una visió superficial i plena de tòpics de la imatge de Catalunya però també una imatge que combina informació sobre el territori, la història i l’art catalans. No obstant això, podríem dir que existeix veritablement una ‘visió’ de Catalunya des d’Anglaterra? No ho crec. Al meu parer si a Anglaterra parlem amb la gent del carrer la ignorància sobre Catalunya és immensa. La majoria no sap què és Catalunya, ni on és; molts ni tan sols relacionen Barcelona amb Catalunya. Però si canviem la pregunta i ens plantegem ‘com es veu Barcelona des d’Anglaterra’ llavors potser sí que més persones ens en podrien dir alguna cosa. Tot i que la majoria es limitaria a esmentar alguns tòpics. Barcelona s’ha convertit en un destí popular entre les aerolínies de baix cost i, pels anglesos, ha esdevingut habitual anar a Barcelona un cap de setmana a fer un comiat de solter/a, a celebrar un aniversari i, sobretot, a beure sense mesura aprofitant el baix preu de l’alcohol barceloní quan es compara amb el seu preu al Regne Unit. Òbviament caldria preguntar-nos què ens ha portat a aquesta situació. Per què Barcelona - una ciutat amarada de cultura, amb una arquitectura magnífica i, sens dubte, una de les ciutats més boniques d’Europa – ha promogut o bé no ha fet res per aturar un turisme de masses que ni tan sols resulta econòmicament profitós. Un turisme que viatja a Barcelona, però que podria anar a qualsevol altra ciutat mediterrània perquè la raó principal de la seva tria rau en el preu de l’alcohol, el sol i la platja.

És clar que a un nivell més minoritari sí que trobem persones moderadament interessades en la cultura catalana, per exemple en l’art; però normalment el seu coneixement no va més enllà de noms com Dalí, Gaudí i Miró. Entre els anglesos de més de 40 anys i amb una certa afició literària molts coneixen el llibre de George Orwell “Homage to Catalonia” publicat per primera vegada el 1938. Orwell arribà a Barcelona el desembre de 1936 amb un esperit revolucionari i decidit a contribuir a eliminar el totalitarisme que representaven els colpistes que donaven suport a Franco. Orwell defensava un idealisme socialista i escrivia: ‘per sobre de tot, la gent creu en la revolució i en el futur, i comparteix un sentiment que, de sobte, estem entrant en una era de llibertat i d’igualtat’. El llibre d’Orwell descriu vivament la Barcelona del moment i expressa la disposició de l’escriptor britànic a lluitar per la revolució i ho fa des d’una òptica clarament romàntica i vinculada al caràcter revolucionari d’una Barcelona que s’enfrontava al feixisme. Com ja he dit, un altre punt d’accés a Catalunya des d’Anglaterra- i continuem amb els tòpics- passa per l’art català i, sobretot, per la obra de Joan Miró, Antoni Gaudí i Salvador Dalí. Tot i que existeixen altres artistes i personalitats distingides com poden ser Pau Casals o el Josep Trueta, son aquests tres pintors els que tenen més visibilitat. Es curiós descobrir que els artistes catalans sovint son definits com a ‘només espanyols’ i que gairebé mai no s’esmenta la seva pertinença a Catalunya. De totes maneres voldria introduir una excepció en aquest punt.

El mes d’abril de 2011 la Tate Gallery (Londres) prepara una exposició sobre Joan Miró i, val a dir que, en un article a The Guardian (20.11.2010) escrit per Charlotte Higgins es destaca l’obra de Miró i particularment la seva condició de català com un element clau que inspirà la seva producció artística. L’autora escriu: ‘[Miró] fou un artista políticament compromès com a Català orgullós [del seu país] i crític del règim nacionalista espanyol’. Des d’una òrbita més popular, trobem en el Barça una imatge associada principalment amb la ciutat de Barcelona i, només de vegades, amb Catalunya –al menys en els ulls de la gran majoria d’aficionats al futbol anglès. Sovint els diaris parlen del Barça, dels seus jugadors i ho fan, generalment, amb admiració per l’excel·lent funcionament del Club i, sobretot, pels magnífics resultats que està obtenint sota el lideratge de Josep Guardiola. Per aquells anglesos i britànics interessats per la política existeix un punt de contacte molt important entre Catalunya i Escòcia com a nacions sense estat propi i amb el desig de decidir el seu futur polític. Un vincle que s’enfortí arran del procés de ‘devolution’ iniciat l’any 1997 al Regne Unit. Llavors Catalunya fou un mirall per Escòcia. Malauradament ara ja no és el cas, perquè l’autonomia escocesa ha avançat molt més de pressa que l’autonomia catalana. Tot i això, l’interès mutu entre Catalunya i Escòcia ha afavorit el desenvolupament d’una xarxa de relacions en els àmbits polític, acadèmic i, de forma més limitada, turístic entre ambdós països.

Al Regne Unit existeix una reduïda elit que generalment envolta el Centre for Catalan Studies a Queen Mary University of London o les altres universitats britàniques en les quals o bé s’ensenya català o bé s’ofereixen alguns cursos sobre altres aspectes de la cultura catalana: en total més de vint universitats, entre elles Cambridge, Sheffield, Kent, Birmingham i Lancaster. Per tant el coneixement de Catalunya sí que existeix però a nivell d’elits i és precisament entre aquestes elits que trobem alguns importants experts en literatura, música, cinema, política, història i art català. Aquestes elits inclouen estudiosos britànics i també catalans integrats en la societat i el sistema acadèmic del país. Per tant, cal distingir almenys tres nivells de coneixement o tres visions de Catalunya des d’Anglaterra. Primer, una majoria que ignora totalment el que és Catalunya tot i que pot tenir una noció més o menys esbiaixada de Barcelona. Segon, una minoria que coneix més bé Barcelona que no pas Catalunya i que manifesta un coneixement superficial del país lligat a uns quants tòpics similars al del català del carrer que preguntat sobre la seva visió d’Anglaterra esmentés: ‘el Big Ben, Shakespeare, el te, els Beatles i la reina Isabel II’, per dir alguna cosa. Entre aquesta minoria relativament ‘informada’ el mot ‘Catalunya’ evoca Orwell, la Sagrada Família, el Parc Güell, Gaudí, Dalí, la Costa Brava i la resistència catalana al franquisme. Finalment trobem una elit d’experts i persones genuïnament interessades en la llengua i la cultura catalanes, la majoria dels quals es troba vinculat al món universitari.

