El panòptic digital

El panòptic digital.

Transparència i control (Byung-Chul Han)

Manuel Villar Pujol Institut Guillem Catà de Manresa 2016

El panòptic digital. Transparència i control (Byung-Chul Han)

La societat del control La societat de la revelació La societat de la información La societat íntima La societat de l’acceleració La societat pornográfica La societat de l’evidència La societat de l’exposició La societat positiva

2

La societat del control Cap a la formació d’un gran panòptic.

En la societat de la transparència no es forma cap comunitat en sentit emfàtic.

Sorgeixen només acumulacions o pluralitats casuals d’individus aïllats entre si, d’egos, que persegueixen un interès comú, o s’agrupen al voltant d’una marca (Brand communities: comunitats de marca). Es distingeixen de reunions que siguin capaces d’una acció comuna, política, d’un nosaltres. Els manca l’esperit. Reunions com ara comunitats de marca constitueixen una formació additiva sense cap condensació interna. Els consumidors es lliuren voluntàriament a les observacions panòptiques, que dirigeixen i satisfan les seves necessitats (...).

Avui en dia, el globus sencer evoluciona cap a la formació d’un gran panòptic. No hi ha cap enfora del panòptic, Aquest es fa total. Cap mur separa el dins del fora. Google i les xarxes socials, que es presenten com a espais de la llibertat adopten formes panòptiques. Avui, contra el que se suposa normalment, la vigilància no es realitza com un atac a la llibertat. Més aviat, cadascun es lliura voluntàriament a la mirada panòptica. Sabent-ho, contribuïm al panòptic digital, en la mesura en que ens despullem i ens exposem. Aquí descobrim la dialèctica de la llibertat, que s’expressa com a control.

La democratització de la vigilància Davant l’inexorable progrés de la tècnica de vigilància, el futurista David Brin ((The transparent society, Nueva Tork, Perseus Books, 1998)) emprèn la fuga cap endavant i exigeix la vigilància de tots per tots, és a dir, una democratització de la vigilància. (...)

La utopia de Brin descansa en na des-limitació de la vigilància. Tot flux asimètric de la informació produeix una relació de poder i domini, ha de ser eliminat. S’exigeix, per tant, una il·luminació recíproca. És vigilat no només el de baix pel de dalt, sinó també el de dalt pel de baix. Cadascú lliura a cadascun la visibilitat i el control, i això fins i tot dins de l’espai privat. Aquesta vigilància total degrada la ·societat transparent” fins a convertir-la en una inhumana societat del control. Cadascun controla a cadascun.

El panòptic digital Avui hauríem de constatar que pel moment no s’experimenta el final del panòptic, sinó l’inici d’un panòptic d’un tipus completament nou, no perspectivista. El panòptic digital del segle XXI manca de perspectiva en el sentit que no és vigilat des d’un únic centre per l’ omnipotència de la mirada despòtica. Desapareix completament la distinció entre centre i perifèria, que era constitutiva del panòptic de Bentham. El panòptic digital funciona sense cap òptica perspectivista. Això constitueix la seva eficiència. La il·luminació no perspectivista és més eficaç que la vigilància perspectivista, perquè pot produir-se des de tots els costats, des de totes les parts, és més, des de cadascuna d’elles.

En contraposició als habitants aïllats entre si del panòptic de Bentham, els habitants del nou panòptic es connecten i es comuniquen intensament entre si. El que garanteix la transparència no és la solitud mitjançant l’aïllament sinó la hipercomunicació. La peculiaritat del panòptic digital està sobretot en què els seus habitants col·laboren de manera activa en la seva construcció i en la seva conservació, en tant que s’exhibeixen i despullen ells mateixos. Ells mateixos s’exposen en el mercat panòptic.

3

(...) La societat del control es consuma allà on el subjecte es despulla no per coacció externa, sinó per una necessitat engendrada en si mateix, és a dir, allà on la por d’haver de renunciar a la seva esfera privada, íntima cedeix a la necessitat d’exhibir-se sense vergonya.

Llegiu: http://www.revistaenie.clarin.com/ideas/filosofia/sociedad-control-Byung-ChulHan_0_1194480561.html

4

Societat de la revelació Rousseau i la societat de la transparència Les Confessions de Jean-Jacques Rousseau són característiques per a a incipient època de la veritat i de la confessió. Ja, ben al principi de les Confessions, diu que vol mostrar un home en la seva “sencera veritat de la naturalesa” (toute la vérité de la nature). La seva “empresa” que “no té cap parangó”, aspira a una inexorable revelació del “cor”. (...) S’exigeix l’”obertura de cor”, “en virtut de la qual totes les sensacions, tots els pensament es fan comuns, de manera que cadascun, en quant se sent com ha de ser, es mostra a tothom tal com és” (Julie ou la Nouvelle Héloïse). Rousseau crida a la resta d’homes a “descobrir” el seu cor “amb la mateixa sinceritat”. Aquí trobem la dictadura del cor de Rousseau.

