Creativitat i Neurociència

2014

Creativitat i Neurociències Com sobreviure en l’època de la creativitat, les neurones i la penúria.

Manuel Villar Pujol Milestone Project 2014 13/06/2014

Creativitat i Neurociència

2

Creativitat i Neurociència

Creatividad y Neurociencia (versión castellana).

1-2. La imaginación al poder ha sido uno de los eslóganes más conocidos y repetidos del mayo francés. El paso del tiempo nos permite, sin embargo, disponer de un conocimiento más preciso de lo que supuso la respuesta que se dio a los estudiantes sesentaochistas. Desde el lado de la contestación, siempre se ha tendido a menospreciar la inteligencia del poder. La peculiar reacción del poder ante aquellas exigencias demostró una inteligencia y creatividad que creo no ha sido suficientemente valorada, por lo astuta y sagaz: “Los imaginativos sois vosotros. La creatividad es vuestro poder”. ¿Sus razones? Por un lado, burocracia e imaginación son conceptos que no armonizan nada bien. Por otro, la restitución del don prometeico al pueblo como su lugar natural, era una manera de halagarlo y a la vez sujetarlo.

3-4. Actualmente, en cualquier oficina, taller, fábrica, escuela o universidad la creatividad se ha convertido en una exigencia para cualquiera, ocupe el lugar que ocupe en la jerarquía laboral o educativa. El poder se libera de ella, mientras el subordinado ipso facto queda con ella condenado. Nunca hasta ahora los gobiernos han sido tan abiertamente kantianos, nunca se ha animado tanto a la población a ser autónoma, a asumir sus responsabilidades, en definitiva a ser creativa. Esta ha sido una de las formas más sutiles de dominación: el halago tiene siempre un fondo paralizante. Al pueblo no se le pide su obediencia de forma directa, se le exige que sea autónomo. Estrictamente esta máxima no es un imperativo, es más bien una sugerencia. Así debe ser entendida porque de lo contrario desvelaría su verdadero objetivo. Está en manos de cada uno ser un genio o ser un poeta. Lo que llegue o no llegue a ser no debe achacarse al contexto social o político. El poder así se limita a la pura gestión. Al político se le exige cuadrar balances, al ciudadano ser lo más creativo posible.

5. El secreto de la trampa se ha basado en establecer entre creatividad y autonomía una correlación muy estrecha, pensando que son conceptos que se necesitan uno al otro. Richard Sennet ya señalaba en El artesano que el afán de originalidad de los artistas renacentistas para desmarcarse de los artesanos tuvo un precio: su dependencia del humor de sus mecenas. Ahora, el pueblo convertido en artista depende del humor de los mercados.

3

Creativitat i Neurociència

6. Tradicionalmente, la creatividad, el concepto de un salto cognitivo que emerge de repente en la mente, fue concebida como un hecho tan extraordinario que solamente podía ser explicado de manera extraordinaria. La creatividad, en un principio, quedó asociada a la inspiración. La inspiración promovía la creencia de que el momento eureka era el resultado de una especie de milagro mental a través del cual la divinidad intervenía en la mente. El momento eureka también se explicaba como la aparición de una chispa que surgía de la nada.

7. Si en algún momento la creatividad pudo ser tildada de sospechosa, propia de una minoría asocial, excéntrica y rebelde, escogida por los dioses, ahora se convertía en un concepto emblemático al que todo el mundo, fuera de la tradición ideológica que fuera, de la edad (si son jovencitos mucho mejor), de la situación económica que fuera, incluso de su coeficiente intelectual, por ínfimo que fuera, tenía acceso. A partir de ese momento, nadie queda al margen. Todos, por el hecho de pertenecer a la raza humana, somos poetas en potencia. Igual que el concepto democracia ha conseguido ser un emblema (nadie se considera antidemócrata), ahora todo el mundo cree que la creatividad puede ser el bálsamo que puede resolver las contradicciones que este mundo global ha ido generando. Parafraseando una frase del Discurso del método cartesiano, el talento, como la razón, es la cosa mejor repartida del mundo.

8. Si aparece un problema, sólo hay que ponerle imaginación para resolverlo. Ser creativo se ha convertido en una máxima a la que todo individuo concierne. Si estas exigencias hace unos años se hacían desde abajo para reorientar a su favor las políticas de los que gobiernan (necesitamos políticas imaginativas), ahora es el poder quien, desde arriba, las lanza, siguiendo la lógica de los eslóganes publicitarios, a los que son gobernados (necesitamos gente con ideas, creativa, imaginativa, emprendedora ...). Las motivaciones, el emprendimiento, los proyectos y la iniciativa han reemplazado la prohibición, el mandato o la ley. (ByungChul Han, La sociedad del cansancio, 2013) Para llegar a esta convicción el poder no ha estado solo. Sin pretenderlo, supongo, ha contado con una ayuda inestimable: la de los descubrimientos de la filosofía y sobretodo de la ciencia.

4

Creativitat i Neurociència

9. “Lo que veo, escribía el filósofo español Juan David García Bacca, es creación objetiva de nuestra vista”, y proseguía: “la realidad como Universo es inhabitable, no es casa ni mundo para nuestros sentidos”, “para poder habitar la realidad hace falta reconstruirla en forma de Mundo”, “todos los sentidos, en general, transforman el Universo físico en Mundo”, “el sonido en sí mismo, tal como es según la física, se reduce a un conjunto de vibraciones longitudinales en el aire que se propagan con una velocidad de unos cuatrocientos treinta metros por segundo, o un tercio de kilómetro”. Y acaba: “El universo de la música no sería mundo habitable para nosotros”. (Antropología filosófica contemporánea, 1982) 10-13. “Todo lo que experimentamos es una simulación”, afirman S. L. Macknik y S. Martínez-Conde, autores de Los engaños de la mente (2010). El hecho de que “la conciencia ofrezca una transcripción sólida, resistente y abundante en detalles de la realidad es una de las ilusiones que nuestro cerebro crea por sí mismo”, concluyen. “El cerebro crea, construye realidades inexistentes”, señala el neurólogo Francisco J. Rubia.

“Lo que vemos es, invariablemente, lo que construye nuestra inteligencia.

No es una cuestión de recepción pasiva, nuestra visión es el resultado de un proceso inteligente de construcción activa”. (El cerebro nos engaña, 2007) “No sufrimos la experiencia, sino que la construimos”, afirma el filósofo José Antonio Marina. Y más adelante prosigue: “Nuestro ojo inventa la belleza” (Teoría de la inteligencia creadora, 1993).

“Normalmente, los poderes creativos de la mente están sujetos a unas condiciones que los inhiben (formas o esquemas cognitivos), pero un embolia o cualquier otra afección puede eliminar algunos de estos inhibidores, con el resultado de que los poderes creativos de la mente gozan de una gran libertad”, aduce Donald D. Hoffman, profesor de Ciencias Cognitivas en Inteligencia visual (1998). La diferencia entre quien percibe y quien alucina es que el primero tiene más restricciones que el segundo en el momento de crear la realidad perceptiva.