Una de les preguntes que la FCCC em demana adreçar en aquest article fa referència a aquelles ocasions recents en què Catalunya ha estat present en els mitjans de comunicació anglesos. Catalunya ha sigut visible i, generalment d’una manera desafortunada, en alguns articles publicats a The Economist que solen causar més enrenou a Catalunya que no pas a les terres britàniques.

Arran del referèndum simbòlic per la independència de Catalunya celebrat a Arenys de Munt (13.09.2010) als mitjans anglesos sorgiren comentaris com: els catalans son ‘separatistes’, com els escocesos, però no són violents – a diferència dels bascos; o l’opinió que els ‘catalans son rics, i.....de què es queixen? Què més volen?’. Però si bé les imatges del referèndum d’Arenys foren incloses en les notícies de les 10 del vespre de la BBC1, el tractament de la manifestació del 10 de juliol a Barcelona ocupà un segòn terme. És cert que varen sortir articles als diaris però, sens dubte, la importància de la manifestació fou eclipsada per la victòria de l’equip d’Espanya a la Copa del Món de futbol celebrada a Sud-Àfrica just l’endemà de la manifestació de Barcelona. Però així com, els mitjans de comunicació donen algunes noticies i en fan un seguiment, de vegades –tal i com estem veient aquests dies amb el tema de la revolta popular per enderrocar el govern d’Egipte- es dóna la notícia i no se’n sap mai més res. I això és el que va passar amb les reivindicacions expressades en la manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Per què fou així? La resposta passa per esbrinar quin grau d’accés té Catalunya als mitjans de comunicació internacionals i si la

relació es directa o bé mediatitzada pels mitjans de comunicació espanyols. Preguntem-nos per què darrerament en temes tan delicats com la sentència del Tribunal Constitucional, les consultes populars i la manifestació del 10 de juliol, Catalunya no acaba d’encertar-la alhora de transmetre una imatge objectiva dels fets i de les reivindicacions dins l’àmbit internacional. Cuidem prou la projecció exterior del nostre país? Hem construït un mecanisme àgil de comunicació entre la Generalitat i les agències de notícies internacionals que ens permeti explicar-nos? Aprofitem prou les Delegacions de la Generalitat a l’exterior quan ens cal donar una resposta unitària i explicar per què ens manifestem, què ha passat amb l’Estatut del 2006 i què diu la sentència del Tribunal Constitucional? Tenim la capacitat i la voluntat de fer sentir la veu de Catalunya? O deixem tota la feina en mans dels corresponsals estrangers situats a Madrid i en les agències de notícies espanyoles? Els posaré un exemple, el tema mediàticament estel·lar i polèmic del 2010 no ha estat altre que la prohibició dels ‘toros’ a Catalunya. Aquesta mesura del Parlament català ha obtingut un fort ressò mediàtic i la majoria dels mitjans de comunicació anglesos l’han interpretat com una mostra d’antiespanyolisme dels catalans. A la premsa anglesa s’han publicat articles clarament hostils a la decisió del Parlament de Catalunya i no puc deixar de trobar curiosa aquesta reacció en un país com Anglaterra que té una cura especial pel benestar dels animals. I es que un sector dels britànics expressa en la indignació i la crítica a la prohibició dels ‘toros’

un cert enyor de l’exotisme bàrbar i la bestialitat tolerables a l’exterior –potser en països considerats ‘menys civilitzats’però impensables en el propi país. Ai las! Quina poca voluntat d’entendre que les cultures tenen el dret i l’obligació de progressar èticament i treure’s del damunt aquells elements que son lluny del respecte als drets humans i de la crueltat envers els animals i el mateix planeta. Però, hem explicat prou els catalans el perquè de prohibir els ‘toros’? Em fa la impressió que a Catalunya ens esforcem a debatre i explicar les coses dins del propi país, però deixem de banda la projecció internacional sistemàtica dels nostres avenços, de les nostres reivindicacions i de la nostra cultura. Una altra pregunta de la FCCC concerneix si he trobat o trobo entrebancs per dedicar l’atenció a l’estudi de Catalunya en la meva tasca universitària. La resposta és negativa, gaudeixo de plena llibertat i respecte. He introduït l’estudi de diversos aspectes de la societat i la política catalanes dins d’un marc comparatiu en els tres cursos que ofereixo a la universitat de Londres: ‘La nació a l’era global’, ‘Política europea: identitats nacionals i ètniques’, i, ‘Nacionalisme, Democràcia i Cosmopolitisme’. Els estudiants mostren un notable interès i han preparat tesines i treballs de fi de

carrera que inclouen Catalunya com a estudi de cas. També el 2007 vaig organitzar a Queen Mary University of London el Congrés Internacional ‘Nations without States in the Global Age’ (nacions sense estat a l’era global) pel qual vaig aconseguir el suport econòmic del Foreign Office (FCO), el Banc de Sabadell. Entre els ponents cal esmentar Mònica Terribas (directora de TV3), Guy Laforest (Laval-Quebec), Anthony D. Smith (London School of Economics), Ferran Requejo (UPF), Michael Keating (Institut Universitari Europeu) i jo mateixa. Paul Preston ens va acompanyar en la sessió d’obertura del congrés. Arreu d’Anglaterra s’han portat a terme i es continuen desenvolupant iniciatives importants amb l’objectiu de promoure Catalunya, la seva llengua i la seva cultura. Per exemple, cal destacar la bona feina i el suport de l’Institut Ramon Llull, l’excel·lent treball de la Delegació de la Generalitat a Londres, l’incansable dedicació de l’Anglo-Catalan Society, les accions del Patronat Catalunya-Món, el COPCA i també accions puntuals liderades per estudiosos, acadèmics i emprenedors que miren d’incloure Catalunya en els llibres que escriuen, en publicacions diverses o en congressos i seminaris internacionals.

Intervenció de Joan Ramon Resina Com que ahir la meva conferència ja va abordar de manera abstracta el tema de donar a conèixer la cultura catalana al segle XXI, dedicaré els meus 5 minuts a les accions que he posat en pràctica dintre de les meves modestes possibilitats. Per començar diré el que crec que no cal fer: no cal reproduir l’equivalent de l’Instituto Cervantes, una institució típicament de segona onada, molt costosa i aparent, i d’una eficàcia més que discutible.