L’exigència de transparència en Rousseau anuncia un canvi de paradigma. El món del segle XVIII era encara un teatre. Estava ple d’escenes, màscares i figures (...).

A aquest joc de màscares i rols contraposa Rousseau el seu discurs del cor. Així, critica vehementment el pla d’erigir un teatre a Ginebra. El teatre, deia, és un “art de desfigurar-se, d’assumir un caràcter diferent del propi, d’aparèixer diferent del que un és ...”. El teatre és rebutjat com un lloc de desfiguració, d’aparença i de seducció, al que li manca tota transparència.

Ja en Rousseau pot observar-se que la moral d’una transparència total es torna necessàriament en tirania. Condueix a la violència el projecte heroic de la transparència, el de trencar tots els vels, de treure-ho tot a la llum, d’expulsar tota la foscor. La prohibició mateixa del teatre i de la mímesi, que ja Plató plantejà per al seu Estat ideal, confereix trets totalitaris a la societat de la transparència de Rousseau.

D’aquí que aquest prefereixi ciutats més petites, perquè allà “cadascun es troba sempre sota els ulls del públic, el censor nat dels costums dels altres” i “la policia exerceix una vigilància fàcil sobre tothom”. La societat de la transparència de Rousseau es mostra com una societat d’un control i una vigilància total. La seva exigència de transparència s’aguditza en l’imperatiu categòric: “Un únic mandat de la moral substituir tota la resta: mai no facis ni diguis cap cosa que no pugui veure ni el escoltar el món sencer” (Julie ou la Nouvelle Héloïse).

5

La societat de la informació.

La informació és un fenomen de la transparència.

La societat de la transparència és una societat de la informació. En aquest sentit, la informació és, com a tal, un fenomen de la transparència, perquè li manca tota negativitat. (...)

La societat de la transparència no només manca de veritat, sinó també d’aparença. Ni la veritat ni l’aparença són tan aparents. Només és completament transparent el buit.

Per desterrar aquest buit es posa en circulació una massa d’informació. La massa d’informació i d’imatges és una plenitud en la que encara es deixa notar el buit. Un augment d’informació i comunicació no aclareix per si sol el món. La transparència tampoc fa clarivident. La massa d’informació no engendra cap veritat. Quanta més informació es posa en marxa, tant més enrevessat és el món. La hiperinformació i la hipercomunicació no injecta cap llum a la foscor.

La transparència contra la metáfora de la il.luminació metafísica.

La metàfora de la llum, des de l’antiguitat, a través de l’Edat Mitjana fins a la Il·lustració, domina el discurs filosòfic i teològic, mostra una referència forta. La llum brolla d’una font o d’un origen. És el mitjà de les instàncies que obliguen, prometen o prohibeixen, com Déu o la raó. Així, desenvolupa una negativitat, que actua de forma polaritzant, engendra oposicions . La llum i les ombres es pertanyen mútuament. Am b el bé apareix a l’hora el mal. La llum de la raó i la foscor de l’irracional, o d’allò tan sols sensible, es produeixen l’una a l’altra.

En contraposició al món de la veritat de Plató, a l’actual societat de la transparència li manca aquella llum divina que implica una tensió metafísica. La transparència manca de transcendència. La societat de la transparència és diàfana sense llum. No és il·luminada per aquella llum que brolla d’una font transcendent. La transparència no sorgeix a través d’una font de llum. El mitjà de la transparència no és cap llum, és més aviat una irradiació sense llum, que, en lloc d’aclarir ho penetra tot i el fa transparent.

En contraposició a la llum, és penetrant i travessa. Actua, a més, homogeneïtzant i anivellant, mentre que la llum metafísica engendra jerarquies i distincions, i amb allò crea ordres i orientacions.

Una societat sense poetes.

La caverna de Plató és un món narratiu. Les coses allà no s’encadenen casualment.

Més aviat segueixen una dramatúrgia o escenografia que enllaça entre si les coses o els signes d’una manera narrativa. La llum de la veritat desposseeix el món del seu caràcter narratiu. El sol aniquila l’aparença. El joc de la mímesi i metamorfosi cedeix al treball en la veritat. Plató condemna tot intent de transformació i nega fins i tot al poeta l’entrada a la seva ciutat de la veritat (República, III, 398a). També la societat de la transparència és una societat sense poetes, sense seducció i metamorfosi. És el poeta qui produeix les il·lusions escèniques, les formes aparents, els signes rituals i cerimonials i contraposa els artefactes i antifactes a l’hiperreal, als fets nus.