El profesor Hoffman propone la hipótesis, nada inverosímil, que la percepción humana, ajustándose a reglas universales, nos permite creer que compartimos una experiencia común de una realidad objetiva, cuando en el fondo es el fruto de una construcción intersubjetiva. Sin embargo, lo más sugerente que se desprende de las palabras de Hoffman es que en cualquier momento estas reglas pueden ser subvertidas de forma accidental (enfermedad), congénita (déficits cognitivos) o deliberada (fármacos o drogas). Implícitamente, lo que nos está diciendo

5

Creativitat i Neurociència

es que a partir de la vulneración de las normas cognitivas comunes se nos abre la posibilidad de explorar distintas maneras de percibir y de, lo que es lo mismo, crear realidades diferentes a las que son más comunes o generales. La experiencia ordinaria sobre la que se estructura y organiza la racionalidad común es solamente una de las posibles experiencias que un individuo sensible y razonable puede experimentar (Enrique Lynch).

14. Cuando se nos emplaza a todos sin excepción a contribuir con nuestras destrezas intelectuales a mejorar el mundo (la democratización del don prometeico) puede que signifique para algunos un chute reforzado de autoestima proveniente del experto que ha estudiado a fondo el tema (“ves al final no eres tan inútil como pensabas”) o puede que se ha llegado a un punto crítico en el cual los profesionales dedicados a la generación de ideas, muy vinculados a órganos internacionales del poder y de la economía, reconocen que su imaginación está dando claros síntomas de agotamiento. La creatividad se ha convertido en un recurso escaso. Los antiguos caladeros están agotados. Las Universidades han perdido su antiguo prestigio, hace falta buscar en otros lugares, antaño despreciados.

Lo que antes se devolvía al mar, la morralla, ahora se considera una exquisitez. En estos momentos puede que los nuevos cambios se estén fraguando en la discreción de un garaje californiano.

15. Por otro lado, crece el descrédito hacia las ciencias sociales (economía, sociología, política). Los expertos fallan, sus predicciones fracasan. En entornos irregulares o altamente azarosos, como es la realidad a la que consagran sus esfuerzos, su saber no se distingue demasiado de los pronósticos que pueda dar cualquier taxista, peluquero o cualquier aficionado a profetizar el futuro. Incluso se da el caso de un conocido experimento informal realizado por el Wall Street Journal en el que un chimpancé con los ojos vendados lanzó unos dardos a una diana en la que se habían pegado unas cotizaciones bursátiles. La cartera de acciones del chimpancé consiguió mejores resultados que el 85% de los gestores de los fondos estadounidenses. (Daniel Kahneman) 16. La revolución digital ha hecho aumentar exponencialmente la información disponible, pero eso no significa que mejore nuestra capacidad de realizar pronósticos fiables. La información significativa es escasa (la señal) entre una gran cantidad de interferencias cognitivas aparentemente relevantes (el ruido) (Nate Silver).

6

Creativitat i Neurociència

17. Pero, ¿de qué tipo de idea hablamos cuando tratamos el tema de la creatividad? Cualquier ocurrencia aparezca en el ciberespacio pretende conseguir la categoría de fenómeno viral. La idea que se lanza (como se lanza un objeto) ya nace con fecha de caducidad, con el certificado de obsolescencia. Se trata de que salgan a la calle para competir con otras ideas con el objetivo de satisfacer los gustos caprichosos del presunto consumidor. Las ideas se devalúan en el mismo momento en que se materializan. ¿Son buenas ideas? ¿Son malas ideas? Depende de la respuesta de la gente. Sin embargo, son buenas si son innovadoras. Lo innovador se ha mimetizado con el criterio de la gente. No existe un tribunal externo que juzgue la bondad de una nueva idea.

Paradójicamente, se utiliza el criterio de la innovación para evaluar la cualidad de las nuevas ideas. (Gregorio Luri) 18. Es posible que muchas buenas ideas hayan sido desdeñadas sin más por una mala promoción o porque no era el mejor momento para hacer acto de presencia. Lejos está el creador de ideas de largo recorrido. La urgencia del lanzamiento apremia la imaginación. Los modelos clásicos que curiosamente utilizan para ilustrar el carácter del emprendedor como un ente ahistórico, en realidad poco se ajustan a lo que hoy en día se busca. Para lanzar ideas de largo recorrido, las ideas del creador clásico, ideas que muchas de ellas se han convertido en símbolos de una época, necesitan tiempo, incluso una vida. Para suministrar estos productos de acuerdo a los tiempos que corren se necesita algo semejante a un taller, incubadora, granja, laboratorio o café donde puedan reunirse gente dedicada a pensar en común, a incubar, ordeñar, destilar y al final sintetizar industrialmente de sus cerebros ideas. El mejor invento para crear es una red libre entre iguales (internet, es l más parecido), donde se pueda compartir e intercambiar ideas, afirma Steven Johnson en Futuro perfecto.

19. La creatividad hoy es un híbrido entre idea y mercado. La creatividad entendida como innovación se introduce como un producto, servicio o procedimiento con la finalidad de ser vendida en el mercado. Innovar significa poner valor a una idea. Lo que obliga a hacerla suficientemente atractiva como para que alguien la quiera comprar. (Adela Cortina) Este mundo se nos está haciendo más difícil de entender y de habitar, se nos está convirtiendo en universo. Reconocemos estar faltos de ideas para hacer frente a sus retos. Los llamados concursos de ideas con frecuencia

7

Creativitat i Neurociència

resultan decepcionantes. La mayoría, si fueran verdaderamente exigentes, deberían ser declarados desiertos. Los creativos se limitan a ofrecer maquinaria digital (aplicaciones) para que los individuos den rienda suelta a sus más abominables tonterías. Cuanto mayor es la exigencia de creatividad más se paraliza la imaginación.

20. Hay entre los investigadores que se dedican a estudiar el pensamiento llamado creativo un denominador común: en el campo de la creatividad fallan los métodos tradicionales. La paradoja en la que vivimos hoy en día es que por un lado la creatividad se ha democratizado pero por otro lado se nos dice que la inteligencia común, la convencional, no sirve para producir ideas atractivas y novedosas. Algunos abominan de la lógica clásica y del pensamiento analítico o convergente (Francisco J. Mora), otros mantienen la teoría que somos esclavos de la rutina y de nuestras expectativas basadas en la experiencia (Nassim Nicholas Taleb) y otros sostienen que hay que cambiar radicalmente los sistemas educativos porque la escuela mata la creatividad (Ken Richardson).

21. Dirigentes de la economía y de la política reclaman soluciones imaginativas para el paro masivo, el colapso del sistema de pensiones y problemas sociales que van surgiendo sin que se vea la manera de solucionarlos a corto plazo. Se da por supuesto que la historia de la humanidad ha sido posible gracias a una incesante sucesión de chispas de ingenio de la mente humana. Se trataría de averiguar cómo sería posible hacerla saltar de manera controlada.

