L ’escena més enllà del mirall

Ia Thomas @iathomass

Totes hem sortit del teatre alguna vegada amb la sensació d’haver estat renovades, i això té un perquè. Un perquè que, tot seguit, intentaré posar en paraules. El cineasta rus Viktor Kossakovski va eliminar tots els miralls i superfícies reflectants de casa seva fins que el seu fill Svyato va fer dos anys. Amb l’ajut de tres càmeres ocultes, va enregistrar l’instant en què Svyato s’enfrontava per primera vegada amb la seva pròpia imatge. A la pel·lícula documental resultant podem veure com l’infant reacciona amb hostilitat davant la imatge que el mirall li retorna. Després d’una detinguda observació, li fa un petó: s’adona que el que es reflecteix al mirall és ell mateix. Aquest fenomen correspon, segons el psicoanalista Jacques Lacan, a l’estadi del mirall, o en altres paraules, el moment en què un nadó és capaç d’identificar la seva imatge corporal completa i pren consciència, per primer cop, de la totalitat de si mateix. Constitueix el naixement del jo i del subjecte. Per això Svyato celebra el seu descobriment. Lacan observa, però, que aquesta alegria és efímera. Allò que veu és tan sols una imatge de si mateix, el cos, el lloc on habita la seva identitat. Però qui és ell realment? Es reconeix i es desconeix alhora.

A totes se’ns ha despertat algun cop la següent pregunta: qui soc jo? I és que la identitat és una de les majors preocupacions humanes. Volem ser vistes, distingir-nos, ser algú dins la nostra espècie. Relacionar-nos amb la resta sense fusionar-nos-hi, mantenint una essència pròpia. Volem construir una identitat. La psicoanàlisi nega la possibilitat de tenir una identitat a la vida. Si som éssers inacabats, en un procés de canvi constant, com podem descriure qui som? I malgrat tot, encara volem trobar una resposta a la pregunta: qui soc? La solució que proposa la psicoanàlisi és entendre el jo com una sèrie d’identificacions simbòliques i imaginàries, a partir de la primera, la més bàsica: la del mirall. Amb les identificacions assimilem aspectes o propietats d’un altre i ens transformem segons el model absorbit. Es tracta d’un acte inconscient, que no s’ha de confondre amb la imitació, conscient i voluntària. Podríem dir que la identificació és l’autèntic naixement del subjecte, entenent el subjecte com allò que subjecta les nostres peces, el que les manté unides i ens converteix en alguna cosa compacta. Però, perquè hi hagi identificació, necessitem una peça clau. Necessitem aquest altre amb el qual identificar-nos. Un altre que ens serveixi d’estímul. Si l’altre té allò que em manca a mi, puc aproximar-me a la seva felici-

tat identificant-me amb ell. Per exemple, sentim intensament l’amor de Romeu si ens identifiquem amb Julieta. A més, el gest de l’altre es confon, per uns instants, amb el propi, i a la inversa: qui no ha sortit del cinema i ha sentit que és el protagonista de la pel·lícula que acabava de veure? I no només el gest, també les emocions: qui no ha patit contemplant el tràgic final del príncep Hamlet? Per tant, Rimbaud no anava pas desencaminat quan afirmava que “jo és un altre”. Existeix un jo gràcies a un(s) altre(s), però és fonamental no creure’s idèntic a l’altre, sinó semblant.

El teatre és un dels llocs on es posa en marxa el mecanisme identificador de manera més evident. Gràcies a això, podem ser momentàniament qui no som i viure allò que no hem viscut. El joc teatral ens permet ser herois i heroïnes sense passar pel do-

lor, l’esgotament, la pena…; és a dir, sense posar-nos en perill, i així podem satisfer els desitjos reprimits. El fet que el nostre jo sorgeixi a partir d’identificacions ens porta a concloure que per accedir a la veritat s’ha de recórrer el túnel de la ficció. Així, el jo i el teatre comparteixen una mateixa base. La representació del que és estrictament real és inconcebible. Les identificacions que ens proporciona el teatre permeten, d’una banda, eixamplar les dimensions del jo, i, de l’altra, augmentar les opcions descriptives del propi subjecte. Però va més enllà. Un altre motiu pel qual els psicoanalistes neguen l’existència de la identitat és el fet que el nostre jo té

El teatre travessa barreres, il·lumina alguns racons de l’inconscient

un component incontrolable, allò que anomenem inconscient. L’inconscient alberga una dimensió desconeguda, des dels nostres desitjos més foscos fins als esdeveniments més traumàtics que hem viscut. Els amaga creant vels, pantalles, murs… Els censura. El teatre és una forma d’expressió que travessa aquestes barreres, il·lumina alguns racons de l’inconscient. Manifesta una veritat que no pot presentar-se per si mateixa, ja que seria massa dolorosa. En el cas del teatre, el teló —en el seu sentit simbòlic de quarta paret— és qui fa de mediador. Quelcom que estava velat, de sobte, queda al descobert. Es revela. I el teló ens prepara per al que estem a punt de presenciar. Introdueix un tall temporal i espacial, i ens preserva de l’impacte que podria provocar en nosaltres topar-nos amb una imatge massa real. La pujada del teló és, doncs, un ritual de preparació per entrar en aquest món fantàstic de la representació teatral, per endinsar-nos en l’escena més enllà del mirall: l’escena de l’inconscient. No ens la presenta frontalment, sinó que la representa. Dona sentit a allò que a l’inici semblava aliè, desconegut o, fins i tot, insuportable, que queda parcialment transferit al vincle del públic amb l’acció i el personatge, i es fa automàticament més digerible. El teatre ens descarrega. En aquest espai, trobem una alteritat amb què podem identificar-nos de manera segura. La identificació produirà la caiguda d’un subjecte i el sorgiment d’un altre sense haver de patir els efectes trasbalsadors del trauma. D’aquesta manera, el teatre és catàrtic, alliberador i, sobretot, terapèutic. Com afirmava al començament, totes hem sortit del teatre alguna vegada amb la sensació d’haver estat renovades. I sens dubte és així. Perquè aquesta nova versió de nosaltres que surt del teatre està un pas més a prop del seu veritable jo.