Taula rodona:

“Claus al s. XXI per donar a conèixer millor la nostra cultura a l’exterior”

Catalunya, més austera i més depredada, té un Institut Ramon Llull amb una modesta seu barcelonina dedicada a prestar suport a iniciatives que arriben de fora i, de tant en tant, a organitzar festivals més vistents, com el de la Fira de Frankfurt o la Biennal de Venècia. D’aquestes dues vies d’actuació la primera, menys glamurosa, és de llarg la més eficient. La implantació de lectorats, la finançament de càtedres, la col·laboració en l’organització de jornades i conferències, són activitats de baixa intensitat i efectes a llarg termini, un degoteig que, si és sostingut, deixa petja i acaba foradant la roca. Si el Cervantes ha triat seus luxoses (que paguen tots vostès) i un sistema aparatós vinculat al Ministeri d’Exteriors, i centralitza les activitats en capitals o ciutats de primera importància, el Llull desplega les seves actuacions de manera flexible, dispersant-les en diverses universitats, que vincula a través de la coresponsabilitat. Amb aquesta estratègia maximitza els recursos i recompensa la iniciativa que sorgeix de les mateixes universitats, adaptant-se a les necessitats locals. D’aquesta manera, el Llull diposita la llavor en el mateix procés

formatiu de les elits futures, i l’escampa quan les activitats a les quals dóna suport reverteixen en la formació de nous acadèmics que demà, en els seus destins professionals, ampliaran la xarxa de la catalanística. Això que descric no és un projecte ni un somni, és una realitat, que jo conec en la persona de professors que han estat alumnes meus i d’altres que encara ho són i que amb tota seguretat esdevindran nous focus de propagació del coneixement sobre Catalunya. Potser valgui la pena esmentar que la càtedra Ginebre Serra d’Estudis Catalans a Stanford ha contribuït a donar una imatge de qualitat mitjançant la personalitat i la professionalitat dels professors que l’han ocupada. No sols pel valor intel·lectual de tots ells, sinó pel seu interès a deixar molt alt el pavelló català. Encara més, tots ells han estat un exemple pràctic de l’actuació que considero més eficaç per integrar Catalunya al món. Car no han fet pedagogia catalana ni exposat cap mena de reivindicació, sinó que han abordat temàtiques d’interès general dintre de les quals Catalunya és un cas particular, però un cas que permet focalitzar de manera útil qüestions de molta amplada teòrica. Una altra iniciativa que val la pena esmentar com a model d’actuacions és l’Observatori Català de Stanford. La raó de ser de l’Observatori és crear oportunitats perquè professionals i acadèmics catalans de diversos àmbits del coneixement interactuïn amb experts nord-americans al voltant de qüestions genèriques i de problemes compartits, de manera que Catalunya aparegui no com a objecte de

discussió (com seria el cas en uns Estudis Catalans) sinó com a perspectiva des de la qual afrontar una problemàtica més amplia, amb més agents o protagonistes. O sigui, que es tracta de situar Catalunya en un context teòric en el qual aparegui menys com a problema que com a contribució a la solució.

Aquest és un exemple d’un marc d’actuació que pot funcionar en la mesura que no es pretengui teledirigir des dels interessos institucionals. Sovint es presumeix d’una societat civil que seria la dipositària de la iniciativa i el darrer recurs del país quan la política ateny quotes inoïdes de desprestigi. Però alhora es desconfia d’aquesta societat civil. La creativitat de la societat nordamericana sorgeix de la llibertat que es deixa a la iniciativa de les persones, la facilitat amb què es qüestionen les coses i la flexibilitat amb què es reformen a la recerca de més rendiment o d’una millor solució als problemes. Els Estats Units són una societat inacabada, que no fa misteri del passat sinó que es mou atreta pel futur. Catalunya també és una societat inacabada, però té un model pèssim, Espanya, del qual ha pres el vici del rigorisme normatiu, compatible amb una exagerada laxitud en la pràctica. I un cert dogmatisme, que és l’altra cara de la inseguretat. Per entrar de ple en el segle XXI, Catalunya hauria de tornar-se més agosarada i més calvinista, si em permeten expressar-me teològicament. Vull dir que, a l’ètica del treball, que pot redescobrir en la seva pròpia tradició, ha de sumar-hi la convicció que per salvar-se com a comunitat a l’era global ha de tenir una fe incommovible en ella mateixa, una fe,

però, que mai no pot garantir la salvació fins al punt que pugui remetre l’esforç, car l’esforç és la prova que el país està predestinat a salvar-se. Al segle XXI és fonamental que Catalunya entri en moltes i diverses formes de col·laboració, que participi en la creació de coneixements i no sols en la importació i repetició d’aquells que es desenvolupen en altres indrets. Importa, a més a més, que els coneixements creats siguin comunicables. Cal fugir com de la pesta dels guetos comunicatius que es justifiquen per una especificitat que no interessa ningú més que aquells que hi desenvolupen una activitat tan protegida com inútil. Catalunya no pot ser autoreferencial, no ha de mirar-se el melic. Al segle XXI, si em permeten parafrasejar una dita que sempre m’ha semblat abusiva, Catalunya serà global o no serà. Intervenció de Denise Boyer Si la meva conclusió d’ahir ha estat optimista, tot i el greu entrebanc que suposa la falta d’Estat propi al (re) coneixement de la cultura catalana a França, és essencialment, com deia, pensant en la feina que fan, des d’aquí o a França mateix, les entitats catalanes que tenen per objectiu la seva difusió a l’estranger, i també en la visibilitat i el prestigi que dóna l’ensenyament universitari a la llengua i la cultura. Ara que toca fer propostes operatives per a millorar la situació, suggeriria les línies d’actuació següents: - Instaurar un sistema de “control de qualitat” de les traduccions: no falten a Catalunya traductors que podrien avaluar les que proposen els editors