22. Tal vez la solución más radical a las urgencias de un presente con un horizonte incierto sea la que plantean las neurociencias. Desde que de los ámbitos académicos se ha insistido en que lo psíquico surge de lo físico, que lo mental es una emergencia del cerebro, se está dando el paso definitivo para intervenir directamente sobre este órgano, ya que en definitiva la consigna que prevalece es que lo que nos hace fundamentalmente humanos es el cerebro.

23. Si el cerebro se entiende como un mecanismo, si tiene como una de sus propiedades básicas la plasticidad y si además disponemos de neuroimágenes que nos permiten detectar biomarcadores sobre futuras enfermedades o conductas antisociales, la posibilidad de modificarlo para conseguir eliminar o mitigar determinadas disfunciones futuras o futuros comportamientos que se pueden catalogar como antisociales. Con las

8

Creativitat i Neurociència

nuevas tecnologías de exploración, el funcionamiento del cerebro ha dejado de ser un misterio. Desde un punto de vista biopolítico parece, a partir de lo que hemos expresado anteriormente, que el potenciamiento de los dispositivos cerebrales que han sido considerados como los motores de los comportamientos creativos es uno de los objetivos más urgentes.

24. La imaginería y el discurso neuropsicológico se han vuelto hegemónicos. Se ha constituido el marco teórico desde el cual nos autocomprendemos como seres. El prefijo “neuro” se ha vuelto omnipresente en muchas disciplinas académicas: neuropolítica, neuromarqueting, neuroeducación, neuroestética … (Jan de Vos). Como señala Nikolas Rose, desde la década de los ochenta en el siglo pasado se dio el paso del complejo “psi” al complejo “neuro”. De pronto, unos seres habitados por una interioridad profunda donde se alojaban los efectos de nuestras biografías, nuestras relaciones familiares, nuestras interacciones con los otros, pasaron a ser explicados en términos neurocientíficos: se empezó a utilizar el término “neuro” para referirse a cualquier problema de la vida cotidiana.

Una nueva metodología substituyó a la anterior. Mientras el complejo “psi” planteaba la comprensión de la mente humana de arriba-abajo, es decir, de lo manifiesto a lo subyacente, el nuevo complejo “neuro”, lo planteaba al revés, de abajo-arriba: de los componentes más pequeños del sistema nervioso a su manifestación visible en la conducta.

25. Al principio, del cerebro interesó aquello que tenía relación con las emociones. Lo que se ha conocido con el nombre de la inteligencia emocional. Con ello se reivindicaba una parte de la psique humana que hasta entonces había sido arrinconada. Toda la conducta humana se explicaba a partir de un tenso equilibrio entre el lóbulo frontal y la amígdala para conseguir la decisión más apropiada. Mantener la calma parecía importante en los negocios, en el momento dramático de despedir a unos empleados, en la creación de un “buen clima” en el trabajo, en un liderazgo más empático y sobre todo en el acierto a la hora de retirar o no nuestro dinero de la bolsa. Un exceso de miedo no nos podía hacer temblar el pulso. (Antonio Damasio) De las emociones hoy en día apenas se habla. La empatía y el buen rollo no han sido suficientes para mantener una situación económica y política

9

Creativitat i Neurociència

que evidencia síntomas claros de parálisis, por no decir de desplome.

Ahora que nuestro cerebro es más transparente que nunca, la posibilidad de acceder a los secretos de la maquinaria de la creatividad está mucho más cerca y la esperanza en la rehabilitación del sistema más factible.

26. La estimulación magnética transcraneal es una de las técnicas más utilizadas y de la que se espera mayores avances sobre todo en la modificación del comportamiento (sociopatías, adicciones) y en la mejora de las habilidades mentales. Es un método no invasivo, ya que no necesita de la administración de fármacos ni del uso de la cirugía.

En líneas generales, el método consiste en colocar un imán muy potente sobre una parte definida del cerebro que perturba el flujo normal de las señales eléctricas de las neuronas.

El pionero de esta técnica es el doctor Allan W. Snyder. Su origen, confiesa el científico que trabaja en Sydney, parte de su experiencia con individuos con alteraciones cerebrales, aquejados de lo que se llama síndrome del sabio o savants.”Estos pacientes, afirma, poseen destrezas extraordinarias en campos específicos, aunque experimentan dificultades serias para desarrollar otras”.

27-28. La figura de Hans Asperger (1906-1980), cuyo nombre está asociado con el trastorno epónimo, sirve también a Snyder como inspiración a su trabajo. Este médico austríaco defendía que la genialidad podía consistir en “un toque de autismo”. Los savants, en su mayoría integrantes del espectro autista, disponen de habilidades intelectuales menos conceptuales y menos literales. Los estudios realizados en este campo indican que los savants presentan alguna forma de disfunción en el hemisferio cerebral izquierdo, combinado con la potenciación inusual del hemisferio derecho.

Con la estimulación magnética transcraneal se puede reducir la actividad neuronal del hemisferio izquierdo en personas sanas, consiguiendo los mismos estados creativos de los savants. Los efectos desaparecen al cabo de una hora, volviendo el individuo a la cognición normal.

En el fondo de lo que se trata es de reducir la dominancia que ejerce el hemisferio izquierdo, lugar del pensamiento lógico y del lenguaje, sobre el derecho, lugar del sentido artístico. Se produce así un relajamiento, como

10

Creativitat i Neurociència

decía Hoffman, de las reglas que limitan el pensamiento creativo, y el individuo puede ejercitar su imaginación con mayor libertad. (Corriente contínua para la creatividad, 2013). Lo que pretendo con esta técnica, señala Snyder, es liberar al genio que todos llevamos dentro.

29. Los descubrimientos de Sneyder actualizan las reflexiones que Peter Sloterdijk realizó en su polémico panfleto Normas para el parque humano (1999). De forma resumida la preocupación básica del pensador alemán era que la humanidad debía tomar decisiones transcendentes “en términos de política de especie”. De ellas dependería“el destino del hombre del futuro”. Las antropoctécnicas (la neurotécnica entre ellas) sacan a la luz un conflicto básico que se ha mantenido oculto, mejor dicho olvidado, a lo largo de la historia humana: el conflicto básico entre diferentes programas de crianza. El dominante hasta ahora, protagonizado por los ideales humanistas (el libro como eje educativo principal), que dirigen lo humano hacia lo pequeño, de una parte. El alternativo, que propone objetivos transhumanistas o posthumanos, que proyectan la evolución humana hacia lo grande (superhombres), por otra.

La apuesta neurotécnica de Snyder, que no está demasiado alejada de lo que plantea Sloterdijk, nace de las dudas que ha generado el proyecto humanista, la política y la educación en general. Durante el siglo XX la acción política era la solución a los problemas de desigualdad y pobreza.

En el siglo XXI, los problemas sociales se comprenden en términos neurobiológicos. Si no podemos cambiar la realidad, cambiemos el interior de la naturaleza humana.

La neurocultura que acompaña a estos proyectos transhumanistas supone un cambio en la manera de entender la normalidad psicológica y el concepto mismo de racionalidad. El psicópata se convierte al fin en modelo al que el normópata, el individuo con predominio del hemisferio izquierdo, aspira con la ayuda de una prótesis. Lo creativo surge de esta especie de locura transitoria dispensada por dispositivos que, se supone, con el tiempo estarían al alcance de todo aquel que necesite de la ayuda de un “dopaje neuronal”.

