Els museus locals i els reptes de la crisi econòmica. La situació a Catalunya i a la Occitània francesa
Fabien Van Geert Universitat de Barcelona Université Sorbonne nouvelle-Paris 3
Vull felicitar el Museu valencià d'etnologia i a la Diputació de València per realitzar un curs tant interessant i brindar-me l'oportunitat de participar-hi. Moltíssimes gràcies. Es un gust veure una sala tant plena, la qual cosa mostra l’interès d'aquestes formacions per a l'àmbit local. Sóc en Fabien Van Geert, treballo la museologia en dues universitats catalana i francesa i avui us parlaré dels museus locals i dels reptes d'allò que s'ha anomenat crisi econòmica. De fet, com sabem, la resposta política que es va donar a la crisi a la majoria dels països europeus ha estat prioritzar el pagament del deute bancari, implicant retallades en altres despeses, per exemple socials, culturals i museològiques. L'impacte d'aquesta situació sobre els museus locals és un tema que necessita una reflexió profunda, en col·laboració entre la Universitat (des d'on parlo) i els museus locals que estan treballant en els territoris. Per a analitzar els efectes d'aquestes retallades en els museus locals, em centraré avui en dos contextos, propers geogràficament, però amb una política museística diferent. El primer context és el català, proper al context de la Comunitat valenciana, tot i que amb particularitats. El segon és el francès, que va influenciar molt, en un primer moment, la reflexió sobre els museus locals i el desenvolupament territorial (va ser el bressol de la nova museologia durant els anys 70). Il·lustraré el cas francès, a través d'una regió en particular, la Regió Occitània, conseqüència de la reforma territorial de 2014 com a fusió de les antigues regions Llenguadoc Rosselló i Migdia-Pirineus. Com sabreu, a França, les regions no tenen cap tipus de competències al nivell cultural, i per tant aquesta regió s'agafarà aquí com a territori, exemplificador de la situació francesa, molt complexa. Per explicar això, dividiré la xerrada en quatre apartats. Primer, recordaré breument quina realitat hi ha en els dos contextos sota el concepte de museus locals. Segon, veurem els efectes més directes de les retallades sobre aquests museus. Tercer, veurem com aquestes retallades acompanyen, i de certa manera, amplifiquen una transformació d'aquest model museològic. Finalment, ens centrarem en uns casos de museus catalans i francesos que han pogut reinventar-se en aquest context a través de la seva vinculació amb el territori, tema central de la jornada d'avui. Vull acabar indicant-vos que les reflexions que us presento avui són alguns dels resultats d'una recerca post doctoral realitzada a la Universitat de Paris 3 durant el qual vaig visitar molts d'aquests museus i vaig realitzar entrevistes informals més o menys llargues amb les
1
persones que hi treballen. Es també part d'un projecte de recerca del ministeri "El patrimoni cultural i natural en èpoques de crisis. Reptes, adaptacions i estratègies a l'àmbit local" que es va iniciar l'any 2015 entre la Universitat de Barcelona, la Universitat del País Basc i la Universitat de Sevilla, i es finalitzarà al 2018. Els resultats finals d'aquesta recerca es publicaran al llarg del 2018. 1. Què son els museus locals? Abans d'analitzar la crisi com a tal, permeteu-me dibuixar-vos breument un estat de la qüestió de les particularitats dels museus locals en els dos contextos que treballarem, més particularment en el cas francès que, pot ser, coneixeu menys. A França, existeix una gran heterogeneïtat de museus. Hi ha 1220 institucions classificades com a "Museus de França", registrats i que tenen com a deure aplicar la llei 2002 sobre els museus. El panorama museístic francès global es composaria tanmateix de més del triple de museus, si comptabilitzem les institucions no registrades, tot i que el Servei de museus del Ministeri francès de cultura no els referencií. Entre els 1220 museus, prop de la meitat són categoritzats com a "museus de societat" (55 dels 133 a la Regió Occitània). Aquest concepte es va inventar l'any 1993, en el marc du congrés "Museus i societat"1, com a categoria interna al Ministeri per englobar museus nascuts a èpoques diferents i amb col·leccions heterogènies. Per tant, aquesta categoria es pot definir des de lo negatiu: són museus que no són ni museus d'art, ni museus etnològics, ni museus d'història, ni museus d'arqueologia, però que són institucions que, gràcies a la heterogeneïtat de les seves col·leccions poden transmetre una mirada social sobre els territoris.