francesos interessats a demanar ajuts a la publicació, i aquests potser es mostrarien més exigents amb els traductors si sabessin que haurien de passar per aquest filtre. - Millorar la difusió de les (bones) traduccions. Val més costejar la publicitat necessària (una publicitat que insisteixi sobre la seva catalanitat, evidentment) per a promoure una obra de qualitat, ben traduïda i especialment susceptible, per la seva temàtica, d’interessar un públic francès, que no pas subvencionar deu traduccions mediocres que només serviran –si es llegeixen– per a donar una idea més aviat pobra de la literatura catalana. Una altra cosa: totes les traduccions s’haurien de publicar amb un pròleg (ni que sigui una pàgina) que les contextualitzés, condició sine qua non perquè ho facin els crítics. - Suggerir a les grans llibreries que creïn una secció de “littérature catalane”, igual que n’hi ha una de “littérature portugaise”: quina visibilitat té una novel·la de Rodoreda, per exemple, entre una de Roa Bastos i l’Amadís de Gaula a la secció “Littérature hispanique”, o entre una de Manuel Rivas i una altra de Santiago Roncagliolo a la secció “Littérature espagnole” (parlo de dues bones llibreries del Barri Llatí)? - Potenciar els contactes amb tota mena d’associacions especialitzades (per exemple en art romànic, judaisme, música barroca… però també en botànica, zoologia, geologia…) per a informar-les de les publicacions en català sobre la matèria. També se’ls podria suggerir l’organització de viatges temàtics, amb guies especialitzats que tinguessin a més capacitat i interès per

informar, quan vingués a tomb, sobre la realitat cultural del país. El sol fet que el/la guia, fora del grup, parlés català en tota ocasió, encara que fos amb castellanoparlants, demostraria als participants que el català és una llengua ben viva; i el sol fet de presentar-los la bibliografia sobre el tema en català (ni que siguin els fullets dels museus i llocs d’interès) els faria veure que és una llengua de cultura. - Assenyalar sistemàticament als mitjans de comunicació els errors que cometen en referir-se a Catalunya o a qualsevol aspecte de la cultura catalana: Catalunya no és “província”, Sant Joan de les Abadesses no és San Juan de las Abadesas, Jordi [Savall, per exemple] no es pronuncia amb jota castellana, Quim Monzó no és un “écrivain espagnol”, l’autora de La meitat de l’ànima no és Carmen Riera com podem llegir a la web de la FNAC, etc. Una feina de formiga que hauríem de considerar com un deure tots els interessats a difondre la cultura catalana a França: en aquest cas, les intervencions individuals i les oficials, lluny de ser redundants, creen una sinèrgia profitosa, no sols a tal o qual aspecte de la cultura catalana, sinó al mateix reconeixement del fet català. Una vegada més, “entre tots ho farem tot”. Intervenció de Tilbert Stegmann Catalunya necessita sortir d’Espanya L’alliberament de cadascun d’aquests 27 estats europeus ha estat un cas especial, fet a la seva manera. I Catalunya serà un nou cas especial, que s’haurà fet a la seva manera.

Una part dels que estem reunits aquí es preguntaran automàticament: “I com?” Doncs, l’important és saber que aquesta pregunta és secundària, fins i tot és contraproduent. La primera pregunta, abans de totes, és “Ho volem?” No has de demanar primer si és factible. Has de demanar primer si és imprescindible. Els que des de fora treballem per l’accés de Catalunya en igualtat a l’atenció de les nacions europees ho tindrem molt més fàcil quan Catalunya serà un Estat propi.

Deixeu-me fer aqui un incís, contestant a la pregunta: “I què passa amb els Països Catalans?” Doncs la solució la tenim; només hem de mirar a Alemanya, la constitució de la qual preveia a l’article 23 una “Beitrittsklausel”, la clàusula d’entrada, per la qual el Parlament d’una altra part del països alemanys, votant una simple declaració, entrava en l’Estat ja constituit lliurement. Així també s’ha de preveure a la Constitució Catalana, que les Balears, el País Valencià o algun altre territori catalanoparlant, poden unir-se amb Catalunya per decisió del Parlament respectiu. Tornem a la pregunta: “Ho volem?” El pròxim pas és convèncer-se que de les persones que anirien a una votació sobre la creació d’un nou Estat català, és a dir de totes les que no s’abstenen, més de la meitat votarien sí. Les regles del joc democràtic són: decideix qui vota. Els que s’abstenen expressen que estan disposats a viure tant amb una solució com amb l’altra i delegen la decisió als votants. Doncs ja ara sembla clar que dels que aniran a votar hi hauran més sís que

nos. L’ímpetu general per obstruir un canvi el veig feble, mentre que la il∙lusió per un canvi alliberador és majoritària. Faig aquestes consideracions perquè crec que els dos dies que estem junts aquí per ventilar possibles actuacions exteriors no són un substitut per a l’acció directa a l’interior sinó una ajuda més per arribar a la independència. La imatge internacional que es té de Catalunya ajuda a recolzar la autoconfiança de Catalunya per seguir decididament el seu camí, i la autopresentació desacomplexadament sobirana catalana ajuda a fer visible el país cap a fora. Molt de temps els catalans havien confiat, que el fervor amb els que s’abocaven a la unió europea, els arreglaria les coses. Ara han comprés que són ells que directament s’han d’encarar amb Espanya per entrar com una nació lliure a Europa. Estimats amics, he anat encerclant en cercles concèntrics i descèntrics els problemes que aixeca el cas català en el conjunt de nacions, especialment europees. El pes de l’art i de la cultura catalanes i la dinàmica dels catalans en projecció exterrior ha fet tot el que ha pogut. Ara ja només es pot superar la visibilitat catalana independitzant-se d’Espanya i creant-se una marca a l’altura de les altres nacions amb un Estat propi, pròpiament català. Visca Catalunya! Intervenció de Kálmán Faluba Punt de partença