El normópata tiende a buscar patrones en la naturaleza que permiten establecer correlaciones entre realidades distintas. Esta capacidad desempeña un papel fundamental en la vida cotidiana, porque nos vemos obligados a detectar constantemente casos reales de relaciones causa-

11

Creativitat i Neurociència

efecto, y ha desempeñado hasta ahora un papel decisivo en el éxito y la supervivencia de la especie humana. Sin embargo, no es infalible y conduce de tanto en tanto a equivocaciones (Richard Wiseman).

30. A pesar de sus déficits, la existencia de los savants es la prueba más irrefutable de que pueden haber muchas formas distintas de inteligencia.

Aportan, aduce Oliver Sacks, una visión del mundo maravillosamente directa, no conceptualizada. Poseen el don de representar el mundo e investigarlo de un modo especial. Lauren Mottron defiende que es la expresión de una organización cerebral distinta: se apoya menos en los centros verbales y más en la red del pensamiento visual. Su heurística es empírica: transcurre desde la base hacia arriba, con lo que las ideas surgen de los datos disponibles, y sólo de ellos. Y para acabar, Mottron subraya un aspecto sustancial con el que consiguen una ventaja sobre las inteligencias comunes y que es crucial a la hora de entender el mundo digitalizado actual: son capaces de procesar informaciones voluminosas (grandes conjuntos de datos) y apreciar las señales y distinguirlas del ruido más fácilmente que al resto de los mortales, aparentemente más lúcidos.

Debería, en su opinión, caracterizarse el trastorno no como un trastorno sino como una variación de la especie humana. Un ejemplo de cómo la naturaleza promueve la psicodiversidad.

31. Aún su escepticismo ante quienes se dedican a dibujar mundos probables, quien nos describe un avance más o menos verosímil de lo que nos espera es Nassim Nicholas Taleb (El cisne negro). Este matemático y financiero de origen libanés nos dice que ese mundo es un mundo dominado por un tipo de hombre llamado hombre-idea. El hombre-idea se define como aquél individuo que se dedica esencialmente a vender productos intelectuales, a diferencia del hombre-trabajo, que está limitado a vender su trabajo. Mientras este último consigue ganar un capital a base de esfuerzo, disciplina y tiempo, el primero, el hombre-idea, sólo se dedica a pensar con intensidad sin los condicionantes del esfuerzo y del tiempo. Con este método se pueden ganar grandes fortunas para después perderlas en un minuto. En cambio, el hombre-trabajo, a menos que se vuelca loco y traicione sus convicciones, difícilmente caerá en la indigencia. Es decir, se convierta en un hombre-idea. La meritocracia por tanto, considerada el fundamento racionalizador de la desigualdad hasta el presente, se convierte en un lastre en este mundo que está emergiendo.

12

Creativitat i Neurociència

Las profesiones a las que se dedica el hombre-idea (escritor, especulador y estafador) “son profesiones muy competitivas, producen desigualdades monstruosas y son mucho más aleatorias, con disparidades inmensas entre los esfuerzos y las recompensas: unos pocos se pueden llevar una gran parte del pastel, dejando a los demás marginados, aunque no tengan ninguna culpa”. De forma irónica, nos dice que el número de actores muertos de hambre es mucho mayor que el de contables. El talento, concluye Taleb, es producto del éxito y no al revés: “La tumba de los fracasados está llena de personas que comparten los mismos rasgos que identifican a los vencedores”. La justicia se identifica con la movilidad social. El azar es el gran igualador: casi todo el mundo se puede beneficiar de ella. El triunfador de hoy, será el perdedor de mañana.

Por lo que respecta al hombre-trabajo, lo que se le avecina tampoco es nada halagüeño, sólo hace falta fijarse en las formas de trabajo predominantes en los países de la periferia capitalista 32-33. Lo ciego y lo caprichoso se impone a la racionalidad y a la normalidad vigente desde el siglo XIX. Extremistán, el nombre con el que se conoce el lugar donde se desenvuelven los hombres-idea, es un mundo sometido a la tiranía de lo singular, lo accidental y lo imprevisto. Para vivir en Extremistán se necesitan toques de autismo y no la forma de pensar dominante hasta ahora. El escéptico Sexto Empírico triunfa en este hábitat sobre Platón. Las categorías intelectuales usadas por el hombretrabajo no son las mejores ni las más adecuadas para sobrevivir (que no vivir) en este mundo de locura y de extremas desigualdades. Extremistán podría ser el destino que nos aguarda después de dejar nuestro cerebro en manos de las neurociencias. La propuesta transhumanista la conocemos: programar un tipo de posthumano para que se haga cargo de una realidad que se presenta sumamente imprevisible, que ha dejado de ser mundo para convertirse universo. Más que prepararnos para vivir mejor, lo que se nos ofrece es una miserable esperanza de sobrevivir, seguramente en contra o por encima de otros. Como dice Morpheo, el personaje de la película Matrix: bienvenidos al desierto de lo real, un entorno sólo apto para mutantes y cyborgs.

13

Creativitat i Neurociència

Creativitat i neurociència (versió catalana).

1-2. La imaginació al poder ha estat un dels eslògans més coneguts i repetits del maig francès. El pas del temps ens permet, però, disposar d'un coneixement més precís del que va suposar la resposta que es va donar als estudiants del 68. Des del costat de la contestació, sempre s'ha tendit a menysprear la intel·ligència del poder. La seva peculiar reacció davant d’aquelles exigències va demostrar una intel·ligència i creativitat que crec no ha estat prou valorada: "Els imaginatius sou vosaltres. La creativitat és al vostre poder". Les seves raons? D'una banda, burocràcia i imaginació són conceptes que no harmonitzen gens bé. L'altra, la restitució del do prometeic al poble com el seu lloc natural, era una manera d'afalagar-lo i alhora subjectar-lo.

3-4. Actualment, a qualsevol oficina, taller, fàbrica, escola o universitat la creativitat s'ha convertit en una exigència per a qualsevol, ocupi el lloc que ocupi en la jerarquia laboral o educativa. El poder s'allibera d'ella, mentre el subordinat ipso facto queda condemnat per ella. Mai fins ara els governs han estat tan obertament kantians, mai s'ha animat tant a la població a ser autònoma, a assumir les seves responsabilitats, en definitiva a ser creativa. Aquesta ha estat una de les formes més subtils de dominació: l'afalac amaga sempre un fons paralitzant. Al poble no se li demana la seva obediència de forma directa, se li exigeix que sigui autònom. Estrictament aquesta màxima no és un imperatiu, és més aviat un suggeriment. Així ha de ser entesa perquè si no revelaria el seu veritable objectiu. Està en mans de cadascun ser un geni o ser un poeta. El que arribi o no arribi a ser no s'ha d'atribuir al context social o polític. El poder així es limita a la pura gestió. Al polític se li exigeix quadrar balanços, al ciutadà ser el més creatiu possible.