Tabla 1: Número de museus de societat a cada regió francesa. Realització de l'autor a partir de l'Informe Museus de Societat, Serveis de Museus de França (inèdit)
1
Veure BARROSO, E. et VAILLANT, E. (eds) (1993). Musées et sociétés (actes du colloque national « musées et sociétés », Mulhouse Ungersheim, juin 1991). Paris: Direction générale des Musées de France. 2 En línia. http://cultura.gencat.cat/web/.content/dgpc/museus/junta_de_museus_de_catalunya/Informe-anual-
2
A nivell de titularitat, aquests museus de societat depenen: •
• • • • •
poques vegades dels Ministeris (és només el cas del Museu de les cultures d'Europa i el Mediterrani, situat a Marsella, depenent del Ministeri de la Cultura i la Comunicació). poques vegades de les regions (les seves competències estan orientades cap a la promoció dels territoris, i poc cap a la cultura) en alguns casos dels departaments (del 5 al 20% de les institucions) en la majoria dels casos dels municipis o mancomunitats de municipis (prop del 70% de les institucions) dels actors privats, principalment associatius (del 15 al 20% de les institucions) d'un sindicat mixt, figura jurídica semblant als consorcis, i que engloba diferents entitats públiques (del 0 al 5% de les institucions)
Tabla 2: Titularitat dels museu a les antigues regions que composen Occitània, i comparació amb la mitjana estatal. Realització de l'autor a partir de l'Informe Museus de Societat, Serveis de Museus de França (inèdit)
A Catalunya, l'equivalent d'aquests museus de societat són els museus locals (concepte inexistent a França), que conserven col·leccions heterogènies amb una gran proporció de peces etnològiques. Com és el cas de França, aquestes institucions constitueixen una proporció molt important dels 115 museus registrats per la Generalitat de Catalunya, i encara més si ens centrem en la categoria d’institucions definides com a "col·leccions obertes al públic" al Registre de museus establert per la Llei Museu de 1990. Tanmateix, avui en dia el concepte de museu local és plural. Originalment, defineix la base del teixit museístic democràtic, reagrupats a la Xarxa de museus locals i comarcals, creada per la Generalitat de Catalunya l'any 1982. La primera definició del concepte és per tant una filosofia museística de les institucions creades entre els anys 1960 i els anys 1980, en el seu procés de reivindicació de les identitats locals, en una dinàmica semblant a la Nova museologia conceptualitzada llavors a l'altre banda dels Pirineus. Aquesta xarxa va desaparèixer l'any 1990 amb la reorganització del panorama museístic definit per la Llei museu. En aquest marc, la idea de museu local s'allunyarà progressivament de la seva vessant ideològica, per definir més genèricament la titularitat dels museus, depenent de la Administració local.
3
Tabla 3: Tipus de titularitat dels museus catalans. Realització de l'autor a partir de l'Informe anual de Museus de la Junta de Museus2.
A partir d'aquesta segona definició dels museus locals, podem veure que el número d'aquestes institucions es duplicarà entre els anys 1990 i 2000, a tot l'Estat espanyol, en una autèntica "Bombolla museística" 3 a vegades vinculades amb la economia de la construcció. En conseqüència, la gran majoria del panorama museístic català el conforma avui en dia els museus locals. Per a les institucions registrades per la Generalitat de Catalunya, podem veure que el 65% dels museus del país depenen únicament de l'ajuntament. 20% d'ells són ens autònoms públic on l'Ajuntament està al patronat mentre que un 10% més està sota la titularitat d'un consorci4. En conseqüència, podem veure que la aportació econòmica de la Generalitat en els museus locals és avui molt reduïda (prop del 50% de la totalitat de les aportacions de la Generalitat als museus locals-el 3% del pressupost del conjunt dels museus registrats- es destina a tres museus)5.