6

La llum platónica A la caverna platònica, el foc com a llum artificial genera il·lusions escèniques. Llança aparença. Així es distingeix de la llum natural com a mitjà de veritat. La llum de Plató està fortament dirigida. Brolla del sol com la seva font. Tot el que existeix està ordenat pel Sol com a idea de Bé. Aquest constitueix una transcendència que es troba fins i tot “més enllà de l’ésser”. També és anomenat “Déu”. A aquesta transcendència l’ésser agraeix la seva veritat. La llum platònica del Sol és jerarquitzant. En relació amb el coneixement, aconsegueix nivells que van des del món de les imatges simples, mitjançant les coses perceptibles pels sentits, fins al món intel·ligible de les idees.

La caverna de Plató és un teatre La caverna de Plató, si s’examina amb cura, està construïda sorprenentment com un teatre. Els que allà hi són estan captius asseguts davant d’un escenari com els espectadors d’un teatre. (...) Els encadenats en la caverna no veuen les imatges del món real. Més aviat, se les representa un teatre. També el foc és una llum artificial. Els presoners, en realitat, estan encadenats per escenes, per il·lusions escèniques. Es lliuren a un joc, a una narració. El mite de la caverna de Plató, en contra de la interpretació usual, no presenta diferents formes de coneixement, sinó diferents formes de vida, és a dir, la forma de vida narrativa i la cognoscitiva. La caverna de Plató és un teatre. El teatre com a món de la narració es contraposa en el mite de la caverna al món del coneixement.

7

La societat íntima Del teatre al mercat El món del segle XVII és un teatre del món. L’espai públic s’assembla a un escenari teatral. La distància escènica impedeix el contacte immediat entre cossos i ànimes.

Allò teatral s’oposa a allò tàctil. La comunicació passa a través de formes rituals i signes. (...) La formalització, el convencionalisme i el ritualisme no exclouen l’expressivitat. El teatre és un lloc per a l’expressió. Però aquestes són sentiments objectius i no una manifestació d’interioritat psíquica. Per això són representades i no exposades. (...) El teatre és un lloc de representació, mentre que el mercat és un lloc d’exposició.

En la modernitat es renuncia cada cop més a la distància teatral a favor de la intimitat. (...) El món no és avui cap teatre on es representin o llegeixin accions i sentiments, sinó un mercat on s’exposen, venen i consumeixen intimitats (...) Avui, la representació cedeix el lloc a l’exposició pornogràfica.

La cultura de la intimitat va lligada a la caiguda d’aquell món objectiu, públic, que no és cap objecte de sensacions i vivències íntimes. Segons la ideologia de la intimitat, les relacions socials són tant més reals, cabals, creïbles i autèntiques quant més s’apropen a les necessitats internes dels individus. La intimitat és la fórmula psicològica de la transparència.

Proximitat digital i societat de la transparència Els social media i els motors de recerca personalitzats construeixen en la xarxa un absolut espai proper, on queda eliminat l’afora. En aquest espai ens trobarem només a nosaltres mateixos i als nostres semblants. No es dóna ja cap tipus de negativitat, que faria possible un canvi. Aquesta proximitat digital presenta al participant tan sols aquelles seccions del món que li agraden. Així, desintegra l’esfera pública, la consciència pública, crítica, i privatitza el món. La xarxa es transforma en una esfera íntima, o en una zona de benestar. La proximitat, de la que s’ha eliminat tota llunyania, és també una forma d’expressió de la transparència.

Sociabilitat contra transparencia “Persona” és una paraula llatina que significa “màscara”. (...) La societat de la transparència, com a societat de la revelació i del despullament, treballa contra tota forma de màscara, contra l’aparença. També la creixent desritualització i pèrdua del caràcter narratiu de la societat la buida de les seves formes d’aparença i, amb això, la despulla. Són decisives, per als jocs i els rituals, les regles objectives i no els estats psicològics subjectius. Qui juga amb nosaltres es subordina a normes objectives del joc. La sociabilitat del joc no descansa en la recíproca revelació pròpia. Més aviat, els homes es fan sociables si mantenen la distància entre ells. En canvi, la intimitat la destrueix.

