Present I futur de l'"Homer economicus". by Manel Villar Pujol

PRESENT I FUTUR DE L’ “HOMER ECONOMICUS”

Manuel Villar Pujol INSTITUT POETA JOAN MARAGALL desembre de 2017

EL PRESENT I EL FUTUR DEL “HOMER ECONOMICUS”1. 2

(vegeu diapositives ) PENSAR CANSA (diapositiva 4) Quant de temps necessitem per fer aquestes tres operacions? Les dues primeres les podem resoldre ràpidament. En canvi, la tercera, si no tenim un talent especial per al càlcul mental, ens caldrà més temps i en molts casos l’ajut d’un llapis i un paper. La sensació que sentim davant de la resolució d’un problema que no té una solució immediata i que reclama una especial concentració s’anomena tensió cognitiva. El sistema nerviós consumeix més glucosa que altres parts del cos i l’activitat mental esforçada sembla ser especialment devoradora de glucosa. Quan estem implicat en raonaments cognitius difícils, el nostre nivell de glucosa disminueix. El nostre cervell tendeix a economitzar energia i, per tant, intentarà evitar els moments que generin tensió cognitiva. Som avars cognitius. Fem tot el possible per evitar pensar massa. L’heurística és la forma en què el nostre cervell posa en pràctica la llei del mínim esforç. La heurística és un conjunt de regles que la ment utilitza per limitar la quantitat d’energia quan intenta solucionar un problema. Els procediments heurístics són judicis intuïtius que es basen en coneixements parcials, en l’experiència o en suposicions. Aquests procediments, també anomenats biaixos cognitius, són dreceres que la ment utilitza constantment en situacions en què la nostra capacitat deliberativa o bé per indolència o bé perquè no disposem d’informació disponible o bé perquè en disposem de massa o bé per urgència no mostra especial interès en resoldre. Són els moments en què la raó està absent. (diapositiva 5) Val a dir que aquests biaixos, tot i que són solucions imperfectes, en la majoria dels casos funcionen molt bé. Ni els més intel·ligents es lliuren de la seva intromissió. La intel·ligència no ens immunitza dels errors que cometem quan ens deixem guiar per la intuïció. (diapositiva 6) Aquests errors són similars als que susciten les il·lusions òptiques o els trucs de màgia: resulten inevitables. (diapositiva 7) “VEURE EL QUE TENIM DAVANT DELS NASSOS PRECISA UNA LLUITA CONSTANT” (GEORGE ORWELL) Experiment (diapositiva 9) El món que coneixem no és una rèplica precisa de la realitat. Al nostre cervell li resulta quasi impossible percebre res en estat pur. Tendim a fixar-nos més en els casos que confirmen el que ja sabem, que aquells que el refuten. Aquesta tendència és contrària al que recomana la filosofia de la ciència (Karl Popper) que ens aconsella contrastar hipòtesis intentant refutar-les. La majoria de la gent busca dades que puguin ser compatibles amb les creences que actualment té. És el que s’anomena biaix de confirmació (diapositiva 10). 1

Xerrada realitzada a la llibreria “La Central” de Barcelona el dia 16 de desembre de 2017. Pertany al cicle de xerrades del Cafè filosòfic PENSA. 2 https://pitxaunlio.blogspot.com.es/2017/12/presentacio-present-i-futur-de-l-homer.html