5. El secret del parany s'ha basat en establir entre creativitat i autonomia una correlació molt estreta, pensant que són conceptes que necessiten un a l'altre. Richard Sennet ja assenyalava a El artesano que l'afany d'originalitat dels artistes renaixentistes per desmarcar-se dels artesans va tenir un preu: la seva dependència de l'humor dels seus mecenes. Ara, el poble convertit en artista depèn de l'humor dels mercats.

6. Tradicionalment, la creativitat, el concepte d'un salt cognitiu que emergeix de sobte en la ment, va ser concebuda com un fet tan extraordinari que només podia ser explicat de manera extraordinària. La

14

Creativitat i Neurociència

creativitat, al principi, va quedar associada a la inspiració. La inspiració promovia la creença que el moment eureka era el resultat d'una mena de miracle mental a través del qual la divinitat intervenia en la ment. El moment eureka també s'explicava com l'aparició d'una espurna que sorgia del no-res.

7. Si en algun moment la creativitat va poder ser titllada de sospitosa, pròpia d'una minoria asocial, excèntrica i rebel, escollida pels déus, ara es convertia en un concepte emblemàtic al qual tothom, fora de la tradició ideològica que fos, de la edat (si són jovenets molt millor), de la situació econòmica que fos, fins i tot del seu coeficient intel·lectual, per baix que fos, tenia accés. A partir d'aquest moment, ningú queda al marge. Tots, pel fet de pertànyer a la raça humana, som poetes en potència. Igual que el concepte democràcia ha aconseguit ser un emblema (ningú es considera antidemòcrata), ara tothom creu que la creativitat pot ser el bàlsam que pot resoldre les contradiccions que aquest món global ha anat generant. Parafrasejant una frase del Discurs del mètode cartesià, el talent, com la raó, és la cosa millor repartida del món.

8. Si apareix un problema, només cal posar-li imaginació per resoldre-ho.

Ser creatiu s'ha convertit en una màxima a la qual tot individu fa. Si aquestes exigències fa uns anys es feien des de baix per reorientar al seu favor les polítiques dels que governen (necessitem polítiques imaginatives), ara és el poder qui, des de dalt, les llança, seguint la lògica dels eslògans publicitaris, als quals són governats (necessitem gent amb idees, creativa, imaginativa, emprenedora ...). Les motivacions, l'emprenedoria, els projectes i la iniciativa han reemplaçat la prohibició, el mandat o la llei. (Byung-Chul Han, La societad del cansancio, 2013) Per arribar a aquesta convicció el poder no ha estat sol. Sense pretendreho, suposo, ha comptat amb un ajut inestimable: la dels descobriments de la filosofia i sobretot de la ciència.

9. "El que veig, escrivia el filòsof espanyol Juan David García Bacca, és creació objectiva de la nostra vista", i prosseguia: "la realitat com Univers és inhabitable, no és casa ni món per als nostres sentits", "per poder habitar la realitat fa falta reconstruir-la en forma de Món"," tots els sentits, en general, transformen l'Univers físic en Món "," el so en si mateix, tal com és segons la física, es redueix a un conjunt de vibracions longitudinals en l'aire que es propaguen amb una velocitat d'uns quatre-

15

Creativitat i Neurociència

cents trenta metres per segon, o un terç de quilòmetre ". I acaba: "L'univers de la música no seria món habitable per a nosaltres".

(Antropologia filosòfica contemporània, 1982) 10-13. L'interessant aquí és que el que ja va ser albirat per alguns filòsofs, la ciència ho ha acabat ratificant. "Tot el que experimentem és una simulació", afirmen SL Macknik i S. Martínez-Conde, autors de Els enganys de la ment (2010). El fet que “la consciència ofereixi una transcripció sòlida, resistent i abundant en detalls de la realitat és una de les il·lusions que el nostre cervell crea per si mateix ", conclouen. "El cervell crea, construeix realitats inexistents", assenyala el neuròleg Francisco J. Rubia. "El que veiem és, invariablement, el que construeix la nostra intel·ligència. No és una qüestió de recepció passiva, la nostra visió és el resultat d'un procés intel·ligent de construcció activa ". (El cervell ens enganya, 2007) "No patim l'experiència, sinó que la construïm", afirma el filòsof José Antonio Marina. I més endavant continua: "El nostre ull inventa la bellesa" (Teoria de la intel·ligència creadora, 1993).

"Normalment, els poders creatius de la ment estan subjectes a unes condicions que els inhibeixen (formes o esquemes cognitius), però un embòlia o qualsevol altra afecció pot eliminar alguns d'aquests inhibidors, amb el resultat que els poders creatius de la ment gaudeixen d'una gran llibertat ", addueix Donald D. Hoffman, professor de Ciències Cognitives en Intel·ligència visual (1998). La diferència entre qui percep i qui al·lucina és que el primer té més restriccions que el segon en el moment de crear la realitat perceptiva.

El professor Hoffman proposa la hipòtesi, gens inversemblant, que la percepció humana, ajustant-se a regles universals, ens permet creure que compartim una experiència comuna d'una realitat objectiva, quan en el fons és el fruit d'una construcció intersubjectiva. No obstant això, el més suggerent que es desprèn de les paraules de Hoffman és que en qualsevol moment aquestes regles poden ser subvertides de forma accidental (malaltia), congènita (dèficits cognitius) o deliberada (fàrmacs o drogues).

Implícitament, el que ens està dient és que a partir de la vulneració de les normes cognitives comunes se'ns obre la possibilitat d'explorar diferents maneres de percebre i de, el que és el mateix, crear realitats diferents a les que són més comuns o generals . L'experiència ordinària sobre la qual s'estructura i organitza la racionalitat comuna és només una de les possibles experiències que un individu sensible i raonable pot experimentar (Enrique Lynch).

16

Creativitat i Neurociència

14. Quan ens emplaça a tots sense excepció a contribuir amb les nostres destreses intel·lectuals a millorar el món (la democratització del do prometeic) potser signifiqui per a alguns un xut reforçat d'autoestima provinent de l'expert que ha estudiat a fons el tema ("veus al final no ets tan inútil com pensaves ") o potser s'ha arribat a un punt crític en el qual els professionals dedicats a la generació d'idees, molt vinculats a òrgans internacionals del poder i de l'economia, reconeixen que la seva imaginació està donant clars símptomes d'esgotament. La creativitat s'ha convertit en un recurs escàs. Els antics caladors estan escurats. Les universitats han perdut tot el seu antic prestigi, cal buscar doncs en altres llocs, en altra època menyspreats. El que abans es retornava al mar, la morralla, ara es considera una exquisidesa. En aquests moments pot ser que els nous canvis s'estiguin generant en un discret garatge californià.