8

Política, intimitat i pèrdua de l’esfera pública La tirania de la intimitat ho psicologitza i personalitza tot. La política tampoc s’hi pot resistir. Els polítics no es valoren per les seves accions, i així engendra en ells una necessitat d’escenificació. La pèrdua de l’esfera pública deixa un buit on es vessen intimitats i coses privades. En comptes d’allò públic s’introdueix la publicació de la persona. L’esfera pública esdevé amb això un punt d’exposició. S’hi allunya cada cop més de l’espai de l’acció comuna.

Transparència i societat psicologitzada La societat íntima desconfia dels gestos ritualitzats i de la conducta ritualitzada configurada cerimonialment. Això li sembla extern i inautèntic. El ritual és una acció que consta de formes d'expressió exterioritzades,que actuen de manera desindividualitzant, despersonalitzant i despsicologitzant. Es que hi participen "són expressius" (Sennet), sense haver d'exhibir-se a si mateixos o despullar-se. La societat íntima és una societat psicologitzada, desritualitzada. És una societat de la confessió, del despullament, de la pornogràfica manca de distància.

Narcisisme i societat de la transparència La intimitat destrueix espais de joc objectius a favor d’excitacions afectives d’índole afectiva. En l’espai ritual circulen signes objectius, no pot ocupar-se de manera narcisista. D’alguna manera està buit i absent. El narcisisme és expressió de la intimitat amb si sense distàncies, és a dir, de la manca de distància amb si. La societat íntima és habitada per narcisistes subjectes íntims, als que els falta per complet la capacitat de la distància escènica. (...) La societat íntima elimina signes rituals, cerimonials, on algú podria evadir-se de si mateix, es perdria. En experiències trobem a l’ altre. Per contra, en les vivències ens trobem a nosaltres mateixos a tot arreu. El subjecte narcisista no pot delimitar-se a si mateix, els límits de la seva existència desapareixen. El subjecte narcisista es fa de tal manera amb si mateix que no és possible jugar amb ell. El narcisista que cau en la depressió s’ofega amb si en la seva intimitat sense límits. Cap buit ni absència distancia al narcisista de si mateix.

9

La societat de l’acceleració Un món desnarrativitzat La manca de narrativitat distingeix el processador de la processió, que és un procés narratiu (els rituals, les cerimònies són successos narratius, seria un sacrilegi voler accelerar l’acció d’un sacrifici). A diferència del processador, està fortament dirigida. La processó va lligada a una narració: li confereix una tensió narrativa. (...) En virtut de la seva narrativitat habita en elles un temps propi. Per això no és possible ni té sentit accelerar el seu procedir (...).

L’adició és més transparent que la narració. Només pot accelerar-se un procés que és additiu no narratiu.

La narració exerceix una selecció. El camí narratiu és estret, només admet determinats successos. Amb això, impedeix l’extensió i la massificació del positiu. L’excés de positivitat, que domina la societat actual, és un indici de pèrdua de narrativitat.

El procedir del processador està mancat de tota narrativitat. La seva acció manca d’imatge, d’escenes. En contraposició a la processió, no narra res. Només explica. Els números estan nus (...) El procés determinat funcionalment és només un objecte de direcció o de gestió.

El camí de peregrinació, que es configura com a processó, està carregat de significacions com una penitència, una curació o una gratitud. Per culpa de la narrativitat, la peregrinació no pot accelerar-se. A més, el camí de peregrinació és una transició cap a un allà. Temporalment, el peregrí està en camí cap a un futur, on s’espera una salvació.

La societat de la transparència elimina tots els rituals i cerimònies, en tant que no poden fer-se operacionals, perquè són un obstacle per a l’acceleració dels cicles d’informació, la comunicació i la producció.

L’acabament en sentit estricte només és possible dins d’una narració. En un món desnarrativitzat, desritualitzat, el final és només un trencament que fa mal i atordeix.

Només en el marc d’una narració pot aparèixer el final d’una consumació. El final, si és mancat de qulsevol tipus d’aparença narrativa, és sempre una pèrdua absoluta, una privació absoluta.

La topologia de la passió La negativitat en forma d’obstacle o transició és constitutiva de la tensió narrativa. La coacció de la transparència desfà tots els límits i llindars. L’espai es fa transparent quan és anivellat, allisat i desinterioritzat. L’espai transparent és pobre en semàntica.

Les significacions sorgeixen per primer cop a través de llindars i transicions, a través de resistències. També la primera experiència de l’espai en la infantesa és una experiència de llindars. Llindars i passadissos són zones de misteri, de por i també d’enyorança, de confiança i d’esperança. La seva negativitat constitueix la topologia de la passió.