Experiment (diapositiva 11) Aquest experiment il·lustra un altre biaix, l’efecte marc. L’equivalència entre les dues formulacions és obvia, però presenten de manera diferent la mateixa informació. Això provoca avaluacions diferents dels consumidors. No es tria entre fets sinó entre descripcions de fets. Un altre biaix que qüestiona el dogma de l’empirisme ingenu “el que veiem és tot el que hi ha” està 3 relacionat amb la nostra limitada capacitat d’atenció. El truc de la carta que canvia de color és una versió del famós experiment del goril·la invisible de Christopher Habris i Daniel Simons. Més de la meitat d’espectadors que van veure un partit de bàsquet no se n’adonaren de la presència d’un goril·la, concentrats com estaven en comptar els passis que es feien entre els jugadors de l’equip blanc. La ceguesa per desatenció explica que una excessiva concentració en una tasca pot tornar cegues a les persones davant d’estímuls que normalment atraurien la seva atenció. Veiem a tot arreu relacions causals. Aquest és un altre fenomen que contamina la nostra mirada sobre la realitat. L’apofènia designa l’experiència d’observar patrons o causalitat on només hi ha coincidències. El biaix de l’apofènia està darrera de 1- Els raonaments supersticiosos (fal·làcia de la falsa causa): porta calçotets al revés i el mateix dia guanya la loteria. 2- La creença en el destí. 3- La paridòlia (diapositiva 13): creure reconèixer objectes en observar figures que en realitat tenen formes caòtiques o poc definides (veiem rostres en una torrada o en els núvols). 4- Les teories de la conspiració: construïm una història a partir d’elements heterogenis perquè creiem que existeix una relació que el sistema o el poder intenta amagar. (diapositiva 14) “L’HOME ÉS UNA MÀQUINA DETERMINISTA EN UN MÓN PROBABILÍSTIC “ (AMOS TVERSKY) La causa de l’apofènia és la nostra incapacitat de respondre a l’aleatorietat. No acceptem que un succés pugui passar sense cap raó, per simple atzar. La idea que la realitat humana es mou sense un sentit coherent resulta més inquietant que la possibilitat que existeixi una elit a l’ombra que ho manegui tot: “Millor un pilot borratxo als comandaments que ningú” (Dean Burnett). Nassim Nicholas Taleb afirma que patim de ceguesa a l’aleatori. La ment humana no està programada per a la incertesa. Davant el futur ens comportem igual que els nostres ancestres a la sabana africana, com si l’atzar no existís. El bressol on el nostre cervell va ser programat no s’assembla en res a l’entorn que la humanitat des de la Revolució Industrial s’ha anat creant. Cada cop estem més exposats als successos imprevisibles (els cignes negres). Mentrestant la humanitat, insensible davant d’aquest fet, es resisteix a posar al dia uns obsolets programes cerebrals. La nostra predilecció per al pensament causal ens incapacita per a avaluar correctament successos aleatoris, deixant la nostra decisió en mans de la nostra rudimentària ment determinista (diapositiva 16) i (diapositiva 17). L’enfocament estadístic és el mètode més precís quan ens enfrontem a l’atzar. Però aquest enfocament és contraintuïtiu, es centra no en el que va succeir, sinó en el que podria haver succeït. Les dificultats que genera la pràctica del pensament estadístic s’explica a partir de la nostra incapacitat per a reconèixer la nostra ignorància sobre el món en què vivim. El nostre empirisme ingenu ens fa confiar massa del que 3

https://www.youtube.com/watch?v=dkTP7fkeIU4

sabem, generalitzem per defecte. Però el que sabem del passat no ens ajudarà gaire sobre el que passarà en el futur, com el que li va succeir al gall d’indi de Bertrand Russell (diapositiva 18). Com suggereix el cas del gall d’indi inductivista, mil observacions confirmatòries no permeten estar en la certesa, però n’hi ha prou amb una per demostrar que estem equivocats. Aquesta asimetria expressa que és més important el que no sabem que el que sabem. El que sabem resulta ineficaç davant l’improbable. JA T’HO VAIG DIR QUE PASSARIA Igual que el gall d’indi va ser incapaç de preveure que acabaria com a protagonista del sopar de Nadal, ningú en el seu moment va ser capaç de predir l’esclat de la I Guerra Mundial, l’ascens de Hitler i la posterior guerra, el final del bloc soviètic, l’aparició del fonamentalisme o la difusió d’internet. Hem sentit parlar a moltes persones que sabien perfectament que la crisi financera de 2008 era inevitable abans que es produís. La ment humana inventa relats sobre el passat, és una gran màquina que mira enrere. Quan succeeix alguna cosa imprevista, immediatament ajusta la seva visió del món per trobar-li un lloc “coherent”. Tot pren sentit a posteriori, quan ja ha passat. Una història plausible i ben explicada pot fer que considerem objectivament probables esdeveniments als que moments abans no haguéssim concedit ni la més mínima probabilitat (biaix retrospectiu). Som animals narratius. Amb aquesta capacitat de inventar relats responem a la nostra necessitat de donar sentit al món. La ment narrativa teixeix una narració amb un fil que uneix un grup selecte de fets, oblidant aquells que resulten incòmodes per a la coherència del relat (fal·làcia narrativa). La imatge sovint emprada de la “marxa de la història” suposa ordre i direcció. La idea que els grans esdeveniments de la història estan determinats per la sort ens resulta espantosa. El més interessant de tot plegat és que la il·lusió que podem entendre el passat alimenta la il·lusió de poder conèixer també el futur. “ÉS DIFÍCIL FER PREDICCIONS, ESPECIALMENT SOBRE EL FUTUR” (NIELS BHOR) La majoria de nosaltres creu que l’expert té, si més no, una capacitat de predicció més gran que la resta del gènere humà. Al cap i a la fi, ha dedicat anys d’estudis i d’experiència sobre determinades qüestions que d’alguna manera s’han de traduir en una clarividència més gran sobre el que ens depararà el futur. Philip Tetlok demostrà que els experts no acostumen a tenir una capacitat predictiva més gran que la de qualsevol altre ciutadà mitjanament informat (diapositiva 21). En els seu estudi publicat a El judici polític dels experts, entrevistà a 284 persones que en els mitjans de comunicació feien “comentaris o donaven la seva opinió en relació amb tendències polítiques i econòmiques”. Els resultats van ser demolidors. Fins i tot, en les qüestions que més coneixien, els experts no foren molt millors que el no especialistes. Als experts els traeix no tant el que creuen, sinó la manera en què ho creuen. Tetlok estableix una distinció entre experts inspirada en una terminologia d’ Isaiah Berlin, els eriçons i les guineus: -

Els eriçons tenen una teoria sobre el món (un relat). Qualsevol succés particular troba explicació dins d’un marc coherent. Són mestres de la fal·làcia narrativa. Tanmateix, la seva confiança i vehemència en la defensa de les seves idees fan que siguin els experts favorits dels mitjans de comunicació.