2
En línia. http://cultura.gencat.cat/web/.content/dgpc/museus/junta_de_museus_de_catalunya/Informe-anual2014-Junta-de-Museus-10-2-16.pdf (consultat el 15 de març de 2017). 3 ROIGE, X. (2016). Les musées face à la crise économique ou les musées en crise? Défis et stratégies dans le cas de l'Espagne. In Mairesse, F. (ed). Nouvelles tendances de la muséologie (81-94). Paris: La Documentation Française. 4 Veure JUNTA DE MUSEUS (2016). Informe anual 2014 sobre l’estat dels museus del país i de l’actuació del conjunt d’administracions de Catalunya al respecte. Girona: ICRPC. En linia a: http://cultura.gencat.cat/web/.content/dgpc/museus/junta_de_museus_de_catalunya/Informe-anual-2014-Juntade-Museus-10-2-16.pdf (consultat el 15 de març de 2017). 5 JUNTA DE MUSEUS (2016). Recursos econòmics. Informe provisional. Anàlisi quantitativa dels museus de Catalunya. Pla de museus de Catalunya 2015-2025. Document inèdit.
4
Tabla 4: Números de museus creats per any a l'Estat espanyol. Realització de l'equip del projecte de recerca, a partir de les dades del 2012 del Ministerio de educación, cultura y deportes6.
Tabla 5: Aportacions de la Generalitat de Catalunya als museus catalans l'any 2013. Font: Informe del Pla de museus 2015-2015 (document inèdit).
2. Com els museus locals han estat tocats per les retallades econòmiques? Si ens fixem en la premsa, entre els anys 2008 i 2016, sembla que les retallades totals dels pressupostos dels museus serien d'entre el 20% i el 50%, segon les institucions. Ens trobem en una situació semblant a França, a Catalunya i al conjunt de les Comunitats autònomes, però també a l'Estranger. Davant d'aquesta situació, l'ICOM (Consell internacional dels museus) va fer una crida al 2013 en la seva "Declaració de Lisboa" per a intentar dissuadir les retallades en el món dels museus7. 6
En línia a: http://es.calameo.com/read/000075335064ef81a3ae3 (consultat el 15 de març de 2017. En línia a: http://icom.museum/fileadmin/user_upload/pdf/Statements/SPA/Declaracion_de_Lisboa_ESP.pdf (consultat el 15 de març de 2017). 7
5
Tanmateix, a banda d'aquestes xifres, resulta molt difícil establir amb exactitud les proporcions de les retallades pressupostàries en els museus, degut a una sèrie de factors (entre d'altres, procedència diversificada i creuada de les fonts de finançament, i el fet que part de les despeses dels museus s’assumeixen directament des de les administracions, com pot ser el cas del personal). Per aquestes raons, tant a Catalunya com a Occitània, només podem fer estimacions, a partir de macro-dades publicades per les Administracions.
Tabla 6: Evolució de les despeses públiques en museus a Catalunya. Realització de l’autor a partir de les dades procedents d’Estadístiques culturals de Catalunya 2016 : http://dadesculturals.gencat.cat/web/.content/sscc/gt/arxius_gt/Estad-culturals-Catalunya-2016.pdf.
Tot i que existeixi aquesta complexitat, les xifres donades per ICOM Espanya en 2013 en el marc de la jornada internacional dels museus 8 permeten mesurar alguns dels efectes d'aquestes retallades. Per ordre d'importància, podem citar: o o o o o
54% de reducció o supressió de les publicacions 44% de reducció del personal 49% de reducció de les exposicions 40% de reducció o supressió dels programes de recerca 30% de reducció de les activitats
A més a més d'aquests efectes, i sense tenir xifres concretes, podem definir altres conseqüències de les retallades: o Baixada o estagnació en la creació de museus, en comparació amb els anys 1990 i 2000 o Reducció o tancament de les empreses vinculades a la museologia o Baixada o mutualització dels recursos humans entre diferents institucions 8
Veure http://www.icom-ce.org/recursos/DIM/2013/Informe%20ICOM%20Esp%20DIM%202013.pdf (consultat el dia 15 de març de 2017).