10

Pensament vs càlcul En contraposició al càlcul, el pensament no és transparent per a si mateix. El pensament no segueix camins previsibles, sinó que es lliura a l’obert. Segons Hegel, dins del pensament habita una negativitat, la qual permet fer experiències que el transformen. La negativitat de fer-se altre és constitutiva per al pensament. Aquesta és la diferència davant el càlcul, que roman sempre igual a si mateix. Aquesta igualtat és la condició de possibilitat de l’acceleració. La negativitat no només marca l’experiència, sinó també el coneixement. Un únic coneixement pot qüestionar un conjunt i transformar el que existeix. A la informació li manca aquesta negativitat.

També l’experiència té conseqüències, de les qual sorgeix la transformació. En això es distingeix de la vivència que deixa intacte l’existent.

11

La societat pornogràfica.

El procés pornogràfic L’evidència sense misteri de l’”això i no altra cosa” és pornografia.

La pornografia no és ni atractiva ni insinuant, és més aviat contagiosa i fictícia. Li manca la distància on podria ser possible la seducció. L’atracció eròtica inclou necessàriament la negativitat de la sostracció. És la negativitat de la “interrupció” qui dóna lluentor a la nuesa. La positivitat de l’exposició de la nuesa sense vels és pornogràfica. Li manca la lluentor eròtica. L’eròtic pressuposa la negativitat del misteri i la profunditat. No hi ha erotisme de la transparència. Precisament on desapareix el misteri a favor de la total exposició i de la plena nuesa comença la pornografia. La dibuixa una penetrant i incisiva positivitat.

El capitalisme accentua el procés pornogràfic de la societat quan exposa tot com a mercaderia i ho lliura a la hipervisibilitat. El capitalisme no coneix cap altre ús de la sexualitat.

Les imatges pornogràfiques actuen sense mediació, com a imatges de propaganda, de forma tàctil i contagiosa. Són posthermenèutiques (no afavoreixen la lectura). No concedeixen aquella distància en la que seria possible un studium (una lectura). La seva manera d’actuació no és la lectura, sinó el contagi i el desfogament. Tampoc hi habita cap punctum (un lloc de silenci, que fa possible un demorar contemplatiu). Es buiden per convertir-se en espectacle. La societat porno és una societat de l’espectacle.

En les imatges pornogràfiques tot està tornat cap a enfora i exposat. La pornografia manca d’interioritat, de profunditat i misteri.

L’obscena transparència que no encobreix res ni oculta res, ho lliura tot a la mirada.

Avui totes les imatges mediàtiques són més o menys pornogràfiques. No tenen res que pugui impressionar i vulnerar. Són, si més no, l’objecte d’un m’agrada.

Nuesa En la tradició cristiana la nuesa porta una “inesborrable signatura teològica” (Agamben, Desnudez). D’acord amb aquesta tradició, Adam i Eva abans del pecat no estaven nus, doncs els cobria un “vestit de la gràcia”, un “vestit de llum”. El pecat els arrabassar el seu vestit diví. En trobar-se completament nus, es van haver d’esforçar per cobrir-se. Segons això, la nuesa significa la pèrdua del vestit de la gràcia.

El cos exhibit de forma pornogràfica de fet és “pobre”, però no és “sublim”, A allò sublim, que Benjamin contraposa a l’aparença bella, li manca tot valor d’exposició. En efecte, l’exposició destrueix tota sublimitat a la criatura. Allò sublim engendra un valor cultural, la cara exposada ponogràficament, que flirteja amb qui té al davant, és tot menys sublim.

12

Bell i sublim La transparència no és el mitjà de la bellesa. Segons Benjamin, per a la bellesa és ineludible un acoblament indissoluble entre encobriment i encobert (Las afinidades electivas de Goethe) La bellesa està lligada de manera obligada al vel i a l’encobriment. L’encobert només roman en si mateix sota l’encobriment. El desvetllament fa desaparèixer l’encobert (...). Només una forma o una imatge poden ser belles. En canvi, és sublim la nuesa sense forma ni imatge, que ja no porta inherent el misteri com a constitutiu de la bellesa. Allò sublim va més enllà d’allò bell.

Però la nuesa peculiar de la criatura és qualsevol cosa menys pornogràfica. És precisament sublim i apunta a l’obra del creador. També per a Kant un objecte és sublim quan supera tota representació, tota imatge. Allò sublim va més enllà de la imaginació.

13

La societat de l’evidència La societat de la transparència és una societat de l’evidència. L’evidència elimina l’ambigüitat.

Contra la lògica de l’economia del plaer: el plaer viu de l’ambigüitat.