Fora de cercles d’acusada curiositat cultural i/o lingüística o fora d’ambients sensibles al tema de l’autonomia territorial, el coneixement del fet català a l’Hongria actual és força limitat. L’home del carrer segurament coneix l’adjectiu katalán, perquè sovint sent parlar del Barça, anomenat katalán csapat, o sigui, ’equip català’. Nogensmenys, aquest mateix hongarès ben pot desconèixer el nom del país del Barça, dient-ne Katalánia en comptes del correcte Katalónia, guiat per la falsa analogia de szlovák > Szlovákia, dán > Dánia o litván > Litvánia. El turista magiar que passa una setmana a Lloret o a Calella dirà que ha estat a Espanya, i lamentarà la supressió dels toros, fins fa poc un dels atractius principals d’una visita a Barcelona. És freqüent que l’hongarès que sap espanyol vegi Catalunya des del prisma castellà, identificant-se amb certs prejudicis anticatalans del centre peninsular. Hi ha hagut algun alumne meu, estudiant universitari, que em va comentar positivament sorprès que a Barcelona havien acceptat que parlés castellà, i que el fet que desconegués el català no havia provocat rebuig de part dels barcelonins. D’alguna manera podríem dir que la imatge de Catalunya canviarà positivament fora d’Espanya si canvia abans dintre. I canviaria, no cal dir-ho, si Catalunya es fes independent. Què caldria fer? Crear una xarxa de centres culturals catalans a l’estranger. Aquests centres haurien de disposar de biblioteca, i haurien d’oferir, a més de cursos de llengua catalana, programes culturals atractius (projecció de pel·lícules,

exposicions, xerrades de conferenciants invitats, etc.). Es tracta, doncs, de seguir el model de l’Instituto Cervantes (sense imitar la seva pompositat ostentosa), o el de l’Istituto Italiano di Cultura, per posar només dos exemples. Una altra possibilitat, certament menys costosa, seria aconseguir que l’Instituto Cervantes assumeixi plenament una de les seves obligacions fundacionals: la de difondre no tan sols la llengua i la cultura castellanes, sinó també les de les altres nacions de l’Estat. Però això ja són figues d’un altre paner… I una consideració més: els centres culturals catalans només seran atractius i eficaços si el català es converteix en una llengua útil, de coneixement necessari als Països Catalans. Organitzar actes culturals en ciutats estrangeres. Un bon exemple en fou a l’any 2009, l’exposició “Princeses de terres llunyanes. Catalunya i Hongria a l’Edat Mitjana”, oberta per tres mesos a Barcelona, i per altres tres, a Budapest. L’exposició fou un èxit de públic, però fins i tot hongaresos que no la van visitar podien veure, dia rere dia, als anuncis gegants a la façana del Museu Nacional, al centre mateix de Budapest, el nom de “Katalónia”, equiparat al d’Hongria. Naturalment, no cal pensar necessàriament en actes d’alta cultura: una setmana gastronòmica, o unes diades catalanes en un mercat (el mercat central de Budapest, un imposant edifici modernista, alberga amb regularitat esdeveniments d’aquesta mena) poden tenir el mateix efecte divulgador. Vetllar que els diners esmerçats ja ara en ajuts a la traducció arribin a destinataris dignes de ser ajudats. Vull dir que es tracti d’una editorial de prestigi,

amb bona distribució, i que la versió es basi en l’original català (dissortadament, conec un cas recent de traducció indirecta a l’hongarès, subvencionada per l’Institut Ramon Llull). A més de la traducció mateixa, s’hauria de destinar diners a la promoció, per exemple, a anuncis i actes relacionats amb el text publicat, amb la presència de l’autor traduït. En la mateixa línia, caldria que la Generalitat (que pràcticament vol dir l’Institut Ramon Llull) tractés de manera diferenciada les Universitats de fora amb ensenyament de català i les associacions internacionals de catalanística: que desaparegui l’actual igualitarisme i es premiï la qualitat

Ja per acabar, repeteixo que la cultura catalana només guanyarà en el front exterior si és capaç de mantenir i d’eixamplar les seves posicions internes. Desitjo de cor que ho aconseguixi.

Intervenció de Montserrat Guibernau Propostes - Per acabar proposo les següents suggerències per tal d’afavorir la difusió de la Cultura Catalana a l’exterior: - Crear una xarxa entre els catalans a l’exterior. - Promoure una ‘Xarxa Internacional d’Amics de Catalunya’ que inclogui persones dels àmbits universitari, polític, artístic, esportiu i dels mitjans de comunicació. - Promoure la ‘identitat catalana’ com a diferent de l’espanyola. - Promoure ‘Catalunya’ com a marca. Fins ara fa la impressió que la major part dels esforços han estat destinats a donar a conèixer Barcelona i aquest fet limita la imatge d’una Catalunya diversa i culturalment rica. Cal apostar amb idees i recursos per la marca ‘Catalunya’. Ens escoltaran si tenim coses a dir i si estem disposats a comunicar-les, per això necessitem crear els canals mediàtics, polítics i de xarxa que ens permetin difondre la veu de Catalunya.

La cultura catalana vista des de fora: un intent de resum Miquel Strubell

Director d’Activitats de la Fundació Congrés de Cultura Catalana

Potser si aquesta sessió no hagués estat tan fecunda en idees i propostes, m’hauria costat de resistir a la temptació d’afegir alguna consideració de collita pròpia en el que diré. Però de fet em limitaré, pràcticament, a ordenar les aportacions dels cinc oradors de la manera més coherent que pugui. El gruix de les idees giren entorn del triple hèlix (hèlix en el sentit que cada aspecte difícilment es pot destriar del tot de la resta) universitat – mitjans de comunicació – turisme. Abans d’entrar-hi, però, vull recollir comentaris del professor Resina i de la professora Guibernau. Quan parlem de la projecció exterior de la cultura catalana, què volem projectar, més enllà del folklore més vistós i de les produccions més excelses de la nostra literatura i art? ... la càtedra Ginebre Serra d’Estudis Catalans a Stanford ha contribuït a donar una imatge de qualitat mitjançant la personalitat i la professionalitat dels professors que l’han ocupada. No sols pel valor intel·lectual de tots ells, sinó pel seu interès en deixar molt alt el pavelló català. Encara més, tots ells han estat un exemple pràctic de l’actuació que considero més eficaç per integrar Catalunya al món. Car no han fet pedagogia catalana ni exposat cap mena de reivindicació, sinó que han abordat temàtiques d’interès general dintre de les quals Catalunya és un cas particular, però

un cas que permet focalitzar de manera útil qüestions de molta amplada teòrica. Una altra iniciativa que val la pena esmentar com a model d’actuacions és l’Observatori Català de Stanford. La raó de ser de l’Observatori és crear oportunitats perquè professionals i acadèmics catalans de diversos àmbits del coneixement interactuïn amb experts nord-americans al voltant de qüestions genèriques i de problemes compartits, de manera que Catalunya aparegui no com a objecte de discussió (com seria el cas en uns Estudis Catalans) sinó com a perspectiva des de la qual afrontar una problemàtica més amplia, amb més agents o protagonistes. O sigui, que es tracta de situar Catalunya en un context teòric en el qual aparegui menys com problema que com contribució a la solució.