Per a les guineus la realitat no es redueix a un sol relat. El que succeeix en el món és el resultat de la interacció de molts factors, fins i tot de l’atzar. En canvi, per la seva actitud, no s’adapten al perfil que un mitjà de comunicació necessita per augmentar els seus índexs d’audiència.

En l’estudi de Tetlok, tot i que també s’equivocaven, les guineus foren qui obtingueren millors resultats. ENS ASSEMBLEM MÉS A HOMER SIMPSON QUE AL SR. SPOCK La major part dels descobriments que ens ofereixen els estudis dels economistes conductuals i els neurocientífics arriben a la conclusió que els éssers humans disposem d’una maquinària mental defectuosa. Aquests descobriments posen en dubte el model de racionalitat defensada per la teoria econòmica clàssica. L’ésser humà, l’homo economicus, pren les seves decisions de forma racional dins d’un mercat que funciona eficientment. Segons aquesta teoria, les decisions humanes van adreçades a maximitzar la utilitat i el benefici que pugui treure de cada situació. Segons l’actual premi Nobel d’Economia Richard Thaler els econs, així anomena a l’homo economicus, són el resultat d’una descripció idealitzada i poc realista del comportament humà. Aquestes criatures fictícies actuen com el senyor Spock de la sèrie Star Trek. Tanmateix, la majoria de la gent s’assembla més a Homer Simpson que al popular personatge de ciència ficció. Thaler considera que l’“homer economicus” és més real que l’“homo economicus”. Homer Simpson i el senyor Spock personifiquen respectivament el que Daniel Khaneman ha presentat en Pensar ràpid, pensar lent com les dues formes de manifestar-se la ment humana a l’hora de decidir (diapositiva 23). La major part del temps ignorem al senyor Spock, el sistema 2. El sistema 1, tot i que ens permet viure una vida pràctica de forma raonable, ens condemna a cometre fal·làcies i prendre decisions equivocades. Homer Simpson abusa del sistema 1, mentre que els econs purs si existissin prescindirien totalment d’aquest sistema. PREFEREIXO LA COLONOSCÒPIA LLARGA Les dificultats de la ment humana no només es fan paleses quan intenta connectar amb la realitat externa sinó que, i això és el més preocupant, quan intenta apropar-se a la seva realitat interior, allò que se suposa hauria de conèixer millor, perquè és un coneixement aparentment de primera mà. En l’experiment de l’aigua freda, Khaneman posa en qüestió la convicció de l’existència d’un jo que es coneix a si mateix i que coneix quins són els seus veritables interessos (diapositiva 25). L’experiment consta de tres parts: 123-

Part curta: 60 segons (dolorosa) Part llarga: 60 segons (dolorosa) + 30 segons (menys dolorosa) Es demana als voluntaris que haurien de repetir una de les dues parts. Quants dels voluntaris preferiren al primera? Quants la segona?

El 80% preferiren repetir la part llarga perquè la recordaven menys dolorosa. Aquest experiment és la versió actualitzada i depurada d’una experiència anterior que Khaneman realitzà amb pacients sotmesos a colonoscòpia sense cap tipus d’anestèsia.