6
o Empitjorament generalitzat de les condicions de treball, orientant-se cada vegada més cap als voluntaris, als contractes a curt termini i a les externalitzacions o Desenvolupament de noves estratègies de captació de finançament, independents dels fons públics (privat, micro-mecenatge, cobrament de serveis, lloguer d'espais) o Utilització d'una museologia "low-cost" o Reducció dels horaris d'obertura Aquestes consideracions reflecteixen la realitat dels panorames nacionals. De fet, indiquen una tendència general, però ens informen sobre tot de la situació dels museus grans i dels museus mitjans, que segueixen les pautes museològiques dels museus grans. Per als museus locals (menys representats en aquestes macro-dades), la tendència és sense cap dubte semblant, tot i que agreujada per a les estructures molt petites, ja acostumades a una sotadotació en recursos humans i una museologia de "bricolatge". Les particularitats des les retallades pressupostàries d'aquestes estructures locals en ambdós contextos, ve donat per la seva gran dependència als finançaments públics procedents de les administracions locals, com hem vist abans, però també de la seva escassa possibilitat de desenvolupar noves fons de finançament. S'estableix de fet generalment que aquestes institucions, en la majoria dels casos, no poden generar més del 20% d'ingressos propis, a la diferència dels grans museus. A França, a partir dels anys 2010, la baixada dels pressupostos nacionals destinats a la cultura implica una certa retirada de l'Estat en el suport als museus mitjans i petits, en un país tradicionalment marcat per una presència forta de l'Estat en els territoris. En els pressupostos del Ministeri de la Cultura i la Comunicació, la partida pressupostària destinada als museus ha baixat d'un 20%, entre 2007 i 20159, mentre que aquests diners arribaven als museus de societat, mitjançant subsidis, entre d'altres, per a restauracions, renovacions, inventaris i fons d’adquisicions10. A l'àmbit local, la reducció des finançaments de l’Estat en el context de recessió econòmica acompanyada de la voluntat de molts municipis de no augmentar els impostos locals (les dues fonts de finançament de la Administració local), impliquen unes retallades pressupostàries per a la majoria dels museus. Així doncs, de manera general, segon les entrevistes realitzades, podem estimar les retallades totals en els pressupostos d'entre un 30% i un 50% entre 2012 i 2016. Aquesta situació és encara pitjor en el cas dels museus depenent dels departaments, on les retallades son empitjorades per a l'alçada de les despeses socials en èpoques de crisi, una de les principals competència dels departaments. A Catalunya, les entrevistes realitzades donen xifres semblants. Els números macros que dona la Generalitat en el seu Pla de Museus 2015-2025 indiquen una baixada del 26% de pressupostos entre 2011 i 2014 per a les estructures museístiques més petites. Indiquem aquí també la dificultat afegida per a la nova legislació estatal que impedeix la contractació directe del personal, en canvi de França on el personal dels museus locals segueix sent par del funcionariat local.
9
Pflieger, S.; Krebs, A. et Greffe, X. (2015). Quels designs économiques et financiers des musées face à la raréfaction des ressources publiques? Rapport final mars 2015. Document inèdit. 10 Veure http://www.culturecommunication.gouv.fr/Aides-demarches/Protections-labels-etappellations/Appellation-Musee-de-France (consultat el 10 de març de 2017).
7
Tabla 7: Recursos econòmics 2011-2014 dels museus catalans. Font: Informe del Pla de museus 2015-2015 (document inèdit).
3. La crisi d'un model museològic? A banda d'aquestes xifres generals, cal indicar que les retallades no afectaran les institucions de la mateixa manera i algunes van resistir més que no pas d'altres. Per a entendre aquest fet, cal indicar que les retallades de la crisi es produeixen paral·lelament a una progressiva transformació de la idea de museus, específicament locals. Des dels anys 2000, just abans de la crisi econòmica, es produeix de fet una fractura en la idea mateixa de museus, sobre la qual es superposaran les retallades pressupostària, influenciant les reflexions polítiques sobre el caràcter prioritari del museu i de la seva funció, quan el pressupost municipal baixa i que les despeses socials augmenten. Aquesta fractura és deguda a una nova lògica museística global, marcada per una reflexió economicista de la institució. Des dels anys 1990, a més del rol comunitari i social dels museus, que serveix a valoritzar la identitat i la història local per als residents, la institució s'ha de dirigir avui, cada vegada més cap a l'exterior, per atreure recursos als territoris, posantlo en valor (donant-li visibilitat), i dirigint-se cap als turistes.... Aquest canvi de la idea de museu s'integra en allò que Tobelem, un acadèmic francès, ha definit com a "Nova era dels museus"11, influenciat cada vegada més per la esfera privada, tant en quant a la seva funció, però per a la seva gestió. Alguns museus locals no aconseguiran adaptar-se a aquesta "nova era dels museus". Son els museus que avui en dia sobreviuen i podrien tancar a curt termini (tot i que tancar un museu és un gest polític molt fort). De fet, els museus corresponen a la "antiga era dels museus" semblen perdre el seu sentit social i institucional. A França, és el cas de la gran majoria dels museus de societat. L'Estat ja està planificant una reorganització o fusió d'aquestes col·leccions (ja que son inalienables per llei). En aquell país, aquest esgotament del model museològic és molt marcat i empitjorat per dues raons, com a mínim. Primer, des del punt de vista patrimonial, les col·leccions etnològiques no han jugat mai un paper important en aquest país centralitzat, on la constructiu de la identitat nacional no s'ha fet mai sobre les particularitats locals (juntament amb la desaparició actual dels etnòlegs departamentals). Després d’una fase de descentralització al llarg dels anys 1980, en període de crisi, l'Estat es reconcentra en els grans museus, particularment de belles-arts et d'art 11
TOBELEM, J.M. (2005). Le nouvel âge des musées. Les institutions culturelles au défi de la gestion. Paris: Armand Colin.
