L'assemblea de les arts escèniques

Com volem que sigui aquest futur imminent?

Elaine Grayling, Nil Martín, Judit Martínez Gili i Abril Pérez Mitchel: @elainegrayling, @nilmartinlopez, @critcultural, @abrilpm3

Quan fas les primeres passes al món de les arts escèniques, topes, de cop i volta, amb prejudicis, barreres, taps i inèrcies que no triguen a fer-te saber que el sector no només és petit i endogàmic, sinó que està plagat de mals vicis. Aleshores, sents l’impuls de quedar amb les teves amistats i despotricar de tot, mentre amb una mà aguantes la birra i, amb l’altra, redactes apassionadament un tuit. Ara bé, en lloc de fer això (o, més aviat, després d’haver-ho fet ja moltes vegades), quan el festival Escena Poblenou ens va contactar per aportar una mirada rejovenida a la seva vintena edició, vam decidir que calia passar del lament a l’acció.

L’assemblea de les arts escèniques va tenir lloc el passat 22 d’octubre, mesos després que Ada Vilaró i tot l’equip del festival d’Escena Poblenou unissin del no-res quatre joves que tot just començàvem a treure el cap al sector (ja fos des de la creació, la producció, la interpretació o la gestió), per tal que, dins el seu nou projecte de col·laboració intergeneracional EsZena Poblenou, organitzéssim “una xerrada”. De seguida ens vam posar d’acord, però, que el que volíem era generar un espai proactiu i de trobada, un espai on, més enllà d’expressar queixes, poguéssim compartir com volem que sigui el futur imminent de les arts escèniques i, a partir d’aquí, projectar aquest futur i accionar-lo entre totes.

La proposta de L’assemblea s’articula, com el seu nom indica, en una assemblea entre agents del sector: artistes, creadores, espectadores, productores, intèrprets, performers, escenògrafes, educadores, periodistes, distribuïdores, comunicadores, directores, autores, tècniques, il·luminadores, gestores, teòriques, sonidistes, i, en resum, tothom que vulgui dibuixar l’endemà d’un món, el de les arts en viu, del qual se sent partícip. L’assemblea vol indagar en inquietuds transversals i transdisciplinàries des d’una mirada horitzontal i amb un component tant reflexiu com performatiu i participatiu.

Com a resposta a aquesta màxima del no pensis, actua!, tan habitual en el món del teatre, L’assemblea parteix de la idea que actuar és la millor manera de pensar.

I així ho vam fer: en un divendres fred, però assolellat, una seixantena de persones vam congregar-nos als jardins de Can Framis, al barri del Poblenou. La trobada comptava amb joves guest stars de diversos àmbits del sector: Elisa Ballardin, actriu i educadora social membre de La Nave Va; Anna Castillo, productora independent; Katja Diao Gano, artista i creadora escènica, membre del col·lectiu Tinta Negra i del festival Africa Moment; Laura Riera, actriu i membre de The Followers, i Marc Salicrú, escenògraf i creador escènic, a més de totes les persones presents que van voler-hi dir la seva.

Imaginar i compartir

Comencem fent entrar la gent, a mesura que va arribant, al pati de Can Framis. Només accedir a l’espai, troben diverses taules amb preguntes, a les quals poden donar resposta escrivint en postits o assenyalant valors amb gomets. La taula que congrega més persones és la que té dibuixat un contenidor on llençar “la merda del sector que no t’agrada”. Les queixes, que les assistents redacten amb avidesa, van des del paternalisme masclista i edatista a la manca de risc de molts programadors, passant per les sales que no paguen catxets, l’immobilisme o el burnout. En una altra taula, es demanen hashtags que defineixin els pros i contres de la creació col·lectiva, i els resultats són simptomàtics: #yomeloguisoyomelocomo, #egoegoego, #uto(disto)pia... La resta de taules pregunten sobre la mitjana d’edat de les intèrprets dels espectacles que solen veure les assistents, sobre els vincles entre teatre i educació o sobre el públic del futur. Una última taula qüestiona: “Si haguessis de protagonitzar una notícia d’aquí a 15 anys, quin seria el titular?”. Entre moltes altres respostes, dues joves assistents del món de la producció es postulen com a futures directores de FiraTàrrega. I apunten maneres.

Des del moment que la gent entra i es passeja entre les taules al ritme del fil musical, comencen les miradetes i els comentaris sobre les pròpies respostes i les de l’altra gent. Cares conegudes del mundillo i espectadores passavolants es barregen i comparteixen somnis, queixes, il·lusions i pors. L’assemblea ja ha engegat; els preliminars sempre són part de la vivència.

