La moral socràtica.

Unitat 3: Què podem fer? (moral socrà tica)

Crítica de la virtut sofística Sòcrates, en un conegut diàleg de Plató anomenat Gòrgies, desemmascara els ensenyaments de la sofistica en un duel dialèctic amb el personatge que li dóna el nom. La pregunta és la següent: a qui serveix la retòrica, a la mentida o a la veritat? A la justícia o a la injustícia?

La retòrica

• Gòrgies ha de reconèixer després de l´interrogatori al que li sotmet Sòcrates que els seus ensenyaments poden servir als ciutadans a lliurar-se del càstig que es mereixen.

• La paraula, en l´àmbit de la retòrica, està al servei de la mentida, de la injustícia.

• Amb paraules seductores els ciutadans pretenen enganyar els tribunals.

La filosofia

• Sòcrates fa una defensa dels objectius de la filosofia.

• La paraula, en l´àmbit de la filosofia, està al servei de la veritat, de la justícia.

• Les paraules d´un filòsof no poden amagar la mentida amb artificis retòrics, sinó acatar les decisions dels tribunals, tot i que siguin contràries als seus interessos personals.

• Quan Sòcrates fa aquesta defensa de la moral filosòfica contra la moral sofística, té molt en compte el seu cas particular.

• El seu cas particular és la confirmació del seu ideal moral: és un home amb principis i els porta fins a les últimes conseqüències.

• Les seves paraules no van influir perquè el tribunal que el jutjava canviés la seva sentència condemnatòria.

• Per a ell, la mentida mai no pot servir a la justícia: ell acceptarà la decisió dels jutges, tot i ser injusta.

• Fins i tot arribarà a afirmar que “és preferible patir la injustícia que cometrela”.

• Ell és partidari d´una concepció normativista de la veritat: la veritat és una finalitat per si mateixa, no pot estar subordinada a cap altra cosa.

Sòcrates

• La sofística és contrària al plantejament normativista de la moral de Sòcrates.

• Igual que en l´àmbit epistemològic, en la sofística abunden els plantejament morals instrumentalistes.

• Si en l´àmbit epistemològic, la veritat estava vinculada al interès particular de cadascú, no tenia un valor en si mateixa, en l´àmbit moral, s´entenia que el bé era el bé si estava d´acord amb els meus interessos personals i el mal era el mal perquè els contrariava o impedia.

• Des d´aquest punt de vista instrumentalista, una acció virtuosa no ho és per si mateixa sinó perquè produeix un plaer o un benefici personal.

Intel·lectualisme moral • Recordem que el pensament de Sòcrates adreça les seves crítiques a la sofística, a la que considera responsable de la situació crítica d ´Atenes. La crisi política és en el fons una crisi moral promoguda per l´ensenyament sofístic.

• Els sofistes són mestres de virtut, però paradoxalment desconeixen el significat d ´aquest terme.

• El mestre sofista pretén ensenyar la virtut sense saber el que vol dir virtut. Si coneguessin el seu significat no podrien utilitzar les tècniques retòriques per posar-les en contra de la virtut.

Intel·lectualisme moral • Gòrgies afirma que és mestre en virtut, però Sòcrates el desemmascara: ensenya als seus deixebles uns coneixements que poden fer-los servir per vulnerar la justícia i la veritat.

• A la ciutat d´Atenes domina el mal, però no perquè la major part dels atenesos siguin dolents, sinó perquè desconeixen el significat de la virtut.

• Més que un mal moral, el que existeix és un error intel·lectual estès entre els ciutadans pels ensenyaments sofístics.

Intel·lectualisme moral • Sòcrates és l´inventor d´un corrent ètic anomenat intel·lectualisme moral (veure pàgina 32 del Llibre) fonamentat en les igualtats següents: •

SAVIESA = VIRTUT = FELICITAT

Intel·lectualisme moral Sòcrates va arribar a aquesta conclusió com a resultat d´un raonament com aquest: • 1- Músic és qui coneix la música.

• 2- Arquitecte és qui coneix la construcció.

• 3- Virtuós ha de ser qui coneix la virtut.

Per tant • 4- Ningú no és dolent sinó ignorant.