Khaneman arriba a la conclusió que l’experiment descobreix l’existència d’almenys dos jos diferents dins nostre: el jo experimentador i el jo narrador (diapositiva 26 ). El jo narrador és qui té la funció de recuperar records, explicar històries i prendre les grans decisions. El jo experimentador, en canvi, no recorda res, no explica històries i rarament se’l consulta per prendre decisions. Quan nosaltres diem “jo” ens referim a la història que tenim al cap, no al seguit d’experiències que hem viscut. Som la història que inventa el jo narrador. El jo narrador censura alguns moments de patiment i construeix una història amb un final feliç. Per això la majoria tria la part llarga (diapositiva 27): el valor de l’experiència sencera és el resultat de fer la mitjana entre pics dolorosos i part final (norma del pic-final). El jo narrador és cec a la durada. No valora objectivament l’acció. El nostre coneixement del passat no és gaire fiable. Actuem irracionalment perquè preferim una acció en la que patirem durant més temps que una en què el dolor serà més breu. ASSISTIREM A L’ENTERRAMENT DEL HOMER? Com en l’experiment de l’aigua freda, en política el jo narrador segueix la norma del pic-final, oblida la majoria dels esdeveniments, només recorda uns quants incidents extrems i atorga un pes desproporcionat als fets recents. Exemple: Durant aquests últims anys m’he queixat de les decisions d’aquest govern, i m’he dit a mi mateix i a la gent que conec que si aquest govern continua una legislatura més ens portarà a la ruïna. Tanmateix, els mesos anteriors a les eleccions el govern rebaixa els impostos i gasta diners en obres públiques amb generositat. A tot això li segueix una campanya electoral dissenyada pels millors redactors creatius. A més, el matí de les eleccions em llevo amb un refredat que afecta els meus processos mentals i fa que la seguretat i l’estabilitat pesi més que altres consideracions. Davant l’urna, aquell dia amb el meu vot contribueixo enviar a aquell govern, que portaria la ruïna al país, de nou al poder. (Sembla, doncs, que no només en economia, sinó també en política, són més Homers Simpson que senyors Spock.) Els autoenganys i les il·lusions que enreden als humans no afecten a Google (a cap algoritme). A diferència del jo narrador que ens ha controlat fins al dia d’avui, Google no prendrà decisions basant-se en històries manipulades ni es deixarà entabanar per dreceres cognitives i la norma del pic-final. Diferents estudis coincideixen a assenyalar que els algoritmes estadístics són millors que els cervells humans més experimentats a l’hora de fer avaluacions del present i prediccions del futur. Això ha estat així en els cas de prediccions clíniques fetes per metges especialistes i de prediccions sobre resultats acadèmics realitzades per catedràtics universitaris. Aquests estudis no afirmen que els algoritmes siguin infal·libles, el que aquests estudis demostren és que s’equivoquen menys. Google, afirma Noah Yuval Harari en Homo Deus, és capaç de representar les meves pròpies opinions polítiques millor que jo mateix. Amb un cert to apocalíptic, Harari vaticina que el liberalisme s’enfonsarà el dia que el sistema conegui millor del que em conec jo mateix. Un cop que Google, Facebook i altres algoritmes esdevinguin profetes omniscients, pot ser que evolucionin com agents i finalment en ens sobirans. El liberalisme ha consagrat el jo narrador que li permet votar a les eleccions, comprar al supermercat i escollir parella. Durant segles ha tingut sentit, no hi havia cap altre sistema alternatiu que ens conegués millor. Però un cop tenim un sistema que sí que em coneix millor, seria un disbarat deixar en mans del jo narrador les meves decisions més importants.

Aquest escenari futur que preocupa a Harari és molt semblant al que projecta Éric Sadin en La humanidad aumentada. Ens dirigim cap a la mort de la figura humana segons el model de la il·lustració: l’ésser humà és un esser dotat de la capacitat de definir-se lliurament a si mateix i d’actuar amb responsabilitat. Aquesta és la noció sobre la que es fonamenta tot el nostre ordenament jurídic. Si deleguem cada cop més decisions individuals i col·lectives davant d’aquest sistemes tecnològics, perdrem la nostra llibertat i la nostra capacitat política. En un imminent futur, podria ser que l’”homer economicus” fos substituït per una mena d’híbrid entre humà i intel·ligència artificial. Els humans acabarien sent subjectes algorítmicament assistits, una versió millorada del sàpiens, un “homo deus” on el sistema 2 triomfaria finalment sobre el sistema 1, mentre el senyor Spock assistiria impassible a l’enterrament del Homer Simpson. Però aquestes especulacions són més aviat profecies, com diria Khaneman, que demostren la força de la fal·làcia narrativa, més que esforços de plantejar seriosament prediccions ajustades a la realitat. Manel Villar Barcelona, 5 de desembre de 2017 Bibliografia: Khaneman, Daniel (2012), Pensar rápido, pensar despacio, Barcelona: Debate Thaler, Richard (2016), Todo lo que he aprendido con la psicologia econòmica. El encuentro entre la economia y la psicologia, Barcelona: Deusto Burnett, Dean (2016), El cerebro idiota, Barcelona: Planeta Tetlock, Philip (2016), El juicio político de los expertos, Madrid: Capitán Swing Taleb, Nassim Nicholas (2008), El cisne negro. El impacto de lo altamente improbable, Barcelona: Paidós Ibérica Harari, Yuval Noah (2016), Homo Deus. Una breu història del demà, Barcelona: edicions 62 Sadin, Èric (2017), La humanidad aumentada: la administración digital del mundo, Buenos Aires: Caja Negra Editora Material addicional: http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2017/10/no-som-logics.html http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2014/10/biaixos-cognitius.html http://pitxaunlio.blogspot.com.es/search/label/Kahneman