8
contemporani. Segon, des del punt de vista de les polítiques de desenvolupament, l'Estat te la voluntat actualment de crear pols d'atracció al voltant des les ciutats grans et dels seus territori, allunyats de l'àmbit rural on es concentren la majoria dels museus de societat. Els recursos existents per als museus es concentren en les estructures situades a l'àmbit urbà. A Occitània, aquest panorama museístic local en crisi està format per: •
•
•
Uns antics museus d'arts i tradicions populars, creats per George Henri Rivière, al voltant dels anys 1960, en el context de la futura creació del futur Museu nacional de les arts i tradicions populars de París als anys 1970. Aquests museus presenten una perspectiva etnogràfica des territoris amb una museografia heretada dels anys 1960, que ha canviat poc. Són museus que han perdut la seva relació amb el museu parisenc, tancat l'any 1992 i que no han pogut desenvolupar una nova relació amb el MUCEM. Uns ecomuseus, creats durant els anys 1970 i vinculats amb els Parcs naturals regionals. Alguns d'aquests museus es transformen progressivament en centres d'informacions dels parcs. Els altres ecomuseus vinculats amb el patrimoni industrial de la regió (sobre tot amb les mines i la indústria tèxtil), han perdut des de llavors la seva vessant militant de desenvolupament social amb la professionalització del seus personal i el canvi generacional dels seus actors. Són institucions que els hi costa reinventar-se actualment12. Unes institucions situades a l'àmbit rural o Algunes van ser creades pels folkloristes dels anys 1920 i 1930, vinculats principalment amb el Felibritge, a moviment cultural dedicat a la llengua i la cultura occitanes. Poc s'han reinventat des de llavors. o Uns museus associatius. Són institucions que es troben en els mateixos problemes de canvi generacional, mentre que avui en dia, l'associacionisme a França està principalment orientat cap a l'ecologia, i poc cap al foment de les identitats locals o Alguns creats per les Administracions locals als anys 80, en el context de descentralització i de patrimonialitzacions a tot el territori. Avui en dia, amb la rarificació dels recursos, la seva vida depèn sobre tot del capital social dels seus encarregats i de les seves possibilitats de crear xarxes amb els altres entitats i col·leccionistes. El principal problema d'aquesta institució és que els funcionaris que hi treballen va entrar a treballar-hi als anys 1980. D’aquí 10 anys, la majoria estarà jubilada.
A Catalunya, la situació és semblant per als museus que no aconsegueixen integrar aquesta nova concepció del museu. En ambdós contextos, la conseqüència de no haver pogut reinventar-se, hi trobem les característiques següents: •
Des del punt de vista museístic, o poca renovació de fons i "bricolatge" a partir de la base dels anys 1980, on es superposen les noves col·leccions. Per això, el guio museològic no és gaire comprensible, tot i que és part també del seu encant. Les col·leccions es presenten de manera acumulativa per a mostrar-ne la riquesa. Es una
12
Aquest canvi generacional i museològic va ser estudiat, en el cas francès, per Serge Chaumier en CHAUMIER, S. (2003). Des musées en quête d'identité: Ecomusées versus technomusées. Paris: L'Harmattan.