La societat de la transparència és enemiga del plaer. Dins de l’economia del plaer humà, el gaudi i la transparència no van units. L’economia libidinosa és estranya a la transparència. Precisament, la negativitat del secret, del vel i de l’encobriment esperona l’apetit i intensifica el plaer.

El joc amb l’ambigüitat i l’ ambivalència, amb secrets i enigmes, augmenta la tensió eròtica. La transparència o la univocitat seria el final de l’Eros.

Contra el joc de la seducció: l’evidència no admet cap seducció El seductor juga amb les màscares, il·lusions i formes aparents. La coacció de la transparència elimina espais de joc del plaer. L’evidència no admet cap seducció, sinó un procediment. El seductor emprèn camins que són tortuosos, enredats i intricats I empra signes amb moltes significacions.

Contra la fantasia: evidència és precisió i claredat.

La fantasia és essencial per a l’economia del plaer: un objecte ofert nu la desconnecta; només la posa en marxa una retirada i sostracció. de l’objecte.

El que aprofundeix el plaer no és el gaudi en temps real, sinó l’imaginatiu preludi i epíleg.

Segons Kant, la imaginació es basa en el joc. Això pressuposa espais de joc on res no hi ha definit amb fermesa i delimitat amb claredat. Necessita de la imprecisió i la manca de claredat.

Contra el poder: el poder és un joc estratègic que necessita el secret.

Els jocs estratègics impliquen en gran mesura manca de transparència i caràcter incalculable. El poder és un joc estratègic; juga en un espai estratègic; juga en un espai obert.

Contra la màscara: la màscara és el més contrari al superficial, la transparència.

Davant la mirada penetrant, davant l’obsessió de fer-lo tot transparent, Nietzsche defensa l’aparença, la màscara, el secret, l’enigma,l’ardit. i el joc: “Tot el que és profund estima la màscara (...) Tot esperit profund necessita una màscara; més encara, envoltant a tot esperit profund va creixent contínuament una màscara” (Més enllà del bé i del mal).

Contra l’hermenèutica: a favor de la informació.

La capa figurada erotitza la paraula, elevant-la a la condició d’un objecte del desig. paraula actua amb més poder de seducció quan està revestida figurativament. negativitat de l’ocult transforma l’hermenèutica en eròtica. Descobrir i desxifrar realitza com un desvetllament agradable. En canvi, la informació és nua. La nuesa la paraula li treu tot encant, l’aplana.

La La es de

Societat pornogràfica: la transparència exigeix una nuesa sense límits.

El gaudi immediat, que no admet cap rodeig imaginatiu i narratiu, és pornogràfic. No és casual que l’actual societat de la transparència sigui alhora una societat de la pornografia.

14

La societat de l’exposició La societat de la transparència és una societat de l’exposició perquè viu de l’absolutització d’allò visible.

El valor d’exposició: una cosa val perquè pot ser vista.

En la societat positiva, en la que les coses convertides ara en mercaderia, han d’exposar-se per a ser, desapareix l seu valor cultural a favor del valor d’exposició. Les coses es revesteixen d’un valor només quan són vistes.

El valor d’exposició constitueix el capitalisme consumat i no pot reduir-se a l’oposició marxista entre valor d’ús i valor de canvi. No és valor d’ús perquè està fora de l’esfera d’ús, i no és valor de canvi perquè en ell no es reflecteix cap força de treball. És degut només a la producció d’atenció.

En la societat de l’exposició, cada subjecte és el seu propi objecte de publicitat. Tot es mesura en el seu valor d’exposició.

El valor de l’exposició depèn sobretot de l’aspecte bell. L’absolutització del valor d’exposició es manifesta com a tirania de la visibilitat.

La coacció de l’exposició: l’obligació de ser visualitzat per generar valor d’exposició, per explotar-lo.

La coacció de l’exposició, que lliura tot a la visibilitat, fa desaparèixer totalment l’aura com a “aparició d’una llunyania”. política. L’economia capitalista ho sotmet tot a la coacció de l’exposició. Nomes l’escenificació expositiva genera valor, es renuncia a tota peculiaritat de les coses. Aquestes no desapareixen en la foscor, sinó en l’excés d’il·luminació.

La coacció de l’exposició engendra una necessitat imperiosa de bellesa i un bon estat físic. L’operació bellesa persegueix l’objectiu de maximitzar el valor d’exposició. Els models actuals n transmeten cap valor interior, sinó només mesures exteriors.

L’imperatu de l’exposició condueix a una absolutització del visible i exterior. L’invisible no existeix, perquè no engendra cap valor d’exposició, cap atenció.

La coacció de l’exposició explota el visible. La superfície brillant és a la seva manera transparent. No se li pregunta més enllà d’això. No té cap estructura hermenèutica profunda.