I de la professora Guibernau: Ens escoltaran si tenim coses a dir i si estem disposats a comunicar-les, per això necessitem crear els canals mediàtics, polítics i de xarxa que ens permetin difondre la veu de Catalunya.

Això lliga amb la idea de la qualitat, expressada en relació amb la traducció d’obres literàries. Tant el professor Fáluba com la professora Boyer hi tenen coses a dir. Primer el doctor Fáluba: [Caldria] vetllar que els diners esmerçats ja ara en ajuts a la traducció arribin a destinataris dignes de ser ajudats. Vull dir que es tracti d’una editorial de prestigi,

I en segon lloc la professora Boyer: [Cal] instaurar un sistema de “control de qualitat” de les traduccions: no falten a Catalunya traductors que podrien avaluar les que proposen els editors francesos interessats en demanar ajuts a la publicació, i aquests potser es mostrarien més exigents amb els traductors si sabessin que haurien de passar per aquest filtre.

[Cal] millorar la difusió de les (bones) traduccions. Val més costejar la publicitat necessària (una publicitat que insisteixi sobre la seva catalanitat, evidentment) per a promoure una obra de qualitat, ben traduïda i especialment susceptible, per la seva temàtica, d’interessar un públic francès, que no pas subvencionar deu traduccions mediocres que només serviran –si es llegeixen– per a donar una idea més aviat pobra de la literatura catalana. Una altra cosa: totes les traduccions s’haurien de publicar amb un pròleg (ni que sigui una pàgina) que les contextualitzés, condició sine qua non perquè ho facin els crítics.

Encara en el terreny de l’edició, la professora Boyer diu: [Cal] suggerir a les grans llibreries que creïn una secció de “littérature catalane”, igual que n’hi ha una de “littérature portugaise”: quina visibilitat té una novel·la de Rodoreda, per exemple, entre una de Roa Bastos i l’Amadís de Gaula a la secció “Littérature hispanique”, o entre una de Manuel Rivas i una altra de Santiago Roncagliolo a la secció “Littérature espagnole”

(parlo de dues bones llibreries del Barri Llatí)?

El professor Fáluba creu que els recursos que atorga en aquest camp la Generalitat s’haurien de repartir d’acord amb criteris de qualitat: En la mateixa línia, caldria que la Generalitat (que pràcticament vol dir l’Institut Ramon Llull) tractés de manera diferenciada les universitats de fora amb ensenyament de català i les associacions internacionals de catalanística: que desaparegui l’actual igualitarisme i es premiï la qualitat.

Els professors Fáluba i Resina discrepen, en canvi, sobre la disjuntiva grans esdeveniments o activitat de base intersticial. El professor Resina diu: No cal reproduir l’equivalent de l’Instituto Cervantes, una institució típicament de segona onada, molt costosa i aparent, i d’una eficàcia més que discutible. “Catalunya, més austera i més depredada, té un Institut Ramon Llull amb una modesta seu barcelonina dedicada a recolzar iniciatives que arriben de fora i, de tant en tant, a organitzar festivals més vistents, com el de la Fira de Frankfurt o la Biennal de Venècia. D’aquestes dues vies d’actuació la primera, menys glamurosa, és de llarg la més eficient. La implantació de lectorats, la finançament de càtedres, la col·laboració en l’organització de jornades i conferències, són activitats de baixa intensitat i efectes a llarg termini, un degoteig que, si és sostingut, deixa petja i acaba foradant la roca.

Per la seva part el professor Fáluba considera reeixits actes de gran relleu davant el públic. Proposa: Organitzar actes culturals en ciutats estrangeres. Un bon exemple en fou a l’any 2009, l’exposició ”Princeses de terres llunyanes. Catalunya i Hongria a l’Edat

Mitjana”, oberta per tres mesos a Barcelona, i per altres tres, a Budapest. L’exposició fou un èxit de públic, però fins i tot hongaresos que no la van visitar podien veure, dia rere dia, als anuncis gegants a la façana del Museu Nacional, al centre mateix de Budapest, el nom de ”Katalónia”, equiparat al d’Hongria. Naturalment, no cal pensar necessàriament en actes d’alta cultura: una setmana gastronòmica, o unes diades catalanes en un mercat (el mercat central de Budapest, un imposant edifici modernista, alberga amb regularitat esdeveniments d’aquesta mena) poden tenir el mateix efecte divulgador.

Ara bé, ells i altres coincideixen en què el model a seguir no és el de l’Instituto Cervantes. Segons el professor Resina: Si el Cervantes ha triat seus luxoses (que paguen tots vostès) i un sistema aparatós vinculat al Ministeri d’Exteriors, i centralitza les activitats en capitals o ciutats de primera importància, el Llull desplega les seves actuacions de manera flexible, dispersant-les en diverses universitats, que vincula a través de la corresponsabilitat. Amb aquesta estratègia maximitza els recursos i recompensa la iniciativa que sorgeix de les mateixes universitats, adaptant-se a les necessitats locals. D’aquesta manera, el Llull diposita la llavor en el mateix procés formatiu de les elits futures, i l’escampa quan les activitats a les que dóna suport reverteixen en la formació de nous acadèmics que demà, en els seus destins professionals, ampliaran la xarxa de la catalanística.