Activar i confluir

Un cop tothom ha escrit la seva a les taules, demanem que es posin en fila, com si es preparessin per a una cursa, i comença un joc que beu del clàssic jo mai mai: qui hagi mirat mai el mòbil, s’hagi sentit mai violentat o hagi fet mai una becaineta al teatre, que faci un pas endavant. Amb aquesta dinàmica senzilla, amb un component lúdic, s’aconsegueix que les participants responguin “abans de pensar”, per instint, aquí i ara, de manera que la frontera entre espectadores i intèrprets es dissol1 .Com a resposta a aquesta màxima del no pensis, actua!, tan habitual en el món del teatre, L’assemblea parteix de la idea que actuar és la millor manera de pensar.

Quan es pregunta qui ha tossit durant un espectacle (pecat venial), tothom s’atreveix a fer el pas, però només unes poques confessen, per exemple, haver marxat del teatre a mitja funció (una assistent reconeix haver fugit de la sala gran del Teatre Nacional, esparverada per una peça “molt llarga i molt mal dirigida”). Al final de la dinàmica, hi ha qui se suma a fer les seves pròpies preguntes: “Jo mai mai he anat al teatre i he pensat: ‘quants diners malgastats!’”. Gambada unànime cap endavant.

Laura Riera: “El sector té un problema de classe. No és el mateix anar-te’n al gimnàs i tenir la resta del dia per crear que posar-te a assajar després d’una jornada de vuit hores al Zara.”

La dinàmica performativa evoluciona, i es demana a les participants que es posin per grups segons la seva opinió en diversos temes: Hi havia teatre a la teva escola? Creus que et va servir fer-ne? “Gràcies a haver fet teatre durant molts anys, ara no em fa cap vergonya parlar en públic”, comparteix, desimbolt, el crític i cronista d’arts escèniques Oriol Puig Taulé. Per entrar en el món de la creació col·lectiva, repassem els hashtags que les assistents han escrit a les taules de l’entrada, i demanem a les qui treballin millor en grup que s’agrupin i a les qui prefereixin el treball solitari que se separin. Treballaries amb la gent que tens a la vora? Hi compartiries birres i horitzons, però també egos i Excels interminables? Algunes persones comencen a vacil·lar. Si haguessis d’embarcar-te en una creació amb les persones que tens al voltant, per on començaries? Ana Claramonte, de la companyia Llum de Fideu (que presentava Sfumato al cicle Embrions, al mateix festival), proposa construir improvisadament una escenografia, entre totes, amb els nostres cossos. I ho fem.

Debatre i construir

I en aquest punt, en què podríem endinsar-nos en l’univers de la creació, és quan seiem en cercle i comencem a debatre i a compartir idees. I és que l’acció, com dèiem, ha activat el pensament. Un pensament terrenal, lligat al cos, i que sorgeix aquí i ara, en present.

A l’inici de l’activitat, hem demanat a les assistents que aboquessin al contenidor tot el que no els agrada. Ara, després d’haver

escalfat una mica, els plantegem la pregunta següent: si tinguessis la consellera de cultura davant, què li demanaries? Laura Riera s’atreveix a trencar el gel. Reclama un estatut de l’artista, que doni resposta al greu “problema de classe” del sector: “No és el mateix anarte’n al gimnàs i tenir la resta del dia per crear que posar-te a assajar després d’una jornada de vuit hores al Zara”, reivindica. Qui acaba podent-se professionalitzar dignament en les arts escèniques sol ser qui, ja de base, té un privilegi: qui té temps i espai mental per crear sense haver de treballar per pagar un lloguer.

I això, com se soluciona? Riera ho veu clar: “menys premis i més beques”. Anna Castillo afegeix que cal reclamar transparència pel que fa a les subvencions. “Quina és la fórmula màgica que fa que qui ja té molts diners en rebi molts més, i que les qui no en tenim no rebem ni un duro?”, es pregunta. Marc Salicrú critica que els teatres, sobretot els públics, no arrisquin prou: “Cal destinar diners a fons perdut per crear, experimentar i fer recerca, i els teatres públics són els únics que s’ho poden permetre”. Salicrú apunta que la Sala Tallers del TNC podria complir amb aquesta missió. Al final, diu, més enllà d’estimular la creació jove, accions com aquesta anirien en pro “del futur ideològic i cultural del país”.

Marc Salicrú: “Cal destinar diners a fons perdut per crear, experimentar i fer recerca, i els teatres públics són els únics que s’ho poden permetre.”