9
•
•
•
•
museologia "d'eines"13. Presenten una museografia que te poc a veure, o fins i tot és la antítesis d'allò que aprenen als estudiants en museologia. o Poden tenir problemes estructurals dels seus edificis, amb reserves inundades, que posen en perill la conservació de les col·leccions Des del punt de vista dels recursos humans: o només hi treballen generalment 1 a 2 persones o la majoria no estan en ordre amb la llei de museus (sobre tot a França, en relació amb l'Inventari i la actualització del seu "Projecte científic i cultural", pla estratègic museològic per als propers 5 anys, obligatori per tots els museus de França segon la llei de 1990) Des del punt de vist de les interrelacions amb altres institucions: o cap o poca vinculació amb altres museus o poca relació amb les universitats, i absència a la literatura museològica o poca vinculació amb el govern central, que a vegades desconeix de la seva existència (1 persona està encarregada dels museus de societat al Servei de Museus del Ministeri) Des del punt de vista del públic: o Molt pocs visitants, amb una xifra inferior al 5000 l'any (comptabilitzant les visites escolars). Des del punt de vista pressupostari: o A França, a l'àmbit rural, els museus situats a localitats de menys de 5000 habitants tenen en general un pressupost total de 50.000 euros, incloent les despeses de funcionament i el personal. Tenen per tant entre 0 i 15.000 euros anuals per a les inversions i per a la realització d'exposicions i activitats.
Tabla 8: Números de visitants anuals als museus de societat de les regions que composen avui en dia Occitània. Realització de l'autor a partir de dades procedents de Museostat (2010)14.
13
DAVALLON, J. (1999). L’exposition à l’œuvre. Stratégies de communication et médiation symbolique. Paris: L’Harmattan. 14 En línia. http://www.culture.gouv.fr/culture/politique-culturelle/MUSEOSTAT_2009.pdf (consultat el 15 de març de 2017).
10
4. Museus locals i territori A banda d'aquests museus en crisi de sentit, altres institucions es van reinventar en aquella època, combinant identitat, valor social i posada en valor dels territoris, integrant les característiques de la "nova era dels museus". En aquests casos, existeix un recolzament polític que creu que aquestes institucions. Van patir retallades però menys que els altres museus. Es poden reconèixer fàcilment en el sentit que els conservadors solen ser molt militants de la seva institució. A França, alguns museus compaginaran vocació local i integració de la contemporaneïtat. Es per exemple el cas del Musée de Cerdagne, a Sainte Léocadie (departament dels Pirineus orientals) que s'està reinventant al voltant de la idea de frontera. L'Ecomusée de Cuzals (departament del Lot) també integra una profunda reflexió sobre el present a partir del passat del territori. Presenta en aquest sentit exposicions sobre el desenvolupament sostenible, a partir d'una reflexió sobre les reutilitzacions generades en la societat preindustrial. Algunes institucions també integraran elements d'art contemporani, amb l'objectiu d'establir un diàleg entre les col·leccions històriques i les estètiques actuals, al voltant de temàtiques vinculades al territori. Altres estan intentant posar en valor els productes locals, per exemple utilitzats a la gastronomia del territori, a través del desenvolupament del turisme gastronòmic i de la cuina de proximitat. A Catalunya, entre els anys 1990 i 2000, aquesta perspectiva es situarà a la base de la creació de museus, amb una relació intrínseca amb els diferents actors del turisme, el desenvolupament tasques propers a "l'economuseologia" (com a espai de venta dels productes locals), sense renunciar a la seva vinculació amb la comunitat local. Són els museus que més visibilitat tenen a nivell local i que més activitats realitzen. Mencionem aquí, sense exhaustivitat, l'Ecomuseu de les valls d'Àneu (Esterri d'Àneu), el Museu del Ter (Manlleu), el Museu de les terres de l'Ebre (Amposta), el Museu del Montseny (Arbúcies), el Museu de la pesca (Palamós), el Museu de la Mediterrània (Torroella de Montgrí) o el Vinseum (Vilafranca del Penedès). Que ens ensenyen aquests museus que estan funcionant, tot i que amb una certa fragilitat? Quines són les raons dels seus èxits i les seves maneres de resistir a la crisi? • •
• •
• •