L’imperatiu de la transparència fa sospitós tot allò que no se sotmeti a la visibilitat. En això consisteix la seva violència.

Societat pornogràfica: tot es valora a partir del seu valor d’exposició.

Pornografia és el contacte immediat entre la imatge i l’ull. Tot està cap enfora, descobert, despullat, desvestit, exposat. L’excés d’exposició fa de tot una mercaderia, que “està lliurat, nu, sense secret, al devorament immediat” (J. Baudrillard).

El porno no només aniquila l’eros sinó també el sexe. Fa impossible experimentar el plaer. La sexualitat es dissolt en l’execució femenina del plaer i en l’ostentació de la capacitat masculina. El plaer exposat, posat davant la mirada, no és cap plaer. És obscena la hipervisibilitat, a la que li manca tota la negativitat de l’ocult, l’inaccessible i el misteriós.

Les imatges plenes de valor d’exposició, no mostren cap mena de complexitat. Són inequívoques, és a dir, pornogràfiques.

Habitar o ser exposat: estar en pau o ser explotat El cos es cosifica com un objecte d’exposició a qui s’ha d’optimitzar. No és possible habitar en ell. Cal exposar-lo, i amb això explotar-lo. Exposició és explotació.

L’imperatiu de l’exposició aniquila l’habitar mateix. Si el mon es converteix en un espai d’exposició, l’habitar no és possible. L’habitar cedeix el pas a la propaganda, que servei per elevar el capital d’atenció. Habitar significava originàriament “estar satisfet

15

(en pau); conduït a la pau, romandre en ella”(M. Heidegger). La permanent coacció de l’exposició i l rendiment amenaça aquesta pau.

Estètica de la societat de la transparència: Acceleració contra reflexió.

La comunicació visual es realitza avui per contagi, desfogament o reflex. La manca tota la reflexió estètica. La seva estetització és, al capdavall, anestèsica. Per exemple, per al “m’agrada” com a judici de gust, no cal cap contemplació que es demori. Les imatges plenes de valor d’exposició no mostren cap mena de complexitat, estan mancades de tot afany rupturista, que incitaria a una reflexió, a una revisió, a una meditació. La complexitat fa més lenta la comunicació. La hipercomunicació anestèsica redueix la complexitat per accelerar-se. És essencialment més ràpida que la comunicació de sentit. Aquest és lent. És un obstacle per als cercles accelerats de la informació i comunicació. Així, la transparència va lligada a un buit de sentit.

Impossibilitat de la contemplació estètica: la manca de distància no és la proximitat.

En virtut de la manca de distància, no és possible cap contemplació estètica, cap demora. La percepció tàctil és el final de la distància estètica, de la mirada, i fins i tot és el final de la mirada. La manca de distància no és la proximitat . Més aviat l’aniquila.

La proximitat és rica en espai, mentre la manca de distància l’aniquila. La proximitat porta inscrita una llunyania. Per això està lluny. La transparència desallunya tot cap a el que és uniforme mancat de distància, que no està ni lluny ni a prop.

16

La societat positiva La societat de la transparència és una societat positiva. Les coses es fan transparents en el moment en què abandonen qualsevol negativitat. Això implica un canvi de paradigma social que no només afecta a l’economia i a la política. Aquesta societat està en vies d’organitzar l’anima humana a partir de nous paràmetres.

Com afecta la positivitat de la societat de la transparència a ...

La veritat: la veritat no és transparència.

Transparència i veritat no són idèntiques. La veritat és negativitat en tant que es posa i imposa declarant fals tot el que no és verdader, l’altre. Les imatges es fan transparents quan, alliberades de tota dramatúrgia, coreografia i escenografia, de tota profunditat hermenèutica, de tot sentit, es tornen pornogràfiques.

La política: parlem de despolitització, de postpolítica.

La política és una acció estratègica. Per això li convé conservar una esfera secreta.

Una transparència total la paralitza. El final dels secrets significaria el final de la política.

Les relacions humanes: la manca de distància és pornografia.

Pornografia és el contacte immediat entre la imatge i l’ull. L’amor sense llacunes de visió és pornografia. L’home és desconegut per a si mateix. També entre les persones regna el desconeixement. És impossible una transparència interpersonal, però no és desitjable el contrari. Precisament la manca de transparència de l’altre manté viva la relació. Una relació transparent és una relació morta, a la que li manca tota atracció, tota vitalitat. Només el que és mort és totalment transparent.

El llenguatge: el llenguatge perd la seva equivocitat inherent.