Ser o no ser jove

D’acord, però què vol dir ser jove en el sector? Podem dir (com de vegades es diu) que companyies com La Calòrica o La Ruta 40 són companyies joves, quan tenen més de deu anys de trajectòria i l’edat dels seus integrants frega la quarantena?2. Una assistent comenta que, en presentar un projecte a un teatre públic, a ella i la seva companyia els van dir que eren “molt joves”, i que no podien arriscar-s’hi fins que no tinguessin més trajectòria (el clàssic peix que es mossega la cua). És lícit preguntar l’edat a l’hora d’avaluar un projecte? Katja Diao creu que no, i opina que qui ha de resoldre el problema de l’edatisme “no som nosaltres, sinó les persones més grans”.

Mentre el debat transcorre, les dinamitzadores de l’assemblea despleguem a la paret el gràfic format per les respostes a una de les preguntes que fèiem a l’inici: “Quina és la mitjana d’edat de les intèrprets dels espectacles que vas a veure?”. A mig camí entre la conferència performativa i el pronòstic meteorològic (llarga vida a les arts vives i modernes), ens hi acostem per analitzar-lo. Llevat de tres persones que apunten que la mitjana de les intèrprets que veuen és de cinc anys (sens dubte, estem davant de fans incondicionals de Ça Marche), la majoria fa orbitar la seva resposta al voltant dels trenta-cinc o quaranta anys. Un bon gruix de gent també apunta cap a intèrprets més joves, d’entre vint-i-cinc i trenta anys. Sobre aquest tema, però, Laura Riera adverteix que intèrprets joves no és sinònim d’espectacle jove: “Hi ha aquest típic muntatge escrit i dirigit per senyors d’uns cinquanta-llargs, però protagonitzat per nens i nenes de vint anys”, recorda. Això, diu, “no és una proposta jove, sinó fer que gent jove digui discursos de gent de cinquanta”. El treball intergeneracional és molt enriquidor, però recalca que això és una altra cosa. “Creació jove vol dir discursos joves, que és el que ara mateix no s’està programant”, rebla.

Laura Riera: “Creació jove vol dir discursos joves, que és el que ara mateix no s’està programant.”

Una barrera que pot impedir el diàleg entre generacions és la por de les persones més grans, que veuen amenaçats els seus espais per les més joves. Al mateix temps, les joves denuncien que les generacions anteriors els fan de tap. I una queixa alimenta l’altra; l’edatisme també té doble sentit. Una assistent més gran comenta que la seva generació també pateix els seus propis taps i dinosaures. Celebra els càstings oberts que el Teatre Lliure ha començat a fer per a joves, però reclama que se’n facin per a totes les edats. Potser es tracta d’escoltar-nos totes més i acabar amb les reticències d’unes cap a les altres; així ho demana una altra assistent, l’actriu Dèlia Brufau, que lamenta que el sistema “està fet perquè hi hagi rivalitats”.

Moltes queixes se centren en l’ara, però costa més projectar-se a l’endemà. Aquest és un tema que fa temps que preocupa la directora escènica Júlia Valdivielso. “Un dia totes les que estem aquí assegudes deixarem de ser joves”, diu. “Més que no pas preguntar a les generacions més grans on és el límit, em pregunto com volem que sigui el nostre panorama cultural quan deixem de ser joves, i quin futur volem dibuixar per a les que vindran després”. Rescatant una intervenció que el dramaturg Joan Yago feia pocs dies abans a un simposi de la revista Estudis Escènics3 , Júlia Valdivielso apunta que, més enllà d’uns pocs noms, com ara La Calòrica, La Ruta 40 o La Virgueria, moltes companyies d’aquesta generació s’han quedat enrere,

Júlia Valdivielso: “Com volem que sigui el nostre panorama cultural quan deixem de ser joves, i quin futur volem dibuixar per a les que vindran després?”

ja sigui “perquè han hagut de cuidar els seus fills o persones grans, o per qualsevol altra raó de classe, raça o gènere”. Per què moltes creadores es perden a certa edat? La clau està en el fet que, quan ets jove, pots treure l’energia d’on calgui per aconseguir el que vols, costi el que costi. Recollint el que deia Laura Riera, Júlia Valdivielso apunta que “totes les que som aquí, encara que haguem de treballar en feines que no volem fer, seguim trobant espai per fer el que volem, però arribarà un dia que la vida no permetrà que ho seguim fent”. Què hem de fer perquè cap de les presents en aquesta assemblea ens perdem pel camí? Més enllà de l’ara, com volem les joves que sigui el demà? Com volem dibuixar el món on viurem?

A l’ombra de l’escena

Una altra reivindicació que sorgeix a l’assemblea és la de les figures que se sol dir que estan a l’ombra de l’escena; tota aquella gent que no són intèrprets ni directores. Parlem de treball horitzontal i col·lectiu, però estem implicant realment tothom o discriminem les persones que no són visibles damunt l’escenari? Anna Castillo afirma que, si bé no sempre ha estat així, en molts dels projectes en què ha treballat com a productora s’ha sentit “l’última merda”. L’enfada que es parli d’horitzontalitat i que després siguin les figures invisibles les que pateixen més les estructures de poder.