Per al professor Fáluba el criticable de l’Instituto Cervantes és sobretot la seva “pompositat ostentosa” i la seva exclusió, de fet, de les llengües no castellanes: [Cal] crear una xarxa de centres culturals catalans a l’estranger. Aquests centres haurien de disposar de biblioteca, i haurien

d’oferir, a més de cursos de llengua catalana, programes culturals atractius (projecció de pel·lícules, exposicions, xerrades de conferenciants invitats, etc.). Es tracta, doncs, de seguir el model de l’Instituto Cervantes (sense imitar la seva pompositat ostentosa), o el de l’Istituto Italiano di Cultura, per posar només dos exemples. Una altra possibilitat, certament menys costosa, seria aconseguir que l’Instituto Cervantes assumeixi plenament una de les seves obligacions fundacionals: la de difondre no només la llengua i la cultura castellanes, sinó també les de les altres nacions de l’Estat. Però això ja són figues d’un altre paner…

Els ponents han destacat el valor dels intercanvis a diferents nivells. Per al professor Stegmann, una missió de la Fundació podria ser la promoció de: ... una central d’intercanvi escolar europeu de classes senceres. Crec que una tal agència d’intercanvi escolar és millor que la porti la societat civil que no pas un govern. Més que una institució burocràtica hauria de ser una organització d’intercanvis motivada per contactes personals i implicacions emocionals de proximitat. Es podria començar amb invitacions de professors d’escoles multiplicant així els pocs agermanaments d’escoles existents i també els agermanaments de ciutats que existeixen (entre ciutats de l’àrea alemanya i les de l’àrea catalanoparlant hi ha 35 agermanaments). El 2007 quan la cultura catalana era la Convidada d’Honor de la Fira del Llibre de Frankfurt, més de 50 escoles alemanyes van respondre a l’oferta que els feia l’Institut Ramon Llull d’unes classes gratuïtes de català i d’introducció a la cultura catalana. Paral∙lelament els alumnes mateixos s’haurien d’autoorganitzar a través del web, facebook, etc. per trobar enllaços interessants a l’internet amb escoles d’altres països europeus (i més tard amb d’altres països mediterranis nord-africans).

La professora Boyer proposa intercanvis entre professionals. Creu que cal: ... potenciar els contactes amb tota mena d’associacions especialitzades (per exemple en art romànic, judaisme, música barroca… però també en botànica, zoologia, geologia…) per a informar-les de les publicacions en català sobre la matèria. També se’ls podria suggerir l’organització de viatges temàtics, amb guies especialitzats que tinguessin a més capacitat i interès per informar, quan vingués a tomb, sobre la realitat cultural del país. El sol fet que el/la guia, fora del grup, parlés català en tota ocasió, encara que fos amb castellanoparlants, demostraria als participants que el català és una llengua ben viva; i el sol fet de presentar-los la bibliografia sobre el tema en català (ni que siguin els fullets dels museus i llocs d’interès) els faria veure que és una llengua de cultura.

El professor Fáluba observa l’efecte dels intercanvis en els seus estudiants, a la vegada que fa un retret als catalans per la seva conducta lingüística submissiva: És freqüent que l’hongarès que sap espanyol vegi Catalunya des del prisma castellà, identificant-se amb certs prejudicis anticatalans del centre peninsular. Hi ha hagut algun alumne meu, estudiant universitari, que em va comentar positivament sorprès que a Barcelona havien acceptat que parlés castellà, i que el fet que desconegués el català no havia provocat rebuig de part dels barcelonins. D’alguna manera podríem dir que la imatge de Catalunya canviarà positivament fora d’Espanya si canvia abans dintre.

Passant ara al tema dels mitjans de comunicació, el professor Stegmann fa una proposta: ...per disminuir un altre dèficit de projecció exterior catalana: el de la representació dels fets catalans a través dels

corresponsals i periodistes estrangers en els periòdics europeus... Els periodistes internacionals en realitat haurien de ser uns observadors objectius i imparcials i proposo crear un Cercle de Periodistes Catalonia que discutís amb serenitat visions contraposades invitant als representants de les més diverses opcions a afinar les seves argumentacions i desblocar les seves conviccions a favor d’una percepció més subtil dels fets catalans.

La professora Boyer proposa una “feina de formiga”: assenyalar que sistemàticament als mitjans de comunicació els errors que cometen en referir-se a Catalunya o a qualsevol aspecte de la cultura catalana: Catalunya no és “província”, Sant Joan de les Abadesses no és San Juan de las Abadesas, Jordi [Savall, per exemple] no es pronuncia amb jota castellana, Quim Monzó no és un “écrivain espagnol”, l’autora de La meitat de l’ànima no és Carmen Riera com podem llegir a la web de la FNAC, etc.

Aquesta feina de formiga, segons ella, hauria de ser considerada com un deure per “tots els interessats a difondre la cultura catalana a França”. I per extensió, a la resta del món. La professora Guibernau també parla críticament dels mitjans de comunicació, però demana que fem més esforç de pedagogia davant aquest sector: els mitjans de comunicació donen algunes notícies i en fan un seguiment, de vegades –tal i com estem veient aquests dies amb el tema de la revolta popular per enderrocar el govern d’Egipte- es dóna la notícia i no se’n sap mai més res. I això és el que va passar amb les reivindicacions expressades en la manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Per què fou així? [La resposta passa per esbrinar quin grau d’accés té Catalunya als mitjans de comunicació internacionals

i si la relació es directa o bé mediatitzada pels mitjans de comunicació espanyols. Preguntem-nos per què darrerament en temes tan delicats com la sentència del Tribunal Constitucional, les consultes populars i la manifestació del 10 de juliol, Catalunya no acaba d’encertar-la alhora de transmetre una imatge objectiva dels fets i de les reivindicacions dins l’àmbit internacional. Cuidem prou la projecció exterior del nostre país?] Hem construït un mecanisme àgil de comunicació entre la Generalitat i les agències de notícies internacionals que ens permeti explicarnos? Aprofitem prou les Delegacions de la Generalitat a l’exterior quan ens cal donar una resposta unitària i explicar per què ens manifestem, què ha passat amb l’Estatut del 2006 i què diu la sentència del Tribunal Constitucional? Tenim la capacitat i la voluntat de fer sentir la veu de Catalunya? O deixem tota la feina en mans dels corresponsals estrangers situats a Madrid i en les agències de notícies espanyoles? El tema mediàticament estel·lar i polèmic del 2010 no ha estat altre que la prohibició dels ‘toros’ a Catalunya. Aquesta mesura del govern català ha obtingut un fort ressò mediàtic i, la majoria dels mitjans de comunicació anglesos l’han interpretat com una mostra d’anti-espanyolisme dels catalans. A la premsa anglesa s’han publicat articles clarament hostils a la decisió del Parlament de Catalunya i no puc deixar de trobar curiosa aquesta reacció en un país com Anglaterra que té una cura especial pel benestar dels animals. I es que un sector dels britànics expressa en la indignació i la crítica a la prohibició dels ‘toros’ un cert enyor de l’exotisme bàrbar i la bestialitat tolerables a l’exterior –potser en països considerats ‘menys civilitzats’però impensables en el propi país. Ai las!