15. D'altra banda, creix el descrèdit cap a les ciències socials (economia, sociologia, política). Els experts fallen, les seves prediccions fracassen. En entorns irregulars o altament atzarosos, com és la realitat a la que aboquen els seus esforços, el seu saber no es distingeix gaire dels pronòstics que pugui donar qualsevol taxista, perruquer o qualsevol altre aficionat a profetitzar el futur. Fins i tot es dóna el cas d'un conegut experiment informal realitzat pel Wall Street Journal en què un ximpanzé amb els ulls embenats va llançar uns dards a una diana en la qual s'havien enganxat unes cotitzacions borsàries. La cartera d'accions del ximpanzé va aconseguir millors resultats que el 85% dels gestors dels fons nordamericans. (Daniel Kahneman) 16. La revolució digital ha fet augmentar exponencialment la informació disponible, però això no significa que millori la nostra capacitat de fer pronòstics fiables. La informació significativa és escassa (el senyal) entre una gran quantitat d'interferències cognitives aparentment rellevants (el soroll) (Nate Silver).

17. Però, ¿de quin tipus d'idea parlem quan tractem el tema de la creativitat? Qualsevol ocurrència aparegui en el ciberespai pretén aconseguir la categoria de fenomen viral. La idea que es llança (com es llança un objecte) ja neix amb data de caducitat, amb el certificat d'obsolescència. Es tracta que surtin al carrer per competir amb altres idees amb l'objectiu de satisfer els gustos capritxosos del presumpte consumidor. Les idees es devaluen en el mateix moment en què es

17

Creativitat i Neurociència

materialitzen. Són bones idees? Són idees dolentes? Depèn de la resposta de la gent. No obstant això, la mateixa gent ha assumit que són bones perquè són innovadores. L'innovador s'ha mimetitzat amb el criteri de la gent. No hi ha un tribunal extern que jutgi la bondat d'una nova idea.

Paradoxalment, s'utilitza el criteri de la innovació per avaluar la qualitat de les noves idees. (Gregorio Luri) 18. És possible que moltes bones idees hagin estat menyspreades sense més per una mala promoció o perquè no era el millor moment per fer acte de presència. Lluny està el creador d'idees de llarg recorregut. La urgència del llançament insta la imaginació. Els models clàssics que curiosament utilitzen per il·lustrar el caràcter de l'emprenedor com un ens ahistòric, en realitat poc s'ajusten al que avui en dia es busca. Per llançar aquestes idees, les idees del creador clàssic, idees que moltes d'elles s'han convertit en símbols d'una època, necessiten temps, fins i tot una vida. Per subministrar aquests productes d'acord amb els temps que corren es necessita alguna cosa semblant a un taller, incubadora, granja, laboratori o cafè on puguin reunir gent dedicada a pensar en comú, a incubar, munyir, destil·lar i al final sintetitzar industrialment dels seus cervells idees. Steven Johnson, per la seva banda, creu que una xarxa lliure entre iguals (internet) és el millor invent que s’ha trobat per compartir idees i generar canvis socials a partir de l’intercanvi (Futuro perfecto, 2013).

19. La creativitat avui és un híbrid entre idea i mercat. La creativitat entesa com a innovació s'introdueix com un producte, servei o procediment amb la finalitat de ser venuda en el mercat. Innovar significa posar valor a una idea. El que obliga a fer prou atractiva com perquè algú la vulgui comprar.

(Adela Cortina) Aquest món se'ns està fent més difícil d'entendre, se’ns està deshumanitzant. Se està convertint en univers. Reconeixem que estem mancats d'idees per fer front als seus reptes. Els anomenats concursos d'idees de vegades resulten decebedors. La majoria, si són veritablement exigents, haurien de ser declarats deserts. Els creatius centren els seus esforços en inventar maquinària digital perquè la gent doni curs als més grans dels disbarats. Sembla constatar-se que quan l'exigència de creativitat és més gran, més emmanillada s’hi troba la imaginació.

20. Hi ha entre els investigadors que es dediquen a estudiar el pensament anomenat creatiu un denominador comú: en el camp de la creativitat

18

Creativitat i Neurociència

fallen els mètodes tradicionals. Vivim la paradoxa d’una creativitat que s'ha democratitzat i del discurs dominant que afirma que la intel·ligència comuna, la convencional, no serveix per a produir idees atractives i noves.

Alguns abominen de la lògica clàssica i del pensament analític o convergent (Francisco J. Mora), altres mantenen la teoria que som esclaus de la rutina i de les nostres expectatives basades en l'experiència (Nassim Nicholas Taleb) i altres sostenen que cal canviar radicalment els sistemes educatius perquè l'escola mata la creativitat (Ken Richardson).

21. Dirigents de l'economia i de la política reclamen solucions imaginatives per l'atur massiu, el col·lapse del sistema de pensions i problemes socials que van sorgint sense que es vegi la manera de solucionar a curt termini.

Es dóna per fet que la història de la humanitat ha estat possible gràcies a una incessant successió d'espurnes d'enginy de la ment humana. Es tractaria d'esbrinar com seria possible fer saltar de manera controlada.

22. Potser la solució més radical a les urgències d'un present amb un horitzó incert sigui la que plantegen les neurociències. Des que dels àmbits acadèmics s'ha insistit que el psíquic sorgeix del físic, que el mental és una emergència del cervell, s'està donant el pas definitiu per intervenir directament sobre aquest òrgan, ja que en definitiva la consigna que preval és que el que ens fa fonamentalment humans és el cervell.

23. Si el cervell s'entén com un mecanisme, si té com una de les seves propietats bàsiques la plasticitat i si a més disposem de neuroimatges que ens permeten detectar biomarcadors sobre futures malalties o conductes antisocials, la possibilitat de modificar-lo per aconseguir eliminar o mitigar determinades disfuncions futures o futurs comportaments que es poden catalogar com a antisocials. Amb les noves tecnologies d'exploració, el funcionament del cervell ha deixat de ser un misteri. Des d'un punt de vista biopolític sembla, a partir del que hem expressat anteriorment, que el potenciament dels dispositius cerebrals que han estat considerats com els motors dels comportaments creatius és un dels objectius més urgents.

24. La imatgeria i el discurs neuropsicològic s'han tornat hegemònics. S'ha constituït el marc conceptual des del qual ens autoexpliquem com a éssers. El prefix "neuro" s'ha tornat omnipresent en moltes disciplines acadèmiques: neuropolítica, neuromàrqueting, neuroeducación, neuroestètica ... (Jan de Vos). Com assenyala Nikolas Rose, des de la dècada dels vuitanta al segle passat es va donar el pas del complex "psi" al

19

Creativitat i Neurociència

complex "neuro". De sobte, uns éssers habitats per una interioritat profunda on s'allotjaven els efectes de les nostres biografies, les nostres relacions familiars, les nostres interaccions amb els altres, van passar a ser explicats en termes neurocientífics: es va començar a utilitzar el terme "neuro" per referir-se a qualsevol problema de la vida quotidiana.

Una nova metodologia substituir a l'anterior. Mentre el complex "psi" plantejava la comprensió de la ment humana de dalt a baix, és a dir, del que manifest al subjacent, el nou complex "neuro", el plantejava a l'inrevés, de baix a dalt: dels components més petits del sistema nerviós a la seva manifestació visible en la conducta.

25. Al principi, del cervell va interessar allò que tenia relació amb les emocions. El que s'ha divulgat amb el nom de la intel·ligència emocional.