Marc Salicrú ha viscut situacions similars com a escenògraf i il·luminador. Davant la idea de professionals a l’ombra, defensa que “hem de destruir la idea d’ombra”. El problema és sistèmic: les estructures del sector no estan pensades per al treball horitzontal. Una solució, diu, pot ser fer pedagogia, explicar des de la base que “el teatre no són només intèrprets, sinó moltes més coses i molt boniques”. Anna Castillo s’hi suma: “Hi ha moltes figures artístiques, i també tècniques. Des de les escoles d’arts escèniques cal valorar més totes aquestes figures invisibilitzades, i posar-les en contacte entre elles, generar espais de trobada”.

Marc Salicrú: “Hem de destruir la idea d’ombra. El teatre no són només intèrprets, sinó moltes més coses i molt boniques.”

© Eva Freixa / Escena Poblenou

El futur que volem

L’assemblea vol ser espai de trobada. Entre professionals, entre persones, però també entre disciplines i idees que no sempre entenem com a vinculades. És el cas, per exemple, de les arts escèniques i l’educació, dos mons que, segons Elisa Ballardin (que els coneix molt bé tots dos) viuen situacions de precarietat anàlogues. “Sovint, a les escoles, la mateixa professora de francès, que ha fet un curset de teatre, improvisa una activitat de teatre amb els alumnes”, explica. Per tractar l’art de forma digna i amb qualitat, també dins l’educació, creu que les que s’ocupin d’aquestes activitats als centres educatius “han de ser artistes pedagogues”.

Anna Castillo: “Cal valorar més totes les figures invisibilitzades, i posar-les en contacte entre elles, generar espais de trobada.”

Hi ha projectes pedagògics de qualitat, tant creats des de les institucions com des de col·lectius, com ara La Nave Va, del qual forma part Ballardin. El tema és com fer que tots aquests projectes arribin a tothom, i no a unes poques privilegiades. Per a Ballardin, es tracta d’un canvi cultural lent, que ha d’implicar la ciutadania i les institucions. Katja Diao es mostra més radical: “Cal entrar nosaltres mateixes als espais; envair les institucions, sigui per la força o no”. Aquesta és l’única solució que veu factible per fer front a una educació que considera “lamentable”. Acusa la “manca de sensibilitat” del professorat, així com la falta de diversitat: “Com pot ser que en un institut de més de mil alumnes no hi hagi ni una persona negra de professora i que l’institut estigui ple de nens negres immigrants?”, es pregunta, i afegeix que hi ha la mateixa manca de referents en l’àmbit LGTBIQ+.

La conversa podria seguir eternament, però s’està fent de nit i, per molt que ho intentem, no podem posar llum a la foscor (com a mínim, no en el sentit literal).

Katja Diao: “Cal entrar nosaltres mateixes als espais; envair les institucions, sigui per la força o no.”

Marxem mirant cap al futur. Com ja fèiem només entrar, de fet. Tornem a fer-nos la pregunta “Si haguessis de protagonitzar una notícia d’aquí a 15 anys, quin seria el titular?”, però ara ens la fem després d’haver-nos activat i d’haver fet bullir l’olla. Potser ara creiem que protagonitzarem una altra mena de notícia. Potser ara la pregunta és més difícil de respondre que a l’inici. Potser això no té per què ser dolent. Ada Vilaró, directora d’Escena Poblenou, fa el tancament oficial de l’acte amb paraules emotives: “No tenim millor manera de celebrar els vint anys del festival que amb aquesta assemblea”, diu, i recorda que les preocupacions que tenien fa dues dècades a l’hora de crear el festival no disten tant de les que s’han expressat avui aquí.

Posem final a la trobada de Can Framis, però no a l’assemblea com a espai de trobada: aquest només ha estat un punt de partida per escoltar-nos i conèixer-nos més i començar a donar poder performatiu a les idees, a transformar les reivindicacions en accions. La gent del Festival Z, de Girona, ens presenten el seu projecte, adreçat a creadores de menys de trenta anys. Convidades i assistents s’acosten i intercanvien noms, idees i contactes.

Segons el filòsof Jean-Luc Nancy, crear una comunitat no va tant de compartir valors identitaris previs com de tenir una certa inclinació o disposició cap a l’altra4. Per a nosaltres, aquest apropament comunitari es materialitza en la birra post-assemblea, on la conversa segueix apassionadament. I seguirà, n’estem segures. Hi ha molts més melons per obrir i moltes més veus per escoltar.

© Eva Freixa / Escena Poblenou