Tant el professor Fáluba –que també esmenta l’episodi dels toros- com la professora Guibernau esmenten el

turisme com un mitjà per explotar en la nostra projecció exterior, i el gran pes del Barça en l’imaginari internacional. Segons el primer, L’home del carrer segurament coneix l’adjectiu katalán, perquè sovint sent parlar del Barça, anomenat katalán csapat, o sigui, ’equip català’. Nogensmenys, aquest mateix hongarès ben pot desconèixer el nom del país del Barça, dient-ne Katalánia en comptes del correcte Katalónia, guiat per la falsa analogia de szlovák > Szlovákia, dán > Dánia o litván > Litvánia. El turista magiar que passa una setmana a Lloret o a Calella dirà que ha estat a Espanya, i lamentarà la supressió dels toros, fins fa poc un dels atractius principals d’una visita a Barcelona.

Segons la segona, Des d’una òrbita més popular, trobem en el Barça una imatge associada principalment amb la ciutat de Barcelona i, només de vegades, amb Catalunya –al menys en els ulls de la gran majoria d’aficionats al futbol anglès. Sovint els diaris parlen del Barça, dels seus jugadors i ho fan, generalment, amb admiració per l’excel·lent funcionament del Club i, sobretot, pels magnífics resultats que està obtenint sota el lideratge de Josep Guardiola. Barcelona s’ha convertit en un destí popular entre les línies aèries de baix cost i, per als anglesos, ha esdevingut habitual anar a Barcelona un cap de setmana a fer una comiat de solter/a, a celebrar un aniversari i, sobretot, a beure sense mesura aprofitant el baix preu de l’alcohol barceloní quan es compara amb el seu preu al Regne Unit. Òbviament caldria preguntar-nos què ens ha portat a aquesta situació. Per què Barcelona -una ciutat amarada de cultura, amb una arquitectura magnífica i, sens dubte, una de les ciutats més boniques d’Europa– ha promogut o bé no ha fet res per aturar un turisme de masses que ni tan sols re-

sulta econòmicament profitós. Un turisme que viatja a Barcelona però que podria anar a qualsevol altra ciutat mediterrània perquè la raó principal de la seva tria rau en el preu de l’alcohol, el sol i la platja.

De tota manera, el coneixement de Catalunya es limita pràcticament a les elits culturals i acadèmiques. A parer de la professora Guibernau, “si a Anglaterra parlem amb la gent del carrer la ignorància sobre Catalunya es immensa”, i “una majoria ... ignora totalment el que és Catalunya, tot i que pot tenir una noció més o menys esbiaixada de Barcelona.” El professor Fáluba diu que “fora de cercles d’acusada curiositat cultural i/o lingüística o fora d’ambients sensibles al tema de l’autonomia territorial, el coneixement del fet català a l’Hongria actual és força limitat”. 68

La professora Guibernau és l’única, crec, que suscita el tema de les aliances i complicitats que podem trobar entre aquells ciutadans de diferents països que siguin membres de nacions sense estat. Per aquells anglesos i britànics interessats per la política existeix un punt de contacte molt important entre Catalunya i Escòcia com a nacions sense estat propi i amb el desig de decidir el seu futur polític. Un vincle que s’enfortí arran del procés de devolution iniciat l’any 1997 al Regne Unit. Llavors Catalunya fou un mirall per Escòcia. Malauradament ara ja no es el cas perquè l’autonomia escocesa ha avançat molt més de pressa que l’autonomia catalana. Tot i això, l’interès mutu entre Catalunya i Escòcia ha afavorit el desenvolupament d’una xarxa de relacions en els àmbits polític, acadèmic i, de forma més limitada, turístic entre ambdós països.

El professor Stegmann creu que

des del punt de vista de les llengües caldria fomentar coneixements molt bàsics en la llengua de l’escola estrangera sempre des d’un punt de vista plurilingüe, és a dir des de la perspectiva de que tenir nocions bàsiques de llengües diverses és una educació a la pau i a la convivència amb les altres nacions. Existeixen mètodes plurilingües, com ara l’EuroComRom, l’EuroComGerm i l’EuroComSlav, que faciliten entrar a saber llegir o desxifrar comunicació escrita a l’internet.

La professora Guibernau creu que seria interessant “promoure una ‘Xarxa Internacional d’Amics de Catalunya’ que inclogui persones dels àmbits universitari, polític, artístic, esportiu i dels mitjans de comunicació”. Podria acabar amb diferents cites sobre el futur polític del nostre país. Així, el professor Fáluba diu que “[la imatge de Catalunya] canviaria, no cal dir-ho, si Catalunya es fes independent.” El professor Stegmann diu que L’agressiva i verinosa desinformació dels periodistes espanyols sobre temes catalans ... em sembla un mal incurable fins que Catalunya sigui un Estat independent i pugui demanar respecte internacional també a l’ “Espanya minus Catalunya”.

La professora Boyer també s’hi refereix en parlar del “greu entrebanc que suposa la falta d’Estat propi al (re)coneixement de la cultura catalana a França”. Però vull acabar amb una valuosa consideració del professor Resina, no tant de com Catalunya s’ha de veure a fora, sinó de com Catalunya s’hi ha de situar, per tal de sobreviure: Catalunya també és una societat inacabada, però té un model pèssim, Espanya, del qual ha pres el vici del rigorisme normatiu,

compatible amb una exagerada laxitud en la pràctica. I un cert dogmatisme, que és l’altra cara de la inseguretat. Per entrar de ple en el segle XXI, Catalunya hauria de tornar-se més agosarada i més calvinista, si em permeten expressar-me teològicament. Vull dir que, a l’ètica del treball, que pot redescobrir en la seva pròpia tradició, ha de sumar-hi la convicció que per salvar-se com a comunitat a l’era global ha de tenir una fe incommovible en ella mateixa, una fe, però, que mai no pot garantir la salvació fins al punt que pugui remetre l’esforç, car l’esforç és la prova que el país està predestinat a salvar-se... Catalunya no pot ser autoreferencial, no ha de mirar-se el melic. Al segle XXI ... Catalunya serà global o no serà.