El llenguatge transparent és una llengua formal, purament maquinal, operacional, que manca de tota ambivalència. Un mon que només constés d’informacions, la circulació no pertorbada del qual s’anomenés comunicació, seria igual que una màquina.

La singularitat de les coses: el protagonisme dels diners fa que les coses perdin la seva singularitat, tot és comparable en el moment en què totes les coses són mercaderies.

Les coses es tornen transparents quan es desprenen de la seva singularitat i s’expressen completament en la dimensió del preu. Els diners, que fan que tot sigui comparable amb tot, suprimeix qualsevol tret d’incommensurabilitat, qualsevol singularitat de les coses. La societat de la transparència és un infern de l’igual.

L’alteritat: si l’altre desapareix, parlem d’una societat uniformada.

La negativitat de l’altre i de l’estrany, o la resistència de l’altre, pertorba i retarda la llisa comunicació de l’igual. Aquesta coacció sistèmica converteix a la societat de la transparència en una societat uniformada. En això consisteix el seu tret totalitari.

La comunicació: la positivitat només valora la quantitat i la velocitat de la comunicació (xarxes socials) El veredicte general de la societat positiva s’anomena “m’agrada”. És significatiu que Facebook es negués conseqüentment a introduir un botó de “no m’agrada”. La societat positiva evita tota modalitat de joc de la negativitat, ja que atura la comunicació. El seu valor es mesura tan sol en la quantitat i la velocitat de l’intercanvi d’informació.

Veredictes negatius desacrediten la comunicació. Al “m’agrada” li segueix amb més

17

rapidesa la comunicació connectiva que al “no m’agrada”. Sobretot, la negativitat del rebuig no pot valorar-se econòmicament.

La ciència: la societat de la transparència pot suposar la desaparició de la teoria.

La teoria té un caràcter negatiu, té una funció selectiva: determina el que és o ha de ser. Per tant separa les coses, evita la promiscuïtat de les coses. És anterior a les dades i les informacions positives. Algú pensa que la ciència positiva, basada en l’excrescència positiva de dades pot fer supèrflua la teoria.

L’esperit: la manca de negativitat va contra la dialèctica i l’hermenèutica.

La negativitat alimenta la vida de l’esperit. L’esperit és lent perquè es demora en allò negatiu. El sistema de la transparència suprimeix tota negativitat per tal d’accelerarse.

El pensament: la positivitat redueix el pensament a càlcul.

Sense llacunes de saber el pensament degenera per a convertir-se en càlcul.

Un mateix: sense secrets, l’individu esdevé en màquina, ja que només la màquina és transparent.

L’ànima humana necessita esferes en les que pugui estar en si mateixa sense la mirada e l’altre. Porta inherent una impermeabilitat. Només la màquina és transparent.

Una il·luminació total la cremaria.

La llibertat: si coneixem els secrets íntims dels altres la llibertat desapareix.

L’autonomia pressuposa la llibertat de no entendre que té l’altre.

L’ amor: no hi ha lloc per a les emocions negatives, com el dolor. L’amor només es concep com una cosa agradable.

La societat positiva no admet cap sentiment negatiu. S’oblida d’enfrontar-se al sofriment i al dolor. L’amor es converteix en un arreglo de sentiments agradables, i d’excitacions sense complexitat ni conseqüències. L’amor es domestica i positiva com a fórmula de consum i confort, Cal evitar qualsevol lesió. El sofriment i la passió són figures e la negativitat.

La informació: més informació no significa que disposem de millors criteris per prendre decisions.

Més informació o una acumulació d’informacions no és cap veritat. Li manca direcció, sentit. Justament per la manca d’allò verdader s’arriba a una massificació i pul·lulació del positiu. La hiperinformació i la hipercomunicació donen testimoni de la manca de veritat. Més informació, més comunicació no eliminen la imprecisió fonamental del tot.

Més aviat l’accentuen.

El canvi social: la societat de la transparència és cega a les alternatives socials.

La política cedeix el pas a l’administració de necessitats socials, que deixa intacte el marc de relacions socioeconòmiques ja existents i s’hi afirma. La transparència forçosa estabilitza molt efectivament el sistema vigent. No habita en ella la negativitat que pogués qüestionar de manera radical el aquest sistema. Confirma i afirma tan sols el que ja existeix. Per això, la societat d la transparència va de la mà de la postpolítica.

Només és totalment transparent l’espai despolititzat. La política sense referència degenera, convertint-se en referèndum.

18

FONT

Byung-Chul Han, La sociedad de la transparencia, Herder, Barcelona 2013

MĂŠs informaciĂł: http://pitxaunlio.blogspot.com.es/search/label/Han

19