• 5- Qui coneix la virtut està obligat a practicar-la.

• 6- La sofística és un fals saber: és el causant de la ignorància que domina la ciutat i la causant de tots els seus mals.

Intel·lectualisme moral • L'intel·lectualista moral suposa que per actuar bé prèviament s´ha de conèixer teòricament el que significa el bé.

• Tan bon punt es coneix la idea de bé, la voluntat no pot fer sinó allò que és bo.

Conseqüència: • El mal s´atribueix a la ignorància, és dir, només s´actua contra el bé per desconeixement.

• Probablemente no se precisa conocer la definición de lo bueno para ser bueno (piénsese en los niñitos buenos) y, desde luego, ello no basta para ser bueno (pensemos en los filósofos atracadores de bancos). Abundan las evidencias en favor de la gente que obran mal a sabiendas, y no existen razones lógicas para pensar que ello no sea posible. Análogamente, hay buenos motivos para sugerir que las malas personas pueden ser felices y no existen razones lógicas para pensar que no puedan serlo.

• Matthew Stewart, La verdad sobre todo, pág. 72

Matthew Stewart

El cas Sòcrates • A Sòcrates, que mai no deixà res escrit, el coneixem gràcies al testimoni de Plató, Xenofont i Aristòfanes. Gràcies a ells sabem que fou un sofista atípic, no acceptava remuneració econòmica pels seus ensenyaments, una persona intransigent ideològicament i intransigent en la seva crítica a un sistema polític que, segons ell, fomentava una societat sense valors morals.

• A Atenes es respirava una atmosfera repressiva no gaire favorable a la lliure expressió del pensament. La seva derrota davant d´Esparta en la Guerra del Peloponès afavorí l´entrada en el poder d´un govern antidemocràtic, el govern dels trenta, lligats als interessos d ´Esparta (404 a.C.). Poc després, una revolució democràtica aconseguirà reinstaurar la democràcia (403 a.C.).

El cas Sòcrates • En una situació política turbulenta, després d´una guerra i d´una revolució, tota opinió divergent per als interessos de l´autoritat per democràtica que sigui era sospitosa de traïció o de fer el joc a la ciutat enemiga. L´actitud tossuda de Sòcrates fou la que el conduí a la seva mort. Fou acusat d´impietat i de corruptor de menors i condemnat a la pena capital: a beure un got de verí, la cicuta.

• Malgrat això, Sòcrates va tenir l´oportunitat de salvar la seva vida.

Alguns amics prepararen la seva fugida de la presó (entre ells Cebes i Símmies, personatges del Fedó), els guàrdies estaven predisposats a fer els ulls grossos, hi havia una mala consciència general a Atenes per haver condemnat al seu ciutadà més famós. Encara així, Sòcrates es negà a acceptar la possibilitat de fugir de la seva ciutat i paradoxalment,qui havia criticar de forma més ferotge les imperfeccions de les lleis humanes es convertí en aquest moment en la persona més obedient.

Sòcrates i les lleis • 1- Gràcies a les lleis de la ciutat, el pare i la mare de Sòcrates es pogueren casar.

• 2- Les lleis han protegit la vida de Sòcrates.

• 3- Les lleis han propiciat l´educació de Sòcrates.

• 4- Les lleis mantenen amb els ciutadans la mateixa relació que els pares mantenen amb els fills.

• 5- Si els fills han de respectar les decisions dels pares, més encara els ciutadans han de respectar les lleis de la ciutat, perquè les lleis de la ciutat han permès la vida dels pares.

• 6- Si és una immoralitat no respectar els pares, més immoral és no respectar les lleis de la ciutat.

• 7- Per tant, he d´acceptar la sentència del tribunal de la ciutat.

(Aquest argument apareix en el diàleg L´apologia de Sòcrates)

hum s r e s s El s é lleis

Les l pos leis fan s llibe ible la rtat

les n a f s an

Prefe re injus ix patir l a tí fer-la cia que no

La justí ci a a l servei d els meu s interess os

Crit ic obee a, però ix

La veritat només depèn d´ella mateixa

Està bé respectar les lleis, però no sempre

e p u ivid d n L´i ectiu l col·

Les lleis restringeixen la llibertat

r

del e r sob