Amb això es reivindicava tot una part de la psique humana que fins llavors havia estat arraconada. Tota la conducta humana s'explicava a partir d'un tens equilibri entre el lòbul frontal i l'amígdala per aconseguir la decisió més apropiada. Mantenir la calma semblava important en els negocis, en el moment dramàtic d'acomiadar uns treballadors, en la creació d'un "bon clima" a la feina, en aconseguir un lideratge més empàtic i sobretot en l'encert a l'hora de retirar o no els nostres diners de la borsa. Un excés de por no ens podia fer tremolar el pols. (Antonio Damasio) De les emocions avui dia amb prou feines es parla. L'empatia i el bon rotllo no han estat prou per mantenir una situació econòmica i política que evidencia símptomes clars de paràlisi, per no dir de caiguda. Ara que el nostre cervell és més transparent que mai, la possibilitat d'accedir als secrets de la maquinària de la creativitat està molt més a prop i l'esperança en la rehabilitació del sistema més factible.

26-27. L'estimulació magnètica transcranial és una de les tècniques més utilitzades i de la qual s'espera majors avanços sobretot en la modificació del comportament (sociopaties, addiccions) i en la millora de les habilitats mentals. És un mètode no invasiu, ja que no necessita de l'administració de fàrmacs ni de l'ús de la cirurgia.

En línies generals, el mètode consisteix a col·locar un imant molt potent sobre una part definida del cervell que pertorba el flux normal de les senyals elèctriques de les neurones.

20

Creativitat i Neurociència

El pioner d'aquesta tècnica és el doctor Allan W. Snyder. El seu origen, confessa el científic que treballa a Sydney, part de la seva experiència amb individus amb alteracions cerebrals, afectats del que s'anomena síndrome del savi o savants. "Aquests pacients, afirma, tenen destreses extraordinàries en camps específics, encara que experimenten dificultats serioses per desenvolupar altres ".

28. La figura de Hans Asperger (1906-1980), el nom està associat amb el trastorn epònim, serveix també a Snyder com a inspiració al seu treball.

Aquest metge austríac defensava que la genialitat podia consistir en "un toc d'autisme". Els savants, majoritàriament integrants de l'espectre autista, disposen d'habilitats intel·lectuals menys conceptuals i menys literals. Els estudis realitzats en aquest camp indiquen que els savants presenten alguna forma de disfunció en l'hemisferi cerebral esquerre, combinat amb la potenciació inusual de l'hemisferi dret.

Amb l'estimulació magnètica transcranial es pot reduir l'activitat neuronal de l'hemisferi esquerre en persones sanes, aconseguint els mateixos estats creatius dels savants. Els efectes desapareixen al cap d'una hora, tornant l'individu a la cognició normal.

En el fons del que es tracta és de reduir la dominància que exerceix l'hemisferi esquerre, lloc del pensament lògic i del llenguatge, sobre el dret, lloc del sentit artístic. Es produeix així un relaxament, com deia Hoffman, de les regles que limiten el pensament creatiu, i l'individu pot exercitar la seva imaginació amb més llibertat. (Corrent contínua per la creativitat, 2013). El que pretenc amb aquesta tècnica, assenyala Snyder, és alliberar el geni que tots portem dins.

29. Els descobriments de Snyder s'actualitzen les reflexions que Peter Sloterdijk va realitzar en el seu polèmic pamflet Normes per al parc humà (1999). De forma resumida la preocupació bàsica del pensador alemany era que la humanitat havia de prendre decisions transcendents "en termes de política d'espècie". D'elles dependria "el destí de l'home del futur". Les antropoctécnicas (la neurotécnica entre elles) treuen a la llum un conflicte bàsic que s'ha mantingut ocult, millor dit oblidat, al llarg de la història humana: el conflicte bàsic entre diferents programes de criança. El dominant fins ara, protagonitzat pels ideals humanistes (el llibre com a eix educatiu principal), que dirigeixen l'humà cap al petit, d'una part. El

21

Creativitat i Neurociència

alternatiu, que proposa objectius transhumanistes o posthumans, que projecten l'evolució humana cap al gran (superhomes), de l'altra.

L'aposta neurotècnica de Snyder, que no està massa allunyada del que planteja Sloterdijk, neix dels dubtes que ha generat el projecte humanista, la política i l'educació en general. Durant el segle XX l'acció política era la solució als problemes de desigualtat i pobresa. Al segle XXI, els problemes socials es comprenen en termes neurobiològics. Si no podem canviar la realitat, canviem l'interior de la naturalesa humana.

La neurocultura que acompanya aquests projectes transhumanistas suposa un canvi en la manera d'entendre la normalitat psicològica i el concepte mateix de racionalitat. El psicòpata es converteix per fi en model al qual el normòpata, l'individu amb predomini de l'hemisferi esquerre, aspira amb l'ajuda d'una pròtesi. El creatiu sorgeix d'aquesta mena de bogeria transitòria dispensada per dispositius que, se suposa, amb el temps estarien a l'abast de tot aquell que necessiti de l'ajuda d'un "dopatge neuronal".

El normòpata tendeix a buscar patrons en la natura que permeten establir correlacions entre realitats diferents. Aquesta capacitat té un paper fonamental en la vida quotidiana, perquè ens veiem obligats a detectar constantment casos reals de relacions causa-efecte, i ha exercit fins ara un paper decisiu en l'èxit i la supervivència de l'espècie humana. No obstant això, no és infal·lible i condueix sovint a errors (Richard Wiseman).

30. Malgrat les seves mancances, l'existència dels savants és la prova més irrefutable que poden haver moltes formes diferents d'intel·ligència.

Aporten, addueix Oliver Sacks, una visió del món meravellosament directa, no conceptualitzada. Posseeixen el do de representar el món i investigar d'una manera especial. Lauren Mottron defensa, per la seva banda, que és l'expressió d'una organització cerebral diferent: es recolza menys en els centres verbals i més a la xarxa del pensament visual. La seva heurística és empírica: transcorre des de la base cap amunt, de manera que les idees sorgeixen de les dades disponibles, i només d'ells. I per acabar amb aquesta caracterització de la racionalitat dels savants, assenyalar un aspecte amb el qual aconsegueixen un avantatge sobre les intel·ligències comuns i que és crucial a l'hora d'entendre el món digitalitzat actual: són capaços de processar informacions voluminoses (grans conjunts de dades) i reconèixer els senyals més significatius millor

22

Creativitat i Neurociència

que a la resta de la humanitat aparentment més lúcida. Mottron afirma que s’hauria d’entendre aquest trastorn no com un trastorn sinó com un exemple de la psicodiversitat humana.

31. Encara el seu escepticisme davant dels que es dediquen a dibuixar mons probables, qui ens descriu un avanç més o menys versemblant del que ens espera és Nassim Nicholas Taleb (El cigne negre). Aquest matemàtic i financer d'origen libanès ens diu que aquest món és un món dominat per un tipus d'home anomenat home-idea. L'home-idea es defineix com aquell individu que es dedica essencialment a vendre productes intel· lectuals, a diferència de l'home-treball, que està limitat a vendre el seu treball. Mentre aquest últim aconsegueix guanyar un capital a base d'esforç, disciplina i temps, el primer, l'home-idea, només es dedica a pensar amb intensitat sense els condicionants de l'esforç i del temps.