La articulació entre les col·leccions i les situacions contemporànies, fent-les dialogar amb el present, per entendre'l des del passat La presentació integral i interdisciplinària del territori, entenent-lo com a paisatge cultural, creat i construït per les societats humanes segon les seves necessitats i característiques. La realització continua d'activitats i d'exposicions temporals La realització de recerca, amb les administracions, però també amb els centres de recerca i les universitats. A Catalunya, l'IPEC (Inventari del patrimoni etnològic de Catalunya), publica i incentiva la investigació en temàtiques etnològiques, realitzades moltes vegades en col·laboració amb els museus La presència a les xarxes socials La integració en xarxes museístiques o A Catalunya, les xarxes constitueixen una de les principals característiques del panorama museístic, creades al nivell temàtic, i territorial, pels diferents plans de museus. Es el cas de la Xarxa de Museus etnològics, creada l'any 2008, al marc del Pla de Museus de 2007, i que reagrupa les institucions catalanes 11
mencionades. Les administracions també van desenvolupar les seves pròpies xarxes, com és el cas de la Diputació de Barcelona, amb la Xarxa de museus locals creada l'any 2001. A banda d'aquestes xarxes "oficials", altres xarxes també poden coexistir i estar vinculades amb una temàtica concreta, a un àmbit geogràfic o, a una manera de pensar la museologia. El conjunt d'aquestes xarxes constitueixen espais de trobada entre les institucions, permeten fer circular les informacions, però també constituir la base de possible col·laboracions, amb la realització d'exposicions conjuntes entre les diferents institucions. Permeten doncs estalviar despeses. També serveixen d'espais de catarsis en èpoques de crisi. o A França, no existeix cap xarxa regional o temàtica implementada per les administracions. Per als museus de societat, la única xarxa existent, al nivell associatiu i estatal és la Federació dels ecomuseus i museus de societat (FEMS), creada l'any 1989 per 28 ecomuseus. Cada any, els museus d'aquesta Federació es troben per intercanviar sobre una temàtica considerada d'importància per tots els membres. Per exemple, l'any 2012, la FEMS va dedicar la seva jornada a les maneres d'adquirir col·leccions vinculades amb el contemporani15. • • • • •
•
La col·laboració i la creació de sinèrgia amb una multiplicitat d'actors locals, ja siguin privats o públics, vinculats per exemple al turisme. La formació contínua del personal dels museus, a través de cursos realitzats per exemple per la Diputació de Barcelona La presència dels museus en les formacions universitàries en museologia, com a lloc d'intercanvi, de seminari però també de pràctiques La integració de la emoció i de la passió en les activitats i exposicions La reflexió sobre el sentit del museu avui en dia, integrant activitats que no poden fer part de les missions tradicionals d'aquestes institucions però que els hi permet reforçar les relacions amb el territori (cine, activitats de casals, espai d’exposició comunitari...). La possibilitat de canviar de titularitat. A França, molts museus locals han estat reintegrats en les mancomunitats de municipis, forma jurídica en ple desenvolupament des de l'any 2005 amb la Llei Notre, amb la voluntat de reduir el número de municipis a França (és el país amb més municipi d'Europa). A altres casos, els museus d'un mateix departament han creat una estructura jurídica conjunta que els hi permet centralitzar la administració, els diners i les subvencions i de redistribuir-los a cada institució segon les seves necessitats. Al departament de l'Arieja, on el Museu de Foix atreu el 80% dels visitants dels museus del departament, aquesta estratègia integrada permet redistribuir els beneficis d'aquests museus a estructures més petits i menys visitants del territori, amb l'objectiu de desenvolupar noves activitats.
Com veiem a través d'aquestes situacions i de les seves estratègies, la articulació amb els territoris, tema d'aquesta jornada, no és només una possibilitat, però és una necessitat, sobre tot en èpoques de crisi, que permet justificar també socialment i políticament la existència d'aquestes institucions. 15
Battesti, J (ed.) (2012). Que reste-t-il du present? Collecter le contemporain dans les musées de société. Coédition Musée Basque et de l’histoire de Bayonne / Société des Amis du Musée Basque / Fédération des écomusées et musées de société / Editions Le Festin.
12