Unitat 3: Què podem fer? (moral sofĂstica 1) La virtut.
Q端estions:
La virtut sofística • Amb el nom de sofística, recordem, coneixem un corrent ideològic que assumí el protagonisme intel·lectual en la segona meitat del segle Vè a.C., coincidint amb l´aparició de la democràcia a Atenes (època coneguda amb el nom d´era de Pericles). • Amb la democràcia, el poder, l´autoritat ja no estava legitimada per la força o pels drets de sang (la pertinença a una nissaga aristocràtica), sinó pel domini de l´art de la paraula, la retòrica. L ´individu eloqüent, qui demostrava habilitat en l´ús del discurs sovint era un ciutadà poderós, en un món on l´autoritat la decidien les reunions i les assemblees de ciutadans.
La virtut sofística • També la retòrica, a més de l´àmbit polític, era molt útil en l´àmbit jurídic. A l´Atenes democràtica, cada ciutadà havia de portar personalment el seu cas, ja fent el paper d ´acusador o d´acusat. • Els jurats, d´altra banda, eren escollits per sorteig per aconseguir la generalització de la responsabilitat i l´experiència jurídica. • Aquest context polític afavorí l´aparició d´uns professionals de la retòrica, els sofistes, que a canvi de diners, ensenyaven a conèixer les tècniques d´elaboració del discurs persuasiu.
La virtut sofística • La sofística va estar lligada a la idea d´educació (paideia). Els sofistes s´autodefinien com a mestres de virtut (areté). La virtut per als grecs significava excel·lència. L´home virtuós era l´home excel·lent, el que sobresortia, el que destacava per sobre de la resta d´individus. • Si bé un dels fonaments de la democràcia era la igualtat (isonomia), és a dir, el dret de tots els ciutadans a participar en la vida pública, per altra banda aquesta concepció de la virtut com a excel·lència impedia que la democràcia atenesa fos un règim totalment igualitarista. • Si bé, en un principi, s´acceptava que tothom disposava de prou capacitat per dedicar-se a la política, aquesta visió aristocràtica de la virtut (aristos vol dir el millor en grec) fomentava una concepció competitiva de la vida i donava molta importància a l´èxit i triomf personal: els homes virtuosos eren els que aconseguien el poder, els que aconseguien la victòria en unes eleccions democràtiques.
La virtut sofística • Una educació tan mediatitzada per uns valors com l´èxit i la victòria fou objecte d´atac per part de Sòcrates, Plató i Aristòtil, que aportaven com a alternativa una nova educació fonamentada en valors no competitius. • Foren aquests tres filòsofs el que donaren una significació negativa al terme sofista: artistes de l´engany, immorals, meuques intel·lectuals, xerraires, corruptors de la joventut...
• Protàgores fou el gran ideòleg de la democràcia atenenca. • Considerava que així com les habilitats tècniques estaven molt desigualment repartides, del sentit de la moral i del civisme tothom participava en les mateixes condicions (isonomia). • Per defensar aquest principi utilitzà una versió molt particular del mite de Prometeu. • A diferència del seu empirisme radical en matèria epistemològica, optà per l ´innatisme en moral: el sentiment moral és congènit en els homes (és una donació divina).
• Mite de Prometeu (versió de Protàgores) • El déus crearen els animals i els éssers humans en l´origen del temps i encarregaren als germans Prometeu i Epimeteu, dos titans, que dotessin a aquestes criatures de les facultats necessàries perquè poguessin sobreviure. • Epimeteu adjudicà als animals de millors condicions que els humans per sobreviure en una naturalesa hostil. • Prometeu, adonant-se de la situació precària de la humanitat, oferí per compensar la seva inferioritat física el foc juntament amb les habilitats tècniques. • Finalment fou el propi Zeus, el cap de tots els déus, considerant insuficient encara l´acció de Prometeu, repartí de forma igualitària entre els humans el sentit moral i l´afany de justícia.
Tesis democràtiques • La virtut política és la capacitat de participar en els assumptes de la vida pública i de jutjar en ells el que és just i el que és injust. I això és una capacitat de la que ningú està exempt. • A cap individu se li pot fer responsable de la seva manca d´habilitat en un determinat art, tècnica o professió, mentre que se li pot retreure en canvi si no actua justament. • Cadascú posseeix en el seu interior uns talents peculiars; però “en el que respecta als assumptes de l´Estat, tots poden arribar a saber com actuar en ells amb el més gran poder, mitjançant l´acció i la paraula”. (Protàgores, 319 a) • Per tant, tothom està capacitat per discutir les qüestions referents al govern.
L´origen de les normes morals • Els sofistes estaven més preocupats per la realitat humana que no pas per la realitat física. Amb la sofística l´ètica i la política seran el centre d´atenció de la seva reflexió. • De les problemàtiques que més interès suscitaren als sofistes caldria destacar les de l ´origen de la societat, de les lleis humanes i de les normes morals.
• Giges, un pastor que servia al rei de Lídia, va trobar en una cova un anell d ´or i se´l posà. Un dia, mentre es feia la reunió mensual de pastors per preparar la notificació al rei de l´estat dels ramats, Giges, fent girar l´anell, el va deixar encarat per atzar amb el gravat cap a ell. En aquell moment s ´adonà que els seus companys parlaven com si ell no fos a la reunió; s´havia tornat invisible. Comprovada l ´eficiència d´aquell anell, s´oferí per ser un dels missatgers enviats a parlar per informar el rei. Un cop a palau, utilitzant el poder de l´anell, accedí a les habitacions de la reina i la seduí: amb l´ajuda d´ella enganyà al rei, l ´assassinà i li usurpà la corona. • Plató, La república , II, 395b-360a
El mite de Giges En un passatge del diàleg La República Plató fa intervenir a Glaucó, el seu germà, defensant la idea segons la qual “els justos no són justos voluntàriament sinó per la impossibilitat de cometre injustícies”. Per defensar aquesta tesi fa ús d´un mite, el mite de Giges.
Conclusions: • Amb aquest mite Glaucó pretén refutar la possibilitat d ´actuar segons una moral autònoma, és a dir, la realització dels actes morals es fan per respecte a unes normes provinents de la pròpia consciència moral. • Si existeix la moral, aquesta només pot ser heterònoma, és a dir, la realització dels actes morals respon a una necessitat de complir unes normes que una instància externa a la pròpia consciència m´obliga a complir. • Aquesta instància externa pot ser la societat en general, la família, l´escola, el grup d´amics, la comunitat religiosa. • En aquest tipus de moral s´actua moralment únicament per por al càstig, per por a una sanció externa. • Això vol dir que quan la instància sancionadora no pugui actuar, l´individu queda alliberat completament per actuar amb total impunitat sense cap problema de consciència.