Amb aquest mètode es poden guanyar grans fortunes per després perdreen un minut. En canvi, l'home-treball, llevat que es bolca boig i traeixi les seves conviccions, difícilment caurà en la indigència. És a dir, es converteixi en un home-idea. La meritocràcia per tant, considerada el fonament racionalitzador de la desigualtat fins al present, esdevé un llast en aquest món que està emergint.

Les professions a les quals es dedica l'home-idea (escriptor, especulador i estafador) "són professions molt competitives, produeixen desigualtats monstruoses i són molt més aleatòries, amb disparitats immenses entre els esforços i les recompenses: uns pocs es poden portar una gran part del pastís, deixant als altres marginats, encara que no tinguin cap culpa ". De forma irònica, ens diu que el nombre d'actors morts de fam és molt més gran que el de comptables. El talent, conclou Taleb, és producte de l'èxit i no a l'inrevés: "La tomba dels fracassats està plena de persones que comparteixen els mateixos trets que defineixen els vencedors". La justícia s'identifica amb la mobilitat social. L'atzar és el gran igualador: gairebé tothom es pot beneficiar d'ell. El triomfador d'avui, serà el perdedor de demà.

Pel que fa a l’home-treball, el que s'acosta per a l'home-treball no és gens encoratjador, només cal fixar-se en les formes de treball predominants als països de la perifèria capitalista.

32-33. El cec i el capritxós s'imposa a la racionalitat i a la normalitat vigent des del segle XIX. Extremistan, el nom amb què es coneix el lloc on es

23

Creativitat i Neurociència

desenvolupen els homes-idea, és un món sotmès a la tirania del singular, l'accidental i l'imprevist. Per viure en Extremistan calen tocs d'autisme i no la manera de pensar dominant fins ara. L'escèptic Sext Empíric triomfa en aquest hàbitat sobre Plató. Les categories intel·lectuals usades per l'hometreball no són les millors ni les més adequades per sobreviure (que no viure) en aquest món de bogeria i d'extremes desigualtats. Extremistan podria ser el destí que ens espera després de deixar el nostre cervell en mans de les neurociències. La proposta transhumanista la coneixem: programar un tipus de posthumà perquè es faci càrrec d'una realitat que es presenta summament imprevisible, que ha deixat de ser món per tornar a ser univers. Més que preparar-nos per viure millor, el que se’ns ofereix és simplement una miserable possibilitat per sobreviure, segurament a costa d’altres. Com diria Morpheo, el personatge de la pel·lícula Matrix, benvinguts al desert del real, un entorn només apte per a mutants i ciyborgs.

Manel Villar Pujol Girona, 13 de juny de 2014 Bibliografia: Joseba Achotegui, El normópata ¿Modelo a seguir o peligro público?, Público, 28/07/2013 Fernado Broncano, La melancolía del ciborg, Herder, Barna 2009 Cristina Castro, Mitad genios, mitad incapaces, El País, 17/08/2009 Adela Cortina, ¿Somos nuestro cerebro?, El País, 04/04/2014 Paul M. Churchland, Materia y conciencia. Introducción contemporánea a la filosofía de la mente, Gedisa, Barna 1999 Antonio Damasio, El error de Descartes, Crítica, Barna 1996 Ronald Dworkin, Jugar a ser Dios: genes, clones y suerte, Claves de Razón Práctica, nº 135, septiembre 2003 Umberto Eco, Arte y belleza en la estética medieval, Lumen, Barna 1987

24

Creativitat i Neurociència

Juan David García Bacca, Antropología filosófica contemporánea, Anthropos, Barna 1982 Donald D. Hoffman, Inteligencia visual, Paidos, Barna 2000 Daniel Innerarity, Conocimiento 2.0, El País, 17/05/2014 Steven Johnson, Futuro perfecto, Turner Noema, Madrid 2013 Daniel Kahneman, Pensar rápido, pensar despacio, Círculo de Lectores, Barna 2012 Ulrich Kraft, Creatividad, Mente y cerebro, nº 11, 2005 Lydia Feito Grande, El debate ético sobre la mejora humana, Diálogo Filosófico, Mayo/Agosto, 2013 Gregorio Luri, Siguem creatius! És una ordre, Ara, 27/04/2014 S. L. Macknik, S. Martínez-Conde, Sandra Blakeslee, Los engaños de la mente, Círculo de lectores, Barna 2012 José Antonio Marina, Teoría de la inteligencia creadora, Anagrama, Barna 1993 Francisco Mora, La neuroeducación demuestra que emoción y conocimiento van juntos, Ayuda al estudiante, 19/12/2013 Laurent Mottron, La fuerza del autismo, Mente y cerebro, nº 64, 2014 Nassim Nicholas Taleb, El cisne negro. El impacto de lo altamente improbable, Círculo de lectores, Barna 2008 David Perkins, La bañera de Arquímedes y otras historias del descubrimiento científico. El arte del pensamiento creativo, Paidós, Barna 2013 Richard David Precht, ¿Quién soy y... cuántos?, Ariel, Barna 2009 César Rendueles, Sociofobia, Capitán Swing, Madrid 2013

25

Creativitat i Neurociència

Jorge Riechmann, La habitación de Pascal, Los libros de la catarata, Madrid 2009 Ken Robinson, Las escuelas matan la creatividad, TED 2006 http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2013/04/ken-robinson-les-escolesmaten-la.html Francisco J. Rubia, El cerebro nos engaña, Temas de hoy, Madrid 2000 Nikolas Rose, La neurociencia y sus implicaciones sociales. El transfondo biopolítico de la bioética, Anna Quintanas eds, Documento Universitaria, Girona 2013 Oliver Sacks, Un antropólogo en Marte, Anagrama, Barna 1997 Richard Sennet, El artesano, Anagrama, Barna 2010 Allan W. Snyder, Sophie Eliwood y Richard P. Chi, Corriente contínua para la creatividad, Mente y cerebro, nº 62, 2013 Jan de Vos, Como un zombi en Pompeya. El sujeto neurológico en su ciberágora, Revista Teknocultura 2013, vol 10, nº 3 Jorge Wagensberg, Un macaco científico, El País, 18/05/1994 Jonathan Weiner, Tiempo, amor, memoria. En busca de los orígenes del comportamiento, Galaxia Gutemberg, Barna 2001 Richard Wiseman, ¿Esto es paranormal? Por qué creemos en lo imposible, Círculo de Lectores, Barna 2011 Vegeu bloc, apartat creativitat més articles i vídeos: http://pitxaunlio.blogspot.com.es/search/label/creativitat?updatedmax=2013-10-18T00:02:00%2B02:00&max-results=20&start=176&bydate=false Vegeu presentació power point: http://issuu.com/mvillar2/docs/creativitat_i_neurociencia

26